https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/ Blog Col·lectiu Jaume Damians Thu, 04 Dec 2008 23:22:55 +0100 ca <![CDATA[Després de la tempesta ha de venir la logística]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1417/despres-de-la-tempesta-ha-de-venir-la-logistica https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1417/despres-de-la-tempesta-ha-de-venir-la-logistica Thu, 04 Dec 2008 23:22:55 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1417/despres-de-la-tempesta-ha-de-venir-la-logistica
De cara al futur, un dels elements que es va apuntar –en aquest cas ho va fer Gemma Cairó- va ser “la importància de la logística i de les mercaderies que venen des de l’Àsia”. I aquí és on ens hem volgut aturar avui des de Jaume Damians.

Sovint les crisis –tan personals, polítiques com econòmiques- serveixen per resituar-nos i esdevenir més forts després de la tempesta. Doncs bé, Catalunya ha de seguir aquest procés i replantejar-se quin ha de ser el camí de la seva economia a partir d’ara. Una de les possibilitats ha de ser, sens dubte, l’aposta per la logística i el transport de mercaderies. El doctor en economia Ramon Tremosa ja fa molt de temps que apunta aquesta possibilitat com un dels elements clau per fer avançar l’economia catalana. “La logística, entesa com l’organització eficient del creixent tràfic de mercaderies, persones i informació, pot esdevenir la taula de salvació per a l’economia catalana”, escrivia Tremosa en un article a l’Avui el novembre de 2007.

Ramon Tremosa defensa que Catalunya té una oportunitat estratègica única i irrepetible: “Ser la principal porta d’entrada del comerç asiàtic amb destí a Europa”. A més, l’economista apunta que aquest pot ser un element determinant perquè les indústries que estan ubicades actualment al país no acabin fugint. Tot aquest procés, a més, en un context canviant en què el Mediterrani pot assumir el protagonisme del segle XXI. Sembla indiscutible que Europa seguirà sent el major mercat consumidor del món, ara bé el que no està tan clar és qui serà el productor. I en aquest àmbit l’Àsia, amb la Xina i l’Índia al capdavant, tindrà un protagonisme notable. De manera que tot apunta, segons alguns analistes, que el Mediterrani tornarà a esdevenir, després de diversos segles, el centre del comerç mundial.

Finalment, cal destacar que des de 2007, Barcelona i València ja lideren el trànsit marítim de contenidors al mediterrani per davant de Marsella i Gènova, però les potencialitats existents fan preveure que encara es pot créixer molt més. De fet, en alguns dels seus articles, Ramon Tremosa exposa com a exemple a seguir el model de Flandes, que s’ha enriquit a base de molta inversió en logística i en els diversos ports flamencs. Per tant, Catalunya ha de ser conscient que després de la tempesta ha de venir la logística, però per fer-ho cal disposició i inversió.
]]> <![CDATA[Garzón exhibeix múscul i prou]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1390/garzon-exhibeix-muscul-i-prou https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1390/garzon-exhibeix-muscul-i-prou Thu, 27 Nov 2008 23:30:42 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1390/garzon-exhibeix-muscul-i-prou
Sovint, els humans aprenem més quan ens equivoquem que quan el que pretenem surt bé a la primera. Gairebé podríem afirmar que aprenem perquè ens equivoquem. Ara bé, si no som capaços d’adonar-nos i recordar on i per què ho hem fet malament, podem seguir repetint el mateix error reiteradament. D’aquí, doncs, la importància de reflexionar i analitzar què ha passat quan les coses no han sortit bé, per intentar evitar, així, que es tornin a repetir. Això, que sembla indubtable en el dia a dia, ja sigui a la feina, durant els primers passos dels nens o, fins i tot, en les relacions de parella; sovint, se’ns oblida quan ho extrapolem al conjunt de la societat.

