L’actual supremacia volguda de l’anglès és afixiant:

- productes venals etiquetats –i sovint publicitats– solament en anglès (sobretot –però no només– de neteja, perfumeria i cosmètica), amb informacions obligatòries en altres llengües en lletra petita; avui és corrent trobar productes alimentaris gluten free, lactose free, sugar free, light, zero (alcohol; no és català, només hi coincideix);

- la majoria d’electrodomèstics tenen els comandaments i punts de connexió etiquetats en anglès (on / off, in / out, play, rew, forward, phono, pull, push…); també els automòbils;

- camisetes, bosses i gorres amb inscripcions en anglès; a qualsevol país que vagis, si en vols un record que dugui el nom del país o del lloc concret, difícilment en trobaràs cap que no sigui en la versió anglesa;

- en música moderna, a part de cantants catalans i espanyols, només es sent música en anglès; hi ha un menyspreu absolut pels cantants en les altres llengües, ni tan sols en les europees dels estats més grans i importants (francès, italià, alemany…) o culturalment més pròxims (portuguès, grec, romanès…); la música en anglès és “música”, la música d’altres països és “world music”;

- des de fa uns quants anys són habituals al nostre país (i crec que quasi a tot Europa, no sé si a tot el món) el Job Day, el Black Friday, el Cyber Monday, el Green Monday, el Giving Tuesday, i altres…

- a les zones turístiques, retolació comercial, publicitat i menús de restaurant són majoritàriament només en anglès; no es té gens en compte la diversitat lingüística dels turistes, la majoria dels quals no són angloparlants; als Països Catalans, hi deu haver cent –potser més?– vegades més rètols en anglès que en català;

- als aeroports la situació és vergonyosament supremacista; la informació només hi és en anglès i, dissimuladament, en la llengua oficial local; però jo he estat a aeroports on la llengua local no es veia per enlloc. En una època en què la traducció de llengües està tan automatitzada, no costa gens fer traduccions dels avisos i les indicacions en –com a mínim– 5 o 6 llengües de les més parlades (i més i tot, és clar); però no, hom suposa (o vol suposar) que tothom en el món sap anglès, i per tant no calen altres llengües; abans, parlar-ne unes quantes era un mèrit important per a atendre el públic viatger; avui en dia, només basta que el personal parli anglès; i qui no en sàpiga que es foti;

- córrer és running, caminar és footing o walking, la loció corporal és body milk, l’aparença és el look, la moda és fashion (a Mallorca hi ha un centre comercial que es diu M. fashion oulet), la gent fa twits per a tenir followers, per a viatjar en avió cal fer el check-in…; hi ha anglicismes a balquena dins el castellà, el francès, l’italià (en italià, és de veres alarmant), l’alemany, etc, i dins el català;

- a Espanya, els campions de l’anglisització són també els campions de l’espanyolisme, cosa lògica sent l’anglès una eina de l’imperialisme; com a exemple, la Família Reial (les princeses han estudiat al Regne Unit), El Corte Inglés (‘Our Stories’, ’Decor Studio’, ‘Personal Shopper’, ‘Click&Car’, ungles ‘old money’…) i CaixaBank (‘CaixaBank now’, ‘My box’, ‘My Card’, ’CaixaBankTalks’, ‘CaixaBank Protect’, ‘CaixaBank Payments’…); fixau-vos que l’anomenat TIL a escola (que volia que a les Balears una tercera part de les matèries s’ensenyassin en anglès) va ser impulsat per l’espanyolíssim Bauzá;

- els centres d’ensenyament que ofereixen estudis dits “internacionals” funcionen en anglès, totalment o quasi;

- en l’àmbit universitari, si no publiques en anglès no ets ningú; un article en català innovador no val res devora un en anglès de contingut banal; i com més va més matèries s’hi ofereixen en anglès;

- a Catalunya, sobretot, hi ha una demanda persistent perquè el català sigui llengua oficial a la UE (cosa que ja hem vist que té una transcendència molt relativa), però ningú s’exclama quan el català és absent dels esdeveniments organitzats al país que tenen importància internacional, anunciats en anglès (Loop Festival, Catalunya Film Festival, International Fantastic Film Festival of Catalonia –que inclou la Zombie Walk–, Smart City Expo World Congress, Alimentaria FoodTech, Swab Barcelona Art Fair, Barcelona Bridal Fashion Week, Brunch Electronik Barcelona, Barcelona Wine Week, Barcelona Design Week…); o quan els noms d’importants institucions de recerca radicades a Catalunya són en anglès (Barcelona Institute of Science and Technology, CaixaResearch Institute, Barcelonaβeta Brain Research Center, Barcelona Supercomputing Center…). Grans oportunitats perdudes per a internacionalitzar el català! Si s’anunciassin en castellà, els “catalanistes” posarien el crit al cel, però com que s’anuncien en anglès, no hi tenen res a dir. Al cap i a la fi, el català ha de servir per a ballar sardanes, veure teatre regional i resar a la Moreneta, i també per animar el Barça (és clar!), però no per a coses transcendents més enllà de les 4 províncies.

