Blog Mercè Esteban

L'hegemonia perduda de l'Estat capitalista

Mercè Esteban — Sun, 15 Apr 2012 11:04:00 +0200

El capitalisme es caracteritza en períodes cíclics de benestar que acaben en crisi, de la que se’n surt amb un auge que mai arriba als nivells anteriors, sinó que sempre són més baixos; així cada cop l’auge de la sortida d’una crisi és equiparable a l’estat de la decaiguda que va provocar l’última crisi i així fins que s’arribarà al punt de destrucció del sistema.

En períodes d’estabilitat relativa d’aquest sistema l’Estat propiciava i mantenia un consens generalitzat per part de les diferents classes socials dirigit per una classe que exercia el control del conjunt de la formació social; un control que s’aconseguia amb la dominació a partir del poder coercitiu i l’autoritat persuasiva fent que les classes obeïssin i duguessin a terme pràctiques concretes i en deixessin d’exercir d’altres de forma voluntària respectant la ideologia d’aquesta classe hegemònica, que els creava el sentit de moralitat.

L’estructuració ideològica de la societat al voltant d’un sistema cultural basat en el consumisme és la que permetia aquesta dominació de les classes. Una estructuració basada en la construcció d’una quotidianitat concreta (de consum, d’actes que distreuen com el futbol, etc.) que definia les relacions entre les persones i estructures socials i creava una producció simbòlica pròpia amb objectes materials determinats, dotant-los d’importància extrema. Aquestes formes de viure es percebien com a lògiques i per a tots creant així una hegemonia política on es compartia un “sentit comú” (definit per Gramsci com la filosofia dels no filòsofs, d’aquells que es deixen portar per una quotidianitat construïda externament per assolir els interessos estatals i assegurar aquesta hegemonia.) Així, els ciutadans s’hipotecaven per adquirir allò que els hi venien com a necessitat imperiosa per la seva supervivència, com una televisió amb X pulgades o un cotxe d’alta gamma; o consumien per gaudir del temps d’oci perquè era l’única forma de valorar l’oci.

Aquesta hegemonia s’assolia quan l’Estat tenia un control tant de la infraestructura econòmica com de la direcció ideològica de la societat convertint-se amb una mena de màquina per a l’opressió d’una classe dirigent sobre les altres.

És quan aquest sistema entra en crisi per l’excés del control a la infraestructura econòmica que perd el domini d’allò social, fins al punt que ho infravalora i juga amb la superestructura político-ideològica per tal de recuperar el benestar material del que es fomenta el sistema capitalista. L’Estat sobreposa la importància del manteniment de la moneda de l’Euro al seguiment d’una ideologia que ressalti les necessitat socials de la població, fet que ha provocat mesures de repressió a drets socials per la preservació de l’estat econòmic. Així, s’entra en un crisi social causada per una d’econòmica.

Es trenca l’hegemonia ja que la societat ha deixat d’estar consesuada amb el discurs que proposava l’Estat; un discurs ple de paraules que incitaven a la frenesí de les masses, amb oradors carregats de capacitat de convicció.

Ara l’estat perd la direcció moral, el consens i, per tant, el fenomen cultural que havien creat. Aspectes completament qüestionats per les classes obreres que es mobilitzen a partir d’una reforma ideològica desvalorant el sentit comú que abans percebien com a lògic i per a tots i que justificaven la seva realitat quotidiana imposada. Pretenen destruir el poder central de l’Estat amb una alternativa que implica un procés de conscienciació de la societat i una nova cosmovisió i ideologia del poble que desmunta la construcció hegemònica de l’Estat.

L’Estat doncs perd el control de la producció cultural i ara és la societat la que expandeix i desenvolupa lògiques, racionalitats i dinàmiques socials contradictòries amb l’ordre socioeconòmic establert. Les mobilitzacions del 15M mostren la indignació i el rebuig de l’hegemonia acceptada en el període d’estabilitat; el cooperativisme va arrelant com a nova organització del treball en contraposició a les SA; les lleis es veuen assetjades perquè ja no es consideren legitimes i es produeixen fets com l’ocupació d’edificis buits i propietats de bancs i caixes per famílies que han estat desnonades o que han sigut víctimes d’un quotidianitat creada per l’assoliment d’objectius econòmics. S’omplen les places d’assemblees, una forma horitzontal de prendre decisions per a propostes de canvi social; els mercats d’intercanvi, on l’euro no hi té cabuda, augmenten les seves ofertes i demandes, així com els bancs del temps, on es canvien hores d’una feina per una altra.

