Blog Loreto Giralt Turón

Fugida de cervells

Loreto Giralt Turón — Sat, 03 May 2014 17:55:00 +0200

”Tots els que estudien una carrera haurien de marxar uns anys a treballar a l'estranger” deien aquest matí un parell de joves que esmorzaven a la taula del costat. Fins aquí, bé. El que no comparteixo és la segona part del diàleg:

“No entenc com poden haver-hi profes o metges que no s'hagin mogut mai del poble, així ens van les coses”

A veure, tots sabem que el jovent té un munt de motius per marxar a treballar a l'estranger, formar-se i, si els ve de gust, quedar-s'hi a viure. Per més greu que ens sàpiga penso que no tenim cap dret a demanar-los que no ho facin, sobretot si tenim en compte el panorama que els hem deixat.

Allò que no em sembla bé és que cap professional sigui desprestigiat pel fet d'estudiar a les nostres universitats, marxar una temporada per aprendre anglès si li venia de gust i tornar per treballar ben a prop de casa quants més anys millor.

Marxar a l'estranger hauria de ser una opció (no una solució a l'atur, com ens vol fer creure el govern), però treballar a Catalunya hauria de ser un dret. I, encara que puc entendre que la reacció de la noia és una mena de mecanisme de defensa (accentuar el costat bo de l'adversitat) em recorda a aquells que, després de patir una malaltia greu, se senten superiors als demés pel fet d'haver “crescut com a persones”. Consti que no dic que sigui fals, ni que treballar a l'estranger no sigui positiu, però una cosa no garanteix l'altra: ni tots els professionals que han marxat són bons ni tots els que s'han quedat són dolents. Les coses mai no són tant simples.

Assortit de religions

Loreto Giralt Turón — Sun, 27 Apr 2014 23:24:00 +0200

Ni el meu home ni jo som de missa, a pesar que els dos hem fet la comunió i, fins i tot, la confirmació. Per això quan va néixer la Clara, ni se'ns va passar pel cap batejar-la. “Quan toqui ja decidirà ella mateixa” dèiem, convençuts. I ens quedàvem tant amples.

L'altre dia, però, quan una mare de l'escola va dir-me que l'any vinent la seva filla començaria la catequesi de la primera comunió (es veu que ara s'hi ha d'anar dos anys) se'm va encendre la llumeta d'alarma. Com pot la meva filla triar res si ni tant sols sap què és una missa? Aprofitant que era setmana Santa vaig decidir posar fil a l'agulla i li vaig explicar a grans trets de què tracta el cristianisme. Però per escollir s'han de conèixer les altres opcions i també li vaig exposar el poc què sé de la religió jueva, islàmica i la budista (demano disculpes als hinduistes i als seguidors de les religions tradicionals xineses i de les naturals, però és que no en sé un borrall) . Evidentment també vaig explicar-li què pensa la gent que no creu en cap religió, que és el que domino millor, tot sigui dit. El resultat: un embolic mental considerable, però jo ja havia complert.

Quan ja havia donat el tema per acabat (“Tu vés-hi pensant” vaig dir-li) decidim visitar l'exposició de mòmies que estarà a Girona fins a l'agost i que, per cert, val la pena no perdre's (si cal, obvieu quina entitat l'organitza)

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumgirona/momiasegipcias_ca.html

i em trobo amb això (més o menys):

“D'entre tots els objectes que els egipcis introduïen dins dels sarcòfags, hi havia una mena de passador amb l'imatge que la persona morta volia adoptar un cop passés a formar part del regne d'Anubis”

- I podien triar qualsevol cosa? em pregunta la Clara

- Suposo, no sé (en què estarà pensant??)

- Doncs ja sé de quina religió vull ser: de l'Egípcia!

Quin tip de riure

Loreto Giralt Turón — Thu, 13 Feb 2014 18:44:00 +0100

M’he assabentat que alguns diaris anglesos incorporen els signes (?) o (!) als seus articles d'opinió per avisar als lectors que no se'ls han de prendre al peu de la lletra. No qüestiono la utilitat de l'estratègia, tots sabem que la ironia massa subtil pot portar a males interpretacions, però no sé si autors com Tom Sharpe, Pere Calders, Mark Twain i molts d'altres pensarien de la mateixa manera.

