Blog Josep Huguet

TRES ARTICLES MARXISTES

Josep Huguet — Sun, 03 Jun 2018 09:33:00 +0200

Fa un mes vaig publicar tres articles des d’una òptica parcialment marxista per intentar entendre on som. Aquí vénen a raig.

MARX I EL PROCÉS

Fa una setmana es commemoraven exactament els 200 anys del naixement de Karl Marx a Treveris, a l'estat federat de Renània-Palatinat (sud-oest d'Alemanya).
Tres grans exposicions i prop de 600 actes formaran part de la commemoració que organitza el land, la ciutat i el bisbat. Aquest darrer protagonista pot sorprendre relativament. Treveris és una ciutat molt catòlica; i un dels impulsors de la doctrina social de l’església, Oswal Nell Breuning, també va néixer a Treveris i va ser alumne del mateix col·legi que Marx.
Segons la primera ministra de Renània Palatinat, Malu Dreyer : "Karl Marx és amb seguretat l'economista i pensador social que més influència dels seus escrits ha tingut en la història".
Fins al final de la Guerra Freda ha estat difícil situar Marx i valorar-lo sense connotacions totalment negatives quan se’l vinculava amb l’acció genocida de l’estalinisme. Com ha intentat el populista d’aires falangistes Juan Carlos Girauta, atribuint a Marx 10 milions de víctimes. Ell que avala el franquisme aliat de Hitler i que ambdós en van provocar alguns milions més.
En tot cas que ens queda de Marx? Per a mi, la capacitat de realitzar la diagnosi de les causes profundes i estructurals d’arrel econòmica que acaben determinant o influint en els canvis socials, polítics i culturals.

El director de la Fundació Friedrich Ebert, Kurt Beck, que administra la casa natal de Marx a Treveris i rep prop de 40.000 visitants a l'any, ha dit que actualment hi ha moltes discussions que estàs relacionades amb problemes que en el seu moment va plantejar Marx encara que en un altre context. Per exemple, va dir Beck, “es torna a discutir, sobre el tema de l'alienació, en relació amb la digitalització, ".
El pensament de Marx es va nodrir incorporant aspectes de la filosofia alemanya, de l'economia política anglesa i del socialisme utòpic francès.
Marx, en canvi, no la va encertar gaire ni en el paper de l’Estat, ni en la política, ni en el futur de la divisió en classes bipolaritzades que la realitat ha desmentit.
Malgrat això, si passem Marx per la lupa crítica i l’apliquem a una realitat com l’Estat espanyol de base plurinacional no reconeguda, moltes coses quadren.
La ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflectir el que no és. Per a Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o la infraestructura econòmica. Aplicat al segle XXI, l’antic paper de la religió ha estat substituït pels mitjans de comunicació oligopòlics i els valors que es transmeten a través de la cultura de masses. I aplicat a Espanya, definida per molts economistes com a model quasi perfecte de capitalisme extractiu, ens trobem que la ideologia dominant és la de la classe dominant extractiva madrilenya amb delegacions subalternes a la perifèria, formada pel capitalisme del BOE i l’alta burocràcia. Els mitjans de comunicació al seu servei ajuden a construir aquesta ideologia. La darrera enquesta del CIS mostra la fortalesa d’aquesta realitat: només hi ha vasos comunicants entre PP-C’s-PSOE.
Per altra part, el materialisme dialèctic de Marx comença amb una tesi (l’estat inicial històric) i després una antítesi, que qüestiona la primera. Quan l'antítesi després d’acumular forces quantitativament (més gent que hi dóna suport ideològicament i una realitat econòmica alternativa a la dominant) arriba a un punt crític, es produeix un salt qualitatiu i dóna lloc a una síntesi: nova realitat socio-econòmica i política. La majoria de la societat catalana i, per ara, segments minoritaris de les altres societat peninsulars estan qüestionant el model autoritari polític i l’econòmic extractiu. Quan es donaran les condicions per a què l’acumulació de forces de l’antítesi doni lloc a una nova realitat? L’octubre del 2017 ha estat un primer punt de ruptura irreversible, però sembla que insuficient.
Finalment, seguint Marx, ja que l'estructura econòmica condiciona la superestructura constituïda per les formes de consciència o formes ideològiques, que són el conjunt de representacions (idees, imatges, mites...) i valors d'una societat en un moment donat, Catalunya està vivint un procés accelerat de transformació cap a l’economia global del segle XXI que està deixant endarrere les zones peninsulars més ancorades en el capitalisme més paràsit i obsolet. Per això, cada notícia d’instal·lació a Barcelona i Catalunya d’empreses multinacionals de futur és una garantia que les bases econòmiques del canvi social i ideològic de la societat catalana són irreversibles i assoliran la ruptura més d’hora que tard amb unes estructures d’Estat al serveix d’oligopolis locals i d’una burocràcia rendista.
Algú va dir que el catalanisme era Revolució industrial i llengua. Lenin digué que la revolució eren soviets i electricitat. Ara, la República catalana serà per la suma de revolució postindustrial i nova identificació entorn del català i la pluriculturalitat cosmopolita. Quim Torra té feina.

ELS PUNTS FEBLES

Hi ha un tap que impedeix que la força numèrica del republicanisme s’expressi en tota la seva magnitud i torni a agafar la iniciativa. Després de la victòria de l’1 d’octubre on varem cremar els vaixells que ens unien a l’Estat espanyol, va venir la derrota del mes següent. En aquell mes la força coercitiva de l’Estat impedí plasmar en acció de govern el resultat del referèndum.
Encara estem donant voltes sobre la diagnosi d’allà on som. Tot i que, molts cops, les discrepàncies discursives no tenen altra finalitat que arrambar vots dels partits coaligats i, malgrat tot, adversaris. Perquè després, molts cops, s’acaben concretant en accions propostes que van ser anatemitzades quan les va fer el primer.
En qualsevol cas, no tenim compartit un bon retrat sobre les nostres debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Ni a dins dels partits, ni entre els partits, ni entre les entitats. N’he parlat en d’altres ocasions i no vull tornar a remenar la ferida. Espero que el temps, que sigui breu, faci baixar del burro a tots els qui calgui. Prefereixo centrar-me avui en l’anàlisi de l’enemic nacional i de classe: l’Estat-casta extractiu.
L’Estat no és un instrument neutre. Si per a diversos analistes, l’Estat, tal com està configurat, garanteix la pervivència del model capitalista dominant, imaginem el què passa quan tenim al davant un Estat que mai s’ha refundat en base a una revolució o ruptura política; i que perpetua les estructures de poder d’una casta d’alta burocràcia, d’oligarquia econòmica i de controladors del discurs ideològic, abans eclesiàstics, i ara mitjans de comunicació. Un Estat vinculat a les formes de capitalisme més parasitari, on la principal via de confiscació de la riquesa del treball de les classes populars (empreses productives i treballadors) es realitza sota l’empara de mecanismes públics o parapúblics. L’enriquiment i l’ascensor social dels polítics i funcionaris corruptes, els beneficis de les grans empreses concessionàries o subjectes a contractació pública o a lleis i decrets publicats al BOE, la despesa sumptuària en àmbits de poder coercitiu: exèrcit, monarquia...
Aquestes característiques de l’Estat espanyol són d’entrada la seva fortalesa, però poden esdevenir autèntics punts febles si els crítics saben fer aflorar aquest model d’estat tan poc democràtic i tant allunyat fins i tot dels estats capitalistes més digeribles. En aquest sentit, desglossar com feia Bourdieu les quatre espècies fonamentals de capital pot ajudar a determinar les dianes crítiques. El capital econòmic, en el cas espanyol, és el més reaccionari i rendista: empreses d’energia, de telefonia, banca financera, grans constructores. El poble organitzat com a consumidor combatiu hi té molt a dir si s’organitza i persisteix en una estratègia d’emancipació econòmica. El capital cultural o capital informacional, compost per recursos informatius, està avui en mans de les grans empreses de comunicació i d’entreteniment, que a la vegada existeixen per concessions estatals i sobreviuen per la publicitat de l’oligarquia econòmica abans descrita; és un capital que caldrà combatre des de les xarxes socials alternatives, desprestigiant-ne la veracitat i contribuint cooperativament a crear mitjans alternatius. El capital social, i dintre d’ell, del polític, és el posseïdor de recursos, actuals o virtuals, procedents de la xarxa duradora de relacions socials. La promoció d’un treballador i consumidor dòcils i d’un oient o televident acrític són claus per a poder exercir el control social i polític degradant la condició de ciutadans dels electors a la de clients ignorants, que acaben assumint com a favors del polític el que són els seus drets. En aquest àmbit per combatre-ho és bo tot el que sigui passar de la democràcia representativa a la democràcia directa i participativa començant des de l’escala territorial més pròxima, barri, poble ..
Finalment, hi ha el capital simbòlic, diu Bourdieu, que és la forma que prenen els diversos capitals per camuflar el caràcter arbitrari de la seua possessió i acumulació,
De la trilogia simbòlica “Déu, pàtria i rei”, que han mogut a Espanya totes les forces de la reacció s’ha conservat la nació i el rei com a banderes intocables, on els posseïdors del capital econòmic, cultural i social amaguen les seves vergonyes extractives. Per això en aquest capítol no és bo respondre-hi amb actituds mirall que facin olor de nacionalisme, sinó amb un republicanisme laic que denunciï les estructures de dominació que hi ha darrera la frase “solo veo a españoles”. I que desemmascari el caràcter no neutral del paper del Rei del “a por ellos”. Mai en la història contemporània la figura dels Borbons ha estat tant mal valorada a Catalunya. Potser és hora que ho aprofitem per donar-li una empenta.
Resumint, Una de les tasques pendents per part de totes les forces republicanes és la de posar-se d’acord sobre quin Estat tenim enfront, per descobrir-ne les seves esquerdes. Llavors trobarem estratègies per esberlar-les.

