<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/</link>
	<title>Blog Lluís Simon</title>
	<pubDate>Thu, 01 Jul 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[L’hora del conte]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3905/lhora-del-conte</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3905/lhora-del-conte</comments>
		<pubDate>Thu, 01 Jul 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3905/lhora-del-conte</guid>
		<description><![CDATA[Quin conte de fades més alliçonador que hem viscut aquests últims anys. Els espanyols s’han imaginat des del 1975 el seu pare explicant-los una rondalla a la vora del foc: “... i els catalans van viure, com a espanyols, feliços tot menjant anissos.”<br /> <br /> La majoria de catalans també s’havien construït la seva pròpia faula. El llop no era ferotge, era un gosset de companyia que simplement volia estar amb nosaltres i que vigilava que els dolents de veritat no entressin a casa nostra.<br /> <br /> Aquestes boniques llegendes s’anaven redactant al mateix temps que anaven succeint. Un fet extraordinari perquè la mitologia no es pot crear del no res. Fan falta molts i molts anys perquè els historiadors puguin arribar a considerar que aquestes fantasies tinguin alguna base real.<br /> <br /> De cop i volta tots plegats ens hem despertat d’aquest somni o d’aquesta realitat virtual i ens sentim, lògicament, confosos, perplexos i desorientats. Els espanyols han forçat tant l’argument del conte que ara ja intueixen que els anissos no ens el mengem sinó que ens els fan empassar. I els catalans que feien manyacs als gossets espanyols han hagut d’anar al metge a corre-cuita perquè han rebut una bona<br /> queixalada de realitat.<br /> <br /> N’hi havia alguns, més grandets, que també escoltaven aquests contes i que sabien perfectament que de fades, bruixes, dracs i mags només se’n podien trobar a les seccions infantils de les biblioteques. Paradoxalment aquests homes i dones més “realistes” eren considerats a Catalunya uns utòpics amb poc sentit de país.<br /> <br /> Aquells que des d’altres indrets havien viatjat als seu propi País de les Meravelles també han quedat decebuts d’aquesta gran mentida. En el seu conte venien a Catalunya i podien agafar totes les llaminadures que volien i veien que tothom parlava la mateixa llengua, tothom taral·lejava el mateix himne i tothom s’inclinava davant dels mateixos monarques. Quan han descobert que això no és real, han decidit canviar la realitat, forçar-la i viure en la seva pròpia fantasia.<br /> <br /> Ara la majoria sabem que llop ferotge ens assetja. Serem a temps de fugir-ne?<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La caixa de Pandora ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3863/la-caixa-de-pandora</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3863/la-caixa-de-pandora</comments>
		<pubDate>Thu, 24 Jun 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3863/la-caixa-de-pandora</guid>
		<description><![CDATA[Les crisis, siguin del tipus que siguin, ofereixen en certes ocasions grans oportunitats. En l'àmbit europeu i espanyol, per exemple, sempre he pensat que Catalunya només podria esdevenir sobirana si hi havia alguna circumstància externa que en facilités l'escissió definitiva. Això hauria pogut passar durant la Segona Guerra Mundial en l'hipotètic cas que el govern català hagués resistit el setge feixista -tota una odissea- fins a l'arribada a França dels aliats. Un altre bon moment per trencar el gel (i l'estat) hauria estat després de la mort de Franco, però tothom estava massa acollonit com per plantar cara als generals espanyols que comandava el borbó de torn.<br /> <br /> Desafortunadament tots sabem que ara estem intentant sobreviure a la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys. Podem els catalans treure'n alguna cosa d'aquest estat de depressió mundial? Fem el que fem, el capitalisme i l'especulació financera continuaran putejant les nostres vides i no veig els sindicats en condicions de liderar una nova revolució del proletariat. El context, doncs, és ideal perquè desafiem, no l'ordre econòmic, però sí el polític. Tots els partits catalans -el PSC, amb la boca petita- admeten que Zapatero ara i Rajoy (ai, ai....) portaran l'estat a la ruïna i que en quatre dies deixaran les arques de la Generalitat amb quatre teranyines.<br /> <br /> És el primer cop que s'està imposant la raó econòmica com a principal argument per a la independència. Personalment preferiria que es tractés d'una qüestió cultural però no hi ha ningú que pugui escriure la història en present. Ara tothom sembla haver-se adonat de tot allò que ens estalviaríem si miréssim de cara a cara Europa i no pel retrovisor de Madrid.<br /> Així s'entén la posició de Convergència i Unió de cara a les properes eleccions. Han vist que allò que preocupa als catalans és l'economia. Les matemàtiques, en aquest terreny, són letals. Independència = més recursos. Però per a CiU, com a partit autonomista, la independència sempre els ha aterrit i han escollit el carrer del mig. «Exigirem el concert econòmic». Els mateixos que no van voler ni tan sols demanar-lo durant la transició -perquè era impopular recaptar impostos (sic)- admeten ara la seva incapacitat de portar Catalunya cap a la seva plena sobirania.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Està content Florentino?]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3823/esta-content-florentino</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3823/esta-content-florentino</comments>
