https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/ Tue, 10 Jan 2017 10:38:00 +0100 ca https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16879/dupond-i-dupont https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16879/dupond-i-dupont Tue, 10 Jan 2017 10:38:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16879/dupond-i-dupont Joan Cosculluela i Lluís Rabell formen un tàndem curiós. Com els Dupond i Dupont, de Tintin. Un diu i l’altre corregeix. Per dir el mateix. De manera que no sap ningú qui és l’ou i qui la gallina.
 
Els dos procedeixen de l’època fosca de la militància. On calia ser molt professional, molt prenyat, per a continuar en el lloc i per a predicar contra el desert. Els dos són homes acostumats a la lluita concreta. De curta volada, però amb resultats tangibles. Per a tenir alguna cosa al pap. I sumar petites victòries, al llarg de l’any. Era una lluita difícil. Menyspreada. D’un tipus d’home, malejat per un convenciment íntim.
 
Cosculluela ha sofert, també, les raspallades del Congrés. I amb el llustre, ha assimilat el bé i el mal, d’aquells. De manera que, ara, com a home de cartell es disposa a posar pau i treva, al Parlament. Catalunya podria votar. Votar un estatut. I encomia la lògica del PSOE per allò del peix al cove d’Iniciativa, que tant havien practicat antigament, ell i Rabell.
 
Per a trencar amb el passat, Cosculluela i Rabell pensen en la centenària revolució russa o en la transició del 78. La història ofereix, únicament, aquestes dues alternatives: o bé hi ha un clima revolucionari o bé s’ha de procurar el pacte de les elits. Sembla que el clima no es dóna avui, a Catalunya. Aleshores, cal, el segon, i en conclusió, res és possible, sense un pacte amb l’estat.
 
Quines elits catalanes? Quines elits espanyoles? Cosculluela i Rabell subordinen la classe, al pacte? Si no hi ha un clima revolucionari (per a trencar amb el passat), no hi ha més alternativa que una transició pactada? A ells els va bé. Només dues solucions. Antigues, històriques. De manual. Del seu, manual.
 
L’època del peix al cove ho practicava tothom. Pujol era el mestre. Però també, l’esquerra tenia els seus espadatxins. Tot el PSC era peix el cove en estat pur. També Iniciativa. Homes de palau disfressats d’agitadors socials, en organitzacions, obtenien la reivindicació del carrer, pel pacte de les elits. Es perpetuaven en les seves poltrones, com d’altres en els partits i en el parlament.
 
Les lliçons de Cosculluela i Rabell són cants del signe. És el final i fan aigües per tots costats. També entre els seus. Els joves no volen el peix al cove. N’estan fins al capdamunt de les poltrones i dels pactes de palau. Tanmateix, Cosculluela i Rabell usen el seu púlpit per recordar-nos l’homilia. La victòria curta. Els petits rèdits pactats.
 
Cosculluela i Rabell perceben que els catalans volen votar. Veuen la solució del referèndum. Amb totes les seves variables i circumstàncies. Tanmateix, ells tenen el gustet de palau. I cada dia més, s’assemblen als Dupond. Un cert tipus de funcionari.
 
Isidre Palmada
Banyoles, 10/1/17]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16741/el-coto-no-enganya https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16741/el-coto-no-enganya Wed, 30 Nov 2016 13:25:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16741/el-coto-no-enganya La prova del cotó. El mètode per a saber si és de veritat. L’eslògan, ho recorden? D’això, anirà el Procés. D’autenticitat. L’estat mourà el constitucional, les lleis i les sentències. Tot en orris, si cal! Aleshores es veurà: el Procés tindrà la principalíssima prova de força. El “tour de force” de la validació. I l’evidència de saber si el Procés és de veritat.
 
El Procés va entrar al Parlament. Era un repte que convenia i tothom n’estava, a l’espera: Milers als 11 de setembre, milions al 9N ’14  i, per últim, les Institucions. Fins aquí, l’autonomia. Ara però, ve el litigi. Les lleis de Madrid i els seus gendarmes contra la Generalitat i la gent.
 
Els motors s’encenen ara mateix. Ja han començat. I continuaran roncant el 16 de desembre, davant el Tribunal Superior de Justícia, amb la citació de Carme Forcadell. I rugiran amb la llei de la Transitorietat Jurídica. Finalment, el Referèndum. I vés a saber, entremig, pot ploure a bots i barrals. No senyor. Ara, no és temps de garlar i caçar mosques.
 
Hem romancejat amb els fronts. Un front popular? Un front nacional? I les crítiques. “Massa processisme i poc esma social” o “massa impostos i poca unitat”. I, tanmateix, això s’acaba. El calendari s’escola. És el temps dels grans compromisos, dels fronts que s’alineen pel xoc de trens. I no valen les trampes al solitari.
 
És el temps de les ordres precises. De les desfilades, en formació. El Parlament, el Govern, els ajuntaments, els bancs, les grans empreses, els sindicats, les organitzacions socials i tots i totes... al voltant del Procés. Els independentistes i els demòcrates han de prendre posicions en cadascuna de les àrees socials. És temps de no dubtar. És temps de llançar-se.
 
Així doncs, és temps de presentar plataformes unitàries que agermanin els ajuntaments i les grans organitzacions socials, per a salvaguardar la legitimitat. Per a aixoplugar els indecisos. Per a acollir tots els demòcrates, encara que siguin partidaris d’altres alternatives. Per a mobilitzar contra el xoc frontal i repressiu.
 
El cotó no enganya i... els funcionaris també s’hauran de mobilitzar. Ara és l’hora. Tenen la feinada de salvaguardar l’embrió del nou estat. D’ells en depèn que el Procés no es torci. Que tiri endavant, amb empenta i seguretat. D’ells en depèn l’èxit de la comtessa, de la força contra l’embat.
 
Els funcionaris són l’altra pota del Procés. Ells i la mobilització de la gent. Els dos conformen el quid pro quo de tot plegat i són la condito sine qua non, d’un final amb èxit.
 
