https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/ Blog Marc Ferreres Wed, 26 Nov 2014 08:55:00 +0100 ca <![CDATA[Candidatura unitària i preguntes (encara) sense resposta]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/12974/candidatura-unitaria-i-preguntes-encara-sense-resposta https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/12974/candidatura-unitaria-i-preguntes-encara-sense-resposta Wed, 26 Nov 2014 08:55:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/12974/candidatura-unitaria-i-preguntes-encara-sense-resposta  
Però, a qui volem unir? Primerament, se suposa que als independentistes en favor del Sí+Sí. Això també inclou els partits polítics per l’estructura i capacitat d’organització que ja tenen i donat que, encara que ells no s’hi acabin presentant directament, en bona mesura sí que determinaran les persones que van a la llista i, per tant, intuir què estan disposades a fer (i què no) i com ho pretenen fer en cas de guanyar. És a dir, no és el mateix una persona del perfil de Felip Puig que de Dolors Camats.
 
Llavors, aquella candidatura formada per Convergència (CDC)+ERC per alguns exaltada -principalment sectors de CDC i la seva òrbita, tot s’ha de dir- pot ser qualsevol cosa menys unitària, ja què no hi són tots els qui haurien d’estar, com ara la CUP o NECat.
 
I què passa amb els partits del Sí+No, és a dir, Unió, ICV i EUiA? No els sumem ni tan sols per caminar junts cap al primer sí?
 
Si ERC, NECat, Moviment Catalunya i Avancem (4 organitzacions) arriben finalment a un acord, no és aquesta candidatura més unitària que la hipotètica candidatura formada únicament per CDC+ERC? Llavors, per lògica, no hauria de ser Artur Mas i CDC qui anessin a unir-se a aquests 4 en lloc de demanar que siguin els altres qui es cusin al seu projecte?
 
Més llenya: La disposició d’Artur Mas per deixar pas al capdavant de la candidatura, precisament el reforça com a possible cap de llista. La simple no imposició, facilita que en pugui ser el candidat.
 
No obstant, no és descabellat pensar que aquesta candidatura de marca blanca ha d’anar encapçalada per una persona de consens que generi simpaties, sinergies i picades d’ullet a la major part possibles de sectors de la societat, capaç de construir la més ampla majoria independentista possible al seu voltant. Aquesta persona és Artur Mas? Potser no.
 
Hi haurà sectors de l’esquerra que preferiran patir un herpes o que els tirin a sobre una olla d’oli bullint abans que votar-lo, com també passaria a la inversa, generant incomoditat entre els votants més lliberals si el candidat fora Oriol Junqueras. Per tant, ha de ser un candidat que no generi cap mena de rebuig sobre una part de l’electorat per qüestions ideològiques, principalment en l’eix esquerra-dreta.
 
En conseqüència, s’ha de barallar la possibilitat de què, al capdavant, hi figurin persones de consens, com podria ser, a mode d’exemple, Carme Forcadell, Pep Guardiola o Txe Arana, i així, no només no patir fuites de votants per l’esquerra i per la dreta, sinó també ser capaços de multiplicar els resultats.
 
Repeteixo: La candidatura unitària ha de servir per multiplicar resultats en favor de la independència. No té cap sentit sumar-los o posar totes les eines per només sumar-los (o fins i tot restar-los, amb menys diputats/es independentistes). Per arribar a 4 amb la suma de 2 i 2, tant hi fa si s’arriba a través d’una candidatura unitària o si els partits van per separat. L’objectiu ha de ser que 2 i 2 facin 6. El resultat no pot ser 4 ni, encara menys, córrer el seriós risc de què 2+2 sigui només 3.
 
I el que em sembla més revelador de com han canviat els signes del temps o com està el pati: qui no compra sense vacil·lacions la carta de la candidatura unitària és un traïdor a la pàtria. Com si fora la veritat absoluta revelada, tot i no tenir-ne cap evidència ni garantia del resultat final, i en quant hi ha molts matisos igual de respectables i possibles.

Si obligatòriament i no per convicció i per una voluntat compartida hem d'acabar comprant, sí o sí, la carta que diu que la unió fa la força, potser també li hauríem de dir a Espanya que sí, que te raó quan ens diu que no ens podem independitzar perquè la unió fa la força i què, qui no pensi així, és algú sense enteniment. No siguem tant hipòcrites d'utilitzar el mateix argument que a la vegada se li critica als unionistes. Com a mínim, que la candidatura unitària es guanyi per convenciment i no per xantatge.
 
Sigui com sigui, Artur Mas ha guanyat temps i ara la pilota es troba a la teulada de tots els altres a la vegada que ha carregat el procés de noves il·lusions i expectatives. Tot plegat, emocionant!]]> <![CDATA[Teniu brossa? Passeu per l'Ebre, si us plau, és aquí]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2965/teniu-brossa-passeu-per-lebre-si-us-plau-es-aqui https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2965/teniu-brossa-passeu-per-lebre-si-us-plau-es-aqui Tue, 26 Jan 2010 18:08:51 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2965/teniu-brossa-passeu-per-lebre-si-us-plau-es-aqui
És per fer-hi una guia turística!]]> <![CDATA[Paraula d'ebrenc: Ascó, emergència nacional]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2945/paraula-debrenc-asco-emergencia-nacional https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2945/paraula-debrenc-asco-emergencia-nacional Sun, 24 Jan 2010 12:14:10 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2945/paraula-debrenc-asco-emergencia-nacional
Amb el transvasament (PP+CiU) va crear-se un moviment com mai vist que es va empeltar en tots i cadascun dels esperits dels ebrencs i ebrenques. Saltant després a escala nacional, donant-nos a conèixer al país, per fer entendre que el problema d'un dels seus territoris era un problema de tot el país, Catalunya. Després plantant cara a l'estat espanyol i a nivell internacional, ja sigui manifestant-nos a València, Madrid o Brusel·les.

