Blog Jordi Miquel

Que passa a València? Crònica d'una revolta - per ENRIC IBORRA escriptor i professor a l’IES Lluís Vives de València

Jordi Miquel — Fri, 24 Feb 2012 12:19:00 +0100

El problema de la llunyania és que, segons quins successos que ens agafen a contrapeu, sense avisar, semblen sortits d'una història de l'àvia en temps de la postguerra.

Aquesta no és, exactament, el mateix cas. D'una hora lluny es veia que les retallades causarien danys. A poc a poc, la gent s'adona que, la crisi financera, la pagarien els qui no en tenen cap culpa.

Fins i tot des d'aquí, de la llunyania estant, era clar -no ahir, ni les eleccions passades,- ja fa anys, que el caldo de cultiu començaria a bullir i esquitxaria. Però és aquí, al Vives de València, on tot ha canviat. On una generació que, molts acusen de passiva, no segueix l'exemple dels que durant 30 anys han callat i han anat fent girar la bobina, fent veure que hi havia llum al final del túnel.

Encara que voldria escriure un article, el meu seria una reflexió i no una crònica. És per això que, m'he permès el luxe de posar ací el testimoni, en primera persona, de l'Enric. Una crònica colpidora, explicativa i que dóna moltes respostes a la realitat que, una vegada més, la majoria de mitjans s'entesten a tergiversar i amagar.

La revolta del Vives

dissabte 18 de febrer de 2012

Un alumne, Miquel, em pregunta per què no dic res en la serp blanca de les mobilitzacions que estan duent a terme els estudiants de l’IES Lluís Vives. Li conteste que no pensava fer-ho, perquè tant els mitjans de comunicació com la xarxa se n’estan fent ressò i jo poca cosa puc aportar-hi des d’un bloc literari. Ràpid de reflexos, em va assenyalar, en to de retret, que no tot ha de ser literatura. He de reconèixer que em va encertar el punt feble.

Abans de dir alguna cosa sobre aquestes mobilitzacions, voldria explicar-vos dues característiques del Vives, que ajudaran a entendre una mica el que està passant a tots els qui no treballeu o estudieu en aquest centre. La primera és que la majoria del seu alumnat és molt bo acadèmicament. És intel·ligent i responsable. Tot plegat fa que reaccionen de seguida contra les barbaritats que altres troben normals o secundàries. L’altra característica, decisiva, és que el Vives està situat en un dels punts més cèntrics de la ciutat de València, al costat del carrer Xàtiva, enfront de l’Estació del Nord i de la plaça de bous. Això vol dir que qualsevol “incident” que ocorre al Vives té un ressò immediat. Si de tallar el trànsit es tracta, l’emplaçament de l’institut és senzillament immillorable. Tallar el trànsit al carrer Xàtiva significa crear en un no res el caos circulatori al centre de la ciutat. Les xarxes socials han fet la resta.

Sóc testimoni que tant la directiva del centre com el claustre de professors han tractat de frenar els alumnes des del primer moment, demanant-los que no porten a terme cap acció que no siga estrictament legal, que eviten qualsevol enfrontament amb la policia i que no tallen el trànsit. Els alumnes, però, pensen d’una altra manera i no han fet cas d’aquestes recomanacions. En una reunió entre professors i alumnes per tractar aquesta qüestió, una alumna va dir que les mesures estrictament legals que proposàvem no eren efectives i no molestaven. No va dir, però ho va deixar a entendre, que ells sí que sabien el que s’havia de fer. Avui, el New York Times s’ha fet ressò de la seua protesta.

En la mateixa reunió se’ls va indicar també que la jornada escolar s’havia de respectar i que no es podia pertorbar amb cap mena d’acció reivindicativa. En aquest punt els alumnes han obeït. S’han dedicat a tallar el trànsit després de l’última classe, acabada ja la jornada escolar, a tres quarts de tres. Hora punta.

Ja sabeu el que ha passat al llarg d’aquesta setmana. Caos circulatori al centre de València, alumnes colpejats i agredits, detencions, denúncies i amenaces. En un exercici de fantasia que hauria fet les delícies de Walt Disney, l’autoritat competent ha justificat l’actuació policial de dimecres passat pel fet que un estudiant «la emprendió a mordiscos y zapatazos contra un agente». Una altra agressió, sembla, és que a un servidor de l’ordre li va volar la gorra del cap enmig de la trifulca. «¡Mi gorra! ¡Mi gorra!», cridava enfollit, com si li hagueren arrencat la pell.

L’actitud del professorat no ha impedit que la conselleria pressione cada dia a la directiva del centre, com si fos la instigadora de la revolta dels estudiants. Des de la conselleria no poden acceptar ni comprendre que els alumnes hagen pres pel seu compte una sèrie d’iniciatives que s’escapen de les vies habituals, i que per això mateix són menys previsibles i més incontrolables. Sembla que van a per la directora. Una altra perla: la conselleria ha exigit a la directiva que retire les tímides pancartes que s’han penjat contra les retallades en el sistema educatiu. Es veuen des del carrer Xàtiva i per aquest carrer passa molta gent a qualsevol hora del dia.

Ara, quan sóc a classe, tinc davant alumnes que han estat colpejats i denunciats, i que hauran de presentar-se a un judici. I que la denúncia els la van portar a casa a les dotze de la nit. A pesar d’aquesta política d’intimidació, continuen actuant de la mateixa manera. Més que l’actuació policial, que era d’esperar, m’ha sorprès la reacció dels alumnes, que no s’han acollonit gens i que han demostrat una capacitat d’indignació que alguns no comprenen, perquè no saben ni el que és.

És clar, ara ja no es tracta només dels alumnes del Vives. La porta de l’institut s’ha convertit en un punt de concentració per a improvisar manis i concentracions. És difícil pronosticar com evolucionarà tot plegat. L’1 de març comencen les mascletaes a la plaça de l’Ajuntament, també al costat de l’institut. El merder pot ser considerable.

Alguns s’han mostrat estranyats per la persistència i la tossuderia d’aquesta protesta. Un comentari habitual és que els alumnes estan “disparats”. La veritat, no sé de què se sorprenen. A mi em retallaran el sou, però al pas que anem els joves no cobraran un sou en la seua vida. A no ser que emigren. O que es revolten.

Imatges i text extrets del bloc "La Serp Blanca" d'Enric Iborra

El cafè, tallat! I el tallat...descafeïnat de màquina!

Jordi Miquel — Sun, 05 Feb 2012 23:01:00 +0100

Algú va dir -i si no ho va dir, ho diré jo-, que tallar el cafè amb líquid de bestiola, fos tan sacríleg com afonar un poema de l’Ovidi, que avui faria 70 anys, en la mateixa tinta tarquimosa amb la que es va escriure la constitució espanyola.

Dit això i feta ja la necessària, però mai prou matinera depuració del lector castís, em plau relatar al meu lector predilecte -aquell que em llig-, el que em sembla serà la beguda triada per a fer-nos engolir les postres de la crisi. Un lliurament que, si fa no fa, serà més àcida i més populista, si encara fos possible, que el ja famós, inefable, insuls, estèril i draconià: “café para todos”.

