El Secretario General del PSOE no es consciente de que la sentencia del Estatuto dinamitó el artículo 2 de la Constitución española. Su redacción fue un pacto entre la Asamblea de Parlamentarios de Cataluña, por un lado, que recogía el tercer punto de la Asamblea de Cataluña, es decir el restablecimiento de los principios e instituciones del Estatuto de Autonomía de 1932 como expresión del derecho a la autodeterminación. Por otro lado, los poderes fácticos de la monarquía que heredaban el concepto de unidad de España del General Franco. En el referéndum de 1978 el pueblo catalán dio su consentimiento a los dos párrafos del artículo segundo para que ligan de manera inseparable la unidad de la Nación española con el reconocimiento y la garantía del derecho a la autonomía de las nacionalidades. Este consentimiento estalló con la sentencia de 2010: no hay peor ataque al reconocimiento de Cataluña como nacionalidad que la modificación de un Estatuto aprobado por sus ciudadanos en referéndum por parte del Tribunal Constitucional. No hay un atentado mayor contra la garantía del derecho a la autonomía que infringir el artículo de la constitución que prohíbe la modificación del Estatuto sin referéndum. ¿Porqué los catalanes debemos acatar la parte del artículo 2 de la Constitución que establece la unidad de España si el Tribunal Constitucional tritura la parte que reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades?

Triturado el pacto constitucional de manera unilateral por el Estado español, la mayoría del pueblo catalán pasó a exigir el ejercicio el derecho a la autodeterminación. El abril de 2014 el Parlamento de Cataluña presentó en el Congreso de Diputados una proposición de ley para celebrar un referéndum como el de Escocia. El PSOE se alineó con el Partido Popular para ni tan solo admitirla trámite. El antiguo vicepresidente del Tribunal Constitucional, Francisco Rubio Llorente, defendió que era posible celebrar un referéndum consultivo. Al mismo tiempo advertió que la negativa a convocarlo llevaría a vías alternativas de efectos impredecibles, como las “elecciones plebiscitarias”. Joan Tardà se lo recordó a Pedro Sánchez en su comparecencia al Congreso de Diputados de este martes. Le enumeró las terribles consecuencias de las «elecciones plebiscitarias»: la brutalidad policiales del uno de octubre, el retorno de los presos y exiliados políticos al Reino de España, la caída de su reputación internacional, el profundización del abismo emocional entre catalanes y españoles, entre otros.

El representante de ERC en el Congreso avisó: si como el 2014 los partidos constitucionalistas se niegan nuevamente a un referéndum de autodeterminación la historia se repetirá. «Las mismas causas tendrán los mismos efectos» sentenció. La conculcación de un derecho inalienable conducirá la mayoría del pueblo catalán y sus instituciones democráticas a repetir la desobediencia civil que empezó con las elecciones de septiembre de 2015 y culminó con la proclamación de la República Catalana del octubre de 2017.

En un diálogo rutinario entre instituciones españolas y catalanas los poderes ejecutivos, judiciales, económicos y mediáticos español no admitirán nunca un referéndum sobre la independencia. Solo se conseguirá después de una desestabilización profunda del régimen monárquico provocada por el conflicto catalán, hasta forzar la intervención oculta o a plena luz de las potencias europeas. Por lo tanto el camino de la República Catalana comporta mantener el tiempo necesario las grandes movilizaciones, las campañas contra los intereses de las grandes compañías del IBEX como las de la ANC, las victorias electorales para consolidar la legitimidad y los poderes administrativos del soberanismo.

En esta larga marcha por forzar unos acuerdos como el de Viernes Santo en Irlanda del Norte es imprescindible asumir las consecuencias penales de la desobediencia civil. Como lo han hecho Jordi Sánchez y Jordi Cuixart por manifestaciones pacíficas al calle y los dirigentes democráticos que están en prisión o en el exilio. La experiencia de los últimos meses ha corroborado lo que escribió Mahatma Gandhi sobre la insumisión pacífica. Lo que parecía una victoria del poder paso a ser una derrota porque la persecución judicial, con presos y exiliados, ha internacionalizado el conflicto entre Cataluña y España como nunca hasta ahora se había conseguido. Nunca habíamos llegado tanto lejos como repite Joan Tardà.

Ahora bien, todo el dolor acumulado hasta ahora en forma de prisión y exilio habrá sido inútil si no hay al frente de nuestro pueblo representantes dispuestos a seguir el ejemplo de los perseguidos por la justicia española. Hay que resistir de manera no-violenta ante cada interlocutoria judicial abusiva como única manera de poner en evidencia la injusticia de las leyes y de los tribunales que las aplican. Las potencias europeas no reaccionarán hasta que el número de encarcelados por defender el derecho a la autodeterminación pase a ser insoportable para la opinión pública europea.

En l’any que ha passat he seguit els extraordinaris esdeveniments d’aquests mesos amb la perspectiva de la desobediència civil. Des de l’elaboració d’aquesta a la ponència alternativa que Reagrupament va presentar a la Conferència Nacional d'Esquerra Republicana de 2007 vaig ser conscient que l’Estat espanyol tindria una resposta contundent contra la Declaració d’Independència. Per a superar-la caldria recórrer a una desobediència civil inspirada en la lluita de Mahatma Gandhi contra el domini de l’Imperi Britànic de l’Índia.

No és estrany, per tant, que en la primera entrada al blog de juliol de 2017 compari la “marxa de la sal” de Gandhi amb el referèndum d’autodeterminació sobre la independència previst per a la tardor. No creia possible seguir el model de desconnexió dels països bàltics a casa nostra que ja eren repúbliques amb totes les estructures d’Estat necessàries. En canvi Catalunya era, i és, una comunitat autònoma com Kosovo. A la vegada el Regne d’Espanya no ha arribat a l’estat de descomposició i deslegitimació internacional de la Unió Soviètica.

El 15 d’octubre de 2015 vaig publicar a “Público” un treball titulat “¿Encarcelarán los representantes de Cataluña en tu nombre?. Assegurava que ens endinsàvem en una fase molt més dura del conflicte en la que la desobediència civil posaria en marxa l’engranatge de la justícia espanyola amb els seus processaments, imputacions, multes i finalment la presó. No he cregut mai que el moviment per la República anés de “farol”, ni de “órdago”: havia de seguir el passos de la desconnexió unilateral encara que aquesta no fos possible. Era la única sortida que el Regne d’Espanya havia deixat a un poble indefens com el català. Els passos vers la desconnexió no eren una insurrecció, sinó una resistència no-violenta, gandhiana.

Des del punt de vista de la desconnexió unilateral els fets són contundents: no ha estat possible controlar el territori i no hi hagut cap mena de reconeixement internacional. En canvi des de la perspectiva de la desobediència civil l’avenç assolit és extraordinari. Des de la perspectiva de la desobediència civil el fets d’octubre no són el final d’un procés, sinó el seu punt de partida, com ho va ser la Marxa de la Sal a l’Índia. Els seguidors de Gandhi van necessitar 16 anys i 130.000 presos per assolir-la.

La proclamació de la República Catalana i la intervenció de la Generalitat van implicar un punt d’inflexió en els meus articles. La tarda del 27 d’octubre em vaig tancar davant de l’ordinador per analitzar que calia fer, amb estratègies i de propostes d’acció. Aquesta part propositiva crec que diferencia els meus articles dels que es limiten a comentar. El dia 28 d’octubre publicava l’article “Candidatura unitària per la llibertat dels presos polítics”. Hi defensava que participar a les eleccions convocades per Mariano Rajoy era la resposta més efectiva a l’atac sense precedents de l’Estat espanyol. M’angoixava pensar que una part dels independentistes refusés participar i que la seva abstenció impliqués l’arribada d’Inés Arrimadas a la Presidència de la Generalitat.

M’he centrat en elaborar una nova estratègia per aprofitar els colossals avenços aconseguits amb els “fets d’octubre» i l’he anomenat “resolució democràtica del conflicte”. La desconnexió unilateral no és l’únic model per assolir la independència. L’Índia va assolir-la després d’una negociació del Congrés hindú i els germans musulmans amb l’Imperi Britànic. Ja he parlat dels Acords de Divendres Sants. Nelson Mandela, des de la presó i Oliver Tambo, des de l’exili, van forçar el cruel règim de l’apartheid a pactar unes eleccions constituents.

