Blog Josep M. Torres

"DOS CATALUÑAS", un documental de claveguera, ( i II ).

Josep M. Torres — Tue, 25 Sep 2018 22:30:00 +0200

Amb tants anys de inconfessable guerra bruta d’Espanya envers els catalans, ja hem après, a cops i a sang, que els tentacles de les clavegueres de l’estat són molt llargs i sovint es manifesten prenent formes inèdites d'aparença innocent i no sempre identificables a primera vista.

Què ens aportarà aquest “documental” que ja no hàgim vist i escoltat en el decurs d’un any des dels fets de l’1-O? Molt em temo que ben poc a no ser la idea interessada inherent al mateix títol: “DOS CATALUÑAS” que més que un títol sembla una consigna propagandística i adoctrinadora que pretén difondre al món la mateixa falsa idea que els partits reaccionaris espanyolistes han estat tant de temps inoculant reiteradament i de forma incansable amb el clar interès de desestabilitzar la convivència ciutadana tot i intentant dividir Catalunya, sense aconseguir-ho. I ara ja tenim un slogan a difondre al món i a Catalunya com si realment ho haguessin aconseguit “DOS CATALUÑAS”, un pas més des del famós "Os vamos a armar un Ulster que os vais a cagar" de Jordi Canyes, fins la idea de tabarnia per grups feixistes afins a partits anticatalanistes d'extrema dreta.

Fixeu-vos-hi:

“Es traduirà a 42 llengües i una estimació de 130 milions d’espectadors”,ha expressat Gerardo Olivares, codirector del llargmetratge, en la preestrena. Nosaltres creiem que el món de Netflix és un immillorable aparador propagandístic per intoxicar l’opinió pública mundial amb la idea sempre negativa sobre la divisió social, al voltant de la qual girarà el “documental” De fet el seu títol ja t'hi acondueix: “DOS CATALUÑAS”. Tothom a Catalunya sabem que no hi ha fractura social per més que els reaccionaris no parin de promoure-la. Aquest “documental” a priori i ja abans de la seva estrena, sembla ser un nou intent de promoure la idea d'una divisió que no existeix. De nou, joc brut.

“Es concep com una resposta a la “simplificació” i “manipulació” de la informació difosa l’1 d’octubre”, segons Álvaro Longoria, codirector del documental. Nosaltres dubtem que el “documental” aporti res de caire informatiu més enllà del propi missatge subliminal del seu títol, fent patent quelcom que no existeix a Catalunya, una nació dividida.

Els dos directors coincideixen: “Hem fet un gran esforç per incloure-hi tots els punts de vista i hem aconseguit no adoctrinar”, ha dit Longoria. “Aquest documental no intenta dir-te ‘has de pensar així’, sinó ‘això és el que està passant i tu veuràs què vols pensar'”, ha reblat. I nosaltres diem molt bé, la gran superxeria hipòcrita és que diuen no adoctrinar, diuen que intenten no dir cóm has de pensar quan d'entrada ja estan condicionant el teu pensament i intoxicant-lo amb un enunciat fals i una idea falsa de trencament social: “DOS CATALUÑAS”

“DOS CATALUÑAS” va ser concebut, segons els seus creadors, com una resposta al tractament que van fer els mitjans internacionals dels fets de l’1 d’octubre. “Ens vam adonar que no s’estava narrant bé què estava passant; hi havia molta manipulació i simplificació. Aleshores vam pensar que seria interessant buscar la manera d’explicar-ho amb profunditat”, ha dit Longoria.

D’aquestes últimes paraules dels seus creadors, per fi sembla clarificar-se el veritable interès d’aquest “vídeo propagandístic i clavegueracionista-unionista”; Quasi amb tota seguretat ha estat concebut per donar una resposta espanyola orientada a desactivar la mala imatge que España té al món. “Vídeo propagandístic unionista” orientat a rentar la cara d’España, orientat a la internacionalització d’una mentida més, plasmada descaradament en el seu propi títol, per desprestigiar la tasca d’internacionalització del conflicte català que s'està duent a terme arreu del món com única possibilitat de trobar justícia fora d'españa, (la minúscula és a posta i volent).

Un vídeo, que en principi sembla haver estat creat amb el segell de les clavegueres de l’estat. Amb fons públics? Veurem si s'hi amaga, o no, la sang que tacava la cara de molts ciutadans que van ser massacrats exercint el seu dret. Veurem si queda ben reflectida la força dels ciutadans i dels CDR, o previsiblement menystinguda i amagada.

Efectivament, a primer cop d'ull podrem creure que es tracta d'un vídeo imparcial i informatiu. No pot ser-ho des del mateix moment que llença al món la impostora i insidiosa consigna política de "DOS CATALUÑAS".

Alerta!, molta cura amb la quinta columna.

"DOS CATALUÑAS", -un documental de claveguera-

Josep M. Torres — Sun, 23 Sep 2018 19:03:00 +0200

"DOS CATALUÑAS", el dramàtic títol d’un documental que a través de Netflix s'estrenarà el proper 28 de setembre. Un títol que parla ja per sí mateix de la seva orientació política i que d’entrada ja clarifica la idea que vol transmetre a la gent i per la qual sembla haver estat creat: continuar burxant en la fictícia idea d’una Catalunya dividida i donar per acabat el Procés d'Independència. Això sí, presentant el documental com neutral, imparcial, objectiu i segurament simpàtic.

Netflix, una empresa americana que ens vol regalar als catalans la seva visió del conflicte que Espanya manté a Catalunya i que ho fa a través d’un producte polític/comercial que hem de creure’ns que la mateixa companyia finança només per ajudar-nos a veure-hi clar? NO!, evidentment. Doncs qui ho finança? Quin interès econòmic mou Netflix per, només amb el sol títol, posicionar-se políticament? Deixem la pregunta oberta. Només direm que la companyia Movistar no para gaire lluny de Netflix i que les clavegueres de l'estat no paren gaire lluny de Movistar.

Però gràcies Netflix, no sé què faríem sense l'amor i interès que sentiu per Catalunya i els catalans i que es tradueix en tres o quatre pel·lícules que teniu doblades al català, no sé que faríem sense les vostres sèries insofribles i addictives amb guions artificiosament perllongats en el temps segons la demanda del públic que us veu.
Un exemple de l’amor incondicional de Netflix per Catalunya: La “Catedral del Mar”, una història de Catalunya a Netflix, parlada en espanyol, i només per això bàsicament immenjable, però es clar, si l’haguessin estrenat en català hagués estat un fracàs d’audiència a Espanya.
Com qualsevol empresa, Netflix fabrica i emet productes per omplir les butxaques dels seus inversors gràcies a tants encefalogrames plans com hi ha a Espanya. A Catalunya també n'hi ha, però menys, potser perquè hi ha menys habitants?. Per tant, Netflix resulta ser un excel·lent mitjà per transmetre missatges de propaganda política a Espanya i al món, propaganda ideològica disfressada de rigorosa documentació informativa. Això és negoci net amb un documental que potser ni Netflix sap qui, o què, l’ha finançat.

Ja hem dit que el títol del “documental publicitari” defineix per sí mateix el missatge que vol transmetre, i no pot ser més pretensiós, "DOS CATALUÑAS": un títol que corroboraria l’éxit tant buscat de la famosa frase del tristament famós Jordi Canyes: “Os vamos a montar un Ulster que os váis a cagar”.
Creiem que ens podem estalviar de perdre dues hores de la nostra vida visionant aquest producte propagandístic, qui ho faci es trobarà amb un documental promocional d’Espanya dirigit al món, però principalment a l’Independentisme, on es transmet la falsa idea d'una Cataluña dividida a l'estil del mur de Berlin, això ven molt, entristeix a l’espectador i el predisposa en contra de qui vol la Independència. Feina feta.
Saber transmetre al món la idea d'una societat dividida, i/o a prop d'una guerra civil, malgrat sigui fals, podria buscar també la justificació, davant el món, de la violència policial exercida contra aquella gent tant antisocial que volia el seu país Independent tot votant en un Referèndum d'Independència dins la més absoluta legalitat democràtica. Aquest serà el missatge subliminal del documental. La fi del Procés i també, per descomptat, la justificació de la violència de les mal anomenades forces de seguretat, ja que van ser aquestes forces les que van crear la inseguretat als carrers de Catalunya.

Però, és radicalment tant fals que la societat catalana estigui dividida com radicalment cert que España vol fervorosament dividir-la, ja que creu que això justificaria el maltractament violent a que es van sotmetre els ciutadans de Catalunya, i al que es continua sotmetent tant el dia del Referèndum d’Independència com els posteriors i tant als qui volen la Independència com als qui no la volen.

A ningú se li passa pel cap pensar en “DOS ESPAÑAS” o en “NUEVE ESPAÑAS” només perquè la paritat de forces polítiques al Congreso de los diputados sigui tan fragmentada. El director del dit documental, Alvaro Longoria, es un element especialitzat en temes polítics en l’àmbit de l’esquerra imperialista espanyola i nacionalista unionista, de lo més imparcial i neutral, sí, sí...

Estic pensant en si es veuran les imatges de sang que van tacar els carrers de Catalunya l'1-O, els rostres sagnants de la gent pels cops rebuts per la policia española o l'ull buit del noi gràcies a la pilota de goma d’aquell modèlic i bon policia que protegia els catalans, pobre home, quina feina més ingrata. Per cert, ara han cridat a declarar com imputat el noi sense ull que volia "dividir" Catalunya.

En fi, creiem que aquest “documental”, per no dir “spot publicitari”, serà una nova farsa de les clavegueres de l’estat español, aquest cop bastant més elaborada professionalment i sobretot psicològicament que d’altres més matusseres que n’hem vist, i ara de la mà de Netflix amb qui Movistar hi te tractes. Només és la punta visible del iceberg de la claveguera. Aquesta és la nostra opinió.

Però, bàsicament perquè ho creiem? doncs perquè si tenim en compte que tant els mitjans espanyols com els estrangers que operen a Espanya i que juntament amb el capitalisme local treballen en contra de la Independència de Catalunya, crec que es pot deduir fàcilment que un documental com aquest, un documental que ha estat promocionat i emès dins un canal de mitjans capitalista, com és Netflix España, necessàriament ha de tenir objectius polítics espanyols i unionistes mes o menys emmascarats darrera una calculada i falsa neutralitat, que de ben segur convencerà a quatre.

No deixem-nos enganyar; en els moments actuals en que un Referèndum de Independència vinculant, en que triar SÍ o NO a la Independència resoldria el problema a Espanya, qualsevol altre esforç de l’unionisme per presentar-se imparcial o objectiu, però interessada i calladament ometent la necessitat d'un Referèndum com a solució definitiva, és declaradament sospitós de fer seguidisme de les continuades, il·lícites i il·legals accions d’Espanya en contra de Catalunya i els catalans en conjunt.

Creiem que el documental serà com qualsevol altre “video fake” dels que corren per youtube, un vídeo documental de dues hores de duració que ha estat elaborat i manipulat amb la idea de crear confusió en els ciutadans independentistes de Catalunya per dur-los al abatiment i a la inacció, Serà un altre d’aquell estil de vídeos que tots hem vist a les xarxes i, que en acabar, una veu en off ens diu cínicament i amb un aire de fingida neutralitat: “Només li toca a vostè treure'n les seves pròpies conclusions”, "nosaltres no diem ni si ni no". I ho diu després, quan ja t’ha estat infectant el subconscient durant dues hores seguides, inoculant-te la idea o el dubte que precisament volia transmetre.
O sigui, el documental de marres transmetrà la idea següent: Que el Procés ha acabat i que ara toca portar-se bé si no voleu que us jutgin per terrorista, violador, espia de la KGB o assassí en sèrie. Lo dit, un “documental” carrincló i falsejat en el fons, on la imparcialitat només serà aparent i que convencerà a quatre bons minyons. Bon Profit.

Els carrers seran sempre nostres, (dels polítics també).

Josep M. Torres — Mon, 17 Sep 2018 17:21:00 +0200

JA és l'hora que la classe política alliberi als ciutadans del sentiment paralitzant d'obediència ver l'estat espanyol, i que ho faci de forma oberta i sense equívocs, que alliberi a tots aquells ciutadans tant obedients, tant acostumats al perniciós i cec sentiment de sotmetiment al poder central, i que de forma inconscient encara mantenen vers aquest degradat i feixista estat espanyol.

Es necessari, ara més que mai, un alliberament de consciències presoneres, ara, quan aquest estat agonitzant està dispost a morir matant, dispost a organitzar una guerra civil dins Catalunya, i frisa per enfrontar catalans contra catalans amb la provocació continuada al carrer de quatre feixistes implantant el terror a Catalunya tot i esperant que aquesta divisió, que tant proclamen, acabi materialitzant-se en sang als carrers. Això és el que busquen i tard o d'hora acabarà passant si no s'hi posa remei.

De moment, l'enfrontament queda contingut, però només que salti una guspira de violència per part d'un independentista, (i això és totalment factible doncs el grau de provocació és altíssim), ja tindran l'excusa que esperen per envair Catalunya amb forces d’ocupació de forma permanent. Quan això passi Catalunya haurà perdut l'oportunitat que fa tres-cents anys esperava.

L'obediència deguda a les lleis espanyoles ha quedat definitivament en entredit des del moment que els ciutadans de Catalunya s’han vist atacats per un estat que no vol respectar les seves pròpies lleis i que ataca violentament els seus ciutadans, amb l’aval vergonyant d'un “señor que dice ser el rey”.

Toca als polítics prendre la iniciativa de fer una crida definitiva a ocupar els carrers i espais públics sense cap mena de violència però amb tota determinació. Si al poble se'l convoca formalment, tal com els polítics saven convocar per la diada de cada 11-S, el poble respon a la crida.

Els nostres polítics pro independència, estan jugant amb foc i a hores d’ara estan en el mateix lloc que estava el President Mas mentre no es cansava d’enganyar la gent fent creure que la solució estava a prop quan la realitat era que tenia por d'un enfrontament directe amb l'estat. Hagués tingut que dimitir molt abans.

