Blog Jordi Planas

Xavier Sardà: "Sóc genuïnament català"

Jordi Planas — Thu, 10 Apr 2014 19:46:00 +0200

L’Ateneu Barcelonès va acollir ahir al vespre la presentació oficial del llibre Sí-Sí o Sí-No, Sanchis versus Sardà, obra escrita per la periodista Àstrid Bierge. L’acte, que va tenir lloc a l’emblemàtica sala Oriol Bohigas, no va defraudar als nombrosos assistents que s’hi van acostar, absolutament entregats a l’intens diàleg entre Sanchis i Sardà.

“Sóc genuïnament català”, així de contundent començava Xavier Sardà la seva primera intervenció. “Sóc català, però no sóc patriota. I tampoc em sento espanyol. La meva pàtria és la gent. Sé que sóc minoria. Federalista? No estàs bé, em diuen”, explica Sardà amb la gràcia i gesticulació que tant el caracteritzen. Riures generals a la sala. “És cert que el procés ha trencat el PSC", conclou acte seguit i just abans que Vicent Sanchis agafi la paraula enèrgicament. “En això del tipus de gent, hi estic d’acord, però una cosa no treu l’altre. Sap una cosa Sr. Sardà? Som un petit país amb punts de genialitat sorprenents. Si tinguéssim un Estat, alguns catalans hagueren pogut optar a un premi Nobel”.

Ovació a la sala. Sardà, però, contraatacava ràpidament. "Temo que es creï una gran frustració amb aquest procés. A mi em genera més incertesa i inquietud que no pas il·lusió. I admeto que és inevitable una certa tensió". Rèplica de Sanchis. "A mi el que em crea frustració és l'actual situació. El procés el visc amb esperança. No ens podem quedar així".

El debat passava per tot tipus d’estats i situacions: complicitat, tensió, seriositat, broma... per acabar amb una última reflexió de Sardà. "Em preocupa, i em sorprèn, que els mitjans d'aquí no critiquin el govern de la Generalitat. A Madrid això no passa. Si un dia Catalunya és independent espero que hi hagi un 'marcatge' molt més crític amb el poder. Avui es pot criticar al senyor Mas?". Sanchis, com era d'esperar, responia a aquesta qüestió amb un punt de vista ben diferent: “No es pot dir que els mitjans d'aquí juguin a favor de Mas. La majoria de la premsa catalana, la majoritària, La Vanguardia i El Periódico, està en contra del procés. Només un diari hi està una mica a favor i un altre clarament a favor".

Es feia tard, i començava el Barça. 0-1 en contra en el minut 5. “S’ho passaran més bé llegint el llibre, ha estat un bon intercanvi”, finalitzava Sanchis.

@jplanas10

Intolerancia

Jordi Planas — Wed, 30 Oct 2013 09:15:00 +0100

Son frecuentes las faltas de respeto hacia todos aquellos catalanes que se manifiestan abiertamente en contra de la independencia. También, el menosprecio hacia aquellos indecisos que no tienen clara su posición. Es la misma intolerancia que los independentistas llevamos denunciando a lo largo de estos últimos años. Los que antaño mostraban su indiferencia exhiben ahora su desprecio. Y viceversa. Cuestión de mayorías. Cambios de tendencia.

Sin embargo, la intolerancia no es un atributo que encontramos únicamente en refugios independentistas o en barbacoas unionistas. Tampoco es propiedad de la derecha, ni reside permanentemente en la izquierda. La intolerancia es una característica de la persona, un rasgo de la condición humana. Una mal llamada distinción.

Está claro que se puede debatir. De hecho, se debe debatir. Es necesario argumentar, rebatir, preguntar… Cuanta más información tengamos, mucho mejor. Pero siempre aceptando las reglas de juego, entendiendo que hay diferentes maneras de pensar y de sentir, y que todas ellas son válidas si son democráticas. Si queremos ser escuchados, el respeto siempre tiene que ir por delante. Si queremos optar a tener razón, tenemos que dejar de insultar.

Cuestión de educación. Puro sentido común.