- la submissió ideològica a l’anglès és tan potent, tan forta, que fins i tot els més exaltats defensors del català –i molts considerats d’esquerres!– l’accepten de bon grat; troben normal que el català sigui absent dels entorns ocupats per aquesta llengua estrangera imposada pel capitalisme. Hi ha professors universitaris de filologia catalana que tenen publicat el seu currículum personal només en anglès…

Els llatins anomenaven sermo vernaculus el parlar de la gent inculta, el parlar del poble fora de limitacions acadèmiques, un adjectiu –vernaculus– derivat del substantiu verna, que com a significat primari volia dir “esclau nascut a la casa de l’amo”; vernaculus era, doncs, primerament “propi de l’esclau”, i per extensió propi de tota la gent humil controlada per la classe social dominada per la gent rica, el parlar de la qual era sermo eruditus o doctus. En l’ús actual, vernacle (i les diverses variants formals del mot en altres llengües) vol dir “parlar propi de la gent del país”, contraposat a la llengua culta o oficial. En llatí, doncs, bé que inicialment no era una expressió pejorativa, en contexts determinats sí que adquiria aquest valor, sobretot si es contraposava al sermo eruditus / doctus: els parlants erudits, savis, parlaven “bé”, els parlants de baixa qualitat social parlaven de manera equivalent a la categoria d’un esclau, parlaven malament. Dins el context social del món actual, per a una gran part de la societat, el sermo eruditus és l’anglès, i el sermo vernaculus són totes les altres llengües. En realitat, és això que va voler expressar Donald Trump quan rebé els governants d’ultradreta hispanoamericans a la Casa Blanca el mes de març passat, als quals va entimar que no volia aprendre la seva “maleïda llengua”. Eren de la seva corda ideològica, però no de la seva classe social. El President dels Estats Units, els amos de mig món, no cal que es rebaixi a aprendre la llengua vernacla dels seus llepaculs; són aquests els qui han d’aprendre i parlar la llengua de l’amo, com han fet sempre pertot. Els dirigents de la Unió Europea tenen ben apresa aquesta lliçó, ho demostren diàriament.

(Us convid a llegir, sobre la qüestió de l’anglès, aquest altre article: La nova diglòssia (‘Llengua Nacional’, 85, IV trimestre del 2013, 8-11; disponible a https://indirecte.larepublica.cat/10506, https://indirecte.larepublica.cat/10552, https://indirecte.larepublica.cat/10595 . També és interessant aquest article en francès: https://ja.cat/qub9t, i aquests altres articles: https://www.vilaweb.cat/noticies/i-si-fem-que-el-catala-tambe-sigui-una-llengua-de-recerca-nacional-i-internacional/, https://www.vilaweb.cat/noticies/langles-lamine-universitat/).

La història de dominació política i imposició lingüística s’ha repetit moltes de vegades al llarg de la història. Només uns quants exemples més evidents i coneguts: la Xina és un gran imperi, amb més de 1000 milions de persones, amb una diversitat enorme de llengües i cultures, on només es reconeix legalment com a llengua oficial la modalitat estàndard del mandarí, el més nombrós dels grups dialectals pròpiament xinesos. La Rússia imperial, estesa per Europa Oriental i per una gran part d’Àsia, va imposar pertot la llengua russa, conducta seguida per la Unió Soviètica i mantenguda per l’actual Federació Russa. Quan els anglesos i els francesos seguiren les passes de Castella i Portugal i volgueren fabricar el seu propi imperi (l’anglès, ja començat el segle XII amb l’apropiació d’Irlanda), imposaren per tots els territoris que anaven conquerint (a Amèrica, a Àfrica, a Àsia i a Oceania), les seves respectives llengües de govern (anglès i francès), i així ho varen fer també els Països Baixos amb el neerlandès, a les colònies americanes, africanes i asiàtiques.

Avui en dia, de la majoria d’imperis citats, políticament i territorialment en resta poca cosa, excepte del xinès, que encara es manté íntegre i augmentat amb la conquesta del Tíbet (1950). De l’anglès, del francès, del neerlandès, només petits enclavaments a diverses parts del món; del castellà i del portuguès, pràcticament res. Del rus en resta encara l’extensa regió de Sibèria, però és bastant més petit que no era la URSS.

Però si els imperis tradicionals, territorials, han desaparegut o minvat, va prendre força al segle XX l’imperialisme capitalista, que cerca dominar el màxim de països sense necessitat d’ocupar-ne el territori. El capitalisme, basat en el rendiment màxim del capital monetari invertit, necessita la homogeneïtzació de la societat mundial, perquè si tothom té les mateixes necessitats haurà d’adquirir els mateixos béns, la qual cosa crea un mercat mundial grandíssim on els venedors són una minoria que s’ha sabut imposar i els compradors són tothom. Potencia les grans empreses capaces d’arribar pertot i destrueix les petites empreses que només poden arribar a una comunitat social limitada. No en calen exemples, perquè tots en som testimonis diàriament, d’empreses locals que cessen la seva activitat i són substituïdes per empreses anomenades “multinacionals”. El fet és que l’imperialisme capitalista també actua en la qüestió lingüística com han actuat tots els imperialismes: imposant la seva llengua, que és l’anglès; surt més econòmic usar una sola llengua que haver-ne d’usar moltes. Per què és l’anglès i no una altra? Perquè el més important i pesant subjecte exportador del capitalisme a tot el món han estat inicialment els Estats Units d’Amèrica, que tenen com a llengua oficial l’anglès. Ha estat el pes econòmic (i polític també, és clar) dels USA que ha imposat l’anglès a tot arreu com a llengua de transacció econòmica, assumida després per altres potències que també han agafat una certa importància econòmica capitalista, com és la Xina (tots els productes de la Xina arriben en anglès a la resta del món). I la llengua anglesa, en si mateixa, també s’ha convertit en capital d’inversió: com que el capitalisme la fa necessària a tothom que vulgui viure del sistema, són milions els parlants d’altres llengües que la volen aprendre per a integrar-se plenament dins la roda, i per a aprendre-la paguen i paguen acadèmies, professors particulars i estades “lingüístiques” a estats angloparlants (especialment els Estats Units, el Regne Unit i Irlanda) o a estats on l’anglès és cooficial (especialment, Canadà, Malta) i a Xipre, on és molt parlat com a segona llengua. És un negoci rodó per a milers (milions?) de persones que viuen d’aquesta imposició, i per als estats receptors.

