Blog Jordi Morales Valldepérez

Contra totes les repressions, Andreu Absolució.

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 27 Sep 2017 10:53:00 +0200

Dimecres 20 de setembre de 2017, la Guàrdia Civil entra a diverses seus del govern de la Generalitat i en deté alguns alts càrrecs. Ara sí, ja podem parlar de cop d’estat o, com se n’ha dit, estat d’excepció de facto en la deriva autoritària del govern central per impedir el referèndum de l’1 d’Octubre. Feia dies que es veia venir. La vulneració de drets fonamentals com els de llibertat d’expressió, reunió pacífica o participació política, detencions per penjar cartells, confiscació de material o les pressions a la premsa avisaven seriosament que l’Estat, amb els hereus del franquisme al capdavant i amb el suport de l’espanyolisme de PSOE i Ciudadanos, està disposat a tot per tal que el poble de Catalunya no puga decidir el seu futur. Xoc entre la legalitat espanyola i la legitimitat democràtica de la població i institucions catalanes. Repressió justificada a través de fal·làcies argumentatives amb les que es perverteix el llenguatge i que, com la tan utilitzada que sense respecte a la llei no hi ha democràcia, únicament demostren que des del poder ens prenen com a simples vassalls estúpids. No cal entrar-hi massa, però si bé podem acceptar que sense estat de dret no hi ha democràcia, hi hem d’afegir que per ell sol tampoc. I nosaltres no en tenim prou amb un estat de dret. El volem democràtic i perquè així siga, és imprescindible que la gent vote i que es respecten les seves decisions. Si des dels successius governs centrals, contraposant normes que gairebé ningú ha votat a la voluntat majoritària del poble català, pretenen involucionar diversos segles en la creació d’allò que se n’ha dit l’estat social i democràtic de dret, convindria recordar-los que això que tenen no es pot considerar ni estat de dret al faltar-li elements essencials com en serien la plena submissió de tots els poders i ciutadans a la llei o una clara separació de poders. Condicions que brillen per la seva absència a l’estat Espanyol actual si tenim en compte, per exemple, la facultat d’indult del govern central aplicada preferentment a polítics, policies i banquers condemnats per la justíciao el nomenament polític de les altes instàncies del poder judicial i del Tribunal Constitucional.

Discussions teòriques al marge, el tema és prou clar. Davant la simple i inofensiva voluntat de votar, repressió policial i judicialització de la política. Davant la legitimitat de les urnes, ús arbitrari de la legalitat. Legalitat constitucional que esdevé quelcom sagrat quan es tracta de garantir “la indisoluble unidad de la nación española” però que es converteix en simple paper mullat quan el que preveu, per exemple, és l’accés a un habitatge, treball o serveis públics dignes.

Un conflicte que no ens és nou ni monopoli exclusiu de les reivindicacions nacionals. En l’esfera social, trobem múltiples casos en els que la legalitat s’ha imposat a través de la força a les legítimes demandes d’àmplies majories de la societat. Una confrontació que s’ha fet molt evident en aquests ja casi 10 anys que portem des d’allò que alguns n’han dit crisi i que altres hem considerat una estafa. L’esclat de la bombolla immobiliària al 2007 va portar aparellada multitud de conseqüències. Milers i milers de famílies foren desnonades per uns bancs i caixes en els que, malgrat ser rescatats amb els diners de totes, els directius es continuaven repartint sous astronòmics. Cop de mercat de la Troica que, reforma exprés de la Constitució amb nocturnitat i traïdoria per part del PPSOE inclosa, traspassava tota la responsabilitat a la ciutadania i l’obligava a suportar les conseqüències d’una estafa que no havia creat a base de retallades de serveis públics essencials, apujada dels impostos més regressius mentre els grans capitals gaudien de tots els mecanismes per ser eludits, evadits o fins i tot amnistiats fiscalment. Reformes laborals, taxes d’atur desorbitades, privatitzacions, venta de patrimoni públic a preu de saldo, etc. I tot això incomplint promeses electorals i mentre una corrupció fins al moment impune inundava totes les esferes de poder.

Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. Davant d’aquesta dinàmica d’un capitalisme depredador, era necessari que la gent alcés la veu. I així va ser. Les mobilitzacions del 15M, de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, de les plataformes en defensa dels serveis públics o les dues vagues generals del 2012 foren algunes de les respostes legítimes que donàrem des de la societat. Una legitimitat de la contestació social davant la greu situació d’involució social i democràtica, però, que es veuria enfrontada com ara davant la legalitat i la repressió tant del govern de l’estat com del català. La llei mordassa de Rajoy però també la web de delació ciutadana de Felip Puig són alguns dels exemples de com des dels diferents governs es pretenia acabar amb les legítimes protestes. Desallotjaments violents com el de plaça Catalunya el 27 de maig de 2011, mentides policials sobre l’ús fatal de pilotes de goma o les detencions massives de vaguistes foren algunes de les formes amb les que des del poder es donà resposta a les protestes i reivindicacions d’una societat cansada d’haver de carregar amb les conseqüències d’una crisi que no havia creat mentre els responsables de la mateixa no sols quedaven impunes sinó que continuaven gaudint dels seus privilegis des de les altes esferes de poder de la política, la banca i les grans empreses transnacionals.

Una de les moltes persones represaliades per exercir els drets de vaga i manifestació contra la reforma laboral del PP fou Andreu Curto Bages. Andreu, tortosí resident a Barcelona, fou detingut al sortir de casa i empresonat preventivament durant 23 dies. Ara, més de 5 anys després, des de Fiscalia -sí , un altre cop Fiscalia- li demanen 4 anys de presó acusat de danys i coaccions per haver participat durant la vaga del 29M en un piquet en un hotel de luxe del barri de Sants. Però resulta que Andreu no és cap delinqüent. Andreu és un ciutadà corrent carregat de dignitat que, ja des de petit, ha participat en moviments socials de defensa del riu i del territori, col·lectius de l’esquerra independentista, en el moviment veïnal en defensa dels barris etc. En definitiva, una persona compromesa de les que molesten al poder i sobre la que aquest pretén abocar tota la seva força repressiva amb l’evident intenció de fer callar la dissidència i que ens ho pensem dues vegades a l’hora de sortir al carrer quan, com ara amb motiu de l’1 d’octubre, els nostres drets són trepitjats de la forma més indecent i barroera. Pretendre que, en contextos com els descrits, la gent es quede a casa sense moure un dit és subestimar la seua capacitat crítica i la salut democràtica d’una societat cansada de parar l’altra galta una vegada darrera l’altra.

I no, no es tracta de crear màrtirs com sembla ara que es pretén amb alguns alcaldes que, en algun cas com Ferran Bel represaliats alhora que repressors, l’únic que estan fent és complir amb aquell mandat democràtic pel qual foren elegits. Sí que fora bo, però, que almenys reclamem amb la mateixa força la llibertat d’Andreu que la de les persones represaliades arran de la convocatòria del referèndum. Perquè, com elles, l’Andreu representa la legitimitat de les protestes i la desobediència a lleis i dinàmiques injustes i antidemocràtiques. Avui és ell, però demà podem ser qualsevol de nosaltres. I si l’1 d’Octubre ens hi juguem molt, no ens hi juguem molt menys el dia 5 del mateix mes, data en que l’Andreu serà jutjat. Com a societat, no ens podem permetre que l’Andreu passe ni un sol dia més a la presó. No anem gens sobrades de persones dignes i compromeses com ell.

Ferran Bel i el monument del riu: Una consulta insòlita i vergonyosa.

Jordi Morales Valldepérez — Tue, 10 May 2016 07:49:00 +0200

Durant les últimes setmanes casi tot s’ha dit ja d’aquesta vergonya monumental disfressada per l’Ajuntament de Tortosa d’exercici democràtic en forma de consulta.

Sembla ser que les persones no empadronades a Tortosa no estem legitimades per dir la nostra, almenys pel que fa al dret a vot. Intentaré per tant dir la meua per aquí.

En primer lloc, fer un exercici d’autocrítica. Perquè el sr. Bel no ha estat l’únic que ha canviat de postura al respecte. Com bé explicava Manolo Romeu al seu article, abans no volia sentir a parlar de la consulta i ara la ven com a solució. Jo mateix, fa 2 anys i mig, quan el problema estava temporalment lluny dels focus mediàtics, proposava la consulta en un escrit com a resposta a l’atribució que es feia Bel del pensament dels tortosins i tortosines. Evidentment, estava equivocat. No vaig tenir en compte el treball de moviments ciutadans com la Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes, que fa anys que treballa en el tema, o les recents opinions d’entitats i institucions com l’ANC, Òmnium Cultural, el Síndic de Greuges o el Parlament de Catalunya.
Rectifico.

No sóc tortosí, però sóc ampostí, ebrenc i català. Ampostí, ebrenc i català que no podré participar en aquesta consulta que dóna la possibilitat a legitimar un monument erigit en homenatge a aquells que van sotmetre als nostres iaios i iaies a un cop d’estat, una guerra i 40 anys de dictadura i repressió. Uns iaios i iaies, tots en general i els meus en particular, que després de patir l’exili o la presó van haver de conviure durant la resta de la seua vida amb el vergonyós monument just davant de casa. Perquè jo no sóc tortosí, però ells sí que ho eren. Tampoc podran votar.

