Blog Meritxell Algueró

Del blaugrana al blanc

Meritxell Algueró — Tue, 29 Mar 2011 22:45:00 +0200

I cada cop més blanc. I no un blanc qualsevol: blanc balena (catxalot si volem ser precisos). En la ment d'un nou capità Ahab sembla habitar una obsessió igual de malaltissa que la literària. L'objecte de la seva inclement persecució, exercida de totes les formes que coneix: morals, amorals i inmorals, és aquest Barça de Guardiola que no només triomfa sinó que ho fa amb elegància, saber fer i saber estar, meravellant, sense entrar al drap de la provocació, que ens enorgulleix i ens dibuixa un somriure condescendent als culés.

A Ahab li falta una cama que el catxalot li ha arrencat d'una mossegada (o eren cinc els mossos de balena i zero del capita?) i això li capgira el cervell, deixa de caçar balenes per encalçar-ne només una, completament trastocat.

Als barcelonistes que tenim una edat i hem tastat massa cops la plata amarga, hem patit erupcions cutànies d'origen arbitral, ens hem encomanat maldecaps per virus FIFA i altres dolències que no vull ni recordar, se'ns eixampla el cor amb aquest equip. I Ahab gairebé ens fa llàstima. S'ha posat en evidència tantes vegades! I ens encanta.

Així el Barça dilueix el seu blau i el seu grana i és cada volta més blanc, més perseguit. Ahab escampa la seva psicosi i tothom a la caverna juga a assetjar la bèstia. Han fet blanc, però no diana, com tantes altres vegades.

Si no heu llegit el llibre atureu-vos aquí. Si ho heu fet (o no en teniu intenció) recordareu el final: com la balena destrueix el Pequod i tots els seus tripulants excepte un, dieu-li Ishmael, el més escèptic i, potser, irrellevant.

Desconec l'orígen del títol de l'obra de Melville però (tenint en compte que "dick" vol dir titola) sembla reflectir la impotència o la mida escassa dels atrubuts del capità que, malgrat tenir-los molt ben posats, no aconsegueix més que fracàs.

I Moby-Dick s'allunya del mar de batalla nedant, malmesa, no vençuda. Segueix el seu camí i l'estela de desolació al seu darrera és l'obra d'uns altres.

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Parlo d'un riu mític i remorós

Meritxell Algueró — Tue, 22 Mar 2011 16:24:00 +0100

No he trobat millor manera de conmemorar el Dia Mundial de la poesia 2011 (21 de març) i el Dia Mundial de l'Aigua 2011 (22 de març) que amb aquest poema sobre el riu Ebre (segurament un dels més coneguts) de Gerard Vergés inclòs a l'obra "Long play per a una ànima trista".

Per a acar-ho d'arrodonir el Sr. Vergés ha celebrat aquest 7 de març el seu vuitanté aniversari, des d'aquí la meva felicitació, la meva admiració i el meu agraiment perquè encara tingui ganes de llegir-nos els seus poemes com va fer diumenge passat al Centre del Comerç de Tortosa.

Parlo d'un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

Mira, i aprenc

Meritxell Algueró — Fri, 03 Sep 2010 19:30:00 +0200

Llegir el senyor Mira sempre és un plaer malgrat ens expliqui històries amargues com un bon gin-tònic. Per als catalans que, com ens sol passar als de les Terres de l'Ebre, anar al País Valencià ve a ser com anar al poble del costat (*) (tot i que hi ha una pila de gent entestada a clavar-hi una frontera que mai he sabut veure) trobar una veu com la seua reconforta l'esperit i l'esperança. La seva elegància, bona educació i claredat (d'idees i d'escrits) no amaguen ni el sentit de l'humor ni la ironia i és que en Joan Francesc Mira tira amb fona. Això sí, primer puleix la pedra adequadament. És com apedregar amb robins i maragdes, fa el mateix mal però té molta més classe.

Es dolia en un article del juliol "Un dinar, un país" (excel·lent també la il·lustració de Cristina Losantos) de com està canviant la visió que es té de Catalunya i els catalans al País Valencià. Va haber-hi un temps en que tots ens sentíem catalans (de València, de Mallorca, del Rosselló, etc.). Avui en dia, degut a les campanyes de la incansable dreta espanyola i, entre d'altres factors, a l'actitud de vegades superba dels principatins, ha tombat la truita: els Països Catalans no són ni una cosa ni l'altra.

Com a exemple de la visió dels valencians (per fortuna no tots, encara) tenim l'article del senyor Mira; com a exemple (molt més modest) de la visió dels catalans permeteu-me una història propera, un viatge a un parc zoològic de València. Un dels viatgers, pensant (sense malícia) que no habia sortit del domini lingüístic que li és propi, s'adreçava al personal del parc en català. El resultat va ser el següent: el van entendre tots els empleats; la majoria li va contestar en castellà; només un va fer mala cara (ostensible); només un va contestar-li en valencià. El més remarcable, em sembla a mi, és que van ser els seus companys de viatge, catalanets com ell, els qui s'estranyaven perquè no es passava al castellà. Sembla que tenien molt clar que sí que havien canviat de domini lingüístic i no volien, de cap de les maneres, ofendre els valencians parlant-los hi català.

(*) Joan Fuster a "Nosaltres, els valencians" diu:
"... fóra ridícul pensar que, en travessar el límit administratiu que separa la província de Tarragona de la de Castelló de la Plana, homes i ambient canviin en alguna mesura. El canvi, si n'hi ha, és imperceptible."
"Hi ha menys -infinitament menys- dissidències entre les comarques "catalanes" i "valencianes" contigües, que no pas entre dues comarques valencianes de llengua distinta."

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Tots els colors de l'Arc de Sant Martí

Meritxell Algueró — Thu, 26 Aug 2010 20:30:00 +0200

I quan dic "tots" vull dir "tots": heterosexuals, homosexuals, transsexuals, bisexuals i intrasexuals. Des de fa uns mesos s'està produïnt un degoteig de notícies, la majoria en un sentit involucionista, sobre aquests col·lectius. Una sola notícia podria ser considerada anecdòtica, però el caire que prenen els esdeveniments en les societats occidentals teòricament més desenvolupades comença a ser preocupant.

