https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/ Thu, 01 Jul 2010 05:00:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3917/el-gos-es-de-la-familia https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3917/el-gos-es-de-la-familia Thu, 01 Jul 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3917/el-gos-es-de-la-familia
Personalment reconec que durant els primers anys de la meva arribada a Catalunya em va costar molt entendre aquesta relació entre persones i gossos. Més d’una vegada havia esquivat un gos pel carrer o havia canviat de vorera per no trobar-me'l cara a cara. Ara, però, esquivaria abans determinades persones!

L’explicació és senzilla; el gos, al meu poble, no és un animal de companyia, sinó un gos guardià. La majoria no estan vacunats i mosseguen al primer desconegut que passa. Reconec que en aquest punt pot haver molta discrepància ja que, no fa gaire, una nena de dos anys va ser víctima de l'atac d’un gos. Si ens posem d’aquesta manera, però, cal dir que els humans també perdem el cap i podem arribar a ser força més perillosos que un d’aquests animals.

El que sí és evident és que vivim en un país on tothom és individual, on hi ha persones molt soles i aquests fidels animals omplen molts moments i espais  buits amb la seva presència.

Tornant al programa, em va cridar l’atenció que algú digués que els gossos embruten els carrers, però, què me'n diu dels borratxos que vomiten al primer lloc que poden i sense cap mirament?

Si la gent no va ser hipòcrita en les respostes a les preguntes del programa i ens hem de refiar del resultat final, els gossos són, per tant, un membre més de la família i la família és per tot l’any, millor dit, per tota una vida. O és que algú deixaria abandonat el seu fill en una benzinera i marxaria corrents per passar les vacances sense preocupacions i responsabilitats?

]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3864/tots-acabem-tornant https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3864/tots-acabem-tornant Thu, 24 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3864/tots-acabem-tornant
Cada any ens venç l’enyorança i sempre per les mateixes coses: la família (que no és poca cosa!), els amics de la infància, els veïns (que són com de la família), el clima càlid, les nits de tertúlia, el cel blau i clar...i podria continuar fins a l’infinit.

Els mòbils no cessen i els nervis ens dominen mentre sortim amb els cotxes del garatge del gran vaixell. Escombrem el terreny amb la mirada i acabem encaixant amb les persones que busquem. Mai ens decepcionen, sempre són allà.

Em veig petita al costat d’aquelles furgonetes familiars que van carregades a vessar. Més d’una companya em pregunta si jo també porto vaca al cotxe i si vaig tant carregada. Jo carrego les coses necessàries i les justes i no més: roba lleugera per nosaltres quatre, petits regals per a la família i coneguts, caramels pels nens, cafè i perfums europeus que sempre tenen molt d’èxit, joguines per donar, una pilota de platja i el Pipi Max que fa companyia a les meves petites durant el trajecte.

Reconec, però, que personalment moltes vegades voldria marxar de la ciutat per descobrir nous racons de Marroc. Malauradament mai tinc el temps necessari. La meva gent no ho entén, això del temps. La corre-cuita dels catalans i els nous catalans els descol·loca completament .
Egoistament es fan amb les meves hores i només em manca temps per comprar petits records a les amigues que no coneixen la meva terra.

Em fa molta gràcia quan gent autòctona em pregunta on he passat les vacances. Sempre hi ha algú o altre que ha estat uns dies a Marroc, algú o altre que em parla de moltes zones geogràfiques desconegudes per mi, mentre em mira els ulls per confirmar els seus arguments (si tu sabessis que no tinc ni remota idea del que em dius no t’ho creuries, penso).

Em fa vergonya confessar que he viatjat al meu país més de vint-i-cinc vegades i sempre al mateix lloc. Conec el meu país, segurament, molt menys que els europeus que hi han viatjat un cop a la vida. Això, però, tampoc ens ha de sorprendre, ja que molts catalans van en busca de països exòtics i paisatges màgics quan Catalunya té racons inoblidables i paisatges extraordinaris que farien caure de cul a més d’un.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3782/burca-si-o-burca-no https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3782/burca-si-o-burca-no Thu, 10 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3782/burca-si-o-burca-no
Faig un silenci llarg mentre penso què coi he de dir i què tinc jo a veure amb el burca! La noia dedueix la meva descol·locació i incomoditat i afegeix si estic assabentada sobre el cas Lleida. A aquestes alçades tothom sap què passa a Lleida, tenim el tema burca fins i tot a la sopa. 'Sí, sí, és clar que estic al cas!' -li dic. Em demana si puc anar a un programa de televisió per dir la meva. Em sap greu, però no. Resposta negativa rotunda.

