Blog Ramon Aguilar

Odio el periodisme esportiu

Ramon Aguilar — Mon, 08 Feb 2016 15:00:00 +0100

Avui dia la televisió escombraria s'ha apoderat també d'un element que potser per alguns era un bon element periodístic, l'esport. Doncs bé, aquesta afirmació podria ser certa sempre i quan tinguis interessos econòmics, siguis publicista o un dels milers de futbolistes que hi ha al món i que cobra molta pasta només per donar cops amb el peu a una pilota -l'absurd portat a l'extrem. Però si hi ha alguna cosa més absurda que els futbolistes són els periodistes que viuen del futbol -o de qualsevol esport en general-, els anomenats periodistes esportius. La 'bazofia' feta professió.

El cas és que m'ha tocat viure en la meva curta durada en aquesta professió a la qual em dedico a algunes redaccions d'esports i conec de primera mà els tripijocs i les juguesques que es fan per retroalimentar-se de la seva pròpia merda. És el cas del Chirincirco (ara en Mega), per exemple, un programa de tertúlia futbolística que sempre busca la polèmica fins i tot en les coses més absurdes que passen dins i fora del terreny de joc. Jo entenc que hagin de guanyar-se la vida aquesta 'fantocheria' que viu l'esport en sentiment però no en ànima, però ens estem passant massa i tot. I ens passem perquè no és normal que es dediquin 30 minuts a la informació general del dia i uns altres 30 minuts a la informació esportiva; no és normal que es dediquin hores i hores i més hores a comentar si aquest li ha clavat una puntada de peu a un altre i valorar de quant seria la sanció d'aquest personatge quan ni tan sols saben els propis informants de què estan parlant; i no és normal que sigui notícia esportiva com el fill de Piqué -o algun altre personatge famós en persecució de pilotes- ha donat el seu primer cop de peu a una rodona inflable. És absurd! Què no ho veuen?

Sé perfectament que hi ha periodistes dins de l'esport que són molt bons, i he conegut alguns. Però per mi, en general, el periodisme esportiu sempre m'ha semblat, em sembla i em semblarà la manera més barroera de denominar periodistes a unes persones que informen sobre entreteniment i que viuen del circ mediàtic de la publicitat per se d'uns individus que no tenen res més al cervell que la violència física contra una forma rodona. Pobre pilota!! Que els hi donin a tots una i ja està, no cal maltractar-la!! Salvem a les pilotes cony!

Mal que em pesi aquesta propaganda als mitjans seguirà donant-se i vull posar de manifest a tota aquella gent que vol viure del malnombrat periodisme esportiu que pensi abans si no són objectes al servei de les grans marques que fabriquen peces de roba amb mà d'obra esclava i d'infants. Trenquem una llança per eliminar la mediatització de l'esport en els mitjans i donem-li la representació que ha de tenir en un mitjà, la de 'picar' els resultats i prou. L'anàlisi d'un partit de futbol o d'una altra qüestió és, sincerament, una derrota de la professió.

L'esport mata el periodisme!

La Marieta i el soldat

Ramon Aguilar — Sat, 21 Nov 2015 10:00:00 +0100

En la cançó popular catalana hi ha una lletra que està relacionada amb el que ha passat a París –que abans va passar a Londres i molt abans a Madrid-, Baixant de la Font del Gat. És senzill fer associacions sobre perquè van passar aquests atemptats i, gairebé tothom, arribarà a la conclusió que si sumes les guerres en les quals participen directa o indirectament els països on s’ha fet l’atemptat veus que la culpabilitat dels nostres governs és exacerbada. A Espanya es recorda l’11M com una tragèdia originada per culpa d’un il·luminat amb bigoti que va pensar que la millor manera d’apropiar-se del petroli d’orient era fer la guerra i derrocar Sadam Hussein, segurament perquè els hi cobrava massa interessos a aquests tres països que es van reunir a les Açores –amb connivència de l’expresident de la CE, Durao Barroso, qui va oferir l’emplaçament de la reunió. Podríem fer un recull de com va arribar Sadam Hussein al poder d'Iraq i les amistats que hi tenia darrere, molt properes als EUA, però donaria per un altre article.

Anem a la qüestió principal. Com diu la cançó: Baixant de la font del gat, una noia, una noia, baixant de la font del gat, una noia i un soldat. Analitzem aquesta frase per no perdre detall de la relació entre països d’orient i d’occident. Veiem que dues persones baixen per una muntanya tranquil·lament i ben units. Alguns diran que la noia és occident i el soldat és orient, per associació de la contundència dels soldats que es té en la opinió pública, però no és ben bé així. La noia és orient, una innocent joveneta, verge en la democràcia i amb una sensació de llibertat que feia pensar en el pitjor per ella, pobreta. A l’altra banda tenim el soldat que representa occident. Un home dur, creat per matar, al qual la legalitat de les falses democràcies –i, sobretot, del malnomenat ministeri de la pau dels països- li ha fet posseir la clau de volta per ‘democratitzar’ a base de guerres aquells indrets que considera importants econòmicament pels seus interessos. Veiem com baixen junts per aquell turó amb l’aparença de la parella més melosa i acaronada sense intuir el tipus de maltracte que pràctica el soldat envers la noia.

Pregunteu-li com es diu, Marieta, Marieta, pregunteu-li com es diu, Marieta, de l´ull viu, continua la cançó. En aquesta estrofa hem de fer un gran anàlisi en el que significa tenir l’ull viu: ser curiós, veure quin és el moment per aconseguir allò que vols sense que t’enxampin. La Marieta –orient- té l’ull viu perquè ella vol mantenir content al soldat mentre li ofereix uns serveis que d’altres països no li poden donar –i , a partir d’aquí, penseu el que la vostra endimoniada ment vulgui associar a serveis. Però la Marieta veu que amb el temps el soldat s’ha distanciat, per això ara ha decidit canviar-se de pis i anar a viure més lluny del soldat, perquè així a ell li costi més haver de visitar-la i que li demostri que tot i la llunyania ell encara l’estima.

Que portes en aquest cistell? Figues de moro, figues de moro. Que portes en aquest cistell? Figues de moro i un clavell. Ah, alerta! –com diria Monegal. Alerta perquè en aquest cistell la Marieta porta un producte que no es pot fabricar a occident, un producte que s’ha d’exportar per poder consumir-lo i que té un valor molt apreciat pel soldat. Aquest és el principal interès de la relació entre la Marieta i el soldat, un producte que ella li ven mentre mantingui aquesta relació però que, amb els anys, el soldat interpreta com que és seu. Això, i la marxa de la Marieta cap a terres llunyanes, han fet que el soldat tingui la percepció que per mantenir aquest producte s’ha d’obligar per la força a la Marieta a donar-li, per això la maltracta.

I el clavell per a qui serà? Per la mare, per la mare. I el clavell per a qui serà? Per la mare anar a ballar, termina la cançó. En les parelles sempre existeix la figura dels sogres, aquelles persones que es fiquen a la vida dels enamorats per destrossar-la i acabar la relació, que es porten malament amb la teva parella i que sempre creuen que estaríeu millor separats, ignorant la felicitat del seu fill o filla. Qui són els sogres en aquesta cançó? Nosaltres, els parents del soldat que maltracta a la Marieta. Nosaltres som aquells sogres que només veuen els defectes de la parella del nostre soldat i li diem: Ull! La Marieta és molt bufona però ja veuràs ja... Ja veuràs com quan a la primera oportunitat et deixarà per un altre més guapo que tu! Evidentment, nosaltres som els que en comptes de preguntar a la Marieta com la maltracta el nostre soldat, callem i ens creiem que com que és sang de la nostra sang, serà bona persona, quan és rotundament fals. Nosaltres som els primers que hauríem de posar el crit al cel quan el nostre soldat bombardeja el cor de la Marieta per tal d’aconseguir unes quantes figues de moro més pel mateix preu. Si fins i tot l’ha fet tapar-se el cos i la cara per poder aconseguir unes figues de moro més. Però callem com gilipolles!! Callem com idiotes!! Callem com a persones miserables que som, incapaces de veure més enllà de la pròpia bombolla que el nostre soldat ens ha creat, rentant-nos el cervell.

