https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/ Sun, 06 Oct 2013 16:48:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10841/la-mosca https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10841/la-mosca Sun, 06 Oct 2013 16:48:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10841/la-mosca Ja fa estona que m’estic barallant amb una mosca que es mofa de mi. La seva volada és tan ràpida que amb la mirada no la puc seguir. Adés al peu, adés a la punta del nas, m’ha llepat tot els cos, Ep! no pas tot, home, sempre queda algun racó incòlume, només faltaria! No sé com s’ho fa, però, amb indiferència i elegància s’escapoleix de la trajectòria de la pala sense immutar-se. En canvi jo a cada cop errat em sento més toix, a, i això no és tot, perquè mentre lluito feroçment per aconseguir la victòria a la tele hi surt un estudiós dels ratpenats que, sense conèixer la meva frustració, i de manera totalment involuntària, es fot de mi tant o més que la mosca. Mireu si em sento avergonyit, ferit de l’amor propi, que em poso d’esquena a l’aparell, no fos cas que el saberut enamorat dels quiròpters em veiés tan bé com el veig jo a ell. Sovint enyoro aquelles fastigoses tires de paper untades d’un producte que enganxava més ue un ganxo, les quals es penjaven al sostre i atrapaven totes les mosques que s’hi acostaven; era la cosa més repugnant que he vist mai, però, efectiva i ecològica, no com el flit amb aquelles manxes de llauna que duien penjat una mena de pap com el de les gallines. Més tard el DDT més perjudicial per les persones que per a les mosques... Ei! que m’enfilo i no s’hi val; però, no patiu, ja torno a mare.
Bé, doncs continuant amb l’home de les ratapinyades de la tele haig de reconèixer que m’ha tocat el voraviu. L’estudiós explicava, a qui el volia escoltar, que aquestes bestioles d’aspecte monstruós viuen en colònies prou nombroses i s’estableixen en llocs on tinguin assegurat l’avituallament sense gaire esforç, com per exemple, en grans plantacions de vinyes on hi campen quantitats astronòmiques de mosques i mosquits. Explicava, l’amic dels ratpenats, que consumeixen 25 tones d’insectes cada any. Qualsevol nit sortiré de cacera i si aconsegueixo atrapar-ne tan sols un me l’enduré a casa i el mantindré a cor que vols, cor que desitges. Déu meu Senyor! Només de pensar que a mi em costa tant matar una mosca... ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10492/objectiu-evitar-majories-absolutes https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10492/objectiu-evitar-majories-absolutes Mon, 22 Jul 2013 12:27:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10492/objectiu-evitar-majories-absolutes Tot plegat m’ha portat a pensar que, si el fet de ser governats per majoria absoluta anul·la la ja prou feble democràcia, per què no establir el sistema de llistes obertes en els comicis? Potser això ens portaria a una governabilitat més ajustada a les conveniències del país i més controlada en tots els àmbits. Amb una majoria absoluta al poder una part molt important de la societat no s’hi sent representada i cau en la indiferència i el desarrelament. Mentre la veu de l’oposició al congrés no sigui altra cosa que un clam al desert el país no pot prosperar; convé, per tant, una diversitat de criteris que sanegi la governabilitat i obri les portes al progrés. La raó absoluta no la té mai ningú.●           ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10244/les-pensions-i-els-estalvis https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10244/les-pensions-i-els-estalvis Mon, 03 Jun 2013 17:30:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/10244/les-pensions-i-els-estalvis Els estalvis i les pensions
Nosaltres, la gent gran, varem aprendre la lliçó que pares i avis varen procurar inculcar-nos amb molta cura des del moment que varem començar a tenir consciència dels nostres actes. Qui no recorda, ‒per  exemple‒aquella famosa llibreta de segells diminuts de La Caixa que havíem d’omplir com fèiem amb els cromos col·leccionables de les xocolates? Les frases estereotipades: “S’ha de pensar en el demà” “Heu de guardar-vos un roc a la faixa”. Practicar l’estalvi mai no ha estat fàcil, sempre ha necessitat una dosi important de voluntat i, en alguns moments de la vida, fins i tot un verdader sacrifici. Qui no conserva en un racó del seus records una il·lusió frustrada, una necessitat ajornada...?