Desgraciadament, fa uns dies hem viscut al Mas de Barberans uns lamentables incidents que, tot i protagonitzats per una minoria poc representativa, han permès a alguns instrumentalitzar-los per fer revifar aquella imatge del nostre territori com una zona anquilosada en el passat. Un imaginari d’allò que alguns han anomenat Catalunya insòlita al que aquesta vergonyosa consulta promoguda per la capitalitat de facto de les nostres terres no pot fer més que contribuir. Una consulta disfressada d’exercici democràtic per part d’un alcalde suposadament independentista que –oh, sorpresa!- no farà campanya per cap de les 2 opcions que ell mateix planteja. No sigui que posicionar-se al respecte pugui suposar la pèrdua d’un grapat de vots. Insòlit i vergonyòs.

Perquè, que hi ha més insòlit i vergonyós que atribuir caràcter democràtic a una consulta que pot permetre la conservació d’un monument construït en homenatge a colpistes i dictadors? Que hi ha més insòlit i vergonyós que pretendre que aquest vestigi del feixisme es pugui “reinterpretar per promocionar la memòria històrica i la pau”?

Si del que es tracta és de promocionar la memòria històrica i la pau, la solució és fàcil: complir amb la llei i el manament del Parlament i retirar-lo.

La manipulació consistent en suggerir que la conservació pot servir a la memòria històrica i la pau recorda massa als arguments d’aquella dreta anacrònica i espanyolisme reaccionari que equipara vençuts i vencedors, víctimes i botxins, resistència i repressió. D’aquells que suggereixen que tot lo relacionat amb la dignificació de la memòria històrica i la reparació dels danys a les víctimes del franquisme es remoure el passat de forma innecessària. D’aquells que, convertits a la democràcia a partir d’una transició redemptora, avui en dia continuen sent el principal obstacle per a la llibertat del nostre poble.

I és cert, el senyor Bel i Convergència no són els únics responsables d’aquest disbarat. Les formacions tortosines del PSC, ICV i ERC, després d’haver incomplert el deure democràtic de retirar-lo quan estaven al govern, ara l’acompanyen en aquesta insòlita i vergonyosa escomesa. Els que malgrat la tradició republicana o “socialista” (amb moltes cometes) dels seus partits ara serveixen a Bel i CDC com argument per dotar a la consulta d’una aparent legitimitat i contraposar l’autonomia local a l’opinió dels experts en la matèria i la decisió d’un Parlament on, en definitiva, radica la sobirania del nostre país. Ells tindran els seus motius, però, per tot el que ja s’ha dit, no sembla que aquesta consulta tingui cap raó de ser més enllà d’interessos electoralistes i de construcció d’una artificial normalitat democràtica. Una falta de sentit que, amb consulta o sense, tard o d’hora, acabarà caient pel seu propi pes. Perquè com diuen des de la CUP-Tortosa, al feixisme, com al racisme o al masclisme, no se’l consulta. Simplement se’l combat.

Carta oberta a Albano Dante Fachin

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 05 Aug 2015 12:33:00 +0200

Amb l’horitzó de les futures eleccions del #27S estem vivint les darreres setmanes intensos debats a les xarxes entre els partidaris de la llista del “Junts pel sí ” i la del “Sí que es pot”. Entre d’altres, hem pogut llegir la teva carta oberta a Lluís Llach i la seva resposta en 6 tweets.

Un debat complex, a vegades contradictori, suscitat en el context d’una política catalana que, a diferència d’aquelles desenvolupades en territoris on nació i estat configuren una sola cosa, s’articula a través dels eixos social i nacional. Una realitat que se’ns dubte complica el debat i fa que sovint, interessada o desinteressadament, s’obviïn o es magnifiquin, segons convingui, diferents elements del debat.

És en aquest context en el què a mi, un simple militant de base sense la notorietat mediàtica de què pots gaudir tu, se’m generen alguns recels o inquietuds davant l’allau de notícies, escrits i consideracions en què ens veiem immersos. D’aquí la carta que ens ocupa.

En primer lloc voldria que quedés ben patent el respecte i agraïments infinits cap a la gran tasca que, junt amb la Marta, heu estat fent al capdavant de la revista Cafèambllet. Heu estat, junt amb la CUP de Reus, uns dels referents en la denúncia de les greus irregularitats originades des de la seva creació en el si d’un sistema sanitari català malauradament caracteritzat per l’opacitat en la gestió i el malbaratament d’una quantitat ingent de recursos públics gestionats per alts càrrecs d’una Sociovergència què, sovint amb el suport tàcit o exprés d’una ICV amb la qual ara t’alies, ha gestionat el poder a Catalunya des de l’adveniment de la mal anomenada democràcia. Gràcies per tota la informació i col·laboració que has ofert a aquells què, com nosaltres a les Terres de l’Ebre, estem intentant també denunciar aquestes pràctiques irregulars i nocives per a l’interès general del conjunt de la població.

Dit això, comentar que no entenc la simplificació, que des de certs sectors en els que tu t’enquadres, s’està fent de la llista “Junts pel sí”. Jo, que considero que l’alliberament social ha de vindre de la mà de l’alliberament nacional i que per tant amb la CUP tinc molt clara la meva opció, no entenc i no comparteixo la simplista identificació de la llista de “Junts pel sí” amb la figura de Mas i les polítiques neoliberals que aquest ha protagonitzat i que tant detesto com tu. No les entenc com tampoc entenc el posicionament de la llista del “Sí que es pot” que tu representes vers el procés sobiranista català.

M’explico, voler atribuir a la llista de “Junts pel sí” únicament les polítiques austericides de l’anterior govern Mas crec que obvia, no se si malintencionadament, una composició més complexa d’una candidatura què alberga, a més de persones independents com en Raül Romeva, a la gent d’ERC -massa còmplice amb les polítiques de CIU, cert- la gent d’Òmnium i la gent de l’ANC. Llista que representa a centenars de milers de persones que des de fa anys han organitzat centenars de consultes i s’han manifestant massivament tot reclamant el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Gent amb molta de la qual no coincideixo amb lo “de la independència primer”, però molta i diversa gent amb diferents sensibilitats socials que no crec que hagi de ser minimitzada com feu amb l’equació de “Junts pel sí” = Polítiques neoliberals de Mas. Una equació simplista que obvia per complet el moment polític excepcional en el que ens trobem immersos arran del procés sobiranista. Moment en el què molta gent entenem que no es tracta d’elegir un President que gestioni l’autonomia sinó un Parlament què ens ha de dur a l’exercici del dret d’autodeterminació i, si així ho vol la majoria del poble de Catalunya, al trencament amb l’estat de les autonomies i el règim del 78.

Una equació que, en sentit contrari i obviant per contra l’eix social, es podria resumir amb una altra que també està sent utilitzada i tampoc comparteixo -com tampoc comparteixo els insults dels que estàs sent objecte- i que és la de “Sí que es pot” = Unionisme de PP i Ciudadanos o Federalisme de PSOE. Unes equacions excessivament simplistes que menystenen tant les diferents sensibilitats socials que hi pot haver entre els partidaris de la llista de “Junts pel sí” com les diferents sensibilitats nacionals que pot albergar la llista del “Sí que es pot”. Perquè, parlant clar i demanant-te disculpes si no ho he sabut llegir, quina és la vostra posició respecte l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya? Aquest ha d’estar subordinat a un procés constituent a l’Estat Espanyol impedit per unes majories qualificades amb les que es blindà la Constitució del 78?

Com et dic, detesto com tu les polítiques antisocials del govern de Mas i dels diferents governs del PPSOE a l’estat Espanyol. Aquest és un dels principals motius pels quals sóc partidari de votar sí a la independència (que no vol dir votar a la llista de “Junts pel si”). Posats a demanar, una independència de l’Estat Espanyol i d’una Unió Europea al servei dels capitals financers internacionals que serà una oportunitat de fer net, d’assentar les bases d’un nou estat amb una política educativa, cultural i lingüística pròpia que no depengui del Werts ni dels magistrats del tribunal constitucional de torn, un estat respectuós amb el medi ambient, amb serveis públics universals de qualitat que garanteixi uns mínims de dignitat per tothom i defensi els drets de la classe treballadora, que no estigui subordinat als interessos de les oligarquies empresarials i financeres, en resum, un estat en el què la justícia social i la dignitat de tots les persones siguin la prioritat. Objectius la majoria compartits entenc amb la vostra candidatura. No serà fàcil, caldrà estar atents, segurament desobeir i empènyer tots junts per tal de guiar el procés i aprofitar aquesta oportunitat que moltes veiem en el moment polític actual. Ara bé, des de la llista del “Si que es pot” estareu disposats a empènyer en aquesta direcció o, per contra, el vostre camí és el d’esperar a obtenir a l’estat espanyol la majoria qualificada necessària per encetar allí un procés constituent que ens dugui a les millores socials que crec que tots dos anhelem?

Crec que fora bo que ens deixem d’electoralismes propis de la vella política i enlloc de repetir fins a la sacietat els greus vicis dels diferents governs de Mas que ja tots coneixem o, com han fet companys del teu partit, focalitzar en excés abraçades puntuals que desvien l’atenció sobre l’excel·lent oposició duta a terme pels diputats de la CUP, posem totes les cartes sobre la taula i siguem clars respecte quina és la nostra posició davant el moment polític excepcional en el que ens trobem. Negar el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions –que precisament és el que fa el Govern de Rajoy- o intentar restar a les llistes partidàries del si crec que fa un flac favor a totes aquelles persones que creuen que síque es pot transformar la societat actual.