Isidre Palmada
Banyoles,  29/11/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16609/els-bons-auguris-per-puigdemeont https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16609/els-bons-auguris-per-puigdemeont Wed, 02 Nov 2016 07:13:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16609/els-bons-auguris-per-puigdemeont Els aires polítics comencen a somriure a Puigdemont i afavoreixen l’equació “referèndum o referèndum”. En la sessió d’investidura, Rajoy, obligat per la composició de la càmera i per la natura de la investidura, va acceptar dialogar i transaccionar els pressupostos i les grans qüestions del calendari. Evidentment, Catalunya és el primeríssim problema de la pròxima legislatura espanyola.
 
En el seu discurs, Rajoy  es va mantenir ferm, però va haver d’admetre que no podrà seguir amb l’estratègia judicial, sobretot si augmenten els processos jurídics i la resposta del carrer esdevé més desafiant i massiva. Va suggerir un “no tenir-ho clar, encara”, però va acceptar que l’estratègia dels tribunals ja no li funcionava.
 
De fet, no és el mateix tenir una majoria absoluta, que disposar només d’una minoria àmplia. Abans Rajoy presumia el constitucional al seu servei. Cosa que li permetia el domini del calendari i el control del dany. Ara ja no gaudeix d’aquesta potestat. I l’agenda Puigdemont anirà escalfant les tibantors entre Madrid i Barcelona, fins a la roentor.
 
Rajoy ha signat un pacte amb C’s, per a garantir la “unitat d’Espanya” i el PSOE li aconsella d’obrir una comissió parlamentària que tracti les solucions. Tot va en la línia d’ampliar l’estratègia judicial. Obrir-la a la política. Debatre les qüestions. Justament el que Rajoy volia evitar i estalviava.
 
L’escenari de la política afavoreix Puigdemont. És el seu ambient. Perquè els mateixos espanyols admeten que la repressió conforta als més abrandats, però no és cap desenllaç. Rajoy i el PP volien, primer, la capitulació de la Generalitat i la derrota i desfeta del sobiranisme. El Constitucional tenia aquesta missió. Caragolar als responsables amb sancions i penes. Després ja en parlarien, de les alternatives.
 
Ara, però, Rajoy i el PP conformen un govern dèbil, obligat a enraonar. De manera hauran d’oferir un discurs. Un discurs, que analitzi els moviments socials, institucionals i legislatius dels catalans, que faci plantejaments i valoracions i que doni oportunitats.
 
L’encert de l’equació “referèndum o referèndum” del President rau en el seu caràcter democràtic. Els pobles i les societats solucionen les seves diferències amb el vot. No els cal renunciar a ser allò que són, ni els cal immolar-se. Rajoy es veurà obligat a acceptar que som una nació. I, si bé els estats tenen lleis, quan aquestes no resolen els conflictes, aleshores s’ha d’enraonar i votar.
 
Isidre Palmada
Banyoles,  2/11/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16332/rui https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16332/rui Wed, 17 Aug 2016 09:26:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16332/rui La gent d’En-Comú-Podem i la CUP comparteixen una mateixa simpatia, un clima. Neix d’una anàlisi similar. L’odi al processisme. Les dues formacions respiren el mateix rebuig al full de ruta de JxSí. I no tant perquè aquesta via vagi més enllà de les solucions pactades i no deixi oberta l’entesa política amb els espanyols.
 
Allò que rebutgen del processisme és el lideratge del PDC. Mas suposava l’herència del pujolisme, la Catalunya elitista, burgesa, aliada al gran capital, subordinada al poder financer europeu, la del peix al cove, la de les retallades, en contra els serveis públics, a favor del liberalisme i la privatització, etc. D’aquí, l’interès de la CUP en defenestrar Mas. Era  una manera de mostrar el seu poder i influència, per sobre de la gent d’En-Comú-Podem. I tanmateix, la lluita fratricida entre les dues organitzacions no ha consolidat un full de ruta compartit.
 
Al contrari, ambdues organitzacions es trepitgen, subratllen els seus encerts, les tàctiques, els èxits electorals, etc. per damunt fins i tot d’un interès superior o de classe. Es desficien per subordinar a la pròpia, l’acció política de l’altre. La voldrien en rendició incondicional. Les dues comparteixen la mateixa anàlisi. Però els essencialismes i els radicalismes els enfronten i els separen.
 
De manera que difícilment es posaran d’acord sobre la independència. Els d’En-Comú-Podem parlen de constitucionalisme. D’una nova constitució que superi la del 78. Proposen fins i tot un ampli moviment de masses. Un corrent de construcció dels nous drets i les noves filosofies, compartit des del carrer i fora de les institucions i els cenacles tècnics.
 
Uns procediments semblants als proposats per la CUP. Que preconitza la constitució lliure i independent d’Espanya. En això, les dues formacions no estan allunyades. Perquè ho superaran amb un referèndum d’autodeterminació. I no importa que sigui unilateral, si és en contra les elits capitalistes espanyoles.
 
Els d’En-Comú-Podem pensen tanmateix, que el moment del referèndum no està madur. Perquè les últimes eleccions els han relegat i el poder de les institucions espanyoles està encara, en mans del PP. Sense l’èxit electoral de la gent d’En-Comú-Podem, qualsevol RUI no tindrà les garanties suficients. De manera que parlar, ara, d’independència es premosenc. Segueix les pretensions del processisme. I s’hi subordina.
 
Els d’En-Comú-Podem insereixen l’independentisme dins la clàssica lluita de classes. Si ells no ho dirigeixen, ho fa la burgesia i el capital. D’aquesta manera encerclen la CUP dins la seva ideologia. Neutralitzen qualsevol acostament de la CUP al procés. Anul·len tot impuls a la independència. I els encaixen en les pròpies disjuntives. De manera que, davant la moció de confiança, apareixen, peremptòries, les qüestions següents:
 
Podrà la CUP sortir d’aquest laberint ideològic? S’atrevirà a preconitzar una DUI? Acceptarà el full de ruta de JxSí? O bé, seguirà dins la lògica radical i essencialista?
 