A Europa, en general, l’anglès hi ha pegat fort, diuen que perquè “és la llengua internacional”, però mai cap organisme internacional ha decretat que l’anglès tengui tal consideració. A la Unió Europea, de llengües oficials n’hi ha 24, i totes són vàlides per a expressar-se dins la Unió i en nom de la Unió; vegem, però, quina és la realitat (dades obtengudes del Parlament Europeu mitjançant ‘Gemini’ i ‘Chatgpt’):
- al Parlament Europeu les intervencions en anglès després del Brexit han augmentat, i representen entre el 32% i el 36% del total, essent que el percentatge de diputats d’estats amb l’anglès oficial és només del 2,7% (14 d’Irlanda i 6 de Malta, de 720), diputats que a més a més es poden expressar en la llengua pròpia del país (i moltes de vegades ho fan), gaèlic i maltès. Els qui usen molt majoritàriament l’anglès són diputats dels estats nòrdics i orientals;
- a la Comissió Europea, l’anglès és absolutament predominant com a idioma de comunicació amb la premsa, el públic i en actes internacionals; el francès s’hi sent de tant en tant i l’alemany pràcticament mai, només quan la presidenta Von der Leyen parla per als alemanys o els austríacs; les altres llengües no són mai usades per la Comissió;
- el president del Consell Europeu, António Costa, només parla portuguès a Portugal; normalment s’expressa públicament en anglès; a França i a Bèlgica, també en francès, i a Espanya en castellà.

Vistes aquestes dades, és clar que la cooficialitat teòrica de les 24 llengües a la UE no en garanteix l’ús públic ni la presència internacional. El Banc Central Europeu s’anomena a si mateix “European Central Bank”, tot i tenir la seu a Alemanya, i s’expressa ‘per defecte’ en anglès, i llavors fa traduccions a les altres llengües de la UE dels documents més importants. Després del covid (un altre anglicisme) la UE va dissenyar 4 programes d’inversions: Horizon Europe, Creative Europe, Digital Europe i Next Generation EU, per a estimular la recuperació econòmica; no hi havia cap justificació per a anomenar-los només en anglès, es podien anomenar perfectament en qualsevol llengua oficial, però se’ls va denominar en anglès perquè hi dóna més categoria, fan més planta… Només els tribunals de la Unió no actuen sempre en anglès i respecten més la diversitat lingüística, una característica europea que pareix que fa nosa. No ens hem d’estranyar que Donald Trump se’n rigui de la UE, si ni tan sols els seus dirigents són capaços de fer-li la contra en una llengua europea que li faci veure que aquí no som els seus súbdits. L’anglès a l’actual UE és una llengua territorial minoritària, però els europeus actuen amb els Estats Units com el ca que obeeix la veu del seu amo…

Siempre la lengua fue compañera del imperio

Va ser en l’època de l’Humanisme (grosso modo, segles XV i XVI) en què sorgí la idea que la llengua era un element important en l’expansió dels imperis i la conseqüent expansió de la cultura original dels pobles que promovien aquests imperis. I era ver, basten uns quants d’exemples:

- Amb l’imperi forjat per Alexandre Magne (336-323 a. C.) la llengua grega va arribar fins al Panjab (a l’Índia), passant per Egipte, l’Àsia Menor, Síria, Palestina, Mesopotàmia, etc., i si bé l’imperi unificat es va dissoldre a la mort d’Alexandre, els estats que el succeiren mantengueren la llengua grega fins que anaren desapareixent dins els segles següents. Així i tot, el coneixement i ús del grec en aquests territoris va durar encara uns quants centenars d’anys, i n’han quedat nombrosos documents i testimonis escrits.

- La Roma clàssica va estendre els seus dominis per l’Europa meridional i central (i fins a la meitat de l’illa de Gran Bretanya), el nord d’Àfrica i l’Àsia Menor fins a Mesopotàmia, i pertot hi va dur la llengua llatina com a llengua de govern i administrativa, si bé a la part oriental de l’imperi el llatí no arribà a substituir el grec, que mantenia el seu prestigi com a llengua heretada de l’expansió grega anterior. Fruit d’aquesta expansió de la llengua llatina són tots els parlars romànics sorgits a l’Europa occidental i centro-meridional, a més d’a una part dels Balcans. Lorenzo Valla, humanista romà de la primera meitat del segle XV, tractant de la importància de la llengua llatina, afirmà: “l’imperi romà és onsevulla que domini la llengua de Roma” (del prefaci al llibre I de les seves Elegàncies)

- Un altre humanista, castellà, Gonzalo García de Santa María, al pròleg de la seva traducció de Las vidas de los sanctos religiosos (entre 1486 i 1491), quan encara els dominis de Castella es limitaven a la península Ibèrica i les Canàries, va escriure: “E porque el real imperio que hoy tenemos es castellano, y los muy excellentes rey e reyna nuestros senyores han escogido como por asiento e silla de todos sus reynos el reyno de Castilla, deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comúnmente, más que otras cosas, sigue al imperio.” Ja devia preveure l’expansió dels dominis castellans.