Perquè creiem que sí que es pot, votem sí a la independència.

Atentament,

Jordi Morales i Valldepérez

SAGESSA a Amposta. 2 escorcolls, 0 explicacions.

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 20 May 2015 16:10:00 +0200

El passat 28 d’abril, en el marc de la investigació judicial pel Cas Innova, la Guàrdia Civil va escorcollar l’Hospital Comarcal d’Amposta i l’Ajuntament de la ciutat. La intervenció policial va crear una gran commoció entre una població que, sorpresa per un desplegament inaudit al municipi, es preguntava pels possibles motius de l’operació. Gran expectació que contrastà amb les breus declaracions fetes a l’endemà per l’Alcalde de la ciutat i, alhora, President del Consell d’Administració de l’Hospital, el senyor Manel Ferré, per a qui “el que s’està investigant és quan el govern tripartit estava governant a l’Ajuntament de Reus i estava governant al Consell d’Administració del Grup Sagessa”. Unes explicacions insuficients que en cap cas donaven resposta a les moltes preguntes que genera la gestió de Sagessa al territori i que suposaven un exemple més de l’estranya concepció de la transparència del senyor Ferré.

Anem a pams.

Que el sistema sanitari català ha estat i és un àmbit propens a la gestió irregular dels recursos públics no ho diem tan sols els antisistema de la CUP. Fou el propi Parlament de Catalunya el que aprovà la creació de la Comissió d'Investigació sobre la Gestió en l'Àmbit Sanitari i les Relacions entre el Sector Públic Sanitari i les Empreses amb l’objectiu de, segons la pròpia Comissió, “aclarir les irregularitats comeses en el si de la gestió de la sanitat pública a Catalunya en el darrer tricenni.” Davant de la Comissió van haver de comparèixer, entre d’altres, diferents directius de la sanitat catalana com Boi Ruiz, Conseller de Salut, Josep Prat, exdirector general d’Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut, actualment imputat pels presumptes delictes d'estafa, apropiació indeguda i malversació de fons públics, o el propi Manel Ferré com a President del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Val a dir que en aquesta mateixa comissió no van poder comparèixer una sèrie de candidats vetats pels diputats de PSC i CIU (veure vídeo). Una coincidència de criteris sociovergent que xoca amb la voluntat de Ferré d’atribuir a la gestió del Tripartit a Innova els escorcolls d’Amposta. Un cas, l’Innova, amb més de 50 imputats de gairebé tots els colors polítics, PSC, ERC, ICV i, desmuntant les declaracions del senyor Ferré, també de CIU.

Durant la Comissió i en resposta a les preguntes de la diputada Isabel Vallet, Manel Ferré va defensar la no necessitat de realitzar una auditoria de gestió a les empreses del Grup Sagessa argumentant en aquest sentit que “qualsevol interventor pot demanar la fiscalització dels comptes”. Davant aquesta afirmació, al març del 2014 la CUP d’Amposta va presentar una instància a l’Ajuntament demanant per les fiscalitzacions dutes a terme per l’Interventor sobre l’Hospital d’Amposta. Més d’un any després, incomplint l’obligació de resoldre de les administracions públiques prevista per la llei i com una mostra més de la manca de transparència de l’Ajuntament ampostí, la CUP continua esperant resposta. Falta de transparència que es posà també de manifest al no voler contestar el senyor Ferré sobre el total de remuneracions que percep pels seus nombrosos càrrecs en l’àmbit sanitari, qui sap si per no haver de reconèixer uns sous astronòmics com els 280.000 euros anuals que percebia al capdavant d’Innova el seu excompany a Sagessa Josep Prat.

A data d’avui, tot i que notícies com la imputació del President d’Ambulàncies Baix Ebre o l’adjudicació irregular per part de l’Hospital d’Amposta de contractes per valor de 4 milions d’euros posen en dubte la gestió de Sagessa al territori, el senyor Ferré, amb declaracions com les del passat 29 d’abril, continua fugint d’estudi, obstaculitzant la transparència i eludint el rendiment de comptes davant la ciutadania. Una actitud que li podrà servir o no per guanyar unes noves eleccions mentre continua la investigació judicial que haurà de determinar les responsabilitats penals dels diferents actors implicats però que en cap cas l’eximirà de la responsabilitat política que, com a Alcalde d’Amposta, té davant una ciutadania cada vegada més conscient de com es gestionen els diners públics. Tard o d’hora, davant les institucions o davant l’opinió pública, haurà de donar unes respostes que fins al moment no ha donat. No tenim pressa.

Transparència? Això, ara no toca!

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 30 Jul 2014 10:33:00 +0200

La declaració del ja “Gens Honorable” expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, en la que afirma haver mantingut oculta en un paradís fiscal una fortuna de diversos milions d’euros, ha suposat una autèntica sacsejada al panorama político-mediàtic català i, per a llàstima d’aquells que només veuen pals a les rodes al procés, espanyol.
Sembla ser que el gran referent del centredreta catalanista (i a la vegada gran home d’Estat) no ha vist, en 34 anys, el moment de pagar impostos pels rendiments de la seva fortuna com si que han hagut de fer els 7 milions de conciutadans als que deia representar durant 23 anys al capdavant del govern de Catalunya. Una de les possibles explicacions seria que a l’hora de regularitzar la seva fortuna respongués amb el seu cèlebre “Això, ara no toca”.

Plou sobre mullat i, per fi, plou també sobre Millet. La declaració de Pujol sènior (no confondre amb el cas de les ITV’s de Pujol júnior) no deixa de ser una gota més sobre un got, el de la desconfiança de la ciutadania cap a la classe política, que ja fa massa temps que ha vessat. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques, la corrupció és, a ulls de la ciutadania, el segon problema de l’Estat únicament superat per l’atur. El cas Gürtel-Bárcenas del PP, el cas ERE’s del PSOE, o el cas del Palau de la Música, pel qual Convergència ha hagut d’embargar la seva seu i així poder fer front a una fiança judicial de 3,3 milions d’euros, són només alguns dels molts casos de presumpta corrupció que a dia d’avui es troben sota investigació judicial.

L’administració local, malgrat ser la més propera a la ciutadania i disposar de recursos limitats per afrontar creixents necessitats, no ha estat una excepció en aquesta tendència de la classe política d’utilitzar de forma fraudulenta la seva posició d’especial responsabilitat en benefici propi i en contra de l’interès general del conjunt de la societat. El Cas Innova, amb epicentre a Reus i ramificacions al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre, és paradigmàtic d’aquesta tendència. La imputació en el cas arran de la denúncia de la CUP d’il·lustres personalitats com Josep Prat, expresident de l’Institut Català de la Salut, Carles Manté, exdirector general del Servei català de la Salut, Josep Poblet, actual alcalde de Vilaseca i President de la Diputació de Tarragona, o Bernardo Coslado, President d’Ambulàncies del Baix Ebre, no ha estat suficient per tal que els dirigents polítics ebrencs assumeixin la part de responsabilitat que els pertoca en relació a la deguda transparència que hauria de regir qualsevol institució pretesament democràtica que, amb independència del seu règim jurídic, gestioni recursos públics.

Un bon exemple d’aquesta gestió fosca dels recursos públics el trobem en la figura de Manel Ferré, President del Consorci de Salut i Social de Catalunya, Alcalde d’Amposta i membre d’infinitat de Consells d’Administració de la sanitat concertada qui s’ha dedicat sovint a tirar pilotes fora quan se l’ha emplaçat a posar una mica de llum sobre la gestió de Sagessa a l’Ebre. Segons Ferré, qui alhora es nega a publicar el sou total que percep amb càrrec a les nostres butxaques, no hi ha motius per preocupar-se. Això, ara –tampoc- no toca. I és que, segons afirmà en seu parlamentària, el control dut a terme per les auditories financeres a què els obliga la llei i per la Intervenció dels ajuntaments (si és que aquesta fiscalitza en algun moment els Hospitals de titularitat pública i gestió privada) és garantia total i suficient de la gestió eficient de la sanitat concertada a l’ebre per part de les empreses que conformen el conglomerat Sagessa. Una afirmació que costa molt de sostenir si tenim en compte les nombroses irregularitats detectades en entitats prèviament auditades (com per exemple en els casos de Reus, de l’Hospital de Sant Pau o de Badalona) i la negativa de l’Ajuntament d’Amposta de donar resposta a la sol·licitud presentada per la CUP en la que es demanaven els controls que la Intervenció de l’Ajuntament ha dut a terme, si és que ho ha fet, a l'Hospital Comarcal d'Amposta. Un Hospital que, any rere any, gestiona un pressupost de 15 milions d’euros de forma totalment opaca, qui sap si per poder pagar als seus dirigents i amb els nostres diners sous equivalents, pel que fa a la quantia però no a la seva publicitat, als d’un Cap d’Estat com anteriorment ja van fer els antics responsables d’Innova i Sagessa.

