Blog Jaume Vidal

Adéu, C's?

Jaume Vidal — Sat, 05 Jun 2010 12:45:00 +0200

SITUACIÓ:

PP i Ciutadans han criticat el documental de TV3 “Adéu, Espanya?” acusant a la televisió pública de confrontar als ciutadans, de tractar temes que no són importants pels ciutadans i, sobretot, de considerar que la independència té el suport d’una minoria de la ciutadania. Tanmateix...

RAS I CURT:

% de vots sobre el cens electoral d’aquest dos partits: 7,62% (PP: 5,94% C’s: 1,68%)
% de vots sobre el cens electoral de la gent que ha votat a les consultes (i que per tant està interessada en el tema): 23,01%

La diferencia dels resultats dels dos partits, la consulta no va comptar amb suport institucional ni financer.

CONSIDERACIONS:

1r: PP o C’s, o tots dos a la vegada, no tenen prou legitimitat per criticar les consultes, ja que la seva opció política és més minoritària que la de debatre el futur de Catalunya, tot i que aquesta última no va comptar amb suport institucional ni financer, i va estar únicament duta a terme amb la participació dels ciutadans.... (per què serveixen aleshores els partits?)

2n: Com a partits polítics que són, haurien d’estar a favor, com a mínim, de debatre el tema, independentment del resultat. El fet de criticar un tema que interessa al 23,01% del cens electoral és lamentable, en tant que NO es preocupen pels temes que realment interessen als ciutadans.... (us sona això, senyors de C’s? ) quan realment el que volen dir és que no els interessa a ells... en canvi es preocupen de difondre el seu missatge, que ha calat només entre el 13,68% dels catalans amb dret a vot.
3r: que algú m’expliqui perquè s’ha de posar pantalles gegants a la Plaça de St. Jaume per veure la selecció espanyola (tema que deu interessar molt als catalans) i no debatre sobre el nostre futur, que, segons ells, no interessa a ningú.

S'accepten opinions

FONTS CONSULTADES:

http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p14.consultar_res_partits?v_tipus_eleccio=A&v_any_eleccio=2006&v_num_eleccio=1

http://referendumindependencia.cat/noticies/114/

FETS, I NO PARAULES!

Jaume Vidal — Wed, 17 Mar 2010 15:40:00 +0100

Arran de l’entrevista realitzada per la directora de TV3, Mònica Terribas al president José Montilla, s’han produït un seguit de reaccions en contra de la periodista, en considerar excessiva i definir com a “interrogatori” l’entrevista del dilluns a la nit. Doncs be, com no podia ser d’altre manera, personatges com ara Joan Ferran no han dubtat ni un instant en criticar la suposada duresa de l’entrevista.

El que m’indigna, és la hipocresia amb la qual es revesteixen aquestes crítiques; Joan Ferran acusa a la presentadora de dur a terme un “interrogatori”, el fet que no es pot tallar a un president mentre aquest parla, etc. Però senyor Ferran, a diferència de vostès (hi incloc a tot el PSC, aquells de fets i no paraules) el que ha fet la Mònica Terribas és posar-se a la pell d’un ciutadà normal i corrent, i fer les mateixes preguntes que li hauria fet qualsevol persona que trobés pel carrer al president (si és que s’hi passegés algun dia, es clar). A la gent no li interessa la compareixença dels responsables de Fecsa al Parlament -perquè tampoc servirà de res- , ni les acusacions que alguns membres del govern fan a la gestió del temporal que hi va haver quan governava CiU. No ens interessa, senyor Ferran, perquè el temporal del 2001 és això, un temporal del 2001, ja passat, del qual VOSTÈS n’haurien hagut d’aprendre els errors, i no pas utilitzar-los per defensar-se. Això, senyor, és el que m’indigna. El seu partit no està al govern com a instrument per a respondre crítiques al•legant que els altres ho van fet pitjor, hi és per solucionar els problemes que precisament els altres no van poder o voler solucionar. Vostès van dir FETS, NO PARAULES; doncs be, on són els fets? Perquè hi ha hagut un altre incendi, un altre temporal i així podríem seguir durant molta estona; he sentit moltes intervencions de consellers, portaveus parlamentaris però... i les solucions, i els fets, on són? A cada pregunta realitzada al conseller d’interior, la resposta era similar “CiU ho va fer pitjor”. Doncs be, se suposa que després de vuit anys de govern alguna cosa s’hauria d’haver fet: si el govern preveu un temporal, pren mesures per minimitzar-ne els riscos, i no es limita a llançar un comunicat –que per cert jo no vaig sentir -. Un bon polític hauria utilitzat els mitjans de comunicació públics per tal d’alertar del risc de nevades, hauria informat als batlles de les mesures a prendre i sobretot, sabent els efectes que això hauria ocasionat a les línies elèctriques, hauria d’haver contractat prèviament el material necessari per tornar l’electricitat als municipis.

De manera que, concloent, a Mònica Terribas no se li pot recriminar res, perquè en aquell instant era la veu de tots aquells que busquen resposta als problemes del país i que no en torben al govern. De manera que, senyor Ferran, no culpi a ningú del format i el to de l’entrevista, perquè aquell dia la senyora Terribas era l’exemple més clar del català emprenyat, algú que busca respostes als problemes del país i no en troba.

V.O.? Encara no, (tot i això) gràcies!

Jaume Vidal — Wed, 24 Feb 2010 16:19:00 +0100

La “polèmica” llei del cinema aprovada pel Parlament (polèmica entre cometes perquè no veig estrany que un govern reguli la política lingüística en el sector del cinema) ha aixecat en peu de guerra al PP, a Ciutadans i a altres sectors disconformes amb la mesura, com ara les grans indústries nord-americanes i ha reobert el debat d’aquells que aposten decididament per la Versió Original (V.O.). Quins motius els mouen?

Partits polítics (PP, C`s): el típic i clàssic argument econòmic que ni està demostrat ni serveix per demostrar res: “En temps de crisis no es poden fer invents, com ara haver d’encarir el preu de les pel•lícules, més quan tothom entén el castellà” i el “això no interessa a la ciutadania”. No cal parar gaire atenció per adonar-se de dos fets:

1) Hola, sóc un catalanoparlant que vol saber perquè quan es tracta de política lingüística sempre reclameu el bilingüisme i ara no (crec que no cal afegir res més).

2) De debò creieu que la crisis durarà eternament; i quan hi hagi –si és que n’hi ha- bonança econòmica que passarà? Tampoc es podrà aprovar aquesta llei?

3) A mi si que m’interessa veure pel•lícules en la meva llengua; és més, com a polítics que vostès són, tenen l’obligació de promoure i preservar la llengua (de fet, això és el que diu l’article 3.2 de la CE!) És més, si de debò dieu tenir raó, demostreu-ho, feu enquestes!.

Majors i grans indústries: argument polític no vàlid; moltes llengües tenen menys parlants que la catalana i tenen pel•lícules en el seu propi idioma. Pel que fa a l’econòmic, si més no, comprensible, ja que ningú a priori vol tenir pèrdues. Tanmateix, no està demostrat que aquestes existeixin: si a la gent li és igual d’idioma (tal i com afirmen), doncs que ofereixin totes les pel•lícules com a mínim en català, sens menyspreu d’altres idiomes estrangers com ara l’anglès, el francès, el castellà, etc. , (positiu per la Generalitat, s’estalviaran anuncis de promoció de la llengua).

Aquells qui aposten per la V.O.: aquest és el punt clau de la qüestió, i els dos actors anteriors (partits i majors) recorren quan ho tenen tot perdut. D’acord, és cert, és veritat, la V.O. és la millor manera de veure una pel•lícula i de passada, practicar d’idioma. És per això, que ho hem d’analitzar be.

1) Situació actual de la llengua catalana (en general)? Jo crec que molt bona no és, la podirem promocionar no?....

2) Política lingüística d’Espanya a Catalunya: imposar el castellà i, si això no és possible, impedir l’ús i el coneixement del català. AQUÍ ES ON APAREIX EL PUNT CLAU. No podem imposar el castellà?, doncs tampoc es promocionarà el català; així doncs, V.O (és a dir, anglès). Les pel•lícules nacionals (espanyoles) en castellà, i les americanes en anglès; rodó per ells, dolent per nosaltres.

Conclusió, no només dono suport a la mesura aprovada pel Parlament, sinó que temporalment (fins a la plena normalització de l’ús del català, i de manera totalment interessada i instrumental, m’oposo a la V.O. si no és subtitulada al català. Quan el català estigui normalitzat, s’usi habitualment pel carrer i sigui normal sentir-lo en les pel•lícules i sobretot, quan no hi hagi cap altra llengua que l’intenti minoritzar, aleshores no dubtaré ni un instant en exigir la V.O. De moment, més que veure pel•lícules en la llengua original en què va ser filmada, prefereixo promoure l’ús de la meva llengua materna, el català.

Reflexió sobre la política catalana

Jaume Vidal — Fri, 25 Dec 2009 18:28:51 +0100

Arran de la celebració de la consulta sobre la independència, tant jo com als meus companys de carrera (de Ciències Polítiques), coincidim en l’augment de la desafecció política per part dels catalans. Deixant de banda la corrupció, a tots ens ha sobtat la gran separació que hi ha entre els ciutadans i els polítics en la percepció sobre quin són els temes que més preocupen als ciutadans.
Deixant de banda quina sigui la postura de cada partit polític, hi ha temes que preocupen a tothom, alguns perquè volen tal cosa, els altres perquè ho volen impedir. Però el debat és present a les universitats, al carrer, fins i tot (de forma maquillada i manipulada) a les televisions. Però, i al Parlament?
M’explico; alguns temes important, que es solen definir com “de país”, tals com les consultes sobre la independència, la nova llei electoral, la llei sobre la nova configuració dels ens locals a Catalunya (la recuperació de les vegueries) i l’estatut d’autonomia no són tractats com a temes “de país”, sinó amb purs interessos partidistes, que de vegades, sento dir-ho així, fan fàstic.
Així doncs, sobre la consulta de la independència de Catalunya, promoguda únicament i exclusiva per part de la societat civil catalana, els partits s’hi van pronunciar, però no de la forma que hom esperava que ho fessin. En comptes de debatre aquest tema al Parlament, Esquerra se la va fer seva (la memòria els falla, i no recordaven que havien votat en contra de la ILP sobre la independència de Catalunya), CIU es va mantenir prudent sobre el tema, i el PSC, ICV, PP, i Ciutadans s’hi van mostrar en contra. Això em sembla perfecte, però perquè no abandonem les declaracions del senyor Montilla, Puigcercòs i altres que van sortir al tall matisant la importància de les consulta i ho discutim al Parlament (que és on se suposa que es tracten els temes polítics de més transcendència de Catalunya).
M’allargaria més, però aleshores aquest escrit ocuparia una extensió molt més gran en tractar casos de partidisme similars a l’esmentat. Tanmateix, un recordatori pels socialistes, que ara fa pocs dies aplaudien les paraules de Montilla en elogiar i comparar a Francesc Macià amb l’orba que el PSC està duent a Catalunya. Diu així:

Pares i fills i la gent tota es llençarà a les armes i sé que fins les mares, embriagades de glòria, duran els fills enardides cap al combat, i tindran encara una tristor delicada pensant en les seves entranyes que no hagin donat més fills per ofrenar-los a Catalunya!*

Francesc Macià

Independent de què opini sobre Macià, res a veure amb la política del PSC.

*Fragment extret de llibre “El gran complot” de Giovanni C. Cattini

De la llibertat d'expressió

Jaume Vidal — Thu, 17 Dec 2009 18:40:47 +0100

Sembla ser que la llibertat d’expressió té dos significats: un de “bo” i un de “dolent”. Quan hom s’empara en aquest dret per opinar sobre un tema (polític o d’altres) immediatament tots aquells que la utilitzen en benefici propi, i no pas com quelcom que s’ha de respectar, es llencen a criticar les opinions contràries als seus ideals.
Així si a un grup de diaris s’atreveixen a defensar “la dignitat de Catalunya” automàticament és considerat per els sectors més extremistes i nacionalistes espanyols com una falta de llibertat d’expressió, eludint el fet que, de vegades, la gent és capaç de posar-se d’acord en alguns temes amb la raó i no pas amb la força. Així, si jo opino diferent d’ells em converteixo en una persona menyspreable, en un nacionalista (sí, el nacionalisme català té per ells connotacions negatives, mentre l’espanyol és “normal”). Tanmateix, quan algun d’aquests personatges s’intenta justificar en temes que no són “políticament” correctes, com ara la defensa del franquisme, ho fan basant-se en la llibertat d’expressió. D’aquesta manera, he vist a les televisions suposats “periodistes professionals” que s’han atrevit a justificar la salutació feixista al•legant que es pot tractar d’una salutació corresponent a l’imperi romà, o personatges (no arriben a periodistes) que comencen els seus programes enfocant en un primer pla una bandera franquista, mentre s’acusa a aquells que votaren a les consultes del 13D de “separatistes, nacionalsocialistes, etc.”. Aquesta manipulació del concepte de certs drets i llibertats per la ultradreta espanyola per utilitzar-los en benefici propi comença a ser preocupant, ja que cada vegada aconsegueixen més adeptes, mentre que ningú fa res per impedir-ho.
Què podem fer? Una solució seria inculcar els valors democràtics a les escoles, però no crec que tingui gaire èxit, ja que segons la nova llei d’educació, és més important vincular el sistema educatiu al mercat que no pas a una bon ensenyament.

Consultes… i per què no?

Jaume Vidal — Sat, 12 Dec 2009 23:25:41 +0100

Últimament, he notat que TV3 ha deixat de referir-se a les notícies relacionades amb la participació ciutadana; hem passat de les obsessives tres notícies diàries en les que aquests o aquell col·lectiu feia això o allò a un mutisme total respecte a aquest tema. Des d’aleshores, TV3 ha callat. Seguint aquesta tendència, tant el PSC com ICV han anat abandonant la menció a la participació ciutadana en la política tant present en els seus anteriors discursos, substituint-la normalment, i sobretot a partir de la celebració de la consulta d’Arenys de Munt per referències a les lleis, i fent prevaler la “paraula màgica”: legalitat vigent. Els arguments aportats pels defensors d’aquesta legalitat (PPC, PSC i ICV) són els següents:

PP i PSC: la celebració de les consultes són il·legals. En aquest punt hem de fer una important reflexió; una cosa és el respecte a la legalitat vigent, i l’altra és la independència. La barreja de les dues coses és sinònim de demagògica, o de falta de serietat o be de les dues coses. M’explico: tant les lleis estatals com les autonòmiques autoritzen la celebració de consultes (per tant, dir que són il·legals no té sentit) i la sentència judicial no prohibeix en cap cas la celebració de la consulta, de manera que no pot ser il·legal. El fet que algú pregunti “legalment” sobre la independència, no significa que tot i haver-se fet de manera legal, passi a ser il·legal.

