Blog Jordi Fexas

És el CET, estúpid¡

Jordi Fexas — Tue, 04 Jul 2017 12:41:00 +0200

Bill Clinton en la seva campanya electoral el 1992 va fer servir la famosa frase; “és l’economia, estúpid” per recalcar que allò important, essencial a debatre en aquell context, era l’economia.

Trespolant-ho al debat polític i social que vivim al nostre país al voltant de les estratègies, i els possible escenaris de futur, el CET (control efectiu del territori) és l’element clau que determinarà el desenllaç de tot plegat.

El procés que hem endegat, per ser reeixit, necessita que es produeixin tres grans consensos; un consens social intern majoritari, complicitats i un consens majoritari extern, de la comunitat internacional, i els acords mínims i necessaris amb l’estat matriu del qual et vols emancipar. Com que ja sabem que la tercera variable no és possible que és produeixi, cap
de les altres dues pot fallar i han de ser prou sòlides.

A dia d’avui, i amb tota la precaució que calgui, podríem dir que el moviment independentista ha aconseguit articular una majoria social, que no hegemonia, al voltant del seu projecte. Així com situar el conflicte en l’escenari internacional i en part també en la seva agenda. On els seus actors cerquen el coneixement del problema, pas necessari per un possible reconeixement, evitant-ne d’entrada majoritàriament, qualsevol posicionament.

I és aquí, on en un moment determinat, en el qual es concreti un mandat de l’exercici efectiu de la sobirania, que el CET serà la clau de volta de l’èxit, o no, del procés d’independència. Tots sabem que el sobiranisme català porta innat un esperit retòric i declaratiu de la sobirania fruit de la seva cultura política resistencialista, forjada per la nostra torturada història. Però les sobiranies, per ser reconegudes internament i externament, no es declaren, s’exerceixen. Perquè els estats, i potser també la pròpia ciutadania, et reconeixen com a actor i subjecte polític autònom i singular, en la mesura que sobre un territori determinat tu n’ets el principal i efectiu executor. En el control, els serveis i les capacitats coercitives.

Perquè més enllà d’allò que és just o no, legítim o no, democràtic o no, els estats és reconeixen entre ells en la mesura que són els que exerceixen el control efectiu sobre un territori determinat.

Aquest control efectiu, el dia D, en el nostre cas, i un cop tinguem la legitimat parlamentària i de les urnes, haurà de ser exercida de forma alineada i col·legiada per les institucions del país i la ciutadania organitzada en tots els espais i àmbits estratègics.

Sense un torcebraç amb l’Estat pel control del territori, fet amb determinació, unitat i intel·ligència per part nostra que ens permeti desbordar l’escala actual del processisme, la partida potser no s’acabarà però pot entrar en un terreny de dilacions i cronificació. En un empat de forces o de debilitats sense data de caducitat.

Els actors polítics en són conscients de tot plegat, i de les dificultats de poder exercir l’esmentat control. És lògic que no sigui un debat públic, ni que les contingències planificades siguin esbombades per a la glòria de tertulians i hooligans carpetovetònics. Però en un país de bocamolls, tant de silenci i responsabilitat sobre la qüestió, que voleu que us digui, em genera cert desconcert. Potser es que ha arribat el dia de fer bé les coses. Insha'Allah¡

Trump arriba, Castro se'n va

Jordi Fexas — Wed, 31 May 2017 16:22:00 +0200

“la premissa més important per a intentar una interpretació de la realitat i la vida cubana és viure-la, ja que només així es pot començar a entendre alguna cosa, encara que mai s’entendrà tot” Leonardo Padura, periodista cubà

És una obvietat històrica afirmar que allò s’esdevé al Despatx Oval de la Casa Blanca influeix en el que passa a l’Havana i a l’inrevés. Cuba ha estat sempre una peça clau en la política exterior americana però al mateix temps en molts aspectes també és un afer de política interna. I per a l’Havana el que passi a Washington ha estat un condicionant en la seva política interior i exterior.
La mort de Castro, el darrer gran personatge de la història del segle XX, no ha estat cap sorpresa però l’arribada de Trump, si. Una cosa era previsible i l’altre ha superat qualsevol previsibilitat. Ja que la desaparició biològica del líder cubà i els escenaris polítics d’aquest fet han estat treballats i planificats pel règim durant la darrera dècada. La cessió dels regnes de la direcció política de la Revolució cubana al germà petit dels Castro(85 anys), ara fa més de deu anys, ja va suposar de facto l’inici d’un procés de canvi en el sempre poc canviant socialisme cubà. Fidel Castro ja era absent en la gestió del poder però era la icona que el cohesionava. L’en retirament del poder del líder màxim de la revolució ha donat més marge per fer canvis i al mateix temps la seva existència com a figura simbòlica, si bé era un fre per a fer canvis profunds, també permetia que els que es fessin no es desbordessin.
Gent propera al cercle dels Castro sempre hem comentava, ja als anys noranta, que Raúl Castro, el que ha estat l’home que ha dirigit amb ma de ferro les FAR(Fuerzas Armadas Revolucionarias) des de 1959, sempre ha dit amb sarcasme que ell amb els Estats Units no hi tenia cap problema, que això eren coses del seu germà. Sarcasme o declaració d’intencions, el cert es que el desglaç de les relacions es comença a plantejar com a escenari possible i factible en el moment en el que general Raúl Castro Ruz accedeix a la Presidència del Consell d’Estat i de Ministres de manera interina el 2006 i de forma definitiva el 2008 i a la Secretaria General del Partit Comunista el 2011.
Qualsevol canvi polític, econòmic o legislatiu que es pugui produir en l’encarcarat règim cubà, acostuma a tenir però uns terminis molt dilatats i sempre es susceptible de revertir-se en qualsevol moment si els efectes no son els esperats o generen efectes col·laterals potencialment no controlables. D’ençà el 1986, en el III Congrés del Partit Comunista de Cuba, abans de la caiguda del bloc socialista, que el socialisme cubà parla de reformes i canvis de rumb. Però aquests sempre han estat tímids, porucs, mancats d’ambició i profunditat, i d’implantació desesperant.

El preu de la sobirania
La lògica de la Guerra Freda que ha imperat en les relacions bilaterals durant cinc dècades s’ha anat corregint, a ritme tropical si es vol, sobretot en la darrera dècada fins la reobertura de relacions diplomàtiques formals el juliol de 2015. I ara amb la mort de Fidel Castro desapareix el darrer vestigi icònic del paradigma de la Guerra Freda entre les dues nacions. Una guerra que té un vencedor, el mateix Fidel, però uns grans damnificats; el seu propi poble. Fidel s’emporta “post mortem” aquesta victòria que la historia li ha concedit. Però això mateix hauria ser l’oportunitat i la lliçó perquè la nova administració Trump no tingui la temptació d’insistir en un cop més en les pressions imperials coercitives que l’evidència històrica les ha condemnat a la derrota.
Caldrà veure si Donald Trump i els seus assessor, com el General Michael Flynn en temes de seguretat nacional, son capaços d’entendre que els canvis a Cuba son transicionals i ja no depenen tant de l’existència biològica o no d’un lideratge revolucionari sinó de les voluntats i els imaginaris col·lectius de les noves generacions de cubans, en especial dels qui estan rellevant els vells revolucionaris. Una generació que probablement s’identifica amb el llegat del “fidelisme” pel que té de patriòtic i de gelosia de la sobirania dels cubans sobre el seu propi destí que per la retòrica socialista i antiimperialista del dirigent traspassat.
Perquè, qui coneix mínimament la realitat cubana sap perfectament que la Cuba dels Castro es va forjar, i s’ha sustentat durant més de cinc dècades, en una societat molt “fidelista”, una mica revolucionària i gens comunista. Per aquells que han fet costat al règim, el fidelisme ha estat més una doctrina patriòtica que ideològica. Una doctrina relligada amb el nacionalisme martià(de José Martí) que ha estat interioritzat per la major part del corpus social, i que de ben segur sobreviurà més enllà de les caducitats que pugui arribar a tenir la mateixa Revolució i el socialisme a Cuba.
Castro es va atrevir a pontificar que la Història l’absoldria sabent que el judici començaria quan ell no hi fos. I les llums i les ombres del llegat del personatge son avui en fase d’instrucció de sumari. Si posem el focus en el respecte a les llibertats individuals o la capacitat d’haver garantit la prosperitat, el benestar i el progrés material dels cubans de ben segur que el veredicte de la Història no serà benvolent. Perquè si bé es cert que el va obsedir posar les bases de qualsevol benestar i prosperitat; l’educació i la sanitat. També va crear els mecanismes que impedien el desenvolupament dels seus potencials.
Educació, sanitat i sobirania han estat els tres pilars tangibles i indiscutibles de la Cuba de Castro. Unes fites que inclús la sociologia no revolucionària de l’illa ha acabat reconeixent i incorporant. Quelcom que li ha permès a la Cuba socialista despertar durant dècades l’admiració d’aquella part del món que no ha gaudit mai de cap de les tres coses en la forma i la intensitat en que la revolució del Comandante ho va garantir. El mandat de Fidel malgrat deixa moltes ombres, ha estat el gran artífex de la construcció d’una consciència nacional cubana. Una assignatura que la Cuba post colonial va deixar pendent. I que no serà fins l’arribada dels “barbuts”, amb una revolució tenyida de patriotisme i de defensa de la sobirania nacional davant les ingerències externes, que aquesta acabarà prenent cos.
Malgrat la Cuba de la segona meitat del segle XX va ser una peça clau en la dinàmica de blocs que va regir el món. No se li pot negar, paradoxalment, que la seva condició de petit país resistint-se als designis i les pressions del gran actor global dels afers internacionals, ha contribuït de manera directe i indirecte durant dècades, a la construcció d’un món més multipolar i a assentar el concepte i el desenvolupament del multilateralisme com a sistema de gestió i arbitratge dels afers internacionals i l’agenda global.

