https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/ Wed, 17 Feb 2010 15:59:44 +0100 ca https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/3071/euronews-talks-about-catalonia https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/3071/euronews-talks-about-catalonia Wed, 17 Feb 2010 15:59:44 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/3071/euronews-talks-about-catalonia nine-minute video on Catalonia. It is always good news that European media care about what’s going on in Catalonia, as one of our major goals must be to attract international attention to the Catalan case. However, the video steps over the same understanding errors that many reporters and media commit when analyzing the situation of Catalonia (see Col·lectiu Emma’s website for a large collection of international press relating to different aspects of the Catalan economy and society).

First, it portraits characters as Albert Boadella and Albert Riera as the balancing representants of those against Catalonia independence, when in Catalonia they are considered little more than political clowns which use the most demagogic arguments available. The real, serious opposition to the independence of Catalonia is embodied by PP and PSC parties.

Secondly, it repeates the same old wrong story that independentists are rural, traditional people which only care for money, as opposed to those in favour of remaining a part of Spain, which would appear to be open-minded, cosmopolitan and modern. It should take little effort of investigation to discover that nowadays independentism is a cross-party tendency, spreading both in rural and metropolitan environments, and that the arguments used by characters as Albert Boadella and Albert Riera of alleged “open-mind” and “no frontiers” have proved time and again to be deceptive and against their own daily practice.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2395/efectes-positius-de-la-gimnastica-independentista https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2395/efectes-positius-de-la-gimnastica-independentista Wed, 23 Sep 2009 00:34:43 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2395/efectes-positius-de-la-gimnastica-independentista Després de l'èxit del referèndum d'Arenys de Munt diversos pobles i ciutats s'estàn preparant per celebrar referèndums semblants durant els pròxims mesos. Encara no som capaços de saber del cert quines seràn les conseqüències d'aquesta onada de referèndums no vinculants sobre la independència de Catalunya, però almenys n'hi ha dues  clarament positives.

En primer lloc, situa la independència de Catalunya al centre del debat polític - malgrat els esforços de molts mitjans de comunicació que prefereixen ignorar-ho- de forma que els partits polítics es veuen forçats a posicionar-se sobre la qüestió tan a nivell nacional com, sobretot, a cada localitat on es presenta una moció de suport a un referèndum.  El cas més evident -i per alguns potser encara sorprenent- és ICV, que s'ha alineat amb el PSC i el PP en contra de la celebració de referèndums en localitats com Sitges. Amb tot, el que caldria aconseguir és mantenir viu aquest debat fins les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya per intentar que sigui l'eix principal de la campanya.

En segon lloc, els referèndums organitzats des de la societat i sense el suport ni la col·laboració de les institucions forcen la cooperació entre tothom que estigui a favor d'aconseguir un estat propi, des dels partits polítics (principalment ERC, CDC, Reagrupament, CUP, etc) fins a entitats, associacions i plataformes de tot tipus. I com que cada referèndum ha de ser un èxit almenys en termes de participació (si no fos així estaríem donant artilleria als que volen fer creure que la independència no interessa), cadascun d'ells necessita un enorme treball en equip, implicació, coordinació i responsabilitat de totes les parts, coses que en els últims anys no hem cultivat precisament gaire.  De fet, el cert és que tot i que el número d'independentistes sembla que ha anat augmentant,  si hem destacat en alguna cosa, és en una gran  habilitat per mantenir-nos separats, descoordinats i fins i tot barallats.

Ara cada nou referèndum representa un repte i una amenaça (cada referèndum amb poca participació serà utilitzat en contra nostre) però també una gran oportunitat per tornar a unir tots els independentistes al voltant d'un mateix objectiu, oblidant diferències, enveges i malentesos que històricament ens han fet més dèbils.  Cal que practiquem aquesta gimnàstica independentista i ens acostumem a treballar junts, a col·laborar i a fer-nos forts, perquè això és justament el que caldrà el dia que celebrem el referèndum oficial i vinculant per la nostra independència. És hora, doncs, de ser generosos i d'entendre quines són les prioritats, perquè podria molt ben ser que estiguéssim en un moment històric que pot marcar decisivament el nostre futur. 