- I d’un altre humanista castellà, Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica coneguda de la seva llengua (1492), és la frase segurament més popular: “siempre la lengua fue compañera del imperio y de tal modo lo siguió que juntamente començaron, crecieron y florecieron y después juntamente fue la caída de entrambos”. Els segles posteriors, amb la conquesta i colonització d’una gran part d’Amèrica per part de Castella i la introducció de la seva llengua als països conquistats, confirmaren les afirmacions de Gonzalo García i Antonio de Nebrija. Al segle XVIII aquesta llengua s’introduiria també als Països Catalans.

- Els catalans no estiguérem al marge de les ambicions imperials. Després de l’expansió de Catalunya pels territoris veïns de València i les Balears, on es va imposar també la llengua catalana (que no hi era original), els comtes de Barcelona i Reis d’Aragó feren el seu petit imperi per terres mediterrànies de l’entorn itàlic: Sicília, Sardenya, Nàpols (segles XIV i XV); i els famosos almogàvers, comandats per Roger de Flor, arribaren a Grècia i s’establiren (1311) als ducats d’Atenes i Neopàtria, on restaren quasi 80 anys. Per tots aquests dominis la llengua dels dominadors, la catalana, hi tengué una presència important, sobretot a Sardenya i als ducats grecs, i no tant a Sicília i a Nàpols, on hagué de competir amb la modalitat itàlica pròpia. Pertot deixà traces més o menys abundants, i a Sardenya hi deixà a més a més una vila totalment catalanòfona, l’Alguer. El 1454, a les Corts de Barcelona, l’humanista català –aleshores bisbe– Joan Margarit s’enorgullia d’aquesta expansió catalana: “aquella [Catalunya] qui aquella vetustíssima e famosíssima Atenes… e aquella Neopàtria havia convertides en sa llengua catalana.”

- Després de l’arribada de Colón a Amèrica, castellans i portuguesos s’afanyaren a fer-se’n els amos tant com poguessin. Els portuguesos, a més a més, arribaren a controlar també territoris d’Àfrica i Àsia, i pertot hi imposaren la seva llengua, fet que l’historiador João de Barros justificava com una mesura necessària perquè els “indis” poguessin ser cristianitzats: “Çerto he que nã á hy gloria que se possa comparar a quando os mínimos Ethiopas, Persianas, indos daquẽ e dalẽ do Gange, em suas proprias terras, na força de seus templos e pagodes onde nunca se ouvio o nome romano, por esta nossa arte aprenderem a nossa linguagem, com que possam ser doutrinados em os preceitos da nossa fe que nella vam escritos.” La llengua era vista no només com a eina de dominació política, sinó també com a eina de dominació mental i moral.

La llengua de qualsevol comunitat, sigui jurídicament independent o no, no hauria de ser mai un tema de manipulació política, perquè la llengua és una habilitat natural de les persones, i la diferenciació lingüística és una manifestació de la diferenciació ètnico-cultural de determinats grups socials. Parlar diferent és tan natural com ser diferent: hi ha persones rosses i n’hi ha de morenes i de roges; n’hi ha de negres i de blanques (generalitzant); n’hi ha d’altes i n’hi ha de baixes; n’hi ha de grasses i n’hi ha de primes, de pelades i de peludes... N’hi ha que parlen una llengua i n’hi ha que en parlen unes altres, i si parlar una llengua o una altra és una característica diferent de les altres que he esmentat és perquè les persones que parlen més o menys igual solen sentir-se partícips d’una comunitat, dins la qual mantenen unes relacions de solidaritat especial amb els seus membres, cosa que no passa (normalment) amb els que són rossos o morenos, alts o baixos, etc. D’aquesta característica natural que afecta tota la humanitat molts de polítics n’han fet una qüestió problemàtica, sense cap raó, només per manies personals, la més explícita de les quals és, sense cap dubte, la intolerància de la diferència. Fixau-vos que els qui fan un problema de la llengua són també, normalment, els qui fan un problema de l’aspecte físic de les persones (els racistes), del sexe (els masclistes que no accepten la diversitat sexual), de la indumentària (els que discriminen la gent per com van vestits), de la religió (els fanàtics religiosos que consideren la seva religió l’única bona)... Només aquelles persones que creuen en la igualtat absoluta de tots els humans (siguin blancs, negres, morenos, rojos, rossos, baixos, alts, prims, grassos, mascles, femelles...) són les que prediquen i defensen també la igualtat de tots els parlants de qualsevol llengua. Enfront dels polítics intolerants amb la diferència n’hi ha que pretenen ser tolerants i que, per tant, diuen defensar el dret de la diferència, però en general aquests darrers, per raons no explícites (me les imagín, però ara no en parlaré), són tímids a l’hora de practicar la tolerància, i si bé qualcuns arriben a prendre postures valentes, d’altres no passen de modestes proposicions i de discursos teòrics poques vegades duits a la pràctica. En la qüestió de la llengua, objecte principal d’aquest escrit, aquestes posicions són evidents: ben pocs són els qui gosen defensar, i actuar per a fer-la real, la igualtat total dels drets de tots el parlants de llengües diferents, i aquest fet duu a la situació més majoritària avui al món: hi ha parlants de determinades llengües que en tenen reconegut el dret total a l’ús sense restriccions dins la comunitat on són naturals, mentre que altres parlants d’altres llengües només les poden usar en alguns àmbits o en qualque situació socialment poc rellevant; en qualque cas, s’ha arribat a prohibir del tot l’ús de qualque llengua. A les Balears (i, amb matisos, a tota la comunitat catalanoparlant) tenim un dret restringit a l’ús de la nostra llengua oficial (la que legalment és qualificada de “pròpia”), mentre que l’altra llengua oficial (la que no és la nostra “pròpia”) no té cap restricció i pot ser usada sempre i en qualsevol context o situació. Una clara situació de desigualtat consolidada i acceptada pels nostres polítics (al cap i a la fi, són aquests els que l’han aprovada), que no fan res per a corregir-la, si no és que fan per a augmentar-la. Ara que acabam un període de 4 anys de govern autònom (és una manera de dir-ho) teòricament defensor de la igualtat, i contrari per tant a la discriminació, facem-ne un repàs, de les actuacions governamentals duites a terme per a aconseguir la igualtat lingüística entre català i castellà; i veurem que el repàs és curt i fàcil de fer, perquè són ben poques aquestes actuacions. De fet, jo no en sé dir cap, perquè és evident que les magres mesures preses sobre el català a la funció pública són i seran ben poc efectives. Amb certificats de català, conferències i seminaris, concursos, documents d’intencions i propostes no realitzades, dictàmens, i coses per l’estil, de transcendència molt limitada, mai no s’aconseguirà la igualtat entre els catalanoparlants i els castellanoparlants. I és ben evident que aquests polítics que ens governen no pretenen fer res més, perquè si ho pretenguessin ja ho haurien fet.

