“Puigdemont pot declarar la independència. I pot suspendre els efectes durant un temps, per seure en una taula amb el govern espanyol, i sense condicions, acordar un referèndum pactat… Mai hem dit que tot això fos fàcil i ràpid. Estem disposats a esperar el que faci falta.”
 

“La millor manera de fer la independència és poder-la fer dialogant amb tothom, com a mínim amb la comunitat internacional… l’única possibilitat [per al diàleg] és el compromís inequívoc i absolut de complir el mandat de l’1 d’octubre”.
 

- la resistència i la mobilització popular

- la seva influència sobre l’economia i credibilitat creditícia de l’estat

- el suport i reconeixement internacional

1. una forma gràfica només és defensable quan resulta imprescindible?
2. la supressió està justificada en aquest cas concret?
3. La funció d’una llengua i de la seva gramàtica és exclusivament de caire instrumental al servei de la comunicació?

1. Més enllà de la imprescriptibilitat i racionalitat gramatical, no és cert que el grafisme—l’escriptura–és també un reflex i informació sobre la procedència, context, història i tradició d’una llengua i dels seus mots? No és per això que el castellà, com el català, conserva les ‘h’ inicials? Quan es modifica la gramàtica s’ha de tenir consciència que s’està modificant quelcom més que un ús instrumental de la llengua i que es pot estar desvirtuant i fent desaparèixer història i tradició. És per això que, tot i que és indiscutible que les llengües s’han de poder anar revisant i actualitzant puntualment, els canvis grossos i dràstics no esdevinguts per cap evolució natural i progressiva del llenguatge haurien de ser producte d’un consens general molt ampli, perquè es modifiquen aspectes d’una història i una tradició comunes que van més enllà de l’àmbit tècnic i professional de la lingüística. És prou evident que manca molta sensibilitat quan l’IEC, o lingüistes com Pla Nualart, defensen segrestar el debat i el consens sobre les modificacions d’una llengua al gruix dels seus parlants i actuen amb prepotència alienant la llengua de tants usuaris que s’hi han de poder veure reflectits.
2. Per tant, més enllà de la prescindibilitat de molts d’aquests accents, i deixant de banda la lletjor (la bellesa també és part d’una llengua per qui té sensibilitat per valorar-la) de poder veure escrit “la dona dona”, o “l’os de l’os”, és evident que tampoc era necessari imposar canvis tan dràstics sobre aspectes que no feien cap nosa, ajudaven en certs contextos i, sobretot, vinculaven la llengua amb una llarga tradició dels seus usuaris. És qui vol fer canvis qui ha de justificar-se, no pas els parlants que ja teníem una gramàtica que anava prou bé. Sense motius molt poderosos per fer aquestes supressions no queda més que  preguntar-se si realment calia violentar la llengua i els parlants només per satisfer les exigències de caràcter purament ideològic d’un petit grup de professionals. Molt recomanable, en aquest sentit, l'escrit de Jordi Badia d'avui mateix: Diacrítics: calia? (carta oberta a la Secció Filològica).
3. Finalment, però com a aspecte crucial, està la falsedat amb què sovint es vol fer creure que una llengua no és més que un instrument per a la comunicació que s’ha de valorar només en termes d’eficàcia i racionalitat, és a dir, a nivell tècnic. Una llengua és molt més que això. En el cas de la llengua catalana és el fonament d’allò que som com a poble i (també de pas) dels mals que hem hagut de patir. És aquest fet diferencial el que ha permès que encara avui ens resistim a confluir amb Espanya, és la llengua el subjecte de la majoria d’atacs des de fa segles i allò que encara ens dóna un sentit d’identitat diferent. Qualsevol llengua, catalana, castellana, francesa o anglesa, és un element clau de memòria col·lectiva i individual, de reconeixement, de pertinença, de matisos semàntics, d’expressivitat, de cultura , història i tradició. I és precisament això allò que es nega i compromet  ideològicament quan es vol fer creure que un debat com aquest és de caràcter exclusivament tècnic, com quan es pretén instrumentalitzar i reduir la llengua a una mera funcionalitat que exclogui, amagui o ridiculitzi el gran cúmul de significats i d’història que representa més enllà de la seva funció de simple transmissió informativa.

