Segurament si hi ha una obra que marca un abans i un després en la geografia catalana aquesta és “La Cerdanya" de Pau Vila. Aquesta obra de 1926  creua la línia que separa la simple descripció del territori per abordar la seva comprensió, especialment en la seva dimensió social, econòmica i política. Això representa entendre el territori com el resultat de les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi convergeixen, de manera que hi han molts territoris resultants possibles que poden variar en funció d’aquestes dinàmiques. Com una petita mostra podríem citar un fragment d’aquesta obra on Vila apunta quins són alguns dels aspectes al claus per a la comprensió d'aquest territori:

“La Cerdanya és ja un país de turisme. Fora d'aquesta, cap altra indústria no pot desenrotllar-s'hi: pel cantó de França per manca de braços; de la part d'Espanya, a causa d'ésser-l'hi interdit per disposicions legals"

Aquesta sentencia ens recorda, per exemple a la d’altres geògrafs que també van creuar abans aquesta línia interpretativa del territori com Piotr Kropotkin que al 1898 al seu llibre “Fields, Factories and Workshops” descrivia així la incipient Revolució industrial a l’Estat espanyol amb un advertiment profètic dels temps actuals:

“També he d'esmentar a Espanya, les indústries tèxtil, minera i metal·lúrgica creixen ràpidament, però m'apresso a ocupar-me de pobles que, fins fa pocs anys, eren considerats com eterns i obligats consumidors de les nacions manufactureres de l'Europa occidental”
 
Retornant a la Cerdanya de Pau Vila, podríem dir que, per exemple, hi ha un punt d'inflexió clar amb la construcció del Túnel de Cadí (i no el de Toses), una decisió política amb evidents conseqüències per a les dinàmiques socioeconòmiques de la comarca que han tingut la seva expressió física en la modificació del seu paisatge.Com va assenyalar Henry Lefebvre (1976), totes les societats produeixen el seu espai que és essencialment polític:

“L'espai no és un objecte científic separat de la ideologia o de la política, sempre ha estat polític i estratègic. Si l'espai té aparença de neutralitat i indiferència davant dels seus continguts, i per això sembla ser purament formal i el epítom d'abstracció racional, és precisament perquè ja ha estat ocupat i utilitzat, i ja ha estat el focus de processos passats les empremtes no són sempre evidents en el paisatge. L'espai ha estat format i modelat per elements històrics i naturals, però això ha estat un procés polític. L'espai és polític i ideològic. És un producte literàriament ple d'ideologies”

Si a aquesta producció social de l’espai li afegim el component temporal predominant a l’actualitat, en el que David Harvey anomenà “l’aniquilació de l’espai pel temps”, veurem com l’acceleració dels cicles de producció, de circulació de mercaderies i capitals generen una acceleració de les dinàmiques territorials.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se: Si la transformació del territori s’accelera, no cal accelerar també el relat per tal d’afavorir la comprensió d’aquestes dinàmiques? 

 

Això precisament és el que molt modestament i no amb tota l’amplitud que es voldria, ha intentat fer primer l'Anuari territorial de Catalunya i després l'Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya durant 10 anys (2003-2013), en un període en que hem assistit a l’acceleració de les dinàmiques territorials, a totes les parts del nostre territori. En el marc d'aquest projecte s'han descrit més de 1000 projectes i debats territorials al nostre país amb premissa clara, si bé l’espai és polític (ideològic), la  descripció dels seus fenòmens per a la seva comprensió no ho pot ser, cal precisament reflectir clarament el què, el qui, el com, el quan i el on, de cada projecte i transformació del territori manera que s’ interpel·li posteriorment a la seva comprensió.Una comprensió que sí pot tenir diversos components ideològics depenent de la posicionalitat posterior de cada intèrpret.
 

Si féssim una descripció de les dinàmiques de la Cerdanya a partir tasca feta per l’Anuari i l’Observatori, a primer cop d'ulll, podríem parlar dels processos de replantejament dels creixements de les segones residències a la baixa Cerdanya no exempts de debats locals, dels incipients efectes de l’Eurodistricte transfronterer que ha d’unir les dues bessones ceretanes o del règim especial de la Cerdanya llargament reivindicat per a eliminar aquestes “disposicions legals” que ja apuntava Vila l’any 1926 . Com a mostra del moment en que es troba la comarca cal citar els debats de l’any 2004 al voltant del 20è aniversari de la inauguració del túnel del Cadí:

