Arreveure

Jordi Martí Grau — Tue, 08 Apr 2014 00:00:00 +0200

Article de Jordi Martí publicat en el seu bloc, un polític sincer

No ha estat una setmana fàcil. Escric aquest post, en sóc ben conscient, amb el regust del perdedor. Quan dediques dos anys a un objectiu, per molts atenuants que hi busquis, la derrota s’instal·la a l’estómac. Volia guanyar, no valen altres eufemismes, i això no ha passat. Felicitar a l’adversari que ha obtingut més vots és indispensable: enhorabona Jaume. Però també toca recapitular i prendre decisions.

Després d’una setmana de donar-hi voltes he decidit deixar la política institucional. Renuncio a la presidència del Grup Municipal Socialista (GMS) i, en el proper Plenari, deixaré l’acta de regidor. Voldria equivocar-me però em sembla que el PSC surt de les primàries pitjor de com hi va entrar i s’allunyen les possibilitats de derrotar a Trias. Entre l’escassíssima participació -celebrada, per cert, com un gran èxit per la Federació de Barcelona- i les “males praxis” clientelars, reconegudes però sense aclarir, l’oficialisme s’imposa. En lloc d’obrir el camp, aquest encara s’ha tancat més. Mal presagi.

Tanco una etapa que va començar ara fa vuit anys, quan l’any 2006 em reincorporava al capdavant de l’Institut de Cultura de Barcelona. Fins al maig de 2011 vaig dirigir les polítiques culturals de la ciutat en el govern de l’alcalde Hereu. Van ser cinc anys dels quals guardo un excel·lent record i on el paper de la cultura va guanyar posicions, pressupostàries i polítiques, en l’agenda del consistori. Un mandat, val a dir, amb clars i obscurs, marcat per dues dimissions molt diferents que auguraven la derrota posterior: la de Carles Martí pel fracàs de la consulta de la Diagonal i la d’Itziar González com a regidora de Ciutat Vella. El PSC mostrava signes inequívocs d’una necessària renovació, en el fons i en les formes.

El maig de 2011, per primera vegada, els socialistes perdien el govern de la ciutat. Mesos després de la derrota, el PSC em va demanar que encapçalés el GMS. Vaig creure que triar el regidor més heterodox, i menys implicat en la vida interna del partit, significava una sincera voluntat de canvi, no només en els continguts sinó també en les actituds i en les maneres de fer política. Potser aquella era la intenció, però la realitat havia de complicar-se molt aviat. El meu bateig en la política institucional l’han acompanyat dues manifestacions que han mogut el mapa del catalanisme polític i un creixement de la desigualtat, que ha fracturat la societat catalana i barcelonina. El descrèdit de la política institucional ha augmentat en la mateixa mesura que s’ha re polititzat la societat. La direcció del PSC, encapçalada per Pere Navarro, ha estat incapaç de dibuixar una resposta als reptes actuals de Catalunya. Brindar amb Alicia Sànchez Camacho i Albert Rivera el dia de la Constitució, i amb Artur Mas per tancar l’acord del Barcelona World, és la metàfora d’un desori.

La meva aposta era mirar d’encapçalar una sacsejada al PSC, buscar la complicitat d’una part significativa del nostre espai polític que havíem anat perdent, i recuperar la millor herència del socialisme barceloní i català. M’han dit que mirava més a fora que a dins del partit. És cert: quan una organització entra en crisi ha de procurar recuperar l’energia que ha marxat, més que la comoditat dels que encara hi romanen. Les primàries obertes es presentaven com la darrera oportunitat per trobar la legitimitat necessària per mirar de vèncer tanta resistència al canvi. No ha estat possible. El distanciament entre els dos mons és molt gran, potser irreconciliable. Els ciutadans preferien avalar més que anar a votar en una convocatòria organitzada pel PSC, i després de la primera volta la distància encara s’ha incrementat.

Segurament hi ha molts altres factors que han influït en la derrota, especialment la meva inexperiència política, però quan un juga fort ha d’acceptar que un resultat advers ha de tenir necessàriament conseqüències. Tinc massa dubtes que el resultat de les primàries pugui realment afavorir la revifada del socialisme a casa nostra. Em dol, molt més del que es pensen els que m’acusen de torpedinar el PSC. Sobretot, perquè amb un socialisme empetitit, disminueixen les possibilitats de construir alternatives d’esquerres als governs actuals. Trias continuarà sense projecte, però contemplarà, murri, com els adversaris s’esmicolen. Barcelona no s’ho mereix.