TOT FALS. I ara ho sabem més que mai. Ara sabem que l’estat espanyol pot envair Catalunya només enviant des de tot l'estat, de forma soterrada, a gent pagada i reclutada per la ultradreta més feixista i reaccionaria amb l'únic propòsit de dur el confrontament i la violència als carrers. Això ja està passant en baixa intensitat, l'estat espanyol està fent els primers assajos amb autocars vinguts d'arreu d'españa amb gent pagada que es dedica a treure llacets grocs dels carrers a canvi de vendre's l'ànima al diable per un entrepà de mortadela, al diable, que n'entén de les febleses humanes de l’aturat laboral que ha de mantenir una família.

Els nostres polítics, amb tota seguretat són conscients de que tot plegat es tracta d'una tàctica de desgast , però si ells no actuen ràpid mobilitzant la gent més enllà del poder de convocatòria que tenen els CDR, acabaran obtenint l'esperada excusa, (que potser busquen i esperen), per rendir-se a l’agressor espanyol amb la justificació hipòcrita i paternalista de protegir el ciutadà de vessar la sang.

A aquest polítics, que es conformen i que creuen justificada la seva covard tasca política duent un llacet groc penjat de la jaqueta, que sàpiguen que intentar bescanviar la llibertat dels presos polítics, tot frenant la justificada acció de desobediència oberta i directa que permetria la construcció i instauració de la República Catalana, sempre serà considerat com a una traïció al poble.
Que sàpiguen també, per si ja no ho recorden, que espanya sí que està disposta a tacar de sang els carrers i ja ho ha demostrat amb més de mil ferits l’1-O. Diuen que la llibertat s'agafa, no es demana.

Els nostres polítics no poden trair la voluntat expressada a les urnes. Si no saben dur a la pràctica el mandat del Referèndum de l’1-O hauran de pressionar l’estat espanyol i posar-lo contra les cordes de manera efectiva i no sols simbòlica. Han de convocar la gent al carrer i/o paralitzar el país fins que l'estat reconegui la nostra sobirania emparada per la Declaració dels Drets Humans.
Potser aquests polítics porucs tenen por que el capital marxi de Catalunya? Que no es preocupin, si se’n va ja tornarà, i amb més ganes. Por de presó? I qui no en té, però ningú els ha obligat a ocupar el lloc que ocupen. Tota feina té el seu risc. Que compleixin o que dimiteixin.

Tota lluita comporta risc, i honestament, els nostres polítics pro independència no han de comportar-se de forma paternalista amb un poble que és responsable i adult, i que ja ha rebut el seu baptisme de sang per part de l'estat espanyol, amb el beneplàcit del que diu ser rei.

El Govern català ha de proporcionar els espais necessaris a la ciutadania per a que pugui defensar la seva sobirania, sense restriccions, i sobre tot, permetre que cada ciutadà esculli el camp de lluita que li sigui més còmode. La por dels polítics a que la gent ocupi els carrers quan és justificat, és la garantia de la sobirania dels ciutadans lliures.

Restringir els carrers només a la repressió violenta i sanguinària policial de l'estat espanyol és traïció. El Govern, per als ciutadans i amb els ciutadans, o això o que dimiteixin i marxin ja directament a l’exili. ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES...!! Recordeu? Dels polítics també.

El gran parany de les creus i dels llacets grocs.

Josep M. Torres — Mon, 28 May 2018 01:05:00 +0200

Pensem que el moviment pro instauració de la República ha caigut en un gran parany del que n'ha de sortir immediatament. L'Oriol Junqueras sempre ha dit que el seu pas per la política era circumstancial i que tard o d'hora retornaria a les seves tasques professionals. Ara, possiblement amb la seva “benedicció” de catòlic reiteradament declarat, promou un retorn a la seguretat del cau de l'autonomisme en complerta alineació amb les expectatives de l'estat espanyol, pretenent potser el seu alliberament d’Estremera. Quatre anys més d'autonomia, tal com proposa en l'entrevista. Quatre anys és el que l'estat espanyol necessita per acabar d'aixafar Catalunya. Junqueras es desmarca amb el seu repetit: "Ningú és imprescindible".  http://www.directe.cat/noticia/769964/junqueras-aposta-per-una-legislatura-estable-de-quatre-anys-amb-un-objectiu-collectiu-de-p

Junqueras no ha acceptat la restitució al càrrec ofert per Torra: "Perquè aquí ningú és imprescindible. L'important és el què i no el qui", ha sentenciat el líder d'ERC. "L'objectiu supera de bon tros qualsevol nom i cognom. L'objectiu és de país. Es tracta de la justícia i la llibertat de tots, del benestar col·lectiu. Tenim un estat espanyol que involuciona i tots sabem què vol dir", ha assenyalat el president d'ERC.
La crua evidència és que Junqueras, des que va entrar a la presó està molt tou, molt calladet, pot ser fins i tot submís, potser resant per una futura amnistia dins d'una Autonomia ben capada i domesticada.

Per un altre costat hi ha el poble sobirà, aquest poble que es va deixar la pell per exercir el seu dret a decidir la seva independència l’1-O, i que desprès hagués tingut que lluitar per la seva implementació, però que no ho va fer. No ho va fer perquè en el moment clau, es va veure abandonat pel seu líder principal, Puigdemont, malgrat desprès, ja des de l'exili, hagi intentat reconduir la seva inacció inicial, amb el suport del seu partit.
Ara, en qüestió de setmanes s'ha fet evident que el focus d’atenció per la defensa efectiva de la proclamada República s’ha vist intencionadament desviat i reorientat a esmerçar tot el temps i energies a la inútil tasca infantil i innòcua de clavar creus grogues a les platges i guarnir de llacets grocs alguns carrers de Catalunya i aquí acaba tot. Bé, no acaba, perquè sempre hi apareix algú que amb total impunitat creu tenir dret a eliminar creus i llaços. Podem veure un vídeo en el següent vincle com una sola persona, carregada de simbologia franquista, destrossa en cinc minuts tot el que un centenar de persones han col·locat en un matí. Desprès hi tornarem sobre la qüestió.
http://www.directe.cat/noticia/770088/video-l-agressivitat-unionista-a-mataro-os-tendrian-que-matar-a-todos-hijos-de-puta

No hi ha cap mena de dubte: s’està cometent una injustícia mantenint a la presó gent manifestament innocent i acusant altres de delictes ficticis provocant el seu exili forçat per evitar ser jutjats sense garanties d’imparcialitat. No hi ha dubte que hi ha jutges que apliquen les lleis a la carta, segons la vergonyant apetència / conveniència de l’estat espanyol.
Tantes injustícies mereixen ser combatudes amb creus grogues, amb llacets grocs, amb calçotets vermells o amb branques de julivert, amb el que faci falta, sempre que no molesti ningú...
Però el que totes aquestes injustícies, perpetrades impunement contra els nostres polítics, NO es mereixen és acaparar tota l’atenció i dedicació en exclusiva d’un poble que ja ha triat República i que ha de implementar-la. Aquestes irregularitats judicials, per injustes que siguin, NO poden segrestar tota l’atenció combativa d’un poble només clavant creus i llaços, d'aquesta forma tant simbòlica mai s'implementarà la República Independent.
Hem de seguir i no perdre el Nord. No podem encallar-nos en una tàctica de distracció que des d'alguns despatxos ens imposen, tàctica que no aporta solucions sinó que distreu i desvia forces, i que està dissenyada per retornar a l'autonomisme, tal com molt be diu voler el republicà Junqueras en l'entrevista.

Afegim, a risc de semblar mancats d’empatia envers els polítics patriotes caiguts en desgràcia, que potser es troben en aquesta situació per no haver fet bé la seva feina quan tocava, ho dic perquè així ha estat com el mateix Puigdemont ha reconegut el seu greu error en no haver cridat a defensar la República un cop va ser proclamada, tal i com els ciutadans així li ho reclamaven.

Estem vivint, en una no del tot plena consciència, en que poc a poc i sense que es noti es va construint un nou canvi de paradigma en la societat catalana, estaríem assistint a un canvi forçat de la direcció del focus d’atenció social, direcció que en un principi estava dirigida a la implementació efectiva de la República Independent i que ara aquesta direcció es desvia cap a un altre focus d'atenció social ben diferenciat i allunyat de l'anterior: el retorn a l'autonomisme a canvi de l’alliberament de presos polítics per la implementació de la creu i el llacet grocs.

Tota una “creuada” cristiana per desdibuixar el potent 1-d’O? Es possible, una creuada induïda des d’alguns despatxos o cel·les a Catalunya o d'Espanya en total consens. L’església també? Deixeu-me riure, es que no hi veieu la marca?

Es tractaria d'una "creuada" per fer desviar l’atenció dels més de dos milions de catalans que van votar SI a la Independència. Tota una “creuada / llaçada grogues”, una “creuada” orquestrada per desviar l’atenció i les energies d’un poble que ha estat a tocar de la seva llibertat i que ara resta dedicat exclusivament a clavar creuetes i a penjar llacets, mentre creu que està instaurant la República Independent de Catalunya i mentre d’altres es van llepant tímidament les seves ferides.
Què voleu que us digui, ho trobo molt dramàtic i dolorós. Un pandemònium que només podria resoldre unes noves eleccions amb gent disposta a continuar aquesta lluita pacífica de la que els catalans ens hem apoderat, per sempre més i no calen dilacions.

Pensem que, sempre, en tot procés d’alliberació dels pobles hi han hagut víctimes i presoners, la historia sempre ha estat així i no per això els pobles oprimits han deixat de lluitar sense perdre de vista el seu Nord. Desprès han exaltat els seus herois que han quedat pel camí. "la història ens ho demostra..."
Nosaltres, veiem les creus i els llacets només com la cara oculta de la moneda de la traïció al poble.
Catalunya ha deixat de lluitar, si es que de veritat ho havia començat a fer. Creiem que sí.

Estàvem acostumats a les “performances” festives de cada 11 de setembre, l’1-O ens van picar una mica el crostó. Els polítics es van acollonir, uns a l’exili altres a la presó. Alguns polítics ens han mostrat la seva dèbil convicció i lo pitjor: el ciutadà s’ha sentit orfe de líders en moments clau. Després, des de la presó o des de l’exili, alguns ens han entabanat i hem tornat a les performances innòcues i puerils ara en forma de creuetes i de llacets, rés perillós pel gobierno de l’estat espanyol, sigui PP o en un futur immediat PSOE o C’S.

Total, pa sucat amb oli, accions innòcues per l'estat espanyol i que no duen a implementació de República alguna, accions que no passen de ser simbòliques, que no tenen cap efectivitat, però que ens distreuen i ens desvien l'atenció del vertader focus: la implementació de la República.  Manipulació en estat pur. Estan desdibuixant l'1-O en forma de creus i llaços. Creu: símbol de redempció; Llaç: símbol de premi obtingut. Una efectiva posta en escena. Tot molt clar.
Això sí, per tal que a tots ens sembli que estem fent quelcom important, en aquesta ingent tasca de clavar creuetes i llacets,, tenim una petita colla de gent pagada que tenen per objectiu donar la sensació de posar-nos-ho difícil tot i afegint-hi una fictícia dificultat a aquesta nostra tasca pueril: ens arrenquen les creus i els llacets...! que dolents...! Malgrat ells, dolents, defrauden el nacional-catolicisme arrencant i llençant creus per terra guanyen 50 euros per cap i ràtzia. Molt pocs diners a canvi de promoure un canvi progressiu de focus d’atenció en aquest ciutadà perdut i orfe de líders. Els catalans sempre els hem sortit molt barats a Espanya.

Accions innòcues i puerils realitzades amb símbols, (creus i llaços), simples accions metafòriques, figurades, emblemàtiques, accions que no fan mal ningú ni a rés, o no pretenen fer-ne, i tot i així..., accions només simbòliques que actuen de vàlvula d’escapament social per apaivagar la frustració provocada per polítics ineptes i covards, accions simbòliques que no duen a solucionar els problemes de Catalunya amb Espanya ni a la implementació de la República. Però..., podria ser que a canvi de no ser accions reals, autèntiques, fàctiques, pragmàtiques, tal com correspondria, ajudin a solucionar els problemes d'alguns polítics: com ara la retirada futura de càrrecs penals i l'alliberament de la presó com també el retorn, sense càrrecs, d’alguns exiliats. Tot això pot succeir quan les engrunes que hagin quedat de l'Autonomia tornin a taula amb el beneplàcit de l’estat espanyol, engrunes que continuïn alimentant boques petites de polítics petits que just ara diuen voler una altre legislatura d'autonomia, com es el cas de Junqueras, quatre anys més de degradació.  La presó estova, aquest és el vertader motiu pel que els han empresonat. Molt bé, però la lluita per les llibertats de Catalunya continua.

Per tot lo dit, i per lo no dit, nosaltres veiem del tot necessàries noves eleccions a Catalunya i un canvi radical en la direcció del focus d'atenció social per allunyar-nos del simbolisme i acostar-nos al utilitarisme.

LA RIDÍCULA ASTRACANADA DE MARGALLO, i també la nostra.

Josep M. Torres — Thu, 24 May 2018 15:10:00 +0200

Diu Margallo en una de les tertúlies de TV per les que últimament s'arrossega: "L'altre dia estava jo en un restaurant molt bo de Barcelona. M'assec amb la meva dona i al costat s'asseu una altra parella [ ... ] ràpidament diuen: 'Això és la República Catalana i a qui no li agradi que marxi a Espanya'" [ ... ] quan va acabar es va aixecar i em va dir: 'Salut i República Catalana'. En aquell moment jo em vaig aixecar, vaig agafar la copa i li vaig dir: 'Viva el Rei i viva España'".

M'imagino la patètica i ridícula figura del tertúlia polític, (o potser hauria de dir polític tertulià...?), me l’imagino plantat de peu, amb la copa de vi alçada pel damunt el seu caparró i reivindicant la figura d'un rei en una nació republicana. Total, per resumir-ho, vergonya aliena, no sé si riure o plorar, el que sí sé és que "De senyor i de porc se n'ha de venir de mena".

