Blog Joan Canadell

La República Gradual

Joan Canadell — Mon, 02 Apr 2018 20:41:00 +0200

Catalunya no és Lituània, nosaltres hem de fer la República a la catalana, no com ho farien altres nacions totalment diferents a nosaltres. Els països bàltics es van independitzar en un context totalment diferent al nostre, diferent al de les Repúbliques ex-iugoslaves, diferent al que tenien Escòcia i Quebec quan ho van intentar dins d'Estats democràtics reals. Espanya no és Rússia, ni Sèrbia, ni Anglaterra ni Canadà, però sí podem dir, ja sense por a equivocar-nos, que és un dels Estats menys democràtics de la UE...

Primera conclusió per tant, no ens podem emmirallar en cap procés d'independència, hem d'analitzar molt bé el nostre entorn i no prendre decisions precipitades. La precipitació difícilment ens portarà l'èxit, les presses no tenen perquè ser favorables, més quan tots sabem que la majoria independentista és justa, i que el temps fins ara ens ha anat a favor: a cada nova jornada electoral, més vots a favor de la República catalana independent. Això NO vol dir que fins que no tinguem més majoria hem de renunciar a fer efectiva la República. Hem de seguir defensant que la República és la proposta majoritària, amb un suport de 2.060.000, en canvi a favor de seguir com fins ara, només hi ha 1.890.000 vots, i hi ha uns 320.000 que se senten incòmodes en la situació actual però no fan cap proposta realista. Per tant, som més i tenim més legitimitat que els altres, i de fet ja hem proclamat la República i ara només queda fer-la efectiva. Fer-ho amb 2.210.000 vots en contra no sembla hores d'ara el més lògic, sobretot de cara a obtenir el reconeixement internacional. Assolir entre 200.000 i 500.000 vots més a favor de la República seria molt important. Hi hem de treballar, tots plegats, sobretot perquè si en algun moment s'obre una finestra d'oportunitat, com ara les eleccions municipals, puguem demostrar que som una clara majoria.

Però entretant no podem estar de braços plegats, cal construir la República en allò que sigui possible, cal fer República, i en concret, penso que cal fer la República Gradual. Intentaré explicar que vull dir amb aquest concepte.

Primer, dins de la República Gradual cal prendre totes aquelles decisions personals (de persones físiques o jurídiques) que lliurement podem començar a fer, i que si les emprenem centenars de milers de persones, poden suposar un impacte important que acceleri el procés. Per exemple deixar de consumir productes i serveis de l'oligarquia espanyola, de les empreses que funcionen amb portes giratòries, del famós palco del Bernabeu... Canviar els contractes de telèfon, electricitat, assegurances, canviar d'hàbits de consum a supermercats, benzineres, roba... Oi que quan siguem República haurem de prioritzar empreses nacionals en aquests sectors, com fan tots els Estats? Doncs comencem des d'avui.

Altres opcions personals que podem prendre lliurement van en la línia de no consumir mitjans de comunicació espanyols, no celebrar les festes i tradicions de l'Estat, interessar-se i aprendre la nostra història i cultura,...hi ha moltes formes de desconnectar que son lícites i voluntàries.

També es poden prendre decisions personals una mica més agosarades, que si fem centenars de milers de persones, complica molt la possible repressió de l'Estat, però que lògicament implica risc. No obstant, si hi havia una part de la població que estava disposada a posar-se davant de la policia per protegir un Parlament legítim, sembla que hauríem d'estar més disposats encara a assumir riscos que poden ser costosos però no de forma tan greu com la pèrdua d'un ull o de la pròpia vida. Parlo de pagar els impostos a la Generalitat enlloc de l'Estat o traslladar seus d’empreses fora d'Espanya. En el meu cas fa 5 anys que paguem els impostos a l'ATC, som uns quants però podríem ser molts més, i pel que fa a seus d'empreses, en conec varies que estan fent gestions per traslladar-se a altres Estats de la UE, no volen seguir a l'Estat en la situació actual, i tornaran quan tinguem la República efectiva.

Segur que el lector pot imaginar altres mesures personals addicionals, algunes de més arriscades que altres, però tot i que no som Lituània, estaria be que tots plegats tinguéssim clar que si no sacrifiquem part de la nostra comoditat, difícilment farem efectiva la República.

Per part de l'administració també cal construir la República, tot i que difícilment es podrà fer amb pressupost públic. Per tant, caldrà posar en marxa un sistema de mecenatge per a què es pugui fer de forma privada, probablement des de Brussel·les. La República digital que ha sortit publicada en algun mitjà de comunicació va en aquesta línia. Som al segle XXI, Estats com Estònia han avançat molt en un Estat digital, però no tenen la necessitat que tenim nosaltres. Per tant haurem de ser els catalans els que ens espavilem per tenir el primer estat digital del món, on es pugui fer pràcticament tot de forma digital. Sembla complicat, però pel que he pogut analitzar, no ho és tant. Més aviat és un tema de convenciment...La eRepublica servirà per donar una mena de document d'identitat a partir del qual es podran oferir i rebre serveis propis d'un Estat, i fins i tot crear una moneda digital que pugui canalitzar part de l'economia del país. El repte és complex però a la vegada molt atractiu, i estic convençut que els catalans encetarem una nova revolució tecnològica per necessitat, on no només es podran fer les gestions habituals a la xarxa, si no que també permetrà votar, o per exemple posar en marxa el procés constituent...

Tot això i altres accions que estic segur que serem capaços d'engegar servirà per sentir-nos cada cop més connectats internament, i més desconnectats de l'Estat, i a l'hora s'ha de compatibilitzar amb un full de ruta que permeti aprofitar com deia la propera finestra d'oportunitat. Les eleccions municipals poden ser aquesta finestra, o potser un avançament d'Estatals o autonòmiques. Si aconseguim una victòria clara superior al 50%, serà molt més fàcil aconseguir el reconeixement internacional, sobretot després de tot el que està passant darrerament que ha posat Catalunya a tots els telenotícies i editorials d'Europa i països tercers. I en aquest aspecte el més rellevant que penso hem de fer, és posar en marxa el procés constituent, que permeti visualitzar com serà la nova constitució i en definitiva com la nova República afectarà positivament a la vida dels catalans. Aspectes com el salari mínim interprofessional superior a 1000€ i pensions garantides amb increments mínim del 10% sobre els imports actuals, son factibles en una Catalunya republicana, i interessen a la majoria dels catalans, sobretot els que més pateixen.

Finalment, cal tenir clar que l'efectivitat de la República passa pel control del territori. Probablement quan calgui dur-lo a terme, d'aquí a uns mesos, l'Estat estarà més dèbil degut a les crisis que està patint i cada cop son més intenses. Les pensions estan movent gent al carrer a tot l'Estat i caldrà retallar-les, el deute deixarà de comprar-se des del BCE a final d'any, els casos de corrupció cada cop son més evidents i coneguts a Europa i la manca de democràcia ocupa la majoria d'editorials de diaris lliures. Aquesta debilitat de l'Estat en contraposició d'una Catalunya cada cop més cohesionada al voltant de la República Gradual, i cada cop més potent en exportacions, turisme, industria i coneixement, farà que el món se n'adoni que cal una solució definitiva. Paciència, Perseverança i Perspectiva...

Joan Canadell, empresari cofundador del CCN

#NousRepublicans ... experiències o lliçons?

Joan Canadell — Sat, 20 Jan 2018 19:28:00 +0100

Aquests darrers dies hem pogut llegir per les xarxes, múltiples testimonis de nous republicans, gent amb orígens diversos que en els darrers mesos han pres la decisió irreversible de recolzar la República Catalana. Ho han fet bàsicament, segons ells expliquen, a causa de les vivències i imatges de l'1 d'octubre, però també per les detencions de polítics catalans del 20 de setembre, i alguns arran dels atemptats del 17 d'agost.

Els relats ens expliquen que son gent principalment fills d'immigrants d'arreu d'Espanya, principalment Andalusia i Extremadura, també n'hi ha de països llunyans com Perú o Turquia, que en la majoria de casos han estat votants de PSC/PSOE o ICV i darrerament Comuns/Podem, però també casos d'ex-votants de PP i Ciutadans. Tots ells, degut a l'actitud de l'Estat dels darrers mesos, no només han decidit desconnectar d'ell i apostar per una República Catalana, si no que també s'han conjurat per treballar intensament per aconseguir-la. Son gent fresca, sense apriorismes, bàsicament dones, ben informades perquè els darrers mesos han sigut tan intensos que no han parat de buscar perquès a la situació, i que ara sense conèixer-se de res han fet una nova gran família, la dels nous republicans.

Això demostra que el procés és viu, i de forma intensa, els ho puc assegurar. Molts d'aquests nous republicans, sota el hashtag #NousRepublicans van accedir a muntar un grup tancat i hem estat xatejant els darrers 12 dies sense aturador, amb moltes propostes sobre la taula que es veuran materialitzades les properes setmanes i que sorprendran, no en tinc cap dubte.

Aquestes experiències, han tingut un denominador comú que ha sorgit en els nostres debats, els sentiments. Aquests nous republicans se n'han fet bàsicament pels sentiments d'injustícia, dolor, incomprensió que han tingut els darrers mesos , derivats de l'actitud de l'Estat. Això les ha fet obrir els ulls, reflexionar i entendre que ja no hi ha res a fer amb l'Estat, no és qüestió del PP, si no del sistema PP-PSOE de sempre, amb el recolzament més extremista de Ciudadanos i la inoperància de Podemos. Per tant la seva aposta definitiva és la nova República catalana. Fins i tot han explicat com la imaginen utilitzant el HT #NRCatalana, amb arguments que demostren que no és un pensament puntual, si no que és irreversible. Aquest denominador comú doncs, format pels sentiments d'injustícia, la reflexió que la única solució és una República, i el raonament que pot ser molt positiva per a tots, és la clau d'èxit per assegurar que durant els propers mesos seguirà creixent el nombre de nous republicans, perquè la fórmula seguirà funcionant. L'estat seguirà atacant injustament, més gent seguirà veient que la única sortida és la construcció de la República, i el procés constituent ens portarà a entendre que la República serà molt positiva per a la gran majoria del país. Interioritzin aquesta fórmula i utilitzin-la per a convèncer més gent. Funciona...

Però més enllà de la fantàstica experiència d'aquests darrers 12 dies crec que els nous republicans ens han donat una lliçó múltiple, almenys a mi. Primer, l'independentisme no ha estat capaç per si mateix de convèncer més del 50% de la població de la conveniència de la República, ha sigut l'Estat amb el seu estil arcaic qui més hi ha contribuït, i seguirà fent-ho, però caldria no esperar gaire temps a encetar el procés constituent i reforçar amb més arguments. Ells ho demanen i volen participar-hi molt activament. Segon, en el moment que hi ha hagut aquests atacs violents els nous republicans s'han posat a treballar de forma decidida i desacomplexada, mentre dins les files de l'independentisme històric es continuen sentint veus que vacil·len, que dubten, que critiquen al govern per inacció o encara prioritzen l'acció d'un partit a la del país. Els puc assegurar que el que veig d'aquesta gent, és que en cap cas pensen que el problema el tenim dins, si no que l'únic culpable és l'Estat i aquells que li donen suport. Per tant cal anar tots a una per vèncer la situació, sense pressa però sense aturar-nos. Ells acaben d'arribar i podran esperar uns mesos o alguns anys a fer efectiva la República, i faríem tots bé pensant que el temps ens va a favor, cada cop hi haurà més nous republicans i cada cop la base serà més forta. Tercera lliçó, fa 3 dies una de les persones del grup va decidir que ja no s'amagaria, que posava la seva foto personal al grup i que no tenia por a donar la cara, i com ella la pràctica majoria van seguir el mateix exemple. Porto 10 anys a primera línia del procés i encara avui veig empresaris, i persones a nivell particular que no volen fer públic el seu suport al procés per por a represàlies. Ells porten 4-5 mesos i ja s'han destapat...creuen vostès que un país pot assumir un repte com el que ens estem proposant, amagant la nostra voluntat política? Com pot ser que encara molts dels independentistes de fa anys s'amaguin quan han vist que els nostres líders s'han jugat el patrimoni i la llibertat per assumir allò que els hi demanem fa 5 anys al carrer cada 11 de setembre?. Saben que els nous republicans no han anat mai a les manifestacions i molts d'ells no saben l'himne dels Segadors?! Una societat covarda no pot aspirar a ser un Estat amb totes les conseqüències, i no vull dir amb això que haguem d'anar a pit descobert per que ens posin a tots a la presó, però és obvi que només si tots ho fem no ens hi podran posar, no hi ha prou presons per a tots...

Finalment, la darrera lliçó d'aquest col·lectiu és el convenciment. Cap d'ells en aquests 12 dies de debats ha donat a entendre que tingués dubtes de si seriem República, cap d'ells. Ho tenen clar, molt clar. La meva pregunta és, quants dels independentistes de sempre tenen aquest convenciment? Ells tenen clar que els mitjans de comunicació els han mentit, vivien enganyats i ara ja no es creuen res de les noticies. Quants dels lectors que fa anys volen la independència encara es desanimen després d'escoltar una tertúlia de Rac1 o de llegir un titular de la Vanguardia o segons quina noticia de TV3. Els suggereixo que no ho facin més, no dubtin, si tenen una baixada de moral entrin al twitter, telegram o facebook de #NousRepublicans i gaudeixin de la joventut Republicana. Ells diuen que això serà un tsunami, jo m'ho crec, preparats pels efectes?

Joan Canadell
Empresari

Les 4 crisis que trencaran Espanya

Joan Canadell — Thu, 23 Nov 2017 11:32:00 +0100

Escric aquest article en clau de “perspectiva”, la tercera de les P’s que ens va demanar el President després de la DUI. Ho faig recordant tots els estudis i informes preparats pel Cercle Català de Negocis entre 2010 i 2014, i l’anàlisi de tot el que ha anat succeint aquests darrers anys.

A primers de 2012 el CCN va publicar dos informes, el Dmenys1 i el Dmés1, que es referien al que calia fer abans del dia D (DUI) i després del dia D. La primera bona noticia és que el dia D ja l’hem superat, i marca lafita més important del nostre procés, però ara cal acabar de fer efectiva la República. En concret en el nostre informe, marcàvem una sèrie de fites que calia assolir (després n’hem dit pantalles), independentment de com fos el full de ruta. La primera fita era un “acte de sobirania”, en el qual havia de quedar palès que el procés es posava en marxa. Per nosaltres aquell acte va ser el 11 de setembre de 2012, quan 1,5 milions de persones vam sortir al carrer a cridar independència, d’una manera imprevista si algú seguia els mitjans de comunicació del moment. Estic convençut que arrel d’aquella manifestació, el President Artur Más va canviar el seu full de ruta de forma inequívoca i va decidir posar en marxa el procés, sense saber en aquell moment el que calia fer, però tenint clar que calia transitar-lo. Primera fita assolida...

La segona fita que calia assolir era demostrar que érem majoria, amb un procés electoral que permetés donar-nos la legitimitat per declarar la independència. No havia de ser un procés aïllat si no que calia acompanyar-lo de la construcció d’estructures d’Estat per tal d’estar preparats en el moment de la declaració, i a més calia començar a preparar el reconeixement internacional, que era clau per esdevenir un Estat de ple dret. A partir de 2012 aquestes fites es van perseguir tan bé com es va poder, però és cert que amb l’actitud de l’Estat (previsible per cert) tot s’ha allargat més del que ens hauria agradat. Es va fer el 9N per comptar-nos, i ja en saben el resultat. Després les plebiscitàries del 27S, on pels pèls no vam aconseguir el 50% dels vots, insuficient a ulls de la comunitat internacional per reconèixer-nos. Després el referèndum del 1 d’octubre, guanyat clarament però sense validesa reconeguda dels observadors. A la fi però, el nostre Parlament, amb els 72 diputats va decidir que la suma dels 3 intents era suficient per fer la DUI, i així ho va fer. Les estructures d’Estat s’havien anat preparant en paral·lel, però òbviament amb totes les dificultats imaginables per part de l’Estat, el reconeixement es va treballar i molt, i sabem que diversos estats petits ens haurien reconegut si ho haguéssim demanat, però encara no és el moment.

Fins aquí, he explicat els passos bàsics previstos al Dmenys1 i que s’han executat segons calia, potser no de la forma més diligent certament, però en tot cas pel llast d’un Estat antidemocràtic. En el Dmés1 les fites que s’incloïen per fer efectiva la independència era bàsicament el procés constituent, el control del territori i la negociació de repartiment d’actius i passius, tenint en compte que el reconeixement internacional podia trigar mesos a fer-se efectiva. I aquí és on som. Per tirar endavant aquestes fites, el 21D no era necessari però evidentment després de l’aplicació del 155 cal recuperar el poder de la Generalitat i això implica guanyar el 21D i formar govern. Tothom diu que cal guanyar amb vots i escons, i jo dic que és desitjable, però no imprescindible. M’explico...

El procés constituent és un tema de majoria d’escons, s’ha de fer en seu parlamentaria i tard o d’hora caldrà votar la nova constitució, però la redacció la podem fer a partir del dia 22D i crec que amb el que s’ha treballat aquests anys pot ser molt ràpid consensuar un text per sotmetre’l a la ciutadania. Per aconseguir el reconeixement internacional, és evident que no serà el mateix si tenim majoria en escons i en vots, però també depèn del que faci l’Estat, i ara explicaré perquè. Controlar el territori dependrà de la resistència que hi posi l’Estat, i fins on estigui disposat a arribar per evitar que ho fem. I per negociar repartiment d’actius i passius també depèn molt del paper que tingui l’Estat, i de la mediació que hi vulgui posar la Unió Europea. Doncs be, si reviseu bé els passos que queden i que he descrit, la clau està en que guanyem el 21D, en el paper de l’Estat i en la mediació internacional.

I ara és quan toca parlar de com es troba l’Estat i en concret de les 4 crisis (potser 5) en les que està submergit. La de les pensions és evident i fa anys que el CCN ho vam avisar, el fons de pensions s’esgota el 2018, caldrà baixar-les o pujar cotitzacions o impostos, i no poc. La via grega està servida....

La crisi del deute, on el Banc Central Europeu ja ha acordat reduir a la meitat la compra del deute públic espanyol a primers de 2018, i en la situació actual de l’Estat el difícil és pensar qui comprarà l’altra meitat, o amb quin tipus d’interès (prima de risc...). Però l’Estat també està sotmès a una crisi democràtica, on arrel del #1Oct els mitjans internacionals cada cop estan més escandalitzats, els parlamentaris europeus en privat no accepten que això passi i les tensions cada cop son més fortes, insuportables. I finalment, l’estrella de les crisis, la corrupció endèmica, que finalment ha arribat ja als mitjans de comunicació europeus, i no només amb la corrupció dels diners dels espanyols, si no que comencen a veure que també amb els fons europeus. Aquestes 4 crisis, potser sumades amb la de la seguretat causada per les informacions de l’imam de Ripoll, durant el 2018 entraran en ressonància, s’amplificaran sobre manera i debilitaran l’Estat espanyol com mai abans hauríem imaginat. En aquest context, tornem a repassar el que ens queda fer: procés constituent, posem-nos-hi ja a partir del 22D.

Pel que fa al reconeixement internacional, amb una espanya tan dèbil i pels motius com la corrupció o la manca de democràcia, no dubtin que els estats demòcrates d’Europa ho tindran clar, parlo d’estats i per tant parlaments, no de gestors com Juncker. La negociació d’actius i passius, amb una Espanya dèbil convida a solucionar-la fent una proposta econòmica on Catalunya es quedi més deute del que ens tocaria, evidentment a canvi d’actius equivalents i d’un compromís de la UE en que la força de la raó estigui per sobre de la raó de la força, recorden?

En aquest context no es preocupin pel control del territori...

Joan Canadell Empresari, Co-fundador del Cercle Català de Negocis

La impugnació de la llista

Joan Canadell — Sat, 18 Jul 2015 15:58:00 +0200

Ja fa una setmaneta que som coneixedors que hi haurà unitat de cara al 27S. Els que em segueixen saben que en soc un ferm defensor de la Unitat, no d’ara, si no des que al 2012 vam sortir al carrer i vam posar els polítics allà on calia, fent possible el que el poble demanava a crits d’Independència.

El CCN l’estiu del 2013 ja vam ser una mena de CATN i vam publicar un extens informe (el Dmenys1) sobre els passos a fer per assolir la independència, i arrel d’aquell informe vaig entendre clar que l’Estat espanyol tenia eines per aturar el procés i deixar-lo en mans de mediadors internacionals. La Constitució diu clarament que Espanya és indivisible, ho diu al capítol primer, i per tant el seu màxim defensor, el Tribunal Constitucional, està obligat a defensar-ho amb tots els recursos de l’Estat.

És per això, que tot i la gran alegria que ens provoca la noticia de la unitat, no hem de caure en el parany de pensar que amb una llista unitària podrem votar segur el 27S. Si votem estic convençut que guanyarem, tenim els 2 milions de vots del 9N i els unionistes amb prou feines arriben a 1,5 milions. Però justament això l’Estat ho sap i per tant ha d’impedir que votem d’una forma “efectiva” com ja va fer el 9N. Impedirà que votem en clau de plebiscit, no se n’amaguen, ho diuen a tort i a dret, l’únic que queda ara és saber com ho faran i sobre tot com actuarem en conseqüència.

Sense ser jurista entenc que el més fàcil és impugnar la llista del SI argumentant que el seu objectiu real és proclamar la independència i això és anticonstitucional. Dubto que suspenguin les eleccions, ni l’autonomia, perquè l’escàndol internacional seria molt més impactant, però anular una llista no és descabellat, és defensable en Dret, no és il·legal i l’únic argument que nosaltres tenim és que el Dret a l’Autodeterminació està per sobre de la Constitució. Això la Comunitat Internacional també ho sap, però no actuarà ajudant-nos a fer enrere l’Estat espanyol en 10 dies i obligar-lo a permetre-la. Pensem que si el TC l’anul·la a primers de setembre, no tenim gaire temps per actuar. I les conseqüències de l’anul·lació son un Parlament constituït amb PP, PSC, Podemos, Ciutadans i UDC com a força més catalana! Falta veure si també la CUP hi podrà ser o no.

Es per això que crec que ara, que ja estem gaudint de la unitat de la llista, cal passar a la pantalla de l’anul·lació d’aquesta i pensar que fer si això esdevé.

Molta gent em pregunta i no tinc una resposta, en tinc varies, això és una gestió constant de la crisis i el que cal és passar pantalles sense fer grans errades i acostar-nos cada cop més a que la Comunitat Internacional decideixi fer una mediació. I això ho farà si veu que els drets fonamentals dels Catalans estan en risc, o si la situació excepcional antidemocràtica de l’Estat els obliga a fer pressió.

El que crec que no cal fer, és allò que faci intervenir els mediadors en contra nostra perquè fem servir sistemes poc democràtics o que causen danys als seus respectius Estats. O sigui que la resposta en cap cas ha de ser violenta, ni d’aturar l’economia cosa que no afecta només als espanyols, si no també als catalans i moltes multinacionals instal·lades a casa nostra.

Crec que la resposta reactiva és la mobilització massiva, alegre, contundent i convincent, però aquesta via és llarga i cal molta paciència i de nou molta unitat entre la societat i els polítics. Ara bé, crec que a dia d’avui el que cal és preparar accions per posar amb molta dificultat a l’Estat espanyol la prohibició de la llista. Espero que hores d’ara el Govern ja estarà preparant un informe per enviar a totes les ambaixades explicant que l’Estat vol impossibilitar el vot lliure de milions d’europeus i que estiguin amatents per donar una resposta ràpida si es produeix. Hem d’actuar amb rapidesa i determinació. Les entitats de la societat civil també haurien de preparar accions conjuntes ràpides.

Però l’altre punt clau és que fer el 27S si l’anul·len. Si hi ha la CUP votem massivament aquest partit? No ens enganyem difícilment li donarem els 2 milions de vots. Si votem en blanc i ho fem tots el missatge és clar, però no tenim representants legals per negociar el conflicte. De fet tindrem, i ja se’n comença a parlar seriosament, centenars d’alcaldes que podem empoderar com interlocutors. Però no hauríem de fer-ho formalment abans de convocar el 27S?

Sigui com sigui, guanyarem no en tinc cap dubte, si decidim unitàriament que és el que cal fer, i ens coordinem polítics i societat civil per afrontar el xoc de trens que es prepara. El poble, i la comunitat internacional ha d’entendre que farem el que calgui per assolir el gran repte de país. Tinguem confiança però sobretot ara molta paciència, i màxima unitat; venen temps durs, o molt durs.

Joan Canadell
Empresari i co-fundador del Cercle Català de Negocis

La llista contraria

Joan Canadell — Tue, 07 Jul 2015 12:40:00 +0200

Mira que portem mesos parlant de llistes. Hem fet servir gairebé tots els mots imaginables: unitària, de país, transversal, del President, única, mixta…

El que no em podia pensar és que també plantejaríem la llista contraria, és dir la que faria l’entrenador de l’equip contrari per guanyar-nos a la final. Aquella que exclogués Messi, Iniesta i Piqué per exemple.

Doncs per mí una llista sense cap polític en actiu és si fa o no fa quelcom similar a la llista contrària. Suposo que tots tenim clar que no fem una llista per omplir cadires al Parlament, si no per fer feina, molta, i molt dura, a partir del dia 28 de setembre. Caldrà preparar la nova Constitució i per això serà molt bo que hi hagi experts de la societat civil seleccionats per aquesta tasca importantíssima pel futur del país. Però també caldran estrategues d’Estat que sàpiguen com negociar amb la comunitat internacional, com esquivar el xoc de trens al que ens durà l’Estat, que siguin capaços de fer múltiples comissions de treball per gestionar el dia a dia, les decisions vitals mentre no siguem Estat, etc. I això ho volem fer amb 68 o més diputats que mai han Estat abans al Parlament, ni que tenen una estructura de partit darrera, ni experiència política de primer nivell?

No entenc res, be si que entenc si la proposta respon a la pressió de partits que no volen una figura com la del President Mas a primera línia. Ho entenc perquè ho he viscut aquests darrers anys parlant amb les estructures dels principals partits i de les entitats de la societat civil com Òmnium que defensa aquesta opció.

Val a dir que per mi Òmnium és una entitat que defineixo com “possibilista”. En els anys de transició ha defensat la cultura des del possibilisme i segur que ho ha fet molt bé, cap dubte. Però també vull recordar que per l’afer de la independència una entitat cultural no té l’ADN que cal com sí té per exemple l’ANC que és una entitat que es va crear per trencar amb Espanya. I en els moments clau és quan això surt a la llum pública. Recordem que fins a 2012 Òmnium defensava el pacte fiscal i que el 2011 va proposar un Tancament de Caixes com a idea de bomber que tampoc va arribar a veure la llum perquè no tenia cap lògica.

Ho entenc perquè com a entitat possibilista Òmnium, que ha tingut converses amb tots els partits, ha vist que només podia haver-hi una llista unitària si es feia sense polítics i ho ha donat per bo, enlloc de quadrar-se als partits i dir-los que la Unitat és SI o SI el que vol la societat civil i que ha de ser sense condicions. Deixem que sigui la societat civil qui digui si vol polítics o no a la llista. Perquè Òmnium no ha posat a votació quin tipus de llista volien els seus socis? Pel que m’han dit varis socis que son a les reunions territorials, en cap cas es va acordar que fos una llista sense polítics el que es demanaria.

He sentit que en alguna tertúlia la Muriel Casals i en Vicent Sanchis han acceptat que els polítics com Mas, Junqueras i algun de la CUP haurien de ser a la llista del 27S. Espero que al final s’imposi el seny i no fem la llista que farien els nostres adversaris.

Joan Canadell
Empresari i co-fundador del Cercle Català de Negocis

Es Ada Colau un monstre?

Joan Canadell — Fri, 29 May 2015 13:57:00 +0200

Molts independentistes hem vist Ada Colau com un monstre, jo el primer ho admeto. Però ves que no sigui quelcom diferent…

Si jo fos Colau, un cop disposar del poder de l’Alcaldessa de la ciutat més important del Mediterrani i de les més cosmopolites d’Europa crec que començaria a fer càbales. Pel que fa al líder de Podemos Pablo Iglesias li deixaria clar que de moment jo tinc el poder que em dona Barcelona, ell només expectatives. Per tant, un respecte no fos cas que se li pugessin els fums. Catalunya no és (el mateix que) Espanya.

Segona cosa, faria càlculs de partit de cara al 27S. Puc anar a aquestes eleccions de caràcter plebiscitari defensant la Unitat d’Espanya i guanyar només els vots dels que ho passen més malament i necessiten un ferro roent on agafar-se. O puc fer-ho defensant la independència com a sortida digne a les persones que més pateixen, i obrir el ventall de votants a tots aquells que tot i ser independentistes volen polítiques clares d’esquerres. Recordem que ICV i ERC son partits que han tingut el poder de canviar la manera de fer política durant 2 legislatures a la Generalitat i varies més a l’Ajuntament de Barcelona, i ves per on no han estat mai capaces d’assolir 11 regidors.

Una apertura clara cap a la independència, amb la monja Forcades i les CUP per exemple, podria fer guanyar milers de vots i de fet m’atreveixo a dir que a menjar-se l’espai de l’esquerra sobiranista. Si a més d’aquí al 27S aplico mesures clares cap als que pateixen més la crisi a Barcelona, podré dir-los que en cas de guanyar la Generalitat, faré el mateix per tots els catalans. Amb això puc quedar també la primera o segona força en funció del que faci Convergència.

Si jo fos ERC començaria a patir per si l’anterior hipòtesi passa i miraria de deixar clar que soc més independentista que la Colau per assegurar no quedar clarament desplaçat, ja que per l’eix de l’esquerra la Colau em guanya de carrer.

Si jo fos Convergència, acabaria de fer neteja per deixar clar que l’equip que es presenta a les eleccions del 27S no té res a veure amb els possibles casos de corrupció i deixaria que el món de les esquerres es barallés. De fet, ni Ciutadans ha demostrat el 24M que sigui una opció a Catalunya (si a Espanya) ni el PP te opcions per frenar la sagnia que l’ha deixat marginalment amb el 8% de l’electorat, per la qual cosa el centre-dreta català no té més opció el 27S que CIU.

Si Ada Colau és llesta, cosa que no tinc cap dubte, començaria a parlar amb Forcades i les CUP de cara a preparar un 27S per guanyar. De fet, sembla que ja han començat. Per cert, als incomodes amics d’ICV els tiraria per la primera cuneta que trobés, de fet ja no em fan cap falta i sols no tenen res a fer.

Vist així, Ada Colau no és cap monstre, només una candidata llesta que ha sabut aprofitar els càlculs polítics d’un partit que presumia d’ocupar l’esquerra al cinturó metropolità i que ha acabat deixant-se’l pispar. Ara si fa el pas definitiu cap a les postures independentistes fàcilment pot endur-se la major part de l’esquerra d’aquest país perquè el PSC ni hi és, ni s’espera que es recuperi.

Per si un cas, el monstre amb el cap de CiU el cos d’ERC i els pebrots de les CUP, encara podrien salvar la situació, però no sé si encara queda temps. Wait and see, però aquest país ja pot anar trucant a les nacions unides. Aviat serem un Estat.

Què us passa periodistes?

Joan Canadell — Wed, 25 Mar 2015 17:46:00 +0100

No us adoneu que ens queden només dos partits per guanyar la Champions? I no em refereixo a la cinquena del Barça justament, si no a la que no hem guanyat des del 1714. La llibertat del nostre país que es juga el 24 de maig i, diuen, el 27 de setembre.

Què us passa periodistes? No teniu a la taula de la vostra redacció les fotos dels 11S dels darrers tres anys? No veieu aquests dos milions de catalans il·lusionats? Som allà, no només per la Diada, si no cada dia, a cada moment! No hi hem deixat de ser des del 2012, ans el contrari, ens multipliquem a cada volta.

En canvi trobem a faltar el vostre escalf i comprensió. Ens manca que estigueu a l’alçada dels locutors que narren la primera final de Champions del seu equip, i que retransmeten durant els 90 minuts la il·lusió, l’esperança, i la confiança que els oients busquen a centenars de quilòmetres del camp. Volem que ens transmeteu informació per vèncer aquells dubtes que alguns puguin tenir, i sobretot per vèncer la intoxicació dels mitjans de comunicació de la capital que intenten crear una atmosfera tensa i negativa. Volem que combateu el “chorreo” de mentides de polítics interessats, fent entrevistes en profunditat amb experts en economia, en reconeixement d’Estats, en dret internacional, d’una forma desacomplexada i sense caure en els titulars de l’enemic.

On sou periodistes lliures? Quan heu deixat en evidència les mentides que alguns han instal·lat a l’opinió pública, com ara que no cobrarem les pensions, que caurà el PIB un 30%, que hi haurà de nou fronteres, que sortirem de la UE, i que generacions de catalans passaran gana?

On sou periodistes exigents per vèncer aquests dubtes i trobar algú que us argumenti justament el contrari? Que les nostres pensions estan més garantides que a Espanya, i que a més podran ser més altes; que es podran baixar els impostos i que es podrà invertir en les infraestructures que l’Estat ens ha negat i denegat repetidament. Que la internacionalització de la nostra economia amb un Estat a favor es multiplicarà i que l’atur de la Catalunya Estat tendirà a la plena ocupació perquè tenim una economia forta en els sectors principals del segle XXI: indústria exportadora, economia del coneixement, innovació, turisme... En aquests aspectes no només anem bé si no que ocupem llocs capdavanters a Europa, envejats per molts estats que no tenen un llast com el que patim de fa 300 anys. L’optimisme també forma part de la vostra professió. Perquè en canvi doneu per bons els missatges negatius sense arguments en lloc dels positius amb justificació? Perquè?

Perquè no sortiu periodistes valents? Per què no us mulleu com ja ho hem fet empresaris, jutges, polítics, catedràtics i personatges públics diversos de la cultura i l’esport? Perquè no ens feu el favor de ser altaveu dels dos milions de catalans il·lusionats que veuen que estem a punt d’abandonar l’Espanya heretada del franquisme?

Què us passa Bastés, Cunís, Carols i tots aquells si sentiu que aquest article va per vosaltres? No us adoneu que no es tracta, només, de queixar-se quan hi ha un mal arbitratge, si no d’entendre que són els estaments nacionals els que per tots els possibles fronts ens ataquen constantment, i no podem fer servir més armes que la confiança en nosaltres mateixos però que en tenim una de guanyadora que sou vosaltres?

Vosaltres periodistes valents podeu fer que la final es guanyi sense arribar a la pròrroga ni als penals. Simplement obviant les notícies que vénen dels mitjans espanyols i sortint de la ratera en la qual ens han tancat durant segles. Es tracta d’explicar amb naturalitat allò que és natural.

Quan, periodistes valents, us adonareu que estem fent història i que necessitem algú que la retransmeti amb llibertat, il·lusió, alegria i confiança en nosaltres mateixos: els catalans?

Joan Canadell
Empresari i Co-fundador del Cercle Català de Negocis

SOBRE JORDI BASTÉ I EL PERIODISME PORUC

Joan Canadell — Sat, 24 Jan 2015 12:47:00 +0100

Fa pocs dies en Jordi Basté va entrevistar el MHP Mas. Feia molt que no l’escoltava, perquè fa temps que vaig desconnectar totalment el Grup Godó de les meves preferències informatives, però en aquest cas vaig tenir interès en seguir les respostes del President. La sensació que vaig tenir és que les preguntes que va formular en Basté les podia haver subscrit qualsevol periodista espanyol. Preguntes sobre cansament del procés, possible inhabilitació del President, la majoria silenciosa, si començar campanya l’11S és indecent, què passa si no té majoria absoluta l’opció sobiranista o si pateix una gran derrota, si la gent votarà Podemos perquè està fins els nassos del procés, diuen que ens esperen 5-6 anys molt complicats després de la independència....Per mi aquestes preguntes denoten esperit de derrota, segurament el que té part d’aquest país, però no el que s’ha respirat per exemple en les darreres grans convocatòries de país com la via catalana o la V.

Fa temps que penso que part del periodisme català ha anat per darrera de la societat civil i això em sembla preocupant a les alçades del procés. El periodisme hauria de saber informar d’allò que la societat demanda, necessita, valora i interessa de forma avançada, i sobretot des d’una òptica imparcial. En un procés com el que vivim a Catalunya és vital que la informació arribi a temps i amb el màxim de claredat, perquè en definitiva ens hi juguem el futur de les properes generacions. Això vol dir que caldria fer un exercici d’obertura de ment i no quedar-nos només en allò que els partits unionistes no paren de recordar-nos: els inconvenients. En canvi poc es parla dels avantatges, de les possibilitats d’una Catalunya independent. I no es tracta de reconèixer que Catalunya és tan o més viable que Espanya, cosa que qualsevol estudiant d’economia de primer de carrera entendria ja que aquí és on hi ha més activitat econòmica i per tant més generació de valor, si no que a més caldria fer un exercici de curiositat periodística sobre que es podria arribar a aconseguir un cop siguem un Estat independent.

Lluny d’això, l’entrevista, i també gran part dels debats periodístics actuals, estan fets sobre la base esbiaixada del català poruc obviant les grans preguntes que pugui tenir la gent que dóna suport al procés (de moment la majoria que es manifesta) i que té grans qüestions sobre la taula. Per exemple, com podria ser la nova Constitució?; com serà el mapa de partits el dia D més 1?; quin model econòmic de país es visualitza?; com superarem les principals dificultats?; com es preveu el reconeixement internacional? I sobretot quines aspiracions podem tenir com a país pensant en els nostres fills.

Recordem que els anys 2010, 2011 i 2012 més d’un milió de persones sortien al carrer cridant independència, i durant aquest període cap mitjà de comunicació de primera línea (Godó, Corporació Catalana, mitjans espanyols, etc..) no feia programes de debat sobre la independència, entrevistes en un sentit i en l’altre, etc... Si el tema interessava com a mínim a un 20-25% de la població, perquè no tenia una quota de presència similar? Una de dues, o la classe periodística vivia d’esquenes a la gent, o tenien clar que directament o indirecta això ho tenien prohibit, alguna mena de censura encoberta vaja.

Però és que el 2013 i el 2014 hi ha hagut manifestacions amb 2 milions de catalans amb un to festiu, alegre, il·lusionant, i en canvi encara ara part de la classe periodística d’aquest país segueixen pintant una independència conflictiva, difícil i dubtosa, esperit que sens dubte impregna dins la societat. És com si prioritzessin els arguments de la por als positius; com si fos una mena de premsa rosa que busca sempre el titular i, és clar, els estirabots negatius de la Sànchez-Camacho i Rivera, sovint no argumentats per cert. Són més impactants, per exemple, que els estudis en positiu que s’han fet des del Cercle Català de Negocis en els darrers 5 anys i que ara ja estan en línea amb els del Col·legi d’Economistes i de certs catedràtics independents (algun estranger per cert).

Em pregunto si la imparcialitat en el debat independentista és present a tots mitjans catalans. Evidentment no hi és als espanyols, però en alguns catalans manca informació en el discurs positiu, sovint molt més argumentat amb estudis. En canvi es dóna tota la pompa i plateret a les tesi gairebé mai argumentades dels partits unionistes. La imparcialitat seria exigir el mateix als dos costats. O sigui, no permetre que es facin afirmacions negatives sense justificar o exigir estudis rigorosos per defensar-les. Mentre els independentistes optimistes hem de fer grans estudis per trobar una escletxa i sortir als mitjans, els del discurs de la por només amb una afirmació provocativa en tenen prou per tenir tots els titulars.
Tot això és molt important, perquè si un efecte sociològic té això de la independència és que sovint un confon allò que vol amb allò que es pot. Com és que en tan poc temps hem passat d’un 20% d’independentistes a més del 50%? Doncs perquè molta gent que ho desitjava ho veia impossible i deia que no per pur pragmatisme. Ara, en canvi, veuen que és possible i per tant hi donen suport i s’hi sumen activament. Aquesta és la força de l’optimisme.

Algú deia que la fe mou muntanyes, i de fet la força de l’optimisme ha fet que molts dels que hem lluitat sense tenir en compte els inconvenients i la foscor informativa del país, ens haguem sobreposat i hàgim aconseguit cada cop convèncer més gent i fer possible manifestacions com la del 2010 i successives. Fins i tot amb programes pessimistes i sobretot tertúlies amb líders d’audiència com Basté i Fuentes (fins fa mesos) a la contra. Això no vol dir que en Basté no sigui un patriota, ell se’n defineix i jo no en dubto. Però no n’hi ha prou amb això per assolir l’èxit de país, cal també una dosi d’arguments positius i sobretot una limitació al discurs de la por que tan present és al Grup Godó. En els propers mesos la batalla mediàtica serà molt important. Faríem bé no oblidant aquest aspecte si el que volem és que es triï el millor pel futur dels catalans d’una forma argumentada.

Joan Canadell. Empresari i cofundador del CCN