A la vida no literària succeeix més o menys igual. Quantes vegades, sobretot per manca de informació contextual, se'ns escapa que el company de feina o l'amic no ens està dient això sinó allò, li responem això i ens quedem tant amples?

En canvi amb el sarcasme, tot i que són cosins germans, ja cal que anem amb peus de plom. El sarcasme no és cap joc d'intel·ligència sinó una tàctica que utilitzen els covards per ferir o burlar-se públicament d'una persona sense que els demés se n’adonin que estan presenciant una conducta reprovable o, encara pitjor, fent-los-en còmplices perquè, com que és més cruel, sanguinolent i matusser que la ironia, és més fàcil d'identificar i no s’hi val fer-se el longuis, malgrat qui calla no sempre hi consent.

Mentre que l'ironia és una demostració d'enginy, el sarcasme és tirar la pedra (apuntant on fa més mal) i amagar la mà.

Estimar-se

Loreto Giralt Turón — Sun, 12 Jan 2014 15:38:00 +0100

Des del llit estant, en Pau escoltava els sorolls que provenien del menjador. No el deixaven quedar-se despert més enllà de les nou del vespre. Ets massa petit, li deien. Si almenys pogués fer com la mare i llegir dins del llit... però no en sabia prou, tot just anava per la lletra de pal.

Malgrat no sentia la televisió sabia que els pares tampoc dormien, n'estava convençut perquè podia veure la llum que s’escolava per sota de la porta del dormitori.

Estarien lluitant contra alienígenes que havien vingut a destruir el planeta? Podien transformar-se en superherois i no li havien explicat? Ell era qui marcava més gols de la classe... i si també tenia poders? Va incorporar-se i va buscar l'interruptor de la llum a les palpentes. Tens massa imaginació, fill, li deia la mare. Ja està, ja ho sabia! Els pares s'estaven estimant, tal com la seva cosina li havia explicat que feien els grans quan es quedaven sols.

Però si estimar és molt fàcil, va dir-se en Pau. Ell estimava al pare, a la mare, a la senyoreta, a la cosina, a l'entrenador, a l'avi, a l'àvia, a la Puça i al seu amic Bernat. A tot arreu i amb qui fos, no li calia estar sol per estimar; podia fer-ho dinant, passejant, quan jugava a futbol, quan era a escola, quan es rentava les dents i, fins i tot, quan jugava amb la “play”. En Pau va sospirar: Tant grans que es pensen que són i no saben fer ni això! Tot seguit va acotxar-se i va tancar el llum.

El vot de qualitat

Loreto Giralt Turón — Tue, 17 Dec 2013 21:48:00 +0100

A fora glaçava però l'ambient dins l'oficina era roent. Com sempre, la Glòria només expressava la seva opinió i els companys, tant si volien com si no, l'havien de sentir. En Tomàs, també com sempre, s'havia enrocat en la posició contrària de la Glòria i no parava de repetir "és de sentit comú, és de sentit comú". La Xènia tenia els ulls clavats a la pantalla de l'ordinador: havia d'extreure unes estadístiques urgents però sabia que si no deixaven de bramar no se'n sortiria pas. La Sandra, que acabava de tenir sexe sense complicacions a l'aparcament amb un amic, es mostrava conciliadora "no s'ha de generalitzar, no s'ha de generalitzar" deia. La Dolors, que ja havia renunciat a acabar l'informe, assentia. Primer cap a una banda i després cap a l'altra. I en Marc, assegut al costat de la finestra, aprofitava per badar. Si li demanaven l'opinió, es posaria de la banda d'en Tomàs.

De sobte van sentir el soroll d'unes claus. Era el director que obria la porta del despatx.

- Ja veureu- va dir en Tomàs

Abans que tingués temps de dir bon dia, li va engaltar la pregunta:

-Francesc, a veure si ens pot ajudar. Què és millor, posar les verdures senceres al rostit o passar-les pel "xino"?

- Home, jo ho tinc clar. A mi m'agraden senceres i que se'm desfacin a la boca

- Veieu? Veieu?- va dir en Tomàs

I llavors ho van veure. Fins i tot els que mai de la vida no havien cuinat un rostit.

