Blog Jaume Estapé

El seductor d'en Mariano

Jaume Estapé — Thu, 23 Jan 2014 08:03:00 +0100

Absolutament inexistent. Amb aquestes dues paraules es podria definir la capacitat de Mariano Rajoy de seduir a ningú. Molt s’ha parlat d’aquest home abans i d'ençà que és president d’Espanya, però el que no se li pot negar, és la capacitat que té de seguir sorprenent-nos amb decisions, posats, i incoherències a les quals ens té acostumats.

Sempre que el veig per la televisió o als diaris, el primer que em ve irremeiablement al cap és aquella gran gestió seva dels “hilillos de plastilina”. Serà perquè sóc molt sensible als temes relacionats amb el medi ambient, però realment, és curiós com després d’unes decisions com les que van prendre aleshores ell i la seva camarilla, tots hagin continuat en llocs de responsabilitat d’un estat. Bé, això es Espanya així que ja sorprèn menys. De seductor no en són gaire els amics del PP, però de malabaristes en saben un tou. Com per exemple amb aquell tema del “Prestige”, amb el que van omplir de merda centenars de kilòmetres de costes galleges sense poder (per ineptitud flagrant) evitar-ho, però que dels jutjats se’n van sortir sense ni una rascada. “Im prezionante” que diria el torero cantant.

Però anem al present. Ara té un pla. Un pla amb el qual pretén frenar una consulta proposada pel govern de Catalunya. Un pla secret però molt efectiu en boca de l’Alícia. Estic segur que seduirà a tots els catalans, i ens convertirà qual ratolins darrere el flautista cap a la il·luminació de les nostres ments, per entendre l’infern al qual ens aboquem si seguim la flauta d’en Mas en lloc de la seva. No s’ho creu ni ell.

Però aquests populars amb la seva habilitat de convertir els defectes propis, en arguments per desqualificar els oponents polítics. Es deuen creure que per haver guanyat unes eleccions per majoria absoluta (jo diria que per absència d’un contrari), ja són gairebé la versió política del George Clooney. Quina credibilitat pot tenir un home que ofereix entrevistes totalment pactades en las que no diu res, que no permet preguntes a les rodes de premsa (el tema del plasma és esperpèntic), que no el reconeixen ni a l’entrada de la Unió Europea, que ha d’anar a xerrar amb el president dels EEUU amb traductor i que mira amb aquells ullets d’estar absolutament absent sempre; “fin de la cita”.

Diuen que la política és l’art de fer possible les idees. Jo crec que és més aviat l’art de seduir els votants, però és sorprenent l’absència de seducció que posseeix qui hauria de ser el número u, hauria de ser un crac de l’art de seduir. Per què si volen resoldre el tema català, tants sols tenen una única opció: Permetre la consulta, i seduir amb una proposta i amb arguments que la gent voti no. Quelcom impossible vista les actituds i aptituds dels que volen impedir la secessió.

ARRIBAREM CANSATS

Jaume Estapé — Sun, 19 Jan 2014 09:11:00 +0100

Arribarem a la consulta cansats i esgotats, però arribarem. No ens aturarem per molt que vulguin els unionistes, i estic segur que el poble català ja no farà ni un sol pas enrere. No estarem pas cansats de lluitar, d’explicar, d’intentar convèncer perquè volem votar, i de mobilitzar-nos tant com calgui. Seran uns pròxims mesos intensos, històrics, i sense cap dubte, plens d’il·lusió per arribar a complir el tràmit de preguntar al poble que és el que vol, que en pensa d’Espanya, i si vol tenir l’oportunitat de crear un nou Estat.

Però francament, estic cansat de sentir mentides, manipulacions de la història, de sentir-se insultat i menyspreat, dels discursos que pretenen fer por, de veure com individus que es passegen constantment per les televisions per cobrar la seva factureta, se’ls i omple la boca d’indignitats i falsedats. Bona part d’ells per pura ignorància, ja que realment es creuen que els catalans som tant borinots de seguir uns líders malvats amb interessos “espuris” (per utilitzar vocabulari de l'il·luminat socialista Balmón) que ens condueixen com xais per on volen. Altres, evidentment saben que no es així, però utilitzen aquest argument per fer ells, amb els seus savis electors el que diuen que el MHP Mas fa aquí. Aquestes titelles del poder centralista, poder que estan veient com es dilueix per la voluntat fèrria d’un poble conscient de la seva realitat, es van desesperant a poc a poc, i creuen que intensificant els seus atacs i la negant reiteradament la realitat podran fer quelcom més que el ridícul al final.

