@jordiqueralto

*Aquest article va ser publicat originalment el 26/01/2018 al TOT Sant Cugat

El 21D va ser una jornada electoral diferent. Mai fins ara el poble havia desconfiat tant envers la gestió de l’escrutini general. Diverses organitzacions tant nacionals com municipals van fer crida per demanar que la gent s’apuntés a fer d’apoderada o d’interventora. El resultat va ser immens; només a Sant Cugat a Junts per Catalunya vam arribar gairebé als 200 col·laboradors.

Molta disciplina i autoexigència. Molt compromís. Sense partidismes; sense caure en debats ara frívols. Entenent el que ens jugàvem i pel que treballàvem. Prenent aquestes eleccions no només com il·legítimes, sinó també com una clara tria entre democràcia o tirania. L’objectiu era dir “NO” al 155, a la censura, i a la repressió de l’estat, i per fer-ho calia restaurar el Govern i el President legítims de la República.

El dia de les eleccions tots els col·laboradors van arribar molt preparats, estudiats, i sent per la feina des de l’hora que tocava fins a l’hora que tocava. Molts d’ells sense haver-ho fet mai i per tant sense saber al que s’enfrontaven, però decidits a seguir fins al final. Esgotats van portar totes les actes a la seu i, allà, hi van trobar una festa d’agraïment i celebració. Vam celebrar que aquell dia no només vam demostrar la nostra persistència; també vam guanyar i, gràcies als col·laboradors dels que tracta aquest article, l’endemà Catalunya es va tornar a llevar democràtica. El 21D Junts per Catalunya va fer honor al seu nom.


Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

*Aquest article va ser publicat originalment el 30/12/2017 al TOT Sant Cugat

El jovent català ens trobem dins d’un país amb votants que recolzen el que per nosaltres és inimaginable. Ens n’adonem de les conseqüències desastroses que té el control omnipresent del règim sobre tots els àmbits de la vida del ciutadà, i quedem incrèduls quan veiem que no, que els seus partits no cauen en la misèria parlamentaria; més aviat al contrari. Veiem que la corrupció obertament i sense cap vergonya exercida en tots els àmbits imaginables, no afecta als costums de vot i de consum polític dels ciutadans; els mètodes del règim funcionen. I veiem que, tot i que en menor mesura, aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya, sinó que a Catalunya també existeix.

No vull entrar a parlar sobre els motius que porten al votant a donar continuïtat a aquest sistema. Siguin quins siguin, el jovent som els amos del futur, i és a les nostres mans aturar aquesta roda esclafadora dels amics del règim franquista. Per això amb aquest article vull demanar a tots els que tingueu opinió, desitjos de progrés social, inquietuds polítiques, o ganes de ser escoltats, que piqueu a la porta del partit que més us representi i entreu a formar part dels que, junts, aconseguirem un futur digne.


Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

*Article originalment publicat el 30/12/17 al TOT SantCugat

El procés porta molts anys de cohesió i construcció interna, que és la primera eina que ens cal tenir per reeixir en un projecte d’aquestes dimensions. 

La unitat demana sacrificar la llibertat personal en favor del projecte col·lectiu. En el cas del procés, implica sacrificar la llibertat de convocatòria i d’iniciativa personal. La unitat demana fidelitat a la coordinació, fidelitat als líders lliurement escollits pel poble, en el cas del Parlament, i lliurement escollits per activistes de totes les ideologies, en el cas d’Òmnium i de l’ANC.

No tenim mitjans per guanyar cap altra lluita que no sigui pacífica. Aquesta és l’única via que ens pot dur a la victòria; la que no doni cap argument a l’enemic per reprimir-nos. Això també vol dir evitar confrontacions amb la nostra pròpia policia, atès que, sinó, els posem entre l’espasa i la paret, amb conseqüències terribles per Catalunya. No podem donar arguments a l’enemic perquè ens ocupi gratuïtament els carrers i les institucions.

La lluita més important és doncs la que tenim amb nosaltres mateixos; la d’evitar accions no unitàries. Dit altrament, la lluita de no sortir del camí planificat, perquè fora d’aquest camí només hi ha derrota.

És per això que hem d’anar amb compte amb les convocatòries de noves associacions, associacions que no tenen la informació i la coordinació necessària, ni amb el Govern ni amb les demés institucions, per prendre les decisions encertades. Perquè són aquest organitzacions que ens faran deixar d’anar coordinats, les que ens faran cometre errors; les que ens faran, en definitiva, perdre.
 

