Blog Manuel Pérez Nespereira

Primàries a Barcelona

Manuel Pérez Nespereira — Wed, 03 Oct 2018 19:39:00 +0200

Si per alguna cosa es distingeix el missatge republicà, que en major o menor mesura ha estat incorporat per d’altres formacions polítiques, és la voluntat que els ciutadans participin, siguin co-autors, protagonistes, responsables en suma, de les actuacions polítiques sobre el seu entorn immediat. La voluntat que el ciutadà deixi de ser un subjecte passiu per a que passi a construir, amb la resta de la comunitat, el seu espai social. Alguns ha anomenat a aquest fenomen com a empoderament, és a dir, prendre el poder que, fins fa quatre dies, estava en mans de unes elits, econòmiques, polítiques i socials, que s’atorgaven la potestat de determinar que era o no millor per al súbdits.

No és en cap cas un camí fàcil, i més quan a les resistències de les elits de sempre s’uneixen nous models de gestió de les files republicanes que no s’ajusten als paràmetres que se’n defensen portes enfora. Així, en bona mesura, les assemblees han passat de tenir un caràcter decisori a un de merament informatiu, les aportacions de la militància a documents bàsics ( ara penso en la Conferència Nacional passada), interpretades per limitar l’efecte d’aquestes aportacions, i la dissidència ha de recórrer, què trist el darrer Consell nacional, al vot secret per a no senyalar-se públicament.

En bona mesura, els republicans hem de conviure amb uns estatuts que contemplen totes les possibilitats per a casos d’excepció, però que s’apliquen de manera discrecional. Certament, tenir el president empresonat, sense saber per quant de temps, i la secretària a l’exili, esdevenen circumstàncies de difícil tractament. La direcció que resta lliure, malauradament, ha optat per un seguit d’accions que emboiren l’actuació interna, amb l’assumpció de funcions i canvis a l’executiva que, si bé són legals, amb molta generositat poden ser qualificats de legítims. Aquesta circumstància es va palesar al Consell Nacional de dissabte: la ratificació de la nova executiva, va ser rebutjada o no recolzada per gairebé el 40 % ( 38 % exactament) dels consellers, evidentment en vot secret, i malgrat l’argúcia de fer votar tots el canvis en un bloc.

A Barcelona, amb la renúncia assistida d’Alfred Bosch i la designació a dit de l’Ernest Maragall, aquesta voluntat de treure poder a la militància esdevé paradigmàtica: pressió sobre el guanyador de les primàries per designar un candidat afí.

Davant aquest escenari promoure a les primàries republicanes a Barcelona una alternativa al candidat de l’actual direcció és quelcom més que una opció política, és una declaració de principis. Més enllà de les virtuts i defectes dels candidats, tot i que de moment només ha presentat públicament la seva candidatura en Xavier Martínez Gil, curiosament; més enllà dèiem, la militància republicana de la capital de la República ha de poder dir la seva, empoderar-se de la seva organització i determinar quin candidat el representa i amb quin programa ens volem presentar als nostres veïns.

Perquè lluitar per una ciutadania empoderada exigeix, també, un republicanisme de militants empoderats.

Onze mesos

Manuel Pérez Nespereira — Tue, 21 Aug 2018 23:21:00 +0200

Onze mesos després de l’1 d’octubre el republicanisme s’ha instal·lat en la repetició de mantres que, no per reiterats deixen de ser simples brindis al sol, sent generosos, i avant-sales de decepcions i desmobilitzacions, si ens mirem amb més cura les frases i llurs emissors, mentre l’Estat espanyol, dia si, dia també, aferma la repressió damunt el país. En aquests onze mesos, al bell mig d’una confrontació oberta, només una de les parts ha estat coherent amb el rol que li pertocava.

Entre el 17 d’agost i el 3 d’octubre de 2017, el trencament Catalunya Espanya arribà al seu punt de no retorn. Es combinaren diversos elements emocionals, polítics i institucionals que varen fer que cap marxa enrere sigui, ara i en el futur , possible. No es tracta només, que ja seria molt, de la soledat que vam sentir davant els atemptats del 17 d’agost, una societat com la catalana habitualment solidària en circumstàncies semblants amb la resta de pobles de l’Estat; no es tracta només de la reacció sàdica de l’Estat davant les urnes i els votants de l’1 d’octubre; i ni tant sols es tracta només de Felipe Borbón Grècia, rei espanyol, que el 3 d’octubre deixava fora del paraigües de la Institució a més de la meitat dels catalans.

És possible que cadascú d’aquests esdeveniments, en solitari, haguessin marcat un punt d’inflexió; junts, esdevenen punt de trencament. Una bona part dels catalans hem desconnectat emocionalment, políticament i institucionalment del marc espanyol, i aquest fet sociològic innegable, no pot ser en cap cas ignorat pels qui actuen en el camp de la política.

De fet, el comportament de l’Estat té bastant més coherència que la que els nostres representants, amb molt dignes excepcions, apliquen. Conscient de la pèrdua de la societat catalana, en la seva majoria si més no, apliquen al nostre país la política pròpia de les metròpolis colonials. La llei, i més encara l’aplicació que se’n fa, difereix notablement entre metròpoli i colònia; però fins i tot dins la colònia, els individus són sotmesos a una o altra aplicació de la llei , en funció de la seva adscripció ideològica, de la seva fidelitat a la metròpoli, de manera que podem veure com els colons tenen carta blanca, mentre qualsevol acció dels “indígenes” és fiscalitzada i perseguida.

Si l’Estat té clar l’escenari, i actua en conseqüència, els republicans empren terminologies capcioses per defugir la confrontació. Abans es tractava de Govern efectiu, que hem de traduir per gestió administrativa dels afers públics, sense component polític. Ara de finestres d’oportunitat i ampliar la base. Potser algú ens hauria de dir qui determinarà si la finestra existeix o no, i què és i fins on cal estirar una base ampliada que mai no podrà ser comptada en el marc de l’Estat. De fet, només s’està enfrontant la repressió des de l’estranger, com si els copets d’esquena que rebem dels tribunals europeus foren l’únic impuls necessari cap a la victòria final.

En qualsevol lluita d’alliberament nacional, les parts en conflicte assumeixen llur rol. En el conflicte català, una part té clares les regles, o més ben dit, la necessitat d’eliminar tota regla per assolir els objectius de dominació; l’altra, de moment, va posant l’altra galta.