Em frego els ulls amb el puny. No se'n fa un gra massa del burca? Per què jo? Sóc musulmana light però el burca no forma part de les meves creences, és més, no conec les sensacions que es viuen sota el burca.

En primer lloc, crec que s’hauria de parlar directament amb les dones afectades, jo no sóc ningú per decidir pels altres, prou feina en tinc amb el que em toca! I en segon lloc, les dones que porten el burca a Catalunya es poden comptar amb els dits d’una mà.

Penso que darrere d’una prohibició hi ha d’haver un argument de pes. El discurs aquell de voler defensar els drets de la dona i lluitar per la seva llibertat és un argument fàcil i còmode. Sóc conscient que són casos diferents però hi ha moltes dones al món sense burca obligades a prostituir-se i això també és una manca de llibertat!

Torno a fer un altre silenci. 'Segueix -em diu la noia- segueix'.

És un tema complex -afegeixo ara ja amb els ulls oberts-, però si aquesta prohibició de portar el burca en llocs públics es fa amb la finalitat que aquestes dones no surtin al carrer i quedin presoneres a casa seva, va pel bon camí. Però, si la intenció és ‘normalitzar’ la convivència em sembla que va en sentit contrari.

Personalment no em veig sota un burca i dubto que a Catalunya hi hagi mai més dones amb burca de les que hi ha actualment.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3734/les-menors-dedat-i-la-llei-davortament https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3734/les-menors-dedat-i-la-llei-davortament Thu, 03 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3734/les-menors-dedat-i-la-llei-davortament
Els anys aquells en què les nenes de setze i disset anys no eren nenes sinó dones i, per nassos, havien d’estar preparades per a ser mares i bones esposes, arribar verges al matrimoni i no practicar sexe amb llibertat ja formen part de la història, encara que hi ha països on aquesta història encara perdura.

Avui en dia les coses han canviat, i molt: El sexe ja no és tabú i la gent, encara que no tota, entén que la sexualitat és un dret que es practica -en teoria- amb llibertat. Ara bé, no entenc com poden haver-hi tants avortaments al segle que estem quan la informació (de com evitar embarassos indesitjats i quins són els diferents mètodes anticonceptius) ens bombardeja: educació sexual a les escoles, als centres sanitaris, Internet, llibres... No serà per manca d’informació! Qui no coneix és perquè no té ganes d’informar-se.

Per una banda em pregunto si els il·luminats que han fet aquesta llei van contemplar el pes psicològic que comportaria a aquestes nenes, i la gran responsabilitat que els cau a sobre (i no cal entrar en temes morals). És que algú les ha preguntat directament, a aquestes nenes? Són prou madures per decidir avortar sense el suport dels de casa? No té cap sentit excloure’n els pares.

Per altra banda em despista molt que a l’hora de complir una condemna a la presó, davant la llei és menor encara que manqui un dia per fer els divuit anys: Casos d’aquests n’hi ha uns quants.

Aquesta llei és una llibertat falsa que marca distància entre pares i filles, una manera de promoure el sexe sense protecció perquè abans, com a mínim, es tenia por o respecte dels pares i es prenien les mesures per les possibles conseqüències. Ara sembla ser que no calen aquestes mesures.

El que ha de fer el govern socialista és regalar preservatius i promoure una bona educació sexual i no jugar a ara toca ser grans i ara no.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3677/paco-candel https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3677/paco-candel Thu, 27 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3677/paco-candel
Cal dir, però, que hi ha hagut persones nouvingudes que han contribuït a obrir nous horitzons a les persones que hem anat arribant a posteriori. Em refereixo, en aquest cas en concret, a Paco Candel. Des del meu punt de vista parlar d’immigració i d’integració i no citar a Candel seria com parlar de tennis i no fer referència a Rafa Nadal.