Així doncs, es crea una forma de viure que es planteja com a alternativa per una construcció social que permeti sortir de la crisi econòmica assentant les bases d’un progrés econòmic més sòlid i humà on l’estatalisme perd força i el protagonisme es centra en les persones i els col·lectius.

L’Estat, però davant de la pèrdua ideològica, respon amb la intrusió directa a l’esfera de l’àmbit social per regular els espais d’associativitat, criminalitzant la protesta pacífica contra l’Estat, entre d’altres mesures coercitives i repressives amb les que intenten crear por per paralitzar a la població i tornar a assolir l’hegemonia perduda.

També retallen els pressupostos en educació, necessària per qüestionar-se allò imposat i construir alternatives. No són conscients, però, que la força pot vèncer, però no convèncer i que han perdut el consens global; ja no tenen un control del sistema cultural mentre l’econòmic, continua trontollant.

I és que ara no ens trobem en una crisi pròpia del sistema, sinó en un sistema en crisi. La reforma ideològica com a procés de rebel·lió i conseqüent canvi de realitats quotidianes, ens portarà a un canvi de sistema global? Arriba ja la destrucció del capitalisme?

Bogeria, categoria retroalimentada?

Mercè Esteban — Sat, 29 Oct 2011 13:03:00 +0200

Quina funció tenen els manicomis en les societats actuals? Quins criteris s’utilitzen per diferenciar una persona especial d’un boig? Són correctes els remeis farmacològics de forma indiscriminada com a mètode de control? Totes aquestes preguntes em porten a una pregunta menys específica i més preocupant: quin és el grau de normalitat o bogeria a què han d’estar sotmesos els interns d’un manicomi per considerar-se bojos? I dels que no ho estem, perquè continuïn tractant-nos com a “normals”?

Hi ha persones que no formen part d’una categoria de bojos fàcilment identificables amb una base científica a la qual els psiquiatres poden aferrar-se per a sostenir els seus diagnòstics, sinó que més aviat són dels bojos que es podrien agrupar dins la categoria “altres”, ja que les seves actituds i pensaments s’escapen del que la majoria entén com a normals. Es consideren bojos pel fet de pensar diferent i potser per evidenciar l’estupidesa humana d’aquesta majoria poderosa que crea el coneixement, i consegüentment, defineix la seva bogeria.

Els considerats bojos, tant aquests que no compleixen els criteris psiquiàtrics per ser-ho com els que sembla molt evident que sí que ho són i que fins i tot la seva malaltia es pot etiquetar, se’ls exclou de la normalitat aïllant-los en institucions socials que retroalimenten la bogeria. L’objectiu superficial d’aquests organismes sembla que sigui “curar” (sense intentar entendre) aquestes diferències que els inclou a la categoria “bojos”. Però, per què no intenten partir des de les arrels i raons de la bogeria en comptes de pal·liar el diferent amb fàrmacs o amb aquest aïllament? Sembla que l’objectiu ocult sigui el control d’aquesta diferència i no la seva acceptació i integració.

Tal com diu Foucault, l’única diferència que existeix entre les persones que estan dins de les institucions mentals i aquells que estem fora, és que nosaltres som la majoria i que si ells fóssin la majoria seríem nosaltres els que estaríem dins d’aquestes institucions mentals.

Em qüestiono si són els que tenen el poder el que defineixen el que és normal i el que no ho és, fent que qualsevol societat pugui definir la bogeria de tal manera que els considerats bojos quedin empresonats en aquesta categoria i s’aïllin en institucions mentals que retroalimentin la seva bogeria, donant així més sentit al coneixement creat pels poderosos.

Els mitjans de comunicació també serveixen de veu dels poderosos que tenen el privilegi de definir el món, ajudant, doncs, que la realitat que creen sigui més real per als qui no la poden inventar. Potser per això ens trobem amb una manca de sensibilització per part de la societat, de manera que sovint els problemes dels malalts mentals es veuen agreujats per la falta d’estima i acceptació social que pateixen tant per part de veïns, coneguts i gent en general, com de vegades fins i tot per la pròpia família..