En aquest sentit, la història i la memòria històrica són fonamentals per saber qui som, què hem fet malament i què no podem tornar a permetre que es repeteixi. Sembla, però, que als catalans moltes vegades se’ns oblida. Per exemple, sabem qui va ser i què va fer Hernán Cortés, però, en canvi, pensem que Roger de Llúria és només un carrer de l’eixample de Barcelona. Aquesta és una tendència que a Catalunya succeeix molt, més del que tots voldríem desitjar. No coneixem prou qui som i, en nombroses ocasions, això també pot fer que no ens estimem gaire, mostrant una autoestima més aviat baixa com a poble. Ja ho escriu Erich Fromm en el seu llibre L’art d’Estimar, per estimar cal conèixer. Ell afirma que estimar és un art i, per tant, com qualsevol disciplina artística, requereix coneixement. Doncs bé, si volem estimar-nos com qualsevol altre poble, ens hem de conèixer i hem de saber com i perquè hem arribat on som. I això, ens ho explica la història.
]]> <![CDATA[L’educació és cosa de tots]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1359/leducacio-es-cosa-de-tots https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1359/leducacio-es-cosa-de-tots Mon, 17 Nov 2008 20:31:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1359/leducacio-es-cosa-de-tots En part, l’inici d’aquest problema es dóna als anys 70 i 80, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys, començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la ruptura generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser pares aleshores, doncs, havien trencat amb els models autoritaris anteriors i quan van ser ells els qui havien d’educar no sabien què els havien de dir als seus propis fills, no tenien referents clars. És l’època, doncs, en què es posen de moda els discursos que defensen l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la llibertat i l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser autèntics. Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat natural. El sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta sobreprotecció pot comportar problemes importants: “És una concepció aberrant des del punt de vista de la lògica social, ja que aquests individus no s’acostumen a viure en societat. I, per tant, el que feien aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de vista social”. Una tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han esdevingut pares i, en part, han reproduït els mateixos models.
Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col•legi fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres, per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment, tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de donar el seu suport als professors.
Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que “l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part, aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.
En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex de fracàs escolar.
]]> <![CDATA[Decidir com treballar: el cooperativisme a Catalunya]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1356/decidir-com-treballar-el-cooperativisme-a-catalunya https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1356/decidir-com-treballar-el-cooperativisme-a-catalunya Fri, 14 Nov 2008 16:13:11 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1356/decidir-com-treballar-el-cooperativisme-a-catalunya “Actualment, Catalunya despunta en el cooperativisme pel nombre de cooperatives de què disposa i sobretot pel volum de negoci que es genera. A més, la Federació Catalana de Cooperatives és un referent a nivell estatal i europeu”, exposava Francesc Vila, periodista de la revista Cooperació Catalana de la Fundació Roca i Galés, en el cafè-tertúlia del passat dijous 23 d’octubre convocat per l’ACP a l’Ateneu Barcelonès. El cooperativisme ha arrelat a Catalunya des dels seus inicis, malgrat que el seu origen l’hem de situar lluny del nostre territori. Els pilars ideològics de la cooperació són diversos: el liberalisme que propugna l’autonomia dels individus i de la societat civil en la resolució dels seus problemes econòmics; el socialisme utòpic que cerca formes alternatives al capitalisme; les corrents solidàries (Escola de Nimes, Charles Gidé) que defensen un moviment cooperatiu deslligat dels interessos polítics; o les corrents social-cristianes (Philippe Bouchez) que cerquen la dignificació de l’home, de forma que aquest no estigui sotmès a l’economia, sinó que l’economia resti al servei de les persones. Ara bé, a principis del segle XIX, de la mà dels socialistes utòpics, es proposaran experiències comunitàries per a resoldre les injustícies que generaven la revolució industrial a Anglaterra, França i Alemanya. Així, doncs, l’escocès Robert Owen o el francès Charles Fourier seran els primers en elaborar plans basats en les comunitats i el cooperativisme (falansteris). Per la seva banda, sis deixebles de Robert Owen fundaran el 1844 la primera cooperativa de consum (Rochdale Society of Equitable Pioneers) formada per 28 socis, mitjançant l’aprovació d’uns estatuts que configuren la primera versió dels principis i els valors cooperatius i que funden des d’una perspectiva històrica el moviment cooperatiu. A partir de 1831, Philippe Buchez, representant de la corrent social cristiana i deixeble de Saint Simon, propagarà les cooperatives obreres de producció per tot França. És a dir, que les primeres cooperatives van ser obreres i sorgeixen per solucionar els problemes i les injustícies que generarà la revolució industrial.