Francesc Candel va arribar a Barcelona, a les barraques de Montjuïc, amb dos anys de vida. El País Valencià, la seva terra natal, va quedar lluny i des de llavors formaria part de Barcelona on va lluitar per un integració plena i enriquidora. Va viure de primera mà les misèries del moment: va absorbir instants durs, difícils, màgics també, bons i dolents i els va plasmar en llibres molt interessants, llibres que, actualment, ens ajuden als nouvinguts a superar obstacles i a tenir un bon referent. Candel, indiscutiblement, es va convertir en el representant inqüestionable d’aquells “altres catalans” que a meitat del anys 20, i posteriorment en la dècada dels 50 i 60, va arribar a Catalunya en diverses onades migratòries des de diversos punts de l’Estat espanyol

Tots els afortunats que han pogut conèixer a Candel i han parlat amb ell li coincideixen a l’hora de definir-lo: senzill, humil, incansable, tenaç i molt treballador.

En definitiva i el que vull dir és que la integració, vagis on vagis, és primordial, és tasca de tots i cal treballar-la dia sí i dia també. Paco Candel no ho va tenir gens fàcil, però va fer un forat en aquesta societat i va anar més enllà d’una simple integració, va arribar a estimar i ser estimat per la terra d’acollida i per la seva gent.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3646/el-valor-de-la-vida https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3646/el-valor-de-la-vida Thu, 20 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3646/el-valor-de-la-vida
Feia molts dies que no coincidíem l’Eva i jo. Estava guapa, molt guapa. Li vaig dir, perquè a les dones ens agrada que ens diguin aquestes coses de tant en tant. Em va mirar com si en comptes d’un elogi l’hagués insultat. Es va mirar de dalt a baix. Em va preguntar si era una ironia. Es va descordar el botó a l’alçada del melic i assenyalant la panxa amb el dit va dir que no era normal aquell flotador de greix que portava a l’abdomen, ni les cicatrius, ni aquelles cuixes gruixudes ... “ Són paranoies teves, tenint en compte que fa quatre mesos que has parit...” -li vaig dir

De sobte em van venir al cap tots els meus defectes 'jo sí que tinc un problema amb els quilos i amb els pèls de les cames' vaig confessar. De fet amb l’arribada de la primavera m’havia proposat acabar amb aquelles 'desgràcies' perquè sembla ser que, amb el bon temps, ens agafa la dèria d’estar guapes (cal dir que unes ho tenim més cru que d’altres).

Minuts més tard vàrem acabar parlant de la família. Li vaig dir a l’Eva que la meva mare pretenia que l’únic dia que tenia de festa el passés amb ella però jo no ho tenia clar. De fet, havia pensat passar el dia tranquil·la fent l’enze al sofà.

Minuts més tard vaig entrar en un box per aturar un sèrum. El pacient em va regalar un càlid somriure. Em va transmetre el seu confort i em va dir que gairebé no tenia dolor. vàrem estar parlant una estoneta de les seves coses, d’aquells hobbies que el feien sentir tan viu abans de posar-se malalt, de la música, del teatre, dels somnis que potser mai faria realitat...Mentre parlàvem pensava que sovint hauríem de gaudir de més dies com aquell per parlar amb pacients agradables com en Joan.

Quan em dirigia a la porta, em va dir que no patís, que estava estupenda i les meves cames també, que tenir-les era més important. Tot seguit va aconsellar que regalés unes hores del meu dia lliure a la meva mare ja que la vida no és tan llarga com pensem, 'sinó mira’m a mi, sóc jove i la meva vida està penjant d’un fil'.

Era evident que en Joan havia sentit la meva conversa amb l’Eva. Un cop fora del box i després d’haver llegit una altra vegada tot l’historial del malalt, em vaig avergonyir per no donar valor a la vida, per fer d’un no-res un problema, perquè de vida només n’hi ha una i quan ja no la tenim o quan volem gaudir d’ella... potser ja és massa tard.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3597/sempre-sere-immigrant https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3597/sempre-sere-immigrant Thu, 13 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3597/sempre-sere-immigrant
Als anys vuitanta, a Osona, vàrem començar arribar els primers immigrants procedents del nord d’Àfrica. Teníem la imatge d’una Europa que no encaixava gens amb la realitat. Ens pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles, però no va ser així. Vàrem descobrir un món diferent al nostre, diferent en molts sentits. Com qualsevol persona que fa un canvi important a la seva vida, ens vàrem sentir estranys. Vàrem descobrir les persones, els paisatges, el clima -al qual encara no m’hi he acostumat- la llengua, la cultura. ..tot. Llavors vàrem començar a “integrar-nos” a la nostra manera (ja que no tothom entén integració de la mateixa manera), a sentir que formàvem part de la societat.

