Blog Jordi Creus

1714

Jordi Creus — Fri, 04 Jan 2008 13:47:44 +0100

És evident que en els darrers anys s’ha produit un augment del coneixement de la història del nostre país. Després de quatre dècades de dictadura i d’una transició massa poruga i poc ambiciosa, l’interès creixent d’àmplies capes de població ha permès desenterrar per al gran públic alguns dels episodis clau del nostre passat comú. Penso en els documentals que Televisió de Catalunya ha projectat tant a TV3 com al Canal 33 amb uns bons resultats d’audiències. I també en programes de ràdio, com l’En Guàrdia de l’Enric Calpena, i en la revista Sàpiens, una publicació que, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, és seguida mes rere mes per prop de cent mil catalans, cosa que la converteix en la revista més llegida en la nostra llengua.

En aquest sentit, i en aquesta mateixa línia, fa pocs dies vaig visitar una vegada més el Museu d’Història de Catalunya. I ho vaig fer per contemplar l’exposició “Catalunya i la guerra de Successió”. La impressió, en sortir-ne al cap d’una bona estona, havia estat immillorable. L’exposició és ambiciosa, com cal en un tema d’aquestes característiques, però sense concessions a la galeria. És a dir, el recurs fàcil hauria estat abusar de la iconografia romàntica, la més coneguda pel gran públic, amb el conegut quadre d’Antoni Estruch al capdavant. Però no, l’exposició només utilitza objectes i obres contemporànies d’aquells fets. Entre les coses més curioses, una baralla de cartes impresa a Anglaterra l’any 1705 que narra els esdeveniments ocorreguts a Europa durant els primers anys del regnat de la reina Anna, amb alguns dels episodis més destacats de la guerra de Successió com a principals protagonistes.

Crec que l’exposició, amb peces procedents de tot el continent europeu, té la virtut de fer una explicació entenedora alhora que rigorosa d’aquella guerra tan crucial per als interessos de la nació catalana. I, a més, deixa dos idees ben clares, encara no prou assumides pels seguidors de la història al nostre país. La primera és que la guerra de Successió va ser una veritable guerra mundial que es va decidir, també, fora del territori peninsular. I la segona, que Felip V i el seu avi Lluís XIV no van ser els grans guanyadors de la contesa. Les concessions territorials i econòmiques que van haver de fer als seus enemics, sobretot a Anglaterra, van ser molt elevades i doloroses. El que sí que és clar —això no cal que ens ho desvetlli l’exposició— és que els grans derrotats van ser els catalans, deixats de banda per les potències aliades i massacrats sense pietat per les forces francoespanyoles d’aquell Borbó.

Ja n'hi ha prou!

Jordi Creus — Thu, 29 Nov 2007 22:50:52 +0100

Després dels mesos de caos que hem viscut resignadament, gairebé sense aixecar la veu, els catalans tenim una cita ineludible demà dissabte a Barcelona. A partir de les cinc de la tarda, la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret de Decidir hauria d’esdevenir un clamor que colpegés les orelles del resident a la Moncloa, aquell que aviat ens prendrà per imbècils si continuem callant davant de tantes agressions i tantes mentides.

Per dignitat nacional, hem d’omplir els carrers des de la plaça Catalunya fins a l’estació de França. Per dignitat nacional, hem de dir prou als menyspreus i a les burles xulesques de la senyora Magdalena Álvarez. Per dignitat nacional, hem de donar un toc d’atenció als diputats del PSC que l’altre dia es petonejaven amb la inefable ministra després de fracassar la petició del seu cessament al Congrés de Diputats espanyol. Què feies, Daniel Fernández? Per dignitat nacional, hem d’aixecar la veu per exigir a ple pulmó el dret a decidir sobre el nostre futur, sense interferències externes. Per dignitat nacional, enfront de tanta mediocritat, hem de donar un cop de puny sobre la taula que ens faci recuperar el respecte perdut en els darrers anys d’ensopiment. Per dignitat nacional, hem de demanar als nostres polítics, els que seran a la manifestació i els que no, que abandonin el vol gallinaci i que aixequin la vista cap al futur, un futur que, cada dia ho veig més clar, no passa per intentar reformar una Espanya irreformable, sinó per la opció clara i sense embuts de la independència.

