<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/</link>
	<title>Blog Josep Maria Vall</title>
	<pubDate>Mon, 18 Dec 2017 19:20:00 +0100</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[21-D: les eleccions que s’han de guanyar]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/18138/21-d-les-eleccions-que-shan-de-guanyar</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/18138/21-d-les-eleccions-que-shan-de-guanyar</comments>
		<pubDate>Mon, 18 Dec 2017 19:20:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/18138/21-d-les-eleccions-que-shan-de-guanyar</guid>
		<description><![CDATA[Un dels llibres de referència per entendre en tot el seu abast la tragèdia de la Segona Guerra Mundial és <em>A War to be Won</em> (La guerra que s’havia de guanyar), dels historiadors Williamson Murray i Allan R. Millett. Els autors no només fan una panoràmica global i comprensible de tot el conflicte, sinó que justifiquen el que els aliats van haver de fer perquè perdre no era una opció. El que estava en joc era la mateixa existència dels valors de la democràcia occidental.<br /> Malauradament els catalans ens trobem també davant una situació límit: perdre tampoc és una opció per a nosaltres. Tots sabem que una victòria del bloc espanyolista suposaria el desballestament del nostre autogovern. Les forces polítiques que malden per la dissolució de la nació catalana dins l’estat espanyol, tenen en el seu punt de mira -i estan a punt per prémer el gallet- des de l’escola catalana a la política lingüística i cultural, passant pels mitjans de comunicació públics, etc.<br /> Amb l’autonomia escapçada i un govern espanyol obertament hostil, una sola legislatura de règim “constitucionalista” a la Generalitat pot ser suficient per a que la Catalunya democràtica, tolerant, solidària i amant dels seus drets i llibertats, deixi d’existir tal i com l’hem conegut fins ara. És per això que el sobiranisme en el seu conjunt té ja no la necessitat sinó l’obligació de fer uns resultats incontestables el 21-D.<br /> A dia d’avui, en el qual encarem la recta final de la campanya electoral, molts catalans saben que el procés ha entrat en una fase crítica. Amb l’efímera proclamació de la República Catalana i la subsegüent aplicació de l’article 155, el nostre autogovern s’ha vist desarborat amb l’agressió més contundent i desproporcionada feta per l’estat espanyol des de la recuperació de l’autonomia després de la dictadura.<br /> No podem deixar d’esmentar el drama del govern a l’exili, o el del vicepresident Junqueras i la resta d’empresonats, igual que el calvari penitenciari de dos homes de pau com els Jordis. A part de les imputacions d’altres patriotes i d’investigacions policials en curs, que probablement acabin amb més detencions i condemnes penals en un futur proper.<br /> El regne d’Espanya s’ha tret definitivament la carota. Ens enfrontem a un estat autoritari disposat a fer-nos tot el mal possible, sigui atonyinant-nos, engarjolar-nos o humiliant-nos. I en aquesta comesa s’hi abraona tota la crosta de l’espanyolisme més ranci i ultramuntà, des del Borbó fins a l’últim nostàlgic del franquisme, passant per aquells que es fan dir socialistes o federalistes, els falsos demòcrates, i els que perverteixen el sentit del dret a decidir per a no deixar-nos decidir res.<br /> Per aquest motiu és crucial per al nostre poble que el sobiranisme guanyi clarament les eleccions del 21-D. Per recuperar les institucions intervingudes. Per exigir la fi del captiveri dels nostres presos polítics. Per mostrar a Espanya, Europa i a tot el món la nostra voluntat de continuar la lluita per la República. Per fer l’autocrítica necessària i elaborar un full de ruta vencedor. Per dignificar-nos com a poble i superar el desànim de la darrera derrota. Per desenvolupar les polítiques socials i democràtiques que necessita la nostra ciutadania. Per a que la flama de la independència i la llibertat nacional segueixi viva. Per tot això i molt més és el perquè el 21-D són les eleccions que s’han de guanyar.<br /> PS: Algunes lectores i lectors m’han preguntat els darrers dies quina de les llistes sobiranistes recomanaria votar. Tant ERC, JxCat o la CUP són opcions ben respectables i, sigui quin sigui el resultat, s’hauran de posar d’acord per fer realitat durant la propera legislatura la República Catalana. Ara bé, la candidatura encapçalada per Oriol Junqueras és la que objectivament pot ser la més recomanable per ampliar la base social del sobiranisme. ERC és un partit històric sense cap cas de corrupció, que ha apostat sempre per la llibertat nacional i la justícia social. Pels seus valors d’esquerra i republicans té la credibilitat suficient per fer forat inclús dins l’electorat no estrictament independentista. Té un programa sòlid i realista, i els seus lideratges són ben valorats en totes les enquestes, amb l’èpica afegida que el seu president i candidat està patint els rigors de la presó espanyola. Que guanyés les eleccions <em>in carcere</em> seria el revés més gran que podria patir tant la monarquia com Mariano Rajoy i el seu govern totalitari. Sense desmerèixer cap dels altres partits patriòtics, ERC és sens dubte la millor opció electoral.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Per un Institut de Patrimoni de Barcelona]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16775/per-un-institut-de-patrimoni-de-barcelona</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16775/per-un-institut-de-patrimoni-de-barcelona</comments>
		<pubDate>Fri, 09 Dec 2016 14:39:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16775/per-un-institut-de-patrimoni-de-barcelona</guid>
		<description><![CDATA[El 2003, unes obres al casc antic de Barcelona van posar al descobert les restes de la seu de la primera universitat laica del Cap i Casal, fundada el 1431. La universitat va ser creada pel Consell de Cent de Barcelona, i estava situada entre els actuals Portal de l&#39;Àngel i Via Laietana, en una zona coneguda a l&#39;època com a Vilanova dels Arcs. Ara fa pocs dies, en ple 2016, part d&#39;aquestes valuoses restes han deixat d’existir. La causa d’aquesta pèrdua patrimonial irreparable és desgraciadament massa sovint coneguda a la nostra capital: combinació fatal, a parts iguals, de l’actuació impune de constructors destralers i una bona dosi de negligència municipal.<br /> És per evitar casos com aquest que els regidors d’ERC Alfred Bosch i Jordi Coronas han posat sobre la taula la creació d’un Institut de Patrimoni de Barcelona, en el marc de la conferència <em>Barcelona: un nou model d’urbanisme social</em> pronunciada recentment al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Un ens municipal que hauria de ser autònom, amb veu pròpia i capacitat de decisió, per garantir, com va dir Coronas, que el dret urbanístic no passi sempre pel damunt del dret del patrimoni.<br /> La seu d’aquest nou organisme també tindria una ubicació simbòlica: el Palau del Laberint d’Horta, la mansió històricament coneguda com a Palau Desvalls o del Marqués d’Alfarràs, construïda al segle XVIII i que té una antiga torre medieval de defensa, dita Subirana, adossada a la part posterior.