Amb la manifestació de l'onze de setembre d'enguany el poble de Catalunya ha expressat amb contundència la seva voluntat d'iniciar la transició cap a la independència, voluntat que ara ha de fer seva el Govern de la Generalitat i el conjunt de les forces polítiques per fer-la efectiva. De les passes que es facin a partir d'ara en dependrà l'èxit o el fracàs del procés, i serà fonamental que siguin passes fetes des de la legitimitat -el món ens observa i no s'ha de badar en això-.

Llegim a la viquipèdia que “La legitimitat és el concepte que garanteix que una institució o persona té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats. Cada sistema té el seu propi criteri de legitimitat, mentre que en les monarquies medievals era l'herència del llinatge, en els països democràtics el vot concedeix legitimitat al guanyador de les eleccions ...”.

Val a dir que és fonamental aplicar aquest concepte en un procés que no encaixa dins del marc legal en el que vivim per a que sigui considerat com a vàlid, i ara mateix el grup parlamentari majoritari en el Parlament no disposa de legitimitat per fer efectiu el que es demanava l'onze de setembre, ja que la legitimitat de la que disposa actualment és per a tirar endavant un pacte fiscal -via fracassada i enterrada definitivament ahir-. Cauríem en un error si en aquesta legislatura es declarés la independència, es convoqués un referèndum d'independència, o s'iniciés la creació d'estructures d'Estat, ja que el Parlament no disposa de legitimitat per fer-ho -a nivell internacional no s'entendria, ja que la legitimitat no s'obté de les manifestacions sinó de les urnes, i la independència es té quan la comunitat internacional la reconeix-.

Ara cal que les forces sobiranistes del país treballin juntes per elaborar el full de ruta cap a la independència, plasmar-lo en un pacte electoral el més ampli possible, explicar-lo, i demanar el vot en unes eleccions de caràcter constituent per obtenir la legitimitat necessària per aplicar-lo. Això no es pot fer d'avui per demà, i un avançament electoral en aquest sentit em semblaria precipitat i partidista. Catalunya necessita esgotar la legislatura i crear un govern de concentració nacional per abordar aquesta qüestió.
 

S'ha encetat un procés engrescador i il·lusionant, tenim l'oportunitat de fer un Estat a la nostra mida, no la desaprofitem.

En el context d'un franquisme agonitzant Lluís Llach presenta el 7 de maig de 1.975 el seu treball “Viatge a Ítaca” -Franco morí el 20 de novembre-. Pels catalans que en aquella època van viure la repressió franquista, entre ells el propi Llach, a l'escoltar la primera estrofa del tema principal “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, 
has de pregar que el camí sigui llarg, 
ple d’aventures, ple de coneixences.” el sentit de la cançó queda clar: animar al poble català a anar més lluny en el seu viatge i en la seva lluita. Ítaca es planteja com a un objectiu llunyà, al que hi arribarem portant la idea d'Ítaca al cor, després d'un llarg camí, sense forçar la travessia; descriu com serà el camí cap a la independència.

Han passat ja 37 anys des de la presentació del treball de Llach en els que s'ha creat l'estat de les autonomies, el cafè per a tothom, 2 estatuts d'autonomia, una sentència del Tribunal Constitucional que posa de manifest que l'etapa autonomista s'ha esgotat, i un més que evident risc d'involució de l'estat autonòmic i de retallades de les llibertats nacionals. Han passat 37 anys, i Ítaca és encara lluny.

Això mateix ho plantejava Artur Mas en el 16è congrés de CDC en el que es van utilitzar les metàfores de la cançó de Llach en nombroses ocasions. Deia Mas, per exemple, que “hem travessat el desert i hem arribat a la platja”. Té raó, 37 anys després tenim una autonomia amenaçada, intervinguda, i que serveix només per administrar allò que deixa l'estat. Deia també Mas que “hem pujat a les barques i hem posat rumb cap a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge cap a Ítaca hi sigui la majoria del poble català”.

Hem d'entendre que el posicionament pres en el darrer congrés de CDC representa un gir en la clàssica ambigüitat de convergència respecte a la independència, que tot i insistir en el pacte fiscal com a principi de la sobirania fiscal (una forma de veure la independència) comencen a donar signes de que el pacte fiscal no serà possible i que només queda una via. S'insisteix també en que el camí s'ha de fer amb una majoria suficient del poble català, que a hores d'ara segons el darrer baròmetre del CEO ja existeix -i es manté estable-, ja que de l'estudi es desprèn que en un referèndum per la independència el 64,35% hi votaria a favor i el 35,64% en contra amb una participació del 75,3%, molt per sobre dels mínims exigits per la comunitat internacional en els darrers processos d'independència -entre 50% - 55% de vots favorables, i entre 50% - 60% de participació-.

Des de l'independentisme s'ha de valorar positivament el gir de CDC, però també s'ha de relativitzar la seva importància. Es tracta d'una posició presa en un congrés, i no seria la primera que després es queda en un no res -podria ser un gest destinar a satisfer a la militància-, i cal que tot això s'incorpori en una proposta electoral. També hem de considerar que podria ser una eina de pressió destinada a la consecució del pacte fiscal.

Cal també veure quin posicionament prendrà UDC en tot això, tot i que segons els seus estatuts UDC és confederal -la confederació implica que com a mínim han d'existir 2 estats independents per confederar-se-, el posicionament de Duran i Lleida mai ha estat favorable a l'estat propi -un exemple de que no tot el que es diu en els congressos o el que diuen els estatuts s'acaba fent-.

De moment l'únic que podem afirmar és que al President Mas li agrada anar en barca i que tots portem Ítaca a dins el cor; per arribar-hi cal passar a l'acció.

Per nosaltres la recepció de TV3 va ser un fet molt important, doncs per primer cop podíem veure una televisió diferent a les que hi havia fins a les hores (TVE1 i TVE2), i el més important, en la nostra llengua pròpia. En aquella època es produïen situacions curioses, com per exemple el fet que la gent de Maó (on no es veia TV3) anava a "sa caseta" entre setmana per veure els partits del Barça.

La recepció de TV3 a les illes va ser determinant per la difusió i normalització de la llengua en una època en que tot just es començava a desplegar la llei de política lingüística de les illes (LLEI 3/1986, DE 29 D'ABRIL, DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA A LES ILLES BALEARS), en un moment en que la llengua, fora de l'àmbit familiar estava ferida de mort. Des de l'any 1985 fins al 2005 -quan comença a emetre IB3-, TV3 va ser la única televisió en català que es podia veure a les illes. Gràcies a TV3 i a tots aquells que van finançar els projectes per instal·lar els repetidors -al marge de les institucions-, es van guanyar 20 anys de normalització lingüística a les illes.

A les illes s'ha salvat la situació, almenys en l'aspecte audiovisual català, ja que hi ha hagut voluntat política de fer-ho -sobretot en els moments en que no ha governat el PP-. Les institucions s'han involucrat, i amb l'arribada del TDT s'han obtingut els múltiplex necessaris per continuar amb les emissions -després d'un període d'apagada d'alguns canals-. També, i gràcies a la derrota del PP a les illes, IB3 s'ha convertit en una televisió feta íntegrament en català.

En el cas del País Valencià l'associació cívica Acció Cultural del País Valencià s'ha encarregat de fer arribar el senyal de TV3 als valencians des de 1985, i com en el cas de les illes això ha permès normalitzar la llengua en un territori tant hostil contra la llengua i cultura catalanes. Malgrat tot, i en contra de la voluntat de la societat civil, el PP valencià aconseguí interrompre, després d'anys d'intentar-ho, les emissions de TV3 al País Valencià el passat 17 de Febrer de 2011, després de 3 multes per valor de més de 700.000 € imposades pel govern del Sr. Camps a Acció Cultural del País Valencià.

Un cop més el PP ha aconseguit el que buscava, fer callar a les minories que parlen i pensen de forma diferent. Al País Valencià se li ha negat, després de 26 anys, una televisió en la llengua pròpia del país; i en uns moments en que sense masses complexitats tècniques podem veure televisions fetes a l'altra punta del món. En aquests moment al País Valencià tan sols els hi queda la Televisió Valenciana, que segons un informe de CCOO publicat l'any 2010 indicava que el 58% de les seves emissions eren en llengua castellana.

Diu el Sr. Camps, que la situació és causada per culpa del govern de l'Estat que encara no ha concedit un nou múltiplex pel País Valencià. Sorprèn, doncs no hi ha hagut problema en concedir-li a les Illes Balears, i més ara quan es reivindica “la harmonización entre comunidades”.