Blog Jordi Gabarró

INDIA

Jordi Gabarró — Fri, 18 May 2012 16:38:00 +0200

Sembla que he marxat llla primera de les grans setmanes.
Pero no penso continuar explicant de moment , el com , el perque, i quina continuitat te tot plegat.
Be en el que es una fallida de la metropoli , nomes hi ha una sortida ... marxar i deixar alli els que han sigut durant anys complices de la Catalunya que ens queda. Ep no sera senzill.
Pero val la pena anar de viage per veure coses i detalls que en la batalla sen's escapen.
El dia nou , vaig marxa, vaig arribar a Delhi
el dia 10 a les 8 del mati.Em vaig allotjar a un 5 kms del centre . A la comunitat Tibetana de Majnu ta killa.
Per no fer-me llarg el mes remarcable del vol es el hub de conexions aeries que tenen montat a Doha (qatar)
Un aeroport espectacular5, amb ucentenars d'avions de passatgers i transsport , que si el prat vol fer aixo , casi
que hauria d'arribar a Martorell l'aeroport ah!!! i mooooooooolts milions per matenir tota aquella infraestructura.
Em van perdre la motxilla , pero , el m4es significatiu des de fa quatre anys , va comensar a l'aeroport, net, sense incidents , sense paradistes a dins , amb controls, sense fumar, i res de taxistes i timadors a la sortida dels vols.... A sobre agafes un taxi , i oh sorpresa taximetre. val a dir que a la quesorties d'alli la cosa ja tornava a aquell record , pero , han canviat coses tambe en generale la motxilla..
.

Orient a 110

Jordi Gabarró — Tue, 01 Mar 2011 23:29:00 +0100

El petroli a dia d’avui és la sang de l’economia i del món que ens envolta . Aquest fet fa que el que passa als països productors ens afecti de manera immediata i acumulada .
El deute que hi ha a l’estat espanyol, tant el públic com el privat , és bestial. A grans números és aproximadament de 600.000 milions d’euros.
Aquest deute, per dir-ho clar equival a la injecció econòmica per sortir de l’estat de xoc els mercats financers de tots els estats units.
A l’últim dia apuntava, que les revoltes, han frenat els atacs monetaris a la zona euro, en bloquejar els comptes immensos de diferents especies d’ocellots en paradisos fiscals.
Ara podem veure altres afectes que començaria a lligar directament les revoltes amb les nostres vides.
Ens podem anar fent la idea de lo grossa que han fet la pilota amb aquest deute .
Doncs bé si comentem que el petroli és la sang del nostre món , no és menys cert que s’ha de pagar.
Un estat com l’espanyol amb el deute que té objectivament no té ni un duro per a pagar res . Només pot vendre deute i .... les grans empreses que estaven en mans de les caixes bàsicament les catalanes .
Aquestes empreses són avui dia clau en mercats mundials, i seran la moneda de canvi per la pilota feta per les immobiliàries, caixes, bancs i administració.
Cal diferenciar-ho be perquè de tota la fallida, les caixes catalanes tenen partticipacions en empreses potents i les de l’estat espanyol només totxo. D’aquí l’interés del govern espanyol, primer en que es barregessin les caixes de l’estat i les catalanes i després transformar-les en bancs .
Així entenem que es vengui CEPSA, i que països i bancs diversos, ara després d’obligar a les caixes a transformar-se en bancs hi estiguin més interessades ja que a més del deute immobiliari entraran de ple en accions de les antigues caixes a empreses com Repsol, telefonica, gas Natural....
Ara poden comprar deute del immobiliari i a canvi obtenir control sobre empreses clau i l’entrada als mercats sud americans.
Malgrat aquesta operació no n’hi ha prou és continua sense un duro a la caixa , només s’ha cobert una mínima part del deute.
És llavors quan veiem mesures d’ultimatum.
La solvència dels països àrabs, gràcies al petroli, permet comprar part del deute. La Xina, és un altre gegant que ja ho ha fet.
I ara el govern espanyol ha anat als països Àrabs per fer dues coses, un llimar una mica més el deute, i una altre, tant o més important, que no els hi tanquin l’aixeta del petroli.
El més senzill si no es pot ni pagar el deute, perquè s’ha de continuar subminitrant més petroli? Doncs bé això és el que s’ha anat a fer demanar que no deixin de subministrar petroli encara que augmenti més el deute.
Per altre banda preveient un futurible, les primeres restriccions.
Un 15% d’estalvi de la factura de petroli , és el que pretén la mesura dels 110 kmh. Doncs bé és com si obliguessin tancar un de cada deu dies les gasolineres.... Ens anem fent la idea del que suposa?
Si augmenta el preu del petroli podem trobar-nos en una crisi energètica pitjor que la del 73 ( guerra del yom kippur) amb la diferència que es patirà en doble manera per escassetat general, i en no poder pagar-lo ser els últims a rebre’n.
Les revoltes de moment només han afectat a països amb relativa poca producció. I el preu del petroli està lluny encara del 148 dolars del 2008 .
Ja estem en aquesta conjuntura, si arriba gaire més enllà l’estat espanyol tindrà la particular derivada fatal de no tenir petroli per no poder pagar-lo.
Aquest llindar està aproximadament cap als 132 dolars barril de brent.

