https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/ Mon, 11 Jun 2007 15:07:29 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/162/la-franja-de-morella https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/162/la-franja-de-morella Mon, 11 Jun 2007 15:07:29 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/162/la-franja-de-morella
Quan vaig cap al Matarranya sovint passo per Morella. Després de travessar la muralla i poder aparcar el cotxe, que cada vegada és més difícil, vaig a visitar la llibreria del meu amic Ricard Querol, un dels activistes culturals més important d’aquestes terres. Querol, entre d’altres activitats, ha estat durant molts anys el director de l’emissora Els Ports Ràdio de Morella, que l’any 2004 va guanyar un dels Premis Nacionals de radiodifusió, televisió, Internet i telecomunicacions que cada any atorga la Generalitat de Catalunya. El premi també es feia extensiu a la publicació del setmanari Notícies, que complia els deu anys d’existència.

Querol, moltes vegades em comenta que Morella i la seva comarca, en molts aspectes, és com la Franja, sobretot amb la lluita que tenen que portar a terme per poder conservar i dignificar la llengua en contra de les accions, com actualment ha estat el tancament de TV3, que promou el govern de la Generalitat Valenciana del senyor Camps.

Li comento que l’última vegada m’havia quedat a dormir a l’hotel de l’antiga fàbrica Giner. Em contesta que el lloc és paradisíac, però el servei té molt a desitjar. El senyor Zaplana, en el seu moment, va arrancar la fàbrica i els terrenys dels dominis de l’Ajuntament i del poble i va organitzar una cadena d’hotels amb unes condicions molt favorables per als propietaris. Malgrat aquestes condicions favorables, com sembla que ja tenien fet el negoci, el client no les notava. He de dir que és el lloc on m’han tractat més fredament. Els pocs empleats que hi eren tots parlaven en castellà i l’únic rètol que vaig poder llegir en català va ser a l’ascensor, amb un signe de prohibició de fumar i a sota “Departament de Sanitat, Generalitat Valenciana”. Finalment, l’han tancat.

Després de visitar Morella, vaig passar per Cinctorres, Forcall, Sorita, etc., i en tots els pobles vaig poder constatar l’esforç que fan per poder conservar la seva llengua i cultura. A la vila de Cinctorres, l’amic i un dels propietaris Daniel Guardiola em va ensenyar una fàbrica i destil·leria d’essències naturals que recentment han creat i a Hortells vaig poder degustar la carn a la llosa del restaurant Ramon, un dels millors de la comarca.

Aquesta franja que formen les comarques dels Ports i del Baix Maestrat és tan a la vora que a vegades ens n’oblidem, i els puc dir que són unes terres que en certs aspectes encara estan per descobrir i a més les hem de tenir molt en compte.]]> https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/91/el-matarranya-no-es-la-toscana https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/91/el-matarranya-no-es-la-toscana Fri, 18 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/91/el-matarranya-no-es-la-toscana
S’ha de dir que el Matarranya és una comarca nova. Agafa el nom del riu més cabalós que la creua per complet, des del seu naixement, als ports de Tortosa-Beseit, fins que desaigua a l’Ebre a la vila de Faió. Aquest nom fou aplicat a partir dels anys seixanta pels geògrafs catalans per designar les terres de parla catalana i d’administració aragonesa situades més enllà de l’Ebre. El nom no era oficial, però no fa gaires anys l’Aragó va estructurà el seu territori en comarques i va crear la comarca del Matarranya amb 18 municipis. Va deixar fora els municipis catalanoparlants de la subcomarca del Mesquí, i els quatre municipis del Baix Matarranya, Faió, Favara, Maella i Nonasp, situats dintre de la província de Saragossa. La capitalitat administrativa és Vall-de-roures, però la vila de Calaceit va ser declarada com capital històricocultural.