Democràcia turca?

Jordi Creus — Tue, 30 Oct 2007 14:04:36 +0100

Des de fa uns dies, l’Exèrcit turc prepara una nova ofensiva a gran escala a la zona del Kurdistan sota sobirania iraquiana. L’excusa, enmig d’un clamor atiat pels elements més intransigents del poderós nacionalisme turc i de les forces armades, és la mateixa de sempre: acabar amb els focus de resistència que el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) té en aquella zona. M’agradaria que, per una vegada, les instàncies internacionals mesuressin amb la vara de la justícia aquesta acció il·legal. I que ho fessin amb la contundència que mereix una incursió armada dins del territori d’un estat teòricament sobirà i sense aquelles condemnes retòriques i buides de contingut que no porten enlloc i que ja fa massa anys que ens obliguen a sentir enmig dels badalls de la rutina.

És una evidència que la hipocresia mana en la política internacional. Turquia és, com la “democràcia” marroquina de Mohamed VI al nord d’Àfrica, una potència econòmica a la zona i un element de contenció de l’islamisme més radical. Però això no els hauria de donar carta blanca. Això no els hauria de fer impunes per practicar les més aberrants de les polítiques contra els pobles kurd i sahrauí. Les normes de legalitat internacional haurien de fer servir els mateixos paràmetres: de Jerusalem a Dili i de Rabat fins a Jartum.

Turquia hauria d’entendre que no es pot continuar comportant com si fos l’imperi Otomà dels segles passats. Així, el poble kurd sota el seu jou hauria de poder desenvolupar-se en llibertat, hauria de poder ensenyar i parlar en la seva llengua en qualsevol instància. I també hauria de poder potenciar tant com pogués la seva mil·lenària cultura.

Els kurds sota Administració turca (anomenats els turcs del sud-est), a més, elecció rere elecció, voten els candidats que pretenen precisament això: evitar la seva mort com a poble a base d’aguantar encesa la flama de la seva identitat en la pitjor de les adversitats. I contra això, no hi podran fer res ni les tradicionals il·legalitzacions de partits, ni els tancaments de diaris, ni tampoc l’augment de la repressió o les ofensives militars.

La llibertat de Sirera i Rivera

Jordi Creus — Thu, 04 Oct 2007 19:57:30 +0200

Espero que dos grans defensors de la llibertat, com els diputats Daniel Sirera i Albert Rivera, posin el crit al cel a causa que Ana Ingelmo, magistrada del tribunal que jutja els acusats per l’assassinat del jove Josep Maria Isanta, perpetrat durant les festes de la Patum de Berga del 2005, no ha permès declarar en català un dels testimonis. La raó ha estat que dos dels individus presumptament implicats en el crim han manifestat que no entenien aquesta llengua, tot i viure des de fa molts anys a la capital del Berguedà. Si no fos tan trist, n’hi hauria per riure.

Voldria que aquests defensors de la llibertat posessin el mateix interès en aquest cas com en el de l’escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi, que no continuarà com a tertuliana a Catalunya Ràdio perquè, després de trenta-tres anys de viure a Barcelona, encara no està preparada per expressar-se en català. Què hauria passat si la senyora Peri Rossi enlloc de dirigir-se des de l’Uruguai a Catalunya hagués decidit fixar la seva residència a París o a Londres? Podria participar en les tertúlies de les seves ràdios públiques sense parlar mai ni un borrall de francès ni d’anglès? Li permetrien expressar-se en la llengua de Cervantes perquè aquests països són molt tolerants i gens excloents, com els catalans?

El darrer raier

Jordi Creus — Thu, 20 Sep 2007 03:21:33 +0200

Fa vint-i-cinc anys, un grup de joves i adolescents del Pallars van decidir tirar endavant un projecte de premsa comarcal en el qual ben poca gent creia. Van batejar aquella nova revista amb el nom de Lo Raier i, com aquells destres navegants que transportaven fusta des dels Pirineus fins a les terres planes, ells es proposaven menar la informació pels meandres del riu, dominant l’embarcació en els raspers i esquivant els pigals. Les seves armes eren ben precàries, però alhora poderoses: la il•lusió juvenil barrejada amb aquella dosi d’inconsciència imprescindible per escometre aquest tipus d’empreses.

