Blog Josep Lluís Sànchez Palacios

Un dinosaure és un dinosaure

Josep Lluís Sànchez Palacios — Mon, 05 Sep 2016 13:26:00 +0200

Quan ella va aixecar la vista de la pantalla del mòbil, Rajoy encara continuava allà

30 anys de solidaritat

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 09 Jul 2016 17:33:00 +0200

El passat dia 5 de juliol es van fer ja els 30 anys de la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD).
Va ser a la ciutat gironina de Salt on es van reunir representants de tres entitats (Justícia i Pau, CIEMEN i Càritas) i de sis ajuntaments en un moment en que la societat civil, a través de manifestos, acampades i accions diverses, demandava activament i amb perseverança la destinació del 0’7 % del producte interior brut als països empobrits del Sud.

Un d’ells va ser el de la meva ciutat de Santa Coloma de Gramenet encapçalada aleshores pel reconegut alcalde-capellà Lluís Hernàndez, recentment desaparegut ara fa justament un any, que va ser també l’impulsor de nombroses campanyes i projectes solidaris.
Ell mateix abans de ser el primer alcalde democràtic de la població, havia fet tasca pastoral i social a l’Equador d’on va ser expulsat pel govern autoritari del país davant l’ incomoditat oficial pel seu compromís i defensa de les reivindicacions de les comunitats indígenes.
Els altres municipis eren: Arbúcies,Olot, Tarragona, Terrassa i Salt, que va ocupar la presidència.
Així naixia un actor clau de coordinació de la cooperació internacional al desenvolupament des del món local en un moment en que encara no existia ni l’embrió de l’Agència Catalana de Cooperació ni d’altres organismes ni ONGDs actuals.

Un treball de fons ininterromput que ha deixat petjada a la cooperació catalana

En aquests moments, malgrat els modestos inicis, els nombres que demostren la seva consolidació són contundents: els ajuntaments, organitzacions de cooperació o entitats supramunicipals sòcies (Consells Comarcals, Diputacions, entitats municipals...) sobrepassa els tres centenars, que representa el 86 % de la població catalana, i entre tots s’ha donar suport a uns 3.000 projectes de cooperació o d’educació pel desenvolupament i la pau.

Si haguéssim de resumir la seva tasca en un seguit de les famoses etiquetes o ‘tags’ esmentarien, entre altres, el codesenvolupament, d’Huracà Mitch, la diplomàcia de ciutats, la confederació de fons, l’Educació per la Pau (EpD), les publicacions i estudis, els agermanaments, la cooperació tècnica, les campanyes per la pau i contra la guerra, la cooperació mediterrània, els drets humans, l’enfortiment del municipalisme o l’ajut humanitari.

Aquesta empenta també té un reflex contemporani ben actiu que igualment cal reconèixer com és el cas del Grup de Ciutats Defensores dels Drets Humans que funciona des de fa 4 anys, el de la veterana Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí o de la nova entitat d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau que s’acaba de presentar dins el projecte ‘Mayors for Peace’, així com l’acció dels municipis davant la greu crisi dels refugiats a Europa que sembla no trobar cap via fiable de resolució.

Podem dir que s’ha fet molta feina i que hi ha una gran experiència i capital acumulat durant aquestes 3 dècades, però també que cal en aquests moments de canvis i de crisi sociopolítica i econòmica.
Ara més que mai, d’ara en endavant, cal fer l’esforç principal en donar resposta als nous reptes i fer també un replantejament general cap on ha d’anar la cooperació local catalana i per a la coordinació del seus diversos actors.

www.fonscatala.org

'Guatepitjor'

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 04 Jun 2016 17:23:00 +0200

Cada cop som més a prop de les noves eleccions generals del 26J en aquesta mena de ‘segona volta’ forçada pel fracàs de les negociacions per formar pacte de govern, i a les tertúlies i els debats polítics es parla també cada cop més de Veneçuela que del propi estat espanyol.
La referència, com acusació o amenaça, als governants i a l’oposició veneçolana és utilitzada recurrentment fins a l’esgotament i el ridícul. Això no vol dir que hi hagi un autèntic debat sobre política internacional, sobre la realitat llatinoamericana o simplement que s’internacionalitzi la campanya electoral.
En realitat és un ús polític espuri que vol traslladar la complexa, delicada i greu situació social i política veneçolana per atacar a totes i qualsevol posició progressista, o com a mínim alternativa a les seves, i considerar-les complaents amb el seu govern. Podríem dir que s’ha substituït el tòpic de la complicitat amb l’ETA, amb l’ independentisme o amb les posicions de Syriza, ara que ja no està de moda, per l’acusació de tebiesa en la defensa dels drets humans i de l’oposició veneçolana davant el terrible règim chavista...
El tema és llarg i complicat, però l’ús polític que se’n fa és molt discutible i denunciable. Sobretot perquè no té en compte i obvia absolutament la situació d’altres governs que també presenten cares ben discutibles com el de Mèxic, Colòmbia, Argentina, Xile o Guatemala. Per no parlar del Brasil, on fins i tot fa pocs dies ha saltat la seva presidenta!
Els que tenen tot el dia a Veneçuela a la boca, no hauríem de parlar també d’aquest països?
Que podríem dir? Potser parlaríem de corrupció sistemàtica, desigualtat creixent, deute insostenible, economia inoperant, sistemes polítics esgotats... I per sobre de tot, l’alerta del possible esclat de les seves bombolles econòmiques especulatives en unes societats que trontollen i ben poc consolidades
Demà mateix hi ha eleccions presidencials nacionals al Perú on celebren la seva segona volta, però aquesta si que és de debò, no com les del 26J. Seran unes eleccions amb un resultat ben transcendental perquè totes les enquestes han estat donant coma guanyadora a Keiko Fujimori. Ella és la filla de 41 anys de l’expresident totalitari Alberto Fujimori, condemnat per corrupció i terrorisme d’estat, que pot fer retornar el ‘fujimorisme’ al país després de 16 anys.