La majoria d’articles posteriors al 27 d’octubre han desenvolupat com el poble català pot aconseguir fer asseure el Regne d’Espanya a una taula de negociacions per acordar unes eleccions constituents o un referèndum sobre la independència. Sense una pressió i una mediació internacional no es podrà assolir que Espanya accepti una resolució democràtica del conflicte. La teoria de les tres fases dels conflictes democràtics és una aportació interessant d’un antic ministre suec d’energia que va tenir greus enfrontaments amb els detractors de les centrals nuclears. Ens ajuda a comprendre la fase segona, la de contrast de propostes concretes, que segueix a la inicial de confrontació ideològica i emocional, i que precedeix a la fase de negociació i acords. Potser és la que s’ha iniciat amb la moció de censura que ha desallotjat Mariano Rajoy i el PP del poder.

La Unió Europea és l’única que té la influència necessària per induir el Regne d’Espanya a la negociació. Però les principals potències europees són contràries a qualsevol alteració de l’statu quo actual. Només la nostra desobediència civil, la nostra disposició a omplir les presons espanyoles de dirigents electes convencerà els dirigents europeus a pressionar l’Estat espanyol per a una resolució negociada del conflicte. Quants catalans estem disposats a passar uns anys de la nostra vida a la presó per assolir la independència?

El Secretari General del PSOE no és conscient que la sentència de l’Estatut va dinamitar l’article 2 de la Constitució espanyola. Va ser un pacte entre l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, per un costat, que recollia el tercer punt de la Assemblea de Catalunya, és a dir el restabliment dels principis i institucions de l’Estatut d’Autonomia de 1932 com expressió del dret a la autodeterminació. Per l’altra banda, els poders fàctics de la monarquia que heretaven el concepte d’unitat d’Espanya del General Franco. Al referèndum de 1978 el poble català va donar el seu consentiment als dos paràgrafs de l’article segon perquè lliguen de manera indestriable la unitat de la Nació espanyola amb el reconeixement i la garantia del dret a l’autonomia de les nacionalitats. Aquest consentiment va esclatar amb la sentència de 2010: no hi ha pitjor atac al reconeixement de Catalunya com a nacionalitat que el Tribunal Constitucional modifiqui un Estatut aprovat pels seus ciutadans en referèndum. No hi ha un atemptat major contra la garantia del dret a la autonomia que infringir l’article de la constitució que prohibeix la modificació de l’Estatut sense referèndum. Perquè els catalans hem d’acatar la part de l’article 2 de la Constitució que estableix la unitat d’Espanya si el Tribunal Constitucional tritura la part que reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats?

Rebentat el pacte constitucional de manera unilateral per l’Estat espanyol la majoria del poble català va passar a exigir l’exercici el dret a l’autodeterminació. L’abril de 2014 el Parlament de Catalunya va presentar una proposició de llei per celebrar un referèndum com el d’Escòcia al Congrés de Diputats. El PSOE es va alinear amb el Partit Popular per a ni tant sols admetre-la tràmit. L’antic vicepresident del Tribunal Constitucional, Francisco Rubio Llorente, va defensar que era possible celebrar un referèndum consultiu. Alhora va advertir que la negativa a convocar-lo portaria a vies alternatives d’efectes impredictibles, com les “eleccions plebiscitàries”. Joan Tardà li ho va recordar a Pedro Sánchez en la seva compareixença al Congrés de Diputats d’aquest dimarts. Va enumerar-li les terribles conseqüències de les «eleccions plebiscitàries»: la brutalitat policials de l’u d’octubre, el retorn dels presos i exiliats polítics al Regne d’Espanya, la caiguda de la seva reputació internacional, l’aprofundiment de l’abisme emocional entre catalans i espanyols, entre d’altres.

El representant d’ERC al Congrés va avisar: si com el 2014 els partits constitucionalistes es neguen novament a un referèndum d’autodeterminació la història es repetirà. «Les mateixes causes tindran els mateixos efectes» va sentenciar. La conculcació d’un dret inalienable portarà la majoria del poble català i les seves institucions democràtiques a repetir la desobediència civil que va començar amb les eleccions de setembre de 2015 i va culminar amb la proclamació de la República Catalana de l’octubre de 2017.

En un diàleg rutinari entre institucions espanyoles i catalanes els poders executius, judicials, econòmics i mediàtics espanyol no admetran mai un referèndum sobre la independència. Només s’aconseguirà després d’una desestabilització profunda del règim monàrquic provocada pel conflicte català, fins a forçar la intervenció oculta o amagada de les potències europees. Per tant el camí de la República Catalana comporta mantenir el temps necessari les grans mobilitzacions, les campanyes contra els interessos de les grans companyies de l’IBEX com les de l’ANC, les victòries electorals per consolidar la legitimitat i els poders administratius del sobiranisme.

En aquesta llarga marxa per forçar uns acords com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord és imprescindible assumir les conseqüències penals de la desobediència civil. Com ho ha fet Jordi Sánchez i Jordi Cuixart per manifestacions pacífiques al carrer i els dirigents democràtics que són a la presó o a l’exili. L’experiència dels darrers mesos ha corroborat el que va escriure Mahatma Gandhi sobre la insubmissió pacífica. El que semblava una victòria del poder esdevé una derrota perquè la persecució judicial, amb presos i exiliats, ha internacionalitzat el conflicte entre Catalunya i Espanya com mai fins ara s’havia aconseguit. Mai no havíem arribat tant lluny com repeteix Joan Tardà

Ara bé, tot el dolor acumulat fins ara en forma de presó i exili haurà estat inútil si no hi ha al davant del nostre poble representants disposats a seguir l’exemple dels perseguits per la justícia espanyola. Cal resistir de manera no-violenta davant cada interlocutòria judicial abusiva com a única manera de posar en evidència la injustícia de les lleis i dels tribunals que les apliquen. Les potències europees no reaccionaran fins que el nombre d’empresonats per defensar el dret a l’autodeterminació esdevingui insuportable per a l’opinió pública europea.

Per esdevenir un salt històric vers la independència les primàries han de comportar una catarsi democràtica. Han d’implicar-hi els centenars de milers de ciutadans que s’han mobilitzat aquests darrers anys. Han de participar en els debats i d’ells han d’emergir milers de nous candidats, disposats a liderar les nostres ciutats. Aquestes primàries són la gran avinentesa per trencar amb el model de partit que hem heretat de la transició espanyola. Un model de partit tancat, controlat per una nomenclatura reduïda, on el debat d’idees i propostes sobre la ciutat és mínim, en el que les direccions elaboren les llistes primant la fidelitat a la capacitat. És l’oportunitat de dinamitar l’esquema d’elaboració de candidatures que Alfonso Guerra va retratar amb la frase: «el que se mueve, no sale en la foto», és a dir en el cartell electoral.

Si no som capaços de capgirar aquest model de partit i de confecció de llistes totes les promeses sobre la democràcia i el benestar de la futura República no seran creïbles. De manera encertada els ciutadans pensaran «les mateixes causes produiran els mateixos efectes».

Els partits independentistes hi tenen molt a guanyar amb unes primàries unitàries. ERC va quedar-se només amb 10 diputats l’any 2010 perquè la seva nomenclatura va imposar un segon tripartit per tornar a donar feina als seus membres en càrrecs i assessories. I es va recuperar gràcies a un independent, Oriol Junqueras, que havia guanyat l’alcaldia de Sant Vicent dels Horts, una ciutat del Baix Llobregat amb més de 25.000 habitants. A quantes poblacions d’arreu de Catalunya, però en especial a les àrees metropolitanes, no hi ha un electorat esperant una catarsi com aquesta?De la mateixa manera, gràcies a «Junts pel Si» ERC ha incorporat personalitats de gran vàlua com Raül Romeva o Carme Forcadell.

Sense la llista unitària CDC, castigada pels casos de corrupció, hauria patit un calvari amb pitjors resultats electorals, i per tant més dolorós, en el seu trànsit a PDcat i Junts per Catalunya. S’ha mantingut per la seva xarxa de batlles i regidors que surten elegits per la seva vàlua personal, reconeguda a nivell local, no per les sigles qüestionades.