Feia pocs anys que havia mort el dictador i que s’havia produït una transició política que a aquell grup de nois i noies no els havia acabat de satisfer. Creien que aquell no era el punt d’arribada de res, ja que encara quedaven moltes coses per fer en el camí del redreçament nacional del nostre poble i ells es disposaven a aportar-hi el seu gra de sorra des de l’àmbit comarcal i amb un pensament clarament progressista.

Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, tot i que les relacions amb les institucions locals no sempre han estat fàcils, la revista Lo Raier ha guanyat tots els premis i ha rebut tots els reconeixements d’àmbit nacional de què pot gaudir una revista de les seves característiques. I això sense renunciar a la filosofia que va dur-la a néixer ni al fet de fer ben palès el seu compromís amb el marc nacional dels Països Catalans.

Fa pocs dies, amb vint-i-cinc anys més sobre les espatlles, els homes i dones de Lo Raier van celebrar un acte a Tremp (Pallars Jussà) tant per celebrar l’aniversari com per anunciar el final de la revista. I ho van fer amb alegria, amb la satisfacció de la feina ben feta i amb uns comptes sanejats que faran possible tancar les portes sense deure res a ningú. Al final de l’acte, en què vaig tenir el plaer de participar, els records s’amuntegaven sobre tots nosaltres: centenars d’anècdotes, moltes hores de treball altruista, grans dosis de confiança en el futur del país i un grapat d’amistats inesborrables, d’aquelles que perduren.

Espectacle lamentable

Jordi Creus — Fri, 10 Aug 2007 14:50:39 +0200

Les darreres declaracions de José Montilla i Joan Saura lloant aquell estatut camacurt que va néixer fa un any —enmig de renúncies patètiques, traïcions lamentables i una manca de valentia preocupant— han trobat la justa rèplica en les paraules d’Alfonso Guerra. Armat del seu inseparable ribot, que es va procurar quan era president de la comissió constitucional del Congrès espanyol, el locuaç polític andalús ja ha deixat ben clara la seva oposició a un mínim augment de recursos públics de l’Estat a Catalunya. I molt em temo que aquesta és la postura majoritària al PSOE, per més que l’inefable Rodríguez Zapatero vulgui exercir de Mr. Marshall i es desplaci al nostre país amb noves promeses que ningú amb dos dits de front hauria de creure.

Aquest estatut, l’estatutet, va quedar tocat de mort el dia que Mas i Zapatero es van posar d’acord per tallar-li les ales. Davant de la presa de pèl de Madrid —una més— la solució més raonable era retirar-lo i, deixant de banda les ambicions personals, fer un front comú entre els diputats contraris a la gran ensarronada i la societat civil que pocs mesos abans havia omplert els carrers de Barcelona demanant respecte pels drets nacionals del nostre poble.

Cada dia que passa em sento més orgullós d’haver votat no a aquest estatut amanit a Madrid. I ho dic abans que el tribunal constitucional de l’imperi escapci els darrers arguments d’aquells que s’entesten a voler fer-nos creure que és un bon instrument per fer front als reptes que se’ns presenten i que se’ns presentaran en els propers anys.

Enriqueta Gallinat

Jordi Creus — Wed, 18 Jul 2007 10:50:26 +0200

Fa pocs dies es va complir el primer aniversari de la mort de la lluitadora antifranquista Enriqueta Gallinat. Fundadora d’Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1931, l’Enriqueta, posseïdora d’una memòria prodigiosa, era una enciclopèdia viva de la història del nostre país. Des dels darrers temps de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’eclosió de l’independentisme de les darreres dècades, passant, òbviament, pels anys esperançadors de la República, la cruesa de la guerra civil, la llarga nit franquista i els lamentables pactes de la Transició.

Vaig conèixer l’Enriqueta fa quatre o cinc anys. De fet, vam compartir taula en un acte a Sant Pere de Ribes (Garraf) per parlar sobre la memòria històrica. Ella ja passava dels noranta, però tenia l’energia d’una joveneta. Deixant de banda els papers que havia preparat, l’Enriqueta va improvisar un repàs de la seva llarga vida. I ens va explicar com n’era, de complicat, lluitar pels drets de les dones a la dècada dels anys trenta del segle passat, com n’era, de trist, perdre una guerra i haver de marxar cap a l’exili, com n’era, de cruel i de salvatge, la dictadura franquista i com de decebedora havia resultat la reforma política.