Des de la primera manifestació a Tortosa amb 10.000 manifestants fins la de Barcelona amb 700mil. I finalment Catalunya va guanyar, tombant-se la Generalitat convergent, condicionant el canvi polític a l'estat espanyol i, sobretot, derogant-se el transvasament. Si volem, la societat civil prenem la paraula i canviem el rumb del país. Si volem, podem! Per principis, justícia i per dignitat.

Ara passa el mateix amb Ascó. L'objectiu: instal·lar el cementiri de residus radioactius nuclears de tot l'estat espanyol, prometent l'arribada de Mister Marshal. També s'havia de descontaminar de residus el pantà i porta 2 anys parat o s'havia de compensar per les continues fuites radioactives i no ha arribat mai ni un euro. La paraula d'España, com sempre respecte Catalunya, no te cap valor. Només aquest municipi, Ascó, des de la primera instal·lació nuclear, ha perdut un 25% de població. Per suposat, CiU i PSC jugant a perillosos equilibris ambigus.El més escandalós, és que sempre hem de donar alguna cosa per rebre alguna inversió a canvi, com “putes”, en perdó.

I el que no te preu és l'afectació a la salut pública de totes les Terres de l'Ebre, sigui per Vandellós sigui per Ascó, amb massa casos de malalties com les cancerígenes. Fa anys que està prohibit banyar-se als canals i hi ha municipis que utilitzen l'Ebre com a aigua de boca. També Tarragona amb el transvasament del CAT.

Sigui com sigui, de nou la societat civil podem tornar a prendre la paraula: A Catalunya volem solucions i no més problemes. El país ja ha complert i massa amb la producció energètica espanyola (i merda, de nou en perdó) i, les Terres de l'Ebre, amb escreix. Com deia un veí d'Ascó: si tan important és, que s'ho fotin a Madrid al mig de la Castellana.]]> <![CDATA[Catalunya puja als podis d’Europa i el Món de la mà del Twirling]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2280/catalunya-puja-als-podis-deuropa-i-el-mon-de-la-ma-del-twirling https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2280/catalunya-puja-als-podis-deuropa-i-el-mon-de-la-ma-del-twirling Thu, 20 Aug 2009 13:35:24 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2280/catalunya-puja-als-podis-deuropa-i-el-mon-de-la-ma-del-twirling
Algú encara es pensa que España no traurà pit cada cop que la demanem als partits de costellada que de moment només podem jugar com a país pels volts de Nadal, fins i tot el Dia dels Sants Innocents!? Sisplau, ho porten gravat al pedigrí i pels collons del toro d'Osborne faran mans i mànigues contra el contuberni comunista-separatista-judeomasó! Per suposat, no per això ens podem permetre el luxe de deixar de somiar ni de reclamar-la i lluitar per ella, fins la sacietat i com a curcons! Fins que esportivament puguem aparcar al món com a país sense pagar tiquet, que per això, els catalans, som garrepes.

Mentrestant, des de sota, i amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i la Secretaria General de l’Esport, els esports minoritaris incansablement van cavant solcs a l’era i ja portem 17 seleccions reconegudes que poden competir a les places internacionals amb “Els Segadors” i la senyera, passejant Catalunya amb orgull arreu del món.

És el cas del Twirling. Al juliol va celebrar-se a Estrasburg (França) el campionat d’Europa i la selecció catalana va pujar al podi fent-se amb el bronze, només superada per França i Itàlia.

Recentment, a Sydney (Austràlia), s’ha celebrat el Campionat del Món de Twirling Baton, on, en diferents modalitats, Catalunya ha pujat fins a 3 vegades al podi a recollir l’or, superant fins i tot països tan potents com els EUA, Canadà o Japó. I fins a 3 cops va pujar a recollir la plata i encara una més amb un bronze. Sense himnes sense lletra ni banderes espanyoles onejant amb el toro penjant-li els collons.

Els i les atletes catalans del twirling, de la mà de la Federació Esportiva Catalana de Twirling (FECT), han donat una lliçó de bon esport i de país. Mereixen tot el nostre reconeixement com a esportistes i el nostre agraïment perquè, precisament gent com elles i ells, ens demostren i recorden que no podem permetre’ns el luxe de deixar de somiar com a país. Tots hem de suar la samarreta (o el mallot).

Selecció de Twirling a Sydney]]> <![CDATA[Catalunya ha de sortir de l'armari]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2119/catalunya-ha-de-sortir-de-larmari https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2119/catalunya-ha-de-sortir-de-larmari Sat, 13 Jun 2009 18:10:16 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/2119/catalunya-ha-de-sortir-de-larmari
• El 15 de juliol és la data límit per fixar un acord de finançament
• Amb Catalunya o sense ella
• 9.000 milions d’euros per a tots i prou
• La resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’espera per les mateixes dates

És molt suggeridor reblar tants missatges en pocs dies. Un avís als navegants. Més que a talante retrona a un ben castizo espanyol por cojones. Ahir (12 de juny), Castells (PSC) i Puigcercós (ERC) parlaven de plantar-se el 15 de juliol, i CiU i ICV no es queden curts en les valoracions.