LES REVOLTES NO SÓn TAN CASUALS

Jordi Gabarró — Thu, 24 Feb 2011 00:22:00 +0100

Les revoltes no són tant casuals.... A més del que em anat comentant, hi ha una cosa que no em quadra.
A dia d'avui qui està atacant més els mercats financers d'Europa i els estats units ( la nostra bomba immobiliària i el deute d'eua ) són els fons financers provinents de les dictadures que viuen del petroli, gas etc ( Tunisia, Líbia, Qatar, Aràbia, Egipte) Pot haver-hi una relació de noves formes "de guerra".
Sense aquests països ( o sense govern) , i amb els fons immobilitzats a Suïssa, perquè són dels dictadors... No hi ha mes atacs.
De retruc la crisi humanitària pot dur a un allau sense precedents de migració ( ma d'obra barata)cap a Europa.
Amb una Europa ultra vigilada (controlada socialment) i on fa dos mesos es va intentar o aprovar una normativa europea on es deia " els treballadors extracomunitaris , treballant a Europa cobrarien el mateix que als seus països , sense aconseguir mai la nacionalitat ni els drets” una destrucció dels drets socials i col.lectius a Europa i un conflicte social que justifiqui un poder absolut dels estats .
... Fa pensar d’una banda que les revoltes van bé financerament per foragitar amenaces d’Europa i EUA i internament endurir el control social.
Això ens afecta a la mítica classe mitjana que entra en competència laboral i de drets socials col.lectius i individuals amb aquesta nova situació . Això i més retallades socials i control sona molt al que la OTAN preveu en el seu document “urban operations 2020”.

L'estrella de David

Jordi Gabarró — Sat, 19 Feb 2011 19:48:00 +0100

Seguint el fil, de l’orient mitjà, no el podríem entendre sense Israel.
La seva independència el 1948, canvià d’arrel la realitat i l’evolució de tota l’àrea per sempre.
Aquell mateix, es va produir la que els Palestins coneixen com a “Naqba”. Aquesta no es res mes que la l’èxode de milers de Palestins en el moment del naixement de l’estat d’Israel de les fronteres que va tenir fins al 1967. Marxaren per la por a que es repetís amb el conjunt de palestins el que va passar a Deir Yassim i Jaffa.
Aquests èxode, va desembocar al Liban, Cisjordania, i Jordània. Fins al punt de modificar les poblacions autòctones.
La segona part important per entendre algunes de les pors i pactes a tota l’àrea la trobem el 1967. Fou la unió dels països àrabs en un atac conjunt contra Israel, que acaba amb sis dies i Israel amb un espectacular èxit militar .
Aquest èxit que posava les fronteres actuals d’Israel mes els alts del Golan (Síria ) i el Sinaí (egipte ) l’anexió de la franja de Gaza i tota Cisjordània, amb Jerusalem com a perla de la conquesta.
La tercera guerra de 1973 (la del Yom Kippur) Egipte i Siria tornaren a entrar en guerra amb Israel. Israel tornà a guanyar.
Aquest fet posa definitivament Israel com a actor vàlid a orient mitjà.
El primer estat àrab que reconeixia Israel, fou Egipte. La zona del Sinaí fou tornada a Egipte després dels acords de pau . L’àrea però havia de quedar desmilitaritzada . ( això permetia un control cert control sobre el canal de Suez).
Moltes de les dictadures , moviments polítics , aliances , traïcions i problemàtiques polítiques de tota la zona deriven d’aquestes guerres.
La posició de força d’Israel va justificar-ho tot en els anys posteriors al 73.
Jordània , Egipte , Aràbia Saudí , Siria esdevindrien dictadures en diferents cares . Dictadures presidenciables de caire militar com Egipte. Amb monarquies absolutes com Jordània, o governs permanentment en emergència com al Liban.
Des d’aquell moment els estat units d’amèrica, que havien escollit com a aliats ferms, Israel des del principi, van comprar literalment, totes les dictadures possibles . Creant un teixit corrupte incapaç de fer res, malgrat el petroli, a tots els països de la zona.
Així serien sota tutela de dictadures Argèlia, Tuníssia, Egipte, Aràbia Saudí , Jordània, totes les monarquies del golf Pèrsic , i el Líban. Això no vol dir que Líbia no estigues sota una altre dictadura, Siria, Iran, Irak. Però aquestes neixen amb un altre actor dins de la guerra freda on la URSS els hi donava suport fins a mitjans dels 80. Només per no tenir un actor hegemònic com els Eua a Orient mitjà.
Després de la caiguda de la URSS es produeix a tota l’àrea un renaixement de l’Islamisme com a solució als mals polítics. Aquest arreu ha actuat depenent si eren xiites sota les ordres d’Iran i si eren sunnites sota la mà dels germans musulmans.
I perquè tant interès a la zona? em de tenir en compte que els dos primers llocs clau del món pel departament d’estat nord americà són: el canal de Suez i els pous de petroli d’Aràbia.
Les conseqüències però han sigut igual amb independència de la guerra freda i els suports externs.
La política de totes aquestes dictadures ha sigut la mateixa corrupció i clientelisme polític.
Només van mirar durant anys per ells i les seves dictadures , ni justícia, ni sanitat, ni educació ,res, de res, de res.
Una altre conseqüència, fins avui, fou fixar com a refugiats permanents els Palestins de la Naqba. Així Jordània, avui en dia, la meitat de la seva població és Palestina. Al Líban , els famosos camps de refugiats de shabra i shatila ha fet del sud del Líban una majoria Palestina.
Així tenim un bon quadre per anar desllorigant la troca d’orient mitjà.