Torna el 'fujimorisme'?
El seu oponent és un candidat de centre dreta, Pedro Pablo Kucynski, de 77 anys, que ha llençat dures acusacions contra la Fujimori i ha demanat als peruans impedir que ella guanyi per salvar la democràcia.
L’actual quasi empat tècnic, a favor de Keiko Fujimori, que té un 55 % del votants peruans, pot fer possible qualsevol desenllaç final i per això Verónika Mendoza, la candidata d’esquerra a la primera volta, del ‘Frente Amplio’ que va quedar en tercer lloc el passat abril, ha demanat el vot per a Kucynski i pel seu partit Peruanos por el Kambio (PPK). Mendoza va declarar: ‘No estem donant suport o aval al Sr. Kucynski, el que volem és barrar el pas al fujimorisme’
La campanya electoral no ha fet massa efecte per decantar les posicions però ha aconseguit què els ex candidats César Acuña i Julio Guzman, que a la primera volta eren favorits, també hagin donat suport a Kucynski, al igual que la líder del Partido Popular Cristiano, Lourdes Flores i, a darrera hora, la Juventud Aprista, encara que l’APRA no ho hagi fet oficialment.
Cal tenir en compte que a les eleccions del 2011, la mateixa Keiko Fujimori també avançava uns punts davant del que va ser després president, Ollanta Humala però al final va resultar derrotada.
Però en aquell moment Keiko era molt més jove i Humala era un tot un ex militar molt popular, crític i alternatiu, que s’havia aixecat anteriorment contra el regim de Fujimori, i que va recollir fins i tot el suport ‘crític’ de Vargas Llosa.
Al final Humala només va guanyar la presidència de la República amb el 51,45 %, en una mena d’història cíclica que es torna a repetir ara. Sembla però que el candidat Kucynski no aixeca tanta passió.
El ‘fujimorisme’, més que una ideologia, és una pràctica política molt centrada en el cabdillisme, els privilegis i el populisme clientelar, amb abusos de poder greus, que pot tornar a triomfar en un país que ja va superar la dura època del terror deSendero Luminoso i que es troba en un camí de creixement econòmic i social envejables, encara que preocupants per la seva sostenibilitat.
Mentrestant aquí seguiran parlant durant tota la campanya electoral de Veneçuela, de Guatemala i de Guatepitjor.

En hora bona

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sun, 22 May 2016 18:07:00 +0200

He estat fa poc a Holanda per feina però he aprés molt i no m’ha costat gaire adaptar-me a les diferencies d’horari que tant ens diferencien i ens separen de la majoria de països europeus.
Dinàvem a les 12 del migdia i a la una ja tornaven a treballar fins les 5 del vespre. Per descomptat començaven al matí més d’hora. I a la tarda veia com les darreres botigues tancaven a les 19 h. Tot està preparat en base a un horari vital essencialment diferent del nostre.
En realitat, començava el dia més o menys com a casa nostra. Es a dir que és a partir d’aleshores quan es produeix la divergència horària que es fonamenta en el diferent horari de dinars i sopars així com de la durada i la finalització de la jornada laboral. La paradoxa és que comencem al mateix temps que al nord d’Europa però acabem més tard! Vol dir això que treballem més? I sobretot, s’aprofita més el treball i el rendiment global del dia?
Doncs, sembla que no. Millor dit: Està demostrat que no és així i per això fa temps que s’està impulsant un projecte de Reforma Horària amb el suport de la Generalitat i altres institucions.

Més que un tòpic, ja és un tema recorrent el de la nostra necessitat de fer una reforma horària a Catalunya per afavorir la conciliació entre la vida laboral i familiar i per millora l’eficiència i l’eficàcia de la jornada laboral. Un dels punts principals que es volen abordar d’inici són els horaris de dinar i sopar. A tots els països europeus s'esmorza a la mateixa hora que aquí, però la resta d'àpats no es fan igual. Dinen a les 13 hores i normalment després de les 8 del vespre ja no sopen, mentre que aquí dinem sobre les 14.30 hores i sopem a partir de les 9.

Enhorabona

Potser és aquesta reforma horària una de les grans transformacions socials poderoses que pot arrossegar d’altres, perquè s’ha de reconèixer que no és un canvi menor.
Per això vull expressar les meves felicitacions i enhorabones sobretot a Fabian Mohedano, l’impulsor i ara president del Consell Assessor per a la Reforma Horària, davant l’immens reptes sobretot per convèncer de la factibilitat de la mesura i, sobretot per aconseguir l’adhesió general per endegar el projecte. Tal com ho diu ell mateix:
"A Catalunya hi ha un milió i mig d'estudiants a l'escola, als instituts i a les universitats, sobre els quals es pot incidir per aplicar un canvi horari. A més, també hi ha 300.000 persones a l'administració, i la Generalitat té sobirania també sobre els horaris del comerç, la cultura i l'oci".

Però per que tenim aquests horaris?

Malgrat és un fet natural diari que ens afecta directament a tothom, la ciutadania no coneix massa bé d´on prové aquest horari particular que seguim avui dia. El seu passat està en les decisions del règim franquista per fer-lo coincidir amb el d’Alemanya nazi d’abans de la fi de la Segona Guerra Mundial. Per la seva situació geogràfica, a l’estat espanyol li correspon l’ horari del meridià de Greenwich –que passa per Castelló i deixa quasi tota la península a l’oest-, present a països com Anglaterra, Portugal i les illes Canàries. Tot i així, l’horari va lligat a l’hora de l’Europa Central, que correspon a una zona horària diferent i fa que anem una hora avançats respecte els països de la nostra zona.
D’aquesta manera, l’hora que tenim coincideix amb la de França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Suècia, Àustria o Suïssa.
I també podríem parlar de la conveniència dubtosa dels canvis horaris anuals d’estiu i d’hivern, ara generalitzats al continent europeu, però això és un altre tema. O potser no! Per saber-ne més: http://www.reformahoraria.cat/

Som Comerç Just

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 14 May 2016 21:18:00 +0200

‘Som comerç just’ és el nou nom a partir d’ara de la Festa del Comerç Just que enguany es celebra a moltes ciutats catalanes en diverses dates durant aquest mes.

Encara que és avui dia 14 de maig quan es commemora el Dia Mundial del Comerç Just, concretament el segon dissabte de maig, hi ha tot un extens programa d’activitats organitzades arreu de Catalunya coordinades en una campanya de sensibilització que ja fa 17 anys que es fa.

El seu objectiu central és promoure i destacar la importància del comerç just, la banca ètica i la economia solidària.

