<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/</link>
	<title>Blog Matthew Tree</title>
	<pubDate>Mon, 14 Jul 2008 18:27:41 +0200</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[Viva Macspaña]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1061/viva-macspana</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1061/viva-macspana</comments>
		<pubDate>Mon, 14 Jul 2008 18:27:41 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Matthew Tree]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1061/viva-macspana</guid>
		<description><![CDATA[Sovint m'he preguntat com és que el sistema operatiu Leopard que tinc instal.lat al meu iMac m'ofereix la possibilitat de llegir-lo en un bon grapat de llengües sense estat – com ara el tibetà (6 milions de parlants); el gal.lès (580.000); el faroès (60.000) o el hawaià (3,000) – però no pas en català (7.500.000), gallec (3.000.000) o basc (630.000).<br /> <br /> Doncs bé, l'altre dia un tècnic de Macintosh em va explicar el perquè de tot plegat. Per començar, Apple España no és precisament una sucursal d'Apple Computer sinó una empresa mediatitzada, cosa que vol dir que té un grau alt d'autonomia. Així mateix, malgrat les gestions i protestes que s'han fet des de fa anys de part de la comunitat maquera de Catalunya – venedors oficials, tècnics i programadors inclosos – Apple España ha continuat vetant l'ús del català, el basc i el gallec sistemàticament. Una delegació de catalans fins i tot va anar a Califòrnia per parlar directament amb el fundador i director d'Apple, Steve Jobs, el qual va reconèixer que la situació no era idònia alhora que insistia que no podia fer-hi res per què es tractava d'un problema 'regional'. En la realitat és més aviat un problema personal i la persona en qüestió és el director d'Apple España, un tal Juan Antonio Castellanos, un home conservador – fonts fiables afirmen que és membre de l'Opus Dei - i un patriota espanyol de pedra picada que no ha dubtat a mantenir en peu aquest insult cultural a uns onze milions de conciutadans seus: un cas com un cabàs de boicot lingüístic, al més pur estil franquista, en el si d'una empresa que es vanta de la seva correcció política. Una situació del tot 'anghrededwy', que diuen en gal.lès, una llengua més acceptable al senyor Castellanos que la d'aquest article. <br /> <br /> <br /> Article publicat al mes de juny al <a href="http://www.setmanaridirecta.info/">Setmanari La Directa</a>]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Reincidents]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1016/reincidents</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1016/reincidents</comments>
		<pubDate>Wed, 25 Jun 2008 19:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Matthew Tree]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/matthew-tree/blog/1016/reincidents</guid>
		<description><![CDATA[Ja fa un any tocat que vaig comentar en un programa de ràdio el curiós costum que tenien els directors de la Fundació 'la Caixa' de posar dues versions del seu nom a les invitacions bilingües a les exposicions del Caixaforum. Així, per exemple, a la pàgina de la dreta del díptic en qüestió, en Josep Vilarasau em convidava a una 'inauguració' alhora que a la de l'esquerra un tal José Vilarasau m'invitava a una 'inauguración'. És clar que tots podríem jugar a aquest joc. Jo podria insistir, posem per cas, que els meus llibres en català es reeditessin sota el nom de Mateu Tree (o Mateo Tree, pel que fa a l'únic que s'ha traduït al castellà); o bé podria signar Matijs als correus enviats als cunyats holandesos (o Mattias al que vull fer arribar al director d'una coneguda línia àeria berlinesa). Vaig intuir, és clar, que el bilingüisme nominal dels directors de la Fundació 'la Caixa' no era pas cap joc sinó la conseqüència d'un d'aquells tèrbols sentiments de culpabilitat identitària que tant distingeixen el país. De manera que ho vaig celebrar quan, fa poc menys d'un any, al proper envit del Caixaforum hi va constar el nom del director corresponent només en versió original. Per fi!, vaig pensar. Però no: uns mesos després, rellevat el director anterior, sant tornem-hi: tant el flamant Jaume Lanaspa com el flamant Jaime Lanaspa em van convidar a una nova exposició. I no es tracta pas de cap nimietat: al cap i a la fi, quanta gent de seny confiaria les quantitats monumentals de diners que mou la Fundació 'la Caixa' a una persona que no sap ni com es diu? <br />]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