Amb tot, l’afirmació més preocupant del senyor Rodríguez és la de titllar la immigració del franquisme de “situació sobrevinguda”. Realment creu defensable que més d’un milió sis-cents mil immigrants arribats al llarg de trenta-cinc anys és una situació sobrevinguda? Que aquesta ingent quantitat de persones va poder arribar durant més de tres dècades en contra de la voluntat i sense l’afavoriment de la dictadura franquista? Descriure aquest volum de nouvinguts com a situació sobrevinguda no és el pas previ a descriure la situació lingüística també com a “sobrevinguda”, naturalitzant-la en la mesura que efecte col·lateral d’una “transformació” social igualment sobrevinguda? Recórrer a fets verídics, però proporcionalment minoritaris, amb l’afany de presentar els efectes de la persecució lingüística del català, de la imposició del castellà i de l’afavoriment d’una nova realitat social que consolidés aquests objectius, com a situació sobrevinguda, producte de la ineficiència d’una dictadura que, com s’afirma, en realitat hauria maldat per perseguir la immigració castellanoparlant, deriva—tot i que parcialment i matisada—d’un relat que un determinat continuisme sorgit de la transició espanyola, sovint disfressat de social, ha frisat per incorporar a l’imaginari col·lectiu. Un relat on els immigrants—i no els catalans—representats pel fenomen minoritari del barraquisme, haurien estat les veritables víctimes del franquisme a Catalunya, mentre que els catalans, representats com a “burgesia catalana”, haurien estat en realitat beneficiaris, quan no explotadors, d’aquesta immigració. Legitimar moralment el conjunt de la immigració castellanoparlant present i passada com a víctima, associant-la exclusivament al paisatge social més dur i injust d’una època determinada, oblidant tota la resta, entre la qual molts sectors dominants i acomodats que ni passaren necessitats, ni foren involuntaris en la seva actitud activa de persecució de la llengua catalana per, al mateix temps, relativitzar el caràcter de víctima del poble català associant-lo a una classe tan minoritària i poc representativa com la d’una burgesia que, a més, sovint es passà al castellà en plena connivència amb el règim, respon a una tendenciositat i a un—aquest sí veritable—falsejament històric consistents en reduir el tot a aquella part que més convé. Lluny de negar o relativitzar les duríssimes condicions que una part important de la immigració va haver de patir a Catalunya durant el franquisme, tampoc no es pot negar, per incòmode i inconvenient que resulti al relat selectivament revisionista de determinades esquerres, aquella part no menys important ni representativa que s’hi va instal·lar amb actitud conscient de conquesta i ocupació cultural i lingüística. Una actitud que ha acabat arrelant fins al punt que ara ja ni tan sols cal explicitar-la, perquè ha estat plenament assumida per bona part d’una catalanitat convenientment redefinida.

1) Un dels més subtils, recentment utilitzat per Mascarell, es basa en explicar que la recança (acomplexament en diu ell) de molts catalans a acceptar el castellà com a llengua pròpia respon a una postura a la defensiva determinada per la dependència d’un estat que ataca el català. Aquesta posició de caràcter merament reactiu, diuen, deixarà de tenir sentit en una Catalunya independent on el castellà podrà ser assimilat com a llengua pròpia sense problemes.

2) El recurs de la culpabilització que diu que no podem “imposar” el català, que no hem de fer el mateix que els espanyols han fet amb nosaltres, que hem de ser generosos, oberts, tolerants, respectuosos amb les altres llengües i identitats (entenguis l’espanyola), etc...

3) El recurs de l’estigmatització. Etiquetar d’etnicista, d’essencialista, de puresa nacional, de fonamentalista, de radical i extremista..., qualsevol reivindicació d’una Catalunya catalana.

4) La crida al realisme: ja hi ha una majoria de castellanoparlants i no es pot anar en contra de la realitat.

5) Una instrumentalització prejudicial de la immigració: hem de sumar-la al projecte independentista i la seva adhesió només es pot aconseguir cedint amb la llengua i la identitat.

6) La manipulació sociològica. El tema dels cognoms, de la Roja, del consum en castellà, de la majoria castellanoparlant.

7) Desprestigiar la sociolingüística. Amagar els estudis i la realitat de les llengües en els països bilingües, confondre poliglotisme amb cooficialitat i titllar de catastrofistes les veus que alerten del perill d'una futura desaparició del català sota determinades condicions.

8) La simplificació: confondre l’instrument amb l’objectiu. Es manté que l’únic important és sumar per assolir la independència. Qualsevol altre tema cal deixar-lo de banda perquè ens divideix o debilita.

9) Un tacticisme esbiaixat. Amagar que allò que podria sumar per un costat també podria restar per l’altre. Fer creure que hi ha una base d’independentisme estable i garantit, immune a la dissolució, claudicació i renúncia dels objectius de caire identitari, ressaltant els possibles efectes positius de la cessió i ocultant-ne els negatius.