Els que formem part de la nomenada tercera edat hem fet els deures! De mica en mica hem anat afegint pedretes a la faixa, com deien els avis, i ens sentíem cofois d’haver-ho fet, però, ve-t’ho aquí que un dia malaurat ens diuen que tenim la faixa buida, que les rates s’ho han menjat tot. No hem perdut tan sols els estalvis, ho hem perdut tot i ja no en resten ni forces ni temps per començar de cap i de nou.  
Hem treballat més de quaranta anys de la nostra vida cotitzant per quan la velledat ens atropellés. Hem criat fills, els hem educat, els hi hem procurats estudis, oficis, hem complert amb les directrius dels manaire de torn i quan ja no podem fer res per salvar situacions límits, quan ja no som vàlids per a res ens trobem abatuts i sense cap protecció.  
Haurien de penjar-nos un rètol a l’esquena que digués: “A partir d’ara no es permet viure de la pensió de jubilació i no es podrà viure més enllà dels 65 anys”. Tot arribarà, tot!]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9375/la-senyora-dels-anells https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9375/la-senyora-dels-anells Thu, 03 Jan 2013 15:01:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9375/la-senyora-dels-anells M’atén una senyora que deu vorejar la seixantena, discretament elegant, polida com si acabés de sortir de la capsa
‒ Tindria l’amabilitat de mostrar-me aquells anells de l’aparador?
‒ Amb molt de gust.
Els posà al meu abast mirant-me els ulls esperant la meva reacció.
‒ Tots són bonics, però... m’inclino per aquest!
La senyora se’l posà al dit i m’atansà la mà oferint-me-la. Amb la delicades que el cas requeria li vaig agafar i fent dues o tres vegades el moviment de ficar i treure ‒us recordo que parlo d’un anell‒ vaig donar-li la meva conformitat.
‒ Sí! Decididament aquest. Ara només tinc un dubte, la mida, no sé si li anirà bé.
‒ No passi ànsia, si no va bé el canviarem.‒Després d’una petita pausa continuà‒ Que té la mà molt grossa la seva senyora?
‒ Miri no sé que dir-li, francament, perquè quan em pega la trobo molt grossa, però, quan em fa moixaines la trobo molt petita. ●
 
 ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9367/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi-1 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9367/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi-1 Sun, 30 Dec 2012 15:49:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9367/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi-1 modus operandi  de les institucions de crèdit i estalvi del nostre país. A instàncies d’una pregunta meva m’explicà, l’esmentat directiu, que el Banco d’Espanya en qualitat de banc central controlava les entitats creditícies i regulava el seu funcionament. Em deia que una de les mesures emprades limitava la xifra global del crèdit a concedir de manera que mai podia superar el 80%  del total dels béns aliens que tenien en dipòsit. Em va semblar una mesura molt sensata i lògica.  
Anys després tres factors prou importants varen fer variar aquestes normes; primer les tècniques financeres americanes, segon el mercat de l’estat del benestar que cada vegada demanava més llibertat de moviment dels diner, més màniga ample i tercer la insistència de caixes i bancs sol·licitant un camp operatiu més ampli, més lliure per a poder atendre la creixent demanda de diner. A partir d’aquí es va començar a fer ulls grossos i l’oferta de crèdits i hipoteques a llarg termini, va omplir el mercat. proliferant de tal manera que va fer créixer, encara més, l’ànsia de compra de béns immobles sobretot entre el sector més jove de la societat. Es podria dir que la nova situació de mercat oferint diner fàcil va tenir un èxit rotund.
Sóc conscient  que  no és igual jutjar els fets del dia a dia que jutjar-los anys més tard coneixent els resultats i les conseqüències que han tingut. Vegem, doncs, què va portar i per què, al pas del anys, aquella desmesurada alegria, aquella oferta de diner fàcilment abastable.        
1.   Caixes i bancs varen esgotar els recursos propis i varen acudir al crèdit per a poder continuar un negoci tan lucratiu.
2.    Varen sobrevalorar el preu dels immobles per a poder concedir quantitats més substancioses.
3.    Varen haver d’allargar els terminis fins extrems forassenyats (40 anys) a fi de poder complaure a una clientela de poder adquisitiu més baix que fins aleshores era un simple espectador. Aquesta forassenyada barreja només podia conduir al caos. 
L’única explicació que es deixa entreveure en tot aquest maremàgnum és  que es va confiar exageradament en poder tapar el forat amb els molt sucosos beneficis que s’obtenien, però. els càlculs varen fallar. Les entitats de crèdit no han pogut fer front als seus deutes, de la mateixa manera que hi ha famílies que no poden atendre el pagament de les seves hipoteques.
