https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/ Blog Josep Maria Miedes Sun, 22 Apr 2018 10:38:00 +0200 ca <![CDATA[El groc a Sant Esteve de les Roures]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18598/el-groc-a-sant-esteve-de-les-roures https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18598/el-groc-a-sant-esteve-de-les-roures Sun, 22 Apr 2018 10:38:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18598/el-groc-a-sant-esteve-de-les-roures Portem un temps que ja no ens sorprèn res. A Catalunya tenim una idiosincràsia molt especial i és que davant les adversitats ens creixem i, si podem suportar-la amb humor, molt millor.
Prova d'això és el poble de Sant Esteve de les Roures, una població 'imaginària' que va néixer d'un informe policial després del referèndum de l'1 d'octubre. Imagino que el funcionari que va redactar l'informe relatiu a aquesta població es va confondre de nom, no em cap altra explicació, llevat que se l'hagi inventat, com altres dades que sí s'ha demostrat que ha fet l'Administració Pública per acarnissar-una mica més amb la nostra terra.
El tema és que a poc a poc li anem agafant afecte a Sant Esteve de les Roures i les xarxes socials ha estat un bon inici per a fomentar el nostre particular humor en defensa dels nostres drets com a catalans.
Algú va tenir la lucidesa de crear el compte de Twitter referida a aquesta vila imaginària. Amb molta rapidesa van anar apareixent més comptes amb el denominador comú de Sant Esteve de les Roures, 'població' que ja té ajuntament, club de futbol, ​​de bàsquet, caserna pròpia de la GC, partits polítics, universitat, cases de cites, basars xinesos , ermita i rector propis, piscina municipal, gimnàs, penyes de clubs de futbol, ​​xarxa de transport públic, aeroport i, fins i tot, port. Tot això ple del més autèntic humor absurd que ens alegra el dia seguint aquests comptes.
L'avantatge és que el groc no està ni estarà mai perseguit a Sant Esteve de les Roures, almenys, de moment. Amb la final de la Copa del Rei de futbol hem sabut que la Policia ha requisat, abans que els aficionats entressin al camp, armes tan 'perilloses' com samarretes grogues. Sí, SAMARRETES. Ha de ser l'última moda en terrorisme d'estat perquè una altra cosa no s'entén.
Els catalans som tan 'top' en algunes coses que hauríem de crear de manera oficial la població de Sant Esteve de les Roures. Seria una cosa així com el petit poblet d'Astèrix, totalment blindat davant els atacs dels 'romans' actuals. I és que els 'nostres romans' estan 'locus'.
]]> <![CDATA[Aprendre dels entrenadors]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18484/aprendre-dels-entrenadors https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18484/aprendre-dels-entrenadors Wed, 21 Mar 2018 10:08:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18484/aprendre-dels-entrenadors S'ha fet viral un vídeo d'un entrenador de bàsquet universitari als Estats Units en el qual analitza la conducta dels pares respecte als seus fills quan competeixen o entrenen.
El tècnic afirma saber el que diu i, resumint, assenyala que ell és entrenador, amb els seus mètodes més o menys bons o efectius, però que quan juga el seu fill és un aficionat, un pare, i que no escridassa ni crida ni diu el que ha de fer el seu fill. Respecta a tots però aconsella als pares que no interfereixin en la feina dels tècnics.
Posa d'exemple als àrbitres, que dirigeixen partits per "unos pavos" i fins i tot ell mateix diu que el seu fill li pregunta sobre el seu rendiment, al que ell respon "per què em preguntes a mi? No sóc el teu entrenador, sóc el teu pare. Parla amb el teu entrenador però a mi no em parlis d'ell davant meu perquè si no no jugaràs a bàsquet. No saps per què no vas jugar bé? Pregunta-li a ell. si algú et falta el respecte jo hi seré. Si falles , no passa res, supera-ho. Jo puc ajudar-te a aixecar-te, però no em parlis del teu entrenament. Jo faig això per guanyar-me la vida i no vaig a criticar un col·lega que tracta d'ajudar-te ".
El tècnic parla dels pares de la grada que solen insultar i menysprear als àrbitres. Els diu que "hi ha algú que regala el seu temps, un diumenge, gratis, per ajudar els fills d'altres i a les grades hi ha adults cridant obscenitats als àrbitres, criticant les decisions de l'entrenador i cridant a nens. Són nens de 10 anys, no Lebron James o Dwayne Wade jugant la final de l'NBA ".