Twitter: @jplanas10

Sant Jordi, l'últim romàntic

Jordi Planas — Mon, 22 Apr 2013 00:00:00 +0200

S'acosta la diada de Sant Jordi que a Catalunya destaca, com bé sabeu, perquè és el meu sant. També perquè algú molt envejós es va inventar una celebració que curiosament no és festiva i que consisteix a regalar un llibre i/o una rosa a la persona que més estimes i et fa costat. Després, si ets generós i vols, també pots tenir aquest mateix detall amb la teva parella.

És una mal anomenada festivitat que sempre m’ha captivat, evidentment no per l’aparença romàntica i alegre en què s’ha convertit i que embafa a més no poder, sinó pel caire reivindicatiu de la cultura catalana que s’hi respira. Bona part dels balcons i dels carrers del territori s’engalanen amb els colors de la senyera, i és habitual promoure la venda de llibres amb les signatures dels autors i aplicant un petit descompte en el seu preu de venda. També es realitzen lectures de poemes al carrer, petits concerts, actuacions teatrals, i els tradicionals Jocs Florals que es fan a les escoles i que s’afegeixen a la completa agenda cultural d’aquest excepcional i particular dia 23 d’abril. Sens dubte és un plaer col·laborar d’una cerimònia anual que absolutament ningú hauria de passar per alt.

Ara bé, si per alguna cosa m’hipnotitza aquesta diada és per la fabulosa i llegendària història del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya i figura venerada, entre altres llocs, també al nostre país. Un crack de fa disset segles, idolatrat arreu del món per causar la mort d’un drac que pretenia menjar-se a Cleodolinda, la bella filla d’un rei qualsevol. Un autèntic Giacomo Casanova que després de la seva heroïcitat va renunciar a casar-se amb la pubilla catalana més maca i privilegiada del territori, la filla d‘un rei a qui havia salvat instants abans i que just a continuació va rebutjar amb l’excusa que no la mereixia, continuant acte seguit el seu rumb. Un ídol, un Serrallonga amb majúscules a qui li dec l’honor de portar el seu nom.

Pots seguir JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10

Esportistes, llegendes... i catalans!

Jordi Planas — Mon, 15 Apr 2013 00:00:00 +0200

El Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Dr. Melcior Colet, de Barcelona, va acollir la setmana passada la presentació del llibre Més enllà de l’èxit. Retrats personals de 12 figures de l’esport català, de l’editorial Deu i Onze Edicions. L’obra, escrita pels periodistes Àlex Ochoa i Lluís Carles Pérez, retrata dotze esportistes catalans que han excel∙lit i han marcat una època en la seva especialitat. Llegendes conegudes per les seves gestes, però bastant desconegudes en el seu vessant més personal, que sens dubte són una mostra molt representativa del bon nivell de l’esport català. Homes i dones que han triomfat, o encara ho fan en les seves modalitats, i que han estat un exemple, tant en la competició com en la seva vida personal, gràcies als valors que han après des de ben petits i que la seva trajectòria esportiva ha anat enfortint i potenciant.

El llibre exposa que darrere de cada esportista hi ha una persona amb una història humana, i retrata la cara més autèntica d’aquests ídols a través d’entrevistes amb els protagonistes i el seu entorn. L’esforç, les pors, la sort, el patiment, l’aixecar-se quan un cau, les ferides i les satisfaccions de la vida queden reflectits en el trajecte d’aquests herois de la societat d’avui. Uns referents que amb el seu treball i il·lusió han fet que Catalunya sigui envejada pel seu potencial arreu del món.

Els esportistes que han centrat el llibre són Pol Amat (hoquei herba), David Barrufet (handbol), Mireia Belmonte (natació),Alberto Borregán (hoquei patins), Àlex Corretja (tennis), Gervi Deferr (gimnàstica artística), Manel Estiarte (waterpolo), Gemma Mengual (natació sincronitzada), Juan Carlos Navarro (bàsquet), Carles Puyol (futbol), Purito Rodríguez (ciclisme) i Laia Sanz (trial). Així mateix, el llibre conté il·lustracions dels protagonistes fetes pel conegut caricaturista Joan Vizcarra, mentre que el pròleg ha estat realitzat pel secretari general de l’Esport, Ivan Tibau.