Unitat, coordinació, i resiliència. El temps va a favor de la nostra victòria.

Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

Mai hauríem pogut imaginar que tanta gent de tants rerefons diferents, d’associacions, partits, organitzacions, i barris diferents, hi posarien tantes ganes i tanta bona fe a defensar la democràcia i la llibertat. És espectacular com la gent s’aixeca, s’ajunta i treballa per una causa justa quan apareix. 

La nostra antiga nacionalitat ja ha caducat, i ja fa molt de temps. El dia 1 d’octubre només servirà perquè Catalunya digui ben alt i ben clar el que ja és una evidència pels que som d’aquí, i ho dirà perquè ho pugui ser també per al món sencer; que no volem més repressió, que no volem més franquisme, que no volem més degeneració! Sinó progrés, qualitat democràtica, divisió de poders, llibertat, i respecte. Només un país lliure pot ser un país just.

Els col•legis electorals s’obriran, passi el que passi. Si hi ha precinto el tallarem, si hi ha cadenats els trencarem, si hi ha cadenes les serrarem, i si hi ha persones les apartarem. El diumenge serà el dia de la democràcia i, fins i tot, potser, el dia de la Independència de Catalunya. El primer d’una diada que potser celebrarem durant molts i molts anys. I quan ho fem podrem dir que hi vam participar, que la nostra força es va sumar a la dels demés catalans i catalanes per defensar els drets i les llibertats de tots i totes. L’u d’octubre alliberarem Catalunya de la opressió i del maltracta. I aquest cop serà el definitiu; aquest cop guanyarem!

És important que recordem que no és valent qui no té por, sinó qui és capaç d’afrontar-la; i nosaltres, els catalans, podem afrontar qualsevol cosa. El pròxim diumenge coneixerem el gust de la victòria. Força i Visca Catalunya Lliure!


Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

Article publicat al TOT Santcugat el 30/09/2017

Gràcies per esmentar-me en el teu darrer article. Espero que no tinguis cap inconvenient amb que hagi decidit escriure’t públicament per contestar-te.
 

Com ja saps tu mateix, i com segurament ja sap tothom, el PDeCat sempre ha estat el primer partit en defensar la petita empresa i en apostar pel petit comerç. Apostem pel botiguer que coneix el client, que pot preguntar per la família; apostem per les botigues “de tota la vida” que només amb la seva història fan evident la seva qualitat; apostem per la seguretat que dóna comprar al comerç de sempre on ja coneixen els teus gustos; apostem per la confiança i la tranquil·litat que el comerç de proximitat li dóna al ciutadà.
 

La Campanya del Comerç de Proximitat, les bonificacions als petits comerços, el distintiu de Comerç Emblemàtic, el programa Reempresa, o la campanya Sant Cugat ve de gust, són només alguns exemples de les iniciatives del Govern local per potenciar el comerç de proximitat. Fins i tot tenim una regidora de comerç que setmanalment visita a porta freda entre cinc i deu comerços per preguntar quines preocupacions tenen, i què hi poden fer ella i l’ajuntament per ajudar-los.
 

Tot i atès que sent regidor de ben segur que coneixes la tasca de l’Ajuntament, prediques algunes idees força preocupants. La gent, Èric, ha de ser lliure per comprar on vulgui. Un Ajuntament o un partit no pot obligar a la ciutadania a comprar a un lloc determinat; no vivim en aquest món. L’economia es basa en la lliure elecció del ciutadà, i per això funciona. L’ajuntament pot impulsar, ajudar, o fomentar la mena de comerç que cohesiona i enriqueix el poble, però respectant sempre la llibertat de tria del ciutadà. I a Sant Cugat això es fa, i es fa molt bé.
 

Per acabar voldria només fer-te un petit aclariment: un nucli comercial no és un centre comercial. Un nucli comercial és qualsevol zona on s’hi concentren comerços, com el Carrer Santa Maria, el Santiago Rossinyol, el Mercat Vell, el de Torreblanca, etc; tot llocs on hi té cabuda el comerç de proximitat. Potser ara podràs re-llegir l’article i veure que simplement parla de que cal adaptar els negocis als canvis econòmics i socials.
 

I ara descansem tots plegats, que és estiu i cal agafar energies pel referèndum.


Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

Hi ha moltes vies per canviar i adaptar una empresa.