Si les primàries obertes desperten una multitud de noves vocacions polítiques a cada municipi; si els debats són interessants i s’omplen les sales de gent i toquen els aspectes vitals de la vida ciutadana, si les xarxes socials bullen; aquesta catarsi, iniciada a la tardor, esdevindrà a la primavera de 2019 la més fantàstica campanya electoral imaginable. Com ho va ser la campanya de les plebiscitàries de 2017, iniciades amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre.

Els batlles i regidors que tenen una bona trajectòria al darrera no han de patir perquè la gent que votarà a les primàries valoraran l’experiència. Només ho tenen més magre amb la catarsi de les primàries els membres locals de la nomenclatura, aquells que entren a les llistes no per la seva capacitat política, sinó per la rutina o pels seus contactes clientelars.

Les eleccions municipals són una gran avinentesa per demostrar als nostres conciutadans que la independència no és un objectiu identitari dels catalanoparlants, sinó un mitjà per construir una societat catalana més justa i democràtica per a tots. No aconseguirem un salt endavant recordant cada moment la fita gloriosa de l’u d’octubre. Tot el contrari, seria un greu error centrar el nostre discurs en temes generals. Ens portaria al fracàs. Els programes locals obliguen a tractar els grans problemes quotidians.

Per posar un exemple: el problema més urgent i greu de les nostres ciutats és l’habitatge i ha d’ocupar un lloc central en els debats i els programes electorals. A totes les ciutats europees els ajuntaments tenen importantíssims parcs d’habitatges de lloguer. Per exemple Viena té 200.000 habitatges socials, mentre que Barcelona no arriba a 10.000. Fa poc a Cornellà una persona es va suïcidar quan l’anaven a desnonar: aquests desnonaments sense alternativa habitacional són impensables a la majoria de països europeus perquè la legislació no els permet.

Les eleccions municipals són idònies per demostrar que les preocupacions socials són el gran motor de l’independentisme. Amb les primàries unitàries podem aplegar catarsi democràtica, unitat republicana i justícia social en els grans problemes quotidians. Si ho fem, aconseguirem una victòria que no serà només electoral, sinó una nou salt històric vers la república, només comparable al de l’u d’octubre.

Pedro Sánchez persegueix un diàleg per retornar el nostre país a la “normalitat” constitucional i estatutària. La realitat és que el Govern espanyol no pot oferir res. Si pot renovar un finançament autonòmic que porta quatre anys caducat, no pot afrontar reptes de més abast com una reforma constitucional. A Berlín va declarar que "El que va representar l'1-O és una pàgina que s'ha de deixar enrere". En contrast a la passada moció de censura va reconèixer que Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que els seus ciutadans van votar. El poble català no pot oblidar ni la defensa pacífica dels col·legis electorals, per un cantó, i la brutalitat policial, per l’altre. No podem retornar a la Constitució i l’Estatut anteriors a 2010 perquè el pacte de 1978 ha estat dinamitat pel Tribunal Constitucional des de la seva sentència contra l’Estatut fins a les seves mesures cautelars per impedir la investidura del President Puigdemont.

En aquest context l’entrevista del President Torra amb el President Sánchez ha de tenir l’objectiu de convèncer les potències europees de la inevitabilitat d'un referèndum vinculant sobre la independència. El règim espanyol es negarà de manera absoluta a la seva celebració i només la pressió internacional pot doblegar-lo. Per aquesta raó cal recordar sense defallir a tota l’opinió pública internacional que el primer que va «saltar-se la llei» va ser el Tribunal Constitucional quan va vulnerar l’article 152.2. que estableix: “Una vegada sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments en ells establerts i amb referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Davant aquesta vulneració flagrant dels principis democràtics i de la mateixa constitució espanyola, el poble català no es podia resignar. Després d’organitzar les manifestacions més espectaculars de l’Europa actual a favor de la independència i de la victòria a les eleccions de 2012 el Parlament va presentar una proposició de llei al Congrés de Diputats per pactar un referèndum com el d’Escòcia.

L’abril de 2014 davant la proposta catalana el Regne d’Espanya tenia dues possibilitats. La democràtica, la normal en un país de la Unió Europea, era negociar la proposició de llei del Parlament sobre el referèndum seguint l’exemple de David Cameron i Alex Salmond. La segona era la sortida autoritària, la d’imposar la voluntat de l’Estat contra una nació indefensa. Les institucions espanyoles van seguir l’exemple de la Turquia d’Erdogan en relació amb els kurds. Els resultats han estat els mateixos: a Turquia els dos presidents del Partit dels Pobles Democràtics (HPD), Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdäg, són a la presó acusats de terrorisme. A Espanya el govern de la Generalitat a l’exili i la presó acusats de rebel·lió militar.
 

Davant l’autoritarisme espanyol, amb tots els poders d’un Estat, la majoria de Catalunya només tenia una sortida pacífica: la desobediència civil. És a dir seguir els passos de Gandhi davant del poder absolut de l’Imperi britànic; els passos de Martin Luther King contra la Constitució d’Alabama que establia la segregació racial; l’estratègia inicial de Nelson Mandela contra el règim de l’apartheid sud-africà. El President Torra ha d’aprofitar la trobada amb Pedro Sánchez per insistir davant periodistes de tot el món que l’u d’octubre no va ser un moviment insurreccional, sinó una desobediència com a últim recurs en defensa del dret inalienable a l’autodeterminació.

És molt positiu que el President de la Generalitat deixi clar que la desobediència civil continua i que estem preparats per organitzar nous episodis d’insubmissió. Perquè tant el President Sánchez com el seu ministre d’exteriors fan declaracions sobre la necessitat de dècades per restablir el que ells entenen com a normalitat. El President Torra, de manera encertada, vol donar al govern espanyol una oportunitat per a la resolució democràtica del conflicte. Però les potències internacionals no pressionaran el Govern espanyol per una sortida democràtica al conflicte si aquest s’esvaeix. Per assolir que el diàleg desemboqui en unes negociacions com les d’Irlanda del Nord o les de Sud-àfrica, cal estar preparats per a continuar la desobediència civil i a omplir, si és necessari, les presons espanyoles. Cal continuar guanyant eleccions, les municipals i europees de l’any vinent. En definitiva per negociar cal fer patent la capacitat de Catalunya de desestabilitzar Espanya. 

L’absència de visió històrica amaga l’origen del conflicte, que no és altra que la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut. Aquesta sentència va trencar el pacte de 1978 entre els partits de l’Assemblea de Catalunya i de Parlamentaris i la monarquia restaurada pel General Franco. El tercer punt d’aquesta exigia el restabliment de les institucions i principis de l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. A més del restabliment de la Generalitat, un dels punts de la transacció va ser l’aprovació de l’Estatut en referèndum i l’article 152.2 de la Constitució que estableix que només pot ser modificat per referèndum. La prevaricació del més alt Tribunal va deixar el poble català en la total indefensió. Va optar per les manifestacions més grans de l’Europa contemporània, que les institucions constitucionalistes van ignorar totalment. Aquest menyspreu va deixar la desobediència civil com últim i únic recurs per reivindicar el seu dret inalienable a l’autodeterminació; el camí que abans havien seguit Gandhi, Luther King i Mandela. Tot això ho amaga la “nota d’opinió”. Com amaga la brutalitat dels cossos policials de l’u d’octubre o l’empresonament i l’exili dels dirigents catalans acusats de rebel·lió, un delicte que ni les justícies belga, alemanya, ni britànica admeten.

Si el Cercle d’Economia propugna un nou Estatut amb rang de Constitució primer s’ha de dirigir als partits espanyols. La seva proposta exigeix una reforma de la Constitució espanyola perquè cap dels dos procediments previstos en ella ho permeten. Fa una dècada Catalunya va seguir de manera escrupolosa els passos establerts a la Constitució de 1978. Ara els empresaris i acadèmics que fan aquesta proposta exigeixen, per un costat, un respecte a la legalitat vigent i, per l’altra, proposen un camí que no està prevista a la Constitució i que no serveix de res acordar a Catalunya.