A la primavera sortia a la llum l'existència d'un grup de psiquiatres dels EUA que pretenien "curar" l'homosexualitat. Amb les seves teràpies homofòbiques, lesbofòbiques o transfòbiques pretenen convertir la diferència en transtorn. Com a psiquiatres s'entén que vulguin ajudar aquelles persones per a les quals representa un conflicte conjugar la seva religió o les seves creences amb la seva sexualitat. Però una cosa molt diferent és dir que els poden "curar". Aquesta afirmació perversa implica considerar l'homosexualitat una malaltia i, de fet, va ser així fins 1990 i encara actualment la transsexualitat es té per una malaltia mental als manuals de psiquiatria nord-americans (DSM), entre la institució mèdica en general i a l'Organització Mundial de la Salut (OMS).

I no és tot. El passat 17 de maig, Dia internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia (IDAHO), conmemorant precisament el dia que l'OMS va retirar l'homosexualitat de la llista de malalties mentals, l'Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (ILGA) publicava el seu darrer informe ("Homofòbia esponsoritzada pels estats") sobre la situació d'aquests col·lectius al món i en els països que els presegueixen legalment. A banda de recordar-nos que el segle XX ha estat un dels períodes més violents contra homosexuals, lesbianes i transsexuals, amb deportacions en camps de concentració nazis o gulags soviètics, o persecucions com les de l'època de Mc Carthy als Estats Units, posa clarament en relleu que l'homofòbia no s'ha eradicat, ni de bon tros, de les societats actuals. De fet, en una vintena de nacions hi ha lleis que penalitzen l'homosexualitat. A Cuba, l'Índia, Jamaica, Líbia, Malàisia, Nigèria o Síria, les penes poden arribar a 10 anys de presó i a la Guaiana o Uganda a cadena perpètua. I encara és més esgarrifós constatar que hi ha llocs (Afganistan, Arabia Saudita, Iemen, Iran, Mauritània,...) on la llei permet aplicar la pena de mort als homosexuals.

En una altra data assenyalada, el 28 de juny, Dia de l'Orgull Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual, que recorda els fets d'Stonewall ocorreguts a Nova York, coneixiem informacions una mica més positives: els nou països on el matrimoni homosexual és legal (Països Baixos, Bèlgica, Espanya, Canadà, Sudàfrica, Noruega, Suècia, Portugal i Islàndia) juntament amb alguns estats dels EUA i també Mèxic DF, la capital del país. Ens podem permetre un lleuger orgull de ser catalans i tenir una legislació a nivell europeu però cal no oblidar que els prejudicis, les discriminacions i la violència (també la verbal) són encara molt presents ara i aquí i es manifesten, per exemple, en les enormes dificultats que tenen les parelles gais per adoptar criatures. Amb la quantitat de cretins de manual que fan de pares i mares perquè biològicament poden, es continua negant aquest dret a persones capaces, només perquè les lleis les consideren diferents.

Després, a començament del mes d'agost, un tribunal federal de San Francisco anul·lava la prohibició dels matrimonis homosexuals, prohibició que el 52% dels californians va aprovar en referèndum el 2008 en la famosa Proposició 8. Trobo significatiu que, precisament a Califòrnia, més del 50% de la població vulgués evitar els casaments entre parelles del mateix sexe. Encara caldrà esperar a que els tribunals aclareixin si la Proposició 8 és o no constitucional però, per sort per als americans, els seus òrgans judicials no són com el Tribunal Constitucional Español i tenen previst que es presentin les al·legacions corresponents el 17 de setembre i l'1 de novembre. D'enguany, no del 2020.

Per tot plegat sebla que, en matèria de drets humans, els governs d'avui en dia vagin enrera. Però potser no prou enrera perquè si ens fixem en la Roma pre-cristiana, en les nacions natives americanes (o sigui, els indis) d'abans de l'arribada dels colons blancs o en la Xina de les dinasties (també abans dels blancs, franciscans en aquest cas), trobarem que la consideració cap a les persones homosexuals (sobretot homes, les dones han estat i estan doblement discriminades: per homosexuals i per dones) dintre d'aquestes societats era bastant diferent i molt millor del que tendim a creure.

Si pensem, en canvi, en l'Edat Mitjana, ens sentim superiors a unes gents ignorants que qualificaven els pèlrojos o els esquerrans (només pel fet de ser-ho) d'endimoniats o bruixots malignes. Ara ens sorprén i, si no fos perquè se'ls "curava" a la foguera, faria gràcia i tot. Igual d'infundades eren les seves pors atàviques com ho són ara les nostres.

Potser hauriem d'anar encara més lluny, fins al mateix moment en que els antropòlegs ens defineixen com a éssers humans. Segons explica Federico Guillén-Salazar* en un magnífic article publicat a la revista Mètode (d'obligada recomanació) és molt probable que la mateixa adaptabilitat que ha permès les persones colonitzar els diferents ecosistemes del planeta, hagi produït la variabilitat de comportaments sexuals. I no sembla que, en termes biològics, ens vagi malalment, més aviat ens estem morint d'èxit. El professor Guillén-Salazar exposa que, en major o menor grau, tots els nostres parents propers (bonobos, ximpanzés, goril·les i orangutans) presenten naturalment comportaments homosexuals i bisexuals. Així doncs, ni és exclusiu d'èpoques modernes ni és exclusiu dels humans, en paraules seves: "el que sí que pareix una invenció exclusiva de la nostra espècie és l'agressivitat que alguns éssers humans expressen contra els que practiquen l'homosexualitat".

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

* Federico Guillén-Salazar, Unitat d'Etologia i Benestar Animal de la Universitat Cardenal Herrera CEU. L'article referenciat és "El comportament homosexual humà: què ens mostren els estudis amb primats?" publicat a la revista Mètode número 30.

Sant Jordi a Rapa Nui

Meritxell Algueró — Wed, 26 May 2010 20:54:00 +0200

Durant aquest mes escàs que ha passat des del dia de Sant Jordi hem pogut sentir moltes veus (entre elles l'admirat Víctor Alexandre) tornant a abordar un tema que ja es fa més pesat que una unça de cucs. I és que cada primavera toca, tant si vols com si no: els escriptors mediàtics i de com roben, usurpen i saquegen el merescut protagonisme a la resta d'escriptors, als professionals que viuen (si més no s'hi escarrassen per aconseguir-ho) de la feina d'escriure.