La força del consum responsable
Segons l’Organització Internacional del Treball gairebé 21 milions de persones arreu del món realitzen treballs forçats i es troben en situacions similars a l’esclavitud. Alhora, el treball infantil afecta 168 milions de nens i nenes, la meitat dels quals realitzen feines perilloses.
Les Nacions Unides ofereixen dades més que preocupants sobre les desigualtats de gènere: les dones guanyen un 24% menys que els homes, el 70% de la pobresa mundial es concentra en les primeres i es calcula que 7 de cada 10 persones que moren de gana al món són dones o nenes.
El sistema actual, cada cop més en crisi, genera profundes desigualtats: la pobresa continua afectant mil milions de persones i les desigualtats han augmentat, l’1% de la població mundial posseeix la meitat de la riquesa global, mentre que el 80% de la població se’n reparteix només el 6%.

Hi ha opcions
Per altra banda, cal constatar que tant el comerç just com la banca ètica estan en auge a casa nostra en aquests moments i, paradoxalment, malgrat la situació de crisi que ens afecta a tots. Hi ha més demanda i més oferta d’aquest tipus de producte i la ciutadania cada cop és més crítica amb la lògica de l’obtenció del màxim benefici per damunt dels drets de les persones, de les condicions laborals dignes i de la preservació del medi ambient.
I alhora cal reconèixer que la possibilitat d’un nou model econòmic més ètic i solidari és ja una realitat a Catalunya
Per començar, podríem canviar d’hàbits de compra i estalvi, reparar en lloc de comprar coses noves, optar per allò local, pensar si necessitem alguna cosa o “ens obliguen” a comprar-la, reprendre el contacte amb l’horticultura, fomentar el compartir objectes o coneixements, fer més barri o poble. Això significa partir d’una reflexió com a consumidors: allò que triem afavoreix un model econòmic i social o un altre, cal ser crític i conscient a l’hora d’omplir la nostra cistella de la compra.
Les postres opcions són clares i evidents: finances ètiques d’entitats bancàries que no inverteixin en indústria armamentística, proveïdors d’energia elèctrica respectuosa amb el medi ambient, els treballadors, les persones i els països empobrits, programari lliure, empreses cooperatives, etc...
Aquesta campanyaestà impulsada per un consorci format per SETEM Catalunya, Alternativa 3, Fiare, FETS-Finançament Ètic i Solidari-, OxfamIntermón i la Xarxa d’Economia Solidària.

#SOMCOMERÇJUST

Dia d'Europa

Josep Lluís Sànchez Palacios — Mon, 09 May 2016 10:20:00 +0200

La pau i la unitat del continent són els motius centrals de la celebració del Dia d’Europa que es celebra avui, dia 9 de maig, en la commemoració de l’aniversari de la declaració fundacional que el francès, d’origen alemany i luxemburguès, Robert Shumman va fer en 1950.
En ella exposava la idea de la futura cooperació europea per estalviar una nova guerra mundial a través fonamentalment de la integració econòmica comuna que, després de diverses etapes, va donar origen a l’actual Unió Europea.

I la europea?

Aquesta és ara l’Europa dels indignats francesos de la ‘Nuit Debout’ a Paris, de la decisió de cobrir les estàtues nues dels Museus Capitolins de Roma durant la visita del president iranià, del Brexit i del Grèxit, dels Papers de Panama o de Luxemburg, del vergonyant acord amb Turquia per evitar l’arribada de refugiats a les costes de la mediterrània, de la proposta holandesa per retornar els arribats a Grècia, de la confiscació de béns als refugiats i limitar el reagrupament familiar a Dinamarca o Suïssa, els controls migratoris de Suècia, dels milers d’infants immigrants perduts o ‘desapareguts’, dels nàufrags sense rescatar a les illes gregues i en general al fracàs de la política europea davant aquest drama que s’ha convingut a denominar com els més important des de la Segona Guerra Mundial.

I el que és més greu: l’Europa dels acords secrets de negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions amb els Estats Units d’Amèrica: el famós però perillós i inconegut TTIP.

Però també és l’Europa nostra que vol reformar la política comú d’asil i vol multar als països que rebutgin acollir refugiats amb 250.000 € per persona, de l’acord exemplar per a la celebració del referèndum escocès per la independència, de la primera presidenta del Parlament holandès d’origen marroquí, l’alcaldessa de París de cognom espanyol o el nou alcalde de Londres de família emigrant de l’Índia i el Paquistan, el primer ministre gal d’origen català, el reconeixement internacional de Kossove... I la de les ‘ciutats refugi catalanes’, per descomptat.

Tess i Shummann

I sobretot és la de la nostra nova autèntica heroïna europea, l’activista sueca, nascuda a Colòmbia, ‘Maria Teresa’ Tess Asplund, que es va enfrontar tota sola, en un impuls d’indignació a una manifestació de 300 neonazis a la ciutat de Borlänge: tot un símbol de dignitat i rebuig al racisme i la xenofòbia que hem de reconèixer, valorar i reproduir.
És ella, i tots els altres exemples que m’he deixat d’esmentar, un símbol prou significatiu de que una altra Europa més justa i solidària és possible?

Com deia Shummann a la seva declaració:La pau mundial no pot mantenir-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que les amenacen. Europa no es farà d’un cop ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creen en primer lloc una solidaritat de fet.

I mentrestant encara esperem que dirà Europa del procés independentista català...

#DiaEuropa

Ciutats refugi i país refugi

Josep Lluís Sànchez Palacios — Thu, 31 Mar 2016 22:37:00 +0200

Els dies, les setmanes i els mesos van passant i la crisi de l’arribada de refugiats a Europa continua estancada o amb pitjors pronòstics de solució. I sobretot pel patiment dels milers i milers de persones que entren i recorren el continent saltant fronteres i enfrontant la mort, el fred i els perills de les màfies o dels militars i policies del FRONTEX.
La solució que ha aprovat el Consell Europeu per ‘gestionar’ l’arribada de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, de la misèria i d’altres tipus de persecucions és triple:
1. Evitar que trepitgin sòl europeu amb l’augment de les operacions de control de les fronteres exteriors amb la participació militar de l’OTAN.
2. Acordar l’expulsió a Turquia d’aquells que to i així puguin arribar a les illes gregues jugant-se la vida a les costes de la Mediterrània.
3. Bloquejar la ruta dels Balcans cap al nord d’Europa per on el 2015 hi van passar prop d’un milió de persones.

Davant d’això cal reconèixer i recolzar la recent Declaració del món local català en contra de l’acord entre la Unió Europea i l’estat de Turquia que vulnera la legislació internacional que protegeix les persones refugiades i posa en joc els drets humans.