<br /> La rehabilitació d’aquest immoble està projectada des de el mandat passat i, a més de reunir les condicions de superfície i ús per a l’institut, exemplifica la trista situació d’una part rellevant del patrimoni de la ciutat que queda fora dels grans circuits turístics, amb edificis de titularitat pública en un estat deplorable. Dels 4.000 metres quadrats que té aproximadament aquesta finca, un miler estan en estat ruïnós i uns altres mil han de remodelar-se íntegrament.<br /> A hores d’ara tothom sap que la preservació del patrimoni arquitectònic i cultural no és un objectiu principal pel govern d’Ada Colau. El sol fet de tenir de regidor d’Arquitectura algú com Daniel Mòdol, que en el temps que porta al càrrec només ha destacat per qualificar la Sagrada Família de “mona de Pasqua gegant”, o de Cultura a un Jaume Collboni, que primer diu que el teatre Arnau serà un equipament pioner en teatre infantil i al cap d&#39;un mes proposa enderrocar-lo, ho diu tot sobre la fiabilitat dels regidors del PSC en aquest camp.<br /> Un partit, el socialista, al que per cert hem d’<em>agrair</em> la desaparició o mutilació de notables edificis d&#39;interès cultural com la Casa Sicart, obra mestra d&#39;Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem, els palaus Finestrelles i Mauri, la casa natal de Joan Maragall, la masia Casa Morera, el palauet de Miramar, les restes del Baluard del Migdia, etc.<br /> Cal agrair aplaudir que, malgrat estar a l’oposició, els regidors d’ERC siguin els que formulin les propostes més serioses i fecundes sobre urbanisme i patrimoni. Ara bé, sembla que el tàndem Colau-Collboni estigui per altres coses. Encara és hora que facin una valoració de la proposta republicana sobre aquest Institut Municipal de Patrimoni, d’altra banda tan necessari per a la ciutat. Però està clar que comuns i <em>sociates</em> han arribat a un punt d’autosuficiència i enrocament que fa l’efecte que el que no els interessa a ells, no interessa a Barcelona. I aquest camí sectari únicament pot dur-nos al desastre col·lectiu.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El cas Espot o l’Espanya eterna]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16701/el-cas-espot-o-lespanya-eterna</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16701/el-cas-espot-o-lespanya-eterna</comments>
		<pubDate>Mon, 21 Nov 2016 16:48:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16701/el-cas-espot-o-lespanya-eterna</guid>
		<description><![CDATA[Som al segle XXI però en alguns aspectes notables el Regne d’Espanya actua com si estigués encara al XIX. Una mostra d’aquesta regressió constant a les essències més tronades que subsisteix en l’ànima col·lectiva espanyola és el cas Espot. Recordem que Santiago Espot, el president de Catalunya Acció, és fins el moment l’únic civil (no és electe ni té cap càrrec oficial) acusat i imputat des que va començar el procés sobiranista.<br /> El seu únic <em>delicte</em> segons la Fiscalia va ser redactar el manifest “Per la xiulada a l&#39;himne espanyol i al rei Felip de Borbó” difós poc abans de la final de Copa entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao que es va jugar al Camp Nou el 30 de maig de 2015. El manifest va ser signat per dotze entitats sobiranistes i secundat per prop de 100.000 aficionats catalans i bascos que van fer la xiulada més gran i monumental que es recorda. Va ser un espectacle esportiu i polític, digne de figurar al llibre Guinness dels Rècords, que va ser retransmès en directe a tot món. Ha estat la mostra més inapel·lable de rebuig que ha rebut un Borbó des de 1931, com a mínim.<br /> La reacció no es va fer esperar i a la mitja part del partit el govern espanyol va anunciar que es prendrien accions contundents contra els organitzadors de la protesta. Al cap de dos mesos es van imposar multes de 90.000 € a Santiago Espot, 100.000 € a Catalunya Acció, i 70.000 € a cadascuna de les altres onze entitats signants del manifest.<br /> Però encara no n’hi havia prou per donar escarment. Es volien penes de presó. Per això ara l’estat vol jutjar i condemnar Espot per un presumpte delicte d’opinió i expressió. Malgrat que qualsevol persona mínimament civilitzada i democràtica pugui pensar que el que estan fent amb aquest destacat activista és d’una absoluta baixesa i ximpleria (que ho és), cal tenir en compte que perseguir manifestos és molt espanyol: ja van fer-ho amb Josep Anselm Clavé per un escrit en favor de la primera vaga general de 1855, o amb Jordi Pujol i el seu pamflet “Us presentem al general Franco” que va originar els Fets del Palau de 1960.<br /> I si el 1833 Mariano José de Larra ja es queixava del “<em>vuelva usted mañana</em>” típic dels funcionaris madrilenys, Santiago Espot ha hagut d’escoltar “<em>vuelva usted la próxima semana</em>” de tot un jutge de l’Audiència Nacional de Madrid perquè se l’havia citat a declarar sense haver tingut accés prèviament l’expedient del sumari!<br /> Un setmana més tard Espot ha tornat a l’<em>Audiencia</em> i, per patriotisme i dignitat, s’ha negat a donar explicacions a fiscal i jutge. En sortir de la compareixença ha assegurat que no ha declarat perquè la seva "és una causa completament polititzada". "El cas vulnera el meu dret a la llibertat d&#39;expressió i suposa un xoc entre aquest dret i una protecció que es dóna a la simbologia de l&#39;Estat que no comparteixo", ha afegit rotundament. Davant la seva actitud desafiant, la fiscal va demanar que se li imposessin mesures cautelars com si fos un delinqüent perillós en risc de fuga que el magistrat, en un moment de lucidesa, ha rebutjat.<br /> Ara que els dirigents del procés estan parlant obertament d’actuar “sense por”, de “desobediència”, de “plantar cara”, de “marxar” i “fer-ho” fins a les últimes conseqüències, farien bé de prendre bona nota de l’exemple d’enteresa, determinació i coratge que ha demostrat Santiago Espot, el primer independentista que s’ha d’enfrontar amb els poders fàctics espanyols sense aixopluc institucional.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L’estranya exposició del Dr. Vinyes i Mr. Pisarello]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16573/lestranya-exposicio-del-dr-vinyes-i-mr-pisarello</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16573/lestranya-exposicio-del-dr-vinyes-i-mr-pisarello</comments>
		<pubDate>Mon, 24 Oct 2016 18:38:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16573/lestranya-exposicio-del-dr-vinyes-i-mr-pisarello</guid>