A Catalunya, la primera cooperativa industrial va néixer el 1842 (Companyia Fabril de Teixidors de Cotó a Mà de Barcelona) i la primera cooperativa agrícola, la Societat de Pagesos de Valls, apareix el 1888. Tot i que, de fet, molt abans ja havien existit manifestacions cooperatives en l’agricultura com les comunitats de regants o els pòsits en l’edat mitjana. Ara bé, no serà fins el període de 1907 a 1935 que es produirà l’expansió i la consolidació de les cooperatives a casa nostra a partir de la tasca de foment de la Mancomunitat i de la Llei de Sindicats Agraris promulgada el 1906. Posteriorment, el govern de Madrid es farà ressò de les demandes de diversos territoris de l’Estat i promulgarà la Ley de cooperativas (1931) i la Generalitat aprovarà la Llei de Bases de Cooperació (1934), que ajudaran a ordenar el sector. Així, doncs, tot aquest procés ens ha portat a la situació actual, en què, amb dades de novembre de 2006, a Catalunya hi havia 11.095 cooperatives que representen el 6% del PIB català i amb un volum de persones vinculades proper al milió entre socis, socis de treball, treballadors i socis de consum.

Feta la introducció històrica, cal aprofundir més en l’essència de les cooperatives. Així, doncs, l’objectiu del cooperativisme és millorar les condicions dels treballadors, que al mateix temps són els propietaris de l’empresa. I, això, entre d'altres coses, genera una major implicació cap al negoci. “En una cooperativa de 30 o 40 socis l’objectiu és que puguem gestionar el nostre lloc de treball lliurement i això ens permet treballar i viure com nosaltres volem. Tenim independència. En definitiva, nosaltres el que volem és viure millor”, va explicar Oriol Cisteró, Gerent de la llibreria Robafaves, a l’Ateneu. A més, la pròpia idiosincràsia del cooperativisme inclou moltes de les qüestions que les empreses “convencionals” han anat incorporant al llarg dels anys per corregir les seves deficiències, com ara la mateixa implicació dels treballadors o la responsabilitat social de l’empresa. “Les SL van posant pedaços per disposar d’elements que les cooperatives ja tenen”, va afirmar Josep Maria Padrosa, simpatitzant de l'ACP i consultor de cooperatives. D’altra banda, no es pot obviar que la pròpia idiosincràsia del cooperativisme també porta alguns problemes, sobretot a l’hora de prendre decisions i, en especial, quan aquestes empreses van creixent. I, per això, tot i que hi hagi una assemblea que prengui les decisions, per al funcionament diari hi ha d’haver una estructura professional al capdavant de l’empresa. “És necessària una estructura professional ben definida, sinó es pot convertir en un guirigall, en especial si hi ha un nombre important de socis”, insistia Cisteró. D’altra banda, Josep Maria Padrosa va apuntar la necessitat d’anar adaptant la cooperativa en el cas que aquesta vagi creixent. “En una cooperativa has d’estar amb un to vital continu, perquè constantment s’han d’anar prenent decisions i redissenyant-la. Si l’empresa ha de créixer, s’ha de dotar de nous òrgans i noves normes per anar adaptant-la”.

Ara bé, malgrat les discrepàncies que puguin sorgir, no es pot oblidar quin és l’objectiu de qualsevol empresa, com afirmava Xavi Jornet, soci de la cooperativa Grup Qualitat: “És normal que de tant en tant hi hagi problemes, però cal tenir clar que l’objectiu final d’una cooperativa és ser una empresa de referència i amb beneficis i no tant que ens portem molt bé entre nosaltres”. Un cop fet el recorregut, però, us preguntareu: Quins avantatges pot tenir una cooperativa, a banda de la implicació dels treballadors, que ja és un element molt notable? Doncs, bàsicament dos: per una banda, beneficis de tipus fiscal i, per l'altra, la capitalització de l'atur. Dos elements molt destacables a l’hora d’iniciar un projecte empresarial.

Finalment, cal apuntar que hi ha diversos casos paradigmàtics, malgrat que no els podem explicar, com ara el de Mondragón Corporación Cooperativa o Cop57, una cooperativa que es dedica a finançar a d'altres cooperatives. Dos empreses que funcionen molt dinàmicament.

En definitiva, com demostra la situació catalana, el cooperativisme és una alternativa real i eficaç a les empreses més convencionals i que cal tenir en compte en el moment d’entrar al mercat. Al mateix temps, però, cal tenir present que, com tot, té pros i contres, i que la principal diferència amb les altres empreses, com va apuntar Oriol Cisteró, és el sacrifici i la independència dels treballadors.
 ]]> <![CDATA[Civilment desobedients]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1290/civilment-desobedients https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1290/civilment-desobedients Mon, 20 Oct 2008 15:19:38 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1290/civilment-desobedients Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la desobediència civil és el “refús col•lectiu d’obeir alguna llei o norma per tal de fer pressió pacíficament sobre el poder constituït”. Les accions endegades constitueixen una protesta davant decisions de l’autoritat considerades il•legítimes pel col•lectiu que les protagonitza, i sovint exerceixen un paper regulador del comportament dels dirigents. Per tant, qualsevol tipus de sistema inclou implícitament la discordança i el desajustament com a motor evolutiu.