“ L' obertura del túnel, al llarg dels anys, es va traduir en unes transformacions territorials que van afectar molt directament la comarca de la Cerdanya: un creixement de l'activitat turística i de la construcció, l'increment de l'ocupació de sòl per a usos residencials de baixa densitat, fortes transformacions del paisatge, la proliferació de segones residències i una ocupació d'aquests habitatges principalment en període de vacances i caps de setmana transformant així el model turístics de la regió. D'aquesta manera la comarca de la Cerdanya, on residien més de 16.000 persones el 2004, quadruplicava la població durant alguns caps de setmana o en període de vacances. “ Anuari territorial de Catalunya 2004

En definitiva, explicar el que passa al territori destriant aquells elements que des del present estan projectant opcions de futur és una tasca feixuga i que té clarobscurs però que ens pot permetre elaborar un relat per a la comprensió del territori. En el cas de Territori els més de 100.000 usuaris únics anuals que consulten el fons documental o la desenes d'articles acadèmics, tesis doctorals o documents de planificació territorial que s’hi refereixen fan bona la dita que el coneixement genera coneixement i aquest en última instancia és el principal recurs econòmic de futur per a progressar com a país, si finalment no acabem trobant petroli, és clar.

No obstant, tot sembla apuntar que aquest projecte després de 10 anys, dels quals els tres últims han estat realitzats amb més voluntarisme que pressupost, penja d'un fil mancat, a hores d'ara, del recolzament institucional necessari. És comprensible entendre que hi han d’altres prioritats enmig de l’emergència social de la crisi, però potser no ho és tant, que de vegades s’argumenti des d'alguna institució després de 10 anys que en la descripció del projectes s’expliciten massa els debats (o conflictes, segons es miri) i massa poc la descripció de la tasca dels governs . Per a descriure i vanagloriar la tasca dels governs ja existeixen altres instruments, i en aquest cas el que es vol és tenir el relat complet amb tots els actors, per tal de poder comprendre-ho i millorar els instruments de governança futurs del territori.

Personalment, no sé quines han de ser les estructures d’Estat que s’estan proposant darrerament però dubto que siguin reeixides si no estan suportades, no en aquesta petita anècdota de 10 anys, sinó en la tota la intensa tasca feta des de molts àmbits per a analitzar i entendre el nostre país com la que ha dut a terme durant més de 100 anys l’Institut d’Estudis Catalans que empara el nostre projecte.Un poble que no reflexiona, s’analitza i es corregeix a si mateix quan cal, difícilment podrà encetar un camí de progrés i millora contínua que el porti a nous horitzons.

Tant de bo, els que posteriorment van decidir ratllar el sòl de la Cerdanya s’haguessin llegit el llibre homòmin de Pau Vila , potser ara estaríem parlant d’altres dinàmiques territorials, d'un paisatge amb més masades històriques i menys cases adossades. Potser hi hauria una altra Cerdanya possible més semblant a la que va evocar Verdaguer a Canigó:  “És del Cadí la serralada enorme ciclòpic; mur en forma de muntanya; que serva el terraplè de la Cerdanya; per on lo Segre va enfondint son llit. Resclosa fóra un temps d’estany; amplíssima on en llur fogosa jovenesa; aqueixos cims miraven la bellesa; de son alt front avui esblanqueït.”
 
 

El territori segons una de les seves definicions normatives és “la porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat”. (DIEC2).L’establiment d’un equilibri durable entre una determinada societat, el seu territori i les activitats que s’hi desenvolupen esdevenen les tres potes (social, econòmica i territorial) d’allò que es va entendre com a sostenibilitat a l’informe Brundtland de 1987 i a la posterior Cimera de Rio de 1992, avui Rio+20 o -20 segons es miri. El model territorial és el resultant d’una determinada proposta que fa una societat per a desenvolupar-se en un determinat territori. De models territorials resultants d’aquesta interacció n’hi ha per donar i per vendre.

Per exemple, un rànquing americà del 2010 sobre una mena IQ territorial basat en l’educació i la cultura, va triar Las Vegas com la ciutat més estúpida (dumbest city) del país en contraposició a Boston que va ser escollida laciutat més intel·ligent (smart) . Si mirem més rànquings, observem que Las Vegas és també la segona ciutat amb pitjor qualitat de vida ( divorcis, criminalitat, robatoris, suïcidis... ). Una dada, la taxa de morts violentes és de fins a 700 vegades superior a Nevada que a Catalunya com admeten amb preocupació les webs policials no oficials. davant la instal·lació d’Eurovegas.