		<description><![CDATA[En el meu darrer article ja vaig avisar que la fallida exposició <em>Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai Urbà</em>, seria una font de problemes per a l’Ajuntament i que acabaria oferint una imatge lamentable de Barcelona. La previsió s’ha complert amb escreix: tal i com estava concebuda, ha durat just cinc dies.<br /> El més grotesc de tot plegat és que, a banda dels aldarulls continuats i la destrossa de l’estàtua eqüestre del dictador, el Born CC quedarà per sempre més vinculat al record d’aquesta polèmica (i breu) mostra d’estatuària feixista al carrer.<br /> Sigui dit d’entrada que s’hagués evitat tota aquesta vergonyant picabaralla política i mediàtica, si aquestes escultures s’haguessin exhibit en un lloc més apropiat. És a dir, en un recinte museístic que n’hagués millorat la contextualització i garantit la conservació. O, si més no, en un espai més adient i vinculat a les obres com per exemple el castell de Montjuïc.<br /> En l’exposició <em>300 Onzes de setembre (1714-2014) </em>que es va fer al MHC ja es va exhibir un bust del general Franco i no va patir cap desperfecte. El més lamentable és que la mostra, si hagués estat ben pensada, podria haver explicat aspectes prou interessants i que haguessin mostrat com la brutal dictadura franquista no només va arrasar el país en tots els aspectes sinó que també va corrompre l’ànima de molta gent.<br /> Es podria relatar com un escultor catalanista com Frederic Marès, que va fer el monument a Francesc Layret i concursà per fer l’estàtua de la República pel monument a Pi i Margall, i que durant la Guerra Civil es va posar a les ordres de la Generalitat per salvaguardar el patrimoni cultural català, va acabar col·laborant amb el nou règim dictatorial fins esdevenir un dels seus artistes de referència.<br /> O bé el cas de Josep Viladomat -germà de Joan Viladomat, compositor de la cèlebre <em>sardana republicana</em>- un republicà compromès que va guanyar el concurs de l’estàtua de la República al qual ens hem referit suara. Retornat després de força anys d’exili, Viladomat acabà acceptant l’encàrrec de l’alcalde Porcioles de fer el Franco a cavall després que la guàrdia civil li fes la vida impossible, confiscant-li el cotxe i altres pertinences, i amenaçant-lo de ser jutjat per contraban.<br /> Darrera cadascuna d’aquestes estàtues hi havia una història humana, amb els seus clarobscurs, els seus drames íntims i les misèries fruit d’una època terrible, i que el poc encert amb que s’ha fet la mostra ha desdibuixat absolutament.<br /> La conclusió és que el fiasco d’aquesta exposició té pares reconeguts: Ricard Vinyes, Manel Risques i Gerardo Pisarello. Ara és l’hora que assumeixen les màximes responsabilitats, si volen salvar la poca credibilitat que li queda al decadent equip municipal de BeC-PSC.<br /> En el seu article <em>Franco i el menys comú dels sentits</em>, el regidor republicà Alfred Bosch ha fet una encertat retrat de la política que practiquen els comuns: “En lloc d’agafar el toro per les banyes, es tendeix a buscar el refugi de la consigna i l’impacte públic. Massa pancarta i massa piulada per tan poca feina.” Després d’un any i escaig d’Ada Colau a l’alcaldia ja es veu que el seu projecte de ciutat no dóna més de sí. El seu govern ha estat sent fins ara un còctel explosiu d’inconsistència, prepotència, incompetència i <em>agitprop</em> de curta volada. I el pitjor és que no som ni a l’equador del mandat... Pobra Barcelona!]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Feixisme al carrer]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16460/feixisme-al-carrer</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16460/feixisme-al-carrer</comments>
		<pubDate>Mon, 26 Sep 2016 18:38:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16460/feixisme-al-carrer</guid>
		<description><![CDATA[Recentment s’ha sabut que l’amo d’un bar d’Ausburg (Baviera) pot ser condemnat a tres anys de presó per tenir ampolles amb el retrat de Hitler al seu local. A Espanya en canvi, a Despeñaperros (Ciudad Real) hi ha el restaurant Casa Pepe, un autèntic museu del franquisme on es pot adquirir <em>vino español </em>amb DO feixista etiquetat amb imatges de Franco, José Antonio, i altres sinistres <em>mandamases</em> del règim.<br /> A la resta d’Europa seria impensable, per exemple, que una estàtua de Hitler s’exhibís a la via pública. A Melilla en canvi, una de Franco ha burlat la llei de memòria històrica amb l’absurd pretext que és en homenatge a la seva actuació a la Guerra del Rif i no com a dictador. És com si a Alemanya es permetés exhibir una efígie de Hitler amb l’argument que se’l reconeix pel seu servei com a caporal de l’exèrcit alemany de la Primera Guerra Mundial i no com a <em>Führer</em>.<br /> Són aquestes immenses diferències entre una cultura democràtica avançada com és l’alemanya i una de baixa qualitat com l’espanyola, el que fan tan desaconsellable l’exposició temporal "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà", que s&#39;inaugurarà el 14 d&#39;octubre al Centre Cultural del Born, i on es preveu exhibir les estàtues <em>Victòria</em> que Frederic Marès va esculpir pel "Cinc d&#39;Oros", i el Franco eqüestre de Josep Viladomat -el qual va ser decapitat el 2013- a la plaça Comercial.<br /> Les raons per refusar la proposta que presenta l’Ajuntament de Barcelona en Comú van ser magistralment exposades pel regidor republicà Juanjo Puigcorbé: “Ara que ens esforcem per eradicar de la ciutat els darrers vestigis de la simbologia feixista, vostès reubiquen en l’espai públic estàtues franquistes. Per molta gent, per massa gent, les ferides són encara obertes. Però altres, una minoria certament, viuran amb satisfacció, amb orgull fins i tot, aquesta efímera reposició.”<br /> I sense ser cap profeta, ja avanço que les principals imatges que quedaran d’aquesta desafortunada exhibició seran les fotos d’ultres, neonazis i nostàlgics del franquisme fent la salutació feixista al costat de les estàtues, circulant per les xarxes socials. Feixisme al carrer en estat pur. Quina gran publicitat internacional per a Barcelona!<br /> També ho ha dit ben alt i clar el cap del grup d’ERC a l’Ajuntament, Alfred Bosch: “Amb l&#39;exhibició de les estàtues franquistes, Barcelona en Comú ha perdut el sentit comú.” I el que crida força l’atenció és que ha estat precisament gràcies a l’abstenció de la CUP, al costat del PP i C’s, a la passada comissió municipal de Cultura que aquesta exposició ha pogut mantenir-se programada<br /> En fi, calcem-nos fort perquè aquest proper octubre, gràcies a Ada Colau, Gerardo Pisarello i al doctor Ricard Vinyes, “<em>volverán banderas victoriosas</em>” a Barcelona. El <em>run-run</em> de 1939.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Els sense nom]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16385/els-sense-nom</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16385/els-sense-nom</comments>
		<pubDate>Mon, 05 Sep 2016 18:21:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16385/els-sense-nom</guid>