Plató i Catalunya

Manuel Pérez Nespereira — Tue, 29 May 2018 16:30:00 +0200

Perquè les coses canviïn, la primera condició és conèixer la seva naturalesa; mai no tractareu igual una pedra que un vegetal. Tanmateix, en el món de la política catalana sembla que una afirmació tan òbvia no acaba de tenir seguidors, més aviat, coses dels nostres, es nega la major.
Enfront dels que volien Govern a qualsevol preu alguns ja vam plantejar que calia un exercici previ de sinceritat i explicar, a tots, què significa fer Govern, avantatges i inconvenients. D’altra banda, no calia ser un gran visionari per endevinar que no podríem tenir cap més Govern que aquell que li semblés bé a l’Estat Espanyol. Les potències ocupants, com en aquest cas, acostumen a combinar pastanaga i pal, en funció de les respostes dels ocupats. Durant anys, de fet al llarg de tot el pujolisme, la pastanaga va substituir el pal franquista, però en realitat vivíem voluntàriament a la cova platònica. Veiem figures , i creiem, mancats de cap més horitzó, que aquella era realitat. L’1 d’octubre, algú va girar el pal al que estàvem lligats i vam poder contemplar, astorats, quina era la realitat de la situació catalana.
Mantenir a data d’avui, i amb el què ha plogut des del mes de gener, que fer Govern a qualsevol preu és la millor sortida, és un enganyabadocs. Convé que, més enllà de fer aquestes afirmacions els nostres dirigents, si ho volen continuar sent, siguin sincers i ens expliquin la realitat, que nosaltres ja hem vist, amb tots els ets i uts.
Vejam.
En aquest moment la intervenció de la Generalitat de Catalunya no es part de cap article 155. L’article 155 simplement ha estat una cortina de fum.
L’Estat Espanyol és un Estat de Dret, corrupte evidentment, però amb unes institucions plenament homologables a les europees occidentals.
El sistema democràtic espanyol no té res a envejar a qualsevol dels sistemes dels països del seu voltant, més enllà d’una corrupció sistèmica producte de dècades de monopoli del poder, que no és gaire diferents de fenòmens similars en d’altres països quan el poder ha romàs massa temps en poques mans.
La incidència del poder econòmic en les divisions polítiques...ve, mirin Itàlica o preguntin els principals avaladors de Macron o Merkel.
Aquestes afirmacions són defensables a qualsevol for del món. El que s’ha de deixar clar, com va fer el defensor de Clara Ponsatí a la televisió catalana, és que aquestes condicions no s’apliquen a Catalunya ni als catalans. L’Estat Espanyol ha implementat violentament a Catalunya les vexacions que rep tot país ocupat, i anul·la drets que els ciutadans espanyols, a Espanya, ningú no els discuteix. El tracte rebut per fets similars és esfereïdor, i només poso un exemple: Com que els catalans no som plenament éssers humans, les raons humanitàries per tal que els nostres dirigents siguin posats en llibertat, amb qualsevol tipus de mesura cautelar, són inaplicables, fet que, en canvi no es dóna ni amb els feixistes de Blanquerna, ni amb els encausats de la Gurtel, ni....
Només acceptar que Catalunya està sota un estat d’ocupació flagrant, amb les garanties constitucionals suspeses, i en un procés mediàtic de deshumanització, ens pot ajudar a trobar la sortida, el desllorigador d’una situació que sembla que ens ha bloquejat, més enllà de l’estètica groga.
I acceptar-lo per actuar en conseqüència. Fem Govern, si podem, però sense renunciar a un procés creixent de desobediència que, des dels ajuntaments, vagi alliberant espais de l’ocupació espanyola. I a veure a on ens condueix aquesta via democràtica i no violenta.

Govern efectiu o govern viable?

Manuel Pérez Nespereira — Wed, 11 Apr 2018 11:20:00 +0200

En el marc de la conferència nacional del Partit Popular a Sevilla, M. Rajoy va declarar, referint-se a Catalunya, que el seu desig era que hi hagués un “Gobierno viable”. Darrerament, la direcció accidental d’ERC ha fet un seguit de trobades amb la militància per parlar de la conveniència de disposar, al més aviat possible, d’un “Govern efectiu”.
Cal dir que no és en absolut la meva voluntat equiparar ambdues dirigències. ERC pot presumir d’una honestedat i una voluntat de servei a les classes populars que difícilment té equivalent, ja no a l’Estat espanyol, fins a Europa. Però aquesta similitud de parers davant la situació política catalana del moment, potser ens hagi de fer reflexionar.
Qui escriu aquestes línies va assistir a l’acte de Barcelona en el què en Pere Aragonès defensava aquesta estratègia, la constitució d’un govern efectiu; malauradament no va respondre a la pregunta que li vaig plantejar de fins quin número de la llista estaven disposats a baixar per cercar un president “efectiu”. I vistos els darrers esdeveniments, i l’actitud venjativa i irracional de l’Estat, convé respondre-hi, honestament i sincera.
Afirmar que sempre és millor que les conselleries les portem electes catalans que no el Govern central no deixa de ser un brindis al sol. La política, com deia en Jaume Aiguader, no consisteix únicament en la gestió ordinària dels afers públics: la política és la voluntat de dur endavant polítiques alenades d’idealitat, idees o ideologia, posin vostès els substantiu que prefereixen. De la gestió ordinària dels afers públics se’n diu burocràcia, tècnica administrativa, en cap cas política. Aquesta política neix de la direcció dels diversos departaments i el Parlament, que impulsa polítiques en funció dels programes electorals, que modifiquen l’escenari previ per implementar aquelles propostes de millora, o no, de les condicions dels ciutadans nascudes dels resultats electorals. Si, a causa de l’estat d’excepció de facto que viu en aquest moment el Principat, o de les polítiques recentralitzadores prèvies dels Governs de l’Estat, les polítiques que neixen dels membres de l’executiu català i els seus col·laboradors, o del nostre Parlament, no tenen possibilitat d’implementar-se, el nom de qui segui als despatxos tant és. Finalment la política “viable” o “efectiva” serà simplement la gestió ordinària dels afers públics, la burocràcia o gestió administrativa tècnica.
Arribats a aquest punt, i davant la sessió d’investidura de divendres, la direcció sobrevinguda d’ERC ha de plantejar, amb tots els ets i uts, fins on pensen que es pot cedir en l’elecció del futur president de la Generalitat. Amb les impossibilitats d’investir aquells que, dotats de tots els drets polítics, actius i passius, i reunint les condicions per a ser-ne escollits, han estat vetats per l’estat, la situació política catalana ha tornat a la casella de sortida. Mantenir l’aposta Jordi Sánchez o fins Puigdemont pot ser, a curt termini, simbòlica i romàntica. Retirar-les per cercar el número vint de la llista, que comptaria amb la aquiescència de Madrid, seria trair el resultat electoral i confiar en una via legal, de sotmetiment, que no alliberaria els nostres presos, ni permetria el retorn dels exiliats, ni aixecaria l’estat d’excepció sota el què vivim.
L’Estat ha declarat obertament la guerra a Catalunya, i empra en aquesta guerra tots els mitjans a l’interior, procurant que, portes enfora no hi hagi massa soroll. I justament, el manteniment com a candidats d’aquells que el nostre poble ha triat, a despit de la repressió, potser sigui l’única eina que ens resti per mantenir-nos visiblement alçats. Perquè el pa pot generar revoltes, però només els símbols provoquen revolucions..

