Blog Juanjo Martí

Ave César

Juanjo Martí — Thu, 13 Mar 2008 14:03:16 +0100

La història és cíclica, per un motiu o altre, es sol repetir. Vàrem poder llegir els que hi tenen gust per d'on venim, que Juli César, heroi de les Gàlies, va voler fer de la república un sistema monàrquic des de un triomvirat com també després va voler fer Napoleó; ja quasi bé ho tenia tot lligat quan al seu voltant varen decidir que ja no era necessari i més que això era un perill, i ja se sap, punyalada final del seu fill Brutus (que vaja nom el soci) i Napoleó va perdre l'oremus quan era el cap total. A Catalunya podem observar que a esquerra republicana s'ha marca't un sistema que els darrers anys ha estat enfocat al lideratge compartit entre dues persones. Ara ha arribat l'hora de que de dos en quedi un, i com demostra la història quan dos galls hi ha a un galliner, tots dos moren.

Afortunadament la història ens diu que després del César, va venir la glòria del Imperium amb César Augusto. Així que ara pot respirar tranquil l'independentisme català, arriba el canvi cíclic i després dels galls, comença la època daurada.

L'enemic, (in)necessari?

Juanjo Martí — Sat, 19 Jan 2008 21:43:29 +0100

El repte de la independència, de créixer i fer-se gran, està en gran part condicionat per desfer-se de les pors i conformar la pròpia decisió de ser un mateix, amb pros i contres. És un tema que com psicòleg veig a diari. Si agafem aquest concepte a l'àmbit polític, podem donar inici a una reflexió, una nació no pot tenir pors si vol créixer. Aquest article ve motivat perquè fa temps que sent xerrar de conceptes com "Madrid ens oprimeix, els espanyols per aquí, els castellans per allà"...

Per tenir controlat el món ja fa un temps llarg que alguns estats inventen enemics per acollonir a la resta del món i mantenir el control del mateix, anirem un poc lluny per recordar bases dels EEUU per tota Europa per protegir-nos dels comunistes, ocupació de països perquè són nius de terroristes, etc, etc. Cada vegada que per xerrar de la independència de Catalunya sent xerrar de que si Madrid aquí, Espanya allà, que si feim, que si no; crec que s'ha aconseguit mantenir una Catalunya que té por a mirar davall del llit per si hi ha monstres.

En realitat aquí la peça de toc és de caràcter més econòmic que no res, un país creix quan l'economia creix, ara que hi ha "societat del benestar" ningú vol que l'status quo canvii molt, si més bé, no més del necessari. Per ara a les empreses catalanes els hi ha anat bé anar a Madrid, i fer pinya per fer-se rics; i una cosa porta l'altra, els darrers governs van a mantenir la calma per no perdre la poltrona. És a dir, mentre es porc dona de si, no importa sortir a per més. Hi ha una massa social que si aposta per llevar-se de damunt un govern que no és d'aquí, però que no sap com.

Començar per ignorar Madrid seria part de la solució, hi són i hi serem una temporada més, però el món es ampla i es pot anar treballant per enfortir les petites i mitjanes empreses, anar fent lobby a Brusel·les i crear beques perquè tenir a la joventut col·locada a organismes internacionals,,, i bo, jo som només psicòleg, no em correspon més que orientar el que no va bé, i pensar en l'enemic més que en el futur és generar pors i monstres, i s'acaba amb els calçons pixats.

El missatge no s'entén

Juanjo Martí — Sun, 30 Dec 2007 20:24:21 +0100

En el partit entre les seleccions de Catalunya i Euskal Herria es va cremar una bandera espanyola. I com no podia ser d'altra manera les imatges de la crema a tots els canals de televisió estatals. Aquest detall dels mitjans de comunicació dona carn a les feres centralistes, i no tracta la noticia com el que representa, hi ha seleccions perquè hi ha nacions. Serà aquest 2008 que avançarem?

La petjada del feudalisme

Juanjo Martí — Thu, 13 Dec 2007 15:40:02 +0100

Aquest dia una altra noticia em fa adonar de la submissió que hi ha vers el poder, la societat no ha superat l'època en que senyors feudals governaven des de castells a una població esclava de treball i pors religioses.