La novella beguda, digna de peixets barbuts i de ministrables eterns calbs i coneguts, és el summum del sistema autonòmic Ibèric i, de manera paradoxal, el ´tancat per defunció’ del des-jacobinisme lleuger, que ens anaven venent a cop de brida amb safanòria, pal i filet.

Llavors, per què cal explicar un cosa que, a cegues i a les palpentes, ja és molt semblant al que, tots els qui patim massa, la portem criticant fa democràcia i mitja?

Doncs, per què abans, el cafè, que venia de la ‘central lletera’, ja portava l’etiqueta i reconeixíem, com a bons abajocats, la denominació d’origen. Ara, malauradament, la tradició cafetera s´ha estès, més enllà de les antípodes del poder fins arribar a les nostres comunitats autònomes feudals, símbols de la riquesa i la grandesa de l’estimat estat, en el nostre cas, benzina i cendra del nostre futur.

Amb la victorià de la “doctrina del xoc” i exhaurit l’anterior model cafeter de mescla, torrat i repartició, han hagut d’inventar un de nou. Un nou nom per a la criatura on les paraules “per” i “tots” ja no tenen cabuda. Més enllà de la incongruència semàntica que posaria de manifest, per la dificultat real que representaria, plantejar aquest mot a una majoria cremada i carregada de raó. Fora difícil que se sentira identificada amb l’organització d’aquest bateig de foc mancat d’aigua.

Per tant, han recorregut a donar la beguda i a esperar que li posem nom. Per què no? Hem pensat la bona gent de la terra. I mentre alguns ens dediquem a posar-li nom i cognoms, per evitar que la gent perda el compte de cafès i til·les que s’estan prenent, els nostres comercials locals, representants de la democràcia xurro que nomes es pot anar dispensant a tisorada, ens van donant el primer tast, d’aquest estrambòtic esmorzar.

I qui en té la culpa? -Es fàcil! Diuen els bons majoristes del pensament liberal, que posen d’exemple tots aquells que trien l’esmentat àpat, com qui decideix fumar-se un cigarret a la terrassa del bar, malgrat els contraproduents efectes per a la seva salut i la dels altres. Ells, els mecenes, han d’obviar que al bar, no hi ha res més que cafè tallat i porres per triar.
Però, -deixem aquests ‘minusculs’ detalls a un costat-, la diferència és que, aquest cafè, es tallat amb la mala llet de qui no té ànima. No es pot servir sense l’inestimable ajut d’aquells qui el compren a granel nacional, per fer-ne després les seves marques pròpies de distribució, carregades de vitamina i seny, a nivell regional.

Només cal posar-li una bona etiqueta, amb un logotip ben cridaner, reconegut per tot aquell que, ja fa anys, en pren diàriament a ca l’Enric o al bar de l’Artur, mentre fa filera, al seu lloc perenne, a la cua de l’atur...i fet i fet, el producte ja no és un tallat, és un descafeïnat de màquina, passat per l’adreçador del visual i la torradora de lo comarcal, maquinat per a fer-nos oblidar el seu amarg tast, però...qui és capaç de llevar-se en aquest país, sense una bona tassa de cafè?

La "Vergonya" de la Diada i els "Acomplexats" d'Arenys

Jordi Miquel — Sat, 19 Sep 2009 16:36:52 +0200

Tant La Diada, amb manifestació independentista inclosa, com la consulta a Arenys de Munt ha donat lloc a accions i, sobretot, a reaccions de diferent índole. No es pot demanar més a una setmana que, de ben segur, passarà a la història per haver estat una celebració del que, amb certa inexactitud, anomenem democràcia.

Ara, ja amb la botifarra digerida, ens podem dedicar a rellegir tot el que el Circ Màxim mediàtic ha donat de sí.

Els mitjans de comunicació tradicionals, tal com els polítics qui hi apareixen són, cada vegada més, baròmetres incorrectes de l’opinió pública. Com hem pogut observar aquesta setmana, l’obsessió d’alguns per crear opinió o per refermar les velles amarres, semblen denotar un cert neguit que els transforma en els eternament acomplexats pendents que no els prenguen el seu lloc a l’esmentat circ.

Açò ja no hi ha “cristo” que ho pare! I no em referesc només a les iniciatives que estan sortint per fer una consulta conjunta entre diversos municipis el Dia de la Constitució. No. Em referia als desdoblaments de personalitat que s’han produït. En molts casos, fins i tot, sorprèn que aquells als qui se’ls desdibuixa la identitat són, casualment, els que menys complexos deurien tenir, sobretot els més propers al tema.

Vicent Partal ja va denunciar el dia desprès de la manifestació el poc rigor informatiu que presentaren alguns mitjans sobre el tema de la cantant Noa i la Diada. I amb molta raó! Jo, de lluny estant, vaig seguir la Diada "on-line" (trist, si, però educatiu si més no) i vaig tenir oportunitat de veure no només el resultat (que no sempre és el més important) sinó l’evolució mediàtica.

Les primeres notícies de la Diada arribaven justament de la mà del Partal, via Vilaweb. La notícia era sobre la polèmica actuació de Noa, la cantant d’origen Israelià i les protestes que havia suscitat tant al sí del govern tripartit com als moviments anti-guerra. Segons la descripció de Vilaweb a allò anunciat al seu vídeo: "La cantant és majoritàriament aplaudida, però un centenar d’assistents l’han xiulada i han mostrat senyeres palestines durant l’acte commemoratiu de l’Onze de Setembre". El titular a la web era "Noa canta sense incidents importants i elogia Catalunya". Al cap de més o menys una hora surt l’actualització del Diari Avui que ja començava a escalfar motors contra als "boicotejadors". El diari, si més no i amb respecte a l’objectivitat, haguera pogut definir l’acció d’aquests manifestants com una protesta. L’ús de la paraula boicotejar en aquest context és semblant a dir que es va intentar "neutralitzar l’acte" quan tant el "correu intern secret" (de la Plataforma contra la Guerra) que circulava a les webs pro-Israelianes com a alguns mitjans, demostrava que els manifestants de la plataforma Anti-Guerra (en cap lloc parla d’ICV) volien fer sentir la seva opinió (i aquí no em posaré a jutjar, amb la facilitat i fal·làcia com han fet alguns), si les declaracions de Noa eren apropiades o no. Cadascú és lliure d’anar al blog de Noa o de buscar les declaracions que aquest és tot un altre tema més complex.

En cap cas el comunicat dels "anti-Noa" no demanava xiulets ni crits (de fet demanava de forma especifica tot el contrari: silenci i no xiular), encara que en van haver de xiulets i algun que cridava. Els seus manifestants nomes havien de girar-se d’esquena i ensenyar palestines en senyal de protesta. Molts van seguir la premissa, tal com demostra el vídeo de Vilaweb. Però vet aquí, que per a el diari Avui allò era una "crisi diplomàtica" i va merèixer un titular d’èxtasi quasi sionista "Inciativa posa en ridícul la Diada" a tota pàgina amb foto inclosa. Podríem denominar aquest exemple com: "La portada de la vergonya", acompanyat d’altres individus que s’apegaren a roda, com és el cas de Josep-Lluís Carod-Rovira.

