https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/ Wed, 30 Jun 2010 05:00:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3906/diguem-no https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3906/diguem-no Wed, 30 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3906/diguem-no
Però en un moment o altre s’haurà de tornar a valorar la frivolitat amb què es despatxen alguns problemes històrics de l’Estat Espanyol, com ara l’endèmica dependència del sector públic d’algunes comunitats autònomes i el que això comporta d’ofec per una economia productiva com la catalana, sobretot en temps de crisi.

Però de cop i volta, tot i que una mica a contrapèl, arriba la sentència en contra de l’Estatut. Una sentència que ha fet que molts dels problemes comentats al principi hagin passat momentàniament a un segon pla. I és sobre això del que és obligat opinar avui, de la sentència, tal com ho han fet molts companys opinadors del directe!cat. Personalment, em limitaré a fer algunes reflexions apressades sobre el tema, que em sembla que poden contribuir a entendre la situació present i ajudar a encarar el futur.

La primera, la sentència no podia esperar més, atesa l’erosió i el descrèdit creixent del Tribunal Constitucional, que probablement no hauria pogut superar l’estiu. En tot cas, la mobilització institucional i cívica dels darrers mesos (editorial conjunta dels mitjans catalans, nova  impugnació dels membres del tribunal constitucional, recursos d’empara, articles de fons, etc.), començava a fer forat entre els mitjans i l’opinió estatal més sensible a la causa catalana. Ho reitero, no crec que el Tribunal Constitucional hagués pogut dictar sentència passat l’estiu, atesa la seva caiguda en picat.

La segona, la sentència arriba en moment i una època de l’any que no són gratuïts i en què es produeixen un conjunt de circumstàncies externes que ajuden a posar sordina a la seva repercussió, tant en termes de ressò mediàtic com de capacitat de mobilització ciutadana. En aquest sentit, les noticies constants sobre els obligats ajustos econòmics derivats de la crisi posen sordina a la sentència. Però també n’hi posen molta més de sordina el campionat mundial de futbol i, evidentment, els possibles èxits de la selecció espanyola. No em puc ni imaginar la cantarella que caldria suportar en el cas que la “roja” acabés fent un bon paper.

Finalment, resulta evident que l’entrada de l’estiu és un moment particularment favorable per dictar una sentència com aquesta. L’estiu es desmobilitzador, ja ho advertia el gran poeta grec Hesiode, tres mil enrere. L’estiu és el temps en què tot es dilueix, el moment de l’any en què tot es relaxa i els homes i les dones esdevenen més febles i deliqüescents. No és casualitat que la sentència en contra de l’Estatut arribi
tot just quan comença l’estiu, quan s’entra en la calma estival i el ritme de la política s’alenteix fins que no arribi la “reéntrée” del setembre.

I què cal dir sobre la sentència mateixa? Doncs no! Cal dir no! Un no ras i curt, com la cançó d’en Raimon. I preparar-se per la mobilització. Preparar-se, sobretot, per donar una resposta unitària. És molt probable que cada partit tingui un punt de vista diferent sobre el problema i la forma de donar-hi resposta, però ja hi haurà temps de fixar respostes i posicions partidàries. Ara és el moment de donar una resposta immediata, ràpida, unitària i contundent, i també per començar a preparar un 11 de setembre sense precedents.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3860/madrid-port-de-mar https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3860/madrid-port-de-mar Wed, 23 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3860/madrid-port-de-mar
L’objectiu d’aquesta operació impulsada pel segon govern d’Aznar era –i és encara– ben explícit: modificar la geografia i la història de la circulació ibèrica en benefici del centre. I en l’assoliment d’aquest objectiu no s’hi va escatimar res, malgrat que comportava abandonar un dels eixos de circulació més antics i transitat d’Europa (la mítica Via Augusta, herència d’un llegendari Camí d’Hèrcules molt més antic) i substituir-lo per un itinerari inèdit que passa en bona part per territoris despoblats i que obliga a construir un faraònic túnel de 40 km de llarg sota els Pirineus Centrals. El nou itinerari continental arrenca de Cadis-Algesires, i té Sevilla, Madrid i Saragossa com a nodes principals. Madrid, el nucli central i més ben posicionat de l‘eix, reforçaria doblement la seva centralitat mitjançant connexions addicionals per autovia i TGV amb València i Lisboa. A l’extrem contrari hi hauria Barcelona i Catalunya, que quedarien acantonades i ofegades en el finis-terrae oriental de la Península Ibèrica. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre la manca de programació d’una línia de TGV entre Barcelona i València.

El resultat de l’operació, pel que fa a canvis estructurals en el model de desenvolupament territorial peninsular hauria estat —i en bon part ja ha estat— espectacular, amb la consolidació de Madrid com el centre de decisió més poderós del sud d’Europa, en detriment de Barcelona i Lisboa, les úniques ciutats que en algun moment li haurien pogut plantar cara. Dies enrere el Ministre de Foment espanyol anunciava a Saragossa, en una reunió sobre els grans eixos i les infraestructures de transport europees, que la Unió Europea reconsiderava la decisió del 2003 i declarava altra vegada prioritari l’eix mediterrani ibèric en detriment del continental.

Cal saludar aquesta decisió, que representa un cert retorn a la lògica i a la coherència geogràfiques, que probablement és un resultat de circumstàncies ben diverses. Una d’elles deu ser segurament la crisi econòmica que fa inviables des del punt de vista econòmic obres faraòniques com el túnel ferroviari del Pirineu Central. No tindria massa sentit, d’altra banda, fer aquest túnel gratuït mentre el de la Jonquera és de peatge. Un altra factor radica segurament en l’escàs interès de França per obrir grans eixos a través de Pirineu central, muralla administrativa contra la qual s’han estavellat fins ara els interessos saragossans i madrilenys.

Sigui com sigui, crec que la política recentralitzadora dels governs del PP ja ha donat els seu fruits, en bona part també com a conseqüència del seu manteniment, ni que fos soto vocce, per part dels governs posteriors. Només fa quatre dies que l’eix mediterrani va tornar a ser prioritari. Mentrestant, Madrid ja ha consolidat la seva centralitat per terra mar i aire. Per terra a través de la poderosa xarxa d’autovies gratuïtes i ferrocarrils d’alta velocitat que connecten la capital amb tota la perifèria peninsular, inclòs Portugal. Per mar, a través de connexions directes i ràpides amb els ports d’Algesires i València, que canalitzen bona part del flux de contenidors en competència amb Barcelona. Per aire, a través de la canalització dels vols transoceànics i transcontinentals a través de Barajas, en detriment també de Barcelona i en menor mesura de Lisboa. Tot això converteix Madrid en el “port sec” i el centre logístic més important de la Península Ibèrica. Caldran moltes inversions i molt de temps per equilibrar aquest estat de coses i retornar el protagonisme a l’eix mediterrani.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3817/barcelona-capital-de-catalunya https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3817/barcelona-capital-de-catalunya Wed, 16 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3817/barcelona-capital-de-catalunya
Es pot dir quelcom semblant de la programació de la temporada del Grec 2010, inaugurada aquests dies, que programa 65 espectacles entre els quals cal buscar amb lupa els que podrien ser considerats de tradició netament catalana, tret de casos puntuals com algunes actuacions musicals (Joan Manuel Serrat i Gerard Quintana, per exemple). Em preguntava en aquell primer article ¿perquè costa tant de trobar en l’amplíssim univers cultural barceloní referències inequívoques a la capitalitat de Catalunya?