La reflexió ve d'una llibre que no ha tingut gran repercussió als mitjans, el tema que tracta és la intervenció judicial de la fundació intervida per part del poder judicial i que posa al descobert tot l'entremat que hi ha al darrera: Esade amb els Jesuïtes, Intermón, Fundación Lealtad, una gent molt afí al PP i grups empresarials espanyols.

Perquè dir que no han canviat els temps? Perquè hi ha organitzat tot un sistema de influències empresarials, grups vinculats a religió, el jutge que fa el que li diuen, i els representants socials, siguin plataformes d'ONG o partits polítics, diuen amen i "lo que diga fundación lealtad". Anem a veure, que sigui intervida o una altra entitat, dona igual, però que s'accepti que aquí no passa res i que havem de creure el que digui una gent de Madrid, es submissió.

Falta una massa social crítica, i lluitadora, no es pot acceptar el que diguin de fora; més que res perquè ara són aquesta gent (que valguem Déu, al llibre els autors castellans es podien haver evitat els comentaris lingüístics) però el que passa és reflex d'una societat que no aixeca el cap sota les murades d'un castell feudal que continua present al subconscient popular.

I si dimiteix la ministra?

Juanjo Martí — Sat, 24 Nov 2007 21:40:34 +0100

Falta molta reflexió, i una mica de visió crítica de la situació actual per afrontar els principals reptes del futur.

La ministre Àlvarez ha estat davant tot Déu la responsable política directe del desastre de rodalies, la desastrosa actuació de les empreses de l'AVE i un seguit de situacions que semblen d'una societat curta de gambals.

Doncs bé, aquí va una acusació a la manca de consciència de la societat, a la falta de criteri i exigència, a la participació en aquest lamentable espectacle / show que s'ens ofereix per diferents mitjans de comunicació. Com en alguns casos s'ha dit, fa anys que manca inversió, han passat diferents ministres, diferents partits, i una mateixa manca de resposta per fer front al que es veia venir, l'hecatombe final d'una manca total de interès en millorar la infraestructura nacional.

El seguit d'interessos que hi ha darrera són molts i variats, ara bé, aquí el que falla es la dinamització social des de els pilars de la societat, el que ara seguint el model USA es diu tancs de pensament, generadors d'opinió. La ministra pot quedar, tanmateix qui vendrà després no arreglarà tot el que no s'ha fet fins ara, el que no pot quedar igual és el que no fa la societat d'aquí, esperar i esperar.

Per acabar una anècdota real. L'any 97 es varen reunir a Antioquia, Colòmbia; els principals homes de negocis i líders de la regió. Eren el motor econòmic del país però no tenien cap tipus de representació al govern, ni les forces armades, església... Uns anys després començant per Uribe tenen a la seva gent fent país segons el seu model. Per quan aquí s'espera reaccionar?

Cap a una societat responsable

Juanjo Martí — Tue, 20 Nov 2007 12:10:21 +0100

Actualment sentim parlar de responsabilitat social de les empreses, govern responsable... que està passant? Sembla ser que el model capitalista ha produït dins el propi sistema un moviment de canvi de perspectiva, contra el canvi climàtic, per la igualtat d'oportunitats, la no discriminació, la participació i convivència... Hi ha un canvi, lent com tots, dia a dia. Des de diferents fòrums web és el moment de promoure reflexions, aquí va un decàleg sobre temes que estan / poden canviar, convidats quedau a reflexionar.

- La societat responsable a l’era de la globalització promulga una conscienciació que implica a l’individu com part activa i decisiva en la seva relació amb l’entorn humà i ambiental.

- El desenvolupament humà es dona en un entorn en el qual les relacions d’intercanvi econòmic estan en supeditades per la relació amb el medi ambient, no a la inversa.

- La política és l’eina de gestió per el diàleg en lloc de la delegació de responsabilitats.

- Empresa i societat són interdependents, la relació entre ambdues parts és una oferta i consum responsables.

- El canvi de paradigma de la societat neocapitalista a la responsable es dona en un procés continu, els canvis són una construcció social progressiva en la que conviuen aspectes inherents a la humanitat i noves formes de desenvolupar l’adaptació al medi.