Reflexions republicanes arran d'un àudio

Manuel Pérez Nespereira — Fri, 09 Mar 2018 17:11:00 +0100

Si digués que estic escandalitzat per l’àudio de Salvadó i d’altre no identificat encara, mentiria. Estic indignat, que és molt diferent. Malauradament, converses d’aquest to no són rares, i diguem que en molts casos superen amb escreix l’escoltat. Són el producte d’una societat que cosifica a la dona, la deshumanitza per que esdevingui joguina, complement, reclam... Repetir alguna de les converses escoltades, o comentaris agafats al vol, empal·lidiria el contingut de l’àudio de Salvadó i cia. La indignació neix de l’existència d’aquesta mena de missatges, en primer lloc, però més encara quan l’emissor del missatge ocupa un alt càrrec en un partit que s’ha distingit al llarg de la seva història en la lluita per la igualtat real, no virtual, de drets i obligacions entre homes i dones. Podria referir-meme aquí a Jaume Aiguader, que ja als anys vint defensava el feminisme; o a Nativitat Yarza, primera alcaldessa de l’Estat Espanyol; o a totes i cadascuna de les nostres companyes al Parlament, al Congrés, als Ajuntaments, que no demanen que els cedeixin el pas o el seient, sinó ser tractades igual que qualsevol altre polític, més enllà de si porta faldilles o pantaló, corbata o un pin al nas. Aquesta lluita irrenunciable per a la construcció d’una societat igualitària no és només una línia ideològica de gènere, que també. La igualtat en drets i deures els republicans l’apliquem a tots i cadascun dels nostres conciutadans, i lluitem perquè l’escola, la cultura al servei de tots, entre d’altres eines, pugui salvar la rasa que separa el que ho té tot, i per tant accés prioritari a les fonts del coneixement i el poder polític i econòmic, del que no en té res o gairebé res. Per això, sentir frases com la dificultat de trobar dones per un càrrec, o valorar la tria d’una candidata en base al volum de les seves sines, em fan plantejar moltes coses, sobretot per qui diu, i per com reacciona a allò que diu. Un partit, a diferència del que de vegades sembla, no és un grup d’amics que se’n van de farra i, un cop sobris, es reuneixen en un local per dibuixar les polítiques d’aquest. Són un conjunt de persones que fan un a part de la societat per que comparteixen un projecte, en què hi creuen, i el volen traslladar a la societat. Qui creu en un projecte igualitari no diu, ni entre copa i copa, aquestes bajanades que hem sentit; perquè la relaxació ens solta la llengua, però no ens carrega el cervell de prejudicis, sinó n’està ja prèviament predisposat. Els responsables d’aquesta conversa han de marxar. Perquè si ells no sobren en ERC, potser són, som d’altres, qui hi sobrem.

El sobiranisme davant la disjuntiva. Insubmissió o rendició

Manuel Pérez Nespereira — Thu, 15 Feb 2018 16:20:00 +0100

Les continues notícies que ens arriben dels jutjats espanyols han tingut la virtut de situar el conflicte amb l’Estat en un terrer que possibilita, només, dues respostes: Rendir-se, tal i com vol l’Estat, o insubordinar-se sense tenir clares quines poden ser les conseqüències, ni quin el recorregut. Anem a pams.
Qualsevol persona d’intel·ligència mitjana, i per poca perspectiva que hi posi, es pot adonar perfectament que els catalans, i la nostra nació, estan sent sotmesos a un procés d’aniquilació moral, persecució política i setge judicial. L’aniquilació moral, potser el concepte en un primer moment més estrany, és alhora el procés més terrible. Els catalans, i especialment els independentistes, en mans dels mitjans de comunicació al servei de l’estat, dels informes de les seves forces de seguretat i fins i tot de les resolucions dels seus jutges, estem perdent la categoria d’éssers humans per integrar quelcom molt més fàcil d’exterminar, l’enemic a-personal. Els poso un exemple, ben comprensible. Matar a Anna Frank pot ser dur, matar a una jueva era ben senzill quan prèviament a aquestes persones se les despullava de la seva humanitat. Els catalans hem passat a ser l’altre sense ànima, carns sense esperit ni identitat, part d’un magma informe en el que tant és l’edat, el sexe, la religió, la professió o l’orientació sexual. Així, som els catalufos, formem organitzacions criminals, construïm realitats paral·leles, frenem el desenvolupament dels vertaders éssers humans, els espanyols . I per això, no es persegueix a qui ens colpeja, a qui dispara contra un balcó per tenir una estelada, i se’ns acusa de delictes d’odi, per assenyalar amb el dit l‘odi als ulls dels repressors.
La persecució política i la persecució policial formen la part institucional, la cosificació del punt anterior. Políticament se’ns priva dels nostres drets, tant és el que votem, i tant és el que, democràticament, escollim com a camí per a transitar. Abans i després de l’1 d’octubre i el 27 de setembre s’ha produït una mutació força important. Si abans d’aquestes dates érem tractats com a menors d’edat, amb paternalisme, indulgència i vetllant en tot moment pel nostre bé, com si nosaltres que no n’estiguéssim capacitats, a partir d’aquestes dates s’ha passat a dur a terme una campanya esfereïdora i tenaç de negació dels drets més bàsics al nostre país i als nostres ciutadans. El recull de les incongruències de les diverses resolucions judicials, amagaria la realitat. A Catalunya no hi ha Estat de Dret. Les frases que apareixen en aquestes resolucions no són errors, ni expressions poc afortunades. Diuen el que diuen, perquè és això el que volen dir. Que a nosaltres no se’ns ha d’aplicar els drets que reconeixen les lleis espanyoles i internacionals perquè, com deia al primer punt, no se’ns reconeix la condició humana. Per aquest motiu, continuar amb la reivindicació del camí de la legalitat és un absurd; a nosaltres no se’ns aplica cap legalitat, sinó l’arbitrarietat de l’Estat disfressat amb una toga.
Què ens queda, per tant? Governar per que tenim la majoria absoluta del Parlament? Potser sí. Sempre que en agafar la cadires es digui als ciutadans la veritat. No serem governants, sinó gestors; ni polítics, sinó buròcrates; ni autònoms, sinó titelles. És una opció. Però aquesta assumpció del poder simbòlic, el poder real continuarà a Madrid, no aturarà els judicis ni les persecucions. L’1 d’octubre vam vèncer a l’Estat i no ens ho perdona. Preparem-nos per tant per l’únic camí que ens quedarà, la insubmissió. Una insubmissió pacífica, cívica, sense garanties, però amb la voluntat de posar en valor la nostra dignitat com a poble. Sempre, és clar, que vulguem seguir sent ciutadans d’un país anomenat Catalunya.

