Blog Jordi Matas i Dalmases

Reflexions sobre la Universitat a l’SPUNI

Jordi Matas i Dalmases — Thu, 19 Jul 2018 17:29:00 +0200

Dimarts passat vaig participar a la Setmana del Parlament Universitari (SPUNI) per reflexionar sobre el present i el futur de la Universitat a Catalunya, en una simulada comissió parlamentària sobre Empresa i Coneixement. L’SPUNI és una iniciativa excel·lent on els estudiants de les universitats catalanes s’endinsen en les entranyes del Parlament i coneixen de primera mà l’estructura, les funcions, els serveis i algunes personalitats de la cambra catalana. Durant aquests dies tenen sessions amb lletrats, lingüistes, periodistes i professors universitaris, i reben informació detallada sobre la constitució de grups parlamentaris, la formació de govern, el treball en comissió, el procediment legislatiu, l’acció de control al govern i la preparació dels debats parlamentaris. En definitiva, una bona immersió en la noble missió de la representació política.

Els organitzadors em van encarregar que presentés una bateria de qüestions problemàtiques relacionades amb el funcionament de les universitats i que formulés alguns reptes per a futures polítiques universitàries, amb l’objectiu de generar un debat polític entre l’alumnat en el seu rol setmanal de diputats de la cambra catalana.

Un primer apunt que vaig plantejar és el del recurrent principi d’autonomia universitària, que regula la Constitució espanyola a l’article 27.10, la Llei orgànica 6/2001, d’Universitats, al seu article 2, i que s’esmenta a l’article 172 de l’Estatut de Catalunya del 2006. Tenint en compte que, segons el Tribunal Constitucional, es tracta d’un dret fonamental, convindria definir, en el marc de la doctrina jurídica i també en el de la pràctica política, quines són les conseqüències d’aquest principi constitucional. Aquells que hem seguit de prop l’acció política universitària sovint tenim la sensació que tothom s’aprofita de la seva ambigüitat. Quan l’Administració desconfia de les universitats limita la interpretació de l’autonomia universitària i quan no sap com resoldre un conflicte universitari apel·la a aquest mateix principi per rentar-se’n les mans. I quan les Universitats volen protegir el seu espai decisional l’invoquen, mentre que quan eviten prendre determinades decisions se’n desentenen i tiren pilotes fora. Si a través de l’autonomia universitària es vol preservar la Universitat de les lluites partidistes i de la ingerència política de torn en la seva dinàmica interna, caldria que tots els actors polítics fossin conscients dels límits d’aquest principi constitucional.

Un segon repte és el de prestigiar la docència universitària. Per què la docència actualment no serveix pràcticament per a res en la valoració dels currículums universitaris i fer carrera universitària? Per què les institucions universitàries menystenen la docència i només valoren la recerca per donar beques, per acreditar el professorat i per estabilitzar-lo? Una conseqüència d’aquesta paradoxal i trista realitat és que cada vegada hi ha més professorat que entén que dedicar temps a la docència és perdre’l per fer recerca, que mira de fer la mínima docència possible i que prepara poc les classes. La docència universitària s’ha convertit com una activitat irrellevant del professorat universitari. I això, que l’alumnat desconeix, té uns efectes molt perversos perquè implica deixar de reconèixer la docència universitària com una activitat bàsica del professorat i com un servei a la societat, i entendre-la com una espècie de “càstig” al professorat que no fa prou recerca.

Una tercera alerta és la valoració de la recerca, que és vital per a la promoció i estabilització del professorat universitari. S’apliquen criteris de valoració que, en el millor del casos, són discutibles i, en la pitjor de les hipòtesis, un frau a la recerca. Aquesta última hipòtesi és la que han defensat alguns investigadors, com el premi Nobel de medicina del 2013, Randy Schekman, que va denunciar l’estratègia mercantilista de revistes com Nature, Cell o Science, i que va afirmar que l’anomenat “factor d’impacte” d’aquestes revistes no diu gran cosa sobre la qualitat dels articles que s’hi publiquen. Certament, l’avaluació de la recerca té més en compte l’embolcall que el contingut de la recerca, potser per facilitar la feina de les comissions avaluadores, i si bé és cert que l’embolcall (les característiques de la revista) pot ser un indicador de la qualitat dels articles que s’hi publiquen, no sempre és així. A més, en determinades disciplines aquestes revistes prioritzen temàtiques i metodologies i exerceixen, com afirma el Dr. Schekman, una espècie de “tirania” epistemològica. Convindria, doncs, valorar la recerca en base al seu contingut i no tant en base a qui la publica.

Finalment, vaig exposar que les polítiques de promoció i estabilització de professorat que hi ha a Catalunya necessiten millorar urgentment. Hi ha un envelliment de la plantilla del professorat permanent (amb una mitjana d’edat que se situa al voltant de la seixantena), hi ha una exigència curricular desproporcionada en el sistema d’acreditació i d’estabilització del professorat (la mitjana d’edat d’estabilització se situa més enllà de la quarantena), hi ha una preocupant escassedat de beques predoctorals i postdoctorals, hi ha una gravíssima precarització del professorat (més del 40% del professorat de les universitats catalanes és associat), hi ha una taxa de reposició molt limitada i tenim un programa Serra Húnter que és un nyap. Cal, per tant, repensar inexcusablement un nou pla de promoció i d’estabilització del professorat per mirar de garantir el relleu generacional.

Més enllà d’aquests quatre punts, hi ha també moltes altres necessitats: canviar el model de finançament de les universitats (donant, per exemple, més pes a la recerca i a la qualitat de la docència), modificar la política de preus (reduint-los) i de beques (augmentant-les), racionalitzar el mapa de graus i màsters (no és massa oferir 458 graus per cursar a Catalunya?), limitar els recursos públics destinats a universitats privades (ara oscil·len al voltant de 35 milions d’euros), adaptar millor les universitats als canvis tecnològics, evitar l’actual procés de desplaçament de la recerca fora de les universitats, fixar una política lingüística integral amb un model multilingüe viable, plantejar-se la creació d’un departament administratiu d’Universitats, entre moltes altres. Però hi ha un aspecte final que en l’actual context social em sembla especialment necessari: les universitats han de recuperar prestigi i compromís social, han de ser responsables en la defensa dels principis democràtics, tenen el deure de defensar la cultura de la pau i la llibertat, no han de renunciar a la missió de denunciar les injustícies i les desigualtats, tenen l’obligació de ser solidàries amb aquells que són perseguits per les seves idees i han d’exercir la funció de ser referent social en valors universals. I per desgràcia, aquí també s’ha retrocedit i hi ha molta feina per fer.

Esperem que els nostres estudiants-diputats siguin conscients de totes aquestes (i de moltes altres) necessitats universitàries i que pressionin a responsables polítics, a alts càrrecs de l’administració i a equips rectorals a anar per feina i a deixar d’estar aferrats a la soporífera inèrcia del qui dia passa curs empeny.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

On som i on anem?

Jordi Matas i Dalmases — Wed, 27 Jun 2018 18:00:00 +0200

Els pobles sempre volen avançar, necessiten saber quin és el rumb que han de seguir i quins objectius polítics tenen, malgrat que el camí per recórrer abans d’assolir-los sigui llarg. En aquests moments, el poble català no sap si avança, si està aturat o si retrocedeix; no sap quin és el rumb que ha emprès el govern Torra ni el dels partits independentistes i, en conseqüència, tampoc sap en quin punt del trajecte està ni quines fites té per davant. I un poble valent, que ha estat capaç de desafiar l’abús de poder d’un Estat i que ha sofert massa, no pot tenir uns representants polítics que el deixin a la inòpia sobre quins són els objectius col·lectius.

Venim d’una curta i intensa legislatura del govern Puigdemont i d’uns mesos d’extraordinària repressió política, jurídica i policial. Tots recordem els propòsits fixats a l’inici de l’anterior legislatura i la resolució parlamentària 1/XI, que va aprovar la majoria parlamentària independentista el 9 de novembre de 2015, on es declarava solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república, es proclamava l’obertura d’un procés constituent ciutadà per tal de preparar les bases de la constitució catalana, es reclamava no supeditar-se a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol (en particular, del Tribunal Constitucional) i s’instava el govern a complir exclusivament les normes i els mandats emanats de la cambra catalana i a adoptar les mesures necessàries per desconnectar de l’Estat espanyol d’una manera democràtica, massiva i pacífica que permetés l’apoderament de la ciutadania. I el dia 1 d’octubre de 2017 va ser quan democràticament, massivament i pacíficament, el poble català va apoderar-se, va celebrar un referèndum i més de dos milions de persones (el 90% dels que hi van participar) van decidir que Catalunya esdevingués un estat independent en forma de república.