De la vergonya? Per què?, es preguntaran. No em referia només a l’ús de la paraula per part de l’Avui, sinó la poca o nul·la atenció que dedicaren durant al dia a un fet, que si fa no fa, deuria ser d’igual interès per a un periòdic com l’Avui. La manifestació on Joan Laporta, President del Barca, però també humà a títol personal, va encapçalar juntament amb el bo i el millor dels intel·lectuals independentistes. Però no, aquesta històrica intervenció de la societat civil en política no era d’interès nacional. Només quan els polítics, i segons quins, fan al·lusions significatives dignes de ser escrites en paper per al W.C. són prou significatives per a entrar en portada. De res serveix que mitjans internacionals i fins i tot webs com Yahoo-Canadà li dedicaren espai. Si els mitjans internacionals li dediquen una part, no seria just que aquest fet poguera ser considerat portada per tal com succeeix en terreny propi? Doncs no. Partal i tots els que esperàvem aquesta portada ens vam quedar amb les ganes. Per a l’Avui aquesta notícia només tenia un lloquet a dins el paper i una columneta més avall a la seva web.

Potser seria recomanable que algun dia els redactors de notícies com Lluís Bou, l’il·lustríssim 'ridiculitzador' de diades, intentaren diferenciar els periòdics dels 'seus' diaris personals. I és que al periodisme, com a moltes altres professions, es fa un ús excessiu del narcisisme, tant si és qüestió d’estat com si és personal. Què més dóna? L’important és que l’Avui, com molts altres mitjans tradicionals, continua perdent mercat entre els seus lectors habituals a base de mantenir un criteri editorial tan rigid que quasi no es pot ni doblegar el paper amb que s’edita. Em pregunte on escriuran els Bous d’avui les corregudes del l’endemà...

I és que tots no gaudim de la mateixa importància ni ressò mediàtic (i/o eloqüència) perquè els periodistes ens facen tant de cas com al Sr.Carod Rovira, que es va lluir amb la declaració de La Diada: “Estem posant Barcelona en el mapa internacional de la judeofòbia i, al pas que anem, aviat competirem amb Teheran (sic)”. Algun dia, si té l’oportunitat, s’agrairia que el "Sr.Rovira de Teheran" s’informés abans de voler emular les Maragallades del seu ex-president -que eren úniques- quan deixava anar una de les seves perletes. Si algun dia es molesta d’informar-se abans de clavar la pota, a molts ens deixarien de xiular les orelles cada cop que el sentim parlar. Mentre és cert que l’estat d'Israel és el "gran enemic" del govern Iranià, no ho és de la població jueva. A l’Iran hi ha, aproximadament, uns 25.000 jueus. I a Tehran, justament, n’hi ha una de les mes grans concentracions. També és un fet que és impossible entrar a l’Iran amb un passaport “made in Israel”. El que no és una aproximació, sinó un fet, és que els judeo-iranians estan protegits per la constitució iraniana. Malgrat els seus draconians mandataris, Iran és un país que respecta els jueus i, a més a més, és el país musulmà que compta amb l’índex més alt de població jueva. Més encara: té legislació especial que dóna certs privilegis als fills d’Israel, com per exemple consumir alcohol, una acció que a un iranià no-jueu li costaria la presó i algun que altre clatellot. Així que la pròxima vegada que el molt clava-potes Vicepresident de la Generalitat es vulga erigir una efígie al multiculturalisme, cal que recorde l’estima que el poble jueu li té al Rei Cyrus, fundador de l’imperi Persa i el governant que va salvar als Jueus dels Babilonis, perquè desprès pogueren tornar a Jerusalem i erigir un segon temple de culte a la seva religió.

Per altra banda, és d’especial interès comprovar com els mitjans estatals no tingueren cap complex en explicar on estava i què feia Joan Laporta amb pels i senyals l’11 de setembre, en comptes de maximitzar fets a nivell portada, que per a molts només havien estat detalls, correctes o no, de la Diada. El més significant d’aquesta data era, a jutjar per tots els mitjans del món, menys l’Avui, la manifestació independentista a la que Laporta i 30.000 persones hi van acudir. Ells, els espanyols, ho van posar en portada (si més no digital) i ho van contar amb totes les lletres. De fet, em va sorprendre la facilitat (i dubtosa objectivitat) amb que el diari esportiu Marca descrivia els fets aixi:

Joan Laporta muestra su cara más independentista
Por la mañana realizó la ofrenda floral a Rafael Casanova.
Luego fue a otro acto a la Ciudadela. Y por la tarde se manifestó bajo el lema: “Queremos un estado propio”.

Veritat que no és difícil? Simple, el concepte queda clar i al detall, car després venen l’article i els comentaris. Però està clar que el titular de Marca no aguanta la comparació amb, per exemple, un diari esportiu català com l’Sport, que donava a la notícia un titular que podríem definir com a mínim d’acomplexat i com a màxim de manipulador:

Laporta, al frente de la 'Marxa Pro Catalunya'
Tal y como anunció, el presidente del FC Barcelona, Joan Laporta,
formó parte de la cabecera de la manifestación pro Catalunya que se ha realizado en Barcelona

Note el lector que ni al titular ni al subtítol de la notícia l’Sport s’atreví a escriure la paraula "independència". “Marxa Pro Catalunya” Senyors de l’Sport?

-Sí, de fet creiem que tota la diada era pro-Catalunya, però potser ens equivoquem. Per això desvirtuem el significat de la manifestació, les intencions del president del club, al qual llepem el cul i de pas intentem donar bona imatge a la resta d’Spain.

Resulta que, ara, el diari reaccionari, gramaticalment nefast (en castellà) i amb traducció automàtica del Google (en català, també nefasta) amb editors dignes de Las Provincias a l’època de la inefable subdirectora Maria Consuelo Reyna, pretén ser l’essència de l’objectivitat.

S’han tornat, l’Sport, de cop i volta, un diari objectiu i respectuós? Res a veure, llavors, amb la mala bava que exhibeixen els seus redactors quan es dediquen a cardar de valent per falta de notícies. Una cosa és donar informació a una afició i una altra ben distinta és que un diari tan sensacionalista com l’Sport ens sorprenga per la seva falta, ja no de collons, que no en té, sinó de rigor informatiu. Aquest fet el podríem denominar com a: colitis informativa.

Passem ara a la consulta d’Arenys. Si periòdics com l’Sport no volen mesclar "esport i política" o volen donar la sensació de que la cosa no va amb ells, han d’aprendre de genis com Miquel Iceta, que el dia de la consulta a Arenys ens va il·luminar a tots amb unes declaracions pròpies d’un que s’acaba de despertar després d’un coma , afirmant que: la consulta d’Arenys "no és la millor manera" de defensar l'Estatut.!?!?!?! Quo vadis, galifardeu! Qui parlava de l’Estatut a Arenys? Quan va ser la manifestació pro Estatut?, L’organitza el PSC? i ... va tenir menys èxit que la de la Falange? Qui vol un Estatut quan ha anat a demanar un estat? Ara resulta que el senyor Iceta no nomes vol fer de polític sinó que està buscant una columneta a l’Sport. Segur que li poden oferir un lloc al costat del José Luis Carazo.

Llàstima que a ca’n PSC no entenguin el que està passant.Ara, titllant CiU d’independentistes reaccionaris, Iceta no ha fet més que millorar la imatge de CiU, que jeia un poc compromesa, amb el -fins fa poc- silenci sobre el tema d’Arenys.