Banyoles, 16/8/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16312/la-cup-i-la-mocio-de-confianca https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16312/la-cup-i-la-mocio-de-confianca Mon, 08 Aug 2016 17:31:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16312/la-cup-i-la-mocio-de-confianca Al revés del que podria semblar, després de guanyar a Mas i d’embarrancar els pressupostos, la CUP no se sent en el millor dels mons. Sembla que ha entrat, amb vertigen, al daltabaix. Els electors han protestat, sorollosament. El territori s’ha plantejat deixar-ho, sortir de l’organització. El secretariat ha dimitit i s’han fet noves eleccions. I avui, ningú no sap del cert si això frenarà. O bé si el declivi continuarà.
 
Defenestrar el capital, als seus representants polítics, era un somni. Qui podria pensar-ho? Obligar Mas a dimitir? Vinga va! Impossible! I, tanmateix, els d’Endavant i els trotskistes ho han assolit. Una festa! Un goig, vaja. Poques organitzacions socialistes se’n podrien ventar i anotar-ho. I ells ho havien aconseguit. Una fita històrica. Es tractaria, ara, d’aprofundir aquest procés i d’arribar a la revolució social.
 
I no solament això, també han tombat els pressupostos. Han mostrat el que tenien de classe, de retallada i d’injustícia social. Ells n’impulsaven uns altres, de pressupostos. Més revolucionaris, més d’aprofundiment de les contradiccions, més redistributius. No eren per llançar coets, ho admetien. Perquè depenien de Madrid i eren autonomistes. Tanmateix, amb aquests, s’aprofundia en la lluita social i provocaven un ambient favorable, d’empitjorament, de rigor i tibantor. Qualsevol espurna podria fer explotar una revolta social fantàstica. Ells ho anhelaven en les seves reunions de confrares i ho festejaven, en secret.
 
I això no obstant, no hi ha hagut festa, ni clamor, ni congratulacions. Més aviat, el contrari. Molta remor, molta contradicció, molta desorientació. La CUP no ho ha sabut vendre. No ho ha rendibilitzat, ni ho ha anotat en els havers. Al revés. Ho ha viscut en crisi, en desbandada, en perplexitat. Perquè la revolució no havia de ser social, sinó política. El procés era el de la independència i no el de la revolta d’octubre del 1917. Hi havia una passada de tres pobles, o més, en aquesta iniciativa. Ningú ho digeria. Ni els mateixos militants.
 
De fet, la CUP no s’ha erigit en l’avantguarda de res. Els de Podem i els de CSQEP no els han fet la gara-gara, ni els han respectat, ni els han admirat. Fins i tot els han trepitjat el terreny i els han manllevat el discurs. La CUP ha quedat descol·locada, fora de lloc i s’ha esberlat en mil bocins. Els que han plegat. Els que han saltat a altres organitzacions. Els que no els votaran mai més. Els que ho volen reconduir. Els que preferirien fer foc nou, però donen una última oportunitat. I un etcètera de posicions.
 
L’Anna Gabriel (Endavant) va subratllar que les decisions de la CUP no les pren el secretariat. Ho va dir just després de conèixer als nous elegits, que no són, sembla, ni de Poble Lliure, ni d’Endavant. Són la CUP estricta, diuen. Encara que molts els veuen una correcció a l’anterior secretariat, més permissiu a la revolució social. Va bé que la Gabriel ho recordi això, que no pintaran res políticament i que seran, solament, instrumentals i de coordinació. Perquè aclareix que dins la CUP res ha canviat i que manen els mateixos.
 
Amb tot, aquelles posicions ja no tenen recorregut. I o bé, els d’Endavant opten per callar i recloure’s una temporada, o bé els de Poble lliure hauran de decidir-se, ara sí, a seguir els seus postulats i trencar amb els primers. Perquè o bé es fa una revolució o bé l’altra. Les dues alhora, a la trotskista, no es poden assumir. Convé que s’ho parlin abans de la moció de confiança. O faran el paperina.
 
Banyoles, 8/8/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16167/els-rui-esceptics https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16167/els-rui-esceptics Sun, 03 Jul 2016 07:40:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/16167/els-rui-esceptics Els catalans canviem de parla fàcilment. Ens posem a la pell de l’altre i no ens fa res oblidar els nostres drets. Som simpàtics, de natural. Potser ho portem als gens. I la cosa ha de ser quelcom profund, ancestral, perquè amb la mateixa desimboltura que ho fem amb la parla, ara els independentistes ens canviem de jaqueta: Havíem saltat la pantalla del 9-N. Tanmateix, si cal i amb un esplèndid somrís, estem disposats a tornar-hi.  
 
Tornem al referèndum. Aquest sí, serà el definitiu, diem. No importa que tingui massa de 9-N, massa d’escenari: hi tornarem, si cal! No importa que es fonamenti en el pit i collons: hi tornarem, si cal! No ens fixarem en la imprecisió legislativa, en la poca, minúscula, precisió jurídica: hi tornarem, si cal! No valorarem la mínima inconcreció política de les formacions nacionals, estatals i dels organismes i òrgans socials, oficials, etc: hi tornarem, si cal! No mirarem si s’actua sense cap marc de referència acordat internacionalment: hi tornarem, si cal!
 
Aquest referèndum no commou als Rui-escèptics. Perquè: Qui el vol, aquest referèndum? Els de Podem? El PSC? Els espanyols? La Comunitat Europea? Per què l’hem de fer, aquest referèndum? Els britànics no en fan de referèndums d’aquesta classe. Queda clar, no? Ells primer, fan una DUI i fan saber que són sobirans. Després decideixen. Això és, exerceixen la sobirania urbi et orbi i adapten les constitucions i els pactes al resultat. Encara que una bomba esclati, ni els partits, ni els funcionaris, ni la mateixa UE hi posarà cap consideració. El brèxit ha guanyat! Prou de bròquil!
 