Quin camí ens deixen?

Manuel Pérez Nespereira — Fri, 05 Jan 2018 14:21:00 +0100

L’Estat Espanyol, no els jutges que només són el braç judicial d’aquest, ha emprès un camí molt i molt perillós. Les societats humanes són, per definició, conflictives i la democràcia va néixer com el mal menor per que la pressió dels grups en conflicte no esclatés violentament de manera periòdica.
Ara bé. Per tal que aquesta vàlvula de seguretat funcioni correctament, s’han de respectar unes regles del joc mínimes, basades en la llibertat de pensament i en la possibilitat d’aconseguir qualsevol objectiu polític per vies pacífiques. Aquestes dues característiques no són , en cap cas, relatives. Voler establir, com s’ha fet a l’Audiència Nacional primer i al Tribunal Suprem després, el vincle de la violència amb el desig de modificar els marcs legals és, si més no, fal·laç. El 90 % de les manifestacions volen modificar el marc legal. Forçar l’aprovació de lleis, denunciar legislacions laxes, sol·licitar el restabliment de lleis derogades, alterar el marc legal del món del treball... De fet, les úniques manifestacions que no volien modificar, alterar o violentar marcs legals eren les concentracions d’adhesió a Franco, que deuen ser les úniques que el jutge Llarena consentiria.
Per altra banda, si en el discurs oficial no són presos polítics, no s’acaba d’entendre que una de les raons per mantenir-los en presó resideixi en la seva possible assumpcions de responsabilitats públiques derivada dels darrers comicis. Dit altrament. Si no fossin polítics que es presenten a una contesa electoral i obtenen prou recolzament popular, no hi hauria motiu per mantenir-los empresonats.
I arran del darrer punt, arribem al més greu de a situació provocada per les Institucions de l’Estat. La via pacífica per assolir els objectius polítics és una via de doble sentit.
En primer lloc, qui inicia el camí per a implementar una modificació institucional (posem la creació d’un nou Estat) ha de mantenir les seves mobilitzacions dins la llera del pacifisme i el civisme. No es pot al·legar, com es pretén des de l’Estat que l’èxit de les mobilitzacions constitueix, per se, una acció que busca violentar i atemorir la resta de la societat. Seguint aquest raonament, una manifestació de més de 10 mil persones, per posar una xifra, hauria d’estar prohibida per se. La violència, per molt que es vulgui retorçar el concepte, és el que és, i en cap cas es pot considerar violenta una manifestació cívica perquè ha estat de proporcions gegantines. I no entraré en la comparació amb d’altres manifestacions dels darrers mesos, de signe ben contrari.
En segon lloc, l’Estat té l’obligació ètica d’escoltar un cop assolits determinats llindars de mobilització, no com a xantatge o rendició, sinó com la segona via que possibilitat la transformació per mitjans pacífics de les aspiracions populars en mesures de Govern. Amb suports socials molt més inferiors al 47,5 instal·lat a Catalunya, els Governs de Canadà i la Gran Bretanya, han parlat i han negociat: l’Estat Espanyol només ha respost amb el menyspreu primer, i la violència policial, econòmica i judicial posteriorment.
Arran de la darrera decisió del Tribunal Suprem, el manteniment a la presó de l’Oriol Junqueras, resulta lícit preguntar-nos quines vies tenim i com, des de la voluntat de no violència, podem assolir els nostres objectius polítics. Si no fora pel dramatisme de la situació, un auto que es basa en retalls de diaris i un document no oficial, faria riure. Perquè, trencats els dics de la decència política, tot s’hi val per part de l’Estat i el perill rau en que des del nostre país es deixi de percebre la via pacífica com un camí transitable.

Eleccions bastardes.