		<description><![CDATA[Mal fineix qui mal comença. Malgrat que no se n’ha fet gaire sang, és ben sabut que el congrés de liquidació de CDC, i de fundació del nou Partit Demòcrata Català, celebrat el passat juliol, va ser un autèntic guirigall. De fet algunes escenes, com el sainet en la tria del nom, semblen extretes d’un espectacle de La Cubana.<br /> Sols cal recordar que la direcció, es va gastar inútilment més de 30.000 € en elaborar dues propostes—’MésCatalunya‘ i ‘Catalans Convergents’— que no es van sotmetre a la votació pel malestar que van generar entre els associats. Posteriorment, només ‘Junts per Catalunya’, ‘Partit Nacional Català’ i ‘Partit Demòcrata de Català’ van arribar a la ronda final. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el president de CDC, Artur Mas, van optar per ‘Junts per Catalunya’ a la primera votació, i per ‘Partit Nacional Català’ a la segona. Però al final van haver d’empassar-se el que just no volien. Alguns testimonis del moment han afirmat que les seves cares eren un poema!<br /> Els associats del PDC han demostrat tenir molt poca vista o sentit polític en l’elecció del nom. Primer perquè ha fet emprenyar, amb tot la raó, a la gent de <em>Demòcrates de Catalunya </em>que poden acabar portant el cas als tribunals. I en segon, perquè en el context de la UE, associar els termes “partit”, “democràcia” (o algun dels seus derivats) amb una organització de caire nacionalista, no fa més que aixecar suspicàcies internacionals. Per exemple, a Brussel·les i a la Haia, recorden prou bé el Partit Democràtic Serbi del sinistre Radovan Karadžić. I és clar que no té res a veure amb el PDC, però el nominalisme en política sol ser important.<br /> Ara a més, se’ls ha afegit un altre contratemps: tampoc podran utilitzar l’acrònim PDC perquè el té registrat Antonio Ortiz Onteniente, únic regidor del PDC oficial i legalitzat, és a dir, el Partido Demócrata de Colmenar de la Oreja, municipi de la comunitat de Madrid.<br /> És clar que podrien tenir una sortida si accepten canviar PDC per PDCat, que correspon a Pàtria i Dignitat, marca que hauria estat registrada per Roger Granados, Sandra Lomas i Rut Carandell, els tres membres de Reagrupament, el partit fracassat de l’exconseller Joan Carreteto avui adherit al PDC. I tot i així qui sap si el cedirien sense contrapartides, ja que el dirigent reagrupat Ignasi Planas es va presentar per ser coordinador general del PDC i va perdre estrepitosament contra Marta Pascal.<br /> En resum, tot i que ho neguin públicament, el millor que podria passar a la militància exconvergent és que el Ministerio del Interior els seguís denegant la inscripció al registre de partits polítics i n’hagin de buscar un de més afortunat. Perquè en política també el nom fa la cosa.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L’hora de desobeir]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16288/lhora-de-desobeir</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16288/lhora-de-desobeir</comments>
		<pubDate>Mon, 01 Aug 2016 19:15:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16288/lhora-de-desobeir</guid>
		<description><![CDATA[Després que el Tribunal Constitucional suspengués la resolució del procés constituent aprovada per Parlament i hagi advertit la presidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell, i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i els membres del Govern i de la Mesa, de la seva responsabilitat, que pot arribar a ser penal, i que els amenaça amb multes econòmiques i fins i tot la inhabilitació, si ignoren la seva suspensió, queda clar que el procés sobiranista s’aproxima al seu punt crucial.<br /> A partir d’ara difícilment es podrà progressar més en la desconnexió sense col·lidir amb les estructures jurídiques i coercitives de l’estat espanyol. Per tant, el Parlament i el Govern aviat només podran avançar per la via de la unilateralitat o bé retrocedir. Al setembre hauran de decidir amb totes les conseqüències cap a on encaminen els seus propers passos.<br /> Des que va començar el procés sempre s’havia dit que aquest moment arribaria. L’instant precís d’iniciar la desobediència a les lleis espanyoles per passar a obeir estrictament les catalanes. Doncs bé, ja som davant la cruïlla. I si bé la desobediència té els seus riscos –que no són pocs- tant per al nostre autogovern com pels diputats i càrrecs institucionals sobiranistes, també és cert que no practicar-la posarà en escac i mat al procés, amb tota la frustració nacional que això comportaria.<br /> Potser hi ha qui tindrà la temptació de proposar alguna “tercera via”, com la que ha practicat el conseller Santi Vila amb els béns artístics de Sixena. Un estrany tipus de “mitja obediència” que a dia d’avui no sembla que porti gaire enlloc. Recordem que la Generalitat ha tornat 53 peces patrimonials del total de 97 que reclamava el govern aragonès i la jutgessa d’Osca. I que la setmana passada la Generalitat va presentar un recurs d’empara al TC per evitar que la resta d’obres surtin del Museu de Lleida.<br /> No deixa de ser una estrambòtica coincidència, o una broma del destí, que la mateixa setmana que el Parlament ha aprovat el full de ruta constituent, que passa sí o sí per desacatar el TC espanyol, la conselleria de Cultura recorri al mateix tribunal per dirimir un conflicte que afecta al patrimoni català. Si el món encara ens mira, qualsevol observador internacional haurà quedat ben al·lucinat. Es pot desobeir, o no. Però a aquestes alçades del procés fer qualsevol altre cosa pot ser ridícul.<br /> Els nostres Govern i Parlament tenen la majoria (que no l’hegemonia) política i social suficient per tirar endavant la desconnexió i la ruptura amb la legalitat espanyola. Tanmateix aquest gest decisiu requerirà grans dosis d’unitat, audàcia i coratge. Avançant sense por i estant preparats per a la contundent resposta de Madrid. El moment s’acosta. Ara és l’hora.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[ERC, per no equivocar-se]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16088/erc-per-no-equivocar-se</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16088/erc-per-no-equivocar-se</comments>
		<pubDate>Fri, 17 Jun 2016 14:28:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16088/erc-per-no-equivocar-se</guid>
		<description><![CDATA[Un dels aspectes que crea més desconfiança en l’electorat, i que a la llarga aprofundeix en el descrèdit de la política i minva el prestigi de les institucions representatives, és el fet que una formació política no compleixi el seu programa, i que actuï de manera dissonant amb el que havia anunciat durant la campanya electoral. Això provoca la frustració del ciutadà, que se sent traït, i agafa la sensació que ha llençat el seu vot al wàter. I després de la decepció inicial, pensa que s’ha equivocat anant a les urnes.<br /> Malauradament a Catalunya, on sovint presumim de ser un dels bressols de la democràcia parlamentària, hem viscut massa casos d’aquest tipus. Qui no recorda quan CiU es va presentar a les eleccions espanyoles del 1996 amb el lema “Plantarem cara” i van acabar fent Aznar president? O les innumerables vegades que el PSC s’ha presentat a Catalunya prometent una cosa i després els seus diputats al congrés de Madrid n’han acabat fent una altra? Aquests són dos exemples d’aquella vella política que fóra bo que desaparegués per sempre.<br /> Tanmateix, algunes de les formacions que es presenten sota l’etiqueta de la nova política, pateixen els mateixos tics que la vella. Un cas ben concret és el de Podemos i la seva sucursal autòctona. Diuen defensar un suposat referèndum que permeti el dret a decidir de la nació catalana, però de seguida avisen que això no serà una línia vermella de cap negociació. És a dir, que guardaran la proposta al calaix. Igual com feia el PSOE amb el federalisme, o CiU amb l’estat plurinacional quan pactava amb el PP a Madrid i a Barcelona.<br /> Amb les dades que disposem avui, és evident que tot sobiranista que voti En Comú Podem acabarà llençant el seu vot, acabarà equivocant-se. Llavors, quin és l’únic partit independentista que no defraudarà? Que defensarà amb tota la fermesa al congrés i al senat la República Catalana? I que a més és l’única formació amb opcions de guanyar als comuns i visualitzar políticament que Catalunya vol ser lliure?