La resposta me la donava en part l’article que Ferran Mascarell va publicar a la Vanguardia el passat 10 de juny amb el títol de “Barcelona en positivo”, el qual ha estat àmpliament divulgat i comentat, atesa la seva profunditat i transcendència. L’article de l’exregidor de Barcelona i exconseller de Cultura, considerat uns dels factòtums del pensament cultural socialista, té substància i posa sobre la taula nombrosos elements de reflexió de cara al futur, però em sembla que conté alguns paranys que passo a comentar.

Mascarell se centra primer en diagnosticar el desànim de la ciutat, la sensació d’esgotament col·lectiu i en la necessitat de buscar un revulsiu que doni un tomb a una situació de pessimisme generalitzat. Fins aquí d’acord, però entra de puntetes en les causes d’aquests fracàs que radiquen probablement en el predomini d’una concepció elitista de la política i de la cultura barcelonines. Una concepció autista que s’expressa en el plantejament del Fòrum, els jocs olímpics d’hivern i la reforma de la Diagonal. No serà que aquest desànim i manca de lideratge prové també de trenta anys llargs d’una política feta d’esquena a la resta del país? On l’ha d’exercir primer Barcelona el lideratge? A Catalunya o bé a Saragossa, València, Tolosa de Llenguadoc, Montpeller o Lió?

Més endavant, l’exregidor s’atreveix a proporcionar algunes receptes per sortir de la situació, totes elles raonables: compartir una noció comuna de futur col·lectiu, apostar per la transformació de la base productiva i per la formació, la creativitat i la innovació. L’objectiu ha de ser no estancar-se en el conformisme i evitar que els catalans deixin de percebre el lideratge polític, econòmic, cultural i simbòlic de la seva capital. Aquesta és l’única referència en tot l’article de Barcelona com a capital de Catalunya. I encara per dir que són els demés els que han de percebre el lideratge de la capital. I aquí radica, tal com he dit abans, uns dels problemes de Barcelona, o si més de les élites intel·lectuals que han orientat la política de la ciutat i la seva projecció cultural més enllà de la serra de Collserola: l’oblit de Catalunya, la dimissió de la ciutat com a capital del país.

La segona recepta que proporciona Mascarell radica en la recuperació del lideratge metropolità que Barcelona hauria deixat d’exercir. “Barcelona serà metropolitana o no serà”, s’atreveix a dir Mascarell parafrasejant la coneguda màxima del bisbe Torres i Bages. Per enèsima vegada ens trobem davant d’una interpretació del país en clau estrictament metropolitana. Una interpretació que veu Catalunya en forma de cercles concèntrics que graviten exclusivament a l’entorn de Barcelona. Una visió que dóna per suposat, malgrat que no ho pretengui, que no hi ha vida urbana ni cultural que valgui la pena més enllà de la serra de Collserola. I això a més de no ser cert acaba anant en contra de la pròpia imatge de Barcelona entre els catalans. I acabo parafrasejant també a Torres i Bages: Barcelona serà catalana o no serà!

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3774/infraestructures-lleidatanes https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3774/infraestructures-lleidatanes Wed, 09 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3774/infraestructures-lleidatanes
Independentment d’aquestes obres, dies enrere s’inaugurava el futurista edifici de la Llotja, que dota la capital de la Terra Ferma d’un equipament de primer nivell que li permet apostar pels congressos i el turisme, tal com correspon a una ciutat de la talla de Lleida. I així successivament fins arribar a les obres que s’impulsen a la resta del territori lleidatà, com el canal Segarra-Garrigues que, malgrat tot, va avançant i va fent justícia als milers de pagesos i regants expectants. El cas és que des del punt de vista de la dotació infraestructural no hi ha comparació possible entre la Lleida actual i la de quinze o vint anys enrere, fet que obre nombroses perspectives de futur per a la societat lleidatana.

La reflexió anterior em permet dir que el progrés de Lleida i el de les seves comarques ha anat sempre lligat a la millora de les seves infraestructures (carreteres, ferrocarrils, canals, obres hidràuliques, embassaments), i que aquesta vinculació és més perceptible aquí que en altres llocs del país. És per això que no em puc estar de comentar dues efemèrides pròximes que no haurien de passar per alt. Em refereixo a la inauguració de la línia fèrria de Barcelona a Lleida, l’any 1860 (ara fa exactament 150 anys), passant per Sabadell, Terrassa i Manresa, avui vergonyosament deixada de la mà de Deu. I a la inauguració una mica més tardana però gairebé coetània del Canal d’Urgell (1862), obra que incorporava les planes urgellenques al procés de modernització general registrat per Catalunya en aquells anys.

Parlem d’unes obres realment titàniques per l’època, que van requerir d’inversions quantioses i de l’esforç de milers d’obrers, que molt sovint treballaven en condicions precàries com en el cas del túnel de Montclar, una de les obres mes complexes del canal d’Urgell. Tan la línia fèrria com el canal d’Urgell s’emmarquen en la primera revolució industrial del país, la del vapor i el ferrocarril, essent impulsades entre altres personalitats de l’època, per Manuel Girona (1818-1905) a través del Banc de Barcelona. O sigui, parlem d’unes obres que s’emmarquen plenament en el procés d’industrialització i modernització de la Catalunya del segle XIX.

D’aquell procés se’n poden treure algunes lliçons perfectament vàlides pel moment present. La primera: que les dues obres van tirar endavant gràcies a l’impuls de la societat civil i sense comptar pràcticament amb cap ajut estatal, tal com ha passat amb tantes obres d’infraestructura de Catalunya. I la segona, que sense aquestes dues obres, Lleida difícilment s’hauria pogut convertir en el centre d’una de les regions agràries més dinàmiques d’Europa. No em puc imaginar com serien avui les planes urgellenques sense els regadius del Canal d’Urgell. I acabo: el tren de Barcelona a Lleida i el Canal d’Urgell, són dues efemèrides que en cap cas no haurien de passar per alt.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3726/una-questio-de-prioritats https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3726/una-questio-de-prioritats Wed, 02 Jun 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3726/una-questio-de-prioritats
Fora del cas anterior, però, les males noticies se succeeixen l’una darrera l’altra. No cal fer massa comentaris a l’atac de dilluns al matí als vaixells que transportaven ajut humanitari a la franja de Gaza, fet que acumula més tensió encara a les difícils relacions entre la Unió Europea i Israel. I, evidentment, continua el degoteig de notícies sobre l’agreujament de la crisi econòmica a casa nostra i arreu del món. Una crisi que cada dia que passa sembla més profunda i difícil de superar, fet que obliga a augmentar la quantia de les retallades pressupostàries que es proposen des de totes les instàncies. Un procés que sembla que no té aturador, que enfosqueix les perspectives de futur i que no haurien d’acabar pagant els de sempre. Comença a ser una evidència que les generacions més joves poden tenir pitjors condicions de qualitat de vida que les generacions precedents. Un desastre.

De tot plegat se’n poden treure moltes lliçons. La primera és que sembla mentida com han canviat les coses en tan poc temps. I ho han fet a un ritme tan vertiginós que resulta difícil fer memòria i recordar que només tres o quatre anys enrere això semblava xauxa. Corrien temps en què tot anava a doll: la major part de comunitats autònomes abaixava impostos mentre prometia llits individuals als hospitals públics, receptes gratuïtes i moltes altres prebendes que semblava que sortien del no res. Mentrestant, el Govern central presumia de superàvits, repartia xecs nadó, regalava els famosos 400 € i anunciava la llei de la dependència. A Catalunya, mentrestant, gravaven els carburants amb el cèntim sanitari en un exercici de responsabilitat que fins ara ningú ens ha agraït, sinó més aviat al contrari.

Molt més arriscades eren encara les propostes estatals en matèria d’infraestructures, que gairebé sempre s’enduen la part del lleó de les inversions i els pressupostos públics. No hi ha dubte que ha estat desproporcionada la construcció d’autovies gratuïtes en itineraris que no tenien un volum mínim de transit que justifiques la inversió, I que ha estat molt més desproporcionada encara en termes de cost-benefici la promesa de fer arribar l’AVE a totes les capitals de província peninsulars. Corrien temps en què el Govern del PP presidit pel Sr Aznar, considerava força més important recentralitzar l’Estat amb operacions d’aquesta mena que reforçar i consolidar el corredor ferroviari mediterrani per a viatgers i mercaderies, un del eixos de desenvolupament més importants de la península Ibèrica i el sud d’Europa. Poca gent va advertir en aquell moment que només la conservació i el manteniment ordinari de les vies de l’AVE pujava més de 100.000 € per km i any, fet que convertia en insostenibles econòmicament i pràcticament inviables les línies que no cobrien un volum mínim de població i de trànsit. Davant de tot plegat, hi ha moltes preguntes a fer: Qui pagarà el gasto? Quines obres es deixarem de fer? En quins sectors es prioritzarà la inversió?

En resum, vivim un temps de vaques magres i en aquest context cal esperar que la inversió pública prioritzi la relació cost –benefici i que els interessos recentralitzadors de l’Estat no passin per davant de la inversió realment productiva.




]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3673/on-pagaran-la-crisi https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3673/on-pagaran-la-crisi Wed, 26 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3673/on-pagaran-la-crisi
La situació econòmica és greu. Força més greu del que es preveia fins fa poc. I força més greu del que creien i donaven a entendre diversos mitjans de comunicació estatal, més preocupats per empènyer la promulgació d’una sentència humiliant contra l’Estatut o per desallotjar l’actual estadant de la Moncloa que per mirar de resoldre la crisi econòmica. El cas és que s’ha trigat molt de temps a reaccionar. Massa temps, potser, entre altres coses perquè els canvis sobtats associats a accidents o desgràcies solen comportar pèrdues d’estatus i de nivell que no s’assumeixen fàcilment. Costa molt d’acceptar-los. Habitualment et deixen sotmès en un estat de perplexitat del qual convé sortir-ne com més aviat millor. I això només és possible fer-ho si és compta amb l’ajut extern, que és justament el que ha passat amb les trucades dels líders més destacats del món a la Moncloa. Han estat els de fora els que han obligat a reaccionar a un govern perplex i paralitzat. I ho han fet perquè al tauler s’hi jugava quelcom més que la bona salut de l’economia espanyola. S’hi jugava —i s’hi juga i ens hi juguem encara— la credibilitat d’Europa i de la seva moneda.

El cas és que de tot arreu han arribat recomanacions sobre les tisorades —o les autèntiques destralades— que cal donar al nostre incipient estat del benestar per mirar de remuntar la situació. Les tisorades proposades des de Madrid —i Barcelona— són ben conegudes: retallada de sou als funcionaris, solució populista d’emergència que ha esdevingut un lloc comú; congelació de les pensions, la decisió més impopular de totes, acompanyades d’altres mesures de menys ressò mediàtic però molt substantives, com restringir l’endeutament dels ens locals. Queda pendent per a més endavant l’adopció de mesures més dràstiques contra els més 'poderosos' com ara incrementar els impostos sobre els beneficis del capital i la contribució de les rendes més elevades. O sigui, el famós “impost dels rics” que no s’acaba de concretar, entre altres coses perquè és molt probable que l’acabin pagant només els salaris situats a la gamma mitjana-alta de l’escala salarial, que ara per és on l’Estat recapta la part més substantiva i sucosa de l’IRPF.

En qualsevol cas i per acabar: la situació es tan greu que crec que les retallades només acaben de començar. És probable que d’ara endavant s’hagin de prendre mesures dràstiques en molts terrenys, la qual cosa obliga a fer-se moltes preguntes. Avui només en faré algunes de caire territorial i deixo per a més endavant parlar d’aspectes concrets, com les infraestructures i els equipaments. Què passarà amb el dèficit fiscal i el nou finançament de Catalunya tan difícilment assolit? Les retallades seran indiscriminades des del punt de vista territorial o bé es tindran en compte criteris objectius? O sigui, despesa pública per habitant en educació o sanitat, despesa en obra pública o ràtio de funcionaris per persona ocupada entre altres aspectes. En qualsevol cas, Catalunya no hauria de tornar a pagar els plats trencats.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3643/mes-enlla-de-la-diagonal https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3643/mes-enlla-de-la-diagonal Wed, 19 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3643/mes-enlla-de-la-diagonal directe!cat. És el cas, per exemple, de l’excel·lent article que ahir mateix escrivia Gemma Calvet sobre aquest mateix problema, el contingut del qual subscric plenament. No obstant això, i més enllà del fiasco de la consulta, la qüestió de la Diagonal suscita innombrables reflexions sobre la pròpia Barcelona, sobre l’esgotament d’un model de ciutat i sobre el paper que la ciutat ha de jugar com a capital del país.

Comencem pel primer d’aquests aspectes. Examinada la qüestió des d’una perspectiva de país, més enllà de la Diagonal, no hi ha dubte que si Catalunya té un buc insígnia o una icona que li permet o que ens permet als catalans projectar-nos internacionalment, aquesta és sense cap mena de dubte la ciutat de Barcelona. Això sol ja ens hauria d’haver tret de sobre l’absurda i interessada polèmica que històricament —la cosa ve de lluny— ha associat Barcelona amb modernitat i Catalunya amb pairalisme i ruralitat que tants rius de tinta ha fet vessar. Aquesta contraposició és falsa. Ni una cosa ni l’altra: “Barcelona ha projectat Catalunya al món i ens ha tret als catalans de la mediocritat” afirmen que va dir un dia el mateix Prat de la Riba, quan era President de la Mancomunitat de Catalunya en ser preguntat sobre aquesta polèmica. I és això el que hi ha en joc quan es tracta de quelcom que afecta a Barcelona: el prestigi del buc insígnia del país i, per extensió, el prestigi de Catalunya. Barcelona i Catalunya són una mateixa cosa i per això com a catalans no ens podem permetre el luxe de cometre fiascos com el de la Diagonal.

El resultat d’aquesta història és probable que reflecteixi també la fallida d’una determinada manera de veure i entendre la ciutat que ha estat hegemònica des de la transició política. O sigui, ens trobem segurament davant l’esgotament d’un model. Un model que havia estat exitós en camps molts diversos, sobretot en l’urbanisme, però que en els darrers anys ha anat acumulant més d’un fracàs mal dissimulat i molts símptomes d’esgotament. Entre els èxits hi ha, sens dubte i es de justícia reconèixer-ho, la recuperació d’un front marítim absolutament degradat del qual avui en pot gaudir tota la ciutadania. També cal comptar-hi la rehabilitació de tants i tants barris de la ciutat que durant els anys setanta semblava que només esperaven la demolició i que avui estan dotats d’equipaments de tota mena. En això, Barcelona ha superat i supera encara un bon nombre de ciutats europees, sobretot franceses i italianes, que a data d’avui són força menys habitables i molt més problemàtiques que la capital catalana. El reguitzell d’iniciatives més o menys fallides comença amb el Fòrum i acaba amb la qüestió de la Diagonal, per no citar d’altres exemples d’operacions improvisades d’última hora. I això és el que han percebut molts ciutadans a l’hora de decidir-se a anar votar la qüestió de la Diagonal: l’esgotament d’un model.

De tot plegat se’n poden treure moltes lliçons. La principal és que la ciutadania de Barcelona ha demostrat que té un nivell molt alt de maduresa i que és molt difícil fer-li passat gat per llebre. La segona és que a una ciutat que arrossega una història tan llarga com Barcelona, no li escau el despotisme il·lustrat. O sigui, voler imposar-li uns determinats punts de vista des de posicions displicents o de pretesa superioritat intel·lectual o moral com en el cas que ens ocupa. Finalment, hi ha una última qüestió que voldria deixar sobre la taula: l’oportunitat que el fiasco de la Diagonal ofereix per tornar a repensar Barcelona en clau de capital de Catalunya. Estic convençut que una de les claus dels fracassos recents radica en el fet que una part important de la classe política i de la intel·lectualitat barcelonina considera Catalunya com a una rèmora. I això es reflecteix tant en els articles de fons de les revistes culturals especialitzades com en les publicacions ordinàries o la temàtica de moltes exposicions en què Catalunya hi és completament absent. Lamentable. Per acabar, en la relació Catalunya Barcelona cal mirar-se sempre les coses des de la perspectiva de la simbiosi. O sigui Catalunya necessita Barcelona per sobresortir de la mateixa manera que Barcelona necessita Catalunya. I això ho broden a Can Barça on tot acaba amb un “Visca el Barça!” i un “Visca Catalunya!”. Ja va essent hora d’aprendre’n.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3593/hidalguia-versus-menestralia https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3593/hidalguia-versus-menestralia Wed, 12 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3593/hidalguia-versus-menestralia
A una banda de l’escena hi ha la fotografia a de la Maestranza de Sevilla, l’aristocràtica plaça de braus on els tres ponents del Tribunal Constitucional sembla que dirimien les seves petites diferències en relació amb la nova sentència de l’Estatut. Unes diferencies doctrinals situades en un pla absolutament allunyat i desconnectat dels problemes reals de la vida quotidiana de la gent. Si se’m permet el símil, la foto de la Maestranza reflecteix perfectament l’Espanya 'hidalga' i quixotesca, en la qual ha estat sempre més important la forma que el fons. L’Espanya que tan bé retrata el Quixot en la qual les qüestions d’honor passen sempre a un primer pla en detriment dels problemes reals com ara treballar i guanyar-se la vida. En aquest cas, sembla que la qüestió d’honor a dirimir radica en si els catalans podem ser considerats o no una nació. I això és el que ens ha mantingut aturats durant anys en una mena d’atzucac del qual sembla impossible poder sortir-ne.

A l’altra banda de l’escena hi ha el Parlament, el Govern i el poble de Catalunya, que ja s’han pronunciat legítimament sobre l’Estatut, de manera que si la primacia és i ha de ser de la política, no té cap sentit enfarfegar-se posteriorment en una discussió erudita i doctrinal sobre la noció d’Espanya o sobre si existeix o no existeix una nació catalana. En una qüestió d’honor. El cas és que el Parlament de Catalunya ha anat desplegant durant aquests tres anys llargs diverses lleis derivades de l’Estatut, sense que això hagi representat cap problema greu o bé que no es pugui resoldre a través dels canals habituals de la política. O sigui, que el més útil per a tothom hauria estat girar full d’una vegada i dedicar-se a resoldre els gravíssims problemes derivats de la crisi econòmica global.

'Hidalguía' versus menestralia. A un cantó l’Espanya hidalga i aristocràtica que considerava indigne el treball manual i que, per contra, tenia en gran estima la dedicació a la milícia, a l’església i a l’administració de l’imperi. L’Espanya que tan admirava als militars, clergues i funcionaris reials, des del jutge i el corregidor fins l’escrivent més humil, com menyspreava el treball manual. Fins i tot el rei Carles III va haver de dictar una pragmàtica que sentenciava que l’exercici d’un ofici manual s’havia de considerar un treball noble. A l’altra banda, la idiosincràsia catalana que sempre ha tingut en la més alta consideració i estima al menestral a la persona d’ofici i anar al gra.

I ara que s’acosta Sant Isidre (San Isidro Labrador), acabo amb una petita anècdota que ve a ser un compendi de tot el que he dit. Com molt bé saben els pagesos catalans, l’església va imposar a Sant Isidre com a patró dels pagesos en una data molt tardana, en substitució del patró tradicional i històric dels pagesos catalans que era Sant Galderic. L’imaginari popular ha representat de manera molt diferent a un sant i l’altre, i per comprovar-ho només cal fer una petita cerca a Internet. Mentre el sant madrileny és representat sempre vestit de festa i agenollat pregant mentre uns àngels li llauren el camp, el patró català, Sant Galderic, sempre es representa sembrant. O sigui, mentre un sant prega vestit de festa l’altre treballa sense parar. Tot un compendi del que passa amb l’Estatut i amb tantes altres coses.







]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3556/llicons-sobiranistes https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3556/llicons-sobiranistes Wed, 05 May 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3556/llicons-sobiranistes
Una de les primeres coses que voldria destacar, en la línia de molts opinadors que ja han dit la seva sobre la qüestió, és la significació profunda o de fons d’aquesta gran mobilització ciutadana i cívica. No és fàcil mobilitzar a prop de mig milió de persones per participar en una consulta que sobre el paper no tenia cap valor legal, tal com s’han encarregat de dir i de repetir molts mitjans de comunicació audiovisual i escrita, tan des de les posicions més hostils al sobiranisme com des de les posicions més neutres.

Ningú es creu a hores d’ara que un índex de participació situat al voltant d’un vint per cent del cens electoral sigui sinònim de fracàs. Insistir en això és voler desviar la mirada cap a l’aspecte més banal i superficial de la qüestió i preparar el terreny per als futurs resultats de les noves consultes. L’èxit de les consultes no radica en les xifres de participació, més aviat discretes per no dir baixes si es tractés d’un referèndum convencional, sinó en el gran nombre de persones que amb l’acte d’anar a votar van adoptar una postura proactiva a favor del dret a decidir. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels èxits principals dels organitzadors de la consulta: haver aconseguit mobilitzar en pro d’una causa a una part important de la ciutadania i haver-ho fet des de posicions innovadores i inequívocament democràtiques.

Hi ha, un segon aspecte que personalment considero tan o més important que el primer, que consisteix en el formidable exercici de militància ciutadana i cívica que hi hagut al darrere de cada consulta. Algú ha destacat que l’organització de les consultes sobiranistes ha mobilitzat més persones que el famosíssim voluntariat olímpic, amb tot el que aquest va representar. A hores d’ara són milers de persones anònimes les que a cada poble i a cada ciutat van participar voluntària i activament en l’organització dels mítings i els actes de propaganda i en la preparació de la cuina de les consultes pròpiament dites. Han estat milers de persones d’esplais, centres cívics i entitats culturals les que han fet possible les consultes. I això constitueix un capital humà que esdevé un actiu importantíssim de cara al futur del país, sobretot si tenim en compte que s’ha mobilitzat una part molt important del jovent de molts pobles i ciutats. Es com si s’hagués respost al crit Au jovent, via fora! que proclamava una cançó del grup Coses que es va fer famosa els anys setanta. Això representa un salt qualitatiu importantíssim de cara al futur del país.

En el terreny del catalanisme polític cada generació sol tenir els seus referents de lluita ciutadana i cívica. Per la meva generació ho foren la lluita social i política i l’antifranquisme militant amb la música de fons de la nova cançó. Per la generació actual és molt probable que la formidable mobilització que hi ha darrere el dret a decidir esdevingui tot un referent de vida. Personalment, crec que amb l’organització de les consultes s’ha assolit un nou graó en les formes de mobilització, que supera les formes convencionals que tots coneixem. Només des d’aquesta perspectiva es poden entendre algunes càrregues de fons contra les consultes com afirmar, que tenen èxit a comarques i al món rural i fracassen en el món urbà. D’això ja en parlarem quan la consulta arribi a la capital del país. El cas és que el sal qualitatiu ja està fet i que tot plegat se situa en una nova dimensió: la que és pròpia del segle XXI i dels temps actuals.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3515/la-reivindicacio-penedesenca https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3515/la-reivindicacio-penedesenca Wed, 28 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3515/la-reivindicacio-penedesenca
Passat l’Ordal la primavera es mostrava amb tot el seu esplendor. Un magnífic paisatge humà de vinyes admirablement cultivades s’emmarcava perfectament en el teló de fons de les muntanyes de la Serralada Prelitoral, presidides per la silueta de Montserrat. Des de la talaia de Subirats, l’observació del paisatge penedesenc em va fer pensar en la qüestió polèmica de la creació de la vegueria i l’àrea de planificació del Penedès, que aquests dies s’ha tornat a posar d’actualitat, al compàs de la proposta de divisió veguerial del país.

No entenc les reticències a considerar el conjunt del Penedès una àrea de planificació territorial pròpia —i una vegueria, si així ho acaba aprovant el Parlament—, independent de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des del punt de vista de la fesomia del paisatge, el Penedès mostra encara uns trets netament rurals, dominats per la geometria de les plantacions de vinya i dels fruiters de secà i per la gran diversitat de masies, caseries i veïnats que en el seu moment van construir els rabassaires. Aquest és el paisatge dominant, tot i que en determinades zones els polígons industrials i residencials ja anunciïn la proximitat de l’àrea metropolitana.

Ara bé, una gran part del paisatge rural penedesenc manté encara un gran equilibri entre els elements naturals i humans i esdevé tot un luxe poder-lo contemplar a tan pocs quilòmetres d’una àrea urbana tan densa com la de Barcelona. Només per a poder conservar i protegir aquests valors naturals i culturals dels paisatge ja valdria la pena considerar el Penedès com a una àrea de planificació pròpia. Una àrea de planificació que permetria afrontar i resoldre uns problemes d’ordenació del territori força diferents als del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.

Les principals objeccions d’alguns tècnics i experts respecte a la creació d’aquesta àrea de planificació i d’una vegueria penedesenca són de caràcter funcional, en el sentit que el territori té una forta dependència de l’àrea metropolitana de Barcelona. És evident, en aquest sentit, que moltes persones es desplacen cada dia per raó d’estudi o treball des de les comarques penedesenques a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Però d’aquest factor no se’n pot inferir directament una pertinença o adscripció metropolitanes —ni del Penedès ni de cap lloc— perquè de generalitzar-se aquesta norma arribaríem a una absurda i il·limitada expansió de la regió metropolitana, sense solució de continuïtat. El cas és que podríem acabar per contemplar tot Catalunya com a un mer apèndix metropolità, amb totes les conseqüències polítiques que es deriven d’aquest fet.

Independentment de les consideracions anteriors, hi ha, a més a més, un altre factor a considerar, que avala la creació de l’àrea de planificació territorial i la proposta de vegueria del Penedès, que és la voluntat de ser. La voluntat de ser és un factor que per a mi té molt més valor que els criteris paisatgístics i que tots els indicadors merament tècnics o funcionals que es puguin considerar. Una voluntat de ser que al Penedès s’ha expressat a través d’una amplíssima mobilització social, mitjançant mocions i pronunciaments d’ajuntaments, consells comarcals, organitzacions empresarials i tota mena d’entitats cíviques i culturals. Una mobilització que posa de relleu que el Penedès és viu i té dret a decidir. En resum, el Penedès no és un nou vingut al debat territorial, en el sentit que la reivindicació d’una vegueria penedesenca hagi sorgit com un bolet en els darrers anys, sinó que es tracta d’una reivindicació que ha sorgit cada vegada que s’ha abordat la divisió territorial del país. Cal esperar que ara sigui l’hora de reconèixer plenament la voluntat de ser del Penedès.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3459/punt-de-no-retorn https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3459/punt-de-no-retorn Wed, 21 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3459/punt-de-no-retorn
De primer van ser les promeses incomplertes que no cal tornar a repetir aquí. Desprès va venir la retallada del primer text estatutari —la ribotada o el passi pel “cepillo” que deia l’inefable Alfonso Guerra. Després vindria la campanya ultra en contra de l’Estatut que el Partit Popular va promoure a tot l’Estat, sobretot a Andalusia, amb anuncis als mitjans que ratllaven la xenofòbia i que difícilment haurien estat permesos en un país normal. I per acabar, una vegada votat l’Estatut pels Parlaments català i espanyol i aprovat en referèndum popular, vindria la denúncia al Tribunal Constitucional, encapçalada pel Partit Popular i seguida per tota mena d’instàncies afins. A partir d’aquí s’arriba a l’esperpèntica situació present, amb un tribunal Constitucional incapaç durant tres anys llargs de promulgar una sentència mínimament coherent. Una sentència de dubtosa legitimitat, atès que en democràcia la primacia ha de ser i és de la política. O sigui, dels parlaments i del poble sobirà que en aquest cas ja havien aprovat el text estatutari.

I a mode d’acompanyament de tot plegat, l’horrorós soroll de fons de la caverna mediàtica que tan aquí com allà atia constantment l’odi, la xenofòbia i els baixos instints. Massa sovint es crida al boicot dels productes catalans, sigui de manera directa o induïda, mentre en el millor dels casos es critiquen els polítics i a tothora un Barça triomfant que molesta. I tot això sempre surt gratis en una Europa que persegueix legítimament el més mínim rebrot de xenofòbia.. Poques vegades s’han fet proclames en sentit contrari i massa sovint des de posicions teòricament progressistes es critiquen les formes però mai el fons d’anticatalanisme visceral. Sembla que contra els catalans tot s’hi val des dels temps de Quevedo.

Escrivia fa poc un il·lustre articulista que en qualsevol situació humana de desacord o desecontre, la part interessada en mantenir la relació procura seduir a la part reticent o partidària de la separació. En les relacions Catalunya Espanya no hi ha res d’això a dia d’avui i pràcticament no queda res de la voluntat d’entesa que en algun moment hi va haver entre el catalanisme polític, el republicanisme i l’antifranquisme. De més enllà de l’Ebre només arriben avui les veus que atien l’odi, el menyspreu i el mal tracte. I tot plegat porta al punt de no retorn de què parlava al principi.

Durant el primer terç del segle XX, els intel·lectuals espanyols més lúcids, com Ortega i Gasset, defensaven la “conllevancia” amb el que aleshores se’n deia la “qüestió catalana”. És a dir, el reconeixement de la diferència, la tolerància i el respecte mutu. A dia d’avui ni tan sols se sent parlar de la “conllevancia” orteguiana. Em comentava fa poc una gran historiadora, que la situació present li recordava el segle XVII, amb un imperi espanyol que se sentia fort i actuava amb la més absoluta prepotència i menyspreu. Allò portaria a la revolta dels Segadors. Res podrà ser com abans, deia al principi. Res tornarà a ser com en els dies “feliços” de la transició, I dic “feliços” perquè eren dies en què moltes persones de la meva generació —aleshores ben joves— pensàvem que podíem recomençar de nou. Que el catalanisme polític podria ser entès i respectat més enllà de l’Ebre.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3412/cosmopolitisme-i-catalanitat https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3412/cosmopolitisme-i-catalanitat Wed, 14 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3412/cosmopolitisme-i-catalanitat identitat i globalització. En aquell article deia que la globalització i la uniformització generals tenien com a contrapartida la revalorització d’allò que és singular, únic i irrepetible, com ara les cultures minoritàries com la nostra. També deia que això ens oferia als catalans una oportunitat magnífica per reforçar la nostra identitat, sobretot si ens sabíem mantenir fidels a la nostra manera de ser i de fer i no quèiem en el cosmopolitisme de saló que tan criticava el periodista Miquel dels Sants Oliver. Una postura que sol consistir en renunciar al que ens propi i que condueix, inexorablement, al provincianisme més gratuït.

El lector ja em perdonarà si torno a parlar d’un tema com aquest i deixo de banda qüestions de més gruix polític com ara la probable sentència de l’Estatut o les noves convocatòries del dret a decidir. Però no em puc estar de tornar-hi , sobretot perquè massa sovint ens trobem amb programes culturals promoguts per institucions públiques i privades que renuncien o amaguen la catalanitat mentre s’embolcallen amb capes de cosmopolitisme, modernitat i multiculturalisme. No sóc partidari d’emprar la paraula auto-odi que tot sovint es fa servir per definir aquesta tendència, però en aquest camp els catalans ens hi juguem quelcom més del que ens pensem. De mala manera podrem defensar allò que ens és propi, de mala manera podrem aconseguir qualsevol objectiu col·lectiu si d’entrada amaguem la nostra identitat, una tendència força arrelada entre determinades classes il·lustrades barcelonines, que van començar desprestigiant la “cultureta” i han acabat per menysprear tot allò que soni a català.

Tot això em venia a la memòria l’altra dia mentre contemplava en una estació de metro de Barcelona els cartells promocionals de la “primavera cultural” que patrocina

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). “Ara sí que se t’han acabat les excuses per quedar-te a casa —proclama el cartell promocional de TMB—. Primavera Cultural és un agradable passeig per les arts gràfiques, la música, les arts escèniques o la literatura, que tindrà com a objectiu fomentar els valors socials i culturals de la ciutat dins el marc del transport públic i la mobilitat sostenible.”

Si deixem de banda la dubtosa sintaxi i comprensibilitat de l’eslògan “a Barcelona TMB és el que ens mou”, que encapçala la promoció de TMB i el cartell al·lusiu a la “primavera cultural” de què parlem, el primer que sorprèn agradablement del programa primaveral de la ciutat olímpica és que hi ha de tot: tallers de dansa i percussió, happenings, òpera al metro, dansa al metro, música al metro, certàmens teatrals, moda, disseny i altres esdeveniments que es relacionen, lògicament, amb el transport públic com la circulació de combois i autobusos històrics.

Tot això està molt bé, però un examen més atent d’aquesta programació em va fer adonar de l’absència d’esdeveniments vinculats amb les tradicions culturals de la primavera barcelonina i catalana. Només hi vaig trobar un inexcusable Sant Jordi, una també inexcusable i neutra commemoració de l’any Cerdà i un itinerari poètic en homenatge a Joan Brossa. Tret d’això no hi havia cap referència més a la nostra tradició cultural. Podia arribar a entendre algunes absències en funció de la dictadura del políticament correcte. És el cas de les celebracions populars vinculades amb la Setmana Santa, la Pasqua florida o granada, la festivitat del Corpus i tantes altres celebracions vinculades amb el calendari religiós, tan prolix a la primavera. El cas és que ni l’innocent “ou com balla” s’havia pogut escapolir d’aquesta dictadura? Des d’aquest mateix punt de vista religiós, no són també igualment incorrectes tantes altres festes religioses i populars, com el Rocio, de les quals qual en sentim parlar a tothora durant la primavera? No sóc partidari d’ensenyar la barretina contínuament, però entre poc i massa que deien abans. La pregunta és ¿per què en una programació cultural de la primavera barcelonina pràcticament no hi ha res que entronqui amb la nostra pròpia tradició cultural? Per què pràcticament no hi trobem res que recordi que som a la capital de Catalunya? I acabo: per cosmopolita el Barça, al qual tots li hem d’agrair que hagi arribat a ser universal sense renunciar a la seva catalanitat.
]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3384/qualitat-i-turisme https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3384/qualitat-i-turisme Wed, 07 Apr 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3384/qualitat-i-turisme S’ha parlat molt durant aquests dies de Setmana Santa dels quatre mil joves anglesos concentrats a Salou, en una mena de meeting o reunió d’universitaris que, segons diuen, combinava l’esport matiner amb la festa i la gresca nocturna. Suposo que el tema s’allargarà i donarà joc uns quants dies més, atès que una segona tanda de joves anglesos disposats a passar-ho bé ocuparà aquesta setmana el lloc que han deixat buit els turistes convencionals de Setmana Santa.

No cal dir que la major part de les opinions que s’han pogut llegir en relació amb aquesta concentració juvenil han estat negatives. Molts columnistes sostenen que això representa perpetuar un model turístic indesitjable que contribueix molt poc al foment del turisme de qualitat pel qual un país com el nostre ha d’apostar. Subscric bona part de les opinions expressades en aquest sentit, però l’episodi de Salou permet anar una mica més enllà i reflexionar sobre què volem dir quan parlem de qualitat en matèria de turisme. O sigui, tractaré d’aportar algunes reflexions sobre aquest concepte que en una bona mesura ja estan contingudes en el Pla Estratègic del Turisme a Catalunya que aplica la Generalitat.

La primera: el turisme és avui un fenomen de masses. Hi ha al món uns mil milions de persones que practiquen una forma o altra de turisme. Això vol dir que és una pràctica que s’ha democratitzat i que sortosament ja no és exclusiva de les élites i les classes acomodades, tal com ho ha estat durant pràcticament tota la història. Durant segles, i fins que no es van generalitzar les vacances pagades a mitjan segle XX, només una molt exigua minoria de la població podia gaudir del repòs, de l’oci creatiu, dels viatges de plaer, del coneixement dels millors museus i la contemplació de les grans obres d’art.

Segona: És evident que aquesta democratització és en si mateixa un fet positiu, equiparable fins i tot a una conquesta social més. En tot cas, el dret al repòs i les vacances i a disposar de temps lliure i recursos per viatjar i gaudir de la cultura o la natura no es cap cosa nova sinó que ja el propugnaven els primers sindicats obrers del segle XIX i el principi del XX. Només cal llegir al geògraf Elisée Reclus i a Kropotkin –per no parlar de Pau Vila— per adonar-se’n. Això a Catalunya va arribar a la seva màxima expressió en el projecte de la “Ciutat de repòs i de vacances” que els arquitectes del GATPAC volien construir al delta del Llobregat en temps de la Generalitat republicana. Vistes les coses des d’aquesta perspectiva, el turisme s’ha d’entendre com una conquesta social més i, sobretot, com a una activitat noble, que enriqueix la persona i esdevé un element de civilitat.

Tercera: No hi ha dubte que la universalització del turisme afegida a l’eclosió del “low cost” té efectes indesitjables, com ara la qüestiò recurrent del “tot inclòs” i l’existència d’ofertes basades exclusivament en la trangressió i el “tot és permès”. Però el control de les males pràctiques i de les actituds molestes o incíviques és més un problema de legislació, d’ordenances i d’ordre públic que no pas un problema intrínsec del turisme. En tot cas, la democratització del turisme no es pot associar ni s’hauria d’associar amb la baixa qualitat, de la mateixa manera que la universalització de l’automòbil i la motorització general no s’associen a una baixa qualitat dels cotxes i els vehicles actuals, ans al contrari, l’utilitari d’avui té unes prestacions infinitament superiors al model més luxós de cinquanta anys enrere. I si se’m permet continuar amb aquest símil, l’hotel estàndard d’avui té probablement més comoditats que l’hotel més “glamurós” dels anys cinquanta.

Quarta i última: Qualsevol reflexió sobre el futur del turisme a casa nostra ha de precisar i definir molt bé el concepte de “qualitat”. Pel que he pogut constatar crec que hi ha una certa tendència a confondre “qualitat” amb luxe i exclusivitat, o almenys això es desprèn de molts articles d’opinió. I el luxe representa només un segment ínfim del gran mercat turístic que avui per avui s’adreça majoritàriament a les classes mitjanes urbanes de tot el món, des del treballador qualificat fins el funcionari, el mestre i el professional.

Catalunya té avui una indústria turística potentíssima la pervivència de la qual exigeix tenir una oferta basada en el luxe i l’exclusivitat, tal com passa amb la gastronomia, però bo i tenint present que aquests productes representen només una petita part del volum total del negoci turístic. Segons les previsions dels organismes internacionals més solvents és en el camp de les indústries de l’oci, el lleure i la cultura –i entre elles el turisme— on cal buscar els sectors econòmics de futur. La gran aposta consisteix en ser competitius i oferir estàndards fiables de qualitat en el gran mercat de les classes mitjanes urbanes. És aquí on la indústria turística pot desplegar tot el seu potencial.


]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3352/identitat-i-globalitzacio https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3352/identitat-i-globalitzacio Wed, 31 Mar 2010 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3352/identitat-i-globalitzacio
Sobre aquest problema hi ha un mínim de dues visions: una d’elles sosté que la globalització porta cap a la uniformització galopant de la cultura i les formes de vida arreu de món i que aquest procés és irreversible. L’altra visió parteix de la base que la globalització té com a contrapartida la revalorització d’allò que és únic, singular i distint com ara els països i les cultures minoritàries com la nostra. Mai com ara s’havia valorat tant allò que és únic i irrepetible. Mai com ara les cultures minoritàries havien tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer.

La globalització ho uniformitza tot, sostenen els pessimistes. Això vol dir que d’aquí a poc temps —dos o tres decennis, tirant llarg—, només sobreviuran unes poques llengües de cultura, com l’anglès, el francès, el xinès mandarí i àdhuc l’espanyol, mentre la resta quedarà circumscrita a la vida local i familiar i acabarà per extingir-se, tal com ha passat amb centenars de cultures arreu del món i amb llengües com el gaèlic. Els partidaris d’aquest punt de vista sostenen també que acabarem per viure en un món totalment uniformitzat. Un món de “no llocs” clònics, estesos d’una punta a l’altra del planeta. És el cas dels aeroports, de les marques i franquícies comercials, dels establiments de les multinacionals de menjar ràpid i dels grans centres comercials urbans, que s’han convertit en llocs d’oci segur pels adolescents de mig món. Caminem cap a un món de “no llocs” despersonalitzats —diuen— en què fins i tot no es podrà distingir la ciutat del camp.

Enfront d’aquesta tendència a la uniformització, molts teòrics sostenen la visió contrària. És a dir, mai com ara s’havia assistit a un renaixement i a una revalorització dels particularismes i de les cultures i les identitats locals i això es reflecteix en tot, des de l’arquitectura fins a la revifalla de les festes i les celebracions populars.

Davant d’aquesta disjuntiva, tothom s’ha formulat i es formula moltes preguntes en relació amb el futur de Catalunya: ¿cap a quin cantó de la balança caurà la cultura catalana, sobretot si mirem una mica més enllà i l’entenem no només com una llengua o una literatura, sinó que la veiem com una cosmovisió, un estil de vida, un marc de convivència i una forma de relacionar-nos amb el món?

Podrà una cultura com la nostra resistir el triple embat de la uniformització creixent a escala mundial, de la presència abassegadora —però alhora enriquidora— d’una cultura tan potent com la castellana i l’efecte d’una immigració sense precedents? Què cal fer per evitar ser engolits per la uniformització creixent? Què cal fer per sortir enfortits com a col·lectivitat d’un procés de canvi tant accelerat com el del moment present?

És evident que no hi ha respostes fàcils. Una de les primeres condicions de supervivència d’un poble com el nostre és tenir poder polític i capacitat de decisió. O sigui, dret a decidir. Però em sembla que això no és suficient en un món com l’actual i en país com el nostre en què el primer que cal fer és un exercici d‘autoafirmació. O sigui, no renunciar d’entrada a ser el que som ni a la nostra manera de fer, en benefici d’un cosmopolitisme de saló que ha enlluernat a molts intel·lectuals i que massa sovint ens ha portat a amagar —i a vegades a rebutjar— els nostres senyals d’identitat. Ho va escriure el gran periodista Miquel dels Sants Oliver quan el catalanisme polític prenia embranzida, ara fa cent anys: “No tractem de modificar radicalment les nostres habituds (...) Interessa als pobles com als individus ésser ells mateixos, i sense deixar d’ésser, créixer i perfeccionar-se.” És en temps de crisi i de canvi quan són més necessaris que mai els punts de referència.

]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3324/centralisme-recalcitrant https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3324/centralisme-recalcitrant Wed, 24 Mar 2010 05:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-font/blog/3324/centralisme-recalcitrant
No hi ha manera de canviar aquesta visió centralista, independentment del pas del temps, de la situació política, de si tracta d’una visió d’esquerres o de dretes i sigui quin sigui el tipus d’infraestructures de les quals parlem (ferrocarrils, carreteres o telecomunicacions). Resulta útil comentar, en aquest sentit, dos aspectes en què la visió comentada és especialment contumaç. El primer és la concepció radial, amb centre a Madrid, de les xarxes de grans infraestructures, visió que s’arrossega des del segle XVIII i que s’ha enquistat profundament entre els cossos d’alts funcionaris estatals. El segon d’aquests aspectes té relació amb el primer i consisteix en el predomini d’una visió merament administrativista del paper de les xarxes d’infraestructures.

La concepció radial ve de lluny. L’any vinent s’acompliran 250 anys de la promulgació del Decret de Carles III, que creava les sis grans carreteres radials que surten de la Puerta del Sol de Madrid i condueixen als punts principals de la perifèria Peninsular. Des del 1761, data de promulgació del Decret esmentat, fins el dia d’avui el model radial espanyol no ha fet més que reforçar-se, amb la successiva modernització dels sistemes d’infraestuctures de comunicació i transport. L’han reproduït les carreteres del temps de Carles III, els ferrocarrils, les carreteres asfaltades del temps de Primo de Rivera, la xarxa bàsica dels anys del “desarrolismo”, les autovies gratuïtes de l’època “Felipista” i també reproduirà el model —a curt termini i amb una gran celeritat— la xarxa de trens d’alta velocitat. Només en comptats episodis històrics ha pogut treure el cap una visió diferent, com la radicular. De fet, només trencarien el model imperant, i encara per poc temps, les autopistes de peatge construïdes els anys setanta que segueixen la costa Mediterrània i la vall de l’Ebre, i encara es van construir com a resultat de les recomanacions d’organismes econòmics internacionals.

La concepció administrativista de les xarxes ha estat un altre dels problemes derivats del predomini d’una visió centralista de l’Estat. Això vol dir que les infraestructures de les diverses èpoques s’han dissenyat i construït més en funció de cobrir les necessitats burocràtico-administratives de l ‘Estat que no pas a partir de les necessitats de la indústria, el comerç i el turisme. D’aquesta manera esdevenia més prioritària la comunicació dels centres administratius entre ells (entre les capitals provincials per exemple), que la comunicació de grans regions industrials com les conques del Ter i el Llobregat. No hi ha dubte que aquesta concepció administrativista perjudicava greument el desenvolupament d’extenses zones industrials de Catalunya, que en gran part, es van veure obligades a construir la seva pròpia xarxa d’jnfraestructures, com els diversos ferrocarrils de via estreta que confluïen a Girona.

Només des del predomini d’aquestes dues visons s’expliquen moltes mancances i omissions en el disseny de les noves xarxes d’infraestructures. És el cas de donar prioritat a la interconnexió de Madrid amb totes les capitals provincials mitjançant l’alta velocitat ferroviària, projecte que contrasta amb l’oblit reiterat del corredor mediterrani, que uniria Catalunya amb el País Valencià, l’àrea econòmica més dinàmica de l’entorn peninsular, almenys fins el dia d’avui.



]]>