I així, amb aquesta simple cançó catalana, és pot explicar el què passa entre orient i occident. L’únic problema que tindrà el soldat és veure com la Marieta es rebel·la i comença a fer allò que durant tants anys ha suportat d’ell, fins que un dia el soldat no tindrà més remei que demanar pietat. La hipocresia del nostre soldat és la misèria d’aquells que donen lliçons de democràcia, quan van ser els primers d’afusellar a la Marieta per interessos econòmics. I gràcies a la rancúnia de la Marieta cap al soldat nosaltres patim les conseqüències perquè som còmplices de la jugada.Llàstima que no ho haguéssim parlat abans!

Una fal·làcia repetida mil cops

Ramon Aguilar — Sat, 07 Nov 2015 10:00:00 +0100

D'ençà que es va conèixer el resultat de les eleccions del 27-S hi ha una mentida que es repeteix en l'imaginari dels catalans que són contraris a la independència: "No es pot construir un país amb la meitat de la població en contra". Té lògica, però és fals que no es pugui construir un país amb la meitat de la població en contra i així ho demostren les independències democràtiques que han hagut al món. Sense anar més lluny, Montenegro és un país amb només el 55% de vots a favor i de ben segur que aquesta frase va ser l’últim recurs dels montenegrins que estaven a favor de mantenir-se amb Sèrbia.

Tanmateix, no vull fer un recull històric sobre els països que s’han independitzat democràticament analitzant els resultats perquè seria un ‘tostón’ massa difícil de digerir pel lector. El que m’agradaria és deixar clar que la fal·làcia respon a una condició humana bàsica, la por a perdre. Si és evident que la meva postura ha perdut però no per una majoria clara, el que faré serà interpel·lar als guanyadors que no poden fer les seves promeses, perquè hi ha la meitat en contra.

Però el discurs pot anar variant si s’incrementa la polarització cap al bàndol sobiranista. Si, per una casualitat, l'independentisme hagués tret un resultat de vots entre el 55-60% el discurs seria diferent, però igual de mentider: "No es pot construir un país amb una majoria tan ajustada". Si el resultat hagués sigut de 65-85% es diria que "és evident que heu guanyat, però amb aquests resultats no es pot trencar un país per construir un altre, ja que hi hauria una minoria que seria arraconada", casualment el mateix discurs de base que hi ha contra la immersió lingüística. Però si ja ens omplim de la rauxa que sempre ha caracteritzat els independentistes històrics, si ens contagiem de l’esperit de Francesc Macià quan va declarar la República Catalana, si sentim que el nostre cos ens demana fer un acte heroic en favor de l’alliberament nacional del poble català i s’aconsegueix un 99,9% dels vots, encara Duran i Lleida remugarà contra l’amplia majoria dient que el que es vol construir "respon a l’aplicació d’un règim totalitari amb pensament únic!!!".

Què intento demostrar amb això? Doncs evidenciar que la utilització d'aquesta fal·làcia és l'últim recurs que li queda als unionistes. Bé, aquest i el TC, però segurament dilluns 9 de novembre el Constitucional a Catalunya ja serà història de l'antic règim del 78.

Un vàter per la Ronda

Ramon Aguilar — Sun, 25 Oct 2015 14:00:00 +0100

A l’hora de fer les nostres necessitats biològiques ens diferenciem dels primats en un aspecte essencial, els humans les fem en un aparell que les elimina amb l’ajuda de l’aigua, un vàter. Bé, això quan no tenim pressa, perquè anant cap al Museu del Disseny de Barcelona vaig presenciar un esdeveniment que em va treure del cap aquesta convenció sobre els primats i els humans. Mentre era a la Ronda Litoral vaig veure com una dona baixava d’un cotxe, saltava el mur que separa la circulació en ambdós sentits, s’ajupia i deixava la seva orina a la gespa que decora la mitjana d’aquesta carretera barcelonina. Potser les presses ens fan fidels al nostre ADN primitiu i qualsevol racó de la ciutat el convertim en un improvisat vàter, o potser la noia estava fent honor als primats dels quals procedim i només va fer aquest acte per reivindicar que el vàter dels humans ha de ser el món, però crec que si hagués sigut la segona no s’hauria netejat l’excés d’orina amb un mocador. Amb aquesta imatge al cap m’endinso a presenciar les meravelles del disseny quotidià que es troben a la primera planta del Museu del Disseny de Glòries, però el meu cos es queda atrapat en una peça en concret, un vàter, un vàter blau del 1980, donat per l’empresa Roca al Museu del Disseny. El vàter que tant desitjava tenir aquella noia de la Ronda.

I és que, el vàter és un invent essencial per qualsevol persona. Tothom té un vàter. I no només això, alguns en poden tenir dos, tres i quatre de vàters! Tenir un vàter és la glòria! Perquè a tots ens ha passat allò de menjar amb mala gana algun plat típic de qualsevol cuina forana al qual no estem acostumats i sentir com els teus intestins reclamen poder evacuar amb celeritat, tanta que si no et dones pressa acabes amb els calçotets tacats. Però, a qui li devem que els humans tinguem un lloc on defecar els nostres excrements biològics sense que s’acumuli la pudor? Doncs a Sir John Harington, un escriptor que l’any 1596 va exposar a la seva ciutat natal Kelsington un precursor del vàter anomenat Ajax i va escriure el llibre A New Discourse upon a Stale Subject: The Metamorphosis of Ajax about his invention, o el que és el mateix, Un discurs sobre un tema ranci: La metamorfosi del vàter des de la seva invenció. Va ser tan famós el seu invent que fins i tot va instal•lar un vàter al Palau de Richmond per la Reina Elisabet I, facilitant així l’eliminació dels excrements i l’orina reial. Però la metamorfosi que augurava Harington al seu llibre va anar més enllà, ja que l’any 1775 un rellotger i matemàtic anomenat Alexander Cumming va perfeccionar l’eliminació dels fems i l’orina mitjançant l’aigua i va crear un model en forma d’S que mantenia una petita porció d’aigua al fons del vàter, que servia per aïllar la pudor de les cisternes. Dos homes lletrats que van donar una obra d’art a la humanitat, potser la més utilitzada. D’altra banda, aquests dos homes no es van adonar que aquest vàter tindria una altra funció que no és la de l’eliminació dels residus biològics, sinó la de pensar assegut mentre es defeca en ell. Qui diu que Einstein no es va inspirar en la seva teoria de la relativitat mentre seia en aquest vàter? O que els filòsofs com Kafka, Schopenhauer, Nietzche i Descartes no van concebre les seves teories mentre eren asseguts al vàter? Si més no, tenim dos autors musicals actuals que han confessat més d’una vegada que van escriure les seves cançons mentre eren al vàter, Els Estopa i Pau Donés de Jarabe de Palo. Potser el fet de ser creat per un home lletrat els va donar la inspiració a aquests autors i ens inspira a nosaltres sempre què hi anem al nostre vàter.

Però, des d’un punt filosòfic, el vàter pot representar l’ànima de la persona que el posseeix. Sempre que vaig a una casa intento entrar al seu lavabo per veure com tenen el seu vàter, si està net i polit, si té orina acumulada a l’aigua del fons, si està brut, si té una relliscada marró a la paret del vàter, si la cisterna buida aigua sense tenir consciència ecològica o si en té, si la tassa està massa freda o calenta, si fa pudor el lavabo, si fa una olor d’ambientador... Tot això em diu com és una persona per dins. És per aquest motiu que en sortir del museu vaig anar al seu lavabo que estava net i polit, com acabat de fer. Després al carrer Bolívia vaig entrar a tots els bars que hi havia a l’illa de cases prop de la Plaça de les Glòries, només volia veure els lavabos. El primer el Bar Eva 2, de xinesos, amb un vàter que reflectia el gloriós imperi xinès, brut, molt brut, i amb una olor rància. El segon el Can Miguelin, també de xinessos, amb un vàter més net però amb una olor a ambientador, com tapant la pudor de sota. El tercer, La Fonda, aquest regentat per catalans, però amb un vàter amb quatre relliscades d’excrements que formaven una senyera, patriotes fins a la medul•la. En sortir del lavabo demano un café i m’assec a la terrassa de Bolívia, me’l prenc i m’encamino cap el meu cotxe. Mentre conduïa, observava pel retrovisor com a la Torre Agbar li sortia aigua per dalt. Començo a sentir la bufeta plena, el café vol sortir... Per què no hi ha un vàter a la mitjana de la Ronda Litoral?