No dubto que els professionals de la lletra estiguin més carregats de raó que un sant de queixar-se ni que els mediàtics tinguin també el dret a fer i vendre llibres. D'aquesta qüestió, avui, no en parlaré. Avui voldria, i sense que serveixi de precedent, aportar solucions. Bé, una solució, que ja és alguna cosa.

A aquells que no volen haver de signar llibres ofegats enmig (o en un raconet) de la marabunta seguidora dels mediàtics, als desencantats pel mercantilisme de la festa, als que han desertat de fer sempre les mateixes dedicatòries personals a tothom, veniu a comarques!

Perquè aquest desencís es produeix, únicament o gairebé, a Barcelona, on la concentració de mediàtics per metre quadrat de paradeta és elevadíssima.

Igual que els habitants de Rapa Nui (l'illa de Pasqua) anomenaven casa seva "melic del món" perquè pensaven que tota la Terra era feta d'aigua excepte la seva petita illa, els barcelonins sovint obliden que hi ha més terra passat el peatge de Martorell.

Establerts a la gran i estimada Barcelona, cap i casal, melic de Catalunya, alceu el cap i mireu enfora. Hi ha tot de pobles i ciutats on, n'estic convençuda, serieu rebuts per Sant Jordi amb els braços oberts, afegint el vostre prestigi al dels escriptors locals (en nombrosos casos no pas inferior, si em permeteu), hi establirieu noves relacions (o no, potser ja són velles) i, sobretot, rebrieu l'afecte d'un públic àvid, sense competències indesitjades.

Per si serveix d'al·licient, a Tortosa Sant Jordi encara fa remor de xiquets (d'excursió amb la classe, agafats de la cordeta com opòssums en ruta), fa olor de paper nou i de tinta i de flor de taronger. I sentireu parlar un dialecte d'allò més exòtic.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

10 raons per la manifestació del 30 de maig a Barcelona

Meritxell Algueró — Mon, 17 May 2010 14:30:00 +0200

La Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) ha preparat aquests deu punts per resumir i concretar la situació actual entorn a l'Ebre i explicar perquè cal omplir els carrers de Barcelona el dia 30:

1. El nou Pla Hidrològic de l’Ebre s’ha de redactar seguint criteris de la Comissió Europea per a, entre altres coses, modernitzar la gestió del Riu Ebre i adaptar-se als reptes del segle XXI. Porta divuit mesos de retard.

2. Un dels objectius principals d’aquest Pla, és fixar un cabal ambiental “mínim” per a l’Ebre, essencial per mantenir un riu viu. Els tècnics i científics ja han definit una proposta de cabals fonamentada. Contràriament, per les informacions de què disposem, el “comité de autoridades competentes” de la conca de l’Ebre està negociant un cabal “polític” sense cap justificació tècnica solvent. Sembla més un repartiment de l’aigua del Riu, que deixa el tram final amb una gran incertesa sobre el seu futur i posa en perill l’estabilitat del Delta.

3. Mentre patim aquest endarreriment hi ha en marxa, Ebre amunt, 300.000 hectàrees de nous regadius, així com noves infraestructures hidràuliques que tindran l’impacte ambiental de dos transvasaments similars als que estaven contemplats al PHN del 2001.

4. Hi ha en marxa les obres de dos canals justificats, formalment, com a de regadius. Un, desvia el Segre cap la conurbació metropolitana barcelonina i l’altre portarà l’Ebre cap al País Valencià a través del canal Xerta-Sènia.

5. Si no varia aquesta tendència de gestió, l’aplicació de la normativa europea, la Directiva Marc d’Aigua (DMA), a la conca de l’Ebre serà impossible. Serà inviable qualsevol mesura de protecció real i duradora per al Delta de l’Ebre.

6. Darrere de la gestió que s’està realitzant a la conca de l’Ebre hi ha una clara implicació en un model territorial basat en el desequilibri entre zones desenvolupades amb altes concentracions urbanístiques, generalment especulatives, i zones perifèriques amb alts valors mediambientals públics però amb les seves perspectives de desenvolupament seriosament compromeses per la pèrdua de disponibilitat dels recursos naturals.

7. Aquesta problemàtica no és local, és general, i en el nostre cas és de País. L’Ebre, les Terres de l’Ebre, formem part de Catalunya. L’espoliació de l’Ebre i l’afectació a les seves Terres és un atac a Catalunya. Necessitem la implicació social i institucional catalana per aconseguir que s’apliquin les normatives europees (la DMA) en el nou Pla i quedin garantits uns cabals líquids i sòlids suficients per al manteniment del bon estat del Delta. De manera igual, demanem que es respecti la legislació europea a totes les conques de Catalunya, amb el compliment de cabals mediambientals i el retorn de cabal al Ter, per exemple.

8. La mobilització cívica és la millor manera d’aconseguir neutralitzar les pressions político-econòmiques que actualment condicionen la recuperació de l’Ebre i el seu Delta. Volem demostrar, una vegada més, que la gent que estimem el nostre territori i el nostre país serem capaços de mobilitzar-nos i lluitar per aconseguir el compliment d’una legalitat que en aquest cas significa el futur de l’Ebre.

9. L’Ebre forma part del patrimoni català. No ha de ser moneda de canvi de res i la seva integritat és un valor per a les futures generacions.

10. Us convidem el 30 de maig a omplir els carrers de Barcelona amb un crit a favor de l’Ebre, que també és Catalunya.

Lo riu és vida!
No als transvasaments!

Canvis de sexe

Meritxell Algueró — Wed, 10 Mar 2010 20:45:00 +0100

Em refereixo a canvis de sexe a la llengua (l'idioma, no el múscul, res de tan sucós que impliqui bescanvi de fluids corporals). Només m'agradaria comentar-vos un fenòmen que ens continua sorprenent a la gent del salvatge oest i l'indòmit sud, és a dir, la meitat de parlants de català que no neutralitzem les vocals àtones (a grans trets, ponentins, ebrencs i valencians).

Fa anys que tinc la sospita que els dialectes del català no s'estudien de la mateixa manera a tot el país, oblidant que, en paraules del lingüista Joan Solà:

"Tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d'amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans."

Sovint, en la meva (escassa, tot s'ha de dir) interacció amb parlants de català oriental solien passar dues coses: o bé el meu parlar (occidental subdialecte tortosí o valencià de transició) els resultava estranyíssim, exòtic i s'apressaven a fer-me notar, mig en plata mig en quartos, que Àfrica comença a l'Ebre (inestimable el comentari d'un professor perquè no mi capfiqués gaire, a ell també li deien africà i era de Sitges); o bé, per una mal entesa cortesia, es passaven directament al castellà (ai!) suposant-me un orígen espanyol. Es posava, doncs, de manifest que no havien sentit ni estudiat altra variant del català que la oriental.