LA MÚSICA DE FONS
Alianza Popular fundada per 7 ministres franquistes es va transmutar el 1989 en Partido Popular acollint les escissions de la UCD: Reforma Democrática Unión del Pueblo Español Democracia Social Acción Regional Unión Social Popular Unión Nacional Española Acción Democrática Española. Del 77 al 89 va ser suficient per a finançar-se tenir la majoritària presència de franquistes en la cúpula de les empreses encara no privatitzades. Una vegada van comprovar que el PSOE no tocava cap estructura de poder real del règim, es van preparar per a retornar al poder polític. La Caixa B del PP ve des del 1989 any de la refundació. Diu la sentència: "Se tejió un eficaz sistema de corrupción institucional a través de mecanismos de manipulación de la contratación pública central, autonómica i local ..."
Per ara tota la trama descoberta i comptabilitza de la corrupció del PP ha costat 123.000 milions d’euros. A dins d’aquest paquet hi figuren els famosos pagaments de 373.000 euros a un tal M. Rajoy.
No sabem com acabaran els moviments tàctics dels aliats del PP: PSOE i C’s. Però no dubtin d’una cosa: cap d’aquests partits està interessat en un canvi de veritat. Canten lletres diferents segons convé a cada moment, però entonen tots tres PPSOEC’s la mateixa música de fons. L’unic front que està qüestionant les estructures de poder bàsiques de l’Estat és el procés emancipador català.
Ara que fa 200 anys del naixement de Marx repassava les anàlisis d’un dels seus seguidors Nicos Poulantzas (Atenes, 1936- París, 1979) que va ser un sociòleg polític. El seu treball més conegut és la seva teoria de l'Estat. També va realitzar contribucions marxistes a l'anàlisi del feixisme, lasclases socials en el món contemporani i la caiguda de les dictadures d'Europa del Sud en la dècada de 1970 (Franco a Espanya, Salazar a Portugal i Papadopoulos a Grècia).
Diu Poulantzas que l'Estat, tot i que és un organisme relativament autònom de la classe capitalista extractiva aconsegueix però assegurar el funcionament de la societat capitalista i per tant beneficia la classe capitalista en una forma més complexa i indirecta: Reprimir no és l'única funció de l'Estat. En lloc d'això l'estat ha també obtenir consentiment. Això s'aconsegueix, d'una banda concretant un sistema d'aliances i per l'altre promovent una certa ideologia. Això és necessari per a l'existència a llarg termini del capitalisme (o qualsevol govern de classes) doncs si la classe dominant simplement reprimeix els moviments dels oprimits i evita fer concessions de qualsevol tipus, la situació podria desembocar en una revolució.
Apliquem a Espanya l’anàlisi: aliances entre dreta, extrema dreta, centre i esquerra domesticada. Amb això es garanteix una base sociològica sòlida i incombustible que com a molt passa d’un partit a un altre dins del règim. Diu també Poulantzas que l'hegemonia cultural de la que parlava Antonio Gramsci, s’aconsegueix des del nacionalisme d’Estat com a forma de superar les divisions de classe del capitalisme. Ho tenim ben a prop: Ciudadanos liderat per la pijería metropolitana recaptant vots entre els sectors més empobrits econòmicament i culturalment. I tot gràcies a l’enorme bandera desplegada.
Diu Nicos que el sector capitalista dominant pot entrar en aliança amb sectors capitalistes menys poderosos a fi d'excloure altres, i aquests altres poden al seu torn aliar-se amb altres sectors, inclosos alguns de la classe treballadora, a fi de tractar de desplaçar a enemics comuns.
"La nova burgesia" procedent de sectors ascendents de la classe treballadora (alguns dels joves polítics agressius de C’s tenen aquest perfil) consolida l'hegemonia de les classes dominants i dificultar la capacitat del proletariat per organitzar-se. Situant-se en una posició contradictòria, és a dir, identificant-se amb el seu opressor de facto, aquesta fracció de la classe treballadora acaba donant suport a l’oligarquia.
Així que la crisi d’alguns partits del règim, de moment no qüestiona el règim. Ara bé la caiguda en picat del màxim símbol el Rei, la persistència del conflicte català sense perspectives de solució i la inestabilitat governamental que es vaticina pels propers anys sumats sí que tenen un efecte que pot ser letal, no només pel règim sinó per l’Estat.
Per això, la borsa s’ensorra i la prima de risc es dispara. Aquí també hi ha música de fons.

AVÍS A LES ELITS

Josep Huguet — Sun, 03 Jun 2018 09:16:00 +0200

Rajoy ha estat foragitat del Govern d’Espanya. Quan va esclatar la sentència del Gürtel, la oligarquia econòmica que mana a Espanya es fregava les mans. El PP, amb el control de part de la judicatura havia aconseguit retardar la notificació fins després d’aprovar els pressupostos amb el vot del PNB. Això aconseguia, no sense crítiques per la simbòlica pujada de les pensions, apaivagar les inquietuds de la Comissió Europea.
Pel que fa a la sentència semblava tot lligat: Bárcenas no cantava més si la seva dona no entrava a la presó, cosa que ha succeït. I Ciudadanos proposava una via suau de acomiadament de Rajoy a partir d’unes noves eleccions.
Però vet aquí que aquest seqüència ben vista pels mitjans de comunicació del règim i les elits econòmiques va ser qüestionada en el moment on Sánchez decideix sobreviure.
La borsa va caure, la prima de risc va pujar. Però l’endemà, es tornava a apaivagar el panorama. I part de les elits es comencen a plantejar si van fer una aposta intel.ligent creant un Podemos de dreta com Ciudadanos.
Si en el debat d’investidura hi va haver un clar perdedor va ser Albert Rivera. Totes les enquestes i el suport de la premsa amiga – tota la de Madrid-, el feien successor natural de M.Rajoy. El seu discurs pseudoliberal, el seu to bel.ligerant per enfortir l’aparell de l’Estat central i liquidar el marc autonòmic eren músiques que agraden a unes elits que viuen de decisions publicades al BOE. Al capitalisme del BOE li sobra l’Estat de les autonomies i l’Estat del benestar. El capitalisme extractiu espanyol reposa sobre l’obra pública, la indústria militar i els serveis oligopòlics antigament estatalitzats.
Per això, molt contents no han d’estar dels darrers esdeveniments polítics. Tindran un Govern liderat per la pota més feble de les tres que aguanten el tamboret del règim. Tindran un govern condicionats per les bèsties negres de l’estatus: l’esquerra alternativa i el republicanisme.
I gens contents estan a Ciutadans perquè se’ls retarden les eleccions, el Partit socialista agafa una mica d’aire i el Partit Popular aprofitarà l’oposició per refer-se i disputar-li la plaça d’alternativa.
En el mateix moment que passava això a Madrid, a Catalunya després dels tediosos però segurament necessaris , gestos de restitució per tal de poder acusar de prevaricació als jutges i al Govern de Rajoy, es constitueix el Govern i s’aixeca el 155. I cal esperar en mans del PSOE un cert desescalament en decisions que depenen d’ells, com la intervenció financera de la Generalitat.
Ningú a Catalunya té cap esperança sobre el que pugui fer Sánchez per buscar solucions definitives al conflicte. Però en canvi és exigible que al menys faci els canvis necessaris per neutralitzar el cos de fiscals, jutges i policies atapeïts de membres de l’ultradreta i alguns en trames mafioses. Com més aviat abordi aquesta democratització menys risc tindrà que li rebotin a ell les memòries del passat dels barons
Quan passava aquesta precipitació d'esdeveniments, a Sitges, una part de l'elit amb seu a Catalunya i agrupada en el Círculo de Economía, presentava una proposta d'Estatut amb competències blindades i que es pogués votar com una Constitució catalana. Res de nou en el fons, però sí en la forma. Aquest estatut blindat és el que es va intentar el 2005 i que va ser bombardejat per terra, mar i aaire pel PP, el PSOE i el TC. En tot cas, aquesta proposta denota que les elits catalano-espanyoles que havien apostat obertament per un correctiu als governs sobiranistes i per empènyer un nou protagonista de dreta espanyolista amb pinta jove, Rivera,, estan nervioses, perquè no els ha sortit bé cap de les jugades.
La persistència i increment desestabilitzador del conflicte per una banda. I per l'altra, la demostració que Rivera i el seu partit no són un instrument d'estabilitat sinó de caos i conflicte, no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat, obrint nous fornts a Euskadi, València i les Balears. Les recents teatralizacions crispades al Parlament de Catalunya i a les Corts, de Rivera i Arrimadas, estan fent perdre punts acceleradament a un partit que és percebut cada cop més com populista d'extrema dreta.
Les elits que conservin un bri d'intel.ligència a Barcelona i Madrid han de canviar d'alternativa. I aprendre de Lampedusa que per canviar alguna cosa per tal que no canviï res, l'opció lògica pels conservadors, s'ha de fer amb canvis cap endavant. No cap endarrere, perquè llavors estaríem davant d'un programa reaccionari. I aquests acaben sempre en revolucions. Esteu avísats !

La música de fons

Josep Huguet — Sun, 27 May 2018 00:22:00 +0200

LA MÚSICA DE FONS Alianza Popular fundada per 7 ministres franquistes es va transmutar el 1989 en Partido Popular acollint les escissions de la UCD: Reforma Democrática, Unión del Pueblo Español , Democracia Social ,Acción Regional, Unión Social Popular, Unión Nacional Española Acción Democrática Española. Del 77 al 89 va ser suficient per a finançar-se tenir la majoritària presència de franquistes en la cúpula de les empreses encara no privatitzades. Una vegada van comprovar que el PSOE no tocava cap estructura de poder real del règim, es van preparar per a retornar al poder polític. La Caixa B del PP ve des del 1989 any de la refundació. Diu la sentència: "Se tejió un eficaz sistema de corrupción institucional a través de mecanismos de manipulación de la contratación pública central, autonómica i local ..." Per ara tota la trama descoberta i comptabilitza de la corrupció del PP ha costat 123.000 milions d’euros. A dins d’aquest paquet hi figuren els famosos pagaments de 373.000 euros a un tal M. Rajoy. No sabem com acabaran els moviments tàctics dels aliats del PP: PSOE i C’s. Però no dubtin d’una cosa: cap d’aquests partits està interessat en un canvi de veritat. Canten lletres diferents segons convé a cada moment, però entonen tots tres PPSOEC’s la mateixa música de fons. L’unic front que està qüestionant les estructures de poder bàsiques de l’Estat és el procés emancipador català. Ara que fa 200 anys del naixement de Marx repassava les anàlisis d’un dels seus seguidors Nicos Poulantzas (Atenes, 1936- París, 1979) que va ser un sociòleg polític. El seu treball més conegut és la seva teoria de l'Estat. També va realitzar contribucions marxistes a l'anàlisi del feixisme, les classes socials en el món contemporani i la caiguda de les dictadures d'Europa del Sud en la dècada de 1970 (Franco a Espanya, Salazar a Portugal i Papadopoulos a Grècia). Diu Poulantzas que l'Estat, tot i que és un organisme relativament autònom de la classe capitalista extractiva aconsegueix però assegurar el funcionament de la societat capitalista i per tant beneficia la classe capitalista en una forma més complexa i indirecta: Reprimir no és l'única funció de l'Estat. En lloc d'això l'estat ha també obtenir consentiment. Això s'aconsegueix, d'una banda concretant un sistema d'aliances i per l'altre promovent una certa ideologia. Això és necessari per a l'existència a llarg termini del capitalisme (o qualsevol govern de classes) doncs si la classe dominant simplement reprimeix els moviments dels oprimits i evita fer concessions de qualsevol tipus, la situació podria desembocar en una revolució. Apliquem a Espanya l’anàlisi: aliances entre dreta, extrema dreta, centre i esquerra domesticada. Amb això es garanteix una base sociològica sòlida i incombustible que com a molt passa d’un partit a un altre dins del règim. Diu també Poulantzas que l'hegemonia cultural de la que parlava Antonio Gramsci, s’aconsegueix des del nacionalisme d’Estat com a forma de superar les divisions de classe del capitalisme. Ho tenim ben a prop: Ciudadanos liderat per la pijería metropolitana recaptant vots entre els sectors més empobrits econòmicament i culturalment. I tot gràcies a l’enorme bandera desplegada. Diu Nicos que el sector capitalista dominant pot entrar en aliança amb sectors capitalistes menys poderosos a fi d'excloure altres, i aquests altres poden al seu torn aliar-se amb altres sectors, inclosos alguns de la classe treballadora, a fi de tractar de desplaçar a enemics comuns. "La nova burgesia" procedent de sectors ascendents de la classe treballadora (alguns dels joves polítics agressius de C’s tenen aquest perfil) consolida l'hegemonia de les classes dominants i dificultar la capacitat del proletariat per organitzar-se. Situant-se en una posició contradictòria, és a dir, identificant-se amb el seu opressor de facto, aquesta fracció de la classe treballadora acaba donant suport a l’oligarquia. Així que la crisi d’alguns partits del règim, de moment no qüestiona el règim. Ara bé la caiguda en picat del màxim símbol el Rei, la persistència del conflicte català sense perspectives de solució i la inestabilitat governamental que es vaticina pels propers anys sumats sí que tenen un efecte que pot ser letal, no només pel règim sinó per l’Estat. Per això, la borsa s’ensorra i la prima de risc es dispara. Aquí també hi ha música de fons.