De llavors ençà, ens vam veure algunes vegades més, sobretot després que li proposés de formar part del meu llibre Dones contra Franco (Ara Llibres, 2007), en què ella comparteix protagonisme amb cinc lluitadores més procedents de diverses sensibilitats polítiques. Les diferents entrevistes que vam dur a terme em van reafirmar en el fet que l’Enriqueta forma part d’aquella estirp d’homes i dones irrepetibles, d’aquelles persones que es van enfrontar amb la dictadura sense esperar cap cosa en canvi que no fos la satisfacció de lluitar contra la tirania i pels drets de la seva comunitat. Avui, en aquesta època acomodada i en què el mínim esforç ja sembla una gran heroïcitat, ens farien falta mil Enriquetes. Mil persones capaces d’aguantar fins al final en una Barcelona en guerra, de col·laborar amb el maquis antifeixista en el seu exili a la Catalunya del Nord, de sortir de les presons franquistes i de reprendre la lluita contra la dictadura, de no vendre mai la dignitat en canvi d’un plat de llenties en els anys de la Transició...

L’Enriqueta va morir fa un any sense haver pogut veure el somni: una Catalunya independent, justa i lliure. Del seu record, em quedo amb una frase que tenia penjada al menjador de casa seva, al carrer Trafalgar de Barcelona. Era del president Companys, el seu amic, l’home que li va fer de padrí de bodes un llunyà 1934. Una frase que l’Enriqueta va adoptar com la seva divisa més preuada: “Catalunya i la llibertat són una mateixa casa. On viu la llibertat, allà és la meva pàtria”.

Felip VI a Olot

Jordi Creus — Thu, 28 Jun 2007 05:00:00 +0200

Darrerament s’ha escrit molt sobre el provincianisme que han demostrat diversos sectors polítics i periodístics barcelonins arran de la visita del director Woody Allen a la capital de Catalunya. Per desgràcia, no ha estat una excepció. Avui mateix, en una contrada ben allunyada del cap i casal, determinats ciutadans es disposen a oferir un nou espectacle patètic. El lloc és Olot i la cita l’elecció del Garrotxí de l’Any, que anualment organitza el Centre d’Iniciatives Turístiques “per reconéixer publicament les persones, empreses, entitats o associacions que han destacat per la seva activitat al llarg de l’any i que més han contribuït al progrés de la Garrotxa i a la seva projecció. En una societat a la qual costa molt reconéixer els mèrits dels seus ciutadans, aquest acte vol contribuir a fomentar l’autoestima dels garrotxins i, al mateix temps, projectar la comarca a tot Catalunya”. Realment, no es pot negar que han aconseguit fer realitat aquesta darrera frase. Avui, arreu de Catalunya es parla més de la Garrotxa que no pas fa un parell de mesos. Però no pel fet estricte de l’elecció del garrotxí de l’any, sinó perquè els organitzadors de l’acte, amb una evident estretor de mires, han convidat a presidir la vetllada al príncep Felip de Borbó (el futur Felip VI si no ho evitem).

Així doncs, el CIT ha convertit la Garrotxa en un centre d’interès i, a més, ha aconseguit dinamitzar-la, ni que sigui per un dia. No debades, aquest vespre Olot es mobilitzarà contra la visita del Borbó. I ho farà de manera festiva, amb grallers, tabalers, acudits, botifarrades i actuacions musicals.

Per acabar, només vull donar un consell a la gent del CIT. Com que aquest any han convidat a presidir el seu acte a un descendent de Felip V, aquell que va cremar viles i ciutats d’arreu dels Països Catalans i que ens va imposar a sang i foc les institucions castellanes (sense que cap membre de l’actual família reial hagi demanat ni les més mínimes disculpes, tot sigui dit de passada), el 2008 podrien fer presidir la festa a algun descendent d’un dels seus damnificats. Per exemple, del general Josep Moragues, torturat, assassinat i esquasterat per ordre de Felip V. El seu cap va estar penjat durant dotze anys al portal de Mar de Barcelona per escarmentar els patriotes. De descendents de Josep Moragues se’n poden trobar un munt al Pallars Sobirà. Només cal la meitat de la constància que han demostrat a l’hora de fer decidir al Borbó.