MARGALLO, pretén posseir alguna limitada aptitud d'erudit intel·lectual, però no passa de ser un trist mercader d'espanyolisme ranci en forma de patètic tertulià de TV, "del tres al cuarto", (para que me entienda), en procés accelerat d’ostracisme polític.
Y para que me entienda: CATALUNYA es una República, porque así lo han decidido sus ciudadanos en Referendum legal el dia 1-O. He dicho bien: LEGAL. Porque legal fue su convocatoria como legal el derecho de sus ciudadanos a ejercer su soberania en las urnas. Legal, en definitiva, porque así por último lo certificaron con su presencia represora miles de policias nacionales y guardias civiles trasladados desde España a Cataluña, trasladados para que por la fuerza bruta impidieran este Referendum.

Nadie mueve miles de efectivos humanos y disipa recursos económicos multimillonarios en un pais ruinoso preparando una invasión a una parte de su territorio para que se roben urnas y se apaleen ciudadanos si es que no consideraba que el Referendum fuera un acto dentro de la legalidad y que por el hecho de serlo podria tener consecuencias, tal como luego las tuvo al haber ganado el SI y haberse proclamado la independencia.

LA ESPAÑA NACIÓN, junto con la inseparable y enfermiza idea de LA ESPAÑA IMPERIALISTA, conforman una idea etérea que a modo de acto de fe trasciende por sobre la razón y sus zombis acólitos acaban considerando una bajeza humana a los propios ciudadanos, por lo cual se otorgan el derecho “divino” de colonizar y expoliar su riqueza y su cultura, tal y como hicieron también en las diversas colonizaciones en Sudamérica.

ACTUALMENTE, i por el solo efecto de una consciencia colectiva de pueblo libre, ESPAÑA DEGENERA, y degenera SOLA, degenera por simple inercia vital y SIN SIQUIERA NECESITAR NI LA inestimable AYUDA DE RIDÍCULOS JUECES PREVARICANTES O DE PRESIDENTES DEL GOBIERNO BUFONES DEL REY O DE CORRUPTOS Y CORRUPCIONES IMPARABLES, el imperio español se degenera como degeneró el imperio romano i posteriormente otros muchos imperios que se habian convertido en un freno para el progreso de los pueblos.

Catalunya le pide el divorcio a España. España considera a Catalunya de su propiedad y no quiere divorciarse manifestando no reconocer el derecho al divorcio de Catalunya. Catalunya persiste en hacer efectivo su derecho al divorcio. España, utiliza su fuerza bruta y antes de dejar irse a Catalunya la asesina. Luego España se suicida. Esta es una historia repetitiva en las relaciones humanas, una historia de limitación mental y bajo nivel moral que se da en sujetos que se consideran propietarios de su futura víctima y con derecho a matarla.

CATALUNYA, es y ha sido el motor político y económico de España y vosotros, políticos imperialistas, seais españoles o españolistas, estáis emperrados en destruir este motor, sois tan estúpidos que por destruir Catalunya estáis destruyendo España. España es ahora una bomba de relogeria, ADELANTE, que ASÌ SEA, destruid Catalunya, destruid España.

ADELANTE ESPAÑA, YA FALTA MENOS PARA QUE vuestro SUPREMACISTA IMPERIO de humo y de arena seca se desmorone, ya veremos, al igual que el ave Fénix, quien resurge antes de sus cenizas.

IMAGINANT l’astracanada interpretativa d’aquest home amb la copa a la mà i en posició de "firmes", ens produeix urticària irrisòria i com que aquesta imatge mental atempta contra el nostre sentit de l’humor, ens permetrem a continuació reproduir UNA ALTRA ASTRACANADA, amb el seu corresponent sentit de l’humor, per compensar-ho:
Veo un futuro próximo, en que esta España imperialista pasa a denominarse CATALUNYA.
¿Cómo os ha quedado el cuerpo? Andaros con ojo. El idioma catalán, éste que quereis eliminar, puede acabar siendo único idioma oficial de la CATALUNYA peninsular, antes llamada España. Si impidiérais nuestro derecho a la independencia, tendremos que invadiros con otro 155 aún por redactar, y absorberos..., o no. Bien pensado,,,, ¿Quién querría envenenarse?

FI DE L'ASTRACANADA COMPENSATÒRIA,

Bipartit PP / PSOE-psc, la vilesa d’una projecció psíquica i d’un pacte secret.

Josep M. Torres — Sat, 19 May 2018 17:28:00 +0200

PENSEM. Pensem en el bipartit PP/PSOE-psc i en les seves polítiques a Catalunya totalment sincronitzades i guionitzades. Pensem en un PSOE-psc donant vergonyós suport a polítiques de repressió feixistes pròpies de règims dictatorials i pensem que en aquest afer català a ambdós partits només podria unir-los un pacte secret: donar cobertura al PP i les seves polítiques dictatorials a Catalunya a canvi que continui tapant casos de corrupció, que afectarien PSOE-psc i que encara no han sortit a la llum pública, encara.

El PSOE-psc té venuda l’ànima-cul al PP. Durant molts anys, un i altre partit s'han anat rellevant en l’espoli continuat a Espanya mitjançant reiterats fraus a l'erari públic, han estat actors de la pitjor corrupció que es coneix a Europa.
Actualment, donada la política reaccionària i antidemocràtica de l’estat espanyol envers Catalunya avalada incondicionalment pel PSOE-psc, no podem obviar preguntar-nos els motius que poden haver dut a aquest partit i a la seva filial, psc tan com també a dirigents històrics espanyols anomenats "socialistes", a recolzar la política feixista del PP a Catalunya, aquesta política escombraria de baixa qualitat política i moral que en vergonyant competició amb C’S, estan practicant sistemàticament a Catalunya. Semblen molts, però tant sols fan molt de soroll, soroll improductiu.

No cal ser massa espavilat per deduir de seguida que aquesta connivència bipartidista i antinatural, PP/PSOE-psc, tingui la seva fosca raó en un “Quid pro quo”, en una transacció secreta d’intercanvi / pagament de favors mutus que condiciona i sotmet PSOE/psc davant PP.

Malgrat que durant anys han aparegut molts casos de corrupció a Espanya i que simultàniament han afectant tant PP com PSOE, veient ara un PSOE-psc donant suport a tesis i polítiques descaradament feixistes del PP i veient ambdós partits units i empleats a intentar ensorrar Catalunya en una miserable misèria política i moral, nosaltres només podem deduir que en l’actualitat encara quedarien casos inèdits de corrupció que afectarien importants dirigents del PSOE-psc, casos d'important corrupció i d’envergadura suficient com per que el PP, a canvi de mantenir-los ocults, obligués PSOE a secundar la seva política dictatorial a Catalunya.

El PP ha demostrat en casos com el recent “Cifuentes” i similars, que sap administrar els tempos, que sap mantenir durant anys informació sensible en la foscor de les seves clavegueres fins que arriba el moment oportú en que la necessita com a arma coercitiva per obligar voluntats indignes, com la del PSOE-psc, a doblegar-se. Típic afer de “Cosa Nostra”.

No pretenem ni ser exhaustius ni aportar proves del que sols apuntem com una plausible possibilitat. Només ens basem en la raó i l'observació dels comportaments tàctics d’aquests dos partits que a Catalunya actuen al uníson, amb un mateix guió escrit per veritables professionals de la manipulació social i professionals de la psicologia de masses i altres espècimens maquiavèl·lics especialitzats en dirigir i enverinar l’opinió pública allà on els convé, malgrat sigui a costa de pertorbar la convivència i dividir la societat, tot, per tal de vèncer en els seus obscurs plans com per exemple doblegar la voluntat expressada per Catalunya l’1-O en el Referèndum.
Tot, tot, al servei del “capo di tutti i capi”, capo que potser s’amaga darrera un rostre amable i familiar o potser dirigeix els fils de la política espanyola des d'un paradís fiscal qualsevol...

Per acabar, només quatre paraules sobre la calculada intencionalitat de la fabricació d’aquest guió d’acord amb el que en psicologia s’anomena “mecanisme de projecció” i dels beneficis que en aplicar-lo esperen aconseguir aquests manipuladors socials de l'opinió europea i catalana i espanyola. Un guió teatralitzat i interpretat en l’escenari de Catalunya per actors mediocres que mai podrien optar a un Goya, i molt menys a un Oscar.

Aquest guió de projecció en qüestió, obeeix a un evident mecanisme de defensa i atac i no te cap altre finalitat que projectar sobre l’adversari, (l'independentisme), els propis defectes i mancances abans que, amb raó, no els siguin atribuïts a ells mateixos. La forçada i hipòcrita confecció del guió i posterior posta en escena obeeix a la deriva dictatorial i feixista de l’estat espanyol a ulls d’Europa i de Catalunya i amb ell es pretén desviar l’atenció del subjecte en fals, en aquest cas líders de PP/PSOE-psc/C’S i orientar-la cap a altres partits i/o persones que
pretenen destruir, com ara el Molt Honorable President de Catalunya Joaquim Torra.
Tot el que els molesta de Catalunya i utilitzen en contra del impecable i democràtic moviment independentista / republicà, és una simple projecció de tot el que no han sabut resoldre en les seves pròpies polítiques obscenes durant molts anys.

A hores d’ara, aquest guió de projecció psicològica està treballant a tota màquina atribuint a altres persones/partits independentistes els sentiments, impulsos o pensaments propis del supremacisme imperialista espanyol, que tant bé coneixen els pobles de Sudamèrica, també està treballant per atribuir a l'independentisme / republicanisme català la xenofòbia contrastada de determinats líders del PP o C’S, que resulten inacceptables per al ciutadà català i que per tant PSOE-psc també s'hi afegeix de bon grat.

D'aquesta manera «projecten» sobre l’enemic polític els sentiments, pensaments, desitjos o fracasos que no els convé acceptar com a propis perquè generen fòbia, angoixa o ansietat en la societat a la que cal enganyar i així redirigeixen aquests vicis propis contra altres politics i contra la idea política que els cal aniquilar: l’independentisme / republicanisme català, en Joaquim Torra...
Per aquesta via de projecció psíquica i pel verí que aquest tripartit, PP/PSOE-psc/C’S, inoculen a la societat pretenen enverinar Catalunya i tots els seus ciutadans sobirans, siguin partidaris de la Independència o no.

Aquest tripartit de connivència i conveniència, voldran minar-nos la moral fent-nos aparèixer com a bèsties i monstres, però el ciutadà català sap que som ciutadans sobirans amb sòlids principis democràtics, gent normal, pares, mares, fills, oncles, avis, iaies, amics, amigues, estudiants, treballadores, professionals de tot tipus, empresaris, religiosos, gent, molta gent que hem decidit que volem ser una República Independent i que estem en procés actiu i irreversible d'implementar-la malgrat la mala praxis del supremacisme espanyolista. Sí, ja ho hem dit, aquell mateix supremacisme imperialista espanyol que molts pobles de Sudamèrica coneixen molt bé, que continua vigent a Espanya i del qual diuen molts, molts, voler fugir. https://vimeo.com/270510481?ref=tw-share

PRIMÍCIA INÈDITA (per lo simple). Com pot resoldre Espanya el seu problema amb la UE?

Josep M. Torres — Thu, 12 Apr 2018 04:21:00 +0200

Si US PLAU, DEIXEM-NOS JA D'ANOMENAR "PROBLEMA CATALÀ" al que és nítidament “PROBLEMA ESPANYOL” i també per extensió “PROBLEMA DE LA UNIÓ EUROPEA AMB ESPANYA”.

Parlarem de “problemes” i de les "responsabilitats" i obligacions de resoldre'ls, de forma peremptòria, a qui els tenen.

Per començar una mica fort, no negarem que Catalunya tingui un problema majúscul, però és d’un altre caire que els que en aquests moments puguin tenir Espanya i la UE i que ambdós son els protagonistes responsables d’aquest escrit. Però ja que ho hem mencionat, podem dir que l'únic problema, crònic, que té Catalunya és continuar formant part, a la força, d'un estat que es comporta de forma miserablement antidemocràtica i que no respecta els més bàsics drets humans ni la sobirania del seu Parlament entre d'altres petiteses, com la de promoure la divisió i enfrontament social entre tots els seus conciutadans, incitant també a l'odi a la resta d'Espanya en contra de tots ells i perseguint i empresonant innocents. Aquí queda.

EL PROBLEMA D’ESPANYA I DE LA UNIÓ EUROPEA. Espanya s’ha creat un problema al exercir una salvatge repressió política, judicial, policial, social i econòmica en contra de la totalitat dels ciutadans de Catalunya, i ho ha fet sense cap justificació jurídica ni legal. L'abast violent de la seva repressió ja ha superat el confinament de l'estat espanyol i s'ha acabat internacionalitzant. A partir d’aquí el problema d’Espanya ha transcendit i ha passat a ser també problema de la Unió Europea. Ara, Espanya i la UE tenen un problema i Catalunya resta expectant de com el resoldran perquè ens hi van les llibertats democràtiques i el benestar social com a poble i com a nació. Que prenguin nota el polítics catalans i el poble en general de les nefastes i perilloses dependències a Espanya que implica el fet de no tenir encara un estat propi viable i del desemparament en que es troba Catalunya en aquests moments i sempre, en major o menor grau.