‘Seguretat’ contra els drets humans i la solidaritat

En el document difós pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que agrupa centenars de municipis de tot el país, es diu que un cop més veiem com la Unió Europea parteix d’una premissa falsa: blindar les fronteres d’Europa acabarà amb la crisi humanitària a la Mediterrània. Però la realitat és ineluctable perquè traslladar les persones refugiades i migrants a un tercer estat, com Turquia, no és en absolut acabar amb la crisi humanitària sinó expulsar-los del territori comunitari, i prioritzar les operacions de control i seguretat en lloc de les de salvament a les aigües frontereres.
Si volem acabar amb el tràfic d’éssers humans, i amb les morts a la Mediterrània, cal voluntat política garantint vies segures i legals: visats humanitaris, possibilitat de sol·licitar l’asil en ambaixades i consolats europeus en els països d’origen i trànsit, etc.

El món local és llavors dels primers qui dóna resposta davant d’una Europa incapaç de fer una acció adequada garantint les condicions dignes a totes les persones dins del territori propi comunitari, com veiem a Calais, a Ceuta i Melilla, a Dukerque, Lampedusa, Lesbos o Idomeni. Algú ha de començar a dir prou i qui comença és la societat civil organitzada i la ciutadania indignada per aquesta vergonya europea.

’Les mesures adoptades són un despropòsit, una mostra més del paper vergonyós que tenen els estats i les institucions europees des de l’inici de la crisi.’, com manifesta el comunicat de la plataforma Stop Mare Mortum.

La resposta dels municipis catalans que han anunciat el seu oferiment a acollir refugiats com a expressat l’Associació Catalana de Municipis (ACM) és un punt de partença que referma, un cop més, el paper fonamental de les ciutats i de la ciutadania

28 (països europeus)

Josep Lluís Sànchez Palacios — Wed, 02 Mar 2016 17:55:00 +0100

Vint-i-vuit països conformen la Unió Europea després de la recent adhesió de Croàcia el juliol de 2013, encara que arran del ‘Brexit’, si deixem de sumar a Gran Bretanya, podrien ser només 27, o potser no. Podria continuar mantenint el mateix nombre si comptem Catalunya, malgrat les sentències del Tribunal Constitucional. O també podria canviar en un menys si Grècia es veu forçada a canviar el seu estatus com altres pretenen.
La Unió Europea no sempre ha tingut aquesta dimensió d’ara. Quan va començar la cooperació econòmica europea en 1951, a mitjans del segle passat, els únics països participants van ser Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
6 han estat els processos d’ampliació al llarg d’aquest temps als que hauríem d’afegir un setè: el corresponent a la reunificació alemanya i la desaparició de la RDA. A més a més hem de considerar els 5 països candidats Turquia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Albània, que es troben en processos i estadis d’incorporació desigual i que resten ‘a la sala d’espera’. I també els països que sí que van sol·licitar la seva incorporació, com a mínim un cop, però la van paralitzar per diversos motius: Noruega, Islàndia i Suïssa.
Tot això sense tenir en compte els microestats que no en formen part com Andorra, Liechtenstein, Vaticà, Sant Marino o Mònaco. I també tots els altres estats de l’Europa Oriental, el Caucas i els extra europeus (com Israel, Marroc o Cap Verd) amb diversos tipus de relació molt variada.

26
Una altra cosa és l’anomena’t ‘Espai Schengen’, q ue porta el nom d’una ciutat luxemburguesa i està format per 26 països, que no hem de confondre amb el mapa de la Unió Europea perquè alguns no en formen part de la U.E. i altres que si que hi son no estan integrats en aquest projecte.
Es va crear el 1995 per suprimir, en principi, les fronteres comunes entre els estats que en formen part i coordinar controls comuns exteriors, per funcionar com una sola unitat en termes migratoris. I, en teoria, per garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers,La circulació per tots els estats de l'espai Schengen és lliure i sense controls fronterers interiors, per a totes les persones nacionals de qualsevol d'aquests països i les seves famílies que viatgin conjuntament, i també, durant un període que no superi tres mesos per semestre, per a estrangers que hagin entrat o resideixin legalment a qualsevol d'aquests.
Tal com està funcionant, els refugiats i immigrants s’han de registrar en el primer país on arriben, que majoritàriament són els de la riba sud del Mediterrani, i només tindran permís per circular per l’interior d’aquest fins que es resolgui la seva sol·licitud. Això fa que, sense una autèntica política europea coordinada i una autoritat comuns, es formen immensos taps a la perifèria europea i es col·lapsin els accessos a l’espai comunitari.
Segons les previsions que contenen els acords, cada país pot suspendre l'aplicació per "motius excepcionals", però sempre de forma "transitòria", la qual cosa ha passat en diverses ocasions. El que no s'havia esdevingut mai és que tants Estats alhora i pel mateix motiu el deixessin en suspens, de fet o formalment, com passa ara amb l’arribada massiva de refugiats.
Es diu repetidament que aquesta és la crisi humanitària més important a Europa des de la Segona Guerra Mundial però això no ha fet fins ara remarcar la importància d’una solució urgent i l’alarmant falta de reacció i de resposta de les autoritats europees és ja clamorosa. Ja portem molts mesos i moltes cimeres i reunions ministerials sense resolucions ni accions concretes davant la crisi de les poblacions refugiades. La xenofòbia social, i la de les institucions, instada per les organitzacions ultraconservadores de tot el continent agreugen encara més tot això.
En aquest sentit les reaccions parcials d’alguns dels governs que bloquegen les seves fronteres en la ruta de fugida de les persones refugiades, van més aviat en la línia contrària i, en les paraules de la pròpia directora del FMI: constitueixen un alt risc per a la supervivència de l’Espai Schengen. No només no es posen remei a les deficiències del projecte de l’Espai Schengen, que es suposa que és un dels pilars ideològics europeus, sinó que ara està amenaçada la seva pròpia existència.
La Europa ‘sense passaports’, pels de dins però no per a la resta, està ara qüestionada per alguns dels seus principals líders que l’utilitzen com amenaça o justificació de les seves polítiques i per aixecar i controlar més les fronteres exteriors i, aviat, les interiors.
Així ho diu la revista The Economist: ‘Allò que succeeix a les fronteres d'Europa és sovint el telègraf que ens avisa d'un posterior canvi transcendental. El bloqueig soviètic de Berlín el 1948 presagià la Guerra Freda. El desballestament d'una tanca d'Hongria a la frontera amb Àustria el maig de 1989 condemnà els règims soviètics d'Europa de l'Est mesos abans que les protestes derroquessin els seus dirigents. Ara, la reimposició d'alguns controls a les fronteres d'Alemanya i Àustria per contenir el flux de refugiats i immigrants és el presagi de quelcom dramàtic: l'erosió i la possible desaparició de la zona de recorregut lliure de Schengen, una de les consecucions més notables de la Unió Europa’,
Després de veure el documental ‘To kima’ sobre la tasca d’una ONG catalana de salvament i rescat de nàufrags que col·labora solidàriament a la costa entre Turquia i la illa de Lesbos, és inevitable sentir vergonya de ser europeu.