Això desespera

Jordi Gabarró — Sat, 12 Feb 2011 12:24:00 +0100

Mubarak finalment ha dimitit, i ara què ? Doncs bé d’entrada sembla que Egipte amb divuit dies torna a ser el gran referent del món àrab. Un paper mermat per per la seva incapacitat política degut a la dictadura suportada per les grans potències.
Així doncs el món àrab que no tenia clar un referent clar com podia ser Turquia o Iran que s’hi postulaven ja en té un .
La segona part ve condicionada per un seguit de factors que vaig apuntar en el Lluna de plata .
Uns factors que tenen un relat en cadena.
L’empobriment massiu de la població, pensem que sobreviuen amb uns tres dolars de mitjana sent generosos. Si algú ha sortit del que son els tours turistics al segon carrer ja s’adona que res és el que semblava. Així a el Caire hi ha la ciutat dels morts on la gent viu en panteons i tombes perquè no poden viure enlloc més. Només aquí es calcula que hi viuen dos milions de persones.
Aquest empobriment no és casualitat, Egipte te turisme i turistes però els hotels no son seus així de cada dolar deixat allà molt probablement noranta cèntims retornen a un país europeu o americà en benefici de la cadena hotelera, o touroperador. Això desespera.
La sensació d’espoli doncs és brutal, pensem que cada turista es gasta al dia una mitjana de cent euros . O sigui viuen amb un tres per cent. Això desespera.
L’altre és que hi ha un monocultiu de fer de peons del turisme, no poden fer res més .És igual els estudis que tinguin . Amb una taxa d’atur del trenta per cent . Això desespera.
L’estat ha sigut incapaç de desenvolupar un sistema de sanitat, de pensions, de treball, res no ha fet res . Això desespera.
No tenen cap llibertat política ni tan sols la de manifestació . Això desespera.
I més si tenim en compte que tenen el canal de Suez , punt número u del comerç internacional, petroli ,... bé si no hi ha treball, ni dret al treball, amb quin dret són propietaris els agents internacionals dels seus bens?
No és casualitat que la crisi a Egipte comenci un 28 de gener , finals de més a un país que tenint de tot es passa gana. Això desespera.
Però ara , a diferència d’altres cops, el preu dels aliments bàsics ha sigut un detonant, s’ha gairebé doblat. Uns preus que venen marcats per uns mercats internacionals de futurs on especulen les grans companyies financeres (les de la bombolla immobiliària) però ara juguen a matar gent.
I qui més o menys ha estat batallant en tot aquest marasme de desgràcies han sigut els germans musulamans.
El seu pes en part deriva d’una pràctica. Del que proposen en un govern, ja ho fan de fet al carrer . Tenen un teixit d’ajuda, la dawa, que és una càritas però nomes amb els bons musulmans. Fet que els ha donat molta força entre tanta pobresa .Tenen les madrasses que són les escoles coràniques , on molts joves hi han aprés a llegir i escriure a traves de l’alcora. Tenen sindicats de treballadors que vetllen pel compliment de la religió a les empreses dins i fora. I un discurs amb odi visceral cap a “occident”
I per últim una societat que per a mi és de les més religioses del món àrab. Aixó els hi dona força respecte. Per això són els que tenen més pes dins d’Egipte.
Aquest Islamísme, que neix precisament a Egipte no com a formulació política , sinó, com a model d’estat . Sembla que està quallant fort.
Ara no es tant clar que assoleixin el poder , a Egipte hi ha un 10% de cristians Coptes i una part important no es vincula amb la religió. Però a l’Iran de l’any 1979 també es donaven les mateixes circumstàncies.
És donen els condicionants per que passi, són els més ben organitzats i els que mes pes tenen dins d’un buit de poder.
No només passa a Egipte sinó que les causes esmentades passen des d’Argelia fins a Turquia. I les possibles resultants de la crisi també s’entreveuran primer a Egipte.