Fixem-nos ara, amb la màxima objectivitat possible, en el triangle format entre aquests tres ens polítics quins vèrtexs són: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

Examinem breument cada un dels vèrtex;
La Unió Europea: Un obscur contuberni d'estats en fràgil connivència condicionada i dirigida, quasi exclusivament, per interessos econòmics entre els seus membres, entre ells Espanya i que ara per fi i a contracor, s'ha vist obligada a intervenir en el problema que Espanya ha creat doncs aquest govern embogit sembla estar disposat a dinamitar i transgredir totes les lleis i convencions internes de la seva pròpia nació com de la Unió Europea si en ella no hi troba estats còmplices que li permetin continuar extorsionant reprimint i coaccionant Catalunya a fi de que desisteixi d'implementar la seva independència, posant amb aquesta actitud manifestament bélica en perill l'estabilitat econòmica de la UE en la que la aportació neta de Catalunya hi té un espai econòmic molt important.
Espanya: La Espanya Imperialista, franquista i reaccionaria que encara manté la persecució a la cultura i a la llengua catalana: Davant el fet d'haver perdut, ja, el territori motor de la seva economia espanyola, Catalunya, i d'haver quedat ferida de mort en el seu orgull invasor depredador i colonialista, ara es revolta, embogeix i es mostra disposada a ensorrar i dinamitar-ho tot, no sols Catalunya sinó també la UE si es que els seus estats membres no es dobleguen davant la seva anti política i el seu terrorisme social d’estat, armes estratègiques totes elles utilitzades per règims típicament totalitaris i dictatorials i que Espanya utilitza malgrat acabi provocant un greu problema de desestabilització política i econòmica entre els seus estats membres. Política de "terra cremada" se'n diu.
Catalunya: Poc a dir, societat pacífica i dialogant, històricament habituada a la resistència davant les arbitrarietats i abusos d'Espanya. Una nació mil·lenària sense estat propi i que malda per implementar la seva recent guanyada i proclamada independència de l'estat espanyol per superar tres llargs segles d’obligada convivència amb una Espanya que la subjuga a tots nivells, sense oblidar-se'n cap, també l’econòmic.

Com hem dit: Unió Europea-Espanya-Catalunya.

En què consisteix aquesta col·laboració i cooperació que l'estat espanyol es creu amb dret d’exigir a la UE sota amenaça i coacció, mes o menys vetllada, de provocar un conflicte entre països en el cas de no ser secundada per ells? Doncs simplement, la seva exigència coercitiva consistiria en aconseguir que la UE li continués permetent les seves variades i flagrants il·legalitats i arbitrarietats contra Catalunya i els seus ciutadans. També consistiria en induir la UE a permetre i acceptar les prevaricacions de jutges i fiscals, a permetre la connivència il·lícita entre poders polític i judicial, a permetre les seves pràctiques de corrupció tipificades en organitzacions delictives i a continuar instigant una guerra bruta contra una part del seu propi territori, Catalunya, provocant la confrontació entre la seva societat civil i duent-la a la més paupèrrima misèria, (política de terra cremada)

Hem de comprendre i acceptar, per obrar en conseqüència que l'estat espanyol, com a ens estatal que és i com a estat associat a la UE, és qui té el problema i per tant és aquest estat l’únic responsable de mantenir la seva política interna amb Catalunya dins els paràmetres de la llei i dels drets humans que regeixen en el conjunt de la UE. Per tant, qui realment té un problema a resoldre davant la UE és Espanya, un problema derivat de la seva brutal repressió política i social que ha llençat contra Catalunya pel sol fet de voler exercir el dret a la seva Independència.

La UE mai acceptarà el xantatge que li comença a exercir l'estat espanyol mentre a Catalunya hi hagi la suficient resistència política i social. Així funcionen les coses.

Però la UE, "en aquests primers moments" en que tot just acaba d'implicar-se en el conflicte, no obligarà Espanya a respectar la sobirania del Parlament de Catalunya i que accepti la seva declaració d'independència, no ho farà encara. Ho acabarà fent només si el problema UE-Espanya persisteix. I el problema UE-Espanya només persistirà si Catalunya continua defensant els seus drets.

La gent, juntament amb els seus polítics, encara hauran de patir les agressions, cada cop més espaiades i de menys intensitat, durant una temporadeta més. Si Espanya continua amb la seva política agressiva i sense respectar i assumir el dret a la independència i Catalunya aguanta l'embat agressiu d'Espanya, Catalunya acabarà tenint el suport directa i obert de tota Europa, però abans Catalunya haurà de demostrar que pot i que té la immutable i ferma determinació de ser un estat independent. Serà llavors quan la UE acabi posant contra les cordes l’estat membre d’Espanya i demanarà responsabilitats i immediata resolució del problema al seu soci estat membre.

Recordem que dins la UE, entre els seus estats membres es deuen suport mutu encara que no pas submissió mútua, per tant no permetran que Espanya dinamiti l’estatus econòmic establert dins la UE, abans que això passi facilitaran el camí a Catalunya per tal que esdevingui estat integrant. És molt important, doncs, que Catalunya no es deixi conduir precipitadament per la UE ni per Espanya a negociar res que no sigui la repartició d'actius i passius per instaurar la Independència. Que tampoc es deixi seduir per assumir la part de la responsabilitat per la resolució d'un problema que únicament a Espanya i a la UE corresponen assumir i resoldre.

L'ajuda de la UE a Espanya, en aquests primers moments podria incloure un suport, més o menys encobert, a la coerció, violència i ultratge que Espanya encara exerceix sobre Catalunya. És cert i evident que la UE té les seves pròpies i importants limitacions en polítiques socials, però a partir d’ara tampoc es podrà creuar de braços i desviar la seva mirada com fins fa ben poc ha vingut fent de forma menyspreable.

Es per això que creiem que en aquests primers moments de la confrontació ESPANYA-UE, la UE procurarà facilitar a Espanya una sortida còmoda al seu problema oferint-se per exercir una mediació i intentar que Catalunya segui a una taula per negociar millores autonòmiques a condició que renunciï a la seva independència. Obsta dir que per a Catalunya això seria el mateix que seure a una taula per negociar una rendició, però serà això mateix el que la UE proposarà en aquests primers moments del conflicte ja un cop internacionalitzat.

És d’esperar. per tant, que Catalunya, fent ús de la seva intel·ligència política, no assumirà una derrota a les portes d'una victòria imminent, ja que només es requereix una mica de paciència i dignitat, quedant a l'espera que finalment l'estat espanyol es vegi forçat a finalitzar la seva política il·legal amb Catalunya i respectar la sobirania del seu Parlament. Acceptar una negociació de caire autonòmic amb Espanya seria renunciar directament al dret a l'autodeterminació guanyat lícitament a les urnes a l'1-O, seria renunciar a allò que la Declaració dels drets Humans li confereixen i que els seus ciutadans ja han decidit abastament: la seva Independència.

Cal incidir i insistir en la idea d'aïllar el problema i reconèixer bé que només resideix a Espanya i a la UE, i que l'Europa dels Estats mai es confrontarà directament amb un territori dins d'un estat integrant de la Unió, tal com Catalunya, ja que malgrat haver declarat la seva Independència d'Espanya no és estat reconegut i per tant Catalunya no ha de sacrificar ni renunciar a res que la seva ciutadania sobirana ja hagi votat i decidit a les urnes com tampoc a res que el seu Parlament hagi referendat. Només li queda defensar els drets adquirits.

Ja hem dit que el problema d'Espanya pot esquitxar tota Europa i Espanya es pot veure obligada per la UE a seure a una taula de negociació amb Catalunya per concedir-li amablement alguna prebenda autonòmica.
Efectivament, Catalunya ha de seure a una taula de negociació amb Espanya però només per negociar i decidir la repartició d'actius i passius que permeti per fi a Catalunya implementar la seva independència d’Espanya i convertir-se en un nou estat de la UE de ple dret. La sobirania dels pobles és quelcom que a Europa es respecta.

Espanya no resoldrà el seu “problema” amb la UE si no és negociant actius i passius amb Catalunya.

La negociació de Catalunya amb Espanya, en clau nacional, dependrà de la voluntat dels catalans i de la seva tenacitat i valor a l'hora d'enfrontar-se amb un estat repressiu, antidemocràtic i d'un feixisme escalant. Sempre, però, amb la vigilància de prop de la UE, lo qual és una relativa garantia.

Qualsevol negociació de Catalunya amb Espanya haurà de ser de igual a igual, de lo contrari no seria negociació sinó imposició, i qualsevol negociació només hauria de passar per negociar els termes en què s'efectua la Independència.

Per tant, és molt important comprendre i aïllar bé el concepte inseparable de "problema" i de "responsabilitat" inherent d'Espanya davant la UE per solucionar-lo.

Resultarà concloent que Catalunya ajudi Espanya a resoldre el seu problema amb la UE, i per fer-ho Catalunya s`ha de posicionar correctament i aguantar l’agressivitat de tot l’aparell repressiu d’Espanya des del seu propi lloc de força que és la proclamada República Catalana. Les agressions del Regne d’Espanya a la República de Catalunya seran inversament proporcionals a la resistència de la seva classe política i dels seus ciutadans ja ara sota l'atenta mirada d'Europa, que no permetrà a Espanya una escalada desestabilitzadora en l’economia de la zona euro. La UE ja no podrà tornar a permetre a Espanya una altre transgressió de la llibertat d'expressió similar a la de l'1-O o menor. Espanya es veurà obligada a guardar les formes.

També pot resultar concloent que els ciutadans sàpiguen valorar en la seva justa mesura el nivell d'enfrontament amb l'estat espanyol com també ajudar a corregir, si s’escau, les decisions que els polítics, potser estressats per la vibrant vida política dels últims temps o per les constants escomeses violentament repressives de l'estat espanyol, puguin prendre de forma equivocada, i que tals equivocacions no puguin representar retrocessos en els drets i les llibertats dels catalans.

"República Catalana-República Espanyola". La llarga ficció dels Comuns.

Josep M. Torres — Wed, 28 Feb 2018 04:40:00 +0100

Els comuns, amb la seva seu central a Madrid, i amb aquests personatges impresentables a Catalunya, tipus Domènechs i Colaus, sempre han procurat fer el màxim boicot al Procés Independentista i és per això mateix que ara en són prou responsables del moment en què es troba Catalunya. No es pot negar que si en els últims anys hagueren desplegat un suport estrictament democràtic i més actiu les coses haurien anat una mica millor. Però han fet tot el boicot i el mal que han pogut al Procés d'Independència, per acció o per omissió, permetent, callant, i avalant la forta degradació de la democràcia per part de l'estat español a Catalunya.

Ara, imbuïts del cinisme i les males arts que els caracteritza pretenen despistar i fer com si fossin uns innocents que acaben d'arribar.

Però sembla que encara no es donen per satisfets i en porten una altre de cap, la seva desvergonya i cinisme humà i polític no té aturador. Els comuns sempre treballen a favor de l’españa, (amb minúscula), imperialista i colonialista i d'esquena als interessos de Catalunya, això no és una novetat. Mireu la Doña Colau al Palau de la Música aplaudint al rei de les españas, però immediatament desprès, de forma molt hàbil i exculpatòria, declarant als mitjans i deixant entreveure que li va fotre la bronca, al rei, per no haver-se manifestat a favor dels seus súbdits catalans davant la brutalitat policial de l’1-O. Tot hi cap en aquests temps regirats de “fake news”. Ningú anirà a preguntar-li al rei si li va parlar en aquests termes. Però tant se val, aquests personatges han deixat de ser creïbles i aquests súbdits catalans ja han deixat de ser súbdits, i no es llepen el dit.

Ara, a aquests senyors i senyores anomenats "comuns", els encantaria que les incipients i irreductibles forces republicanes independentistes catalanes se sumessin a la seva lluita per la república a españa. Aquest és ara el seu somni humit. Esperem que Catalunya hagi, per fi, deixat de ser el “tonto útil” d’españa i que això mai passi. Si els catalans han de lluitar per alguna república haurà de ser per la República Catalana. Ni españa ni cap dels partits espanyols o espanyolistes, mai han ajudat Catalunya a sortir del seu forat secular, ans al contrari, i està a la vista en la historia més recent com en la més llunyana. Són dues nacions, o al menys així es comporten una respecta de l'altre. Diguem-ho clar.

En aquests últims anys, Catalunya ha estat lluitant sola per drets democràtics que de forma indirecta també afectaven tota la resta de l'estat español i cap dels mitjans ni partits espanyols anomenats demòcrates o d'esquerres, amb central a españa, no li ha fet costat en cap moment. No han volgut/sabut interpretar la lluita democràtica pel dret a decidir dels pobles i només han volgut fer-se còmplices dels qui vomitaven un ultra-nacionalisme i autoritarisme antidemocràtic espanyol exacerbat, juntament amb un anticatalanisme ferotge i indigne a tots els nivells.. Els comuns s'han tapat els ulls i el nas davant comportaments ignominiosos contra les llibertats a Catalunya i s'han convertit en còmplices necessaris de flagrants i indignes males pràctiques polítiques i humanes.

Ara, sembla que el que voldrien és distreure les forces republicanes catalanes del focus català per redirigir-les lluny, a una lluita a españa, (amb minúscula), per mirar d'aconseguir una república española. I per dir-ho clar i català: Que això s’ho treballin des d'españa i que no intentin utilitzar la nostra força pels particulars interessos de la seva nació española en la que no hi cap la nació catalana. En el cas de caure en aquesta trampa, de ben segur que aquesta força republicana acabaria sent desactivada o redirigida de nou en detriment de Catalunya.

Per fi, ja podem parlar de "nosaltres catalans" i de "ells españols" sense complexos, “ells” ens han marcat el camí de la realitat per poder fer aquesta separació de forma desacomplexada amb el famós "A por ellos". Des d'españa han fet obrir els ulls als catalans deixant-los clar que “nosaltres” existim gràcies al poder central, que "ells" ostenten i que quan volen ens aixafen. Bé, com vulguin, "nosaltres" ja hem proclamat la República de Catalunya i això ja queda fet, no ho hem fet pas de forma simbòlica com alguns ara volen fer creure per variats motius. Si de veritat fos una República simbòlica no hi haurien "presos polítics" o "polítics presos" ni tampoc hi haurien "polítics a l’exili" o a "l’exili polítics", digueu-ho com vulgueu, tant se val del dret o del revés. Tampoc hi hauria l’aplicació del 155. No deixem-nos enganyar.