(Article original en anglès a www.cataloniablog.com)]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2243/el-cami-islandes https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2243/el-cami-islandes Wed, 05 Aug 2009 09:21:32 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2243/el-cami-islandes Mentre els catalans ens debatem amb eternes reformes estatutàries, enrevessats sistemes de finançament, dèficits fiscals i especulacions sobre la sentència del tribunal constitucional, una petita nació de poc més de 300.000 habitants situada just per sota del cercle polar àrtic ha iniciat el camí per ingressar a la Unió Europea.

L'any passat fou pèssim per l'economia islandesa, amb el sector financer col·lapsat i la moneda del país desplomada l'illa es va convertir en una de les primeres víctimes de la crisi econòmica mundial. Això ha fet que els islandesos hagin reconsiderat la seves reticències a entrar a la Unió Europea i ara estiguin disposats a renunciar a part de la seva sobirania i a l'exclusivitat sobre els seus recursos (principalment els pesquers) a canvi de més estabilitat econòmica sota la protecció, i les restriccions, de la Unió.

Pels catalans, una de les conseqüències més vistoses de l'ingrés d'Islàndia a la UE serà veure com l'islandès es podria convertir en llengua oficial de la Unió quan tan sols la parlen 300.000 persones mentre el català, amb més de nou milions de parlants, encara no ha aconseguit aquesta condició. De fet, però, aquesta situació paradoxal no hauria de sorprendre a ningú, perquè el català ja supera en nombre de parlants almenys nou de les vint-i-tres llengües oficials de la Unió Europea, com el maltès, el letó, l'estonià, el lituà, el danès o el finès.

En aquest sentit, si bé és encoratjador veure com Islàndia, un país amb una població que no arriba a una vintena part dels habitants que té Catalunya passarà en breu a ser membre de ple dret de la Unió Europea, és frustrant que Catalunya continuï no només sense tenir veu pròpia a Europa sinó que hi sigui representada per un estat que molt sovint defensa uns interessos oposats als de Catalunya. L'explicació és senzilla: Islàndia té estat propi, mentre que Catalunya i els Països Catalans no, i mal que ens pesi, l'Europa d'avui en dia s'està construint principalment per i des dels estats.

És precisament per aquest motiu que els Verds-Aliança Lliure Europea (el grup parlamentari on treballa l'Oriol Junqueras al Parlament Europeu) té com a un dels seus principals cavalls de batalla treballar per fer realitat l'ampliació interna de la Unió Europea. Aquesta ampliació interna, a través de l'exercici democràtic del dret a decidir és, ara mateix, un dels mecanismes legals més viables que podria donar sortida a les aspiracions col·lectives de Catalunya i altres nacions com Escòcia i el País Basc de constituir−se en Estats en el si d'Europa.

De ben segur que no és una empresa fàcil i que comptarà amb l'oposició d'estats històricament centralistes i jacobins com l'Estat Espanyol o França, però també és cert que la ruta cap a la llibertat passarà obligatòriament per Europa i que caldrà trobar aliances i complicitats més enllà de les nostres fronteres perquè algun dia puguem seguir el mateix camí que els islandesos ja han començat.]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2203/politicians-are-not-all-the-same https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2203/politicians-are-not-all-the-same Fri, 17 Jul 2009 09:58:31 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2203/politicians-are-not-all-the-same
Just take for instance the way they keep in contact with electors after the elections. When they need our vote they promise many things, including that they will stay available and close to electors, and most of them don’t do it, but others actually do. In this sense, social network platforms can play an important role, and in fact, the Catalan candidates for the European Parliament (EP) tried their way on Facebook with more or less success in an effort to recruit the maximum number of votes. But what happened after the elections? Well, some have kept their profile updated with the latest news at the European Parliament (what commissions are they working in, what it is like to be seated at the EP, what coalitions are being formed, etc.) while others seem like that haven’t log on Facebook since 7th of June.

In the first group we find Oriol Junqueras (ERC, 2500 friends on Facebook) -who so far has proved very active on Facebook describing what’s going on at the EP- as well as Raül Romeva (ICV, 2631 friends on Facebook) and Ramon Tremosa (CiU, 1901 friends on Facebook), all of them with personal profiles besides other supporting groups and pages. As I wrote after the european elections these three candidates are among the best Catalan candidates and fortunately they all made it to the European Parliament.