Aquestes terres sempre han despertat un gran atractiu per als escriptors, pintors i artistes en general. A la veïna Horta de Sant Joan, durant les primeres dècades del segle passat, el pintor Pau Picasso hi va passar un cert temps i el seus paisatges van inspirar algunes de les seves pintures. Per aquestes dates, a la vila de Calaceit, els prohoms de la Mancomunitat i de l’Institut d’Estudis Catalans, com Puig i Cadafalch, Josep Pijoan i Pere Bosch i Gimpera també s’hi van aposentar per tal de dur a terme una sèrie d’excavacions arqueològiques. En aquesta mateixa població, a partir de 1970, hi van arribar un bon nombre d’escriptors i pintors de gran renom, com el xilè José Donoso, el poeta Ángel Crespo, els pintors Albert Ràfols Casamada i la seva muller Maria Girona, l’escriptor i mecenes cultural Didier Coste, etc.

La tradició cultural segueix endavant a la comarca del Matarranya i és estrany que en alguns dels seus pobles cada cap de setmana no hi hagi un acte cultural interessant. L’Associació Cultural del Matarranya i la Institució Cultural de la Franja de Ponent, les dues amb seu a Calaceit, són principalment les responsables de tirar endavant aquests actes culturals. Aquesta darrera, cada any, organitza en un dels pobles de la Franja la Nit de la Franja de Ponent amb un gran sopar literari, lliurament de premis i un festival de poesia amb poetes vinguts d’arreu dels Països Catalans.

També, des de fa uns anys, el Consell Comarcal organitza les Jornades Culturals i Literàries i celebra actes pels diferents pobles de la comarca. En les darreres, el que subscriu aquestes ratlles va ser l’encarregat de moderar tres taules rodones. En la primera, amb el títol La llengua com a identitat cultural, hi van participar Josep Maria Becana, fill de Fraga i diputat a les Corts de Madrid; Josep Anton Chauvell, alcalde de la vila del Campell; Carme Alcover, de Massalió i tècnica del govern d’Aragó; i Antoni Mir, un mallorquí que dirigia la Casa de les Llengües a Barcelona de la Generalitat de Catalunya. En l’acte celebrat a la vila de Fórnols, tots els components de la taula van reivindicar l’oficialitat del català, i que aquest sigui aviat un fet a totes les comarques de la Franja, en el marc d’una llei de llengües, moltes vegades promesa pel Govern d’Aragó.

En les dues taules rodones sobre el tractament de la comarca del Matarranya per la premsa escrita d’Aragó i Catalunya, s’hi van aplegar periodistes de gran renom, com Vicent Sanchis, director del diari Avui; Esther Esteban, redactora en cap de la Comarca d’Alcanyís; José Antonio Sorolla, de El Periódico de Catalunya; Joan Roy, director del Grup Dossier; Lluís Rajadell, de l’Heraldo de Aragón; Pere Bonnín, d’Última Hora de Mallorca; Concha Montserrat, redactora de El País, i Maribel Sancho, del Diario de Teruel.

En una de les taules rodones la periodista Concha Montserrat, filla de la comarca, va alertar de la comparació que últimament s’està fent en alguns mitjans de comunicació entre la comarca del Matarranya i la Toscana italiana. Va dir que una amb l’altra no tenen res a veure i que, és més, l’arribada de certs personatges a la comarca, principalment d’Aragó i del País Valencià, en què es dediquen a comprar cases i a realitzar diverses infraestructures turístiques, més que un avanç pot comportar una especulació urbanística i també una degradació de la comarca.

Els personatges que s’instal·len darrerament a la comarca ja no són escriptors i artistes, sinó polítics o homes de les finances. Entre d’altres es van citar els noms de Juan Antonio Benlloch, alcalde de Saragossa, José Ángel Biel, president del Partit Aragonesista, i Manuel Pizarro, president d’Endesa.