En l'actualitat veurem que les coses segueixen igual de malament. Tobaríem alguna honrosísima excepció com l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté, que amb el seu parlar de Lleida i les seves enyorades Postres de Músic va incentivar i escampar vents/bens culturals diferents de la tramuntana. Ell, com ningú des de llavors, va aixorejar aquesta terra que continua necessitant que s'obrin portes i finestres, que corrin de nou llevant, migjorn i mestral. Que la manca d'aire fresc ho empesta tot i el país fa olor de romàtic.

I si això passava i passa a ràdios i televisions què dir de la cultura escrita. Quanta gent per sobre del Llobregat (o fins i tot del Francolí) coneix Jesús Moncada o Gerard Vergés, dos exemples de qualitat literària fora de discussió? Arribats a aquest punt, tant de bo hi hagués una allau de mails i comentaris absolutament indignats demanant el meu cap en safata (figuradament, espero).

Perquè és precisament a l'hora d'escriure que les confusions per neutralitzar vocals suren com l'oli, apareixent canvis de sexe en mots com deute, dubte o compte. Per a algú que no pateix aquest daltonisme lingüístic (o feminisme idiomàtic, ves a saber) veure escrites coses com "una deute amb Hisenda", "una compte al banc" o "una dubte seriosa", ve a ser com trobar "tenim bocadills de ques" a la pissarra d'un bar.

Que tots en fem, d'errades, deu ser una de les poques veritats immutables que queden (benvingudes les correccions, crítiques i matitzacions fetes des de la construcció i la bona fe). El problema, em sembla a mí, és quan s'institucionalitza el cas. Quan és La Caixa, parlem? (parlem bé el castellà però el català el parlem de qualsevol manera) qui ens ofereix obrir una compta; quan a la ràdio ens expliquen que Guardiola té una dubta en l'aliniació de l'equip; quan als diaris escriuen sobre la deuta milionària en milers d'euros que Espanya espolia cada any a Catalunya. Llavors ja tenim la batalla perduda.

O no. Potser d'aquí a 30 anys, quan els diccionaris i les autoritats en la matèria arribaran a l'acord que deuta, dubta i compta són paraules femenines i s'han d'escriure amb "a" final, serà just el moment que els parlants decidiran fer-les (només per dur la contrària) més varonils una altra vegada. O era una altre vegada?

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Als mestres

Meritxell Algueró — Thu, 28 Jan 2010 14:21:00 +0100

El Diccionari General de la Llengua Catalana ens diu en una breu entrada que un professor es dedica a l'ensenyament, no especifica si cal que assoleixi l'objectiu. Un mestre, en canvi, té vuit entrades i, ja a la primera, afirma que mestre és la persona que ensenya, de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, que és guia, que és presa com a model. És a dir, un professor explica, però un mestre ensenya. Ensenya de ciències, de lletres, d'arts i també de la vida. Ajuda a crèixer. I al cap dels anys ens adonem com ens ha inspirat, moldejat i influit.

Aquest homenatge minúscul és per als mestres que eduquen des del respecte, amb justa disciplina. Als que et suspenen si copies. Als vocacionals, als que roben temps d'on sigui per preparar les classes i corregir exàmens.

Amb els que compartim el goig d'un alumne brillant tant com el d'un que fa tot el que pot. Als que troben bones qualitats en tothom, per més plenes que estiguin les aules. Als que encoratgen i no es donen mai per vençuts.

Als que (gràcies a Déu) s'excedeixen en les seves obligacions i tenen cura de cos i esperit. Als que regalen tranquilitat.

Als que valoren les preguntes tant com les respostes i les contesten, encara que no siguin del temari. Als que ensenyen a aprendre i aprenen ensenyant. Als que també saben escoltar. Als que acullen i comprenen, als que fan pensar.

Als que tenen la paciència d'un sant de fusta. Als que es deixen, de vegades, prendre el pèl sense que es noti. Als que tenen sentit de l'humor (ja hem direu com sobreviure sinó!).

I als que no, perquè així apreciem la diferència.

Als que estimem, admirem i enyorem, als que quan se'n van deixen un buit oceànic. Als Joan, Frederic, Jesús, Cinta, Eugènia, German, Neus, Joan Mª, Cristina, Miquel, Mª Carmen, José Mª i molts altres però sobretot, sobretot, a Araceli.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Les Terres del Rebre

Meritxell Algueró — Mon, 25 Jan 2010 18:00:00 +0100

Arribades aquestes dates, quan el 2010 encara fa oloreta de nou, he tingut la temptació de girar els ulls enrrera i fer com tants diaris, revistes, radios, televisions i blogs i fer un resum amb notícies destacades:

- Continuen els antics desequilibris ecològics al riu Ebre que han propiciat l'assentament i expansió de simpàtiques bestioles com la mosca negra, els silurs, el musco zebra, les meduses, el cranc americà i l'acabat d'estrenar caragol maçana. Esperem amb candeletes l'inminent arribada del mosquit tigre per acabar de completar la col·lecció.

- Continua la construcció d'infraestructures absurdes, indesitjades i cares, com el canal Xerta-Sénia, els pous de Vinallop o el Projecte Castor pel magatzem de gas submarí (amb les seves dues boniques línies de molt alta tensió).

- Continua la contaminació d'Erquímia (la neteja dels fangs del pantà de Flix fa venir basques, ja veurem com i de quina manera es porta a terme). Però no només Erquímia, també totes les fàbriques i fabriquetes, tots els pobles i poblets, agrícoles o industrials que inpunement i sense depurar aboquen residus de tots colors al riu Ebre des de Fontibre, Reinosa, província de Santander.

- Continua la sobrexplotació del riu Ebre, projectant nous regadius a tort i a dret, amb les desmesurades reserves que vol establir el govern d'Aragó, sense determinar un cabal mínim sostenible. Continuen els transvassaments disfressats d'interconnexió de xarxes, disfressades de "connexió amb municipis que necessiten aigua en moments puntuals de sequera", que ho són tot l'any, tots els anys des de, com a mínim, fa quatre anys. Aquests pobles recullen aigües pluvials, per exemple? Depuren i reciclen? Estalvien tant com poden? Jo m'estalvio la resposta.