Cada dia de cansament, que és també alhora combustible per continuar amb pas ferm cap a la independència, ens acosta a la possibilitat il·lusionant de crear un nou Estat, que puguem construir de forma que ens alliberem d’actituds i d'inèrcies tan típiques d’Espanya i que tant contribueixen a fer de l’estat espanyol el paradís dels corruptes, de la injustícia (de pagament últimament gràcies al Gallardón), de la rància constitució monàrquica, dels hereus del franquisme, del tarannà parasitari ja sigui cap a Europa o cap a Catalunya, i de tantes i tantes peculiaritats, que converteixen Espanya en el que és.

El que fa un any em preocupava que puguis avortar el camí cap a la independència, era que Espanya li donés la volta a la situació construint una proposta clara d’integració, que s’adonés de la realitat catalana i vulgues realment que Espanya i Catalunya romanguessin juntes i no una sobre l’altre, però per sort, el “orgullo espanyol” no els deixa veure el problema real, i per tant molt menys la solució. I això és la millor garantia pel moviment independentista, perquè cada dia que passa, inclús els que més dubten la independència com el camí a seguir, s’adonen que Espanya no ens deixa un altra opció que aquesta, si no volen haver de menjar-nos la dignitat entre pa i pa.

LA FORÇA D'UN POBLE

Jaume Estapé — Tue, 07 Jan 2014 08:09:00 +0100

Llegeixo avui al Vilaweb, un article on un ex-socialista José Antonio Donaire, explica en deu punts la seva visió del perquè Catalunya serà independent. Trobo que té força raó en gairebé tot el que diu. Sobretot en l’essència de com acabarà el procés, però discrepo en els temps. Vull dir que no tinc gens clar que l’Estat espanyol esperi fins que unes eleccions plebiscitàries ens portin una Declaració Unilateral d’Independència, per aplicar l’article 150 de la Constitució. Potser ho fan abans, perquè a diferència de Catalunya on l’actitud és més civil que política, a Espanya és a l'inrevés.

Els espanyols opinen amb el tarannà propi del seu caràcter, però més enllà de deixar de comprar alguna ampolla de cava, no hi tenen més implicació. Són els polítics i els diaris que els serveixen, els que els hi dibuixen el que ells anomenen “una deriva nacionalista, órdago independentista, o corruptela política para disfrazar su mala gestión al frente de la Generalidad” i perles per l’estil. No volen ni els interessa veure el problema real, i molt menys reconèixe’l. L’orgull “castizo” no els permet entendre que algú en el món mundial no vulgui ser espanyol. En canvi, els polítics espanyols tant del PP com del PSOE, aferrats els seus “status vivendi” del que no es desenganxen ni amb aigua calenta no es poden permetre que Catalunya abandoni l’Estat espanyol, perquè saben que tant les dificultats econòmiques que els hi representa acabar amb l’espoli, com la situació en què quedaran dins la Unió Europea, pot tombar el sistema de prebendes que tenen muntat per viure com a privilegiats. I són aquests polítics els que no volen permetre votar i no volen permetre la democràcia de cap manera. I per tant, no sé si per cometre l’error majúscul que ens portarà definitivament a la independència, que és aplicar l’article 150 i suspendre l’autonomia, tindran tanta paciència com per esperar una DUI.

Aleshores, és quan torno a estar d’acord amb el José Antonio Donaire que serà la pressió internacional i la pressió popular el que donarà el cop definitiu a la prohibició i negació de l'Estat Català. I sobretot la popular. Cada cop hi ha més gent disposada a sortir al carrer a exigir llibertat, a recolzar la consulta i la independència si és democràtica, i com ja va avisar el seu dia en Junqueras, a parar el país si convé.

I que més lluny del desig de qualsevol demòcrata a arribar aquests extrems. Tan sols voldríem votar i respectar el que dictin les urnes com un país normal, que és el que volem ser. Però molt em temo, que amb aquestes ments pensants dels partits polítics amb central a Madrid, ens obligaran a haver de col·lapsar Catalunya primer, Espanya conseqüentment i provocar un ressò internacional de primera magnitud.

ACTIVISME SOCIAL

Jaume Estapé — Tue, 03 Dec 2013 10:10:00 +0100

La campanya engegada per la revista Sapiens fa unes setmanes, en les que convidava als catalans a convertir-se en mecenes a canvi d’una petita col·laboració econòmica, per enviar el llibre que explica com han anat les relacions entre Catalunya i Espanya els últims tres-cents anys està sent tot un èxit. Fins avui, ja han sortit més de 14.300 unitats en direcció a les persones més influents del món.