<br /> És clar que hi ha l’alternativa d’abstenir-se, com defensa la CUP, o la candidatura de CDC, la del vell partit de Jordi Pujol i Miquel Roca, sense cap oportunitat real d’incidir ni tenir un paper destacat en les eleccions del 26-J. Per això, si fem un senzill exercici d’intel·ligència patriòtica, arribarem a la conclusió que els independentistes han de votar massivament, i que han de fer-ho pels únics que pel seu compromís, trajectòria, i el perfil dels seus candidats, ens inspiren confiança i ofereixen garanties d’èxit.<br /> Perquè el que es decidirà aquell dia és si una majoria de catalans es deixen seduir pel nou regeneracionisme espanyol, que és tant mel·liflu que ni qüestiona la continuïtat del règim borbònic, o bé aposta decididament per la defensa de l’estat propi i els veritables interessos nacionals i socials del nostre poble.<br /> La conclusió és clara. Per no equivocar-se només hi ha un vot possible i segur: ERC.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Els nous que eren vells]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16013/els-nous-que-eren-vells</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16013/els-nous-que-eren-vells</comments>
		<pubDate>Fri, 03 Jun 2016 16:09:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/16013/els-nous-que-eren-vells</guid>
		<description><![CDATA[Quan Ada Colau va preferir pactar amb els PSC enlloc d’ERC va quedar ben clar que dins Barcelona en Comú havien guanyat la batalla el sector afí a ICV. De fet les negociacions ja van ser sospitoses. A ERC se li demanava que entrés a un nou tripartit municipal amb els de sempre, exigència que no es feia al PSC. I això que ERC té més regidors (5) que el PSC (4) i, per complicitat sobiranista, era un aliat més fiable a l’hora d’obtenir la geometria variable necessària per pactar a dreta i esquerra (CDC i CUP). Era l’única opció viable per tirar endavant un projecte de ciutat de canvi però que seguia estant lluny de la majoria absoluta.<br /> Per què BeC ha escollit l’opció que menys garanteix el canvi? Potser és que no volen canviar gaire coses... o les justes per a que tot segueixi igual. I és que res d’això s’entendria sense assumir que ICV ha acabat parasitant BeC. De fet, els “comuns” estan esdevenint la nova Iniciativa. O la vella. És a dir, aquella que es trobava a gust amb el PSC i renegava del sobiranisme. I que com a molt acceptava un “dret a decidir” retòric i poc convençut.<br /> Aquest retorn al passat s’ha vist clarament amb la qüestió del tramvia de la Diagonal, un projecte car, innecessari, i que no garanteix una millora significativa de la mobilitat. El “nou” bipartit torna a la pantalla de l’antic. Hi ha hagut una regressió al 2010. Llavors els resultats de la consulta van ser inapel·lablement contraris a cap reforma que inclogués el tramvia. Ara volen reprendre el tema on el va deixar Jordi Hereu, i per això no volen sotmetre-ho a votació ciutadana. Quina serà la pròxima proposta? Fer la reedició del fracassat Fòrum de les Cultures?<br /> Una altra prova de com els nous-vells ens han volgut amagar l’ou, és amb el canvi de nom de la plaça Joan Carles I. Com és sabut, l’abril de 2012 un centenar de personalitats barcelonines va enviar una carta al llavors alcalde Xavier Trias per demanar la restitució del monument a la República trinxat pels franquistes i el canvi de nom de la plaça per República Catalana. De la recuperació del monument res no se’n sap. Però quan es va decidir fer el canvi de nomenclàtor a instàncies d’ERC, no es va escollir el nom que s’havia demanat sinó un d’asèptic: Cinc d’Oros... just el que sempre havia proposat ICV!<br /> Però la cosa no acaba aquí. L’actual regidor Jaume Collboni, va sentenciar que "Joan Carles I, com a figura històrica vinculada a la construcció del país, ha de tenir un lloc" a Barcelona. Per afegir tot seguit que "és una figura històrica, i qualsevol ciutat del món reconeix aquestes figures, hagin estat monarques, emperadors o figures republicanes". Sense tenir prou amb el que havia declarat, aquest <em>palmero</em> dels borbons encara va insistir: "És una figura amb vinculació directa amb la història del país, i Barcelona ha de rendir aquest homenatge i respecte a aquesta figura històrica". Segur que ja estan cercant un espai discret per tornar-nos a endinyar el nom d’un dels reietons espanyols més degradats de la Història.<br /> El que ha passat amb aquesta plaça és la metàfora del que serà el bipartit BeC-PSC: fer veure que tot canvia per en realitat no canviar res. Ja ho digué Alfred Bosch a la carta oberta que va adreçar a Ada Colau i els seus seguidors: “Tot indica que ja teniu gairebé tancat el pacte per tornar a fer el mateix de sempre amb els de tota la vida. Amb aquell partit, aquell estil de govern i aquell model de ciutat que nosaltres ja vam rebutjar fa prop de deu anys.” La negativa d’ERC a ser còmplice d’aquesta farsa ha estat recentment avalada per una gran majoria de la militància de Barcelona. I cada vegada es fa més evident, per necessari, que cal construir una alternativa d’esquerres i sobiranista des d’una oposició que ha de ser tan responsable com implacable.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Mejías o la llavor de l’odi]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15884/mejias-o-la-llavor-de-lodi</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15884/mejias-o-la-llavor-de-lodi</comments>
		<pubDate>Mon, 09 May 2016 18:02:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15884/mejias-o-la-llavor-de-lodi</guid>
		<description><![CDATA[Una de les grans virtuts de twitter és que, tard o d’hora, les piulades acaben mostrant la veritable talla ètica i intel·lectual de cadascun dels usuaris. Aquest passat cap de setmana hem sabut de quina pasta està feta Carina Mejías, la presidenta del grup municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona.<br /> Tot va començar amb les amenaces de dos espanyolistes simpatitzants (i potser també militants) de C´s cap els diputats d&#39;ERC, Joan Tardà i Gabriel Rufiá: "<em>En caso de golpe de Estado sobran farolas en Hospitalet y Cornellà para colgarles</em>”, diu un dels tweets.<br /> Un altre afegeix que "<em>me gustaría ver a Gabriel Rufián y Joan Tardà en Hospitalet y Cornellà tras su mierda de golpe de Estado. Degollados</em>". Carina Mejías, ha participat de la conversa per indicar a aquests dos usuaris, habituals en les seves converses, que "<em>las noches del sábado son muy divertidas con vosotros. Pero teneis que reconocer que a veces sois crueles</em>". Mejías ha acompanyat a aquesta frase amb diverses emoticones de cares somrients. Més tard, ha escrit que “<em>me parto</em>“ amb els comentaris llegits.<br /> Això va provocar l’enèrgica reacció tant de Tardà: "Carina Mejías, vols dir que animar gamberros a degollar-nos a Rufián i a mi mateix és democràticament gaire saludable?", com de Rufián: "Quan Ciutadans es treu la careta". Alfred Bosch, per la seva banda, ha demanat també la dimissió de Mejías: “Demanaries la meva dimissió si jo hagués dit això, i faries bé”.