Evasives, secretisme i autoadjudicació de sous estratosfèrics que en cap cas ajuden a reduir la desconfiança de la gent cap a la classe política, una desconfiança que no fa més que augmentar al saber que les obres de la nova residència d'avis d’Amposta s’han adjudicat a Construccions Rubau, una de les empreses investigades en el cas Gisa per, presumptament, haver constituït un càrtel que es repartia les concessions d’obra pública a la demarcació de Girona en època del Tripartit. Una adjudicació que, a la vista de la investigació judicial a que estan sent sotmeses les empreses que com Fussmont formen part del conglomerat Sagessa, probablement s’haurà fet respectant els preceptes de la Llei de Contractes del Sector Públic. Una legalitat que ha de ser requisit indispensable però no suficient per a l’actuació d’uns poders públics que massa sovint obliden la necessitat d’actuar també segons criteris d’ètica, transparència i legitimitat.

Independència, per canviar-ho tot. Si, si.

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 18 Dec 2013 15:15:00 +0100

Dijous dia 12 de desembre saltava la notícia: els partits partidaris de la consulta pactaven i posaven data a aquesta en forma d’una doble pregunta. En un ambient d’eufòria col·lectiva, les reaccions no es feren esperar: els partits argumentaven la seva posició, les xarxes socials bullien, els mitjans de comunicació no parlaven d’altra cosa.

L’endemà mateix de l’anunci de la data de la consulta, qui sap si per aprofitar el rebombori que aquest originà, sortiren a la llum 2 notícies com a mínim controvertides. Per un costat, el Departament d’Interior readmetia als 8 mossos d’esquadra imputats per la mort de Juan Andrés Benítez tot i que el cas encara es troba en fase d’investigació judicial. Per l’altre, el mateix dia 13 a primera hora del matí, el Departament d’Interior i, per extensió, el Govern de Catalunya es plegava als interessos de l’Estat espanyol i el poder financer i feia fora a les famílies que, a través de l’Obra Social de la PAH, ocupaven el bloc de Salt propietat de la SAREB. Aquella societat de capital público-privat, també coneguda com banc dolent i encarregada de gestionar milers d’actius immobiliaris que, tot i ser rescatats amb diners dels ciutadans i lluny de ser destinats al lloguer social per a famílies amb dificultats, estan sent venuts a uns fons d’inversió estrangers (també coneguts com fons voltor) que pretenen, novament, fer l’agost a casa nostra especulant amb el preu de l’habitatge

Dos fets menors per a amplis sectors del sobiranisme majoritari, aquells que consideren que ara no és moment de tindre en compte aquestes mesures, que això suposa posar pals a les rodes al procés, que ara és el moment de treballar per “la independència primer” i després, quan l’assolim, avui, demà o qui sap d'aquí quants anys, ja abordarem les altres qüestions si encara hi tenim algun poder d’influència. Entre els partidaris d’aquest posicionament hi trobem desenes de tertulians i columnistes, dirigents de l’ANC i, com no, el govern de CIU que, amb l’imprescindible ajuda dels sectors esmentats i els seus socis d’ERC, pretén convertir aquest discurs independentista buit de contingut social en l’hegemònic.

Sembla així que determinats sectors de l’independentisme no estem legitimats per qüestionar les polítiques socials del govern “esquerrovergent” perquè com deia aquell “ara no toca”.
En canvi, mentrestant, els nostres dirigents si que poden continuar amb l’ofensiva neoliberal que, amagada rere l’estelada i lluny de ser neutra en l’aspecte social, està produint estralls en els sectors més vulnerables de la societat catalana. Així, mentre se’ns demana centrar-nos únicament en l’aspecte nacional, no sols no mantenim la precària situació social en la que estem immersos, sinó que, sota el pretext incomplet segons el qual “la culpa és de Madrid” i sense qüestionar en cap moment les polítiques de compliment del dèficit que, aquí i a Madrid, imposen elshomes de negre de la troica, el govern continua amb les seves polítiques antisocials que no fan més que restar a un hipotètic futur Estat català. Les retallades d’ahir o la venta i privatització de patrimoni i recursos naturals d’avui no sembla que s’hagin de traduir en un país més ric i pròsper per al demà, ben al contrari.

En aquest context de reivindicació nacional i retrocés social hi té un paper determinant el què havia de ser el principal partit de l’oposició. Qui sap si envalentits pels resultats que pronostiquen les enquestes, ERC ha ocupat el lloc de pinça que ha deixat un PSC desorientat en el procés i abocat, poc després de ser la força més votada, a una representació parlamentària residual. De la sociovergència, a la esquerrovergència. El manteniment de Manel Prat com a Director General de Policia tot i els diferents escàndols en que s’ha vist involucrat el cos de Mossos d’Esquadra (Raval, Ester Quintana, Yassir, 27M, Cesicat...), la rebaixa d’impostos als casinos xinesos que es pretenen instal·lar al camp de Tarragona, els tancaments dels serveis d’urgències nocturns o el pagament de 2.000 milions d’euros l’any en concepte d’interessos d'un deute il·legítim són algunes de les mesures avalades per un partit al que se li pressuposava una certa sensibilitat social i que, amb aquesta postura, no sembla que faci honor a la primera sigla que dóna nom al seu partit.

Procés sobiranista a part, en l’àmbit local no pareix tampoc que ERC pretengui recuperar el discurs social que el partit ha perdut en seu parlamentària. Almenys no és així a les Terres de l’Ebre. Recentment, en una esperpèntica roda de premsa, ens hem pogut assabentar que l’exalcalde i actual primer tinent d’alcalde de Deltebre, Gervasi Aspa, acaba de comprar uns terrenys de 40 jornals al SAREB. Segons diu i com si fos un atenuant, per a ús personal i familiar. Uns terrenys que, d’acord amb el planejament urbanístic que ell mateix està dissenyant, passaran de ser sòl rústic a urbanitzable amb el conseqüent augment de valor que això suposa. Sens dubte un bon negoci per a la seva família. Segons Aspa, qui a la vegada presideix una Federació d’ERC a l’Ebre que per acció o omissió avala la compra, ningú li pot negar els drets que té com a ciutadà. Drets com a ciutadà que es contraposen directament amb les obligacions que té com a càrrec electe i que algú li hauria de recordar. La més important: perseguir l’interès general mentre duri un mandat representatiu que ningú l’ha obligat a assumir i que no es limita únicament a les hores que passa entre canapès i inauguracions o a l’ajuntament. Des del punt de vista ètic i democràtic, una autèntica vergonya que hagi de ser ell, càrrec públic amb plaça fixa a l’escola pública, qui faci negoci utilitzant la informació privilegiada de què disposa com a regidor mentre milers dels seus conciutadans es troben sense ingressos i sense perspectives de trobar feina.

En aquest escenari de descapitalització del sector públic i de descrèdit d’una classe política cada cop més allunyada de la societat, cal treballar per la independència, si, però ja que ens hi posem, per canviar-ho tot, per una regeneració democràtica, per a la recuperació d’una sobirania avui en mans d’institucions europees no representatives i de les grans empreses transnacionals. Si, si, si.

Carta al Sr. Ferran Bel, Alcalde de Tortosa.

Jordi Morales Valldepérez — Mon, 21 Oct 2013 15:20:00 +0200

En les darreres setmanes la ciutat de Tortosa ha viscut diversos actes d’homenatge a les víctimes del franquisme.
Dissabte 29 de setembre, al Museu de la ciutat, el Conseller de Presidència Francesc Homs va inaugurar una exposició sobre els bombardejos de la Guerra Civil.
Divendres 18 d’Octubre, a l’antic pont del ferrocarril i amb la presència de la vicepresidenta del Govern Joana Ortega, va ser el torn d’una placa commemorativa de les 92 víctimes que aquells bombardejos van produir. Aquest cop, a diferència del dissabte 29, l’acte va transcórrer amb total normalitat si no fos per les preguntes dels periodistes que emplaçaren a l’alcalde Bel a explicar la contradicció manifesta entre la placa recentment inaugurada i la voluntat de no retirar el monument franquista que encara avui embruta el riu Ebre al seu pas per Tortosa.

Com ja va fer al seu moment, un dels arguments que va esgrimir l’alcalde per mantenir el monument va ser el fet que els anteriors governs d’altres colors polítics tampoc el van treure. Una evasiva recurrent que recorda massa al “i tu més” que sovint utilitzen els partits per espolsar-se les responsabilitats (jo tinc a Bárcenas, tu tens els ERO’s; jo no trec el monument perquè tu tampoc ho vas fer). Una actitud que denota una profunda irresponsabilitat i un menyspreu respecte la voluntat popular perquè, conscient o inconscientment, ignora el fet que la moció per la retirada de la simbologia franquista va ser una iniciativa ciutadana recolzada per prop de 2.000 signatures i impulsada pel Casal Popular Panxampla, un col·lectiu no adscrit a cap partit polític que hagi tingut responsabilitats al consistori Tortosí.

Per si això fos poc, de manera similar que en el moment de la votació de l’esmentada moció, el senyor Bel va dir textualment “la ciutadania ha fet seu el monument però no pel què significa si no perquè porta molts anys a la ciutat”. Una agosarada afirmació que em planteja diverses preguntes:

Té el senyor alcalde algun estudi estadístic, alguna enquesta o alguna dada que corrobori que el poble Tortosí ha fet seu el monument? En quines informacions contrastables es basa per fer una afirmació amb aquesta seguretat? Què fa que els ciutadans de Tortosa hagin fet seu el monument i no hagi passat així en tantes altres ciutats catalanes d’on han estat eliminats la majoria de símbols franquistes?