Malgrat les dificultats (canvi de candidat a la presidència del govern, via crucis per aprovar els pressupostos, qüestió de confiança...), en la passada legislatura es va aconseguir un equilibri polític que va permetre organitzar una jornada històrica de participació popular amb un mandat republicà molt clar. Ara s’ha iniciat una nova legislatura que torna a requerir tota mena d’equilibris i exercicis de funambulisme polític. Equilibris entre forces polítiques governamentals (PDeCAT, Junts per Catalunya i ERC), entre partits independentistes, entre la majoria electoral i la majoria parlamentària, entre partits i moviments socials sobiranistes, entre vells i nous lideratges, entre la presó i l’exili, entre decisions polítiques i estratègies jurídiques, entre Catalunya i Brussel·les, entre el mandat popular de l’1-O i la proclamació del 27-O, entre la dignitat d’un poble i la repressió d’un Estat.

Cal tornar a trobar l’equilibri entre tots els elements que van condicionar l’acció política de l’independentisme i assegurar, així, una base estable. Tot punt d’equilibri, com ens va ensenyar Alexander Calder, requereix calcular pesos i contrapesos, moviments previsibles i imprevisibles, i forces d’atracció i de repulsió dels objectes polítics. En el govern Puigdemont hi havia alguns factors que, malgrat la inestabilitat, van ajudar a falcar el desequilibri i van contribuir a assolir els objectius de legislatura, però aquests elements en el govern Torra no hi són o s’han afeblit.

1. El partits independentistes han passat del guiatge a la desorientació. El PDeCAT sense projecte i fent un torcebraç insòlit amb JuntsxCat, ERC en fase de reset i mirant d’esmorteir el debat intern, i la CUP cremant lideratges i tornant a picar pedra. I tots ells destarotats, esbalaïts i esmaperduts.

2. Les entitats independentistes s’han anat desinflant, i ja no són motor de mobilitzacions socials ni de control polític. Després de mesos d’un comprensible desgavell general, les entitats han deixat de ser peces clau per fer de contrapès indispensable per garantir l’equilibri dels partits sobiranistes.

3. L’absència de lideratges forts (ara empresonats o exiliats) en els partits i en les entitats ha comportat el debilitament d’un vèrtex cohesionador clau per garantir el bon funcionament del moviment sobiranista.

4. Amb el knock out del 155, amb presos polítics i amb exiliats perseguits per la justícia espanyola, l’acció política ha estat substituïda per l’acció judicial, i el clam de “llibertat presos polítics” ha silenciat altres reivindicacions republicanes que abans ressonaven amb molta força.

5. Les manifestacions populars, sempre pacífiques, que donaven força i equilibri a les accions polítiques, ara estan en un stand by impacient. I sense mobilització popular no hi ha base per a la desobediència civil i no es pot fer república.

6. La incertesa sobre el que havia de passar ens feia ser optimistes, mentre que la certesa que avui tenim d’algunes coses que van passar pot generar pessimisme. La il·lusió i l’entusiasme van donar energia a la resistència, però el desànim i l’abatiment poden ser obstacles per reprendre reivindicacions.

7. De la lògica tensió entre partits i líders independentistes després de l’1-O, s’ha passat a una actitud de recel i malfiança entre ells. De la confiança per assolir l’objectiu de “fer referèndum” hem passat a la suspicàcia respecte de l’objectiu de “fer república”.

8. El canvi de partit del govern espanyol ha provocat dubtes sobre si el PSOE tindrà un comportament tan hostil com el PP, malgrat que també ha format part activa de la malèvola coalició del 155. Titubejar sobre si hi haurà un canvi del govern espanyol respecte del conflicte català podria provocar el replegament d’una part de l’independentisme moderat.

El govern de Catalunya s’ha compromès a complir el mandat popular del referèndum de l’1-O i a fer república, però encara no hem vist cap acció governamental efectiva que vagi en aquesta direcció. En el debat d’investidura el president Torra es va adreçar al poble de Catalunya i va afirmar: “la llibertat de Catalunya us l’heu guanyat vosaltres”, i va demanar als ciutadans “responsabilitat i confiança”. Però Torra no ha d’oblidar que el màxim responsable i qui ha de generar confiança és el govern de Catalunya, que després de veure com els ciutadans resistien a la violència policial de l’1 d’octubre i com encara segueixen volent república, ja no pot amagar més el cap sota l’ala de l’autonomisme. Si el govern de Torra vol ser fidel al mandat del referèndum ha de reconstruir aliances i refer equilibris amb tota mena de sensibilitats sobiranistes, i que no dubti que, si hi ha voluntat governamental, el poble, com estava disposat a fer-ho després de l’1-O, estalonarà el projecte republicà.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Parlamentarisme embogit

Jordi Matas i Dalmases — Mon, 18 Jun 2018 23:01:00 +0200

Després de dècades de calma parlamentària a Espanya i a Catalunya, més enllà de l’espectacle que des de fa temps donen alguns parlamentaris, portem uns anys convulsos en les respectives cambres. Sempre diem que, en els sistemes democràtics, les cambres miren de ser un reflex més o menys distorsionat, o més o menys fidel, de la societat que representen, i potser precisament com a conseqüència de l’actual context de crispació social, en els parlaments espanyol i català s’han generat dinàmiques insòlites que han convertit el parlamentarisme racionalitzat en un parlamentarisme embogit.

No em refereixo al fet que actualment a Espanya i a Catalunya no governin els partits que van guanyar les darreres eleccions respectives. Si bé és la primera vegada que això passa a Espanya (no pas a Catalunya), és pràctica habitual en molts països democràtics europeus amb parlaments plurals que activen tota mena de coalicions o, com ha passat en el cas espanyol, que han deixat enrere anys de bipartidisme. Els sistemes parlamentaris es basen en la centralitat del Parlament en el procés de formació de Govern i en majories parlamentàries, sovint molt plurals, que es converteixen en governamentals. Per tant, les regles del joc del parlamentarisme enlloc diuen que qui guanya les eleccions ha de governar. Afirmar el contrari és negar la possibilitat d’arribar a consensos i acords, pilars de l’art de la política.

Tampoc em refereixo a l’existència d’acords parlamentaris entre formacions polítiques ideològicament distants. D’això ja en tenen més experiència en l’arena política espanyola i, sobretot, en la catalana. Més enllà de negociacions carregades d’interessos ocults, que també n’hi ha, cal apel·lar a la cultura del diàleg, del respecte a la diversitat, de la integració, de la confiança i del pacte com a base per enfortir els valors democràtics. Malfiar-se d’aquesta manera de fer significa decantar-se per la política de la divisió, de la polarització, del maniqueisme i d’actituds intolerants que tant de mal han fet els darrers anys.

En canvi, encara avui resulta sorprenent recordar com han anat els darrers processos d’investidura a Espanya i a Catalunya. A Espanya, en vuit mesos (des del 2 de març de 2016 fins el 29 d’octubre de 2016) hi va haver sis votacions d’investidura. Després de deixar enrere gairebé quaranta anys de bipartidisme i majories absolutes (o quasi majories absolutes) parlamentàries, les dificultats per nomenar un president del govern a Espanya van ser excessives. Poc avesades a la política de pactes, les forces parlamentàries espanyoles no van ser capaces de trobar una solució negociada ni per sumar tan sols la majoria simple de la cambra baixa. Pedro Sánchez no va passar dels 131 vots a favors i 269 en contra, mentre que en el primer intent Mariano Rajoy es va quedar encallat en els 170 diputats a favor i 180 en contra. Només la polèmica abstenció de 68 diputats socialistes (16 van seguir votant en contra) en el segon intent de Mariano Rajoy va permetre l’elecció del candidat del PP amb el suport de Cs. De l’afirmació categòrica d’Albert Rivera que “no donarem suport a governs de Mariano Rajoy” i de l’inapel·lable “no es no” del PSOE es va passar a facilitar la investidura del candidat del partit de govern més corrupte de la història de la Unió Europea.

A Catalunya també ens hem trobat en situacions inimaginables en les dues darreres investidures. D’entrada, en cap d’elles es va investir com a president la persona presentada com a candidata durant la campanya electoral, i en ambdós casos es van acabar presentant persones poc conegudes. En les eleccions del 27-S del 2015 Junts pel Sí presentava com a candidat a la presidència a Artur Mas, i en les eleccions del 21-D del 2017 Junts per Catalunya avalava la candidatura de Carles Puigdemont. Mas va fer un pas al costat i no va poder ser investit president per la negativa de la CUP, que amb 10 diputats tenia la clau de la majoria parlamentària. En el cas de Puigdemont, la persecució judicial va impedir la seva presència al Parlament de Catalunya per ser investit president. Estem, en definitiva, davant de dues circumstàncies absolutament inusuals en el marc del parlamentarisme europeu (sobretot, la segona).

La moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez el dia 1 de juny va ser la culminació d’un comportament parlamentari absolutament desgavellat. El PSOE, que va facilitar la investidura de Rajoy amb la seva abstenció, va ser qui va presentar la moció de censura amb un candidat alternatiu, Pedro Sánchez, que va ser defenestrat pel seu partit precisament arran de criticar l’abstenció del PSOE en la votació d’investidura. A més de ser la primera moció de censura que aconsegueix el suport parlamentari necessari per acabar amb èxit, la moció té altres peculiaritats que denoten, precisament, una evident excepcionalitat parlamentària. Per primera vegada el candidat alternatiu no era parlamentari (Hernández Mancha, que no era diputat, era membre del Senat); per primera vegada voten a favor de la censura vuit formacions polítiques diferents (algunes d’elles ideològicament a les antípodes); per primera vegada només hi ha una sola abstenció (sovint en les mocions de censura constructives l’abstenció és una opció òptima per demostrar que un no està totalment a favor o totalment en contra de les dues qüestions que es demanden: fer fora el president actual i avalar el candidat alternatiu; en el cas espanyol, en les tres mocions de censura anteriors, 1980, 1987 i 2017, hi va haver 21, 71 i 97 abstencions, respectivament); per primera vegada tots els diputats van estar presents a la votació, i per primera vegada allò que va fer detonar la moció va ser una decisió del poder judicial: la sentencia condemnatòria del cas Gürtel. I des de la perspectiva del subjecte passiu, Mariano Rajoy, per primera vegada es presenten dues mocions de censura a un mateix president, en un mateix mandat i en menys d’un any; per primera vegada es presenta una moció de censura a un govern que una setmana abans havia aconseguit aprovar a bombo i platerets i per majoria absoluta els pressupostos de l’Estat, i per primera vegada un president sotmès a una moció de censura s’absenta durant quasi tot el debat de la moció, com si no anés amb ell.

Tot plegat, és més propi del joc dels disbarats que d’un parlamentarisme racionalitzat que en el seu origen va combatre la inestabilitat governamental limitant la capacitat de control del legislatiu i que, en definitiva, va mirar de resoldre el difícil equilibri entre l’executiu i el legislatiu.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

L’independentisme, moviment d’esquerres

Jordi Matas i Dalmases — Tue, 22 May 2018 18:00:00 +0200

Un dels principals arguments dels que se senten federalistes d’esquerres o unionistes d’esquerres per combatre el moviment independentista és titllar-lo de poc d’esquerres o, simplement, de dretes. En les campanyes electorals, en els debats parlamentaris, en les xarxes socials i en tota mena de fòrums polítics, líders i simpatitzants socialistes o dels comuns es reivindiquen com a únics referents de l’esquerra i, sobretot, en contraposició al moviment sobiranista. Socialistes i comuns consideren que l’eixamplament de l’independentisme va en detriment dels seus orígens esquerrans i recelen d’una transversalitat que sempre han situat sota l’òrbita d’un nacionalisme social conservador.

Més enllà d’aquestes opinions, que lògicament tenen interessos partidistes i electorals, potser convindria que tots aquells que alegrement fan afirmacions públiques sobre les característiques polítiques de determinats col·lectius socials fessin una mica més de cas a les enquestes basades en elevats models de qualitat, que és el millor mètode per conèixer les actituds, els valors i els comportaments de la societat. A Catalunya tenim la sort de comptar amb la informació rigorosa del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que és l’òrgan de referència en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya pel que fa als estudis d’opinió pública i que periòdicament publica enquestes d’un gran valor científic.

L’11 de maig es va presentar el primer baròmetre del CEO de 2018. Un cop més es constaten tres realitats que acompanyen la demoscòpia catalana des de fa temps. Primera: la majoria de catalans se situa a l’esquerra ideològica (un 54%, mentre que el 30% se situa al centre, el 9% a la dreta i un 7% no ho sap o no contesta) i en una autoubicació mitjana de 3,7 d’una escala esquerra-dreta que va de 0 a 10. Segona: hi ha gairebé un empat entre independentistes (48%) i no independentistes (44%). I tercera: pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, de les quatre opcions proposades (una regió d’Espanya, una comunitat autònoma d’Espanya, un Estat dins d’una Espanya federal o un Estat independent) la resposta que assoleix un percentatge més alt és la independència (41%), seguida a distància de la comunitat autònoma (24%), de l’Estat federat (22%) i, sobretot, de la regió (6%).

Si fem alguns encreuaments de preguntes podem arribar a algunes conclusions que van en la línia contrària del que pregonen socialistes i comuns sobre el moviment independentista. Si ens fixem només en els catalans que se situen en posicions d’esquerres (0-4), observem que en la pregunta sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, el 54% està a favor d’una Catalunya independent, un percentatge molt superior al dels federalistes (25%) i al dels autonomistes (15%). I quan es donen dues possibles respostes (Sí o No) a la pregunta de si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent, el 63% dels catalans d’esquerres respon que Sí i només el 31% opta pel No. Una diferència de més de 30 punts que ens permet afirmar que la majoria de l’esquerra catalana vol la independència de Catalunya. En canvi, la majoria dels catalans de centre (el 57%) i de dretes (el 58%) no volen que Catalunya esdevingui un Estat independent.

Si centrem el focus en el perfil del moviment social independentista, és a dir, en aquells que són partidaris de la independència de Catalunya, les enquestes ens tornen a indicar les seves característiques esquerranes. Efectivament, segons l’últim baròmetre del CEO, el 70% dels partidaris de la independència se situen a l’esquerra ideològica i només ho fa el 39% dels contraris a la independència. L’autoubicació mitjana dels catalans favorables a la independència se situa en el 3,25 (escala de 0 a 10), més a l’esquerra que el global dels catalans (3,73) i que els votants del PSC (3,91) i de Junts per Catalunya (4,01), que pràcticament se situen en el mateix punt de l’eix esquerra-dreta. I si ens fixem en el model d’Estat que defensen els catalans (amb les quatre alternatives abans esmentades), observem que el 72% dels catalans que volen un Estat independent es consideren d'esquerres, mentre que el 60% (12 punts menys) dels federalistes també s'hi consideren, així com un terç dels autonomistes (33%), que sobretot s’autoubiquen en el centre (43%). Per tant, el percentatge d’independentistes d’esquerres és clarament superior al de federalistes d’esquerres, malgrat que els partits que encara defensen una Espanya federal no ho vulguin veure.

El govern que es configuri sota la presidència de Quim Torra també ha de ser conscient que la majoria dels catalans i, sobretot, una majoria encara més àmplia de catalans independentistes se situen a l’esquerra ideològica i que, per tant, reivindiquen una acció de govern que impulsi polítiques socials més justes i igualitàries, que fomenti els valors republicans que sempre han defensat les esquerres i que, seguint el mandat del referèndum de l’1 d’octubre que reclama l’independentisme, ho faci en la direcció de convertir Catalunya en un Estat independent en forma de República.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Un sistema de partits en moviment

Jordi Matas i Dalmases — Sat, 05 May 2018 20:30:00 +0200

El 28 de novembre de 2010, ara fa només set anys i mig, es van fer eleccions al Parlament de Catalunya. Després de l’etapa del govern de coalició tripartit, CiU va guanyar clarament aquelles eleccions (62 diputats), mentre que el PSC, malgrat que va perdre 200.000 vots, es va situar com a segona força política parlamentària (28 diputats). El PP va obtenir 18 escons, ICV i ERC 10, Solidaritat Catalana 4 i Cs només 3. Des d’aleshores, el sistema de partits català està immers en un procés de mutació encara actiu que, en cas que se celebressin unes noves eleccions, és molt probable que mostrés més sorpreses difícils de preveure amb dades demoscòpiques.

Els dos partits que formaven la federació Convergència i Unió (CDC i UDC), després de més de tres dècades junts, van desaparèixer amb més pena que glòria. L’última vegada que es van presentar junts en unes eleccions va ser el novembre del 2012, amb uns resultats inferiors a les seves expectatives (50 diputats, quan preveien aconseguir la majoria absoluta). Després els convergents es van coalitzar amb ERC i van formar Junts pel Sí, mentre que Unió Democràtica es va escindir: els neoindependentistes van crear Demòcrates de Catalunya i els unionistes es van acostar al PSC.

