<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/</link>
	<title>Blog Francesc Codina i Valls</title>
	<pubDate>Sun, 09 Dec 2012 15:43:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[La Catalunya claudicant ataca de nou]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9243/la-catalunya-claudicant-ataca-de-nou</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9243/la-catalunya-claudicant-ataca-de-nou</comments>
		<pubDate>Sun, 09 Dec 2012 15:43:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Francesc Codina i Valls]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9243/la-catalunya-claudicant-ataca-de-nou</guid>
		<description><![CDATA[Sovint volem ignorar el fet que existeix una Catalunya claudicant.  Precisem el concepte. En primer lloc, s'ha d'evitar de confondre-la amb la Catalunya que podríem anomenar "nova", resultant dels trasbalsos demogràfics que ha viscut la nostra societat en els darrers seixanta o setanta anys, i que han comportat que avui més de la meitat de la població catalana estigui encara enmig d'un procés que en podríem dir d'arrelament (lingüístic, cultural i nacional). Aquesta Catalunya nova per força ha de dubtar sobre els dos projectes nacionals que se li ofereixen. Per orígens, una part es decanta pel projecte espanyol; per expectatives de futur, una altra part es decanta pel projecte català. La majoria, però, voldria una opció intermèdia, una Catalunya més reconeguda dins  Espanya. A nivell electoral, això potser explica la resistència del PSC a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i potser fins i tot el creixement que hi ha experimentat Ciutadans, un partit d'àmbit català que practica un discurs biidentitari esbiaixat cap a l'espanyolisme. La Catalunya claudicant també és producte de la història, però no pas dels trasbalsos demogràfics, sinó dels trasbalsos polítics. És una Catalunya espantada, que té por de les reaccions de l'Estat espanyol, però encara més de les turbulències socials i polítiques que genera la pròpia realitat catalana. Encara recorda que la república i l'autonomia van precedir la guerra i la revolució social. Considera que el franquisme va ser un mal salvador d'un mal pitjor, però que va durar massa temps. Sap per experiència que les conquestes de més llibertat per a Catalunya han estat sempre associades a un protagonisme elevat del poble baix, a l'ascens de les forces d'esquerra, a un perill de "desordre" més o menys gran. Sense anar més lluny, recorda que la reforma de l'estatut va ser impulsada per un tripartit d'esquerres, i que la cosa va acabar malament, perquè va excitar l'espanyolisme... La recentralització impulsada pel PP, la manifestació de l'11-S i la decisió del president Mas de liderar el moviment per l'Estat propi van desconcertar aquesta Catalunya espantada. Per uns moments va pensar que potser sí que el tomb radical d'Artur Mas podia ser positiu. CiU sortiria de les eleccions amb majoria absoluta, o gairebé, les esquerres quedarien molt debilitades, el PP s'espantaria i oferiria una alternativa raonable (una aproximació al pacte fiscal, respecte per la llengua i la identitat catalana, etc.). Però el vot del poble baix (entossudit a repetir els errors del passat, pel que sembla) va fer davallar el centredreta catalanista i va convertir en determinant l'esquerra independentista, que ara exigeix un gir social i el referèndum a canvi del suport parlamentari al govern de CiU, alhora que des de Madrid el PP endureix l'ofensiva centralista. En aquest context, la Catalunya espantada comença a transformar-se novament en claudicant, i a través del poderós grup d'opinió que propaga la seves idees torna a reclamar un retorn a l'ordre... La pressió sobre Mas és i serà enorme. L'ull crític i inquisidor dels analistes i opinadors del partit dels amos (que diu López Burniol) fiscalitza de nou ERC, sospitosa de cometre qualsevol malvestat en qualsevol moment... Pels partidaris de l'Estat propi és hora, doncs, de demostrar que tenen tan coratge com seny. I també de refiar-se de la Catalunya valenta, la que no té por de perdre-hi amb la llibertat nacional, sinó de guanyar-hi un futur millor: la Catalunya dels joves, la Catalunya de la classe treballadora i les classes mitjanes depauperades per les polítiques injustes i ineficients de la dreta liberal i democristiana que avui comencen a ser àmpliament qüestionades a tota Europa.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Wert i l'espanyolisme assimilista]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9211/wert-i-lespanyolisme-assimilista</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9211/wert-i-lespanyolisme-assimilista</comments>
		<pubDate>Tue, 04 Dec 2012 15:28:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Francesc Codina i Valls]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9211/wert-i-lespanyolisme-assimilista</guid>