Uns i altres han seguit el codi no escrit de respecte a la "llibertat" informativa i d’expressió. Fan de l’estatus (o estatut) quo el seu valor més preuat. El que no es dignen en entendre o pot ser en acceptar és que estem en evolució continua. Ni vergonya ni complexes. El que funcionava ahir potser ja no serà vàlid l’endemà. Cadascú ha tirat pel dret com ha volgut i ja els hauran de perdonar. Nomes són mitjans de comunicació i polítics que veuen propera la seva desaparició.

Jordi Miquel, Londres 11/09

“EL JUEVES”, SUPLEMENTO SEMANAL DE “EL MUNDO” QUE SALE LOS MIÉRCOLES

Jordi Miquel — Fri, 04 Sep 2009 16:05:39 +0200

Llegint, aquest estiu, una de les últimes entregues de la renaixent revista satírica estatal de renom, el Jueves, número 1683 del 19-25 d’ag. del 09, potser se li haja passat l’editorial a algú. Això pot ocórrer degut a dues raons que, a més a més, són complementàries: que va curta de contingut, com també de gambals.

L’editorial -com també la contraportada- va “dedicada” integrament a ETA. La portada reflecteix, en lletres dimensió Din-A3, un missatge (“METEROS LAS BOMBAS POR EL PUTO CULO”) amb el que malgrat estar d’acord de base (el no ús del terrorisme per defensar les llibertats d’un poble), no crec que ha de ser propi d’una revista que hauria de representar la superioritat de la intel·ligència sobre la violència. És un bon senyal que la revista no perda la seva acritud i al mateix temps mantinga també l’originalitat coincidint amb el nivell intel·lectuals dels seus lectors. Per això, potser, em sent estúpid. No perquè la portada vaja dedicada a ETA, sinó perquè la sàtira és, al meu parer, una eina per a criticar amb estil sense caure en el periodisme barat i apocalíptic de periòdics com El Mundo. Jo, que sóc un confessat lector d’El Jueves, sempre havia pensat, encara que amb sospites de caire polític, que la revista mantindria la sàtira per damunt de models ideològics. En altres paraules: la decepció d’aquest lector és gran i sembla confirmar la premisa que la “pàjara” estiuenca a la premsa “seriosa” es fa extensible també a les revistes satíriques.

Nomes així, s’entén que l’editorial d’aquesta setmana, s’assemble més a un pamflet de la FALANGE-JONS d’Arenys, que a una revista de fluida prosa, anteriorment coneguda com a quasi anàrquica i, ara, destapada com el que és: una altra versió dels anomenats mitjans pseudoprogres. (Vid. La Sexta, El Periódico, El País...).

Els atemptats d’ETA a Mallorca i d’arreu, ni mereixen el meu respecte ni la meva admiració. Més aviat incrementen, si és possible, la meva animadversió per un grup de pistolers que han perdut tant el Nord, quan s’han oblidat de mirar cap a Irlanda, com també el Sud, quan obvien les “altres nacions” oprimides a les quals alguna vegada han esmentat en els seus comunicats buscant simpaties de les què no gaudeixen.

Però, l’editorial d’El Jueves, d’aquesta setmana és, com dirien els andalusos, “pa eshá de comé a parte”. Ridiculitzar a l’ETA? Perfecte. Enverinar la sàtira amb còpies barates de discursets polítics massa sobats per criticar a una banda que ja de per si fa el ridícul és, per a mi, caure en la banalitat de ser un mitjà més dels que s’apeguen al carro.

Unes preguntes als redactors de la “perleta”: és normal fer vostre el reial discurs de “seguiremos dándoles en la cabeza”... quan està comprovat que després de cada cap tallat li creix un altre a la hidra? Encara aniríem més lluny: és raonable des del vostre punt de vista? I, sobretot, és recomanable? Personalment pense que NO. He vist moltes maneres de ridiculitzar i criticar el terrorisme tant a El Jueves, com a d’altres mitjans estrangers. No és necessari fer ús d’un discurs tan pobre de contingut per sortir a la foto de “els bons” quan se suposa que sempre heu (el Jueves) estat per damunt del be i el mal. Això, o ara resultarà que per poder cagar idees, aquest estiu, la revista en qüestió es nodreix d’inspiració amb la pràctica de reciclatge d’idees, via copròfaga, del vesant més ranci del nacionalisme espanyol.

La solució que defensa l’editorial al final d’ETA és: que ells (ETA) tant com “los que les apoyan, les amparan, no condenan sus crimenes, les justifican” necessiten follar més. Traducció per a no iniciats: “O estás con nosotros, o eres parte del contubernio judeo-batasunero-masónico”.

Aquest apartat en sí, no mereixeria tota una rèplica, si no fos perquè les animalades, més característiques de la política institucional made in Rubalcaba, que d’hàbil sarcasme, no paren de succeir-ne a l’esmentat escrit: “El otro dia un dirigente del PNV volvió a pedir diálogo para acabar con el “conflicto”, como si con esta pandilla de cafres se pudiera dialogar algo!”(sic)

Clar que no podem dialogar! I ara? De que serviria? Calla home, calla!. Ni que ara volguérem una cosa com la pau! Algú li serveix de res? Com guanyarien els nacionalistes espanyols les eleccions si no fos per ETA? Què farien les empreses que exporten armes en blanc i negre? I els seus treballadors? Ens trobaríem davant una ERE de ETA al gremi armamentístic? Terroristes!

Què es podria aconseguir intentant la via del diàleg ¿que passés com a Irlanda? On, els seus particulars Otegui (Martin McGuiness, ex-numero 2 de l’IRA) i Mayor Oreja (Ian Payslei, nº1 dels unionistes reaccionaris), han aconseguit reunir-se i muntar un govern de coalició adobat amb una maquiavèl·lica pau? Que farien llavors El Jueves? De què coi parlarien a l’estiu? De les vacances “austeres”del Rei a Miravent? Això, només dóna per a un número (ja publicat). Per què no parlem d’astuts i d’estatuts? Sense deixar de banda ETA, per què no deixem de banda la mediocritat i el populisme barat? La política, per molt que estiga de vacances, aquest any s’ha lluït, no? Que passa amb el tema de l’estatut al Constitucional? Ni rastre! Però com diu l’escrit “Para que vas a negociar con estos mafiosos” (ETA)? Per a res! No hi ha necessitat! .Jo, de fet, cada cop que torne al Mediterrani reconec que no seria el mateix sense l’emoció de saber si ETA em farà volar pels aires, ja que els preus d’Iberia s’han pujat als núvols, fins al punt que podria estar d’enhorabona si em tocara “volar” amb totes les estratègies guerrilleres d’aquest estat i els seus mitjans, que 50 anys després, segueixen sense donar resultat.

Parlar de negociació i de pau, sembla que interessa poc a aquells que estan necessitats de la benedicció tant governamental com del PP.