Me la sua la hispanitat

Ramon Aguilar — Mon, 12 Oct 2015 09:00:00 +0200

Cada any quan s'acosta el 12 d'octubre els nacionalistes espanyols es posen 'palote'. Per ells aquest Dia de la Hispanitat és el millor per sentir com al seu cap ressona aquella frase tan 'castiza' que resumeix molt bé d'on excreta la seva ideologia el nacionalisme hispà ranci de molts grupuscles d'ultradreta -i d'altres també de centre i d'esquerres. Una frase que eleva la intel·ligència d'aquell que la diu i dels que se senten representats amb aquesta: '¡Soy español, casi ná!' Darrere aquesta frase es poden dir moltes altres del mateix nivell de baixesa mental. Que si 'España es la nación más antigua de Europa', que si 'Yo soy español, español, español', que si 'España es una y no cincuenta y una'. En fi, molts reductes de la bravesa del poble hispànic que encara perdura en l'ADN de cada neandertal que aixeca com a símbol de la seva ignorància i curta intel·ligència una estanquera amb un pollastre al centre, però que ha contagiat aquelles persones que ara veuen com el seu país es trenca pel nord-est. I el problema no és que un se senti espanyol sinó el que comporta ser-ho, com ara que s'acceptin tots els assassinats que s'han comès a la nació més bel·licista de la història mundial -i la més antidemocràtica.

Des del meu tendre adoctrinament català infantil, passant per l'adoctrinament d'adolescència i arribant a la consciència adulta adoctrinada per uns professors que sempre m'han parlat en castellà -malgrat les classes de llengua catalana, només dues hores a la setmana d'un total de 30 hores lectives- puc manifestar un pensament molt gratificant per qualsevol persona que rebutja els genocidis: Me la sua la hispanitat! I és ben cert que me la sua, perquè mai he sentit aquest anhel d'anar a conquerir terres o descobrir civilitzacions per poder assassinar-los i robar les seves possessions per fer un MegaZara al bell mig de l'Amazonas. Mai he volgut matar a persones perquè no són com jo, no pensen com jo o no són del mateix color de pell que jo. Digueu-me estrany però fins i tot matar la mosca que volteja per la meva habitació em fa venir un neguit al cor que em deixa esmaperdut. Quin dret tinc en matar a una mosca? Doncs aquesta qüestió és la que he intentat resoldre a aquesta mosca i per això agafarem el DeLorean de Back To The Future per descobrir algunes matances de la història d'Espanya.

12 d'octubre de 1492, Colom arriba a Amèrica: Bé, el cert és que Colom pensava que anava seguint una ruta en sentit contrari a les Índies per demostrar que la Terra era rodona i no plana com es pensava en aquella època. També és cert que des de sempre s'ha desconegut quina era la nacionalitat de Colom, però el fet d'anar en contra de la majoria del pensament racional de la gent segurament el faci català, almenys de cor. Doncs aquí estem la mosca i jo, amb la tripulació de la Santa Maria -sempre he sigut molt beat, encara que sigui ateu. A Amèrica arriba el boig d'en Colom i veu una terra fèrtil, uns marrecs amb tapalls ('taparrabos') i una merda rata a la qual li posa el nom de Conillet d'Índies. En veure que havia arribat a una terra que no s'havia vist mai torna a Espanya per dir als Reis Catòlics les noves notícies. Amb aquest ADN conqueridor que tenen aquells que són de la nació més antiga d'Europa, carreguen 8.000 vaixells amb 40.000 soldats, 2.000 canons i un fotimer d'armes per anar a les terres descobertes per Colom i civilitzar els indígenes. Hem d'identificar que el que vol dir civilitzar els indígenes en aquell context és fer servir la tecnologia d'armament més puntera de l'època per practicar un genocidi a aquells que es defensen amb armes fetes a mà, com una puta llança o una merda espasa. Com podeu suposar la matança va ser descomunal i poc després els marrecs supervivents americans van servir de mà d'obra esclava per fer peces de roba per alguna de les marques que comprem en l'actualitat.

Procés d'independència de les colònies hispanoamericanes: Aquí estem altre cop la mosca i jo amb el DeLorean analitzant tots els processos d'independència de les colònies de l'Imperi en el qual no es posa el Sol. Ja a principis del segle XIX -després de més de 300 anys d'ocupació, casualment- es comença a viure tensió a les colònies hispanoamericanes perquè es té la certesa que s'emporten els recursos del seu país a la metròpoli ibèrica. Amb aquest i d'altres motius comença la primera onada de moviments d'independència, que seran respostes per l'Imperi Espanyol dialogant a base de fusells i carabines. Entre 1809 i 1830 ja s'han independitzat Paraguay, Argentina, Xile, Uruguay, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Panamà, Nicaragua, Honduras, El Salvador, Guatemala i Mèxic. És el que passa quan a una colònia hi ha més població que a la metròpoli de l'imperi, es perden totes les guerres. Així arribem a les últimes colònies que es volien independitzar: Cuba i Filipines el 1898. Alguns podrien pensar que després del que va passar fa 60 anys amb totes les altres colònies aquesta vegada el pensament imperialista espanyol seria més dialogant, sobretot perquè les vides perdudes dels espanyols que van morir defensant la hispanitat de les colònies podria ser un punt d'inflexió per no enviar més nanus a morir per la pàtria. Doncs les ments brillants encarregades de fer la pau a Espanya la van tornar a liar. Van posar per davant la bravesa hispana contra les úniques colònies que els hi quedaven i van oferir un diàleg assenyat als cubans a través de les armes -quina mania tenen en dialogar matant. A tot això els EUA es van aliar amb els cubans i els filipins. I, vet aquí que, com era normal, també van perdre aquestes dues guerres deixant per la posteritat un grandiós poema de Joan Maragall Oda a Espanya que inclou el primer de tants Adéu Espanya! També van sorgir intel·lectuals espanyols molt consagrats coneguts com la Generació del 98, res millor per fer aflorar la intel·lectualitat espanyola que perdre vides per la pàtria. També va sorgir Saber y Ganar presentat per l'immortal Jordi Hurtado, però això ja és una altra història.

Per tant, què ha quedat de tot plegat en la memòria dels espanyols? Doncs que han practicat un genocidi al llarg de la història per culpa de la seva bravesa i la mania que tenen de dialogar mentre disparen. En aquesta qüestió d'independències són totalment contraris a la Gran Bretanya on primer es dialoga i, si no hi ha acord, després es declara la guerra. Però és que l'ADN espanyol ja ho té això i se simbolitza en la bravesa de la frase de l'inici: '¡Soy español, casi ná!' I això fa que no s'entengui perquè hi ha gent que no vol ser espanyola. I això provoca que la primera resposta sigui atacar aquells que es creuen al seu davant i volen seguir camins diferents dels d'ells, cosa que perdura i perdurarà fins als segles dels segles. La mosca fa zum-zum, com entenent el que l'he explicat. Llavors se'n va per la finestra i mentre és al carrer escolta un grup cantant 'Yo soy español, español, español'. I un d'ells li dóna una palmada que la mata. La bravesa de l'ADN espanyol encara persisteix, fins i tot amb una innocent mosca.