Durant aquests anys, ERC ha optat per seguir en solitari un camí electoral d’èxit que l’ha fet passar dels poc més de 200.000 vots el 2010 als més de 900.000 vots el 2017 (els millors resultats des del 1980). L’excepció va ser la creació de la coalició electoral Junts pel Sí el 2015, que va néixer sota pressió i que després dels resultats del setembre de 2015 es va anar esquerdant pels efectes d’una legislatura convulsa que va acabar amb el referèndum de l’1 d’octubre.

El PSC, en canvi, aquests darrers anys ha obtingut uns resultats mediocres. Ha passat de ser la segona força política parlamentària el 2010 (amb 28 diputats) a ser la quarta el 2017 (amb 17 diputats), i ha passat de defensar el dret a decidir dels catalans a donar suport sense fissures a l’aplicació feta pel govern espanyol de l’article del 155 de la Constitució. El PP també ha perdut força electoral i ha anat canviant de companys de viatge. De ser la tercera força política el 2010, amb gairebé 400.000 vots i 18 diputats, el 2017 es va convertir en la setena i última força política, amb menys de 200.000 vots i 4 diputats. I de donar suport als pressupostos del govern d’Artur Mas en la legislatura iniciada el 2010 ha acabat impulsant l’aliança del 155 amb el PSC i Cs.

Els mals resultats del PSC i del PP han alimentat Cs, que ha passat de ser l’última força política parlamentària (amb 100.000 vots i 3 diputats) a ser la primera el 2017, amb més d’un milió de vots i 36 diputats. En aquests anys, Cs ha enterrat les referències al socialisme democràtic i al centreesquerra ideològic, i s’ha situat clarament a la dreta, reciclant a polítics provinents de partits com Plataforma per Catalunya, Vox o Falange.

ICV també ha estat víctima de la sacsejada del sistema de partits català. L’última vegada que es va presentar sola sota aquestes sigles va ser en les eleccions del novembre del 2012, quan va aconseguir el millors resultats des de la seva creació: 360.000 vots i 13 diputats. Després va entrar en un procés vertiginós de confluències amb diversos corrents d’esquerres, es va presentar dins de la coalició Catalunya Sí que es Pot (2015) i, finalment, amb la candidatura Catalunya en Comú-Podem (2017). Aquesta darrera candidatura va obtenir 326.000 vots i 8 diputats, de manera que després de donar moltes voltes organitzatives i després d’adoptar una certa ambigüitat davant dels reptes que s’han plantejat a Catalunya en els últims anys, els resultats actuals són pitjors que els que va aconseguir ICV el 2012.

Durant aquests anys també ha aparegut una nova força parlamentària, la CUP, que va irrompre en les eleccions del novembre del 2012, amb més de 100.000 vots i 3 diputats, que va aconseguir 10 diputats (i més de 300.000 vots) el 2015 i que encara és present al Parlament amb 4 diputats i quasi 200.000 vots. Una força que ha estat clau en moments decisius de la història política recent catalana: en la consulta del 9N i en el referèndum de l’1-O.

Els canvis que hem viscut el darrer septenni han trasbalsat el sistema de partits de Catalunya. Entre el 1984 i el 2010 l’estabilitat va ser notable, però en les quatre eleccions que s’han fet durant aquest darrer breu i agitat període s’han produït resultats que han alterat considerablement l’evolució de l’aritmètica parlamentària. A més, la base social electoral sobre la qual s’assenta la representació política segueix en moviment i, per tant, tot sembla indicar que encara hi pot haver més canvis. No sabem què passarà amb Junts per Catalunya i el PDeCAT, ni com acabarà Catalunya en Comú-Podem, ni si Cs aguantarà o es començarà a desinflar, ni com evolucionaran el PSC, el PP, ERC o la CUP davant l’actual volatilitat electoral.

Aquells que afirmen que els resultats d’unes hipotètiques noves eleccions beneficiarien a determinades formacions polítiques i en perjudicarien a d’altres, o que generarien un increment o una disminució de la representació parlamentària de les forces independentistes o de les unionistes, es basen en simples elucubracions contaminades pels entorns en els que cadascú es mou. Tot segueix molt obert (fins i tot la participació) i, per tant, tot pot canviar. I no sempre a gust del consumidor.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

El bloc del 155

Jordi Matas i Dalmases — Fri, 20 Apr 2018 19:19:00 +0200

El 27 d’octubre de 2017 va ser un dels dies més negres de la història política de Catalunya des del final de la dictadura. El Senat espanyol, amb el suport del PP (i de Foro Asturias i Unión del Pueblo Navarro), de Ciudadanos (Cs), del PSOE (i del PSC) i de Coalición Canaria, va autoritzar al Govern espanyol l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per destituir al President de la Generalitat i al Govern de Catalunya, per dissoldre el Parlament, per convocar noves eleccions i, en definitiva, per aniquilar els òrgans de representació política que legítimament va ser elegits en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Hi van votar en contra Podemos, Compromís, ERC, el PDeCAT i el PNB. Després de mig any d’aplicació arbitrària i abusiva d’aquest article, les conseqüències polítiques, jurídiques, administratives i personals han estat nefastes.

Des de llavors a Catalunya sovint s’ha fet referència a l’anomenat bloc del 155, que inclou el PP, Cs i el PSC, malgrat que alguns dirigents i simpatitzants d‘aquest partit no se senten còmodes dins d’aquesta etiqueta que comparteixen amb partits de dretes espanyolistes. El cert és, però, que a aquestes tres formacions polítiques no els va costar gens de posar-se d’acord per aplicar un article de la Constitució que, segons han denunciat molts constitucionalistes, no es podia utilitzar generant els efectes democràticament perversos que ha tingut. Però també és cert que els comportaments i les actituds dels partits i dels votants de les forces del bloc del 155 han estat molt uniformes en aquests darrers sis mesos.

Efectivament, els partits del bloc del 155 han anat de bracet a les diverses manifestacions que ha convocat la plataforma Societat Civil Catalana des de l’octubre de 2017 i a d’altres de perfil espanyolista. En aquestes manifestacions s’han vist a líders del PP, de Cs i del PSC celebrant les consignes que es cridaven i deixant-se fotografiar tots junts per deixar testimoni de la unitat de les tres formacions polítiques. Cal recordar que en aquestes convocatòries també hi van participar diversos grupuscles d’extrema dreta amb símbols feixistes i ultranacionalistes. Curiosament, el passat 13 d’abril aquestes mateixes forces polítiques del bloc del 155 van decidir no assistir a l’acte d’homenatge als republicans represaliats pel franquisme que va organitzar el Parlament de Catalunya. L’absència del PSC, la més lamentada, va ser un indicador molt evident d’un partit que, malgrat que insisteix en situar-se a l’esquerra ideològica, se sent molt aferrat a la defensa de la ignomínia de les conseqüències del 155.

Amb l’argument fal·laç que a Espanya hi ha independència judicial i bona salut de l’Estat de Dret, els partits del 155 demanen, a l’uníson, que es deixi actuar als jutges i avalen acríticament les acusacions de Pablo Llarena per delictes de rebel·lió i sedició, les quals han estat rebutjades enèrgicament per molts catedràtics de dret penal i per alguns tribunals d’altres països amb més separació de poders. En conseqüència, PP, Cs i PSC han donat suport sense fissures a les actuacions judicials que han acabat amb l’empresonament injust de persones innocents i aquesta roïnesa compartida fins i tot va arribar a provocar la decisió espontània i execrable de Cs i del PSC de no voler aplaudir als familiars dels presos que estaven a la tribuna de convidats del Parlament en el segon debat d’investidura del passat 24 de març (els del PP ja havien marxat de l’hemicicle). La imatge de dos minuts d’aplaudiments del Parlament en suport a aquests familiars, mentre els diputats de Cs i del PSC els hi donaven l’esquena asseguts a l’escó, com si sentissin ploure, va ser molt reveladora de fins on pot arribar el menyspreu del bloc del 155 cap al patiment humà.

L’aliança del 155 també coincideix en criminalitzar els CDR i aprovar les persecucions judicials i les detencions de persones que simplement es van manifestar tallant carreteres per protestar davant de l’autoritarisme judicial espanyol. Tots han mirat cap a una altra banda davant la contaminació política de la fiscalia i ningú ha sortit en la defensa de dret de manifestació dels CDR. D’aquesta manera, els membres de la societat del 155 donen suport a l’explícita voluntat de la fiscalia de criminalitzar tota la dissidència de la doctrina espanyolista per atemorir la societat catalana. Els partits que formen el contuberni del 155 estan immersos en una diabòlica competició per demostrar qui contribueix més a refermar les falsedats del Tribunal Suprem.