Ara, la recepta proposada per la revista per solucionar el contenciós, (a part que els cal follar més) seria, segons el redactor “Que estos dirigentes (PNV / nacionalistes / independentistes) congelen cualquier reivindicación independentista”. El que voldria dir que el PNV és culpable d’incentivar ETA indirectament en demanar la independència. Ergo, és per això que ETA no para de matar. No és així? O millor encara, si TOTS els independentistes pararem de demanar la indepèndencia, pot ser llavors, ja no hi hauria necessitat de diferenciar entre terroristes i independentistes. Llavors, tot solucionat de manera correcta: bons i dolents polaritzats celebrant el triomf del pensament homogeneizat!

Estic totalment d’acord! A veure: Què va passar l’últim cop que el PNV posà l’independentisme al congelador!? Tiren d’hemeroteca senyors, si encara ho necessiten. Passen i vegen què va succeir quan el PNV tirava “por fueros más constitucionales”!. És a dir, quan al costat de CiU li oferiren el cul a Aznar i li donaren pel darrere a la resta d’Ejpanya, en un emotiu menage a trois, que potser un dia -no molt llunyà- podrien tenir la idea orgàsmica de tornar a recrear.

Sembla que la calitja i la xafogor han afectat la lucidesa, no només dels dibuixants, sinó també de l’editor/editors. De fet, l’editorial sembla haver estat segrestada, no per un jutge, sinó per la maquinària propagandística de Sa Majestat. Supose que és ironia del destí, que de tots els mitjans fos El Jueves el qui estigués més en la línia amb les declaracions del Borbó. Trist, però vertader. Serà que “aquél que, por afán de protagonismo, critica al Borbón, suele ser de su misma condición?”

Terrorisme és el preu que hom deu pagar per l'Imperi. Si no desitgeu pagar aquest preu, heu de renunciar a l'Imperi.
PAT BUCHANAN, Where the Right Went Wrong.

Londres, 09/09

Camps i la corrupció al PP

Jordi Miquel — Sun, 02 Aug 2009 21:10:32 +0200

Un article de Salvador Llàtzer

El Tribunal Superior de Justícia valencià s’ha declarat avui, dimarts dia 21 d’abril del 2009 competent per assumir les investigacions del cas "Gürtel" en aquells fets que afecten al president de la Generalitat, Francisco Camps, i al secretari general del PPCV, Ricardo Costa, així com a altres dues persones del PP més, el Vicepresident del Govern Valencià, Víctor Campos, i l’ex-Cap del Gabinet de la Conselleria de Turisme i actual Cap de Protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret.

La causa venia catapultada des del Jutjat Central número 5 de Madrid, i havia estat inicialment establerta pel Jutge “estrella” Baltasar Garzón què s’havia inhibit per tractar-se de persones aforades. El fiscal sembla que ho ha admès a tràmit i ja es pot dir que es tracta de persones imputades, i no merament sospitoses.

La imputació és per delicte de suborn (això que el llenguatge jurídic dels espanyols anomenen “cohecho”): literalment la informació de la fiscalia diu: "recepció de donacions procedents d’algun dels imputats" en la present causa sense que, en el moment present i sense perjudici del que resulte de la posterior investigació, resulten "vinculats a una concreta activitat" de l’entorn de Francisco Correa. En concret Camps va rebre peces de roba de les botigues Milano per un valor de 4.700 euros, i de Forever Young per un valor de 8.073,5 euros, abonades per l’entorn de l’esmentat Correa. Clar, que a canvi d’alguna cosa. Doncs, bingo!, és el que esteu pensant!. O siga, a canvi d’afavorir una empresa anomenada Orange Market, la qual hauria rebut sucosos contractes, atorgats amb la mediació d’aquests representants del Govern Valencià, per un valor de 6.000.000 d’euros (és a dir 998 milions 316 mil de les antigues pessetes), xifra gens, però que gens menyspreable.

Fins i tot la cosa no queda en el “ja veurem”, perquè una de les persones imputades, l’empresària Isabel Jordan, assegura haver pagat una factura de 30.000 euros (4.991.580 de les antigues pessetes) a la firma Milano per uns vestits per al Govern Valencià.

Resumint: que aquests polítics valencians -entre ells el màxim responsable del Consell, Francisco Camps- que ostenten les més elevades responsabilitats al petit govern valencià, el qual controla, no obstant àrees com la sanitat, l’educació, l’espai radioelèctric i molts altres i, a més, disposa de molts milions d’euros per aquests assumptes i altres de més dubtosa factura i que dilapida com si açò fos el regne dels faraons d’Egypte en el seu màxim esplendor, resulta que els han enxampat en una situació bastant incòmoda, perquè ens han mentit descaradament dient que ells no havien comés cap delicte i, a més, diuen amb tota la prepotència i fatxenderia del món que no tenen per què donar explicacions ningú (ni a cap representant polític, ni a la premsa, ni al seu electorat, ni al públic valencià que és qui paga els seus sous, dietes, viatges, i altres menudeses) sobre favors i complicitats que asseguren sucosos negocis a amics, socis i aliats, convençuts que per molt grossa que la facen, els seus addictes i fanàtics votants els redimiran i recompensaran amb els seus vots. Si alguna vegada havíeu sentit a parlar de la quadratura del cercle, vet aquí un exemple immillorable, perquè estem davant de la realització d’una impossibilitat proclamada.

Però en tot aquest afer hi ha diverses coses que semblen altament sospitoses:
1) que el PP ha aconseguit que es trenque la unitat del cas enviant parts del sumari als jutjats del Tribunal Suprem, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana;

2) que el jutge-magistrat encarregat de la instrucció del cas, un tal Flor, va i resulta que és amiguíssim de l’il•lustríssim Paco Camps;

3) que el Tribunal de València sols jutjarà a aquests “4 magnífics” (Camps, Costa, Campos i Betoret) del delicte de Suborn, deixant de banda els delictes de Falsedat (ha mentit descaradament als ciutadans del País Valencià perquè deia que no coneixia al “Bigotes”, que es pagava els seus vestits, etc.) i Tràfic d’Influències, amb la qual cosa ha deixat –és clar- de ser Honorable.

i 4) que es negue a ampliar a altres personatges imputats a Madrid per saber de la connexió que existeix entre els “capos” Francisco Correa, Antoine Sánchez, Pablo Crespo i Álvaro Pérez “El Bigotes”, sí, sí... el “amiguito del alma” que digué que volia Fco. Camps “un huevo”, i el que li deia que “Quiero que nos veamos con tranquilidad para hablar de lo nuestro... que es muy bonito” i els polítics imputats a València.

Amb aquests 4 condicionants, res ens hauria d’estranyar que les coses tal i com les porta el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana no anaren com haurien d’anar i com caldria esperar que anaren. Si acabara tot així, no seria d’estranyar el que molts ja diuen que el “ "masqueamigo" De la Rua també el consideri "honorable" i acaben rient-se de nosaltres en la nostra pròpia cara”.
______________________________________________________________________
2 d’agost del 2009

Al Facebook teniu el grup: #JO TAMBÉ VULL VEURE EN FRANCESC CAMPS, FABRA I BARBERÀ A LA PRESÓ.#

Un opinador a “Público” (22/07/09) anomenat Josega:

“Aquest tipus de personatges mereixen un estudi. Són l’exemple fidel, el paradigma de la falsa classe mitjana (a fi de comptes són simplement petits burgesos) aparença, que sacrifica els principis i les idees a la imatge, l’hedonisme, el narcisisme, el maquillatge i l’aspecte. El seu déu no és el que diu representar el papa de Roma. El seu déu és la pose, el vestidet, la travilla, la sabata, la xaqueta cenyida a dos botons, la bossa de luxe encara que semble de mercadet, el rellotge aparentós (el de Costa és paradigmàtic) el cotxe de extra-luxe (ells sí el poden usar, Pérez Touriño, no) etc. En definitiva tot és fingiment, imatge, paraules grosses i fanfarria: això que encandila un sector social amb una edat mental d’aproximadament 13 anys. Tenen el futur garantit”.