In the other group however, there are the two candidates of the main Spanish parties, which after the elections have just vanished. Maria Badia (PSOE) will come back in five years time asking for our vote exactly in the same way she came in the last elections: being a complete unknown. Of course, she doesn’t have a personal profile and only two groups of support, with 1.229 and 11 (!) members respectively: whatever little activity she had on Facebook before the elections has disappeared after them. But Alejo Vidal-Quadras (PP) is not doing much better. By Alejo Vidal-Quadras he’s got three groups on Facebook, with 13, 16, and 144 members respectively. Sad enough for him, the last group tittle is “Alejo go home“. By Aleix Vidal-Quadras (Catalan way for Alejo) there are three groups, with 379, 54 and 151 members respectively. This time however, it is only the group of 54 members the one that is not very happy about him.

Being active on Facebook doesn’t mean you are a good and honest politician, but together with other evidence, it helps to spot those who are committed to their duties and responsibilities from those who, once have their seat and their monthly salary, simply disappear from the public scene.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2176/de-victimes-a-culpables https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2176/de-victimes-a-culpables Thu, 02 Jul 2009 10:03:36 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2176/de-victimes-a-culpables Sobre pocs conceptes se n'ha parlat tant llargament i amb tan poca profunditat i rigor com de la desafecció política. Després de cada contesa electoral tothom es llença al debat sobre aquesta qüestió, començant pels mateixos polítics però especialment els periodistes i tertulians de tota mena. Tanmateix, no sembla que cap d'aquests debats hagin servit per aclarir l'abast i les conseqüències d'aquesta desafecció i, ni molt menys, les causes reals que l'originen.

De fet, moltes de les raons que apareixen com les veritables causes d'aquesta desafecció política no són més que tòpics injustificats i explicacions més o menys plausibles que es donen per bones a base d'anar-les repetint. En aquest sentit, és excel·lent l'article d'en Francesc-Marc Álvaro on desemmascara el que ell anomena els “culpables oficiosos de la desafecció política, no gaire o no gens demostrats en el pla empíric però prou convincents des del punt de vista teòric per ser assumits de manera general per periodistes, analistes, consultors i, sobretot, els mateixos actors polítics”. Entre aquests falsos culpables s'inclouen els típics arguments com “els polítics no parlen d'allò que interessa la gent”, “els polítics han de ser gestors i no parlar d'ideologies i sentiments”, “a la política només s'hi apunten els mediocres” o el freqüentment esgrimit “la política no és prou transparent, participativa ni propera a la gent”.

Més enllà d'aquests tòpics (que tanmateix també tenen una petita part de veritat) el que cal constatar és que la desafecció política és un fenomen molt complex i multicausal que supera els esquemes excessivament senzills que massa sovint es volen utilitzar per analitzar-lo. No pretenc, doncs, fer un anàlisi complet del fenomen amb aquestes quatre línies, sinó només apuntar un aspecte que em sembla hi té molt a veure i que vaig recordar tot escoltant unes paraules de l'estimat Joan Fuster al final del reportatge “Ser Joan Fuster”: “Durant el franquisme tots érem víctimes. Ara, amb la democràcia tots som culpables”.

És a dir, la cultura política actual és hereva d'un franquisme en què, per una banda, generacions senceres es van educar en l'anestèsia política sistemàtica, mentre que per l'altre, la dictadura autoritària deixava la societat sense cap responsabilitat política i els ciutadans esdevenien o bé víctimes del règim o bé simples espectadors passius. Amb la democràcia aquest esquema es va capgirar totalment, però el procés de canvi de la cultura política és lent i requereix un esforç que per moltes persones no es veu compensat. Amb la democràcia, els ciutadans tenen un paper actiu i que com a mínim es concreta en l'acció de votar. Per molts però, les conseqüències de fer-ho (els beneficis o els perjudicis ocasionats pel fet de que governi un partit o un altre) no són prou significatius com per compensar el temps i l'esforç que requereix apropar-se a la política i informar-se'n millor.

Davant d'aquesta situació, que des d'un punt de vista econòmic és ben racional i justificada (els costos són superiors als beneficis) és més senzill tornar al paper de víctimes tot presentant els polítics com els únics culpables de la desafecció política que no pas assumir que la democràcia requereix un esforç de participació que molts ciutadans, en les circumstàncies actuals, no estan disposats a fer.]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2015/nodo-style-tv-at-mestalla https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2015/nodo-style-tv-at-mestalla Fri, 15 May 2009 12:00:15 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/2015/nodo-style-tv-at-mestalla Expected as it was, the Spanish national anthem was tremendously booed by both the Catalan and Basque supporters as the Spanish monarchy took their box seats at Mestalla stadium for the King's Cup final. The jeers and whistles which greeted the anthem were so loud that not even the thundering power at which the anthem was played could hide the obvious disapproval of the vast majority of those who attended the match.