Els nous paradigmes d’una vella confrontació
És per això que persuadir el canvi o coaccionar-lo és el “quit” de la qüestió. Obama va optar pel primer, el que faci Trump és encara una incògnita. L’Administració Obama, de la mà de Benjamin J. Rodes, Assistent del President i assessor adjunt de Seguretat Nacional de Comunicació Estratègicaha fet esforços importants per assentar les bases que permetin anar desfent i diluint la teranyina legislativa que hi ha al voltant del bloqueig comercial; reglament de Control d’Actius Cubans (CACR), la Llei de Democràcia Cubana (CDA) de 1992, la Llei de la Llibertat de 1996 i les Sancions Comercials de Reforma, Exportació (TSREEA) de l’any 2000... D’ençà la reobertura de les seves respectives ambaixades, hi ha hagut 24 visites d’alt nivell, han signat 12 acords en àrees d'interès comú com aviació civil, medi ambient o salut, han mantingut uns 40 trobades tècniques i uns 1.200 intercanvis acadèmics i culturals

I en els darrers mesos del seu mandat hi ha hagut una activitat frenètica per agilitzar molts tràmits, canvis normatius i concessió de llicències per comerciar. El mateix Ben Rhodes es va desplaçar a l’Havana després del traspàs de Castro per “conversar sobre la implementació de la política de normalització”. Sembla, si res no es torça, que grans corporacions americanes com Google o General Electric tenen a punt acords per signar amb Cuba. Malgrat alguns responsables de la “política de normalització” de Washington es lamenten sovint de la poca decisió i correspondència que hi ha a l’Havana en el compliment dels acords, tot sembla indicar que l’administració sortint ha volgut agilitzar moltes accions i decisions que voldrien dificultar o impedir la possibilitat de revertir el procés de normalització de les relacions en el cas que el nou govern republicà tingui la temptació de fer-ho.

En el supòsit que Donald Trump vulgui ser fidel als seus eslògans de campanya i als compromisos amb alguns lobbys republicans de la Florida i s’optés per la coacció o la pressió per a precipitar canvis de més magnitud política, el Pentàgon haurà de comptar que la Cuba d’avui és una Cuba que està trencant una de les seves malediccions històriques; les mono dependències.
Des de la colònia, la Perla de les Antilles ha anat donat bandades per la història, ofegant-se sempre entre els braços d’un sol aliat, protector o amic sobrevingut pels capricis de la geopolítica. La seva economia també en aquest sentit ha estat la història d’un monocultiu. Per avatars de la història i per incapacitats pròpies, la diversificació, en la seva relació amb el món i en el seu model econòmic, li ha estat sempre esquiva a la pàtria de José Martí. I és aquí on els nous dirigents aixoplugats a l’ombra de la batuta de Raúl Castro han fet progressos importants els darrers anys.
Avui la l’Havana té una integració regional sòlida i n’és un actor important. Compta amb vincles cada dia més estrets amb països aliats d’Estats Units a Europa i amb Japó, ha signat un nou acord amb la UE que reforça la cooperació bilateral, i és relaciona amb fluïdesa amb rivals estratègics de Washington com Rússia i la Xina. I vol decidir amb veu pròpia, sense interferències ni condicionants, la seva relació amb el món i també en la mateixa lògica de no interferència ni coacció, les seves relacions amb el seu veí natural. L’Havana ha sabut vendre la seva transició i el món li està comprant.

El Vietnam del Carib
Perquè Cuba, aquesta doble illa, geogràfica i política, a la qual el controvertit escriptor cubà, Cabrera Infante, va qualificar de "merda fascinant", s’ha situat un cop més al bell mig del diorama de la geopolítica i els afers internacionals. I com dèiem, els darrers esdeveniments; la mort de Castro o l’arribada de Trump fan que el món observi amb més interès encara el futur de l’illa .
Especialment el món dels inversors i de les economies i les empreses internacionalitzades que busquen nous mercats potencials. Per a alguns és l'última frontera del capitalisme, l'últim petit gran El Dorado on invertir. Per a d’altres l'últim miratge d'una alternativa que no va ser tal. I per als soferts habitants de la major de les Antilles, potser és només l'enèsima esperança de sortir d'una precarietat que sembla no tenir data de caducitat.
Però realment cap a on s'encamina l'economia cubana? En que consisteix el “socialisme pròsper i sostenible” que mira el model vietnamita del que parla el vicepresident Diaz-Canel. A quins criteris responen els moviments de la nomenclatura militar cubana, que en els últims deu anys s'ha fet amb els ressorts de la política econòmica i de les principals empreses i sectors estratègics. El 2007 el 64% dels ingressos de divises ja les van generar les empreses vinculades als militars i aquesta xifra s’ha incrementat en els darrers anys.
Vietnam, Xina, Miami, Equador ... que vol ser, o li deixaran ser a la Cuba post Fidel quan sigui gran. En els seus carrers no hi ha vietnamites, ni xinesos, ni nord-americans, sinó cubans, i el model resultant serà el mirall del que és la Cuba d'avui i el reflex de com es relacioni amb el món. A vol d'avió, els inputs que arriben de ja fa algun temps és que tots els canvis obeeixen a una planificació més o menys acurada.
La construcció del port del Mariel pensat per ser a un “hub” en el tràfic marítim, la Zona de Especial Desarrollo, una zona franca per atreure inversions estrangeres, l'autorització de compra venda d'immobles entre cubans, la negociació del deute històric amb Rússia, els indicis que tard o d’hora s’haurà d'eliminar la moneda convertible (CUC) per recuperar la flotació del pes cubà sense el qual no es pot afrontar l’obertura econòmica, les normalitzacions diplomàtiques ... .. Són només algunes de les mesures que ens porten a pensar que les autoritats de l'Havana ja fa temps que no compten amb lligar la sort del seu futur als dels seus aliats al Palau de Miraflores. I planifiquen, a ritme caribeny, l'obertura de la seva economia.
El passat 16 d'abril d’enguany, en l'informe central del 7è Congrés del Partit Comunista de Cuba, Raúl Castro Ruz, va expressar amb detall i contundència, que les petites i mitjanes empreses i les micro empreses seran un complement de l'economia de la Cuba socialista. Per afegir que "a Cuba socialista i sobirana, la propietat de tot el poble sobre els mitjans fonamentals de producció, és i continuarà sent la forma principal de l'economia nacional". Amb aquestes declaracions tenim pistes en tot cas del que el règim cubà vol que passi o diu que vol que passi. Per mitjans fonamentals de producció podem entendre el control estatal dels sectors estratègics de l'economia i que no es permetrà, en principi, la presència de grans companyies i grans actors econòmics en aquest procés d'obertura econòmica.
No queda clar encara si aquesta restricció a l'existència de la gran empresa afectaria les grans corporacions internacionals, o només va encaminada a dissenyar un model econòmic on no hi hagi operadors econòmics nacionals privats de gran dimensió.
Sigui com sigui, el missatge i les conclusions, ara per ara, són clares. El règim cubà demana al capital estranger que inverteixi a Cuba, que l'Estat serà el regulador d'aquestes inversions, i que els canvis seran lents i controlats. En definitiva, que Cuba és una oportunitat però sense "barra lliure".
Una oportunitat que paradoxalment en podríem dir l’avantatge del retard. L’existència d’un model productiu i econòmic obsolet i ineficient li permet a la Cuba del SXXI repensar integralment un nou model i dissenyar el seu futur econòmic partint dels nous paradigmes que estan modificant l’economia global.
Si la Irlanda pobre i agrícola de finals del segle XX es va poder permetre passar , pel seu propi endarreriment, en tant sols una dècada a una economia sustentada en el desenvolupament tecnològic sense fer cap revolució industrial. La Cuba empobrida per una economia col·lapsada ja fa més de dues dècades, si sap posar en valor els seus potencials, el capital humà i el seu posicionament estratègic, pot fer una transició cap a una economia adaptada als reptes del segle XXI de manera prou ràpida i exitosa.
El nobel d’economia, Joseph Stiglitz, el passat desembre ja comentava en una conferència a l’Havana que, “ els canvis en els darrers anys han estat dràstics i hem de repensar l’economia, però Cuba està ben posicionada. I el seu desenvolupament econòmic dependrà d’això. El desenvolupament econòmic mundial radicarà en el sector dels serveis amb ma d’obra capacitada, i en això Cuba té un avantatge positiu.”
En qualsevol cas, la Cuba que acomiada la generació dels “barbudos” es conscient que els canvis no tenen aturador. Però és difícil discernir encara amb precisió la profunditat, els tempos, l'evolució i les conseqüències del procés d'obertura econòmica, més que la política, en el qual està immersa la Cuba post Castro.