Allò que sí han fet, lamentablement, és autoproclamar-se acadèmics de la llengua (de totes, pareix) i decidir que tenen dret a rompre’n les normes gramaticals, que qualifiquen de “masclistes”, sense témer-se que no ho són les llengües, masclistes, racistes, classistes, i altres possibles “-istes”, sinó les persones, i que forçar les normes gramaticals, no respectar el sistema de la llengua tal com és, no farà canviar el comportament de les persones. Dissortadament, han posat més interès a fer el ridícul dient “els ciutadans i les ciutadanes” (o l’aberrant “la ciutadania”), “els treballadors i les treballadores”, “els diputats i les diputades”, etc., que a prendre iniciatives útils i valentes per a dignificar el català dins la nostra societat. Com a cirereta que corona el pastís de la beneitura, ara han decidit que les paperetes de les pròximes votacions han de dir “diputades/diputats”, “conselleres/consellers”, beneitada que qualifiquen de “llenguatge no sexista”. ¿Amb quins arguments científics, senyors del govern, senyora Presidenta, argumentau que dir-ho així és “llenguatge no sexista”? Supòs que amb els mateixos (?) que ja s’han usat per a les paperetes de les recents eleccions espanyoles: els arguments de la demagògia que, curiosament, només brandeixen els partits d’esquerra. Destruir la llengua és fàcil; normalitzar-la duu feina. I ja podem veure què prefereixen fer els polítics...