De vosaltres depèn no tornar a viure aquest procés durant 37 anys més

Ramon Aguilar — Sun, 27 Sep 2015 08:03:00 +0200

Si sou persones que no voleu esperar-vos altres 37 anys a veure si Espanya canvia la seva mentalitat imperialista ja sabeu a qui heu de votar avui. El cas és que si guanyen els partidaris del No, estem tornant enrere. Estem tornant a votar una Constitució que mai ens reconeixerà com a nació sobirana. Tornant a demanar que es reconegui en la Constitució votada la nostra condició de nació i la nostra diferenciació existent però que altre cop rebutjaran. Tornant a pactar amb les forces del Parlament un Estatut d'Autonomia que reconegui el nostre territori com a nació sobirana diferenciada i demanant el pacte fiscal per recaptar els nostres impostos, Estatut que "cepillaran" els mateixos que deien "apoyaré" i que mai serà acceptat. Tornant a perdre una vegada més les forces i veient com el cansament fa que la rauxa estigui aflorant, tot i que demanarem més seny per poder acordar un pacte fiscal que ens permeti quedar-nos amb gran part dels nostres impostos però també serà rebutjat. Tornant a sortir al carrer per tots els greuges soferts arribarem a la conclusió que l'únic que es pot fer és reclamar la independència i amb aquesta voluntat sortiran més d'un milió de persones durant tres anys seguits, però només aconseguiran que les escoltin els polítics catalans i no els espanyols. Llavors els hi demanaran un referèndum, que després passarà a ser una consulta vinculant i després una consulta d'estar per casa -en la qual votaran més de dos milions de persones sota coacció i amenaça de desobediència a l'estat espanyol- perquè totes les alternatives i termes seran prohibits pel Tribunal Constitucional. Un cop feta la consulta d'estar per casa l'òrgan judicial espanyol imputarà a la Consellera d'Educació, a la Vicepresidenta del Govern i al President del Govern per fer-la. Llavors hi haurà uns mesos de biaix independentista on no se sabrà si hi haurà pacte entre forces del Sí o si es presentaran solets a unes eleccions plebiscitàries. Al final s'ajuntaran la dreta catalanista -ara sobiranista- amb l'esquerra independentista en una coalició que s'anomenarà Junts pel Sí on un calb serà el cap de llista -tot i que si guanyen, el President serà el mateix President que hi havia abans i que anirà de número quatre en aquesta llista- i l'esquerra independentista radical del poble no voldrà fer coalició perquè estan en contra del número quatre i les seves polítiques de dretes. Tot seguit s'arribarà la convocació d'unes eleccions plantejades com a plebiscitàries i llavors els catalans de l'any 2052 decidiran altre cop si Catalunya esdevé un país o continua sent com el peix del refrany, aquell que es mossega la cua que mai podrà mossegar i estarà donant voltes sense arribar enlloc. Teniu les eleccions més importants de la vostra vida i de vosaltres depèn fer un pas endavant per escapar de la xarxa o fer un pas enrere perquè només en aquests 37 anys l'hem mossegada per veure si de veritat ens estimen allà dins. Però mentre passa tot això un dia arribarà el peixater a la piscifactoria, us traurà de l'aigua, us cuinarà a la planxa i haureu perdut l'oportunitat de ser lliures mai més. De vosaltres depèn no tornar a viure aquest procés durant 37 anys més.

El poder del poble

Ramon Aguilar — Fri, 25 Sep 2015 08:00:00 +0200

Quan anava a l'escola cada època històrica tenia la seva piràmide de poder -o social- corresponent. En aquesta, els poders superiors que són el rei, els nobles, el clergat i els burgesos sempre estaven per sobre de les persones del poble. Però, amb els anys, aquesta piràmide ha anat derivant en la que es coneix actualment on el rei, els bancs i les multinacionals estableixen el seu control sobre els governants que són escollits pel poble. Aquesta és la democràcia explicada grosso modo que hem tingut a Espanya des que un petit dictador va morir -mal els pesi a alguns que no la voldrien així. El problema rau en què aquesta anomenada democràcia ha estat perjudicial per la voluntat del poble i en aquestes eleccions de diumenge veu com això pot canviar.

El fet és que des de fa cinc anys els catalans hem vist com les indissolubles posicions d'aquesta piràmide han canviat. Ho han fet gràcies a dos factors clau: el poble ha sortit al carrer a reclamar la seva posició com a actor més important dels estrats i perquè els governants d'aquest petit país els han escoltat. Això ha fet que any rere any el poble hagi anat pujant esglaons fins a arribar on som ara, fins a arribar a la cúspide de poder. Hem eliminat els governants que ara són súbdits de la nostra voluntat, hem eliminat les multinacionals perquè hem entès que vendrien a sa mare per tal d'aconseguir calers, hem eliminat els bancs perquè només són una empresa que gestiona els nostres estalvis de manera immoral, hem eliminat el clero, els nobles i el rei perquè són la representació de l'absolutisme que tots els moviments obrers van enderrocar, els opressors màxims de totes les persones, els que viuen a costa de la nostra suor al front, del nostre treball, de la nostra vida! I ho hem fet sense més armes que els sentiments, la voluntat i el nostre cor, com es fa democràticament per aconseguir que la veu del poble sigui la veu de déu.

Hi ha un problema que ens ha passat desapercebut: els poders fàctics sempre volen recuperar el seu lloc a la piràmide i pateixen quan el poble els descol·loca. Aquesta és la realitat que s'amaga darrere de totes les amenaces que dicten els acòlits de l'unionisme. Ells volen mantenir l'Statu Quo, per descomptat que sí! I així ho han demostrat en cada declaració que han fet en contra de la independència. Els governants han assegurat que la voluntat del poble és pròpia de règims totalitaris (governants al servei dels estrats a Espanya), les multinacionals han dit que marxarien de Catalunya (Coca-Cola, Almirall, Pronovias), els bancs amenaçaven amb un "corralito" (Banc d'Espanya i Gran Banca Espanyola), els clergues han dit que s'ha de pregar per la unitat d'Espanya i el rei ha anat als EUA a demanar almoina per assegurar una declaració en favor de la pertinença de Catalunya a Espanya. És ben normal que vulguin mantenir tot com està perquè ells guanyen quan el poble està al soterrani de la piràmide, quan les persones només s'ocupen de canviar el canal del televisor en comptes de canviar la realitat política d'un país. El panem et circenses que tant li agradava a l'emperador August i que va retratar Juvenal a la seva Sàtira del S. I d.C. per dir que al poble se li ha de donar pa i circ per tal que no es preocupin de la política ni es revoltin, per tenir-los contents i trencar així qualsevol opció de revolta -passa que aquesta filosofia només dura uns quants anys.

El 27 de setembre tenim una oportunitat majúscula d'aconseguir que aquesta voluntat de construir un nou país guanyi a les urnes. Això és la democràcia! Per aconseguir votar hem hagut de revoltar-nos en massa durant quatre anys seguits! No oblideu mai que la revolta comença en el cor de cada persona, en l'ànima de cada ésser humà. La revolta comença quan el poble trenca els límits establerts pel seu propi imaginari i veu el món que s'ha perdut mentre era un esclau de les corporacions estamentals. Els catalans independentistes sempre hem viscut una revolta permanent d'ençà que en aquesta terra es parla, s'escriu i es pensa en català i ara ens toca a nosaltres fer que la Revolta dels Somriures acabi confirmant que Catalunya és un país independent. Com va dir Macià: "Catalans, feu-vos dignes de Catalunya".

Rompesuelas: crònica de la meva mort

Ramon Aguilar — Fri, 18 Sep 2015 09:00:00 +0200

Són les set del matí i em trobo a la meva gàbia atrapat veient la vida passar lentament. Veig el meu naixement, la meva mare, el meu pare, els germans. Els enyoro tot i que sé que ja són morts. L'art els va matar. Sóc el més petit de la meva família i el que més anys ha viscut en aquest planeta habitat per persones amb la capacitat de fer molt de mal als animals. 6 anys són massa per un brau de més de 600 quilos segons els ramaders, però el meu anhel seria morir de vell i no ara. La gàbia és estreta i no em deixa respirar, l'angoixa és mortal i el pànic a ser assassinat em fa tremolar les cames. Sóc un presoner de l'art, de la festa, de la "tradició". La meva presó s'ha construït gràcies a la violència amb la qual s'ha descrit la meva naturalesa brava, feroç, salvatge... Els tòpics sobre l'espècie són els que posaran fi a la meva vida. En tres hores em trauran al centre del poble de Tordesillas i viure la crònica de la meva mort. Una mort que cada cop té més detractors, però encara no són capaços d'evitar que cada brau sigui màrtir del seu botxí. Em dic Rompesuelas i avui seré assassinat.

Mentre espero a ser lliure per últim cop penso en tots els meus companys que van morir en la Vega del riu Duero. Més de 500 assassinats han vist les seves aïgues i mai ens ha ajudat, còmplice de la violència dels seus veïns. Persones que maten per plaer en unes festes ridícules, on s'exhibeix la violència més rudimentària de l'ésser humà de l'època de les cavernes. Cada minut què passa és un alè menys dels meus pulmons, cada minut és una salivació menys de la meva gola, cada minut és un batec menys del meu cor. Cada minut és un minut menys de vida. Això, aquest any, ja no es pot aturar.

