A dia d'avui, pel flanc del centre-dreta, el país s'esta normalitzant: hem passat del bipartidisme hegemònic de PSOE-CIU a una CiU municipalment hegemònica. Això no obstant, el PP perpetua la marca espanyola en l'imaginari català i PxC entra amb força perquè s'ha permès la seva existència, atès que no se li ha aplicat la Ley de Partidos (LO 6/2002, de 27 de junio): hem suat tinta perquè Bildu pogués concórrer aquest 22-M, bo i acceptant el règim democràtic de llibertats de l'Estat espanyol (sic) i havent fregat el pal del Tribunal Suprem; però no barrem el pas a un partit que atempta contra els immigrants i, en essència, contra els nous catalans, ja que justifica, de forma reiterada i greu, el racisme i la xenofòbia. Això és Espanya, estimats.

En aquesta tessitura, analitzem, a grans trets, les Eleccions Municipals pel flanc del centre-esquerre, on tot és caos i dispersió: pel PSOE, cau Barcelona i la Diputació d'aquesta circumscripció; per Esquerra, manté un bon nombre ufanós de regidors, però perd clamorosament la representació als plens de les capitals de comarca i ciutats importants; per ICV, es consolida i fins i tot augmenta; i, per cloure, la CUP, multiplica per cinc el seus càrrecs electes. Quin panorama, oi? Renyit, renyit.

Recapitulant: he dit que sóc tossut de mena; i molt pesat. Convergència (LibDem) la tenim encarrilada, cap a la normalitat; aparent, esclar. D'Unió (Torie), en parlem tot seguit. Ara, si us sembla, parlem d'Esquerra (el Labour que li manca al país i que Esquerra ha volgut -però no pogut- esdevenir). I és que Esquerra és l'únic partit que el conflicte no l'uneix, sinó que l'atomitza. El problema ja no és haver perdut les sigles R i C pel camí; potser el seu problema rau en els seus membres, que definitivament s'han fet propietaris tant del tot com del no-res, després d'haver esporgat massa l'arbre. Recordem que ERC va néixer el 1931, fruit d'Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L'Opinió. Això, temo que ho sabem tots. El que no sabem tots és que la Guerra Civil va desvertebrar l'ADN d'aquest partit i va escapçar la corretja de transmissió amb les noves generacions. Va ser el partit que més efectius va perdre. UDC, nascuda paral•lelament a ERC, no estava al Govern i sí que va poder subsistir durant el franquisme i arribar fins a dia d'avui: Josep Maria Vila d'Abadal, Alcalde de Vic, l'exemple més evident. I que UDC caigués en les urpes de Duran i Lleida és el mateix que ERC hagi caigut en les grapes de Puigcercós. Es tracta de dues persones que no han nascut en el paisatge netament demòcrata-cristià ni republicà de llavors i per això la miopia política que pateixen. Però cenyim-nos amb Esquerra, que és el que em preocupa; Unió és, malauradament, un paradigma digne d'escatir pels designis divins contra una biologia que encara té corda per estona. Ho lamento, amics meus d'El Matí.

Esquerra, en efecte, és un partit que no pot bufar les espelmes dels seus 80 anys d'història amb el cap ben alt -o a espatlles de gegant, com han gosat dir els seus dirigents- perquè ha perdut la seva raó de ser: al no conservar la gènesi, només romanen els prototips del Partit Republicà Català i les escorrialles de Nacionalistes d'Esquerres, Catalunya Lliure i derivats que van incloure's a ERC vora els anys vuitanta i principis dels noranta. Esquerra és un partit que a ple segle XXI segueix el patró de Lluís Companys; polític que, deixant de banda per un instant que cada 15 d'octubre condemnarem l'assassinat del nostre President de la Generalitat per Franco, va ser el seu tarannà, sobretot, el motiu pel qual no es deixés distribuir el lideratge d'aquella època; que li ho expliquin, si no, a Heribert Barrera, patriota, primer; i ex-President del Parlament de Catalunya i ex-President d'ERC, després.