		<pubDate>Thu, 17 Jun 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3823/esta-content-florentino</guid>
		<description><![CDATA[Com s’han pres a Madrid el triomf electoral de Sandro Rosell al FC Barcelona? És la principal incògnita, i també la més transcendent de totes. Oblidem-nos d’aquest joc de nens que suposarà la presumpta oposició que exerciran els que han s’han sentit derrotats a Catalunya. En el futbol, parlant metafòricament, qui té les armes de destrucció massiva és Florentino Pérez, un senyor que surt a Forbes en la temible llista dels homes més rics del món, rics d’aquests als quals no els apugen mai els impostos per molt que els ministres o consellers d’economia de torn els vulguin perseguir.<br /> <br /> Ell solet és capaç de controlar, a cop de mòbil, tots els mitjans de comunicació cavernícoles que fa anys que actuen a les seves ordres malgrat els successius i rellevants fracassos esportius que ha encadenat. Una capacitat, aquesta, a l’abast de molt poca gent, començant per la nova directiva del Barça que a la mínima que l’equip faci el ronso haurà d’aguantar un ruixat de critiques que podrien acabar a mig termini amb una moció de censura com la que li van muntar a Joan Laporta.<br /> <br /> Amb la històrica capacitat d’autodestrucció dels culers i la influencia del senyor Pérez és gairebé un miracle que l’equip hagi pogut guanyar la lliga aquesta última temporada. Rosell i Guardiola hauran d’entomar un altre factor de desestabilització constant, la presència de Mourinho. El portuguès arriba a Madrid amb un únic objectiu: provocar el caos en les nostres files emprant velles tàctiques de guerra psicològica i enterrant l’enfrontament esportiu, que ja donen per perdut abans de començar.<br /> <br /> Rosell farà bé, doncs, de no posar-se una bena als ulls i de calcular molt bé el poder de l’home que vol que aquest Barça que enamora sobre la gespa i que es reivindica nacionalment a la tribuna passi a la historia com abans millor. Rere la mirada amable i les ulleres d’estudiant aplicat de Florentino s’amaga l’ambició desmesurada d’un empresari que necessita el Madrid per eternitzar-se en el temps, com va fer Kheops fa 2.600 anys amb la seva enorme piràmide de Gizeh.<br /> <br /> És cert que el mandat de Laporta també ha estat marcat per la seva pròpia ambició i un personalisme exagerat. Amb tot, hi ha una cosa que no se li pot discutir. Els poders fàctics de Madrid no han aconseguit agenollar-lo, tot i que ho han intentat des de tots els fronts possibles. Faríem bé de recordar aquells anys en què Josep Lluís Núñez estava lligat de mans i peus per l’home amb més poder del periodisme esportiu espanyol, José María García. Alguna cosa, a banda dels títols, hem guanyat.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La màscara del rei Duran]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3778/la-mascara-del-rei-duran</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3778/la-mascara-del-rei-duran</comments>
		<pubDate>Thu, 10 Jun 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3778/la-mascara-del-rei-duran</guid>
		<description><![CDATA[Aquells que encara no us hagueu adonat de l’abast de la crisi econòmica que sobrevola l’Estat espanyol només heu d’observar el paper que juga en tot aquest drama el polític català més valorat o sobrevalorat, diria jo, per les enquestes mediàtiques: Josep Antoni Duran i Lleida. Fins i tot diaris tan comprensius amb la realitat del nostre país com l’ABC l’han proposat com a president espanyol de transició a l’espera que la gran 'esperanza' blanca del PP arribi a la Moncloa.<br /> <br /> Mentre els analistes polítics de Madrid i els més acomplexats de Barcelona bategen el nostre home com el nou Cambó, aquest fa via modernitzat els principis maquiavèlics més clàssics. No pot suportar Zapatero, per roig, populista, demagog i, sobretot, per haver conspirat amb Artur Mas a les seves esquenes. Així doncs, Duran i Lleida també té un somni. Arribarà un dia en què una decisió seva enviarà el govern socialista en orris. Llavors alçarà el cap amb ulls i nas d’estadista per subratllar: 'Ja us ho havia dit'.<br /> <br /> Aquest dia, de fet, ja ha arribat. Zapatero i tot el govern espanyol, humiliat per les potències occidentals i fustigat sense pietat per l’oposició, és a punt de caure. Duran i Lleida té finalment la paella pel mànec i pot esdevenir l’enterramorts dels maleïts rojos que han aprovat l’avortament lliure i els matrimonis homosexuals. I què fa Duran en aquest jorn tan anhelat? Un <em>coitus interruptus</em> de magnituds tràgiques, que diria Quim Monzó. Salva els rojos d’una mort anunciada i s’autoproclama com la llum que guia Espanya cap a la salvació econòmica, una fita que ni els filòsofs socialistes més utòpics de principis del segle XX s’atrevirien a aventurar ara mateix.