Dit això, vull fer una panoràmica sobre la situació a Catalunya:

1.- Els 9.000 milions (recordo, a repartir entre totes les comunitats autònomes) no només queden lluny del que fixa l’Estatut (votat pel PSOE al Congrés) sinó que no resol l’asfíxia financera que viu la Generalitat, amb una limitació al mínim denominador comú en capacitat d’inversió en infraestructures, educació, salut, prestacions socials, ajut a les pimes, investigació...

En resum, una Catalunya amb autonomia política, sense caixa no té autonomia política. És a dir, des de Madrid s’està jugant, per una banda, amb la pròpia autonomia política de Catalunya, i per l’altra, amb tot el benestar i desenvolupament de la societat catalana i les nostres futures generacions.

2.- Creix la desafecció cap a Espanya i ho diu el propi President Montilla.

3.- L’independentisme se situa en un desconegut 20,9% i per primer cop el federalisme, amb un 35 %, desbanca del primer lloc als qui creuen que Catalunya ha de continuar sent una comunitat autònoma d’Espanya, amb un 34,9%.

4.- Des de la societat civil, els moviments sobiranistes proliferen a un ritme desconegut: Plataforma pel Dret de Decidir, Deu mil a Brussel•les, Sobirania i Progrés, Comissió de la Dignitat, Sobirania i Justícia... I ja no parlem dels grups i campanyes a través de les xarxes socials, com el Facebook

5.- Als partits polítics es multipliquen els corrents i col•lectius sobiranistes i independentistes, les Cases Grans, les cases petites i els “xiriguitos”.

6.- A les llibreries creix la demanda de llibres relacionats amb l’independentisme i el sobiranisme. El mateix fenomen es viu a les biblioteques.

7.- Fa dècades (segles?) que Catalunya fa pedagogia a Espanya sense que entenguin res sobre nosaltres. Seguim sent els garrepes i pidolaires de sempre, els toca collons de sempre que ensenyem les dents per després acceptar l’almoina que ens donin. Algú es creu el suposat federalisme del PSOE?

El 15 de juliol és la data clau. Si no hi ha acord de finançament, els partits de Catalunya (personalment no reconec com a tal al PP de Catalunya i no l’incloc a la llista) han d’estat a l’altura, apartar les diferències, i dir prou. Amb totes les seves conseqüències.

I donar per acabada la pedagogia cap a Espanya perquè ens entengui. La pedagogia l’hem de fer a Europa, que ha de ser la nostra propera parada, i al món.

Per suposat, la societat civil catalana ha de fer costat a la classe política (si hi ha una actitud unitària) o fer via pel seu propi peu.

Si el 15 de juliol no s’ha resolt el finançament fent viable la insostenible situació financera de la Generalitat i, per tant, el benestar de tots els catalans i catalanes, i si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut, Catalunya ha de sortir finalment de l’armari i dir prou. Fins aquí hem arribat. Perquè amb Espanya no tenim res a guanyar i sí molt a perdre. I que sigui el que Déu vulgui. O millor dit, que sigui el que els catalans i catalanes vulguem que sigui. ]]> <![CDATA[I la justícia catalana per a quan? A l'agenda de qui està apuntada?]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1703/i-la-justicia-catalana-per-a-quan-a-lagenda-de-qui-esta-apuntada https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1703/i-la-justicia-catalana-per-a-quan-a-lagenda-de-qui-esta-apuntada Wed, 18 Feb 2009 23:59:51 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1703/i-la-justicia-catalana-per-a-quan-a-lagenda-de-qui-esta-apuntada http://marcferreres.com). Vull parlar de la justícia a Catalunya.

Està molt bé una Carta de drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes en l'àmbit de la justícia. Existeix molt desconeixement al respecte i també, malgrat un esforç de catalanisme lingüístic militant, molts potser s'acaben  acovardint davant advocats i jutges i tota l'escenificació i coreografia judicial de rigor.

De la mateixa manera que està molt bé la iniciativa "encomana el català", com qui encomana un constipat (però amb virus catalanoparlants, amb senyera i pastissets de Benifallet), per promoure l'ús social del català.

Tot això no fa més que demostrar, una vegada més, que la pròpia existència de campanyes com aquestes, que són necessàries, com el fet d'haver de ser militants lingüístics al nostre país, són indicadors de què no vivim en un país normal, però que potser també s'han de prendre altres mesures.

Tornant a la justícia. L'ús social del català a la justícia és com parlar de la producció de fuets (els xoriços estan al banc i a algunes empreses) al desert dels Monegros. Aquí ja tenim un problema, que potser hauríem d'entomar amb més empenta, fins i tot els propis feligresos catalanoparlants que pietosament van a combregar al Jutjat quan els citen o quan acudeixen per propia voluntat per alguna altra causa ja que, sabent parlar aquesta llengua que no és un dialecte, poden fer-ho, perquè per això no els tancaran a la presó ni fan pagar.