Zapatero, el mentider

Jordi Creus — Wed, 13 Jun 2007 05:00:00 +0200

A les acaballes de les seva primera legislatura com a president de les Espanyes, el balanç que presenta la figura de José Luís Rodríguez Zapatero no pot ser més decebedor. Alguns van acollir amb esperança l’arribada a la Moncloa d’aquell jove lleonès, nét de republicà afusellat, i amb un discurs federalista que feia arrufar les celles a la vella guàrdia del PSOE, aquella que manté en un gerro de cristall les essències de l’espanyolisme més ranci.

Les seves primeres mesures —com la retirada de les tropes de l’Iraq— semblaven demostrar valentia i honestedat per mantenir la paraula donada, unes característiques que, d’ençà de la Transició, eren absolutament incompatibles amb la direcció del partit socialista. Tres anys després, res de res. Zapatero ha demostrat ser més bergant que honest, més mentider que valent. I sembla que del seu barret de copa ja no en sortiran més conills ni més coloms, sobretot dels de la pau.

En aquests tres anys, Zapatero ha enganyat tothom, començant pels mateixos barons del seu partit. Però també —i això és més greu per a nosaltres— a tota la classe dirigent catalana, uns polítics que quan antany parlaven d’ell ho feien amb la suficiència que atorga una suposada superioritat que el temps ha demostrat del tot falsa.
Zapatero —molt més Godzilla que Bambi— ha enganyat Maragall, ha enganyat Mas, ha enganyat Carod i Puigcercós. I ha enganyat tot el poble de Catalunya quan s’ha demostrat incapaç de complir aquella promesa feta l’any 2003 al Palau Sant Jordi de Barcelona que deia que respectaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Si no fos tan trist, fins i tot faria gràcia. Aquell projecte ambiciós aprovat amb els vots del 90% dels representants del Principat ha quedat convertit, per obra i gràcia de Zapatero i el suport imprescindible d’Artur Mas, en una espècie de cadàver que encara ara es passeja d’esma pels passadissos del Tribunal Constitucional espanyol esperant que li caigui al damunt tot el pes de la darrera retallada.

Zapatero ha derrotat la classe política catalana, i el país en pagarà anys les conseqüències. Però les seves mentides poden tenir un desenllaç molt més dramàtic al País Basc. Partint de l’evidència que el trencament de la treva només és cosa d’ETA, la realitat és que Zapatero i el seu partit tenen un alt grau de responsabilitat en haver destruït els somnis de pau de la immensa majoria dels bascos.

L’oposició visceral de l’estament judicial i del PP i els seus satèl·lits a una sortida dialogada i democràtica han estat un mur massa alt per a uns dirigents socialistes porucs i sense alçada de mires que en cap moment han fet una aposta seriosa i valenta per tancar definitivament l’anomenat conflicte basc.

Però tornant a casa nostra, no voldria acabar aquestes ratlles sense destacar que Zapatero, malgrat tot, ens ha deixat una gran lliçó que cal que aprofitem. Els catalans hauríem de deixar de perdre ni un sol segon més a intentar reformular aquesta Espanya excloent en la qual mai no ens podrem sentir còmodes com allò que som. Fa tres-cents anys que la nostra classe política cerca aquest objectiu sense cap mena d’èxit. A partir d’ara, i vistos els resultats, cal que dediquem totes les nostres energies a l’objectiu de la independència. Perquè certament és tan difícil assolir un estat federal en aquesta Espanya de González, Aznars o Zapateros com tirar pel dret i guanyar la llibertat completa.

Les causes de l'abstenció

Jordi Creus — Thu, 31 May 2007 05:00:00 +0200

Sortosament, ja hem deixat enrere les eleccions municipals. A pilota passada, els líders dels principals partits polítics han fet bona part de les seves valoracions i, com sempre, tots ells han completat el ritual de proclamar l’important avenç que per al seu projecte ha representat la contesa. Res de nou, doncs. Més enllà d’algunes pujades i baixades que no representen cap mena de sacsejada del mapa polític principatí —i alguna irrupció que recull el treball de tants i tants anys de picar pedra, com les Candidatures d’Unitat Popular (CUP)—, l’abstenció ha estat la veritable protagonista dels comicis.