Jo no sóc tortosí, però sóc fill de tortosina i net de tortosins. Curiosament a cap dels meus familiars se li ha preguntat la seva voluntat respecte al monument. Tampoc a les desenes d’amistats que tinc a la ciutat.

A diferència de la sobrenatural capacitat predictiva de l’alcalde Bel, desconec que pensa el conjunt de la ciutadania Tortosina, però si que li puc dir que ni al meu avi, empresonat 3 anys durant la postguerra i ja desaparegut, ni a la meva àvia, exiliada 2 anys a França i avui encara en vida, els feia cap goig observar aquell horrible monument d’homenatge al bàndol colpista i repressor cada cop que pujaven la persiana del seu pis situat al passeig de l’Ebre de Ferreries.

Per tant, senyor Bel, si té un mínim de dignitat i una mínima voluntat de reparació dels danys a les víctimes del franquisme, no parli en nom d’elles i pregunti’ls quina és la seva opinió al respecte. Avui encara en queda alguna. Aviat no en quedarà cap. Sols consultant als seus ciutadans, de manera formal i no en base a un “boca-orella” gens representatiu, podrà parlar en nom de la ciutadania i amb suficient coneixement de causa respecte un tema tan delicat com aquest.

O és que el seu partit no està pel dret a decidir? No estem reivindicant el dret democràtic de la ciutadania a expressar-se sobre la voluntat de formar part o no de l’estat Espanyol? Aquest dret a decidir no val per a altres qüestions? La ciutadania no s’ha de poder expressar respecte un tema com aquest?

Marqui diferències amb les actituds autoritàries del govern central del PP i permeti que la ciutadania s’expressi. En cas contrari, obstaculitzant consultes ciutadanes, auto adjudicant-se la voluntat de “majories silencioses” o espolsant-se responsabilitats adduint a governs anteriors, l’únic que farà serà establir més i més similituds entre la seva gestió i la tan antidemocràtica del govern de Madrid que impedeix al poble català decidir sobre el seu futur. Sigui valent, convoqui una consulta com fan altres municipis en tantes altres qüestions, tregui's la careta i faci campanya per l’opció que el seu grup polític consideri (sigui o no, com ja va ser en la votació de la moció, coincident amb la del Partit Popular) i deixi que la ciutadania s’expressi.

Si no ho fa, almenys en relació a aquest tema, tingui la decència de no atribuir-se la voluntat majoritària dels seus conciutadans. Alguns, com la meva àvia i tantes altres, víctimes en vida d’un règim feixista que encara avui vostè permet homenatjar al bell mig del riu Ebre al seu pas per Tortosa.

Aterriza como puedas Evo, llarga vida a la revolució bolivariana.

Jordi Morales Valldepérez — Thu, 04 Jul 2013 10:14:00 +0200

Per si teníem algun dubte de que “la UE de la prosperitat i la pau”, també coneguda com Europa del capital, no deixa de ser la minyona dels yankis i els seus còmplices britànics. Una nova i rocambolesca història, digna de les comèdies de Leslie Nielsen, ens torna a obrir els ulls a la trista realitat.

Resulta que els serveis d'espionatge americans i britànics porten anys espiant a tot Déu: ciutadans, institucions europees...

Quan això surt a la llum gràcies a l' exespia Snowden, mos posem les mans al cap. "Oh! que dolents que són estos americans, no respecten los nostres drets a la intimitat, ni la confidencialitat de la informació institucional europea..."

Mentre Snowden segueix a l'aeroport de Moscou (o això sembla) esperant a que algun país li doni asil per a que no li fotin la injecció letal als EUA o l'obsequien amb una cadena perpètua per haver-nos obert els ulls, resulta que un avió oficial amb el President de Bolívia surt de Moscou i demana fer escala a un país Europeu.

Tot i que, fins al moment, no hi ha cap ordre de detenció internacional cap a Snowden ni ha estat acusat formalment de res, en base a un rumor segons el qual viatja a l'avió bolivià, diversos països europeus deneguen la parada de l'avió d'Evo Morales (president d'un país sobirà, menys desenvolupat que nosaltres, però sobirà i amb plenitud de drets internacionals) què està tot un dia volant per Europa fins que al final, quan casi no li queda combustible, aterra a Àustria on és retingut durant més de 10 hores.

No estàvem tant enfadats perquè ens havien espiat?

Hem de saltar-nos tots els protocols diplomàtics perquè Mr.Obama ens ho demana?

Conclusions:

Queda clar que el primer president negre de la història dels EUA no deixa de ser, com va dir ahir l'expert en Dret Internacional, Pere Vilanova, la versió soft de George Bush.

Tot i la major fortalesa monetària de l'euro respecte el dòlar, la Unió Europea segueix sent una titella sotmesa a la voluntat política i financera de Washington i Wall Street. Una subordinació que es manifesta entre d'altres formes en, a diferència del tractament cap a Evo Morales, la cessió d'aeroports europeus als EUA per al trasllat a Guantànamo d’uns presoners de guerra als que no se’ls garanteix cap dret (humà, jurídic, processal...) o l'omnipresència a les institucions europees actuals dels homes de Goldman Sachs, principals responsables del crack financer de 2008 del qual encara avui, i sembla que per molt temps, en patim les conseqüències en forma d'atur, pobresa, desigualtat, retallades...

Aterriza como puedas Evo, llarga vida a la revolució bolivariana.

8 de juny: Pels drets socials i contra la repressió, la solidaritat la nostra millor arma

Jordi Morales Valldepérez — Thu, 30 May 2013 08:39:00 +0200

Gent sense casa i cases sense gent, una de cada quatre persones en edat de treballar a l’atur (2 de cada 4 si són menors de 25 anys), retallades en serveis públics essencials per garantir la dignitat de les persones, reformes de les pensions, allargament de l’edat de jubilació, reformes laborals que precaritzen els drets dels treballadors o pujades d’impostos a les classes populars mentre les rendes del capital evadeixen per diverses vies les seves obligacions fiscals, són alguns dels elements que configuren l’actual context social. Context encara més insultant si tenim en compte els casos de corrupció, la manipulació mediàtica dels grans grups editorials, la porta giratòria entre política i sector privat o els indults del govern central cap a polítics, policies i banquers condemnats per una justícia que no pot ser tot lo independent que seria desitjable en un sistema mínimament democràtic.

Davant d’aquesta situació de subordinació de la majoria de la població vers els interessos de les èlits financeres, polítiques i empresarials, no és d’estranyar que cada cop hi hagi una oposició més forta de la ciutadania respecte aquesta gradual pèrdua de drets i empobriment generalitzat. L’eclosió del 15M, la mobilització diària dels afectats per les hipoteques o les 3 vagues generals en els darrers 2 anys són l’exemple de que molta gent no està disposada a prescindir dels drets adquirits arran dècades de lluita i sacrificis.

En resposta a aquesta oposició de part de la societat, és evident que el poder, estigui situat a Brussel·les, Berlín, Madrid o Barcelona, no està disposat a veure alterada la seva agenda privatitzadora de transferència de riquesa de les, fins fa poc, nombroses classes mitjanes cap a les minoritàries i influents classes altes.

Ho hem vist, entre d’altres moments, el maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona, durant el febrer de 2012 a la primavera valenciana o en la darrera vaga general a Tarragona, quan un nen de 13 anys va ser brutalment agredit per un agent antiavalots dels Mossos. Casos en què la denúncia de la injustícia i la proposta d’alternatives han estat brutalment reprimides per part d’unes institucions que diuen que ens representen. Repressió que, amb la finalitat de silenciar les veus discordants, ha suposat empresonaments preventius, detencions injustificades i centenars de ferits.

S’ha acabat la impunitat! Aquestes van ser les paraules de Felip Puig poc després de prendre possessió com a Conseller d’Interior i abans de dirigir lamentables operacions com el violent desallotjament dels indignats de Plaça Catalunya o les constants contradiccions i manipulacions en el cas d’ Esther Quintana, barcelonina que va perdre un ull arran de l’actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra durant la vaga general del 14N.
Paraules que no van passar desaperceudes i que van ser fàcilment assumides per comandaments policials com Sergi Pla, ex Comissari de Recursos Operatius, qui no va reparar en dir públicament que Gandhi també hauria rebut si hagués estat assegut a Plaça Catalunya el 27 de maig de 2011.

Des de Madrid, la reforma del Codi Penal que està preparant Alberto Ruiz-Gallardón, Ministre de Justícia, no fa més que aprofundir en aquesta dinàmica: dificultar els drets de reunió i manifestació i endurir les penes d’aquells que s’atreveixin a exercir-los.

Les Terres de l’Ebre no hem estat exemptes d’aquesta dinàmica. Malgrat el caràcter totalment pacífic dels col·lectius mobilitzats al territori en defensa dels drets democràtics i socials, els seus integrants hem hagut d’afrontar quantioses sancions administratives i despeses judicials per fets tant banals i inofensius com penjar cartells o ballar una performance durant la manifestació del 14N.