Els partits de la coalició del 155 també fan una activitat opositora molt similar contra la majoria absoluta sobiranista del Parlament. En realitat és un única oposició que, sense propostes polítiques alternatives, es basa en un filibusterisme parlamentari de baixa volada, en frívoles arengues antisobiranistes, en discursos histriònics per exaltar l’unionisme, en ratificar el fals relat de la Guàrdia Civil i dels jutges, i en donar la culpa als partits independentistes del mal funcionament de la cambra catalana i de l’absència de govern. Cs, PSC i PP, com una sola veu, s’oposen a la querella per prevaricació contra el jutge Pablo Llarena, deneguen la possibilitat de delegar el vot per part dels diputats que estan a l’exili, critiquen totes les actuacions del President del Parlament i eviten censurar la vulneració dels drets polítics dels diputats que estan a la presó o a l’exili.

Els votants dels partits dels 155 també comparteixen valors i actituds davant la política. Així, per exemple, quan el CEO (baròmetre d’octubre del 2017) demana pel grau de confiança que mereixen determinades institucions (en una escala que va de 0 a 10), els votants de Cs, del PSC i del PP coincideixen en donar una nota mitjana d’aprovat a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, als tribunals de justícia, a l’exèrcit i al Tribunal Constitucional, mentre que la mitjana dels votants de la resta de partits és d’un suspens. Pel que fa als valors polítics (enquesta de context polític de gener del 2018), els votants de Cs, del PSC i del PP se situen més enllà del 6 en l’escala de 0 a 10 d’espanyolisme, i més ençà del 5 en l’escala de 0 a 10 de catalanisme (la resta de partits, just al revés).

Es tracta, per tant, d’un fidel i granític bloc del 155, malgrat que alguns en facin grans escarafalls i mirin de dissimular, apel·lant a una suposada heterogeneïtat ideològica, la veritable i inhumana conxorxa que PP, Cs i PSC han maquinat contra l’independentisme.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Ciudadanos, la nova dreta espanyolista

Jordi Matas i Dalmases — Sun, 08 Apr 2018 20:21:00 +0200

Ciudadanos (Cs) ja és un partit de dretes. Amb poc més de 10 anys de vida, el partit d’Albert Rivera ha passat d’afirmar que es nodria “del liberalisme progressista i del socialisme democràtic” i de reivindicar l’”espai electoral de centreesquerra” a nodrir-se d’un electorat clarament de dretes i a anar de bracet amb el PP més retrògrad i corrupte de la història.

En el Congrés constituent del partit del juliol del 2006, els conceptes clau que es van defensar per identificar l’ideari de la nova formació política van ser el liberalisme progressista, el socialisme democràtic i la socialdemocràcia, els quals, com emfasitzava el document fundacional, anaven dirigits a un potencial electorat de centreesquerra. En els programes electorals presentats per Cs en les dues primeres eleccions on va concórrer (autonòmiques catalanes del 2006 i del 2010, amb Albert Rivera com a candidat a la presidència de la Generalitat) encara hi trobem de manera molt explícita aquestes referències ideològiques , però en pocs anys aquelles proclames esquerranes van quedar en paper mullat i fins i tot es van eliminar de la pàgina web del partit.

Ara ja no es parla de socialdemocràcia, ni de socialisme democràtic, ni tampoc d’adreçar-se a l’electorat de centreesquerra. En la IV Assemblea General, celebrada ara fa un any (febrer 2017), Ciudadanos es defineix com a “partit liberal progressista, democràtic i constitucionalista”, no fa cap referència al seu referent ideològic fundacional (el socialisme democràtic) ni a la socialdemocràcia, i amb aquesta base desplega tota una retòrica ideològica genèrica i ambigua amb la finalitat d’atraure el màxim nombre d’electors possibles.

El discurs polític de Ciudadanos també s’ha transformat, malgrat que sempre s’ha mantingut en un perfil programàtic baix i en un deliberat confusionisme. S’ha passat d’un discurs poc elaborat i amb una elevada dosi d’improvisació per part del màxim líder del partit, a un veritable pla de comunicació que aprenen i apliquen els líders locals i portaveus de la formació taronja. Tots ells es formen comunicativament per tenir clars els objectius, els destinataris, els canals i els missatges que han d’utilitzar. Amb missatges simples, fàcils de comprendre, directes, repetitius, dicotòmics, maniqueus, ridiculitzadors i falsos, miren d’arribar a un públic heterogeni que fuig de discursos sofisticats i de grans teories polítiques. Amb la diatriba, la violència verbal, la mala educació i la malvolença, converteixen l’art de parlamentar en bregues grolleres i el Parlament en un plató de teleporqueria.

Tota aquesta evolució també ha comportat que Ciudadanos s’hagi convertit en un partit de dretes votat majoritàriament per persones de dretes. Les dades demoscòpiques ho ratifiquen. Les enquestes ens indiquen una clara transferència de vots des del PP cap a Cs, i que el partit taronja creix en simpatia per part de l’electorat popular. Les dades també mostren que els electors cada vegada perceben a Ciudadanos com un partit més de dretes. En el baròmetre del CIS del gener de 2018 l’electorat situava a Cs en una ubicació mitjana de 6,8 (dins d’una escala esquerra-dreta que va d’1 a 10), és a dir, clarament a la dreta, entre el PNB i el PP (i si només agafem l’opinió dels mateixos votants de Cs la ubicació quasi no canvia -6,1-). Si del partit passem a les persones que voten Cs, observem que també s’ubiquen en posicions ideològiques mitjanes de centredreta: 5,6 segons el CIS, que utilitza una escala ideològica d’1 a 10, i 5,2 segons el CEO, que utilitza una escala de 0 a 10 (enquesta de context polític de gener del 2018).

Pel que fa a la valoració del dirigent totpoderós de Ciudadanos, també es constata que Albert Rivera és un líder ben valorat pels electors de dretes i mal valorat pels d’esquerres. De fet, els electors d’esquerres suspenen Rivera i només rep un aprovat dels que s’autoubiquen en les posicions de 6, 7, 8, 9 i 10 (escala d’1 a 10). I segons record de vot, Albert Rivera només obté una puntuació mitjana d’aprovat per part dels que en les eleccions generals del 2016 van votar Cs (6,4) i PP (6,0). I si ens fixem en la valoració que fan els catalans de l’actuació política d’Inés Arrimadas (baròmetre del CEO d’octubre del 2017), observem que també només obté un aprovat per part dels votants de Cs i del PP, però mentre que els seus votants la valoren amb una mitjana de 7,24, el votants del PP encara la valoren millor (amb una mitjana de 8,2). I el mateix passa amb Carina Mejías, valorada amb un 5,2 pels votants de Cs i amb 6,0 pels votants del PP.

Els números i la demoscòpia canten, però hi ha alguns fets que encara són més reveladors. Podem començar a sospitar que quan Cs, en les eleccions europees de 2009, va decidir formar part de la coalició Libertas, integrada majoritàriament per partits d’extrema dreta, no va ser una relliscada, sinó una conseqüència dels orígens ultradretans d’Albert Rivera i un precedent de propostes amb tics xenòfobs que després ha defensat Cs, com ara un sistema de sanitat universal que no inclogui els immigrants. També veiem com un partit que va néixer abominant del catalanisme polític del govern tripartit de Pasqual Maragall, avui es dedica a estendre per les Espanyes un odi visceral cap aquells que, en el marc del pluralisme polític que tant pregona Cs en els seus documents ideològics, defensen la independència de Catalunya. I tampoc és fruit de la casualitat que aquest partit que ha volgut satisfer la demanda del president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, de crear un Podemos de dretes (no de centre), hagi alimentat la seva plantilla de dirigents polítics amb persones provinents del PP, de Unión Progreso y Democracia, de Plataforma per Catalunya, de Vox o de Falange.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Una monarquia potes enlaire

Jordi Matas i Dalmases — Sat, 17 Mar 2018 20:19:00 +0100

Acaba una septimana horribilis pel rei Felip VI. Dilluns, el ple municipal de Girona va desestimar per àmplia majoria el recurs contra la declaració del monarca com a “persona non grata” a la ciutat de la qual ell en va ser príncep durant 37 anys, és a dir, que els representants del poble gironí (els de CiU, ERC, PSC i la CUP) consideren Felip VI persona indesitjable i no benvinguda. El mateix dilluns, un jutjat contenciós-administratiu va condemnar l’Ajuntament de Barcelona a penjar al Saló de Plens i en un “lloc preferent i d’honor” la foto del rei Felip VI, i tots sabem que quan són els tribunals els que, en contra de la voluntat de la majoria social, obliguen a utilitzar els símbols, vol dir que aquests estan sota mínims.