EL FIN DE LA AUTONOMÍA

Josep Huguet — Fri, 09 Mar 2018 21:06:00 +0100

EL FIN DE LA AUTONOMÍA traducido del original en catalán publicado en Nació Digital
Alguien puede pensar que es sólo el conflicto Cataluña - Estado lo que evidencia el fin del régimen de la España autonómica del 77. Pero no es cierto. El caso catalán, es la punta del iceberg. Como siempre, la dinámica catalana, con una sociedad más crítica y con una distancia psicológica más grande del Estado, es la que genera anticipadamente las señales de alerta de una monarquía desprestigiada, de un régimen autoritario y de un Estado autonómico en quiebra. En esta última realidad es en la que me centraré hoy; y es preexistente al conflicto catalán.
Y para muestra, un botón en el último estudio publicado por la Generalitat valenciana. Dice este que durante la crisis, las CCAA de régimen común redujeron su gasto real per cápita en sanidad, educación y servicios sociales un 15%, por la caída de sus ingresos. La capacidad de proteger las prestaciones del Estado de bienestar desde 2009 ha sido muy desigual entre administraciones. Las comunidades autónomas de régimen común han reducido su gasto real por habitante en servicios públicos fundamentales (SPF) de su competencia a una tasa media anual del -1,8%, acumulando ajustes por -11.126.000 de euros entre 2009 y 2015. En cambio, en estos años las administraciones centrales han aumentado su gasto en SPF per cápita el 1,2% anual, +13.195.000 de euros.
Las comunidades autónomas tienen un papel fundamental en el funcionamiento del Estado del bienestar al gestionar competencias como la educación, la sanidad o los servicios sociales, especialmente el de atención a la dependencia. A diferencia de otras administraciones, las CCAA de régimen común se han visto obligadas a ajustar a la baja significativamente sus gastos en estos servicios durante la crisis porque el modelo de financiación autonómica no ha proporcionado recursos suficientes. El argumento de que la causa de la insuficiencia de recursos de las comunidades autónomas se debe a que su gasto es excesivo no es correcto. De hecho, el gasto en SPF de las comunidades forales o de los países europeos de similar nivel de renta, son muy superiores.
Los servicios fundamentales (educación, sanidad y protección social) absorben más del 60% del gasto público. El 38% del cual es de las CCAA y el 52% de la Seguridad Social (SS). Mientras el estado ha insuflado dinero a la SS en quiebra, ha obligado a las CCAA a una contención del déficit, sin mejorar su financiación, lo que ha llevado a una bajada notable del presupuesto social.
El reparto del déficit entre niveles de gobierno ha sido más favorable a las administraciones centrales -que ha facilitado al Estado transferir importantes recursos a la SS en los últimos años-, y el recurso al Fondo de reserva de la SS acumulado en los años de bonanza. Los gastos reales por habitante en SPF de la administración central han podido ser protegidas y los de las CC .AA. no lo han sido.
Las C.A acumularon entre 2009 y 2013 ajustes de su gasto per cápita en SPF del 15%. Mientras las forales sólo ajustaban un 10% aumentando la brecha de prestaciones entre forales y autonomías comunes hasta el 33%. Las diferencias de gasto en SPF por habitante de las comunidades autónomas se aproximan a los mil euros per cápita, estando delante las forales y en la cola las autonomías con déficit fiscal como Valencia, Cataluña y Baleares.
El gasto en sanidad, educación y servicios sociales de las CCAA representa en la actualidad un 73% de su gasto total, mientras que antes de la crisis se elevaba al 68%. Esto ha implicado un mayor esfuerzo en políticas sociales para evitar males mayores. Pero el efecto ha sido desastroso para las partidas no directamente sociales: servicios económicos, I + D + I, vivienda, cultura .....
El principal problema al que se han enfrentado las comunidades de régimen común en estos años es que, con el estallido de la crisis, la caída de la recaudación y la falta de previsión, se impidió que se cumpliera el criterio de suficiencia financiera en que se basó el sistema de financiación autonómica.
Hasta aquí el análisis técnico de los servicios de estudios de la Generalitat Valenciana. En Cataluña sabemos que el Estado no buscará solución a ninguno de los tres problemas que están en la causa de fondo de este desorden. Ni el Estado quiere recortar su grosor central y por tanto su gasto. Ni tiene voluntad de tocar el privilegio histórico de vascos y navarros. Ni piensa cambiar el modelo de financiación que acabe con el superávit estructural de las Comunidades subsidiadas y el déficit histórico de los países catalanes.
Por ello la autonomía, entendida también como instrumento de suficiencia financiera para aplicar políticas autónomas, hace tiempo que está amortizada. La batalla de Cataluña sólo servirá al Estado para liquidarla de forma oficial.

LA FI DE L'AUTONOMIA

Josep Huguet — Fri, 09 Mar 2018 20:57:00 +0100

LA FI DE L’AUTONOMIA publcat a Nació digital
Algú es pot pensar que és només el conflicte Catalunya - Estat el que evidencia la fi del règim de l’Espanya autonòmica del 77. Però no és cert. El cas català, és la punta del iceberg. Com sempre, la dinàmica catalana amb una societat més crítica i amb una distància psicològica més gran de l’Estat, és la que genera anticipadament els senyals d’alerta d’una monarquia desprestigiada, d’un règim autoritari i d’un Estat autonòmic en fallida. En aquesta darrera realitat és en la que em centraré avui; i és preexistent al conflicte català.
I per mostra, un botó en el darrer estudi publicat per la Generalitat valenciana. Diu aquest que durant la crisi, les CCAA de règim comú van reduir la seva despesa real per càpita en sanitat, educació i serveis socials un 15%, per la caiguda dels seus ingressos. La capacitat de protegir les prestacions de l'Estat de benestar des de 2009 ha estat molt desigual entre administracions. Les comunitats autònomes de règim comú han reduït la seva despesa real per habitant en serveis públics fonamentals (SPF) de la seva competència a una taxa mitjana anual del -1,8%, acumulant ajustos per -11.126.000 d'euros entre 2009 i 2015. En canvi, en aquests anys les administracions centrals han augmentat la seva despesa en SPF per càpita el 1,2% anual, +13.195.000 d'euros.
Les comunitats autònomes tenen un paper fonamental en el funcionament de l'Estat del benestar en gestionar competències com l'educació, la sanitat o els serveis socials, especialment el d'atenció a la dependència. A diferència d'altres administracions, les CCAA de règim comú s'han vist obligades a ajustar a la baixa significativament les seves despeses en aquests serveis durant la crisi perquè el model de finançament autonòmic no ha proporcionat recursos suficients. L'argument que la causa de la insuficiència de recursos de les comunitats autònomes es deu al fet que la seva despesa és excessiva no és correcte. De fet, la despesa en SPF de les comunitats forals o dels països europeus de similar nivell de renda, són molt superiors.
Els serveis fonamentals (educació, sanitat i protecció social) absorbeixen més del 60% de la despesa pública. El 38% d’ella de les CCAA i el 52% de la Seguretat Social (SS). Mentre l’estat ha insuflat diner a la SS en fallida, s’ha obligat a les CA a una contenció del dèficit, sense millorar el seu finançament, cosa que ha portat a una baixada notable del pressupost social.
El repartiment del dèficit entre nivells de govern ha estat més favorable a les administracions centrals -que ha facilitat a l'Estat transferir importants recursos a la SS en els últims anys-, i el recurs al Fons de reserva de la SS acumulat en els anys de bonança. Les despeses reals per habitant en SPF de l’administració central han pogut ser protegides i els de les CC .AA. no ho han estat.
Les C.A van acumular entre 2009 i 2013 ajustos de la seva despesa per càpita en SPF del 15%. Mentre les forals només ajustaven un 10% augmentant la bretxa de prestacions entre forals i autonomies comuns fins al 33%. Les diferències de despesa en SPF per habitant de les comunitats autònomes s'aproximen als mil euros per càpita, estant al davant les forals i a la cua les autonomies amb dèficit fiscal com València, Catalunya i Balears.
La despesa en sanitat, educació i serveis socials de les CCAA representa en l'actualitat un 73% de la seva despesa total, mentre que abans de la crisi s'elevava al 68%. Això ha implicat un més gran esforç en polítiques socials per evitar mals majors. Però l’efecte ha estat desastrós per les partides no directament socials: serveis econòmics, R + D + I, habitatge, cultura.....
El principal problema a què s'han enfrontat les comunitats de règim comú en aquests anys és que, amb l'esclat de la crisi, la caiguda de la recaptació i la falta de previsió, es va impedir que es complís el criteri de suficiència financera en què es va basar el sistema de finançament autonòmic.
Fins aquí l’anàlisi tècnic dels serveis d’estudis de la Generalitat Valenciana. A Catalunya sabem que l’Estat no buscarà solució a cap dels tres problemes que estan en la causa de fons del desori. Ni l’Estat vol retallar el seu gruix central i per tant la seva despesa. Ni té voluntat de tocar el privilegi històric de bascos i navarresos. Ni pensa canviar el model de finançament que acabi amb el superàvit estructural de les Comunitats subsidiades i el dèficit històric dels països catalans.
Per això l’autonomia, entesa també com instrument de suficiència financera per a aplicar polítiques autònomes, fa temps que està amortitzada. La batalla de Catalunya només servirà a l’Estat per liquidar-la de forma oficial.