A part de què em sembla tot un èxit del màrqueting com a campanya, perquè crec que està molt ben dissenyada, enfocada i executada, crec que tant la mentalitat catalana com el concepte de mecenatge van molt alhora. Estem fent una nova Catalunya entre tots, a pesar dels bastons a les rodes que ens volen posar els unionistes. Vàrem participar en la gran manifestació de l'onze de setembre de 2012, a la Via Catalana del 2013, les xarxes socials bullen amb la il·lusió d’aconseguir l’objectiu de ser un país normal, un país independent fora de la subjugació a la rància Espanya que no vol permetre’ns ni tan sols deixar-nos votar, i decidir que volem ser en conjunt com a poble, i la societat civil, segueix endavant ara amb la iniciativa de fer arribar el coneixement del problema que patim a les persones que dirigeixen el món.

Els partits polítics sobiranistes, encara segueixen immersos en les seves discussions estratègiques mentre la societat civil, que va moltes passes per davant d’ells, té clara quina es la pregunta a fer, i també la premissa que com més aviat millor. I això, que la iniciativa la porti la societat és la millor garantia per saber que el procés anirà endavant i és imparable, per molt que el Rivera i el Cañas ens amenacin a convertir Catalunya amb una Irlanda en guerra, per molt que el Pere Navarro s’empassi el “trágame” del Rubalcaba i ens vulgui vendre la burra coixa del federalisme, o per molt que l’Alicia Sánchez Camacho no faci més que criticar el president quan es mou internacionalment.

Espanya en canvi no fa res. No es mou (un clàssic d’un personatge com Mariano Rajoy), tan sols nega. Ho nega tot i no proposa res. No podem proposar perquè estan buits i no tenen les més mínima capacitat d’encarar de veritat, i constructivament el problema que se’ls hi presenta de quedar-se sense els ingressos provinents de la monumental estafa permanent que significant els impostos catalans d’anada i no retorn. Senzillament esperen a veure si el President Mas cau en algun parany i comet un error, per traure aleshores la destral i entrar com els borbònics van entrar a Barcelona al 1714 amb una suspensió de la Generalitat, empresonament d’algun dirigent polític, o qualsevol iniciativa similar.

I aquí tornem a la capacitat civil del poble català de recolzar el procés cap a la Independència. Haurem de sortir massivament al carrer en un futur pròxim en algun acte més gran i més important dels que hem fet fins ara. N’estic segur. Ben aviat, arribarà el dia que haurem de fer sentir de nou la veu del poble, per demostrar a Espanya i a Europa que bloquejar la democràcia no és una opció. Que impedir que el poble català expressi la seva voluntat a les urnes és absolutament inviable. Que no hi ha cap “deriva”, sinó una voluntat ferma i democràtica. I que cap, absolutament cap discurs de la por ens espanta, cap menyspreu ens detindrà, ni cap totalitarisme podrà parar allò que el poble demana pacíficament i democràticament.

Per començar

Jaume Estapé — Fri, 29 Nov 2013 10:00:00 +0100

Fa ja dies que em volta pel cap, però ho penso i m’hi repenso perquè cada cop que sento a algun destacat il·luminat d’aquests que diuen que la Independència és impossible, o un compte de fades, o il·lusionisme, o un muntatge, o perles per l'estil, i em refereixo a individus com el ministre Margallo, l'expresident d’Espanya Rodriguez Zapatero, o el Vidal Quadres, o molts d’altres d'aquesta gentussa embadocadora amb historials plens de mentides com demostren les hemeroteques, la sang em puja, se'm subleva, i el meu esperit més combatiu em demana aixecar la veu i dir el que penso de tots ells en general.

M’he resistit durant molts dies, però com amb el tema que ens ocupa, es tracta d’agafar el toro per les banyes i afrontar-lo tal com demana la situació. M’ofenen, és com si em prenguessin per imbècil, o parafrasejant al Mohamed Jordi de “la competència”, se'ns pixen a la boca i ens diuen que plou. Que vol dir que és impossible?, esperen que respecti la seva forma de pensar quan ells no tenen el més mínim respecta per la meva?, es pensen que estan en la possessió absoluta de la veritat? De veritat es pensen que ens cagarem de por amb totes aquestes mentides que ens expliquen sobre la sortida de la UE i la fi del món?. No em puc creure que no s'adonin del que estan fent. Ho fan amb tota la insolència del món, pensant que si hem “tragat” durant tres-cents anys, podran seguir xuclant de la mamella fins a la fi dels temps.

M’emprenya enormement sentir totes aquestes collonades. Així que si ho sents, mira’ls directament als ulls i us podeu riure en la seva pròpia cara. Es el mínim que es mereixen. No se si quan siguem independents, que al final n’estic segur que en serem perquè aquesta actitud que han tingut durant tants i tants anys no ens deixa alternativa, estarem dins o fora de la UE, però no m’importa. Sigui com sigui al menys tindrem mes respecta que no pas el que tenim ara mateix dins Espanya. I realment, crec que alhora de la veritat, el que tindrà veritables problemes per mantenir-se dins de la UE serà Espanya.