Naturalment hi ha altres causes complementàries les qual, afegides a les esmentades ha fet explotar la bombolla. Aquí teniu la crisi segons el meu criteri, servida en forma de factura la qual tu i jo i tots els ciutadans estarem pagant durant molts anys.]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9366/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9366/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi Sun, 30 Dec 2012 15:49:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9366/un-cop-dull-als-inicis-de-la-crisi modus operandi  de les institucions de crèdit i estalvi del nostre país. A instàncies d’una pregunta meva m’explicà, l’esmentat directiu, que el Banco d’Espanya en qualitat de banc central controlava les entitats creditícies i regulava el seu funcionament. Em deia que una de les mesures emprades limitava la xifra global del crèdit a concedir de manera que mai podia superar el 80%  del total dels béns aliens que tenien en dipòsit. Em va semblar una mesura molt sensata i lògica.  
Anys després tres factors prou importants varen fer variar aquestes normes; primer les tècniques financeres americanes, segon el mercat de l’estat del benestar que cada vegada demanava més llibertat de moviment dels diner, més màniga ample i tercer la insistència de caixes i bancs sol·licitant un camp operatiu més ampli, més lliure per a poder atendre la creixent demanda de diner. A partir d’aquí es va començar a fer ulls grossos i l’oferta de crèdits i hipoteques a llarg termini, va omplir el mercat. proliferant de tal manera que va fer créixer, encara més, l’ànsia de compra de béns immobles sobretot entre el sector més jove de la societat. Es podria dir que la nova situació de mercat oferint diner fàcil va tenir un èxit rotund.
Sóc conscient  que  no és igual jutjar els fets del dia a dia que jutjar-los anys més tard coneixent els resultats i les conseqüències que han tingut. Vegem, doncs, què va portar i per què, al pas del anys, aquella desmesurada alegria, aquella oferta de diner fàcilment abastable.        
1.   Caixes i bancs varen esgotar els recursos propis i varen acudir al crèdit per a poder continuar un negoci tan lucratiu.
2.    Varen sobrevalorar el preu dels immobles per a poder concedir quantitats més substancioses.
3.    Varen haver d’allargar els terminis fins extrems forassenyats (40 anys) a fi de poder complaure a una clientela de poder adquisitiu més baix que fins aleshores era un simple espectador. Aquesta forassenyada barreja només podia conduir al caos. 
L’única explicació que es deixa entreveure en tot aquest maremàgnum és  que es va confiar exageradament en poder tapar el forat amb els molt sucosos beneficis que s’obtenien, però. els càlculs varen fallar. Les entitats de crèdit no han pogut fer front als seus deutes, de la mateixa manera que hi ha famílies que no poden atendre el pagament de les seves hipoteques.
Naturalment hi ha altres causes complementàries les qual, afegides a les esmentades ha fet explotar la bombolla. Aquí teniu la crisi segons el meu criteri, servida en forma de factura la qual tu i jo i tots els ciutadans estarem pagant durant molts anys.]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9301/el-millor-obsequi-del-mon https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9301/el-millor-obsequi-del-mon Tue, 18 Dec 2012 09:56:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9301/el-millor-obsequi-del-mon          A la part alta de Betlem, entremig d’un pedregar s’hi assentava la cabana més humil d’aquell indret. Des del portal s’albirava tota la vall. Aquell capvespre, la dona s’adonà que pel camí de Jerusalem s’atansava una parella. L’home menava una somera que duia al cim una dona. Tenien tot l’aire de ser forasters. “Renoi quin rebombori ha portat l’empadronament”. Fresquejava, i s’ajupí per encendre el foc a terra. Quan la brasa ja era prou roent, penjà l’olla de la vianda als clemàstecs i recordà els forasters: “com s’ho faran per passar nit?”. S’incorporà tot fregant-se les mans amb el davan­tal i apartant la xarpellera que penjava del portal donà una altra ullada al poble. No es veia ningú ni en forat ni en finestra. Quatre teies començaven a cremar a les cases més principals. Res més!