En una conferència en el Cercle sobre l’energia nuclear un antic ministre d’Energia de Suècia va exposar que els conflictes democràtics tenen tres fases. Després d’una primera fase de confrontació ideològica i emocional s’enceta una segona en la qual les parts enfrontades concreten les seves posicions en propostes. La següent etapa és la negociació d’aquestes propostes i la presa de decisions finals. La confrontació catalano-espanyola entra ara en la segona fase, la de propostes.

El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és constitucional i no pot ser resolt dins d’una Constitució que ha estat dinamitada pel Tribunal Constitucional espanyol pel que fa a la relació amb Catalunya; des de la sentència sobre l’Estatut de 2010 fins a les mesures cautelars per impedir la investidura del President Puigdemont. Per aquesta raó la ressolució democràtica del conflicte s’ha de fonamentar en els principis universals de la democràcia, com d’altra banda estableix l’article 10 de la C.E. Tots els antecedents internacionals estableixen el referèndum vinculant com a el procediment adequat. Aquesta era la intenció del Parlament de Catalunya quan l’abril de 2014 va defensar una proposició de llei al Congrés de Diputats per pactar un referèndum sobre la independència seguint l’exemple del pacte entre la Cambra dels Comuns i el Parlament d’Escòcia. A Escòcia i a la Gran Bretanya no hi hagut ni càrregues policials, ni fractures socials, ni els insults ni les mentides constants dels mitjans de comunicació espanyols, ni presos i exiliats polítics.

En el referèndum d’autodeterminació pot haver-hi altres opcions, a més de la independència. Pot presentar-se com a segona possibilitat, la de l’Estatut-Constitució que defensa el Cercle d’Economia, sempre que s’hagi previst com encaixar-la en la legalitat espanyola, per exemple, en forma de Disposició Addicional a la Constitució Espanyol. Però la majoria independentista no pot participar en l’elaboració d’una alternativa que no és la seva. Igualment es pot incloure una casella per mantenir l’Estatut del Tribunal Constitucional vigent que és la posició de PP i Ciutadans. Tots els ciutadans de Catalunya poden tenir l’absoluta seguretat que els independentistes acatarem la voluntat dels ciutadans tan si guanyem com si perdem, com han fet l’Scotish National Party. Però mentre l’Estat espanyol no accepti la celebració d’un referèndum d’autodeterminació el conflicte es mantindrà obert i la desobediència civil serà l’únic recurs pacífic per defensar el nostre dret inalienable.

El “diàleg” és un cristall que cada part contempla de colors diferents. Per a les forces constitucionalistes “dialogar” significa el retorn a l’acatament de l’Estatut imposat pel Tribunal Constitucional i al regateix d’algunes concessions, com els 45 punts que el President Puigdemont va presentar al Govern espanyols. Tots els apartats excepte el nucli del conflicte, el referèndum sobre la independència que fa que no lluitem per qui arregla i paga les goteres, sinó per la propietat plena de nostra llar.

L’objectiu d’aquesta etapa és portar l’Estat espanyol a negociar el referèndum sobre la independència, seguint el model dels acords entre Mandela i el govern de l’apartheid, un escenari que el Regne d’Espanya rebutja de manera taxativa. Per aconseguir-ho caldrà mantenir durant molt de temps les mobilitzacions, “ser més” a les urnes com a reflex de l’ampliació de la base social i la internacionalització del procés. Només mantenint el suport electoral i la disposició a repetir els fets de la tardor de 2017 aconseguirem asseure l’Estat espanyol a la taula de negociacions. Hi ha una pressió soterrada europea per establir converses entre els Governs espanyol i català. La repressió extrema de l’Estat espanyol ha fet caure la seva reputació democràtica davant dels seus socis europeus. De manera especial els governs de les potències continentals no entenen la negativa del govern del PP a negociar.

De cara a l’opinió pública internacional cal un relat que ressalti la culpa de l’Estat espanyol en l’esclat del conflicte amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Des d’aleshores Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans en referèndum, fet que vulnera directament l’article 152.2. de la C.E. Això és impensable a cap país europeu, però és molt poc conegut. Hem insistit més en grans principis que en les infraccions i corrupcions concretes.

A la moció de censura el candidat Pedro Sánchez va reconèixer a Joan Tardà que la sentència del Tribunal Constitucional va implicar que “Catalunya tenga un estatuto que no votó”. El diàleg entre el President Torra i el President Sánchez ha de començar per aquí i ressaltar les conseqüències d’aquesta admisió. Perquè no es un problema d’unes retallades de competències que es podrien revertir, ni un tema de diners. És el nucli de la democràcia, és la voladura del pacte constitucional entre Catalunya i el Regne d’Espanya de 1978, és la pèrdua del consentiment del poble català a la Constitució espanyola.

Caldrà recordar al President Sànchez que Francisco Rubio Llorente, exvicepresidente del Tribunal Constitucional va anticipar la fase més aguda del conflicte l’any 2013: “la negativa a convocar el referéndum no sólo genera también una frustración, sino que puede dar lugar a la búsqueda de vías alternativas de efectos impredecibles, como las famosas “elecciones plebiscitarias”. Aleshores el diputat Pedro Sànchez va ser un dels 300 que van votar contra l’amisió a tràmit de la proposició de llei presentada pel Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum pactat. Ara no hauria de repetir el mateix error.

Si el repeteix es multiplicaran els efectes imprevisibles que temia Rubio Llorente després de les eleccions plebiscitàries de 27 de setembre de 2015. S’ha obert un fossat emocional entre Catalunya i Espanya de dimensions oceàniques; la criminalització de la majoria independentista, la prohibició de debats al Parlament per part del Tribunal Constitucional, l’ús sistemàtic de les clavegueres de l’Estat contra els partits catalans, la més esgarrifosa campanya de la Brunete mediàtica contra el republicanisme, l’apallissament de desenes de milers de pacífics ciutadans per policies i guàrdies civils, l’empresonament i l’exili dels nostres dirigents acusats de rebel·lió militar, la guerra econòmica contra les empreses catalanes perquè traslladessin la seva seu social, el cessament del Govern català, la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions aplicant de manera manifestament anticonstitucional l’article 155, l’invent de “mesures cautelars” per part del Tribunal Constitucional en connivència reconeguda amb el President del Govern espanyol per impedir la investidura del President de la Generalitat. La destrossa dels fonaments de la democràcia ha estat colossal.

Ara cal persuadir la part espanyola que l’autodeterminació continua sent el nucli del conflicte i només es pot resoldre a partir dels principis democràtics i als tractats internacionals que els regulen. La majoria independentista catalana pot negociar amb el Govern espanyol com celebrar un referèndum d’autodeterminació. Pot acceptar que hi hagi altres propostes a més de la independència; per exemple un nou Estatut lligat a una reforma de la constitució si les forces constitucionalistes són capaces de posar-se d’acord. El moviment per la Republica respectarà les forces polítiques i socials, catalanes i espanyoles, que impulsin aquesta proposta. Però el Govern espanyol ha de tenir clar que la majoria independentista no pot formar part d’unes negociacions d’aquest tipus. Seria una traïció al patiment de les desenes de milers de persones que van defensar les urnes i als presos i exiliats polítics.

Clara Ponsatí reclama una estratègia que no sigui acceptar que no podem fer res més sinó administrar l’autonomia i esperar temps millors. Entén que aquesta és la perspectiva d’ERC i de PDcat. En un article anterior vaig assenyalar aquest era el pla de la ponència presentada a la Conferència Nacional d’Esquerra de finals de mes; tanmateix em consta que hi haurà esmenes. Aquest plantejament no portarà mai a la República. La consellera expressa amb cruesa la seva desconfiança en el derrotisme: “Vas fer un referèndum, però vas ser incapaç de resistir i t’han fotut una pallissa. Deixem-nos d’històries. Hem perdut, tornem a casa, fem veure que no ha passat res i demanem perdó”. Aquesta no és la seva estratègia però no en formula cap d’alternativa, excepte candidatures unitàries per a cadascuna de les eleccions vinents.