However, the public Spanish television TVE had a brilliant plan to prevent this "national shame" to be broadcast live: just before the anthem was played they went to their reporters in Barcelona and Bilbao to see the fans gathered there. Then, TVE broadcast a recording of it during half time, but with all the ambient sounds from the stands shamelessly filtered out. As you can see in this video, TVE's audio editing skills have nothing to envy to those employed during the censorship and NoDo-style TV we suffered during Franco dictatorship.The fuss created about the issue has quickly spread on all newspapers and has resulted in TVE sacking its sporting director, because of this allegedly "human" error.

At Mestalla, FC Barcelona conquered his 25th King’s Cup in what can be the first step to a possible triple this season, but the match will most probably be remembered by the loud boo given to the Spanish monarchy and anthem and, specially, by the clumsiness of TVE at trying to cover it up.

(Article publicat a www.cataloniablog.com)
]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1970/mesures-populistes-per-palliar-la-crisi-el-fons-estatal-dinversio-local https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1970/mesures-populistes-per-palliar-la-crisi-el-fons-estatal-dinversio-local Thu, 07 May 2009 00:57:22 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1970/mesures-populistes-per-palliar-la-crisi-el-fons-estatal-dinversio-local El que no està tan clar és si aquesta enorme despesa pública tindrà algun efecte positiu en l'economia a mitjà i llarg termini. Els projectes finançats amb aquest fons s'han hagut de tramitar a corre-cuita i han d'estar finalitzats durant el primer trimestre del 2010, de forma que els recursos públics s'han acabat destinant a projectes de reformes i equipaments de poca complexitat, baixa prioritat i que difícilment generaran un mínim d’ocupació estable o activitat econòmica un cop finalitzats.
Els projectes que s'estan executant, que van des de la la renovació d'enllumenats i acabats d'edificis públics fins a la renovació de les voreres són obres que segurament tard o d'hora calia fer. Tanmateix, els diners públics invertits en aquestes projectes farien molt més servei, per exemple, si haguessin estat disponibles en forma de crèdit per a ajudar a finançar empreses que tenen l'aigua al coll, mancades de liquiditat i que quan hagin de tancar, deixaran sense feina a milers de treballadors i probablement arrossegaran altres empreses pel mateix camí.
Per contra, el fons d'inversió local, enlloc d'incentivar una reconversió sectorial de la construcció cap a altres sectors amb més futur, continua injectant diners en un sector totalment sobredimensionat creant una ocupació temporal i poc eficient.
Per altra banda, i més enllà de l'aclaparadora despesa en publicitat del Fons d'Inversió Local (el cost del cartell, la retolació i la instal·lació de cada balla publicitària pot arribar als 1.000€, i hi han 30.772 projectes autoritzats a tot Espanya), la mesura és anunciada com si es tractés d'un “regal” altruista i generosa del govern espanyol. L'amarga realitat però, és que des del 1982 Catalunya pateix un espoli fiscal únic a Europa: mentre Catalunya contribueix en un 25% del total de recaptacions de l'Estat Espanyol, la inversió regionalitzada que torna a Catalunya és només del 10%. Faríem bé recordar això cada cop que passem per davant d'un d'aquest cartells del PlanE que, de fet, serà ben sovint.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1918/la-independencia-com-a-unica-sortida-es-va-fent-evident https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1918/la-independencia-com-a-unica-sortida-es-va-fent-evident Wed, 22 Apr 2009 19:34:23 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1918/la-independencia-com-a-unica-sortida-es-va-fent-evident
Pels que fa anys que creiem que els catalans viuríem millor si disposéssim del nostre propi estat integrat a la UE, era dur veure com aquesta realitat -per a nosaltres tan òbvia- passava desapercebuda per moltes persones que creien que exageràvem, mentíem, o que, senzillament, s'estimaven més negar l'evidència enlloc d'afrontar les conseqüències que se'n derivarien, com per exemple, valorar seriosament si això de ser espanyols ens surt a compte o no.