Per acabar, comentar només que l’acte va comptar amb la presència dels dos autors –Àlex Ochoa i Lluís Carles Pérez–, així com amb la participació d’Ivan Tibau, Joan Vizcarra i Pol Amat, a banda de representants de Deu i Onze Edicions i de l’assistència de diversos mitjans de comunicació que van ser-hi presents per cobrir l’esdeveniment.

Pots seguir JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10

Josep Piqué juga brut contra la independència de Catalunya

Jordi Planas — Mon, 25 Mar 2013 00:00:00 +0100

La setmana passada vaig tenir la sort i el bon gust d’assistir a l’acte de presentació del Col·lectiu Wilson, entitat formada per sis prestigiosos acadèmics catalans, tots ells catedràtics de reconegudes universitats europees i mundials, que van triar Barcelona i el Cercle d’Economia per a donar-se a conèixer oficialment al gran públic. Aquesta entitat –fundada per Xavier Sala i Martin, Carles Boix, Jordi Galí, Jaume Ventura, Pol Antràs i Gerard Padró– va ser creada la tardor de 2012 amb la finalitat de contribuir, amb arguments sòlids i contrastats, al debat polític, econòmic, social i cultural que actualment té lloc a Catalunya sobre la conveniència o no d’independitzar-se de l’estat espanyol. L’expectació era màxima, amb una sala plena a vessar que en paraules de Josep Piqué, president del Cercle d’Economia i persona encarregada d’obrir i tancar l’acte –segurament contra la seva voluntat–, mai s’havia vist tan plena al llarg de tota la seva història. No havia començat l’esdeveniment i el Col·lectiu Wilson ja havia donat un fort cop de puny sobre la taula: omplir, fins a rebentar, la sala gran de la seu més representativa dels empresaris catalans, els propietaris de la clau que amb tota seguretat acabarà obrint o tancant les portes de la independència.

Abans d’explicar el perquè del títol d’aquest article, m’agradaria destacar les intervencions tan sàvies i interessants dels quatre ponents que hi van intervenir: Jordi Galí, Jaume Ventura, Carles Boix i Xavier Sala i Martin. Especialment la lucidesa i fina ironia d’aquest últim, qui amb arguments encaminats a engrescar els assistents allí presents, va fer tot tipus de preguntes retòriques i comparacions malintencionades per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de marxar d’un estat espanyol que ens és clarament hostil als catalans. Anteriorment, però, Jordi Galí va mirar de contrarestar aquelles mentides sorgides sobre una possible independència de Catalunya, així com Jaume Ventura va passar a explicar-nos l’escenari que ens podríem trobar en el cas que ens constituíssim com un nou Estat. Finalment, Carles Boix va dibuixar-nos el procés a seguir per tal d’assolir l’objectiu, preveient, inclús, el mínim impacte que provocarien possibles boicots externs. Explicacions vàries que ja s’han comentat àmpliament aquests dies en els diversos mitjans de comunicació.

Ara bé, el moment més calent de l’acte va arribar en el torn de precs i preguntes, quan una senyora que tenia situada a pocs metres de distància va intervenir amb una llarga exposició contrària a la voluntat majoritària de sí a la independència. La senyora tenia anotada la seva extensa tesi en una llibreta que va començar a llegir sense més preàmbuls des d'un primer moment, fins al punt que, els altres assistents, també amb ganes de manifestar-se i dir-hi la seva, la van començar a xiular tímidament. Una situació de falta de respecte aparent que es va veure agreujada amb un crit de “calla!” d’un home que no vaig saber identificar des de la meva posició i que Josep Piqué, visiblement incòmode durant tot l’acte però especialment molest aleshores, va expulsar de la sala sense que finalment marxés. Aquest sainet, més propi de la falta d’educació que estem acostumats a veure en qualsevol debat parlamentari, seria del tot injustificable si no fos perquè la senyora en qüestió no va mostrar cap tipus d’interès durant la xerrada dels ponents, llegint al final un text que ja portava redactat de casa i que no tenia cap més intencionalitat que la de boicotejar l’acte. Aquella acció havia estat clarament preparada, i després de presenciar in situ l’enèrgica reacció que va tenir Josep Piqué en aquell precís instant –transmetent força nerviosisme i vehemència, i no expressant-se massa bé a l’hora de demanar tolerància i consideració cap a la sabotejadora assistent–, m’atreviria a dir que l'obscura maniobra va ser, també, dirigida i ‘guionitzada’ prèviament. Per ell? Aposto que sí.