El problema arriba quan el sistema funciona per al poble però sense el poble. Quan les lleis –aquelles regles d’acció imposades per una autoritat superior– no neixen d’una necessitat social sinó que reforcen els interessos particulars d’aquesta autoritat en detriment de qui en rep les conseqüències. En aquest cas, doncs, el sistema es perverteix i s’autoalimenta sense tenir en compte per a qui està fet i quina és la seva funció primigènia.

És en aquest moment, per tant, quan una societat democràticament madura juga un paper fonamental: en el moment que la democràcia es converteix en una oligarquia amb gràcia, el contracte social ha estat vulnerat i l’opinió pública (com a pública que és) ha de posar el crit al cel si vol encendre la metxa de l’acció contrarestadora de la injustícia. I aquí, arriba el punt calent: ¿Tenim mitjans a l’abast? ¿Hi ha un “costat obscur de la força” que silencia o distorsiona opinions fins a l’absurd? ¿Aquestes opinions responen a un problema que el gran públic coneix, o bé queden com a opinions asèptiques, sense rerefons, víctimes d’un “no n’hi ha per tant” desinformat?

Per totes aquestes raons, la primera gran feina dels actors socials denunciants ha de ser la de fer palès el problema si vol donar sentit a l’atiament d’una lluita justa. ¿Ningú recorda, que hi havia negres americans en contra de l’abolició de l’esclavatge perquè els blancs el consideraven el seu estat natural? ¿Ningú coneix cap parlant d’una llengua que l’hagi abandonada perquè la considerava bruta o poc fina? La segona gran feina és mancomunar esforços en una única direcció: una societat acostumada a l’obediència necessita seguretat si ha de transgredir les seves normes de comportament habitual. El primer pas endavant (i aquí tenim la tercera feina) ha d’anar envoltat d’una aurèola de legitimat, i venir de la mà d’aquells qui són impecables en la seva ètica i coherents en el seu civisme. Paradoxalment, saltar-se la llei passa a ser més cívic que respectar-la. Obrim els ulls, debades fugim del foc si el foc ens justifica.

En relació amb la nostra realitat immediata, potser, com a catalans, ens hauríem de començar a amoïnar: quan l’experiència ens diu que cada intent d’autogovern de 300 anys ençà acaba en repressió militar; quan els acords del nostre Parlament i les lleis del seu són sistemàticament ignorats “por el bien común”; quan ser espanyol (o francès) representa deixar de ser català, tal vegada significa que el contracte entre ambdues parts ha prescrit.Vist això, qui sap si en menys temps del que ens pensem tocarà engegar una desobediència civil parlamentària. “Tot explota (pel cap o per la pota)”, que deia aquell que ara fa vacances.]]> <![CDATA[La contemplació ens ofega. L'acció és vida]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1251/la-contemplacio-ens-ofega-laccio-es-vida https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1251/la-contemplacio-ens-ofega-laccio-es-vida Tue, 07 Oct 2008 10:34:26 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1251/la-contemplacio-ens-ofega-laccio-es-vida Els últims 23 anys, a partir de l'anomenada “reforma fiscal Borrell”, Catalunya ha representat una mitjana del 16% del total de la població de l'estat espanyol, ha produït el 20% de la riquesa (PIB) i ha suportat el 24% de l'esforç fiscal. Dit en poques paraules, els catalans han pagat un percentatge molt més elevat respecte de la riquesa que han generat, i han rebut molt menys del percentatge de la població que representen.

Si resulta clar a tothom que la situació és d'escàndol, ens preguntem: per què deixem que les coses segueixin exactament igual? I encara, ¿què podem fer per canviar-ho? Continuar promovent iniciatives culturals que mantiguin en vida la identitat catalana i que informin sobre la gravetat de la situació és, certament, fonamental; però potser ha arribat el moment d'emprendre iniciatives que transgredeixin la rutina, algun gest desmesurat que trastoqui el conformisme que ens convida a passar de res a poc.