L'actual Esquerra, per tant, respon a aquesta actitud, que no ha tolerat la discrepància ni ha sabut revaloritzar-la, sinó devaluar-la i arribar-la a estigmatitzar. Esquerra ha estat viciada pel sistema. S'ha deixat estimar massa sense saber què volia fer amb el seu patrimoni; immerescut i desaprofitat, vist amb els anys. Que tothom tanqui files al voltant d'Oriol Junqueras és positiu: es flirtejarà amb l'unitat perduda. Però el problema seguirà sense resoldre's. Parlo d'aquell nus gordià que no hi ha manera de desllorigar-se. Perquè Puigcercós seguirà sent el cap de llista de la formació republicana pels comicis nacionals del proper 2014; i, a propòsit, Anna Simó timonejarà aquesta pretesa unitat interna amb la voluntat de seguir entronitzant el problema. I dic problema perquè es copia el model del PSC (el PSOE amb un catalanisme dubtós, vaja): Isidre Molas (un President sense atributs directius, de caire figuratiu, testimonial) i José Montilla (que s'escuda amb Miquel Iceta com a minyona que passa el plomall entre les files socialistes mentre ell prepara la seva carrera a la presidència de la Generalitat, tot i ser el Primer Secretari). Com dic, el deix socialista s'ha immiscit en el fer republicà. Heus ací, el problema...

L'independentisme, mentrestant, ja no és exclusiu d'Esquerra. La nació, com he dit al principi, s'està normalitzant pel flanc del centre-dreta. Tant a Convergència com a Unió hi ha independentistes; no em correspon, avui, dir si són -o no- de moqueta parlamentària: argüeixen que encara no ho veuen prou clar com perquè defensem la independència a capa i espasa. En fi. Per altra banda, la CUP es consolida com l'esquerra independentista ortodoxa i Esquerra es debat en conjuminar l'heterodòxia del flanc centre-esquerre.

I, finalment, Solidaritat Catalana per la Independència, l'independentisme que prioritza l'eix nacional per damunt de qualsevol vector dret o esquerre en l'eix social. SI s'aferra a la consciència de país, a la de corcons que espavilen els independentistes porucs, tartamuts, i que perden el pols, tant de la dreta com de l'esquerra. Em deixo a Reagrupament.cat, que falta saber què decidiran aquest juny: dissolució o continuació; i jo accepto qualsevol porra vostra. I, com no, Democràcia Catalana; bé, siguem curosos, Joan Laporta, que ell és el partit: mig diputat, mig regidor.

I si recapitulem, observem, en efecte, que aquest país no amortitza als seus líders, perquè els devora en nom de la puresa, de l'independentisme explícit. Si les aventures unipersonals acaben sent un fracàs total, la única vacuna possible és l'horitzontalitat d'acció, la qual, sens dubte, barra el pas als mal anomenats Messies. Repesco el que he esmentat anteriorment: ens cal un lideratge distribuït entre persones capaces, preparades; ser proclius en generar patums innecessàries, ho deixem per a l'enciclopèdia independentista.

Les demandes de la societat perquè la ciutadania recuperi els lligams amb la democràcia són tres: llistes obertes, primàries internes als partits i participació directa i indirecta entre els partits i l'electorat, per tal que es fiscalitzi el dia a dia en lloc d'haver de concórrer tan sols a les urnes cada quatre anys.

Una patacada electoral hauria de replantejar, ja no on posem la tauleta de nit, sinó que més aviat caldria que tiréssim la casa a terra i tornéssim a cimentar uns nous fonaments. Alguns s'encaparren en repensar. Repensar està molt bé si abans s'ha pensat prou com per tornar a pensar. No és el cas. Refundar és la paraula quan el ferro s'ha rovellat, quan l'acer ha deixat de ser inoxidable. Tornar a l'origen és el més revolucionari. Sempre. Valgui, això, per Esquerra, i per Democràcia Catalana, i també Reagrupament.cat. 

El cavall de Troia de l'independentisme català té nom compost i cognoms units amb una i copulativa: es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Si havíem quedat que Artur Mas era un mariner amb un timó al despatx, el qual li permetia fitar el rumb de la nació, ara me n'adono que no sap que té un polissó a bord. Ho comento amb en M., votant de CiU. Bromejo amb la paraula "polissó". Em fa gràcia, què voleu que us digui! Connota dues perles: si bé el primer significat representa la persona que s'embarca clandestinament en una nau sense satisfer el preu del passatge, el segon significat es tracta d'un noi que és malcreient (ja té nassos aquest terme: suposo que López Tena ho sap, això, i per això se n'aprofita!), que romanceja per no fer el que li diuen. Comptat i debatut, en Duran és ambdues coses; per això, doncs, un polissó. Perquè ningú l'esperava a la taula i s'ha autoconvidat; i perquè quan li han demanat que no toqui els mobles, ha decidit passar el plomall i anar-se arrambant les arracades que el bon jan d'en Germà Gordó no ha desat al calaix quan tocava. I David Madí, mentrestant, a on para? Ni M. ni jo ens creiem que romangui a casa,  portant els nens al col·legi a peu i amb la manta als peus mirant 'La Riera' a la tarda. Calculador, obstinat i dolçament malèfic amb els enemics, va decidir sortir per la porta gran: potser perquè sap que haurà de tornar. Però qui ho sap, això? És el secret més ben guardat del regne! M. és de la teoria que CDC -i no UDC- esperarà fins al resultat de les eleccions d'Espanya per llavors cessar els Consellers de flegma autonomista per renovar-los amb d'altres que tinguin atributs sobiranistes: irrompre amb força pel darrer tram de la legislatura. En tot cas, que torni en David, agafi la fona i li estavelli una bona pedregada a la clepsa pelada del fill d'Alcampell. Quin Goliat més difícil d'abatre, oi? En fi. 