Però hauríem d'anar encara més enllà, com en determinats moments s'ha proposat políticament sobre la taula. La darrera instància judicial a Catalunya hauria de ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), salvant al Tribunal Constitucional que, ens agradi o no, ens hem de menjar en patates mentre pertanyem a aquest estat i estem sotmesos a aquesta constitució.

I de cap de les maneres hauria d'afectar, actuar o interferir a Catalunya (ni arreu!) aquesta cosa dita Audiència Nacional perquè no té raó de ser ni d'existir (i si fem una campanya al Facebook demanant l'eutanàsia per a l'Audiència Nacional com a acció humanitària?). És una instància franquista reciclada, un "quelcom" judicial que no han volgut o sabut com esborrar del mapa i han fet cabre com han pogut al sistema judicial i que no té referents a cap altre país de la Unió Europea.

En definitiva, hem de començar a definir i defensar el model judicial propi de Catalunya.]]> <![CDATA[Pla B per superar la crisi: Catalunya ha de rearmar-se]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1626/pla-b-per-superar-la-crisi-catalunya-ha-de-rearmar-se https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1626/pla-b-per-superar-la-crisi-catalunya-ha-de-rearmar-se Fri, 13 Feb 2009 21:19:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1626/pla-b-per-superar-la-crisi-catalunya-ha-de-rearmar-se Ciutadans de Catalunya, la crisi ja és aquí. I no ho dic jo, ho fa fins i tot el president Zapatero. Rescats públics del sector financer, bancs i caixes receloses a l’hora de concedir crèdit, empreses que es veuen obligades a tancar portes deixant empresaris i emprenedors a l’estacada, hemorràgia d’acomiadament de treballadors, una assistència social que ingressa menys però obligada a gastar cada cop més, països en recessió, economies en procés d’entrar en deflació...

Això és la crisi. El més desconcertant és que desconeixem el seu abast i horitzó. A diferencia d’anteriors crisis, aquesta es produeix en un context de mundialització i forta interdependència. No ho critico, ho constato. Ara tothom busca responsables. Fora de casa, per suposat. La societat en els polítics, els polítics en els banquers... i si tots i totes en som responsables?

Els partits polítics han anat passant cada cop més d’oferir idees a vendre màrqueting. Moltes paraules i pocs fets, foc creuat entre ells, massa polítiques de cara la galeria salvant honroses excepcions... Massa soroll de fons.

Tots som sabedors de l’espoli fiscal que patim a Catalunya. Diners guanyats euro a euro amb el nostre temps, preocupacions, esforços i suor. L'estat espanyol ens practica una continua sangria a consciència: 8’2 € per català i dia, 3.000 € per català i any, i no hi posem remei, ens deixem dessagnar. Com si a casa nostra, als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a les nostres infraestructures i serveis públics, ens sobressin els diners. Sobretot ara.

Ens neguen o limiten els nostres drets i llibertats nacionals i preferim mirar a un altre lloc: el dret a decidir el nostre futur com a poble, competir internacionalment amb les nostres seleccions esportives, tenir representació política exterior per existir al món i poder entrar al joc internacional....

La societat ens hem deixat seduir per l’individualisme més egoista i egocèntric, pel consumisme més mercantilista i impulsiu, per la competitivitat salvatge, per la necessitat de satisfacció immediata, per les modes i tendències, pel culte exacerbat a la imatge, per la cultura de la incultura, per l’anestèsia del pa i sobretot del circ, per una vida per la qual no caminem, sinó que correm, perquè sembla que sempre portem pressa...

Hem anat buidant els nostres cors, els nostres esperits i les nostres ments i aquesta és la més trista de totes les crisis.

Mentre les coses han anat bé, o més o menys presentables, amb un creixement que semblava no tenir sostre, ningú ha obert boca ni ens hem plantejat per quès. En canvi, ara posaríem a la guillotina al primer que s’oferís. A nivell personal actuem de la mateixa manera. Tendim a adquirir hàbits, costums i acomodar-nos a la vida amb una facilitat escandalosa. No ens parem mai a reflexionar ni qüestionar-nos res. Per a què, si les coses van bé?

Només en impactants experiències, crisis personals, galtades sobrevingudes, vides inconscientment portades a la deriva... És llavors i només llavors quan fem una pausa al camí i ens plantegem que potser algunes coses han de canviar per reconduir i millorar la nostra qualitat de vida, no sense abans autoflagel•lar-nos,autocompadir-nos, recrear-nos en la misèria i/o fer responsable a qualsevol altre de la nostra situació. Potser ara ens trobem, però com a societat, precisament en un d’aquests moments a causa de la crisi econòmica.

És per això que alguns parlen de refundar el capitalisme. Jo proposo rearmar-nos de valors i d'idees, com a persones i com a visió col•lectiva de país. Només la força de les idees, dels valors i de fortes conviccions ens traurà de la crisi i ens marcarà un camí. Proposo redescobrir-nos i repensar-nos per poder-nos armar d’un criteri íntegre, nou i clar.

Davant la crisi, que és la traca final d'una llarga mort anunciada que no hem volgut veure, ressuscitem de les pròpies cendres com l’au Fènix. Si nosaltres no pensem, algú ho farà per nosaltres amb totes les seves conseqüències. Si no acceptem la nostra part de responsabilitat individual i col•lectiva, no donem opció a oferir solucions i alternatives. Si no ens permetem somiar i no per això deixar de ser pragmàtics, coherents i tirar pel dret sense embuts, estarem on estàvem i a remolc del carro d’un altre. En definitiva, si no sabem on volem anar, no anirem enlloc, i la resta no són més que bones intencions i paraules que se les emporta el vent.