Analitzant tot això, un arriba a la conclusió que hi ha molt energumen tractant de defensar l'indefensable en un excés de protecció dels seus fills. He estat esportista, he entrenat dur, m'han motivat i m'han renyat quan calia. Després vaig ser pare i vaig presenciar entrenaments dels meus fills (juguen a golf) i quan he tractat de 'ajudar' m'han dit que em calli, que això és per a tècnics. I té raó.
Cal deixar a cadascú al seu costat: els pares, educant i pujant els fills; els entrenadors, tractant que els nanos millorin en el seu esport i rendeixin millor. I cada un a la seva parcel·la. I, lògicament, insults zero. Respect, com l'adhesiu que porten els futbolistes a la màniga quan juguen. Cal seguir així i aprendre dels entrenadors. Ells faran dels nostres fills uns éssers molt millors, guanyant i perdent, perquè de tot s'aprèn.
]]> <![CDATA[Tiempos de la inquisición]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18470/tiempos-de-la-inquisicion https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18470/tiempos-de-la-inquisicion Sat, 17 Mar 2018 09:49:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18470/tiempos-de-la-inquisicion Me acuerdo cuando en el colegio, en clase de historia, nos dieron unas pinceladas de lo que era la Santa Inquisición. Creo que se fundó sobre el siglo XII y su misión era castigar a los herejes en Francia. Años más tarde se implantó en España, cuando todavía era Reino de Aragón para pasar a todo el territorio de la península ya en el siglo XV.
Da la sensación de que los tiempos de la inquisición han vuelto. En pleno siglo XXI. Afortunadamente no de la manera tan radical (se castigaba con la muerte en muchos casos) pero sí en forma de censura o de violencia policial legitimada.
En la jornada del referéndum del 1 de octubre (no voy a valorar si era legal o no...) la violencia sobrepasó los límites. Ya el hecho de traer a Catalunya a una pila de policías desde el resto del estado español ya era un acto casi casi de guerra. Todo era válido para impedir que se hiciera ese referéndum. Muchos heridos, denuncias, incluso con intervención de la Unión Europea.
Pero ésto no se ha detenido. La implantación del artículo 155 está provocando un ahogamiento en cuestiones económicas en todos los sentidos: hospitales, servicios...al tiempo que se hace una publicidad exterior de Catalunya muy negativa. Pero hoy he visto que hay un más allá. He leído por redes sociales  que a un actor se le va a denunciar por insultar a Dios. Como si nadie hubiera dicho alguna vez, enfadado, "me cago en D...". Por contra, Salvador Sostres ha atacado al recientemente fallecido Stephen Hawking llamándole "patán" por haber sido ateo. Es increible que en 2018 se persiga de esta manera a los que no creen en la religión católica. 
¿Os imagináis a Pepe Rubianes, si estuviera en este mundo todavía, soportando toda esta ristra inquisidora y haciendo monólogos sobre ello? Seguramente estaría en Alcalá Meco o exiliado.
Y es que parece que la Santa Inquisición ha vuelto, en tiempos de redes sociales y revolución informática, sí. Créanselo.]]> <![CDATA[Edat crítica]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18441/edat-critica https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18441/edat-critica Fri, 09 Mar 2018 11:09:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18441/edat-critica Darrerament penso massa en el meu futur. Un ja té una edat, 55 anys, com per començar a pensar com vull que sigui la meva vida quan ja no estigui en edat laboral. No s'acaba el món, ho sé, però sí cal fer un important canvi de xip, buscar nous referents, objectius i com ser útil a la societat.
La vida va per cicles. De jove pensem en divertir-nos; de trenta anys i quaranta volem viure el millor possible la nostra vida, tant la familiar com la personal; ja passats els 50 volem seguir sent útils i reforçar la nostra autoestima. Jo estic en aquesta fase i m'agradaria preparar-me per la següent. Em considero jove, útil i fins i tot m'he 'reciclat' en noves tecnologies.
Però hi ha una cosa que és certa i que vaig comprovant a mesura que s'acosta l'edat crítica, la de la jubilació: L'experiència molesta, com va dir no fa gaire un mestre del periodisme i corroborat per més d'un company de la nostra època.
No és el meu cas, afortunadament, però llegeixo, m'informo i intento investigar com tracten els prejubilats joves (els que encara no tenen 62-63 anys) a l'hora de cercar una ocupació digna i per la seva edat. Hi ha un denominador comú: l'experiència no val. Les empreses cada vegada busquen més perfils de persones joves, amb mínima experiència a canvi de cobrar molt menys del que cobra un individu amb més de 50 anys. Els diners, com sempre passa, són els que manen.