Divendres

Dino amb A. en un grec que fa cantonada amb els porxos d'en Xifré. Acte seguit, em cau una llagrimeta... perquè cal recordar que en Xifré ens pagà un hospital als arenyencs (veniu a Arenys de Mar i visiteu-lo; sobretot les seves feixes)! Xifré, com A., era filàntrop i mecenes; però a diferència d'A., va ser, fins i tot, regidor de Barcelona. I ara que esmento el cap i casal, pateixo per Joan Laporta i les seves aspiracions al consistori barceloní. Tinc la sensació que no toca ni quarts ni hores. M'explico. No veig que traci una estratègia política clara. Sí entenc, però, que de la necessitat n'ha fet un hàbit: ell no perd mai i sempre ha de guanyar. Ara desembarca a favor de la recerca de la unitat perduda: un entusiasme que s'ha encès de cop i volta però que si no es compleixen les expectatives, s'apagarà en un tres i no res. I llavors, un altre fracàs ineluctable? Quina llàstima! Ho dic de debò! Sóc escèptic perquè poso en dubte que el seu entorn més immediat hagi calculat que, si bé Jordi Portabella és un dels polítics amb més olfacte de supervivència política del país, aquest nassarró privilegiat pugui haver estat la fi de la seva carrera política. No ho dic en va, això. Perquè l'enologia, en política, s'atura a olorar de passada i a no gestionar el dia a dia pensant en l'endemà. Portabella sap que s'acaba la bicoca i que ha de cremar tots els neulers en una aposta de tot o res: talment un jugador de pòquer amb totes les fitxes al centre o aquell corredor de fons de casinos, a l'espera que la boleta de la ruleta es pari en el número on ho ha apostat tot. Però, els qui no representen els interessos de Portabella i Laporta, ja vetllen pels interessos d'ERC? Laporta pot haver-se convertit en el clàssic zeppelin. Es tracta d'aquell baló d'oxigen que permet que tot i tothom inhali quan l'aire està viciat, però que si hi ha guspira, hi ha foc: ell mateix pot traduir-se en una deflagaració sense antecedents; i s'ho pot empassar tot. I els lírics em diran que de les cendres tornaren a néixer les flors, segur. Doncs, sincerament, quina pena, tanta miopia!

Dissabte

Cafè amb un ex-militant del PSC. Dia de mercat, parades ambulants i carros de la compra amunt i avall. Parlem sobre les famoses "dues ànimes" -i de la quinta essència, no et fot?. Bé, el cas és que, a mesura que buida el pap, em confessa que la seva militància no ha acabat encara: el partit, sabent que participa a la ràdio local, segueix enviant-li argumentaris polítics perquè els dispari contra les altres formacions polítiques. Penso en el '1984' i que George Orwell es va quedar curt. Pel que em diu, es tracta de titulars tendenciosos i quatre ratlles ben banals perquè l'anècdota de la setmana evolucioni cap a la categoria més roïna. Patètic. Jo li dic que llegeixi un llibre que he començat: 'Moby Dick'. Altament recomanable, per cert. Aprofito per recordar-li una de les cites que surten abans que el lector iniciï la lectura: 'Espanya, una gran balena encallada a les ribes d'Europa', segons Edmund Burke. Alerta; poca broma! Li explico que els sociates són com els nostàlgics corsaris. Perquè "Armar una nau en cors", "Fer el cors" o "Sortir a cors" no és res més que aquella campanya que fa una nau mercant amb patent del seu govern, contra les naus de l’enemic. El PSC és això, per extensió del PSOE. I Rubalcaba anirà al capdavant, per a preparar la jovenívola Chacón de cara a les següents, i Iceta serà el proper Primer Secretari del PSC, la tardor que ve, en substitució de Montilla, l'únic ex-President de la Generalitat que ha mantingut el càrrec orgànic del partit no havent revalidat el seu status quo. Fet i fet, quin panorama. Obro el llibre d'Herman Melville i subratllo una frase: 'Jo mateix sóc un salvatge, i no dec fidelitat a ningú més que al rei dels caníbals; i en tot moment estic disposat a rebel·lar-m'hi'. Recordo el cafè del matí i crec que al davant no tenia un corsari, un sectari, sinó més aviat algú que ha decidit ser ell: T., benvingut al gremi dels lliurepensadors sense carnet.