La gent comença a sospitar que la seva arribada ja no respon a interessos tant “lírics” com els dels escriptors i pintors, sinó a interessos més bé de negocis.
De cara a les eleccions municipals, com a bona notícia, per primera vegada a Calaceit es podrà votar una candidatura catalanista i d’esquerres; l’Entesa per Calaceit. Els components de la candidatura són tots de la població.]]> https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/74/manca-una-historia-de-lelectricitat https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/74/manca-una-historia-de-lelectricitat Fri, 11 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/74/manca-una-historia-de-lelectricitat
Tot va començar ara fa un any i mig, el setembre de 2005, quan Gas Natural va llançar una opa per fer-se amb el control de l’elèctrica Endesa, però el seu president, Manuel Pizarro, i el PP van voler allò a què ja ens tenen tan acostumats “abans alemanya que catalana”.

El rebombori que s’ha organitzat durant aquest temps ens fa adonar de la importància que té l’electricitat en tots els aspectes, i sobretot en el camp de l’economia. Igual com, al llarg de la història, l’home ha lluitat i ha fet guerres per la possessió de l’aigua, també ha lluitat i lluita per dominar l’electricitat.

Curiosament, a Catalunya en sabem molt poca cosa sobre aquestes lluites, perquè la història de l’electricitat encara resta per fer. Ja fa un cert temps, el catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona, Horaci Capel, alertava d’aquesta mancança, titulava una de les seves publicacions de la següent manera: “L’electricitat de Catalunya, una història per fer”.

S’han fet històries del més inversemblant, però d’una matèria tan important com és l’electricitat encara no hi ha cap obra de conjunt.

A principis del segle passat, la primera gran empresa elèctrica que es va formar a Catalunya va ser la Barcelona Traction, més coneguda per la Canadenca. Cal recordar la famosa vaga que porta el seu nom i el camuflat cop d’Estat que va ocasionar i que a penes consta en els anals de la història. Amb motiu d’aquesta important vaga, el govern de Madrid va nomenar governador civil de Barcelona Carles Emili Montañés, un dels seus fundadors juntament amb l’enginyer Pearson, perquè fes de mitjancer entre els obrers i els amos de l’empresa.

Aquest en un primer moment va tenir sort, però després els militars, amb la complicitat dels patrons, per considerar-lo massa tou, el van posar a un tren i el van enviar cap a Madrid. Al cap de pocs dies el govern presidit pel comte de Romanones dimitia en bloc. Més endavant, cal recordar el famós plet internacional que es va generar quan el financer Joan March es va fer amb el control de l’empresa i la va convertir en Fecsa.

Sabem també molt poca cosa de com aquesta empresa va passar a ser absorbida per Endesa. En aquells moments era el seu president Joan Echevarría Puig, sogre de l’actual president del F. C. Barcelona, Joan Laporta. Aquesta absorció va portar també tota una sèrie d’enrenous amb la intervenció del que e aquells moments era honorable conseller d’Indústria, Antoni Subirà.

El repartiment d’Endesa per part d’aquestes tres empreses, acabi com acabi, hauria de fer-nos adonar de la urgència que tenim de fer un estudi seriós sobre l’electricitat a Catalunya. Els puc assegurar que serà un estudi excitant i que ens descobrirà aspectes cabdals, desconeguts, de la nostra història més recent i també, potser, que del famós oasi català no se’n parli durant un llarg temps.]]> https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/56/homenots-del-sud https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/56/homenots-del-sud Fri, 04 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/56/homenots-del-sud
En el segon volum hi ha personatges com els historiadors Josep Sánchez Cervelló de Flix, un gran erudit i personalment un gran amic, i Josep Termes i Ardèvol, l’últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Malgrat que va nàixer a Barcelona, la seva mare era de la Fatarella i des dels quatre anys hi passa llargues temporades. En l’interviu, ell mateix ens diu: “ Vaig nàixer el 27 de juliol del 36, el mes i l’any més important de la Història de Catalunya. La meva mare va parir mentre mataven, cremaven i s’estossinaven”. Ella era filla de Cal Cugado i encara era família del músic Xavier Cugat, ja que el seu pare també era fill de la Fatarella.