La República Catalana està proclamada. Ara s'hauria de començar a implementar. S'hauria de fer servir tota l'energia en això. Ara ja sabem que des de Catalunya, tota energia dirigida a regenerar españa tot i esperant alguna mena de reconeixement o encaix, és energia malbaratada, perduda, i deixa Catalunya afeblida.

España ja ha demostrat com estima els catalans i Catalunya i de quina manera els agraeix la seva aportació democràtica a tot el territori español..., i així mateix ens continuarà estimant pels segles dels segles... i ja en portem tres segles.

En quant els anomenats comuns, Domènech i Colau, com a caps visibles a Catalunya, en veritat resulten ser massa comuns, fastigosament comuns per la seva calculada indefinició permanent, per la seva previsibilitat de ficció i en definitiva, per un botiflerisme cínic i descarat. Diuen que Domènech i Colau son republicans?, no ho crec pas, la opinió generalitzada és que són un parell d’arribistes que sols busquen la seva quota particular de poder a qualsevol preu i que estan permanentment instal·lats en la seva particular, interessada i llarga ficció creada entre dos mons, l'español i el català. Si no és així, ara és el moment ideal perquè ho demostrin. Que ho demostrin treballant de cara a Catalunya cooperant a implementar la República de Catalunya. No ho faran, ells treballen per españa, Per sort, però, a tots els cínics desubicats i hipòcrites comuns, se'ls acaba caient la màscara de pallasso més d'hora que tard.

Recosir Catalunya? Declaració simbòlica?... Prou de prendre el pèl.

Josep M. Torres — Thu, 18 Jan 2018 14:10:00 +0100

Això de recosir Catalunya dit pel President de la mesa, com objectiu de futur per a la propera legislatura, no sembla gaire adient. No sembla adient perquè implica dir que Catalunya està estripada, descosida o trencada i la realitat és una de ben diferent.

Trencar Catalunya, el "divide y vencerás" de tota la vida, és el que no ha parat de perseguir l'unionisme per així vèncer el moviment independentista. Ara, dir que es vol recosir Catalunya és tant com acceptar que han aconseguit estripar-la, és tant com acceptar una derrota quan la derrota efectiva està del seu costat. Malgrat lo dit, pot ser que només es tracti d'una estratègia de polítics pusil·lànimes per tranquil·litzar l'adversari a fi que es relaxi, alliberi els ostatges empresonats i retiri el 155. Si només es tracta d'una estratègia d'aquest tipus, és una estratègia molt infantil i ineficaç. Des de la juguesca trapella del President Mas el 9-N, l'estat espanyol va quedar vacunat contra les innocentadetes de catalanets "listillos". Espanya no es passeja per Catalunya amb el lliri a la mà, nosaltres encara sí, nosaltres encara anem repartint clavellets als qui ens massacren. Ja va sent hora que llencem tots els lliris blancs i clavellets vermells a la foguera.

Si malgrat lo dit, no es tracta d'una estratègia, sinó d'una rendició en tota regla, caldrà demanar moltes i moltes explicacions als nostres polítics.

Qui emprant paraules de caire derrotista, vagi ara dient que la declaració de la República Independent de Catalunya ha estat una "declaració simbòlica" és que pretén desactivar i desacreditar el que ha costat sang presó i exili, com també vexacions eliminació de llibertats i repressió per part de l'estat espanyol.

Crido ben alt dient que questa declaració d'Índependència no ha estat simbòlica, ha estat una declaració formal i real feta en seu parlamentaria i com a conseqüència d'haver guanyat el SI a la Independència de forma real, a les urnes, el dia 1 d'octubre de 2017.
En aquest país enverinat per les "new fakes" sembla que s'han d'anar repetint les obvietats fins a la sacietat sota amenaça de la tergiversació més cínica i interessada.
Caldrà, això sí, vestir i implementar aquesta República Independent en el futur proper però, ara i demà, convé clarificar que aquesta declaració no en té res de simbòlica sinó que és molt real. Aquesta declaració és tant real com les persones que la van fer possible votant en el Referèndum de l'1-O. Aquesta declaració d'Independència és tant real com les càrregues salvatges de la policia i guàrdia civil per reprimir aquest Referèndum, és tant real com la sang que es va vessar als carrers, és tant real com la presó i l'exili d'alguns polítics, tant real com les vexacions, eliminacions de llibertats i repressió per haver guanyat el SI i tant real com l'aplicació del 155 com a conseqüència de la seva victòria.

Totes aquestes barbaritats i més, com a conseqüència d'haver guanyat i proclamat la República Independent. Barbaritats que no son gens simbòliques. Per tant, diguem-ho clar, Catalunya és actualment una República Independent de ple dret com així ho confirmen, de forma inversa, totes les arbitrarietats, comeses i per cometre, del mateix estat espanyol i fetes a partir de la mateixa declaració d'Independència, article 155 inclòs.

En el cas hipotètic que l'unionisme/espanyolisme hagués guanyat les últimes eleccions imposades per Espanya del 21-D, algú té dubtes sobre la primera acció que hagueren fet aquestes forces polítiques en encetar la legislatura al Parlament? Evidentment, haurien anul·lat la Declaració de la República Independent de Catalunya. I no ho haurien fet de forma "simbòlica", sinó molt i molt real i efectiva.

Per acabar, la realitat és que el Parlament ha declarat la República Catalana, malgrat encara no ser operativa, només el Parlament podria anul·lar aquesta declaració.

Bloqueig al Parlament i/o donar vida a la República de Catalunya des de Brussel·les, amb creació del "DORC".

Josep M. Torres — Mon, 08 Jan 2018 22:45:00 +0100

_{Permeteu-me que aquest cop cedeixi el meu espai per comentar i recomanar la lectura de dos articles aliens, molt clarificadors i penso que definitius.}
_{Un és l'EDITORIAL d'aquest diari, www.directe.cat; Bloquegem el Parlament de Catalunya per la via democràtica.}

http://www.directe.cat/editorial/703509/bloquegem-el-parlament-de-catalunya-per-la-via-democratica

L'altre, del professor JOAN BECAT, publicat a www.vilaweb.cat; Reflexions sobre la República Catalana

https://www.vilaweb.cat/noticies/reflexions-sobre-la-republica-catalana-joan-becat/

Que ningú m’acusi d'haver fet un "còpia i enganxa", que ho he fet. He llegit ambdós articles i em semblen dues idees prou brillants com per a tenir-les en compte en aquests moments clau de la política catalana. Per tant sí, efectivament, he fet un còpia i enganxa del text més rellevant d’ambdós articles que aquí us transcric. Ho he fet perquè l’únic que aquí pretenc és ajudar a que ambdues idees tinguin ressò i arribin als cervells pensants que dissenyen les estratègies polítiques. Penso també que ambdues idees, tot i tenir recorregut per si mateixes, poden mútuament complementar-se, enriquir-se i sobretot conformar una sortida a la repressió salvatge de l'estat espanyol contra Catalunya com als anhels independentistes persistentment expressats a les urnes un cop i un altre.

L’EDITORIAL del www.directe.cat, proposa el bloqueig del Parlament per la via democràtica com a protesta pels presos polítics a la presó i a l'exili. Argumenta que sense el quòrum necessari no es podria votar la mesa ni iniciar la legislatura i per tant no correrien els terminis per fer la investidura ni la convocatòria de noves eleccions. Si aquesta estratègia serveix per a guanyar temps i establir la presidència de la República a l'exili sigui ben rebuda, si només persegueix una simple protesta no té cap sentit operatiu doncs les protestes d'aquest tipus ja no serveixen per a res ni tenen efectivitat.

El professor JOAN BECAT a vilaweb.cat, proposa mantenir el President de la República, el Sr. Puigdemont, a l’exili. El president i el govern de la Generalitat, sorgits del 21-D, son considerats pel President de la República com els seus instruments de govern provisional i de transició. El President a l'exili crea el Diari Oficial de la República de Catalunya (DORC) on s´hi publica qualsevol llei que aprovi el Parlament de Catalunya, siguin anul·lades o no, pel T,C, Aquestes lleis són considerades com a constitutives de la República. A això en diu "donar vida a la República"

Cada autor pel seu costat, i de forma individual, aporten idees brillants que, unides i imbricades poden donar lloc a una resolució digna i amb futur per a Catalunya. Només afegeixo per part meva, que si a Madrid permeten que Puigdemont torni sense ser capturat i empresonat serà a canvi d'una "baixada de pantalons" traduïda en negociacions i pactes amb Madrid que inevitablement implicaran una desactivació de tot lo aconseguit fins ara. Seria molt convenient que, de forma provisional, Puigdemont conformi la presidència de la República a l'exili en paral·lel i total connivència amb la majoria independentista del Parlament Autonòmic de transició.

A PARTIR D'AQUÍ, tot el text s'ha format amb "còpia i enganxa" dels l'originals.

L’EDITORIAL del directa.cat diu el següent: I si li diem al govern espanyol i a la seva classe política i mediàtica que això va de democràcia i no de normalitzar l'article 155? I si prenem la iniciativa democràtica i li donem una lliçó a la repressió de l'estat? No ens podem permetre normalitzar la repressió,els independentistes han guanyat amb tot en contra les eleccions del 21-D i ho hem de fer valer. Què passa si a les votacions per elegir la mesa, els 68 diputats independentistes s'absenten com a protesta pels presos polítics a la presó i a l'exili? Segons el reglament s'hauria de suspendre la sessió i la mesa d'edat hauria de fer una nova convocatòria. Sense el quòrum necessari no es podria votar la mesa i sense votar la mesa no s'inicia la legislatura. Per tant no correrien els terminis per fer la investidura i tampoc la convocatòria de noves eleccions. Segurament la situació faria que els partits del 155 portessin el tema al TC,però tot és obert i els independentistes mostrarien fermesa, lluita democràtica i, sobretot, tornaríem a internacionalitzar el conflicte polític. El temps ens jugaria a favor, els líders polítics espanyols començarien a mostrar nerviosisme i el món comprovaria que la democràcia a Espanya està plena de mancances, amb presos polítics i causes judicials contra els independentistes que impedeixen governar Catalunya.

Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol en el poema Les quatre banderes ... "Plors i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal." Doncs plantem cara de forma pacífica i intel·ligent, la no violència activa...

/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

En JOAN BECAT a vilaweb.cat, reflexiona el següent: El senyor M. Rajoy té per estratègia d’esperar, no decidir, tot i mantenir la seva línia, i així, obligar els seus socis o adversaris a fer passos, descobrir-se i facilitar les seves decisions i actuacions posteriors. És el que va fer després de l’1 d’octubre, refusant diàleg i obligant el president Puigdemont a declarar la independència, cosa que li va facilitar la decisió d’una repressió més forta i aparentment justificada.
És el que fa actualment, negant les evidències sortides de les urnes el 21 de desembre i abrigant-se darrere una justícia política a les seves ordres, com ho acaba de dir en termes més estudiats el Consell d’Europa en un avís on constata la dependència excessiva del poder judicial al poder polític de l’estat espanyol.
L’objectiu sembla que és que, una altra vegada, el president Puigdemont prengui una decisió que el deixarà fora de combat: o torna a Barcelona, i se l’engarjolarà i no sortirà de la presó, o es queda a Brussel·les i no podrà ni ser diputat ni president de la Generalitat. En els dos casos, guanya el senyor M. Rajoy. La seva arma principal són els ostatges empresonats i els exiliats polítics catalans. Per tant, sembla evident que els guardarà fins al final. Veient la decisió del Tribunal Suprem de mantenir el vice-president Oriol Junqueras a la presó i l’argumentació dels jutges, es pot suposar que els quatre detinguts es quedaran tancats fins al judici, que seran condemnats i es quedaran empresonats per temps, potser anys.

Per a la premsa internacional, Puigdemont ha guanyat i Rajoy ha perdut en unes eleccions que ell va organitzar, a més d’un desprestigi personal. Així de clar. Com pot el senyor M. Rajoy transformar aquest fracàs en victòria política? Ha identificat els responsables polítics i socials que cal eliminar o marginar per temps, tres dels quals encapçalaven les llistes independentistes guanyadores. Si són a la presó o no poden tornar no seran diputats, desapareixen, i amb ells, els rastres de la proclamació de la República. Aleshores el senyor M. Rajoy només tindrà davant seu un govern autonòmic amb algunes de les segones espases, que seran sota vigilància, xantatge i amenaça de presó.

El president Puigdemont té interès a mantenir-se ferm fins al final, el 17 de gener, en l’eventualitat d’una altra situació amb un retorn pactat. Però si ell no pot tornar i els presos elegits no poden prendre possessió del seu escó, hi entraran els següents de la llista, es constituirà el parlament i s’elegirà un nou president de la Generalitat, car és imprescindible guardar la majoria al parlament i el control d’un govern autonòmic portat pels partits independentistes.

È finita la commedia? No és cert, car queda per al president Puigdemont l’arma absoluta, donar vida a la República Catalana.

Analitzem fredament què ha passat.
El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc i s’han comptabilitzat més de dos milions de sí. També cal tenir en compte els centenars de milers de vots dins les urnes robades durant la votació per la policia... Les pertorbacions violentes volgudes pel govern del senyor M. Rajoy tenien com a únic objectiu de fer impossible el reconeixement dels resultats... La República va ser finalment proclamada el 27 d’octubre. Sorprenentment no es va formalitzar, però encara que no operacional, la República Catalana existeix, no cal proclamar-la de nou... La prova a contrario, la va donar l’endemà el mateix M. Rajoy. Va fer enviar a tots els estats del món –repeteixo, a tots– una carta per a demanar-los de no reconèixer la República de Catalunya. No es prendria el risc d’una tal publicitat per aquesta proclamació si la nova República no existia...