<br /> <br /> A l’hora de la veritat Duran i Lleida sempre té por. És un polític que mira a curt termini. S’acovardeix quan veu que un govern espanyol, sigui del color que sigui, pot caure en un abisme sense fi. Fa el mateix quan a Catalunya els convergents gosen afegir-se al corrent sobiranista del país. És un calculador polític de baixa estofa, d’aquells que sempre posen per davant el mal que una decisió pròpia pot fer al seu partit abans que les hipotètiques conseqüències positives de les seves accions en el seu electorat.<br /> <br /> Duran i Lleida és la crossa d’uns polítics espanyols que sempre han menyspreat Espanya. Però ara el seu problema i la meva crítica ja no és només una qüestió ideològica, sempre discutible. Aquests senyors que manen a Madrid ens estan portant a la ruïna econòmica i l’hereu de Cambó acaba fent com sempre.<br /> <br /> <em>'Más vale una España roja que una España rota</em>'.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La 'roja' ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3733/la-roja</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3733/la-roja</comments>
		<pubDate>Thu, 03 Jun 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3733/la-roja</guid>
		<description><![CDATA[La copa del món de futbol és a quatre dies de començar. És un campionat que m’exigirà un esforç addicional. La primera temptació que tinc sempre cada quatre anys és la de no donar-hi cap importància però sempre acaba sorgint el petit cuc d’un desig immortal, que ja noto que està creixent dins meu, que Espanya acabi fent un gran ridícul, amb Jimmy Jump o sense.<br /> <br /> Aquesta vegada potser costarà més animar als coreans o els hondurenys de torn perquè passin per la pedra un equip amb jugadors, no ho oblidem, com ara Valdés, Puyol, Piqué, Capdevila, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc, Pedro i l’última perla blaugrana, Villa. Abans, amb Fernando Hierro tot era més fàcil.<br /> <br /> Amb tot, ja aviso ara, que la situació pot esdevenir dantesca a partir dels vuitens de final. Si les coses van com han d’anar en la primera fase en aquesta primera eliminatòria a vida o mort Espanya se les haurà contra Portugal (l’autonomia que ens cal). I tots sabem qui juga amb Portugal, l’amic dels nens: Cristiano Ronaldo. Tinguem a punt, doncs, les pastilles contra l’esquizofrènia.<br /> <br /> Aquell dia (29 de juny a 2/4 de 9, Tele 5) tindrem, per una banda, els batallons de l’exèrcit mediàtic espanyol i madridista, liderats per l’incombustible Eduardo Inda, pregant de genolls que els seus 'odiats' Piqué, Xavi, Iniesta i companyia portin la 'roja' més i més enllà i, per l’altra, els resistents de torn –som pocs, però ben organitzats– que ens encomanarem al diable, o sigui Cristiano, per poder llançar al final del partit al cel estrellat aquells coets sobrers de Sant Joan perquè esclatin en mil colors sobre les grans pantalles <a href="http://www.directe.cat/noticia/39651/ciutadans-vol-installar-una-pantalla-gegant-a-la-placa-de-sant-jaume-per-a-seguir-la-roja">instal·lades</a> per la gent Ciutadans i altres arrelats espanyolistes arreu del país.<br /> <br /> Deixem volar la imaginació. Cristiano, en fora de joc clamorós i controlant la pilota amb la mà, elimina Espanya en el temps afegit i ho celebra encarant-se amb Puyol mentre el realitzador de televisió enfoca la grada i es veu Mourinho, l’altre portuguès, saltar com un boig per festejar aquest gol.<br /> <br /> Ho admeto. Aquesta és una escena molt <em>gore</em>, però dubto que jo mateix pogués reprimir-me. Em conec. Acabaria sobre la taula fent botifarres a Casillas, Del Bosque, J.J. Santos i tota la patuleia d’enviats especials que viatjaran a Sud-àfrica amb una única missió: la propaganda.<br /> <br /> Dit això, que guanyi el millor...<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Lost, en català]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3683/lost-en-catala</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3683/lost-en-catala</comments>
		<pubDate>Thu, 27 May 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3683/lost-en-catala</guid>
		<description><![CDATA[El dilluns va acabar-se als Estats Units la sèrie televisiva més trencadora d’aquest segle (<em>Lost</em>). Els experts asseguren que ha canviat definitivament els hàbits i la forma de veure la televisió. Què feiem aquells que no la podíem seguir per l’ABC als Estats Units? Doncs descarregar-nos els capítols per Internet, il·legalment afegeixo. Així, com un Jack Sparrow qualsevol he anat acumulant arxius al disc dur fins que qualsevol dia un senyor de la SGAE es presenti a casa amb manilles i se m’endugui a la cel·la fosca que tenen sota de la seva enorme seu central.<br /> <br /> De fet, he tret aquest tema com una excusa per parlar-ne d’un altre, de la resistència cultural que exercim els catalans perquè la nostra llengua no tan sols no desaparegui a la xarxa sinó que planti cara a l’<em>status quo</em> lingüístic que volen perpetuar els estats-nació. Posem un exemple. Hi ha gent de tot el país i tots els àmbits que es dedica cada dia, en la intimitat de la seva llar i sense res a canvi, a omplir i omplir de contingut la viquipèdia catalana. El català, sense el suport explícit o implícit de cap estat, ha anat escalant llocs a la xarxa fins a esdevenir –hi la 15ª llengua, tota una fita per a un idioma que en la crua realitat no té aquest pes ni demogràfic ni econòmic en el món.