RIESGOS E INCERTIDUMBRES

Josep Huguet — Mon, 26 Feb 2018 17:10:00 +0100

RIESGOS E INCERTIDUMBRES traducido del original en catalán y publicado en Regió 7

He tenido tiempo de leerme el último informe del Consejo General de los Economistas: Riesgos e incertidumbres de futuro de la economía española de Antonio Pulido y Julián Pérez. Diciembre 2.017.
Hoy sólo me centraré en parte del capítulo dedicado a valorar el impacto económico del conflicto Cataluña- Estado. Lo más interesante de todo es que reconoce lo que algunos mantenemos desde los inicios de los años 90, cuando en solitario defendíamos los efectos negativos del déficit fiscal catalán. Pulido y Pérez hacen una estimación sobre lo que pasaría de haber un sistema similar al concierto económico vasco en Cataluña. Cataluña pasaría de una posición deficitaria del orden del -5% de su PIB, a una situación de superávit similar a la que mantiene el País Vasco y que se aproximaría al 5% del PIB. Cabe decir que estas cifras son resultado de utilizar el método más desfavorable para Cataluña, que adjudica a las Comunidades autónomas inversiones hechas en Madrid de dimensión "Nacional". Según el otro método, estaríamos hablando de entre el 7% y el 10% del PIB de déficit actual y con Concierto económico el mismo porcentaje de superávit.

En el presente estudio, Cataluña pasaría de un saldo fiscal negativo de 9.892 millones de Euros a un saldo positivo de 10.000 m €. El cálculo sobre el conjunto de Comunidades Autónomas se hace partiendo del actual modelo de financiación, donde el Estado no renuncia a quedarse la parte del león; y es por eso que cualquier mejora de Cataluña conlleva inmediatamente que el resto de territorios pierdan posiciones. Madrid deja de ingresar 8.700 m €, Andalucía: 2.415; Canarias: 1.348; Castilla y León: 1.344; Galicia: 1.160; País Vasco: 1.004 y el resto por debajo de los mil millones.

Si se observan las cifras del PIB, mientras Cataluña incrementa como ya hemos dicho un 5% el PIB, Ceuta y Melilla disminuyen el 4,3%, Extremadura el 2,7%, Canarias el 2,3%, Madrid el 2, 1%, Asturias el 2,0%, Baleares y Castilla-León el 1,5%, Andalucía y Castilla la Mancha el 1,2%, Galicia ie País Vasco el 1%, y el resto por debajo.

Finalmente, mirando los efectos sobre el empleo vemos como la supresión del déficit fiscal en versión ligth del Consejo de Economistas significaría tener 201.000 empleos más para los catalanes. Y en cambio 82.000 puestos menos para Madrid, 35.000 menos para Andalucía, entre 15 y 20.000 menos para Canarias y Castilla-León y en torno a 10.000 menos para País Vasco, Valencia, Extremadura y Galicia.

Estos cálculos sobre el PIB y puestos de trabajo también son benignos porqué calculan al alza los efectos negativos indirectos para Cataluña de la pérdida de mercado español, y en cambio al alza los positivos para el resto del Estado. En todo caso, en términos absolutos, es falsa la imagen que se quiere dar que los principales afectados serían los de las Comunidades más pobres. Madrid es el gran afectado en términos de ingresos fiscales, de PIB y de puestos de trabajo. Y eso sin tocar un pelo el modelo del Estado que les permite la concentración de poder. Cualquier movimiento de la ficha catalana obligará más temprano que tarde, como dicen los mismos analistas, a cambiar el modelo de Estado y de financiación territorial. Y esto inevitablemente irá en contra del aparato central del Estado que al estar radicado en Madrid afectará a la capital.

Desde la óptica catalana es bueno saber que habiendo terminado el año 2017 con un 12,5% de paro aproximadamente, unos 418.000 parados, si recuperáramos nuestros ingresos fiscales crearíamos estos 201.000 puestos de trabajo. Es decir nos situaríamos en un 6% de paro aproximado que se considera una cifra prácticamente insuperable

Concluyen el estudio de los economistas: "las incertidumbres que han generado las ansias independentistas de una parte considerable de las instituciones y del pueblo catalán, no terminan con la celebración de las próximas elecciones autonómicas y la interrupción de la aplicación del artículo 155 de la Constitución. La incertidumbre continuará, con altos y bajos, mientras dure el proceso de reordenación territorial, que es imparable y que, posiblemente, acabará afectando a una revisión constitucional de contenido, hoy en día, imprevisible. Durante los próximos meses / años vamos a presenciar desencuentros políticos, presiones sociales y tensas negociaciones. De forma inmediata se deberá revisar el sistema actual de financiación autonómica, con un resultado que previsiblemente acabará exigiendo más aportación del Estado y decisiones comprometidas en el binomio presión fiscal / déficit público. Pero ya sabemos que la incertidumbre política, económica, financiera o de confianza en el futuro de empresas y consumidores se caracteriza por la volatilidad de su sentimiento ante cambios en el entorno. "

Resumiendo, la incertidumbre va para largo y arrastrará el conjunto de España, como ya habían vaticinado diversos organismos internacionales situando España como riesgo europeo número uno. Agárrense que vienen curvas.

EL TESORO DE LOS PIRATAS.

Josep Huguet — Mon, 26 Feb 2018 16:49:00 +0100

El Tesoro Público del Estado hará este año un préstamo de 15.000 millones a la Seguridad Social para hacer frente a los pagos de las pensiones. Sin esta inyección, los 9,5 millones de pensionistas se quedarían sin la paga extra de Navidad y de verano. La hucha de las pensiones, el fondo de reserva, se ha fundido. Y el repunte del empleo no garantiza en absoluto los ingresos necesarios para abordar los compromisos de las cotizaciones laborales.

El préstamo de este año es un 50% superior al del año pasado, que fue de 10.192 millones. Estos préstamos, sobre el papel, se deben devolver a los 10 años sin intereses. Vista la dinámica económica española esto no tiene salida.

Situémonos. ¿Cuál es el sistema español de pensiones? Las pensiones de un mes se pagan con las cotizaciones que han hecho los trabajadores en activo del mes anterior. El organismo que tiene la obligación legal e imprescriptible de pagar es el que ha cobrado las cotizaciones del pensionista durante su vida laboral. Por lo tanto, el Estado.

Dónde están los cuellos de botella del sistema español? La esperanza de vida es muy alta. Cuando se instauró el Retiro Obrero (1919) la esperanza de vida eran 41 años. Cuando se legisló la Ley de Seguridad Social (1967) la esperanza de vida era de 70 años. En el año 2000 era de 79 años. Y ahora mismo está en los 83 años. El aumento de cantidad de pensionistas no ha ido acompañado del aumento de trabajadores cotizantes. Este fenómeno que ocurre en toda Europa, se ha tenido que abordar con varias reformas de financiación, de alargamiento de edad de jubilación, pero sobre todo, con una apuesta decidida por una economía de alto valor añadido que a la vez atrae una inmigración cualificada.

En España, la crisis económica ha hecho crecer muchísimo el paro, ha hecho bajar los salarios y los nuevos puestos de trabajo son muy precarios y mal pagados. Se calcula que la persona que cobra por debajo de los 1.100 € al mes sale deficitaria al Estado. Por tanto, no sólo no aporta nada a la caja de las pensiones sino que tiene costes diversos para el Estado que sus impuestos no cubren. En todo caso, han disminuido mucho las cotizaciones, que son la base para el pago de pensiones y, por tanto, disminuyen los ingresos a la Seguridad Social. Si no fuera suficiente con estos problemas estructurales, el Estado marca unas prioridades presupuestarias destinadas a reforzar sus aparatos centrales, construir infraestructuras faraónicas ineficientes y gasto militar. Esto conlleva haber puesto la mano en la hucha de las pensiones para tapar otros agujeros del endeudamiento público. Por ello, la mala gestión del Fondo de Reserva lo ha hecho pasar de los 66.000 millones de euros a 8.000, bajando. El déficit previsto para la Seguridad Social de 2017 es de cerca de 17.000 millones

En vez de hacer aportaciones directas del Estado a las pensiones para paliar el problema, como en otros países, se han improvisado medidas perjudiciales, como aumentos de sólo el 0,25% anuales provocando una progresiva pérdida de capacidad adquisitiva entre la gente mayor.

Y mientrastanto se van lanzando globos sonda, pero nadie se atreve a abordar el fondo del problema que es el Estado mismo y su composición oligárquica. Y por lo tanto, los únicos globos afectan a la gente: subasta de fechas de jubilación: a los 67 años, a los 70; alguien se ha atrevido a decir a 75. Llamadas a los planes individuales de jubilación para que los bancos que decían estar pasándolo mal, puedan añadir dos dígitos en los índices de crecimiento (Datos de 2017: CaixaBank un 60,9% más de beneficio atribuido al grupo; Banco Sabadell un 12,8% más, por ejemplo).

Todo un panorama apocalíptico de un Estado que sólo puede vencer a porrazos, ya que es imposible que convenza a alguien con esta forma de administrar el dinero público.

Por si fuera poco, anteayer, el ministro de la sonrisa de hiena, Montoro, informaba que de quita de la deuda de las Comunidades Autónomas, nada de nada. Don Cristóbal no está dispuesto a perdonar las deudas extraordinarias de financiación vía FLA.

A pesar de un FLA alimentado con el dinero de Cataluña, que nos es cedido en préstamo del que tenemos que pagar intereses, y a pesar de la intervención de la hacienda catalana desde hace cinco meses, el ministro ha elogiado el nivel de descentralización del estado de las autonomías español: "No hay ningún otro país en el mundo que en 40 años haya sido capaz de descentralizarse tanto como España", espetó.

Así, la chulería que usan los ministros del PP, responsables de la quiebra del sistema de pensiones y del ahogamiento de las finanzas autonómicas es inmensa. La chulería de los piratas que ondean la bandera negra desde la isla del tesoro, que es Madrid.

EL TRESOR DELS PIRATES

Josep Huguet — Mon, 26 Feb 2018 16:46:00 +0100

EL TRESOR DELS PIRATES Publicat a Nació Digital

El Tresor Públic de l’Estat farà enguany un préstec de 15.000 milions a la Seguretat Social per tal de fer front als pagaments de les pensions. Sense aquesta injecció, els 9,5 milions de pensionistes es,quedarien sense la paga extra de Nadal i de l’estiu. La guardiola de les pensions, el fons de reserva, s’ha fos. I el repunt de l’ocupació no garanteix en absolut els ingressos necessaris per abordar els compromisos de les cotitzacions laborals.
El préstec d’enguany és un 50% superior al de l’any passat, que fou de 10.192 milions. Aquests préstecs, sobre el paper, s’han de retornar al cap de 10 anys sense interessos. Vista la dinàmica econòmica espanyola això no té sortida.