Allò que ens passa a nosaltres és que no tenim cultura democràtica. No havia triomfat JxSí, amb 62 diputats? Doncs, què passa? Allò que passa és JxSí no exerceix de guanyador. Al revés. Va de suplicant, de vacil·lant, de dubtós, de dèbil. Ses senyories ocupen la poltrona, però no exerceixen (i cobren com si exercissin). Van al treball, amb promptitud. Contents, fins i tot, d’ells mateixos. Satisfets. Entren, surten i fan el que toca. I un dia passa, l’altre, també. I l’altre i l’altre i l’altre... I portem així, deu mesos! (d’una legislatura de 18 mesos, ull!) (i ara ve l’agost i les merescudes vacances).
 
El programa de JxSí definia un full de ruta precís, amb calendari. Primer una declaració de sobirania (Que ha estat la manifestació càndida, des del punt de vista polític, d’un desig). Segon, hi havia el compromís d’enllestir un procés constituent vers la redacció d’una constitució (Com? Quin procés?). Tercer, aprovar una llei de transitorietat jurídica (ERC es donava un termini de 6-8 mesos per enllestir-ho, i... ja som al mes 10+ agost). Quart, convocar eleccions i proclamar la independència d’una manera unilateral (Tot a punt?).
        
Els 62 diputats de JxSí, són 29 militants de Convergència, 20 d’ERC, 1 de Demòcrates, 1 de Moviment d’Esquerres i 11 independents. Molts d’aquests diputats provenen de l’ANC i l’organització els fa costat. No obstant això, ningú empeny a enllestir el procés. S’instal·len en l’autonomia estricte i ningú els fa cap requeriment, ni els exigeix de donar explicacions a la ciutadania, per la lentitud de tot plegat: Què fa falta per declarar la independència?
 
I ara es vol tornar al carrer? Al RUI? A... Oh! Déu meu! Mireu el brèxit! Contempleu als demòcrates britànics! La seva entrega, el seu compromís, la seva decisió, el seu abrivament. Contempleu als polítics britànics!
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 3/7/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15708/la-clau-dexteriors https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15708/la-clau-dexteriors Sat, 09 Apr 2016 15:11:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15708/la-clau-dexteriors Semblava que Raül Romeva tenia una bona targeta.  No parlo de la targeta de visita amb el “minister” en l’explicatiu. No, no és d’això, de què parlo. I tanmateix, sembla que Romeva s’ha quedat en això. I prou. Quina llàstima!
 
El seu ministeri (perdó, conselleria) no encoratja més que la confrontació amb el De Guindos, el seu “equivalent” en la política internacional. No presenta un altre full de serveis. La conselleria exerceix com una més. És un minaret per a congregar al plany i a l’oració. És un campanar de divulgació del plor i del greuge.
 
Romeva podria haver aconseguit el pòdium. La conselleria semblava essencial. La del desllorigador.  El 27S havia tingut el handicap de no assolir la majoria a favor de la independència. Es quedava el 48%. S’imposava un nou referèndum. Aquest, ara sí, autèntic, d’autodeterminació. Una consulta amb tots els ets i uts. Validada per tothom. Definitiva, finalment.
 
Espanya no la deixarà fer, aquesta consulta. Mai dels mais. L’independentisme li haurà d’arrencar, per la força. Ella s’hi haurà de conformar i resignar-s’hi. Aquest era el sentit de les eleccions del 27S. No?  El sentit del procés, a aquesta etapa, consistia a tirar endavant.  Endavant no era un xut de dèficit, sinó de sobrances. De poder. Perquè et segueixin.
 
Romeva havia de canviar l’argument internacional. Sobretot l’europeu. Perquè el món ens hi ubica. EEUU no variarà la correlació de forces d’Europa, per Catalunya. I, segurament, els altres països tampoc. La unió comparteix la doctrina dels tractats i els pactes. És una unió de governs. I no es faran la traveta, els uns als altres. De manera que Espanya i el De Guindos surt  amb avantatge. Amb un argument trillat i sabut de memòria.
 
El 27S era un xut endavant que l’independentisme va guanyar. Ara tocava fer combregar amb rodes de molí. Si no, no era cap xut. No era cap guany. I aquí Romeva s’havia de lluir. Ell i tot l’estol de parlamentaris, de funcionaris, etc. Els catalans que treballen a Europa. Havien d’aconseguir un canvi de discurs i.... sembla que s’ho miren, des de la poltrona.
 
Romeva i els parlamentaris repeteixen fins al cansament que quan fem el “pas” (quin?, quan?...), aleshores.... Aleshores ells mouran els fils i els països comprendran.
Però, què han de comprendre? Què som una nació? Què tenim drets? Què podem decidir? Què podem enfrontar-nos a Espanya i al De Guindos? Què podem trencar? Què ens voldran com un nou país? Què passarà quan fem el “pas”?
 
Els dotze mesos que queden del compromís electoral són per a canviar les coses. Al final, hi haurà eleccions. I seran, segurament, unilaterals i d’autodeterminació. Espanya no les validarà, aquestes. Ells hi posaran tots els entrebancs que puguin. De manera que Europa haurà d’estar convençuda que tenim el dret natural de decidir. Veritat?
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 9/4/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15667/questio-destat https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15667/questio-destat Sat, 02 Apr 2016 13:05:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15667/questio-destat El trencaclosques de Madrid no resoldrà la plurinacionalitat, ni deixarà votar ningú. De manera que Europa va comprenent que “l’afer” deixa de ser “intern” i li esclata. De fet, els hi esclaten molts, d’afers. Anglaterra podria abandonar la unió i li ocasionaria greus complicacions polítiques, econòmiques, militars, etc. Tanmateix ella fa com sempre: Hi fica pragmatisme.
 
Els catalans han posat en mans de les institucions el problema de la sobirania. No pretenen més que el poder democràtic. Com fer-ho, si no? ¿No són els partits qui recullen la voluntat i la plasmen en un programa de govern? Les grans manifestacions han entrat a la Generalitat i esperen l’acompliment de les urnes.
 
Aquestes porten implícit un calendari i un final. A mesura que el temps s’esgota, la pressió comença a amoïnar. Sorgeixen els qui voldrien alliberar-se’n i els qui ja ho enllestirien ara mateix. Els primers són els sectors prudents de CDC. Els de la CUP conformen el segon grup.  De fet, la CUP no en té, de calendari compromès. Ells van de cara a barraca. Aixecarien la insubmissió amb qualsevol pretext.
 
Hi ha doncs, dues estratègies per aconseguir una mateixa finalitat. Semblaria que podrien pactar i arribar a una solució. No és així. Les contradiccions suren, encallen el programa d’uns i altres i tots plegats en fan un plet de poder. Tot i amb un govern provisional, Madrid es frega les mans. Han barrat qualsevol sortida política, els tribunals encabriten i angoixen i esperen que les contradiccions surin.  El pla els funciona de meravella.
 
El President Puigdemont hauria de donar un cop de puny sobre la taula. Un prou, ben fort. Hauria d’exigir un compromís dels independentistes. Ell està posicionat en la llinda de totes les fraccions. És el més independentista de CDC i el més proper a ERC i la CUP.  Hauria de pactar, si cal, un escurçament del calendari i obligar a enllestir més ràpidament les estructures d’estat. La CUP hauria de moderar la insubmissió fins al dia compromès. Tothom hauria de treballar amb força. Les fraccions s’han d’aigualir i només el President ha de portar la pauta i dirigir.
 
Únicament amb un pacte reconduirem la divisió de l’independentisme, la positura dels partits, les fraccions de les organitzacions i les mil solucions proposades.  Catalunya està en un atzucac. Aquell que Aznar preconitzava en públic i “el tot Madrid” xiuxiueja en veu baixa. Si no n’eixim, tampoc podrem fer política internacional, ni exigir que Europa respecti la nostra sobirania.
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 2/4/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15590/el-proces-canvi-de-plans https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15590/el-proces-canvi-de-plans Fri, 18 Mar 2016 13:23:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15590/el-proces-canvi-de-plans Els partits acostumen a acceptar els fets i ràpidament, hi posen la seva solució. Accentuen, analitzen, raonen, etc. aquesta solució amb parloteig i loquacitat. D’aquells fets, en queda una dada, com un detall d’exposició, inútil, testimonial que la verborrea llustra i eclipsa. Els resultats del 27S en són una mostra fefaent.
 
JxSí va guanyar sense majoria absoluta. La CUP havia de completar el poder i impulsar. Ho requeria el procés. Això no es va produir. La CUP va tenir un atac d’egolatria. La seva xerrameca va enlluernar un pla B, de recanvi. La majoria institucional, al Parlament, s’havia de constituir cercant la majoria social. Les mirades se centraren en CSQP, en Podem i en els Comuns. Rebaixant els plantejaments independentistes. Retrocedint una pantalla, fins al referèndum.
 
La política es va obsessionar per la majoria social, per anar allí, als CSQP, Podem i els Comuns, i presentar-se. L’independentisme es va despullar dels seus atributs. L’estètica autodeterminista era l’última moda, la novetat més nova. El nou vestit. El parloteig i la loquacitat varen girar al voltant d’aquests galantejadors. Ells obtenien majories a Madrid. Es va substituir el discurs del procés pel del referèndum d’autodeterminació, que recuperava l’estrellat.
 
Va ser el President Puigdemont qui va alertar la ciutadania, a l’ANC, a Òmnium i a les organitzacions polítiques i socials. Hi havia un calendari que arribava a la independència. I del referèndum? Puigdemont va ser clar. Lúcid. Se’l va treure de sobre amb nitidesa. Els espanyols no deixaran. Mai es podrà fer. Puigdemont va ser diàfan en prodigar quelcom que tothom ja sap.
 
Està bé que CSQP, Podem i els Comuns vulguin aprofundir i treballar allò que anuncien: Què vol dir decidir?  Decidir sobre un nou model d’estat? Quin? Com? Més democràtic? Quins drets? També els nacionals? Això està bé. Molt bé. L’independentisme hi pot participar. Tanmateix sense subterfugis. Noblement. Exposant els seus arguments descaradament, sense amagar-se.
 
Si JxSí vol recuperar el lideratge, té un pla A: la radicalització del procés. Independència? Doncs, dues tasses, d’independència. El pla A consisteix a enfortir i profunditzar les estructures d’estat. Posar-les en pràctica. Fer simulacres en àrees concretes, en comarques, en nivells de l’administració. Des de la institució i comptant amb l’ANC i Òmnium, per impulsar i raonar.
 
Espanya no té govern i d’aquí que els tribunals no piulin més. Això passarà. Aleshores el parloteig s’haurà d’acabar. Potser no podrem arribar als 16 mesos previstos i la Generalitat hagi d’avançar els processos amb celeritat. Tanmateix si el pla A funciona, si la gent està mobilitzada darrere el govern i les organitzacions socials, aleshores el President Puigdemont podrà prendre el rol que anhela i precipitar els esdeveniments.  
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 18/3/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15150/la-cup-3-gener https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15150/la-cup-3-gener Fri, 01 Jan 2016 21:06:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15150/la-cup-3-gener La solució salomònica del secretariat de la CUP consisteix a eliminar les dues opcions més extremes de l’empat de Sabadell: Opció 1 (Sí a Mas): Donar els 10 diputats a Mas, amb 1515 vots. Opció 2 (No a Mas): Anar directament a les eleccions, amb 1515 vots.
 
El secretariat de la CUP recupera pel 3 de gener, les opcions eliminades en la primera i segona votació. Eliminades, perquè no varen assolir ni 150 vots.  Tanmateix, salomònicament, el secretariat les posa ara, de nou, en una papereta i tothom les tornarà a votar.
 
Els militants optaran, el 3 de gener, entre inhibir-se (Això és, votar abstenció, la 4 opció a Sabadell, eliminada en la primera votació) o bé votar només a Mas i no acceptar el seu full de ruta (la 3 opció de Sabadell, eliminada en la segona tanda de votacions).
 
A les hores, les opcions 3 i 4 ja es veien com solucions de compromís. Unes vies de pacte entre les opcions més radicals (l’opció 1 i 2). Tanmateix, els bàndols varen anar a barraca, sense diplomàcia i directe al gra.
 
De les dues opcions, la 4 era la mà que oferien els contraris a Mas als altres. El Ponç Pilat de la història l’havia practicat, fa ja vint segles. Rentar-se les mans, el “ja s’ho faran” era el “compromís” que proposaven els partidaris de la 2 opció als de la 1.
 
Investir només a Mas (amb una pinça que estalviï el basqueig) era la 3 opció a Sabadell. Una sortida de “compromís” davant el pressing dels 1.600.000 votants de JxSí.  S’investia a Mas per a sortir del pas. Seguidament es tornava a l’oposició. Era una fórmula de “compromís”, també.  De fet, és un xut endavant, sense voler fer gol.
 
Es fa difícil preveure què faran els militants el dia 3 de gener. Tothom sap que la CUP és una organització que lluita per principis. Les estratègies i les tàctiques que els amollen a les circumstàncies no les practiquen. De manera que es fa difícil fer una predicció.
 
Tanmateix la tàctica Ponç Pilat (opció 4) amorra la CUP a l’estratègia de Podem. És una tàctica que l’unionisme aplaudeix i Madrid salta de joia. Rentar-se les mans els fa nets. Però, comporta l’estratègia de sortir del procés de JxSí. Encadena l’independentisme al dret a decidir, a un referèndum pactat amb l’estat. Recula pantalles avançades i tornem a la casella de l’autonomisme.
 
La tàctica del xut endavant (opció 3) serveix per a sortir del pas. És una tàctica circumstancial. Manté la CUP dins l’estratègia del procés de JxSí. Però no vesteix. Perquè la CUP continua sense dirigir res de res. Tanmateix li permet donar-se un temps de repòs. No perd els trumfos guanyats en el 27S i està lliure cara futurs escenaris.  
 
Què faran els militants de la CUP? Sembla que ara, a l’hora de votar, deixaran els principis de cantó i valoraran les estratègies. Finalment, la CUP farà política institucional. Com els partits polítics de sempre. Això els anirà bé. Ho espero, de veritat.
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 1/1/16]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15122/mas-en-patates https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15122/mas-en-patates Thu, 24 Dec 2015 14:13:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15122/mas-en-patates Titot, en Francesc Ribera, el cantant i regidor, ha posat damunt la taula l’incomestible  “Mas amb patates” per cruspir-se’l. Farà una llarga digestió, diu. Però se’l menjarà. Un cop endrapat, Mas no serà res. S’haurà acabat. Mas no té els nassos de portar-nos a la independència.
 
Dins l’independentisme es cou la lluita pel poder. Anar darrere de Mas? Vinga, va! La CUP ha provat de desfer JxSí. De trencar-la. S’atribueixen el desgast de Democràcia i Llibertat. S’enorgulleixen del resultat que ha sofert. Tots contra Mas!, era la unanimitat a les assemblees. De manera que se’l menjaran. Però per a mostrar, més encara, les seves limitacions. Per a ser més corrosius.
 
Els de la CUP canvien d’escenari. S’han enfrontat a JxSí al Parlament. Al sanedrí de la política s’han trobat el cos a cos i la puntada baixa. Ells també han engaltat l’esgrima fina i els cops de puny. Ara posaran “les contradiccions” al carrer. Tornaran a discutir amb l’ANC i Òmnium. Per a mostrar el múscul i la força. Davant els embats de Madrid: Qui en tindrà més? Qui s’arrugarà abans?
 
No tothom de la CUP pensa igual. Els d’Endavant troben Mas indigerible. L’haurien de vomitar. Contra el capital s’hi lluita de front. Res d’escamots i batusses guerrilleres. Millor la gran ofensiva. La infantaria, l’artilleria, la cavalleria, l’aire i la marina. Unes noves eleccions, Per què no? La guerra té, endemés, l’eventualitat d’unir i d’enfortir. La CUP podria prendre mal amb tanta subtilesa guerrillera.
 
Així doncs, les hipotètiques eleccions del març han disparat totes les incògnites. El general Endavant prefereix pair bé. Els Titots senten vertigen. És el moment de la responsabilitat, diuen aquests. Seria una fanfarronada perillosa. Que pot enfonsar massa coses. Madrid es llepa els dits veient les eleccions. Les contradiccions dels independentistes són el millor àpat. Els enllaminia el dolç de la lluita de classe batuda en l’escenari autonòmic.
 
És l’escenari de Podem i els Comuns. Un altre front per a la CUP. La responsabilitat dels Titots mira també, aquesta contingència. Les eleccions els podrien amorrar. Els fa pànic l’estampa de l’Ajuntament de Barcelona. Ells darrere els altres. Molt diferent del privilegi actual. Investir Mas té aquesta espina. El dit acusador. El somriure burleta d’aquells. Un galàpet de mal pair. Però no fer-ho és massa arriscat.
 
Avui la CUP és un mar de dubtes. Molt pocs fan com Titot. El secretariat calla. El grup parlamentari juga a l’ambigüitat. Al sí, però no. De manera que hi ha tants caps com barrets. I a Sabadell, ningú sap que passarà.  Jo jugo un pèsol pel seny. Bon Nadal.
 