En paraules de Bertolt Brecht, que també va haver de fugir travessant fronteres: No acceptem allò habitual com a natural. En temps de desordre sagnant, de confusió organitzada, d'arbitrarietat conscient, d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural, res ha de semblar impossible de canviar.

Mentrestant, Espanya ja ha acollit a 18 refugiats dels 16.000 compromesos

Vies segures

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 27 Feb 2016 20:04:00 +0100

De les 160.000 persones refugiades pendents de reubicació segons compromís dels països de la Unió Europea, només 459 han estat reubicades. I, per vergonya del govern i de l’Estat espanyol, només 18 han arribat aquí. Són unes xifres que tots trobaríem ben ridícules sinó és per que estem parlant d’una greu tragèdia i de la pitjor crisi humanitària del continent des del final de la Segona Guerra Mundial.
Avui, 27 de febrer, s’han fet mobilitzacions a moltes ciutats europees per manifestar-se a favor d’una Europa més humana i solidària. Per reclamar, no només responsabilitat i fidelitat a la legalitat i al dret humà d’asil, sinó també una Unió Europea que reconegui ja la seva responsabilitat en aquest drama de les persones refugiades.
De moment el que ens trobem des de fa ja gairebé un any és que, contradient la seva responsabilitat moral i legal envers els sol·licitants de refugi, els governs europeus, per acció o per omissió, estan aixecant murs encara molt més alts, reforçant les fronteres, militaritzant les costes de la Mediterrània i vulnerant els drets fonamentals.

27 F
A Barcelona també s’ha convocat una manifestació davant la seu de la Delegació de la Comissió Europea que ha tingut força èxit i ressò. El seu manifest parla ben clar:
Exigim als governs europeus, i en particular al Govern espanyol, que actuïn per obrir vies segures per a les persones que busquen protecció internacional.
Els governs europeus tenen la responsabilitat i la capacitat de respondre. No volem més excuses: els governs no ens representen quan actuen de manera negligent i xenòfoba, permetent la mort de milers de persones. Les vies segures hi són: exigim que s’obrin ja!
No permetem que se’ns oblidi el nom del nen de 3 anys mort a la platja després de naufragar a les costes de Turquia. Es deia Ailan.
Però sobretot que no se’ns oblidi tampoc que des de llavors, encara que no s’hagi publicat a la premsa, han mort ofegades més de 300 criatures com Ailan, de les que mai sabrem el nom.
I també cal recordar que, segons l’Europol, hi ha uns 10.000 nens i nenes refugiats i migrant no acompanyats que han desaparegut després d’haver arribat a l’interior de les fronteres europees. Sense deixar rastre.
I aquesta xifra sembla que encara podria augmentar perquè les Nacions Unides asseguren que els menors representen més d’un terç del total de la població refugiada.

#viessegures
#27F
#passatgesegur

10.000

Josep Lluís Sànchez Palacios — Mon, 08 Feb 2016 22:44:00 +0100

Sempre que trobo un titular amb xifres sento un cert desconcert, una sensació inquietant que em produeix la xifra negra nua, retallada sobre el blanc del paper o la pantalla.
Els números, a diferència dels títols literals, em suggereixen idees abstractes, pensaments, sentiments diversos, sovint inesperats, desconcertants i especials.
Els llibres, les pel·lícules, els articles que s’encapçalen amb un número enlloc d’una paraula o una frase són d’una altra mena. Et fan fixar-te en el tema i descobrir-lo d’una altra manera. Ja sigui 1, 24, 300, 100.000 o el número pi.
Sobretot si parlen de persones, si es tracta del nombre de persones humanes. En aquest cas és així: 10.000 són els 10.000 nens i nenes que segons l’Oficina Europea de Policia, l’Europol, segons les seves previsions més conservadores, són els que han desaparegut sense deixar rastre després d’arribar a Europa arriscant-se a travessar les seves fronteres.

Perduts per Europa
No se sap on són. S’han perdut. Són 10.000 infants perduts. Un per un. Sembla que potser una part important puguin haver acabat amb familiars però les autoritats no en tenen cap confirmació d’això.
El fet és que desprès d’haver arribat a algun centre d’acollida han desaparegut sense més. Segons els oficials europeus, molts d’aquest menors d’edat es troben en mans d’organitzacions de tràfic de persones. No se sap on són, què estan fent o amb qui són, només que són més de 10.000. Un número ben gran, ben rodó i ben terrible!
A Europa van arribar, només l’any passat, prop de 26.000 menors sense acompanyament, segons dades de l’ONG ‘Save the Children’, sobre un total aproximat de 270.000 nens i nenes refugiats: un 27 % del milió de persones que van arribar al continent durant 2015. Continua la numerologia...
Es calcula que uns 5.000 han desaparegut dels centres d’asil a Itàlia i que a Suècia són uns 1.000 dels que no se sap res des que van arribar al centre de Trelleborg. La UNICEF parla, entre altres dades, d’uns 90.000 menors no acompanyats entre Alemanya i Suècia i d’uns 30.000 a Sèrbia.
Són impressionats i colpidores les xifres però encara més les declaracions de l’Europol que diuen que les bandes criminals que segresten els nens i nenes refugiats estan associades a organitzacions d’explotació sexual i esclavisme que la policia investiga des de fa temps.
Aquesta és la crisi humanitària que s’agreuja amb la crisi d’humanitat de la societat europea que no pot restar impassible davant un drama d’aquesta magnitud. Ni tampoc sense fer res davant el caos i el fracàs que demostren aquest números darrera els quals hi ha nens i nenes reals amb noms i cognoms.