Mas i Baños, una suma necessària

Jordi Fexas — Fri, 23 Sep 2016 20:19:00 +0200

La desaparició o expulsió d'Artur Mas i d'Antonio Baños del nucli central del multilideratge de l'independentisme s'ha vist i valorat de moltes maneres i des d'enfocaments diversos. Alguns ho han vist com una oportunitat per “destensionar” internament i externament el procés polític, i d'altres com un sacrifici estèril fruit de les desavinences, sovint poc intel·ligibles, al si del sobiranisme.

Sigui com sigui, a parer meu, la desaparició d'aquests dos lideratges ha provocat, sobretot, un cert debilitament en la capacitat de prescripció de l'independentisme en les seves fronteres. Que és per on aquest hauria de créixer si vol consolidar el seu caràcter majoritari i aspirar a l'hegemonia.

Més enllà de fílies o fòbies que sobre els personatges podem tenir cadascú , un dels actius que aquests aportaven en els espais polítics i ideològics on eren referents, era un biografia de "connexió". És a dir, el que Mas i Baños tenien en comú i aportaven al procés era la seva condició de "nous independentistes". Els dos pols ideològics de l'independentisme s'expressaven a través de lideratges amb biografies que potencialment podien connectar i prescriure amb més força i empatia en els espais perifèrics i en transició de l'independentisme.

El creixement de l'independentisme a la darrera dècada ha fet el seu creixement a base d'anelles concèntriques o de taca d'oli. El nucli "dur", el dels independentistes substantius, va convèncer i arrossegar els seus entorns més immediats; nacionalistes de tota la vida que no eren independentistes. Aquests van influir per extensió als seus entorns més immediats que segurament eren catalanistes més o menys convençuts. I aquests últims són els que han anat incorporant els entorns sociològics federalistes. Procés, aquest darrer, encara en curs i fonamental per construir l'hegemonia social i política de l'independentisme.

És a dir, el millor prescriptor, aquell que pot "empatitzar" amb un potencial independentista, és aquell que no ho havia estat fins ara. Perquè comparteix biografia amb aquells amb els quals volem compartir el projecte però encara no s'han decidit a acompanyar-nos.

Les dificultats actuals del moviment independentista per contactar i comunicar-se amb els seus espais de frontera és la manca de prescriptors adequats. Tant en el nivell dels lideratges públics com en el dels micro lideratges de l'activisme que genera la societat civil. El nucli més actiu i activista de l'independentisme, aquella part de la societat catalana més compromesa amb l'objectiu, no té els recursos, les eines, la biografia, ni el contacte amb els entorns humans i sociològics que volem sumar. Avui l'activisme, que cal seguir fent-lo, ja no té la capacitat de connectar amb espais i segments socials que no estiguin ja convençuts o moderadament conscients de la situació. De fet és quelcom lògic i natural. Els sectors més "mòrbids" o que fa poc que s'han sumat, és obvi que no els pots convertir en activistes en quatre dies. Això vol temps, i no n’anem sobrats. Però són bàsicament aquests sectors els que tenen la capacitat d'eixamplar la base social. Són ells els que tenen el contacte amb les fronteres de l'independentisme i en són els prescriptors naturals.

I és per tot això, que Artur Mas i Antonio Baños eren dos actius fabulosos com a prescriptors de l'independentisme en les seves parròquies potencials. Precisament per les seves biografies "impures". Pel seu trànsit vital i polític que els permetia una connexió més directe i creïble amb públics i espais que encara avui són en trànsit. Que tenen pors i dubtes sobre el projecte o/i el camí que planteja l'independentisme.

Avui potser tenim lideratges amb biografies independentistes més sòlides. Junqueres, Gabriel, Puigdemont connecten bé, donen confiança i reescalfen el nucli activista i convençut. Perquè són "com nosaltres". Però si això és important, no ho és menys que l'independentisme trobi la manera de reincorporar actius en aquest lideratge coral i transversal amb perfils i biografies com les d'Artur Mas i Antonio Baños. No és possible eixamplar cap enfora si ens hem reduït cap endins.

O ens alineem o ens alienem

Jordi Fexas — Tue, 26 Apr 2016 12:48:00 +0200

Alinear: Situar (diferents persones o diferents coses) en una línia determinada. En política ,arrenglerar-se al costat d’un gran bloc.

Alienar: Fer que (algú o una col·lectivitat) actuïn d'acord amb interessos que els són aliens per causa d'influències ideològiques o de condicions socials, econòmiques o polítiques.

El procés polític que viu el país és complex i dificultós, i com més avancem, més s’hi tornarà. I segurament això fa que siguem molts els que necessitem parlar de plans B, C, D i de l’abecedari sencer. De fulls de ruta i de folls sense ruta. Però malgrat la nostra obsessió per comptar amb certeses i seguretats en tot moment, molt humà i comprensible d’altra banda, la veritat és que com deia el general prussià Von Moltke; “no hi ha pla, per bo que aquest sigui, que resisteix el primer contacte amb l’adversari, amb la realitat”.

En les discussions de taberna, de vestuari de gimnàs o de diumenge de tortell, sempre he estat en inferioritat de condicions. No sé pontificar. Sempre afegeixo, encara que m’expressi amb vehemència, que puc estar equivocat en allò que dic i que la realitat em pot acabar esmenant.
En tot això del procés, en que cada català te una estratègia pròpia, singular i intransferible per arribar a l’alliberament de la pàtria o inclús a la revolució mundial, en el cas dels més agosarats, he hagut d’elaborar-me almenys un parell d’axiomes que em protegeixin de tanta cacofonia i excessos verbals.

Les meves sinapsis ja només reconeixen dues certeses; que el preu de no en sortir-se’n a aquestes alçades és el mateix que el de no intentar-ho, i que la cosa més que de plans, va d’actituds. Ja que sovint les actituds son molt més estratègiques que els mateixos plans i les grans tàctiques.

Allò que realment dona i ha donat gruix i consistència al procés és l’alineament de tots els actors implicats. Quan les institucions, els partits polítics, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania s’alineen en l’acció política, els tempos, i els formats, l’artefacte resultant és imbatible i fem passes de gegant.