Per això tracto de 'reciclar-me' una altra vegada al mateix temps que intento no pensar-hi, però el rellotge no s'atura, segueix implacable i quan menys ho esperi arribarà la maleïda jubilació o prejubilació. És llei de vida, ho sé, i he d'estar preparat per a això. Mentrestant, intento sentir-me jove i útil a la meva vida laboral actual.
]]> <![CDATA[El paper no morirà mai del tot]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18407/el-paper-no-morira-mai-del-tot https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18407/el-paper-no-morira-mai-del-tot Tue, 27 Feb 2018 19:56:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/18407/el-paper-no-morira-mai-del-tot Ja fa força temps que es diu que el paper està destinat a desaparèixer dels quioscos. Quan era un dels encarregats de la producció en l'empresa en la qual treballo, dedicada a arts gràfiques i periodisme, i estic parlant de 2005-06, ja ens avisaven que el paper anava disminuint a poc a poc el seu protagonisme als diaris, però seguíem sent fidels i malgrat rebaixar gramatges i liquar tintes per reduir costos, el preu del paper anava pujant perquè cada vegada es venia menys.
Aquesta 'crisi' ens afectava a tots els que treballem en un mitjà. Paper més car = reducció de costos, el que portava a ingressar menys diners per publicitat. Aquesta sagnia ha anat creixent de mica en mica al mateix temps que tots els entorns digitals anaven pujant, no com l'escuma però sí amb fluïdesa. Puja el virtual i baixa el físic. Llei de vida.
Ara, a ningú se li escapa que els únics usuaris de diaris físics, de paper, són els més grans de 60 anys. Hi ha cert romanticisme amb aquesta actitud del lector. De fet, quan van aparèixer els e-books els experts anunciaven la fi dels llibres en paper. Fals. Igual que quan va aparèixer la televisió en els anys 50, que deien que la ràdio anava a desaparèixer.
El tema de la premsa diària és una mica diferent, encara que té la mateixa finalitat. Els joves viuen i pensen totalment en entorns digitals. S'estudia a distància amb càmeres web i Skype i fins quan vas a fer una impressió d'una cosa el mateix programa et pregunta si és necessària aquesta impressió.
La solució és reciclar-se. Els que encara estem en edat de treballar, encara que estiguem gairebé vorejant la seixantena, ens hem reciclat en la seva majoria. Hi ha qui segueix sent un romàntic del paper i es nega a acceptar la realitat. Entre bits, xips, desitjos, communitys, landings i clickbaits anem sobrevivint, encara que sempre queda un bon llibre a la biblioteca de casa. Per això el paper mai morirà del tot.
Us deixo un link del web etsididesign.com on es pot comparar l'entorn digital amb l'entorn paper.
* (Disculpeu el meu català escrit. Fa molt que no ho feia i a més estic més acostumat a escriure en castellà)
]]> <![CDATA[Eleccions? No, gràcies]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10692/eleccions-no-gracies https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10692/eleccions-no-gracies Mon, 09 Sep 2013 01:12:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10692/eleccions-no-gracies A tot això es va afegir la nefasta i patètica, intervenció de la batllessa Ana Botella, parlant un anglès 'macarrònic' i evitant preguntes concretes que ella creia que podien fer mal a la candidatura espanyola.
Ha quedat clar que a nosaltres, els ciutadans que vivim a Espanya, s'ens pot enganyar. De fet, ho fan cada dia. Xifres d'atur manipulades, casos de corrupció un dia sí i un altre tambè, la Casa Reial esquitxada per malifetes de gendres... Tot això acaba passant factura. La cirereta va ser que a un canal de TV espanyol el seu locutor va dir que "Madrid tiene el apoyo masivo de todos los madrileños y españoles". Doncs no. La web d'aquest mateix canal, poc abans de les eleccions definitives, deia que nomès estava a favor dels Jocs a Madrid un 39% de la població.
Sembla ser, doncs, que als membres del Govern central no li agraden les eleccions. Veuen fantasmes on no n'hi han i tenen molta, però molta por a perdre el que ells consideren que és el més just. Per això no volen que el poble es pronuncii sobre una possible escissió de Catalunya. Saben que aquesta votació tambè la perdran. 