<br /> Per mirar de disculpar-se, amb un cinisme que fa feredat, com si tot hagués estat fruit d’una “<em>fiebre del sábado noche</em>” la regidora de Ciutadans a l&#39;Ajuntament de Barcelona ha assegurat que "els meus comentaris no responien a aquest fil que no vaig llegir complet. La meva més ferma condemna a qualsevol manifestació de violència". Però una lectura acurada del “fil” indica que està mentint, encara que hagi intentat esborrar les desafortunades piulades del seu compte de twitter.<br /> Ciutadans hagués pogut posicionar-se clarament a favor de la no violència condemnant les declaracions i forçant a la dimissió o al cessament de Mejías. Enlloc d’això, el seu líder, Albert Rivera l’ha disculpat malgrat reconèixer “l’error” de la seva regidora. De fet, no és la primera vegada que Mejías dóna mostres de la més absoluta intolerància. En una entrevista al diari Ara del maig passat, va assegurar entre rialles que abans que l’Imax o el Zoo, “enderrocaria el Born Centre Cultural, per partidista”.<br /> És ben curiós que un dels insults que els de <em>Ciudadanos</em> empren més contra els independentistes és el de “talibans”. En canvi, és des de l’espanyolisme radical que representa electoralment C’s que es fan propostes d’arrasar jaciments arqueològics, degollar innocents o penjar dissidents dels fanals: el mateix van fer els talibans amb el president afganès Najibullah. Són precisament ells els que semblen voler aplicar les atrocitats de manual del bon talibà sobre els sobiranistes, per desgràcia tan acostumats a somriure i posar l’altra galta davant les amenaces i provocacions dels violents.<br /> Mejías, com altres dirigents de C’s i el PP, davant la impotència de veure que una majoria de catalans ja han decidit emprendre el seu propi camí al marge de l’estat espanyol, han optat per provar de sembrar la llavor de l’odi a casa nostra. Qui sap si algun dia no recolliran ells mateixos els fruits amargs del que matusserament estan avui conreant.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[I la República Catalana?]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15800/i-la-republica-catalana</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15800/i-la-republica-catalana</comments>
		<pubDate>Mon, 25 Apr 2016 18:20:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15800/i-la-republica-catalana</guid>
		<description><![CDATA[Primer de tot és de justícia agrair al govern d’Ada Colau que hagi decidit canviar el nom de la plaça Joan Carles I, aquell individu execrable que, com a <em>Príncipe de España</em> i hereu del general Franco, va ser còmplice silent de l’assassinat de Salvador Puig Antich i la resta d’executats en els darrers anys del règim militar. I que com a membre de l’esperpèntica nissaga Borbó, va començar aplaudint les atrocitats del dictador i ha acabat donant símptomes congènits de la degeneració familiar, amb el maluc fracturat després de caure del llit de la seva amant mentre caçava indefensos elefants a Botswana.<br /> Dit això, i reconeixent que el govern de Barcelona en Comú ha fet el que l’alcalde “sobiranista” Xavier Trias mai va gosar, sigui per manca de coratge o per les <em>liaisons dangereuses </em>del seu partit amb la monarquia, no podem estar d’acord amb el nom escollit per substituir el de Juan Carlos I. És a dir, Cinc d’Oros. Aquest, si bé és un nom popular, que una revista satírica li va posar quan la urbanització de la cruïlla era mínima i estava formada per només una rotonda central i quatre de laterals més petites, guarnides amb uns fanals modernistes de ferro forjat que li donaven aèriament l’aspecte del famós naip de la baralla espanyola.<br /> Tanmateix no és l’únic nom popular que ha tingut l’indret. Acabada la Guerra Civil, els feixistes van retirar l’estàtua de la República que rematava la columna del monument a Francesc Pi i Margall, inaugurat el 1936. En el seu lloc hi van posar l’escultura d’un aligot franquista i la gent l’anomenà la “plaça del lloro”, fins que un llamp el va abatre. Llavors es va cobrir el buit en punxa, i els ciutadans han conegut aquell indret fins avui com a “plaça del llapis”. De fet, si realment es volgués posar un topònim popular hauria de ser aquest.<br /> Així que el govern dels “comuns” han optat per la via fàcil, la menys compromesa. Perquè s’ha de recordar que el 14 d’abril de 2012 un centenar de destacades personalitats barcelonines de l’àmbit acadèmic, cultural, polític i social de la ciutat, van demanar al llavors alcalde Trias que canviés el nomenclàtor de la placeta pel de República Catalana. A l’exalcalde que ni es va atrevir a revocar la Medalla d’Or a la infanta Cristina encara li deuen tremolen les cames.<br /> I és una llàstima que Colau no hagi estat prou valenta per assumir, amb un gest simbòlic i demandat per la ciutadania, aquests valors republicans, democràtics i catalanistes. Més quan aquest any 2016 es commemorava el 375 aniversari de la proclamació de la Primera República Catalana pel president Pau Claris (1641), i el 85è de l’assoliment de la Segona, pel president Francesc Macià (1931). Hagués estat el moment idoni per homenatjar en un rellevant emplaçament urbà una forma de govern, malauradament efímera però real, de la qual els catalans ens hem dotat en els moments decisius de la nostra Història.<br /> Malgrat això, els patriotes republicans no ens donarem per vençuts i, si bé avui aplaudirem el canvi de nom amb la mateixa fermesa i seguretat amb la que el general Prim va dir que els borbons “<em>jamás, jamás, jamás</em>”, tampoc no deixarem d’insistir en que aquesta plaça, punt neuràlgic i emblemàtic de la Diagonal i el Passeig de Gràcia, tingui el nom que millor li correspon. El d’una idea vívida del passat -la República Catalana- que ens guia l’anhel present, però que sobretot ens assenyala un esplendorós futur.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Biblioteques al contenidor]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15585/biblioteques-al-contenidor</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15585/biblioteques-al-contenidor</comments>
		<pubDate>Thu, 17 Mar 2016 18:02:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15585/biblioteques-al-contenidor</guid>
		<description><![CDATA[Una biblioteca ha estat destruïda. Aquesta vegada no ha estat a Iraq, ni a Síria, ni al Iemen. Ni l’han arrasat talibans, gihadistes ni d’altres tocats del bolet. Ha passat a Catalunya i ha acabat amb ella un alcalde i una colla de regidors.<br /> Els fets van passar a Avinyonet de Puigventós, on es va decidir tancar la Biblioteca Municipal Josep Poch per les poques visites que tenia. L’Ajuntament va dir que només havia rebut cinc visites en quinze anys. No sé si aquestes dades són certes. El que sí sé és que són lamentables. Perquè quan no va la gent a una biblioteca el problema no és de la biblioteca en sí mateixa sinó de qui la gestiona. Una reflexió bàsica que devia fer mandra a l’ajuntament. Així que sense rumiar-s’ho gaire es va acordar sentenciar a mort la biblioteca i que la sala on hi estava ubicada havia de ser un espai de <em>coworking</em> per als emprenedors, que observant la dedicació del consistori en promocionar les seves instal·lacions ja veurem l’èxit que tindrà. I és clar, els llibres molestaven.