En aquesta alçada del procés hi ha quatre elements o línies d’acció política que son cabdals; el bastiment mínim de les estructures d’estat que ens manquen, el procés i debat constituent i constitucional, l’eixamplament de la base social de l’independentisme, i el que alguns en diuen desobediència però que jo prefereixo dir-ne, exercicis de sobirania. El primer li correspon bàsicament al govern amb el mandat parlamentari que ja té. En els altres tres, tots els actors que esmentàvem son absolutament necessaris i alinear-nos en temps, formes, intensitats és la clau per afrontar amb garanties la part del trajecte que ens queda per recórrer.

Necessitem que els quatre àmbits on podem exercir el mandat popular i construir la República ( govern, Parlament, societat civil i mitjans de comunicació) participen d’una, diguem-ne ressonància, sintonia, o com deia, alineació. Més que de sumar (que també) és temps de coordinar, d’harmonitzar interessos, veus, discursos i, sobre tots tempos i respostes.

Òbviament, alinear no significa en cap cas disciplinar o homogeneïtzar les veus i discrepàncies que son, el fonaments i la força última de l’independentisme. Alinear es saber trobar ell lloc des de on cadascú farà aquest assalt (final?) que se’ns exigeix passat l’estiu .

Vaja que, institucions, societat civil, partits i ciutadania han i hauran de ser protagonistes i cor- responsables en alguna mesura de les accions de sobirania, de socialitzar el projecte, i de l'elaboració de futura arquitectura constitucional. Però això no pot ser un galliner. “Algo”, “algú”, ja m’enteneu, ha fer entendre a cada actor allò que li pertoca fer, quan, com i en quina intensitat i allò que no. Si el que es tracta és de guanyar, és clar.

Alinear potser és un pla però alinear-se és una actitud. Sembla molt críptic però qui ho vulgui entendre ja ho entendrà.

SRA COLAU, QUE L'ESTÈTICA NO US TRAEIXI L'ÈTICA

Jordi Fexas — Mon, 07 Sep 2015 17:50:00 +0200

L'Alcaldessa i BCNen Comú ens acaben de fer una “master class” de vella política. El seu posicionament arrenglerat per passiva amb l'unionisme més hiperventilat per impedir que la capital del país formalitzi la seva adhesió a l'AMI ha estat digne del “putaramonisme” més ranci d'aquella Catalunya autonòmica i petita, que avui, una majoria de ciutadans ens esforcem per a deixar enrere.

L'esquerra “caviar”, aquella “gouche” canapé que vivia presonera de la seva foto fixe de naftalina per evitar que la realitat li espatllés un bon eslògan. Pensàvem molts, digueu-me ingenu, que vivia una primavera interna, de canvis profunds i regeneració, amb l'arribada d'un nou activisme pensat i crescut des de baix. Valent i de conviccions profundes. Disposat a arriscar més enllà de l'estètica impostada que sovint ha tenallat el discurs formal transformador de l'esquerra bonista.

Pensàvem que un context històric com el que vivim, el qual ens obre un munt d'escletxes, esvorancs , per intentar precisament transformar. Pensàvem tanmateix que esquerra que diu, es sent i es viu ella mateixa com a revolucionària, faria del procés una eina de canvi.

No haguéssim pensat mai que aquells que sempre han dit que volien fer la revolució estiguin, per activa o per passiva, intentant impedir que aquells que mai l'han volgut fer facin quelcom revolucionari. Seria el món al revés sino fos perquè una certa esquerra d'aquest país, la qual necessitem, i molt, no vol sortir del sorral de P3. No vol sortir de la seva estètica postural i assumir contradiccions, encara que sigui per intentar canviar les “estructures” que diuen que volen transformar. Potser és la por al fracàs. Però és precisament aquesta por narcisista el que fa que abans de començar ja hagi començat el seu fracàs. Per canviar res, per fer cap revolució, primer cal canviar els nostres marcs mentals. Modificar allò que sempre hem fet i que ens ha impedit canviar res. Einstein ja deia que si el que cerques són resultats diferents, el primer que has de fer es fer les coses diferents de com les has fet sempre.

Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat de tenir una conversa cordial i sincera amb la Dolors Camats. Li vaig expressar el meu convenciment que si l'espai polític i sociològic que ells lideren estés al capdavant del debat i el discurs constituent que el sobiranisme ha inoculat a la societat catalana, ells serien avui el referent qualitatiu, i qui sap si quantitatiu, d'aquest procés. Estarien electoralment “on fire”. La seva tradició, coneixement i un discurs ja madur i sòlid sobre el model de societat que volen els convertiria en un actor polític de primer nivell. Em va venir a dir que sense voler abandonar el procés aquí, el volien compassar amb el cicle polític espanyol i els possibles canvis que ells creuen que s'hi poden produir. Una decepció vaja. Per a mi, per no poder comptar, de moment, amb un actor qualitativament i quantitativament imprescindible perquè aquest procés esdevingui el més ràpid i sòlid possible, i sobretot per a ells. Per al que podrien ser i fer i defugen assumir.

Benvolguda, Sra Ada i estimat Jaume Asens; sé que no sóc ningú per donar-vos consells. Ja sé que tot ja es prou difícil i em direu que feu el que podeu o que si poguéssiu ja voldríeu. Però permeteu-me que us digui que, sense haver-vos votat, molts vàrem pensar que havíeu arribat per canviar-ho tot i per impedir que a aquella esquerra que sempre ha dit que volia transformar-ho tot, l'estètica no li tornés a trair l'ètica.

En fí, jo com segurament Alfred Bosch quan us va investir i fer confiança, sóc dels que pensa que aquest procés ha de fer de la generositat, en termes polítics, un valor de transformació política. Que si volem construir un país millor, ens caldrà ser generosos fins i tot amb aquells que molt sovint no s'ho mereixen. Malgrat que la frontera entre la generositat i fer el préssec també la tenim molt clara. No us penseu pas.

Com va dir en Pompeu Fabra als valencians contraris a la unitat de la llengua: "Si treballeu i treballeu be, ja ens trobarem". Avui amb l'esquerra federalista i transformadora és el mateix. Si sou demòcrates i transformadors de veritat, ja ens trobarem.

UNA “PORRA” PEL 27S

Jordi Fexas — Thu, 03 Sep 2015 15:06:00 +0200

No m'agrada fer “porres” i menys a cor obert. El meu caràcter escèptic i relativista i el meu respecte per la demoscòpia seriosa seguramaent no hi ajuda. Però vaja, com que no sóc un professional del tema i som en un moment excepcional i estem fent coses excepcionals, visca l'excepcionalitat.

La participació en les darreres eleccions varen marcar un màxim històric a les eleccions al Parlament de Catalunya(67,8%). De les 11 eleccions al Parlament espanyol, les que tenen més participació a casa nostra, només en quatre ocasions s'ha superat el 70% de participació. I només un sol cop en els darrers dinou anys(75% el 2004). El pronòstic de la participació és clau per preveure els possibles resultats del 27S. Tenint en compte que ja partim que a la demarcació de Barcelona el 2012 la participació ja va ser del 69% cal preveure que amb el contingut plebiscitari i la dimensió històrica que li volem donar juntament amb la pressió de l'Estat per activar el vot unionista, la participació es pot enfilar cap al 72-73%(3.900.000 vots). Dubto que superi aquesta xifra. Es veritat que 4-5 punts és molt però crec que no és prou per a alterar les majories més o menys estables dels darrers cicles electorals.

Els resultats del 2012 dels partits sobiranistes llavors, i independentistes ara, van sumar el 49,32%(1.787.656 vots). Aquí caldria descomptar-hi el que pugui representar el “duranisme”, que a hores d'ara és una incògnita Tot i que estic segur que son fuites que queden corregides pels trasvassaments que es puguin haver produït de l'electorat catalanista del PSC i dels sectors més sobiranistes del món d'ICV durant aquests tres anys cap al bloc del Sí.

És a dir que abans de les dues darreres “mega diades”, el treball de l'ANC dels darrers tres anys, les fuites i fractures del federalisme, el procés de confluència dels actors independentistes, els triomfs del sobiranistes a les europees i les municipals... Els partits independentistes, per separat, en unes eleccions amb una participació del 68% es varen quedar a dos punts de la majoria en vots. Malgrat alguns moments no massa edificants amb els que ens han obsequiat els partits sobiranistes res hauria de fer pensar que aquest espai ha perdut massa crítica, suports electorals. Les úniques pèrdues possibles de l'independentisme poden ser cap a l'abstenció. La qual cosa costa d'imaginar en un context plebiscitari.