Aquesta poca conscienciació també provoca que els afectats no s’atreveixin a afrontar la seva situació personal. La realitat social actual hauria de ser una altra; les persones que pateixen malalties mentals haurien de rebre molta ajuda per part d’aquesta societat que els tanca portes, en comptes d’obrir camins. Hi ha països com Escòcia on el propi govern és el que s’encarrega de fer campanyes extenses de sensibilització a través dels mitjans de comunicació en què participen els malalts compensats, fet que ha incentivat la seva acceptació per gran part de la societat.

Aquí s’aïlla la malaltia, s’amaga la diferència i s’etiqueta com a quelcom negatiu, cosa més fàcil que renunciar als esquemes de coneixement fets, i obrir els ulls cap a la integració i recolzament de qualsevol diferència.

La recepta electrònica i la solitud de la vellesa

Mercè Esteban — Wed, 24 Aug 2011 14:42:00 +0200

Es tracta de reflexions fetes després de vàries entrevistes a aquelles persones que anomenem Úrsules (nom que prové de la novel·la de Cien años de soledad), dones velles i, quasi consegüentment, soles.

La solitud silenciosa que arrosseguem al llarg de la vida (la de ser un individu que va i s’enva sol tot i estar acompanyat durant molts moments de la vida) crida durant la vellesa quan aquesta ve acompanyada d’un aïllament extern causat per la falta de relació amb els altres.

Aquesta solitud que es converteix en sorollosa pot portar a la por, por que exterioritza la Maria durant l’entrevista i que justifica amb les següents paraules textuals: “no hay nadie”, “estoy completamente sola”. La por a la solitud l’omple amb els records d’una època en què la por encara no existia, en que la solitud era una simple condició humana que no la feia patir. Ara, però el silenci de la seva única presència crida, tant fort que li ha fet buscar un refugi, el passat: viure reconstruint el passat, donant així, vida a una etapa en què el dia a dia consisteix en omplir el temps de temps passats.

Entre els records, que oloren a interessos, alegries i expectatives viscudes anteriorment i rerererereviscudes constantment, la trobem, a ella, a la Maria. Una vella en un país envellit, on la població majoritària, valgui la redundància, és la vellesa. Un país que assegura una qualitat de vida pròpia d’un suposat estat del benestar que provoca l’augment de l’esperança de vida, fent així, que aquesta etapa vital s’allargui.

La població majoritària, però sembla que no gaudeix d’aquesta qualitat, sinó que la seva única condició és allargar una solitud que pot ser conseqüència de l’aïllament, no sempre intencional, tant dels discursos instucionalitzats com de la pròpia societat que els aparca perquè han deixat de ser productius per passar a ser un col·lectiu al que s’ha d’atendre i entendre com a dependents, sense utilitat ni credibilitat, i atesos com si es tractés d’infants que perden l’encant del ser petit.

Així les àvies, aquestes persones poc valorades com a tal per tots aquells que no formem part de la categoria "vella", tenen tendència a definir-se a sí mateixes com a inactives, poc útils. Ara bé, el fet d’enfocar el grup Úrsula com a un grup de recerca per a la gent gran, que sense la presència d’aquest col·lectiu perd el sentit de la seva existència, dóna la possibilitat de donar utilitat a les seves converses que sempre que poden deriven a la recerca del seu passat i l’omplen d’importància al narrar-lo, malgrat que en moments puntuals de la conversa, com si es tractés de caure altre cop al món de la Úrsula, es retroalimenten amb comentaris com “no us puc dir res més”, “segur que d’altres ho explicarien millor que jo”, “no sé si us ha servit..”, frases que també apareixen quan es veuen al final d’una conversa en que, estic segura, han omplert de sentit les històries que, fins ara, utilitzaven per a omplir el temps. Per a un moment, la solitud de la Maria, vestida d’històries passades, s’ha convertit en relats necessaris per a uns joves que necessiten les seves paraules.

Aquesta importància de les seves expressions li han anat desapareixen amb l’edat i ara té la sensació que, fins i tot, amb la doctora Gomez també s’esvaeix la possibilitat d’expressar-se. La Maria no entén ni què és ni els canvis que ha comportat la implamentació de la recepta electrònica, però el que té molt clar és que ara li ha desaparegut la part més important, per a ella, d’un procés mèdic: el contacte amb la seva amiga i doctoraGomez amb qui ara, degut a la reducció de les visites a l'ambulatori, es comunica per telèfon.