25 d’Abril, Valencians i altres “gilis” de la terreta

Jordi Miquel — Mon, 11 May 2009 01:27:52 +0200

D’alguna manera cada any ens vegem més empantanats en la merda, idiosincràsia de la nostra identitat com a poble. Rebre el 25 d’Abril és trist, i més encara, a l’estranger. No solament pel simple fet de no poder acudir als actes que es fan a València, sinó perquè és un cop anual de realitat.

La merda és el substantiu que reben els partits polítics que, suposadament, representen als votants valencians que busquem la supervivència de la cultura, la llengua i, potser algun dia, arribar a assolir quotes d’autogovern majors. Ara, a més, els professors que utilitzen paraules tan tèrboles i malsonants com “aleshores’ i ‘gairebé”, són “gilipolles” ha dit, no fa massa, l’ínclit prohom del PP, Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i President de la Diputació de València.

Quan aquest molt deplorable alcalde de Xàtiva utilitza aquesta terminologia per referir-se als professors valencians que “envien els seus alumnes a manifestar-se”, no només els insulta a elles/ells. Quan parla el deshonrat de La Costera que “als professors pero no toich”(sic) cal “rematar-los” no insinua sols una amenaça a un grup o a els membres i simpatitzants d’Escola Valenciana. Alfonso Rus està atacant tots els valencians. Tots aquells que vegem en ell un mal educat, groller i descastat ens sentim insultats i avergonyits. Avergonyits que una persona com ell, ara que no fa massa ha passat la celebració del 25 d’Abril i la Batalla d’Almansa siga, justetament ell, el qui regna i fa que de Xàtiva isca olor a socarrim cada cop que dels seus ullals rabiosos engalta un discurs malsonant.

Insultats, també, ens sentim, quan un PSPV-PSOE que se suposa deu actuar com a oposició del PP de Valencia (sic) ofereix la seva cara més pobra, no només a Xàtiva i a València capital, sinó a les Corts Valencianes callant i regalant el lloc a canvi d’una cadireta, no siga cosa que si es mouen molt els prejubilen amb la mateixa facilitat que a Joan Ignasi Pla. Sabem, de bona tinta, que tots els polítics amb poder al País Valencià, tenen les manetes ben clavades en algun dolcet. “I no passa res”. Al cap i a la fi, el polític valencià ha de saber llaurar-se un futur, no fos cas que un dia li toqués deixar la cadira. Però que a sobre li facen la vida més agradable al PP i caiguen de genolls davant l’opinió pública per quantitats francament irrisòries, en comparació amb el que manegen els del PP, és de jutjat de guàrdia. És una d’aquestes coses per les quals, molts de nosaltres, definim el nostre benvolgut País Valencià com “el monasterio de las hermanitas de la caridad”. No entengueu mal aquí lo de “monasterio”; és una mescla etèria entre un puticlub de carretera i una casa d’apostes on mai pots perdre. El PP! paradís popular, vaja.

Sembla que al PP no se’ls acabe mai la corda. Ni les revelacions jurídiques ni les denúncies per mafiositat política canvien res. I per a acabar-ho d’adobar, aquells que voten al PP amb consciència del que fan o del que són -o no-, van in crescendo.

Així que només queda una alternativa. O esperem que aquests votants vegen la llum de Nostra patrona, la Verge del Lluc (o era la de la Murta?), o mentre que això ocorre, estem per la feina i ens deixem d’històries.

La feina que cal fer a nivell ciutadà ja fa temps que està en funcionament. Tenim multitud d’associacions a diferents nivells i que involucren una part de la ciutadania, però pot ser faria falta, ara, engrescar els polítics de la esquerra infecte. I dic infecte, no amb un to de mala educació. L’estil de la qual ha quedat ben reflectit en les formes que va gastar el membre socialista del consistori de Xàtiva, quan replicà les paraules de Rus amb un discurs “ben articulat i tranquil” propi d’un/a votant d’Espanya 2000: “el gilipolles eres tu”, verdaderament una demostració de facultats, vaja. Segons diuen els reportatges, van faltar centímetres perquè arribaren a les mans. Afalagador, veritablement, afalagador. Els socialistes xativins han caigut en el parany, als ulls de l’opinió pública, no són més que el PP, continuent sent igual o pitjor.

Més bé, estic fart d’aquesta manera que tenen els partits valencians d’adoctrinar els seus militants i no crear espais comuns. Semblen talment petites esglésies de mormons. Cadascun amb el seu evangeli (idèntic al del “veí”) i que no accepten “transfusions” o transversalitat ideològica.

Aquest comportament sectari i pseudocaciquista ens ha portat a la situació actual. Un Compromís molt poc compromès. Un PSPV-PSOE que finalment canvia de nom i es vesteix del que és: Partido Socialista de la Comunidad Valenciana. Jorge Alarte i els seus, han completat la monstruositat. Una Esquerra Unida més desvertebrada que mai. Un Bloc Nacionalista Valencià (d’esquerres?) que cada cop abraça, o almenys a mi m’ho sembla, el centre-dreta, tal i com demostra la seva afiliació europea. Una Esquerra Republicana del País Valencià que vol aquest espai, d’esquerres, però que no entén que la formula “catalana” no funciona al “levante español” i, al mig de tot, uns votants cada cop més desil•lusionats i apàtics.

I, mentrestant, tenen que ser associacions com Escola Valenciana o el STEPV les que defensen la nostra dignitat. Que no ens en queda, de dignitat? Sí, clar que en tenim, i molta!. Ja sabem que el PP no en té d’això, però i els partits petits? Què feu dividint el vot? Per quatre cadires a les Corts continuareu tallant-vos els colls?

Sento riure la gent del PP que saben que tindran la paella pel mànec per molts anys. Sento tristesa de la meva terra que es desfà en l’oblit de la seva pròpia gent. Que haurà de veure com es desfà l’horta i menjar-se el “Camps” sense patates. I sento vergonya, semblant a la que escrivia fa poc el company Vicent Luna, però retocant el títol del seu article, que en comptes de dir: “Vergonya, valencians, vergonya!”, semblaria més apropiat cridar: Vergonya, Polítics, Vergonya!

Cal repensar l’estratègia actual; o millor: cal una estratègia real! Que toque de peus a terra amb la realitat valenciana. Una estratègia que deixe a un costat lluites internes i externes, que no fan més que desdibuixar el missatge i malbaratar la, ja de per si, pobra imatge que oferiu.