LLuna de Plata

Jordi Gabarró — Thu, 10 Feb 2011 23:56:00 +0100

Partint des de “noticies d’actualitat” aniré desglossant el que en l’anterior article vaig explicar. Entenent per actualitat aquella noticia que “volen “ que ho sigui i n’estem al corrent . És evident que hi ha altres actualitats igualment noticiables i no ho són .
Avui doncs anirem al el Caire , capital d’un dels països més importants, sinó, el que més pes ha tingut i té dins i fora de la mitja lluna que aniria des d’Istambul fins l’Alger.
Però perquè ara? Que és extraordinari? El primer cop d’ull fou un milió de persones es manifesten a el Caire a la plaça “Tahir” llibertat.
Bé a Barcelona un milió de Catalans van sortir per defensar el dret a decidir i no va ocupar l’obertura de molts mitjans ni la seva dedicació. Deu ser que no mereixem la mateixa atenció , que no era tant profunda la crisi, que només va ser una rabinadura...l’anàlisi d’àmbit català ja el faré.
Més enllà d’aquesta d’aquesta primera impressió , sorprèn com d’idèntics i sobre tots els temes actuen els mateixos agents d’informació .
En aquest esquema veiem tres factors que es repeteixen fins a la sacietat . Els opinadors experts ... de tot pelatge no ho van preveure (el món era perfecte, no sé com ha passat) . Després es fan els entesos de tota la vida, és igual si hi entenen o no. Per acabar justifiquen el que calgui respostes polítiques que aplaudeixen amb les orelles. Bé són els que tampoc no saben ni com anava al principi.
El Caire o Tunis son exemples , ha passat . donant respostes molt poc sòlides i aplaudint no se sap ben be que, esperant una altre noticia.
Perquè ha passat al magreb i mashreck ? Quines són les forces que hi han intervingut? socials , religioses , econòmiques , tecnològiques , de recursos? Perquè Egipte és tant important ? qui són i no només això sinó perquè te tanta força la religió en aquest cas els germans musulmans ? veurem com no es aïllat el rerafons, no només en la influència regional ( que no fan aparèixer en les noticies ) sinó com aquí també hi ha paralel.lismes i influencies directes sobre l’altre àmbit dels Països Catalans.
Per trobar alguna resposta no retòrica ens haurem de remetre a alguns punts clau. Entre aquests hi ha el punt comercial més estratègic del món , el canal de Suez, el petroli , un model colonial basat amb un ferri control econòmic, canvis de valors com el treball ( base del mercat )o el retorn a uns valors segurs ( la religió ) , les noves tecnologies ,...
Aquesta és una primera consideració internacional on he fet èmfasi en aspectes que no només es donen amb amb la noticia d’actualitat de el Caire. He obert donant ja un primer indici on el o els mitjans actuen d’una manera molt concreta i i amb un únic discurs. Donant pes o no a unes balances d’informació i interès. Aquest és un eix genèric els que desenvoluparé per visionar les altres grans àrees del mon seran similars.