Situem-nos. Quin és el sistema espanyol de pensions? Les pensions d’un mes es paguen amb les cotitzacions que han fet els treballadors en actiu del mes anterior. L’organisme que té l’obligació legal i imprescriptible de pagar és el que ha cobrat les cotitzacions del pensionista durant la seva vida laboral. Per tant, l’Estat.

On estan els colls d’ampolla del sistema espanyol? L’esperança de vida és molt alta. Quan es va instaurar el Retiro Obrero (1919) l’esperança de vida eren 41 anys. Quan es legislà la Ley de Seguridad Social (1967) l’esperança de vida era de 70 anys. A l’any 2000 era de 79 anys. I ara mateix està als 83 anys. L’augment de quantitat de pensionistes no ha anat acompanyat de l’augment de treballadors cotitzants. Aquest fenomen que passa a tot Europa, s’ha hagut d’abordar amb diverses reformes de finançament, d’allargament d’edat de jubilació, però sobretot, amb una aposta decidida per una economia d’alt valor afegit que alhora atreu una immigració qualificada.

A Espanya, la crisi econòmica ha fet créixer moltíssim l’atur, ha fet abaixar els salaris i el nous llocs de treball són molt precaris i mal pagats. Es calcula que la persona que cobra per sota dels 1.100 € al mes surt deficitària a l’Estat. Per tant, no només no porta res a la caixa de les pensions sinó que té costos per l’Estat que els seus impostos no cobreixen. En tot cas, han disminuït molt les cotitzacions, que són la base per al pagament de pensions i, per tant, disminueixen els ingressos a la Seguretat Social. Si no n’hi hagués prou amb aquests problemes estructurals, l’Estat marca unes prioritats pressupostàries destinades a reforçar els aparells centrals de l’Estat, a construir infraestructures faraòniques ineficients i a despesa militar. Això comporta haver posat la mà a la guardiola de les pensions per tapar altres forats de l’endeutament públic. Per això, la mala gestió del Fons de Reserva l’ha fet passar dels 66.000 milions d’euros a 8.000, baixant. El dèficit previst per a la Seguretat Social del 2017 és de prop de 17.000 milions

En comptes de fer aportacions directes de l’Estat a les pensions per pal·liar el problema, com en d’altres països, s’han improvisat mesures perjudicials, com augments de només el 0,25% anuals provocant una progressiva pèrdua de capacitat adquisitiva entre la gent gran.

I mentrestant es van llançant globus sonda però ningú s’atreveix a abordar el fons del problema que és l’Estat mateix i la seva composició oligàrquica. I per tant, els únics globus afecten a la gent: subhasta de dates de jubilació: als 67 anys, als 70; algú s’ha atrevit a dir als 75. Crides als plans individuals de jubilació per tal que els bancs que deien que estaven passant-ho malament, puguin afegir dos dígits als índex de creixement ( Dades del 2017: CaixaBank un 60,9% més de benefici atribuït al grup; Banc Sabadell un 12,8% més, per exemple).
.
Tot un panorama apocalíptic d’un Estat que només pot vèncer a cops de porra, ja que és impossible que convenci algú amb aquesta forma d’administrar el diner públic.
Per acabar-ho d’adobar, abans d’ahir, el ministre de somriure de hiena, Montoro, informava que de quitança del deute de les Comunitats autònomes, res de res. Don Cristóbal no està disposat a perdonar els deutes extraordinaris de finançament via FLA.

Malgrat un FLA pel que els diners de Catalunya ens són cedits en préstec del què hem de pagar interessos, i malgrat la intervenció de la hisenda catalana des de fa cinc mesos, el ministre ha elogiat el nivell de descentralització de l'estat de les autonomies espanyol: "No hi ha cap altre país al món que en 40 anys hagi estat capaç de descentralitzar-se tant com Espanya", va etzibar.
Així, la fatxenderia que usen els ministres del PP, responsables de la fallida del sistema de pensions i de l’ofegament de les finances autonòmiques és immensa. La fatxenderia dels pirates que onegen la bandera negra des de l’illa del tresor, que és Madrid.

RISCOS I INCERTESES

Josep Huguet — Sun, 25 Feb 2018 09:16:00 +0100

RISCOS I INCERTESES

He tingut temps per llegir-me el darrer informe del Consejo General de los Economistas: Riesgos e incertidumbres de futuro de la economía española de Antonio Pulido y Julián Pérez. Desembre 2017.
Avui només em centraré en part del capítol dedicat a valorar l’impacte econòmic del conflicte Catalunya- Estat. El més interessant de tot és que reconeix allò que alguns mantenim des dels inicis dels anys 90, quan en solitari defensàvem els efectes negatius del dèficit fiscal català. Pulido i Pérez fan una estimació sobre el què passaria d’haver-hi un sistema similar al concert econòmic basc a Catalunya. Catalunya passaria d'una posició deficitària de l'ordre del -5% del seu PIB, a una situació de superàvit similar a la que manté al País Basc i que s'aproximaria al 5% del PIB. Val a dir que aquestes xifres són resultat d’utilitzar el mètode més desfavorable per Catalunya, que adjudica a les Comunitats autònomes inversions fetes a Madrid de dimensió “Nacional”. Segons l’altre mètode estaríem parlant de entre el 7% i el 10% del PIB de dèficit actual i amb Concert econòmic el mateix percentatge de superàvit.

En el present estudi, Catalunya passaria d’un saldo fiscal negatiu de 9.892 milions d’Euros a un saldo positiu de 10.000 m€. El càlcul sobre el conjunt de Comunitats autònomes es fa partint de l’actual model de finançament, on l’Estat no renuncia a quedar-se la part del lleó i és per això que qualsevol millora de Catalunya comporta immediatament que la resta de territoris resten posicions. Madrid deixa d’ingressar 8.700 m€, Andalusia: 2.415; Canàries: 1.348; Castilla y León: 1.344; Galícia: 1.160; País Basc: 1.004 i la resta per sota dels mil milions.

Si s’observen les xifres del PIB, mentre Catalunya incrementa com ja hem dit un 5% el PIB, Ceuta i Melilla disminueixen el 4,3%, Extremadura el 2,7%, Canàries el 2,3%, Madrid el 2,1%, Astúries el 2,0%, Balears i Castilla- León el 1,5%, Andalusia i Castilla-la Mancha el 1,2%, Galícia i e País Basc el 1%, i la resta per sota.

Finalment, mirant els efectes sobre l’ocupació veiem com la supressió del dèficit fiscal en versió ligth del Consejo de Economistes significaria tenir 201.000 llocs de treball més pels catalans. I en canvi 82.000 llocs menys per Madrid, 35.000 menys per Andalusia, entre 15 i 20.000 menys per Canàries i Castilla-León i a l’entorn de 10.000 menys per País Basc, València, Extremadura i Galícia.

Aquests càlculs sobre el PIB i llocs de treball també són benignes perquè calculen a l’alça els efectes negatius indirectes per Catalunya de la pèrdua de mercat espanyol, i en canvi a l’alça els positius per la resta de l’Estat. En tot cas en termes absoluts, és falsa la imatge que es vol donar que els principals afectats serien els de les Comunitats més pobres. Madrid és el gran afectat en termes d’ingressos fiscals, de PIB i de llocs de treball. I això sense tocar un pèl al model de l’Estat que els permet la concentració de poder. Qualsevol moviment de la fitxa catalana obligarà més d’hora que tard, com diuen els mateixos analistes, a canviar el model d’Estat i de finançament territorial. I això inevitablement anirà en contra de l’aparell central de l’Estat que en estar radicat a Madrid afectarà a la capital.

Per la banda catalana és bo saber que havent acabat l’any 2017 amb un 12,5% d’atur aproximadament, uns 418.000 aturats, si recuperéssim els nostres ingressos fiscals crearíem aquests 200.000 llocs de treball. És adir ens situaríem en un 6% d’atur aproximat que es considera una xifra pràcticament insuperable

Conclouen a l’estudi dels economistes : “les incerteses que han generat les ànsies independentistes d'una part considerable de les institucions i del poble català, no acaben amb la celebració de les pròximes eleccions autonòmiques i la interrupció en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. La incertesa continuarà, amb alts i baixos, mentre duri el procés de reordenació territorial, que és inaturable i que, possiblement, acabarà afectant a una revisió constitucional de contingut, avui dia, imprevisible. Durant els propers mesos / anys anem a presenciar desencontres polítics, pressions socials i tenses negociacions. De forma immediata s'haurà de revisar el sistema actual de finançament autonòmic, amb un resultat que previsiblement acabarà exigint més aportació de l'Estat i decisions compromeses en el binomi pressió fiscal / dèficit públic. Però ja sabem que la incertesa política, econòmica, financera o de confiança en el futur d'empreses i consumidors es caracteritza per volatilitat del seu sentiment davant canvis en l'entorn.”

Resumint, la incertesa va per llarg i arrossega el conjunt d’Espanya, com ja havien vaticinat diversos organismes internacionals com a risc europeu número u. Agafin-se que vénen corbes.
PUBLICAT A REGIÓ 7

GENERALITAT O REPÚBLICA (en català)

Josep Huguet — Mon, 12 Feb 2018 20:21:00 +0100

Unes obvietats per començar. La Generalitat ha estat l’òrgan d’autogovern de Catalunya al llarg de la història, compartit, la majoria de temps, amb les monarquies catalanoaragonesa, dels Àustries i del primer Borbó. I al 1931, amb la 2a República espanyola. I al 77, amb la monarquia tardofranquista. Quan les circumstàncies històriques han empès a superar el règim espanyol s’han assajat repúbliques catalanes: des de Pau Claris a Francesc Macià. Si ara mateix haguéssim tingut al davant un Estat democràtic com el canadenc o el britànic ja s’hauria produït el traspàs de poder de l’Estat i de la seva Generalitat autonòmica a la nova República catalana. Com que estem comprovant que vivim en un estat que ha eliminat bona part dels drets democràtics, almenys a Catalunya, després de la intervenció brutal què tenim? Una República simbòlica i una Generalitat autonòmica en vies de liquidació. És cru, però és així.

a Hores d’ara no tenen raó els que a pilota passada creuen que s’havia d’haver frenat sense arribar a l’1 d’octubre o a la proclamació virtual perquè l’autogovern estava en procés d’extinció de facto i perquè anaven a aplicar el 155 després de l’1-O de totes maneres. Tampoc no tenen raó els que diuen que si haguéssim resistit al carrer ens n’hauríem sortit. Jo em crec les explicacions dels dirigents independentistes sobre les amenaces de violència. Sense tenir assegurada la força coercitiva, la resta d’estructures d’Estat o la mateixa multitud al carrer no haurien impedit una operació llampec d’empresonament del govern. Per tant, globalment s’ha fet el que es podia fer fins ara. Amb errors, ben segur, però calia acumular forces socials, omplir-se de raons i obrir el meló: referèndum i proclamació, ni que fos simbòlica. Ara que ja sabem com és per dins, reorientem i diversifiquen l’estratègia. El repte per tant va molt més enllà de la investidura del president d’una Generalitat disminuïda o d’una República a l’exili. Per això, i esperant que es trobi un punt d’acord, aquest tema és d’ordre menor, vista la magnitud del que ens espera.