<br /> <br /> El que ha passat amb <em>Lost</em> és un bon exemple d’aquesta resistència pacífica i imbatible que abans mencionava. Baixar els capítols de la sèrie significava un petit o gran entrebanc, depenent de cadascú. S’havien d’aconseguir uns subtítols per seguir la complicada trama. En les primeres temporades només hi havia subtítols en espanyol o anglès i un grup d’amics va decidir que era hora d’actuar. Així va néixer el web <a href="http://lostperduts.blogspot.com/">http://lostperduts.blogspot.com/</a> , que durant aquests últims anys ha estat el nostre company de viatge en aquest trajecte vital que ha suposat seguir tota la sèrie.<br /> <br /> De cada subtítol en català s’han comptabilitzat cap a 3.000 descàrregues. Els joves que han 'perdut' el temps en aquesta petita odisea són, perquè en quedi constancia: Aloma Vilamala, Martí Purull, Lauren Alessandra Collins, Macià Falgas, Laia Simon I Miquel Strubell. Aquest últim, fill d’un lingüista de renom que ha donat suport públic a les consultes per la independencia, em va comentar personalment que s’havia d’estar despert de les 3 fins a les 7 perquè la cosa rutllés i que, després, encara li tocava anar a treballar. Quan se’ls qüestiona per la legalitat d’oferir descàrregues gratuïtes a la xarxa tenen una resposta molt senzilla. Si el canal espanyol Cuatro, que emet la sèrie a tot l’estat, s’hagués dignat a oferir subtítols en català a través de la TDT ells no s’haurien plantejat mai aquest petit projecte.<br /> <br /> Com els personatges perduts a l’illa de la sèrie a nosaltres també ens toca combatre en molts fronts per somiar, no només en l’alliberació, sinó en la nostra propia supervivència.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Mourinho ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3647/mourinho</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3647/mourinho</comments>
		<pubDate>Thu, 20 May 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3647/mourinho</guid>
		<description><![CDATA[El Barça té des de fa uns anys el seu propi anticrist. Mourinho és el mal personificat per a una bona part dels seguidors culers i l’antítesi dels valors que representa Josep Guardiola. Fa anys que trampegem aquesta relació d’odi i certa admiració. El mateix Guardiola admet que Mourinho és un dels millors entrenadors del món i un dels tècnics que més ha estudiat. Les mitges tintes amb aquest portuguès, traductor de formació, s’han acabat. Si faltava alguna cosa per fer-lo definitivament la persona menys grata de l’univers blaugrana ja la tenim aquí: Florentino Pérez l’ha comprat per a la seva causa.<br /> <br /> No cal, doncs, que imaginem què passaria si el nostre particular dimoni entrenés algun dia el Real Madrid. Aquest dia ja ha arribat. Dimarts Mourinho es va deixar fotografiar sense escrúpols amb un dels sicaris de Florentino, Eduardo Inda, l’incendiari director de Marca. El president blanc ja no ha escoltat més els cants de sirena de Valdano, que li ha promès per enèsima vegada un entrenador d’un perfil 'guardiolà' que presumptament faria jugar l’equip com els àngels del Camp Nou. Però Florentino exigeix resultats. Per a les seves empreses fa el mateix. Vol directors generals que a final de mes presentin beneficis. Florentino creu que li ha caigut del cel la persona que endreçarà un vestidor sense compromís i que acabarà amb l’insuportable domini del Barça, equip i club que l’està ridiculitzant sistemàticament des de 2003.<br /> <br /> Amb tot, no cal ser Faust per entendre que sovint es paga un preu molt alt per vendre l’ànima al diable. Mourinho ho té tot per incendiar el madridisme en un parell de rodes de premsa. La seva arribada serà, a més, un estímul inesperat per al campió de lliga. Guardiola temia fa un any que el seu equip es relaxés després de guanyar-ho tot la primera temporada. Va arribar Florentino, es va gastar 300 milions i va portar al Bernabéu el jugador més odiat per l’afició i els jugadors, Cristiano Ronaldo. Des de Madrid, doncs, van estalviar a Guardiola la complicada feina de motivar un equip imbatible. El repte que hi havia sobre la taula era fascinant: batre l’equip més car de tots els temps. I ja sabem quin va ser el resultat de tal desafiament. Per a Guardiola la temença que l’equip baixés el pistó la temporada vinent es va acabar el mateix dia que els seus amics italians li van comunicar que Mourinho seria l’entrenador del Madrid. No caldrà dir res als jugadors. És una declaració de guerra.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Barça, poder i comunicació ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3596/barca-poder-i-comunicacio</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3596/barca-poder-i-comunicacio</comments>
		<pubDate>Thu, 13 May 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3596/barca-poder-i-comunicacio</guid>
