En aquesta XXXI edició cal destacar en primer lloc el molt merescut reconeixement especial a la trajectòria de la senyora Teresa Clota i que el benvolgut Jordi Taurinyà rebia amb tota justícia el màxim guardó, el Premi Personal a la Normalització Lingüística i Cultural.

Els vells independentistes, aquells que ja ho eren en moments molt més difícils que els actuals, moments en què aquesta opció era considerada en els millors dels casos com pròpia de somiatruites o, fins i tot massa sovint, com a una opció delictiva mereixedora de càstigs, detencions i presó, així com tots aquells nord-catalans que de manera regular o esporàdica han participat en les diferents manifestacions de memòria històrica i/o reivindicatives, hem coincidit i conegut la Teresa Clota, aquesta dona menuda, amb un somriure permanent a la cara, enamorada de l’obra de mossèn Cinto Verdaguer, de veu suau i maneres dolces que en cap cas no amaguen la seva força, determinació, compromís i amor per la llengua i la cultura catalana. Una patriota de pedra picada, nacionalment conscient que encara avui, a prop de fer vuitanta anys, ens podem trobar un 7 de novembre a Perpinyà, un 25 d’abril a València, un 31 de desembre a Mallorca, al Coll de Manrella recordant Companys, a Prats de Molló recordant Macià, al Coll de Panissars, a Elna, a, a, a ... a tot arreu on calgui ser present per defensar la memòria i l’esdevenidor de la nació catalana.

I d’altra banda, i per primera vegada en 31 anys d’història d’aquests premis un nord-català, en Jordi Taurinyà ha estat mereixedor del màxim guardó d’aquests premis. Uns premis que, en la seva vessant de reconeixement a entitats ja havien premiat anteriorment a entitats i associacions nord-catalanes: la Bressola el 1987, Ràdio Arrels el 1993, la Federació el 1995, la Universitat Catalana d’Estiu el 1998 i, finalment el 2010 l’Institut d’Ensenyament Secundar Comte Guifré, però que fins a enguany no havien mai reconegut la tasca personal de la gent de la Catalunya Nord. L’ADAC defineix d’aquesta manera a en Jordi Taurinyà: «és un ferm defensor de la cultura i llengua catalana, sempre disposat a organitzar i col·laborar en qualsevol acte o esdeveniment de caire català a les terres del nord.» I és cert, és tot això i molt més.

En Jordi i la Teresa a més del premi, tenen altres punts en comú: la bonhomia, la senzillesa, la discreció, gent pencaire disposats a treballar pel país sense esperar res a canvi, i també un somni compartit, la d’una Pàtria tan petita que la somien completa. I és aquest somni que es va poder viure i compartir el divendres 2 de juny a Girona. Gràcies a la Teresa i en Jordi, i a gent com en Joan Sibill, president de l’ADAC, en Jaume Piquer, als missatges d’en Josep Guia des de València, d’en Bartomeu Mestre des de Mallorca o de la Daniela Grau des de la Catalunya del Nord (va per tu, Daniela!), etc, la Catalunya Nord en particular i els Països Catalans en general foren permanentment presents en un vespre que fins i tot el nom del grup musical feia esment a la nació sencera: Mata de Jonc.

Una vesprada que quedava perfectament resumida amb la frase final del parlament d’en Jordi Taurinyà: primer la República catalana, però tot seguit els Països Catalans ... Lliures!

Una vesprada d’una deliciosa naturalitat nacional malauradament massa anòmala encara.

Article publicat a El Portal

Tota creació d’un Ofici Públic per una Llengua ha de donar resposta a dues premisses imprescindibles:

La primera i òbvia: l’existència mateixa d’una llengua, pròpia d’aquest territori, minoritzada i discriminada, en una situació de desavantatge respecte la llengua dominant prou considerable com per posar en qüestió la seua viabilitat futura.
La segona, l’existència d’una voluntat política per mor de revertir aquesta situació i garantir la supervivència d’aquesta llengua.

Pel que fa a la creació de l’Ofici Públic per la Llengua Catalana (OPLC) és evident que malauradament el primer requisit es compleix sobradament. La llengua catalana a la Catalunya Nord viu o, més ben dit, sobreviu en un entorn hostil, discriminada, marginada i sense cap marc jurídic que la protegeixi.

En canvi, pel que és el segon requisit, la voluntat política en favor de la llengua catalana que tenen les administracions públiques concernides, ajuntaments, Consells Departamental i Regional i Estat francès, i a partir de la meva experiència participant en diverses reunions del Comitè de Pilotatge per a la creació de l’OPLC, i tal i com ja ho vaig explicar en aquest article de fa uns mesos, en sóc força més escèptic.

La creació d’un organisme o d’un ens, si es vol fer de manera seriosa, no pot ser ni fruit d’un atzar ni penyora o contrapartida a canvi d’acceptar d’altres decisions polítiques més impopulars com pot ser el nom de la nova macro-regió. Al contrari, ha de ser resposta a la constatació d’una necessitat real. En aquest cas, la necessitat imperiosa de dotar d’eines a la llengua catalana per mor d’invertir l’actual tendència de pèrdua de locutors catalanoparlants. Per tant hauria de ser evident per a tothom que la raó de ser, el nucli i l’objectiu de l’OPLC és precisament aquest, la llengua catalana. I que no té cap sentit de perdre el temps a discutir si cal incloure també dins les competències de l’OPLC la cultura i el patrimoni.

Un cop detectada la necessitat que justifica la seva creació, cal definir objectius, destinataris i mitjans.
Indubtablement l’objectiu principal és el d’augmentar el nombre de catalanoparlants, especialment entre les generacions més joves, afavorint l’aprenentatge i l’ús del català. I per assolir aquest ambiciós objectiu és imprescindible definir i posar en marxa una política lingüística seriosa en favor de la llengua catalana. Una política lingüística sense a prioris ni fronteres mentals que marqui objectius i estratègies, que aprofiti i col·labori del coneixement i experiència d’aquells que la tenen, com totes aquelles associacions i entitats que han estat durant anys els únics agents en favor de la llengua catalana, i també d’altres actors amb prou saber fer com per exemple la Universitat de Perpinyà o la Generalitat de Catalunya, Una política lingüística que no pot basar-se en mètodes intuïtius sinó en propostes a partir d’enquestes i anàlisis de caire sociolingüístic, una política lingüística basada en tres potes:

1. Motivar i incitar l’aprenentatge de la llengua catalana.

2. Facilitar-ne l’aprenentatge, no només en els centres educatius sinó també a la població adulta que ho desitgi.

3. Fomentar-ne l’ús i presència en la vida diària i pública.

Un cop definits els objectius, hauria de ser també responsabilitat de l’OPLC de mobilitzar els mitjans financers per a portar a terme aquest projecte.
Uns recursos econòmics que han de ser conseqüents amb l’ambició del projecte i l’amplitud del repte. L’èxit de l’OPLC no depèn exclusivament del seu pressupost, però no hi ha cap dubte que sense un finançament capaç de donar resposta a les necessitats reals l’assoliment dels objectius de recuperació, foment i visibilitat de la llengua catalana serà molt més difícil. A partir de les experiències ja existents a l’estat francès i comparant el que és comparable hauríem de prendre com exemple l’OPL Basca, i destinar, malgrat ser una xifra lleugerament inferior a la d’Iparralde, uns 10 euros per habitant i any.

No s'hi val de fer-nos nosaltres mateixos trampes al solitari. Han de ser recursos nous. De res no serveix creure que l’OPLC ha de ser receptora i distribuïdora dels migrats mitjans que actualment les administracions públiques destinen a la llengua catalana. Tampoc és el seu rol el de substituir les accions que actualment puguin fer aquestes administracions ni de servir d’excusa d’inacció per part d’aquestes sota el pretext que «d’això ja se’n cuida l’OPLC».

I per mor que tot plegat sigui creïble, coherent i ambiciós és imprescindible la presència del teixit associatiu, no únicament com a observador sinó com a actor de ple dret, amb veu i vot. Les associacions que porten anys de treball en favor del coneixement i ús de la llengua catalana han de ser presents, sigui directament o per representació, no tan sols a l’Assemblea, sinó també en el Consell d’Administració de l’OPLC, amb tots els drets, perquè malgrat que no siguin aportadors econòmics directes, aporten quelcom de molt més valuós: l’experiència, el compromís i l’amor per la nostra llengua.

Dit això, no cal pas entendre que és en el teixit associatiu sobre qui recau tota la responsabilitat per fer que l’OPLC compleixi amb els objectius esmentats però sí que és l’únic amb possibilitats i voluntat de fer canviar el rumb d’un projecte que abans de començar a existir aixeca dubtes raonables sobre la seua eficàcia. Dubtes lògics en veure, entre altres punts, que:

1. La seva creació depèn únicament de que dues presidentes es posin d’acord sobre qui n’ostentarà la presidència.

2. La contradictòria i escandalosa absència de l’ús oral i escrit de la llengua catalana a l’Ofici Públic de la Llengua Catalana!

3. La utilització d’unes reunions del Comitè de Pilotatge on es convocava a participar diferents actors, però que no representen més que un maquillatge, una excusa per a donar una imatge participativa quan en realitat les decisions no es prenen aquí sinó en reunions tancades entre tècnics del Departament i de la Regió.

4. La voluntat de crear un OPLC de pressupost migrat, receptor a més d’aquells pressupostos que les administracions dediquen a la llengua i cultura catalana.

5. La sensació que es tracta més d’una compensació electoralista per «compensar» la desaparició de l’especificitat nord-catalana en el nom de la nova macro regió que no pas una convicció política de la seua imprescindible necessitat.

No serem tan innocents com per creure que aquells que han estat, per acció o per omissió, contribuint en la desaparició de la nostra llengua en seran ara, de cop i volta, els salvadors. De tots nosaltres i de la pressió que siguem capaços d’exercir dependrà que l’OPLC sigui una eina útil pel català o pel contrari, una closca buida sense objectius, mitjans ni adhesió.

Joan Ridaura i Hereu

Article publicat a El Portal. CatNord Digital

Tot d’entrada, és una primera el fet que podent-ho fer, el president sortint no es torni a presentar. I no únicament això, més sorprenent és encara el fet que ningú no reivindiqui l’obra de govern feta, ni el candidat del seu partit, B. Hamon, ni tampoc E. Macron, que per si algú ho ha oblidat va ser ministre del govern de F. Hollande , i de no pas poca cosa, Ministre d'Economia, Recuperació Productiva i Assumptes Digitals, pare de l’anomenada Llei Macron, criticada fortament per bona part de l’esquerra, inclús dins del mateix partit socialista, i d’una efectivitat en els seus objectius de rellançament econòmic per demostrar.

En segon lloc, i pitjor encara, aquesta campanya ha estat la de la normalització de l’extrema dreta, representada principalment, però no exclusivament, pel FN de M. Le Pen que més enllà de la seva presencia i participació en debats i programes de ràdio i TV, ha acabat imposant bona part del seu discurs com a eix central del debat polític. No ens enganyem, el FN d’avui és el mateix que el de fa 20 anys, però molt més perillós, amb unes formes que no espanten una bona part de l’electorat que no és forçosament feixista, especialment aquell més castigat per la globalització i les polítiques liberals i d’austeritat que creu veure en M. Le Pen el vot de càstig contra unes elits cada cop més allunyades del ciutadà, o simplement la darrera esperança de canvi per millorar social o econòmicament fruit de la decepció produïda pels grans partits, incapaços de donar resposta a les necessitats i esperances de les classes populars.

Cal també remarcar el trencament del clàssic bipartidisme UMP/PS, o fins i tot podríem parlar senzillament de l’esmicolament del sistema de partits. En efecte, per parlar tan sols dels 5 principals candidats dos d’ells, F. Fillon (Les Republicains) i B. Hamon (PS) surten sorprenents guanyadors d’unes primàries contra la voluntat de les direccions dels seus respectius partits. Aquestes victòries contra pronòstic obriran la porta a tota una sèrie de traïcions i jocs bruts que en serà víctima d’una manera molt clara el candidat socialista, com també ens quedarà sempre el dubte de qui va filtrar les informacions de l’anomenat « Penelopegate » per dinamitar la candidatura de F. Fillon. Marinne Le Pen, com ja és habitual en les darreres eleccions, amaga el FN darrera el seu nom i la seva figura, i els altres dos JL Mélenchon i E. Macron es presenten sense cap partit al darrera, si no amb un moviment al voltant de la figura del seus respectius lideratges. Falsos outsiders del sistema tots dos, amb un punt un comú : ambdós han estat, en diferents èpoques, ministres en governs socialistes. Candidats pretesament aliens al sistema i a l’establishment però en canvi amb una llarga carrera política Mélenchon, que ha estat conseller, municipal, conseller general, vie-president del consell general, senador, diputat europeu, ministre delegat a l’ensenyament professional, … o Macron, sostingut per les finances i importants medis de comunicació, veritable producte de màrqueting lampedusià per canviar tot perquè res no canvii, antic alumne de l’ENA, antic banquer a Rotschild on esdevindrà oficialment milionari, fou també secretari general adjunt a la presidència de la República i, com s’ha dit anteriorment, ministre d’Economia. ... Curioses maneres de no formar part del sistema.

D’altra banda, recordem que el sistema electoral francès, a dues voltes, permetia al ciutadà d’expressar en el primer torn un vot més ideològic o de cor i en el segon torn, entre dos candidats, un vot més pragmàtic. Això feia que certs candidats ambicionessin a quedar en segon lloc la primera jornada per enfrontar-se a la candidata del FN i aglutinant tot el vot de rebuig a l’extrema dreta garantir-se la victòria final, tot repetint l’esquema de les presidencials de 2002, en la qual Jacques Chirac, amb menys d’un 20% de vots al primer torn, guanyava a Jena Marie Le Pen a la segona volta amb més del 82% de les veus. Enguany hi ha quatre candidats amb possibilitats de passar al segon torn. Això ha fet canviar l’actitud dels electors que moltes vegades ja rebutgen el vot ideològic i passen a fer una tria molt més estratègica i, en general, a la contra. És a dir, votar un candidat per mor que sigui pas l’altre qui arribi al segon torn.

Ha estat també la campanya del nacionalisme francès, un sobiranisme xovinista i excloent transversal que ha impregnat el discurs de bon nombre de candidats, i no pas exclusivament de l’extrema dreta.

I la Catalunya Nord en aquesta campanya? Inexistent! Igual que la resta de nacions sense estat de la République, ni hi és ni se l’espera. Entre aquells candidats que poden superar el 10% de vots, cap esment al reconeixement d’aquests pobles i cultures minoritzades, ni tampoc al de les seves llengües. Fins i tot la promesa, més o menys recurrent en campanya electoral i mai complerta, de ratificar la Carta Europea en favor de les Llengües Regionals o Minoritzades ha desaparegut del mapa. Cap referència a revisar la reforma territorial, a impulsar les cooperacions transfrontereres, a sostenir l’ensenyament i ús de les llengües regionals, ..., res, el buit més absolut. Curiosament, en una campanya on el referèndum del Principat ha aconseguit introduir-si, obtenint el sosteniment de dos dels candidats més jacobins, Fillon i Mélenchon, la Catalunya Nord no existeix.

En resum, una campanya en estat d’emergència farcida de mentides, traïcions, acusacions de corrupció i robatori de diners públics, on ningú assumeix ni la gestió feta ni les seves conseqüències, amb un tal desprestigi de la política que alimenta al monstre de l’extrema dreta. Una campanya que ens ha mostrat la pitjor cara d’una République que fa aigües, que en comptes de revoltar-se col·lectivament en veure un dèficit democràtic que creix, opta per fomentar el culte al líder, responent a l’esquema ben francès d’una república monàrquica que alimenta petits o grans reietons.. Una campanya que ha deixat clar que els demòcrates i les esquerres han perdut la iniciativa política en favor d’una extrema dreta que ha marcat els subjectes de debat. Una campanya en la qual la Catalunya Nord, com la Bretanya, Occitània, Iparralde, Còrsega, etc, ... no existeixen, com tampoc existeixen les seves llengües i cultures.

I davant d’aquest panorama ens demanaran, com al 2002, de votar i després callar.

Col·lectivament poc importa si les veritables raons d’aquesta retirada de delegació va lligada a diferents candidatures a les eleccions presidencials franceses o a un distanciament polític que ha acabat portant a una pèrdua de confiança. El que sí que ens importa com a perpinyanesos i com a nord-catalans és saber quin és el futur de la regidoria d’afers catalans i cooperació transfronterera i, si escau, amb qui?

Malgrat que bona part del teixit associatiu i cultural català consideri que amb els anys la regidoria d’afers catalans hagi perdut pes, incidència i capacitat d’actuació i d’iniciativa, amb un declivi continuat que l’ha portat a ser considerat per alguns, a tort o a raó, com un simple servei de traducció, el cert és que la seua possible desaparició seria, a part d’absurda i d’un greu error polític, una molt mala notícia per la nostra llengua i cultura.

La situació de fragilitat que tenen la nostra llengua i cultura, l’entorn hostil en el qual sobreviuen i la manca d’un marc jurídic que les protegeixi són, entre d’altres, factors negatius que condicionen el seu desenvolupament. És justament per això que totes les eines que tinguem al nostre abast són necessàries i no ens podem permetre el luxe de prescindir-ne de cap. I una regidoria d’afers catalans és una d’aquestes eines. Una eina malauradament poc aprofitada que té, en la Carta Municipal per la Llengua Catalana aprovada per unanimitat del Consell Municipal de l’onze de juny del 2010, la seva guia d’ús, un llistat d’objectius marcat que 7 anys més tard encara estan pendents de la seva implementació i aplicació.

Així mateix, cal també fer esment que entre les atribucions d’aquesta regidoria hi ha l’anomenada cooperació transfronterera. I que precisament en uns moments com els actuals, en què bona part del poble del Principat de Catalunya i les seves institucions avancen cap a la constitució d’una República Catalana, prescindir de la cooperació transfronterera equival a negar-se a fer de pont amb un nou estat, a tancar portes i finestres per alinear-se amb aquells que només volen tanques i murs, preferir ser el cul d’una França decadent i no pas el cor d’un nou espai naixent, en definitiva apostar per la por i la desconfiança en comptes de l’optimisme i l’empenta.

Si bé és cert que les administracions soles no salvaran la nostra llengua, també ho és el fet que sense elles ens serà molt més difícil. És el poble i les seues associacions qui crearan amb les seves dinàmiques un estat d’ànims que obligui a les administracions a moure fitxa, i per tant ,en sentit bidireccional, que aquestes facilitin les dinàmiques en favor de la recuperació cultural i lingüística del nostre poble.

Dit això, és normal que si creiem en la necessitat de l’existència d’una regidoria com aquesta, tot seguit ens posem la qüestió evident: «qui» al capdavant per dirigir-la cap als seus objectius. I malauradament la resposta no és pas evident. Els possibles candidats ens poden posar dubtes raonables, però malgrat tot, fins i tot si avui no sem capaços d’aprofitar-la, no ens podem permetre el luxe de gitar una eina perquè no hi ha qui la sàpiga fer servir. De la mateixa manera que un nàufrag no cremarà pas la barca perquè encara no ha après a remar, nosaltres, de manera obstinada i pacient, resistirem i treballarem per mor de tenir, tan aviat com sigui possible, bons mariners que menin la nostra barca cap a la plena normalitat.

Tal dia com avui, 317 anys més tard, el 2 d’abril de 2017, ciutadans i associacions dels comtats i vegueries del Rosselló, Conflent d’una part de la Cerdanya als qui l’ús del català no únicament no repugna sinó que l’estimen i encoratgen, decideixen crear un col·lectiu i un Portal digital que per la seua sola existència demostra que malgrat 317 anys de negació, persecució, prohibició i marginació, el català encara és viu, modern i útil.

Un Col·lectiu i un digital que es reclama hereu d’aquell del lipdub pel català, o de la potonejada.

Un Col·lectiu i un digital que, com ells mateixos diuen:

«... són aquí per dir
que s’ha acabat retallar i rebaixar i destruir..
Per ajudar a construir alternatives i projectes.
Que ningú no compti més amb la nostra divisió,
amb la nostra dispersió o amb el nostre conformisme
per anar traient la nostra llengua del mapa.

I que tothom sàpiga que serem caixa de ressonància
de tot lo bo i gran que fem i tenim.
I que serem la caixa dels trons
de tot lo que nos falta o que nos volen prendre.»

Benvinguts siguin el Col·lectiu 2 d’Abril i El Portal, a disposar i molts d'èxits!

Cap dels senyals rebuts abans de l'esmentada reunió no ens donaven cap senyal d'optimisme. Ja d'entrada cal remarcar que els responsables de dinamitzar la seua creació, els elegits de la nova regió «Occitanie» ja comencen per ni tan sols respectar la seua pròpia paraula. A la primera reunió del Comitè de Pilotatge per a la creació de l'esmentat Ofici els organitzadors van prendre el compromís públic de fer arribar l'acta i el resum d'aqueixa reunió a tots els participants, inclosos aquells que s'havien excusat, especificant que seria fet en francès i en català. La realitat no ha estat aquesta; els organitzadors s'han limitat a enviar el Power Point que es va fer servir a la primera

En una sala majoritàriament catalanòfona el fet d'obrir la sessió per part de la delegada regional als afers catalans, Eliane Jarycki, amb un «Bonjour» ja va marcar quina seria la plaça del català en aquella sala: molt minoritària i utilitzada amb normalitat únicament per tres representants del teixit associatiu. Un percentatge massa baix en un auditori on pretesament tots els participants cercaven a garantir un futur pel català a la Catalunya Nord.

De bon començament la mesa va intentar portar la discussió sobre quin model organitzatiu ha de tenir el nou nat i ens trobem que, sense gaire debat, es dona per fet que ha de ser un GIP (Groupement d’Intérêt Public) com els ja existents oficis públics per la llengua basca o occitana i no pas una associació com en cas alsacià o un EPCC (Establiment Públic de Cooperació Cultural) com és el cas bretó. I encara més, es dóna també la composició que es desitja: 1/3 de representants de la Regió, 1/3 del Departament i 1/3 dels municipis. Queda per conèixer quin rol han previst pel representant de l'estat (no descartem que aquesta responsabilitat recaigui precisament en l’éducation Nationale, que ja seria ben bé per fer l'onada) però és evident el que han reservat per les associacions que han treballat i treballen per la llengua catalana, o la Universitat, el SiOcCat o la Generalitat: cap!  D'un cop es bandeja l'experiència i l'esforç de tots aquells que han fet que la nostra llengua encara sobrevisqui en aquestes comarques i ho confiem tot a unes institucions que tradicionalment s'han mostrat enemigues de la llengua i cultura catalana, que l'han menyspreat o que, en el millor dels casos aproven inútils Cartes en favor del català com el Consell General dels Pirineus Orientals o anteriorment l'Ajuntament de Perpinyà (documents adjunts), cartes que en ambdós casos han esdevingut paper mullat amb un mínim d'aplicació. Pobres de nosaltres si han de ser aqueixos els que garanteixin el futur de la llengua!

Però el millor encara havia d'arribar: sorprenentment, o no tant, en una reunió per a la creació d'un Ofici Públic per la Llengua Catalana els organitzadors no tenen clar quins han de ser els llurs objectius, barrejant llengua, cultura i patrimoni! I malgrat que la gran majoria dels intervinents de la sala van expressar la seva convicció de que l'objectiu ha de ser la llengua, el seu ensenyament, ús i presència en l'espai públic, la senyora Eliane Jarycki, sense cap bri de vergonya, conclou que cultura i patrimoni han de formar part de les missions de l'Ofici perquè així s'han expressat no sabem qui, en no sabem quines aportacions fetes per escrit. Sense saber quin serà el finançament i pressupost que tindrà aquest organisme, i que tant podem considerar patrimoni les sardanes, la dansa de l'ós com el tren groc, no costa massa de preveure que, un cop més les necessitats per la pervivència de la nostra llengua seran novament ignorades a canvi de quatre cartellets i prospectes en català en projectes de promoció turística.

Únicament la participació ferma, organitzada i decidida d'aquells que treballen dia a dia en favor del català, d'un teixit associatiu unit i generós, pot dotar de contingut i coherència a aquest Ofici, intentant d'evitar que sigui, encara un cop, una repartidora de cadires, de col·locació laboral a dit, i un altre exemple de, la massa freqüent a casa nostra, política clientelar.

Ara que s'està creant és el moment d'actuar i no pas de mirar, altrament, només ens quedaran les llàgrimes per plorar.

David Grosclaude

Aquesta setmana ha començat, i fins al 10 de juny de 2016, el període de consulta popular per mor de decidir el nom de la macro regió on ha estat incorporada la Catalunya Nord. Una consulta que ha despertat un cert seguiment i ganes de participar en el debat, molt especialment en les comarques nord catalanes en general i en el món «catalanista» en particular. I és ben normal que hi hagi aquest interès, en principi una consulta popular, com un referèndum, és quelcom de positiu, hom dóna la paraula als ciutadans, els escolta i actua en conseqüència. En principi, doncs, un bon exercici de democràcia. Però malauradament només és en principi, perquè quan mirem de més a prop, les coses no acostumen a ser pas tan clares.

En primer lloc cal tenir ben present que la qualitat democràtica d'un referèndum dependrà del context i les condicions en què aquest es realitza. Recordem, per exemple, que en plena dictadura franquista els ciutadans de l'estat espanyol foren convocats dos cops a votar en referèndum. El primer a pocs anys d'acabada la guerra, el 6 de juny del 1947, va tenir lloc el referèndum sobre la Llei de Successió, mitjançant la qual Espanya es constituïa en un regne catòlic, amb un cap d'estat vitalici que era en Franco, que nomenava o revocava lliurement al seu successor. Va participar-hi el 89% del cens electoral, amb un 93% de vots favorables. Posteriorment, el 14 de desembre de 1966, es va votar la Llei Orgànica de l'Estat, que culminarà tota l'estructura jurídica i política del franquisme. Aquí la participació va arribar al 100%, amb el 95,06% de vots afirmatius! És de tota evidència que, malgrat o justament a causa de les xifres de participació i els resultats, la credibilitat democràtica d'aquests tipus de referèndums, per les condicions i context en què es desenvolupen, és nul·la.

Pensem que un referèndum es convoca bàsicament per guanyar-lo més que no pas per conèixer l'opinió dels ciutadans i, a vegades, pot passar que qui l'ha convocat l'acabi perdent. Si això passa en un país amb una cultura democràtica forta i arrelada és evident que pot provocar, com a mínim, un fort sotrac polític, però si succeeix en un lloc on aquesta cultura democràtica, malgrat les aparences, és feble, tampoc no passa res: s'ignora el resultat i endavant, com va fer França, i Europa de retruc, amb el referèndum del projecte de constitució europea del 29 de maig de 2005 on el NO va recollir el 54,68% de vots.

I les consultes populars, enteses com a eina de participació ciutadana, a vegades també tenen el seu què. La consulta del 9N, que no fou un referèndum, és fruit de la negació de l'estat espanyol als drets democràtics del poble català juntament amb una manca de valentia política dels nostres representants, que acabaran convocant un succedani al referèndum.

També trobem consultes populars que, per la qüestió mateixa que es posa, resulten senzillament immorals com és el de la consulta de Tortosa del proper 28 de maig, referent al monument franquista en «honor» als seus caiguts durant la batalla de l'Ebre. O d'altres que el que cerquen és de legitimar una actuació prèvia com a mínim dubtosa per diferents aspectes, com la consulta organitzada per l'Ajuntament de Perpinyà sobre què fer en el solar resultant d'enderrocar la rectoria de la Catedral de Sant Joan.

I una mica de tot això és el que trobem en aquesta consulta organitzada sobre el nom d'una regió que ningú nos ha pas mai demanat si la volíem i on la Catalunya Nord hi tindrà molt poc a dir.

Una consulta en què el cens no és territorial sinó estatal, pot votar tota persona que tingui un número de telèfon mòbil francès, així doncs tenen dret a vot parisencs, normands o bretons, però pas els empordanesos, menorquins o valencians. Una consulta per definició no vinculant, en la que un cop acabi el període de participació ciutadana seran els elegits regionals, el 24 de juny, que adoptaran una resolució sobre el nom que trametran al govern de París, que decidirà abans de l'1 d'octubre el nom de la nova regió. Una consulta que cerca a donar legitimitat a una nova divisió administrativa que no és més que la filla borda de la recentralització de l'estat. Una consulta en què els elegits pensen més en termes de màrqueting i de trobar un nom que vengui a l'exportació que no pas a un que correspongui al territori, la seva gent i la seva història. Una consulta on no votes una opció, les has de votar obligatòriament totes cinc per ordre de preferència. Una consulta on, en un principi, no hi havia cap opció que fes esment a la catalanitat d'aquestes terres i que únicament de resultes del rebombori sorgit es veuran obligats a incloure l'opció Occitanie-Pays Catalan, Una consulta on cap dels noms proposats no ho és en la llengua del País, tant l'occità com el català hi són completament absents, invisibles.

I, el que és pitjor, una consulta que ha desorientat de les seves prioritats als partits i moviments que creuen en un futur per la Catalunya Nord, abocats ara a una campanya per recolzar una de les opcions (Occitanie-Pays Catalan) més que no pas a treballar plegats pel que hauria de ser l'objectiu prioritari, el de tenir una administració pròpia i assumint una renúncia en acceptar la denominació «Pays Catalan», molt més light que no pas la cada cop més acceptada i utilitzada «Catalunya Nord».

El nom no fa la cosa i si els nord catalans volem ser presents no hi ha cap més altre remei que tenir-ne les eines. Si avancem cap a la creació d'una col·lectivitat territorial pròpia, amb voluntat transfronterera, els noms ja ho reflectiran. Altrament, un afegitó en el nom d'una regió francesa no és més que una altra forma de ser «l'accent catalan de la République Française»

I no, en aquesta pantomima jo no hi participaré.

Dues setmanes abans, el 24 de gener, en unes votacions esperpèntiques tant pels pocs diputats presents com pel fet que el grup socialista fes votar a diputats absents, l’Assemblée Nationale rebutjava unes proposicions de llei, del grup ecologista, en favor de l’ensenyament immersiu en llengües regionals, i a la llur utilització en els espais públics i audiovisuals. Que per cert, on eren els senyors Aylagas, Cresta, Olive o Siré? Cap dels diputats elegits a la Catalunya Nord no va jutjar important de participar en aquesta sessió, cap d’ells va prendre una part del seu temps en favor de la llengua catalana. N’hi hagués hagut prou amb que dos d’ells votessin favorablement a la iniciativa presentada pel diputat bretó Paul Molac per dotar als centres immersius de La Bressola d’un marc favorable pel seu desenvolupament, per fer que France 3 o France Bleu Roussillon tinguessin mitjans normatius i econòmics per fer emissions en català, per impulsar i visualitzar la presència de la llengua catalana en la senyalització dels espais públics, a la SNCF, a La Poste, etc. Però no. Els nostres diputats han decidit altrament, han decidit que no serà així, que res d’això justifica que es desplacin per complir amb la seva feina, com tampoc no ho han fet el 95% dels 557 diputats.

I aquests són els elegits que es suposa que ens representen i que defensen els interessos de la Catalunya Nord? Anem servits, doncs!

I encara poc abans, el 27 d’octubre de 2015, era el torn a l’oposició, mitjançant els seus senadors i malgrat la promesa electoral de François Hollande amb la conveniència del grup socialista, de barrar el pas a qualsevol mesura, ni que fos simplement simbòlica, en favor de les llengües regionals, amb llur oposició a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritzades.

Tres exemples, molt propers en el temps, que deixen ben a les clares que l'estat francès, els seus representants, les seves administracions, poc importa, actuen sense dubtar, com un sol cos, en la seua particular croada contra la diversitat cultural i lingüística que representen llengües com el català, el basc, l'occità, el bretó, el cors o l'alsacià.

I quan un estat com el francès, amb totes les eines, estructures i mitjans ens ataca sense falles és de tota evidència que nosaltres no ens podem pas permetre de prescindir de la solidaritat i unitat en la resposta. O tots plegats, els que per motivacions que poden ser polítiques, culturals, folklòriques o simplement alimentàries, prenem consciència que cada atac contra un de nosaltres és un atac contra tot el conjunt i que a una agressió política cal una resposta política i social, o tenim molt mala peça al teler. Que ningú no es pensi que això no va amb ell, ni confii en que siguin els altres que ens trauran les castanyes del foc, perquè no és així.

Si no estirem tots, i en el mateix sentit, ella no caurà. I ho sap ...