Sonen les campanes del poble, veig com s'acosta un home amb unes claus per obrir el cadenat que m'atrapa entre aquests barrots d'acer però que alhora em protegeix de les meves pors. Estic plorant mentre crido a l'home que no s'acosti, que no obri la gàbia, que no m'alliberi!! Que no m'alliberi perquè sé que serà l'últim cop que podré gaudir de la llibertat. Però l'home no m'escolta perquè l'art preval sobre la vida animal, i obre la gàbia. Em quedo parat mentre les llàgrimes vessen pel meu cap i crido més fort: 'NO VULL SORTIR!!!'. L'home m'agafa del cap i m'obliga a enfrontar-me amb la meva sentència de mort. Tremolo moltíssim. Els humans sempre diuen que en una lluita entre un brau i ells, el brau és el més fort. S'equivoquen. Només vull sortir corrent d'aquest indret on em consideren una atracció de fira.

'Ja he arribat al riu!', crido mentre no veig a cap humà que em persegueixi. Potser ningú m'ha seguit i sóc lliure de nou? Però, de sobte, escolto un cavall que arriba amb el seu genet i avisa als humans d'on sóc. Em trobo acorralat per centenars de persones i no puc escapar. Els altres animals em veuen patir, però no tenen la força per enfrontar-se a tantes persones, només miren el despropòsit natural que any rere any succeeix a Tordesillas. A mi això ja no m'importa. Estic encerclat per centenars de llances i una d'elles liquidarà la meva vida. Intento moure el cap perquè les astes trenquin les llances, però és impossible, són moltes. Intento envestir però amb dues passes ja tinc un fil al coll. La impotència envaeix tot el meu cos, la tremolor va a més, el cor em batega a mil per hora i cada llàgrima que trec dels meus ulls només serveix perquè em facin burla els meus botxins. No puc escapar i mentre estic distret sento com se'm clava una llança al tòrax. Giro l'esquena i veig el meu assassí, un jove que ha perforat el meu pulmó i que ara fa més força per arribar al meu cor. Caic a terra plorant d'impotència mentre em dessagno. Al meu voltant les persones criden victòria. El jove posa un peu al meu cap i un altre al meu llom, em mira als ulls directament i veu la tristor de la meva ànima que se'n va del meu cos. I mentre em cau l'última llàgrima que em queda als ulls, el jove fa força i perfora el meu cor mentre ell és salpicat de sang. Encara resto conscient durant uns segons i veig com glorifiquen el meu assassí. Encara no comprenen que els animals, com ells, també podem patir.

El somni humit d'Espanya

Ramon Aguilar — Fri, 11 Sep 2015 08:00:00 +0200

28 de setembre de 2015

Redacto aquesta crònica des del feu més hostil que em puc trobar per la meva ideologia: Carrer Gènova, Madrid, Seu del Partit Popular. Ho faig amb un sentiment de llàstima, de ràbia, de melancolia... Un sentiment d'haver perdut l'oportunitat més gran de la història de Catalunya per poder ser un país. Aquí tot són rialles, festa, per fi han aconseguit alliberar a tots els catalans de la presó ideològica a la qual Artur Mas els ha portat. La seva guerra bruta contra la independència, la propaganda del règim que s'ha estès per tots els mitjans de l'Estat i les acusacions de nazisme i feixisme han fet que el discurs de la por hagi arrelat en els catalans i, un cop més, hagin perdut l'oportunitat. I això que a banda i banda de la Franja de Ponent algunes persones ja hi eren amb els cotxes per tal de construir un mur i aïllar als catalans al seu país utòpic. Però això ja s'ha acabat. La independència no ha guanyat les eleccions del 27 de setembre.

Els resultats dels comicis són prou coneguts l'endemà de les votacions: 40 escons pel PP, 34 per C's, 19 per Junts Pel Sí, 15 per Catalunya Sí Que Es Pot, 13 pel PSC, 10 per la CUP i 4 per UDC. El pacte de govern entre PP i C's ja s'ha confirmat i Xavier García Albiol serà el 130 President de la Generalitat de Catalunya. La primera mesura que farà el nou partit del govern serà prohibir els símbols independentistes i penar-los amb multes de més de 2.000 € per exhibició, les matrícules que portin el CAT tindran una multa d'entre 700 i 900 euros, l'educació serà només en castellà, se suprimirà el català com a assignatura a l'escola i es prohibirà el seu ús a mitjans de comunicació (multes d'entre 10.000 i 15.000 euros), a establiments (multes de 5.000 euros), i l'ús al carrer que pot ser penat per multes d'entre 500 i 600 euros per paraula dita. El nomenclàtor dels carrers, pobles i ciutats passarà a ser en castellà. Així, ja no podrem anar a estiuejar a Vilanova i la Geltrú sinó a Villanueva y Geltrú, Sant Quirze del Vallès serà San Quirico de Tarrassa, Sant Cugat canvia a San Cucufato, Santa Coloma de Gramenet (on vaig néixer) serà Santa Paloma de Gramanet, Barcelona serà Barcelona però amb una e tònica i no neutra!!! I així amb tots els noms. Però no s'acaba aquí. Tots els símbols catalanistes o fets per artistes independentistes seran enderrocats: Sagrada Família, Parc Güell, Colom serà substituït per una efígie del rei Felip VI i passarà a anomenar-se Plaza de Felipe 'El Preparao', el Pi de les Tres Branques s'anomenarà el Pino de la Rojigualda i cada branca lluirà el color de la bandera espanyola. I el més important: Goku ja no parlarà mai més en català i haurem de suportar la merda de traducció dels "Kamehamehas" per la denigrant "Onda Vital"!!!

Les eleccions les guanya qui té més suport i això deriva en escons. Però és que els catalans sempre ho hem sigut de cagadubtes. Ho vam ser l'any 1714, ho vam ser el 1885, ho vam ser el 25 de novembre de 1905, el 14 d'abril de 1931, el 6 d'octubre de 1934, al maig del 1937, el 26 de gener de 1939, el 18 de desembre de 1979, el 18 de juny de 2006, i el 27 de setembre de 2015 s'ha confirmat que el tarannà cagadubtes dels catalans encara implora en el nostre ADN. Sigui el d'una persona filla de xarnegos o sigui de pares catalans, la cultura catalana té aquest factor i així es transmet de generació en generació (i no d'altres mentides que diuen els acòlits de partits unionistes). Mai enllestim les coses perquè ens fa por el què pensaran els altres, mai agafem el brau per les banyes perquè sabem que si algú ens mira i ens critica llavors ens tremolen les cames, el brau ens dóna una embranzida, ens clava la seva asta i morim dessagnats mentre els altres se'n foten. Als catalans, malauradament, mai a la història ens han ajudat a aixecar-nos. Ho hem fet gràcies a la passió, al cor, a la voluntat de milers de milions de persones que han volgut parlar en català quan estava prohibit, que han defensat que Catalunya ha pogut ser més del que era, però sempre hi ha el típic paio que treu el comentari en contra del nacionalisme per fer-nos callar. I això ha passat el 27S.

L'única il·lusió que trec de tot plegat és que potser aquesta crònica ha estat l'última escrita en català... Sempre i quan els catalans d'alguna realitat alternativa garanteixin mitjançant el seu vot que el 27-S Catalunya aconsegueix la seva independència d'una vegada per totes. En aquesta realitat des de la qual envio aquest missatge a les altres, a hores d'ara, el somni més humit d'Espanya ja s'ha perpetrat.

Dolça Catalunya, prou manipulació, votem

Ramon Aguilar — Mon, 07 Jul 2014 09:00:00 +0200

La xarxa és el terreny de l'engany i tothom ho sap. Fa uns dies, des del 20 de juny per ser exactes, circula per les xarxes un vídeo amb el títol "La CNN tumba el sueño separatista de Artur Mas con sólo 1 pregunta" elaborat per "una colla de catalans normals" (això diuen al seu blog), anomenada Dolça Catalunya. Aquest col·lectiu de catalans als quals no els "agrada la Catalunya nacionalista" treballen per destruir les mentides del nacionalisme català sota el qual viuen actualment (el seu lema és: "Seny de catalanes bajo el nacionalismo"). Però els seus mètodes de manipulació demostren que són un clar competidor per aquells diaris que fomenten el sentit de país per sobre de la veritat -com pot ser La Razón, per exemple-.