La veritat era que les coses es van simplificar molt més : les persones que ens coneixien ens miraven d’una altra manera, ens donaven un cop de mà quan ho necessitàvem.

A vegades em preguntaven d’on era i jo responia: 'Sóc catalana'. Així ho sentia. Alguns ho entenien i altres em continuaven veient com una immigrant

El problema més important va arribar amb el primer viatge de tornada al Marroc. El primer parent que va córrer a abraçar-me em va dir 'benvinguda, espanyola!'. Vaig dubtar entre fer-li un petó d’enyorança o estrènyer-li el coll entre les meves mans de tanta fúria que es va apoderar de mi. Era evident que la gent del meu país no em tornarien a veure mai més de la mateixa manera, res tornaria a ser com abans.

Va ser llavors quan vaig pensar que vagi on vagi i sigui d’on sigui sempre seré immigrant per uns i emigrant pels altres.

Amb els anys he arribat a la conclusió que jo seré com vull ser: catalana d’origen marroquí i intentar fer veure les coses a la meva manera seria una pèrdua de temps ja que no tothom té clar d’on és i d’on deixa de ser.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3521/el-vel-a-les-escoles https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3521/el-vel-a-les-escoles Thu, 29 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3521/el-vel-a-les-escoles
Els meus coneguts em diuen: 'És un tema delicat i s’ha d’anar de puntetes i vigilar les teves paraules'. És veritat que no és fàcil parlar del vel perquè no agrada a tothom, però forma part del dia a dia i s’ha d’encetar el diàleg i passar pàgina, que ja toca.

Tothom, qui més qui menys, ha sentit a parlar del cas d’una noia musulmana a qui li han prohibit l’entrada a l’escola amb el vel al cap, en aquest cas el hijab que, a més del cap, cobreix el coll i l’esquena. Tots opinem si ens està bé o malament, si ens agrada o no ens convenç. Opinions per a tots els gustos.

Poca gent es para a pensar fins a quin punt un tros de roba pot ser important o no. No en sabem gaire més i ens conformem amb la part visible de l’assumpte. Hi ha noies que han nascut, com qui diu, amb el vel posat el cap. Altres tenen múltiples motius: culturals, religiosos, imitació a les mares i àvies, hi ha qui se’l posa per anar a la moda, altres perquè simplement volen i no puc negar que també hi ha alguns casos en què alguns pares obliguen les nenes a posar-se’l, com en aquest país també hi ha paios que es dediquen a fer altres malifetes. La malícia és universal.

Obligar una noia a 'despullar' el seu cap, quan ella considera que el vel forma part de sí mateixa, és tant du com obligar-la posar-se’l quan no li ve de gust o no el troba a faltar. I per aquells que consideren que un mocador és perillós, que n’hi ha que ho pensen, cal dir que és més perillós un ganivet a la butxaca que un vel al cap.

Potser s’hauria de centrar més l’atenció en aquells alumnes que van peixos a l’escola, dedicar-los més temps i posar més professors, si cal, i deixar de banda si porten vels, gorres o una creu al coll. Amb menys burocràcia i més docència, les coses funcionarien millor.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3477/diada-de-sant-jordi https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3477/diada-de-sant-jordi Thu, 22 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3477/diada-de-sant-jordi
Durant la Diada, el lloc més espectacular, des del meu punt de vista, és la Rambla de Barcelona, on l’esdeveniment arriba a la seva màxima expressió. Tothom espera que no plogui i que faci bon temps, que en fa la majoria de vegades. Els llibreters posen les seves parades al carrer i els autors esperen firmar exemplars dels seus llibres. Es fan descomptes en el preu de venda dels llibres que val la pena d'aprofitar. També cal dir que hi ha d'altres que aprofiten la ben entesa i fan negoci amb les roses.

A mi, personalment, m’emociona veure l’ambient festiu que es crea: els mitjans de comunicació transmeten en directe tot el que succeeix, les botigues plenes a vessar de gent (reconec que a vegades és aclaparant ) , els balcons llueixen flors de tots colors, desenes de senyeres pengen dels balcons...