La gestió i organització d'un petit negoci (com la de qualsevol empresa) és responsabilitat única i exclusiva del seu administrador. Dins de les tasques d'aquest hi és la d'adaptar el negoci als canvis econòmics, socials, i culturals del mercat en el qual treballa.

Hi ha moltes vies per canviar i adaptar una empresa. Les organitzacions grans deslocalitzen, externalitzen, es fusionen, i se separen; replantegen el producte, l'estratègia, i la marca; canvien la cadena de distribució, o es concentren en l'eficiència d'operacions, etc.

I en les empreses petites passa el mateix. Si consideres que no tens clientela perquè la gent amb els anys prefereix cada cop més anar a comprar a mercats o nuclis comercials, sempre et pots traslladar (com han fet molts petits comerços) a qualsevol d'aquests nuclis comercials. Si per contra consideres que la gent, com que no té lloc per aparcar, ja no passeja per davant la teva botiga, sempre et pots promocionar (com han fet molts petits comerços) per atraure així clientela que et ve a comprar expressament i no només perquè, de casualitat, passa per davant el teu aparador.

No és una tasca fàcil; recau tant en la sort i en l'atzar que és molt comprensible que bons negocis, negocis que aporten molt a la ciutat, sovint hagin de tancar. Però si en el món empresarial hi hagués una sola màxima, seria la que diu que tot és sempre culpa d'un mateix, atès que és només de si mateix que hom pot controlar les accions i decisions, i per tant "un mateix" és l'únic receptor productiu de la culpa, atès que és l'únic que, rebent-la, pot solucionar mai res.

@jordiqueralto

A Sant Cugat hi tenim una ciutat bonica, cuidada, segura, neta, amb unes estructures molt envejables, i resumint, amb una qualitat de vida enorme.

-El preu d'obertura d'aquest tros de tul és de dos euros per peça. Qui accepta la primera oferta?-, va demanar als assistents el subhastador.

Es va fer silenci a la sala. Els assistents es miraven estranyats. Tothom es preguntava per què algú hauria de voler tal cosa. La subhasta es va cancel·lar, però es va programar un segon intent per una setmana més tard.

Durant la setmana, una tweet-star catalana va aparèixer per la televisió amb el mateix tros de tul lligat en forma de llacet, just per sobre l'orella dreta.

-El preu d'obertura d'aquest tros de tul és d'un euro per...-. Aquest cop, però, el subhastador no va poder acabar la frase. Els assistents havien vist com la tweet-star el duia, i ara sí que el volien. Alçaven els punys amb feixos de bitllets recargolats, oferint-los, gairebé tirant-los al subhastador.

I tots els mercats funcionen com el del tros de tul. Tot el que compres, vens i llogues, va totalment basat amb el preu que accepta qui t'ho ven, compra o lloga. I el mercat immobiliari no és diferent.

No només ho veiem els santcugatencs que tenim una ciutat bonica, cuidada, segura, neta, amb unes estructures molt envejables, i resumint, amb una qualitat de vida enorme. Ho veu tothom! I per això tanta gent vol venir a viure aquí. I per això pugen els preus dels lloguers i dels habitatges; perquè tenim una ciutat magnífica. I, a més, tenim un govern molt compromès amb l'habitatge de protecció oficial; en això tampoc ens guanya gairebé cap altre municipi.

Alguns partits acusen els santcugatencs d'"elitistes" i proposen reduir la qualitat de la ciutat perquè baixin els preus. Alguns altres partits mai proposaríem tal bestiesa.



per Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

Ineptes, culpables, incompetents, corruptes, criminals, etc. Tot això se'ns diu als que vam ser associats de l'antiga CDC, pel sol fet d'haver-hi militat. A més, com que l'empresa que donava diners als Millet i Montull també va construir el PAV III, resulta que els militants santcugatencs som encara pitjors del normal.

Tot i que l'alcaldessa se n'ha fet un tip d'explicar arreu i fil per randa el procés d'adjudicació i de construcció d'aquest pavelló, tot i que Sant Cugat és un dels municipis amb la nota més alta pel que fa a la transparència de l'administració pública, tot i que CDC a Sant Cugat va demanar que a les Meses de Contractació sempre hi fos present un membre de l'oposició per garantir (encara més) la incorruptibilitat de la mesa; tot i tot això segueixen els insults i les inculpacions.

Doncs a mi m'agradaria defensar-los i defensar-me, perquè és injust que es tracti d'aquesta manera a una gent com la nostra. Si hi ha quelcom que caracteritza la militància és que és gent treballadora, respectuosa, humil, i curosa. Som un partit transversal, però aquests valors ens distingeixen. Som els primers a exigir bones pràctiques; no he conegut encara cap militant que banalitzi o que no condemni la corrupció.