Manuel Pérez Nespereira — Mon, 11 Dec 2017 11:01:00 +0100

De les eleccions del 21 de desembre es poden dir moltes coses, excepte que són democràtiques. Per tal d’aplicar aquest adjectiu, la primera condició ha de consistir en que les parts estiguin en igualtat de condicions a l’hora de debatre els programes, que es pugui elaborar i proposar a la ciutadania un projecte col·lectiu de manera lliure i, finalment, que l’àrbitre, en aquest cas la Junta Electoral, sigui Central, sigui Provincial, no beneficiï un o diversos contendents en perjudici dels altres.
En aquest cas, no es dóna cap de les tres condicions.
En primer lloc, la igualtat entre les opcions que s’hi presenten no existeix. Ni legalment ni a la pràctica. Mentre uns poden presentar les seves propostes lliurement, amb els seus líders participant als debats que es puguin celebrar, i adreçant-se personalment al conjunt de la ciutadania, d’altres han d’escollir les paraules per a no ser imputats penalment, han de renunciar a propostes clau del seu ideari i han de deixar en mans dels números dos, i de vegades numero tres, la presentació de les seves idees davant els possibles votants.
En segon lloc, un dels projectes col·lectius que més arrelament té a la societat catalana actual, l’independentisme, no pot ser exposat ni defensat públicament a risc d’incórrer en delicte. Mentre les agressions a periodistes i seus de mitjans informatius resten impunes, la defensa de determinades idees, que posen l’accent en el caràcter pacífic de la seva realització efectiva, han estat suspeses i la seva defensa objecte de persecució judicial.
Finalment, l’actuació de la Junta Electoral, si no fora per la gravetat del moment, seria de fer riure; ha caigut en el grotesc, indigne de qualsevol país que s’anomeni a si mateix democràtic. Les prohibicions per anomenar els consellers, presos o a l’exili, en funció d’aquest càrrec, la negativa a que s’empri amb el president Puigdemont el tractament protocol·lari, que rep qualsevol que hagi estat President de la Generalitat, la censura als periodistes dels mitjans públics, la protecció addicional que reben els candidats del bloc del 155, la prohibició del groc...
L’Estat espanyol està demostrant ser més producte del règim franquista que no de la voluntat reformadora d’aquells qui, venint de la clandestinitat, van participar-hi en el pas de la Dictadura a la Democràcia, la tant reivindicada Transició. Tots els actors d’aquest “procés modèlic”, i especialment els segons, van prioritzar l’accés als mecanismes de poder i enriquiment personal sobre la defensa de la construcció d’un Estat democràtic. Això permet en aquest moment que l’Estat actuï amb un tarannà pornogràficament feixista. Els ciutadans han passat a ser súbdits, en el millor dels casos, o reus d’alta traïció en el pitjor. La frase de l’ínclita Dolors Montserrat, “habrà que hacerlos entrar en razón”, referint-se als més de dos milions d’independentistes catalans, palesa el rostre infame de l’Estat. Perquè a més, ho diuen amb naturalitat, perquè amb naturalitat contemplen una societat dividida, aquesta sí, en dos grans blocs: una minoria il·luminada i detenidora del poder, la riquesa i la raó, i una majoria mantinguda eternament en minoria d’edat que, en realitat, no sap què li convé, motiu que fa que els primers hagin de decidir–hi.
Les eleccions, per tant, esdevenen tauler de conflicte, i no espai de participació. Els uns empraran el vot com a arma de resistència i de reafirmació del projecte democràtic suspès pel 155, i els altres empoderaran la violència física, institucional i comunicativa per validar unes eleccions il·legítimes, producte d’un cop d’Estat institucional. Entendre aquestes eleccions altrament és fer-nos trampes al solitari.

La crisi. La teoria del partisà.

Manuel Pérez Nespereira — Fri, 20 Oct 2017 16:39:00 +0200

En aquest conflicte obert entre Catalunya i Espanya, sovint es fa servir de referència una obra clàssica en el món de l’estratègia militar, L’art de la guerra, del xinés Sun Tzu, però jo diria, si em permeten, que nosaltres estem més propers a una obra força més recent, La teoria del partisà, de Carl Schmitt.
El llibre d’Schmitt ha obert força debats i s’ha pres com una guia per a interpretar els moviments irregulars de resistència nacional i popular. Si volem donar-li aquesta lectura, no seria incorrecta. Al meu entendre, però, seria incompleta i amagaria el que en realitat afirma Schmitt.
Per mirar de condensar la base del seu discurs en poques frases, Schmitt sosté l’existència de dues realitats paral·leles relacionades mitjançant els processos d’institucionalització de les societats modernes. Al llarg dels segles, el procés de construcció de les nostres societats i Estats ha permès que un determinat grup assumeixi els mecanismes de control de les activitats col·lectives i, en contacte amb els altres grups estatals, ha elaborat unes normes de com emprar aquests instruments, deixant el territori i les gents que l’habiten com a objectes útils i necessaris però, en cap cas, subjectes amb voluntat i determini propi.
Si ens centrem en l’instrument concret a que fa referència Schmitt, en el conflicte militar entre estats s’havia arribat a un punt de convencionalisme explícitament acceptat. Els detenidors de les armes de la Nació i/o l’Estat, sabien com fer la guerra i la pau, i amb qui, del grup enemic, establir les converses per, en funció del resultat de la contesa, ajustar els nous marcs, les condicions de pau, etc. El partisà apareix com un bandit, una figura il·legal, marginal al marc civilitzat en què s’ha de moure la relació entre els països i llurs exèrcits moderns, que ja tenen convinguts, entre ells, uns protocols de resolució del conflicte un cop esdevé el final de les hostilitats. I neix de/o entre aquells que havien estat considerats mers objectes. En tot l’argument d’Schmitt, la població i el territori víctima són part del decorat, i només es transformen en protagonistes en funció de l’actuació del partisà. I ho és de forma activa, ja que una part formarà a les files rebels, i per passiva, ja que serà objecte de les represàlies de l’exèrcit convencional que, en la seva lluita envers els “il·legals” es veu “forçat” (diu Schmitt) a emprar mètodes igualment il·legals.
En aquest moment, el Govern espanyol actua en base a aquests principis esmentats, tot just perquè creu en el punt de partida de l’argumentació de l’autor nazi. A parer del govern Rajoy, l’Estat espanyol disposa d’unes estructures institucionals que habitualment hi col·laboren i, excepcionalment s’enfronten. En tenir lloc aquest enfrontament, s’espera per part del Govern central que les armes emprades siguin aquelles protocol·litzades per a resoldre el conflicte. Aquest pensament limita, per tant, l’actuació a cercles restringits de persones i òrgans, cercles, dins els quals, hi ha una acceptació implícita de la resposta a donar en cada conflicte un cop aquest ha recorregut els despatxos que hi pertocaven. Un exemple: davant un conflicte de competència de qualsevol Comunitat Autònoma, la recepció per part del TC provoca uns efectes que, uns i altres, accepten en el benentès que, en un altre moment, allò que els ha estat negatiu pugui ser positiu.
En aquest escenari, la política queda sostreta a la ciutadania. Encara que els ciutadans són cridats a votar cada cert període de temps, la seva voluntat a la pràctica és irrellevant, De fet, qualsevol partit polític “accepta” que la seva actuació queda limitada pels protocols, institucions, normes, escrites o no, que conformen el microcosmos de poder on hauran d’habitar.
Què origina la crisi catalana? L’aparició del partisà. Davant una situació esclerotitzada, i en la que el manteniment d’aquestes esferes de poder repercutien en l’empobriment material, cultural i nacional del conjunt dels ciutadans, l’opció ha estat actuar fora dels marges convencionals i/o legals o, si més no, violentar-los. Els ciutadans catalans han vist que els marcs habituals de participació ja no tenien sentit si , alhora, no s’actuava en una dinàmica marginal. L’arribada de la CUP al Parlament i les organitzacions de la societat civil que han empès partits habitualment tebis en el seu enfrontament amb els òrgans de l’Estat, ha donat lloc a l’entrada del partisà al Parlament, sense que aquesta entrada hagi afeblit, fins aquest moment, l’actuació fora dels marcs convencionals al carrer.
Davant aquest fet, i tal i com promou Schmitt (algú negarà que ho promogui i ho deixarà només en que ho descriu), l’Estat actua, també, al marge del seu marc protocol·litzat habitual. Se salta lleis pròpies, actua amb violència injustificable, nega el jutge natural, rescata legislacions franquistes o aplica , per ”analogia”, determinats supòsits delictius.
Arribats a aquest punt, la victòria o derrota, o fins l’acord entre les parts, ja no serà producte dels mecanismes institucionals previstos. Tant és que s’embolcallen en articles de la Constitució o el Codi Penal. Ambdues parts saben, el Govern Central segur, que res serà com era. En el millor dels casos per a nosaltres, una República Catalana; en el millor cas per a ells, una democràcia parcial, amb prohibició d’idees, i, per tant, encara de menor qualitat; i en cas de pacte, si més no, el partisà haurà obtingut el reconeixement com a subjecte amb drets, tot just el que totes les forces d’ocupació intenten negar-li.