Cal que per un cop,vosaltres, els polítics valencians es dediqueu professionalment a allò del que se suposa sou especialistes. A animar la gent, a que isca a votar, i no un partit en especial, sinó a votar, però no unes sigles, sinó més aviat, un missatge comú d’esperança. El missatge de la manifestació a València del dia 6 era correcte: “Junts Podem”; faltaria recordar, “perquè dividits morirem”. O els polítics autoanomenats valencianistes comenceu a moure’s o acabarem amb la identitat socarrada. Altrament, no dubteu que la història us recordarà com és degut. De ben segur que si això continua així, els futurs ciutadans d’aquest país, estaran contents que les vostres imatges facen de corifeus del retrat de Felip Vè, penjats de cap per avall al museu de l’Almodí (Xàtiva) .

Jordi Miquel - Londres, Maig 2009

Recordeu:

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

La cançó del cansat - Ovidi Montllor (A Joan Fuster)

La Unió fa el Reagrupament?

Jordi Miquel — Sun, 03 May 2009 23:35:52 +0200

Deien que de la unió va nàixer la força i del Reagrupament, què en sortirà? Aquesta és la pregunta del milió de vots! Els que tots somiarien a tenir. Uns per fer de clau, altres de clauer i, una mica més enllà, per sortir de la travessia del desert... i als qui només els falta el pom per poder obrir la porta gran del liberalisme català.

Tot plegat els sembla a alguns comentaristes polítics “l’escenari ideal”, el “moment de la veritat”, i així fins que s’afarten de jugar al scrable creant noms de possibles pel·lícules d’acció americanes i traduir-les al català dins un escenari, no menys seriós, anomenat: política.

Els últims esdeveniments al si d’Esquerra Republicana de Catalunya, conegut abans com ERC (dit així, per no abandonar la temàtica d’estrelles del negoci de l’entreteniment), han fet córrer tinta. Deu ser perquè hi ha un nou tipus de grip que afecte ERC, encara que molts s’afanyaran a remarcar que aquest tipus de malaltia, ja porta afectant l’esquerra en general des de fa molts anys.

Tota aquesta costellada de caràcter porcí ha estat possible gràcies a un gran nombre de variables, els responsables de les quals, ja estaven ben predisposats per a que ocorregueren. No es pot entendre d’altra manera,sinó, com s’han precipitat els fets. Carretero escriu un article d’inflexió, ERC el crida a files, ell s’avé a “parlar, però es nega a comparèixer com a imputat en un “judici sumaríssim”, i rep el recolzament de gent com en Jaume Renyer, que deixa el partit. Al mateix temps els “amos” de l’actual ERC aprofiten per a donar exemple... el tir els surt per l’eix transversal i, de cop i volta, Carretero estripa el carnet de militant en temps record, i sense haver de passar pel purgatori rellança Reagrupament com a associació.

“Respiren senyores i senyors, ja poden tancar la porta, ha sortit el porc!”

I tot això en una setmana si fa no fa. Algú podria pecar d’ingenu, però la resta veuran que no és casualitat. Que les decisions que s’han agafat amb presses i corregudes a banda i banda de l’espectre, són meditades i amb l’efecte calculat. O no?

Posats a gratar, sabem que Reagrupament va quedar segona a les eleccions internes d’esquerra... que hagués pogut guanyar, possiblement, amb una aliança a temps amb EI, però aquí no hi entrarem. També sabem i recordem molts, per mal que els faça que: “the winner takes it all”(vegeu cançó d’Abba, aquells que teniu edat, jo no en tinc) la militància votava i els que no sortien a la foto finish estaven destinats a callar, treballar i esperar una ocasió millor per expressar les seves tesis, ocasió que, si no vaig errat, podria ocórrer amb la davallada electoral de cert partit o tripartit.

Així les cosses, un gosa preguntar-se: Per què? Per què si el malefici de ser “satèl·lit del PSC” anava a acabar amb la direcció actual d’ERC, llavors feia falta, en aquests moments, trencar? Per la independència? Pot ser sí, però per a que això ocorregués faria falta un element del qual ens oblidem amb facilitat: unitat. I aquesta mancança o desunió dels partits d’esquerra -ERC és nomes l’últim exemple en una llarga llista- és l’oxigen i l’eina predilecte de la dreta.

Mentre aquí estem parlant de divisions, la dreta no es pot creure la sort que té. Enmig del guirigall per “l’espionatge”, la corrupció, i les acusacions a gent tan destacada com el president de la Generalitat Valenciana, els de l’esquerra els tornem a salvar el cul. Mentre a l’esquerra es creen més divisions, l’escletxa entre C i U comença, a poc a poc, a desaparèixer, si més no, del camp mediàtic que és, pràcticament, el camp de visió al que molts, en el millor dels casos, podem accedir.

Aquells sumen i, vosaltres, què feu? La independència requereix dels dos extrems, d’activistes i de polítics. Fan falta més interlocutors a la taula de negociacions? Pot ser no, pot ser el que fan falta són interlocutors de qualitat, és a dir, aquells que sàpiguen explicar, no a una taula rodona, sinó al ciutadà corrent les raons, necessitats i interessos d’aquesta independència. Gent que sàpiga fer créixer l’espiga sobiranista al cor i la ment de la gent. Que ens lleve les pors i rancúnies que creen aquest clima de desconfiança i d’apatia política.

La independència nomes s’assolirà quan la majoria de la ciutadania, i per majoria no entenc el 51%, sinó el d’una extensa majoria transversal, estiga unida per un comú denominador: la necessitat d’un estat propi; siga quina siga la seva situació personal i/o afiliació política.

Pot ser la nova agrupació de Carretero, una candidatura transversal que no un partit polític (encara que avui ja parla de partit), ajude en això. Però el ben del cert és que, de moment, i en la situació actual, a la gran majoria sembla ser que li costarà recobrar la confiança en qualsevol projecte de caire polític.

Carretero té molta tirada a banda i banda de l’espectre. Però com alguns -Xavier Mir n’és un exemple- ja s’han afanyat a assenyalar, si la seva iniciativa no vol ser titllada de secessionista, haurà de convèncer a més d’un convergent independentista de renom -o no- per no defallir.

Serà difícil que la gent de CiU li done quelcom més que “recolzament moral”i més lluny encara que estiga disposada a deixar “La Casa Gran” de maons per a entrar en el que, ara per ara, és una cabana feta amb somnis de palla.

Amb això no vull desvirtuar la iniciativa ni llevar-li importància, però els vents són tan importants en la política que cal dir les coses amb objectivitat i no emmascarar els fets. Reagrupament és una agrupació que ha creat molta il·lusió. Ara per ara, Carretero és la persona amb qui tots volen anar de botifarra. Ara bé, per menjar-se-la ell a casa seva haurà de treballar de valent. En altres paraules, haurà d’arreplegar un nombre important d’aquestos 2 milions i escaig, que se suposa hi ha d’Independentistes. I, alerta que també han presentat o poden presentar candidatura: Força Catalunya, Partit Republicà Català i la CUP. Sembla que hi ha lloc per a tothom però anirà tothom a votar?

L’aposta de Reagrupament sembla, és molt forta. La decisió de la direcció d’ERC és tan comprensible com poc intel·ligent. I pot ser siga millor així. Si no hi ha bon ambient és millor treballar per separat, sempre que no perdem de vista l’objectiu darrer i prioritari. Al que, idealment, hauríem d’entrar tots agafats de la mà. Perquè la independència, si succeeix, no serà sols per a uns i no per a altres, no serà la victòria d’un partit sobre un altre. Serà un desig expressat per la societat en el seu conjunt, en una proporció àmpliament majoritària, i és a aquesta societat a qui es deuen els seus representats.