En un principi aquest vídeo no em va preocupar gaire, ja que els arguments que donaven eren del tot incoherents. Però quan va arribar a superar més del milió de visites i va ser compartit per uns quants amics del meu Facebook em vaig preocupar, perquè de veritat pensaven que allò que deia el vídeo era cert. Vaig buscar el clip original en el qual s'evidencia clarament que Dolça Catalunya havia retallat respostes hàbilment i havia posat èmfasi a uns quants arguments, alguns dels quals passen desapercebuts a l'entrevista oficial de la CNN.

El primer argument de tots és la forma de dir el nom d'Artur Mas per part de la periodista, Christiane Amanpour. S'escolta clarament quan Amanpour presenta al President de Catalunya que en comptes de dir "Artur" -que seria el nom correcte- diu "Arturo", com el de la llegenda d'Excalibur. I això Dolça Catalunya ho presenta com un argument de l'espanyolitat de Mas, encara que sigui un error molt greu de la presentadora -perquè després al rètol, cosa que no destaca Dolça Catalunya, li posen "Artur Mas"-.

El segon argument que presenta aquest col·lectiu en el seu vídeo és un d'aquests que hem dit abans que passen desapercebuts. I és que al costat dret de la pantalla a Mas li surt una bandera d'Espanya onejant al vent -suposo que era la intenció del càmera que ha escollit aquest plànol-. Però el que no diu Dolça Catalunya és el territori on es troba Mas, ja que llavors tindria una explicació. I quin lloc és aquest? Madrid, la capital d'Espanya, ja que l'entrevista la dóna Mas des d'allà perquè es troba a la coronació del rei Felip VI (alies "El Preparao"). Sense aquesta informació et fas una idea errònia, que és que el President es troba a Catalunya i és en aquest territori on oneja la bandera espanyola -la qual crec que és la idea que Dolça Catalunya vol donar-te quan ho veus-.

I continuem, però ara amb un argument del tot estrambòtic. Mas s'equivoca en la dicció de la paraula anglesa "fruitful" (és a dir, fructífera) i diu "football". Dolça Catalunya posa el crit al cel i com a bon seguidor de la roja pensa que Mas ho diu perquè pensa en la selecció espanyola -perquè després diguin que els catalans som els únics que ens mirem el maluc-. Primer de tot, als Estats Units es diferencia la paraula "football", que vol dir futbol americà, de la paraula "soccer", que vol dir el que tots els europeus entenem per futbol. I segon, és parlar de futbol i qualsevol seguidor de la roja pensa que estan parlant de la seva selecció, aquella que al recent Mundial de Brasil només va destacar per ser la més xiulada (degut a la humilitat dels seus seguidors, encara recordo el "Soy español, a qué quieres que te gane").

Seguim, perquè volem cantar bingo, amb les úniques coses destacades per Dolça Catalunya del contingut informatiu de l'entrevista, la pregunta que tot periodista mai ha de fer, ja que no està ben formulada i una altra pregunta que per Dolça Catalunya ha d'aturar la independència, ja que segons ells tomba el somni separatista de Mas. No entraré a valorar, ja que dóna per un altre article, que això que per ells és el "somni separatista de Mas" ha mogut a 2 milions de catalans al carrer, però sí valoraré com construeix una edició magnífica Dolça Catalunya en la primera qüestió. La periodista li pregunta en el vídeo editat al President que "ni tan sols la meitat de la població (catalana) vol separar-se", a la qual Artur Mas respon "és cert, però eh..." i aquí es talla la resposta. La primera cosa a evidenciar és que la pregunta ha sigut hàbilment tallada per l'editor del vídeo, ja que el que sembla una afirmació de la periodista, en l'original és una mera lectura extreta suposadament d'una enquesta. I és que en el vídeo de l'entrevista de la CNN la periodista diu abans de formular la pregunta que "ha llegit" que els catalans independentistes no arriben a la meitat. I seguidament el tall de la resposta és clarament provocatiu perquè el que vegi el vídeo pensi que Artur Mas ha donat la raó a la periodista, ja que talla justament quan el President donava la resposta argumentada. A més, ho fa en un moment en el qual està pensant la paraula -cosa que en anglès costa trobar-la, ja que no és la teva llengua habitual- i dóna la sensació que vol Dolça Catalunya, Mas no sap què respondre.

I l'últim argument, aquesta pregunta que tomba el somni separatista de Mas i de la majoria sorollosa que va sortir al carrer, que per Dolça Catalunya és silenciosa, ja que no diu res d'ells. Per què Catalunya ha de ser independent? I he de dir que aquesta última resposta l'han deixat sencera i crec saber el perquè, tot i que es fan un autogol. Artur Mas evita parlar del perquè i es focalitza en dir què votarà ell personalment com a ciutadà i quin és el compromís del President de la Generalitat de Catalunya, fer el referèndum. Per Dolça Catalunya això és la prova que el somni de Mas s'acaba, però per mi és una declaració d'intencions. Mas votarà Sí a la consulta com a ciutadà -cosa altrament inimaginable dos anys enrere-, i es compromet a posar les urnes. Aquest és el compromís que s'ha marcat, ja que altra cosa és jugar amb les possibilitats. Ell ho diu bé: "he de procurar que es faci el referèndum i que tothom es pugui expressar lliurement". Fins i tot vosaltres que el criminalitzeu com a líder del sobiranisme (cosa que no és certa).

Però el millor són els últims segons del vídeo d'aquests "catalans sota el nacionalisme" que és evidenciar la no resposta de Mas en la pregunta de per què vol la independència (quan els hi fa un favor molt gran) i el missatge dedicat de Dolça Catalunya a tots els independentistes: Nacionalistes, prou incoherències, prou dividir. I és per això que jo dic: Dolça Catalunya, prou manipulació, votem.

Vídeo CNN original i amb subtítols (notícia Vilaweb)

Vídeo editat per Dolça Catalunya

Quan se'n va l'amor

Ramon Aguilar — Sat, 03 May 2014 13:10:00 +0200

L'amor, aquell sentiment que et fa perdre la noció del temps quan estàs amb la persona que estimes. Aquell estat catatònic, purament idealitzat, en el qual et trobes còmode i feliç. Moment en el que res del món t'importa més que ella i en el que els vostres cossos, àvids de la certesa del vostre amor, intenten plasmar els sentiments en la persona estimada. El cor dóna l'ordre al cos de convertir el seu sentiment eteri en una evidència carnal, en una demostració de l'amor que sents per aquella persona. Estimar en cos i ànima és la convicció que el nostre amor gaudeix de la puresa que el fa ser el sentiment humà per excel·lència, el sentiment pel qual donaries tot a canvi d'estar junts. Però, quan aquest amor s'acaba, quan el teu cor ja no batega igual quan ets al costat de la teva persona estimada és quan l'amor es converteix en una eina de dos talls. Amb l'amor pots conèixer la felicitat tan màgica que proporciona i la tristesa que dóna quan s'acaba. Contrast entre sensacions que demostra que l'amor pot ser difícil d'afrontar.

Personalment, per mi l'amor és una muntanya que s'ha d'escalar per arribar al cim, on t'espera la teva estimada. I allà es viu molt bé, compartint les teves glòries i els teus problemes amb una persona que t'escolta, que t'estima, que et dóna la confiança com per compartir moments de la teva vida personal amb ella. Però, un dia sense saber perquè, el teu cor cau del cim de la muntanya, es precipita per un barranc i constates que l'amor s'ha acabat. El teu cor potser està al punt més baix de la muntanya, però el teu cos segueix allà a dalt, intentant convèncer al teu cor que torni a pujar i pensant que encara hi ha possibilitats de ser allà en aquell cim. T'abraces, t'agafes de la mà amb la teva estimada, tot és normal però continues observant com en aquell precipici el teu cor no es mou, ni fa l'intent. Passen els dies i només et queda l'afecte amb aquella persona, cap amor. L'amor -i mai millor dit- s'ha despenyat d'aquell cim, es troba en el terra i no hi ha res que el pugui reanimar. Continuen passant els dies, els mesos, de vegades fins i tot els anys, i el cor no es mou. Trist per això, el teu cos no respon igual a l'afecte que per tu mostra aquella persona a la qual estimaves. L'estimes en cos, en desig carnal, però no en ànima. L'ànima la té amagada a dins el cor i aquest es troba en estat vegetal, no es mou, no sent, no s'enamora. És, més que mai, un tros de carn que no serveix per res.