Quan veig a la gent comprar tants llibres em pregunto si realment es llegeixen tots o no. Estic segura que molts es desen als prestatges i allà es queden la resta de l’any, perduts entre les figures de porcellana i vidre, absorbint la pols.

Cada any tinc el mateix dilema: quin llibre em compro? Hi ha tants autors! Els darrers mesos m’he enamorat de la literatura de Màrius Serra, us la recomano; aquest home és un llibre obert, té un vocabulari molt ampli i les seves novel·les enganxen fins i tot a aquells que no els agrada llegir gaire. L’últim llibre que he llegit d’aquest autor és Quiet, un llibre que ha dedicat al seu fill Lluís, Llullu com l’anomena, un nen d’uns set anys amb una pluridiscapacitat congènita. Sobren comentaris.

És emocionant saber que aquest dia tant assenyalat algú pensa en tu. Però si ho fa un dia no tant important, un dia esporàdic, un dia que arribes de la feina cansada amb butllofes als peus i et trobes una rosa al coixí...també és mooolt romàntic.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3418/per-que-escrius-en-catala https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3418/per-que-escrius-en-catala Thu, 15 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3418/per-que-escrius-en-catala
M’ho he sentit a dir tantes vegades que ja no sé com agafar-me el comentari:

— I... per què escrius en català i no en castellà o en àrab, per exemple? —alguns em llencen la pregunta directament i altres ho fan d’una manera més subtil.

La majoria de vegades poso cara de no entendre res i altres em justifico dient que sóc de Vic. Amb això, sembla ser, ja en tenen prou.

—És que la comarca d’Osona mima molt la llengua, fins i tot a la universitat —em diuen. Sí, penso, la comarca cuida la llengua perquè té l’obligació de cuidar-la.

—És la meva primera llengua escrita, encara que no sigui la parlada. Vaig arribar analfabeta, no sabia escriure en cap llengua, ni l’àrab! —gaudeixo molt veient la cara que posen quan senten aquesta frase.

Molts, convençuts, m’asseguren que pensant d’aquesta manera no tindré èxit. És que he dit jo que busco l’èxit, potser?! És que una persona ha de renunciar a allò que creu per trobar allò que els altres busquen? I què em dieu de Raimon (Ramón Pelegero Sanchis), un dels màxims exponents del moviment històric de la Nova Cançó i uns dels artistes en llengua valenciana més reconeguts? Amb els seus textos rebels no només ha aconseguit l’èxit en català sinó que ha arribat als cors de molta gent i s’ha guanyat el respecte, un respecte molt merescut. Com ell hi ha una gran llista de catalans que sempre s’han expressant com a tals i que, potser, de bon principi el seu objectiu no era l’èxit.

Està clar que en Raimon és en Raimon i jo només sóc jo. Ja m’agradaria tenir el valor i el respecte d’aquest home, ja. De moment toco de peus a terra i em dedico, simplement, a buscar el meu èxit personal defensant els meus principis independentment del que pensen els altres.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3387/el-barca-a-nador https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3387/el-barca-a-nador Thu, 08 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3387/el-barca-a-nador
Hi ha qui diu que la ciutat és un caos, que hi manca l’ordre en tots els sentits, jo la trobo divertida i especial. També he de dir que és el lloc on vaig néixer. Allà hi tinc molts records i cal dir que les arrels de cadascú pesen massa per caure en l’oblit .

Quan era petita i encara no havia tingut el gust de conèixer aquest país i la seva gent, passejava pels carrers i carrerons de Nador molt sovint – a la vora del mar que era on es centraven la majoria de bars regentats exclusivament per homes –. Dempeus, davant els aparadors de roba, joguines i de sabates em passava hores i hores, però, la major part del temps m’entretenia davant d’aquells bars a contemplar escenes d’homes, majoritàriament joves, que alçaven banderes blaves i granes mentre cridaven “visca el Barça!, visca el Barça!”. De tant en tant sortia algú disparat fet tota una fúria i donava un cop de porta que em feia sobresaltar. Els altres reien escandalosament. Em preguntava ,sovint, per què aquells colors, què tenien d’especial? Perquè aquell equip que poca gent d’aquella ciutat sabia ubicar al mapa? S’havien begut l’enteniment, potser?

Em va costar molt entendre per què la gent cridava tant davant d’una pantalla de televisió animant a uns jugadors que estaven a mil quilòmetres.