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 24/12/15]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15047/el-principi-de-realitat-i-la-cup https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15047/el-principi-de-realitat-i-la-cup Thu, 10 Dec 2015 19:52:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/15047/el-principi-de-realitat-i-la-cup Les enquestes detecten que els votants de la CUP s’allisten per ideologia. Concedim-ho. No obstant això, són massa utòpics. Existeix un abisme entre el món ideal que propugnen i el real. No hi ha enlloc, ni a Europa, cap règim socialista il·lusionant. La CUP ho hauria d’inventar quasi tot. I ells són una illa, un poder de tres-cents mil votants. I prou. Massa il·lusió, massa impuls. Molt animós, gai, valent, intrèpid, però… massa il·lusió. 
 
L’escenari socialista amb Espanya és impossible i contra Espanya, una quimera. El primer supòsit avoca la CUP a Podem i als Comuns. El discurs d’aquests els anul·laria. En el segon supòsit, s’ha d’acceptar que la CUP no té capacitat. Tres-cents mil votants no desobeeixen, ni s’enfronten a res. Allò que la CUP voldria és, de fet, avui, un bluf. Concedim-ho? Si mirem la realitat dura i pura, Quines polítiques són possibles?
 
Les eleccions del 27S ens amorren a la socialdemocràcia. La realitat social catalana és molt crua, amb famílies en misèria i molts joves desocupats. La crisi ha trencat les relacions personals, ha barrat el futur de molts i ha depauperat la classe treballadora i mitjana. Si es vol practicar la ideologia, fer-la útil als marginats, la CUP l’ha de reduir a socialdemocràcia.
 
La Generalitatestà a la UVI, amb assistència i degoteig del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica). Els pressupostos i els deutes salten. Únicament es pot practicar una política d’ajustaments. Si es vol que l’ajust sigui social i reparador per a les persones, aleshores la CUP hauria d’incidir en les partides i en els programes. Qualsevol altra opció aparta la CUP de les institucions i els torna a les barricades.
 
La socialdemocràcia es ven i es compra a Europa, fins i tot a Portugal i Grècia. El vell debat de Trotsky, Lenin i Stalin sobre el triomf real de la revolució reapareix: El socialisme serà planetari o bé d’un país? Els avenços s’haurien de compassar. Pretén la CUP esdevenir un model revolucionari i fer la independència, tot alhora? En l’Europa actual? No ho crec. El principi de realitat s’ha d’imposar en política. El món dels possibles només existeix teòricament.
 
És possible eixamplar la independència per l’esquerra. També des de les institucions. L’Ada Colau bé impulsa una política diferent. La CUP té la fortalesa dels vots i la casualitat de la matemàtica. Podria fer molt des del Govern i des del Parlament. Tanmateix hi ha una psicologia a vèncer. Una por a batre. El poder i el risc provoquen vertigen i cal assumir-ho. En l’Ara del 2 de desembre, David Fernàndez subratllava: “Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols comparèixer”
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 10/12/15
 ]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14897/manifestacio-pel-seny https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14897/manifestacio-pel-seny Fri, 13 Nov 2015 16:02:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14897/manifestacio-pel-seny Ja fa un any del 9N, qualificat d’insubordinació dins la legalitat. Es va procedir al marge de la llei i sense conseqüències jurídiques. Fa riure doncs, penalitzar-lo. Era un “com si”. Una ficció política, pròpia d’un Dalínisme divinament tocat de l’ala.
 
En el 9N, tothom va treballar de valent, els coordinadors, els presidents i membres de mesa, els ajuntaments, els centres escolars i municipals, etc. Va ser una mobilització de l’ANC i Òmnium, de militants de partit i de voluntaris convençuts. Hi havia els mètodes de seguretat i d’ordre, els procediments de validació i recompte i els ordinadors que fiscalitzaven la bondat i el rigor del procés. El 9N va ser quasi un referèndum de veritat.
 
En el 9N es va produir una unitat d’acció de partits, institucions i societat, que creava un nou espai sobirà. Ho vulguin o bé no els de Catalunya Sí Que Es Pot aleshores varen actuar al marge del pacte que reclamen amb Madrid i varen  exercir la sobirania que només reconeixen en el dret i que subordinen, després, a l’estat espanyol.
 
Aquesta unitat d’acció que engrescava s’ha embotonat després del 27S. Ara no flueix. D’una banda, Junts pel Sí no té la majoria i els deu diputats de la CUP no desencallen. D’alta banda, les organitzacions ocupen el Parlament, perquè han entrat de la mà dels partits, i es troben atrapades en el joc parlamentari. El moviment social està a l’expectativa de la institució i es respira un aire d’atzucac.
 
Irremissiblement anem a unes noves eleccions, al març. Les espanyoles del 20D no ajuden. Embussen més. La CUP no s’hi presenta. La resta s’haurà de barallar, com en qualsevol comtessa, per l’espai electoral. Els convençuts ja ho estan. Cada partit provarà de mostrar la seva força amb els indecisos. Haurà de significar-se, comparar  i mostrar el guany. Posar-se a ressaltar diferències i desqualificar, quan hi ha un objectiu superior, no és la millor estratègia. Perquè segurament no s’adobarà la unitat.
 
La qüestió del lideratge és essencial. Qui dirigeix? La CUP? Junts pel Sí? Per què un vet a Mas? És Mas més responsable que els seus consellers? Més que Convergència? Quan diem Mas, ens referim a la persona o bé a la política i als programes? Fins on Mas és corrupte?
 
Investir Mas flota sobre la CUP com una espasa de Dàmocles. Podria ser una trencadissa monumental de l’esquerra que ells representen. D’altra banda, Convergència i Junts pel Sí no hi renunciaran. Moltíssims voldrien manifestar, obertament, la seva opinió.
 