- Continuen els expedients reguladors i els tancaments d'empreses en una de les zones menys industrialitzades del país, perquè LEAR no és la SEAT i les ajudes del govern arriben, quan ho fan, amb comptagotes.

- Continuen les centrals nuclears, amb les seves fuites periòdiques de material radioactiu, el seu augment de temperatura de l'aire i de les aigües del riu i del mar (d'altra banda tan addient per afavorir les simpàtiques bestioles del primer punt). Amb la seva invisible, inebitable i cancerígena contaminació per triti (entre d'altres compostos) de l'aire que respirem, l'aigua que bevem i la que fem servir per regar tarongers i oliveres. Amb la permanent sensació que un bon dia no serà tan bo i tindrem una sorpresa, i no perquè, sobre el paper, no siguin unes instal·lacions supersegures, sinò per com s'estan gestionant (com a mostra les diverses sancions que no tenen més remei que pagar).

Quin panorama! Estic segura que hi ha moltes coses bones a dir però ara mateix no em venen al cap, malauradament la meva memòria a més de selectiva és justeta.

I enguany, què ens espera? el "regal" del cementiri nuclear? Ui! perdò, volia dir magatzem temporal centralitzat de residus d'alta radioactivitat, de perillositat no zero. No de bades el verbívor Ignasi Ripoll ens ha rebatejat molt encertadament com a Terres del Rebre. Sort que Obama no ens sap situar al mapa o tindria clarísism on enviar tots els presoners que hauran de reubicar quan desmantellin Guantànamo.

I malgrat tot, aquest raconet de món es veu que té l'índex de tossuts per km2 més alt de Catalunya, disposats a seguir defensant la terreta. Ens espera un 2010 mogudet.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Coneixeu el Projecte Castor?

Meritxell Algueró — Sun, 01 Nov 2009 20:40:13 +0100

Probablement no perquè des de que el 2 d'agost de 2007 es va publicar al BOE l'inici de les negociacions que unilateralment portava l'ajuntament de Vinaròs amb l'empresa ESCAL UGS SL per engegar aquest projecte d'emmagatzematge de gas natural, tot l'assumpte sembla cobert d'una tupida manta.

Aquest obscurantisme, el recel de l'empresa a fer públic el text definitiu del projecte, la manca del preceptiu estudi d'impacte, els dubtes sobre la seva viabilitat i sostenibilitat, la manca de plans complets de seguretat i evacuació, la falta de sensibilitat i de diàleg de l'empresa i l'ajuntament vinarossenc que en cap moment va informar els municipis veïns que en resultaran afectats (sobretot Alcanar, però també Ulldecona, La Sénia o La Ràpita), aquesta manera irrespectuosa i prepotent de fer les coses (dues empreses relacionades amb l'obra ja han estat expedientades) va indignar els ciutadans i va propiciar la seva mobilització cristalitzant en la creació de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia.

Des de bon començament la Plataforma es va posicionar amb tota la seva energia en contra del Projecte Castor per considerar que és una activitat lesiva per al conjunt d'interessos del territori senienc i que, a més a més, incompleix la legislació vigent, tal com es reflecteix en els manifestos, al·legacions, articles, comunicats, webs, mobilitzacions, recollides de signatures, etc. que, des d'aleshores porten a terme.

En què consisteix, doncs, el polèmic projecte? Es tracta de posar en marxa un dipòsit submarí de gas natural (el més gran de la Península Ibèrica i el segon d'Europa), amb una planta marina i una altra de terrestre, les canonades que connecten les instal·lacions i les línies elèctriques que els subministren l'energia.

De forma resumida (i segons les alegacions a la versió preliminar del "Estudio Estratégico / Informe de Sostenibilidad Ambiental y Estudio estratégico Ambiental del Litoral Español para la Instalación de Parques Eólicos Marinos", de Javier Balada, del Partit de Vinaròs Independent) el cicle és el següent:

En primer lloc s'agafa el gas natural (comprimit a 100atm) del gasoducte estatal de Sant Mateu i La Jana. Es rep a la planta de tractament terrestre, a 2km de la costa i a 1,5km del nucli urbà d'Alcanar. Es canalitza amb una canonada submarina de 75cm de diàmetre situada dins una rasa de 2m d'ample i 5m de fondària, fins una instal·lació addicional que comprimeix el gas a 230atm. S'injecta a les bosses subterrànies de l'antic jaciment petrolífer marí anomenat Amposta, a 21km de la costa, davant de Vinaròs i Alcanar, a 1.800m sota el mar. Aquí s'acumula i quan s'ha de fer servir, es deshidrata i s'envia per una altra canonada (igual a l'anterior) fins la planta de tractament de terra, on se'l depura i se'l torna a la xarxa de gas estatal.

L'envergadura del projecte és tal que es preveuen expropiar 277.727m² per a la planta terrestre, 172.577m² d'ocupacions temporals i 33.090m² de servituds forçoses de pas entre les dues instal·lacions i la xarxa estatal, afectant un conjunt de 153 finques.

Només amb aquestes dades no és estrany que la gent d'Alcanar (d'on són el 80% de propietaris afectats per les expropiacions) i de la resta de pobles de la zona (fins i tot del mateix Vinaròs malgrat ser-ne l'ajuntament negociant) estiguin justificadament amoïnats.

Destaca la magnitud del projecte, la clara desproporció amb el petit territori on es vol enclavar. És una obra faraònica, amb un deix imperialista que recorda temps passats en els que l'únic impacte a tenir en compte era la perdurabilitat en la memòria de la gent del dictador de torn. El fet, per exemple, que hagi estat declarada una obra "de interés nacional" (nacional espanyol, s'entén) redueix el consens a la mínima expressió i fa que les expropiacions puguin ser forçoses.

Destaca el menyspreu per la salut dels habitatns de la zona i pel seu medi natural. Cal recordar que parlem d'una indústria de gas comprimit, tòxic, inflamable i explosiu. Que es poden produïr deflagracions, fuites, explosions, abocaments d'hidrocarburs (procedents de l'antic pou petrolífer on es calcula que hi resten de 3 a 5 milions de barrils de cru residual), contaminacions del sòl, els aqüífers i l'atmosfera. Que les xemeneies de la planta terrestre emeten multitut de compostos contaminants per la contínua combustió del gas, causants de pluja àcida, efecte hivernacle, malalties respiratòries, cardiovasculars i al·lergèniques.