Els 52 personatges que entrevista i biografia en aquest segon volum, sense excepcions, tots tenen un interès especial, però faré menció d’alguns amb qui he compartit vivències i amistat. El primer és l’Andreu Carranza, asconenc de naixement i que ara viu a Flix. Una gran promesa literària, dic promesa perquè malgrat que és un escriptor suficientment consagrat, amb el contracte que recentment a signat amb els agents literaris de Barcelona aviat serà conegut universalment.

Dels sacerdots i exsacerdots, recordo molt bé, per les seves classes de llatí, al periodista i professor d’ensenyament secundari Josep Gonell. Un home lluitador que no li tremolava la veu sempre que havia de defensar causes justes davant el bisbe de Tortosa i davant els capitosts de Fecsa. A mossèn Joan Antoni Martínez i Garcia, que ha deixat petjada en molts homes que han ocupat importants càrrecs en el nostre país. A Joan Rebull, sempre posant per davant la fidelitat i el compromís amb el poble, i a Joan Josep Rovira Climent, un home que escriu molt bé i un savi.

Entre els literats no puc de deixar de mencionar Joan Perucho, malgrat que va nàixer a Barcelona, pel seu treball sempre va estar vinculat a les terres del sud. Amb ell vaig compartir complicitats per l’estimada Franja de Ponent. Tampoc no puc oblidar-me del professor de l’institut de Tortosa Manuel Ollé i Albiol, amb qui cada any comparteixo unes bones xerrades a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.

Entre els personatges que apareixen en el primer volum és obligatori citar a l’escriptor, periodista i polític Artur Bladé i Desumvila, del qual aquest any es compleixen cent anys del seu naixement. Per aquest motiu i durant tot l’any s’han organitzat actes per tots els pobles de la Ribera d’Ebre, la comarca on va nàixer, concretament a Benissanet, i que són coordinats pel mateix Xavier Garcia, del qual esperem que no tardi gaire temps a traure la tercera sèrie, perquè aquestes terres han donat i segueixen donant dones i homes amb aquest gran caràcter com és el cas de la Catalana de l’Any, Neus Català, filla dels Guiamets.


*Aquest article fa pocs dies va ser publicat al Diari de Tarragona, però com els articles d’opinió d’aquest diari no es poden llegir per internet, els que consideri interessants els tornaré a publicar en aquest bloc. ]]> https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/40/els-herois-catalans-que-si-que-ho-van-ser https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/40/els-herois-catalans-que-si-que-ho-van-ser Fri, 27 Apr 2007 05:28:32 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/40/els-herois-catalans-que-si-que-ho-van-ser
En primer lloc, no és veritat que aquests tres personatges no tinguin publicada una biografia rigorosa. En segon lloc, que puguin tenir alguns aspectes considerats foscos és normal, perquè els tres personatges en qüestió són humans i per tant de cap manera són perfectes. L’heroisme i el mite en cadascun d’aquests personatges està en les grans gestes que van protagonitzar en certs moments de la història de Catalunya.

Francesc Macià, per citar alguns exemples, amb la seva actitud davant els militars, els fets de Prats de Molló, els viatges a Cuba i a altres països per aconseguir l’alliberament de Catalunya i la proclamació de la República Catalana té mèrits més que suficients per enaltir-lo als altars, com afirma l’articulista. Lluís Companys, només amb el procés, ple d’infàmies i falsedats, que l’Estat espanyol no vol revisar, i la seva mort per Catalunya, mereix la mateixa condició. Rafel de Casanova, a part de ser d’estatura alta o baixa, de si volia pactar amb els atacants o si va ser perdonat per Felip V, representa els milers de màrtirs anònims que van lluitar i van donar la vida per Catalunya en aquell precís moment i per aquesta raó es mereix el lloc on és.