Finalment, dimarts vam saber de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que condemnava l’estat espanyol per haver castigat per injúries greus contra la corona a dues persones que van cremar fotos del rei el setembre del 2007. El Tribunal de Drets Humans ha advertit a la justícia espanyola que cremar fotos dels reis no és delicte, sinó que és un acte emparat per la llibertat d’expressió. La bufetada del Tribunal d’Estrasburg a l’estat espanyol ha generat durant aquesta setmana tota mena valoracions sobre la figura de la monarquia: des de l’oportuna proposta d’ERC de suprimir del codi penal els delictes d’injúries a la corona i d’ultratge a Espanya (tombada pel bloc del 155: PP, C’s i PSOE) fins a l’enèsim debat sobre la supressió d’una monarquia hereditària i vitalícia que és difícil de fer compatible amb allò que s’entén per democràcia “plena”.

La monarquia està en crisi, en una profunda crisi. Internament, ja fa temps que la Casa del Rei s’ha convertit en una casa de barrets (accepció b del DIEC), incapaç de donar sentit a l’eslògan amb el qual Felip VI es va presentar quan va succeir al seu pare: “una monarquia renovada per a un temps nou”. La monarquia segueix vivint en entorns d’opacitat institucional i funcional. No sabem quines són les partides pressupostàries directes i indirectes per fer front a les enormes despeses per mantenir la fastuositat i l’opulència de la seva activitat quotidiana; no han fet pública la declaració d’activitats i béns; desconeixem si les seves funcions van més enllà de les simbòliques i de representació que fixa la Constitució, i ignorem l’abast de les pràctiques corruptes que han esquitxat alguns membres de la Casa del Rei. Felip VI prové d’una família desestructurada, i probablement alguna de les seves actituds hostils i reprensores cap als seus “súbdits” catalans – a banda de no entendre res del que passa a Catalunya i de fer un seguidisme acrític al govern del PP- és fruit d’aquesta procedència parental.

Externament, l’opinió pública fa una mala valoració de la monarquia. El CIS ja fa gairebé tres anys que no gosa preguntar als espanyols sobre la valoració que fan de la monarquia. L’última vegada que ho va fer (abril de 2015), ja amb el flamant nou rei Felip VI, la nota mitjana que va obtenir en grau de confiança va ser d’un 4,3 (d’una escala de 0 a 10) i, per tant, no va arribar ni a l’aprovat pelat. I, per més desgràcia reial, el creuament de dades ens demostra que, per edats, a mesura que disminuïa el tram d’edat la valoració era més negativa (des d’un 5,7 dels majors de 65 anys a un 3,8 dels que estaven situats en el tram dels 18 als 24 anys); per nivell d’estudis, amb l’augment d’aquest nivell la valoració empitjorava (els únics que donaven una mitjana d’aprovat eren els que no tenien estudis -5,6- i els que només tenien estudis de primària -5,2-, mentre que els que tenien estudis universitaris donaven una mitjana per sota de 4), i per record de vot (el de les eleccions generals del 2011), només aprovaven la monarquia els que deien que van votar PP.

A més, des del 1977 fins avui, mai en el Congrés dels Diputats han obtingut representació parlamentària tants diputats partidaris de fer fora la monarquia com els que hi ha ara. Si sumem Podemos i confluències, ERC, CDC i EH-Bildu, ja s’arriba a la xifra de 90 diputats, és a dir, que un de cada quatre diputats és partidari d’una república parlamentària.

A Catalunya, la valoració que es fa de la monarquia encara és pitjor. En la història del CEO s’ha preguntat sis vegades (des del 2014 fins avui) pel grau de confiança dels catalans vers la monarquia i en totes elles n’ha sortit malparada. Del total d’institucions preguntades (entre 17 i 19) la monarquia sempre s’ha situat entre les tres més mal valorades en confiança (acompanyada del govern espanyol i de la banca) i sempre ha obtingut una valoració mitjana inferior a 3 (d’una escala de 0 a 10). Però justament va ser en l’últim baròmetre de l’any passat on va obtenir la pitjor valoració, situant-se per primera vegada com la institució que genera menys confiança de totes i amb una valoració inferior a 2 (1,8).

El treball de camp d’aquesta enquesta es va fer entre el 16 i el 29 d’octubre, és a dir, després de l’esbroncada pública de Felip VI als catalans que van rebre garrotades quan pacíficament defensaven urnes, vots i col·legis electorals. Un cop més, es pot comprovar com és la gent més gran (de 65 o més anys) la que menys desconfiança mostra, tot i que la mitjana no arriba ni a 3 (2,8), i que també són els votants de dretes els únics que donen una mitjana de confiança superior a 5 (a Catalunya, PP -7,8- i C’s -5,1-).

És molt trist que després d’estar 46 anys preparant-te a consciència per ser rei, quan t’entronitzen rebis constants i contundents mostres de manca de confiança i, a més, que sigui un tribunal europeu que no controles y especialitzat en la garantia dels drets humans el que hagi de determinar que cremar fotografies del rei no és cap injúria sinó fruit de la llibertat d’expressió.

Negociació excepcional

Jordi Matas i Dalmases — Fri, 02 Mar 2018 20:28:00 +0100

Ja fa més de dos mesos de les eleccions del 21-D, que van generar una nova majoria parlamentària independentista. Des de llavors fins avui les principals forces polítiques independentistes, Junts per Catalunya i ERC, negocien una investidura i la configuració d’un nou govern de coalició. Podem pensar que, en l’actual estat excepcional (o potser d’excepció) en el que estem immersos, deu setmanes és massa temps i que caldria anar més al gra i deixar-se de disquisicions sobre qui farà què o qui controlarà aquesta o aquella altra parcel·leta de poder. No obstant això, cal tenir molt present que les circumstàncies inaudites que envolten les negociacions són d’aquelles que posarien a prova els millors experts mundials en pactes polítics.

D’entrada, cal tenir present que, com passa en la formació de qualsevol govern de coalició, les dues formacions polítiques han de negociar poder i polítiques. Negociar poder no només vol dir esquarterar-lo i repartir-lo d’acord amb els resultats electorals (en el cas de JxCAT i ERC, meitat i meitat), sinó que també implica aplicar criteris qualitatius per distribuir el poder. La valoració qualitativa del poder, que es fa en qualsevol negociació de governs de coalició, és més complicada i sovint alenteix l’acord final. Cal advertir, però, que negociar parcel·les de poder, és a dir, determinats càrrecs governamentals, administratius o d’ens públics, no s’ha d’interpretar com un “mercadeig”, un tripijoc o un comportament malaltís de cobdícia, sinó com una derivada més de la voluntat política de compartir responsabilitats governamentals. En els països europeus que fa més de setanta anys que tenen governs de coalició, aquest doble vessant quantitatiu i qualitatiu del poder hi és sempre present. Seria difícil d’entendre que a Catalunya, que també tenim gairebé quaranta anys d’experiència en la negociació de governs formats per més d’un partit, fóssim l’excepció mundial. A la dificultat intrínseca que hi ha arreu quan es negocien parcel·les de poder, hi hem d’afegir dos obstacles addicionals: en primer lloc, les dues forces polítiques negociadores comparteixen recents vivències tenses en el desplegament de l’estructura governamental i, en segon lloc, s’ha de negociar un poder intervingut i grapejat pels poders polítics espanyols.

Acordar polítiques governamentals també és pràctica habitual del fenomen coalicional. Lògicament, JxCAT i ERC han de negociar el que serà l’acció de govern durant els propers anys, sobretot tenint en compte que, a diferència de les eleccions del 27 de setembre de 2015, en aquestes conteses electorals ambdues formacions polítiques s’han presentat per separat. Aquí també trobem dificultats addicionals que tenen a veure amb la resposta que han donat els poders de l’Estat espanyol al mandat electoral que va desplegar el govern Puigdemont: negació del pluralisme polític, violació sistemàtica de drets fonamentals, vulneració de l’estat de dret, reinterpretació arbitrària del codi penal i tota mena de cafrades policials. Amb aquesta trista experiència, és obvi que l’acció governamental que s’hagi de negociar tingui en compte la dignitat del poble de Catalunya expressada l’1 d’octubre, desenvolupi els programes electorals de JxCAT i d’ERC, i també miri de reüll les seqüeles de l’aplicació inconstitucional del 155 i l’abús dels poders de l’Estat. Si bé és cert que tant JxCAT com ERC comparteixen la necessitat d’impulsar polítiques que vagin en la direcció de construir una República catalana, caldrà veure com es concreten les accions de govern que satisfacin aquest afany.

