És un nacionalisme que, a diferència del català, que es inclusiu i pacífic, està impregnat de la "fúria" i veu delicte en tota expressió del que considera l'únic que hi ha d'haver. Pel nacionalisme español el sol fet d'intentar preguntar sobre el tema ja és un fet prohibitiu, criminal, mereixedor de presó. 

Tot nacionalisme requereix d'una bona dosi de fanatisme que, en determinats moments, l'enalteixi per damunt de tot, encara que sigui reinflant la pròpia realitat. El sentir-s'hi còmode dependrà dels sentiments particulars dels que hi han de conviure. Així, dependrà de cadascú el trobar-lo exagerat, imposat o, fins i tot, com un adoctrinament. 

Però, en tot cas, sempre serà per recalcar uns valors que es creuen amenaçats, en risc o en perill.

En cert aspecte, hi tindrà molt a veure la consistència del que representa un determinat nacionalisme el veure's amenaçat quan, per qui, o perquè.

Aquesta reflexió, molt particular, podria ser l'explicació en l'enfrontament descarnat que actualment pateixen España i Catalunya. 

Catalunya es veu en risc al no ser reconeguda per l'Estat, ni identitària, ni culturalment…

I España es veu en risc al veure que una part, del que considera una sola i indivisible peça, està intentant separar-se'n, ni que pugui ser qüestionada la seva "unidad" sometent-la a referèndum.

Ajudaria a rebaixar la tensió el reconeixement, sincer i a tots els efectes, de les nacionalitats que reivindiquen la seva existència i història, com la catalana. Però, està clar que una cosa és acceptar parlar de les "dos Españas" i una altra, molt diferent, del que estem tractant.

Com es pot tan sols rebaixar la llum de neó que es la base publicitària implantada a tot el món, o adaptar les indústries a d'altres sistemes de funcionament, o substituir avions, autocars, furgonetes, cotxes, motos, amb el negoci de les seves curses inclòs, o reeducar a milers de milions de persones per les que comprar a les grans superfícies ja és més que un hàbit ?.

Tot indica que alguna cosa urgent es fa prioritària, però el fet de que a les Cimeres mundials pel Canvi Climàtic que es celebren periòdicament i va tothom menys els que contaminen més, i s'acaben sense cap acord radical i d'obligat compliment, deixa entreveure que no arribarà amb la urgència que requereix el problema.

Pel que fa al que depèn de cadascú, l'eliminació total de les bosses de plàstic, per ara i tant, sembla difícil, però el triatge dels residus és a l'abast. 

De la política arribarà la implementació de l'energia eòlica, malgrat l'impacte poc integrat que produeix al paisatge, com remarquen des de les zones on ja hi està o hi estarà present. En aquest cas, caldrà fer un sobre-esforç, per part de tots, per a paliar els efectes negatius en pro del granet de sorra, necessari i urgent, que la natura on vivim reclama.