En aquest blog he defensat un canvi de perspectiva: tot el procés des de la consulta del 9-N de 2014 fins a la proclamació unilateral de la República ha estat un moviment de desobediència civil i no una acció insurreccional. Aquesta darrera tindria la finalitat de doblegar per la força a l’Estat espanyol, mentre que la resistència no-violenta ha intentat aguditzar les contradiccions de l’Estat al negar drets fonamentals. I ho ha aconseguit amb una repercussió interna i internacional extraordinària. Reconèixer la marxa vers la república com un moviment de resistència no-violenta és el primer pas per establir una estratègia clara de cara als seus protagonistes, de cara als poders espanyols i de cara la comunitat internacional.

El procés de la desobediència civil obliga a establir l’horitzó final diferent d’una desconnexió unilateral inspirada en el model dels països bàltics. Aquests eren repúbliques amb tots els poders excepte l’exèrcit, la diplomàcia i la moneda i estaven controlades mitjançant el Partit Comunista de la URSS, que va perdre el seu domini amb les primeres eleccions lliures. No és el cas de Catalunya que només és una comunitat autònoma com Kosovo.

En la nova estratègia l’objectiu del moviment per la República ha de ser forçar el Regne d’Espanya a unes negociacions com les que van portar als acords a Irlanda del Nord, als pactes entre l’African National Congrés i el govern de l’apartheid de Sudàfrica o entre el govern i la guerrilla de Colòmbia. Per assolir aquest objectiu cal mantenir la credibilitat que prové de la resiliència demostrada pel poble català i per la capacitat de mantenir la insubmissió i de modular-ne la intensitat, fins que el Regne d’Espanya s'avingui a negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest s’hi resistirà a mort i només s’hi resignarà per la situació internacional. Novament aquí entra en acció la nostra credibilitat: no podem donar sensació ni de feblesa, ni de desorientació, ni de divisió. Perquè els governs europeus no pressionaran l’Estat espanyol si a les seves infraccions dels principis democràtics no s’hi suma el temor a una desestabilització aguda de la quarta economia de la zona euro.
 

L’accés al poder de Pedro Sánchez no conduirà a unes autèntiques negociacions, però pot escurçar-ne els temps. El nou president espanyol no serà el Tony Blair que va fer possible la pau a Irlanda del Nord. Encara no hi ha a Espanya una opinió pública preparada per a reconèixer el dret de Catalunya a la separació. Podem passar de la rotunda negativa de Margaret Tatcher a les negociacions amb els republicans irlandesos a l’actitud desconcertada del seu successor John Major. En aquest sentit al debat de la setmana passada Pedro Sánchez va reconèixer que Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans. És un dels primers punts que el President de la Generalitat li hauria de plantejar quan s’entrevistin.
 

Abans d’iniciar les converses cal definir-ne l’estratègia i el marc general per posar final a la desobediència civil. Nelson Mandela va establir una persona un vot al marge de la seva raça, com a principi irrenunciable de la pau. A Irlanda del Nord el consentiment dels seus ciutadans d’Irlanda del Nord va ser el fonament dels Acords de Divendres Sant. En el nostre cas el principi irrenunciable és l’exercici de l’autodeterminació mitjançant eleccions constituents o un nou referèndum. Es pot fer a partir de l’article 10.2. de la Constitució espanyola que estableix que les normes relatives als drets fonamentals s’interpretaran d’acord amb els tractats internacionals signats pel Regne d’Espanya. Acceptat aquest punt nuclear la resta serà fàcil.

La majoria independentista no pot participar en una reforma constitucional espanyola, ni en la redacció d’un nou Estatut. El PSC-PSOE ha de tenir clar que no arribarem a un acord primer al Parlament per després negociar-lo al Congrés de Diputats. Aquest procediment ja va fracassar. A Madrid els partits espanyols poden elaborar una disposició addicional a la Constitució en els termes que ha presentat el Cercle d’Economia. Aquesta proposta es pot posar a votació en un referèndum d’autodeterminació al costat de la independència i de l’opció de l’Estatut retallat vigent si PP i Ciutadans la defensen. La credibilitat guanyada amb els fets d’octubre i els presos i exiliats ha de deixar clar a les institucions espanyoles i europees que la desobediència civil no cessarà fins que l’opció de la independència no sigui votada de manera vinculant pels ciutadans de Catalunya.

El President Torra ha demanat una entrevista al President Rajoy per intentar un diàleg sobre el conflicte amb Catalunya. Al mateix temps ha mantingut la tensió amb la restitució dels consellers cessats. Aquests passos intenten obrir la nova etapa de l’estratègia de “Declaració Unilateral d’Independència” que fa 11 anys va llançar Reagrupament. Pere Torra, germà del President, hi era. Aquest dinàmica encertada ha portat el conflicte amb Espanya a la màxima confrontació pacífica amb els “fets d’octubre de 2017”. Amb ells ha assolit una dimensió europea sense precedents a causa de les càrregues policials, l’exili i els presos polítics. Aquests sacrificis i la internacionalització exigeixen tornar encertar en la direcció correcta que, al meu parer, és la “resolució democràtica del conflicte” com he defensat en aquest bloc.

L’exPresident de Colombia Ernesto Samper ha ressaltat en una entrevista a La Vanguardia (24-5-2018) que un conflicte passa a ser negociable quan es considera l’adversari un interlocutor legítim. A Colòmbia aquest pas el va donar el President Santos quan va començar les negociacions amb la guerrilla colombiana després de 40 anys de conflicte. Aquest és el primer pas a assolir: que el Govern espanyol deixi de criminalitzar el moviment independentista i la reconegui com a part legítima.

En aquesta etapa de propostes la part catalana ha de crear el relat i el marc pel diàleg. Nelson Mandela ho va fer amb el memoràndum que va enviar al President Botha des de la presó (1988). Com a membre de la Unió Europea l’Estat espanyol es troba sota la pressió dels seus socis per dialogar perquè els resulta incomprensible que no ho hagi fet en 8 anys. El Govern de Mariano Rajoy farà veure que parla amb el nou Govern català i ja ha creat el seu relat i el seu marc: els independentistes s’han saltat la llei i l’únic diàleg possible és dins la llei espanyola.

El nostre relat i marc de diàleg s’ha de centrar en el “conflicte constitucional”. Hem de ressaltar a l’opinió pública europea el Tribunal Constitucional va ser el primer en saltar-se la llei a la sentència de 2010 sobre l’Estatut va vulnerar l’article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. La pèrdua de reputació democràtica d’Espanya fa creïble que abans era inconcebible per als països de tradició democràtica. Des d’aquesta sentència el Regne d’Espanya s’ha negat a tota negociació i ha imposat per la força un Estatut que no és el que van votar els catalans. Davant aquesta situació d’indefensió la majoria del poble català van optar per la desobediència civil, l’últim i únic recurs pacífic, que han seguit grans personatges històrics com Gandhi, Luther King o Nelson Mandela.

La conseqüència és clara: no podem dialogar sobre inversions públiques, ni sobre finançament, ni sobre competències. No podem participar en una Comissió de Reforma de la Constitució en la que els representants catalans seran inevitable minoria. El “conflicte constitucional” requereix retornar el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític que va anular el Tribunal Constitucional. Aquesta consideració és la que va fer Adolfo Suàrez quan va restablir la Generalitat republicana abans de començar a debatre la Constitució de 1978. Aquest reconeixement comporta que els ciutadans de Catalunya puguin optar per la independència en unes eleccions constituents o en un nou referèndum amb supervisió internacional.

Mantenir la tensió del conflicte

El Govern espanyol no voldrà plantejar el contenciós en termes d’un «conflicte constitucional» que parteix de l’existència d’un «demos» català diferent de l’espanyol. No ens ha de paralitzar. Van passar molts anys entre la primera petició de diàleg per part dels líders d’Irlanda del Nord i de Sud-àfrica fins els governs el van acceptar. De manera involuntària ho recordava Miquel Roca i Junyent en una conferència al Cercle d’Economia on va explicar que en el primer dinar entre representants britànics i nord-irlandesos, en els preliminars, no es van posar d’acord en res i van plantejar-se no asseure’s. Però com el restaurant estava pagat van decidir entaular-se i aquest primer contacte va permetre continuar el diàleg. Un dels ponents de la Constitució de 1978 apel·lant als Acords de Divendres Sant de 1998 com antecedent d’una sortida al conflicte català actual!