Però no hi ha unanimitat a l’hora d’analitzar les causes d’aquest fenomen. Segons el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, els partits que formen el tripartit són els únics culpables del desencís de la població del Principat, com si haver contribuït a aigualir l’esperança col·lectiva que per a molta gent va representar l’Estatut del 30 de setembre no hi tingués res a veure. Per contra, el president de la Generalitat José Montilla sosté que aquest absentisme a les urnes es deu a l’alt grau de satisfacció de la ciutadania amb els seus governants. Més o menys com si el màxim representant d’una marca de begudes que no ven ni una sola ampolla posés com a excusa del seu fracàs l’alt grau d’acceptació que els seus refrescos tenen dins del mercat. Finalment, el secretari d’Estat de Comunicació del Govern espanyol, l’inefable Fernando Moraleda, va afirmar sense que li caigués la cara de vergonya que la causa de l’alt índex d’abstenció a Catalunya (deu punts més alt que a la resta de l’Estat) es va deure al fet que aquell dia es retransmetia per televisió el Gran Premi de Fórmula 1 de Montecarlo. Potser és que aquest químic de Ciudad Real ha arribat a la brillant conclusió que els catalans tenim un tret diferencial que ens fa diferents dels nostres veïns espanyols. Però no us penseu, no es tracta ni de la llengua, ni de la cultura, ni de la història, sinó de la nostra desmesurada afició al món del motor.

Les causes de l’abstenció —i dels cada vegada més nombrosos vots en blanc— cal buscar-les en una classe política que sembla que no tingui cap més horitzó que la immediatesa; que és incapaç de generar il·lusió amb propostes imaginatives; que massa sovint sembla representar una obra que ja hem vist massa vegades; que està tenallada per la prudència i mancada de la valentia necessària per fer avançar cap a nous horitzons el nostre poble; que té una por malaltissa de la participació de les persones i de dir les coses de manera clara i en veu alta. En definitiva, una classe política molt ben representada pels candidats dels principals partits a l’alcaldia de Barcelona. Tots cinc, durant la campanya i davant de les càmeres de televisió o de les màquines de fotografiar dels diaris, es van prestar a fer totes les ruqueries que els van demanar, sense importar-los el ridícul que feien. Per exemple, botant (amb b alta) sobre una mena de llit elàstic amb la rialla als llavis i la vergonya amagada als replecs de les butxaques. Sóc de l’opinió que aquella imatge tan decebedora va ser la millor campanya que es podia fer a la gran guanyadora de les darreres eleccions: l’abstenció.

"Terra Lliure", falsa moralitat

Jordi Creus — Fri, 11 May 2007 05:00:00 +0200

En un article anterior, vaig parlar del documental Terra Lliure. Punt final, que va emetre el Canal 33 el passat 14 d’abril —amb un índex d’audiència que va triplicar el que és habitual a la cadena— i que pocs dies després es posava a la venda amb el número 55 de la revista Sàpiens, un número que encara es pot comprar en qualsevol dels quioscos del nostre país.

El motiu de l’article no és, òbviament, felicitar de nou els responsables del documental, la productora Batabat i el periodista David Bassa, per la qualitat, el rigor i la seriositat del seu producte. La motivació de tornar a escriure sobre el mateix tema es basa en algunes crítiques que ha rebut el documental basant-se en una moralitat de via estreta i un fals rigor periodístic.

Entre la mitja dotzena de periodistes “imparcials” que han desqualificat el documental amb, entre d’altres, l’al·lucinant argument que cap dels activistes entrevistats ha demanat perdó per les accions que van dur a terme com a militants de Terra Lliure, destaca el provocador oficial de La Vanguardia. Aquest, en un exercici d’equilibrisme manipulador, es permet comparar el reportatge de David Bassa amb el que fa uns dies va emetre Tele Madrid sobre la presumpta persecució del castellà a Catalunya. El reportatge del David Bassa el critica perquè no opina, mentre que el de la televisió de la Sra. Esperanza Aguirre, segons gairebé tothom, opina massa.