Trencats els ponts, tot o res

Manuel Pérez Nespereira — Wed, 04 Oct 2017 15:56:00 +0200

Al llarg dels anys, des de Catalunya s’han anat construint, en paral·lel, per una banda un discurs coherent sobre el trencament del pacte constitucional i, per tant, la necessitat de trencar els marcs legals que impedien l’exercici ple de la sobirania, i simultàniament una praxi activista que conformava un ampli espectre social en permanent mobilització. Aquests dos vectors, malgrat el temps i la diversitat dels protagonistes, han mantingut una coherència mútua que va fer possible que, diumenge 1 d’octubre, els arguments teòrics i emocionals i l’actuació en defensa d’aquests, esdevinguessin harmònics.
En bona mesura, la força del moviment sobiranista, ara ja despulladament independentista, resulta incomprensible fora de Catalunya pel relat matusser i esbiaixat que han donat aquells voceros del poder al llarg del temps. En qualsevol societat democràtica, abans de l’explosió de democràcia i dignitat enfront el terror de l’Estat d’aquest passat diumenge, els seus governants haguessin cridat a consulta les organitzacions que protagonitzaven les mobilitzacions. En qualsevol Estat construït sobre els valors de la voluntat popular, el respecte a l’adversari i l’acceptació de les propostes emergides de les urnes, les vies de diàleg haurien estat obertes, de manera més o menys pública, ja des del 2010.
Malauradament, no ha estat així. Des de Moncloa s’ha cridat a consultes a Societat Civil Catalana, que no representa ni 100 seguidors, s’ha considerat que Catalunya era Ciutadans i Partit Popular, amb una alcaldia entre tots dos, i s’ha cregut més en els cenacles fètids de les clavegueres de l’Estat i els mitjans de comunicació adjunts, que no en una revisió dialogada dels marcs de convivència.
El gest definitiu d’aquest Estat podrit el va protagonitzar, ahir nit, el rei Borbó. Com que la Constitució només és vàlida quan els convé, es va saltar el paper de moderador entre les institucions per vincular la seva sort a la del Partit Popular. Esperpèntic i groller, les hipotètiques fractures a la societat catalana que tant anunciaven les va establir el Cap d’estat d’origen seminal i masclista, afirmant que estarien al costat dels catalans que seguien fidels al marc Constitucional ( un 39 per cent el 2015, no sabria dir quants avui). Bravo.
Si a algú li quedava cap dubte de quin és el futur que ens espera, ens ho estant deixant ben clar. Dolors Montserrat afirmava sense cap vergonya, en referència ala pregunta del periodista sobre els 2 milions de desafectes (vostè i jo vaja) que “se’ls hauria de fer entrar en raó” i el rei dels espanyols justificava qualsevol actuació de l’Estat en aquesta mateixa línia.
En aquest moment, les alternatives que tenim com a poble només són dues, i tots i totes n’hem de ser conscients. Guanyar la República i la llibertat, o desaparèixer com a poble. Al llarg de tres-cents anys hem estat una anomalia en Europa, i de fet en el món. I la desaparició de l’anomalia, que tindrà lloc en pocs dies, es resoldrà en un d’aquests dos escenaris: la construcció de l’Estat propi o subsumir-nos, com a regió, dins una nació que ja no serà la nostra. Ens tocarà patir, si triem el primer escenari; però haurem mort si optem per la resignació i la submissió.

Referèndum i drets de l’home i el ciutadà.

Manuel Pérez Nespereira — Mon, 18 Sep 2017 10:52:00 +0200

A cavall entre dos segles, el dinou i el vint, l’afer Dreyfus va commoure la societat francesa. A grans trets, un oficial francès d’origen jueu va ser acusat de passar documentació secreta de l’exèrcit francès als alemanys. Cal posar-se en situació. En aquell moment, 1894, França encara es llepava les ferides de la derrota del 1870 davant Prússia, la III República tenia enemics dins i fora, la diplomàcia alemanya havia teixit una xarxa d’aliances que aïllaven França i, en la cursa colonial, França topava amb britànics i alemanys en diversos llocs del món.
En aquestes circumstàncies, i simplificant, un cop la família i els propers a Dreyfus van fer arribar a l’opinió pública les irregularitats i foscors de la investigació que havia condemnat l’oficial jueu, es van establir dos grans bàndols:
Per un costat, els que creien que, en la situació que es trobaven França i la III República, posar en dubte l’actuació de l’alt comandament de l’exèrcit afeblia l’Estat. Més enllà de la innocència o culpabilitat de Dreyfus, l’interès de la Nació havia de prevaldre sobre els drets que haguessin pogut ser conculcats.
Per contra, un altre sector important de la societat francesa considerava que la conculcació dels Drets a un ciutadà, en nom del bé suprem de la Nació, obria el pas a la conculcació general de drets. Un home privat de drets de manera arbitrària era la porta que permetria l’eliminació de drets de tots i cadascú dels ciutadans, emprant semblant argument.
En el moment present, davant el referèndum de l’1 d’octubre, les esquerres espanyoles i certes de catalanes, s’han de plantejar en quin bàndol volen militar. No es tracta d’una fotesa. Ben al contrari. Si Anna Gabriel és expulsada d’un acte mentre parla, si els cartells polítics són delictes a perseguir, si l’expressió d’una opció política esdevé un crim o si cridar a la participació ciutadana en un referèndum és equiparat a un cop d’estat; si davant aquests fets les esquerres espanyoles i aquestes certes de catalanes, mantenen la seva indiferència quan no el seu suport al Govern espanyol, estan alimentant al llop.
En aquests moments, qualsevol ciutadà català que defensi determinada opció política ha esdevingut sospitós i candidat a ser identificat, multat i pres. La presumpció d’innocència ha mort i l’arbitrarietat s’ha instal·lat. Si aquestes esquerres no veuen que vivim de facto en un estat d’excepció; que l’ocupació del nostre país, de fa ja tres-cents anys, que fins ara era subtil ara ha esdevingut frapant; que les llibertats de pensament, expressió, associació i manifestació han estat suspeses... si no ho veuen i no actuen en conseqüència, potser dels dos bàndols hagin triat, clarament, el dels antidreyfusards, els dels defensors de la raó d’Estat. De moment, pel que sembla, sense calç.