Cal tindre en compte també l'afectació a l'aigua del mar, a les platges, al fons marí, a les zones de pesca, als vivers de moluscs, l'impacte sobre el Delta de l'Ebre i sobre espais naturals rellevants com el tram final del riu Sénia. Ja sigui mentre durin les obres ja sigui després, per l'activitat habitual de la indústria i per les servituds permanents. No de bades l'empresa ESCAL UGS SL ja ha començat els tràmits per inscriure's al "Registro de Grandes Productores de Resíduos Peligrosos".

Malgrat, però, que les pèrdues sobre l'activitat pesquera han estat reconegudes fins i tot per ESCAL UGS SL, no han estat valorats suficientment aspectes com la destrucció d'hàbitat d'espècies protegides, l'afectació sobre els esculls artificials que són el viver d'espècies piscícoles d'un elevat interès comercial o els canvis en la qualitat i turbidesa de les aigües litorals que, a més a més, repercutiran negativament en el turisme.

Tampoc és pot desestimar la fortíssima impressió visual de la planta de tractament i l'heliport (si, també un heliport) que ocuparan 82.712m², les xemeneies (fins 28m d'altura) i les dues línies elèctriques de molt alta tensió que calen per garantir el subministrament d'energia (enllaçaran amb la de Girona?).

Estan per estudiar les afectacions al patrimoni arqueològic que comportaran les obres i l'emplaçament definitiu, tant al jaciment de La Moleta del Remei ("Monumento Histórico-Artístico de Interés Nacional" des de 1979) com al jaciment de Sant Jaume - Mas de'n Serra, un dels més importats del país, o a les pintures rupestres d'Ulldecona (protegides per la UNESCO).

És també una obvietat el greu impacte sobre l'agricultura de la zona ja que la construcció de la planta terrestre, les diverses rases i les servituts permanents que comporta el pas de les canalitzacions es faran sobre sòl agrícola de regadiu (més aviat escàs al nostre país) i que actualment està en plena producció. Així doncs, no només es destruiran centenars de jornals de cítrics i horta, també es perdrà el seu rendiment per sempre més i es condemnarà tota la comarca a quedar fora de les denominacions de qualitat, per culpa dels contaminants produïts per la planta de gas.

Finalment, però no menys important, hem de considerar la inquietut social provocada per l'acumulació d'obres productores d'energia en un espai reduït. Recordem que la central nuclear de Vandellòs es troba a només 45km en línia recta i la d'Ascó a 60km i que hi ha un risc d'efecte dominó, és a dir, un accident en qualsevol d'aquestes indústries podria provocar una cadena d'accidents en les altres. I no oblidem que va ser aquí, al terme municipal d'Alcanar, on el juliol de 1978 es va produïr la catàstrofe del camping Els Alfacs, amb el tràgic balanç de 210 persones mortes i moltíssimes més greument ferides.

De debó que cal? És necessària aquesta indústria perillosa que sembla feta a mida per torpedinar els tres sectors econòmics que basteixen l'economia de la zona: la pesca, l'agricultura i el turisme? Per què quan la resta del món civilitzat camina cap a la Tercera Revolució Industrial aquí s'escull el camí diametralment oposat? Per què quan Europa aposta per l'ecoturisme aquí s'obta per oferir als visitants un "skyline" de xemeneies fumejants, brutícia d'estalzim i pudors perverses?

Hi ha especialistes com Josep Oliver (Catedràtic d'economia aplicada de la UAB) que ens expliquen que "les Terres de l'Ebre tenen un gran potencial turístic i agrícola" i també que "el sector primari és un dels camins a explotar per sortir de la crisi econòmica a les comarques de l'Ebre". Però ningú a Madrid se l'escolta.

Afortunadament encara queda alguna esperança ja que, tal com publicava el Directe.cat dilluns dia 19, la Comissió de Peticions de l'Eurocambra ha acceptat la denúncia de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia per tal d'analitzar el projecte, després del "silenci" de les administracions catalana i espanyola. Confiem en la feina dels eurodiputats catalans, en els seus equips de treball, en gent com l'Oriol Junqueras (incansable defensor d'aquestes terres). Confiem que tots plegats siguin el bastió que rebutgi atacs com aquest, perquè el Projecte Castor és un monument al menyspreu per la nostra terra i la nostra gent. Perquè si perdem l'agricultura, la pesca i el turisme, senyors, ja no ens quedarà res per perdre.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia
Alcanar.net
La Tercera Revolució Industrial

Ningú no ha plantejat limitar l'accés dels fotògrafs al saló de sessions

Meritxell Algueró — Tue, 06 Oct 2009 14:30:00 +0200

Això diu, entre altres coses, el President del Parlament de Catalunya, Sr. Ernest Benach, a la "Declaració conjunta del president, la mesa i la junta de portaveus sobre les fotografies d'SMS enviats per diputats". Francament, només faltaria!

De debó calia aquesta declaració conjunta? Era necessari també encarregar un informe (encara un altre informe) als serveis jurídics de la cambra? I convocar el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Sr. Josep Carles Rius, perquè "transmetés la necessitat de reflexionar a fons sobre els límits del dret a la informació i la defensa del dret a la privacitat i la confidencialitat"? Què, immersos -per no dir ofegats- en l'era digital com estem, encara no hi havien reflexionat? Doncs van tard!

Tinc la sensació que alguns polítics d'aquest país es pensen que són d'una pasta especial, diferent i millor que la resta de catalans. Tots estem fitxats, numerats, fiscalitzats, vigilats. Ens graven càmares de bancs, de comerços, d'aeroports, de comissaries, etc. Calent o sense caler, volent o sense voler. Seguint el dictat de les lleis que ells mateixos han aprovat en representació nostra. Tots estem exposats a l'ús i abús d'aquesta informació. L'increment de la seguretat és, sovint, l'excusa esgrimida per l'intervencionisme i la pèrdua de llibertat i privacitat.

Ah, però és que aquest cop els afectats són diputats del Parlament. Ja, i? A tots ens emprenya que ens llegeixin el nostre diari per sobre l'espatlla en un vagó de metro. És de poca educació i, com diu la declaració conjunta, "reprobable".