“Tindràs temps per a noves aficions”, diu la publicitat de la e-recepta. Per a la Maria, més temps al temps que ja no sap com omplir...i la desaparició de petits detalls del dia a dia, com la visita a la doctora, que donaven sentit a aquest temps.

On hem anat a parar?

Mercè Esteban — Tue, 19 Apr 2011 15:11:00 +0200

Els habitants del món vivim dominats sota una capa de superficialitat que no ens permet veure i gaudir de l’esperit crític i reflexiu que tapa els mitjans de comunicació, mitjans que han perdut les seves funcions principals com la informativa o la cultural, per deixar lloc al convit del consum i d’espectacle superficial buit de contingut en la vida de les persones, facilitant així el control social.

I és que el poder social utilitza tècniques per a conservar la seva hegemonia i, al nostre dia a dia, destaquen les referides a l’espectacle com també passava en època de romans: panem et circenses, deien els emperadors.

L’entorn, l’elit dominant promou espectacles -ja siguin esportius com dedicats a la premsa del cor o als reality shows- per desviar l’atenció de les persones a problemes que afecten directament sobre elles (la privatització dels serveis públics com la sanitat i l’educació, la conversió de la cultura com a producte que es ven i es compra, la manca d’equipaments públics per a exercir activitats culturals de caire alternatiu que despertin la reflexió i el pensament crític, les desigualtats evidents amb el veí, etc.)

S’abusa de la morbositat de les informacions personals que es filtren a la intimitat dels famosos que molts han assumit el paper del centre d’atenció dels espectadors, desviant així aquests problemes que ens afecten.

El resultat és la manipulació de la realitat donant a conèixer només allò que la societat de l’espectacle interessa que sapiguem, i desconeixent al mateix temps allò que ens oculten.

Des de quant és notícia l’aparició d’una fotografia d’un jugador de futbol amb una cantant a les xarxes socials? I des de quan és més fàcil trobar a persones que coneguin els participants del programa de Gran Hermano que els noms dels polítics actuals? Des de quan és més important el període vacacional dels cantants que saber que segons la UNESCO cada dues setmanes mor una llengua al món? (per exemple...)

I és que les relacions estan mediatitzades pels programes, les imatges subliminals, els anuncis gegants que sembla que ens observin com el Gran Germà del que parlava George Orwell, i si no volem que sigui així, hem d’empapanar-nos d’informacions que s’allunyin del model que busca aquesta societat de l’espectacle, un model que ens porta a la no rebel·lió contra el status quo. I com? Omplint el temps de cultura reflexiva i no d’anuncis i programes del cor, que ens roben l’atenció i, inconscientment omplen el temps de reflexió, d’informacions banals acomodant així la conducta als models establerts (consumeix, gaudeix gastant, mira la tele,...) i adormint l’ideal de llibertat.

Però hem de ser conscients que aquest model és portat i pensat (conscient o inconscientment) per persones, fet que ens ha d’omplir d’esperança ja que com a persones, igual que els que tiren endavant aquesta forma de fer viure, podem dur a terme estratègies per a l’autoconsciència i el desenvolupament de la visió crítica, mostrant alternatives de formes de viure, oblidant la vida d’aquells que es col·loquen al centre de l’espectalce i centrant l’atenció a aspectes reflexius que donem importància, vivint d’un oci poc consumista i podent gaudir d’un paisatge amb camps de blat sense gastar ni un euro.

Feina dels catalans és fabricar-ne de nous

Mercè Esteban — Thu, 10 Feb 2011 12:26:00 +0100

Per parlar amb català me n’he sentit de tots colors; intransigent, radical i, fins i tot, racista; i l’únic motiu, la llengua: el català.

No m’ho diuen els gambians, ni els paquistanesos, ni els argentins; m’ho diuen els catalans.

Sembla que l’única llengua que té dret a aprendre qualsevol benvingut a Catalunya, és el castellà, però al mateix moment que els propis catalans els tanquem barreres a la cultura catalana, demanem la seva integració absoluta i la negació de tot tipus de ghetos, afirmant “que els immigrants no s’esforcen per a garantir una societat de tots.”