La crisi és una tragèdia, cert, però dins el dramatisme, enlloc de recargolar-nos en una actitud pessimista i passiva, també podem veure-la i viure-la com una oportunitat personal i col•lectiva per començar a construir un nou horitzó on la societat civil catalana i les seves institucions tornem a ser els amos i protagonistes de les nostres vides. No ofereixo solucions, però proposo un camí per arribar-hi. I tu, què vols ser de gran?]]> <![CDATA[Sí, jo al Facebook sóc d'Andorra]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1510/si-jo-al-facebook-soc-dandorra https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1510/si-jo-al-facebook-soc-dandorra Sun, 11 Jan 2009 18:55:22 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1510/si-jo-al-facebook-soc-dandorra
Jo no m’he mogut d’Amposta, però com a l’hora de triar el teu país el Facebook no dóna l’opció de posar Catalunya, per no haver de posar Ejpaña i agafar la xarampió, tenir una úlcera o una reacció al·lèrgica (Déu nostre sinyó me’n guardi!), digueu-me tiquismiquis, de la ceba o simplement friky, en un acte de consciència i dignitat nacional ho vaig fer, sí, com tants altres vaig fer clic a l’opció d’Andorra. Ara sóc d’Andorra i allí m’hi penso quedar i navego per la xarxa feisbuquiana disfressat d’andorrà. I més bé, que diuen als Muntells (Montsià). La veritat, posar España se’m feia molt costa amunt.

Sí, ja sé que no és un gran acte de rebel·lia inflamada i reafirmació nacional digne d’aixecar-me un monument però, arribada a certa edat, a un això d’anar a fer pintades o cremar banderes d’España ja li fa mandra, i molta. Com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos.

Amb tot encert ho comenta Eva Piquer al seu article del darrer número de la revista d’Òmnium Cultural, “També m’he acollit, quin remei, al canvi forçós de nacionalitat. Ara mateix hi deuen haver més andorrans a Catalunya que a Andorra.”
Andorra, el país dels Pirineus, el país dels internautes refugiats. El petit refugi nacional dels catalans i catalanes que ens neguem a dir que som españoles perquè no ens hi sentim. Sí, formem part de l’estat espanyol, quin remei, però no m’hi sento i no m’hi poden obligar. Així que faig la cibermaleta i me’n vaig a Andorra, mig avergonyit per buscar-hi exili allí en quan tenim la terra, tenim la gent que configurem el país… però no existim al món.

També sóc dels qui milito al Facebook en causes perdudes com “Vull poder dir que sóc de Catalunya, no d’Espanya al Facebook” (23.000 suports fins ara, qui n’ha de prendre nota!?), “I speak catalan! Parlo català!“, “Catalonia is not Spain“, “Catalunya i jo volem el DNI català i en llengua catalana” o “La Vanguardia en català“, entre d’altres, amb l’esperança de què, si es rep un suport considerable a la xarxa, serveixi per alguna cosa.

Després de rumiar-m’ho seriosament, al final també em vaig afegir al grup “Lo sexe… lo sexe no és brut, és brut si no te rentes, collons!” i vaig declinar afegir-me al grup “Los tupper de mi madre”, tot agraint l’oferiment. També dono suport a la causa humanitària “Por la lobotomización de Jiménez Losantos“. Aquí no m’ho vaig rumiar. Ja compta amb prop de 16.000 adhesions, poca broma! Quanta humanitat generosa. Es nota les dates en què som, encara plens de l'amor nadalenc. Ningú sap el que arriba a sofrir aquest pobre home entre el govern comunista espanyol i el govern terrorista català.

Jo no sóc d’aquells qui veuen Catalunya des d’una mirada pessimista, victimista o derrotista. Catalunya és un país d’èxits. De grans fites que tendim a oblidar. I hem sobreviscut 300 anys a molts intents d’esborrar-nos del mapa, i aquí estem. Motiu suficient per ser optimistes, mirar endavant, però sobretot creure i confiar en nosaltres com a poble, perquè Catalunya serem el que nosaltres voldrem que sigui.

]]> <![CDATA[CiU, ERC i ICV pacten en secret al Majestic governar junts la Generalitat a partir del juny]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1494/ciu-erc-i-icv-pacten-en-secret-al-majestic-governar-junts-la-generalitat-a-partir-del-juny https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1494/ciu-erc-i-icv-pacten-en-secret-al-majestic-governar-junts-la-generalitat-a-partir-del-juny Sun, 04 Jan 2009 19:05:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1494/ciu-erc-i-icv-pacten-en-secret-al-majestic-governar-junts-la-generalitat-a-partir-del-juny
L’EBRE, AMB NOM PROPI

Cafè fumejant en mà, mai em cansaré de mirar i admirar l’esplendorós miracle que cada matí se succeeix, quan davant meu es desplega al tranquil ritme del Sol un paisatge inabastable fins on la mirada es perd. Des de la terrassa de casa, a la part alta d’Amposta, el barri del Grau, allà on el Delta comença a quedar enrere per aixecar-se ara el poble sobre el muscle del naixent massís ibèric.