                        “Tanmateix, no sé pas on s’han entaforat”, pensa­va la dona. Aquell neguit va fer que tornés a sortir: “Una altra ullada i prou, car ja és massa fosc per veure-hi de tan lluny”. Ni una anima. Res de res. “Però, espera... Es veu claror a la cabana deis pas­tors i en aquest temps no hi ha mai ningú... Potser sí que s’hi han encabit. Mira, ja estic més tranqui-la”.            La nit era fosca com gola de llop, i tan silent com si el món fos buit, però ella no acabava de trencar el son; s’amorriava pesant figues, i altre cop ull obert. Va passar molta estona abans que un filet de llum la desvetllés del tot i sense remei. De la finestra estant s’adonà que la vella cabana deis pastors reflectia més claror que el sol de mig­dia. “Fora mandra! Vull saber què passa allà baix”. Peus al carrer veié que els camins eren plens de gent fent rebombori, portant obsequis a un nadó necessitat: “Ai pobre de mi, però que hi faig jo aquí si no tinc res per poder-lo obsequiar?”.
            La gent se l’emmenava. En arribar a la cabana, s’apartà cap a un racó, plo­rosa i avergonyida: “Almenys aquí el podré veure sense fer nosa. Oh, quin bé de Déu de criatura!”.
            Tot va passar en un tres i no res. La dona, contemplava emba­dalida el nadó amb tendresa, i ell, que ja l’havia clissat, tombà el cap i li somrigué. Aclofada sobre els genolls, ajuntà les mans i li digué amb tremolor, al menut: “Fillet. Si no tinc res per donar-te... Jo només et puc estimar i prou...”.
            Una brisaina, que esgarrifà la dona, bufà uns ins­tants dins la cabana, just el temps de deixar-se sen­tir, amb delectança, la més captivadora de les veus, una veu que sols ella va sentir: “Això és el que he vingut a cercar bona dona: AMOR!”
 ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9193/oh-josephine https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9193/oh-josephine Sun, 02 Dec 2012 10:36:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9193/oh-josephine “Joséphine, de professió àngel de la guarda”, que TV3 emet cada tarda a les 6 tocades. Hi ha qui diu que no té ni solta ni volta, jo crec que sí que en té i que a més és una lliçó magistral de pedagogia i un programa ideal per emetre a la franja horària de més alta audiència infantil.
Si els àngels de la guarda no existeixen trobo que s’haurien de crear perquè els humans, malgrat els anys que portem allotjats en aquest planeta, encara no tots sabem reaccionar adequadament davant de situacions més o menys compromeses. És evident que necessitem un cicerone que ens orienti i, naturalment, qui pot fer-ho millor que un àngel de la guarda, no us sembla? Tot i això no sé si en faríem  gaire cas dels seus consells? A la simpàtica Joséphine li costa fer-los creure.  
 Els episodis que he vist fins ara han estat un alliçonament que he procurat aprofitar. La Joséphine fa entendre amb gràcia i senzillesa que les desavinences entre les persones serien evitables si no pequéssim d’un excés d’orgull o d’un amor propi inadequat i perjudicial. Joséphine no és altra cosa que el mitjà –per cert de físic insignificant i diminut- que ha utilitzat l’autor per mostrar-nos com som i com hauríem de ser. És un àngel “diferent”, entranyable, rialler, infantil i sense pretensió. No en va es diu que al pot petit hi ha la bona confitura.  A mi m’arriba al cor. ●        ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9039/a-les-fires-de-vots-encara-hi-ha-xarlatans https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9039/a-les-fires-de-vots-encara-hi-ha-xarlatans Thu, 15 Nov 2012 10:31:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/9039/a-les-fires-de-vots-encara-hi-ha-xarlatans Una altra cara de la moneda és quan les paraules es llancen a l’aire improvisadament, ‒o quan s’escalfen les sangs‒, sense haver passat per cap dels controls esmentats, aleshores ens adonem que són l’exteriorització espontània i sense embuts dels sentiments de l’emissor. És l’única manera que tenim de conèixer una mica millor a la persona que tenim al davant. Transmetre una ideologia ‒política o religiosa‒és una tasca molt difícil de desenvolupar amb correcció i, lamentablement, són pocs els que ho saben fer amb un cert nivell de qualitat i de dignitat. Per altra banda l’elector cada dia està més preparat per saber separar el gra de la palla. Vendre gat per llebre és una estafa, prometre sense possibilitats de complir un engany. Suposo que en ple segle XXI, ha de ser difícil vendre gat per llebre; a les fires els xarlatans ja no hi tenen cabuda. De totes maneres, d’aquí a uns quants dies sabrem si algun ha pogut sobreviure. ●]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8810/aniversari-dun-comiat https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8810/aniversari-dun-comiat Tue, 16 Oct 2012 14:54:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8810/aniversari-dun-comiat No ens coneixíem de res, però, el fet d’haver estat instal·lada a les meves entranyes treballant pel meu benestar durant tants anys, sense vagues ni reivindicacions, és d’agrair. Tot va anar tan de pressa que ni tan sols me’n vaig acomiadar. Des d’aleshores noto que la budellada s’escarxofa dintre meu aprofitant l’espai lliure de la vesícula. No es pot recriminar, nosaltres faríem igual, i de fet ho fem. Personalment reconec que quan la dona no és al llit, m’eixamplo, m’allargo i m’estiro com un gripau a la vora del llac usurpant l’espai lliure.