El que Miquel Roca no va recordar va ser la importància de la mediació internacional en la resolució democràtica dels conflicte constitucionals. La setmana passada Hillary Hilton evocava la seva visita a Belfast per Nadal de 1995 en un article , fet que ressalta la importància de les pressions de l’administració Clinton sobre el govern britànic en l’inici del diàleg i en les negociacions. Potser el President Torra hauria d’invitar Angela Merkel a Barcelona.

Tots els Estats posen com a condició prèvia a l’altra part del conflicte el cessament dels actes de resistència. Però els Governs només accedeixen a negociar quan arriben a la conclusió que no poden imposar la seva voluntat. Quan no hi ha tensió perden l’interès en les negociacions. La part catalana no pot desescalar el conflicte sense garanties internacionals d’una resolució basada en principis democràtics universals.

El Regne d’Espanya s’ha de convèncer que no hi haurà normalitat mentre Catalunya es regeixi per un Estatut i una Constitució que no tenen el consentiment dels seus ciutadans; mentre hi hagi presos polítics i exiliats. Els governs europeus s’han de convèncer que és millor pressionar ara pel diàleg que esperar la degradació de la situació econòmica i social i del bloqueig polític. En pocs mesos la situació espanyola pot ser similar a la italiana, però agreujada per un conflicte com el català, amb la majoria del poble català esperant el «moment» propici per una repetició dels «fets d’Octubre», tal com ha assenyalat el President Torra.

El mateix dia Daniel Innerarity publicava “L’aliança dels neuròtics” a La Vanguardia que tractava com superar els conflictes polítics aguts, aquells en els quals cada part està segura que el contrincant busca no només guanyar, sinó la seva destrucció. El títol de l’article prové del mecanisme que, segons filòsof quebequés Charles Taylor, apassionat de la ressolució de conflictes, es produeix en confrontacions en les quals “els somnis d’uns són els malsons dels altres”. Aplicat al nostre cas la part catalana està convençuda que l’Estat espanyol està disposat a tot , des d’empresonar els dirigents electes inventant-se delictes de rebel·lió a destruir la convivència, amb la finalitat de convertir la catalanitat en un fet residual fins a la seva desaparició. A la vegada la part espanyola considera la independència de Catalunya una mutilació, com si els tallessin un braç; per tant no la reconeix com a subjecte polític i considera que té dret a retenir-la sense necessitar el consentiment dels seus ciutadans.

Innerarity assenyala que mai és impossible el diàleg i que una forma subtil de menyspreu de l’adversari consisteix en considerar-lo fora de l’abast de la persuasió política, despreci que justifica la pròpia negativa a revisar la pròpia posició. En un conflicte la fase de diàleg és més exigent que la confrontació perquè obliga a oferir arguments quan en la fase anterior era suficient una declaració de principis. Finalment adverteix: “La questió no és si hi haurà pacte o no, sinó com preparar-se per un joc en el que perdrà el que aparegui com el culpable de no haver-lo assolit”. Cal tenir molt present aquest avís perquè al Québec l’independentisme ha perdut la majoria social perquè va semblar menys dialogant que l’Estat canadenc, que va ser capaç de capgirar la seva Constitució per fer-la atractiva per la majoria dels quebequesos.

El Regne d’Espanya és incapaç d’una resposta com la canadenca i ha optat per una estratègia repressiva que pot causar molt de dolor durant molt de temps, però està condemanada al fracàs. Per això des de fa anys la majoria de mitjans de comunicació espanyols segueixen el mandat de José Maria Aznar de 2012:“Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España” i aboquen les seves tergiversacions periodístiques sobre les llars catalanes on les televisions de Madrid tenen més de dues terceres parts d’audiència. Un dels puntals d’aquesta ofensiva, planificada des del “Deep State” espanyol, és presentar el moviment republicà com una insurrecció etnicista d’una meitat dels ciutadans de Catalunya que es vol imposar a l’altra meitat per la força. Per obtenir aquest objectiu l’ideòleg de Ciudadanos Francesc Carreras instava en un article a rebentar el consens “un sol poble”.

Per afrontar aquest bombardeig mediàtic cal ressaltar la naturalesa pacífica, democràtica, gandhiana, de la desobediència civil sobiranista. Cal recordar el caràcter democràtic del republicanisme català que accepta el resultat de les eleccions encara que perdi. Cal insistir que els abusos de l’Estat espanyol no ens han deixat altre camí que la desobediència pacífica per defensar el dret a l’autodeterminació de tots els ciutadans de Catalunya, no només d’una part. No teniem cal altra camí: l’única alternativa a la rendició era la resistència pacífica.

En la nova legislatura el procés constituent ha de ser la demostració que estem en la revolució de l’empatia, que una part no vol imposar-se a l’altra, sinó fundar el nostre futur comú. Ja s’han engegat diversos intents de proveïr-nos d’aquesta visió de futur ben fonamentada, com el Congrés Catalunya i Futur. A partir del programa de govern de la nova legislatura caldria organitzar un “diàleg constituent” com un pas previ al procés constituent i esforçar-nos en que hi participi tota la ciutadania. Preveure milers de petites trobades de persones que es coneixen perquè cada dia es veuen a l’escola, treballen o estudien juntes per parlar de l’esdevenidor de tots. Aquest diàleg previ a la fase constituent pròpiament dita ha d’estar dissenyat per tal que tota la comunitat educativa participi en el futur de l’ensenyament; per tal que treballadors i empresaris, sindicats i patronals, esbossin el futur de les relacions laborals; per tal que pagesos estudiin el futur de l’agricultura; perquè metges i pacients parlin del futur del sistema de salut català; perquè lloguaters i afectats per les hipoteques debatin com resoldre un dels problemes més greus del nostre país. I així en tota la resta d’àmbits, des de la cultura a l’energia, des de la preservació de la natura a la recerca científica.

Al llarg del “diàleg constituent” s’evidenciarà la confrontació del poble català amb les elits extractives que dominen l’Estat espanyol gràcies al seu control del mitjans de comunicació. Tanmateix podem estar segur que els ciutadans espanyols no estan fora de l’abast de la nostra persuasió política com tractaré en un altre article.

En el primer àmbit es proposa eixamplar la base social de l’independentisme per assolir una majoria sòlida i no efímera. Per aconseguir aquest objectiu es preveu enfortir els lligams amb els moviments socials progressistes, aproximació que es considera afavorida per la repressió venjativa desfermada per l’Estat espanyol, la qual ha provocat una indignació que s’esten més enllà de l’independentisme. L’ampliació dels sectors socials s’aconseguirà, també, amb unes polítiques de cohesió social, fetes des de totes les institucions. Igualment la ponència defensa el consens al voltant de constituir “un sol poble” forjat a la lluita antifranquista, ara amenaçat per l’avenç electoral de Ciutadans. A més amplia la voluntat integradora a la inmigració provinent d’altres continents per tal que la desigualtat no es transmeti d’una generació a la següent com ha passat a molts països europeus.

En canvi en l’àmbit polític, tot i que la ponència inicial vol “bastir una nova estratègia, realista, valenta i eficaç”, s’hi destaquen més els elements negatius que no pas els propositius. Al llarg de les pàgines s’evidencia la crítica al programa de “Junts pel Si” de 2015, basat en el full de ruta de l’ANC. El xoc inicial amb el búnquer de l’Estat espanyol destil·la un estat d’ànim derrotista amb frases com “no hem estat capaços de fer realitat la República Catalana”, o bé “avui en dia l’independentisme no és suficientment poderós, encara, … representa aproximadament un 50% de la població catalana”. Els passos que es proposen no són nous, ni valents, ni eficaços. Emfatitzar que “el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral, des del punt de vista social, econòmic, polític i institucional” és pura retòrica si no es concreta en proposta definides.