<br /> La solució a la feixuga molèstia també va ser fàcil: es va procedir a llençar al contenidor de paper més de 700 llibres, perquè, segons fonts municipals, estaven en mal estat i no tenien cap valor. Els responsables d’aquest poble, governat per CDC, i que va camí de convertir-se en el Lepe de l’Empordà, haurien de saber que el valor d’un llibre no rau solament en el seu estat físic sinó en el coneixement intrínsec que l’obra aporta. Imagineu-vos que aquests individus haguessin descobert, per exemple, els manuscrits del mar Mort. Igual els haguessin fet servir de papir de wàter perquè “estaven en mal estat”.<br /> Ratllant el cinisme, l’alcalde convergent Josep Maria Bartolomé , ha deixat dit que era millor abocar-los al contenidor per tal de “reciclar-los en benefici del poble “. Perquè resulta que “els llibres no s&#39;han llençat sinó que s&#39;han reciclat per donar-los una nova utilitat per a la mainada”. Quin gran prescriptor cultural el senyor alcalde!<br /> Bona part del fons provenia de particulars, entre ells l&#39;advocat i polític Josep López de Lerma, que estudia denunciar-los pel que considera una “pèrdua irreparable del patrimoni cultural i bibliogràfic del municipi”. ERC, a l&#39;oposició, va demanar un ple extraordinari perquè l&#39;equip de govern doni explicacions, i aquest campió del reciclatge ha anunciat que algun dia hi haurà una nova biblioteca “sense cap cost municipal”. Bartolomé ha superat el <em>low cost</em> per proclamar el <em>no cost </em>cultural. Qui sap si no estem davant el primer Premi Nobel català...<br /> Fa pocs dies el flamat conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila, va pronunciar la conferència “Demà és ara. Polítiques culturals en un moment fundacional” al Palau de la Música. Sigui dit que pels que portem anys al sector vam tenir sensació de <em>déjà vu,</em> amb alguns passatges que fins i tot ens evocaven la retòrica del conseller Pujals. Va parlar de la construcció de la biblioteca central de Barcelona, pendent des del segle XIX.<br /> Però potser abans d’abordar els grans temes caldria saber resoldre els petits. El que alguns l’aconsellaríem és que cridés a capítol i alliçonés alguns alcaldes, començant per l’il·lustríssim senyor Bartolomé, i els fes entendre que les biblioteques són equipaments bàsics per a l’educació d’una societat cívica i culta. Que fomenten la lectura i reforcen un lleure constructiu. Al segle XXI i en ple procés de construcció d’un estat propi, aquestes són qüestions que a casa nostra haurien d’estar superades. Però un petit poble de l’Alt Empordà ens ha fet recordar que la incultura i l’estupidesa humana són eternes.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Què li devem al PSC?]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15492/que-li-devem-al-psc</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15492/que-li-devem-al-psc</comments>
		<pubDate>Tue, 01 Mar 2016 20:01:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15492/que-li-devem-al-psc</guid>
		<description><![CDATA[La destrucció del patrimoni cultural és una xacra que la Humanitat sembla que no es pugui treure de sobre. Ens horroritzen les imatges dels fanàtics d’Estat Islàmic arrasant jaciments, construccions mil·lenàries i obres d’incalculable valor artístic i històric. Però massa sovint, com pensant que les societats occidentals estan guarides d’aquests estralls, no tenim prou cura en la protecció d’aquell patrimoni que tenim més proper.<br /> Aquí molts desconeixen, per exemple, que la necròpolis musulmana de Maqbara, als afores d’Àvila, va ser completament destruïda per fer-hi una urbanització, un supermercat i un pàrquing. Era un jaciment únic a Europa. El més gran cementiri mudèjar trobat mai intacte al continent. Però ni l’ajuntament d’Àvila ni la Junta de Castilla i León, dominats pel PP, van creure oportú protegir i conservar aquesta espectacular troballa.<br /> De res van servir les protestes del món acadèmic i cultural. Ni pensar que en el futur l’excavació podria actuar com a reclam turístic de la zona. Eren els anys forts del totxo previs a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’edat d’or de l’<em>Aznarato</em>. I sembla ser que al tradicional menyspreu per la Cultura dels polítics <em>peperos</em>, s’hi va afegir la voluntat d’esborrar el rastre musulmà de Castella, com si fos una part de la seva Història que els molestés. D’aquella tragèdia patrimonial sense precedents se n’ha fet un documental molt recomanable dirigit per José Ramón Rebollada.<br /> Per alguns catalans, Àvila i aquells temps potser queden molt lluny. Però a casa nostra també hem anihilat el patrimoni. local. El més trist de tot és que, a la capital, algunes d’aquestes destrosses s’han produït molt recentment. Qui no recorda la destrucció de la façana neoclàssica de l’antic cine París de Portal de l’Àngel? O de tota la magnífica estructura de ferro forjat que sostenia la plaça de les Arenas, obra de l’arquitecte August Font i Carreras? I la finca modernista de Còrsega, 292? D’altres, com les ruïnes del Born, es van salvar in extremis tot i que encara continuen qüestionades pels que no tenen la defensa del patrimoni i la memòria que li és inherent com una de les seves prioritats. I alguns, com el patrimoni industrial del Poblenou, sobre el paper estan protegits però a l’hora de la veritat la degradació i la deixadesa municipal estan posant-los en una situació crítica. Ara mateix hi ha set naus, entre elles la mítica fàbrica tèxtil de Can Ricart, en risc greu de deteriorament.<br /> A la comissió extraordinària de Cultura que es va celebrar a l’Ajuntament el passat 25 de febrer, on el republicà Juanjo Puigcorbé va presentar les propostes culturals més sòlides per a Barcelona davant les vaguetats de l’equip de govern, el representant del PSC, el regidor Daniel Mòdol, reclamava insistentment que s’agraís al seu partit una suposada gran feina feta durant els mandats socialistes.<br /> I sí, podem agrair al PSC la desaparició o mutilació de notables edificis d&#39;interès cultural com la Casa Sicart (1992), obra mestra d&#39;Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem (1998), els palaus Finestrelles i Mauri (1999), la casa natal de Joan Maragall (2000), la masia Casa Morera (2005), el palauet de Miramar (2006), les restes del Baluard del Migdia (2007),... Moltíssimes gràcies PSC! Heu deixat un record inesborrable a la ciutat!!!]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Matar la societat civil]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15395/matar-la-societat-civil</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15395/matar-la-societat-civil</comments>
		<pubDate>Mon, 15 Feb 2016 17:36:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15395/matar-la-societat-civil</guid>