A nosaltres potser ens enganyin, però a la resta del món, no. I el COI ho ha tingut molt clar això.]]> <![CDATA[Som persones???]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10483/som-persones-1 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10483/som-persones-1 Sat, 20 Jul 2013 01:46:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10483/som-persones-1 Estic segur, molt segur, que Tito s'ho ha repensat moltes vegades perque és un professional i un amant del futbol, la seva vida, però ara ha de jugar el partit més complicat que se li presenta i no li serà gens fàcil aconsseguir la victòria.
Tot això m'ha provocat pensaments, sentiments, records... digueu-li com vulgueu, cap a les persones del meu voltant que s'han marxat d'aquest món per culpa del càncer. La darrera que jo coneixia, malgrat que només vaig xerrar amb ella un cop físicament, va ser Concha García Campoy, una comunicadora total, tot terreny, que va lluitar fins el final. Però com Concha hi han moltes més persones que lluitan per guanyar aquest partit.
El problema de tot això, que he detectat per Twitter (sempre he dit que és una arma malèfica) és que l'anonimat dóna via lliure a indesitjables, inhumans, bèsties ficades en cos de persones, que aprofiten per fer mal. Jo vull pensar que estan confosos, que no els hi han explicat prou bè que és això de patir una malaltia com aquesta. Són ignorants que s'en aprofiten de la bona fe de la resta de mortals que sí tenim sentit comú i sentit de la vida.
El cert és que, com persona amb sentiments que tinc nomès desitjo la total recuperació, no de Tito Vilanova, sino de tots, tots els malalts de càncer. Tito és un personatge conegut, mediàtic, ho sabem tots, però pel camí s'han quedat la Montse, el Xavi, el Joan, la Maria Teresa... Ells ja no poden lluitar però estic segur que als que lluiten ara mateix els hi donaran forces. Ells sí que son persones, però al cel.]]> <![CDATA[El català no ven (o no el deixen vendre)]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10385/el-catala-no-ven-o-no-el-deixen-vendre-2 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10385/el-catala-no-ven-o-no-el-deixen-vendre-2 Mon, 01 Jul 2013 10:19:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10385/el-catala-no-ven-o-no-el-deixen-vendre-2 Fins fa uns dos anys era relativament fàcil trobar souvenirs, records, detallets per portar als amics o la família amb el topònim 'Eivissa'. Estava en qualsevol objecte típic d'un lloc turístic com cendrers, encenedors, clauers, enganxines... Ara no.Tot està en castellà menys en alguna botigueta de samarretes que respecta la traducció al català de la Vila pitiusa. La excusa que donen els comerciants és que "Eivissa no ven i 'Ibiza', sí". Potser, no dic que no. El cert és que els molts estrangers que venen a l'illa la coneixen com 'Ibiza'. Però així no anem bé. Jo, que soc mal pensat i molt usuari de la frase 'Piensa mal y acertarás', em crec que fins i tot s'hagin inventat sancions per no fer us del castellà.
És molta casualitat que el Parlament balear, governat en majoria pel PP, aprovi que tota la nomenclatura oficial es faci en castellà i, com efecte dominó, tot el que porta el nom de ciutats en català, com Maó o Eivissa, adoptin també aquesta 'obligació' parlamentària.
Jo no visc a Eivissa. Ja m'agradaria, és un dels meus somnis perque aquí  em trobo molt a gust, tranquil, hi ha pau malgrat les nombroses discoteques que hi han... però em sap molt de greu que per culpa d'una gent contrària a l'us d'altres llengües autòctones es perdi un idioma o dialecte o com es vulgui dir. A la Comunitat Valenciana passa tres quarts del mateix. I als catalans ens diuen 'nazis' perque volem fer una consulta democràtica i legal per saber si el poble vol la independència o no. Jo no sé quí és més nazi, si els que volen consultar el poble o els que imposen lleis absurdes.
Per sort, i això ningú ho podrà prohibir, espero, la gent de l'illa seguirà parlant eivissenc perque és el que han parlat tota la vida, amb imposicions i sense. No deixem 'fonyar' l'eivissenc. Hi han tradicions que no es poden canviar.]]> <![CDATA[De llengües i drets]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10333/de-llengues-i-drets-1 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10333/de-llengues-i-drets-1 Thu, 20 Jun 2013 01:54:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10333/de-llengues-i-drets-1 La darrera bajanada dele PePeros, que sembla que han perdut una mica el seu rumb, ha estat dir que el valencià com idioma ja existia abans del naixement de Crist. ¡¡¡Toma ya!!! que es diu en castellà, que no espanyol, perque estic fart de dir que l'idioma espanyol no existeix, és castellà. Ara resulta que ha sortit un il.luminat dient que l'idioma valencià és més vell que Crist Senyor Nostre, que el van crear els íbers. I no passa res. Tots els experts en la matèris em consta que han posat el crit al cel, amb tota la lògica del món, davant de la solemne bajanada que ha dit el Partit Popular.