Necessitem símbols per mantenir la flama de la legitimitat i l’acció internacional? Sí. Necessitem un govern que, encara que molt limitat, aguanti el xàfec a l’interior, tenint sempre present la correlació de forces, i que recuperi el bon govern en les àrees que afecten la quotidianitat? També. N’hi ha prou de poder compatibilitzar les dues coses i que l’aposta per una no ens faci descarrilar l’altra? Tampoc. Quins objectius més ens calen? Ampliar la base social de suport a la democràcia i a la República, combatre en tots els fronts la dictadura i construir un espai econòmic i social desconnectat de l’oligarquia espanyola apoderant la població.

Als qui donen per amortitzat el tema de la base social cal recordar-los que Ciutadans, que va néixer per crear un Ulster a Catalunya, ho ha aconseguit en part. Sense que, per ara, no s’hagi arribat a les darreres conseqüències, la minoria franquista organitzada s’ha descarat i ha sortit als carrers amenaçant a ciutadans per tenir al balcó l’estelada o per lluir llaços grocs, sabent-se protegits per la policia. La massa de votants espanyolista, per sort, no és així. Però cal plantejant-se què fer per arribar a una gent que han estat intoxicats per la propaganda aterridora de l’espanyolisme sobre els riscos que patirien amb la República. En aquest sentit les lluites i els debats socials, el fil roig de la memòria antifranquista i nous canals privats i públics en castellà, apareixen com a urgències ineludibles.

En segon lloc, si en totes les enquestes un 80% de la població és demòcrata, partidària del dret a decidir i contrària a la repressió, caldrà reiniciar l’Assemblea de Catalunya, allà on la van deixar morir els principals partits de la Transició l’any 1977. Reagrupar entitats culturals, esportives, associacions de veïns, de mares i pares, grups confessionals, col·legis professionals, etcètera, a l’entorn dels quatre punts clàssics que tornen a ser vigents: 1) Fi de la persecució judicial, dels empresonaments i exilis. Amnistia per als condemnats en judici. 2) Defensa dels drets i llibertats de la ciutadania: d’expressió, de pensament, de manifestació, d’associació... Conducció dels responsables de la seva vulneració als tribunals internacionals. 3) Defensa de l’exercici de l’autodeterminació del poble de Catalunya amb un referèndum reconegut internacionalment i per l’Estat. 4) Fraternitat amb tots els pobles peninsulars que lluiten per la seva emancipació social i nacional.

En tercer lloc, l’apoderament de la ciutadania s’ha de fer efectiu amb una hiperactivitat d’organització com a consumidors (4 milions potencials com a mínim), com a denunciants d’abusos i com a emprenedors de projectes econòmics autocentrats. Així doncs, si us plau, passem pàgina aviat del tema de la investidura, perquè, sorgeixi el tipus de govern que sorgeixi, la seva funció serà necessària però clarament insuficient.

GENERALITAT O REPÚBLICA

Josep Huguet — Mon, 12 Feb 2018 20:13:00 +0100

Traducido del original en catalàn

Unas obviedades para empezar. La Generalitat ha sido el órgano de autogobierno de Cataluña a lo largo de la historia, compartido, la mayoría de tiempo, con las monarquías catalanoaragonesa, los Austrias y del primer Borbón. Y en 1931, con la 2ª República española. Y el 77, con la monarquía tardofranquista. Cuando las circunstancias históricas han empujado a superar el régimen español se han ensayado repúblicas catalanas: desde Pau Claris a Francesc Macià. Si ahora mismo hubiéramos tenido delante a un Estado democrático como el canadiense o el británico, ya se habría producido el traspaso de poder del Estado y de su Generalidad autonómica a la nueva República catalana. Como estamos comprobando que vivimos en un estado que ha eliminado buena parte de los derechos democráticos, al menos en Cataluña, tras la intervención brutal, qué tenemos? Una República simbólica y una Generalitat autonómica en vías de liquidación. Es crudo, pero es así.

En estos momentos no tienen razón los que, a pelota pasada, creen que se tenía que haber frenado sin llegar al 1 de octubre o a la proclamación virtual, Porqué, de hecho, el autogobierno estaba ya en proceso de extinción de facto y porque iban a aplicar el 155 después del 1-O de todos modos. Tampoco tienen razón los que dicen que si hubiéramos resistido en la calle habríamos ganado. Yo me creo las explicaciones de los dirigentes independentistas sobre las amenazas de violencia. Sin tener asegurada la fuerza coercitiva, el resto de estructuras de Estado o la misma multitud en la calle no habrían impedido una operación relámpago de encarcelamiento del gobierno. Por lo tanto, globalmente se ha hecho lo que se podía hacer hasta ahora. Con errores, por supuesto, pero había que acumular fuerzas sociales, llenarse de razones y abrir el melón del referéndum y la proclamación, aunque fuera simbólica. Ahora que ya sabemos cómo es el melón por dentro, reorientamos y diversificamos la estrategia. El reto, por lo tanto, va mucho más allá de la investidura del presidente de una Generalitat disminuida o de una República en el exilio. Por ello, y esperando que se encuentre un punto de acuerdo, este tema es de orden menor, vista la magnitud de lo que nos espera.

Necesitamos símbolos para mantener la llama de la legitimidad y la acción internacional? Sí. Necesitamos un gobierno que, aunque muy limitado, aguante el chaparrón en el interior, teniendo siempre presente la correlación de fuerzas, y que recupere el buen gobierno en las áreas que afectan la cotidianidad? También. Basta poder compatibilizar ambas cosas y que la apuesta por una no nos haga descarrilar la otra? Tampoco. ¿Qué objetivos más necesitamos? Ampliar la base social de apoyo a la democracia y la República, combatir en todos los frentes la dictadura y construir un espacio económico y social desconectado de la oligarquía española empoderando la población.

A los que dan por amortizado el tema de la base social hay que recordarles que Ciutadanos, que nació para crear un Ulster en Cataluña, lo ha conseguido en parte. Sin que, por ahora, no se haya llegado a las últimas consecuencias, la minoría franquista organizada se ha descarado y ha salido a las calles amenazando a ciudadanos por tener en el balcón la estelada o por lucir lazos amarillos, sabiéndose protegidos por la policía. La masa de votantes españolista, por suerte, no es así. Pero hay que ir planteándose qué hacer para llegar a una gente que ha sido intoxicada por la propaganda aterradora del españolismo sobre los riesgos que sufrirían con la República. En este sentido las luchas y los debates sociales, el hilo rojo de la memoria antifranquista y nuevos canales privados y públicos en castellano, aparecen como urgencias ineludibles.

En segundo lugar, si en todas las encuestas un 80% de la población es demócrata, partidaria del derecho a decidir y contraria a la represión, habrá que reiniciar la Asamblea de Cataluña, allí donde la dejaron morir los principales partidos de la Transición del año 1977. Reagrupar entidades culturales, deportivas, asociaciones de vecinos, de madres y padres, grupos confesionales, colegios profesionales, etcétera, en torno a los cuatro puntos clásicos que vuelven a ser vigentes: 1) Fin de la persecución judicial , los encarcelamientos y exilios. Amnistía para los condenados en juicio. 2) Defensa de los derechos y libertades de la ciudadanía: de expresión, de pensamiento, de manifestación, de asociación ... Conducción de los responsables de su vulneración a los tribunales internacionales. 3) Defensa del ejercicio de la autodeterminación del pueblo de Cataluña con un referéndum reconocido internacionalmente y por el Estado. 4) Fraternidad con todos los pueblos que luchan por su emancipación social y nacional.

En tercer lugar, el empoderamiento de la ciudadanía se hará efectivo con una hiperactividad organizativa como consumidores (4 millones potenciales como mínimo), como denunciantes de abusos y como emprendedores de proyectos económicos autocentrados. Así pues, por favor, pasemos página pronto del tema de la investidura, porqué, surja el tipo de gobierno que surja, su función será necesaria pero claramente insuficiente.

LEVANTE, PONIENTE Y TRAMONTANA

Josep Huguet — Sun, 04 Feb 2018 22:13:00 +0100

LEVANTE, PONIENTE Y TRAMONTANA

Traducido del original catalán y producto de la fusion de dos artículos en Nació Digital i Regió 7

Son días turbios de borrasca de Levante y viento de Poniente, en clave interior y cortoplacista. Pero en clave exterior y medio placista, pinta cielo abierto y anticiclón, con viento de tramontana, que lo barrerá todo.

Vamos a la borrasca de la semana. Unos tuits robados,( que sólo muestran que no hay dioses, sino personas con dudas), más la decisión del Presidente Torrent de detener el reloj del pleno del Parlament han provocado una euforia teatral en el españolismo y un ataque de melodramatismo en la parte más visceral del movimiento republicano . El actual secretariado de la Asamblea reflejaba este melodramatismo en su comunicado, poniendo sólo el foco en el árbol, sin ningún indicio de que se estuviera contemplando el bosque. El comunicado del Secretariado nacional aunque con buenas intenciones que comparto, creo que no se sitúa en el nuevo escenario post 1- O; y por lo tanto es insuficiente para ayudar a desatascar el embudo allí donde estamos. Y eso no es bueno para una de las dos entidades que ha movido el proceso hasta aquí.

La Asamblea centra su movilización sólo en la investidura y pasa por encima que "hay ciertas incógnitas referentes a la República" como apunta el comunicado. En cambio no dice nada de la necesidad de consensuar la diagnosis sobre donde estamos, de definir unitariamente los obstáculos que se nos presentan y cómo superarlos. Sin discutir, sin miedo, sobre el lugar donde estamos, no podremos pactar hacia donde vamos. Y en un momento crítico como éste discutir con el máximo de gente posible y entidades a las que sólo sería exigible que estuvieran contra el 155 y en favor del derecho de autodeterminación. Consultando a esta representación que llega a los 2/3 de la base social, tal vez se afinaría más en la estrategia a seguir.

En el comunicado soberanista hay un mantra que puedo compartir: "No puede ser que el Estado impida la implementación del resultado de unas elecciones. No puede ser que tengan en prisión injustamente a políticos pacíficos ". Lo que no dice el mantra es que esto no puede ser moralmente, pero en cambio lo es factualmente.

La sensación es que la dirección del movimiento independentista y de algunos partidos, presionados por la gente más hiperactiva en las redes y las movilizaciones, y algunos gurús de los digitales, no se atreven a hablar claro. Y decir que hemos ganado importantes batallas políticas, pero que el estado, por ahora, está ganando la batalla de la fuerza represiva. Y que la guerra será más larga de lo que se creía. Entonces, enfocar la estrategia política sólo en el marco moral será un fracaso.