Les incògnites doncs, son bàsicament saber com es comportarà l'electorat d'ICV que ha de sumar amb una part de l'antic votant metropolità del PSC a través de Podemos. Es a dir si Podemos arrossegarà molt o poc ex votant socialista i si ICV tindrà molta o poca fuita de votants cap a les dues llistes independentistes. Saber si el principal actor electoral d'aquesta campanya, l'Estat i la seva guerra bruta, aconseguirà el seu doble objectiu; desactivar l'electorat sobiranista més mòrbid via la por i les acusacions de corrupció i activar l'unionista per la via del discurs de “l'amenaça totalitària” que suposa el projecte independentista. L'Estat jugarà fort com a actor electoral perquè els partits unionistes a Catalunya no estan en massa condicions de fer una campanya electoral que pugui eixamplar les seves bases electorals. El PP ha de competir amb C's per evitar la seva residualització, el PSC prou feina té a retenir el poc cos electoral que li queda perquè no deserti a l'abstenció o al podemisme i C's, l'únic partit unionista en creixement, en el seu desplaçament cap a la política espanyola juga sobretot a ser el referent dels partits d'àmbit estatal de cara a les eleccions de desembre. I com dèiem, la incògnita de la participació, crec que es resoldrà en els encerts o desencerts de la campanya electoral del Ministerio de l'Interior via la fiscalia i els mitjans de comunicació.

La campanya de l'independentisme, vist i comptat, s'haurà de centrar en compactar i activar el seu electorat consolidat aquests darrers anys, fer una campanya amable i positiva amb un argumentari constituent i treballar molt quirúrgicament en els targets potencialment basculants per incorporar-los o desactivar-los. Un target que a hores d'ara es concentra bàsicament en una part de l'electorat metropolità tradicionalment votant d'ICV i en molta menor mesura al PSC. A ningú se li escapa que ICV i el seu electorat son la clau de volta quantitativa i qualitativa que farà que aquest procés sigui complicat o molt complicat en funció de com es comportin.

Ergo, malgrat les enquestes de la Razón, crec que podem estar força segurs que els independentistes trauran el 49% dels vots i almenys 74-75 diputats. Vaja que pel cap baix repetiran els resultats de fa tres anys però amb un programa nítidament independentista.Sense descartar que puguin treure, amb la hipòtesi d'un 73% de participació, un 53%(2.096.000 ) dels vots i fregar els 80 escons.
En societats líquides i temps gasosos la predicció és una activitat de risc. Per la qual cosa, afegir un polsim de desitjos i optimisme a les xifres i les dades no crec que sigui constitutiu de delicte o de pecat.

Vinga doncs, som-hi¡ Que l'Alea iacta est¡

Implosionen¡ Luego cabalgamos¡

Jordi Fexas — Tue, 14 Apr 2015 16:40:00 +0200

Sovint em desperto els matins, amb el pijama amarat de suor i un calfred que m’ electritza tot el cuir cabellut. De seguida sé que en Freddy Pruces ha vingut a convulsionar amb nocturnitat el meu hemisferi esquerra. Les seves revelacions son sempre les mateixes; que amb això del procés aquest, aquí no quedarà ni l’apuntador. Que és un “artefactu” que ni els artificiers de la Guardia Civil podran desactivar i saltarem tots pels aires. Que qualsevol dia ens trobarem allò d’haver de tallar el cable vermell o el blau i aquí muntarem una de nyerros i cadells, versió segle XXI, que això del debat de la “llista del super” que hem fet fa quatre dies haurà estat una broma.

Però més enllà de les meves revelacions nocturnes, el que si és cert, és que si el que no salta pels aires de moment ets tu, a vegades pot voler dir que vas per bon camí i tot. I de moment, Insha’Allah(va pel nostre ministre beat), la cosa va per aquí.

El catalanisme és i ha estat eclèctic i transversal per definició. Com el país mateix. Traduït al sistema de partits aquest ha funcionat com un sistema planetari. Amb un epicentre, el seu sol, al voltant del qual graviten tots els planetes. Alguns hi son més propers i el seu sol els escalfa més i d’altres son planetes més perifèrics del sistema.

En el sistema polític del catalanisme hi ha partits- que son més propers al nucli i que quan el discurs i el projecte nuclear del catalanisme es mou per les circumstàncies històriques, reaccionen amb més rapidesa per la seva proximitat al punt de gravitació i s’hi adapten millor.

En el catalanisme hi han hagut sempre els partits d’obediència catalana, els que tenen referents orgànics a Espanya i els que allà hi tenen les seves dependències orgàniques malgrat ho disfressin. En aquest cicle històric, en el qual el catalanisme ha anant basculant de l’autonomisme cap a l’independentisme. Els planetes llunyans d’aquest sistema solar que és el catalanisme estan vivint unes tensions tel·lúriques dignes de la Guerra de les Galàxies. L’espanyolisme més “leather” o sado, com que no son “d’eixe món” o de la nostra constel·lació tot això no els acaba de sacsejar massa internament.

El primer a patir aquest canvi de gravitació del catalanisme ha estat el PSC, el partit més perifèric del sistema solar catalanista. Les seves dependències li han impedit reubicar-se per adaptar-se als canvis que ha patit el catalanisme. El resultat ha estat la implosió en mil meteorits que s’han dispersat en moltes direccions.

Ara tot fa preveure que és el torn d’ICV-EUiA i d’UDC. Menys perifèrics respecte el punt de gravitació històrica en que es troba el projecte catalanista han pogut aguantar fins avui la força centrípeta. Però que ningú s’enganyi, el moment històric obligarà a tots els actors polítics vinculats amb més o menys força al relat del catalanisme a ressituar-se o directament veure’s abocats a la implosió. Si la intel.ligència política preval s’acabaran ressituant ni que sigui en la perifèria del projecte dominant al catalanisme. Sense tensió res no avança, ni res millora. És pura física.

Sovint imagino quines serien les expectatives electorals i la centralitat política del món d’ICv si en comptes de jugar el paper que han decidit tenir en aquest procés, estiguessin liderant el relat del debat constituent i constitucional que va associat. No sóc l’Aramís Fuster però estic convençut que pel seu bagatge històric i dialèctic s’haurien convertit en l’actor polític de referència i amb unes expectatives que mai haurien somiat. És una llàstima, perquè el moment s’ho val i perquè son més necessaris que mai.

Malgrat no sabria dir exactament com ni quan aquest país esdevindrà independent. Si tinc, i hem de tenir, molt clar que el debat sobre la independència, passi el que passi, ha vingut per quedar-se. I que entre el nostre sistema solar i el veï de Raticulin, ja no hi ha vida.

Implosionen¡ Luego cabalgamos¡

Jordi Fexas — Tue, 14 Apr 2015 16:40:00 +0200

LES LLISTES QUE NO ENS DEIXEN VEURE EL BOSC

Jordi Fexas — Wed, 17 Dec 2014 17:51:00 +0100

De ben segur que en això del debat de les llistes vaig tard i potser ja s’ha dit quasi tot. Fa setmanes que ho tenia escrit i més que un article va ser un exercici de síntesi per posar-me, intentar-ho més aviat, una mica de claror a la closca. En un debat absurdament enverinat com el que estem vivint, el que més sobta és la vehemència-traslladada als entorns partidaris de cada opció- dels posicionaments. Ja que ens movem en un context d’excepcionalitat i volatilitat. Sense precedents que ens permetin projectar escenaris de futur amb una mica de rigor i predicibilitat. És a dir estem en un terreny de moltes intuïcions i preferències i poques certeses.
Ja sabem que al final les organitzacions polítiques faran el que voldran o el que podran. Però malgrat tinguem la sensació que moltes de les actituds i els comportaments dels partits d’aquests dies son un déjà vu. La novetat és que aquest cop fora de l’acord, el que sigui, no hi ha vida. Ni pel procés ni per ells com a actors polítics. I això fa donar certa esperança que tindrem un “mal acord”. Fa un any es va formular un bunyol de pregunta perquè allò substantiu era la fotografia que la sustentava. Un any més tard som al mateix punt i el desenllaç tindrà un format similar. Acabarem tenint un “acord bunyol” que ens permetrà passar a la propera pantalla del procés. Ara bé, i tenint en compte la dimensió i complexitat del que estem fent, estaria bé que a la propera pantalla, que serà decidir un govern de concentració, ens ho posin una mica més fàcil i no ens afegeixin més patiment al que ja de per si hem de suportar. Perquè si la ciutadania ho estem posant fàcil i anem fent la part que ens pertoca amb precisió i diligència, seria d’esperar que els partits polítics també ho fessin.
LLISTA ÚNICA
Elements positius:

-Fa més nítid i interpretable el missatge a la comunitat internacional
-En el sobiranisme activat i organitzat li genera majoritàriament il.lusió i compromís extra, del tot necessari per afrontar els reptes dels propers dos anys.
-Supera amb nitidesa la dinàmica dels partits, i en el moment de descrèdit que viuen és un missatge positiu.
-Situa la transversalitat com un valor clau i pot engegar a nivell social unes sinergies potents per compartir el procés des constituent i constituent.
-Permet trenar tots els actors necessaris que necessita aquesta fase del procés; els dos lideratges polítics, la societat civil i els seus lideratges, els tecnòcrates o les capacitats del nostre capital humà, i el vincle de tot això amb les estructures i les institucions.
-No deixar a la intempèrie i a la seva sort dos elements importants, que encara que sovint a alguns els pot fer mal de panxa, son del tot imprescindibles; El lideratge “transicional” del Mas i el projecte i la sociologia convergent. Una patacada electoral del CDC, podria suposar l'aturada total del procés. Liquidaria políticament a Mas i el món convergent entraria en catarsi de ganivets. I per molt trist i infra valorador de la solidesa de les seves conviccions que pugui semblar, crec que amb 30 diputats, CDC li diria a ERC que s'ho facin sols. I això vulguem o no, en aquests moments seria aturar el procés. Per molt que ERC tingui 60 diputats. Qui pensi que sense aquest espai polític o amb aquest espai implosionat és possible, crec honestament que s’equivoca.
-Una llista única permet també llençar el missatge del guanyador assegurat, que per defecte, aquí i al Nepal, genera adhesions d'aquells ciutadans que sempre van amb qui guanya.
–Si els nostres adversaris no la volen o la qüestionen, tenim l’obligació de reflexionar el perquè i de pensar, si cal, que allò que no vol el teu antagonista és molt possible que sigui el que et convé.
– Generes el missatge positiu i de confiança als electors i als partidaris del si, que la unitat i la voluntat compartida d’avançar en el procés és més ferma i sòlida. Li estàs dient a la ciutadania i a l’electorat que si som capaços de posar-nos d’acord en un tema tan corporativista com les sigles i les llistes serem encara més capaços d’anar d’acord en les accions pràctiques i de govern.
Garanteixes el lideratge d’un dels principals actius del procés i la cara internacional d’aquest. Ningú entendria que en plena tempesta cap Ítaca vulguis canviar de capità.
Garanteixes un bon binomi o bicefàlia que és volguda o desitjada per una bona part del cos electoral del sobiranisme. “Que Mas ho lideri i que en Junqueres ho garanteixi”

Inconvenients
-Invisibilitza els missatges ideològics dels partits, i que una part del cos electoral vol que hi sigui present malgrat l’excepcionalitat del moment.
-Deixa el camp per córrer a una esquerra autonomista o anti sobiranista que en el context actual de viratge progressista de una bona part de la societat catalana, pot ser un auto gol a l’aspiració d’eixamplar la base social de l’ independentisme. Un eixamplament sociològic que a hores d’ara malauradament només té marge des de un discurs d’esquerres.
Dona marge al discurs de “segrest de la democràcia” en la mesura que aquesta es basa en el sistema pluripartidista. I permet acusacions de populisme i política “groga” que obvia el debat de contraposició de models. Base de la democràcia.
-Permet la crítica que tot plegat només serveix per tapar les vergonyes a la “casta” política catalana avui esquitxada per la sospita de la corrupció.
-Pot ferir la credibilitat i l’honestedat de l’esquerra catalanista, avui no suspecte de ser corrupta, a l’abraçar un partit que en el procés, si l’Estat engega el ventilador i la guerra bruta en pot sortir molt mal parat.
-Oferir el lideratge de facto a algú que genera molts recels a una part del cos electoral, no tan sols per temes socials sinó per què encara desconfien que a mig camí no es venguin per un plat de llenties- o un pacte fiscal-.
-Obligues a un sol líder, el que té en aquest moment millors expectatives electorals, a que no pugui encapçalar cap llista.
-Condiciones i dificultes a la societat civil la seva tasca necessària de permeabilitzar el missatge a sectors que encara es poden o troben llunyans del que defensa la mateixa llista unitària.
-Pots generar una dinàmica de blocs o frontista, que no només pot dificultar l’eixamplament sinó inclús el dia després d’haver reeixit. Sent la llavor d’una societat més lliure però amb problemes de cohesió que poden costar molt de solucionar.

LLISTES SEPARADES
Elements positius:
1.-Dona marge a que els partits juguin a eixamplar la seva base electoral amb més detall i concreció i adaptant millor el seu discurs al target més concret al que s’adrecen.
2.-Permet representar millor la pluralitat i la diversitat de sensibilitats de la societat catalana.
3.-Cada actor se sent més còmode i treu el millor que té per maximitzar els propis resultats.
4.-Permet visualitzar els lideratges i els seus suports amb més nitidesa.
5.-Es juga a un joc conegut que tothom entén i per tant també el seu resultat. La decisió és més ferma.
6.-Permet a la societat civil avançar amb més independència respecte a la dinàmica dels partits, i fer la feina encara important d’eixamplar la base social independentista en mig milió de ciutadans més.
7.-Permet iniciar el debat, i reforçar el discurs de la construcció d’un nou país amb més força per part de cada actor. Posant els matisos que cadascun d’aquests electorats vol escoltar del seu partit.
8.-Deixa menys marge a les esquerres hispanocèntriques de fer el disucurs de contraposar el discurs nacional al social. I li dificultaria molt a ICV fer el “gilipolles” i desmarcar-se del procés.
9.-Casos com l’estonià i en part el lituà, en contraposició al letó, demostren que una expressió explicita i plural del sobiranisme permet més base social i que un cop guanyat la cohesió cultural i social és més efectiva i sòlida.
10.-En cas que la guerra bruta de l’Estat i els seus mitjans fos trinxar el Mas i CDC, et quedarien actors “sans” que podrien seguir tirant del carro

Inconvenients:
1.- Generes un cert missatge de desconfiança en la mesura que si els partits no son capaços d’anar junts en unes eleccions es més difícil encara que ho facin en qüestions més transcendentals. Que només miren per les seves sigles i les seves parcel·les. Que volen més guanyar eleccions que guanyar la independència.
2.-No trenques cap paradigma en un moment que cal trencar-los tots per aconseguir el que volem.
3.- El missatge d’objectiu compartit pot perdre força davant les cacofonies que habitualment ens acostuma a obsequiar el debat electoral i partidista.
4.- Crees la sensació que la unitat necessària encara no està assolida.
5.-Generes interpretacions i percepcions de que hi ha guanyadors i perdedors al si del propi sobiranisme
7.-Maximalitzes en excés la contraposició ideològica, l’eix dreta-esquerra, i pots debilitar la importància estratègica d’aconseguir el mitjà per a que precisament aquesta dialèctica tingui sentit. Si no tens capacitat ni recursos, el debat ideològic, com diu Manuel Delgado és sempre una mica estèril o cau en saco roto a Catalunya.
8.- Els resultats poden accentuar els recels entre les forces sobiranistes i dificultar la creació dels consensos necessaris per reeixir en la fase decisiva del procés.
9.-Tot i generar riquesa en quan a les propostes socials i polítiques pel nou país i el model social que es vol. Es pot emetre el missatge que tots volen coses tan diferents, que tot plegat pot ser pitjor el remei que la malaltia.
10.-El missatge al Món és menys nítid i pot dificultar la seva comprensió sinó es fa en clau catalana, ensems dona marge a tergiversar-lo i que no sigui contundent a Espanya i al Món.