Però la cosa no acaba aquí. El PP ha demanat a la RAE que reconegui el valencià com llengua independent del català.
A veure. Ens estem tornant tots bojos???. De tota la vida el valencià ha sortit del català, com les versions que es parlen a la Franja, a les Balears, al sud de frança (Rosselló) i fins i tot a L'Alguer. Franco, l'any 1970, va considerar el valencià com una varietat del català. Franco, aquell home que perseguia tot allò que no  fes olor d'espanyol. Doncs aquests del PP encara demanen més.
I és que totes les coses catalanes els emprenya. Ahir a la nit estava veient el cinquè partit de la final de l'ACB de basket entre el R. Madrid i el Barça. Al final, tras la victòria del Madrid la gent cantava "polaco el que no bote". i què té que veure ser català amb l'esport? Què no hi han madridistes que son catalans? És una constant manca de respecte a tot, a la gent, al poble, a la cultura...
Clar que la cirereta a tota aquesta setmana de bajanades l'ha posat, per 'variar', la senyora Sánchez Camacho, presidenta del PP a Catalunya. Aquesta dona, que va ser espiada per ordre de no sabem quí per una empresa de detectius, ha arribat a un pacte amb l'empresa de detectius que va denunciar per espionatge: a canvi de que no es digui res tu em dones 80.000 euros. No està gens malament. Sánchez Camacho, impulsora de la campanya 'Dret a saber' referent a tot el tema de la independència de Catalunya, nega ara el dret a saber que tenim el poble, els contribuents sobre una trama d'espionatge que a partir d'avui quedarà emmagatzemada 'sine die'. Sánchez Camacho va dir l1 de març d'enguany això: 
1 mar

Confío plenamente en la justicia y en la policía. Que se llegue hasta el final en el asunto de las escuchas ilegales que he sufrido.
Doncs no. Ni ha confiat en la Policia ni en la Justícia ni s'arribarà fins el final. Un cop més ens han enganyat a tots, fins i tot al seu partit i a tots els seus votants. Nosaltres tambè tenim #DretASaber.
 

]]> <![CDATA[Per tú, Dani]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10240/per-tu-dani https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10240/per-tu-dani Sun, 02 Jun 2013 23:22:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10240/per-tu-dani No vull fer publicitat de res, simplement vull donar a conèixer que aquest dilluns, a les 21 hores, es retrà un homenatge a un èsser que ja no hi és entre nosaltres, en aquest món, però sí que segueix viu als cors de la gent que el va conèixer.
Dani Jarque, un nano futbolista de 26 anys, ens va deixar orfes ja fa quatre anys. No només als que som pericos, sino a tothom que és amant de l'esport, del futbol, de la vida.
No vaig a fer una parrafada per explicar quí era i què va fer Dani. Tothom ho sap. L'estadi de Cornellà-El Prat  vibrarà com mai en els seus escasos quatre anys que té. Jarque va jugar el dia de la inauguració, a l'agost de 2009. Ell era el capità. Aquell dia es va enfrontar al Liverpool. El resultat d'aquest partit no importa perque el que interessava era fer una festa perica, blanquiblava. I Dani va ser el perfecte director d'orquestra. Molta gent sap que jo no era perico, més aviat tenia tendència a l'altre equip gran de la ciutat de Barcelona, i no m'avergonyés dir-ho, però des d'aquell dia la sang em va començar a canviar de color. Malauradament, es va tornar blanquiblava del tot sis dies més tard. Jarque ens deixava a Coverciano, un petit nucli proper a Florència, on l'Espanyol estava de stage de pretemporada.
Des de llavors, tota l'afició blanquiblava li ret un petit homenatge en cada partit que es juga a Cornellà-El Prat. Al minut 21, l'estadi explota en aplaudiments durant 60 segons per recordar Dani. El 21 era el seu número.