		<description><![CDATA[El panorama que s’albira en les eleccions del Barça és realment engrescador per tots aquells que ens dediquem a viure aquests esdeveniments amb gran intensitat. No m’interessa tant apuntar quins són els punts forts i les febleses de cada candidatura sinó com són i seran tractades aquestes en els diferents i grans mitjans de comunicació del país, que tenen uns interessos que no convergeixen ni de bon tros amb els dels socis.<br /> <br /> En les eleccions polítiques la majoria d’electors tenen ja una ideologia definida i costa fer-los canviar de vot. En el Barça, de moment, regna la confusió. Els principals candidats (o favorits) han sorgit tots de les diferents juntes de Joan Laporta. Quina diferència real poden apreciar els socis entre Sandro Rosell, Marc Ingla, Jaume Ferrer i Jaume Benedito, més enllà que tots diuen que mantindran més les formes que l’actual president?<br /> <br /> Com que la situació esportiva del Barça és insuperable els candidats hauran de marcar paquet en altres afers, que sovint interessen poc als socis, que només s’exciten quan se’ls parla de grans fitxatges. Si com sembla Laporta porta al Camp Nou abans de plegar David Villa i Cesc Fàbregas aquest assumpte també s’haurà d’aparcar. Florentino Pérez havia comentat fa un temps al seu entorn més proper que aquest estiu pretenia aprofitar la batalla electoral blaugrana per pispar Messi, com ja havia fet amb Figo uns anys abans. Finalment sembla que es conformarà amb Mourinho. Un al·licient menys per a la campanya.<br /> <br /> Així doncs, les eleccions es poden acabar decantant pel carisma d’algun dels candidats. Rosell parteix amb avantatge –ho diuen les enquestes– en aquest terreny, però tota la maquinària propagandística laportiana lluitarà per evitar que sigui president. És una qüestió personal. I Laporta té amics poderosos, com l’editor de l’Sport Josep Maria Casanovas; l’amo de Mediapro, Jaume Roures, i alguns dels càrrecs de TV3. Al mateix temps, però, s’ha enemistat descaradament amb el Grup Godó, la productora de Toni Soler –a Crackòvia el trinxen cada dilluns– i amb tots els mitjans amb seu a Madrid, per allò de la caverna mediàtica.<br /> <br /> Fareu bé, doncs, de fixar-vos cada dia i a tot arreu per quin candidat aposten els grups de comunicació del país. És un suport que, lògicament, no serà gratuït. A Madrid el Marca i el Mundo van jugar-se-la a tot o res per Florentino Pérez i van guanyar.<br /> <br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Fem el grec ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3563/fem-el-grec</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3563/fem-el-grec</comments>
		<pubDate>Thu, 06 May 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3563/fem-el-grec</guid>
		<description><![CDATA[Ara ja sabem que les fitxes de dòmino han anat caient fins que els funcionaris grecs, que passaven per allà, han estat humiliats per la vella Europa a pagar un preu inesperat i altíssim per la ineptitud d’aquells que controlen això que en diuen els mercats financers. Jo també estaria emprenyat. No hi ha manera que els economistes, sobretot els premis Nobel, es posin d’acord, ja no dic amb les mesures que s’han de prendre, sinó amb el diagnòstic del problema però tots apunten cap a la mateixa ombrívola solució. Els governs han de reduir despeses. S’han d’aprimar. El dèficit ens porta a l’infern. Un eufemisme que posa directament els funcionaris i altres ens (com veurem més endavant), no els grecs sinó els de tot arreu, en la diana.<br /> <br /> Les fitxes continuaran caient. Mentre les grans patums es barallen elegantment per l’aplicació o no de les teories intervencionistes de Keynes, l’Estat Espanyol espera aquests dies amb horror a la borsa que arribi una onada que s’ho emporti tot abans que Zapatero ens hagi de fer un grec a tots. La seva imatge d’ahir al costat de Rajoy –això sí que és terror financer– és el primer pas cap a la involució del migrat estat del benestar que hi ha per aquests verals. Malauradament els treballadors públics, que seran els primers de rebre, no són només aquells ineptes buròcrates que tots ens hem trobat alguna vegada a una finestreta. Són les persones que eduquen els nostres fills, que han de curar-nos quan la vida ens penja d’un fil, que apaguen els focs, que atrapen els lladres... Putegem-los, putegem-los, doncs, que el món s’acaba.<br /> <br /> A Espanya, com insinuava abans, hi ha un altre rum rum que també haurà d’entomar el govern central i que ens afecta directament. Som un país petit però tenim el rècord del món d’institucions per metre quadrat: la Generalitat –amb les corresponents delegacions territorials–, el govern espanyol –amb les corresponents delegacions provincials–, les quatre Diputacions, els consells comarcals, els ajuntaments i encara en volem i tenim dret a més, les reclamades vegueries. Per acabar-ho d’adobar fa temps que tenim un govern amb tres partits polítics, cosa que multiplica, ni que sigui per l’efecte contagi, els càrrecs a cada conselleria ja que tothom hi vol posar la seva gent.<br /> <br /> La meva predicció és que s’aprofitarà la crisi econòmica i els futures mesures impopulars que s’hauran de prendre perquè des de Madrid es torni a carregar fort contra l’estat de les autonomies i qualsevol despesa que faci el govern català serà considerada supèrflua. Ens haurem d’agafar fort perquè tot i que ningú ens ha d’explicar res sobre la solidaritat fiscal ens sentirem a dir de tot.<br /> <br /> Però això, en certa manera, és com el futbol. Si el Barça no vol pagar més el contracte d’Ibrahimovic li haurà de donar la baixa. Si els espanyols creuen que paguen un preu massa alt per la nostra existència ja saben què han de fer. Donar-nos la baixa.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El marquès de Samaranch ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3518/el-marques-de-samaranch</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3518/el-marques-de-samaranch</comments>