Davant d’aquesta situació d’ofec econòmic al que ens volen sotmetre, col·lectius com el Casal Popular Lo Panxampla de Tortosa, el Centre Social Autogestionat lo Maset de Deltebre, Acampada 15M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Arran, la CUP o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, hem constituït el Grup de Suport Contra la Repressió de les Terres de l’Ebre. L’objectiu és clar: des de l’autogestió, la solidaritat entre col·lectius i la durabilitat d’unes lluites, les nostres, que considerem legítimes i necessàries. No podem permetre que una persona o col·lectiu hagi d’abandonar les seves reivindicacions per culpa de les decisions arbitràries de responsables polítics i policials.

Per tal de recaptar fons amb els que afrontar les despeses a què ens aboquen, el Grup de Suport contra la Repressió hem organitzat una rifa solidària de 4 obres d’art de les artistes Antònia Ripoll, Núria Arias, Assumpta Arasa i Joan Panissello. El sorteig es durà a terme en el marc d’una jornada que, amb el lema la solidaritat la nostra millor arma, es celebrarà el proper 8 de juny al parc Teodor Gonzàlez de Tortosa.

La jornada s’iniciarà a les 19 hores amb una xerrada/debat titulada La lluita contra la il·legalitat del poder a càrrec d’Eva Pous, advocada d'Alerta Solidària, Gerard Pisarello, professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i Jaume Asens, advocat i vocal de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Posteriorment hi haurà sopar popular i, a partir de les 23 hores, concert antirepressiu a càrrec de Natural Band, Just for Fuck i Ni Puta Idea.

Pel bé de les generacions presents i futures, perquè puguem viure en una societat en la què disposar d’un sostre i una feina o en la què anar al metge, a l’escola o a la universitat no sigui un privilegi a l’abast de pocs, us hi esperem.

Ni retallades, ni repressió.

SAGESSA i la transparència del model sanitari ebrenc

Jordi Morales Valldepérez — Tue, 26 Feb 2013 23:03:00 +0100

Gürtel, Palau, Mercuri, Itv’s, Palma Arena... o el que és el mateix: Camps, Bárcenas, Bigotes, Millet, Fabra, Bustos, Pujol, Matas... Són nombrosos els casos de presumpta corrupció que en els darrers mesos inunden l’actualitat que ens envolta. Diverses operacions policials sobre suposats usos fraudulents del diner públic que han fet sortir a la llum una manera de fer molt barroera dels nostres dirigents: des de sobres carregats de diner negre a bosses de loui vuitton, des d’aeroports sense avions fins a “espionatges vox populi”. Un cúmul de despropòsits en que la necessitat de mantenir per als protagonistes la presumpció d’innocència fins un pronunciament judicial que pot tardar anys, constitueix un greuge legal i de justícia respecte, entre d’altres, aquells vaguistes que són reprimits amb bales de goma o tancats en presó preventiva sense cap procés judicial que demostri la seva culpabilitat. Facilitats judicials (aforaments, tribunals específics, advocats de renom..) per a molts dels responsables d’aquests nyaps en la gestió pública mentre els seus companys de partit apliquen, a base de retallades socials, un “austericidi” imposat per la Troica Comunitària amb greus conseqüències sobre la vida de les persones i, com expressen els indicadors del PIB i l’atur, nefastos resultats en quant a la recuperació econòmica.

Així, mentre no paren de sorgir casos en que els diners dels nostres impostos son desviats cap a interessos particulars dels dirigents polítics i empresaris amics, aquests mateixos dirigents ens imposen carregar amb les conseqüències de la crisi a través de rescats bancaris i retallades en aquells serveis públics essencials per garantir un mínim de dignitat per les persones.

La retirada de la targeta sanitària als majors de 26 anys que no hagin cotitzat mai i als immigrants sense papers, l’euro per recepta, el mal anomenat copagament sanitari a través del qual re-paguem una sanitat ja finançada amb els nostres impostos, o el tancament de CAP’s i quiròfans són algunes de les formes a través de les quals els nostres dirigents fan recaure el pes de la crisi sobre el conjunt de la població.

Una gradual vulneració del dret a la protecció de la salut que es produeix a la vegada que apareixen casos en que els diners públics destinats a la sanitat son utilitzats presumptament de forma irregular. Fets entre d’altres com el de l’Hospital de Sant pau en que, segons la Sindicatura de Comptes, l’ex-gerent cobrà copioses retribucions quan ja no hi treballava, de Ramon Bagó, investigat per la fiscalia per contractar les seves pròpies empreses mentre ostentava importants càrrecs públics, o de Josep Prat que dimití com a President de l’Institut Català de la Salut arran de la denúncia a la fiscalia per part de la CUP de Reus, posen de manifest que el sistema sanitari català pot ser un terreny adobat per a l’ús fraudulent dels nostres diners.

Davant aquest panorama, el Conseller de Salut i ex Cap de la Unió Catalana d’Hospitals (patronal de la sanitat privada), Boi Ruiz, s’entesta a assegurar que l’entrada de capital privat a l’Institut Català de la Salut no respon a una voluntat privatitzadora de la sanitat. Notícies com l’adjudicació, a una multinacional de la neteja com Eulen, de la gestió de l’Àrea Bàsica de Salut de l’Escala (Alt Empordà) no sembla que aportin veracitat a les seves paraules.

La versió oficial és que , a través del que anomenen externalització de serveis (i que no deixa de ser una privatització encoberta) es millora l’eficiència i la gestió en la prestació d’uns serveis que, d’aquesta manera, poden ser oferts a un menor cost. La realitat, però, no para de desmentir aquesta versió. L’experiència prèvia de Madrid o el País Valencià demostra que la gestió privada de la sanitat acaba sortint més cara doncs, les empreses concessionàries, com passa amb les de les autopistes, acaben sent rescatades per les Administracions si no obtenen els beneficis previstos.

I és que són diverses les formes de col·laboració público-privada que poden adoptar els diferents models sanitaris. Així, mentre al model Alzira, utilitzat al País Valencià, l’Administració paga una quantitat per habitant a una empresa privada que s’encarrega de gestionar per complet i de manera independent la sanitat d’aquell àmbit territorial, a les Terres de l’Ebre, s’ha optat per un altre model en el que Sagessa i el Holding Innova de Reus en son el paradigma.

Sagessa, malgrat es proclama textualment com “un grup de titularitat pública format per persones compromeses a donar serveis d'excel·lència en els àmbits de l'atenció sanitària, social i d'acció educativa”, està constituïda com una Societat Anònima inscrita al registre mercantil. És a dir, es tracta d’una empresa privada en quant al seu règim jurídic però pública en quant al seu finançament i òrgans de direcció. Una altra forma de col·laboració público-privada en que, a diferència del model Alzira abans comentat, l’empresa que gestiona els serveis no és totalment privada sinó que, malgrat estar constituïda com a tal, està finançada amb recursos públics i regida per un Consell d’Administració format exclusivament pels càrrecs electes dels Municipis i Consells Comarcals que transfereixen diners a l’esmentada societat.

És obvi que aquests models de gestió público-privada no impliquen per ells mateixos la comissió d’irregularitats. El que si porten implícita és una total opacitat en relació a l’ús que fan dels nostres diners. I és que, mentre la totalitat d’entitats que constitueixen el Sector Públic (Administracions, Organismes Autònoms etc) estan sotmeses al deure de publicitar els seus pressupostos o als controls interns i externs d’intervencions i sindicatures, això no passa en el cas de societats mercantils com Sagessa. Aquestes, pel seu règim jurídic, estan sotmeses a una legislació mercantil que, com a tal, no regula els deures de transparència i persecució de l’interès general que, d’acord amb la llei, han de guiar qualsevol entitat que gestioni recursos públics.

Fins al moment, i toquem ferro, a les Terres de l’Ebre no s’han hagut de lamentar casos de corrupció. Això no ha de ser obstacle, però, per a que els ciutadans puguin exercir els seus drets de participació i accés a la informació pública constitucionalment reconeguts. És en aquest sentit que, davant la fina línea que separa l’interés públic i el privat en el nostre model sanitari, la CUP, com organització representativa dels interessos col·lectius, ha presentat instàncies als diferents ajuntaments i consells comarcals sol·licitant informació sobre l’ús que fa Sagessa dels nostres diners.

Des de la CUP entenem que la regeneració democràtica i la transparència no s’assoleixen a través de declaracions solemnes al Parlament. És la praxi diària dels nostres dirigents i l’atenció d’aquests a les demandes ciutadanes la que pot fer retornar al sistema actual, encara que sigui en petita mesura, quelcom de la condició de democràtic que se li pressuposa. En aquest sentit, la resposta afirmativa a les demandes d’informació de la CUP sobre la gestió de Sagessa pot ser un bon punt d’inici al territori. En cas contrari, l’ombra de la sospita recaurà també irremediablement sobre el model sanitari ebrenc. I és que, si realment aquest tipus de gestió suposa una millora de l’eficiència entesa com l’assoliment dels objectius amb el menor cost possible, quina raó de ser té doncs ocultar la informació comptable de dita Societat?

Esperem resposta.

Artur Mas i el procés emancipador cap al manteniment de l’Statu Quo.

Jordi Morales Valldepérez — Thu, 17 Jan 2013 11:33:00 +0100

Durant la campanya prèvia a les eleccions del 25-N vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop el projecte de la Candidatura Unitat Popular. Tot i que ja tenia alguna referència de la bona feina que estaven fent als ajuntaments, em va agradar molt com el seu discurs, a través de reivindicacions i propostes coherents, combinava els 2 eixos sobre els que es desenvolupa la política catalana: el social i el nacional. I és que per la CUP, l’alliberament social i el nacional formen un tot indestriable.