A més d’aquestes dificultats, cal afegir que JxCAT i ERC han introduït un nou objectiu de negociació: una estructura política a Bèlgica (Espai Lliure de Brussel·les) presidida per Carles Puigdemont, amb un Consell de la República (on probablement hi participaran els consellers exiliats i altres personalitats) i que tindrà el suport d’una Assemblea de Representants de la República (previsiblement amb diputats, càrrecs electes locals i membres de la societat civil). És evident que caldrà omplir de contingut polític (de poder polític) tota aquesta carcassa estructural, i això significa negociar també les seves competències, les relacions amb el govern de Catalunya i saber com incidirà, per exemple, en el procés constituent o en les relacions internacionals. Aquí, la novetat, la importància i la ubicació d’aquest nou ens polític complica l’acord que ha de precisar l’abast de les seves funcions.

Pel que fa als actors de la negociació, cal ser conscients que les converses són a tres bandes, ja que es pretén, amb bon criteri, que el pacte final abraci totes les forces independentistes (malgrat que la CUP no formi part del nou govern). Això vol dir ser conscients i admetre que hi ha una gran varietat de tipus de presa de decisions en cada organització, que hi pot haver corrents interns que incideixin en la negociació, que el lideratge partidista és heterogeni i, en definitiva, que cada formació política és tot un món. I una negociació trilateral (o, fins i tot, a quatre bandes, si, com alguns indiquen, en el cas de JxCAT cal afegir el PDeCAT com un actor més) és més complicada que una de bilateral. A més, algunes de les persones que participen en la negociació estan empresonades, exiliades o imputades, la qual cosa restringeix i entorpeix la fluïdesa de la comunicació; i d’altres, en els darrers mesos, han viscut moments d’alta tensió política que han generat comprensibles tibantors personals entre elles.

Finalment, el context tampoc ajuda. Negociar a contrarellotge del 155, amb exiliats i empresonats injustament, i sota l’amenaça d’un poder judicial sense criteri jurídic i d’un Tribunal Constitucional que es limita a fer seguidisme de les consignes del govern espanyol, afegeix encara més dificultats a la negociació.

Amb aquest entorn hostil, cal reconèixer que tindrà molt de mèrit arribar a un acord polític que, sense cap dubte, serà d’una gran transcendència.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Estar en el poder i tenir poder

Jordi Matas i Dalmases — Thu, 15 Feb 2018 20:30:00 +0100

Tots els que ens hem dedicat a l’estudi de les elits polítiques sabem que hi ha tres principals aproximacions per saber qui forma part de l'elit política (deixant de banda la polèmica discussió sobre el terme elit): la reputacional, la decisional i la posicional. La reputacional consisteix a preguntar a la comunitat qui creu que forma part de l'elit política. La decisional considera que les elits polítiques són les persones que veritablement prenen les decisions polítiques, i també les que més influeixen en aquesta decisió. Finalment, segons l'aproximació posicional o ocupacional, aquells que pertanyen a l’elit són els que ocupen càrrecs públics que formalment estan proveïts de poder polític, és a dir, que té en compte la pertinença formal a una institució de poder.

Les dues darreres aproximacions (la decisional i la posicional), que són les més utilitzades, ens permeten aprofundir en una diferència clau per entendre com s’estructura el poder: la distinció entre els que estan en el poder i els que tenen poder. A Catalunya, els que estan en el poder (aproximació posicional) i, per tant, els que tenen un nomenament formal que els situa en àmbits de poder, són aquells que formen part de les elits governamentals (president del govern, vicepresident o conseller primer, i consellers), les elits parlamentàries (diputats), les elits locals (alcaldes i regidors, i càrrecs polítics en estructures polítiques provincials o comarcals) i les elits polítiques administratives (càrrecs de designació política de l'Administració, com ara secretaris generals, directors generals i altres que preveu la normativa). Si bé es pot afirmar que aquells que estan en el poder tenen, poc o molt, poder, també som conscients que hi ha persones que, malgrat estar situades fora del poder formal, tenen molt poder polític, de vegades fins i tot més que els que estan en el poder.

Aquesta reflexió sorgeix arran de la discussió que hi ha al voltant de la idoneïtat de la candidatura de Puigdemont com a president de la Generalitat o de la necessitat de buscar altres alternatives, tot preservant la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada pels 135 diputats del Parlament. La majoria absoluta parlamentària independentista, que és l’única majoria capaç de facilitar una investidura, va convenir en presentar com a candidat a la presidència Carles Puigdemont, però s’ha trobat l’obstacle d’una inflexible ofensiva política i jurídica, d’insòlites dimensions antidemocràtiques.

Davant d’aquest dilema, les forces polítiques independentistes són molt conscients que qualsevol proposta que comporti un nomenament formal (jurídicament reconegut) dotat de poder polític per Carles Puigdemont, serà impugnada pel govern espanyol i anul·lada pel Tribunal Constitucional. Però aquestes mateixes formacions polítiques coincideixen en interpretar la voluntat electoral del 21-D en el sentit de restituir a Puigdemont (i al seu govern) el poder polític que tenia i que li va ser arrabassat per la infausta aplicació de l’article 155. En canvi, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional faran tot el que estigui al seu abast per evitar que Puigdemont ocupi un càrrec polític i que tingui poder polític.

Per tant, uns voldrien que Carles Puigdemont estigués en el poder i tingués poder, i els altres volen que no estigui en el poder i que tampoc en tingui. Però si bé estar en el poder té un component formal que les autoritat espanyoles controlen i no deixen cap marge de maniobra a la voluntat catalana, el fet de tenir poder pot ser fruit d’un acord polític, sense formalismes jurídics i, per tant, incontrolable per part del govern espanyol i del Tribunal Constitucional. O dit en altres paraules, les autoritats espanyoles se senten fortes per invalidar qualsevol aparició del nom de Carles Puigdemont en el DOGC o en qualsevol proposta parlamentària o administrativa, però són conscients de la seva feblesa davant dels acords polítics que hi pugui haver entre les forces polítiques independentistes per dotar de poder real a Puigdemont. El que causa pànic al govern espanyol i als seus aliats d’altres poders de l’Estat és que es faci efectiu a través de la política allò que ells mantenen inexorable a través de la seva perversa interpretació i aplicació del dret.

Conscients, per tant, de les múltiples limitacions del sobiranisme per formalitzar i judicialitzar els seus objectius, i de les dificultats per establir i mantenir una desobediència civil ferma i massiva per combatre l’amenaça jurídica i penal del govern i dels tribunals espanyols, cal trobar solucions polítiques que preservin la voluntat de la majoria parlamentària. Si hi ha un acord polític que abraci tot l’independentisme, Carles Puigdemont pot tenir poder polític real sense estar formalment en el poder. I aquest acord fins i tot es pot protocol·litzar definint, entre d’altres qüestions, l’abast d’aquest poder, les vinculacions polítiques amb el poder formal, la creació d’una plataforma política de suport, la relació amb els mitjans de comunicació, la participació delegada en determinats debats parlamentaris o la denominació que pugui rebre, i anunciar-ho als quatre vents.

Hi ha voluntat política per fer-ho? No cal res més.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Aritmètiques parlamentàries endimoniades

Jordi Matas i Dalmases — Mon, 05 Feb 2018 20:43:00 +0100

Quan diem que els sistemes parlamentaris es basen en una relació de confiança entre el legislatiu i l’executiu, ens referim a la necessitat que els governs comptin amb el suport de determinades majories parlamentàries per facilitar el seu nomenament (a través de la investidura del president del Govern), per impulsar tota mena d’iniciatives governamentals (acció de govern) i per evitar la seva destitució (amb una moció de censura).

D’acord amb les regles de funcionament dels sistemes parlamentaris, la majoria absoluta parlamentària progovernamental és aquell llindar aritmètic que garanteix l’estabilitat i l’acció del govern. La majoria absoluta, tal com la defineix l’article 90.3 del Reglament del Parlament de Catalunya, és quan s’expressen en el mateix sentit el primer nombre enter de vots que segueix al nombre resultant de dividir per dos el total de membres de ple dret del Parlament (definició que afina més que la popular “la meitat més un” i que s’adapta a parlaments amb un nombre total de diputats parell o senar). No obstant això, moltes iniciatives governamentals en tenen prou amb el suport d’una majoria simple (el mateix Reglament, en l’article 90.2, ens diu que això passa quan “els vots positius superen els negatius, sense comptar-hi les abstencions, els vots en blanc i els nuls”, la qual cosa implica sovint negociar abstencions). Ambdós tipus de majories es basen amb l’habitual vot coincident entre aquells que formen part del mateix grup parlamentari.

Des de les primeres eleccions autonòmiques del 1980 fins avui, les majories absolutes (68 diputats a Catalunya) derivades dels resultats obtinguts, han generat aritmètiques parlamentàries que han fet canviar el rumb de la història política catalana dels últims anys.