En el decurs de la història ha succeït que, davant una situació palesament injusta, els homes s'han vist obligats a respondre intel•ligentment. A adoptar mesures que evidenciïn les contradiccions de la legalitat vigent; idees i accions que han canviat el sentit de les coses, tot provocant que les lleis s’adaptin a les necessitats col•lectives. Tot donant peu a moviments de protesta que han obtingut resultats notables.

Per exemple, als Estats Units dels anys cinquanta hi havia en vigor una llei racial que obligava els negres a asseure's al final dels autobusos. L'1 de desembre de 1955, a Montgomery, una ciutadana afroamericana, Rosa Parks, refutà d'obeïr a aquesta llei tant injusta i per això fou arrestada i empresonada. El día després i durant 382 dies, s'inicià un boicot al transport públic, organitzat pel llavors desconegut Martin Luther King. Es van bloquejar dotzenes d’autobusos fins que la llei que permetia la segregació dels negres va ser abolida.

Hi ha moltíssims més exemples que ratifiquen la lliçó. Esperar que la política solucioni tots els nostres problemes no és la millor opció, perquè les solucions no arriben de dalt... El temps ofega l’esperança, i com bé deia en Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Al segle XXI l’acció ha de sobreposar-se a la contemplació.]]> <![CDATA[Ni tan bo, ni tan dolent. Bolonya a debat]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1060/ni-tan-bo-ni-tan-dolent-bolonya-a-debat https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1060/ni-tan-bo-ni-tan-dolent-bolonya-a-debat Mon, 14 Jul 2008 17:03:28 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/1060/ni-tan-bo-ni-tan-dolent-bolonya-a-debat Els darrers mesos hem pogut assistir a les diverses mobilitzacions, no només d’estudiants, que s’han produït a pràcticament totes les universitats del país en contra de l’anomenat Pla Bolonya. Però sabem realment que és i que implica aquest pla? Probablement el professorat i les direccions dels centres educatius en comencen a tenir una idea aproximada, però la majoria dels estudiants només en saben el que uns quants d’aparentment informats –i manifestament contraris al projecte- els han explicat.

Entre els motius que esgrimeixen per oposar-s’hi, n’hi ha alguns de tan lloables com la defensa d’una educació superior accessible a tothom qui ho vulgui –que amb el nou pla es veuria afectada per un augment de taxes i la pràctica impossibilitat de compaginar els estudis amb una feina-, o la més que segura ingerència de l’empresa privada en la creació dels plans d’estudi. A aquestes queixes se n’hi sumen d’altres com la crítica al model de revàlida –un examen sobre tots els continguts de la carrera- o que el nou pla comportarà que moltes universitats petites deixin de tenir el mínim prestigi acadèmic.

En canvi, els defensors del nou sistema argumenten que era necessari crear un sistema de titulacions superiors homologables a tota la Unió Europea per tal de facilitar la tan promoguda mobilitat dels treballadors. Un altre punt important, del que se n’ha fet poc ressò, es que obligarà al professorat a canviar completament els plans d’estudi, desapareixent les classes magistrals en favor d’un ensenyament més interactiu, fet que pot mostrar les carències pedagògiques de molts d’ells. A més, en el nostre cas, obligarà a que tots el graduats –els actuals llicenciats- surtin amb un domini alt d’una llengua estrangera, facilitant-los la incorporació al món laboral i la pròpia mobilitat territorial. Un altre tema bàsic, es que preveuen que racionalitzarà el número de carreres universitàries i promourà l’especialització dels centres més petits per oferir la màxima qualitat en una petita quantitat d’especialitzacions –per exemple, enginyeria agrònoma a Lleida. I finalment, opinen que, tot i que hi haurà uns pocs anys de transició que poden afectar negativament als estudiants que tinguin la mala sort de coincidir-hi, a mig termini el nivell dels estudis universitaris -i per tant dels seus alumnes- a les nostres universitats augmentarà significativament.

Així i tot, l’anàlisi de les dues postures ens deixa diverses preguntes. Perquè els estudiants -i especialment els seus sindicats autoanomenats progressistes- sempre s’oposen a qualsevol tipus de reforma al•legant que farà mes elitista la universitat? Perquè aquests mateixos sindicats no pressionen perquè millori l’educació primària, secundària i, sobretot, la formació professional –encara tan desprestigiada- per permetre que realment funcioni la meritocràcia a uns estudis universitaris que estan saturant el país de llicenciats? I sobretot, perquè tothom acaba coincidint que el nostre problema acabarà sent la manca de finançament adequat –tant a les universitats com als propis estudiants en forma de beques- per dur a terme els requisits del Pla amb unes mínimes garanties d’èxit?
]]> <![CDATA[Què volem ser de grans?]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/988/que-volem-ser-de-grans https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/988/que-volem-ser-de-grans Mon, 16 Jun 2008 12:17:06 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/988/que-volem-ser-de-grans Ara que la immediatesa del problema ha minvat, i permet un debat menys emocional i més seré, potser seria aquest el moment idoni d’abordar la qüestió de l’aigua. Que el nostre país, de baix a dalt, i d’esquerra a dreta, pateix un dèficit crònic de recursos hídrics, no és cap secret. Som un país geogràficament mediterrani i, per tant, sotmès a un règim de pluges escasses i, en tot cas, torrencials. Fins aquí no revelem res de nou. En aquest sentit, val la pena recordar que l’accés a l’aigua corrent de forma generalitzada no s’ha pogut garantir a tota la ciutadania fins a les darreres dècades. Ara bé, un cop acomodats en aquest benestar, ens és molt difícil renunciar-hi. I, per això, quan aquests dies la sequera ha posat damunt la taula l’eventualitat de restriccions, s’han encès tots els senyals d’alarma.

La situació, demagògia i instrumentalització política al marge, mereix una profunda reflexió: senyores, senyors, el nostre país passa set. I el que és pitjor: cap de les respostes que la classe política i professional ha donat han anat dirigides a l’estructura del problema. I l’estructura del problema és que el model socioeconòmic que hem adoptat consumeix més aigua de la que rep, i crea una hipoteca sobre el nostre futur difícil d’evitar si, primer, no ens qüestionem el model de desenvolupament escollit.

Els mitjans d’informació en aquest sentit tampoc han contribuït a un debat serè. És indubtable el poder que avui dia han adquirit els mitjans de comunicació i, no en va, hi ha qui els ha anomenat el quart poder. Ara bé, aquest “exercici de poder” no ha portat aparellat l’exercici de responsabilitat que la situació exigia. El debat va aparèixer amb la sequera i ha desaparegut amb les pluges d’aquests darrers dies com si res no hagués passat. Valdria la pena dubtar de la intencionalitat política d’alguns rotatius, alguns dels quals han estat centrats en la tasca de desgastar el Govern a qualsevol preu o de defensar els interessos de determinats sectors quan el que calia era crear el clima propici per a endegar un debat seriós i exigir solucions. Alhora, tampoc no ha brillat per l’excel•lència l’actuació del govern. Indecisió, immediatesa, un enfocament merament conjuntural i algun neologisme com la “connexió de conques o de xarxes” són menys del que s’espera d’un govern que es ven com valent, independent i amb iniciativa, i no pas un govern que sua per a apedaçar una situació que li ve gran. Al cap i a la fi, el govern va acabar pregant perquè fos Madrid qui ens tragués les castanyes del foc.

Cal, ara, respirar aire fresc, fer un exercici d’autocrítica. En primer lloc, caldria que sabéssim què se’n fa dels 325 milions d’euros que, aproximadament, cada any ingressa la Generalitat de Catalunya en concepte del rebut de l’aigua i que, per llei, només es poden gastar en obres relacionades amb aquest bé tan preuat. ¿Com pot ser que hi hagi canonades que perden aigua a dojo? ¿Per què els pagesos no poden optar a ajudes per a millorar les estructures i xarxes de reg? En segon lloc, no ens poden vendre les dessaladores com el paradigma de “la nova cultura de l’aigua”; nova cultura que, de moment, només ha servit per a què els ciutadans ens estrenyem el cinturó, no pas la indústria ni l’agricultura. Tinguem present que la futura planta dessaladora del Prat consumirà l’energia equivalent al consum anual d’una ciutat de 250.000 habitants i que, si bé l’aigua és escassa al nostre país, més ho són els recursos energètics: ¿som un país energèticament dependent que solucionarem els nostres problemes hídrics endeutant-nos més en el consum energètic? Sembla paradoxal, no? Una darrera consideració: què se’n farà de la sal resultant? El mar Mediterrani ja té prou números per acompanyar el Mar d’Aral en la llista de mars morts, així que és de suposar que no abocarem la sal al mar...