		<pubDate>Thu, 29 Apr 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3518/el-marques-de-samaranch</guid>
		<description><![CDATA[Aquells que ens expliquen que la Catalunya oficial n’amaga una altra de real (l’espanyolista, perquè ens entenguem) s’han quedat muts quan totes les patums polítiques, econòmiques i civils del país s’han agenollat per venerar la figura de Juan Antonio Samaranch. D’estat, allò que se’n diu estat, ja sabem que no en tenim, però de funerals d’estat es veu que sí. Les veus que aquests dies han clamat en el desert per descriure qui era exactament aquest home han estat bandejades com si fossin una anomalia incorregible. Les crítiques al llegat de Samaranch són, simplement, fantasies esotèriques de quatre arreplegats que ni tan sols van acabar l’EGB, que dèiem abans.<br /> <br /> Des de la Pèrfida Albión també s’ha recordat la llarga llista de “gestes” de Samaranch. Ja sabem, però, que tot el que allà s’escriu no compta perquè el món anglosaxó està corromput i viciat des que Enric VIII va trencar amb l’església catòlica.<br /> <br /> Hi ha moltes “mentides oficials” sobre Samaranch que es volen esborrar perquè quan la història, un tribunal encara més parsimoniós que el Constitucional, el jutgi sigui compassiva. S’està fent una neteja a fons, que va des del seu passat falangista i filonazi fins a la corrupció al Comitè Olímpic Internacional (COI) durant tot el seu mandat (1980-2001).<br /> <br /> Es pretén introduir un virus informàtics, ni que sigui figurat, en tots els discos durs del món que eliminin qualsevol referència al Movimiento, a les Corts Franquistes, a la Diputació, a la Delegación Nacional de Deportes, a l’escàndol de Salt Lake City, a la compra de vots al COI, als boicots olímpics, al mercantilisme, a les relacions amb sàtrapes i dictadors de totes les nacions i condicions, etc.<br /> <br /> Al pas que anem allò que estudiaran els nostres néts sobre Samaranch és que fou el pare de la democràcia a Espanya, que va acabar amb la Guerra Freda i l’apartheid a Sud-àfrica, que va modernitzar la Xina, que va fer personalment el primer control de dopatge de la història, que va jugar amb l’autèntic Dream Team i que va convertir Barcelona en la capital del Sistema Solar.<br /> <br /> Els suecs ja fa temps que li van veure el llautó. Durant uns anys va tenir la modesta pretensió de guanyar el premi Nobel de la pau (sic). Fins i tot va contractar un prestigiós bufet d’advocats de Nova York perquè li fes una campanya d’imatge que transformés l’antic falangista en un estadista de gran magnificència. Va fracassar. Els seus hereus, tanmateix, persisteixen en il·luminar-lo.<br /> <br /> Descansi en pau.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El mur]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3462/el-mur</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3462/el-mur</comments>
		<pubDate>Thu, 22 Apr 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3462/el-mur</guid>
		<description><![CDATA[Rajol a rajol Espanya construeix un mur molt més alt que aquell que es va alçar a Berlín, per citar-ne només un. A primera vista nosaltres no el veiem, però si ens hi fixem bé veurem com aquesta nova torre de Babel de parla única desafia el cel i totes les cendres volcàniques imaginables per evitar que qualsevol enemic pugui saltar-la i volar lliure.<br /> <br /> Un mur forjat no de ciment sinó de valors i idees supremes és una tasca feixuga que pot donar feina a unes quantes generacions. Com si fos una tradició mil·lennària que ha estat inoculada en els seus gens, tots els espanyols, sigui quina sigui la seva condició, treballen a diari com a formiguetes faci fred o calor per evitar que aquella bèstia que sempre han temut pugui entrar al seu regne.<br /> <br /> La por és l’estil arquitectònic que empren els mestres d’obra i al mateix temps és l’aliment que es dóna a aquests obrers quotidians perquè no defalleixin en la seva missió. En la construcció del mur s’hi treballa amb obediència i constància. No és aquesta una acció banal que serveixi a la llarga per recuperar, per exemple, el sector de la construcció. És una qüestió de fe. Els egipcis, també per religió, van alçar formidables piràmides. Aquests, tanmateix, són monuments de carn i ossos, que aquells que hem viatjat a Gizah hem pogut tocar amb els nostres dits. El mur que Espanya fabrica perquè se’n parli en els futurs llibres d’història és d’una altra mena. Invisble. Intocable. Impermeable. Definitivament al·legòric.<br /> <br /> Els constructors es pregunten fins on hauran d’arribar per poder descansar en pau i dormir el son dels justos. Ara s’adonen que mai no en tindran prou. A mida que afegeixen files a la seva magna obra també creix la sensació que a l’altre costat s’estén la idea que el mur és fràgil. Com més amunt van, més febles se senten. Això els està portant a una situació crítica. El pes que suporta la base ja és tan gran que hi ha el perill real que la construcció s’esllavissi i que la feinada d’aquests últims segles se’n vagi en orris.<br /> <br /> De de l’altre costat hem observat amb sorpresa, recel, temor i perplexitat l’ombra sinistra que s’allargava sobre nosaltres. Ara comencem a entendre que no caldrà un exèrcit de pales per abatre aquesta nosa. Qualsevol dia, de bon matí, allò que ens desvetllarà serà una al·lenada d’un aire anomenat llibertat.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Justícia i ideologia]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3419/justicia-i-ideologia</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3419/justicia-i-ideologia</comments>