Per contra, Boston és la tercera ciutat més saludable,  la tercera més innovadora, la cuarta amb més zones verdes, la cinquena més feliç (a prova de Blues)  o  la setena on flueix més el crèdit (en aquest estudi es destaca en negatiu a Las Vegas per la seva alta taxa d’execucions hipotecàries) .En un terreny anecdòtic, podem trobar que Boston és la segona ciutat on es més fàcil lligar mentre que Las Vegas és la segona ciutat que consumeix més pornografia .En aquesta mena de competició de ciutats Boston és la guapa i intel·ligent i Las Vegas la lletja descarada.
 

No és estrany doncs, que el nostre govern vulgui fer-se la foto a Boston però el que potser ens resulta contradictori és que a la setmana següent es pacti ser Las Vegas. Hom pot pensar que no és incompatible ser ambdós coses però finalment i com hem pogut veure abans, l’activitat econòmica predominant (turisme del joc o coneixement) determina la resta.Evidentment, els models territorials d’èxit han de ser diversos però en el nostre cas “les apostes fortes” actualment sembla que van en l’àmbit de turisme de masses (Eurovegas, Marina d’Or xinesa?...).La qüestió és si es vol Eurovegas (inversió equivalent al 10% del PIB) perquè sigui la cirereta del pastís o perquè sigui un canvi de model post-industrial (pastís sencer amb cireretes d’alt valor afegit).Per exemple, en el cas tan esmentat de Singapur, el projecte de Casino va ser disenyat, decidit i molt limitat pel propi govern entre diversos candidats com a element econòmic complementari d’un model d’èxit.

En el nostre cas, el model que es vol implantar és més semblant al de Macau (la cosina lletja de Hong Kong) i que no és tant fruit de la reflexió o de la complementarietat econòmica, sinó de la necessitat. Una necessitat comprensiva des del punt de vista de l’ocupació (15000 llocs de feina) però que oculta una realitat no esmentada com és la necessitat d’ingressos tant de la Generalitat  com dels ajuntament afectats. És trist que haguem de ser una cosa que no volíem ser perquè estem en una via morta pel que fa al finançament.
 

Però siguem positius i propositius, un bon model de desenvolupament aprofita el que té i intenta projectar-ho cap al futur .I el que tenim nosaltres, és un teixit industrial que es mor i que cal reinventar aprofitant els vents favorables, un sector turístic madur que revaloritzar i diversificar, un potencial innovador que cal empènyer i un territori amb excel·lents condicions que cal gestionar correctament per tal que sigui encara més atractiu globalment (si el congrés mundial dels mòbils es fa a Barcelona no és precisament per la quantitat de empreses del sector que tenim).

Perquè el que realment pot “aixecar el país” (lema del govern) són les ganes de sumar esforços per construir-ho (o reconstruir-ho) i abans d’intentar ser Boston, Las Vegas, Alemanya, Flandes o Florida crec  que hauríem de provar que tal és això de ser Catalunya.

Arran de la crisi actual alguna cosa està canviant també en els diferents models territorials.  Els EEUU, el paradigma del lliure mercat com a conseqüència de la crisi d’origen immobiliari de les subprime i dels nous escenaris mega-regionals en l'era post-carboni està immers en una profunda reflexió tant del seu model de creixement al territori com del seu tipus d'urbanisme de baixa densitat (sprawl). Nord enllà, a França s'han donat compte que amb Paris no hi ha prou per ser competitives i estan desenvolupant un "big bang" territorial que vol potenciar una xarxa de les noves metròpolis mitjanes competitives a nivell global.



I aquí, que hem patit una crisi immobiliària com els Estats Units i tenim problemes de competitivitat regionals semblants als de França, hi ha alguna reflexió semblant? La resposta és no. No hi ha cap signe de reflexió a Espanya, però el més preocupant és que tampoc a Catalunya. A aquestes alçades potser no ens hauria d’estranyar que Espanya opti per tornar a intentar entabanar inversors amb un nou "miracle" immobiliari a través de la nova llei del sòl o de costes i així de tapar el cràter econòmic deixat per l’anterior (10 milions d'habitatges on podria viure la meitat de la població), però potser hauríem d’esperar una mica més de Catalunya.