Ara, dos anys després, vaig a la recerca de respostes. Quin altre membre fa les funcions de la bufeta?  Qui distribueix i dosifica des de llavors els sucs gàstrics? Potser la seva missió era prescindible i a hores d’ara, entre el fetge i el duodè i han col·locat un rètol com els que pengen a les autovies: “Desviament per obres. Disculpin les molèsties. Treballem per vostè”
Si alguna vegada hi ha un segon origen més radical que el de Manuel de Pedrolo, el nou creador haurà de fer grans reformes en el cos de l’ésser humà començant per eliminar els òrgans prescindibles com és ara les amígdales palatines, l’apèndix, la vesícula... I, posats a fer, que no s’aturi aquí, que tot és millorable. Fins i tot la Constitució i l’Estatut. Però, això ho van fer els homes i no ho reforma ni Déu. •]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8777/la-cendra-va-ser-arbre https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8777/la-cendra-va-ser-arbre Thu, 11 Oct 2012 17:13:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8777/la-cendra-va-ser-arbre Bé, al gra. Encara som molts els que recordem prou bé com es vivia els anys quaranta; és clar, en varem ser testimonis, jovenets això sí. Vida de pobresa i privacions, gairebé d’austeritat, treballar de sol a sol per quatre quartos que no arribaven ni pel pa de cada dia. Era una vida injusta, és cert, però fruit dels errors de la pròpia societat. De la societat empresarial, política, obrera, no se n’escapa ningú. Feu memòria, la bogada es feia al safareig públic o al riu, les noietes anaven a costura per aprendre a cosir, les mares i les àvies feien mitja, jerseis, mitjons i guants per a tota la família; els llençols s’apedaçaven, els jerseis vells s’escorrien i se’n feien de nous amb la mateixa llana i els menuts anaven a escola amb el cul de les calces apedaçat. Els vestit vells dels homes es descosien per peces, es rentaven i es guardaven per a fer pedaços. Quan una olla o un pot d’alumini  es foradava pel desgast natural es tapava amb una gota d’estany, es posaven mitges soles i talons a les sabates i s’apariava tot allò que s’havia fet malbé. Tothom comprava a la menuda, la llet es venia a petricons, el cafè, el sucre, la sal, etc. a onces o a lliures; la carn i el peix a terces i per cuinar s’usava greix en lloc d’oli, sagí per a l’escudella, cansalada per a tall...
Ara les mestresses de casa compren altra vegada a les botiguetes del barri, les noies aprenen a cosir i a fer mitja i les sabates es tornen adobar. La mala fe d’alguns, la incapacitat d’altres, la manca de seny de molts i la nul·la voluntat d’estalviar de la majoria ens ha situat novament  a la dècada dels quaranta del segle passat. Un cop més vaques magres fruit dels errors de la societat.  I... sant tornem-hi que no ha estat res. ●               ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8722/laventura-duna-nit-destiu https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8722/laventura-duna-nit-destiu Wed, 03 Oct 2012 09:43:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8722/laventura-duna-nit-destiu Joan!, on  ets? Fent un esforç aixeco el cap per damunt del matalàs i li respon amb veu tremolosa Sóc aquí, Conxita!
Em vaig sentir, si fa no fa, com ho deu fer l’amant quan es veu sorprès amb l’arribada del marit. Au! sant tornem-hi que no ha estat res i que Morfeo m’amarri fort i no em deixi caure més.]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8669/el-mon-el-cos-i-lanima https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8669/el-mon-el-cos-i-lanima Tue, 25 Sep 2012 10:56:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8669/el-mon-el-cos-i-lanima ànima. Aquests efectes formen un tot amb la nostra vida, varen néixer juntament amb el cos constituint un sol ésser. Ara bé, l’eterna pregunta és: quan fineixi el cos finiran també causa i efectes? La resposta la trobarem només en el si de la fe absoluta.