Agraeixo infinitament tots els suports, especialment els d’aquells que m’han acompanyat de prop en aquesta aventura, a tots els que m’han ajudat a articular el Moviment Barcelona, i a tots i cadascun del 1.515 votants. Però no me n’he sortit, i no trobo cap explicació raonable per continuar exercint el paper de regidor del PSC. Un clàssic i antic representant de l’aparell li deia, fa uns dies, a una militant que em donava suport: “El Jordi té el millor projecte per Barcelona i és qui millor coneix la ciutat, però va en contra del partit i això no pot ser”. Preservar l’instrument, amb les seves famílies i dinàmiques clientelars sembla més important que els valors i els objectius de transformació que pregona.

No llenço cap tovallola, simplement la guardo al calaix. És la segona vegada que deixo l’Ajuntament, però no ha de ser l’última que em dedico amb cos i ànima a la meva ciutat. Potser em faig gran, però no crec que trobi res que m’apassioni tant.

Comença a decidir!

Jordi Martí Grau — Fri, 28 Mar 2014 00:00:00 +0100

Som al final de la campanya de les primàries obertes a tots els ciutadans de Barcelona, organitzada pel PSC per elegir el seu candidat a l’alcaldia. Falten, doncs, molt poques hores per començar a decidir a Barcelona. Primer de tot, decidir si participar o no i, després, decidir a quin candidat votar com a millor alternativa per derrotar Xavier Trias, un alcalde que només passarà a la història per una frase molt decebedora però habitual en ell: “no hi podem fer res”. Alguna cosa hem de fer per substituir aquest govern municipal de dretes que no veu més enllà del passeig de Gràcia i no té altra objectiu que fer de crossa financera d’Artur Mas, manllevant els diners que s’haurien d’invertir a la ciutat. Jo us animo a les dues coses, a participar i a fer-me costat.

Perquè vull ser alcalde? Per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi.

I qui carai és Jordi Martí? Sóc un veí de Barcelona, de 1965. La meva parella i jo tenim quatre fills i sóc llicenciat en Ciències de l’Educació. He dedicat la meva activitat professional principalment a l’àmbit de cultura, la gestió pública i la docència. A l’Ajuntament des del 1996, en àmbits culturals. Sóc regidor des de les darreres eleccions municipals, assumint la presidència del Grup Municipal Socialista el febrer de 2012.

Del PSC? Sí, em presento a les primàries obertes per ser el candidat a l’alcaldia de Barcelona del PSC. Estic plenament orgullós de la feina feta pel meu partit durant tants anys al servei dels ciutadans de Barcelona i d’arreu de Catalunya, i no obstant sóc molt crític amb la direcció actual. La crisi del PSC és complexa i amb diverses causes, algunes estrictament pròpies i d’altres més conjunturals, com és una crisi sistèmica del model de democràcia, dels mecanismes de representació i defensa del interès comú. El PSC, i la socialdemocràcia en general, ha de renovar el projecte, i pot oferir solucions als problemes vigents i representar a la ciutadania actual, basant-se en la radicalitat democràtica.

Amb quina proposta. L’he formulat en el meu Contracte amb Barcelona que podeu veure sencer en aquest enllaç. Aquí en teniu un resum:

Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica.

- Contra la desigualtat: S'està dibuixant una ciutat dual, mentre uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, altres malviuen a la ciutat. Cinc propostes:

1. Educació: clau per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada.

2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials.

3. Estratègia econòmica per fer la indústria més competitiva basada en el desenvolupament, la innovació i el coneixement.

4. Barcelona com a referent de l’economia social i col·laborativa.

5. Municipalitzar l’energia. Transició cap a una economia verda augmentant l’eficiència energètica i aposta per les renovables.

- Barcelona, capital d’Estat: Barcelona ha de ser una de les grans ciutats internacionals, sense renunciar a la tradició ni al cosmopolitisme:

- Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona.

- Aposta per la capitalitat cultural de Barcelona.

- Una aposta metropolitana pel transport públic.

Jordi Martí
Candidat a les primàries del PSC a Barcelona

Blog Jordi Martí Grau

Arreveure

Comença a decidir!