No voldria ser massa optimista, però crec que aquesta dinàmica pot estar canviant. El darrer exemple el vaig constatar en una tertúlia al matí de TV3 d'aquesta setmana, on l'exdiputat del PP Manuel Millán Mestre va donar a entendre que, des d'una punt de vista pràctic, la independència de Catalunya era una sortida ben raonable. Aquest aparent augment de l'independentisme pràctic (aquell que no es basa tant en els sentiments ni en les emocions sinó en arguments de caire econòmic, més immediats i tangibles) és certament difícil de quantificar i encara més d'aconseguir canalitzar políticament.

El que és evident però, és que l'actual situació de crisi econòmica, juntament amb la incapacitat del govern espanyol de ni tan sols complir amb els mínims que s'exigeixen des de Catalunya, pot representar un moment immillorable per impulsar definitivament un procés d'autodeterminació nacional. Només, i això no és poc, ens falta trobar el desllorigador que permeti ajuntar totes les peces al nostre favor i faci evident a una majoria de catalans el que ja ho és fins i tot per un ex diputat del PP.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1888/a-proposit-de-bracons https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1888/a-proposit-de-bracons Wed, 15 Apr 2009 10:03:09 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/lluis-junca/blog/1888/a-proposit-de-bracons Aquesta Setmana Santa he aprofitat per estrenar el túnel de Bracons i mentre creuava pel cor d'un dels racons més bonics del nostre país m'han vingut al cap diferents reflexions.

Primer, l'impacte ambiental que ha tingut aquesta infraestructura és espectacular i la cicatriu que deixarà a banda i banda del túnel serà inesborrable. Tot i això, circulant pel túnel es constata que el projecte inicial s'ha millorat substancialment, ja que s'han incorporat modificacions que en moltes altres obres, com en els túnels de Capsacosta, no es van acabar adoptant, com ara construir falsos túnels que redueixen substancialment l'impacte ambiental.

Segon. Òbviament, la finalització de les obres del túnel de Bracons no significa, ni molt menys, que les amenaces pel territori hagin acabat. Caldrà no abaixar la guàrdia en cap moment per evitar que el túnel serveixi per acabar amb el model agrícola de la Vall de Bas i que les urbanitzacions de segones residències i hotelets no hi apareguin com bolets.

Tercer, la reducció del temps necessari per anar d'Olot a Barcelona és molt significatiu (al voltant de mitja hora) però potser més important encara és la reducció de costos: sense peatges, menys quilòmetres i menys consum de combustible ja que la velocitat mitjana és també inferior. Però a més, la qüestió principal no és que Olot i Barcelona estiguin ara més a prop, sinò que ho estiguin Olot i Vic, la Garrotxa i Osona. La nova carretera ha de servir perquè aquestes dues comarques veïnes col·laborin i enforteixin les seves relacions tan a nivell empresarial, comercial, turístic, associatiu i fins i tot esportiu.

Quart, si bé és cert que el futur de les infraestructures de comunicacions ja no passa exclusivament per fer més carreteres -sinó per línies de ferrocarril modernes i, sobretot, per xarxes de telecomunicacions- també ho és que l'eix Vic – Olot és una carretera que pot ser molt útil i que fa una funció diferent a la que podria fer un eix ferroviari. És a dir, no crec que l'eix Vic-Olot per carretera sigui ni homologable ni tampoc incompatible amb un hipotètic eix Vic-Olot ferroviari, sinó complementari.

I cinquè, per construir infraestructures respectuoses amb el medi ambient calen dos factors: voluntat i recursos. La voluntat depèn dels governants que el país escull, i per tant, en certa forma serà més o menys coherent amb la voluntat des seus habitants. Però els recursos són els que són, i quan la Generalitat ha de descartar les propostes més ambientalment sostenibles  perquè són inviables econòmicament, no hi més remei que tornar a recordar els milers de milions que des de fa anys els catalans regalem anualment a Espanya. Perquè, quan hagués costat fer el túnel de Bracons a menys alçada i per tant més quilòmetres soterrat de forma que s'hagués reduït moltíssim l'impacte ambiental a banda i banda del túnel? Quin petit percentatge de l'espoli fiscal anual hagués significat aquesta millora? Ja comença a ser hora que els catalans fem un acte de responsabilitat i maduresa i exigim tenir el poder per a administrar els nostres diners de la manera que creiem convenient.

(Versió reduïda en anglès a www.cataloniablog.com)
 ]]>