El marco conceptual de la represión es el que ha marcado el Estado. Los vascos todavía están en buena parte paralizados por todo el problema de los presos. Mientras el movimiento ha hecho de esto la única bandera no ha habido manera de despegar.

En Cataluña tenemos un riesgo similar. Si el movimiento sólo se mueve sobre este eje: solidaridad con presos y legitimismo de los exiliados, estamos perdidos. Habrán ganado la partida por una temporada larga. El movimiento solidario con los presos, por ejemplo, debería abarcar el 80% de la población catalana que está en contra de la represión, y por tanto no estar protagonizado en primera línea por el independentismo, sino por demócratas incluso no independentistas o gente no significada. Del mismo modo que la investidura que se ha querido poner como instrumento de regreso del exilio puede ser un boomerang, si no se afina bien y se convierte en un autoobstaculo moral que evita valorar cuál es la correlación de fuerzas real y en función de ello decidir qué conviene.

No me llega, en cambio, ninguna reflexión no en la dirección de los partidos ni de las entidades sobre la necesidad de acciones de larga duración y de abanico ancho (desde legales a alegales) de desobediencia civil en frentes nuevos como el económico . Debemos empezar a perjudicar al enemigo y enviar advertencias a Europa.

Hacen falta debates de cómo se contribuye a hablar de la República que queremos; de cómo ampliar la base social sin recibir collejas los que están en la frontera de los puros que se quedan en la retaguardia.

Cuesta tanto constatar que tras el 1-O han aparecido visiones diferentes y legítimas sobre donde estamos y qué hay que hacer ?. Cuesta tanto aceptar que estas visiones diferentes atraviesan todos los partidos y entidades? Y que sólo las correlaciones internas de fuerzas en cada formación dan la apariencia de bloques monolíticos enfrentados?

Tras octubre oímos muchas voces también de políticos diciendo que había que poner fin al paternalismo respecto a los ciudadanos y votantes republicanos. Esta asignatura me temo que no la está aprobando nadie. También hay que decir que algunos, y no pondré nombres, están en el muy deficiente.

Hasta aquí la borrasca de Levante. En el viento de poniente no me entretendré mucho. Es constante en la represión como única salida. Yo mismo acabo de aparecer en una lista de potenciales investigables por parte de la G.C, siendo mi única tarea desde el 1010, el opinar lo que me place. A lo mejor es por eso. En fin.

Pero hablemos del viento de Tramontana. Y esta semana sopla fuerte. Ante Europa el Gobierno del PP está aumentando su empantanamiento en los casos de corrupción. Ahora, aparte del hundido del PP en Baleares, en Valencia y en Madrid con todos los ex en prisión o en vías de imputación; parte del desconocido M.Rajoy de los papeles, ha aparecido la ministra del ejército envuelta en una derivada del caso Gurtel.

Al mismo tiempo, el influyente think tank británico, más importante de Europa, que determina los niveles de democracia en el mundo, hace bajar brutalmente la posición española por el trato del Estado al caso catalán. El país cayó en el informe anual rebajando España a la categoría de "democracia imperfecta" por su gestión de la crisis catalana. El informe del "The Economist Intelligence Unit" (EIU), fué el citado como un ejemplo ante el Foro de Davos por el rey Felipe VI, fardando del resultado del año anterior. Sólo una semana más tarde se debería haber escondido bajo la alfombra.

Estos días el encarcelamiento de los políticos catalanes en Madrid han llegado al comité de detenciones arbitrarias de la ONU. Emmerson ha presentado un recurso para que NNUU confirme que la prisión preventiva vulnera derechos fundamentales. Emmerson es relator especial de las Naciones Unidas para los derechos humanos y un referente internacional en la materia con más de 25 años de carrera.

La represión del 1-O también ha llegado al Parlamento Europeo en una sesión con diputados y múltiples testimonios de las palizas policiales. Allí el consultor de la ONU Alfred-Maurice de Zayas ha pedido una respuesta clara de Bruselas porque se trata de "un problema europeo"

Ante tanto aviso internacional, no es extraño que, el comisario europeo de Asuntos Económicos, Pierre Moscovici, haya considerado que la crisis política en Cataluña es, junto con las elecciones en Italia y la falta de gobierno en Alemania, uno de los elementos de más incertidumbre para la economía europea. Y ha pedido, en este sentido, que España lo resuelva. "Estamos esperando que España resuelva la crisis en Cataluña" Moscovici también ha dicho que las expectativas en Alemania son de solución inmediata con la formación de coalición; y que en Italia sabrán encontrar el camino tras las elecciones.

En cambio, ha dejado un pesado silencio sobre España. O sea, a la Comisión Europea los tienen por corbata, ante la cronificación del tema catalán. Como ya habían advertido diversos organismos económicos internacionales: cronificar el caso catalán puede tener consecuencias difíciles de evaluar para España y Europa.

Máxime cuando los últimos datos muestran Cataluña como un territorio poderoso que podría ser mucho más tractor, si la actuación de la dictadura española no pusiera en riesgo la economía. La economía catalana ha crecido un 0,7% durante el cuarto trimestre de 2017 en relación a los tres meses anteriores, según Airef. Supone, acumuladamente, un crecimiento del 3,3%. Dos décimas por encima de las estimaciones de la Cámara de Comercio de Barcelona y tres más de lo previsto por Luis de Guindos, el encubridor de Panamá. A pesar de todas las acciones desestabilizadoras del Estado, antes y después del 155, Cataluña aguanta. Quien no aguantará será España. La Tramuntana está soplando fuerte y se superará la borrasca de Levante y la sequía del Poniente.

BORRASCA O ANTICICLÓ

Josep Huguet — Sun, 04 Feb 2018 21:38:00 +0100

BORRASCA O ANTICICLÓ

Són dies tèrbols de borrasca, en clau interior i curterminista. Però en clau exterior i a mitjà termini, pinta cel obert i anticicló, amb vent de tramuntana, que ho escombrarà tot.
Anem a la borrasca de la setmana. Uns tuits robats que només mostren que no hi ha déus, sinó persones amb dubtes, més la decisió del President Torrent d’aturar el rellotge han provocat una eufòria teatral en l’espanyolisme i un atac de melodramatisme en la part més visceral del moviment republicà. L’actual secretariat de l’Assamblea reflectia aquest melodramatisme en el seu comunicat, posant només el focus en l’arbre, sense cap indici que s’estigui contemplant el bosc. El comunicat del Secretariat nacional tot i amb les bones intencions que comparteixo, crec que no se situa en el nou escenari post 1- O; i per tant és insuficient per ajudar a desencallar allà on som. I això no és bo per una de les dues entitats que ha mogut el procés fins aquí.
L’Assemblea centra la seva mobilització només en la investidura i passa per sobre que “hi han certes incògnites referents a la República” com diu el comunicat. En canvi no diu res de la necessitat de consensuar la diagnosi sobre allà on som, de definir unitàriament els obstacles que se’ns presenten i com superar-los. Sense discutir, sense por, allà on som, no podrem pactar allà on anem. I en un moment crític com aquest discutir amb la màxima de gent possible i entitats que crec que només caldria demanar que estiguessin contra el 155 i a favor del dret d’autodeterminació. Consultant a aquesta representació quearriba als 2/3 de la base social, potser afinaríem més en l’estratègia a seguir.
En el comunicat hi ha un mantra que puc compartir:“No pot ser que l’Estat impedeixi la implementació del resultat d’unes eleccions. No pot ser que tinguin a la presó injustament a polítics pacífics”. El que no diu el mantra és que això no pot ser moralment, però en canvi ho és factualment
La sensació és que la direcció del moviment independentista i d’alguns partits, pressionats per la gent més hiperactiva en les xarxes i les mobilitzacions, i alguns gurus dels digitals, no s’atreveixen a parlar clar. I dir que hem guanyat importants batalles polítiques, però que l’estat, per ara, està guanyant la batalla de la força repressiva. I que la guerra serà més llarga del que es creia. Llavors, enfocar l’estratègia política només en el marc moral serà un fracàs.
El marc conceptual de la repressió és el que ha marcat l’Estat. Els bascos encara estan en bona part paralitzats per tot el problema dels presos. Mentre el moviment ha fet d’això l’única bandera no hi ha hagut manera de despegar.
A Catalunya tenim un risc similar. Si el moviment només es mou sobre aquest eix: solidaritat amb presos i legitimisme dels exiliats, estem perduts. Hauran guanyat la partida per una temporada llarga. El moviment solidari amb els presos, per exemple, hauria d’abastar el 80% de la població catalana que està en contra de la repressió, i per tant no estar protagonitzat en primera línia per l’independentisme, sinó per demòcrates fins i tot no independentistes o gent no significada. De la mateixa manera que la investidura que s’ha volgut posar com a instrument de retorn de l’exili pot ser un boomerang, si no s’afina bé i es converteix en un autoobstacle moral que evita valorar quina és la correlació de forces real i en funció d’això decidir què convé.
No m’arriba, en canvi, cap reflexió no en la direcció dels partits ni de les entitats sobre la necessitat d’accions de llarga durada i de ventall ampla (des de legals a alegals) de desobediència civil en fronts nous com l’econòmic. Hem de començar a perjudicar l'enemic i enviar advertiments a Europa.
Calen debats de com es contribueix a parlar de República que volem; de com ampliar la base social sense rebre clatellades els que estan a la frontera dels purs que es queden a la rereguarda.
Costa tant constatar que després d l’1-O han aparegut visions diferents i legítimes sobre allà on som i què cal fer?. Costa tant d’acceptar que aquestes visions diferents travessen tots els partits i entitats? I que només les correlacions internes de forces en cada formació donen l’aparença de blocs monolítics enfrontats?
Després de l’octubre vam sentir moltes veus també de polítics dient que s’havia de posar fi al paternalisme respecte els ciutadans i votants republicans. Aquesta assignatura em temo que no l’està aprovant ningú. També cal dir que alguns, i no posaré noms, estan en el molt deficient.
Fins aquí la borrasca. L’anticicló només en donaré les línies telegràfiques per no allargar l’article. El PP augmenta el seu empantanegament en la corrupció. El think tank que determina els nivells de democràcia fa baixar brutalment la posició espanyola pel tracte en el cas català. Les detencions a Madrid arriben a la ONU. La repressió de l’1-O arriba al Parlament europeu en una sessió amb diputats i testimonis.
I finalment, i aquesta sí que fa mal: el comissari europeu d'Afers Econòmics, Pierre Moscovici, considera avui que la crisi política a Catalunya és, juntament amb les eleccions a Itàlia i la falta de govern a Alemanya, un dels elements d'incertesa per a l'economia europea. Ha demanat en aquest sentit que Espanya ho resolgui. “Estem esperant que Espanya resolgui la crisi a Catalunya” I també ha dit que les expectatives a Alemanya són de solució immediata i que a Itàlia sabran trobar el camí després de les eleccions. Silenci sobre Espanya. O sigui, els tenen per corbata, davant de la cronificació del tema català. Oimés quan les darreres dades mostres un territori poderós que podria ser molt més tractor si l’actuació de la dictadura espanyola no posés en risc l’economia. L'economia catalana ha crescut un 0,7% durant el quart trimestre del 2017 en relació als tres mesos anteriors, segons Airef. Suposa, acumuladament, un creixement del 3,3%. Dues dècimes per sobre de les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona i tres més que la previsió Luis de Guindos, l’encobridor de Panamà. Malgrat totes les accions desestabilitzadores de l’Estat abans i després del 155, aguantem. El qui no aguantarà serà Espanya

on som

Josep Huguet — Sun, 04 Feb 2018 21:30:00 +0100

ON SOM
és un article publicat a El Punt-Avui fa dies sobre una proposta de diagnosi. L'actual embolic de la investidura amaga que no estem d'acord en la diagnosi. Fins que no la compartim la unitat estratègica serà impossible