Aquest dilluns, tots els que som aficionats al futbol, a l'esport, a la vida, sense importar el color de la samarreta, estem citats a Cornellà, lògicament a les 21 hores. Allà estaran companys, ex companys i, el que és més important, rivals amb qui Jarque es va enfrontar. Andrés Iniesta és el primer de la llista perque és un dels que han promogut aquest homenatge. El blaugrana  va anotar el gol que donava el Mundial de Sudàfrica a Espanya en la final davant Holanda i ho va celebrar amb una samarreta a sota de la 'Roja' que deia 'Dani Jarque, siempre con nosotros". Aquesta samarreta està al petit -i cada cop més gran- altar dins de l'estadi blanquiblau davant de la porta 21. Amb Iniesta estaran tambè jugadors d'altres equips com Cesc Fàbregas, Kameni, Callejón, Sergio Sánchez, Mata, Cazorla, Xavi, Iago Aspas... molts, molts ex companys de Dani que no es volen oblidar -és impossible- de Dani. Obviament, ex jugadors pericos tambè estaran, com Tamudo, Luis García, De la Peña, Javi Chica... 
Sigueu del Barça o del Madrid, o de l'Europa o del Júpiter o de la Rapitenca o del Canillas. Aquesta nit no hi han colors. Només hi ha records per un àngel que és al cel. Va per tú, Dani. Disfruta de l'espectacle des d'allà dalt juntament amb Manolo Preciado, Antonio Puerta, Rommel Fernández i d'altres futbolistas que ens han deixat massa joves. Tambè va per ells.]]> <![CDATA[Setmana mogudeta a ritme de samba]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10206/setmana-mogudeta-a-ritme-de-samba https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10206/setmana-mogudeta-a-ritme-de-samba Wed, 29 May 2013 03:12:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10206/setmana-mogudeta-a-ritme-de-samba Hi ha ball de xifres sobre el que realment ha costat aquest noi brasiler, que a més, quan ja estigui instal.lat  a Barcelona,  segurament dedicarà molta part de la seva vida privada a fer el que acostumen a fer els brasilers que arriben a Catalunya: 'juerga'. Però aquest no és el problema. Com jo dic sempre en aquests casos, ja s'apanyaran. El que realment preocupa és aquest moviment de diners cap aquí i cap allà. Sabeu què és pot fer amb els 60 i escaig milions que ha costat Neymar? Donar de menjar i medicar a moltíssima població del tercer món. La veritat, no entenc com Unicef, partner del FC Barcelona a la seva samarreta, aguanta això. Però no és només el Barça, son tots els clubs que  manegen grans quantitats de diners. I a sobre hi ha debat sobre si Neymar ha de portar el dorsal '11' o un altre. És preocupant, de veritat.
Un altre protagonista, el senyor Monago, per variar. Aquest home, president de la Junta d'Extremadura, creu i amenaça fins i tot, que catalunya no pot tenir un dèficit fiscal diferent al de la resta de Comunitats Autònomes. Clar, ell parla per lo seu. Ell ha baixat impostos a Extremadura i no té el dèficit fiscal que tenim aquí. El que no diu aquest home és que ell baixa impostos perque una gran majoria els hi paga Catalunya previ pas per Madrid. Catalunya paga molt a l'Estat i li retornen molt poc a canvi. A Extremadura és al revés, paga poc i li tornen molt més. I a sobre, ara li donaran l'AVE des de Madrid. M'agradaria saber quants viatgers per dia l'agafaran aquest AVE que, per cert, costarà una burrada de milions.
Més coses, la nova llei d'educació que implantarà (o imposarà) el senyor Wert. Ahir va haver una reunió a Barcelona entre diferents forces polítiques per tractar aquest tema. Casualment no estaven ni PP ni C's. No s'els va invitar. Això és cert però... per què té que convidar la Generalitat a aquestes dues formacions a una reunió on es tractava la manera de defensar el català al nostre propi terrotori? Tant PP com C's han atacat tantes vegades l'idioma català que no es pot comptar amb ells per defensar la nostra llengua. Ahhhhh, però es queixen de no haver estat convidats. Què pretenen? Lògicament ha hagut acord entre totes les formacions presents perque el més important és evitar que ens treguin la nostra cultura.
De tota manera, i fent un remix de tot el que he dit, igual Neymar s'integrarà força bé a Catalunya, pagarà els seus impostos a la nostra Hisenda fiscal pròpia i, fins i tot, el seu fill podrà anar a una escola lliure a aprendre no només català, sino castellà i anglès. Això sí, la samba que no hi falti.