Víctimes reals i botxins de despatx i rotativa

Manuel Pérez Nespereira — Fri, 25 Aug 2017 12:32:00 +0200

Si alguna cosa han demostrat els atemptats de Barcelona del dia 17 d’agost no és altra que la misèria moral de les elits espanyoles que ens governen, aquesta oligarquia extractiva i parasitària, i dels lacais que els serveixen des de les plataformes periodístiques. La gota que fa vesar el got, en el meu cas si més no, és l’article d’un tal Reverte, jo diria que una mena de carn amb potes, sense cap més mèrit que estar al servei de la veu de l’amo. Com que embolica que fa fort, barreja en la seva estupidesa roí i insana Walter Benjamin, Machado, Dalí, Pla, Galinsoga...per arribar a la conclusió que, finalment, els que creiem en la independència del nostre país som uns criminals, reals no en potència, com els qui van provocar les matances del dia 17. És tan fatxenda en la seva visió aristocràtica del món, que dóna per descomptat que ni sabem de qui ens està parlant.
Però n’és un més dels molts mesquins goebelians que consideren que, repetint una mentida prou vegades, posant teles fosques davant els fets, aquests podran ser representats i venuts en funció dels seus interessos. Porten innombrables generacions construint la realitat des de la seva potència militar i imposant-la sobre els països que ocupen i vampiritzen, sense cap mena de recança.
Mentre, a Barcelona, i en general a Catalunya, encara estem esperant una manifestació a Madrid en solidaritat amb el nostre país i la gent que ha estat víctima de la barbàrie. Ja no quelcom semblant a les manifestacions fetes a la capital del nostre país en solidaritat amb Madrid arran dels atemptats de l’11 de març; simplement que algú, des d’alguna institució, partit o confraria religiosa, faci una demostració pública i col·lectiva de solidaritat.
Ens han deixat sols, ens n’hem sortit; i no ens ho perdonen. De manera que cada frase dita en contextos de tensió, que qualsevol ésser humà pot entendre, és presa com a demostració del nostre racisme, la nostra mesquinesa o el provincianisme tancat i irreflexiu que ens amara a tots. Quan el conseller Forn separa entre espanyols i catalans, amb el desig entenc jo i qualsevol persona amb dos dits de front, de parlar de residents i turistes, ja se’ns munta el sant crist gros i se’ns acusa de racistes. Com que la premsa i la policia internacional elogien l’actuació dels mossos, s’ha de buscar l’arbre que amaga el bosc, un correu particular que demostra el que els mateixos sindicats de la Guàrdia Civil i la Policia nacional havien afirmat, que no se’ns havia passat informació sobre l’imam de Ripoll. Com que ningú no es pregunta com va ser que en Margallo va encertar tant i tant la data en que alguna cosa passaria a Catalunya, “a partir del 15 de agosto”, es parla de bolardos, procés, independentisme, odi vers l’alteritat...
Si els processos d’alliberament nacional precisen de víctimes, ja en tenim 15. Unes vides que per al Govern espanyol i els seus intel·lectuals orgànics no tenen cap valor, en comparació amb la sacrosanta unitat de l’Estat. Malgrat tot, crec que els espanyols valen molt més que aquesta crosta espúria que els governa i els manipula. Però són ells, no nosaltres, qui han de dir prou.

Catalunya, país ocupat

Manuel Pérez Nespereira — Thu, 20 Jul 2017 11:12:00 +0200

Les darreres setmanes han estat riques en informacions diverses que no fan més que palesar un fet al que sembla que hi hagi un cert pudor en referir-se. Les últimes ahir mateix, quan en Mas afirmava que Espanya era un estat de no dret per pretendre jutjar de nou quelcom de ja jutjat. El que no acabo d’entendre és per quina raó no ens referim a les coses pel seu nom, que no deixa de ser la millor manera per a saber on som i on volem anar.
Catalunya és una nació, un país, que porta tres-cents anys, si més no, ocupat. Una ocupació que és militar, judicial, policial...és a dir, plena. De fet, al llarg d’aquest període cadascuna d’aquestes variants han pres prevalença sobre les altres en funció de les conjuntures del moment, i ocasionalment totes tres han estat desfermades simultàniament en períodes d’especial repressió.
El fet que aquesta ocupació hagi estat modulada no treu l’essencialitat del fet. Certament, no podem dir que en aquest moment tinguem al nostre territori un soldat per cada 6 habitants, com al segle divuit, o que pel simple fet de parlar en català et facin fora d’un tramvia, com al franquisme, però que la dominació s’embolcalli en sedes no la fa menys opressiva.
L’error de les declaracions d’Artur Mas, i d’altres, rau la suposició de la manca d’estat de dret a Espanya. L’Estat espanyol, és un estat de dret, però és un dret d’aplicació arbitrària a Catalunya, en tant que territori de conquesta. Ja ho deia Fraga, Catalunya era terra conquerida, i sobre aquesta veritat original es construïa un “dret” condicionat a la relació subordinada amb la mare de les nacions peninsulars, Castella, afirmació que prové no del franquisme, sinó de Óscar Puente, portaveu de la executiva federal del PSOE, l’”esquerra” alternativa al PP. Pensem que a Catalunya el pacte constitucional de la famosa transició modèlica va saltar pels aires el 2010, i no ha hagut cap voluntat de refer ponts, ben al contrari. Des d’aleshores, insults, amenaces, condemnes, menyspreus...allò que és propi de les relacions entre metròpoli i colònia.
Deia Prat de la Riba que cada nacionalitat ha menester d’un estat que respongui al seu esperit propi. Els fets, tossuts, han demostrat al llarg de més de tres segles que qualsevol intent de negociar amb l’oligarquia extractiva que governa Espanya ha d’acabar, per força, en fracàs. I anar de la maneta amb les esquerres espanyoles condueix, irremeiablement, a la decepció, quan no a la burla.
El procés d’alliberament nacional endegat buscar la recuperació de la sobirania perduda fa tres-cents tres anys, per tal que els ciutadans d’aquest país prenguin a les seves mans les regnes del seu destí. El referèndum representa quelcom més, i al meu entendre, molt més que un fet polític: és el fet de la recuperació per la ciutadania d’aquest país del dret a disposar de si mateix que li havien arrabassat per la força de les armes, usurpació i que per la força de les armes han mantingut. Mentre romangui l’ocupació serem ciutadans de segona d’un Estat aliè. Que cadascú actuï en consciència.