DENIP

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 30 Jan 2016 12:39:00 +0100

Ghandi, ‘l’anima gran’ o ‘Mahatma’, va morir assassinat el dia 30 de gener de 1948. En aquesta data es commemora el seu record i llegat des de fa 52 anys amb la celebració del Dia Escolar per la No Violència i la Pau: el DENIP.
Aquesta diada té l’objectiu de promoure els valors de la cultura de pau, la no violència i la resolució pacífica dels conflictes entre els infants i els joves partint de l’àmbit escolar.
Es tracta d’una acció singular no governamental ni oficial coordinada dels centres escolars centrada en l’educació per a la no violència on es fan actes simbòlics, tallers, debats, lectura de manifestos, xerrades i exposicions diverses per a sensibilitzar en pro de la convivència i el diàleg actiu aquí i arreu del món.
L’impulsor va ser el poeta i pacifista mallorquí Llorenç Vidal, molt abans que les Nacions Unides ho hagin començat a reconèixer i que s’hagi extens a molts països, alguns dels quals, a l’hemisferi sud, el celebren el dia 30 de març per adequar-lo al seu propi calendari escolar. Els refugiats, la pau i la no violència

Dia escolar per la no violència i la pau i els refugiats
Enguany la Fundació per la Pau, ara actualitzada i anomenada FundiPau, ha proposat als centres escolars i educadors una proposta didàctica, per alumnes de primària a batxillerat, per tractar a l’aula el tema dels refugiats: D’on i per què fugen els milers de persones que en els darrers mesos estan arribant a les fronteres d’Europa? Com els acollim i com els tractem? Com és la seva vida d’exiliats?
El motiu és que els més joves no es quedin només amb les impactats imatges de la televisió on un nombre enorme de persones intentes arribar als països europeus gairebé a qualsevol preu arriscant la seva vida i la dels seus fills o que rebin la propaganda xenòfoba dels que els consideren una amenaça pel nostre benestar i fins i tot atempten contra ells. Per això són necessaris materials didàctics per entendre millor els motius i l’experiència dels que han hagut de deixar casa seva sense saber en absolut amb que es trobaran pel camí i en el lloc de destí. Perquè ja són, segons l’ACNUR, més de 4 milions de refugiats sense comptar els prop de 8 milions de sirians que estan desplaçats dins del seu país i els milers més d’altres conflictes al Magrib i l’Àfrica.
A Catalunya cada curs més escoles, instituts, centres oberts i esplais de moltes ciutats hi participen en aquesta jornada per la no violència i la pau però cal destacar que el mèrit recau sobretot en les professores i professors voluntaris que es comprometen i aporten la seva creativitat i dedicació sense gaire suport.
Fins i tot, amb l’ajut de la Fundació per la Pau, s’ha elaborat un ‘mapa’ a la seva web per recollir, visualitzar i localitzar totes les activitats que les escoles i entitats duen a terme durant la jornada que aquest cop la majoria han celebrat el divendres dia 29.
Per això, i en memòria de Gandhi, visca el DENIP!

Podreu trobar més informació a: www.fundipau.org/denip

27 de gener

Josep Lluís Sànchez Palacios — Wed, 27 Jan 2016 22:57:00 +0100

El 27 de gener, un dia després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, els soldats feixistes van travessar el pont del riu Besòs i també van ocupar sense resistència la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, anomenada aleshores ‘Gramenet de Besòs’, en el seu camí d’invasió militar cap a Badalona i el Maresme.
Avui es compleixen ja 77 anys d’aquella històrica i tràgica data d’hivern d’inicis de 1939. Amb el triomf final del dictador Francisco Franco, amb suport decidit del regim nazi alemany i del feixisme italià, va morir la democràcia i va arribar el final de la república.

Gramenet de Besòs
Els ocupants eren un batalló de soldats ‘moros’ comandats per un oficial italià. Era el cos de l’exèrcit marroquí del Generalíssim comandat pel general Yagüe. El comandant mussolinià i tres oficials que dirigien les tropes es van instal·lar al bell mig del poble.
“Els soldats eren molt joves, uns mocosos, sorpresos pels aplaudiments d’una part de la població, que va sortir al carrer per celebrar que per fi s’havia acabat la guerra, sense ser conscients del que vindria “, sosté Joan Llobet, un testimoni de prop de 90 anys. Llobet recorda que els soldats nacionals van prendre la plaça de la Vila i es van passejar per alguns carrers pròxims, com el carrer Major o el d’Anselm Clavé. En aquest punt, a Can Juni, van muntar una botiga de queviures. “Els que tenien plata podien anar a comprar coses que escassejaven”, recorda.
Carles, un altre testimoni, recorda que es trobava els braços de la seva mare, davant la porta del ferrer i que va aixecar el braç, imitant a algunes persones grans. Afirma que un soldat es va acostar i li va donar un caramel. “Em va saber a glòria enmig de tanta misèria”.
El mateix dia 28 es va prendre una de les seves primeres mesures: la instauració d’un poder local afí al nou règim. Les forces militars van constituir la Comisión Gestora que havia d’administrar la localitat i va realitzar la seva primera sessió en la qual s’homenatjava la figura de Francisco Franco i li agraïen la ‘alliberació’ de la ciutat.
Començava una llarga època fosca de repressió i por que es va estrenar amb la mort de 116 colomencs a la Guerra i de la repressió de 250 més en camps de concentració, d’altres 180 en presons i, sobretot, de 17 afusellats al Camp de la Bota a Barcelona, entre ells l’ex alcalde d’ERC Celestí Boada, pagès de 37 anys, casat i amb dos fills. Sí, Santa Coloma de Gramenet va tenir un alcalde d’Esquerra Republicana de Catalunya, que per cert encara, després de tants anys de transició i democràcia, no ha rebut un bon reconeixement oficial i no té cap espai públic dedicat. Una assignatura pendent del govern municipal que el mateix va encapçalar en una època tan difícil.
Per aquest motiu a Santa Coloma de Gramenet a l’entorn del dia 27, des de fa pocs anys, es fa un programa d’activitats públiques de recuperació de la memòria històrica: exposicions, conferències, debats i fins i tot rutes i recorreguts de descoberta per espais locals de memòria. Fins i tot es van col·locar l’any passat unes plaques commemoratives dels bombardejos per part de l’aviació italiana sobre la capital catalana que també van produir víctimes mortals civils i destrucció de diverses cases a la localitat. La por i la desolació produïda per les bombes van portar als veïns i les autoritats construïssin uns 150 refugis dels que queden pocs testimonis recuperables.
Però des de fa 15 anys la mateixa data del dia 27 de gener ha esdevingut molt més simbòlica arran de la convocatòria d’una concentració a la Plaça de la Vila el 2001 del grup ultra ‘Asociación Juvenil Española’ que es va difondre per la seva web i les xarxes. La resposta va ser una reacció unitària de mobilització massiva de ciutadans, entitats i partits per rebutjar amb força aquesta convocatòria i demostrar que els feixistes no eren benvinguts i que va fer desconvocar als feixistes de l’AJE.
Des de llavors es convoca sempre en aquesta data clau del dia 27 una manifestació de rebuig del feixisme que durant el passat mandat 2011-2015 va tenir també l’objectiu de desemmascarar els tres regidors locals de Plataforma per Catalunya (PxC) que afortunadament van perdre la seva representació municipal el passat més de maig. Per això enguany es celebra el quinzè aniversari de la Comissió Antifeixista que treballa per recordar i no oblidar, no només aquest dia 27, el dia més negre de la història de la ciutat, sinó tot l’any.
Justament el 27 de gener també és un altre dia de record i de memòria, de commemoració històrica d’uns dels fets més foscos de la història de la humanitat: el Dia Internacional en memòria de las víctimes de l’Holocaust. Així va ser proclamat per les Nacions Unides en una data que es un homenatge a dia de l’alliberament d’un dels camps de concentració d’extermini nazi més terribles: Auschwithz-Birkenau a Polònia: uns dos milions de morts.
A Catalunya es commemora amb un acte oficial al Parlament on participen representants de les institucions catalanes i de nombroses entitats com l’Amical de Mauthausen, representants dels pobles jueu i gitano, de les persones amb discapacitat i del col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i dels Testimonis cristians de Jehovà.
Avui tornem a sentir parlar a Europa de deportacions, de confiscació de béns a les persones que travessen les fronteres del continent. Quan rebroten els vells fantasmes del passat no podem restar impassibles.