Em van explicar, que a part d’agradar-me o no el futbol, havia de viure l’ambient en un camp en directe i veure els jugadors de ben a prop, llavors i només llavors, podria jutjar els sentiments d’un barcelonista i de fanàtics d’altres equips.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3360/tenir-cura-del-malalt https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3360/tenir-cura-del-malalt Thu, 01 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3360/tenir-cura-del-malalt
Hi ha una assignatura en concret, molt interessant, anomenada infermeria geriàtrica. És anual i hi ha qui diu que és una assignatura fàcil i avorrida perquè només cal aplicar el sentit comú. Et parla de la persona quan es fa gran, les necessitats i les moltes mancances que té, com podem fer-li la vida més fàcil i ajudar-la a superar petits obstacles de la vida quotidiana. És una assignatura que va més enllà de la ciència. Parla de les persones i dels cuidadors i cuidadores, d’aquestes persones que no sempre són infermeres però en la majoria de casos són dones.

Hi ha altres assignatures, que van pel mateix camí que l’anterior, també força interessants i que poden ser més o menys avorrides. totes prioritzen la persona, els familiars,els amics...

Ara estic treballant, intento aplicar la teoria i passar a la pràctica. La veritat és que és molt més gratificant, a part de la recompensa econòmica mensual, perquè estic cara a cara a la realitat, amb el contacte humà que és el que sempre he volgut fer.

Em sap molt greu per alguns professors perquè molta teoria no la podré aplicar mai, es quedarà en teoria i prou. Massa teoria per aplicar en poc temps. La majoria de vegades no dono a l’abast. Fins i tot hi ha dies que deixo al pacient o familiar amb la paraula a la boca perquè no tinc aquells minuts que em demanen i que la universitat diu que hem de dedicar. Llàstima, sento molta llàstima perquè tinc la sensació de fer les coses malament. Hi ha qui ho entén i espera el seu torn pacientment i hi ha qui et fot el moc perquè fa molta estona que espera. Prefereixo les queixes, amb motiu o sense, a haver de córrer i cometre errors que em poden marcar tota la vida ja que treballo amb persones i no en un forn de pa on si confonc una barra de mig amb una de quart no pot passar gaire res.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3327/cal-denunciar https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3327/cal-denunciar Thu, 25 Mar 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3327/cal-denunciar
Ara bé, què passa amb molts bancs, per exemple, quan hem de pagar interessos, comissions i altres despeses que molts usuaris no sabem què són ni perquè serveixen? Ho deixem córrer! Quan demanem les targes ens venen el rotllo de la comoditat, que de còmodes ja ho són, però molts no saben la diferència entre la targeta de crèdit i la de dèbit, entre altres coses.

La setmana passada, després de deixar les criatures a l’escola, vaig anar al banc a posar la llibreta al dia que de moment és de les poques coses que encara pots fer gratuïtament. No hi havia molta gent: un noi que 'es cagava en tot' en veu alta, una senyora que parlava pel mòbil, una noia amb molta pressa i jo que només esperava tocar el dos de seguida que pogués.

“Quan la llibreta triga uns segons a sortir del caixer...mal rotllo” vaig pensar. Em vaig endur un bon ensurt; m’havien cobrat una assegurança de vida -que jo havia demanat- dues vegades, per assegurar-se el tret, imagino. Una altra assegurança? Però quantes vides es pensen que tinc, aquesta gent? Indignada, vaig retornar el rebut, que en principi es negaven a fer-ho i quan vaig buscar els autors de la tal assegurança ni rastre, ningú en sabia res. Confesso, no vaig denunciar, però ho faré.

Amb tot això, no vull imaginar-me què passa amb la gent gran que no sap llegir ni escriure. No vull pensar que hi ha gent que es dedica a fer-los desaparèixer en segons allò que els ha costat guanyar en anys.

I què en dieu de les companyies telefòniques? Perquè els costa tant poc donar-nos d’alta i tant per la baixa?! Sempre et posen una excusa o altra. Els operadors no són mai els mateixos i sovint et fan promeses que mai s’arriben a dur a terme. Penso que hauríem de fer com ells, gravar les trucades i les promeses, però, què trist haver d’arribar fins a aquests extrems.