		<description><![CDATA[És una llei històrica que quan un règim inicia el procés de declivi final, mostra sempre el seu rostre més cruent i repressor. Això tant serveix per a l’Alemanya nazi, la Síria d’al-Àssad o l’Espanya franquista, que amb el dictador mig agonitzant encara va executar sentències de mort. I ara que el règim monàrquic sorgit de la Tercera Restauració borbònica ha començat a trontollar seriosament, tornem a veure el costat més fosc i violent de l’estat espanyol. Una repressió que sempre sol iniciar-se coartant la llibertat d’expressió. La detenció a Madrid i l’ingrés a la presó sense fiança de dos pobres titellaires s’ha d’entendre en aquest context.<br /> L’ incident de les titelles i la impugnació de la conselleria d’Exteriors de la Generalitat pel TC han fet que passessin més desapercebudes unes altres accions de la Fiscalia, menys mediàtiques però tant o més preocupants, encaminades a soscavar els fonaments de l’estat de dret i atacar el procés sobiranista català en la seves baules més febles. És a dir, intentant destruir les entitats independentistes amb més poder de mobilització i atemorir a la nostra societat civil.<br /> Així, aquests darrers dies, la dita <em>Audiencia Nacional</em>, versió remasteritzada del sinistre <em>Tribunal de Orden Público</em> feixista, ha ordenat investigar per sedició tant l’ANC, com l’Associació de Municipis per la Independència de Catalunya (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM).<br /> I, al mateix temps, també es vol enjudiciar per injúries a la Corona i ofenses i ultratges a Espanya, a les dotze entitats –entre les quals hi ha algunes de les organitzacions patriòtiques més deganes i combatives del país com Catalunya Acció, Sobirania i Progrés, la PDD i el CADCI- que van signar el manifest “Per la xiulada a l’himne espanyol i a Felipe de Borbón” abans de la darrera final de la copa del rei, que sempre serà recordada com a mostra de l’immens rebuig que produeix el nou Borbó a la immensa majoria de catalans i bascos. En aquest darrer cas el fet és encara molt més greu perquè el fiscal apunta directament contra un sol home, Santiago Espot, només pel fet d’haver escrit aquest manifest. En la banda més alta de les penes, Espot podria ser sentenciat a més de tres anys de presó només per pensar i escriure. Aquesta és la llei i la democràcia del regne d’Espanya. Talment sembla com si des de la publicació del “Manifest Comunista” que un manifest polític no havia sigut tan perseguit a l’estat espanyol...<br /> L’infortuni ha volgut que l’ofensiva del govern i espanyol i les seves clavegueres contra la societat civil catalana (l’autèntica, no aquella colla d’energúmens i reaccionaris que es fan dir SCC) i les entitats cíviques que la representen, hagi coincidit amb la tràgica mort de Muriel Casals. Amb perspectiva històrica es veurà que ella va ser clau en mols aspectes del procés sobiranista perquè sense l’exitosa manifestació del 10-J de 2010 contra la sentència de l’Estatut, convocada per Òmnium, probablement  el guió del camí de Catalunya cap a la seva llibertat hagués estat ben diferent.<br /> I per què aquesta ofensiva total i a mata-degolla contra aquestes entitats? La resposta és ben senzilla: la impotència dels poders fàctics de l’estat. Els sicaris del règim ha vist fracassar tots els seus intents de bastir una oposició civil al sobiranisme. Porten milers i milers d’euros enterrats en associacions que amb prou feines han aconseguit arrossegar uns pocs centenars de persones: Moviment cívic d’Espanya i catalans, Somatemps, Empresaris de Catalunya, etc. I la que ha tingut més recorregut mediàtic, SCC, és una ombra esquifida al costat de l’ANC i Òmnium. Com que no han pogut imposar-se per les bones ara volen destruir-nos per les males. ]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Barcelona, més republicana]]></title>
		<link>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15261/barcelona-mes-republicana</link>
		<comments>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15261/barcelona-mes-republicana</comments>
		<pubDate>Fri, 22 Jan 2016 16:43:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Josep Maria Vall]]></dc:creator>
		<guid>https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-vall/blog/15261/barcelona-mes-republicana</guid>
		<description><![CDATA[Durant la precampanya de les eleccions municipals, Alfred Bosch va anunciar que en el moment que entrés a l’Ajuntament una de les primeres coses que faria seria retirar la medalla a la infanta Cristina de Borbó. Bosch recollia el guant de la proposta ciutadana signada per una cinquantena de prestigioses personalitats, entre les quals hi havia el mateix cronista de la ciutat, Lluís Permanyer. Alguns mitjans i politicastres afins al règim monàrquic van riure llavors per sota el nas. Però el passat dimecres 20 de gener se’ls va glaçar el somriure.<br /> ERC presentava una proposició a la comissió de Presidència per a que s’iniciessin els tràmits de revocació de la Medalla d’Or de Barcelona a la germana del rei Felip VI i s’acceptava gairebé per unanimitat. Batent qualsevol pronòstic, cap dels partits polítics representats al consistori van votar en contra de la revocació. En una votació que va ser nominal, tots els regidors hi van votar a favor excepte PP i C’s que es van abstenir.<br /> Tanmateix, malgrat aquest resultat d’escàndol, que ningú es pensi que ha estat una qüestió senzilla. En primer lloc perquè és la primera vegada que es retira la màxima condecoració municipal des de la recuperació de l’ajuntament democràtic. En segon, perquè des de la Segona República que no es revocaven els honors a un membre de la família reial espanyola. I finalment, perquè la mateixa demanda havia estat presentada dos anys abans, el 2014, pel grup d’ICV (que només va tenir el suport d’ERC) i va ser contundentment rebutjada amb els vots contraris de CiU i PP, i l’abstenció del PSC.<br /> Es pot dir que Bosch està traient petroli d’una situació aritmèticament complicada, on els cinc regidors d’ERC són importants però no decisius, i que des de l’oposició serena han de lidiar amb un govern municipal d’esquerres, nominalment partidari del dret a decidir, però on l’alcaldessa Ada Colau es troba més còmoda en el camp del regeneracionisme espanyol que en el del sobiranisme català.<br /> Naturalment que els èxits d’ERC a Barcelona no són exclusivament mèrit d’Alfred Bosch. El portaveu republicà, Jordi Coronas, qui va defensar magistralment la retirada de la medalla a la comissió, és un valor en alça no solament dins el seu partit sinó dins el conjunt de la política local barcelonina. Completen l’equip les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila, i el cèlebre Juanjo Puigcorbé, que per a sorpresa de molts politòlegs i periodistes està demostrant ser tan bon polític com actor. Ell va ser qui va mantenir un antològic duel dialèctic amb l’historiador Ricard Vinyes, comissionat de Memòria Històrica, arrel de la polèmica sobre el futur del Born CC, en la darrera comissió de Drets Socials i Cultura.<br /> Aquest 20 de gener es pot considerar una data cabdal en la història de la ciutat. Barcelona, després d’instar a retirar el guardó a qui mai no se’l va merèixer i que se li havia donat únicament i exclusiva per ser filla i germana de qui era, ha guanyat en dignitat. Ha marcat l’inici de la fi de la vella política a la Casa Gran. Aquella de la llagoteria i la genuflexió cap als poderosos, sempre representats pels borbons, la nissaga corrupta i enemiga de la Nació catalana.<br /> Gràcies a l’acció inicial d’uns pocs, que ha estat secundada per molts, la nostra capital és avui més lliure i per tant, més republicana. Victor Hugo asseverà que “no hi ha res més poderós que una idea a la qual ha arribat el seu temps”. I la predicció dels temps albira: República Catalana.<br />  ]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