Qualsevol persona pot trucar a la porta d'una constructora i fer veure que té la capacitat d'influenciar en l'adjudicació d'una obra pública, atès que la llista d'aquestes es fa pública abans de cap decisió definitiva. Per tant segur que d'entre els milers de militants que tenim hi deu haver algun podrit oportunista, però us ben asseguro que aquí, a casa nostra, li costarà molt trobar cap company que li pugui fer de còmplice.

Per Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

N'hi ha dues de preguntes però, que m'han cridat l'atenció. SónN'hi ha dues de preguntes però, que m'han cridat l'atenció. Són les següents.

En un referèndum, què passaria si un alcalde o alcaldessa no volgués obrir els col·legis electorals? Aquesta i versions d'aquesta l'he sentida força cops, i m'esgarrifa. Ningú no pot decidir no permetre votar; fer-ho en un referèndum seria tan greu com fer-ho en unes eleccions al parlament. Evidenciaria la tirania de qui ho fes i se l'hauria de jutjar per no respectar la democràcia. Què li passaria a un alcalde que decidís no obrir els col·legis en una diada electoral?
 

I en relació als Mossos, què passarà quan el govern espanyol els hi doni ordres? És que allò de "qui paga mana" només serveix a la resta del món, i no pels catalans? Seria una bogeria descobrir que els catalans estiguéssim pagant un cos de seguretat fidel a un govern que no fos el nostre, el català. Què li passaria a un policia francès que es declarés fidel al govern alemany?
 

S'ha d'entendre que les lleis i les constitucions no s'aguanten per la gràcia de déu; només per la nostra voluntat. Hem d'entendre que cadascú és el seu propi amo i que cada poble tria les seves pròpies normes de convivència. De les més bàsiques en diem constitucions i de les més elaborades en diem lleis, però totes elles hi són perquè el poble vol que hi siguin. Només n'hi ha dues que no es poden ni tocar ni negociar, perquè qualsevol forma de convivència parteix d'elles; les de llibertat i d'igualtat.
 

Aquestes dues normes són les que ens permeten debatre de totes les altres. Necessàriament hem de ser lliures d'associar-nos i de des-associar-nos, lliures d'assemblar-nos i de diferenciar-nos, lliures d'organitzar-nos, de representar-nos, i de gestionar-nos com vulguem; sinó tota semblança a una democràcia real seria coincidència.
 

Si no exigim respecte a les decisions dels nostres representants i per tant a la nostra pròpia opinió, estem reconeixent la nostra invalidesa per pensar; estem rebutjant el nostre dret a votar, i estem destruint la nostra pròpia democràcia. La democràcia només existeix gràcies a la voluntat del mateix poble de fer-la existir. Si no la reclamem tots amb absoluta convicció, estarem deixant perdre quelcom que ha costat molt d'aconseguir.
 

Cal no qüestionar més les nostres capacitats i fer el que hem de fer sense dubtes, sense pors, i amb l'absoluta seguretat de fer servir correctament els drets que ens pertoquen justament, com a persones que som. No cal fer invents; tot el que passi ha de ser el normal.

Per Jordi Queraltó Torras
 

@jordiqueralto

Parlament deshonrat, voluntat popular ignorada, cultura ridiculitzada, llibertat robada, noms, llengües, i ments prohibides. La voluntat de tants, menystinguda.

Els nostres representants són nats en èpoques de maltractament normalitzat. Són rebels que valentament han dit prou al que des de sempre ha estat més gran i poderós. Ara els deixarem sols? Qui els ho dirà als que van néixer en feixisme que la seva veu val tant com la de qualsevol altre; que no són menys per ser catalans? Qui els ho dirà si no ho fem els nous, nosaltres, els joves?

Comunistes, anarquistes, socialistes, socialdemòcrates, socioliberals, liberals, conservadors...; tot són formes d'entendre i d'organitzar la sobirania popular. I és aquesta la que ara està en joc, la que ara ens volen prendre; la que evidentment mai hem tingut. I doncs perquè pensem, perquè decidim, perquè aprenem, si no podem opinar, si el nostre crit no va enlloc? Si el nostre parlament és menyspreat, és ridiculitzat, és anul·lat; si els nostres representants són perseguits, els nostres símbols prohibits, la nostra gent oprimida; de què debatem? Si el resultat d'aquest debat no va enlloc! Primer cal conquerir la nostra sobirania; reclamar la nostra veu!