Solemne, el Delta ens apareix en tota la seva plenitud de vida i colors, enfonsat entre el Massís dels Ports i la serra del Montsià. Agafar el cotxe i perdre’s pels seus camins terrossos i plens de silenci és un plaer per a tots els sentits. Ara a l’hivern, l’argila humida cobreix els tristos camps. Entre canyars i arbres solitaris que altius s’alcen com fiblades a la pell del Delta, casetes escampades aquí i allà, més petites encara enmig de tanta grandesa. Cap avall, la mirada es perd amb el riu, que s’obre pas cap a la mar, deixant a un costat la salabror dels aiguamolls de l’Encanyissada.

La Ribera, un espill d’aigua transparent en primavera. A l’estiu, un esclat de vida i colors i el brogit de les espigues d’arròs amb la carícia de la dolça i càlida brisa, conviden a capbussar-se als frescos corrents dels canals, al raucar de les granotes i les nuvolades de moixons travessant el cel amb un ball trapella.

Una fervent vida amagada sota les aigües, als arrossars i als canyars: xarxes, cullerots, tenques, martinets, collverds, perdius i estornells. Una vida que neix abeurada per l’Ebre i els seus canals i sèquies: flamencs, mussols, esturions, anguiles, cavalls de bruixa, granotes, sargantanes.

Al cant d’una jota mengem una olorosa paella, musclos, potes de granota, ortigues, anguiles en suc, 'aulives' trencades, 'minjablanc' o arròs, col i fesols. Bous que corren per les places i carrers dels pobles. Xiquets i xiquetes que juguen, criden i xalen encomanant el seu vibrant i innocent goig per viure. Un parlar tan nostre i l’alegria d’uns hòmens i unes dones nascudes a la vora d’un riu ple de vida i que és la nostra vida.

Del nevat Port de Caro a l’hivern fins a la mar que ens obre al món. De les oliveres als tarongers. Dels sorrals del Fangar, amb les seves dunes i miratges de terres promeses i dolces il•lusions, fins la badia dels Alfacs i la Punta de la Banya. Riuades d’aire fresc, ventades de sentiments d’un enamorat de les Terres de l’Ebre que no compra bacallà si aquí tenim abadejo.

Com cantaven i canten los Quicos (Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries) a ‘De la Terra de l’Ebre D.O.’:
Són paisatges i colors,
Són pobles, cases i pedres,
Són històries i són anys,
Són els hòmens i les dones,
Són sentiments, son amors...
Són de la terra de l’Ebre
]]> <![CDATA[Portes obertes a un nou transvasament de l'Ebre?]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1473/portes-obertes-a-un-nou-transvasament-de-lebre https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1473/portes-obertes-a-un-nou-transvasament-de-lebre Mon, 22 Dec 2008 21:51:21 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1473/portes-obertes-a-un-nou-transvasament-de-lebre El govern de Madrid s'ha proposat endreçar i treure llustre a la Conca de l'Ebre i qui sap, posats a fer, potser ens la ‘tuneja’ i tot. Es veu que estàvem sumits en el caos i vivíem en pecat, però això últim ho hauran de demostrar. És a dir, que el Ministerio i la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) estan elaborant un mini-yo del tan famós Plan Hidrológico Nacional (PHN) que ara es diu Pla de la Conca de l’Ebre.

Punt de partida. El PSOE mai ha tancat la porta als transvasaments, amb la coletilla de què siguin econòmica i mediambientalment viables, tot i que de moment se l'ha de lloar per haver abortat el PHN del PP(condicionat a fer-ho per ERC si volia governar a la Moncloa).

Punt segon. La Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre va aprovar un cabal ecològic de 9.691 hm3 de mitjana, en sessió presidida pel Conseller de Medi Ambient de la Generalitat i el Secretari d’Estat de Biodiversitat. El setembre de 2007 el Parlament de Catalunya assumia aquest cabal ecològic i s’instava el Govern de la Generalitat a defensar-lo davant l’Estat.

Punt tercer. En tot aquest temps, les mesures aprovades per combatre la regressió i la salinització del Delta de l’Ebre no s’han dut a terme per l'estat espanyol. El Pla de Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE) es troba en stand-by, amb centenars de milions d’euros en inversions aturats. No diguem els treballs de descontaminació de l’embassament de Flix. Avui perquè l’aigua és freda, avui perquè un peix amb tres ulls m’ha mirat malament... ho anem deixant passar, que si fotem la pota el poti-poti que correrà Ebre avall pot fer més fredat que pudor! El que no s’atura mentrestant, per suposat, són les noves concessions per a l’us d’aigua.

 Ara el Ministerio reuneix a Casp els Ajuntaments de les Terres de l’Ebre en una “taula de participació” per posar sobre la taula el Pla de Conca de l’Ebre. Irònicament, no es convoca 2 dels municipis més afectats per riuades i inundacions, Miravet i Benifallet.

Tot plegat no deixa de ser un acte de cortesia a veure si cola amb vaselina donat que el Secretari d’Estat per al Medi Ambient, Josep Puxeu, solta a tort i a dret que això del cabal ambiental no va amb ell (no li deu conjuntar amb el Pla de Conca). Que no és assumible si abans no es tenen en compte tots els usos de l’aigua que es tenen al llarg del recorregut de l’Ebre. Això ve a dir què, del que sobri, ja farem.