Després d'un temps, encara en el cim d'aquella muntanya veus com aquell tros de carn comença a bellugar-se. Ja camina, però en direcció oposada al teu cos, cap a una altra muntanya. I tu l'observes amb deteniment. Intenta arribar a un altre cim i notes com el cor arrossega el teu cos perquè han d'estar units. El cos podia estar al cim de la muntanya i el cor al terra, sense moure's, però quan el separen més muntanyes el cos no pot estar al cim d'una altra. Però, tot i que l'arrossegui, el teu cos es resisteix a anar-se'n d'aquell cim, ha viscut molts moments feliços i, tot i que no estigui el seu cor, està còmode allà. Però el cor empeny amb més força, el cos cau pel precipici i impacta amb el terra. En aquell moment encara falta molt per tornar a l'equilibri entre forces, el cor escala un altre cim i el teu cos no es mou perquè encara necessita temps per recuperar-se, temps que ja el cor ha tingut.

De sobte, el cos s'aixeca i veu com el cor està al seu costat, no ha arribat al cim de l'altre muntanya i ha tornat per buscar cònsol en el cos. S'abracen, fan les paus -uns amb més voluntat que d'altres, però sempre han viscut junts- es diuen com s'han trobat a faltar i en aquell desert entre dues muntanyes caminen junts altre cop per buscar aquell massís definitiu on poder viure junts amb l'amor. No els preocupa el temps que triguin en trobar-lo, ells saben que els espera un desert entre muntanyes que hauran de passar, un desert de milers de quilometres on no pujaran a cap massís sense el vist i plau de tots dos i on la única companyia que tindran -a part de les veus que s'escolten des dels cims muntanyosos plenes de felicitat i rient-se d'ells- serà la que tinguin tots dos amb els seus pensaments, de vegades oposats, de vegades similars, per trobar, potser, el cim en el qual puguin quedar-se per sempre més.

"On no puguis estimar no et demoris"
Frida Kahlo

Portem 21 anys sense oblidar ni perdonar

Ramon Aguilar — Fri, 11 Apr 2014 11:00:00 +0200

Tal dia com avui, fa 21 anys (11 d'abril del 1993) un jove de 18 anys natural de Burjassot és mort a causa d'una ganivetada al barri valencià de Montanejos a l'Alt Millars. El jove es deia Guillem Agulló, militant del grup de l'esquerra independentista Maulets de Burjassot. El dol de la família Agulló en aquell dia va ser immens, símptoma de la impotència de veure com a un fill el poden extirpar la vida només per motius polítics, per no compartir i no respectar la ideologia dels altres. El feixisme va mostrar la seva cara un cop més i es va cobrar una nova víctima.

L'assassí, un jove feixista que ara milita al partit Alianza Nacional -sí, el d'aquells brètols que van entrar a la Llibreria Blanquerna l'11S de 2013, i van colpejar alguns dels representants polítics catalans que hi havia allà- va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals només va complir 4. Els altres membres del grup que van acorralar a Agulló i van participar en l'assassinat van ser absolts. Perquè veieu que la justícia de vegades és una al·legoria dels 'tres micos savis', aquells en que un es tapa la boca, un altre l'oïda i un altre els ulls. Sembla que de vegades, quan el mal ja està fet, la justícia no veu el mal o veu menys mal del que s'ha comés.

Ara, quan Guillem Agulló podria haver complert els 40 anys de vida i podria haver continuat lluitant contra el feixisme, només ens queda el seu record. El seu record i el dol que s'ha compartit des del fatídic dia per tots aquells que lluitem contra el feixisme i que pensem que la denominació Països Catalans ens uneix a valencians, balears i catalans. Tenim una llengua comuna que és aquesta llengua en la que estic escrivint. Aquesta llengua en la que podem parlar o en la que podem xerrar, però tots ens entenem. I n'hi ha que no l'entenen i la volen exterminar -com va fer referència en el seu dia un mestre, Ovidi Montllor-. I és que aquells que no ens deixen parlar en aquesta llengua, amb el seu discurs de l'odi, han creat a gent com l'assassí d'en Guillem. I, alhora, són aquells que no van condemnar l'assassinat d'en Guillem en el seu moment.

Tot plegat, és trist que la gent no es mobilitzi i demani als seus dirigents polítics acabar amb associacions que promocionen la violència entre aquells que no pensen igual que ells. És trist també que l'estat espanyol estigui dirigit per aquells que es van negar a condemnar l'assassinat de Guillem Agulló. I també és trist que per conscienciar a la gent del perill del feixisme hagi de morir algú. Ara bé, és molt, molt més trist quan aquest algú que perd la vida a causa del feixisme és un jove que tenia un munt d'anys per viure.

Sempre en el nostre cor, Guillem Agulló 'Ni Oblit Ni Perdó'.

Les conseqüències de ser calb

Ramon Aguilar — Wed, 05 Mar 2014 10:00:00 +0100

Qualsevol dia faré l'evolució del meu cabell per fotos del Facebook -i recomano que ho feu vosaltres també si sou calbs-. I és que el cabell és com aquell nen rebel que no fa cas a ningú, de vegades s'embolica, de vegades no pots amb ell, de vegades molesta segons on sigui -ja m'enteneu, i si no m'enteneu, llegiu-lo sencer que resoldré el dubte- i de vegades el trobes a faltar.

Jo en realitat ja no tinc aquest problema. Sóc calb. Vaig matar el meu cabell gràcies als meus èxits a la vida, i és que la quantitat de cabell en una persona amb alopècia és inversament proporcional a la qualitat de vida i felicitat de la mateixa. Això ve a dir que mentre més cabell tinguis al cap, menys feliç ets i menys coses has aconseguit -repeteixo, sempre en el cas que tinguis alopècia-. A més, segons tinc entès els calbs tenen més potència sexual. Podem fer totes les postures del Kamasutra amb la parella en 24 hores i encara no haurem ejaculat. La teva parella s'haurà anat 4.000 vegades, haureu fet un riu d'aigua avall del clítoris de la vostra dona i vosaltres després de 24 hores "dale que te pego" (no confondre amb "au si eu ti pego", la merda cançó aquella que no agradava a ningú) us anireu. Això sí, quan ejaculeu una advertència: Feu-lo fora (marxa enrere) ja que encara que tingueu preservatiu allò està tan carregat d'amor -i d'esperma també- que potser entri tot a l'úter de la vostra núvia, arribi a l'òvul en una mil·lèsima de segon i puguin entrar més de 40 espermatozous en ell.

Sí amics, i ho heu endevinat, ho sé per experiència tot això. He sigut pare recentment de 40 fills, tots amb la mateixa dona. El que em resulta estrany de tot plegat és que n'hi ha alguns que tenen més anys que jo,i d'altres que són d'un altre color de pell... Però després penso: Cony, en 24 hores suposo que la fàbrica d'esperma no va arribar a distribuir els colors ni les edats bé a cada espermatozou, i entre el moviment de la zona i tot, doncs el paio que s'ocupa la va liar. Va dir: Això és una muntanya russa nene!!! Jo no sabia que avui anàvem a Port Aventura i que aquests dos es posaven a follar com a conills dalt del Dragon Khan i no dono abast. Plego perquè no puc més, quedat tu. I clar s'ho va dir al paio més incompetent, miop, i amb una cara que no te'l tiraries ni en una apocalipsi zombie per mantenir l'espècie (La dona aniria al zombie i li diria: Comeme!!! Comeme antes de que esta cosa quiera tener sexo conmigo!!!!). I clar, el paio aquest que s'ocupa de la distribució d'espertamozous la va liar molt i em van sortir 40 fills, tots de la mateixa dona, però més diferents que el cul d'un elefant i el d'un mico d'aquells que el tenen vermell (que ara no sé com es diuen). A més, el paio encarregat, també era daltònic i un groc, altre negre, altre cafè amb llet, altre blanc com la neu -que es posava a contrallum i no es veia nene!-. Un follón, i mai millor dit.