^{(Publicat al DBalears el 2 de maig de 2019)}

Dins poques setmanes, el 5 de febrer, la Plataforma per la Llengua donarà a conèixer el guanyador del Premi Martí Gasull 2017 a l’exemplaritat en defensa de la llengua catalana, i entre els candidats a guanyar-lo hi ha Catalunya Ràdio. Mai, en les convocatòries anteriors d’aquest premi, m’havia atrevit a desmerèixer cap dels candidats, però enguany he trobat oportú expressar públicament per què consider que Catalunya Ràdio no es mereix el premi. La primera raó de fons és que aquesta és una ràdio institucional mantinguda amb capital públic, i que com a tal precisament va ser creada per a augmentar i enfortir la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació, orals en el seu cas. Per tant, com a ràdio en català no fa més que complir la finalitat per a la qual existeix, i això no és cap mèrit especial, perquè s’aguanta amb diners del poble, no amb diners particulars. És a dir, darrere Catalunya Ràdio no hi ha l’esforç d’un particular, persona física o jurídica, que arrisca el seu patrimoni en la promoció de la llengua catalana; hi ha, simplement, una institució pública creada amb aquest objectiu, i Catalunya Ràdio no fa més que complir-lo. Està bé reconèixer que qualcú fa la feina que li pertoca, però no crec que purament per això es meresqui un premi, sobretot si es tracta d’un premi en què competeix amb iniciatives privades, respecte de les quals parteix ja d’una posició d’avantatge. Però a part d’aquesta raó primera, que he qualificat “de fons”, n’hi ha d’altres, més de forma, que per a mi són potser més importants, per a contradir aquest possible reconeixement: per una banda, el desinterès general de Catalunya Ràdio a generar un model de llengua que, sent apte per al mitjà a través del qual es manifesta, sigui respectuós amb la normativa i, sobretot, amb la genuïnitat i la diversitat catalana; i per l’altra banda, la indiferència (és una manera suau de dir-ho) de l’emissora respecte de la intromissió constant de l’espanyol en els seus programes. El model lingüístic de Catalunya Ràdio (amb un nom, d’entrada, que és un anglicisme), el mateix que el de tota la CCMA, està condicionat des dels inicis pels impulsors del català barater, la versió contemporània del “català que ara es parla”, la que impulsaren els anys 80 uns senyors que es consideraven “assessors lingüístics” que al cap d’un temps es feren militants de ciudadanos, amb qualque excepció, un model que només respecta la normativa quan els seus promotors consideren que no va contra els seus interessos espanyolitzadors i dialectalitzants (ara, per exemple, han corregut a aplicar les noves normes ortogràfiques, però es neguen a aplicar –també per exemple– les combinacions de pronoms proposades per la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC per als registres formals); és un model contrari per naturalesa a la dignificació de la llengua, amb castellanismes i anglicismes constants (com aquest que darrerament han propagat sense vergonya: cessat per destituït). A aquest model ja defectuós des del principi, s’hi ha afegit els darrers anys la moda estúpida del desdoblament de gènere en plural (tots i totes, els diputats i diputades, els consellers i conselleres, etc.), que destrueix l’estructura mateixa de la llengua, i de la violentació del sentit propi d’alguns derivats, forçats a prendre una significació de “col·lectivitat” que mai han tingut (com “ciutadania” per “ciutadans”), moda que alguns presentadors (i sobretot la presentadora estel·lar del matí, que es deu creure amb el dret a forçar la gramàtica segons les seves manies) han adoptat com a senyal inconfusible del seu discurs. Quant a la intromissió constant de l’espanyol en les emissions de Catalunya Ràdio, basta sentir-la una estona –matí, tarda o vespre, és igual– per a adonar-se que no miren prim, els directors dels programes, a introduir-hi tertulians o comentaristes del país que només parlen en espanyol, perquè el públic oient es convenci –si encara no n’està convençut– que Catalunya és una comunitat naturalment bilingüe on català i espanyol conviuen amb harmonia i respecte mutu...

No negaré que Catalunya Ràdio hagi contribuït a augmentar i reforçar la presència del català en l’àmbit de la radiodifusió i no en negaré la transcendència, d’aquesta contribució, però, per les raons exposades, crec que no és el candidat més mereixedor del reconeixement amb un premi a l’exemplaritat en la defensa de la llengua, perquè, precisament, no és exemplar (almenys en sentit positiu) l’ús que en fa, de la nostra llengua. Tenc clar, tanmateix, que, no obstant les meves raons, la darrera paraula sobre el guanyador la tenen els votants.

          Segur que els qui heu llegit aquests dos fragments anteriors heu pensat “quanta de raó” té qui els ha escrits, que bé i que clar que descriuen la realitat social tant de la llengua catalana com de la dona en el nostre món particular. Quina lucidesa! Quina denúncia més clara de la subordinació lingüística i de la subordinació ara dita “de gènere”! Quina mostra més evident que una societat discriminadora ho és globalment! Doncs sí, l’autora d’aquests fragments ha sabut lligar perfectament les dues castes de discriminació en què ha viscut immergida i les ha denunciades com a conseqüències paral·leles d’un mateix comportament basat en la injustícia estructural. Però en aquestes citacions hi ha una petita trampa per part meva: tot el text és ben real tal com és, però està escrit en gallec i on diu “català” ha de dir “gallec”, i on diu “gallec” ha de dir “català”. Són fragments, triats entre molts que s’ho mereixen, de Maria Pilar Garcia Negro, fins suara professora de la Universitat de la Corunya.

• clarividència, perquè l’autora sap veure i el problema i sap denunciar-lo adequadament;
• valentia, perquè no vacil·la a l’hora de senyalar sense por les causes del problema;
• claredat, en els contraarguments adreçats als qui sostenen que els drets lingüístics són individuals i no col·lectius;
• ironia, en la consideració de determinades concessions;
• contundència, en la demanda i la proposta de solucions a la situació de minorització lingüística en què ens trobam.
• i dignitat, perquè reivindica el seu país, amb la seva llengua i la seva cultura, al mateix nivell que qualsevol país normal del món;

«Lembre-se, aliás, como a mesma versión vulgar de “aprender idiomas” é elocuente: a frase non se refere a, por exemplo, aprender galego, catalán, árabe ou checo. “Idiomas” son o inglés, o francés, o alemán, o italiano como moito. Apurando a metonímia, “idiomas” é o inglés...»[1]
 

Article 35
1.-El Govern Balear garantirà l'ensenyament de la llengua catalana als funcionaris i d'altres empleats públics al servei de l'Administració Autònoma. La mateixa obligació correspondrà als Consells Insulars i a les Corporacions Locals dins el seu àmbit competencial.

Article 18
1.-Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en la seva llengua, sigui la catalana o la castellana.
2.-A tal efecte, el Govern ha d'arbitrar les mesures adients de cara a fer efectiu aquest dret. En tot cas, els pares o tutors poden exercir en nom de llurs fills aquest dret, instant a les autoritats competents perquè sigui aplicat adequadament.

Article 4
Els poders públics han d'adoptar les mesures necessàries per a fer efectius la promoció, el coneixement i l'ús normal de la llengua catalana.

1.-El català, ha de ser la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l'Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió.