Àlex, posa'm un tallat, si us plau

Loreto Giralt Turón — Thu, 14 Nov 2013 22:53:00 +0100

Fa uns mesos vam posar el crit al cel perquè l’actor Àlex Casanovas, el mateix que ha sigut nominat pel premi Gaudí , que ha presentat “Amor a primera vista” i que ha aparegut a serials com “Nissaga de poder” o “Estació d'enllaç” es veia obligat a servir cafès en el bar Antaviana de Figueres per raons econòmiques.

És cert que el teatre passa per un moment delicat: factors com la pujada desproporcionada de l’IVA, la contenció de les famílies alhora d’invertir en oci, la manca de subvencions, el poc interès que susciten alguns esdeveniments i la baixa qualitat dels altres... no faciliten les coses.

El que no entenc és que el detonador de la polèmica fos precisament que un actor faci dues feines. Se m’acudeixen diferents hipòtesis:

Com els avis i els pares, encara considerem que fa de bon professional treballar del mateix durant tota la vida. Canviar un ofici per un altre que, segons l'ordre social, sigui inferior significa fracassar.
La feina d’actor és més valuosa que la de cambrer. Per tant, sense considerar els aspectes econòmics, un treball per ell mateix ens pot fer més feliços que un altre.

Quants de nosaltres hem treballat de cambrers, caixers o fent classes particulars mentre estudiàvem a l’institut o a la universitat? Clar, si la situació és provisional és una altra cosa, les expectatives són diferents, em direu. I tant. Però quin treball avui dia és definitiu i, sobretot, estem segurs de voler tenir un treball definitiu?

Perquè ens costa Déu i ajuda, a partir d’una edat, arremangar-nos i obrir-nos a nous aprenentatges i experiències si, en el fons, sabem que és avantatjós per nosaltres mateixos?

La setmana passada vaig assistir a una funció de “Manicomio”, l’últim espectacle del Circo de los Horrores. Els mateixos artistes servien el cafè, recollien les entrades, es disfressaven de pallassos, feien acrobàcies i netejaven l'envelat després de la funció. Pel que he vist, tots els circs funcionen igual. I no passa res.

Consti que no estic criticant en absolut a l’Àlex Casanovas. Al contrari, penso que va ser valent quan va posar-se a servir cafès, sobretot perquè devia preveure el ressò mediàtic que comportaria. El que no em semblaria tant bé és que ho hagués fet precisament per això.

La gent és "tonta"

Loreto Giralt Turón — Tue, 24 Sep 2013 23:54:00 +0200

- Entre el futbol, l'anglès, la informàtica i els deures els nens no tenen temps ni de jugar

- Sí, pobrets ... encara que de vegades no queda més remei

- No, és clar, si s'ha de fer es fa. Però sempre hi han els típics pares que se'ls volen treure de sobre

- O que es pensen que els nens els sortiran més intel·ligents

- Sembla mentira que la gent sigui tant curta

* * * *

- Jo cada dia sóc més ascèptic amb el procés. Tot i que sóc partidari de la independència estic fart de sentir dir que, quan siguem fora d'Espanya, s'acabarà la crisi de cop. Perquè això no passarà

- No, és clar, durant un temps les passarem putes

- Essent optimista almenys durant 5 o 6 anys

- No serà fàcil

- Però això la gent no ho veu. És pensen que l'endemà tot seran flors i violes

- Que ingenus

* * * * *

- Avui dia només troben feina els “enxufats”

- I la gent que val s'ha de fotre

- Has vist el paio nou de manteniment?

- Un altre enxufat. El meu germà, en canvi, després d'onze anys a la mateixa empresa, en fa dos que és a l'atur. I no troba absolutament res.

- Sí, és que com a mínim podrien vigilar a qui agafen. Hi ha molta gent al carrer que faria més bé la feina. Però jo no sé si m'atreviria a recomanar a ningú

- Per què no?

- I si després no rendeix? Jo quedo com el cul.

- Home, és que només recomanaria als que sé segur que serveixen

- Com el teu germà, no?