CRISI LIQUIDA

Jordi Gabarró — Mon, 07 Feb 2011 20:25:00 +0100

L’evolució política als Països Catalans vindrà marcada per una situació econòmica dura i complexa.
Aquest és el titular que han posat des de fa tres anys, i sobre el qual ens fan pivotar totes les decisions polítiques que es prenen.
Crec però que és un titular equivocat, en diferents articles intentaré desglossar com de simple i erroni pot haver sigut aquesta simplificació i les actuacions preses sobre aquesta.
Així en aquest article només posaré un punt de partida de manera de com es treballarà per desmuntar el titular.
D’entrada treballaré en dos grans àmbits territorials, un internacional on es dividirà en les grans àrees regionals d’influència política i econòmica
L’altre serà els Països Catalans així com el factor de submissió a l’estat espanyol i, com la seva política colonial afegeix una càrrega més sobre unes problemàtiques internacionals.
La manera de treballar aquests dos àmbits serà extensa i sobre diferents factors , entre altres coses perquè a diferència del titular, no només és una crisi econòmica i en particular financera. El fet financer és només una part ínfima d’un gran relat d’unes dimensions i consistència, que canviarà les nostres vides així com la manera com les em entès fins avui.
Per tant estem en una crisi liquida, on no només l’economia sinó la societat està en ple canvi i sense cap consistència ni punt referencial.
Així sintetitzaré a grans trets alguns dels factors més importants en les causes que porten a un col.lapse i crisi líquida.
El fet de fer aquest analisi de diferents factors en les causes ens permetra entendre el perque no només es economica i financera i perque es internacional . Sobre aquests factors en les causes veurem com es donen en diferents intensitats arreu del món i que s’entrellaçen i embolcallen un col.lapse i una crisi líquida .
Des de l'altre àmbit de territorial veurem com s'hi afegeixen factors pròpis i especifics que fa que als Països Catalans s’aprofundeixi la desesperança.

La sequera, d'esperança de futur, a Catalunya és permanent ...

Jordi Gabarró — Wed, 25 Jun 2008 12:14:41 +0200

I al final la moreneta (invocada per un "laic") salva Catalunya de la sequera. No, no és el titol de l'última pel.licula de misteris de l'Indiana Jones , és el que més s'aproxima a la realitat de maig de 2008 a catalunya. Darrere d'aquest comentari ironic, arriba el drama subjacent que patim diariament com a país.

Mentre la Catalunya metropolitana ara li agafen pors, instigades per unes campanyes bestials de dramatització ,podem veure darrera de la sequera un esquema de funcionament polític, que es repeteix en molts àmbits que afecten el dia a dia del nostre país . En definitiva doncs que ens afecta a nosaltres com a a persones que hi vivim, el treballem i el patim.

Ningú des de l'arc parlamentari , ni des de suposades organitzacions socials, tertuliants mercenaris , fins i tot experts de pa sucat amb oli, ha fet una critica real constructiva al conjunt de la crisi que lluny de ser puntual va per llarg.

D'entrada diré que parlo d'un problema que, en el poble on visc, va provocar una ruptura social, que per anys que passin quedarà en la memoria, ella i els seus arguments . Així doncs primer error del poder establert.

Al conjunt de pobles viles i ciutats de la Catalunya real i completa, fa vuit anys que hi ha el debat . Puc esmentar que des de Capellades (sobreexplotació d'aqüifer), l'Ebre , l'Horta de València (destrucció d'espais i aquifers de València entre ells l'Albufera), Xuquer Viu (sobre explotacio del riu), Cullera (macro projecte d'urbe que destrossa l'eixida natural del riu i els aqüifers), Sueca (destrucció de la desembocadura del riu a base d'urbanitzacions), la Segarra (manca d'aigua en els pobles), el Ter (sobre explotació del riu), Osona (purins als aquifers), Ses Illes (manca d'aigua per sobre explotació)... Si busqueu a les hemeroteques comarcals veureu com el debat hi ha sigut, que s'han enfrontat arguments i que com aquell qui diu, els exercits dels arguments a comarques, esperen la gran batalla de l'aigua a Barcelona.
Elements que fa ja vuit anys van ser motiu de reflexió i posicionament respecte a l'aigua.

Una aigua que lluny de ser una batalleta, va esdevenir un profund debat i reflexió sobre Catalunya, el model de creixement econòmic, opcions de futur, democràcia, territori, territorialitat , prioritats de sectors econòmics, paper dels partits polítics, dret a decidir... Bé potser alguns pensareu que no es possible, que el debat estrictament de l'aigua ha començat enguany i que no dona per tant. Primera puntualització el debat sobre l'aigua abarca molts aspectes que com d'una deu , no només brolla un litre d'aigua (entorn, recursos ...) sinó litres i litres....