El segon punt i més defensat a Catalunya (PSOE i ICV), en veure que el primer no “col·lava” ha estat el de restar importància a la consulta al·legant que no és jurídicament vinculant. I aquí és on jo vull fer-me ressò de l’exposat al principi: però aquests no eren els que proporcionaven la participació ciutadana per fer més oberta i comprensible la política als ciutadans? Que potser resulta que si jo participo en una manifestació per exigir al govern la promoció de les energies renovables (que no hi tinc res en contra, que quedi clar!) és “el que els ciutadans ens demanen i nosaltres com a polítics hi hem de respondre”, mentre que si és sobre temes que no entren en l’agenda política d’aquests partits resulta que no és vinculant i no té sentit incidir-hi més? Això demostra molt poc interès en els temes que preocupen als ciutadans.

Veient que això, doncs la veritat, no s’ho creu ningú i que se’ls hi veu el llautó, sorgeix una última bateria d’arguments a l’estil que serveix per a tots (PP, PSC i ICV; a la gent el que li preocupa és la crisis (aleshores expliqui’m, siusplau, perquè més de 160 municipis faran una consulta) o be que “s’ha de defensar l’Estatut”, que ho trobo perfecte, però digui’m quin: el que va aprovar el Parlament, el que van pactar Mas i Zapatero, el que van aprovar les Corts, el que va quedar configurat després de la negociació del finançament o el que sortirà del TC, perquè excepte el primer, de cap se n’hi pot dir “Estatut”.

Així i tot, cap d’aquests arguments ha aconseguit enganyar a ningú, i les consultes es triaran endavant, perquè si un polític no fa, ja ho faran els ciutadans, demostrant així que, en contra del que és pugui pensar, no menyspreem la política, sinó que ens la fem nostra, ja que de moment al Parlament no hi ha ningú que ens pugui representar (recordeu que la ILP sobre la independència va ser rebutjada per TOTS els partits polítics)

Trens.... fantasma?

Jaume Vidal — Wed, 09 Dec 2009 13:19:07 +0100

Últimament sol passar que, segons quins dies (sobretot els festius), a la pàgina web de la ja per si desprestigiada Renfe s’anuncien trens que en realitat no existeixen.
Per exemple, ahir dimarts 8 (festiu), em disposava com molts altres usuaris a agafar el tren per anar a Barcelona. Doncs be, la majoria de nosaltres vam comprovar els horaris pel dia 8, ja que sabíem que en ser festiu hi hauria una reducció de trens. Desgraciadament, l’Estació de Figueres no deu sortir als mapes, ja que allà MAI hi ha els fulletons amb els horaris dels trens. Així doncs, tots a comprovar per Internet a quina hora sortia el tren més adequat per arribar a Barcelona. Després de seleccionar el dia, el mes i l’any (no fos cas que amb el canvi d’any, trens, tarifes, serveis, etc) jo, i molts d’altres ens trobem amb un tren amb sortida de l’Estació de Figueres a un quart de sis i amb arribada pels volts de les set (impossible fer prediccions més ajustades, recordeu que parlem de Renfe). Però tot no podia ser tan meravellós, sempre hi ha trampa; la d’aquell dia, el tren anunciat a Internet no existia, només funcionava entre setmana. La indignació es va fer ven present al vestíbul de l’Estació, seguint la següent seqüència: entrada al vestíbul, comprovació a les pantalles de la sortida del “tren de les 17:17”, dubtes sobre per què no sortia anunciat, i preguntar al venedor de bitllets sobre la sortida del tren. El venedor, suposo que primer sorprès i després relativament cansat de repetir-ho, no parva de dir: “no sale ningún tren a las cinco y cuarto, el próximo sale a las seis menos cuarto”. Això era, a falta d'un adjectu millor, deplorable (a més de pagar 9,70 € i, en molts casos, haver de viajar dret, sobretot a partir de Girona). Així doncs, a esperar-se a l’estació ben be una horeta “de no res”; total, segur que el tren arribarà tard com sempre a Barcelona... El més lamentable de tot, és que alguns dels “clients” (entre cometes perquè Renfe no et tracta com a tal) van anar a reclamar a la cap d’Estació. Aquesta, després de mostrar-nos tots els horaris impresos i totes les pantalles possibles, ens demostrava que aquell tren no havia estat mai anunciat, i que per tant, les aproximadament 30 persones que estàvem esperant estàvem equivocades. Però, ai carai!, en dir-li que ho comprovés a la pàgina de Renfe a Internet (on estava anunciat i motiu pel qual tots érem allà esperant) la resposta va ser molt professional: “no tengo Internet aquí”. Com he dit, lamentable...
Conclusió que n’extrec; menys apujades de tarifes amb l’excusa de modernització dels trens, i una millor informació sobre els horaris a Internet, perquè el disseny de la pàgina i la musiqueta que surt quan l’obres és molt bonic, però si els horaris són incorrectes a mi tant se me’n dona.
Per cert, ja que hi som, aprofito per demanar a Renfe que, a ser possible, instal•li una connexió d’Internet a l’Estació de Figueres, que la pobra cap d’estació és deu avorrir molt tot el dia sense saber que fer!