- El comerç i el canvi climàtic comporten processos migratoris, el mestissatge genera nous llenguatges i formes culturals. La societat responsable no deu entendre com mercaderia la immigració, de la percepció d’amenaça e inseguretat passem a la fusió.

- El mercat de valors ha subjugat la consciència de progrés a xifres. La societat responsable transforma d’objecte a subjecte a la persona.

- La societat no es regeix per patrons de patriarcat o matriarcat, es recupera la dualitat i complementarietat.

- La vida a nivell biològic presenta un cercle finit. A qualque societat pretenem allargar la vida al temps que augmentar la població per fer front al treball de mantenir el sistema, fet que no contribueix a la terra com ecosistema i a la humanitat com a element integrat en ell. Acceptar el temps finit i reprendre el domini del temps ha de ser un pilar fonamental de la societat responsable.

- Els fòrums de diàleg deuen ser comunicadors i auditors,els mitjans de comunicació derivats de les noves tecnologies són elements vertebradors de la creació d’una nova cultura. El subjecte / objecte passiu que rep informació esdevé un èsser humà interactiu.

El marido de la carnicera

Juanjo Martí — Fri, 16 Nov 2007 21:16:29 +0100

Davant s'annus horribilis de la família, ara l'espòs de la ex-periodista Leticia es dedica a vendre pernil a Xina.

Ja no ens ha de sorprendre la noticia, davant tantes crítiques la TVE1 ha de treballar per el be de l'estat i els seus màxims exponents, és a dir, la família. A mi em sap greu però si volen fer circ a partir d'ara em penso domiciliar a Andorra o bé independitzaré ca meva, no vull pagar més impostos.

El fet que s'atribueixi el paper de heroi del comerç espanyol al Sr. Felip i la seva inestimable muller sols em dona una raó més per no identificar-me amb aquest sector del país. Si les ventes de pernil i productes de porcí augmenten és per la iniciativa privada de persones anònimes que veuen en el comerç una font de prosperitat per el seu país (sigui el que sigui). Fa dos anys vaig xerrar amb un pobler (de Sa pobla, Mallorca). Amb dos preves se’n va anar a Xina a obrir portes per exportar vi, el cap d'un any enviava 12000 botelles, i no donava abast. S'ha de dir que de xino no en xerrava gens i molt manco el varen treure per televisió, a hores d'ara deu vendre també sobrassada, i no li donen cap medalla de "embajador del jamón". Ell mateix se paga es viatges cada vegada, i a mi no me costa un duro i me dona una gran alegria veure com de Mallorca s'exporta i això permet mantenir l'altra Mallorca, la rural i autòctona.

Per si de cas vull dir que a mi com qualsevol altra persona que faci de príncep o carnicer em sembla molt bé, però que es faci aquest teatre no, som calb i no me queda pel perquè me’l prenguin . Vull aprofitar l'espai que queda per cridar l'atenció del fet que han llevat del congrés en Marín i de cara a les eleccions obrin portes a en Bono, amb lo qual anem ben servits a que mai se xerri una sola paraula de català a la cambra baixa (de nivell humà i professional) però això si, tots mengin molt de pernil, (perdón señoría, jamón)

Sa familia en nòmina

Juanjo Martí — Thu, 15 Nov 2007 18:48:20 +0100

Sa monarquia espanyola no és rica com puga ser sa de Mònaco, Regne (des)Unit, Aràbia Saudí,,, també el rei va estar a s'exili i sap lo que es veure com ets un príncep hereu però amb ses bosses sense mastercard.

Ara que té a tota sa família (infantes, infantes i similars) ben col·locats a diferents empreses, doncs ja he perdut es nombre d'empreses on està en nòmina n'Urdangarin o en Marichalar, s'economia reial es manté a base de influències i contactes. Si fem memòria fa uns anys se va dir que uns empresaris mallorquins li pagaren un nou iot, perquè el que tenia ja no estava de moda.