Que no obliden que les persones comuns i corrents podem semblar molt beneites, però alerta! quan menys t’ho esperes acabem fent una interpretació pròpia dels mitjans i encenem el petard al cul d’aquell qui considerem s’ha burlat de nosaltres.

Els ciutadans, amb una bona dosi de “taurina mediàtica” van ser capaços d’autoflagel·lar- se -votant al PP- quan van sentir que el primer govern socialista es reia d’ells. També van “saber” castigar les mentides del PP (encara que una mica tard).

Van, indirectament, enviar l’Àngel Colom al Marroc, i van fer de Pilar Rahola un bufó mediàtic a les televisions estatals i, de retruc, al Joan Laporta, president del Barça.

Que es preparen tots, estem a portes d’eleccions, i no parle de les europees. Tampoc no parle de les que duran el poble català a la independència. Parle de les que hauran d’acabar d’implantar un Pla Bolonya que pocs volen i que alguns -com Huget- es neguen a explicar. Seran a les que s’arribarà amb els resultats del concert econòmic, dels traspassos i de la resolució sobre “l’estatut del Mas” a les mans i les ments dels votants.

Em sembla que jo, fins llavors, aguantaré la respiració, no siga cosa que m’agafe aquest virus. A vegades és millor deixar que el ferro es refrede pel bé comú, i altres cops és millor picar-lo mentre estiga al roig viu per no perdre pistonada. Només el temps donarà la raó a uns i la llevarà als altres. Mentrestant, esperem que no els quede únicament la raó condimentada amb una apatia democràtica galopant. Això seria ben trist i un anunci de futurs infortunis i desgràcies.

Londres, Maig del 2009

Feres Internacionals

Jordi Miquel — Thu, 30 Apr 2009 15:50:17 +0200

L’actualitat política del país és, a hores d’ara, ben diversa i esfereïdora. Cada dia gaudim d’una grandiloqüent fornada d’articles, notícies i opinions, a tort i a dret, que desdibuixen les informacions per tal d’extrapolar opinions i crear decepcions entre el públic, econòmicament erosionat i, ja de per si, prou amargat.

Enmig de tot aquest babalà de mítiques discòrdies i polítics amb constants i interminables oratòries més pròpies d’un Joaquim Nadal, trobem que molts d’ells, s’han vist en la necessitat i han tingut l’oportunitat d’obrir espais més enllà de les limitacions que suposen les barreres colonials i, per què no dir-ho, també les lingüístiques.

Podríem comparar “el polític” a un animal salvatge i astut, val a dir, a un animal de presa. Una fera, que ara i adés emigra per millorar l’esquer. A d’altres, en canvi, bestioles ja no tan ferotges, l’emigració els hi proporciona la matèria verge susceptible de ser captada pel proselitisme polític.

Cada cop són més i més freqüents aquestes estades que creen un clima internacionalista i que, per què no dir-ho, donen un cert prestigi als infidels en qüestió. Uns per devoció i altres per por als avalots mediàtics, creuen fronteres i allà on van intenten aportar el seu granet de sorra a l’exteriorització de l’abundant i divers patrimoni del país.

Tenim exemples amb els viatges de polítics al “país veí”. Alguns, com el Zapatero, -així apareix al seu ja famós vídeo a youtube-, a la pregunta formulada en l’idioma de Sa Majestat per un periodista, a Anglaterra, “Podria respondre una pregunta en anglès?” contestà de manera amable i cortès: “Thank you“. També hem pogut gaudir d’audàcies idiomàtiques de Herr Aznar, el “poliglota”, que va anar als EUA a donar conferències i a qui, al final, la botella li va jugar una mala passada.

Res, però, comparat als polítics pseudoespanyols, com el “benvolgut” alcalde de Barcelona, que va venir a Londres per donar una conferència on, pel que tinc entès, va contar vida i miracles de Barcelona. És a dir, que si un grup de marcians hagueren assistit a la conferència, pensarien que, a Barcelona, ni crisi mundial, ni problemes als aeroports, ni mala educació, ni res de res. Adam, Eva i, de la serp, ni rastre.

Més interessant em va semblar, anar a escoltar l’Artur Mas, a la University of London -Queen Mary, un clar exemple d’aquesta fauna política viatgera. No pas perquè un servidor convergeixi, sinó perquè m’agrada assistir i observar el lloc, el cau on la fera captiva i encisa les ovelletes. M’agrada ensumar els perfums de grandesa que embaladeixen la gent. Veure les reaccions i com no, interpel·lar, si convé, la Fera Ferotge.

La conferència de l’Artur Mas va ser impartida en anglès i amb un elevat domini de l’idioma que després es va fer palès quan li va tocar respondre preguntes que no estaven en el guió, encara que almenys la de la presentadora de l’acte em semblava, si no preparada, teledirigida. Ara, que quan la fa tota una especialista, com la Montserrat Gibernau, cal parar orella.

La meva pregunta va ser més típica i recurrent, però també volia deixar clar, que fins i tot de fora estant, geopolíticament parlant, a molts ens “intriga” saber fins a quin pis del gratacel del “Sobiranisme” estaria disposat a pujar ell i el seu partit/federació. La pregunta era ‘Si podia aclarir, deixant de banda l’ambigüitat que gasta el seu partit, quina era la seua posició respecte al debat sobre un possible referèndum sobre l’autodeterminació’. I, naturalment, va respondre de manera clara en la rèplica. Va començar responent que els dos partits de la federació, Convergència Democràtica i Unió Democràtica, tenen als seus Estatuts el tema de l’autodeterminació. Però que, ells, volien construir primer un país fort i que depenent com evolucionés políticament Catalunya, ja es decidiria la cosa en el seu moment. També va admetre que molts dels membres de CiU són independentistes, però que ells no es declaren un partit independentista, sinó nacionalistes catalans.

No fa massa, el Times, va escollir Artur Mas per fer-li una video-entrevista sobre l’estat de l’economia, tot i que podrien haver triat, per exemple, un representant del govern de Catalunya -com l’eminent catedràtic d’aquesta matèria Antoni Castells- una opció més contextualitzada, sobretot si s’havia de parlar del model català i del finançament.

Artur Mas ha entès a la perfecció no sols la importància de la web 2.0 (molt abans que l’Obamamania es desplegués) sinó també la importància de ser Internacionalista. L’Artur i el seu partit, però, han d’aprendre un parell de lliçons de l’Obama. Per exemple: a les portes d’unes eleccions europees, no hagués estat més adient que fos el Tremosa (que era present a la Conferència) qui l’hagués impartit? Més encara: ni el bloc del Tremosa, ni el de l’Artur Mas, feien referència a aquesta conferència. Curiós, veritat? I, certament intrigant, perquè amb açò algú podria pensar que s’estava exhibint una mena de doble discurs o, fins i tot, de moral: la que destil·len a l’interior i la que venen a l’exterior.

Jordi Miquel

http://blocgran.cat/?page_id=643
Article Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme