Desconec els passos que seguirà el Suprem, però si Llarena no vol contaminar més el procés i quedar més en ridícul, anul·larà l'ordre -prevaricant un cop més- d'extradició per malversació, perquè si l'accepta, estarà tombant tota la seva causa contra els consellers i els Jordis -en presó preventiva per uns delictes que Alemanya nega-.

 

Tanmateix, si s'agafa la patata calenta d'acceptar que només hi ha un delicte de malversació quan no ha trobat cap factura que t'ho demostri, Hisenda -qui assumia el pagament de totes les factures- nega el delicte, el Tribunal de Comptes tampoc veu malversació i els certificats de la Intervenció General de la Generalitat diuen que no. No queda cap altra cosa que desitjar-li sort, perquè l'autogol pot marcar època.

 

Els vots d'ERC i el PDeCAT han de costar suor i llàgrimes. Si Pedro Sánchez vol el suport de les forces republicanes, ha de guanyar-se'l. Per molt que el Partit Popular representi la dreta nacionalista i corrupte de l'Estat, el primer secretari socialista no està en condicions de donar lliçons, ja que ell i el seu partit són els col·laboradors necessaris de la repressió política i judicial. Van votar a favor del 155 i, lluny de distanciar-se de la bel·ligerància dels populars i de Ciutadans amb la investidura de Quim Torra per trobar un marc de diàleg amb el nou govern, ha abraçat la confrontació fins al punt d'imitar el discurs d'Albert Rivera.

 

Ara mateix no hi ha cap diferència entre Rajoy i Pedro Sánchez. Entre el PP i el PSOE. Com diuen a Castella, "más vale malo conocido que bueno por conocer", tot i que en aquest cas de bo no n'hi ha cap. Sense l'alliberament dels presos i els exiliats ni una proposta per resoldre per la via del diàleg i les urnes la situació política que viu Catalunya, el vot de les forces catalanes ha de ser el d'una abstenció.

 

L’adhesió del club al Pacte Nacional del Referèndum és un moviment coherent amb el llegat que han deixat Josep Sunyol, afusellat sense judici previ pels franquistes el 6 d’agost del 1936 a Serra de Guadarrama, quan entrà accidentalment en la zona ocupada per l’exèrcit de Franco, i Agustí Montal, qui va defensar el catalanisme des de la seva presidència entre els anys 1969 i 1977 recuperant la senyera de l’escut, adherint el club l’any 1972 a la campanya en favor del català a l’escola, va normalitzar la llengua a l’estadi i va tirar endavant, l’any 1974, l’estrena del ‘Cant del Barça’, l’himne del club en català.

 

Quan el president Narcís de Carreras l’any 1968 va pronunciar per primera vegada el crit “més que un club” ho va fer perquè la història que el precedia ho inspirava. El compromís del FC Barcelona amb Catalunya es constatava amb el suport que va donar el club a l’Estatut de l’any 1918, o quan va fer un acte de resistència el 1925 xiulant la marxa reial durant la dictadura de Primo de Rivera, fet que va comportar la suspensió de totes les activitats del club durant 6 mesos. Quan Carreras reflexionava sobre la idea de ser més que un club ho feia perquè el Barça representava un símbol de resistència, era l’antítesi del Real Madrid: poder i centralisme. El republicanisme i el catalanisme abraçaven el club perquè reflectia uns valors que la dictadura oprimia amb l’ús de la violència.

 

Aquest catalanisme, aquest compromís amb el país, no nega la seva condició de club global. La globalització tendeix a imposar la seva lògica de transversalitat des de la pèrdua de la identitat, i de la mateixa manera que el Barça es va mostrar contrari l’any 2010 a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, va permetre que la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 passés pel Camp Nou i que s’adherís al Pacte Nacional pel Dret a Decidir el 10 d’octubre del 2014, que ara mostri el seu suport al Pacte Nacional pel Referèndum no xoca, en cap moment, amb el seu projecte de reconeixement mundial ni amb la seva història. Ans al contrari, el fa ser coherent.

 

El Barça no barreja política i esport, perquè és un club que neix de la suma dels valors dels dos conceptes: esport, democràcia, catalanisme i compromís social. Els 118 anys d’història narren capítols de resistència que mostren la fidelitat del club amb aquests valors, és per això que sorprèn quan encara avui dia hi ha socis i penyistes que no entenen el suport de la institució al referèndum. S’agafen a la bandera blaugrana per escenificar un greuge que no existeix, intenten separar el club de l’anhel polític de quasi tot un poble que sempre ha defensat, recordem que el 80% dels catalans vol votar. Fer-ho és anar en contra del sentit original i final del club. El Barça no és un club neutral, és una institució que pren partit pel catalanisme.

 

La polseguera generada per les seves paraules és molt superficial, la realitat dels becaris hi és, ha estat i seguirà sent amb o sense les paraules del cuiner perquè no hi ha l'ànim de lluita per canviar la situació. És hipòcrita encendre's contra en Jordi Cruz i no contra els sindicats, que justifiquen la seva existencia amb la manifestació anual de l'1 de maig amb una clara desmemòria temporal: cinc anys després de l'aprovació de la reforma laboral anuncien que "s'ha acabat la paciència" -una mica més i l'esgoten quan les subvencions s'acaben-. És ser prim mirat quan s'acusa el Restaurant Abac Barcelona de ser explotador i obvia que la gran majoria d'empreses de, per exemple, el món peridístic, tenen el mateix funcionament. I és un mentider el tertulià que diu que cal potenciar i ajudar la figura del becari quan a la redacció del seu diari no només gaudeix d'una generosa quantitat d'aquests, sinó que després els incorpora a la plantilla amb un sou precari i una jornada explotadora.

 

Potser el gran problema de la figura del becari és que cada vegada representa menys la de l'aprenent, aquell que s'incorporava a una empresa per aprendre l'ofici i desenvolupava els seus coneixements pràctics i teòrics amb la intenció de, més endavant, formar part del projecte. El becari, en resum, és un treballador sense experiència que renova la plantilla cada quatre mesos. Un individu que arriba amb il·lusió i marxa amb una sensació confusa, amb una batalla interna sobre allò que s'esperava i el que ha acabat sent.

 

La gravetat de la situació del becari és que, un cop s'incorpora al mercat laboral, evoluciona a la de precari. Està disposat a acceptar un contracte miserable amb unes condicions deplorables. Al final, acaba acceptant una manera de viure basada en la subsistència, obviant que un sistema que et condemna a sobreviure és un mal sistema. La victòria d'aquest sistema és la passivitat per combatre'l.

 

Som a l'any 2017, i la repetició és evident. Reedició el Pacte Nacional pel Dret a Decidir en favor de la consulta del 9N amb el Pacte Nacional pel Referèndum, que treballa per fer possible una votació pactada amb l'Estat. Evoluciona la campanya 'Signa un "Vot" per la Independència' amb la de 'Signa un vot pel Referèndum'. La proclama del 'tens dret a decidir' ara és 'perquè és el meu dret". Les comparacions amb Escòcia persisteixen, i la campanya del 'sí' es construeix amb un eslògan que serveix per a unes eleccions municipals, autonòmiques i nacionals: 'El canvi ets tu'.

 

El mantra:"apropar els comuns"

 

La tasca del Pacte pel Referèndum, que acaba a mitjans de maig, és difícil d'entendre sense la teoria independentista que diu "hem d'apropar els comuns" o "hem de sumar els comuns" al referèndum. Potser és un secret molt ben guardat, però el cert és que els comuns, entesos com els votants de CSQP, Podem, ECP i Barcelona en Comú, sí votaran en un referèndum independentment de la discursiva i postura dels seus dirigents. Ho apuntava d'aquesta manera el politòleg Sergi Castañé en un dels seus articles a Revista Mirall: Sí que és cert que la majoria de votants de CSQEP està en contra de la independència de Catalunya (55,2%) i només un 33,3% està a favor, però la gran majoria està pel dret a decidir i no necessàriament pactat amb l’Estat espanyol i aquesta postura no l’estan ni representant ni respectant al Parlament.

 

Quan el portaveu del Pacte, Joan Ignasi Elena, diu que no li pertoca a la iniciativa mullar-se ni en la data ni en la pregunta del referèndum, els dubtes sobre el sentit del projecte encara s'accentuen més si la seva finalitat és la de trobar la peça que faci possible la via que l'Estat estaria disposat a acceptar una votació. La seva funció era la de treballar per fer un referèndum pactat i transmetre la defensa del dret a votar als ciutadans... Aplaudiria el Pacte i celebraria la seva tasca, però no ha sabut superar el llistó que va deixar el PNDD amb les més de 1.600 adhesions i la tasca a peu de carrer. El to i les iniciatives han tingut un perfil molt baix, i segurament és així perquè després que quasi dos milions de vots del 9N, el quasi 80% dels catalans que manifesten que volen votar i els resultats del 27S ja certifiquen que la majoria hi és, només cal posar les urnes i fer vinculant el resultat. El Pacte va sorgir perquè algunes veus dels comuns, com Marta Ribas i Lluís Rabell durant, i després, de la campanya del 27S van fer una crida a recuperar l'acord i la transversalitat del PNDD per no mullar-se en la qüestió nacional i tirar la pilota a la teulada a Junts pel Sí i la CUP. No només han tingut el Pacte, sinó que també tenen sobre la taula el referèndum que reclamaven el 2016 i ara s'interpreta com una fugida endavant per la seva oposició a posar les urnes setembre.

 

Insistir i persistir fins aconseguir

 

Si alguna cosa té l'independentisme és que posa a la pràctica el refrany castellà que diu "quien la sigue la consigue", però en aquesta qüestió, la de sumar els comuns, el més adequat és el d'aquell que diu "va estar reblant el clau fins que va convèncer tothom". I en aquest ànim està repetint l'estratègia que va funcionar fa quatre anys, però ara juga amb un factor en contra: la il·lusió ja no és la mateixa. Un politòleg m'avisava que es comencen a detectar símptomes de cansament, i és normal. L'independentista s'ha manifestat, ha signat, ha votat tot i tenir un Estat en contra el 9N, ha sortit al carrer quan han jutjat el president que va posar les urnes i ha consolidat una majoria absoluta al Parlament. No és d'estranyar que després d'aquest tour la il·lusió s'apagui.

 

La primera quinzena de maig el Pacte Nacional pel Referèndum presentarà les seves conclusions, que tot apunta que seran les mateixes que les del Pacte pel Dret a Decidir. Poseu les urnes i feu vinculant el resultat. L'evident repetició de l'estratègia crearà una il·lusió superficial, una expressió artificial com la que transmet el Pacte pel Referèndum.

 

Fa temps que es mou un cert neguit sobre l'actitud passiva de l'ANC, un corrent que reclama que recuperi l'ànima de l'any 2012 o el 2013 quan la presidenta Forcadell demanava posar les urnes. El marc polític actual no és procliu a aquell clima. Cinc anys després, en un context que estic segur que més d'un fundador de l'Assemblea signaria, l'entitat interpreta que la pressió mereix un altre to -72 diputats avalen el projecte independentista-, ara ha de ser subtil però eficaç. Si la societat civil va encetar el procés amb una multitudinària manifestació l'11 de setembre del 2012, ara inicia la campanya del 'sí' independentment de si el Govern presenta la data i la pregunta.

 

L'inici de la campanya del 'sí' no només empeny els polítics a complir amb la seva paraula de posar les urnes, també els força a posar-se les piles si hi ha qui s'ha adormit. L'última enquesta d'ERC torna a esborrar aquesta obsessió sobre la participació del món comú en un hipotètic referèndum unilateral. Hi anirien un 69% dels seus votants, res nou que no s'hagi dit ja a Revista Mirall i que torna a constatar que no s'ha de confondre els dirigents amb els electors. Posin, o no, data i pregunta, la societat civil fa via i comença la campanya. 

 

Ara, amb perspectiva, hom pot entendre que Bonvehí vulgui posar en coneixement de la fiscalia els fets sobre la gravació perquè aclareixi qui ha estat l'autor de la gravació i posterior filtració. En calent, i amb la sensació d'exposició que significa que t'han espiat, Bonvehí anuncia que posarà en mans d'aquells que "afinen" una causa amb la qual podrien acarnissar-se amb el teu soci de coalició. De la mateixa manera que ara el coordinador organitzatiu del PDeCAT ha de replantejar-se la decisió i mantenir la sang freda com per valorar si val la pena allargar un episodi dantesc, també cal que ERC en lloc de saltar i afirmar que "hem d'estar pendents molt més del país i no del partit" s'apliqui a si mateixa el consell si en la mateixa gravació surt el nom d'un dels presumptes destinataris de la gravació: el seu president, Oriol Junqueras.

 

El context reclama sang freda, que no oblidin els 72 diputats que representen cinc anys de mobilitzacions. Si a hores d'ara han de combatre en una lluita partidista, per molts càlculs electorals que facin, no podran impedir que una part de l'independentisme no torni a votar fins que hi hagi una papereta del 'sí' en els col·legis electorals.

 

La crítica social de Zizek ens avisa que avui dia vivim en una societat que prefereix dibuixar un somriure hipòcrita abans que enviar a pastar fang a la persona que té davant o interpretar la realitat tal com és: real, crua, freda i dolorosa -també pot ser alegre, no em titlleu de pessimista-. De la mateixa manera que un cop de puny fa mal i una pedregada contra un vidre trenca la finestra, per què t'has de sorprendre que vulguin jutjar o detenir a Joan Coma, Artur Mas, Montse Venturós, Francesc Homs, Irene Rigau i/o Joana Ortega per actuar contra una Constitució escrita amb el beneplàcit d'un exèrcit sota comandament franquista?

 

L'Estat actua sense contemplacions, es defensa com el masclista fastigós que es creu en possessió d'alguna cosa. Tu, com a persona de bé, mires més enllà de les fronteres per rebatre qualsevol possible acció: "això no ho podran fer perquè el món ens mira!". Recorda la seva mirada, són uns ulls blancs que han oblidat l'annexió de Crimera després d'una intervenció russa el 2014 i no llegeixen amb prou interès els crims de guerra a Síria. Potser que recordem quin tracte van tenir els catalans que durant la primera guerra mundial van lluitar al costat dels aliats.

 

Febrer

 

 

L'estratègia de l'Operació Diàleg no és, en cap cas, parlar amb els representants de Junts pel Sí, ANC, AMI o Òmnium ni teixir un missatge que sigui atractiu per a la societat catalana de centre que abraça el procés cap a la República catalana, té un altre camí i "para muestra un botón", la primera trobada de Santamaría a Barcelona no va ser amb Junqueras, fou amb representants del PSC, PP i C's perquè l'objectiu és recuperar la influència del famós lobby conegut com el Pont Aeri. Un grup de pressió fundat el 2011 que reunia la flor i nata de la capital d'Espanya i Catalunya: Grup Planeta, Grup Godó, Repsol, Banc Sabadell, CaixaBank, Iberia, Abertis, Acciona, Telefónica, Endesa, Iberia. Quan un lobby com aquest, capaç de reunir en una mateixa taula a Javier Godó, Florentino Pérez, Antoni Brufau, José Manuel Entrecanales, Salvador Alemany, Josep Oliu i Josep Creuheras, entre altres, reclama a Rajoy més acció, és evident que el president i el seu govern no es quedaran quiets. Diverses veus representants de multinacionals, grans empreses i mitjans de comunicació amb presència o seu a Catalunya ja van alertar de la manca d'atenció del Gobierno.

 

L'Estat creu que hi haurà referèndum

 

L'Estat treballa amb l'horitzó posat en un referèndum unilateral, no hi ha opcions que aquest sigui pactat, ja que marcaria un precedent amb el qual altres regions d'Espanya es podrien acollir si encetessin un procés d'independència. El govern de Rajoy no accedirà a la convocatòria d'una consulta, per això construeix l'Operació Diàleg amb l'objectiu de dibuixar el referèndum català com una acció radical que no compta amb el suport de la moderació del catalanisme. Restablir ponts amb Foment de Treball, Joaquim Gay de Montellà i elaborar un discurs on els empresaris puguin agafar-se; sigui amb més inversió a Rodalies o apostat clarament per al Corredor Mediterrani.

 

Una de les entitats que estarien treballant amb més discreció i energia és la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (SEBAP), presidida per Miquel Roca i Junyent juntament amb el vicepresident primer, Javier de Godó (Comte de Godó)  i que compta també amb figures com l’exministre d’Indústria Joan Majó. Treballen amb una finalitat, oferir una alternativa que, tot i que saben que no posarà fre a la mobilització al carrer pugui atraure el catalanisme centrat i el dia del referèndum apostin pel 'no', sempre acompanyat per una proposta de l'Estat que es quedaria en el famós blindatge de competències, cultura i llengua.
 

 

Aquest corrent del catalanisme centrat s'està organitzant, la caiguda d'Unió no ha fet més que reformular l'estratègia: combatre a les eleccions i frenar el suport del 'sí' amb el missatge centrat del catalanisme clàssic de CiU. Sense suport electoral però amb la capacitat de reunir grans capitals, apareixen nous think thanks com Lliures, encapçalat per Antoni Fernández Teixidó i Roger Montañola (exCiU), Portes Obertes del Catalanisme, on hi és Pere Navarro, l'exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, l'exdiputat del PP de Girona Jordi de Juan i l'exdirigent d'Unió, Félix Riera a més de la proposta ThinkCat que lideren l'exministre socialista, Josep Borrell, l'expresident del PPC, Josep Piqué, i el fundador de Ciutadans, Francesc de Carreras.

 

L'aposta de l'Operació Diàleg és la d'estendre el missatge del catalanisme centrat amb figures clàssiques de l'unionisme o de l'ostracisme de l'òrbita d'Unió i exCiU. Deixar a un costat el projecte d'un partit polític -no hi ha espai després del fracàs d'Unió- per atacar, unidireccionalment, el votant independentista de centre que abraçaria el 'no' si l'Estat ofereix les molles de les competències. Com fer-ho? Recuperant les reunions de copa i puro en un despatx amb aquells que fins fa poc lligaven i deslligaven com volien. Recuperar el 'Pont Aeri'. 

 

El problema d’aquesta naturalesa del soci del Barça, d’ésser tranquil que fins fa pocs anys es fumava un gran puro, és que avui dia hi ha un corrent generacional que vol trencar amb l’actitud de mer espectador i, el que és més important, lluita contra el mercantilisme de l’esport. Vol sentir-se part del club, treballa per mantenir-se fidel a la història que ens ha fet grans, pressiona perquè hi hagi preus més accessibles per aquells que volen acompanyar l’equip als seus desplaçaments i s’implica més en l’animació. Ho viu, ho sent. Ha vist com un equip que lluïa Unicef s’erigia com un referent futbolístic i solidari mentre guanyava tots els títols que es van disputar l’any 2009 sense formar part de la llista dels grans clubs de negocis com ho eren el Real Madrid i el Manchester United en aquell moment. Ho feia, a més, amb la bandera dels valors. Un concepte que avui se’ns nega després que la junta pactés amb la Fiscalia que el club assumeix haver comès dos delictes fiscals per exonerar Rosell i Bartomeu.

 

On són els culers?

 

Dissabte passat, amb tota seguretat, vaig viure el clàssic menys passional de la meva vida al Camp Nou. Tinc 26 anys, ja són 14 anant al camp i en cap clàssic he sentit mai l’afició tan lluny del seu equip com el cap de setmana. La revenda, tant dels socis com del club a través de pàgines web especialitzades, està matant l’estadi. S’apaga, perd la força de la passió i la tradició. S’endinsa en el món del futbol modern, els seients van plens de selfie addictes, persones que no compren la seva entrada per animar o veure el partit, sinó que ho fan per exhibir un postureig ranci, volen viure l’experiència d’un clàssic i que quedi constància a les seves xarxes socials per tenir tants likes i comentaris com siguin possibles. Una foto amb els llavis fora amb la gespa darrere, un pal de selfie i una bufanda de 23€ de la botiga. Prop meu costava veure qui no era turista. Si abans et quedaves sol cridant, aixecant-te i animant els teus 11 jugadors mentre un tribunero et reclamava, sense dir si us plau, que havies de seure, aquest cop et quedaves sol mentre un turista t’intentava fer una fotografia sota el títol de ‘Barca fan in Camp Nou’. Important el concepte ‘Barca’, el seu teclat no té la ce trencada.

 

Som una atracció, el Camp Nou és una parada més d’un tour turístic que et promet viure experiències inoblidables. Som el futbol modern, som un cartó a mida real de Messi amb un cartell que diu ‘¡Oferta! Vive el clásico por solo 150€’, un vídeo a Instagram, una selfie pel Facebook i, si m’esmero més a pensar, una borratxera. El gol de Suárez es va viure amb més passió en un bar que no pas a la tercera graderia on, per cert, els tres nois de davant meu que em van demanar tres vegades que els hi fes una foto, van gravar amb els seus mòbils.

 

Estem perdent el futbol, i el que és pitjor, la seva essència. El Barça ja va vendre la seva ànima amb el contracte amb Qatar, ara, amb una junta que posa per davant el model econòmic que el model esportiu, perdrà també la seva afició. La tradició que ton pare o avi et porti al camp per primera vegada i sentis que aquest és el teu lloc. No sóc una persona d’odiar, entenc que ignorar és l’oposició a l’amor. Tanmateix, aquest cop no puc ignorar que aquest model està matant el Barça. Som camí del model NBA, un gran show, grans jugadors però una afició que interpreta l’esport com un espectacle. És per això, per evitar que fem de la nostra passió un producte, que hem de declarar la guerra al futbol modern.

 

 

Arribats, de nou, a una tessitura que és similar, però no igual, que la de l'any 2014 em pregunto: cal que Junts pel Sí i la CUP entrin a debatre com gestionen les molles d'una institució que no té plenes competències sobre els serveis que pot oferir als seus ciutadans? Hem de reviure baralles quan l'Estat intervé el 95% dels ingressos de Catalunya?

 

En un context de negociació autonomista per facilitar uns comptes que faran possible un marc sobiranista, fóra bo que amb un repte a curt termini, com és el referèndum, les dues forces tirin pel dret amb uns pressupostos que tenen un marcat caràcter social que sempre serà insuficient per la manca de recursos. No oblidem els múltiples incompliments de l'Estat amb la Generalitat - vegeu l'escandalós cas de la llei de dependència on l'executiu català hi aporta més del 80% quan el govern espanyol hauria d'ingressar el 50%-.

 

Si els qui representen la majoria absoluta independentista al Parlament entren en una batalla de desgast que només afectaria la majoria social pel 'sí', alguna cosa no quadra. Són sis mesos, o caixa o faixa.

 

Si després de la versió socialista de Apocalypse Now el PSC encara segueix mantenint el seu 'no' i prem el botó de l'opció negativa durant la investidura de Rajoy, el partit i el seu líder, Miquel Iceta, seran motiu d'elogi. I no pas perquè hagin trencat la disciplina de vot, ni tan sols per fer front a Susana Díaz, sinó per fer un exercici de coherència lloable i respectar el mandat de les bases. A diferència de la lectura de confrontació que en podem extreure, crec que cal valorar el fet que els socialistes catalans siguin capaços de desmarcar-se d'aquells que faciliten el govern a Rajoy; l'home que ha hipotecat tot un país amb els rescats bancaris, ha minimitzat les pensions i ha fet realitat lleis com la d'educació, que fa obligatòria l'assignatura de Religió -en un Estat laic- mentre minimitza la de filosofia, imposa noves proves diagnòstiques a primària, facilita la segregació a les aules i treu autonomia a les escoles perquè escullin els seus directors - l'Estat pot vetar i decidir qui dirigeix el centre-. Un text legislatiu que comparteix estrellat amb la de Seguretat Ciutadana, que posa contra les cordes la presumpció d'innocència, desdibuixa drets fonamentals com el de la intimitat -amb escorcolls preventius- o el dret a la informació amb la prohibició de gravar actuacions policials.

 

Catalunya, element clau de la caiguda del PSOE

 

Es pot dissimular tant com es vulgui, però la realitat de la caiguda en desgràcia del PSOE per renovar el poder al PP es deu a la incomprensible prohibició de diàleg amb les forces independentistes que haguessin fet possible un govern alternatiu. No deixa de ser surrealista que es pretengui resoldre el repte polític català silenciant els seus representants. És millor negar el diàleg a una minoria, actitud del tot discriminatòria, que arribar a un acord per fer possible un referèndum pactat.