A la pràctica s’esbossa una línia política que consisteix en retornar a la “normalitat” d’un Estatut que no és el que va votar el poble català en referèndum, a un Estatut que la militància d’ERC es va oposar l’any 2006. Suposa retornar a la fracassada demanda del “dret a decidir”, a la proposició de llei per referèndum sobre la independència que Marta Rovira, en Joan Herrera i en Jordi Turull van defensar al Congreso de Diputados el dia 8 d’abril de 2014 i que aquest no ni tans sols admetre a tràmit. Va ser el fracàs d’aquesta via la que va obligar a la majoria del poble català a emprendre el dur camí de la desobediència civil. Una lluita no-violenta que ha estat criminalitzada per l’Estat espanyol amb el resultat de nou persones empresonades, sis a l’exili i una multitud d’encausats. La ponència no entèn que només mantenint la resistència pacífica i internacionalitzant el conflicte com s’ha fet amb el referèndum i la proclamació de la República s’aconseguirà “que el govern de Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a assolir una sortida a l’escocesa pel conflicte polític català”.

La clau del conflicte amb Espanya és la negativa taxativa d’aquesta a aceptar un pacte com el que van acordar el Parlament britànic i el Parlament escocès quan el SNP va obtenir el 44% dels vots. La brutalitat policial de l’u d’octubre i la brutalitat judicial d’acusar de rebel·lió armada al Govern, al Parlament i els presidents de les entitats sobiranistes són la prova fefaent de fins on estan disposats a arribar el govern, el parlament i la justícia espanyoles. Alhora són els motors de la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya. Estan decidits a suportar la caiguda de la seva reputació democràtica internacional abans que reconèixer el dret del poble català a l’autodeterminació. Tanmateix la dependència internacional d’Espanya és la seva baula feble i la recerca d’una mediació europea és la clau per a la resolució democràtica del conflicte. Només si aquest es manté viu, en primera plana dels mitjans de comunicació, aconseguirem trencar la posició de “no-intervenció en assumptes interns espanayols” de les potències europees.

El realisme repetidament invocat ens ha de portar a constatar que negada l’aspiració màxima el Regne d’Espanya tampoc està en disposició a negociar cap dels grans temes que el Tribunal Constitucional va modificar amb la seva sentència: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, ja que va ser reduida a subespècie; la creació d’un poder judicial català; l’equiparació del dret i el deure de conèixer el català i l’espanyol; un sistema de finançament bilateral.

El realisme ens fa constatar que el Regne d’Espanya només vol la derrota total del sobiranisme. Ara no té capacitat política de negociar res perquè ha enverinat de catalanofòbia l’opinió pública espanyola i, a prop de noves eleccions, només li val la victòria total. No té, ni tant sols, capacitat econòmica per renovar el sistema de finançament autonòmic que ja havia d’haver efectuat l’any 2014. I molt menys té capacitat per reconduir els processos judicials oberts contra l’independentisme com s’ha vist en el refús del Tribunal Suprem d’acceptar la petició de la Fiscalia General de l’Estat d’atorgar la llibertat condicional a Joaquim Forn.

La Conferència Nacional d’ERC hauria pogut estar una avinentesa solemne per confirmar el manteniment de la desobediència civil al carrer i a les institucions fins que el Regne d’Espanya s’avingués a una resolució democràtica del conflicte, seguint el patró d’altres conflictes més greus, com per exemple els Acords de Divendres Sant de 1998 d’Irlanda del Nord. La Conferència del juliol podria ser l’escenari escaient per establir les condicions, les etapes i els passos d’una resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Caldria que els militants d’ERC reaccionessin com van fer el 2006 quan la direcció d’ERC propugnava el “si crític” al referèndum de l’Estatut i les assemblees territorials van imposar el “no”. 

Havia constatat que la duríssima repressió del règim sudafricà no havia pogut acabar amb la resistència negre. Tanmateix els lluitadors per una Sudàfrica no-racista no podien derrotar el Govern sudafricà per la seva superioritat militar. Aquest empat es podia perllongar indefinidament i Mandela va sentir la necessitat de preparar una fase de propostes. El President Botha posava tres condicions: la fi a la lluita armada, el trencament amb el Partit Comunista i la renúncia a un govern de la majoria negre. Mandela sabia que els blancs tenien un pànic compulsiu a perdre el poder i esdevenir una minoria. L’objectiu de les converses era trencar aquesta angoixa extrema a base de detallar propostes i de la coneixença personal. Després de mesos d’insistència va aconseguir la celebració de reunions secretes amb ministres del govern, el cap del serveis secrets, generals, entre d’altres, sense desencallar cap assumpte.
 

Finalment va aconseguir una trobada secreta amb el President Botha. Li va preparar un memoràndum que constava de tres parts. En la primera exposava les raons que havien portat la majoria negra a la desobediència civil i, fracassada aquesta, al sabotatge. A continuació rebatia les tres principals demandes del seu Govern. A la tercera part proposava negociacions en dues etapes. Una primera per crear el clima apropiat amb l’alliberament dels presos, el cessament de la lluita armada, etc. En la segona etapa per abordar l’establiment d'una democràcia de sufragi universal sense distincions de races, amb garanties de seguretat per a la minoria blanca. 
 

Afortunadament el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és molt lluny de la virulència del sudafricà, sense morts, ni tortures, ni milers de detencions policials. Tot i així, el referèndum de l’u d’octubre amb la brutalitat policial, la posterior aplicació de l’article 155, l’exili i els presos polítics, els abusos de poder dels Tribunals en les investidures, han portat el xoc entre Catalunya i Espanya a la màxima tensió.

En aquestes condicions el President Puigdemont des de l’exili, el vicepresident Junqueras des de la presó i el Parlament de Catalunya haurien de presentar un memoràndum al President del Govern espanyol per entaular converses. Seguint l’esquema de Mandela en una primera part hauria d’exposar els antecedents del conflicte des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat en referèndum, explicant com la negativa a un referèndum com el d’Escòcia no ens han deixat altra via que la desobediència civil.
 

En una segona part hauria d’assenyalar que no hi haurà retorn a “normalitat” entesa com a l’acatament d’un Estatut que no ha estat votat pel poble català en referèndum. Hauria d’advertir que la desobediència civil al carrer, a les institucions catalanes i a les instàncies internacionals, continuarà mentre Catalunya no pugui exercir el dret a l’autodeterminació, no siguin alliberats els presos polítics i anul·lada la causa de rebel·lió contra els exiliats i repressaliats. La intransigència dels partits constitucionalistes i la capacitat de resistència de la majoria republicana fa preveure un conflicte de llarga durada. Aquesta confrontació, sumada a la corrupció, al bloqueig polític i la degradació del sistema judicial, incrementa el risc d’una desestabilització profunda del règim del 78. Sobretot quan les condicions econòmiques internacionals no siguin tan favorables. Aquest perill d’inestabilitat greu a la quarta economia de la zona euro hauria d’incitar als Estats europeus a mediar en el conflicte.

En una tercera part s’haurien d’esbossar les qüestions de principi a resoldre, els protagonistes per una i altra banda d'unes possibles negociacions, els procediments per saber la voluntat del poble de Catalunya, els interessos econòmics en joc, la pertinença a la Unió Europea i els períodes de transició per mantenir l’estabilitat de l’Estat espanyol i de la zona euro si els electors reafirmen l’opció per la independència, etc.

La finalitat d’aquest memoràndum no és que Mariano Rajoy o Albert Rivera que sembla el seu successor, l’acceptin, sinó fer saber al “deep state”, als poders fàctics espanyols, les condicions de la part catalana per a la solució pactada del conflicte. També els Estats europeus, ara oposats a la independència de Catalunya, puguin calibrar que proporciona més estabilitat a la Unió Europea: el suport incondicional al Regne d’Espanya o els passos assenyalats al memoràndum per la resolució democràtica del conflicte. 

El conflicte actual entre Catalunya i el Regne d’Espanya va començar amb la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Des de la primera gran manifestació de juny d’aquell any s’ha seguit una escalada que ha arribat al nivell màxim de confrontació: per un costat la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’u d’octubre i la proclamació de la República Catalana del 27 del mateix mes. Per la banda espanyola, la suspensió de facto de l’autonomia de Catalunya i l’empresonament i l’exili del Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament amb l’acusació de rebel·lió violenta, penada amb 30 anys de presó. Amb aquesta grimpada s’ha consolidat una majoria social per la independència molt activa i resilient i el conflicte català-espanyol ha assolit una dimensió europea.

