Blog Mayte Rivero

DEPENDÈNCIA PER LLEI I PER DECÈNCIA

Mayte Rivero — Wed, 25 Apr 2018 00:00:00 +0200

Una mirada perduda i una rialla que força les costures de la boca, una aparent felicitat estancada en records passats, una falta de consciencia que a estones alleugera el patiment i la tristor dels que l’envolten… La impossibilitat de fer front a les coses més senzilles del dia a dia sense ajut, així és com veig jo la dependència als ulls dels que m’envolten.

Malauradament, un 2.7 de la població té reconeguda aquesta situació, sigui per malaltia mental, discapacitat o edat i, malauradament també, un 25% no estan ateses segons els reconeix la Llei. Som les famílies y les entitats del tercer sector a Catalunya agrupades principalment en la Taula del tercer sector, persones que en el seu dia a dia amb persones afectades, les que retornen els efectes y les experiències de com afecta en les seves vides el compliment o no de les Lleis.

La llei coneguda com la llei de la dependència que pretenia la promoció de l’autonomia personal, malgrat néixer borda de finançament, reconeixia el dret a les persones dependents de ser ateses.El govern del PP incompleix amb els dependents eliminant de forma unilateral el nivell acordat de finançament amb les comunitats autònomes al 2012. Incompleix a l’haver fet fora del sistema i no reconèixer les cotitzacions de les cuidadores i cuidadors no professionals (principalment dones, els remeto a la vaga feminista del 8 de març). Incompleix, al no garantir el finançament del nivell mínim de protecció a cada persona dependent, encara ara per sota del de 2011. Incompleixen en els pressupostos, al 2017 anunciaven 100 milions més que al 2016 i en van resultar 28 efectius i en van deixar 44 per executar.

LA comissió de seguiment de la Dependència confirma que l'estat no assumeix la part de finançament que li correspon, aportant un 17% front al 83% de les comunitats autònomes, segons llei s’ha de finançar al 50%. Durant la crisi les comunitats autònomes s’han quedat soles davant el patiment de la gent, aquesta dura afirmació però real la confirmava un senador del PP a la cambra Alta quan afirmà “En època de crisis no hay políticas sociales”, tot dit.

En definitiva la dependència no ha estat una prioritat del govern del PP, no ho ha estat durant la crisi i tampoc ara que anuncien recuperació econòmica als quatre vents. Els pressupostos del 2018 tampoc no responen a les necessitats de la dependència, sembla que prioritzen les inversions en defensa. Se m’acuden com a mínim uns 77 milions a Catalunya, els que van emprar en pegar-nos que es podrien haver emprat en protegir-nos de l’amenaça més gran, esdevenir una societat que no cuida la seva gent gran (pensions) els seus infants (esperem la llei contra la violència infantil ) o els dependents. Altrament, no ens caldrà armes per protegir tanta misèria.

Ens preocupen els problemes de la gent, perquè som la gent, els problemes de la gent son els nostres problemes, miro als ulls del meu pare i veig la seva vulnerabilitat, però entenc que hi ha molta gent que no te ningú que els miri als ulls, per això cal disposar de un sistema que no permeti que quedin abandonats a la seva sort o a la seva mala sort.

És la presó de la dependència, on no pots fer les coses per tu mateix ni com tu voldries. Cal seguir lluitant per decència.

CARDAR LA LLANA I NO TENIR LA FAMA.

Mayte Rivero — Tue, 01 Aug 2017 22:00:00 +0200

A mesura que ens atansarem a l’octubre, les amenaces s’intensificaran alhora que el convenciment es farà més ferm, si cap. L’Estat, empatxat del seu poder, mica en mica es mostrarà a cara descoberta (bé, si no tenim en compte l’últim episodi del Parlament), ens buidarà el seu “Interior” i sortirà a la llum la seva essència menys democràtica i més ancorada en temps passats, on el poder feia la força i la força feia el poder.

Els embats a l’estat de dret, a la separació de poders, han tingut lloc en el subsòl més negre, feréstec i profund del sistema. Una majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Generals en la XII legislatura va fer que aquests embats, descarats, es traslladessin al Parlament en una recentralització sense precedents.