]]> <![CDATA[L'esport que ha de fer Catalunya]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10155/lesport-que-ha-de-fer-catalunya https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10155/lesport-que-ha-de-fer-catalunya Tue, 21 May 2013 01:21:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10155/lesport-que-ha-de-fer-catalunya Aniré per parts. L'esport a Catalunya sembla que funciona força bé. No parlo a nivell de clubs, sino a nivel general. La majoria dels nostres atletes son reconeguts a Europa i, fins i tot, guanyen proves importants. No fa falta que digui noms. El que ja no tinc tan clar és el futur de l'esport català ficat dins de l'esport d'Espanya.
He sentit parlar a Pau Gasol o Gerard Piqué dir que no convé dividir les seleccions i que s'ha d'anar sempre amb la selecció espanyola. Respectable, molt respectable.
Però si volem analitzar ara mateix la situació de l'esport espanyol a nivel de gestió i el que vol aconseguir a curt termini, que s'entengui que Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics de 2020, la cosa canvia. Ja parlem de paraules majors. A nosaltres, els de a peu, ens poden enganyar. De fet ho fan cada dia. Un polític X, possiblement membre del Govern central, ens diu que aviat hi haurà feina, que minvarà l'atur i que Espanya tornarà a ser solvent en molt poc temps. Fals. Doncs amb Madrid 2020 passa tres quarts del mateix. Jo no dubto pas de la capacitat organitzativa de Madrid. Ho ha demostrat moltes vegades, però hi han coses que al COI no li passarà per alt. La tragèdia del Madrid Arena, els casos de dopatge destapats a l'Operación Puerto (molt malament resolta per la Justícia per cert), els balls de xifres dels participants a la Maratón Popular de Madrid (van dir una xifra i es va comprovar que al final la van fer la meitat d'aquesta xifra), la incertesa d'Eurovegas, si es farà o no, si es podrà fumar o no... I la darrera trabanqueta, els possibles abusos sexuals de l'ex seleccionador nacional de gimnàstica femenina Jesús Carballo, destapats aquesta setmana per una ex gimnasta seva.
Tot això restarà punts a la candidatura de Madrid, més encara quan esportistes d'elit d'altres països, com el tennista britànic Andy Murray, ja han demanat que no es voti a Madrid i que els membres votants del COI es decideixin per les altres dues candidates, Tokio i Estambul. Personalment, jo voldria que Madrid organitzés els Jocs Olímpics, però amb la greu crisi econòmica que patim més tots aquests embolics fan pensar que no serà possible.
I què ha de fer Catalunya? És el gran interrogant. Ara mateix estem immersos en una espiral de decisions que poden ser històriques pel futur dels catalans. Particularment, crec que no hem d'entrar al joc brut i anar nosaltres a la nostra. Qui vulgui anar amb la selecció espanyola, que hi vagi, com s'ha fet sempre, però hem d'estar al marge de qualsevol decisió política.
Segurament, des de més enllà de la Franja ens voldran fer boicot, com l'estan fent amb els productes catalans a la resta d'Espanya. No hem d'entrar al drap. Hem de fer les coses el millor que sabem i estar pendents del que passi més enllà del nostre territori, però no ens ho posaran gens fàcil. Han tocat la nostra llengua amb una llei increiblement desfasada de temps i ens volen fer un corredor mediterrani... que eviti la Mediterrània al seu pas per Catalunya. Segur, segur, que intentaran fer que l'esport català no triomfi allà on vagi.]]> <![CDATA[Canvi de jaqueta]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10075/canvi-de-jaqueta https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10075/canvi-de-jaqueta Mon, 06 May 2013 12:24:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10075/canvi-de-jaqueta 'Assemblea.cat hi ha informació al respecte: Allà defensava el dret a decidir. I per què a Catalunya no el defensa??? 
Carmeta, has canviat de jaqueta un cop més. Quan vas tornar a Catalunya des de Quebec tenies unes idees, però com has anat escalant dins del teu partit i t'has vist obligada a cridar, fins i tot, 'Viva España', tú, que defensaves la llibertat d'un poble i ara no la vols. Què faràs en una Catalunya independent? Deixaras el PSC per anar a Ferraz? Renunciaras a la teva condició de catalana? De tú m'ho crec tot.
El problema és que la gent que ha canviat com Carme Chacón està convençuda de que el dret a decidir és un pecat mortal per la resta d'Espanya. Twitter és una font inesgotable de comentaris contra Catalunya... de gent que vol Catalunya!!! Un servidor ha llegit des de fer boicot als productes catalans (ja sé que no és cap novetat això) fins a insults i que s'hauria de destruir, bombardejar-la fins que no quedi rastre. per això volen Catalunya? Per destruir-la? Es pot comprovar casi diariament a la premsa cavernícola i a les seves portades.