Dimarts

Independència o submissió. El #10A és això: el punt i a part d'un nou principi o el punt i final d'un definitiu desenllaç. Uns votaran amb tota la pompa d'il·lusions i uns altres per la porta del darrere, si és que ja no ho han fet de manera anticipada. El President Mas assegura que ha volgut fugir de la "parafernàlia". Sí que l'és el fet que es tiri terra al damunt, no aprofiti l'instint d'un Molt Honorable i que confongui la veritat -amarga- per la discreció -fictícia. I hi ha qui es debat sobre si amb l'ajuda de Déu, es pot besllumar que si sí o que si no. I els companys d'ICV que s'abstenen, llevat d'en Gomà, perquè la consulta no contempla l'opció federal: amics ecosocialistes, que dos no es federen si un no vol! I, de moment, el patriota Vila d'Abadal, des de Vic, ja surt al rescat contra les ínfules del demòcrata-cristià no practicant. Un pèl tard, però. De totes maneres, penso que els polítics no saben -o desconeixen- que no haver participat de les consultes quan tocava, com no haver estat partidari de l'opció assertiva, alhora, serà una llosa difícil d'aixecar a posteriori. En els temps que vindran, no haver estat en el bàndol que tocava serà un material inculpatori que cap d'ells podrà prendre's a la lleugera. En resum, haver felicitat la precaució i premiar-la amb privilegis. Em pregunto si volem que Catalunya segueixi sent això i el tites-tites la consigna. Siguem adults. Siguem un Estat propi. Fóra bo que fóssim nosaltres.

Cauen els règims a cop de piulada: el Twitter és la veu dels becs silenciats. Recordo aquell revelador proverbi xinès: 'Una generació planta els arbres; una altra, n'aconsegueix les ombres'. Tants anys esperant... i les dictadures àrabs eren de cartró pedra! I encara que el pròxim Orient és un embolic de ca l'ample, s'enganyen els musulmans que s'emmirallen amb Turquia. En realitat, són els demòcrates els qui han fet baixar de la trona a Ben Ali i Mubàrak. I parlant d'anomalies (o paradoxes, si ho preferiu), si d'Egipte i Tunísia n'acabem fent unes democràcies liberals, Israel perdrà l'hegemonia d'estat democràtic en aquest racó de món -que no dorm mai tranquil!. O, dit d'una altra manera, no s'entendrà, llavors, la seva política sobre els territoris ocupats. I respecte a Líbia, algú li hauria de dir a l'estrafolari i tartamut d'en Gaddafi que es deixi de fer el milhomes. No cal. Però deixant els vestits passats de moda i el fet de quequejar a banda, sort que té els dies comptats: França (sempre França!) i el Regne Unit han decidit suplir la inacció de la Unió Europea. Per cert, trobo que és inadmissible l'abstenció d'Alemanya; i Brasil, també. Això no obstant, tot i que els del #noalaguerra compraran l'aforisme de Mann, que 'la guerra és la sortida més covarda als problemes de pau', apel·lo, personalment, a la cita de Cèsar, i que Kant va argüir, posteriorment, amb rudesa, que 'sovint hem de fer la guerra perquè obtinguem la pau'. De totes maneres, xerrant amb el meu mestre A., va i em comenta que un amic seu, libi, ha mort, prop de Bengasi. Diu que va tornar al seu país per defensar a la seva família: els valents no se n'adonen de la mort, fins que moren. Ho lamento, proundament. L'abraço. Ens preguntem si el nostre procés d'independència no cobrarà mai cap vida. Malgrat tot, estem embogint?