		<description><![CDATA[La llei Wert no és cap novetat. S'inscriu en una llarga tradició d'imposició legal de la llengua espanyola als territoris de parla catalana. Una tradició que té l'origen en les disposicions que van seguir el Decret de Nova Planta (1707-1716), i que va continuar al llarg del segle XIX i de gairebé tot el segle XX, amb el breu parèntesi de l'autonomia republicana. Amb la fi del franquisme i la transició política, Catalunya va recuperar una autonomia limitada i mal finançada, però que malgrat tot va permetre retornar el català a l'escola, no solament com a matèria, sinó com a llengua vehicular i mitjà principal d'aprenentatge. L'adopció del programa d'immersió lingüística a la dècada dels vuitanta i la seva generalització a partir dels anys noranta han fet possible l'adquisició efectiva de la llengua per un gran nombre d'infants i joves provinents de famílies no-catalanoparlants. La catalanització en llengua i continguts de l'escola (tot i no ser completa) ha impedit que la catalanitat esdevingui un fenomen residual. Tot i que som molt lluny de la normalització plena, hem evitat de caure pel pendent letal de la minorització. L'escola ha estat el factor més important que ha compensat el domini abassegador del castellà en la majoria dels àmbits de la comunicació. Si avui el catalanisme és majoritari dins la societat catalana, i si el sobiranisme i l'independentisme hi han guanyat espai, és en gran part gràcies al fet que l'escola ha preparat el terreny: no sols ha "facilitat" la llengua a les noves generacions, sinó que també les ha cohesionades i ha contribuït a afavorir la seva identificació amb el país i els seus valors. El nacionalisme espanyol fa temps que s'ha adonat d'aquests efectes. Per aquest motiu el Partit Popular fa anys que va decidir posar fi a l'escola catalana. Contra la catalanització, espanyolització, aquesta és la recepta. I no és pas exclusiva del ministre Wert. En el fons d'aquesta i altres decisions que vindran hi ha un projecte: l'assimilació pura i dura de les nacions peninsulars a la llengua, la cultura i els valors de l'Espanya de matriu castellana. La primera etapa passa per la minorització i la residualització: el propòsit de convertir el català a Catalunya en una matèria esqueixada de la troncalitat, en una "especialitat" no subjecta a la revàlida, és prou explícit.  Un tal projecte assimilista, en aquests moments absolutament dominant a l'Estat espanyol, sense cap oposició per part del PSOE, fa que la permanència de la nació catalana dins aquest marc polític sigui incompatible amb la seva existència. N'hem de sortir com més aviat millor. La independència és l'únic camí que ens deixen. El problema és que per aconseguir-la el catalanisme s'ha d'enfortir molt. L'espanyolisme assimilista, amb tots els poders legals i fàctics a les mans, voldrà impedir-ho. Per això intentarà dividir-nos. La llengua, les llengües, seran convertides en armes de combat.  Des del catalanisme s'haurà d'evitar de caure en la trampa. Més que mai haurem de ser curosos i precisos en els arguments, el llenguatge i les propostes. No podem defensar-nos de l'assimilisme espanyol amb respostes que en siguin una mena de rèplica invertida. El catalanisme i l'independentisme, si volen ser hegemònics, no poden ser assimilistes, sinó integradors. En això, també ens diferenciem del nacionalisme espanyol.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Les ferides de CiU]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9204/les-ferides-de-ciu</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9204/les-ferides-de-ciu</comments>
		<pubDate>Mon, 03 Dec 2012 19:46:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Francesc Codina i Valls]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/la-talaia/blog/9204/les-ferides-de-ciu</guid>
		<description><![CDATA[Des dels seus orígens, l'independentisme català ha estat minoritari i clarament decantat cap a l'esquerra, mentre que els corrents hegemònics del moviment catalanista han estat de dretes (la Lliga) o de centredreta (CiU), si exceptuem el breu període republicà en què va dominar ERC. Per això el tomb cap a l'independentisme que Artur Mas va donar a CiU arran de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012 té una inqüestionable dimensió històrica. Malgrat una certa ambigüitat terminològica (com demostra la cura a evitar la paraula "independència"), ningú no pot negar que CiU i, d'una manera molt nítida, el seu màxim líder han protagonitzat una doble ruptura. Un trencament respecte a l'Estat espanyol, però també un trencament respecte a la tradició del catalanisme de centredreta. Un tomb tan extrem no es pot fer sense produir algunes ferides doloroses. El retrocés electoral de la coalició  (tot i l'avanç del conjunt del sobiranisme) les ha fet visibles i les ha agreujades. CiU ha començat a esfilagarsar-se. L'entorn empresarial reclama un retorn a l'ordre. Duran se'n fa ressò. Vila d'Abadal se'n va d'Unió. I tot plegat projecta una ombra d'incertesa sobre el futur de les relacions entre CDC i UDC. I això que només som al començament. Què passarà quan es materialitzin els pactes de governabilitat amb ERC? Com jugaran el PP i el govern de Madrid per tal de desestabilitzar l'entesa sobiranista i forçar el retorn a l'ordre del centredreta catalanista? El procés polític cap al referèndum haurà de travessar uns quants camps de mines. Només podrà arribar a la fita si ERC s'arma de seny i de paciència (virtuts que no semblen pas faltar a Junqueras) i si el president Mas i CDC són capaços d'aguantar les estrebades de l'entorn i de suportar el dolor de les ferides internes.]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