Per alguna catalunya ficticia i metropolitana aquest debat s'ha amagat per que de problemes ja en te prous la gent i sel's hi han de resoldre no fer-los particeps del debat i posterior resolució. Aquest concepte de política, ha fet que ens trobem amb una divisió molt clara d'una menra d'entendre la política. Els que pensem que el problema és aquí, som aquí i aquí decidim o l'altre anem a Madrid a vere que ens diuen.

En aquesta divisió no només és territorial sinò de la gent del poble que enten la politica com un tot i la gent que es dedica a la política i que gestionen des dels partits perque "ells ja saben el que ens convé", o "ves que hi farem ara s'ha de resoldre com podem".

Un altre punt és el de model econòmic, que ara ens ha petat a les mans i tothom plora. Fa anys que deiem: a vere som un país mediterrani, s'hi viu molt bé, però alerta els nostres recursos naturals són molt limitats per creixer de manera extensiva (estil EEUU o altres països de la UE), que vol dir que aquí per dir-ho clar, podem tenir un model de xalets i urbanitzacions amb camps de golf? Amb el que plou, no. Ni tenim el territori, ni tenim l'aigua per fer-ho. Aquí podem mantenir una industria com la paperera doncs fins a un punt. Els anys setanta una paperera posem per cas gastava 30000 litres d'aigua cada dues hores, torn de dia només i caps de setmana tancada. Avui gasta 70000 litres cada mitja hora torn america (365 dies l'any 24 hores al dia). Això vol dir que l'augment de productivitat ha anat a parts iguals, augment de desgast de recursos naturals, augment de mà d'obra, millor maquinària. Això ha provocat un a sobre explotació de recursos i ens hem quedat sense aigua a un poble on en naixia aproximadament mig metre cúbic d'aigua només en una de les seves surgències.

Així doncs com a poble, hem de ser conscients que hem arribat al límit de la nostra capacitat, i que potser no som competitius ( hi ha àrees del món amb més aigua i mà d'obra més barata). Això passa el mateix amb la construcció, turisme...

Aquí ja entrariem amb el segon debat a profunditat sobre el nostre futur econòmic com a país (Ehhh i això són mooolts llocs de treball). Com veieu doncs la gent que no sap que el discurs nacional, territorial i social van junts, o són miops o ja els interessa tenir-nos dividits. Per finalitzar podriem posar allò "del que podria haver sigut i mai no ser". Són els pedaçosque s'haurien d'haver fet, mentre es desenvolupen els temes anteriorment esmentats:

Perquè 200 milions d'euros no s'han destinat a tenir una pagesia (70% del territori) amb un estalvi de reg gota gota soterrat (en vinyes) esparció nocturna (camps de sega) pagat per la Generalitat que estalviaria milions de litres? Alhora faria de facto una pagesia d'última generació, amb capacitat productiva per auto abastir-nos alimentariament ( en cas de crisi de transport que afectara de segur l'alimentació).

Perquè en totes les noves construccions des del 2000 no s'han fet dipòsits de pluja per a usos de segones aigues ?com el labavo (un dels que gasta més aigua). Sobre aquest punt només recordar que barris com Sants i el Poble sec de Barcelona les cases antigues ja tenien dipòsits d'aigua de pluja pels lavabos (es van prohibir i connectar a la xarxa per motius sanitaris i així tothom paga a AGBAR).

Perquè es permeten més capms de golf(us)? Gasten tant com una població de 15000 persones.

Perquè amb diners públics hem de pagar a empreses com AGBAR infraestructures? Que després cobrarà com a empresa i com hem vist, no gestiona correctament.

Perquè paguem 40 euros mínim? Encara que visquis sol i gastis un quart del que has pagat? Així no es fomenta l'estalvi, ni d'aigua ni de diners .

Perquè s'ha permés que el 15% del territori consumeixi el 40% de l'aigua? Aixó no és equilibri territorial.

Aixó són problemes de fa 20 anys i agreujats els últims 8. No em feu pagar els plats trencats acusantme a mí del mabaratament de l'aigua a casa. Jo ara vull dutxar-me quan em doni la gana.

No, no i no és una manca de visió de país en conjunt i diuen que el que costa és arrencar i mantenir-se no pujar o estabellar-se. Un altre dia toca desgranar aspectes econòmics, dret a decidir, cultura, migració, territori, estructures, infraestructures i ja veureu com igual que l'alli oli, amb paciencia i constància lliga tot.