Més info: comissio27.blogspot.com

Atzucat

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sat, 09 Jan 2016 19:43:00 +0100

Han passat pocs dies des que va començar l’any però ja tenim la que sembla que serà, de moment, la paraula de l’any: ATZUCAC. L’hem escoltat o llegit des del mateix dia 1 de gener en boca de molts tertulians, periodistes, analistes, politòlegs o d’altres personatges que analitzen cada dia l’actualitat social i política. Jo avui mateix crec que l’he trobat 3 o 4 cops, però no només als programes i les notícies de televisió o ràdio, sinó també i sobretot a les xarxes socials.

La seva definició més clàssica ens diu que és un mot que prové de l’àrab, documentat en català des de molt antic i que significa essencialment ‘carrer estret’. És a dir que es tracta d’un carrer o camí sense sortida, bloquejat. També es pot dir ‘carreró sense sortida’ o d’una forma molt més expressiva: cul-de-sac, aquesta altra, però, d’origen occità.
En urbanisme els atzucacs són els camins de pas pels vianants entremig de construccions, més freqüents en les parts més antigues de les ciutats, que són utilitzats pels serveis i les sortides laterals i que es veuen sovint a les pel·lícules americanes on s’amaguen els delinqüents per escapolir-se de la policia que els persegueixen i on viuen els rodamóns sota o sobre de cartons i papers. Poden ser llocs foscos, sòrdids i perillosos per causa dels atracaments però la majoria de les planificacions urbanes modernes ja no els incorporen.
El seu sentit figurat, que és del que es tracta aquí, és el d’embolic, potser d’un embolic o problema ‘sense sortida’. Com del que parlava un famós partit polític català a les darreres eleccions al Parlament quan deia ‘no quiero lios’: No vull embolics... Estalviar qualsevol possibilitat de trobar dificultats pel camí era l’objectiu central d’aquesta força política immobilista.

En la teoria dels jocs, però sobretot en els escacs, un atzucac és una posició igualada on el jugador que ha de moure, pel fet de moure, empitjora la seva posició. Pels escaquistes, que valoren cada jugada com una oportunitat vital pel joc i pel triomf, fins i tot quan qui comença la primera jugada té més possibilitats de guanyar, haver de moure, obligatòriament, per perdre segur és un gran contrasentit.
En aquest joc, l’atzucat és una paraula equivalent a l’alemanya ‘zuzwang’. En aquesta posició qualsevol moviment que pot fer el jugador, que probablement voldria no fer i restar sense moure’s, li comporta perdre la jugada, el possible avantatge i possiblement també perdre finalment el joc. Vol dir que inevitablement la situació posterior d’aquest jugador serà pitjor, encara que com que sovint es dona en els moments finals de les partides, també pot desembocar en un moment d’equilibri i en una resolució de ‘taules’ o d’empat, que també pot ser una victòria en certa mesura.
Quan aquest fet es dona per les dues bandes i els dos jugadors perden en el següent moviment obligatori el nom és també d’origen francès: ‘trebuchet’, que és com s’anomenaven alguns artefactes de guerra medieval per assaltar els castells i les fortaleses. Però això és encara més singular.

Pot semblar que estic parlant del moment actual, ben singular, que vivim a Catalunya, però no. En realitat podria referir-me més aviat a la situació espanyola després de les eleccions del passat desembre o també a la problemàtica que afronta, si és que ho està fent, la comissió europea davant la crisi dels refugiats, la més important des del final de la Segona Guerra Mundial.
Per cert,Jordi Pujol va escriure un llibre que es deia ‘El caminant davant del congost’. El caminante ante el desfiladero segons la seva traducció al castellà. Un congost és una paraula diferent per parlar del mateix: un pas estret, insegur, difícil...
El cas és que la vida i la política són més complexes i no són un joc. Per que als escacs no es pot fer ‘un pas al costat ni un moviment enrere’ però a les pel·lícules els atzucacs dels carrers de Brooklyn sempre tenen sortida.
I a Catalunya ara que fem? És el que ens preguntarem si estem en un atzucac. Com sortirem? Com trobem la nostra solució?. Doncs anant endavant per que estem a la vida real i no estem jugant a escacs o dins una pel·lícula.
Avui sembla una mica més fàcil i més aprop.