Però no ens enganyem; som els mateixos catalans als que posem barreres a la nostra cultura, titllant-nos a nosaltres mateixos de mal educats si ens dirigim amb la nostra llengua a l’estranger. Però, segur que és un acte de mala educació? Si ens hi parem a pensar, no deixa de ser una oportunitat de donar a conèixer la nostra llengua construint nous catalans i obrint-los les portes a la nostra cultura, fent que un dia puguin ells també dirigir-se als nous benvinguts i fer de Catalunya un país ric on les persones que formin part d’ell se sentin partícips de les seves tradicions, però sense perdre els seus orígens. No es tracta que deixin de ser gambians, ni paquistanesos, ni argentins, sinó que a més de sentir-se el que són puguin deixar de ser benvinguts per a passar a ser, a més del que ja eren, catalans.

Qui és capaç de dir que ensenyar als qui t’envolten les tradicions del nostre petit país és un acte de mala educació?

I és que per parlar amb català me n’he sentit de tots colors; intransigent, radical i, fins i tot, racista; i l’únic motiu, la llengua: el català.

Però no m’ho diuen els gambians, ni els paquistanesos, ni els argentins; m’ho diuen els catalans.

PD: No sé si us heu adonat que no he utilitzat la paraula immigrant per a referir-me aquell qui ve a viure a Catalunya (sigui d’on sigui i pels motius que sigui).

Immigrants ho som tots quan mirem els orígens de la nostra llarga generació; perquè en algun moment de la nostra història algun familiar o altre va deixar la seva terra.

I és que no som d’on naixem, sinó d’on ens sentim que som. I si titllem aquells qui venen a Catalunya com a immigrants no podran mai passar a ser residents, ni catalans, però sí si els nominem benvinguts algun dia deixaran de ser-ho, bé per a continuar sent gambians, paquistanesos o argentins; o bé per a, a més de ser el que eren, ser catalans.

Pujar a un tren que passa per una via morta

Mercè Esteban — Thu, 03 Feb 2011 11:31:00 +0100

Capitalisme...sistema econòmic? La història el porta més enllà: sistema econòmic, polític, social, cultural i tot el que pugui abarcar.

Diem-li doncs: sistema. Sistema caracteritzat per la primacia de l’individu sobre la societat, de l’economia sobre la política i del mercat sobre l’estat; basat en una ètica de lucre individual com a motor de la vida social on l’objectiu és la recerca del benefici, independentment dels efectes que causi el fet d’assolir-lo.

Una ètica que funciona mitjançant la lògica de la competició pels recursos escassos i la propietat privada dels medis de producció.

Així, el mercat es converteix amb el paradigma organitzacional de les relacions socials, laborals i humanes basat amb les lleis de l’oferta i la demanda que s’expandeix de tal manera que acaba colonitzant altres espais, fins ara autònoms de les lleis del mercat, imposant la seva lògica. Quins són aquests espais? Exemple clar: les velles institucions socials.

El neoliberalisme hi posa una solució a la crisi: la mercantilització dels serveis socials posant l’economia com a punt clau de l’organització d’aquestes institucions.

Cal recordar, però que els valors que varen fer sorgir els serveis dedicats a les persones eren uns altres; es basaven, en el cas dels hospitals, per exemple, en l’empatia, l’ajuda, la cura, la vida, el bé....i de les universitats, en la saviesa, el bé, l’autonomia, la bellesa...Ningú ha criticat la vella axiologia organitzacional d’aquestes institucions socials, simplement s’han imposat a sobre, sense cap mena de reflexió, els valors propis del neoliberalisme.

Així, aquestes institucions es mouen amb una organització basada en el negoci, la competitivitat, la qualitat, la productivitat i flexibilitat,...tot allò que dicti el mercat.

Aquesta colonització mercantil en l’oasi social, tradicionalment autònom de les lleis de l’economia de mercat, comporta la metamorfosi cultural de l’ètica i el significat de la feina en les tradicionals institucions de serveis, produint-se així tensions socioculturals: empresa mercantil Vs institució social.

Conseqüències d’aquest canvi seria l’intent de fer més feina amb menys temps, de manera que el professional dedicat a les persones no té prou disponibilitat per atendre’ls èticament (dedicant el temps necessari que permet adoptar actituds congruents amb la moral professional), com seria el cas d’un metge que li donen 5 minuts per visita.

M’atraveixo a dir que, com deia Durkheim al segle XIX, ens trobem en una situació anòmica (=no norma) en el sentit que els canvis que patim són tant forts que els vells valors normatius perden el sentit: la idea de servei públic per a les persones com a idea de negoci és com dir que les lleis de circulació de la ciutat comtal es poden aplicar al pasturatge de bens.