Tot això precisat, com podria el president de la República, Carles Puigdemont, donar cos a la República? Com hem dit, no cal proclamar-la de nou. Ja està fet. Només cal crear un Diari Oficial de la República de Catalunya, cosa molt fàcil amb internet. Es publica al DORC la proclamació i les actes i decisions que calgui. No cal constituir un govern a l’exili, cal inspirar-se en la doctrina Tarradellas: ell, com a president, era la Generalitat i l’ajudava el seu gabinet. A més, la norma més general de les repúbliques vol que hi hagi un president, amb més o menys poder, i un primer ministre. Per tant, n’hi ha prou a constituir el gabinet de la presidència amb els assessors i consellers especialitzats necessaris. Es pot seguir la pràctica dels successius presidents de la República Francesa, François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande, que s’envoltaven de consellers que tractaven els temes dels diversos ministeris i, de fet, els vigilaven i de vegades gairebé els duplicaven.

Dins aquest esquema, els nous parlament, president i govern de la Generalitat eixits del 21-D poden ser considerats pel president de la República com els seus instruments de govern provisionals i de transició. Per exemple, qualsevol nova llei del Parlament de Catalunya, sigui posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol o no, pot ser considerada com a constitutiva de la República i publicada al seu DORC...

Tot això pot semblar desgavellat i utòpic, però així ho han fet des de la Segona Guerra Mundial molts governs a l’exili arran d’una DUI o a causa de conflictes. Actuar com a presidència de la República fa possible el seu reconeixement per altres estats, cosa que avui és impossible, car no es pot reconèixer una estructura que jurídicament no és establerta, i permetria fer gestions en aquest sentit. El vot del 21-D ha alliberat les paraules, i en pocs dies s’han vist dos caps de govern d’estats membres de la Unió Europea, Txèquia i Eslovàquia, evocar públicament la separació d’Espanya i Catalunya. D’altres continuaran i, segons com actuï el senyor M. Rajoy o evolucionin les circumstàncies, alguns poden anar més lluny...

S’hi afegeix un altre element jurídic que no cal negligir. Quan fa uns mesos es demanava al senyor M. Rajoy d’obrir un diàleg sobre l’autodeterminació amb el president Puigdemont, va contestar que no podia, car no eren del mateix nivell. Tenia tota la raó, tot i que ho podia fer igualment. A inici d’octubre, el president francès Emmanuel Macron va dir el mateix. Si es constitueix un nou govern autonòmic presidit per Carles Puigdemont, caurem en el mateix parany. Tot i les diferències de força i de capacitats entre els interlocutors, donar existència a la República permet les mediacions i aquest diàleg entre teòricament iguals...

"Los catalanes hacen cosas..." "¿Y Europa?". QUÈ CONY FA LA U.E.?

Josep M. Torres — Sat, 30 Dec 2017 20:10:00 +0100

"Los catalanes hacen cosas..." "¿Y Europa?". QUÈ CONY FA LA U.E.?
La U.E., definitivament es desacredita a Catalunya.
Donada la deixadesa vergonyosa que la U.E. manté en una part del seu territori, potser la solució per a Catalunya passi per pactar solucions i cooperacions amb països o potències, fora de l'òrbita europea, a canvi del seu ajut...

Es diu que la permanència de Puigdemont a Brussel·les ha ajudat que la Unió Europea i el món s'assabentin del problema que Espanya manté obert a Catalunya. Tampoc no es pot negar el ressò mediàtic que implica que Espanya mantingui empresonats i reprimits a líders que representen i defensen idees polítiques que a Madrid diuen ser prohibides a la constitució espanyola. Molt bé, Europa ha quedat assabentada, el món ho sap, però fins on es pot apreciar això no serveix de res per als 7.500.000 habitants de Catalunya que patim les conseqüències.

Avui, la inoperància de la U.E. per evitar l'atropellament de ciutadans catalans-europeus per part d'un estat soci, Espanya, ja no passa desapercebut per ningú, ni tampoc passa desapercebut que aquesta nefasta U.E. del capital, que no dels pobles, persisteixi en donar el seu suport incondicional a aquest estat soci sense aixecar un dit en defensa dels seus ciutadans catalans-europeus que continuen massacrats, maltractats i despullats de drets, però no de deures ja hagin votat SI o NO a la recent proclamada República Catalana. No es pot oblidar, i mai s'oblidarà, que un cop més a la història, la sang ha corregut pels carrers de Catalunya.

Es evident que la sòrdida i calculada inoperància de la U.E. per tal que no intervingui en defensa dels drets d'aquesta part de ciutadans europeus anomenats "catalans", es deu a la pressió diplomàtica que rep per part d'Espanya. Es tractaria d'una simple i vulgar coacció. En què consistiria aquesta coacció? Doncs consistiria en amenaces més o menys velades d'abandonar aquest "club d'estats" si per causa de la seva intervenció el govern espanyol es veiés impedit de repressaliar i reprimir aquesta reiterada voluntat de llibertat expressada a les urnes per aquest poble/nació que es diu Catalunya. Es diu també que Espanya preferiria abandonar la U.E. abans que reconèixer a Catalunya el seu dret a ser un estat independent. Amb això últim es tanca la coacció.

Un mai vol tenir massa lluny a qui li deu molts diners. Tenint en compte el deute extern d'Espanya, de quasi dos milions de milions (1,9 bilions amb B) d'euros, es comprèn el vergonyós motiu pel qual aquesta U.E. es converteix en còmplice dels atropellaments de l'estat espanyol i fa els ulls grossos davant el risc que Espanya perdi el potencial econòmic que li proporciona Catalunya i que li és peremptori per saldar el seu deute. Sense Catalunya formant part d'aquesta Espanya colonialista tal deute esdevindria crònic, com així acabarà sent. Aquest és el paper que cada part juga en l'assumpte d'aquesta Europa de vergonya amb polítics de vergonya.

Espanya/Catalunya/U.E., un triangle fatídic per a Catalunya. Simplement VERGONYÓS i digne de JUSTÍCIA, amb majúscules.
La decència, la ètica, la moral, la justa proporcionalitat, l´assumpció de la responsabilitat, el benestar ciutadà, els drets civils, els drets humans no tenen cabuda en aquesta Europa que permet dia rera dia que milers de persones s'ofeguin en el Mediterrani i que Espanya practiqui una política colonialista salvatge i encobert a Catalunya, per assenyalar alguns exemples.

M'atreveixo a dir que si el dictador Franco no hagués mort, encara estaria exercint de cabdill en aquesta Espanya casposa que encara avui en dia va en processó, darrera qualsevol "sant crist", amb el ciri a la mà, cremant-se els dits amb la cera que regalima dels seus ciris de pietosa falsedat catòlica i amb el beneplàcit hipòcrita d'aquesta Europa podrida pels interessos econòmics i que des de la mateixa Declaració dels Drets Humans fins als més bàsics principis democràtics li venen grans i li molesten. Espanya s'ha convertit en el mirall on Europa s'avergonyeix de mirar-s'hi, a pesar de partits que diuen ser d'esquerres que hi pul·lulen, amb pendents a l'orella o cuetes als cabells.

Si Europa no desitja intervenir a Catalunya de manera decidida i efectiva caldrà buscar qui vulgui fer-ho. Possiblement els nostres polítics hagin de buscar, fora de la U.E., la protecció de la nostra democràcia i dels nostres drets com a ciutadans de la nació catalana. Els toca a ells, als nostres polítics, fer ús de la seva imaginació per fer-ho. Espanya defensa els seus propis interessos de la forma que sap i pot. Catalunya haurà de fer el mateix i haurà d'haver superat la seva etapa de queixar-se inútilment amb la cantarella habitual de lo dolenta que és Espanya. El bateig de sang de l'1 d'octubre als carrers hauran hagut de fer adulta aquesta generació i les que vindran.
Ni Espanya és dolenta ni Catalunya ho és, per descomptat, ambdues nacions mantenen una lluita pels seus interessos i és precisament en aquesta evidència on principalment es detecta amb claredat que Catalunya i Espanya mai han tingut interessos comuns perquè mai han estat la mateixa nació, només han restat políticament unides per la força bruta d'Espanya, per la força bruta , molt bruta, fastigosament bruta i mesquina. Em refereixo a l'estat espanyol, no pas als ciutadans espanyols.

Però anem acabant. De moment, tot sembla apuntar a que l'existència del Parlament Català, en el context d'aquesta Espanya actual, simplement esdevé un frau espanyol aguantat per la classe política catalana durant anys, des del que es coneix com l'any de la"transició"; l'existència d'aquest Parlament dit autònom, està condicionada a la voluntat política/judicial indiscriminada de l'estat espanyol, i on el poble català juntament amb els seus polítics representen el paper de titelles en mans del poder espanyol que els fa ballar al so que vol i a cop de lleis a la carta, fabricades i aprovades a Madrid a conveniència, amb nocturnitat i traïdoria.

A tot això, el govern espanyol pretén que fins que a Catalunya no hi hagi el Parlament que a ells els interessi continuaran trepitjant i massacrant a aquests pacífics i bons ciutadans que encara van amb el ciri a la mà regalimant cera i amb el "sant crist" a resar a Brussel·les de peregrinació. Mentre tant, Europa s'ho mira indiferent. Molt patètic i vergonyós, molt vergonyós.

Que la situació creada per Espanya, i per fi cruament desemmascarada hagi transcendit a Europa, ja no implica que intervingui per salvaguardar la democràcia a Catalunya. Tant de bo m'equivoqui, però no s'espera pas que ho faci.

Donada la deixadesa vergonyosa que la U.E. manté en una part de la seva ciutadania, potser la solució per a Catalunya passi per pactar solucions i cooperacions amb països o potències fora de l'òrbita europea... Potser també els anomenats Països Catalans aprofitin l´embranzida de Catalunya i aportin la seva força, encara que això sembla menys improbable a hores d'ara.

El cantant Jaume Sisa, en to humorístic, plantejava aquesta setmana a TV3 que Catalunya es convertís en un altre estat dels EE.UU., a exemple de Jamaica, a canvi que els deixéssim instal·lar bases militars al llarg de la costa. Un acudit que només pot fer riure a un poble pacifista com el català i només comparable a l'invent de "Tabarnia", una autonomia inventada per algun grup radical espanyolista, que dividiria Catalunya en dues comunitats autònomes per així acabar amb el problema que té Espanya. Ambdós solucions fora de lloc, però que poden fer pensar en que no tot acaba amb la U.E. com a objectiu per ajudar a solucionar els problemes amb Espanya. Hi ha vida fora d'aquesta Europa exclusivament de les nacions. Segur.

SOSPITÓS..., el mot "independència" no existeix a tot el Programa Electoral de JxCAT.

Josep M. Torres — Thu, 07 Dec 2017 04:49:00 +0100

Hem fet una ullada als Programes Electorals dels partits d'àmbit suposadament independentista: JxCAT, ERC, CUP, i hem valorat la importància que cada un d'ells concedeix a les entrades "República", "Independència" i "Procés Constituent". CUP i ERC, els únics obertament compromesos.

CUP : "Independència" 16 vegades; "República" 137 vegades; "Procés Constituent" 22 vegades.

ERC : "Independència" 05 vegades; "República" 142 vegades; "Procés Constituent" 04 vegades.

PDeCAT-(JxCAT) : "Independència" 00 vegades; "República" 03 vegades; "Procés Constituent" 02 vegades.

Des de Catalunya no podem entendre perquè un partit tan corrupte com el PP continua guanyant eleccions a Espanya, però difícilment ens parem a pensar que el mateix fenomen social passa també a Catalunya amb el partit CDC / PDeCAT o JuntsxCat, segons es digui en cadascun dels seus moments camaleònics, i passa per equiparables circumstàncies amb el PP, això sí, salvant totes les distàncies possibles. No em dedicaré a analitzar aquest fenomen social. Només assenyalaré les evidències que semblen confirmar que PP i PDeCAT utilitzen idèntiques tàctiques per captar votants, solament que en sentit invers.

Que a Espanya, persones honestes, nobles i de bona fe votin PP perquè creguin que fer-ho és votar per la Unitat d'Espanya és equiparable al fet que a Catalunya persones també honestes, nobles i de bona fe votin PDeCAT perquè creguin que fer-ho és votar per la independència de Catalunya. Però ni el PP treballa efectivament en pro de la Unitat d'Espanya ni el PDeCAT ho fa, de forma efectiva, en pro de la Independència de Catalunya. Ometo opinar sobre els partits satèl·lits, espanyolistes i unionistes com Ciutadans, Podem, Podemos, Podríem, PSC, Colaus, Domenechs, etc, tots ells oportunistes amb ànsies de marcar paquet i intentant pescar en riu regirat.

Evidències no falten que avalin la falsedat i desvergonyiment del PP quan es presenta com a garant de la unitat d'Espanya en clara similitud amb quan el franquisme es presentava com a garant del catolicisme sota la fórmula ridícula de "España, Reserva Espiritual de Occidente": I la realitat és que ni llavors existia una tal reserva espiritual ni ara passen de ser tristes fabricants de robots catalanòfobs a Espanya i de sembrar l'odi entre els ciutadans a canvi de la seva quota electoral de vots i poder continuar delinquint des del poder espanyol. El PP aixafa Catalunya amb tot el poder de l'estat dictatorial que te al seu abast la qual cosa fa feliç el seu electorat i amb això arriben a un equilibri de maquiavèl·lica retroalimentació. Un contuberni gens edificant en què Catalunya sempre perd.

Evidències tampoc falten que avalin la falsedat i desvergonyiment de CDC / PDeCAT / i ara JuntsxCat, exceptuant honroses excepcions: Set anys de "procesisme" cap a la Independència amb tuf de falsedat des d'aquell primer dia en què Mas es va presentar davant d'un potent moviment social Independentista com el líder messiànic que portaria Catalunya a la seva Independència. Una mà de pòquer amb una jugada "farol" de Mas consistent a esgrimir la força social del Independentisme com a eina coercitiva per a la negociació amb Espanya d'una cota de poder econòmic per Catalunya equiparable a la del País Basc, el famós concert econòmic, i que ni tan sols això va aconseguir, Mentre aquest moviment estigués sota el seu lideratge Espanya podia estar tranquil·la: la Independència no tindria recorregut, (la típica ambivalència de MAS, la famosa Puta i Ramoneta).