Pots seguir JORDI PLANAS a Twitter fent click a @jplanas10

Polítics gestors o funcionaris fraudulents?

Jordi Planas — Tue, 19 Mar 2013 08:50:00 +0100

Els polítics i la seva professió han evolucionat, però inesperadament no cap endavant. És curiós que amb el pas del temps i, per tant, amb més anys de democràcia, això sigui així, però si ens parem a analitzar aquesta evolució veurem que efectivament la situació és tan lamentablement preocupant com us comento.

Mirant uns anys enrere, tota persona interessada en aquest món arribava a tenir càrrecs polítics a una edat més avançada que l'actual, és a dir, si bé es podia donar el cas que es dediquessin molt abans a la política, no passaven a ser professionals i per tant a viure i cobrar d’aquesta feina pública fins ben entrada la pròpia maduresa personal. Abans d'arribar a aquest punt i ser considerats oficialment com a polítics, havien de dedicar una gran part del seu temps a altres tasques privades de les quals vivien. La política començava, per tant, de forma vocacional i en la majoria de casos conduïda per una voluntat de canvi. Era un sentiment, no una professió. Eren altres èpoques on hi havia dictadures, exilis, repressions i presó. Es vivia d'una manera diferent i molt més intensa, motivada per situacions històriques molt dures i viscudes en primera persona. Dècades enrere els polítics eren en una primera etapa gestors de la vida privada (empresaris, financers, advocats, metges...), i un cop arribada a la plena maduresa professional canviaven de feina passant a dedicar la totalitat del seu temps, no només una part, i ja de forma remunerada, a la política. Gairebé sempre portats per la il·lusió d'un canvi.

Actualment els polítics comencen ja a ser-ho amb tan sols vint anys. S'inicien fent de secretaris remunerats de la secció local de les joventuts d'un partit, posteriorment esdevenen regidors d'algun municipi local, etc. Així successivament. Són membres de la classe pública ben aviat i no fan mai més res que sigui diferent. En quant a aquells que s'inicien una mica més tard, ho fan després d'haver realitzat feines com a funcionaris o professors, sent molt pocs els polítics que arriben provinents del comerç, la indústria o la classe privada en general.

Això és al meu entendre un descomunal error i la via més ràpida cap a la mala gestió d’unes persones que l’única cosa que els interessa és viure bé i durant el màxim de temps possible, independentment de les millores aconseguides per al seu país i per a la seva gent, i amb un objectiu tan tenebrosament clar com és el de prendre’ns descaradament el pèl a tots els ciutadans.

Pots seguir JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10

Independència, així SÍ !

Jordi Planas — Mon, 11 Mar 2013 08:50:00 +0100

En els darrers temps s’ha produït una forta mobilització d’una part de la societat catalana que considera extremada i insostenible l’actual situació de xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Un aixecament per part d’un conjunt de persones, independentistes totes elles, que creuen que ha arribat el moment de participar activament del debat polític existent al país sobre la necessitat i conveniència de crear un nou estat propi per als catalans. Una congregació d’un grup de ciutadans, que a causa de l’immobilisme existent dins d’una classe política exclusivament pendent de si mateixa, ha volgut contribuir de forma paral·lela a tirar endavant un projecte comú que reclama –amb arguments i proves– més fermesa, valentia i decisió per a fer el pas definitiu cap a la independència.

Aquest és el cas d’Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, el Cercle Català de Negocis, la Plataforma per la Llengua, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i altres associacions sense ànim de lucre que han passat a col·laborar conjuntament en la difusió de tot tipus d’informació relacionada amb aquest procés. Entitats lligades a diferents àmbits del país, que han unit forces per fer pedagogia i explicar a tots aquells que no som experts en la matèria, les diferents respostes a aquelles qüestions que ens preguntem cada vegada amb més insistència. Organitzacions que aporten anàlisis i conclusions fonamentades en la raó i que s’allunyen, per tant, del joc brut utilitzat pels nostres polítics, especialment per aquells dirigents espanyols i unionistes que utilitzen la por, la mentida i l’amenaça constant per tal d’impedir un posicionament dels catalans cada vegada més a favor de la creació d’un estat propi.