Dissabte

Nit de licantropia i de bruixes que es pentinen. Amb la meva amiga R., veiem, des de la terrassa on parlem de tot i res, que al cementiri de Sinera hi ha llops invocant la lluna. És plena, com un pa de pagès. I grossa. Ens fascina. Embadalits, confabulem sobre qui no és un llunàtic. Sembrem el marro: ens encanta. La conversa acaba reconduint-se cap a nosaltres: qui dels dos és més patètic quan projecta coses que no té i que somia de nit i desitja de dia, impacientment. Guanyo jo. Hipòcrita. M'excuso amb aquell maleït proverbi àrab: 'qui s'entesti en apedregar la lluna, no ho aconseguirà, però sabrà manejar la fona'. Dic maleït perquè és cert. Ingènua ella i càndid jo, ens fem un examen de consciència sobre amb què ens mentim; i al nostre país, si formes part del Govern de la Generalitat, mentir-te (mentir-nos!) és massa barat: dimitir és un caprici. Es veu que és de llunàtics assolir la Llicenciatura en Psicologia. I quants estudiants han tingut molts setembres sense vacances (m'incloc; per haver fet el burro...!) o, fins i tot, han hagut de treballar mentre estudiaven? Si pretens materialitzar uns objectius, cal complir amb els teus deures. No hem vist l'Honorable Joana Ortega al cementiri de Sinera, ni hem vist com es pentinava. I nosaltres, tot i flirtejar amb el satèl·lit, sort que no governem... tan sols udolem... AAAaaaauuuuuuuggghhh...! AAAaaaauuuuuuuggghhh...!

Diumenge

'Van a fotre'ns', diu el President Pujol, i l'àvia m'afirma que encara té futur, als seus 84 anys. Ni el primer, ni sobretot la segona, estan per hòsties, tot i ser octogenaris. Veig que els revolucionaris són ells; i nosaltres, els joves, fem el pendó. N'hi ha, però, que no: felicito els estudiants de la FNEC per l'acte a la Facultat de Dret de la UB; i, ben vist, congratulo, alhora, per igual, les pastilles que el metge va receptar a la dona amb més esperit jovial de casa meva. Delavigne, el poeta, és del parer que 'en els moments de lucidesa, tots els bojos són sorprenents'. Per tant, si considerem que la bogeria és l'objecte del senderi, 'experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions', segons Wilde. Quedem que rectificar és de savis, d'acord? President Pujol i estimada àvia, que si sabem -per fi!- que hi ha "10 milles per veure una bona armadura", ara us encoratjo perquè no calleu i fileu més prim: sou imprescindibles. Vosaltres sí! Va, que cantarem, plegats, la "Flor groga": 'Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts i no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies, quan jo creia en tu'. Els Manel, com vosaltres, són joves i s'han fet grans. Guanyarem!

Dilluns

Em cauen a les mans les 'Memòries' d'Albert Speer. Arquitecte de façanes i maquillador d'estructures; i no viceversa. Sort en va tenir el nazisme d'aquest personatge. Poca broma amb aquest ministre d'Armament i Munició de l'Exèrcit en el III Reich. Ni va ser un nazi bo, ni algú rellevant, arquitectònicament parlant. La seva importància rau en què sintetitza la dinàmica interna del NSDAP. Si les llegim entre línies, en clau procedimental, podem estudiar-hi, gratuïtament, els apunts que es reparteixen a les classes d'ESADE. Només Speer pot vacil·lar a Goebbels, el millor publicista del segle XXI. Ho fa, fent una radiografia sobre com i quina ha de ser la gestió de la política perquè aquesta no sigui una simple qüestió de conveniència. S'hi combat la superficialitat dels discursos i com són de fallits els intents d'alguns comissaris polítics perquè Hitler no fóra un líder radicalment fet a la seva. Obcecacions, migdiades interrompudes i descendències piramidals mil·limetrades. Tot plegat, em sona. Les grans empreses, per petites que siguin, necessiten enginy, disciplina i temps perquè es jugui a llarg -en comptes que a curt- termini. Les extravagàncies del poder són part del meu hobby.

Dimarts

Bereno amb dos X. al Schilling del carrer Ferran del cap i casal. Una aigua amb gas, un trist cafè i un que no demana res; pobret. Parlem, civilitzadament. Això de l'independentisme és una religió sense un Déu definit i amb masses sacerdots per a interpretar les cartes de navegació de la nació. El dia a dia d'un independentista es podria reduir al clàssic partit de futbol. Des de la grada, els independentistes xiulen i escridassen els jugadors (els polítics) amb túniques blanques; talment com aquest vídeo dels Monty Phyton entre filòsofs grecs i alemanys. I el públic, encabritat, busca un àrbitre que no troba en el terreny de joc. Com deia, no hi ha una divinitat definida, però tothom sap, olora, que vindrà el Messies. O potser ja l'hem tingut? A propòsit, llegim, si us sembla, aquest nou llibre: 'Jordi Pujol i els jueus', de la periodista Anna Figuera. Som un poble jueu. El tenim entre nosaltres. Tranquilitzem-nos. Hem estat i serem.