Companys: sortim a penjar, a enganxar, a cridar. Diguem prou i posem-hi la fermesa que només nosaltres hi podem posar. Pensem noves accions i comprometem-nos a fer-les. Busquem persones properes al projecte i esforcem-nos per involucrar-les. Quan la lluita minvi o quan els de dalt s'arronsin serem nosaltres els qui ho tornem a aixecar, qui no permeti defallir. Milers d'homes i dones han mort per donar-nos l'urna. Ara que podem, ara que ho tenim a tocar, ara que l'ombra del feixisme per fi comença a trontollar, ara els hi direm que van morir en va? Ara ens toca lluitar a nosaltres!

És cert que alguns joves estan organitzats i que part del seu activisme es basa en la lluita nacional, però no n'hi ha prou. Calem molts més. Membres joves del PDeCAT de Sant Cugat estem impulsant una nova plataforma juvenil que té com a objectiu exclusivament aconseguir la independència de Catalunya en relació a l'estat espanyol. Et convidem a ajudar-nos; a ajudar-nos a dur a terme les accions que pensem entre tots, a participar en els actes que organitzem entre tots, i a recolzar la lluita que guanyarem entre tots.

Que només la victòria ens aturi.

per Jordi Queraltó Torras

@jordiqueralto

En aquest article m'agradaria fugir un xic del debat ordinari, i dedicar-me a l'exploració del costat més romàntic de la política. Per fer-ho m'agradaria explicar en aquest article la història d'un amic; història que, tot i ser senzilla, trobo molt engrescadora. Ho voldria compartir perquè escoltar aquesta història em va ajudar a entendre millor perquè m'agrada la política. Va passar fa anys, quan la rambla del Celler encara no existia i quan aquelles rates de mida gairebé mitològica encara es veien a la vora de la nostra riera.

En aquell temps el meu amic era regidor a l'Ajuntament de Sant Cugat. És un amic que té molts més anys que jo; tants que ell ja era gran quan jo encara no era ni projecte. Amb l'edat vénen les històries i ell en té un munt per explicar, però avui parlaré d'una que té a veure amb la gran rampa que connecta el passeig de Francesc Macià amb la rambla del Celler; la que passa per sobre el carrer de Vallès i que fa de sostre pel pàrquing Monestir. Parlo d'aquella gran rampa eterna que de petits ens treia l'alè quan la pujàvem amb bicicleta, i que no ens ha deixat mai de costar pujar, fins i tot caminant.

Segons com explica el meu amic, el regidor d'urbanisme d'aquells temps planejava construir la rampa un pèl diferent de com és ara. Tenia pensat acabar-la al carrer del Vallès en comptes de la rambla del Celler, i començar la rampa una mica abans. Això dificultava l'accés al carrer de la Creu, i feia que la rampa fos molt més costeruda del que ara és. Evidentment una pujada tan rosta hauria fet impossible passejar-hi amb cotxet o amb bicicleta. Tampoc hi podria passar gent gran, i la connexió entre els barris de la zona també s'hauria vist afectada.

El meu amic, de casualitat, va conèixer els detalls del pla i, quan l'aleshores regidor d'urbanisme va expressar els seus dubtes, ell va dir: "I si hi fem un pont?". Aquesta idea va convèncer al regidor i, com tots sabeu, el pont es va fer, i ara allà les santcugatenques i santcugatencs passegen tranquils entre barris.

Gràcies a aquesta aportació quasi anònima i desinteressada, avui les famílies poden passejar còmodament per allà, i el meu amic s'ho mira amb l'alegria d'haver ajudat a fer-ho possible, i explica la història amb satisfacció. Al PDECat hi ha molta gent com el meu amic; implicats, honestos, lluitadors, i amb ganes de poder estar també, algun dia, orgullosos de la seva feina.

per Jordi Queraltó Torras

@jordiqueralto

Aquestes darreres setmanes hem sentit a través dels mitjans molta informació relacionada amb l'Hospital General de Catalunya. Primer vam saber que el conseller Comín plantejava la compra d'aquest hospital per incloure'l a la xarxa sanitària pública catalana. Poc després vam saber que l'HGC no en sabia res d'això, i que no havia rebut cap oferta formal. El conseller va tornar a dir que sí que n'hi havia hagut de converses, i fins i tot de traspassos de documentació. Altra volta l'HGC ho va negar, explicant que sí que s'havien reunit unes setmanes abans però que en cap moment s'havia parlat d'una compravenda de l'hospital. També s'havia dit que els pacients públics del HGC passarien al Consorci Sanitari de Terrassa, i ara s'ha començat a dir que no seran tots, que Salut seguirà contractant una part de la Radioteràpia al HGC. També es parla de la possibilitat de llogar els espais buits de l'Hospital General, idea que sembla agradar a algunes parts afectades, però desagradar al Conseller. 