Benvolgut company i lector, si has arribat fins aquí i tenies dubtes al respecte és molt probable que encara en tinguis més i no t’hagi pogut ajudar. Si no en tenies cap i estaves totalment convençut només espero haver-te’n pogut generar alguna.

L'alcalde impossible

Jordi Fexas — Tue, 01 Jul 2014 09:43:00 +0200

“No ens enganyem, Amorós és un alcaldable possible però un alcalde impossible i l’Alfred Bosch és l’únic alcaldable factible que ERC pot oferir com a alcalde possible”

Les primàries, si no ho són massa, estarem d’acord que són un bon exercici de democràcia interna al si dels partits. A Barcelona el PSC, a empentes i rodolons, ja ens ha deixat el seu hereu, en minúscula, per batre’s el 2015 amb un alcalde que fregarà la jubilació als seus quasi setanta anys.

Els republicans amb una marca que cotitza a l’alça en progressió geomètrica, s'hi acaben de posar. El combat primari ha arrencat amb dos candidats; Oriol Amorós, home ben preparat, amb una llarga trajectòria política i hereu natural de Portabella i, per un altre costat, Alfred Bosch, el carismàtic independent que els republicans van enviar a la Carrera de San Jerónimo.

El que li convé a Esquerra de Barcelona lògicament ho decidiran amb els seus vots els militants, els amics i els simpatitzants del partit. El “entorno” que diria Cruyff. No tinc ni idea de què faran els electors amb dret a vot i amb quins raonaments i paràmetres decidiran el seu vot.

Jo, humilment, sí que tinc un paràmetre; triar el candidat que crec que pot ser alcalde. No el 2030, el 2015 o el 2019. No el que li faciliti la reelecció a en Trias, sinó el qui li ho dificulti. Perquè si preparats i honestos ho són tots dos, que és el que crec, només ens queda , amb el cor i amb el cap, triar aquell que més possibilitats té d’esdevenir el primer alcalde republicà a la capital de la República catalana.

No ens enganyem, Amorós és un alcaldable possible però un alcalde impossible i l’Alfred Bosch és l’únic alcaldable factible que ERC pot oferir com a alcalde possible.

La Catalunya que es trenca

Jordi Fexas — Thu, 21 Nov 2013 13:14:00 +0100

El nacionalisme espanyol, el que està empadronat aquí i el que treballa a l’altiplà, Cinca enllà. Estem d’acord que no té, no necessita o no vol articular cap mena de discurs on els arguments, les dades, els raonaments i el sentit comú hi tinguin cap mena de pes quan d’afrontar el “problema catalan” es tracta. Potser perquè no li cal o perquè si els darrers 400 anys ho ha fet així , perquè hauria de canviar.

La por, l’amenaça, el menyspreu, l’insult i en el millor dels casos l’apel.lació a la petrificació constitucional, són els elements més recurrents d’aquest nacionalisme transversal dominant en l’imaginari espanyol. La por i l’amenaça, no ens enganyem, fan el seu efecte, tenen la seva incidència i a Catalunya la seva parròquia.
Recordem si nó aquell “Si tú no vas, ellos vuelven” que va encimbellar el PSC al nirvana electoral l’any 2008.

La Catalunya que es trenca, l’expulsió de la UE i l’impagament de les pensions, són segurament els tres elements o amenaces més eficients per cinvertir aquesta por en arma política, i que abasten una bona part i per motius diferents, d’aquells catalans que volen o potser voldrien que Catalunya esdevingués un estat.

La Catalunya que es trenca és segurament l’amenaça més difícil de rebatre, ja que aquesta ha estat una por atàvica de bona part del catalanisme i de molts catalans que sempre han viscut amb angoixa aquesta possibilitat, encara que no hi hagués cap element per pensar que això pot passar. No calia que Aznar ho recordés, que “antes de que se rompa España se romperá Cataluña” a casa nostra ja hi ha que cada dia s’encarrega de regar aquestes pors socials.

Catalunya no es trencarà perquè en democràcia no hi ha ni fractures, ni divisions, ni enfrontaments. Hi ha debat, diferències i urnes. I hem d’estar convençuts que la cultura democràtica de la societat catalana és prou sòlida com per afrontar internament qualsevol debat democràtic per més passions que aixequi la qüestió. El que no tinc tan clar és que Espanya estigui preparada per afrontar democràticament aquest debat que li planteja Catalunya.

La Catalunya que es trenca, que s’està trencant de veritat és la Catalunya dels 840.000 aturats. La Catalunya que s’esquinça son aquells casi 4 de cada deu catalans que viuen en la pobresa o en risc d’exlusió social. El país que se’ns esquerda són els centenars de milers de famílies que han de recorre als bancs d’aliments per garantir la subsistència dels seus membres, les 260.000 catalanes que no tenen cap ingrés. La Catalunya que es fractura es aquella que les retallades a la sanitat li empitjoren la seva esperança de vida. La Catalunya que s’engoixa és aquest 45% de catalans que no poden fer front a despeses imprevistes.

Aquesta és la Catalunya que s’està trencant, que la esberla la crisi però sobretot un estat que espolia els nostres recursos, ens lamina i ens nega les eines per ajudar a la nostra gent, i unes elits econòmiques que s’ho miren impassibles en el millor dels casos,quan no intenten treuren profit de l’ofegament dels qui més pateixen.

Ni la Independència, ni la democràciano trencaran Catalunya, ans al contrari, seran les eines i el camí per ajudar a la Catalunya que ja s’està trencan

Goliat ha despertat

Jordi Fexas — Thu, 18 Apr 2013 10:05:00 +0200

El passat onze de setembre la gent d'aquest país, i l'endemà el seu president, van etzibar un cop de peu al baixos de l'Espanya goliat-esca.

Després de llargs silencis i resignacions, semblava que el "fatxenderisme" amb la colònia no tenia resposta possible. L'Espanya de sempre, jeia tranquil·la i mig adormida, malgrat els seus mals, segura que els seus súbdits del nord est no la podien pertorbar dels seus somnis imperials.

Però com si del vailet escanyolit, a qui el "matón" de l'escola cada dia li fot l'esmorzar i una bona pallissa cada dia abans d'entrar a classe, és tractés. En una de les "soflerades" que tant ens agraden als descendents de la Tarraconense, varem fer un acte d'afirmació i dignitat, sense calcular-ne les conseqüències. Potser precisament per això ho varem poder fer.

El gegant adormit obrí els ulls. De primer, l'estupefacció provocada per la gosadia i la ressaca del dolor no li permetien avaluar, ni els fets ni planificar la resposta. La joia del pobre David, torturat en l'autoestima tan de temps, era indescriptible. Havia fet el pas¡ Un pas de gegant¡ Contemplava embadalit i amb satisfacció mal dissimulada, el retrunys, els lladrucs i els improperis del gegant ara despert. En la inconsciència del mil homes novell, ni apretà a córrer ni continua amb la "feina" contusion-adora aprofitant l'astorament del gegant. Ans al contrari, palplantat al seu davant, com un estaquirot comentant la gesta i com esperant un Goliat ja refet per comentar la jugada i cercar un cop més una entesa infinita.

Però com era d'esperar, un cop refet, el xaruc, ruc, però encara forçut Goliat, ha començat a repartir a tort i a dret. Goliat, el de la pell de brau i de la cabra de la Legión ja té clar que ha de fer. És fàcil de veure, però difícil de combatre. Terra, mar i aire. Debilitament de les institucions pròpies via l'asfíxia econòmica(pressupostos), conflicte civil intern(atac a la llengua) i desprestigi dels actors del procés per la via mediàtica judicial.

Si aquells que volen liderar el procés acaben als jutjats, si les institucions que el representen fan fallida i a les escoles la gent acaba a les mans, ells creuen que amb aquesta foto és impossible cap mena de procés.

Potser s'equivoquen, esperem-ho. Però si no entenem la seva estratègia, difícilment hi podrem fer front. Si en Goliat té full de ruta, en David se'n mereix dues tasses. La fractura social, la institucional i la civil son el seu objectiu. Els inconscients que no ho vulguin veure, ni explicar-ho tal com és, la història, ni que sigui per passiva els jutjarà com a caragirats.

Sis-plau que algú aturi la cacofonia al Govern i l'estupidesa a l'oposició.