A algunes de les persones que pontifiquen actes de fe i que ells mateixos es postulen com a garants de la puresa de la professió periodística, se’ls hauria de fer entendre que els ciutadans ja fa temps que hem arribat a la majoria d’edat i que, per tant, podem pensar per nosaltres mateixos. I també se’ls podria recomanar que giressin els seus ulls cap a Europa. D’aquesta manera podrien comprovar com la majoria de diaris, televisions o ràdios de, per exemple, França o la Gran Bretanya, mai no han utilitzat la paraula terrorista per referir-se als membres de l’IRA o als grups armats corsos, sinó que generalment parlen d’activistes, un concepte avalat pel periodisme internacional, amb una democràcia informativa força superior a la de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, ens estalviaríem desqualificacions tan lamentables com aquella que afirma que tant David Bassa com la periodista Mònica Terribas, a causa d’haver entrevistat dos antics membres de Terra Lliure en motiu de l’estrena del documental, han fet apologia del terrorisme. Potser aquest gran periodista rebutjaria una entrevista, per exemple, amb Bin Laden si aquest no condemnés abans l’atemptat contra les Torres Bessones. El seu diari, més assenyat, segur que no.

Almansa, 300 anys després

Jordi Creus — Wed, 25 Apr 2007 14:15:55 +0200

Aquesta nit passada, en un bon grapat de cims de muntanyes del País Valencià s’han encès llums d’alerta per commemorar els tres segles d’un dels moments més crucials del nostre passat com a nació. Es tracta de la batalla d’Almansa, la qual, aquell 25 d’abril del 1707, va permetre a les tropes borbòniques de Felip V l’ocupació de les terres valencianes en el marc de la guerra de Successió. La desfeta va anar acompanyada d’una ferotge repressió contra els resistents, amb episodis dantescos, com els setge de Dénia o la crema de Xàtiva, rebatejada pels vencedors com a San Felipe.

Tres-cents anys després d’aquella catàstrofe, el País Valencià es troba de nou en un moment crucial. Amb un govern autonòmic disposat a tot per anorrear la llengua i la cultura pròpies, els sectors més conscients de la societat valenciana continuen dempeus, talment com els antics maulets, aixecant les seves veus contra la política dels hereus dels vencedors d’Almansa, avui desgraciadament instal·lats per mandat popular a la Generalitat del sud.

Sense aquell 25 d’abril del 1707, mai no hauria existit l’11 de setembre del 1714. Sense el suport dels combatents valencians, encarnats en la figura del general Joan Baptista Basset, la resistència contra Felip V durant el llarg setge de Barcelona no hauria estat tan aferrissada. Sense els valencians i valencianes que, al llarg d’aquests tres-cents anys, no han deixat de lluitar per la nostra nació comuna, la nostra memòria col·lectiva tindria menys dignitat.

'Terra Lliure. Punt Final'

Jordi Creus — Fri, 13 Apr 2007 14:03:59 +0200

Dissabte passat, amb una curiosa coincidència amb el 76è aniversari de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, el Canal 33 va emetre un reportatge que crec que hauria d'haver merescut l'honor de ser projectat dins de la programació del seu germà gran, TV3.

Es tracta de "Terra Lliure. Punt final", produït per Batabat amb la solvent direcció del periodista David Bassa. Aquest documental, que s'oferirà a partir del dia 19 d'abril amb el número 55 de la revista Sàpiens, inclou vint-i-sis entrevistes que aconsegueixen donar una visió de conjunt del que va representar l'experiència armada a la Catalunya de les darreres dècades del segle XX.

Amb una posada en escena austera però molt convincent, el documental conté les visions de diferents militants i dirigents de l'organització, així com de víctimes dels seus atemptats o dels polítics que van aconseguir la seva dissolució. A més, el jutge Baltasar Garzón, màxim responsable de la cacera d'independentistes de l'any 1992, explica les impressions sobre l'operació que popularment va ser batejada amb el seu nom. Curiosament, Garzón també apareixia el dimarts passat en un programa emès pel segon canal de Televisió Espanyola escoltant compungit els testimonis de torturats per la dictadura argentina. Hauria estat bo que el megajutge hagués posat el mateix interès en indagar sobre els maltractaments patits per desenes de ciutadans del nostre país a les casernes de la Guàrdia civil en aquells tristos prolegòmens de les Olimpíades que, diuen, van posar Barcelona al món. Jordi Creus, periodista i historiador