Una incontinència legislativa més posada al servei de la ideologia que de les idees, més destinada a servir de contingència davant futuribles que a solucionar problemes presents i tot això en buscada solitud del PP i sense diàleg pretès.

El 9-N, al que ara molts menystenen, ha estat el major pols polític guanyat per un poble a un Estat, una veritable ferida en els amors propis jacobins.

Totes les eines d’estat s’han posat a treballar, totes elles, de totes les maneres imaginables i també en les inimaginables en un estat de Dret, per tal que no es pugui repetir una ofensa semblant: el referèndum no es pot realitzar i punt.

Seran moltes les amenaces, algunes voldran crear màrtirs, inhabilitant i multant i fent respondre amb el seu patrimoni alguns polítics, algunes persones. També tindrem amenaces que potser condicionaran decisions que a priori semblaran desendreçades o precipitades, com l’entrega de testimonis en el govern, però el que ens cal és cardar la llana i caldrà passar tantes vegades com calgui el testimoni per guanyar la cursa. Cada tram i cada recorregut sumen. Fins i tot ens amenaçaran en no donar-nos els nostres diners i posar en risc el benestar de tots els catalans, els que volen el referèndum i els que no, els que volen votar “sí” i els que volen votar “no”. Fins i tot posaran en risc el benestar d’aquells que, cada dia des de Catalunya, fan la feina d’altaveu d’aquest Estat que els hauria de protegir.

Cal fer una certa abstracció davant tots els anuncis de les plagues que ens poden arribar a caure, confiar en la determinació del nostre Govern i dels nostres parlamentaris i ajudar a fer-ho possible. Però, sobretot, caldrà anar a votar per fer-ho real. L’objectiu final és tenir un Estat que ens acompanyi i no que ens amenaci. Perquè aquest és el sentit més gran de la Llibertat, el no haver-nos de sentir mai més amenaçats per un Estat que diu que ens vol protegir. Aquí no hi ha qui carda la llana i qui té la fama perquè, malgrat pugui semblar-ho a uns quants, aquí tots cardem la llana. Cert que els sacrificis són en molts casos individuals i, fins i tot desiguals, però no hi ha cap dubte que el benefici és col·lectiu i l’objectiu tant gran que aquí necessitem patriotes valents. I ja hem vist que els tenim.

Gràcies als que han estat i estan al capdavant, gràcies a tots els anònims, algun dia la memòria històrica us farà justícia. Al Partit Demòcrata, això, ho tenim clar. Ningú ha estat tan generós com la gent del Partit Demòcrata. Però ara no és una qüestió de noms, ara tot és massa difícil. Hi ha un gran cost d’oportunitat per a molts, han passat moltes coses i cal pair. Ja hi haurà temps pels agraïments. Encara tenim molta feina per fer, i no ens ho posaran pas fàcil -de fet, no ho ha estat mai-. Però ara sembla que tenim una altra oportunitat de fer-nos dignes de Catalunya i no fallar, aquest cop Sí!

Mayte Rivero Segalàs
Senadora del Partit Demòcrata al Senat
Presidenta de la Vegueria del Partit Demòcrata a l’Alt Pirineu

Les esmenes als PFE de l’Alt Pirineu i l’Aran

Mayte Rivero — Wed, 21 Jun 2017 23:21:00 +0200

Des del partit Demòcrata al Senat hem presentat 89 esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat relatives a les comarques de l’Alt Pirineu i l’Aran. Aquestes esmenes pretenen solucionar els eterns deutes en infraestructures com l’accés a All (Isòvol) des de la N-260; el manteniment de la N-230 entre Lleida i Val d’Aran; les obres de conservacació de la N-152, entre Puigcerdà i la frontera francesa, entre d’altres.

També hem presentat esmenes perquè es posi fil a l’agulla a les més de 12 intervencions importants que estan pendent de ser ateses per a la construcció de l’embassament de Rialb, i que afecten els municipis d’Oliana, Bassella, Tiurana, Baronia de Riab, Peramola i Ponts.

Demanem també partides de compensació per les àrees de influència del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici així com per les que es refereixen a pal·liar la recepció de recursos respecte dels altres Parcs Nacionals.

Les nostres esmenes als Pressupostos també inclouen partides per la neteja de les lleres així com les necessàries per acabar actuacions pendents de les riuades de 2013 i reforçar barreres hidràuliques.