Com em va dir un amic argentí, que hi fa aquest bon home a una cimera de caps d'estat? Si en ZP ja té un marge estret de maniobra imagineu el rei, que ha de pintar-la per tots es que li mantenen la família. De ben segur durant es dinar s'avorria i va fer unes copes de vi xilè (que puc assegurar és ben bo, recomano Santa Digna). A quest bon senyor en Chávez el va fer emprenyar i és ben normal, li pot desmuntar tot es xiringuito des que forma part.

I per acabar aquest tema, quina millonada guanyarà es qui faci es politó per mòbils amb sa famosa frase!

Falta sang

Juanjo Martí — Tue, 13 Nov 2007 12:22:09 +0100

Per cuinar un bon frit mallorquí hi ha d'haver sang i preves de banyeta ben coents; pots tenir quasi tots els ingredients però si et manquen aquests dos podràs tenir un bon dinar però no serà un bon frit.

Per un procés d'autodeterminació nacional hi ha d'haver també una sèrie de característiques i conscienciació social, s'ha d'imprimir un ritme amb nervi clar i consistent donant resposta abans que la pregunta es formuli i aquí és on podem dir que falta sang. Sang que arribi al cervell i sang al nervi per actuar i marcar ritme. Falta un cuiner.

Molt comentat és com el polític Sarkozy ha organitzat una nova renaixença del nostre veïnat. Més enllà de tots els aldarulls que ha provocat, provoca i provocarà, sap on va, no deixa ni temps a que adversaris el dinamitin. Ha cascat qui ha fet falta, ha donat forma a disturbis que han creat pànic social al desordre i s'ha ofert ell mateix com salvador. Tota una obra d'enginyeria política i que trobam com avantpassat directe a un tal Buonaparte. Sang i coent que és ens fa reflexionar sobre si França necessita com impulsors polítics no francesos; en tot cas sembla que a Catalunya no treuen nervi ni els de fora ni els d'aquí.

Trobem a Catalunya moltes teories sobre tots els problemes de l'AVE, llum i demés; una apunta a que és una maniobra calculada per fer sentir a la població indefensa i que els dos partits d'àmbit nacional aprofiten per oferir-se quan el caos sigui encara major, com salvadors. Ben bé podria ser així, doncs les empreses que el provoquen són de fora i si no ho són totes ho semblen pel que fan pels seus conciutadans. I molta declaració però...

El que sembla és que falta sang i coent en lideratge per posar fi a n'aquesta situació per part de la pròpia gent d'aquí, es respira un ambient d'acceptació que de ben segur si no troba un bon cuiner es convertirà en una nació sotmesa baix la sentència "mentre no vagi a pitjor, anirem fent camí"... però serà cap on ens portin no cap on triem.

El rei espanyol colonial

Juanjo Martí — Wed, 07 Nov 2007 21:00:08 +0100

Ahir a Ceuta i avui a Melilla, es Borbó Juan Carlos I ha estat rebut per tot Déu amb "hurras, oles i vivas". Això ens dona un marc per reflexionar com per exemple, per qué ara?

Amb sa dreta espanyola manifestant a diari "España se rompe" i des de sa COPE possant en entredit es seu regnat aquest bon home no té més opció que fer de rei d'Espanya. Per altra banda per es govern socialista es necessari ara que arriben ses eleccions una imatge de "Gobierno de España" on el rei juga un paper fonemental per tota aquesta gentola que necessita creure que són un regne.

Altra reflexió és ben evident, per qué estan tan contents es colonials siguin ezpañoles, subsaharians o marroquis? I bo, perqué és més senzill fugir des regne de Marroc saltant un mur que fugint per mar.

El debat que s'obre per nosaltres no és si Ceuta i Melilla són Espanya, aquí lo que importa és com es govern central moven peces per fer una Espanya. Aquí com en una partida d'escacs no cal perdre moviment, hi ha una nació que va a l'ofensiva per convencer-se que existeix, i promou la imatge gobierno de España, seguint ignorant les altres llengües de la seva nación.

La nostra nació no es España, i tota la publicitat i campanyes que organitzen tenen de rerafons callar les iniciatives vasques i catalanes d'autodeterminació. El habitants de les colonies tenen dret a triar, Ceuta i Melilla ho fan, i ja s'arreglaran amb en Mohamed, però aquí no han de seguir amb sa política colonial, menys banderes senyors.