		<pubDate>Thu, 15 Apr 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3419/justicia-i-ideologia</guid>
		<description><![CDATA[En els àmbits jurídics sempre s’havia dit que delinquien les persones, no les entitats. Això va canviar amb la Llei de Partits espanyola, dissenyada amb èxit, tot cal dir-ho, per destruir Herri Batasuna i qualsevol partit abertzale que s’atrevís a succeir-lo en el futur. Rere la llei no hi havia només, que també, una animadversió vers la ideologia independentista d’aquell partit. Tot seguia una certa lògica que els ciutadans benpensants i honestos havien d’aplaudir. El que moralment defensava i encara defensa la llei és que no es podia permetre que els càrrecs electes d’un partit relacionat amb activitats delictives empressin els diners que cobraven de l’erari públic per continuar fomentant aquesta activitat.<br /> <br /> Aquesta és una camama que fins i tot CiU es va empassar. Aquests dies veiem que personatges rellevants del PP, molt d’ells amb importants càrrecs públics en el passat o en el present, s’han enriquit, han corromput i han finançat el seu propi partit gràcies als diners que tots nosaltres paguem religiosament a través d’uns impostos que, si seguim així, aviat haurem de considerar revolucionaris.<br /> <br /> Els jutges, tots amb el seu propi ego, s’afanyen a empaperar tots aquests galifardeus i els mitjans reaccionen amb gran escàndol a les revelacions dels diferents sumaris. Però què fem amb el partit que els empara? “Ep –ens diran– ningú pot jutjar un partit pel comportament dels seus membres” Ah, caram! Ara ja ho tinc més clar. Els delictes són individuals quan cal, i col·lectius quan convé. I si la Llei de Partits s’apliqués a tothom i no només a uns quants? El PP, per exemple, no podria ni tan sols al·legar el recurs gastat que ells sí que condemnen la violència. No fem riure. Aquests són els que van portar l’Estat espanyol a una guerra il·legal. No és que no condemnin la violència, és que la propaguen directament.<br /> <br /> Així doncs hem de tenir molt clar que a l’Estat Espanyol hi ha un principi molt més bàsic que el de la separació de poders. La justícia sempre anteposa els motius ideològics a qualsevol altra raó. Només cal observar aquestes últimes hores el sidral que hi ha muntat en el Tribunal Constitucional.<br /> <br /> I això que molts ja sabíem a Catalunya i al País Basc ho acaba de denunciar, agenollem-nos tots, nostre senyor Baltasar Garzón. “No hase falta desir nada más”<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Marx ja ho va dir ]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3388/marx-ja-ho-va-dir</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3388/marx-ja-ho-va-dir</comments>
		<pubDate>Thu, 08 Apr 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3388/marx-ja-ho-va-dir</guid>
		<description><![CDATA[Dimarts estava reflexionant tranquil·lament si podia escriure alguna cosa de Montilla, Mas o algun d’aquests avorrits personatges del nostre ecosistema polític. La meva meditació transcendental, tanmateix, va ser sacsejada per un terrabastall de proporcions bíbliques en forma de messies de carn i ossos, Messi. A mesura que el menut argentí anava escruixint l’Arsenal d’una forma mai vista vaig acabar acceptant una cosa ja dita, que el futbol és l’opi del poble, la nova religió global.<br /> <br /> Ja sabem que Messi no ha vingut a alliberar-nos de les nostres cadenes polítiques. Amb tot, els gols de Leo també vénen del més enllà i ens porten a una dimensió tan o més transcendental que aquells que veuen la Verge Maria cada any a Lourdes.<br /> <br /> La realitat hauria de ser més tossuda. La crisi ens dóna cada dia més dades per deprimir-nos, la corrupció assota tot els Països Catalans com la pesta al segle XIV i molts tenen clar que el 21 de desembre de 2012 s’acabarà el món. A més, les desgràcies mai no vénen soles i només cal repassar els mitjans de tota mena per prendre consciència que els desastres globals, locals i personals ens encerclen progressivament. En aquests moments de màxima angoixa és quan molts ens llancem als braços d’aquesta nova fe, conscients que malgrat tot la felicitat pot existir, ni que sigui amb forma de pilota. Preguem des dels llocs més insospitats. El Camp Nou només és el <em>hub</em> ocasional que connecta tota aquesta nova xarxa social que venera Guardiola i els seus onze apòstols.<br /> <br /> No hem d’oblidar tampoc que s’han escrit en la història tantes obres sobre les incestuoses relacions entre la fe i la política (només cal veure com funciona el Vaticà) que en el cas que ens ocupa també podem saltar la fina línia que separa el futbol de la cosa pública. Això ve a col·lació pel xoc de titans al qual assistirem dissabte al Santiago Bernabeu. El Madrid, no ens enganyem, representa l’Estat espanyol en tota la seva essència, des dels toros fins a la fatxenderia d’Esperanza Aguirre. I el Barça, no per Laporta sinó per raons més metafísiques, és Catalunya pesi a qui pesi. Posats en aquest escenari el que desitjo és que, encara que sigui en el terreny de la fe i no en el de la raó, els catalans passem per la pedra l’imperi.<br /> <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA['Think tank']]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3359/think-tank</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3359/think-tank</comments>