Al seu torn, Artur Mas, en el seu discurs nadalenc, va venir a dir quelcom semblant: “no hi ha projecte nacional sense projecte social”.

Per un costat és sorprenent que 2 partits situats a les antípodes ideològiques puguin compartir part del discurs. No tant, però, si tenim en compte el fet que, des de l’11 de setembre, el govern de CIU sembla anar a remolc de la població. Primer va ser la convocatòria d’eleccions anticipades, després una campanya “messiànica” que pretenia aglutinar sense èxit la voluntat emancipadora que es va expressar als carrers de Barcelona per la diada i, finalment, fruit d’uns resultats electorals decebedors, un pacte amb ERC que, a través de la consulta, intenta portar a terme un procés sobiranista amb final incert.

I és que aquesta desitjable consulta (que la ciutadania s’expressi sempre és positiu), és un fi en si mateix o un mitjà? si és un mitjà, ho és per iniciar un procés alliberador o simplement per a que els mateixos de sempre es mantinguin al poder? Si una gran majoria dels ciutadans es posicionen a favor de la independència, que es farà? Es tirarà endavant peti qui peti o haurem de tornar a anar a morir com sempre a mans dels 12 jutges del Tribunal Constitucional? Són moltes les preguntes que es generen i poques les respostes que s’obtenen per part de la classe dirigent.

Ara bé, el que no es pot assumir de cap de les maneres és que, des del govern català, es vinculi l’actual precarietat social al fet que Catalunya formi part d’Espanya (idea molt utilitzada per part d’aquells que assumeixen lo de “la independència primer”). Des de la perspectiva nacional, perquè CIU té una llarga tradició pactista amb els diferents governs de l’Estat i, per tant, alguna responsabilitat amb l’actual situació de dependència vers Madrid. Des del punt de vista social, perquè CIU (com també el tripartit) ha estat l’avantguarda de l’austeritat aplicant de forma entusiasta, fins i tot abans que les imposés l’Estat, unes retallades de pèssims resultats per a l’economia i el benestar de la gent. CIU és qui ven, a les empreses dels seus assessors, recursos naturals com les aigües Ter-Llobregat o infraestructures com els pocs peatges rentables que encara no eren propietat de l’amic Salvador Alemany. CIU és qui destrueix el territori donant llicències per a l’extracció hidràulica a multinacionals energètiques o fomentant projectes faraònics insostenibles com el BarcelonaWorld que són més del mateix (totxo i turisme) en quant a la projecció econòmica del nostre país. CIU és qui reprimeix per mitjans diversos unes demandes socials que, malgrat expressar-se massivament als carrers (15M, 3 vagues generals en 2 anys...), no han obtingut cap consideració per part del govern. Segurament perquè, a diferència de la manifestació de l’11S, no les poden instrumentalitzar en favor dels interessos de partit.

Intentar atribuir les mancances socials dels catalans al govern de l’estat és menystenir l’esperit crític i els coneixements d’una població que cada vegada té més clar que l’actual situació socioeconòmica respon a un calculada estratègia de les elits financeres europees i americanes (Banc Central Europeu, Bundesbank, Goldman Sachs..) per transferir riquesa des de la majoria empobrida cap a la minoria poderosa. Mentre no es diguin les coses pel seu nom i no es proposin unes mesures (auditoria del deute, impagament del deute il·legítim, aplicació de polítiques econòmiques expansives per generar ocupació...) que, per més radicals (en quant afronten l’arrel del problema) no són menys necessàries, no ens en sortirem per molt fum i procés emancipador que ens venguin.

Així doncs, mentre no ens deslliguem dels imperatius del Troika Comunitària, sembla que el projecte social d'Artur Mas sols ens traurà del foc per dur-nos a les brases. I no ens serveix.
Per sort, la irrupció de la CUP al Parlament i el creixement experimentat en les darreres eleccions municipals suposa un alè d’esperança per a aquells que ja no combreguem amb rodes de molí.

Pel territori, la tradició, la cultura i el compromís social: Signem pel CSA Lo Maset.

Jordi Morales Valldepérez — Wed, 12 Dec 2012 14:56:00 +0100

Divendres 7 de desembre vaig tenir el plaer d’assistir, junt amb molta altra gent de totes les edats, al primer assaig dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, un projecte de colla castellera a l’ebre que comença a caminar gràcies a la iniciativa d’un grup d’ebrencs que ja formen part d’altres colles castelleres del país. La finalitat de l’escrit, però, no és parlar d’aquest projecte pioner al nostre territori, entre d’altres motius perquè encara sóc un desconeixedor del món casteller. Diversos mitjans locals si s’han fet ressò de la notícia tot entrevistant a Meritxell, una companya ampostina acostumada a aixecar castells amb els Castellers de la Sagrada Família de Barcelona i, per tant, veu molt més qualificada en la matèria.

Personalment voldria posar èmfasi en l’espai que va acollir tan engrescadora iniciativa. Com explicaren els castellers ebrencs i tot i que es va demanar, degut a la manca d’antelació en la sol·licitud i a la incompatibilitat d’horaris pel fet de ser un pont festiu, aquest assaig no es va poder desenvolupar a cap equipament públic. Com a alternativa, es va disposar del Centre Social Autogestionat “Lo Maset” de Deltebre.

Aquest espai, inaugurat l’abril del 2012, és el resultat de gairebé 2 anys de treball desinteressat d’un grup de joves compromesos de Deltebre que, constituïts en Assemblea Popular i tal i com expliquen al seu manifest fundacional “Som persones amb inquietuds artístiques, culturals i socials que volem canviar la perspectiva de la societat actual respecte a l’estil de vida i la gestió de l’oci, oferir serveis per satisfer les necessitats de la gent i, en definitiva, oferir un nou àmbit obert a la participació ciutadana i la vida social del territori. Tot sense ànim de lucre.”

Com a resultat d’aquesta laboriosa feina (cal saber que l’espai en qüestió va ser rehabilitat pel col·lectiu degut al seu estat ruïnós fruit d’anys d’abandonament), i tot i el poc temps que porta en funcionament, les activitats que s’han obert a la participació veïnal no han estat poques: tallers de risoteràpia, teatre, malabars, jocs tradicionals, programari lliure o dels esmentats castells, conferències diverses sobre cooperativisme o alimentació conscient, cinefòrums, concerts de grups locals i moltes altres que podeu consultar al seu lloc web.

En definitiva, es tracta d’una iniciativa encomiable que encara té més raó de ser en l’actual context de retallades de la despesa pública en tots els serveis però especialment en cultura o joventut. Per tant, encara que l’Assemblea no pretén accedir a subvencions per tal de mantenir la seva independència, la feina que fa hauria de ser potenciada i facilitada des de tots els àmbits, sobretot públics.
Res més lluny de la realitat, però, l’únic que han trobat des de l’Ajuntament de Deltebre han estat entrebancs. Condicions inassumibles a l’hora de poder utilitzar els espais públics del poble, incompliments de la paraula donada en reunions amb responsables municipals o l’assetjament continu i injustificat per part de la policia municipal han portat a la gent del Maset a redactar un manifest de suport amb el que es recullen signatures per a que el projecte pugui continuar caminant.

Com a ciutadà ebrenc, àvid de noves iniciatives socioculturals i amant del territori i de la seva gent, jo ja he signat. Tu encara no? Els trobaràs al C/ estació 45 de Deltebre tots els dimecres a partir de les 17 hores o a les xarxes socials i google tot escrivint “Assemblea Lo Maset”.

Dubtes sobre la sanitat? Posa’m un cafè amb llet.

Jordi Morales Valldepérez — Mon, 29 Oct 2012 11:05:00 +0100

Fa uns dies es coneixia la notícia, l’Ajuntament de Tortosa comprarà la clínica l’Aliança. Segons s’ha sabut, pagarà a terminis un total de 7,5 milions d’euros per adquirir l’edifici i mantenir-ne una activitat, tant pública com privada, que passarà a ser gestionada per l’empresa SAGESSA.
Resulta curiós que, en l’actual context de retallades i reducció de la despesa pública, un Ajuntament desemborsi tal quantitat de diners per mantenir l’activitat privada d’una mútua que, després de diverses negociacions fallides per ser absorbida per FIATC o SANITAS, es troba intervinguda pel Govern de la Generalitat tal i com publicava la premsa generalista aquest 25 de maig.

I és que són molts els dubtes que es generen si seguim les darreres notícies sorgides en relació a la sanitat catalana. Em refereixo, entre d’altres, a la investigació oberta a l’Ajuntament de Reus on, gràcies a l’excel·lent feina del regidor de la CUP David Vidal, s’ha descobert que, tant amb el tripartit com amb CIU al consistori, la major part del pressupost municipal es gestionava a través d’Innova, un holding d’empreses público-privades (entre les que apareix també SAGESSA) que escapaven de la fiscalització pertinent i que, posant sous desorbitats als seus alts càrrecs o incomplint la legislació sobre contractació pública, han convertit aquest ajuntament en un dels més endeutats de l’Estat. La dimissió de Josep Prat com a director General del Holding Innova primer, i com a president de l’Institut Català de la Salut després, no aporta molta llum a l’assumpte.
Tampoc ho fan les notícies d’elpaís sobre Ramon Bagó, exalcalde de Calella i ex President del Consorci de Salut i Social de Catalunya (ara presidit per l’Alcalde d’Amposta Manel Ferré), acusat de contractar les seves pròpies empreses per valor de diversos milions d’euros quan presidia l’esmentat Consorci.