La Generalitat promociona el DRET a DECIDIR!!!

Jaume Vidal — Tue, 27 Oct 2009 14:30:32 +0100

Avui a les 14:08 exactament: entro al Windows live Messenger i em trobo la següent propaganda a la part inferior del programa: www.volemdecidir.cat, en colors grocs i negres (els adoptats per Esquerra en les ultimes eleccions). Em sorprenc i m’apareix un somriure d’aquells mig encoberts en descobrir que la independència fins i tot es promociona via Messenger, i em disposo a clicar sobre l’aplicació que apareix per saber de que tracta i.... sorpresa: paradoxalment, es tracta d’una pàgina web de la Generalitat de Catalunya sobre el nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya. El somriure canvia a un d’aquells d’orella a orella i de poc que no em poso a riure en pensar que passaria (o passarà, ves a saber) quan algun dirigent socialista vegi o rebi notícia d’aquest anunci. Em pregunto que opinaran a Madrid quan sàpiguen que la Generalitat promocioni “el dret a decidir”... i em consola saber que, tot i que això no és cert, com a mínim la campanya publicitària ja estarà feta per quan la independència es promocioni de veritat.

En tot cas, felicitats a d’ideòleg de la campanya, perquè, independentment de si ho ha fet de forma conscient o no, aquest anunci promet, i molt!

Certament, i ara més seriosament, em sembla sorprenent que, en alguns casos, el dret a decidir estigui vetat, mentre que en d’altres, fins si tot la Generalitat en faci propaganda. Jutgeu vosaltres mateixos: www.volemdecidir.cat

La credibilitat d'Esquerra

Jaume Vidal — Tue, 20 Oct 2009 18:25:16 +0200

Joan Puigcercós, nou líder d’Esquerra va afirmar en arribar al cim del Puigmal que “Tothom pot fer el Puigmal si s'ho proposa. Aquest país pot ser independent si ens ho proposem”. Doncs be, aquesta segona oració m’ha cridat molt l’atenció per tres motius:

Primer: suposadament, i com a polític que és, Puigcercós hauria d’optar per la via parlamentària a fi d’aconseguir la independència. Aleshores no entenc el perquè de la NO rotund de tots els partits polítics a la ILP per la independència de Catalunya, al•legant la manca de competències per debatre aquest tema. Així doncs, com s’entén que si des d’ERC s’afirma que no tenim competències (el rebuig a la ILP va ser unànime), el seu líder cregui que si ens ho proposem podem ser independents? Suposo que la resposta a aquesta pregunta és més aviat partidista; el moment en el qual es va presentar la ILP no era el més propici per fer-ho, fet que va provocar que ERC i votés en contra.