Grups de persones que s’uneixen per fer front a aquesta demagògia mediàtica, jurídica i política que ens envolta lluitant contra aquelles falses notícies dels mitjans de comunicació que s’oposen al procés, enfrontant-se a aquelles sentències contra les lleis catalanes dictaminades pels tribunals espanyols o rebel·lant-se amb la paraula davant d’aquelles lleis centralitzadores que pretenen retallar qualsevol tipus de competència en mans de la Generalitat. Agrupacions de catalans disconformes amb una Constitució intocable que no caldrà tampoc modificar quan siguem independents perquè no parla ni de Catalunya ni del català. Ciutadans conscients que formem part d’un estat espanyol que continuarà escanyant-nos econòmicament i ridiculitzant-nos després com un país de pidolaires que demana préstecs contínuament, sense explicar tot allò que els hi hem aportat o que ens deuen, i amb l’única finalitat de trencar la cohesió social. En definitiva, catalans convençuts que el millor per a Catalunya és la independència i conscients que l’estat espanyol posarà en marxa tota l’artilleria de què disposin per evitar que així sigui.

Una reflexió: Algun dia aquesta estratègia de les calúmnies, la difamació, el desprestigi, la coacció, les amenaces o la por deixarà de funcionar. Segurament, quan això succeeixi, passaran a dir-nos que ens estimen i que no poden viure sense nosaltres. Llavors sí, preocupem-nos. I molt!

Segueix JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10

Homenot Pla. La senzillesa del més gran.

Jordi Planas — Mon, 25 Feb 2013 09:10:00 +0100

Era l’any 1957 i Josep Pla acabava de guanyar el Premi Lletra d’Or en detriment de Salvador Espriu. En el sopar de la gala, Pla va seure al costat d’Espriu, qui curiosament havia guanyat el premi l’any anterior. Pla anava begut, mentre que Espriu, formal i contingut, menjava de forma discreta i sòbria. Anava passant l’estona, fins que en un moment donat, Pla es va acostar a pocs centímetres d’Espriu i li va dir en veu alta i emfatitzant: “LA FINESTRA ÉS VERDA”. Silenci a la sala. Pla acabava de fer notar a tots els presents la seva visió de la literatura, senzilla, clara i precisa, completament antagònica a la d’Espriu, més complexa i inintel·ligible a ulls de l’escriptor empordanès. Els assistents al sopar, paralitzats, van comprendre ràpidament la grandesa de l’acció. Espriu, per la seva banda, va ennuegar-se intentant empassar-se el menjar i fent veure que no havia sentit res. Pla acabava de derrotar-lo.

Diuen que Josep Pla va retirar-se els últims anys de la seva vida a Palafrugell, el seu poble natal. Abans, però, va delectar als seus conciutadans amb una obra completa de gairebé trenta mil pàgines en què va donar testimoni constant de la vida del seu poble i de la seva gent, així com de la vida i la gent dels pobles d’arreu del món. Destacava per l’ús d’un llenguatge directe, elemental, amb un realisme poètic admirable que pretenia arribar a tot tipus de gent, especialment a aquelles persones de condició més senzilla. Per a ell, tots érem iguals, com sempre li agradava remarcar en qualsevol entrevista. Contrari a proses riques i retòriques poc intel·ligibles, el seu estil consistia a posar darrere de cada substantiu l’adjectiu més precís i que millor i d’una manera més clara expliqués allò que volia dir.

Pla sempre deia que ell no va conèixer l’amor en les persones sinó en els paisatges. Hi creia més en aquests últims, i afirmava rotundament que les persones, en general, eren envejoses, la qual cosa els impedia ser feliços. La burgesia el fatigava enormement, els considerava uns fatxendes interessats únicament en el poder i el virtuosisme aparent. Ara bé, tot i aquesta desconfiança en la classe humana, tenia un especial afecte per la gent humil, criticant la tendència de moltes persones de voler esdevenir importants i de voler donar-li un valor transcendental a les coses materials. “Una noia amb un vestit senzill és molt més maca que una comtessa”, deia. Quanta raó.