Després d’onze anys i mig de majories absolutes de CiU, en les eleccions del 1995 la coalició nacionalista va obtenir 60 diputats i en el debat d’investidura el PSC (34 diputats), el PP (17 diputats) i ERC (13 diputats) es van oferir a Jordi Pujol com a socis per refermar l’estabilitat governamental. Totes tres formacions tenien els diputats necessaris per sumar la majoria absoluta parlamentària, però després del wait and see convergent Pujol es va decantar per un PP que, a partir del 1996, va començar a governar Espanya sota la presidència d’Aznar. En les eleccions següents del 1999 es va donar una curiosa aritmètica parlamentària: CiU va obtenir 56 diputats (a 12 de la majoria absoluta) i tant el PP com ERC en van aconseguir precisament 12. Aquest escenari ideal per aplicar la teoria de jocs es va resoldre, un cop més, amb un pacte entre Jordi Pujol i la dreta espanyola d’Aznar, i amb el rebuig reiterat en cada debat de política general a un possible pacte amb els republicans.

L’aritmètica de representació política generada pels resultats de les eleccions del 2003 i les del 2006, que van facilitar la formació dels governs tripartits liderats pel PSC, van convertir ERC en un veritable partit frontissa imprescindible per fer decantar majories parlamentàries i governamentals cap a CiU o cap al PSC i ICV-EUiA. Efectivament, els 23 diputats que ERC va aconseguir el 2003 eren els justos per assolir la majoria absoluta amb CiU (46) i amb el PSC i ICV-EUiA (51), mentre que els 21 diputats que van obtenir els republicans el 2006 també permetien sumar majories qualificades amb CiU (48) i amb el PSC i ICV-EUiA (49). En ambdues ocasions, ERC va fer valer la seva condició de “jugador central” i va optar per formalitzar governs de coalició amb socialistes i ecosocialistes.

Finalment, les dues darreres eleccions també han consolidat aritmètiques parlamentàries que han canviat clarament el rumb dels esdeveniments polítics. En les anomenades eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, la coalició electoral Junts pel Sí va aconseguir la victòria, però es va quedar amb 62 diputats (i amb només un escó menys que la suma de C’s, PSC, PP i Catalunya Sí que es Pot -63-). Per poder tirar endavant la investidura, la legislatura i el full de ruta del programa electoral no n’hi havia prou amb l’abstenció de la CUP, que va obtenir 10 diputats, sinó que calia el seu suport (encara que parcial). És difícil de preveure què hauria passat amb un Junts pel Sí amb majoria absoluta, però Mas no hauria fet un pas al costat, Puigdemont no hauria estat president del Govern i, molt probablement, no s’hauria celebrat el referèndum de l’1 d’octubre ni s’haurien patit les seves derivacions com ara la vulneració sistemàtica de drets i llibertats fonamentals, l’aplicació maldestre del 155 i la restauració de pràctiques autoritàries dels poders de l’Estat espanyol.

En les passades eleccions del 21-D també hi va haver algunes sorpreses i coincidències numèriques. Contra pronòstic demoscòpic, Junts per Catalunya va aconseguir més escons que ERC; la suma d’escons d’aquestes dues formacions va ser de 66, i, a diferència del 2015, sumaven un escó més que el global de C’s, PSC, PP i Catalunya En Comú-Podem -65-. Els quatre diputats de la CUP avui segueixen sent necessaris per arribar a la majoria absoluta i, tenint en compte que hi ha diputats a l’exili que no poden votar, caldrà obtenir el suport dels anticapitalistes, en cas que es posin d’acord unionistes i Comuns. Un cop més l’aritmètica ha condicionat extraordinàriament l’esdevenir de l’inici d’aquesta dotzena legislatura. Moltes coses haurien canviat si ERC hagués obtingut més diputats que Junts per Catalunya (s’hauria imposat un candidat a la presidència de la Generalitat d’ERC) o si la suma d’aquestes dues formacions polítiques hagués assolit la majoria absoluta (hauria facilitat un acord bilateral amb una menor influència cupaire per accelerar el procés constituent i la materialització de la República).

Tots som conscients que els resultats electorals configuren parlaments, i que les aritmètiques parlamentàries condicionen les legislatures i poden activar tota mena d’exercicis de funambulisme polític, però a Catalunya ja portem unes quantes eleccions en les que la distribució de diputats entre forces polítiques ha condicionat, fins i tot, la història política del país.

Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB

El nou escenari coalicional

Jordi Matas i Dalmases — Mon, 22 Jan 2018 21:30:00 +0100

Les eleccions del 21-D van donar pas a un nou escenari coalicional. Ja ha culminat amb èxit el primer pas: la constitució del Parlament i el nomenament dels membres de la Mesa, i la primera negociació entre les forces independentistes ha assolit el seu objectiu: controlar la Mesa amb la majoria absoluta de sobiranistes que també hi ha a la cambra catalana.

Ara ja tenim a la vista l’elecció d’un president de la Generalitat i això vol dir que ja ha començat una negociació trepidant entre dues formacions polítiques que estan cridades a entendre’s: Junts per Catalunya i ERC. El context de vulneració de drets fonamentals i de menyspreu per les regles bàsiques de la democràcia també comporta pensar en com podrà ser investit Carles Puigdemont i en preveure una alternativa al previsible abús de poder del Govern espanyol, la Fiscalia, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional i la dificultat per fer efectiva la seva candidatura.

No obstant això, negociar l’elecció d’un president del Govern també implica arribar a un acord sobre el programa polític que s’haurà d’impulsar en aquesta legislatura post referèndum i post declaració d’independència, i sobre la distribució de conselleries en el futur govern bipartit. Això vol dir que novament s’activaran a Catalunya totes les dinàmiques coalicionals prèvies a la consolidació d’un pacte de govern, però que en aquesta ocasió tindran un escenari peculiar. Quins són aquests elements singulars?

1.- Hi ha possibles candidats a formar part d’aquest nou Govern que estan a la presó, altres exiliats a Bèlgica i altres imputats per delictes tan greus com inventats. Aquest fet no només pot comportar descartar determinats noms, sinó que també pot modificar el criteri de distribució de conselleries i, fins i tot, aplicar una nova fórmula d’estructura departamental que permeti incloure a aquells que l’autoritarisme espanyol vol arraconar.

2.- A diferència de la legislatura passada, quan una coalició electoral (Junts pel Sí) va guanyar les eleccions i va esdevenir coalició governamental, ara tindrem un pacte postelectoral entre dues formacions polítiques que s’han enfrontat a les eleccions, la qual cosa implica haver d’utilitzar una quota de distribució de conselleries en base al percentatge d’escons obtinguts per totes dues.

3.- L’aplicació d’aquest percentatge permet fer una distribució d’un 50% per cada força política, mentre que en l’anterior legislatura era aproximadament d’un 40% per ERC i un 60% per CDC/PDeCAT. El nombre total de departaments a distribuir, per tant, serà parell. A més, sembla evident que la presidència l’obtindrà un diputat de Junts per Catalunya i la vicepresidència, si es crea, serà d’ERC. D’altra banda, potser en aquesta ocasió, per refermar l’equilibri coalicional, serà més convenient nomenar un Conseller Primer, sense departament però amb més atribucions governamentals, enlloc d’un Vicepresident.

4.- En la legislatura anterior, el president Carles Puigdemont no va poder triar cap conseller a l’inici de la legislatura. Veurem quin serà ara el marge d’elecció de la persona que arribi a la presidència, tenint en compte que ERC voldrà decidir els seus conseller i que hi pot haver un soterrat i paradoxal torcebraç entre Junts per Catalunya i el PDeCAT.

5.- Totes dues formacions polítiques ja governaven en la passada legislatura i no només es coneixen entre elles, per bé o per mal, sinó que també coneixen l’Administració que hauran de comandar. Per tant, la negociació es farà amb més coneixement de causa, amb un major domini dels racons del poder i sabent la rellevància i la incidència d’aquests racons. Fins i tot alguns podran acabar o redreçar polítiques iniciades en la darrera legislatura.

6.- El coneixement mutu i l’haver governat junts també comportarà pactar d’entrada nous protocols de funcionament intern de la coalició. Qüestions fonamentals en qualsevol govern compartit com ara la coordinació interdepartamental, la relació entre el Govern i els grups parlamentaris, la comunicació o la gestió de crisis poden ser objecte de nous acords per evitar o redreçar errors del passat.

Aquestes són algunes de les qüestions que hauran de tenir en compte els equips negociadors de Junts per Catalunya i d’ERC. Sense cap dubte, els resultats d’aquesta negociació condicionaran l’esdevenir d’una nova legislatura clau pel futur de Catalunya.

Jordi Matas Dalmases @JMatasD
Catedràtic de Ciència Política de la UB