Tots hem dit alguna vegada que “la gent és tonta”. Però, si estem envoltats de tants tontos com ens pensem, estadísticament és poc probable que nosaltres siguem l'excepció.

Fins que la mort ens separi

Loreto Giralt Turón — Sun, 22 Sep 2013 12:40:00 +0200

A veure, estimada. Tot i que encara no ho saps, la veritat és que tu no desitges separar-te de mi, et deixes portar massa pels que manen, pels amics, per les modes, ja m'entens...

Mira, si vols podem fer un pacte: a partir d'avui ja no caldrà que carreguis amb totes les tasques de la casa. Els diumenges cuino jo! Que et sembla? Et faré una paella que te'n lleparàs els dits! Agafa paper i llapis que et dic el què necessito.. això sí, reina, els plats els rentes tu, que ja saps que ma mare mai no m'ha permès fer aquesta mena de tasques. Sempre ha estat així i, per més que vulguem, nosaltres no podem pas canviar-ho.

Que no és per això? Va, dona, va, que ens coneixem! Està bé, està bé, tu guanyes... et donaré algunes monedes perquè vagis a fer el cafè, que no tot ha de ser patir en aquesta vida! Però no em demanis res més, la resta del teu sou me'l quedaré jo, que ja saps que tinc moltes despeses i entre tots hem de ser solidaris.

Junts tirarem endavant la casa, n'estic convençut! Què dius? Que no és pels diners? Clar que és pels diners! Ets cruel. Si sabessis com t'estimo no diries aquestes coses. Qui més podria voler-te, si no? Gràcies a mi ets qui ets... però no cal que m'ho agraeixis, la meva obligació es vetllar perquè siguis feliç.

Vols ser una dona lliure? Pobreta, que no saps que si treus un periquito de la gàbia és mor al cap de poques hores? Tu i jo hem de continuar junts perquè, plegats, podrem superar-ho tot! Ja veuràs com, algun dia, m'agrairàs que t'hagi obert els ulls.

Vinga va, perquè no diguin que sóc mala persona et deixaré triar. Ja t'he posat la butlleta dins del sobre.

De visita a ca La Caixa

Loreto Giralt Turón — Wed, 24 Jul 2013 18:28:00 +0200

Sé que és dolent per la salut i que no ho hauria de fer però avui, empesa per la necessitat, m’he trobat de nou dins una sucursal de “La Caixa”.

- Hola, vull fer un ingrés a un número de compte vostre

- Bon dia, és clienta?

- No

- Doncs li haurem de....

- Sí, ja ho sé, em cobrareu dos euros

(Uis, no l’he deixat acabar de parlar, m’estaré tornant una maleducada? )

L’home alça el cap, aixeca les celles i em mira. “Si li va més bé pot fer l’ingrés pel caixer automàtic”

-No, no és un import rodó. M´estimo més fer-lo aquí

(No és que no m’entengui amb els caixers automàtics sinó que l’import que he de pagar puja a 446,80 €. Si tenim en compte que el caixer només admet bitllets i, evidentment, no torna canvi, calculo que fent l’ingrés per aquesta via perdré (o, més ben dit, La Caixa em robarà) 3,20 €. Tant per tant, prefereixo que m’estafin els 2€ i almenys obtindré un comprovant com Déu mana)

-Haurà de plantejar-se d’obrir un compte a l’entitat

(Malgrat ho sembli, la seva cara em diu que no m’està prenent el pèl)

-Només per això? No, gràcies

- Dona, per això i altres coses

-Deixem-ho així, serà millor

Per acabar-ho de rematar, quan arribo a casa, el meu home em diu “Encara has tingut sort que t’hagin volgut fer l’ingrés a finestreta” Com diuen en castellà “apaga y vamonos” .

La conclusió és que, com que és difícil que les escoles, associacions... deixin de treballar amb l'anomenada entitat bancària –quins tractes de favor els deuen fer?- , m’hauré de plantejar seriosament tramitar els ingressos a través del meu banc, aquell que no em cobra comissions, ni manteniment, ni enviament de documentació a casa... però que no té la sort de tenir una magnífica sucursal a cada cantonada (o en un de cada dos edificis emblemàtics de la ciutat)

Els nens macos

Loreto Giralt Turón — Fri, 19 Jul 2013 21:18:00 +0200

Els caps de setmana, mentre la nena i el seu pare encara dormen, m’agrada baixar d'hora a la cafeteria a llegir la premsa. Podria comprar-me el diari, o fins i tot fer-me’n subscriptora –em sortiria més barat i els dijous podria anar de franc al cinema- però trobo que aquesta estona, que és només per mi, em serveix per encarar el dia amb bon humor i energia.

Per això em molesta que, un cop estic asseguda a la meva taula petitona i arraconada, amb el diari i el cafè amb llet fumejant, se m’acostin tota mena de marrecs a qui els seus pares han renunciat vigilar o, senzillament, passen de fer-ho.

Podria explicar-vos molts casos, com el d’una nena que, com que dec fer cara de mixino, va creure que em moria de ganes de jugar amb la seva piloteta de goma. O el d’un nen que feia derrapar el seu cotxe damunt la meva taula. O el d’una altra que, com si volgués sotmetre’m a un tercer grau, no parava de preguntar-me “Què fas?”, “Com et dius?”, “Tens fillets?”

Ja sabem que els infants mai no són culpables de res (segur?) però... i els pares? Doncs els pares es limiten a mirar l'escena i somriure dolçament "Oi que és simpàtic el meu fill? Oi que és mono?" Molt! Tant que posaria una gàbia a l'entrada de cada bar per tancar-lo a dins.

El concert

Loreto Giralt Turón — Fri, 28 Jun 2013 20:23:00 +0200

Ara que molts blogs tanquen per vacances se m’acut que hi ha amors d’estiu, cançons d’estiu, llibres per l’estiu, programació d’estiu… com ha de ser, doncs, un post d’estiu?

No ha de tractar ni de política, ni de retallades, ni de feina, ni de malalties, ni d’estudis ni d’estacions d’esquí.

Tampoc no ha de fomentar grans reflexions ni parlar de temes complexes, no oblidem que la gent està de vacances i pensar, cansa.

No ha de ser reivindicatiu ni atiar revolucions estranyes . Cal permetre que els senyors polítics puguin aprovar les lleis més malparides tranquil·lament, entre mojito i mojito.

Tal com està l’economia de les famílies, tampoc és correcte parlar de grans viatges ni d’hotels de cinc estrelles.

De futbol? Estaria bé però a l’estiu no hi ha lliga, ni Champions ni res de res. Una llàstima, si tenim en compte que és l’únic motiu pel qual la gent és capaç de mobilitzar-se per una causa comuna.

De menjar? Potser sí, però que no sigui massa calòric que toca d’exhibir-nos per les platges i les piscines del país

Del concert per la Llibertat que es celebrarà demà al Camp Nou i que servirà per explicar a tot el món com entén la democràcia el regne d’Espanya? Ai no, que permetre que un poble decideixi la seva identitat i el seu futur és massa revolucionari!

No m'han convidat a casament!

Loreto Giralt Turón — Tue, 25 Jun 2013 00:37:00 +0200

Per què ens dol tant que una amistat, encara que faci temps que no hi tinguem relació, no ens convidi al seu casament ? Estem ansiosos d’assistir a la missa? Al banquet? De gastar-nos els diners que no tenim en el regal? De lluir muda?

Penso que si donem tanta importància a aquest fet és perquè, en el fons, encara creiem que casar-nos és un esdeveniment puntal de la nostra existència (“el millor dia de la meva vida” us sona?) i, en conseqüència, convidar a una persona o no convidar-la marca la diferència entre l’estima que podem sentir vers ella i la indiferència.

S’ha de ser molt “carca” per pensar això, oi? I més avui dia que hi ha tanta gent que es separa o que simplement mai passa per la vicaria. Sí, sí. Doncs reconec que he estat a punt de caure de quatre potes en el parany. Quant de mal han fet els contes de fades!

El passat cap de setmana va casar-se la Marta. Fa molt de temps vam formar part de la mateixa colla d'amics i resulta que jo sóc la única que no ha rebut la invitació. Buf, d’entrada vaig empipar-me molt. Què s’ha pensat, la tia aquesta?

Però a veure, a veure, rumiem una mica. Quants anys fa que no ens veiem, ni parlem ni ens enviem un sol missatge? Si ni tan sols la tinc agregada com a amistat del Facebook !

Què sabem una de l’altra? Quin interès tinc a assabentar-me’n? Els nostres camins s'han separat tant que no sé de què treballa ni on viu ni que li agrada fer.

Si m’hagués convidat al casament, hauria volgut assistir-hi? Segurament no.

Per què em molesta, doncs, que no ho hagi fet? Perquè, en el fons, a ningú no li agrada sentir-se rebutjat, encara que l'altra persona ja no signifiqui res ni tingui cabuda a la nostra vida.

Francament, posats a rumiar us diré que ni tan sols recordo si la Marta va assistir al meu propi casament (el qual us asseguro que no va ser gens multitudinari i, ni de bon tros, el moment més emotiu de la meva existència).

Sigui com sigui, li desitjo el millor. Com a tothom, en fi.

El nom

Loreto Giralt Turón — Sat, 08 Jun 2013 20:24:00 +0200

Us imagineu que Nabókov hagués batejat a l’inoblidable Lolita com a Teresina de cal Mut?O que l’intrèpid Ulisses d’Homer s’hagués anomenat Kevin Martínez?

És evident que els noms propis estan plens de connotacions històriques, mitològiques o literàries i, per tant, quan un escriptor n’escull un, i descarta la resta, no ho fa de manera arbitrària sinó després d’haver-ho raonat adequadament.

Però a vegades, a la vida no literària, pesen altres factors a l'hora de triar un nom, com per exemple que un personatge famós l’hagi posat de moda o que algun pare o avi s'ho digui. Llavors s’esdevenen casos com el meu, que em dic Loreto pel simple fet que la meva mare també s’ho diu (si hagués nascut nen, m’hauria anomenat Llorenç, que tampoc no hauria estat molt millor).

A veure, al llarg de la vida m’han fet molts comentaris referents al meu nom, des de “i això, quin nom és?” a “té molta personalitat”. Per les bones o per les dolentes, al final m’hi he acabat acostumant però això no vol dir pas que m’agradi. Podria haver-me buscat un diminutiu, pensareu. Doncs ja em direu quin (Lore seria el més lògic però té un deix castellà que no s’avé amb l’origen de la meva família, gironins de tota la vida).

Afortunament, com que no sóc de tarannà conservador, no vaig tenir remordiments a l’hora de trencar l’herència onomàstica i anomenar Clara a la meva filla. De moment sembla que el nom li fa el pes, encara que alguna vegada m’ha manifestat que hauria preferit dir-se Sara.Qui no es conforma és perquè no vol.

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu i Voltas (1889- 1976)

Parada al mercat

Loreto Giralt Turón — Sun, 02 Jun 2013 14:26:00 +0200

Ahir al matí, aprofitant que a la Devesa hi havia mercat, vaig anar a ajudar a la parada de l’ANC de Girona. Com que érem prou gent vam poder repartir-nos la feina i, mentre dos companyes es quedaven venent samarretes i estelades, jo repartia fulletons per explicar els motius de la independència de Catalunya entre la gent que passejava pel mercat.

En general vaig observar tres actituds diferenciades: aquells que estan plenament a favor i ho expressaven, aquells que estan rotundament en contra (i, amb molt de sentit comú, no m’ho volien dir) i els indecisos o poc interessats pel tema, que eren els més susceptibles d’obtenir un fulletó.

Particularment van haver-hi algunes anècdotes, com per exemple:

Un noi que va sol·licitar-me la informació en senegalès i, si no podia ser, en castellà, perquè encara li costava molt d’entendre el català (per sort l’ANC edita fulletons en castellà)

Dos joves que van afirmar que ells no eren independents (en comptes d’independentistes)

Un senyor que va preguntar-me quan tancarien a en Millet

Un membre de l’ANC de Tarragona que pensava que a Girona rai, que ho teníem fàcil, en comparació amb ells.

Una noia amb vel islàmic que duia un braçalet amb l’estelada al turmell

Una parella d’avis que, “si haguessin tingut vint anys menys, ja haurien vist els espanyols”

L’altra cara de la moneda eren algunes persones que no només no acceptaven el fulletó sinó que ni tan sols es dignaven a mirar-me (mal educats, contraris a la llibertat d’opinió –no necessàriament a la independència- o temorosos que els demanéssim diners –per tant, molt mal informats de com funciona la ANC-).

I un noi que venia números pel sorteig de l’Or de la Creu Roja que, en veure aquesta gent que, tot i oferir-los el fulletó de franc, no el prenien, s’anava desanimant per moments.

Molta sort per tots.

Aprofitar allò que encara no ens han pres

Loreto Giralt Turón — Sun, 19 May 2013 21:21:00 +0200

Alguna vegada ja he expressat la meva satisfacció de saber que hi ha gent a qui li agrada la lectura. Anar a la feina, o a on sigui, amb la novel·la sota el braç i trobar persones que ja l'han enllestida i que, a més a més, volen donar-me el seu parer és un goig. Llegim per divertir-nos, per evadir-nos, per conèixer noves històries... el motiu és el menys important. La qüestió és passar-ho bé.

A pesar de tot, és pot viure sense llegir ni una sola pàgina i no ser necessàriament una persona inculta, ni mancada d'imaginació, ni superficial. De la mateixa manera, el fet de llegir molt no ens garanteix no ser-ho.

Els aficionats a la lectura, però, tenim un gran avantatge: la facilitat per accedir als llibres. Tant si els comprem -no són cars, sobretot les edicions de butxaca, els llibres de segona mà o els digitals- com si els anem a buscar a la biblioteca no tindrem cap problema per abastar-nos-en.

A part d'això, arreu del país hi ha un munt d'iniciatives relacionades amb la lectura: rutes literàries, lectures en veu alta, xerrades amb els autors, exposicions, contacontes, presentacions de llibres, clubs de lectura etc.

Sense anar més lluny, durant els mesos de maig i de juny la Casa de Cultura de Girona, que depèn de la Diputació, està duent a terme un cicle anomenat “7 + 1. Els escriptors a la cuina (literària)”on autors de casa nostra ens parlen del propi procés d'escriptura, de les tècniques que utilitzen i de les seves manies -confessables-.El cicle no s'adreça només a persones que escriuen sinó a aquelles que volen accedir a un segon nivell de lectura, fixant-se en altres aspectes que no sigui només la història i els personatges.

Màrius Serra, escriptor, presentador i periodista, autor de “Plans de futur” (premi Sant Jordi 2012), va ser l'encarregat d'encetar el cicle, ara fa dues setmanes. No vull entrar a valorar si és un autor mediàtic però crec que tots estaríem d'acord a considerar-lo un escriptor de renom.

Tot i ser conegut, doncs, en prou feines vam assistir nou o deu persones a la conferència, comptant els periodistes. Desconec si Màrius Serra va estranyar-se o si està acostumat a parlar davant d'un públic escàs quan el conviden a aquesta mena d'actes. Sigui com sigui, no va desanimar-se i va regalar-nos una xerrada amena i , sobretot, interessantíssima.

La setmana passada va ser el torn de l'escriptora Llúcia Ramis, escriptora més novella i menys coneguda. No puc explicar-vos com va anar perquè, per raons que no venen al cas, no vaig poder assistir-hi.

Aquest dimarts està previst que vingui en Jordi Coca. Vull creure que hi haurà molta gent interessada però l'experiència m'inclina a pensar que tornarem a ser quatre gats.

Ignoro com funcionen aquest tipus d'iniciatives culturals ni en quins criteris es basa l'Estat a l'hora d'atorgar subvencions però em temo que, tenint en compte la situació de les arques públiques, la poca consideració dels dirigents espanyols vers la cultura -especialment la catalana- i la manca d'interès que mostrem els ciutadans, no tardaran a desaparèixer.

És una llàstima perquè segurament aquests diners (pocs en proporció a altres partides pressupostaries) s'acabaran dedicant a altres assumptes. No a crear ocupació ni a millorar l'ensenyament o la sanitat, sinó a modernitzar l'exercit espanyol, a mantenir sous astronòmics o a subvencionar bancs. Alguns s'hi avindran de grat.