El Regne d’Espanya no esperava la fermesa i amplitud del moviment republicà. Primer van pensar que seria un suflé que es desinflaria sol. Després van creure que amb la repressió salvatge i la intervenció de les institucions autonòmiques la majoria de catalans suplicaria el retorn a l’autonomia. Mai van calcular que el conflicte català penetraria en l’opinió pública i els mitjans de comunicació dels Estats europeus i que la seva reputació democràtica cauria tant avall. Ara comencen a ser conscients que la perllongació de la confrontació afeblirà el suport de la resta d’Estats de la Unió Europea, que temen una crisi perllongada en la quarta economia de l’eurozona.

L’etapa de confrontació durarà mesos i anys perquè el Partit Popular i la seva Brunete mediàtica ha estigmatitzant tant la majoria social independentista que se’ls ha anat de les mans. Ara és Ciudadanos el qui recull els beneficis de la catalanofòbia. I al mateix temps s’ha posat en marxa una maquinària judicial que no es pot parar. A Irlanda del Nord el pas a la segona negociadora no va ser possible fins que Margaret Tatcher i John Major no van perdre el poder. És altament probable que no es pugui plantejar una desescalada del conflicte fins que Rajoy i Rivera no desapareguin de la vida política espanyola.

En plena confrontació, el moviment per la República ha de prendre la iniciativa i fer propostes de resolució democràtica del conflicte. Ho va fer Gerry Adams al conflicte de l’Ulster, quan encara manava Tatcher, i Nelson Mandela, quan encara estava empresonat pel règim de l’apartheid. Les propostes a fer han de tenir dos objectius, un de cara al Govern Rajoy i l’altra de cada als Estats europeus. Aquesta setmana Aitor Esteban, portaveu del PNB a Madrid, ha justificat el seu vot favorable als pressupostos de 2018 pel compromís del President Rajoy de que aixecarà l’aplicació de l’article 155 quan es formi el Govern de la Generalitat i que aleshores obrirà una «etapa de diàleg». La proposta de negociació ha de tenir l’objectiu de contrarestar davant dels governs europeus i l’opinió pública el que entén Rajoy per diàleg: negociacions del sistema de finançament de les autonomies, la sessió de presidents de les autonomies del Senat, algunes inversions a Catalunya, etc, etc.

En contra d’aquesta concepció cal definir propostes clares per posar fi a l’etapa de confrontació per la nostra part. A més de la llibertat dels presos polítics i exiliats i d’un diàleg i negociació bilateral (no multilateral amb la resta d’autonomies) cal exigir la mediació internacional. No podem cenyir-nod a un nivell intern espanyol perquè en aquest context la part catalana és una minoria indefensa contra una majoria que ha demostrat una hostilitat extrema. La nostra referència no pot ser les negociacions que van portar al fracassat Estatut de 2006 sinó els Acords de Divendres Sant d’Irlanda del Nord, o dels que l’ANC sud-africana, encapçalada per Nelson Mandela.

Aquestes propostes de diàleg i de negociació d’alt nivell haurien de formar part del programa d’investidura del President de la Generalitat, o bé el nucli del programa d’unes noves eleccions. Cal elaborar-les amb rigor i acompanyar-les d’un relat sòlid. Tot i així seran refusades per la part espanyola com a contràries a la democràcia constitucional i al diàleg. Però el seu objectiu ha de ser oferir a les potències europees una perspectiva, alhora, de la determinació de la majoria social per la independència i dels camins que preveu per a resoldre el conflicte.

En les negociacions secretes irlandeses-britàniques els actors internacionals van ser determinants, en concret el posicionament dels Estats Units d’Amèrica, sobretot amb la presidència de Bill Clinton. Des de la Primera Guerra Mundial els Estats Units i la Gran Bretanya han tingut unes relacions diplomàtiques estretíssimes perquè milers de nord-americans han mort defensant el Regne Unit. Bill Clinton va haver d’enfrontar-se a resistències molt fortes al Departament d’Estat, fins i tot amb el senador Ted Kennedy, d’arrels irlandeses. Una insistent tasca diplomàtica de la República d’Irlanda va contrarestar-la. Només els Estats Units podien doblegar la resistència del Partit Conservador, aliat dels partits unionistes d’Irlanda del Nord. Durant una dècada Margaret Tatcher va repetir «El Regne Unit no negocia amb terroristes» com ara Mariano Rajoy assegura: «no es pot negociar amb els qui se salten la llei». L’any 1994 el President Clinton va concedir un visat a Gerry Adams per viatjar als USA; John Major es va posar «incandescent de ràbia» i durant setmanes no va respondre les trucades telefòniques de Clinton.

És inútil demanar diàleg bilateral al Govern Rajoy. El Parlament de Catalunya hauria de fer una crida als governs europeus demanant la seva mediació perquè són els únics que poden vèncer la negativa del Regne d’Espanya a negociar. La majoria independentista no té la força necessària per imposar les seves resolucions. Tanmateix la seva desobediència civil d’aquesta tardor i la legitimitat democràtica guanyada a les eleccions han portat el conflicte a les portades dels mitjans, a les cancelleries i als tribunals de tota Europa. I continuarem amb la nostra reivindicació de la república, que pot acabar desestabilitzant el règim monàrquic espanyol, el que més temen les potències europees. Catalunya sola no ho aconseguirà, però pot catalitzar els problemes econòmics i socials que el règim actual és incapaç d’afrontar. Els dirigents europeus han de témer que la inestabilitat catalana, sumada a la social, generi una crisi política de gran profunditat, comparable a la «Crisi de Maig» de 1958 que va suposar el final de la IV República francesa, per la seva incapacitat de resoldre la guerra d’Algèria, i el retorn forçat del General De Gaulle al poder. La crisi espanyola pot iniciar-se l’any vinent després de les eleccions municipals i europees, en les que el PP s’enfonsarà. Mariano Rajoy no podrà mantenir el seu govern en minoria i haurà de convocar eleccions espanyoles, que proporcionaran un panorama encara més fragmentat que l’actual.

El candidat a la Presidència de la Generalitat, en la sessió d’investidura, hauria d’exposar un pla de mediació internacional com un element central de la propera legislatura. Cal fer-ho tot i saber que Alemanya, França, Itàlia, etc s’oposen a la independència de Catalunya i tots els seus esforços seran per evitar-la. S’esforçaran per tal que el Regne d’Espanya faci una oferta a Catalunya que redueixi de manera significativa l’independentisme. Voldran reproduir el que Jacques Trudeau va fer a Canadà quatre dècades enrere, amb una profunda reforma constitucional que, a llarg termini, ha fet retrocedir el Partit Québequois. Però Espanya és incapaç d’afrontar un canvi polític i ideològic d’aquesta magnitud. Com ha passat amb les euroordres a mida que els països europeus que s’impliquin en el conflicte s’adonaran de l’hostilitat irracional de l’Estat espanyol contra els catalans, la catalanofòbia. Si plantegem bé el conflicte, sense renúncies, continuant les mobilitzacions i la desobediència civil fins que no siguin reconeguts els nostres drets fonamentals, els potències mediadores i l’opinió pública del continent arribarà a la mateixa conclusió que la majoria dels ciutadans de Catalunya: no és possible compartir l’Estat amb els que et consideren i et tracten com l’enemic interior que els cohesiona nacionalment.

El llarg procés que va portar als Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord mostra que al final s’imposen els principis democràtics. Encara que el problema central era el terrorisme, al final la pau es va fonamentar sobre el reconeixement del dret a l’autodeterminació de l’Ulster. Aquest reconeixement va exigir anul·lar la britànica Llei del Govern d’Irlanda de 1920, canviar la Constitució de la República d’Irlanda i fer un referèndum a l’Ulster. En el cas català la mediació internacional també ha de fonamentar-se en els principis democràtics i no pas en la Constitució espanyola de 1978, que va quedar obsoleta des del moment que el Tribunal Constitucional va modificar l’Estatut votat en referèndum vulnerant el seu article 152.2. No n’hi ha prou amb crides abstractes a la negociació. Per obtenir aquests resultats, per fer possible la República amb reconeixement internacional, cal elaborar un pla per a la «resolució democràtica del conflicte» que tingui present els antecedents històrics d’altres països.