Sovint pensam en paradisos llunyans, illes tropicals de vegetació exhuberant i arenals amples i llargs, d’arena blanca i fina, sense murades d’hotels que els aïllin dels vergers interiors, on les palmeres fan ombra dins la mar, una mar transparent i verdosenca, dins la qual neden innombrables peixos de colorins... I potser sí que un país així és un paradís, per a qui té els recursos econòmics per a viure-hi com un senyor, però també és cert que ben a prop de casa nostra hi ha indrets que, si no són paradisos, són paratges encantadors, bells, on la natura es conserva amb quasi tota la seva plenitud natural i on els habitants són amables i acollidors. En certs aspectes, s’hi acosten, al paradís. Segurament les illes Balears ho eren, fa anys, paratges encantadors, amb molts indrets vertaderament paradisíacs, però ara ja ho són poc, i els indrets paradisíacs, si n’hi ha, s’han reduït a poca cosa i mala de trobar. Gràcies al progrés, diuen. Però, com us deia, prop de casa nostra n’hi ha, encara, d’aquests indrets, i en trobareu sobretot a l’illa de Còrsega, no castigada per la destrucció massiva del litoral ni per la urbanització descontrolada. Còrsega, orgullosa de si mateixa, ha procurat guardar el seu patrimoni, natural i de fabricació humana, i encara es presenta avui en dia, dins aquesta mar Mediterrània tan castigada, com un racó quasi immaculat, esplendorós de natura, adornat suquí i sullà de monuments de totes les èpoques històriques que han resistit el pas del temps fins avui.

Però Còrsega no és només natura i patrimoni monumental, és també història, cultura i llengua. Perquè Còrsega és, amb el País Basc del Nord (o Iparralde), la comunitat de parla pròpia no francesa que més ha sabut resistir la imposició forçada de la llengua de l’estat, França. Va ser el 1768 que França va substituir Gènova com a potència continental sobirana de l’illa, però ho va fer contra la voluntat dels corsos, que el 1755 havien proclamat la república i havien redactat una Constitució de les més avançades del món en aquell moment, sota el guiatge de Pasquale Paoli. Els corsos es resistiren a la dominació francesa, però foren derrotats a la batalla de Ponte Novu el 1769, i Paoli s’hagué d’exiliar a Anglaterra. De llavors ençà, Còrsega ha estat sota el poder francès, monàrquic o republicà (excepte els dos anys de 1794-1796, en què Paoli intentà recuperar l’autoritat de l’illa sota l’empara del rei d’Anglaterra) i des del primer moment va haver de sofrir que aquest poder hi imposàs sa llengua, una llengua estranya que ningú, excepte una molt petita minoria il·lustrada, coneixia a l’illa. Perquè amb la descomposició del llatí en els diversos parlars romànics, després de la desfeta de l’Imperi Romà, a Còrsega es va formar un parlar molt pròxim als parlars itàlics, i bastant llunyà dels francesos septentrionals. Aquesta pertinença de Còrsega a l’àrea lingüística itàlica, i la dominació genovesa des de finals del segle XII, va afavorir que els corsos adoptassin, com a llengua culta, la modalitat toscana, la dels grans escriptors medievals Dant i Petrarca, la que seria la base de la llengua oficial de l’estat d’Itàlia, després de segles d’haver funcionat com a llengua literària a tots els estats de la Península i les illes veïnes. Els parlars corsos no eren ben bé com el toscà, però n’eren molt pròxims, i els habitants corsos, encara que no hi parlassin, entenien fàcilment aquesta llengua, que veien com la modalitat culta del seu parlar popular. En toscà, més o menys influït pels cors, eren redactats els documents oficials de Còrsega durant tot el període de la dominació genovesa, i en toscà eren fixats els noms oficials de les poblacions de l’illa, i en toscà escrivien els literats autòctons. La població parlava cors, en modalitats diverses de nord a sud, però la llengua escrita en els documents era el toscà, en una situació diglòssica que la gent acceptava com a natural, perquè no veien el toscà com una llengua estrangera.

El francès arriba a Còrsega, doncs, dins el darrer terç del segle XVIII, i hi arriba com una llengua estrangera, desconeguda de quasi tota la població, simplement com la llengua del poder, un poder que des del primer moment té la intenció que, a la llarga, tota la població adopti la nova llengua com a pròpia. I aquesta intenció es manté, reforçada, després de la Revolució, que considera l’“italià de Còrsega” com un impediment per al triomf a l’illa de les idees revolucionàries: segons el diputat Barère (27 de gener de 1794) la contra-revolució parla italià! Però com que una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, el fet és que a Còrsega el francès hi entra molt lentament, i que durant bona part del segle XIX encara l’escola haurà de cedir una part del seu temps (o tot, a molts de centres) a l’italià, perquè els nins són incapaços de seguir l’ensenyança només en francès, i perquè tampoc no hi ha mestres suficients per a ensenyar en aquesta llengua. Però l’afrancesament va fent camí, i passada la meitat del segle l’idioma oficial ja és en general conegut arreu de l’illa, encara que els corsos mantenen la seva parla tradicional i l’italià, com a modalitat escrita i culta oral, resisteix a la literatura i a les actes notarials fins a principis del segle XX i a l’Església fins ben entrat el segle, de manera que encara el 1938 s’han de prohibir les predicacions en italià, en un època on el feixisme manifestava les seves intencions d’incorporar Còrsega a Itàlia.