Segon: m’ha sobtat molt aquest canvi de posició envers la indecència d’ERC: “aquest país pot ser independent si ens ho proposem”. Bé, doncs com s’explica que per segona vegada ERC pactés amb el PSC i, a sobre, acceptessin la presidència de José Montilla? No va això en contra de la política ideològica d’ERC, perquè nomenar a un polític espanyol (sigui qui sigui) cap del govern d’una Catalunya (que si ens ho proposem pot ser independent) no és gaire lògic no? La resposta, una vegada més, la trobem en interessos polítics; Esquerra havia abandonat les seves posicions tradicionals a fi d’intentar acaparar més vots, demostrant que és un partit amb capacitat de govern.

Tercer: ras i curt: em sobta bastant que fins avui la independència fos un tema secundari per ERC (no he vist gaires iniciatives per promoure-la i que des de la proclamació de Puigcercós com a màxim responsable d’ERC això hagi canviat de forma tan radical (no se fins a quin punt la candidatura de Reagrupament ha afectat a aquesta decisió).

La conclusió que jo n’extrec, és que ERC ara té la possibilitat de deixar enrere els fets passats i tornar a guanyar la credibilitat perduda ja que, fins ara, els interessos partidistes s’han imposat als nacionals, provocant que Esquerra prioritzi mantenir-se al poder (a qualsevol preu) que actuar de forma coherent amb la seva ideologia. Aquest fet, ha provocat la desil•lusió en molts dels seus militants, simpatitzants i votants, que han optat per altres formacions polítiques. Esquerra pot decidir: o be torna a prioritzar la independència i intentar recuperar els seus votants tradicionals, o be abandonar-la per complet i llançar-se a la caça de nous vots.

Reagrupa't, divideix-los!

Jaume Vidal — Thu, 15 Oct 2009 19:46:48 +0200

Segurament avui en dia no sorprèn a ningú el lema de moda: progressistes i d’esquerres. Però aquest fet, aparentment normal en qualsevol context polític encarna un problema, i és que a Catalunya existeix una doble dicotomia; per una banda, es pot esser conservador o progressista, però per l’altre també es pot ser nacionalista català o no ser-ho. Per tant, al Parlament es poden formar dos blocs: dretes enfront esquerres o be nacionalistes catalans contra “no nacionalistes” i nacionalistes espanyols.

Per motius que encara desconec, a Catalunya, des de la reinstauració de la Generalitat, s’ha imposat la primera dicotomia, és a dir, un enfrontament entre dretes i esquerres catalanes i espanyoles. Això no ha fet més que propiciar que les forces nacionalistes catalanes es trobessin dividies, totes dues aliades amb el partit espanyol amb la tendència ideològica més propera (en alguns casos la “unió” s’ha materialitzat, com és el cas ICV, que al Congrés es presenta juntament amb IU). Tanmateix, al Congrés dels Diputats, PP i PSOE no dubten ni un instant en ajuntar files i, per exemple, tombar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Tampoc no dubten en conformar blocs constitucionalistes (País Basc entre PP i PSOE). I mentrestant, que han fet TOTES les forces nacionalistes amb representació al Parlament davant d’aquest fet? Doncs ERC ha seguit essent membre del tripartit “progressista” i poca cosa més, mentre que CIU (com a mínim fins ara) ha seguit pactant amb els governants de Madrid, exemplificat amb la negociació de l’Estatut entre Zapatero i Mas. És a dir, RES.

És hora de fer front comú per acabar amb la primera dicotomia i passar a la segona, és a dir, abandonar l’enfrontament dreta-esquerra i diferenciar únicament entre partits catalans i els que no ho són. Objectiu: pressionar a tots els partits polítics amb representació al Parlament perquè d’una vegada per totes, sense complexos, relativismes ni jocs de paraules absurds, es postulin o no com a independentistes. Si ho són, que ho demostrin i actuïn en conseqüència, i no es dediquin a realçar la seva faceta independentista a dos mesos de les eleccions, mentre la resta de la legislatura aproven van de bracet amb les formacions espanyoles.

És l’hora de deixar les coses clares i posar-nos a fer feina (però feina, de veritat). S’accepten idees...