Mas, mai va pretendre realment la Independència de Catalunya, es va limitar a utilitzar el moviment Independentista com a arma per a uns plans personalistes i de partit fins que la pertinaç intransigència del Govern espanyol a negociar res amb ell per una banda, i la pressió del propi Independentisme per l'altre, van acabar amb ell. Part de l'estafa va ser desmuntada per les CUP quan després d'anys estèrils obligaren Mas a dimitir per inoperant independentista i agent doble. Però Mas no va desaparèixer, sinó que va col·locar a algú de la seva confiança al seu lloc, Puigdemont.

Puigdemont, per la seva banda, ha intentat donar una aparença independentista més convincent i operativa que el seu antecessor Mas, però el govern espanyol ha conegut sempre molt bé fins on podien arribar tant un com l'altre i fins on es troben lligats pels poders fàctics també presents a Catalunya. Tant és així que també amb Puigdemont s'han olorat el mateix "farol" quan repetidament ha estat traient pit argumentant que és el poder de la gent qui marca la política a Catalunya i que el moviment Independentista va de baix a dalt i que és imparable i que bla, bla, bla,... mentre que per un altre costat continuava demanant, pregant, implorant i fins i tot pidolant una negociació amb l'estat espanyol per poder celebrar un Referèndum en que fins i tot deixava la porta oberta a una pregunta amb quatre o cinc opcions de respostes. Per a Espanya resulta molt fàcil tenir-se-les amb un adversari que sap no traspassarà determinades línies vermelles. I Catalunya no es mereix uns polítics tant babaus.

Per a Espanya estava clar que tampoc Puigdemont s'implicaria fins al nivell que el mateix poble de Catalunya estava disposat a arribar a partir del mateix moment en què es proclamés la Independència i això mateix va ser el que va passar: El President ni tan sols va intentar fer efectiva la recent proclamació. Amb la seva inoperància com a líder també va desactivar d'arrel la mateixa iniciativa popular que anteriorment havia estat esgrimint com actora en primera persona del Procés Independentista i ho va fer d'una manera ben calculada: Després d'haver-se proclamat la Independència al Parlament va desaparèixer sense una paraula i a les poques hores estava passejant per Girona amb una estudiada aparença de normalitat com si no hagués passat absolutament res, unes hores més tard ja era a Brussel·les exiliat i amb una Catalunya covarda i vergonyosament intervinguda i envaïda per les forces d'ocupació espanyoles. El poble lligat, emmordassat i arrabassat del seu dret a defensar la recentment proclamada Independència amb els seus drets i llibertats novament eliminats i amb el seu pobre autogovern anul·lat. Aquesta és la crua realitat. La retirada del líder va desactivar la força incipient de la gent.

Els fets parlen més que les paraules, el partit polític CDC / PDeCAT / JuntsxCat, o com se li vulgui dir, ja ha demostrat fins on vol arribar i la seva meta d'abast és molt clara: Que les dissensions dels seus polítics amb Espanya aparentin mes gravetat de la que en realitat ells afronten alhora que pretenen el lideratge de la força del Independentisme per servir-se'n i mantenir-lo a ratlla a l'espera d'una teòrica, lenta i progressiva desaparició de la força Independentista que també pretenen controlar-lo en el temps. I mentre tant continuen interpretant el seu tebi i inexistent compromís amb l'independentisme per tal que el partit es vagi nodrint d´aquesta força i no s'enfonsi pel fet de no haver aconseguit absolutament RES en set anys de Procés Independentista.

Simplement, CDC / PDeCAT / JuntsxCat, o com se li vulgui dir, després de tants anys de "Procés" no ha aconseguit res tot i haver tingut la ciutadania preparada i disposta per aguantar els embats del govern espanyol, amb sang al carrer. No ha aconseguit res i ho ha perdut tot en poques hores, mitjançant el 155 imposat per Espanya i els partits espanyolistes, tot perdut dòcilment i amb acceptació plena per part de Puigdemont. Ara el govern espanyol es compromet a restablir drets i llibertats si Catalunya obeeix. La trampa queda preparada: res de Independència, ara s'ha de restablir el que en un parell d'hores ens han arrabassat. I tornem a començar, oi?

Les eleccions del 21-D podran ser tant il·lícites i il·legals com vulguem, que ho són, però són una oportunitat d'or per acabar, d'una vegada per totes, amb l'anomenat "procés independentista" assumint i desplegant la Independència a partir del dia següent al 21-D. Això serà possible només si aconseguim votar amb coherència. Dit ben clar i directa: Votar ERC i CUP.

Hem fet una ullada als Programes Electorals dels partits d'àmbit independentista: JxCAT, ERC, CUP, i hem valorat la importància que cada un d'ells concedeix a les entrades "República", "Independència" i "Procés Constituent" hem comptat el nombre de vegades que cada entrada apareix en el Programa Electoral respectiu de cada partit, només quan es refereix a l'accepció que aquí ens interessa i que és la estrictament política. El resultat és molt significatiu, CUP i ERC, els únics obertament compromesos. Convido a totes les persones que desitgin viure en una Catalunya Independent tinguin en compte aquest fet a l'hora d'emetre el seu vot.
A títol de curiositat recordem la importància que l'expresident Mas conferia al fet de no pronunciar mai la paraula "Independència" durant la seva llarga legislatura mentre que de forma paral·lela donava a entendre que s'estava treballant en les estructures d'estat o be carregant-se de raons fins arribar al moment de la veritat, moment sempre indeterminat, per cert. Llargs anys de concessió a l'estat espanyol per proporcionar-li temps a blindar-se contra el moviment Independentista català, les raons de Mas ja li sortien per les orelles quan va ser apartat per les CUP i substituït per Puigdemont. La història ha continuat amb més del mateix, això sí, amb un altre estil i tarannà més dinàmic però igualment ineficient i trampós. Ara el resultat és ja de domini públic quedant a la vista les conseqüències de no haver estat a l'alçada que el tracte amb Espanya reclamava per part d'ambdós Presidents.

La voluntat per implementar la República que cada un dels tres partits polítics esmentats demostra en el seu "Programa Electoral", queda reflectit a través del recompte de tres paraules clau reflectides en els seus respectius programes electorals i que són les següents: " independència "-" República "-" Procés Constituent ".

CUP .. Independència 16 vegades; República 137 vegades; Procés Constituent 22 vegades
ERC .. Independència 05 vegades; República 142 vegades; Procés Constituent 04 vegades
JxCAT .. Independència 00 vegades; República 03 vegades; Procés Constituent 02 vegades.

Que ningú es dugui a enganys. Creiem que, per qui vulgui de veritat la Independència de Catalunya, esdevindria higiènic atrevir-se a un dràstic canvi de paradigma a l'hora d'emetre el vot el 21-D. Cóm fer-ho? Apostant només pels partits de més contrastada honestedat política i més compromís amb la Independència, CUP i ERC. Així de clar.

Res no té sentit i la llet es fa agra.

Josep M. Torres — Sat, 11 Nov 2017 03:45:00 +0100

Abans de tot, deixo clar que tinc per segur que la República Catalana és vigent per haver estat proclamada per un Parlament legítim. Es vigent malgrat ens impedeixin desenvolupar-la i exercir-la i malgrat encara no hi hagi cap estat que ens reconegui com a nova nació a Europa. Temps al temps. Només cal constància.
En aquests moments Catalunya és una República i si en aquestes eleccions del 21-D guanyessin el partits pro espanyols el primer que farien, en ocupar el Parlament, seria anular la Declaració D´independència. La Declaració ha sorgit d´aquest Parlament i només aquest Parlament té la potestat per anular-la.
Hi ha qui diu que el 21-D hauria d'haver llista unitària perquè "no té sentit" que un independentista hagi de triar entre el vicepresident i el president. Doncs jo crec i dic que últimament massa coses "no tenen sentit", com per exemple: "No té sentit" que al dia següent d'haver estat proclamada la Independència, el nostre flamant lícit i legal President en lloc de començar a dirigir el control efectiu del territori des del seu despatx marxés quasi d'amagatotis a l'exili sota l'excusa paternalista d'evitar confrontacions entre policia i ciutadans. "Això no té cap sentit" per més comprensible que pugui semblar a ulls de la nomenada "revolució dels somriures" i dels clavellets. I ho dic perquè crec que no és ètic portar a un poble a un Referèndum per guanyar la seva Independència i que un cop declarada sigui aparentment ignorada pel propi President amb una fugida a l´exili buidant tot d'una de força i de contingut el resultat de les urnes. Si no pensés que tot això pot formar part d'una estratègia del President, seria molt més dur en les meves apreciacions. Per exemple, podria dir que el seu auto-exili va transmetre a la població el seu propi estat d'ànim, l´estat d'ànim del que s'amaga i fuig, desactivant així la força ciutadana i la defensa d´aquesta República als carrers. A hores d' ara, potser ja tindríem el reconeixement d'algunes nacions.
Vol realment, el PdeCAT, la Independència de Catalunya? o sols juga a voler-la?

Si tot plegat no formés part d'una estratègia podríem dir que estem davant un FRAU programat en els despatxos de manera impune i amb una jugada pròpia de l'estil MAS, jugada amb la que, de forma només aparent, s´aconsegueix donar compliment al compromís del Referèndum per automàticament després abandonar el vaixell i, poc a poc, sense que sigui molt notori, anar canviant l'argumentari de la "INDEPENDÈNCIA" per l'argumentari de "llibertat presos polítics" i per "recuperació de l'autonomia anul·lada". I tot això estaria succeint amb el país nu, privat dels seus líders i induït a una inanició possiblement pactada i coartat en el seu dret a defensar la República recent constituïda... als carrers. Feina feta. Jugada mestra.

Aquella autonomia ja estava esgotada i CiU també. Es necessitava un revulsiu i MAS el va trobar en el moviment Independentista del que va estar a prop d'apoderar-se´n i del que durant anys n´ha tret rendiment polític tant personal, com per al seu partit. També n´ha tret una multa substanciosa? Sí, però que ningú cregui que uns pocs milions és molt per haver mantingut el “procés” entabanat i a remolc seu, per anys i anys i llastrat pels interessos econòmics que ell protegeix tant a Catalunya com per extensió a Espanya.
Cap problema, CiU canvia de nom, s'organitza el Referèndum que serà el definitiu, es guanya, el gobierno aplica el 155 i tornem a la casella de sortida. Tot calculat, Espanya ho veu molt clar, ara toca esperança en el futur i lluitar per recuperar una autonomia que tot just acabem de superar per obsoleta i que hem canviat per una República Independent: Miracles de la política quan cau en mans que pretenen ser màgiques. Quant als presos polítics que ningú pateixi, si Catalunya finalment es rendeix, i es comporta d´acord a la Llei, (amb majúscules), la magnanimitat del "estado español" s'espargirà sobre aquesta Catalunya pecadora i seran alliberats els ostatges.

El PdeCAT, Puigdemont, potser anava de farol i amb cartes baixes, baixíssimes, l'estat espanyol ho sabia i ells sabien que ho sàvia però calia interpretar el guió. Total ... qui perd anys de treball sense retribuir és el poble ... qui perd anys d'il·lusió, anys de promeses trampa, anys per carregar-se de raons, anys per preparar estructures d'estat... anys d'engany continuat, total qui perd és el poble.

Tampoc "no té cap sentit"que ara s'hagi d'anar a unes eleccions autonòmiques imposades des d'Espanya. Ja hi ha hagut un Referèndum i ha guanyat el SÍ ... per tant, amb el President al capdavant i donant la cara s´ha de defensar el mandat de les urnes de forma democràtica i pacífica tot i persistint en la negociació amb Espanya i punt. Si el president no està a l'altura, algú que no sigui del PdeCAT hauria d´ocupar el seu lloc. Si ha de ser a través d´unes eleccions imposades per Madrid, que sigui. Mai, però, s´haurien d´acceptar unes eleccions amb la coacció d´ostatges polítics a la presó.

Als qui defensin les eleccions del 21-D han de saber que possiblement "no tenen sentit" i que si al final, els caps pensants del Independentisme postulen que s'ha de votar per recuperar no sé què que ens hagi pogut robar l´estat espanyol i que bla bla bla bla... els diré que ni l´aplicació del 155 ni l'estat espanyol no ens han robat absolutament res, no ens han robat res perquè res era nostre. Ni tan sols era nostra aquella desgraciada i ridícula autonomia que teniem per pròpia i ni tan sols allò ens pertanyia, aquella autonomia només era prestada i a la vista està. Tot plegat molt trist però real. En canvi el Parlament sí que ens ha donat una declaració d´independència i per això ja val la pena mullar-se.

A aquells que defensin una llista única els diré també que una llista única "no té cap sentit" ja que "no té sentit" tornar a votar una coalició que ha acomplert el seu cicle.
Als que defensin les eleccions del 21-D, els diré també que "no té cap sentit" mantenir la idea de votar una llista unitària en la que hi ha un partit, el PdeCAT, que ha mantingut a un col·laboracionista unionista ocupant càrrecs rellevants i decisius en la política catalana havent estat sempre insolentment contrari al Independentisme com és SANTI VILA. Un personatge sinistre al qual se li ha permès continuar i sobreviure a dos garbells del govern tot i escalant càrrecs decisius i sent de domini públic la seva deriva política espanyolista. Havent caigut finalment en la traïció. Per rentar aquesta imatge, algú hauria de donar explicacions sobre aquest afer que ja es considera una greu i sospitosa anomalia dins del PdeCAT.