Siguem coherents. Tothom té les seves pròpies idees polítiques. Jo les defenso i les respecto, puc estar d'acord o no, però les respecto. És el que es diu joc democràtic. El que no pot ser és que ara vaig cap aquí i ara vaig cap allà, segons com bufa el vent. I malauradament, Espanya i Catalunya està ple de polítics que funcionen així. No en tenen coherència i molts, ni educació]]> <![CDATA[No passa res... O sí?]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10013/no-passa-res-o-si https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10013/no-passa-res-o-si Wed, 24 Apr 2013 02:06:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/10013/no-passa-res-o-si Diuen que tres dels quatre gols de l'equip muniqués no tindrien que haver pujat al marcador; parlen de dos penals clars a l'àrea del Barça que tampoc ha sancionat l'àrbitre. Son coses del futbol. Excuses.
De tota manera, el més curiós ha estat les diferents reaccions del seguidors blaugranes que jo he pogut percebre. Uns es decanten pel "no passa res", al.legant que és una derrota humiliant, sí, però davant d'un dels millors equips d'Europa. I jo pregunto, jo que no soc culé, què el Barça no és dels millors d'Europa? Segons això, aquest duel hauria d'haver estat més igualat. Uns altres ho veuen negre, molt negre i diuen que "s'acabat un cicle i convé canviar moltes coses", des de jugadors, cos tècnic i fins i tot directiva. I la tercera via, a la que pertanyen els que no són culers, va més enllà: la paraula més fina que he escoltat aquesta nit és "ridícul".
Sigui com sigui, jo em miro les coses des d'un prisma un xic més ecuànim, menys 'forofo', si s'em permet aquesta paraula. El que jo he vist és que el Bayern no ha estat el dominador clar, però ha sabut llegir perfectament el joc del Barça, aquest joc que tan ha meravellat durant els darrers anys ara sembla que ja no està ni de moda. Resumint, el Bayern ha desactivat al Barça.
És cert que l'equip de Tito Vilanova (avui no gaire encertat en el plantejament) ho ha provat, però disparant a porta només dues vegades (Bartra i Alves crec, que a més son defenses) un equip no guanya partits. On vull anar a parar és que vist des de fora, sembla clar que a Can Barça fa falta un canvi i al final sí que serà cert allò que deia el de la caverna, com jo l'anomeno: ¿Fin de ciclo?
]]> <![CDATA[Sentiments]]> https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/9959/sentiments https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/9959/sentiments Sun, 14 Apr 2013 01:50:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/josep-maria-miedes/blog/9959/sentiments Avui he passat un dels meus pitjors dies de la meva vida. Ha estat una jornada molt carregada de sentiments i emocions perque hem despedit a un èsser viu que ha estat clau en la vida de la meva família. No era una persona, no. Era un animal, un gat. Es deia Garfi, pero aquest èsser viu ens ha colmat de joia, alegria i fins i tot puc dir que ha ajudat als meus fills a crèixer.
Garfi era un gat, de raça comuna, europeu atigrat. Hi han molts pels carrers com ell. però ell ha sigut el cinquè membre de la meva família, després de la meva esposa Anna i els meus dos fills, Sílvia i Sergi. Fins avui, i durant casi 8 anys hem sigut cinc membres a casa, però avui ens falta un.
Hem fet tot l'humanament possible per evitar el mal tràngol que hem passat tots aquesta setmana, però ja sabiem que tenia que passar el que al final ha passat. Garfi no era humà lògicament, però tenia més humanitat que moltes persones que viuen al voltant nostre.
Ara, Garfi està enterrat al cementiri d'animals de Torrelles de Llobregat, a la mateixa fosa on està Cherie, una gossa pastor alemany que vam tenir quan jo era un jove adolescent. Tinc la sensació que ells han marxat d'aquest mon justament quan han acabat la seva feina, la de conviure amb persones que s'estan formant. Em va passar a mi amb Cherie i ara ha passat el mateix amb Garfi i els meus fills.
No ho puc negar. Aquests dos animals ahn format part de la meva vida. Mai els oblidaré i només puc dir, en nom de tota la meva família, gràcies per tot el que ens heu donat, cadascú al seu temps.
Tant de bo que totes les persones fossin com han sigut aquestes dues bèsties. Quàntes coses hem d'aprendre dels animals!]]>