És Espanya, estúpid

Jordi Fexas — Mon, 15 Apr 2013 23:47:00 +0200

Un dels motius de l'èxit de la campanya electoral de Bill Clinton l'any 1992, va ser la popularització de l'eslògan no oficial , "The economy, stupid" o la seva variant "It's the economy, stupid".

La frase i el concepte va fer tant de "furor", que s'ha arribat aplicar a tota mena de situacions i missatges. Ha esdevingut un bon recurs per apel·lar a l'obvietat, quan algú per desconeixement o per tossuderia no vol veure l'origen o l'arrel d'un problema.

Avui a casa nostra i en la situació que ens trobem ha esdevingut pertinent per sacsejar i interpel·lar a tots aquells que segueixen instal·lats en el bonisme o en la inconsciència d'exigir a les nostres institucions, perifèriques, subordinades i asfixiades que els resolguin uns problemes per als quals no tenen els recursos, ni les atribucions per fer-ho.

Que s'exigeixi al govern que persegueixi el frau fiscal, que no retalli partides i que millori serveis públics. És tan com exigir a un captaire mutilat que corri una marató. Només des de la estupidesa, la inconsciència o la traïdoria es pot fer tal requeriment. Doncs bé, una part de la nostra classe política i per extensió una part de la ciutadania, ho fan dia sí, dia també.

Fins que no enterrem aquests "mantres" buits i surrealistes embolcallats de proposta política, als quals una part de la nostra esquerra tanta gràcia li fan, no ens en sortirem. Potser en l'esplendor del "Kinder Garden" de l'autonomisme i de l"España va bien" era un "divertimento" que donava rèdits electorals.

Però amb el panorama desolador que viu el país, la Catalunya ferida en la seva dignitat, en les seves necessitats vitals i en seus drets elementals. La Catalunya de la bona gent, de la que es mereix quelcom millor, ha de cridar alt i fort als Durans, als Herreres i els Navarros de torn; "És Espanya, estúpids"

Junqueras, Allà on va triomfa!

Jordi Fexas — Sat, 06 Apr 2013 23:03:00 +0200

El renovat lider de la vella ERC sembla que emula el famós anunci de cervesa. I son molts que es pregunten que és el que fa d’aquest historiador baixllobregatí, un personatge tan especial. En un món com el de la política, on el que diran els polítics és més previsible que la missa de deu dels diumenges. On els discursos ja no il·lusionen i les paraules “es gestionen”. L’aparició a les arenes de la convulsa i depauperada política catalana d’un lideratge potent, que desperta interés i es capaç de fer funcionar els formats clàssics i caducs de la comunicació i la propaganda política, com ara les xerrades, els mítings és quelcom si més no sorprenent.

Que té doncs en Junqueras. El glamur, un físic generós, un presència magnètica, son atributs que sovint poden ajudar a molts polítics a fer-se un lloc en positiu en l’imaginari públic de la política. En el cas de l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, es fa difícil pensar que això sigui precisament la clau del seu èxit.

Molt probablement allò que fa “especial” aquest president d’Esquerra, és una barreja justa i mesurada dels ingredients bàsics, actuals i històrics de l’imaginari polític i social català. Aquest catedràtic d’història reuneix els ingredients “força”, com en la poció màgica d’Astèrix. La proximitat amb els més dèbils i lluitadors d’en Companys. La dosi mínima de religiositat tolerables per ser compartides i acceptades per una majoria social. La brillantor intel·lectual posada al servei dels qui no la tenen, defugint l’elitisme. Una mixtura de Keynes amb Isaaia Berlin que en el discurs social, el polític i l’econòmic el permet interlocutar i trobar punts de connexió amb tot el cos social del país.

Un liberal d’esquerres, keinesià amb els valors i el tarannà de compromís i sacrifici del cristianisme social de base. Un independentista desa-complexat que el fa transparent i creïble davant dels seus detractors. Un independentista pròxim, compromès i afectuós amb uns veïns que no ho son. Un liberal cristià que dels valors de l’esquerra i el seu projecte en fa una experiència de vida defugint la postal retòrica i perfumada de l’esquerra de canapé. Defugint la impostura absurda que per omissió sovint converteix l’esquerra en traïdora d’allò i aquells que defensa. Doncs senyors, tot això que és o amb el que conecta “il profesore” és el sintetitza bona part del país que tenim i catalitza la majoria del país que encara volen país.

Macià embogia les classes populars catalanes, no pel que deia, que parlava poc i no era un gran orador. Sinó per allò que transmetia, pel compromís contrastat que se li reconeixia i la credibilitat que això li donaba i segurament per allò que deiem de la “presència magnètica”. Va catalitzar una societat que cercava en la claredat,la honestedat, la valentia i el compromís els valors redemptors per a fer un país i un món millor.

Junqueras orador brillant, no té el passat encara del Macià ja president. Però n’ha fet dels seus valors, la bandera redemptora per intentar assolir després de 80 anys, aquell país millor somiat pels nostres avis. Com dirien els mexicans “que le vaya bonito”, ja no tant per ell, sinó per nosaltres mateixos, pel que ens hi juguem tots plegats

Que la testosterona no ens faci traïdors

Jordi Fexas — Wed, 12 Dec 2012 23:13:00 +0100

Quan qui et vol mal, t'agredeix i et provoca. Abans de respondre cal veure quina resposta, més enllà de la lògica de respondre per dignitat, és la més adient. Es a dir, "que volen aquesta gent" que ens envesteix amb nocturnitat i "alevosia". El que volen, ja fa més de 300 anys que ho sabem. La “quit” de qüestió, es que cerquen, com esperen que responguem i com no s'esperen que ho fem.

L'atac a la llengua del país, a Carcaixent o a Badalona, és un atac al nervi del país, a allò que ens fa no ser com ells. És un atac no pas al cos de l'esclau, sinó a la seva ànima per acabar-lo de sotmetre. Ells ho saben i per això ho fan.

Ho fan perquè senzillament son així de bèsties i com acabem reaccionant, tan els fa. I si es pitjor el remei que l'en-fermetat, doncs també, tan els fa. Es possible que això sigui cert. Històricament ho han demostrat abastament, la subtilesa i la intel.ligència no han estat mai el seu fort a l'hora de gestionar els conflictes amb els súbdits de la perifèria.

Ara bé, aquests moments excepcionalment complicats que vivim com a país, només voldria que la testosterona no ens faci traïdors. Que no caiguem de quatre potes en les seves provocacions. La passada campanya electoral, on els titulars del Mundo, s'hi van poder fer el seu espai, en son una bona prova d'això.

Es dir, més neurona i menys testosterona. A més neurona tenim alguna possibilitat de guanyar, a base de testosterona ens han demostrat els darrers segles que sempre guanyen ells.

L'embat amb Espanya, no el guanyarem en la confrontació de dignitats nacionals, sinó en el de les legitimitats democràtiques. El desbordament democràtic de les costures estretes i recosides de la legalitat espanyola, serà el desllorigador de la nostra llibertat nacional. El punt més feble d'aquesta Espanya del segle XXI, als Països Catalans i al món. És precisament la baixa o ínfima qualitat democràtica de la cultura i la dinàmica del seu sistema polític i les bases jurídiques i constitucionals en la que es sustenta.

I és aquí, sense renunciar a gesticular la defensa de la nostra dignitat nacional, en que modestament crec que em de centrar tots els nostres esforços d'estratègia política. Aquí i en la gestió de l'explicació dels orígens de la crisi i dels instruments que necessitem per sortir-ne, a tots aquells que viuen al nostre país però no el viuen. A totes i tots aquells que la seva vida i la interpretació del món transita entre el "Salvame" i el "Salvados", entre la partida de botxes al costat del "pipi can" i la tapa de bar amb els "paisanos". Ara i amb ells, es on ens juguem la partida, no tan amb un ministre i un projecte de llei que al capdavall si l'acaben aplicaven aplicant serà perquè nosaltres mateixos hem descarrilat en els nostres objectius, aquí a casa nostre.

Som molts més que no somniàvem, som més forts que no voldrien i estem més "collats" que no pensàvem. I precisament per aquestes tres coses, és que podem, si volem i si en sabem, bastir una majoria democràtica sòlida i amplíssima que faci inevitable un divorci que en les ments i els imaginaris, de facto ja existeix.