Aquesta situació anòmica cultiva la desestructuració social i psicològica ja que les noves normes costen d’encaixar en la vella (i bella, al meu gust) axiologia dels serveis socials i ha arribat el punt que aquesta ambivalència de seguir defensant l’ètica que propulsà l’existència del servei a les persones és com viatjar en un tren que passa per una via morta, però que si tots hi passem i la cuidem, la podrem tornar a fer reviure.

Conversant d'una conversa

Mercè Esteban — Wed, 02 Feb 2011 18:14:00 +0100

Ja ha arribat la senyora dels dimecres a les sis; s’asseu, fuma i s’ho mira tot amb un regust desafiant. Ella no té dubtes, a diferència de jo, que me la miro i me la torno a remirar intentant entendre el com i el per què de la simplicitat de les seves contundents i radicals paraules.

Ella parla, explica i justifica a tot hora i amb qui pot les seves veritats, tot i no sent gaire conscient que cadascú en té unes de pròpies. No té por de no saber, perquè la ignorància no li permet saber que ningú sap quasi res.

Afirma la realitat que veu des de la seva mirada oblidant que cadascú de nosaltres no deixa de ser un entre tants d’un país d’un continent que forma part d’un planeta sense importància, que no és ni un gra de sorra en l’enorme univers.

Però no li faré entendre, el seu sistema cognitiu s’ha acomodat sobre uns esquemes tancats, basats en aquesta mirada unidireccional i sense variants cap al món que ens envolta, com si a través dels seus ulls tingués la força per a canviar aquest món o per a definir-lo al seu gust i acceptar-lo com a única realitat vertadera.

Més tard, n’arriben d’altres que, com ella, porten les nétes al taller de pintura.

Parlen de la (in)cultura televisiva; dels programes del cor (per no dir-ne pornografia psicològica) i fan esment a les notícies de la cuatro (equiparable al zàping de la pornografia esmentada); i, en algun moment es lamenten de les conductes de segons qui.

La contundència del discurs augmenta quan una d’elles pronuncia “antisistemes”, “okupes”. Les rotundes afirmacions s’aferren a un dels tants rols que assumeixen les persones que defineixen; a part d’okupes (si ho eren), són treballadors, estudiants, fills, potser pares, etc.;i el que antisistema representa per alguns, és tot el contrari per a d’altres. Però pensar des d’aquest punt de vista els hi provocaria una dissonància en els seus discursos i no convé. Massa dificultós seria canviar tot el seu sistema de creences en el que es fonamenten les justificacions radicals i fixes.

Penso en la construcció dels seus discursos hi començo a trobar una resposta a les meves preguntes inicials; com i per què hi ha una incapacitat d’entendre que hi ha una infinitat de maneres de concebre el que ens envolta?

Perquè és ell, el mateix entorn, el que ens dóna o no la oportunitat de ser-ne conscients.

En una societat capitalista on predomina l’hedonisme consumista, la felicitat basada en el materialisme i la colonialització de les lleis del mercat en espais socials que eren autònoms d’aquesta economia de mercat, imposa uns criteris que trepitgen els valors que exigeixen un plantejament als problemes socials que aquesta forma actual de viure individualitza.

No puc explicar-li, senyora, que tot i que les meves paraules també es nodreixen del meu petit microentorn (per mi considerat com un oasi social on encara s’exigeixen solucions als problemes socials, on no s’individualitza la pobresa ni la delinqüència, i on tothom es responsibilitza d’aquests fets només per formar part d’aquest context), jo en sóc conscient.

La meva consciència m’evidencia els biaixos de la meva idea del tot, entenent que vivim veient el món des de la nostra posició en aquesta vida, des de la mirada nodrida de l’entorn on vivim.

No vol dir, senyora, que no calgui viure sense la vista i deixar-nos guiar pels canvis constants sense pensar-los; és necessari el propi punt de vista, però sense oblidar que de propi en té poc (més propi de la forma de viure l’entorn que ens envolta, que de nosaltres mateixos) i que a part d’aquest n’hi ha tants com persones existeixen; tots tant dubtosos com els nostres...

I és que no oblidi, senyora, que les afirmacions rotundes són errònies pel simple fet de ser rotundes...