Són altres maneres de fer, però també són robatoris i encara que no hi hagi bosses ni rambles pel mig, cal denunciar!

]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3295/igualtat-entre-homes-i-dones https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3295/igualtat-entre-homes-i-dones Thu, 18 Mar 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3295/igualtat-entre-homes-i-dones
Quan arribo al vespre de la feina; després de fer de mestressa de casa, mare, cuinera, companya, esposa, infermera... No tinc esma ni per respirar, és llavors que tinc insomni i no sóc capaç d’aclucar els ulls. Tot té un preu i com que volem igualtat i ens hem empassat molts d’aquells anuncis que diuen que les dones estem fetes per fer més de dues coses a la vegada i que els homes no serien capaços... (per cert, sempre m’he preguntat qui hi ha darrera d’aquests anuncis, homes o dones?) Ens ho hem cregut de veritat i moltes, jo la primera, hem anat pel món com les “superwomen”, com les que podem fer-ho tot, vaja.

Penso que els homes, en aquest aspecte, sí que van ser més intel·ligents i sincers, tot i que algunes ens costi reconèixer. Ara bé, les dones demanem, també, que certes tasques, es reparteixin per igualtat: que els homes col·laborin a casa, que facin la compra, els cridem si ens trepitgen el terra moll i quan els tenim “·ensenyats” se’ns van de visita a casa de la mare i els prohibeix fer res de tot d’això, si l’objectiu és fer-los tornar bojos anem per bon camí!

Per l’altra banda, i com que vull ser justa amb els dos sexes, no puc deixar de parlar de la custòdia dels nens quan hi ha un separació matrimonial perquè arrossegaria la mala consciència tot el dia. La pregunta és, perquè moltes dones- i gairebé tots els jutges- creu que els petits han d’estar amb la mare i no amb el pare? Perquè moltes fèmines creu que el sexe oposat no és capaç d’assumir aquest càrrec? És que un pare no té el mateix dret que una mare? Volem o no volem igualtat, doncs? I per cert, no s’hi val l’excusa que el pare no pot donar el pit perquè això és temporal.

Estic en desacord que les dones fem la mateixa feina que els homes cobrant menys, estic en desacord que les dones carreguem tot el pes sobre les nostres esquenes, però, també estic en desacord que fem broma amb les neurones dels homes i que els traguem el dret a gaudir de la paternitat com la maternitat. Igualtat per a tots!


]]> https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3253/anglada-comencem-a-respectar-nos https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3253/anglada-comencem-a-respectar-nos Thu, 11 Mar 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/laila-karrouch/blog/3253/anglada-comencem-a-respectar-nos
Senyor Anglada, comencem des del principi: no és el mateix ser marroquí, musulmà, àrab, magrebí...ho dic perquè estaria molt bé que s’informés abans de parlar. Més que res per quedar bé davant la gent i fins i tot algú pensaria que vostè té cultura i tot. No tothom que neix en un país àrab és musulmà i no tot musulmà neix en un país àrab. No tothom aplica la religió de la mateixa manera i és creient amb la mateixa intensitat. Hi ha tantes religions com persones i cada persona és diferent. Per això li dic, comencem a respectar-nos, perquè estem convivint junts i vulguem o no els nostres fills s’acabaran casant amb gent autòctona i els fills d’aquests seran d’allà on ells vulguin ser. No cal anar molt lluny, quan van arribar els immigrants procedents d’Andalusia molta poca gent s’imaginava la barreja d’avui en dia.

Per altra banda, penso que hi ha altres maneres de buscar vots, de ficar-se als ciutadans a la butxaca sense haver de perdre el respecte a ningú. Tots som com som. No podem faltar al respecte ni als musulmans, ni als catòlics, ni als protestants, ni als homosexuals, ni als obesos, ni als que van en cadira de rodes! Ho dic indignada perquè no ens podem permetre, el segle XXI, aplicar la dictadura a uns quants per aconseguir la democràcia.

Imagino que molts van veure 'El follonero' la setmana passada i saben de què parlo, d’aquí ve la meva indignació. No em dedicaré a analitzar les frases d’aquest senyor perquè necessitaria un llibre sencer, i no cal. Crec que res és bo amb excés, per això tenim uns polítics que han de buscar unes sortides, unes solucions amb fets perquè les paraules volen, ja ho sabem tots. Per davant de tot, sempre respecte.
]]>