L’articulista no reflexiona ni es pregunta pels mites i ritus dels espanyols. Als catalans com sempre se’ns demana la perfecció absoluta i tampoc no se’ns aplica la mateixa vara de mesurar. Per citar alguns d’aquests mites espanyols, en primer lloc tenim a Santiago matamoros. Segons el prestigiós historiador Claudio Sánchez Albornoz, és molt possible que l’apòstol Santiago no trepitgés mai la Península i la seva tomba actual sigui la d’un bondadós bisbe arrià. No parlem dels anomenats Reis Catòlics, perquè a Isabel no hi ha manera de poder fer-la santa per l’escàndol que representaria a nivell internacional. Sobre el mite de Cristòfol Colom i el Nou Món, és qüestió de llegir les darreres investigacions. Sobre la benignitat d’Espanya a Amèrica, cal llegir la llegenda negra de Bartolomé de las Casas. El famós manc del golf de Lepant no hi ha cap certesa que morís un 23 d’abril. Això és més un invent per no voler ser menys i contrarestar l’impacte de la gran diada catalana. No parlem de tot el seguit de reis ni dels herois de la Guerra del Francès amb la famosa Agustina d’Aragó. Dels mites i prohoms espanyols del segle XX és millor no fer-ne cap esment.

Per més que des del poder s’intenta enaltir alguns d’aquests mites i se’ls dedica tot un any amb publicacions -per cert, també poc rigoroses i pagades en la part que correspon pels catalans- i actes commemoratius, no en trobem cap que sigui perfecte. Com diu l’articulista sempre és bo tenir un heroi a qui recórrer tots els anys per mostrar la resistència dels catalans davant de l’enemic de sempre. No faria falta aquest heroi si aquest anomenat enemic deixés de negar als catalans els drets més elementals que tenim com a poble i com a persones.]]> https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/22/des-de-la-franja-de-ponent https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/22/des-de-la-franja-de-ponent Mon, 23 Apr 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/joaquim-montclus/blog/22/des-de-la-franja-de-ponent
El passat cap de setmana al monestir de Poblet, convocats per la Institució Cultural Franja de Ponent, es van reunir diferents especialistes en economia, història, llengua, etc., per estudiar des d’aquests camps els problemes més urgents que tenen plantejats aquestes terres i cercar, en la mida que sigui possible, les seves solucions. Des del punt de vista cultural i lingüístic es va constatar, una vegada més, que la llengua catalana ha de ser oficial el més aviat possible.

El president d’Aragó, el socialista Marcel·lí Iglesias, ha promès moltes vegades que el govern d’Aragó farà una llei de llengües, però aquesta no arriba mai. Ara, amb la convocatòria d’eleccions municipals i autonòmiques a l’Aragó de nou ha tornat a prometre aquesta llei.

Des de principis del segle passat sempre que s’ha fet algun avenç en matèria de llengua i cultura a l’Aragó i fins i tot polític ha estat perquè el Principat s’ha preocupat i ha fet la pressió que calia. En les primeres dècades del segle passat, gràcies a l’esforç de l’Institut d’Estudis Catalans, alguns estudiosos i intel·lectuals d’aquestes terres van començar a escriure en català. Al mes de maig de 1936 Gaspar Torrente, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, i els seus seguidors, amb l’ajuda de les institucions catalanes, van aconseguir que a la ciutat de Casp les forces polítiques de l’Aragó redactessin un estatut d’autonomia per presentar-lo posteriorment a les Corts de Madrid. L’any 1983, gràcies a la pressió exercida des de Catalunya i des de la Generalitat, es va aconseguir l’ensenyament del català a les escoles de la Franja.
Si avui la llei de llengües a l’Aragó no és una realitat, entre d’altres motius, és, perquè des de Catalunya no s’ha fet la pressió suficient.

L’òptim seria que l’Aragó decretés la cooficialitat del català en tot el territori de la Franja de Ponent en comptes d’aquesta llei de llengües, però si no hi ha altre remei, almenys que aquesta llei sigui el més complerta possible. Catalunya i les seves institucions deuen de preocupar-se, perquè a la Franja s’aprovi aquesta llei i no sigui una llei de pa sucat amb oli.]]>