ON SOM

Estem paint una victòria parcial política en escons però no suficient en vots. Tenim però una foto completa del país, amb un bloc republicà i un de monàrquic. Els vots d’ambdós blocs són de base popular. Crec sincerament que si es poguessin deixar les banderes en un calaix i les administracions espanyola i catalana no interferissin, es podrien trobar àmbits de debat on moltes diagnosis sobre els reptes que té la nostra societat i les solucions podrien ser compartides per les bases populars dels dos blocs. Només els defensors d’interessos minoritaris en un bloc i en l’altre estarien fora d’aquests consens.

Com que per ara, especialment, els dirigents del bloc monàrquic no tenen cap interès en obrir diàlegs reals, ens caldrà, des de l’àmbit republicà, fer correccions estratègiques per tal que aquest empat, de fet, es resolgui en la pròrroga que anem a començar.

La part espanyolista no canviarà d’estratègia: més repressió, més intoxicació, assajos d’eliminar la llibertat d’expressió a escoles, ràdio i televisions i xarxes socials.

Hi hagin hagut errors o no al bàndol republicà, hem de partir dels fets: una repressió que s’incrementarà a més de mil persones de tots els perfils; un govern de la Generalitat amb les finances controlades i intervingut; un Parlament sota vigilància del TC. I això malgrat la revàlida del vot.

No podem, doncs, continuar movent-nos en el marc mental on ens ha situat l’Estat tardofranquista: plany pels presos i represaliats; expectatives màgiques sobre les capacitats del nou Govern i sobre la seva recuperació integral; única forma de mobilització centrada en els vots i les manifestacions tradicionals.

Ens cal una diversificació d’accions i de protagonistes. 1. Ampliar la solidaritat amb els represaliats més enllà del moviment independentista. Les mobilitzacions pels drets humans les han de portar demòcrates i amb formes més incisives. 2. Cal ampliar l’ofensiva jurídica local i internacional per denunciar les vulneracions de drets. 3. S’ha d’accentuar la presència internacional per canals privats i parlamentaris no bloquejables per l’Estat, com ha passat amb les delegacions i Diplocat. Evitar amb murrieria el xoc frontal en els fronts que no ens aporten acumulació de vot.

4. Els partits republicans i d’esquerra i entitats com Òmnium i Súmate han de prodigar-se més en el treball en territoris sociològics de frontera. Feina de formiga. 5. Amb un Parlament i un Govern bastant simbòlics per estar intervinguts caldrà combinar l’acció social institucional, aquesta sí que en xoc quan calgui amb l’Estat, amb la mobilització dels afectats. S’han de triar bé els camps de batalla, sortir dels despatxos i empoderar els afectats que juntament amb els polítics hauran de defensar al carrer i a les institucions propostes socials i favorables a l’economia productiva.

6. Cal donar pistes de com construir econòmicament La República, accelerant la desconnexió de Catalunya del capitalisme del BOE. I aquí és on veig campanyes capilars de l’ANC en allò que sigui estricatment legal. Per la dedesobediència civil no violenta activa econòmica, que caldrà emprar ben segur si volem que Europa escolti, caldran plataformes ad hoc dels voluntaris que s’hi apuntin a fer-la

7. La gent del Memorial democràtic, de la Comissió de la Dignitat que estan fent una ingent labor de memòria antifeixista han d’entrar a la memòria antifranquista dels nous catalans. Les massacres franquistes a Extremadura, Andalusia o Galícia haurien d’estar en el calendari de commemoracions als barris obrers metropolitans.

8. Cal coordinar el relat. Estem una mica desconcertats i davant el ritornelo espanyolista que el procés porta problemes econòmics ens movem entre reconèixer-ho però atribuint-ho, com és cert, a l’acció de l’Estat; o bé treure pit amb les dades macro que continuen essent globalment positives en el trimestre negre que hem viscut intervinguts.

El discurs espanyolista és igualment confusionari perquè d’una banda els ministres xifren les pèrdues degudes al procés mentre els diaris de la caverna han d’admetre que “a pesar del procés” els hotels de Barcelona estan plens, les inversions augmenten, o que Barcelona és la 3a ciutat d'Europa i la vuitena del món en atractivitat.

Cal rearmar el relat. I per això, amb tot el cor encongit en un puny, i fent tot el que calgui per alliberar presos i exiliats, hi ha d’haver dirigents polítics i socials que tornin a l’atac. Que s’agafin els discursos de Nadal dels president autonòmics i la portada de l’ABC on es reconeixia que sense Catalunya perdien 16.000 m€ i 234.000 llocs de treball i se’n faci una publicació per bustiar tots es barris de Catalunya

Que després de la confirmació que el Mossad va informar al CNI de l’imam de Ripoll encara no s’hagi anat als jutjats, aquí i a fora per part de les víctimes, a denunciar l’Estat espanyol per corresponsable en una matança que estava prevista que fos més massiva, mostra que estem en un estat mental massa melancòlic, com descrivia Toni Soler en un article recent.

Si us plau, que ningú vengui motos, que sortim del plany, que se’ns expliqui el camí costerut que tenim i que se’ns doni feina. És demanar massa?

NI SE'N SURTEN

Josep Huguet — Sat, 27 Jan 2018 22:37:00 +0100

No se’n surten
Les empreses catalanes van vendre a l’estranger entre gener i novembre del 2017 per un valor rècord de 65.373,6 milions d’euros, un 8,9% més que en el mateix període de 20016 segons el Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat. Aquesta xifra ja supera el total venut durant tot l’any anterior que van significar el 25,6% de tot l’Estat.
Les importacions van significar 77.795 m€ amb un increment del 8,6%. Segons Joan Romero conseller delegat d’Acció, el 2017 s’assolirà per setè any consecutiu la millor xifra de la sèrie històrica. Les empreses catalanes cada cop són més globals i per tant competitives i abocades al mercat exterior. La part més important de les exportacions han estat els productes químics (1.560 m) els béns d’equip (1.204) i l’automòbil (1.037m). Les vendes a la UE continuen representant uns dos terços del total, una meitat a la zona euro. De al resta, el terç extra europeu experimenta crescudes importants cap a Argentina, Nigèria, Xina i Austràlia.
Un diari digital de tendència espanyolista ha hagut de reconèixer en els seus titulars: “El millor any per a l'ocupació a Catalunya des de 2005”, “L'ocupació accelera a Catalunya després del referèndum”, “ La indústria salva l'ocupació a Catalunya” , “Catalunya viu la major creació d'ocupació en 11 anys”.
Catalunya ha viscut el millor quart trimestre de tota la crisi i el millor any per a l'ocupació des de l'any 2005, segons les dades de l'Enquesta de Població Activa. L'ocupació ha augmentat en 113.600 persones, superant els 100.700 llocs de treball que va crear el 2015. El ritme interanual de creació d'ocupació va ser creixent des del segon trimestre de l'any, però va acabar per disparar-entre octubre i desembre, just el contrari del que s’esperava per les amenaces apocalíptiques de l’Estat i els seus medias. De fet, Catalunya que sempre destrueix molta ocupació en l'últim trimestre de l'any coincidint amb els mesos de temporada baixa en el turisme, enguany el nombre d'ocupacions es va mantenir pràcticament estable, amb prou feines es van perdre 400 llocs de treball, el que permet que el creixement interanual es disparés.
El bon moment que viu l'economia global es tradueix en un increment de la demanda de béns d'exportació i en aquest sector, Catalunya és la principal potència de l'Estat.
En el quart trimestre del 2017 es van incorporar 25.600 persones a treballar en la indústria catalana, el major creixement de la sèrie històrica. En l'últim any, les fàbriques de Catalunya han augmentat en 41.700 persones.
Entre octubre i desembre, el nombre d'ocupats de la indústria en el conjunt d'Espanya va augmentar en 40.600 persones. Això vol dir que el 63% de l'ocupació a les fàbriques es va crear a Catalunya. El resultat és que a Espanya l'ocupació creix a ritmes del 2,65% interanual, mentre que a Catalunya ha tornat a accelerar fins situar-se al 3,55%.
En el conjunt d'Espanya, la creació d'ocupació pública va servir per maquillar la destrucció de llocs de treball en el sector privat, cosa que no va passar a Catalunya. A Espanya es van crear 12.600 llocs de treball al sector públic, mentre que a Catalunya es van perdre 300 treballs; per contra, a Espanya es van destruir 63.600 llocs de treball privats, mentre que a Catalunya es va mantenir sense canvis.
Aquestes veritats com punys que tiren per terra qualsevol amenaça procedent de l’espanyolisme s’han de contrastar amb les del recent encontre de Davos on el seu economista en cap Maurice Obstfeld ha apuntat la incertesa política com a fre al creixement del PIB espanyol. Això fa d’Espanya l’única de les grans economies que veu retallada el seu pronòstic de creixement pel 2018.
En conclusió. L’economia privada catalana relacionada amb el món, sigui la industrial o la turística, va com una moto. Més creixement que mai malgrat els obstacles i el maltracte de l’Estat. En canvi la resta de segments vinculats al mercat espanyol o als segments dependents del sector públic que fora de Catalunya tenen molt de pes estan punxant. Les empreses situades a les faldilles del BOE i el dèficit i deute estructural de l’administració, especialment la central, enfonsen les expectatives. Oimés si es cronifica el conflicte català. Els analistes internacionals s’estiren dels cabells en veure un Estat quasi fallit maltractant al seu territori que li garanteix el 25% de les exportacions i la cinquena part del PIB i prop de la tercera part dels ingressos fiscals. D’això se’n diu suïcidi. Però com que la bogeria dels dirigents espanyols tindrà conseqüències per a l’Euro, veurem fins quan l’FMI o el Banc Central Europeu, callaran.