		<pubDate>Thu, 01 Apr 2010 05:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3359/think-tank</guid>
		<description><![CDATA[Reconec que l’altre dia vaig quedar encisat, com si estigués en una sessió d’hipnosi, pel reportatge que TV3 ens va oferir sobre José María Aznar en l’espai Sense ficció. No és que ara vulgui recordar tots els cataclismes que va provocar aquest senyor des de la presidència del govern espanyol. Simplement em fascina la seva autoproclamació messiànica com un dels presumptes homes més influents del món a través de la FAES, una fundació que presideix i que, valguem Déu, ajudem a finançar entre tots.<br /> <br /> L’endemà mateix de la teràpia de xoc televisiva vaig començar a repassar convulsivament a la xarxa què se’n diu a tot arreu de la famosa Fundación para el análisis y los estudios sociales. Vaig anar a petar a un pàgina de l’ABC en què un únic detall em va explicar moltes més coses que mil conferències. En el despatx del senyor Aznar hi destaca una gran foto emmarcada de la toma del Perejil. Aquella, com recordareu, grandiosa batalla contra les hordes morisques.<br /> <br /> Teòricament la FAES és un laboratori d’idees (Think Tank, en diuen ara) però paradoxalment no genera cap discurs alternatiu a cap cosa carca ja coneguda. Simplement es dedica a combatre dia rere dia totes les idees que no agraden a Aznar. Tenen 40 ideòlegs, sis milions de pressupost, unes oficines gegantines, col·laboradors que han estat premis Nobel, acords amb grans universitats i tot això per què? Per dir-nos que Europa és i ha de ser catòlica, que s’ha de retornar a l’esperit de la Transició, que els mercats financers són bons per naturalesa, que els treballadors hem de cobrar menys, que hem de ser més fàcilment acomiadats, que Evo Morales és (molt) dolent, que a Catalunya el castellà està perseguit, que Zapatero és com Fidel Castro, que la família Bush és encantadora i que les armes de destrucció massiva campen encara lliures per l’Iraq.<br /> <br /> Ells es vanten de ser una de les 50 fundacions més influents del món occidental. La realitat, tanmateix, ens diu que ni tan sols el PP de Mariano Rajoy se’ls escolta perquè el seu discurs emana una flaire tan rància que atemoreix, fins i tot, l’ala més conservadora del partit republicà dels EUA.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Nostradamus]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3326/nostradamus</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3326/nostradamus</comments>
		<pubDate>Thu, 25 Mar 2010 05:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Lluís Simon]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/lluis-simon/blog/3326/nostradamus</guid>
		<description><![CDATA[El futur està escrit. Són les enquestes que ens acompanyen cada dia de bon matí mentre esmorzem i llegim el diari o mentre escoltem els tertulians de les ràdios i les televisions profetitzar sobre el nostre avenir. Tots els successos d'aquests últims temps, apocalíptics des de qualsevol punt de vista, apunten a un cataclisme polític de dimensions còsmiques. Res tornarà a ser igual un cop les diferents eleccions -fins i tot les del Barça!- hagin canviat la faç del planeta. Sarkozy, per exemple, desapareixerà del mapa i anirà, com un Napoleó qualsevol, a l'exili i Obama, segons apunten els experts en estadística, serà d'aquí quadre dies un cadàver polític que aspirarà algun dia a l'Oscar al millor documental.<br /> <br /> I què passarà a casa nostra? Sense necessitat de consultar les quartetes de Nostradamus ja sabem que Artur Mas serà el proper president de la Generalitat i que Mariano Rajoy ho serà del govern espanyol. També sabem a ciència certa que les seves victòries arribaran sense majoria absoluta. De fet, no sé ni perquè ens convoquen per anar a votar. Que es reparteixin els escons i tota aquesta feina que ens estalviarem.<br /> <br /> També alleugera saber, malgrat alguns rumors difosos en la xarxa per Losties amb poca feina i per la pròpia Pilar Rahola, que el Sincrotró Alba no necessàriament ha de provocar un forat negre en la dimensió espai-temps que xucli Joan Saura, Joan Boada i cadascun dels membres d'Iniciativa per Catalunya que pul·lulen pel nostre territori.<br /> <br /> Arribats a aquest punt i sense necessitat d'aplicar cap fórmula matemàtica complexa podem avançar sense gaires possibilitats d'error que els senyors de CiU al govern català i els senyors del PP al govern de Madrid necessitaran un aliat perquè la seva arribada al tron no sigui virtual sinó real. És llavors quan s'aplica el protocol anomenat Majestic -no confondre, o sí, amb el comitè creat per Harry Truman els anys 40 als EUA per investigar el fenomen OVNI- i es resol la X del problema.<br />]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