"Bueno, follad como conejos si sois calvos, si no lo sois joderos porque mientras vosotros acabais en 5 minutos, nosotros necesitamos 23 horas y 45 minutos para corrernos". I preguntareu: Si eren 24 hores, i ha dit que en 23 hores i 45 minuts acaben, si li sumem els 5 minuts que triga l'home amb cabell ens dona.... Cony que era de lletres!!!!!... A veure... 23 hores amb 50 minuts!! I els altres 10? "Pues el cigarrillo de después coño!!"

PD: Ah si, a dalt de tot, on el pèl molesta es a la zona púbica, allà on es troben el penis i la vagina. Espero que us hagi aclarit el dubte i que hàgiu rigut.

Gràcies!

@ramonaguilarg

Després de 40 anys, seguim igual

Ramon Aguilar — Sun, 02 Mar 2014 08:00:00 +0100

Doncs sí, tot segueix igual respecte la mort de Salvador Puig Antich i de molts altres. A ningú encara se l'ha jutjat per un dels crims més cruels fets a una persona, i m'atreveixo a dir que molts partits polítics espanyols (tot i que també d'alguns catalans) no volen que es jutgi mai a cap persona per aquest assassinat. Si en realitat hi hagués voluntat de jutjar-ho, després de les denúncies contra el franquisme i crims contra lesa humanitat presentades a Argentina i admeses per la jutgessa, podrien adherir-se a elles com a denunciants. Però, lluny d'això, volen treure la llei de Justícia Internacional a Espanya, cosa que evitaria que altres jutges d'altres països poguessin emetre sancions i veredictes a crims que han ocorregut en -com diu Camacho- la nació més antiga del món. I jo afegiria, i això sí que és cert, la més criminal.

I és aquest assassinat -ho repeteixo perquè quedi clar que considero que va ser un assassinat- d'un jove anomenat Salvador en una màquina de tortura que podria ser la més lesiva i agònica de l'època, un jove que el seu únic error va ser avançar-se uns anys a la caiguda del franquisme, una dictadura en decadència que va deixar més de 500.000 morts -agafant la dada més baixa- i que encara, i repeteixo en majúscules: ENCARA, després de 40 anys ningú l'ha jutjat, ha sigut el crim més dramàtic del franquisme en qüestió de pena de mort. Però això no és el més trist, no. El més trist és que allò que ha succeït a tots els països europeus on hi ha hagut dictadures, que és investigar, detenir i jutjar als còmplices d'aquestes; sembla que a Espanya, com diria l'expresident Pujol: "això no toca". I no toca perquè l'oligarquia política que existeix a Espanya, des de les formacions més antigues com el PSOE i el PP, fins a les més noves com UPyD, no vol tocar-ho. Fins i tot ni ho han condemnat públicament. Ells només diuen: "ETA ha mort a més de 80 persones" i això ho criminalitzen -i considero que és dolent matar a una persona, sigui de la ideologia que sigui-. Però en canvi amb allò que va passar al franquisme, les més de 500.000 víctimes que es troben enterrades a fosses, aquestes són menys víctimes per l'oligarquia política que les víctimes d'ETA. I ni que dir que la vida de Puig Antich, un criminal anarquista a ulls del franquisme, és una vida que no importa. Ni tan sols importa la del President de Catalunya Lluís Companys mort pels franquistes, i encara no ha demanat ni perdó el Parlament Espanyol. És la cultura de: "el passat ja ha passat, ara pensem en el futur i oblidem-nos d'allò". I se n'obliden que fent això estan col·laborant amb aquella dictadura de temps enrere.

Tot i aquests primers paràgrafs, el que em neguiteja més de tot el que he dit és la impunitat de dos crims que ja he esmentat: el de Puig Antich i el de Companys. Sobre el de Companys és fàcil veure que va ser un home que no va acceptar el cop d'estat, que va lluitar contra les forces nacionals i que és l'únic president de govern del món escollit democràticament que ha mort executat, a mans de tropes franquistes. I el segon crim, el crim del qual porto donant pinzellades en tot l'article, ja que avui fa 40 anys de la seva agònica mort, el jove Salvador Puig Antich. Jo, per edat, no l'he conegut personalment. Però sí que he parlat amb gent que l'ha conegut i m'ha dit que el Salvador era un somiador, que volia acabar amb la dictadura i emancipar la classe obrera, una classe que vivia de les engrunes que els rics aliats del franquisme els hi donaven. Un home que va ser executat pel règim franquista com a exemple -després de la mort de Carrero Blanco en mans d'ETA- del que passava si t'oposaves al govern. I va ser per aquesta mort del segon de Franco que l'escenificació de la pena de mort va ser tan cruel. El franquisme necessitava un cap de turc per donar un cop sobre la taula als opositors, i va ser Puig Antich.

Per acabar, només vull dir que avui honorem la teva memòria reivindicativa i lluitadora, tenint en compte que encara la gent que et va portar al "Garrote Vil" no ha estat jutjada. I no crec que les famílies amb víctimes de la dictadura vulguin que els actors d'aquests crims com el teu paguin, sinó que per fi se'ls hi doni la raó a les víctimes d'aquella època passada que tots, menys els que hem patit molt per culpa d'ella, han oblidat. Avui el més interessant és veure com després de 40 anys algun jutge té els pebrots d'obrir causes contra aquella dictadura espanyola i contra els governs espanyols que no han fet res per condemnar-ho. Sempre en lluita, no t'oblidem.

"És projectant-nos en el futur, sentint el pes del present, on radica la nostra raó d'ésser"
Salvador Puig Antich, carta a la seva germana Marçona escrita el desembre del 73 des de la presó Model de Barcelona.

@ramonaguilarg

Catalunya s'equivoca amb la UE

Ramon Aguilar — Tue, 18 Feb 2014 08:00:00 +0100

En el procés català que la gran majoria vol que acabi amb la seva independència, Catalunya s'equivoca. I s'equivoca perquè per pertànyer a la UE -sempre un club molt democràtic- has d'haver aconseguit la teva independència matant, o haver matat moltes persones al llarg de la teva història. Això és una certesa.

Gairebé tots els països que formen part de la UE han matat a moltes persones durant el segle XX. Aquest és el cas d'Alemanya, de Gran Bretanya, d'Itàlia, i esclar, d'Espanya (entre d'altres). Però el problema no són aquests països que ja porten molts anys sent independents -segons Alícia Sánchez-Camacho alguns són les nacions més antigues d'Europa, quan encara ni Europa existia ja estava Espanya present, a la Pangea-. El problema són els països que han aconseguit la seva independència amb morts durant el S.XX i pertanyen a la UE, com són els casos de Bulgària, Xipre, Croàcia, Eslovènia, Estonia i Irlanda. Aquests països són el referent per Catalunya, països que van aconseguir la seva independència amb mort i que ara són part de la UE -sempre un club molt democràtic, com dèiem abans-.

Però, no contents amb què aquests països han aconseguit la seva independència amb mort, ara la UE planteja encabir d'altres països que han matat moltes persones entre si, com ara Sèrbia i Kosovo. Països que han viscut una guerra entre el 1996 i el 1999, fa pocs anys. Aquests països que en realitat són un exemple pel govern espanyol, perquè Sèrbia ha reconegut la independència de Kosovo, i encara no ho ha fet Espanya perquè considera que els kosovars són més enemics d'ells que de Sèrbia -o això suposo jo-. Aquests enemics que s'han matat ara viuen en pau i podran viure a la UE. Com diria Josmar, SUBREALISTA.

Doncs amb tots aquests antecedents, ara resulta que, com ha dit Barroso, és quasi impossible que Escòcia entri a la UE (i extrapolant, també ho dirà per Catalunya). O sigui, uns països que han aconseguit la seva independència amb morts tenen més preferència de formar part de la UE que uns altres que votaran la seva independència democràticament? Va home va! Però quina presa de pèl és aquesta. A més són territoris pertanyen a països de la UE, per tant els anul·laran la ciutadania europea. Tot plegat, un procés democràtic, avalat per la gent que vol votar en democràcia i no matar, que no pot ser avalat pel club de la UE -sempre molt democràtic-. Sembla ser que la democràcia d'un país no està lligada a pertànyer o no a la UE, sinó no haurien deixat entrar a Espanya, un país que fa de demòcrata però que ni ell ni els seus habitants ho són.

@ramonaguilarg