De fet, quan el PSC va perdre de vista el dret a decidir també va deixar escapar l'oportunitat de mantenir-se viu en molts debats on ara ni hi és ni tampoc se l'espera. De la mateixa manera que a Catalunya En Comú Podem i CSQP han recollit el guant caigut del referèndum dels socialistes i creixen en intenció de vot, al País Basc han ensopegat amb la mateixa pedra amb Podemos Euskadi. Una pèrdua que l'expresident de la Junta d'Extremadura, Ibarra, valorava d'una manera totalment oposada: "entendria que el PSOE trenqués amb el PSC si no respecten la disciplina de vot, estan perdent vots i ens en fan perdre a la resta d'Espanya". Una altra lectura carregada de miopia de la situació, si el teu electorat cada dia és més vell i les noves generacions d'esquerres abracen partits que et mengen el discurs potser no tot rau en l'orgull nacional, sinó en la manca de projecte o la similitud d'aquest amb el de la dreta del Partit Popular.

Podem, líder de l'oposició

El gran guanyador d'aquest nou escenari és Podem i les seves confluències, el PSOE ha decidit deixar de ser una opció de canvi amb la seva abstenció. Poden justificar la seva abstenció amb el bloqueig polític que viu l'Estat, la necessitat de fer uns nous pressupostos o amb la pressió d'Europa per pagar el deute. D'acord, però això només convenç a qui ha fet aquest discurs, l'entorn del Partit Popular i el seu poder mediàtic. És molt il·lustratiu veure com l'ABC, La Razón, El Mundo o El Español han rebaixat el to contra els socialistes, o de quina manera El País celebra un govern de Rajoy. Per molt que s'inventin el hashtag #FemForaRajoy, ara mateix l'única opció a l'Estat per fer-lo fora és votar Unidos Podemos i els partits que es mantenen en el 'no' -on podria ser el PSC-.
 

La inauguració de l'exposició 'Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà' va viure dos moments molt interessants, el primer fou la fi del discurs del comissari, Manel Risques, qui no només va despertar algun comentari a cau d'orella que implorava que acabés l'anestèsia oral, sinó que es va aventurar a ridiculitzar les queixes amb el clàssic "dir-ho des del sofà", lamentar que durant la dictadura, i un cop instaurada la democràcia, cap moviment popular hagués retirat les estàtues, "quan hi eren no les van treure", i sorprendre amb l'afirmació que Franco va fer possible la modernització de l'Estat en la dècada dels 60. Totes aquestes afirmacions que el feien levitar des de la superioritat moral ridiculitzaven generacions que no van actuar per por, por a ser detinguts i executats, i que, ara sí, es queixen des del sofà perquè l'edat i el desgast físic els impedeixen sortir al carrer per manifestar que, potser, l'Espanya moderna dels 60 va ser possible per la pressió dels Estats Units i Europa, no pas per la direcció d'un estadista. No interpretarem les paraules del comissari com una defensa de la dictadura, ni de bon tros! Justificar una exposició que des del primer dia ha trepitjat merda no és una empresa agradable.
 

Tocava veure l'obra, el segon gran moment. Obren les portes de l'exposició, la gran expectativa frega els nivells mínims amb una presència tan minimalista que la resumiríem amb quatre grans cartells plens de mapes conceptuals, retalls de premsa, fotografies i, el gran final, un cap, el de Franco. El millor d'aquest cap és el següent, a tots els qui conec que han viscut el franquisme acaben reconeixent qui és: "és ell?". Un final gloriós per una exposició que supera la nostra era cultural.
 

L'exposició és un cap, un cap i poc més. La informació de l'espai no dista molt de la que ofereixen les classes d'història de secundària. On és l'excepcionalitat? Aquesta galeria ha merescut tanta propaganda? El més destacat és a les portes del Born CC, on les discussions, els ous i la pintura recuperen aquell odi que s'anava apagant amb el pas del temps. No puc deixar de pensar en com hauria estat de simbòlic que l'estàtua del Franco decapitat acompanyés les portes de la presó que va assassinar Puig i Antich. Però això és només l'opinió d'algú que no comprèn com de meravellós arriba a ser la mostra 'Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà', és només la consideració d'algú que va trobar normal fa un any que Òmnium demanés justícia pels crims del franquisme en el 75è aniversari de la mort de Lluís Companys a l'avinguda de Josep Tarradellas amb el carrer de Nicaragua, davant la mirada passiva i derrotada de la presó La Model. No tinc ni idea de cultura.