Doncs ha de ser tot el contrari. Si no es posa un límit, no hi haurà límits. I al crit de “agua para todos” Múrcia i Almeria es fregaran les mans i els peus mentre difonen fins la sacietat aquella imatge idíl·lica de l’Ebre al seu pas per Amposta, ample com un mar, però d’on 7 dels seus 8 metres de profunditat són aigua salada que penetra de la Mediterrània mentre 15 quilòmetres amunt, a Tortosa, es pot travessar el riu caminant.

Si aquest Pla de la Conca de l’Ebre no vol ser un pas enrere en la planificació hídrica estatal i un menyspreu a la gent de les Terres de l’Ebre i a la Comissió per a la Sostenibilitat, hauria de fer constar el cabal ecològic aprovat per la Comissió (que recordem inclou representació de l’Estat), és a dir, posar un límit. Tenir en compte i vetllar per la qualitat de les aigües. Contemplar que l’aigua de l’Ebre no servirà a usos fora de la seva conca, com cantàvem a l’Ebre: l’aigua, per l’Ebre baixa i per l’Ebre ha de baixar. Per últim, que la possible navegabilitat del riu s’ha d’adaptar al riu i no el riu a la navegabilitat,

En canvi, si Pla de Conca que planteja l'Estat i el PSOE atempta contra la salut del riu i la supervivència física del propi Delta, i per tant a la vida i economia dels seus habitants i d'una part del poble i dels interessos de Catalunya, per coherència, per amor a la terra, per dignitat, la gent de les Terres de l’Ebre (i suposo que amb la complicitat i suport que ja vàrem rebre de tants altres indrets de Catalunya o l'Aragó) potser haurem de desempolsar el kit del manifestant i tornar a marcar la passarel•la mediàtica i política catalana, estatal i europea removent cel i terra perquè LO RIU ÉS VIDA.]]> <![CDATA[L'Ebre, un pou de merda (en perdó)]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1441/lebre-un-pou-de-merda-en-perdo https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1441/lebre-un-pou-de-merda-en-perdo Mon, 15 Dec 2008 01:03:28 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1441/lebre-un-pou-de-merda-en-perdo abocador de residus de l’àrea metropolitana de Barcelona. La segona, que l’alcalde d’Ascó (CiU), a la Ribera d’Ebre, estudiava acollir al municipi un magatzem de residus nuclears.

Mentre que el primer projecte ha quedat ‘en suspens’, el segon sembla en principi descartat. I això passava mentre s’ha produït un nou incident a la central nuclear d’Ascó II, el tercer en dues setmanes.

L’estat de la gent de les Terres de l’Ebre ja no és ni de ‘perplexitat’, com a la resta de país, sinó d’estar vivint en una pel•lícula coproduïda per Woody Allen i els germans Coen. Sembla que el territori, senzillament, és un abocador, el vàter del país.

El cas més directe d’agressió a l’Ebre va ser, sens dubte, el Plan Hidrológico Nacional, però la resposta ciutadana va ser tan sonada, amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre al cap davant i la complicitat de molts altres territoris, que fins i tot Zapatero en arribar al govern va avortar la faraònica obra. Aquest era, directament, un exemple de prostitució política, prometent compensacions a canvi. L’Ebre n’era la puta, l’Estat (PP) el client i la Generalitat (CiU) el proxeneta.

Parlant d’aigua, l’Ebre abasteix el Camp de Tarragona des del 1989 amb l’anomenat minitransvasament. Ara hi ha el sidral dels pous de Vinallop (Baix Ebre) i, per suposat, la patata calenta del canal Xerta-Riu Sènia, en principi per abastar els camps de l’interior del Montsià i Baix Ebre, però és econòmicament i mediambientalment viable? És una operació encoberta per a un futur transvasament cap al sud?

Topem també amb el Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE), amb respiració assistida i la petició de retirada de CiU del programa destinat entre d’altres coses a alimentar les badies i al dragat dels canals.

Si seguim en l’actualitat, l’olla vull a Alcanar (Montsià) i a Vinaròs (Maestrat-Castelló) amb el projecte Castor, un magatzem de gas en una cavitat geològica prop de la costa. És per petar-hi de riure!

Com a ebrenc, només de pensar en tot això, ja em sufoco! Sort que, des d’Amposta estant, tinc els aerogeneradors del Baix Ebre que em donen aire. Ara volen posar-ne 16 més dels que ja hi ha a la Terra Alta, en aquest cas a Horta de Sant Joan. Com diuen els Jóvens en Defensa de l’Ebre, amb aquesta massificació de molinets, la Terra Alta serà el paradís eòlic.

Per suposat, no podem oblidar la fàbrica química Erkimia (Ercros) de Flix (Ribera d’Ebre), amb els riscos de fuita radioactiva que ha patit i els vessaments tòxics incontrolats durant anys a les aigües de l’Ebre. Amb aquest panorama, no m’estranya la incertesa i la paralització dels treballs de descontaminació del pantà de Flix, amb set-centes mil tones de metalls pesants, compostos organoclorats i radionucleics. A veure qui és el valent!

No podem oblidar a la llista les centrals nuclears d’Ascó I (que va patir una fuita radioactiva el novembre de 2007) i Ascó II (abans anomenada per mèrits propis), la central nuclear Vandellós II i la central hidroelèctrica de Flix.