El procés d’alliberament nacional. La força del relat

Manuel Pérez Nespereira — Wed, 07 Jun 2017 10:32:00 +0200

Tota Nació mereixedora d’aquesta conceptualització dóna una importància pregona al seu relat nacional.(veure http://revistamirall.com/2017/06/06/pais-petit-relats-petits/) I quan aquesta Nació, com és el nostre cas, es troba immersa en un procés d’alliberament nacional, aquest relat és especialment rellevant.
L’Estat Espanyol i l’oligarquia extractiva que el dirigeix, té molt clar com el fet de construir un o un altre discurs sobre els orígens i les legitimitats adquirides al llarg del temps són elements necessaris per a justificar l’anorreament, i de vegades l’aniquilació física, de l’adversari. No es pot oblidar com Franco manifestava públicament que, si calia, per a salvar Espanya afusellaria la meitat dels espanyols. En bona mesura, els seus hereus avui al poder no pensen altrament, tot i que les conveniències de la diplomàcia els obliguin a ser més políticament correctes i parlin de l’imperi de la Llei. Curiosament la mateixa llei que van prostituir per afusellar a aquells que, en realitat, sí estaven servint la llei.
En aquest relat, Espanya és quelcom més que una realitat política, és una realitat espiritual que travessa els temps històrics per anar a amarar fins i tot les ànimes, si en tenien, dels habitants d’Atapuerca.
Davant això, els catalans tenim l’obligació de descolonitzar la nostra ment i entendre que els moments que vivim no són, com va dir algun membre del govern espanyol, producte d’una febrada d’agost. La Nació catalana es va construir al llarg de generacions, va disposar d’Estat propi, va romandre malgrat les persecucions i els intents genocides. Els catalans, com a poble, es reconeixen a si mateixos i no han de demanar permís a ningú per a ser-ne. El decurs dels segles ha creat una identitat comuna a partir de la convivència de gents de diversos orígens, i ens ha fet arribar al dia d’avui com som, amb les nostres incongruències, les nostres grandeses i també, com no, les nostres misèries. No som millors, som diferents. I quan anem a votar, al setembre o a l’octubre, votem nosaltres i, amb nosaltres, la llarga corrua de generacions que ens han precedit, que han bastit la Nació i que han agresolat en ella gents, costums i creences diverses, que ens han fet tal i com som avui.
Aquest relat, sobre el que algun dia els historiadors ens posarem d’acord en el detall, però que nacionalment està plenament construït en el marc general, té un gran adversari: qui resta mancat de relat. Qui manifesta que Catalunya és una Nació, però li nega el dret a decidir sobre sí mateixa; qui parla del procés com a quelcom producte d’interessos de classe; qui planteja la Generalitat de Catalunya com a producte de la transició, quan és l’única institució republicana que va resistir i tornar del llarg exili; qui parla de les corrupcions de quatre per a desqualificar la lluita de milions; que s’exclama dels milions amagats a l’estranger pels de sempre, però encara diuen que Andreu Nin està a Salamanca o a París.
En aquests processos d’alliberament, sempre és preferible qui està en el no, que qui vol fer volar coloms per no implicar-se. Debatre amb qui té un relat és factible. Debatre amb els del si però no, de vegades, resulta enervant.

L’alliberament nacional. Violentar els marcs

Manuel Pérez Nespereira — Tue, 09 May 2017 16:11:00 +0200

En tot procés d’alliberament nacional, com el que a dia d’avui protagonitza el poble català, passa per diverses etapes. A grans trets, la identificació i diferenciació del subjecte nacional, l’argumentació pràctica amb l’aplec de voluntats transversals i, finalment la violentació dels marcs jurídiques i institucionals de la potència ocupant.
El primer moment consisteix a l’assumpció per part dels ciutadans de la seva essència diferencial. És, i hi és d’una manera concreta que s’ha format pel pas dels segles, la convivència comuna, l’aplec de llengua, cultura, tradició, dret...que no els fa millors que els altres, però si els dota d’una personalitat característica.
A la segona etapa, cerquem en el temps present aquells elements que donen força a la nostra raó. Si la raó primària és el dret a constituir un marc jurídic, institucional propi, un Estat, els arguments ens permeten visualitzar com el manteniment de l‘statu quo és una metzina que condemnaria indefectiblement la nostra nació a desaparèixer.
Finalment, en un tercer estadi, els marcs jurídics i institucionals que ens han encotillat es trenquen, per donar vida a uns nous marcs més adients a la manera particular d’entendre el món de la Nació acabada d’esdevenir Estat.
El procés d’alliberament nacional català ja ha recorregut les dues primeres etapes. Som una Nació que s’ha forjat al llarg dels segles, i que ha sobreviscut als molt intents d’anihilar-la. Alhora, el marc jurídic espanyol està demostrant dia rere dia que no hi cabem. Identitàriament, perquè la voluntat dels governants és fer-nos ciutadans espanyols amb residència a Catalunya, no catalans, o gallecs, o bascos...Simultàniament, l’Estat, amb un espoli fiscal anti econòmic, ens limita la nostra capacitat de créixer i de donar als nostres ciutadans millors condicions de vida. Tant per via identitària, com per via econòmica, l’Estat per als catalans ha esdevingut un mal negoci, i ha mostrat el que és realment: una emanació de la nacionalitat castellana i una màquina extractiva en favor d’oligarquies improductives.
Ens queda el tercer estadi, la violentació, que no vol dir violència, dels marcs jurídics i institucionals que ens emmanillen. En aquests dies assistim a la desfilada dels nostres electes davant un tribunal espanyol. Un tribunal que bona part dels catalans considerem il·legítim. Si realment creiem que la nostra sobirania nacional es troba al nostre Parlament, presentar-se davant un Òrgan al servei de l’Estat Espanyol no ajuda a construir un marc de llibertat. Els nostres electes han de respondre davant els seus electors i, per extensió, davant els ciutadans del nostre país. Sotmetre’s a sentències colonials no crec que sigui el camí correcte. Un dia, o un altre, caldrà palesar el trencament amb fets, i no només amb paraules.