També es queixen que les fotografies dels SMS han distorsionat la importància del debat de política general. Però quina importància volen que li donem els votants si els votats, que s'hi estan guanyant les garrofes, mentre es suposa que treballen passen l'estona enviant-se missatges privats que no tenen res a veure amb el debat?

Que cada punt els periodistes enxampin polítics parlant a deshora amb els micros oberts ("manda huevos!") pot tenir diferents lectures: o bé els periodistes són llestos com a fures i estan a la que salta; o bé els parlamentaris no tenen el nivell d'alerta que convé; o bé relaxar-se i baixar la guàrdia és més fàcil que no sembla. I si no que li diguin a l'expresident George Bush jr. que fins i tot demanava per anar al lavabo. Ell però amb nota manuscrita; els nostres, això sí que ho tenen, estan més tecnificats.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Tevetresenc

Meritxell Algueró — Fri, 21 Aug 2009 20:50:00 +0200

Temps era temps hi havia un cert orgull personal per la feina ben feta que amarava els afers diaris, fins i tot els més humils: des de cosir un botó a aixecar catedrals. Ara però, les coses han canviat molt. Es tendeix al "fast food", al "fast good", al "fast ferry" i al "fast el que sigui", el cas és anar ben de pressa mentre aquesta ànsia ens fa perdre les formes; no parem compte en el com sinó en el quan.

A tall d'exemple us diré que, fa uns pocs anys, un mestre de primària em comentava que la tendència educativa era deixar que els xiquets escriguissin segons la seva personalitat. És a dir, no feien mostra gairebé mai. Es veu que els exercicis de caligrafia són absolutment coartants per a les seves tendres idiosincràcies. Resultat: en termes generals quan arriben a la ESO fan una lletra tan abominable (no ja per estètica, sinó per la impossibilitat de desxifrar-la) que els professors exigeixen la majoria de treballs en Word i els examens són tipus test (un guionet no es pot fer gaire malament ni volent). Afegiu-hi els missatges de text de mòbil i el poc interès per la lectura per a acabar-ho d'arrodonir.

Quan aquest jovent aterra a la Universitat més que escriure en alguna llengua coneguda fa gargots barreja de català (amb sort), castellà, anglès macarrònic, missatge de mòbil i tevetresenc.

Als estudiants de ciències sovint se'ls hi perdona (ves a saber perquè un herpetòleg pot fer faltes d'ortografia sense que li caigui la cara de vergonya) i als de lletres, també. O no s'entendria com s'ha encunyat aquesta nova parla (batejada pel filòleg, lingüista i escriptor Pau Vidal) que fan servir els mitjans: TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, l'Avui, El Periódico, etc.

El tevetresenc és una ameba que s'empassa tot el que se li posa per davant. Els barbarismes, els calcs de les estructures sintàctiques castellanes, els falsos reflexius, la pèrdua de pronoms febles, les confusions de vocals típiques dels parlants orientals (únic dialecte existent a TV3) són els trets distintius de la bèstia.

El problema més greu és, al meu entendre, que aquests mitjans de comunicació són presos pel comú dels mortals (nosaltres els catalanets) com a model i, sovint amb tota la bona intenció i pensant que fem el que és correcte, els imitem. I la caguem.

De la mateixa manera que un artesà sap que no es pot fer bona feina sense els estris adequats i ben esmolats, ens pensem que els treballadors de la llengua (si us plau no ho agafeu per la part que crema) cuiden la seva eina principal, la font dels seus ingressos, el seu recurs vital. Però ens equivoquem.

Temps era temps es deia que TV3 era comparable a la BBC, paradigma en l'ús correcte de l'idioma. Temps era temps (però no tant temps) fer faltes d'ortografia era quelcom vergonyós en qualsevol camp i en qualsevol ofici, encara més si l'eina de treball era la llengua (periodistes, escriptors, locutors, presentadors, editors, redactors, correctors, etc.).

Malgrat tot, l'incansable picar pedra de gent com Màrius Serra (Verbàlia), Ramon Solsona (La paraula del dia) o Jordi Palou (Rodamots) entre d'altres, és com la vacuna, les vitamines o la medecina que, si no ens cura, retarda la infecció.

No oblideu prendre'n dues píndoles diàries (o dues-centes, no hi ha perill de sobredosi).

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Una vegada vaig anar a l'hort a collir carbasses

Meritxell Algueró — Tue, 10 Mar 2009 14:30:00 +0100

- I quantes n'eren?
- N'eren 10.000
- Mentida 10.000
- Doncs quantes n'eren?
- N'eren 5.000
- Mentida 5.000
- Doncs quantes n'eren?

Ni punyetera idea. Ni a la manifestació de "Deu mil a Brusel·les" ni a cap altra. El ball de xifres segons quina sigui la font consultada és completament ridícul. No em crec que la humanitat sigui capaç de clonar ovelles i d'enviar sondes interestelars i no sigui capaç de comptar manifestants. Amb un marge d'error del 5 % si es vol, però no més.

Ja n'hi ha prou. Calen dades reals i fiables i els que no sàpiguen prou matemàtiques que s'abstinguin d'elucubrar segons els hi convé. Però llavors, si els mitjans de comunicació i els partits polítics no poguessin fer anar els números per on els hi dongués la gana, perdria tota la gràcia. En canvi, si el seu metge els digués que tenen entre 3 setmanes i 30 anys de vida el fotrien fora per incompetent.

Això sí, quan hagi passat un temps i l'èxit de la trobada a Brusel·les s'hagi assentat i doni un plus al currículum, tothom hi haurà anat. Serà igual que a París al maig del 68, que al Passeig de Gràcia demanant l'Estatut l'onze de setembre del 77 i que a la final de Wembley el 92. Sobra dir que no hi cabria tota la gent que diu que hi era. Jo no, a Brusel·les tampoc, i no per falta de ganes. Precisament per això, pels que no hi vam ser, és pel que reclamo informació escrupulosament certa i no xifres sortides d'un joc de criatures.

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

La Catalunya misteriosa

Meritxell Algueró — Fri, 13 Feb 2009 20:30:43 +0100

Estan passant coses molt estranyes. Per exemple, arreu del país es reclama la millora de les infraestructures (trens, autopistes, carreteres, etc.) per obsoletes o perquè en fan falta de noves quan, en canvi, se'n construeixen d'altres que no ha demanat ningú i la utilitat de les quals és més que dubtosa, com el canal Xerta-Sènia.