Si una cosa em queda clara és que l’Ebre és la font energètica de Catalunya i part de l’estranger i el cubell de la brossa. Ara bé, jo em pregunto: No es podria fer una redistribució més equitativa en tot el territori català? Ja sé que no és plat de bon gust per a ningú, però no cal que siguem només els ebrencs i les ebrenques qui ens els mengem.

No es poden potenciar més i millor les energies renovables no contaminats? Sobre això tenim un exemple recent a les pròpies Terres de l’Ebre, en concret al Montsià, amb el primer parc fotovoltaic del sud d’Europa ubicat en un abocador. Va ser presentat el 29 de novembre passat pel vicepresident del Govern Josep-Lluís Carod-Rovira i el projecte rebrà el suport del Consell Comarcal del Montsià. En aquesta línia, que el ritmo no pare!
 
]]> <![CDATA[La Tortosa franquista. CiU: 1 - Democràcia: 0]]> https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1416/la-tortosa-franquista https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1416/la-tortosa-franquista Thu, 04 Dec 2008 16:16:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/marc-ferreres/blog/1416/la-tortosa-franquista Si Franco aixequés el cap, a banda de donar-se contra la làpida, trobaria a Tortosa, al vell mig del riu, el monument franquista a los caídos en la Batalla de l'Ebre, amb creu i "pollastre" imperial inclosos, per suposat. Es dedicava Al Caudillo de la Cruzada i no a un dictador qualsevol de tres al quart. És segurament el símbol de la dictadura més significatiu a les Terres de l'Ebre, el Valle de los Caídos de Catalunya, i la polseguera aixecada a favor i en contra de la seva retirada és llarga, fins i tot espessa les darreres setmanes amb el ciri que s’ha muntat.

El més sorprenent és que tot va començar com una "causa" al Facebook reclamant la retirada del monument (amb inesperats suports com el de l'excantant de Sopa de Cabra Gerard Quintana o de la protagonista de Diario de una Ninfómana Belén Fabra) per esquitxar tota la blocosfera ebrenca, saltar als mitjans de comunicació i acabar petant al ple de l'Ajuntament.

Resultat: el monument, “pollastre” i creu inclosos perquè tot forma part del mateix pack del bon feixista, es manté per l'oposició de CiU i PP a fer-lo desaparèixer de la vida pública com pretenien el PSC, ERC i ICV. No és una prioritat i no hi ha demanda social, han estat les excuses que tan sonen a aquella vella cantarella de l’"ara no toca" que formava part de la banda sonora de Jordi Pujol. Que jo sàpiga, digueu-me perspicaç, no es fan consultes populars sobre totes les actuacions d'un govern municipal per saber si es tracten d'una demanda social o no. És més, no es consulta a la població sobre si vol o no monuments masclistes, racistes, xenòfobs o homòfobs. Simple i directament va contra els drets humans, la igualtat i la dignitat de les persones i els col·lectius. El mateix passa amb el feixisme. Per tant, el primer argument ja no em val.

Respecte les prioritats, ho són en la mesura que es vulgui que ho siguin. És qüestió de voluntat i, tenint en compte l'evidència de què un govern és capaç de fer més d'una cosa a la vegada, l'Ajuntament de Tortosa pot estar abordant l'abastament d'aigua al polígon Catalunya Sud, posem per exemple, a la vegada que retira el monument franquista, a no ser que siguin tan endreçats que només comencen una cosa quan s’asseguren, ben curosament, d’haver acabat l’anterior, i després de l’u ve el dos i anar fent. Com dubto que sigui així, tampoc em convenç el segon argument.

Senzillament, el resultat de la votació és lamentable. El monument és una vergonya i una ofensa a la democràcia i la dreta tortosina (CiU i PP) ha quedat en una desconcertant posició. Treure de la circulació aquest símbol seria un acte precisament carregat de simbolisme i no hem d'oblidar que, la vida dels pobles, està farcida d'actes simbòlics que han marcat i marquen la seva trajectòria i de símbols col•lectius sota els quals s'uneixen voluntats. Els símbols i els gestos simbòlics importen i formen part de la nostra condició humana i el monument feixista de Tortosa no n’és una excepció.

Per desgràcia no només Tortosa manté simbologia franquista. Se’n troba al llarg i l’ample de les Terres de l’Ebre com passa a la resta de país. A Amposta, sense anar més lluny, també governada per CiU, és tristíssim dir-ho però es dediquen carrers a Ruiz de Alda (fundador de la Falange) o a García Morato (aviador feixista) i l’Ajuntament es queda més bé que ample.

De la mateixa manera formaria part del què podríem anomenar (a mode de guia turística) la Convergència Franquista de l’Ebre el carrer que va mantenir-se a Gandesa en memòria de Serrano Sunyer (responsable de la mort dels republicans als camps d’extermini) mentre durà el govern convergent. Això sí, com de desagraïts l’infern (i a vegades La Moncloa) n’és ple i jo no en vull ser un, ha d’agrair-se a CiU la gran tasca que ha fet a la democràcia reciclant a través de les seves files a molts franquistes.

Per acabar-ho de rematar tot, o potser per caure en el més gran dels ridículs i patetismes polítics i -si aquesta era la intencionalitat- ho ha aconseguit amb mèrits, honors i cum laudes, el portaveu del PP de Tortosa, Antonio Faura, va comparar el dictador Franco amb el president català electe Lluís Companys. Aquí sí que ja no tinc paraules...]]>