I torno al principi..., després d'aquestes bàsiques reflexions, de veritat algun independentista dubte que “tingui tot el sentit del món” votar només a un i no a l'altre?
Com es pot deduir, no soc partidari de la llista unitària perquè continuaria donant vida a un partit que, aparentment, ja s´ha demostrat incapaç d'aconseguir allò que promet. I si m´apreten diria encara més: Crec que pel 21-D, en principi, no sóc partidari de cap llista. Sóc partidari de que els polítics compleixin els seus compromisos amb la societat, encara a risc de ser empresonats. Això els honora. Malgrat la desconfiança que sempre provoca la manca de transparència, penso que encara els queda una mica de marge de confiança a aquests polítics que "han acompanyat al poble fins aquí"

La lluita per la democràcia continua. Mentre no deixem anar els lliris i els clavells de les nostres mans i esborrem els somriures dels nostres rostres sense mai, però, deixar de banda els comportaments pacífics, tindrem sempre una Europa amb un Junkers a la contra. Amb Espanya ja hi compto, mai voldrà abandonar-nos de tant que ens estima, com a carn de canó. No érem tan guapos ni amb una raó tan rotunda com crèiem. S´ha dispersat la boira i ha esdevingut una Catalunya com carn de canó per Espanya, i per extensió per Europa. Haurem de canviar d'estratègia? La llet s'està fent agra. Mentre tant, no hem d'oblidar que la República Catalana ha estat declarada pel Parlament, que està vigent malgrat encara no es pugui fer efectiu el seu desenvolupament. Així és encara que ni Espanya ni ningú, encara, no ens reconegui com a nou estat. Temps al temps.

Frau? Exili? Exili fraudulent?

Josep M. Torres — Mon, 30 Oct 2017 20:28:00 +0100

Eleccions el 21-D? Què podria passar si els independentistes es presenten a eleccions i torna a guanyar un partit o coalició independentista? Ja ho sabem perquè ja ha passat: RES. La independència està prohibida a espanya, (en minúscula), i punt. I continuarà prohibida mentre hi hagi qui se subjugui a aquesta prohibició. Així de clar.
Què, estem boixos? Acceptarem imposicions d´eleccions des de Madrid fins que surti el resultat que els vagi bé? Que no estem ja en un país independent que no accepta ingerències estrangeres? Doncs tot i la declaració d´Independència del PRESIDENT Puigdemont sembla que NO, i sembla que no principalment perquè ni ell mateix s´ho acaba de creure. Ni tan sols ha intentat un control del territori i de cop i volta apareix a Brussel·les, sembla que per negociar un exili i assegurar-se un judici just. El judici que espera el que ja se sent reu de la justícia espanyola. Patètic.

Mireu, l´aventura independentista de CDC o PDeCAT, com vulgueu dir-li, ha acabat amb la declaració de la Independència, així de senzill. A partir d´ara toca defensar la República. No es pot tornar enrere. Aquest bodevil que durant tants anys ha representat el anomenat "procesisme" ha acabat malgrat hi ha qui n´ha viscut fent "bullir l´olla" massa temps. El Procés ha acabat amb una forçada -però no il·legal- proclamació de la independència de Catalunya i ara toca defensar-la a tots els nivells. Que tothom faci i pensi el que cregui convenient, però a hores d´ara Catalunya és una nació Independent perquè així ho han decidit la majoria de ciutadans en lícit i legítim Referèndum. Els ciutadans poden, o no, defensar aquesta República davant les lleis espanyoles que prohibeixen que els pobles s´emancipin i també poden, o no, defensar aquesta República davant els invasors de l´estado español que en aquests moments estan envaint dependències oficials de la Generalitat per instaurar la seva llei. També poden -els ciutadans- plegar-se de braços i assistir impàvids al desballestament del treball i il·lusions de tot un poble -durant molts anys- i amb la vista clavada en un futur gens engrescador tot i esperant reconquerir les engrunes que quedin d´una autonomia superada, grapejada, prostituïda, i que la majoria ja no volen. En els propers dies s´ha de veure el rumb que prendran polítics i ciutadans.

Els més valents i dignes diuen que podem determinar-nos en la defensa de les Institucions, de la dignitat i de l´autoritat del nostre Parlament que acaba de declarar la República. Greu error seria que el poble poses la cara per protegir un president que a hores d´ara ni tan sols està a Catalunya i que sembla no disposat a complir les seves obligacions contretes a les urnes. Una cosa és certa: CDC o PeDCAT està acabada si es confirma la traïció del President al poble de Catalunya. Ja no valen mitges tintes, aquest partit ha de complir amb les obligacions que es deriven de la proclamació de la Independència, sigui a l´exili o en els seus despatxos i la ciutadania té tot el dret d´exigir al President que complexi el seu compromís malgrat sigui a risc de ser empresonat.

A ningú se li escapa, però, la possibilitat de l´existència d´uns acords a última hora entre les autoritats de Madrid i el propi President Puigdemont. Aquests acords podrien consistir -dins de la dificultat del conflicte- en una sortida pactada en que cada part cedeixi en les seves aspiracions i pugui conservar part de la seva dignitat i credibilitat davant els seus. Naturalment, a Puigdemont li hauria tocat conservar la part més minsa de dignitat i credibilitat tal com correspon al que es dóna per vençut i derrotat. A ell -en base a aquest hipotètic pacte- se li hauria permès de fer una representació o símil oral de declaració d´Independència a canvi de desaparèixer del mapa -ell i tot el seu govern- sense plantejar oposició a l´article 155 ni fer cap crida a la resistència pacífica de la gent, o sigui, marxar sense fer soroll i sense deixar rastre físic ni legal de la mateixa proclamació de la República -feta en vot secret- això sembla en no haver registrat el fet en el butlletí oficial de la Generalitat, com era de rigor legal. Encara més, a canvi de no haver retirat encara, a hores d´ara, la bandera espanyola de l´edifici de la Generalitat i també a canvi de no assistir -ja en el primer dia laborable- a les seves oficines del Palau de la Generalitat per començar a fer front a les seves obligacions de president que pretén defensar una Independència que acaba de proclamar. Es possiblement per tot això que ara ens trobem amb la passivitat del vençut i amb la seva rendició pactada, fent cap a Brussel·les demanant asil polític -aparentment- i preocupat més per la seva seguretat personal que per donar compliment al mandat del seu poble i mantenir-se al peu del canó.
.
La història el jutjarà a ell i al seu valedor, Mas. La capitulació del President sembla palesa. No oblidem, però, que el President pertany a l´orbita del Sr. Mas i que aquest és mestre en la facultat d´utilitzar la confusió i la incertitud per intentar canviar, amagar o tergiversar els relats que no li convenen. El típic “puta i ramoneta” i el “ni sí ni no, sinó tot el contrari” formen part de la cultura i tendència manipuladora amb la que aquest senyor ha imbuït el seu entorn polític i que aquestes tàctiques entabanadores mai han servit per ensarronar els enemics de Catalunya sinó als seus propis ciutadans tot i prometent expectatives i promeses que mai acaben complint en el l´àmbit real i tangible.
En els propers dies es veurà si les sospites de frau al poble de Catalunya es confirmen o no... De moment la rendició personal del President de la Generalitat sembla haver arrossegat tot el govern a abandonar les institucions que només fa dos dies ells mateixos s´havien compromès a defensar.

Gracies al President Puigdemont les Institucions catalanes es troben ara ocupades i intervingudes per l´invasor estat espanyol i sense haver ell presentat cap oposició ni haver-la demanat al poble. Tot això a canvi de què? sembla que a canvi de lliurar-se de la presó, però no de multes.

El President ha passat el cap de setmana a Girona, ben a prop de la frontera, se l´ha permès abandonar espanya, (en minúscula), per deixar via lliure a la invasió de l´estat espanyol a Catalunya en un ambient tranquil de rendició. Se´l prefereix lluny de Catalunya fins que una nova legalitat, sortida de les urnes el 21-D el suplanti i assumpte arreglat. Permetre'ls la fugida sembla ser la prebenda atorgada a aquests polítics, fora de la llei, per la "Magnànima, eterna i real Justícia Española"... Amén.

Malgrat tot, que tothom recordi, però, que la única legalitat vigent a Catalunya és la República Catalana, que el President es a Brussel·les i que possiblement sol.licitarà asil polític a aquest país. Que tothom recordi que les eleccions il·legals del 21-D arribaran adulterades i amb trampa docs ja està previst il·legalitzar les CUP, com a mínim, i prohibir programes electorals on la Independència hi formi part.

Que tampoc ningú oblidi que a Catalunya pot passar el mateix que va passar, i que continua passant a espanya, (amb minúscula): Que a espanya l´únic règim legal que encara avui dia existeix és la República Espanyola. Ni el règim de Franco, ni després la monarquia, han tingut mai el reconeixement democràtic de les urnes. El cop d´estat de Franco a la República Espanyola és el equivalent ara a aquest cop d´estat dels hereus de Franco i el rei a la República Catalana. La història es repeteix i Espanya no canvia, ni permet que canviï Catalunya. Prenem nota. I que la petició d´exili polític, o no polític, no faci perdre la dignitat. Amagar-se i no donar la cara quasi mai resulta digne i menys quan a la presó ja hi han dos líders civils innocents que necessiten tot l´ajut..

La veritable esquerra catalana

Josep M. Torres — Sun, 30 Jul 2017 18:38:00 +0200

Vergonyós. La Colau, Domènech, Pissarello, Rabell, Coscubiela ..., tots ells han estat el bluf de la política catalana dita d´esquerres, aquelles esquerres que altrament es caracteritzaven per caminar al costat del poble i ser poble. Res de res, avui tots ells convertits en vividors oportunistes immersos en una descarada deriva espanyolista i treballant per Espanya en detriment dels interessos de Catalunya i dels catalans ja siguin de dretes esquerres o centre.
Escarni a la nefanda vilesa que això implica.

Mai hagués tingut que passar que polítics pro-espanyols, de dretes o d´esquerres, ocupessin tals cotes de poder a Catalunya. Però aquí només parlaré dels pro-espanyols d´esquerres, crec que aquests són els més enganyosos. Ells, pomposament diuen pertànyer a una esquerra universalista; diuen que la seva pàtria és el món i que els nacionalismes són dolents i que divideixen la humanitat, (són nacionalismes dolents sempre que no sigui el nacionalisme espanyol), Aquest és l´argument-excusa per estalviar-se de dir que la seva pàtria és Espanya i no pas Catalunya. Haurém de començar a parlar clar. Existeix molta hipocresia i cinisme al respecte d´aquestes esquerres creades a cop de màrqueting.

Es evident que aquests tipus d´ideologies universalistes, tant confuses com globals, quan cauen en mans de polítics sense escrúpols, acaben despullades de tot rigor, vigor i credibilitat acabant ells mateixos vergonyosament convertits en ostatges del mateix status quo que haurien de combatre. Al final aquestes confluències i interaccions d´interessos inconfessables entre el poder establert i aquests pseudo partits
d´esquerres, entren en una dinàmica de mútua retro-alimentació submergida que es fa difícil de frenar si no és a través de les urnes.
Estem començant a comprendre el perquè del boicot al Referèndum d´aquests tipus de partits mal anomenats d´esquerres.

La consecució de canvis socials importants i definitius per la nació catalana, com ara la creació d´una República, no queda mai a l´abast de polítics amb mentalitats mediocres, conformistes i amb el cul venut, tots ells no passen de ser uns imperialistes al servei d´Espanya i al servei dels poders fàctics..., Iglesias, Echenique, Monedero a d´Espanya; Colau, Rabell, Coscubiela, Domènech, Pissarello... a Catalunya,
De la mateixa manera són també imperialistes espanyols partits amb una elevada taxa de delinqüència i corrupció com PP i altrament d´altres autocomplaents i còmplices forçosos d´aquesta delinqüència organitzada com es el PSOE i la seva sucursal, ja residual i operativa a Catalunya, anomenada PSC. Tots curiosament defensors incondicionals i contra natura, de la il·legal monarquia espanyola com de tot l´entramat que la sustenta i la nodreix a tots nivells.

Naturalment que fan fàstic i repulsió ètica i estètica. Però, això sí, des del Parlament de Catalunya tots ells continuen fent política pro-espanyola, de forma directa o indirecta, però sempre a càrrec dels diners de "tots" els catalans. Ja sabem que un no és el que vol ser, sinó el que pot i el deixen. I es per això mateix que tots ells acaben arrenglerant-se amb els poders fàctics i polítics que invariablement ataquen Catalunya de la forma més barroera i difamatòria. No poden, però, arribar a més. Des d´on estan ara no els deixaran passar. "Calladets i porteu-vos bé". No són pas una esquerra creïble. Tant sols, com deia, un producte de màrqueting.

Tots han arribat a llepar poder, han olorat sang i ara ja no hi ha qui els faci entrar en raons. No volen moure ni un dit per Catalunya. Son conscients que més enllà d´Espanya no tenen futur i morirán matant, però morirán. Mentre tant s´atrinxeren darrera les butaques on seuen de forma vergonyosa i molt probablement il·lícita, donada la traïció i el boicot permanent a la voluntat majoritària de celebrar un Referèndum.

Els ciutadans de Catalunya votaran en Referèndum de forma massiva encara que aquests impresentables i mediocres imperialistes espanyols, que se´n diuen d´esquerres, ho boicotegin, i ja s´ho trobaran quan el seu únic "modus vivendi" i que és l´únic marc on poden moure´s, anomenat Estatut d´Autonomia, quedi derogat per la República Catalana, en el futur molt proper.

Que ningú cregui, però, que penso que les esquerres no siguin necessàries. Ho són i molt, però malauradament no pas aquestes que ara mateix tenim instal·lades en diferents càrrecs públics de Catalunya, amb la honrada i total excepció de les CUP.
Fixem-nos en les CUP, que han sabut comprendre el moment històric que viu Catalunya i que han sabut assolir la necessària responsabilitat honestedat i amplitud de mires per, en aquests moments històrics, estar al lloc i a l´alçada que els correspon: treballant de forma desinhibida per la República Catalana.

La CUP, aquesta és, avui, la veritable i genuina esquerra catalana, el veritable esperit de l´esquerra, la que es posa al costat del poble en els moments crucials i la que és poble; tota la resta de l´anomenada esquerra de l´arc polític catalá són vergonyosos i flagrants il·lícits, amarats de cinisme, oportunisme i engany...