Ens hagués fet falta un personatge així avui en dia, que ens relatés els fets, tal i com són, d’una manera real, clara i entenedora, oposada a la dels polítics, economistes o persones mediàtiques que es dirigeixen actualment a nosaltres a través dels mitjans de comunicació. Uns mitjans, per cert, que Pla, com a periodista que va exercir durant molts anys aquesta professió, va criticar en els darrers anys de la seva vida: “Si avui hi ha alguna cosa tan demagògica com la política són els diaris, ara en mans de gent rica i poderosa que saben perfectament què fan i per què ho fan”.

Segueix JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10

Què està passant a la secció d'esports de TVC?

Jordi Planas — Mon, 18 Feb 2013 08:50:00 +0100

Desmarcant-se de la bona salut que gaudeix el Futbol Club Barcelona en la seva vessant més esportiva, observo desconcertat com el mitjà públic català de referència, Televisió de Catalunya, ha fet diversos canvis en el bon rumb anterior de la seva secció d’esports. Alguns d’ells, difícils d’entendre, des del meu punt de vista, i més lligats a aspectes clarament polítics que no pas purament periodístics i professionals.

Aquest és el cas, per exemple, de la mesura adoptada per la direcció del departament d’oferir a l’espectador només aquella informació que compti obertament amb l’aprovació i beneplàcit del club blaugrana. Si no, no s’entén la poca cobertura donada sobre l’acomiadament d’un mite de l’handbol català i mundial com l’Enric Masip, símbol del Barça i part del seu escut, destituït del club fa pocs dies. Crec que més enllà de la roda de premsa del ja exdirector esportiu, TVC hauria hagut de donar més espai a posteriors tertúlies relacionades amb aquesta dràstica destitució tan estranya i sorprenent tant en la forma com en el fons. En aquest sentit, serà interessant veure el seguiment que la cadena li atorgui aquesta setmana a les rodes de premsa de Joan Laporta –condemnat a presentar un aval de 23 milions d’euros per les pèrdues de la temporada 2002-03, juntament amb 7 ex directius de la seva època com a president del Barça– i de Vicenç Pla –soci que va presentar la demanda contra Laporta i la seva Junta–, així com l’evolució i repercussió pública que vagin tenint els esdeveniments a partir de totes dues intervencions i del previsible intercanvi de declaracions que s’intueix hi haurà a continuació.

Ara bé, el cas més clamorós d’aquest canvi en la manera de fer de la secció d’esports, va ser, però, l’acomiadament de Xavi Torres com a presentador del Hat-Trick Barça, a l’inici de la present temporada. El conductor i cara més visible d’aquest programa setmanal que s’emet les nits del diumenge a Esport 3 va ser reemplaçat de manera fulminant pel també periodista esportiu de la casa Bernat Soler. Si únicament tenim en compte els aspectes purament professionals, la decisió, presa poc abans de començar el nou curs, va ser del tot incomprensible. No només Xavi Torres reunia les qualitats necessàries per seguir encapçalant un programa d’aquestes característiques, sinó que a més va tenir durant tot aquest temps que va estar al capdavant del Hat-Trick, la ja inexistent virtut de fer-lo entretingut i amè sense necessitat de recórrer al periodisme gris i sensacionalista que s’estila últimament en la petita pantalla. Torres té el coneixement suficient propi d’un esportista que ha mamat el futbol des del terreny de joc, circumstància que el va permetre aportar contingut, anàlisi i reflexió a un programa de futbol diferent, amb personalitat i allunyat de la resta d’espais predominants actualment.

Sembla evident, per tant, que la raó principal per la qual l’actual cap d’esports de Televisió de Catalunya, el Sr. Josep Maria Farràs, ha decidit instaurar uns canvis no massa ètics dins la cadena, és únicament la insistent necessitat d’aquest senyor a prioritzar una relació amb la directiva del Barça marcada pels interessos, i deixant en un segon pla la notícia informativa. Per a Farràs és més important no perdre la complicitat amb el club que la funció periodística d’informar als espectadors. Decebedor.

Segueix JORDI PLANAS a Twitter fent click a: @jplanas10