Si més no, si tenim en compte que el nostre limitat autogovern sempre ha anat lligat a la confecció d'un model de país, iniciat per la Mancomunitat de Catalunya i continuat per la Generalitat Republicana amb el  Pla de distribució de zones del territori català de 1932 realitzat pels germans Rubió i Tudurí que representava per primer cop la introducció del planejament territorial (Regional Planning) més avançat dels anys 30 o el Pla general d'obres públiques de 1935 promogut per Joan Vallès i Pujals i Victoriano Muñoz Oms. Totes  aquestes reflexions coincideixen en el necessari reequilibrament territorial català entre Barcelona i la resta, no entés com un antagonisme sinó com una oportunitat, com en el cas de l'ideal d'arrel noucentista de la Catalunya-ciutat que apostava per fer del nostre país una gran ciutat que tingués com a centre Barcelona. Un cop restaurada la Generalitat, en el marc de la Llei de política territorial de l’any 1983 i del posterior Pla territorial general de Catalunya  (PTGC) de 1995 es va tornar recuperar aquest debat de país. Aquest procés va ser completat amb els desenvolupament amb dels eternament postergats Plans territorials aprovats durant la primera dècada del segle XXI. Segurament amb un planejament a escala catalana fort als anys 80 ens haguéssim estalviat bona part del desori de les útlimes décades (creixements de baixa densitat sense serveis, polígons industrials fragmentats...), producte del minifundisme local.

Contràriament a aquest fil conductor de la planificació catalana, ens trobem actualment que l'únic instrument nou en polítiques territorials és la modificació de la Llei d’urbanisme, continguda en el paquet òmnibus. Aquesta modificació, tot i contenir millores procedimentals, incorpora aspectes preocupants del que podríem anomenar "’urbanisme exprés"  que redueix les tramitacions i fa que es pugui alterar fàcilment (declaració d'interès supramunicipal per part de la CPTU) el sistema de proteccions territorials establert pels instruments l’Ordenació del territori. Això aniria per exemple, en  la mateixa línia que el Decret-Llei d’ordenació urbanística sostenible del Govern Balear del PP, amb el qual s'estan tractant d'urbanitzar els últims metres de costa de les Illes amb nous complexos hotelers. En el cas català semblaria que Eurovegas es podria acollir a aquesta modalitat, juntament amb tot el regitzell de projectes semblants que s'insinua des del govern que existeixen (entre ells una mena de Marina d'Or per a turistes xinesos). Aquest tipus d'urbanisme respon a la lògica de la nefasta Llei del sòl de 1998 i parteix de la consideració de tot el territori com a expectant a ulls de l’urbanitzador que fàcilment pot jugar amb les plusvàlues sense limitacions i relega a l'administració al simple paper de legalitzadora dels fets consumats en l'àmbit privat.


 

La construcció nacional també és una construcció física al territori i la normalització com a país també passa per combatre, per exemple, la ferida al territori de l’especulació franquista. A més cal tenir en compte que tenim un país petit, costerut i on el 80% de la població viu en el 20% de territori del corredor litoral que abasta des de l’àrea urbana de Girona fins a la de Tarragona passant per la Regió Metropolitana de Barcelona que representa el 65% de la població i el 70% del PIB català. Això configura un model territorial sobrecarrega l’impacte en un corredor litoral que corre el risc d’arribar al col•lapse de continuar amb l’actual ritme de consum de sòl.

Al territori català, ni tot està per fer ni tot és possible, cal transformar preexistències, cal més que mai planificar seguint un model ambiciós de país que funcioni com un tot i on funcionin també cadascuna de les seves parts. Un model que impulsi la bona gestió d’unes àrees urbanes competitives que tinguin resoltes les seves problemàtiques ambientals, que estiguin eficientment comunicades i que disposi d'espais agraris suficients i sostenibles socioecòmicament. Un país que tingui com a principal actiu econòmic diferencial el seu patrimoni cultural, social i natural amb el qual ser atractiu als ulls del món (de fet ja ho som). La qüestió no és dir sí  a tot el que es proposa (cultura del sí) o dir no (cultura de no) sinó fer les coses bé, seguint un model prefixat de país. L’altra opció és improvisar i assumir com a nostre el no-model territorial tan popular a l’Espanya de la bombolla on tot el territori pot ser successible d’esdevenir un “pelotazo” mentre continuem esperant com a l’any 1939 “ la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el nostre sòl.” (La ciutat llunyana, Màrius Torres)

Aquest mes es resoldrà el culebrot d'Eurovegas, segons les informacions de premsa el projecte del Delta de concentrarà a Cornellà (on no hi ha limitacions d'alçada per l'Aeroport http://t.co/EKiifsue ) motiu obvi per a qualsevol persona amb un mínim de coneixements tècnics que hagi pogut fer una proposta en aquest àmbit, cosa que fa sospitar que aquesta era la proposta inicial.