Als treballadors del HGC per una banda se'ls hi ha dit que Salut comprarà la seva empresa, i per l'altra banda que la seva empresa no és en venda. A alguns se'ls hi ha dit que potser seran reubicats a Terrassa, com els de Hemodinàmica o Cardiologia, i també potser els de Radioteràpia. També se'ls hi ha dit que passaran tots automàticament a ser funcionaris, i a l'hora també se'ls hi ha dit que només podran ser-ho si passen unes oposicions. També se'ls hi ha dit que l'hospital és viable econòmicament sense els pacients de la xarxa pública, i per altra banda també se'ls hi ha dit que si CatSalut s'endú els serveis de Hemodinàmica i Radioteràpia l'estructura de l'hospital quedarà amenaçada, atès que prop d'un 80% d'aquests serveis provenen d'activitat pública, i que són aquests que alhora serveixen per mantenir la complexitat de l'hospital. La llista de declaracions contradictòries segueix, però se m'acaba l'espai per l'article. Per acabar-ho d'adobar, els ajuntaments han estat totalment passats per alt a l'hora de fer les negociacions, i això ha creat un malestar evident entre totes les alcaldesses i els alcaldes. 

Evidentment tot això afecta moltíssimes parts; als treballadors afectats per l'ERO (a la vora d'uns 150), a la resta de treballadors de l'hospital (més de 1050), als estudiants, a les mútues, als sindicats, als usuaris, als ajuntaments, als professionals del sector, a agrupacions locals, etc. 

A través d'aquestes negociacions basades en el "cop de titular" s'està causant inseguretat a la vida de moltes persones; centenars de persones que veuen perillar la seva feina, la seva assistència sanitària, i la qualitat de vida de les seves famílies. La inseguretat de potser no tenir és sovint pitjor que la seguretat de no tenir. 

Per això vam dir que no a la urgència de la moció d'ERC-MES; per no ficar més llenya al foc. No hi havia oferta formal i per tant no hi havia cap oferta a la qual poguéssim dir que sí o que no. Tot el que podríem haver fet era especular i contribuir a la confusió de tota aquesta gent afectada, que a hores d'ara demana sobretot claredat i transparència. Volem que els santcugatencs tinguin un hospital públic de referència, tan proper com pugui ser, i ho volem aconseguir amb el màxim respecte i consideració cap a tothom, d'una manera participativa, predictiva, planificada, i transparent.

 

@jordiqueralto

Ens basem plenament en la democràcia interna. Qualsevol que s'apropa al Partit Demòcrata hi troba un espai on exposar les seves idees, i una plataforma per poder transformar aquestes idees en realitats. Som un grup de gent determinada a millorar la societat, i alhora cohesionada per la confiança i l'amistat.

La meritocràcia és el nostre element nuclear. Els resultats del nostre partit són fruit de les feines individuals de tots els nostres membres. Qualsevol ciutadà troba en el Partit Demòcrata un espai per aportar tant com hi vulgui aportar, sense límits. Som un grup forjat per lideratges, on els líders no s'imposen; es creen.

Som un partit transversal, format per persones de diverses idees, creences, orígens, i edats. Busquem acords i, per aconseguir-los, fem tant soroll com ens permeten les nostres bones formes. Representem la centralitat política i social, i treballem pels somnis, ideals, i projectes de les majories de Catalunya.

Lleialtat és la nostra màxima; lleialtat a la societat i a l'assemblea. Som un equip dotat d'un règim d'incompatibilitats de càrrecs i de limitació de mandats. Som oberts, transparents, i exigim tolerància zero a la corrupció. Volem una Catalunya independent per garantir els drets i les llibertats dels ciutadans a qui representem, i no renunciarem a la via unilateral per aconseguir-ho.

I per tant, per tot això, som un partit pel futur, dotat de les eines necessàries per gestionar un país i per fer-ho de la manera més eficient; amb la força de tots.

@jordiqueralto