Però si l’italià aconseguia mantenir-se fins a principi del segle XX, també és ver que la francesització s’anava consolidant i que a finals del segle XIX té com a conseqüència secundària la promoció d’una consciència corsa diferenciada de la italiana, que s’expressa per primera vegada de manera clara i desacomplexada a través de les pàgines del setmanari A Tramuntana (1896-1914). Durant el segle XX la consciència diferencial corsa enfront tant del francès com de l’italià creix i s’aferma, i hi contribueix sense dubte el feixisme mussolinià, que ocupant l’illa el 1942 provoca el rebuig dels corsos a Itàlia i a la seva llengua. Passada la II Guerra Mundial l’italià ja no serà més una modalitat culta de referència per als corsos, que es refermen en la consolidació d’un llengua corsa estandarditzada a partir de les seves característiques internes. L’italià serà vist com una llengua veïna i pròxima, però no més com la llengua de cultura de Còrsega. A la segona meitat del segle XX ja podem confirmar que la llengua corsa existeix.

Mirau bé l'individu de la foto.

Li diuen José María Rodríguez Barberá, valencià de Daia Nova i sempre castellanoparlant, militant destacat del Partido Popular, resident a Mallorca des de 1972. Representa l’essència del seu partit: anticatalanisme, antimallorquinisme, espanyolisme ranci de rel franquista, dretanisme, repressió, corrupció, escàndol... Aquest individu era el delegat del govern espanyol el maig de 2012, quan hi havia protestes a tot Mallorca contra l’indigne president del govern J. R. Bauzá, i com a delegat del govern va ser el responsable final de les detencions de 4 joves a Bunyola el dia 28 d’aquell mes. Les detencions varen ser arbitràries totalment i justificades amb mentides per la guàrdia civil, que els acusà de ser els cabecillas dels incidents, d’incitar els menors que feren una asseguda en terra i la gent que protestava. Les desenes de persones del poble que hi eren no se’n podien avenir, d’aquelles detencions, perquè aquells joves no havien fet res que no hagu els altresamb no havien fet res que no haguren no se'avaa les detencions de 4 joves a Bunyola el dia essin fet també els altres, però la guardia civil se’ls va endur i els va acusar de desobediència greu a les seves ordes. El setembre de 2015, en un judici farsa, on la jutgessa ja tenia la sentència abans de començar la sessió, els 4 joves varen ser condemnats a 1620 euros de multa. En aquest suposat judici la jutgessa no tan sols no va fer cas del testimoni de la dotzena llarga de persones que sota jurament declararen que aquells joves no havien fet res d’allò de què eren acusats, sinó que, com el fiscal, arribà a insinuar a qualcuna d’aquestes persones que deia mentides. La sentència va ser el mes de juny passat ratificada per l’Audiència balear, fet que no fa més que demostrar el corporativisme i el partidisme dels jutges. És a dir, a instàncies del personatge de la foto, els 4 joves han estat condemnats com a delinqüents. Vegem, però, ara qui és en realitat el personatge de la foto, i vegem-ho per la premsa (mostra no exhaustiva): http://goo.gl/4mjeNq , http://goo.gl/vlQiRj , http://goo.gl/Vbgz4Q. No hi afegiré comentaris, perquè cadascú ja se’n pot fer una idea ben clara. Ara bé, el tema dels 4 joves condemnats en fals no s’ha acabat, de fet. Bé, en realitat no s’ha acabat per a 3 d’ells, perquè per al 4 sí, simplement per un error formal: resulta que a part de denunciar-los penalment, el senyor de la foto, aquest implicat en tota aquest merda que heu pogut llegir, els va obrir un expedient per a multar-los amb 3.000 euros per via administrativa, expedient que va quedar paralitzat al moment en què es va iniciar el procediment penal; ara, acabat el procediment penal amb condemna, la delegació del govern espanyol ha reactivat l’l’expedient de la multa administrativa per a 3 d’ells (el quart se’n salva simplement per un error), cosa que vol dir que els volen castigar amb una nova multa de 3000 euros, pel suposat mateix delicte! És a dir, volen castigar-los dues vegades!!! Em direu, però, que ara ja no és el senyor de la foto, qui els encalça, i és ver, però sí que és la mateixa secta, perquè la delegació del govern encara està en mà dels mateixos, els mateixos que han emparat el senyor de la foto durant anys i tota la seva brutor, i els mateixos que comparteixen porqueria amb ell: http://goo.gl/HtI44s , http://goo.gl/lvHjtW , http://goo.gl/ECqx7o (mostra no exhaustiva, tampoc). En resum: el pputrefacte Partido Popular, el mateix que apareix a totes aquestes notícies, manté la persecució política contra 3 d’aquests joves, tots tres persones honestes que intenten sobreviure a aquest malson i dedicar-se a la seva feina, a les antípodes de la corruppció. Ara que sabeu els fets, i que sabeu bé qui són els uns i qui són els altres, digau: ¿qui són els delinqüents? ¿els perseguits o els perseguidors? ¿els condemnats o els acusadors que controlen encara el govern? Jo no ho diré, no vull que m’acusin de difamació o cosa semblant, perquè sé cert que en cas de judici guanyarien ells, vista l’experiència. Volia, però, que els qui us heu entretengut a llegir aquest article tenguéssiu ben clar de qui han estat (i 3 encara ho són) víctimes els joves encausats de Bunyola. Això és Espanya: l’imperi del crim, la venjança i la corruppció. Catalunya farà santament d’anar-se’n, i com més prest millor.