—
Mirant les coses des d’un altre punt de vista i amb una espurna d’ironia hauríem de donar un cop d’ull a la convivència, a la relació que mantenen cos i ànima. Es tracta d’una rara unió de matèria i esperit que, per les seves divergències, resulta molt difícil de mantenir en perfecte equilibri. Podríem dir que són un matrimoni malavingut. Me’ls miro com dos cònjuges heterogenis, que se la porten votada des de la Creació. En la lluita d’amor i odi que obstinadament mantenen, aquí baix a la terra i pel sol fet de ser immortal, sempre guanya l’ànima, allà dalt, ja s’ho trobarà quan la cridin a capítol. L’esca del pecat de tanta discòrdia són, segons l’església catòlica, la carn, el món i el dimoni, és a dir, tot, res busca-raons que no paren de mortificar fins aconseguir el malviure d’una parella predestinada, per llei de vida, a la separació. Aquests tres grans adversaris de l’ànima, coneixedors de l’afany que té el cos per gaudir dels plaers terrenals, no regategen esforços per conquerir-lo fins a sotmetre’l. Tanmateix, juguen sense risc, saben que és peix al cove.
Acceptant que les ànimes vénen d’un més enllà desconegut anomenat Glòria, me les imagino expectants a l’aguait dels naixements que s’esdevenen al món. A mesura que es van succeint, a cada animeta se li deu assignar un nadó a l’atzar, dient-li, si fa no fa: «Apa, tira avall, menuda, que aquest és el teu pupil, i ja cal que filis prim si no vols tornar amb les mans buides». Un cop han pres possessió del seu destí se’ls gira una feinada de ca l’ample; penseu que s’han de guanyar la confiança del cos i fer-lo llaurar dret, ja que el món i els seus paranys ho posen molt difícil. Si alguna vegada el cos vol fruir d’algun dels plaers anomenats il·lícits, ‒que gairebé ho són tots‒ no té altre remei que fer el sord a les reprimendes de l’ànima, la qual cosa comporta fer un acte de contrició i el propòsit –sempre fal·laç– de no fer-ho mai més. Qui a dos senyors vol servir, amb un o altre no podrà complir.
Ja ho veieu, tot plegat és un garbuix difícil d’entendre. Com és possible crear un ésser que s’ha de moure en un àmbit ple de delectances que li són prohibides? A què treu cap això? Em fa l’efecte que són ganes de fer la guitza; perquè, mireu, els sacrificis ‒si vol complir‒ els ha de fer el cos, en canvi els mèrits o desmèrits, els premis o els càstigs, seran de l’ànima. De teules avall aquesta és la veritat, la tangible; l’altra, la impalpable –i potser verdadera– al cos li costa acceptar-la. Hem de reconèixer que aquí al món s’hi troba com un peix a l’aigua; el varen fer de terra, i a la terra tornarà. Mentrestant, l’ànima, ai las! volarà cel amunt, amb posat de bona noia, per gaudir de la recompensa promesa o, amb cara de màrtir, per suportar el càstig inapel·lable. Ignoro què li passarà a la meva perquè, la veritat sigui dita, li he fet bastant el sord.  ●]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8657/cel-infern-i-purgatori https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8657/cel-infern-i-purgatori Sun, 23 Sep 2012 10:51:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8657/cel-infern-i-purgatori Quan de tant en tant el pensament em porta per aquests viaranys m’assec tranquil·lament al marxapeu de la porta i, com que conec gairebé tot el veïnat, vaig fent un guió fugaç de les seves vides i això m’ajuda a empalmar seqüències ordenadament i muntar-me la pel·lícula. Penso, ‒no sé si és una injúria‒ que el cel, l’infern i el purgatori no són pas tan lluny com ens els volen pintar. No podria ser que tots tres llocs estiguessin assentats en aquest mateix món adés, injust i cruel, adés   generós i misericordiós, però sempre tan incomprensible? ●     ]]> https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8555/lendema-un-dia-sense-marxa-enrere https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8555/lendema-un-dia-sense-marxa-enrere Wed, 12 Sep 2012 17:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/j-serra-sobrerroca/blog/8555/lendema-un-dia-sense-marxa-enrere