L’Alt Pirineu i l’Aran és un territori singular, extens, abrupte, dur i bell on tots aquests compromisos, tots aquest incompliments, els actualitzem, els analitzem, els quantifiquem i els traslladem a esmenes per tal que l’Estat les incorpori als Pressupostos Generals, que no són altra cosa que l’expressió de la voluntat política.

Una voluntat política vers el Pirineu que ens temem que passarà de puntetes pel Senat, esperitada pel feble i car pacte per la seva aprovació.

No ens cansem de lluitar-los fins el darrer moment, potser tornarem a casa amb noves decepcions i un mal regust, però el nostre compromís és posar el deute de manifest encara que de fons soni un sord monòleg estatal. Fem la nostra feina a Madrid, cadascú el que toca on toca, malgrat el que diguin, malgrat no entenguin, mentre calgui, com un perfecte ecosistema on cada element coneix el seu lloc, sense estridències, sense heroïcitats, senzillament al servei d’un objectiu final que passa per tenir un Estat que ens vulgui atendre i ens pugui entendre.

Aquestos pressupostos són un motiu de més i de pes per votar SÍ en el referèndum que farem el proper 1 d’octubre.

Mayte Rivero
Senadora del Partit Demòcrata

ES NOTA LA CURA I TAMBÉ ELS EFECTES

Mayte Rivero — Wed, 15 Mar 2017 01:38:00 +0100

Sense massa sorpresa però amb majúscula tristor aquest dilluns passat vam rebre l’anunci de la sentència judicial exprés per a una qüestió que, per molt que es vulgui disfressar de jurídica, és, en essència, política.

Més enllà de les greus inhabilitacions polítiques del President Mas i les exconselleres Rigau i Ortega, assistim a una altra convulsió d’una extenuada i malaltissa democràcia de l’estat espanyol.

Un PP acostumat a les mels de la majoria absoluta posada al servei d’una ideologia de concepció jacobina d’un estat que no sap, ni vol, entendre’s d’altra manera que girant al voltant d’ell mateix.

Declaracions d’alguns dirigents populars respecte de la fi de l’estat de les autonomies marcaven la desconstrucció de les competències autonòmiques, en un escenari propici per a l’estratègia, on la saó del patiment per la crisi i els incompliments constants en el finançament de l’estat central, posaven a la picota -dia sí i dia també- el govern de la Generalitat. Mentrestant, un totpoderós PP es guardava la clau de volta per dosificar els recursos en justa mesura i en nom de l’Estat, alhora que generava mantres que els afavoria la collita de vots a canvi d’anar tensionant Catalunya.

Un mal calculat joc d’equilibris i un malentès excés de poder, abocà a clam les reivindicacions catalanes que es van executar en forma de consulta el 9N. Aquest fet, acollit pel govern central i el grup popular amb despit, sorna i menysteniment, va ser un èxit i va suposar una gran ofensa per a aquest poder que confiava en aturar-lo d’una bufada.
Aquest pols, que es va guanyar amb habilitat, garanties als participants, resposta a les demandes dels ciutadans i amb l’assumpció per part del President i del govern de la responsabilitat, ens va posar en el punt de mira d’aquells que menen el joc d’eines de l’Estat central.

De seguida “la reforma del constitucional forma parte de nuestra estrategia política”(dirigent PP dixit) mentre es tramitava per URGÈNCIA I LECTURA ÚNICA una reforma exprés i a mida, una reforma a futurible del Tribunal Constitucional. A partir d’aquell moment, l’àrbitre del joc constitucional podia a més executar les pròpies decisions.

Al Senat es van guardar bé d’anomenar el “caso catalán” mentre intentaven defensar aquesta vergonyant modificació. Però ara, davant el crític informe (menys després de les pressions rebudes) de la Comissió de Venècia, el govern espanyol admet al consell d’Europa que ho va fer per aturar el procés Català. Una mostra més de la incapacitat de l’Estat Espanyol per resoldre políticament un tema que és polític.

Un greu error de càlcul i unes eines caducades, amb intimidació i por amb la negació del nostre dret a decidir només aconseguiran l’efecte contrari perquè a cada nova envestida augmenta la nostra militància per la llibertat.

Mayte Rivero
Senadora del PDECAT