En darrer lloc, hem de reflexionar sobre quin model de desenvolupament hem optat. Les estadístiques assenyalen que els dos sectors que més aigua consumeixen són l’agricultura i la indústria, i no pas el consum dels ciutadans. De res no serveix culpar els barcelonins si resulta que la seva és una de les ciutats amb un consum més baix per habitant dels països occidentals. Cal que mirem quin tipus d’agricultura s’ha promogut des de les administracions (quines varietats, quins sistemes de reg...); però, sobretot, el que cal és que des de les administracions s’ajudi el camp a trobar una manera de produir al màxim d’eficient possible.

El mateix succeeix en el terreny de la indústria i en el dels serveis. ¿Som prou valents per a qüestionar-nos la viabilitat de seguir defensant un model industrial intensiu en l’ús de l’aigua tan important com el químic o, pel contrari, seríem capaços de reconvertir-lo? ¿Fins a quin punt tenim marge per canviar-lo? En el terreny del turisme, tres quarts del mateix. Si els aproximadament dotze milions d’habitants del nostre país es poden trobar en situacions que limiten el seu accés a l’aigua, com pot ser que absorbim la ingent quantitat de turistes que venen a visitar-nos, i que en algunes ocasions duplica o triplica la població autòctona? Per ser la Florida d’Europa, si és que ho volem ser, cal aigua. I no en tenim. Siguem realistes, per tant. Cerquem un model que s’ajusti a les nostres capacitats, que satisfaci les nostres necessitats i que respecti la nostra idiosincràsia.

Com veiem el problema és greu, i el que és pitjor: no s’ha abordat amb la seriositat que mereixeria. I, davant d’aquest problema, tenim, com a mínim, dues opcions: bé encendre un ciri a Santa Rita (patrona dels impossibles) i confiar que la Moreneta segueixi sent benèvola amb el conseller Baltasar (i amb el país!); o bé obrir un debat clar , sense pors i sense límits, i preguntar-nos si el model de país pel qual estem optant és el millor dels possibles o si bé ha esdevingut una hipoteca per al nostre futur. Cal, en definitiva, saber què volem ser de grans com a catalans, i cal que ho decidim quant abans millor. Si no, ho decidiran per nosaltres.
]]> <![CDATA[Dependència independent?]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/944/dependencia-independent https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/944/dependencia-independent Mon, 09 Jun 2008 14:14:59 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/944/dependencia-independent Sovint perdem la noció de la realitat quan es tracta de parlar de lleis, ja que darrera de cadascun d’aquests paràgrafs hi ha una persona a qui, el seu dia a dia, és una quotidianitat alterada. Persones que, en aquest cas, són dependents, que necessiten d'algú altre per poder viure amb normalitat.
A aquestes persones, la llei que porta un any vigent però que, encara a dia d’avui, s’entén i s’aplica amb dificultat, els és útil per l’ara mateix. Però, i d’aquí a cinc anys? I d’aquí a deu? Ni les infraestructures, ni el personal social i sanitari, està preparat per afrontar l’allau de demandes que aquesta nova llei suposa i suposarà.

És sabut que millorar el sistema que garanteixi els serveis a les persones dependents, no es fa d’un dia per l’altre. Però tots els esforços que s’hi inverteixen han de tenir un objectiu comú, un objectiu a llarg termini, de manera que, tant les lleis com l’aplicació d’aquestes, han de ser coherents en el temps i l’espai, i preveure’n les possibles dificultats.

Entenem la llei de dependència (adequació o adaptació de la llei de serveis socials catalana) com una alternativa a curt termini. Com si d’una mesura provisional es tractés. I per tant, no l’entenem com a definitiva. A partir d’aquí, ens xoquen algunes propostes i la pràctica visió, sobretot, dels principals sindicats d’àmbit espanyol.
Com no podia aprovar-se la llei? És clara la invasió competencial que això suposa. Però d’altres baixades de pantalons hem hagut de suportar darrerament. De no haver estat acceptada, les protestes haurien encobert ganes de brega. I, alhora, el fer-se no és sinó una maniobra populista (recordem que la llei es tira endavant just abans de les eleccions generals).
Des de CiU, s’argumenta que la llei existent era més que suficient. Però, quan res és suficient en una societat canviant? En una societat creixent de manera implacable? Ens trobem, certament, que l’amplitud que enxarxa la llei queda sobresaturada. Però, precisament, per una mala previsió anterior que no correspon, ni de bon tros, al govern actual. Sinó a les polítiques de “peix al cove”. La situació és la mateixa que abans. Les desigualtats econòmiques entre els qui aspiren a gaudir dels serveis de la llei, són les mateixes. I la precarietat dels treballadors socials, continua essent la mateixa, amb l’afegit d’una major demanda.

Per què fem el mateix camí tantes vegades? És que ja ningú no se sorprèn de la deficient Seguretat Social? Per què anem a demanar responsabilitats als comptes de l’assistència privada? Per què els sindicats, principalment UGT i CC.OO., definitivament, no assumeixen que la solució no és l’intervencionisme i sí el sobiranisme?

Els sindicats no volen acceptar que, a nivell social, hem perdut el sentit de la col•lectivitat, i que, per contra, preval l’individualisme. Ometre aquest factor és negligència. Exigir al govern català lleis a l’alçada del segle XXI amb l’actual finançament, és confondre la societat. Demanar que el sector privat de l’assistència social revisi els seus beneficis, és demagògia.
Encoratgem, doncs, els sindicats a sumar-se a qüestionar la relació amb Espanya. Perquè deixarem de dependre, tots plegats, quan aconseguim administrar els nostres propis recursos. Les nostres pròpies llibertats.]]> <![CDATA[La pols i l'era]]> https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/877/qui-no-vulgui-pols https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/877/qui-no-vulgui-pols Fri, 23 May 2008 13:00:47 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/jaume-damians/blog/877/qui-no-vulgui-pols Tots estarem d’acord en què, si volem que els nostres símbols nacionals siguin respectats, hem de respectar els símbols nacionals dels altres. També ho estarem en què, els símbols, són o no són. Se senten o no se senten, per més que, com en el cas espanyol, hagin estat imposats militarment.

Però la pregunta és: cal que la llei persegueixi qualsevol acció en contra d’aquests símbols?

El que no passaria de ser una discussió teòrica, pren volada quan apareixen casos com el d’en Franki, el qual, mediàticament acusat l’any 2002 per esquinçar una bandera espanyola de l’ajuntament de Terrassa, rep el mateix tractament que un delinqüent comú acusat de quaranta petits furts. El cas pren especial rellevància en un estat com l’espanyol, on només és delicte la profanació dels símbols de l’estat central, però no així la dels diferents territoris que el conformen (amb reconeixement i rang oficial).

Però anem a pams. D’entrada, el primer judici té lloc el 2002. El jutge del procés és un antic fiscal militar, cosa que, inevitablement, rememora etapes habituals de la prima democràcia espanyola. En segon lloc, no hi ha proves que l’incriminin en l’esquinçament. És més, en cas de que ho hagués fet, el nou codi penal no contempla presó per ultratge a la bandera. Tanmateix, també sense més proves que les declaracions de la guàrdia urbana, és acusat d’ultratge a Espanya, d’atemptar contra l’autoritat pública i de desordre públic per haver incitat aquells esdeveniments. Si s’hagués avingut a pagar els 76 € de part de la condemna -tal i com ha ocorregut en altres casos-, probablement hauria, com a mínim, atenuat els dos anys i set mesos. Però també hagués reconegut un delicte del qual es declara innocent, i sobretot, hagués acatat el sistema espanyol de coacció.

Que Espanya té un problema endèmic amb els nacionalismes epidèrmics és quelcom evident. Passa, però, que es neguen a reconèixer l’origen del problema: l’existència d’un nacionalisme espanyol excloent, que, a més, compta amb l’avantatge del poder coercitiu d’un estat per imposar-se.

Actuacions judicialment tan poc transparents com la d’en Franki o la de l’alcaldessa d’Arrasate, tancada a la presó acusada de col·laborar amb ETA -un cop fracassades dues mocions de censura contra ella per no condemnar la violència de la banda armada-, cada cop generen més dubtes sobre les conviccions democràtiques de qui ha de garantir el correcte funcionament del sistema.

Avui és a la presó. La desproporció de la pena imposada -recordem, de dos anys i set mesos-, juntament amb un procés policial i judicial, com a mínim, qüestionable en les garanties ofertes a l’acusat, legitima el moviment en pro del seu alliberament. Tanmateix, no hauríem de perdre de vista que, si bé és d’un solemne dèficit democràtic que l’estat espanyol protegeixi els seus símbols, no pot ser que l’orgull actuï contra els símbols d’altri per defensar els propis, encara que aquests sí siguin els nostres. Amb tot això, si no volen pols, que treguin els símbols.

]]>