És cosa de fantasmes? Podria donar-se el cas, doncs aquesta obra de l'època franquista que el Partit Popular d'Aznar ja va incloure en la seva política de transvasaments, per la que mai va circular una gota d'aigua i que ara el govern català executa a pressa feta, ha patit una enigmàtica transmutació: el canal Xerta-Sènia ni és un canal ni va de Xerta a La Sènia.

En primer lloc, els canals són oberts, com els rius, i només poden portar l'aigua que permet la seva secció (segons la forma, l'amplada i la fondària) altrament sobreeixirien anegant les terres adjacents. El que ara es construeix és una canonada, és a dir, una conducció tancada. I quina diferència hi ha? Bàsicament que per les canonades s'hi fa passar aigua a pressió, augmentant el cabal molt per sobre del que semblaria per la seva secció.

I com he dit abans, tampoc va de Xerta a La Sènia si no de Xerta a Càlig, País Valencià (o Comunidad Valenciana com li agrada més a Francisco Camps, un de tants que exigeixen el transvasament de l'aigua de l'Ebre). Efectivament la canonada podria acabar dintre del territori català i ser només un regadiu per aquesta zona del Baix Ebre i del Montsià. Regadiu que, insisteixo, la nostra pagesia no havia sol·licitat, és més, la majoria de finques reguen de pous que han perforat amb recursos propis però dels que en perdran els drets en quan la canonada sigui viable. És clar que també es pot perllongar fins on convingui (fins on li convingui al Govern de la Generalitat, al PSOE, a les constructores i als que vendran l'aigua, no al riu Ebre ni a les Terres de l'Ebre, s'entén). De moment, on acabarà és un enigma.

Un altre fenòmen sospitós d'interferències amb el més enllà es dóna en els capçals d'aspiració i d'impulsió i en la torre de cop d'ariet de la canonada, amplament sobredimensionats per al cabal que, en teoria, hi circularà i per a la llargada que, en teoria, tindrà. Una cosa així com si ens estessin fabricant un vehicle utilitari i ens asseguressin que, per fer-lo funcionar, li cal el motor d'un Jumbo 747. Paranormal, ja us ho dic ara.

I això no és tot, a Flix hi ha un "poltergeist": s'ha de fer la neteja dels llods acumulats al pantà (i que tan generosament ens han proporcionat les empreses que hi aboquen impunement merda de tots colors i olors). Aquesta neteja requereix la construcció de diverses instal·lacions que permetin l'extracció, el transport i el tractament d'aquests fangs (molt perillosos per la seva alta toxicitat). Quan totes les actuacions estiguin realitzades i es pugui començar el procés, de cap manera abans del 2013, caldrà disposar d'un subministrament d'aigua alternatiu per a la població, per si de cas es produís alguna contaminació. El Govern ha decidit que aquest subministrament es faci des d'una sèrie de pous excavats a Vinallop, molt a la vora de Tortosa i, per tant, a tocar del riu i aigües avall. Les expropiacions per fer els pous es van signar la setmana passada i l'execució es farà en uns pocs mesos. Com és que la darrera obra necessària és la que comença primer? L'explicació és senzilla, el "poltergeist" ha produït un trencament en el continu espai-temps.

Podem confiar que al menys la neteja es faci bé, sense posar en risc la població, els aqüífers, les terres, els animals i la vegetació de la zona? O hem d'esperar que converteixin el riu en una apòzema miraculosa que transformarà els ebrencs en fills d'Shreck? Són la canonada Xerta-Sènia, el canal Segarra-Garrigues i els pous de Vinallop la deconstrucció del transvasament? Aquestes obres són fruit de l'especulació, l'ambició desmesurada i la manipulació de la informació? Això us diran, potser, algunes ments obtuses, insolidàries i mal intencionades, però està molt clar que la culpa la té l'ectoplasma.

Perllongament és transvasament.

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)

Les fonts de Barcelona

Meritxell Algueró — Thu, 29 Jan 2009 21:00:36 +0100

Segons el web de l'Ajuntament, a Barcelona hi ha 286 fonts ornamentals. Després de la derogació del Decret de sequera, un any i vuit mesos després de la seva aplicació, tornaran a funcionar 144 d'aquestes fonts. No obstant, les 49 de l'Av. Maria Cristina (inclosa la Font Màgica) s'aturaran de nou a causa de la parada tècnica anual; una trentena més tampoc s'ompliran perquè està previst instal·lar-hi sistemes de recirculació i estalvi d'aigua; unes quantes més (no especifica el nombre) no funcionaran perquè necessiten treballs de manteniment; finalment, hi ha un projecte d'impermeabilització i rehabilitació que farà que d'altres s'aturin properament, quan comencin les obres.

Vostès han entès quantes fonts funcionaran, posem per cas, aquest mes de febrer?
Jo no, però m'és igual. Haurien de funcionar totes o gairebé totes a aquestes alçades. Han tingut quasi dos anys per fer treballs de manteniment, impermeabilitzacions i aturades tècniques. Però no, s'hi posen ara que les acaben d'omplir. I el finançament? Bé, disposen, com a mínim, de 9 milions d'euros (segons el seu web). Alguna cosa es deu poder fer amb nou milions d'euros, no?

Obviament torna a haver-hi periodistes i tertulians diversos que reclamen el transvasament de l'Ebre, com no!, oblidant que els barcelonins, els ciutadans del carrer, sí que han fet el que calia i han reduït el seu consum d'aigua potable en un 30 %, és el consistori el qui ha fallat, però s'encaparren a demanar, quan no a exigir, el transvasament. Què hi tenen accions?

Es diu (no sé si és Història o llegenda) que el famós artista del Renaixement italià MIchellangelo era de casa bona, motiu pel qual no estava ben vist que fes feines manuals. Així doncs, abans de donar el primer cop de cisell a un magnífig bloc de marbre, anava cada dia al taller a mirar-se'l. Quan li preguntaven: Maestro, què feu? ell responia: "Laboro". I al cap de tres anys va esculpir el David.

En canvi, l'obra de l'Ajuntament de Barcelona (que ha tingut gairebé dos anys per fer-la) s'assemblaria més a un d'aquells mussols fets de cargolets de mar i no perquè a l'Ajuntment no siguin igual de genials (ves a saber!) sino perquè no s'hi han posat, no han estat pel "laboro".

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l'Ebre)