La paraula de l'any

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sun, 03 Jan 2016 13:22:00 +0100

La paraula de l’any 2015 podria ser un mot que comprengui bona part de la complexitat de l’any que ja s’ha acabat i,potser també, del que tot just està començant.
Com cada any, tenim un grapat de possibles paraules en competició per ser declarades la més important o la més significativa:meme, viral, gihadista, procés, deriva, dron, núvol, indepe, cupaire, deriva... Ben segur que cadascú de nosaltres podria afegir d’altres: Jo particularment fins i tot proposaria resumir l’any no en una paraula, sinó en dues: estat islàmic, Charlie Hebdo, o en una frase a l’estil del APM: I la Europea?
Però hi ha una que sobresurt de manera gairebé indiscutible: REFUGIAT. La crisi dels refugiats provinents dels conflictes de l’Orient Pròxim a Síria i l’Afganistan i d’altres com Pakistan, Nigèria o Somàlia ha esdevingut un flux humà que està canviat Europa.
Es tracta ni més ni menys que del més gran desafiament humanitari pel nostre continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial, ara fa ja 70 anys perquè els organismes internacionals han confirmat que s’ha superat el nombre del milió de refugiats registrats. Un milió d’aquests van entrar per diverses vies per països del Mediterrani, sobretot a través de Grècia arribat per mar: el nou ‘Mare mortum’. Perquè sobretot no ens hem d’oblidar que molts d’aquests refugiats s’han quedat i s’estan quedant morts pel camí davant la inoperància dels líders i els governs europeus. I per vergonya nostra, els que han trobat refugi a Espanya han estat només 12. Sí, es poden comptar amb els dits de les mans i afegir 2. Res a comparar amb els milions que hi ha Turquia o als prop de 5 milions de sirians desplaçats.
La indignació no se’ns hauria d’acabar amb la imatge dels ofegats abans d’arribar i les víctimes de la ruta de l’èxode cap a l’Europa benestant que tan bé simbolitzava la terrible fotografia del nen Aylan sense vida a la sorra de la platja. També ens hauria de preocupar el gran negoci que significa aquesta tragèdia per a les màfies que trafiquen i contra les que els organismes internacionals també han estat inoperants. Bé pot ser no del tot no: han aixecat més les tanques de les fronteres o han construït de noves i han mobilitzat l’exèrcit i la policia... Cap canvi ni solució política però si un augment dels pressupostos per construir fronteres.
Per això no hi ha dubte per tant que aquesta paraula continuarà vigent i molt present al nostre vocabulari durant els pròxims mesos fins que sigui substituïda per altres més adients i amb futur com ara integració o solidaritat.
Posar-nos d’acord en el seu significat i la seva definició és el punt de partença per acabar amb ella: les poblacions refugiades són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.
És curiós pensar que la paraula de l’any 2014 va ser selfie, que defineix molt bé el narcisisme del tipus de societat global actual que predomina. Quina serà la de l’any que estrenem?

Els altres refugiats

Josep Lluís Sànchez Palacios — Sun, 13 Dec 2015 10:21:00 +0100

Els altres refugiats
Ja estem arribant al Nadal i encara no tenim notícies dels refugiats que havíem d’arribar al nostre país després d’entrar a centreeuropea fugint de la guerra de Síria i de l’anomenat Orient Pròxim. Sí, parlo d’aquells que vam omplir les nostres pantalles i els nostres mitjans de comunicació durant tot l’estiu i especialment els darrer trimestre de l’any que acabem.
Molt s’ha parlat i molt s’ha dit sobre la necessitat de l’acollida, la crisi i el conflicte que ha produït la situació i com ho estant afrontant els governs dels diferents països de la ‘ruta dels refugiats’ i també i dels reaccions i els compromisos, o la falta dels compromisos, de la resta dels estats, entre ells l’Estat espanyol. De moment, sembla que només ha arribat un petit, minúscul, grup de 12 refugiats a través dels acords del ministeri amb diverses oenagés. Una xifra massa escarransida per ser simbòlica i per tant molt més a prop de ser un nombre ridícul i circumstancial a l’espera de que passi el període electoral actualment convocat. Podria tenir efectes en l’opinió pública, o així ho consideren? Ben segur que després dels dia 20 de desembre, potser, tornarem a tenir notícies oficials.
Mentrestant també ens oblidem gairebé del tot d’altres refugiats que geogràfica i històricament estan molt més pròxims i que recentment, el passat octubre, van patir els efectes de fortes pluges torrencials i intenses ratxes de vent que van causar grans inundacions i destrosses. Són als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf, al sud d’Algèria i els informes de dany parlen de més de 30.000 persones que han perdut l’habitatge (haimes o cases de construcció, amb destrosses de pertinences i de reserves d’aliments), a més de les destrosses a les escoles, hospital, dispensaris mèdics, magatzems, centres socials, etc.
Es calcula que el 80 % de la població, de prop de 200.000 refugiats, ha estat afectat. Per donar una mínima resposta a aquesta situació calen suports i donacions per obtenir mantes, equipament domèstic bàsic, material higiènic i per a la rehabilitació d’edificis.
Per això al novembre es va posar en marxa una campanya d’emergència que ha tingut molt poc ressò mediàtica i una acollida centrada sobretot en el món local, organitzacions i famílies d´acollida dels infants sahrauís que passen l’estiu cada estiu a ciutats nombroses ciutats catalanes.
Ens estem oblidant dels refugiats de la guerra de Síria, però a més a més, aquest tema ens tapa la nostra visió de la greu situació d’altres poblacions refugiades com la sahrauí que ja porta 40 anys malvivint a immensos campaments en ple desert. Des Catalunya no podem ser aliens a la situació de les persones desplaçades i refugiades sahrauís com tampoc amb els milers i milers de sirians i d’altres nacionalitats que fugen de les bombes i la crueltat de la guerra.
La definició més oficial per a les poblacions refugiades diu que són les persones que fugen dels seus països perquè la seva vida, seguretat o llibertat han estat amenaçades per violència generalitzada, agressió estrangera, conflictes interns, violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que han pertorbat greument l’ordre públic.
I encara podríem també parlar d’altres, de molts altres, refugiats que ja estan a casa nostra i conviuen o sobreviuen entre nosaltres, que sí que responen a aquesta definició amplament però que no tenen cap reconeixement ni acollida: ucrainians, palestins, centreafricans...