Aquestes notícies generen dubtes, dubtes que es converteixen en preocupació a l’assabentar-nos que al silenciat Informe Crespo del 2006, la Sindicatura de Comptes ja detectava irregularitats. Preocupació que es converteix en indignació al veure com, aquest 25 de setembre, diputats socialistes i convergents impedien la compareixença de diversos dels implicats a la comissió parlamentària, ara finalitzada prematurament amb motiu del 25N, que havia d’investigar si totes aquestes sospites són fundades o no.

Els ciutadans, tot i que tenim el dret a conèixer com es gestionen els nostres diners, difícilment trobem els mitjans per exercir-lo. És per tant una obligació de l’administració la de gestionar amb total transparència i màxima eficiència els diners públics, rendir comptes i, en cas que es detectin irregularitats, exigir les responsabilitats que calgui a aquells que els hagin utilitzat de manera fraudulenta.

Mentre això no passi, no admetrem de cap manera que aquells que intenten exercir els seus drets siguin castigats per la justícia. És el cas de Marta Sibina i Albano Dante, periodistes de la revista CafèAmbLlet que, després de difondre per internet la seva investigació, han estat condemnats per un suposat delicte contra l’honor de Josep M. Via, un dels protagonistes d’aquesta dubtosa trama.

Per sort, no estan sols ni tallats, som CafèAmbLLet!

Reduïm el dèficit, però el democràtic!

Jordi Morales Valldepérez — Thu, 26 Jul 2012 14:11:00 +0200

Han passat més de 2 anys des que el govern Zapatero aprovà el Reial Decret llei 8/2010 de mesures per a la reducció del dèficit. El mateix temps que fa gairebé des que va prendre possessió el Govern Mas amb la intenció d’acabar amb la insostenible despesa del Tripartit i portar a la recuperació econòmica al país. Mentrestant, canvi de govern a Madrid. 3 governs, 3 partits, però un sol diagnòstic – hem viscut per sobre les nostres possibilitats – i una mateixa recepta: l'austeritat.

La premissa bàsica és que, obviant experiències històriques com la del New Deal, no hi ha alternativa. Amb independència de la conjuntura econòmica i social de cada territori, i de la innegable solvència d’uns estats que, amb menor o major mesura, sempre gaudiran d’ingressos amb els que afrontar les seves obligacions, cal reduir el dèficit. I cal fer-ho ja. Així, amb el pacte d’estabilitat i creixement com a full de ruta, i independentment de la teòrica ideologia dels partits al govern, cal que tots els malalts de la zona euro segueixin el mateix tractament: retallades en serveis públics bàsics, congelació de pensions, augment d’impostos, reforma laboral, reducció de salaris i prestacions... Una cura però, que, com s’ha demostrat, no obté els efectes pal·liatius que se li pressuposen i sols fa que agreujar la salut del malalt. Així, 2 anys després, les elevades taxes d’atur del nostre país no mostren signes de davallada. A l’Estat Espanyol, la mediàtica prima de risc segueix creixent en la mesura que decau la confiança que respecte l’economia espanyola mostren els omnipotents mercats. En definitiva, mentre els ciutadans patim les conseqüències de la crisi i de la forma d’afrontar-la, els indicadors macroeconòmics no milloren malgrat la duresa de les mesures imposades a la població.

Quina raó de ser té doncs la recepta de l’austeritat? És cert que no existeixen alternatives?

Son nombrosos els economistes i intel·lectuals que, des de diferents àmbits i punts de vista, han aixecat la veu contra aquestes receptes. Des del premi Nobel Paul Krugman, titllant l’austeritat espanyola de “sense sentit”. Fins a la doctora i teòloga d’inqüestionables hàbits, coneixements i benvolença, Teresa Forcades, qui denunciant la manca d’ètica del capitalisme actual, fa una crida a la vaga general indefinida.

Percepcions individuals a banda, el que avui en dia és una evidència és que Espanya no podrà pagar mai un deute que equival a quatre vegades el seu Producte Interior Brut. Ni retallant fins a l’extrem, ni buscant mesures alternatives per reduir el dèficit, l’estat espanyol no pot fer front al seu deute. Però quin és l’origen d’aquest deute que ens ofega? Segons dades oficials, el 40% d’aquest deute ha estat originat per Administracions Públiques i famílies, el 60% restant per empreses i bancs. Una composició del deute que no sembla correspondre’s amb les exigències que des dels poders públics s’imposen als diferents sectors de la societat implicats en la crisi. Perquè, qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats? Les famílies mil·leuristes que fan mans i mànigues per pagar la hipoteca i no ser desnonades, o els directius de bancs que han fet esfumar milers de milions d’euros en les seves aventures especulatives? I els polítics impulsors de projectes faraònics que el temps ha demostrat com inútils?

Són moltes les qüestions que sorgeixen i que porten a la conclusió que estem en una situació de dèficit. Si, però no sols pressupostari. Estem davant d’un creixent dèficit democràtic, d’una pèrdua de la sobirania de la població cap a uns poders financers amb interessos cada cop menys ocults. Una pèrdua de sobirania que es manifesta en forma de retrocessos socials, incompliment de promeses electorals, reformes constitucionals sense plebiscit, enduriment de les lleis i, en definitiva, de reducció de la qualitat de vida dels ciutadans mentre polítics i banquers segueixen gaudint de tots els seus privilegis. Un dèficit democràtic impulsat des d’unes esferes europees que, originàriament, ja presenten importants mancances democràtiques al atorgar a l'única institució d’elecció directa pels ciutadans, el Parlament, uns poders limitats i subordinats a altres institucions com la Comissió o el Consell, ambdues mancades de la legitimitat democràtica que atorga l’elecció directa per part dels ciutadans però dotades d’amplis poders sobre aquests.

Davant la manca d’efectivitat i legitimitat de les mesures anticrisi i el creixent dèficit democràtic en que estem immersos, que ens queda? Quina és la sortida? Que podem fer?

La mobilització sembla ser l’únic camí. És necessari que la població perdi les pors, prengui consciència dels seus drets, i exigeixi per tots els mitjans el seu respecte per part d’uns poders públics que, implementant mesures antisocials sense consultar-nos i perseguint i reprimint a aquells que aixequen la veu contra la veritat oficial, han demostrat sobradament que els ciutadans no som la seva prioritat.

No volem fer-nos càrrec d’un deute il·legítim, tampoc perdre uns drets econòmics i socials que, després d’anys de lluita per assolir-los, han estat la base del creixement i el benestar al vell continent.
Sols a través de la mobilització, la sobirania tornarà en mans de la gent i podrem definir a aquest sistema com quelcom semblant a una Democràcia.

Encallats en l’austeritat de la discòrdia.

Jordi Morales Valldepérez — Thu, 26 Apr 2012 09:46:00 +0200

En el Ple del parlament de l’11 d’abril, el President Mas va argumentar que, sense les retallades, naufragaríem com el Costa Concòrdia. Un escenari apocalíptic que dista molt del petó romàntic que l’endemà de Sant Jordi protagonitzava a la portada de la Vanguardia.
En altres paraules, i instantànies conjugals a banda, semblava voler dir que si no complim amb l’objectiu de dèficit que estableix Europa, els mercats desconfiaran i ens faran pagar un interès massa alt pels préstecs que necessitem. Però qui són els mercats i a qui representen? Són els que amb la complicitat o negligència dels polítics ens portaren a la situació actual? Son ells els dipositaris de la sobirania i els últims beneficiaris de la representació parlamentària?
Dues setmanes després, a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament, els números 1 i 2 del Departament d’Empresa i Ocupació emplaçaven als joves a emprendre (sense especificar d’on treure el crèdit) o marxar a Londres a aprendre anglès enlloc d’indignar-se. Un bon consell si es té en compte com el Conseller d’Interior pretén combatre la resistència pacífica dels manifestants.
Mentrestant, entre d’altres, càrrecs convergents com el President del Consell Comarcal del Baix-Ebre, Lluís Solé, es pujà el sou un 75% fins als 42.000 euros anuals (BOP Tarragona del 28/07/2011), i Josep Prat, president de l’ICS, ha de dimitir com a Director General d’Innova degut a la denúncia de la CUP de Reus mentre cobrava prop de 300.000 euros anuals (ELPAIS 11/04/2012). Sembla doncs que els esforços que demanem a uns joves i grans que res han tingut a veure amb els desencadenants de l’actual situació, no es corresponen amb les actituds d’una classe política que, tot i tenir més instruments de decisió i influència sobre la crisi, no acaben de trobar la forma d’incidir-hi.
Els ciutadans de Catalunya seguim encallats dins al Concòrdia però la prioritat del nostre Capità i dels precedents no passa tant per salvar-nos com per satisfer uns interessos gens transparents. Convindria que si, per manca de solucions alternatives o de voluntat política, no es veuen capacitats per salvar-nos, abandonin el vaixell abans que acabem tots ofegats.