Més que mai necessitem la veu de les organitzacions per a posar seny i desembolicar. Avui el seu rol és difícil, diferent. Posar-se al carrer per exigir a l’estat és una cosa. Disciplinar als parlamentaris una altra. Tanmateix anem al març sense discussió i convé aturar-ho. L’ANC,  Òmnium i les diverses organitzacions haurien de debatre-ho i sortir al carrer per exigir amb contundència un pacte de responsabilitat nacional.
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 6/11/15]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14823/mas-president https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14823/mas-president Fri, 30 Oct 2015 19:30:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14823/mas-president La fotografia de l’agent municipal d’Olot multant a la Guàrdia Civil mostrava que la desconnexió ha començat, al carrer. Tothom usa de la llei, del càrrec, del moment i de la força que disposa. Els uns compleixen ordres. Els altres també. A la foto, la política està absent. Això sembla i tanmateix, és la causa latent.
 
L’Òmnium i l’ANC, contemplaven el procés d’aquesta manera. Moltíssims actes anecdòtics o de més calat institucional prodigant–se. La independència és de fet, apoderar–se del poder. Un poder poderós en mil aspectes, calidoscopi. S’encomana per l’aire, pels fluids, pels contactes, per la intimitat...
 
D’això es tracta, segons les organitzacions socials. Les quals  han entrat al Parlament, a la mà del Junts pel Sí i la CUP. La classe política els ha fet espai. Han obtingut la màxima representació institucional amb la Carme Forcadell. Estan en el poder polític i legislatiu, dins la Generalitat.
 
L’Òmnium i l’ANC han passat del carrer a les institucions i no s’ha produït cap debat  que valori aquest trànsit. Els partits i les organitzacions es varen agermanar per preparar les eleccions. Les iniciatives, els mètodes, les persones, s’intercanviaven sense fre. Una osmosi líquida transvasava. Uns i altres s’unien en un sol objectiu. Aconseguir la majoria independentista. Avui, en missió complida, estan a l’hemicicle.
 
D’ara endavant queda aquell debat no realitzat. Posposat. Quin és el seu rol? Tenen les organitzacions socials un paper autònom? Han de seguir militant? Han de ser el braç dur, metàl·lic de l’executiu? Hi ha un full de ruta que reculli els escenaris, les mesures a emprendre, els objectius més immediats?
 
El poder de Madrid és gegantí i caldrà un sidral per abastar–lo i doblegar–lo. A mesura que hem traspassat les pantalles hem après. Queda, tanmateix, clarificar el futur. Qui ho farà? Els partits? L’Executiu? El Parlament? Les organitzacions socials? Hi ha un silenci tàcit a les cúpules i els associats no s’organitzen territorialment. La pilota està en el camp de la política. Però l’avantguarda ha de treballar, ha d’impulsar, ha de dirigir.
 
La CUPproposava parlar de què, del com, del quan i endarreria el debat del qui. Sembla que la cosa sigui una qüestió tècnica, de l’aritmètica parlamentària. Ho és? Fora dels tècnics, ningú no hauria de dir o impulsar res? No es troba a faltar aquella veu social, de la gent del territori, posant discussió i empenta? Qui ha de ser el nou President de  Catalunya és solament una qüestió parlamentària?
 
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 30/10/15]]> https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14767/la-seduccio-1 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14767/la-seduccio-1 Wed, 21 Oct 2015 15:45:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/isidre-palmada-badia/blog/14767/la-seduccio-1 Intel·ligents les noies/is de la CUP, no? Els ha tocat la grossa. La matemàtica parlamentària autonòmica va i... resulta que ells seran decisoris. Òndia, tu! Tenen en Mas sota la sola de la sabata. Han de trepitjar fort, només. Es miren les unes als altres i... van premsant. Fins... No en volen parlar ara, encara. Assaboreixen la vida.
 
El pànic de la CUP és la institucionalització. Sembla que no aprecien els càrrecs, ni els comandaments. La institució els recorda la casta. De manera que estan còmodes a l’oposició. Vénen i viuen del carrer. Les seves fórmules estan en aquesta línia. Tanmateix, ara ells tenen un poder. Els escons els atorguen unes facultats que no desmereixen, ni menystenen. Perquè alguna cosa en saben, ells, encara que facin l’orni.
 
No obstant això, la matemàtica parlamentària els fa ser propositius i han hagut de treure la seva artillaria. Han sortit tots els santcristos. El clam contra Mas n’és un de més. El santcrist del com, el què, el del quan i el del no a Mas. Si volen ser un corcó, no poden investir a Mas.
 
Allò que genera esperança és que volen negociar. La negociació no és cap instrument de la ideologia. El pacte és política. En fora diuen els màxims. Dins fan política. Quina? La CUP a mesura que passen els dies va prenent un paper secundari, a la cua del procés. Els santcristos els impedeixen sargir un discurs amb la majoria. Els pactes doncs, es limitaran a les qüestions tàctiques.
 
La qüestió fonamental girarà sobre la investidura de Mas. Aconseguir l’escenari adient. La CUP l’investirà a contracor, oposant–s’hi i sacrificant–s’hi per no trencar el coratge. S’allunyaran de bescanviar càrrecs o favoritismes, usaran fórmules conegudes, com la votació de la Colau i aprofitaran la intempestiva de Madrid. Quan ho faran? No tenen pressa.
 
Mentrestant proven la fortalesa de Junts pel Sí. Analitzen els seus punts de sutura. Assagen d’esquerdar CDC i ERC, els confronten entre ells i els altres socis de la candidatura. Són el corcó. Interpreten el seu rol. Aprofiten els mitjans. Exposen les seves actituds, els seus mètodes, el seu programa. Juguen a trepitjar fort. Premsen Mas amb ganes.
 
Investiran a Mas i, ràpidament, exerciran d’opositors. Serà una incoherència. Ells que són tan coherents. El preu que es cobraran serà aquesta campanya d’explicació. D’escampar la marca urbe et orbi. Molts dels seus votants són els més independentistes. No els acceptarien que enfonsessin el procés. Saben que tothom els perdonarà. La gent és de formació catòlica i no s’ho miren com els caparruts i coherents calvinistes.
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 21/10/15
 
 ]]>