El gran caramel dels llocs de treball s'ha reduït de 250.000 a 28.000 amb condicions"especials" i baixant.   Segons una enquesta recent i malgrat la desinformació total de qualsevol aspecte negatiu del projecte la majoria dels catalans (44,8%) hi estan en contra.http://ves.cat/bb2M . El que no es menciona, per exemple, és l'enorme augment d'ingressos nets del joc per a la Generalitat (mini pla B del pacte fiscal?) ni la quantitat d'impostos que pot suposar per a les administracions locals (IBI, IAE..) un artefacte com aquest i que sens dubte és un dels motius de base per a la defensa del projecte.

És completament comprensible que amb l'atur actual s'estudiï qualsevol inversió al territori, però l'administració no pot mai abandonar la seva centralitat, deixar d'atendre a la seva ciutadania que té el dret legal (Llei 27/2006) a saber que passarà amb l'entorn on viu i vestir-se d'incògnit per a atendre qualsevol lobby encara que tingui un rastre d'il·legalitat al darrere.Segurament s'argumetarà que no hi ha cap tramitació oficialment iniciada però l'estratègia d'esperar a que la inversió sigui ferma per a iniciar un procés express com el que permet la modificació recent de la Llei d'urbanisme* no dóna gaire garanties per a poder esmenar el projecte un cop decidit.Qualsevol projecte al territori és legítim sempre que respecti la legalitat, com també ho és el debat social associat, debat inexistent, per exemple, a les societats no democràtiques on els projectes ha de ser acceptats sense més per les societats receptores.

Cal tenir en compte que el sorgiment de moviments socials contra determinats projectes puntuals o permanents, que evidencien conflictes sobre models de territori o simplement interessos particulars no deixen de ser l'altra cara de la moneda dels lobbys econòmics que s'organitzen també però a favor de determinats projectes. En aquest context, cal esperar de les institucions un paper de lideratge, i que tot vetllant per l’ interès públic escoltin a uns i altres abans de prendre una decisió, cosa que també reforçaria la seva centralitat. Seria desitjable davant un projecte l’adopció de la cultura del fem-ho bé (abans de tot i més enllà del sí o no a tot), si no es vol transmetre la imatge de subordinació dels poders públics als interessos econòmics.


Si alguna cosa podem aprendre de l’estudi del sorgiment dels grans debats sobre projectes de la darrera dècada (com per exemple la MAT, el túnel de Bracons o el Quart cinturó) és que per molta mobilització contrària que hi hagi per regla general el debat no fa aturar els projectes sinó que els modifica amb més o menys sobrecost i demora pel projecte. Podríem dir doncs, que el projecte s'acaba adaptant a la societat receptora de la mateixa manera que inicialment s'ha hagut d'adaptar físicament a un determinat medi. Això a països com a França es realitza de manera institucionalitzada a través de la figura del Debat Públic. Un Debat Públic que lidera l’administració en el grans projectes territorials (TGV, autopistes, línies elèctriques...) on es reforça el seu paper mediador, proporcionant una correcta informació ciutadana respecte al projecte i gestionant activament el debat per tal aquests no es converteixin en enroc permanent de posicions eternitzat en el temps. Les conclusions dels debats públics tot i no ser vinculants en la major part dels casos acaben sent adoptades finalment. Arran del  debat que qui acaba sempre guanyant és sempre el sentit comú.

Independientement d'on vagi Eurovegas, el que està clar és que alguns hauran quedat retratats en la seva idea de transparència, de progrés, de respecte per un territori on s'han gastat milions d'euros per obrir-lo a la ciudadania i on existeix una planejament vigent que opta per preservar-ho http://ves.cat/bb2W .Perquè si la idea era urbanitzar a tota costa l'espai del Delta que va deixar lliure l'especulació franquista, segur que trobarem una altre "pelotazo" internacional o un "pocero" ibèric disposat a fer-ho.

Os deixo una infografia que hem fet des de Territori respecte al projecte basada en les poques informacions de la premsa que han aparegut.En el cas de Eurovegas la informació es converteix més que mai en un dret.

Article sencer sobre Eurovegas:

http://territori.scot.cat/cat/notices/2012/03/complex_d_oci_i_joc_eurovegas_3084.php

*Amb una declaració d’interés estratègic supramunicipal de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de Catalunya (CPTUC) es pot modificar el Planejament territorial i  posteriorment desenvolupar un Pla Director Urbanístic (PDU) com a àrea d’interès supramunicipal sense necessitat de passar per cap Ple municipal.