10) Inventar i magnificar un conflicte lingüístic ara per ara imaginari en el col·lectiu independentista, amb el propòsit de contribuir a generar-lo, per tal de justificar una solució del mateix basada en la claudicació molt abans de que el conflicte sigui real, amb la renúncia implícita a treballar i lluitar (en cas que es donés) per una solució el més satisfactòria possible per a la preservació i desenvolupament de la identitat i la llengua catalanes.

11) L’ocultació de posicionaments ideològics particulars transvestits d’estratègia independentista.

12) Centrar l’argumentari en allò presumptament positiu que l’aposta per la cooficialitat podria aportar al procés independentista, obviant l’esment dels efectes devastadors que aquesta tindria pel català un cop aconseguit l’estat propi.


No vull cansar al lector amb un escrit ja excessivament llarg, per això deixo el desenvolupament d’aquests punts pel proper article. Tanmateix voldria exposar aquí el darrer, perquè em sembla que s’hauria de mantenir sempre en un lloc preferent en el debat sobre la posició privilegiada o oficialitat exclusiva del català en el proper estat català.

De forma tan esbiaixada com premeditada, la majoria de recursos argumentals han volgut centrar-se (per aparentment innòcua) en l’aportació en forma d’adhesions que la cooficialitat podria fer, segons ells, al moviment cap a l’estat propi. Amb idèntica intenció s’ha evitat descriure o analitzar els efectes que, un cop assolit l’objectiu, aquesta tindria a mig i llarg termini pel català, no només pel que fa al seu coneixement, sinó molt especialment pel que fa al seu desenvolupament i supervivència com a llengua prestigiada d’ús social, acadèmic i cultural.

La cooficialitat del castellà recollida dins de la constitució d’un proper estat català suposaria, per dir-ho suaument, un error descomunal i la condemna definitiva del català. Les raons són tant fàcils d’entendre com mereixedores de consideració per a qualsevol debat que es vulgui rigorós i, sobretot, honest:

1) La cooficialitat donaria total cobertura al monolingüisme de molts castellanoparlants a Catalunya, a l’evitar-los l’esforç d’haver d’aprendre la llengua catalana. Mentre els catalanoparlants som bilingües en la nostra immensa majoria, això no és cert en el cas contrari.

2) La cooficialitat deixaria tots els fronts de colonització interna oberts. Les iniciatives jurídiques en contra de l’ensenyament en català, o per una doble xarxa escolar, continuarien tenint les mateixes possibilitats legals que ara, atès que el castellà seria cooficial i aquesta constitueix la principal base jurídica per satisfer el dret d’aquells pares que reclamen l’escolarització en castellà. L’ensenyament a les universitats podria continuar sent majoritàriament en castellà com en l’actualitat, i tota iniciativa cultural com l’actual (i rebaixada) llei del cinema trobaria els mateixos impediments que ara per ser aplicada. Donat que el castellà seria cooficial, qualsevol llei o iniciativa destinada a prioritzar l’ús del català per sobre del castellà podria ser jurídicament i constitucionalment qüestionada i, tard o d’hora, guanyada als tribunals.

3) L’enemic de Catalunya no és només l’estat, sinó que hi ha molt, moltíssim enemic resident al país. La independència no és la panacea. Ens pot deslliurar de la dependència amb l’estat ocupant, però en cap cas ens deslliurarà dels ocupants ja instal·lat en el territori. Qui, entre els apologetes de la cooficialitat, pot garantir que en una Catalunya independent els poders econòmics, polítics i judicials no continuarien estant, com fins ara, en mans de persones amb poca o nul·la sensibilitat per la llengua catalana? Consagrar constitucionalment la cooficialitat del castellà equivaldria a dotar-los de tots els instruments jurídics per continuar amb la colonització lingüística i cultural del nou estat des de dins.

4) El pes del castellà en el mercat (música, cinema, llibres, revistes, diaris, radio, televisió, Internet..) és, i continuarà sent, molt més potent que la producció cultural que pugui oferir en català un sol país petit com Catalunya. Fins i tot amb el català com a única llengua oficial del nou estat, l’ús social i el consum en castellà difícilment minvaria gaire en dècades. Un cert equilibri entre català i castellà s’assoliria només passats força anys. Però si a més de la supremacia indisputable del mercat en espanyol encara reforcem l’ús del castellà amb lleis que el potenciïn i l’equiparin legalment al català, la batalla està perduda. Avui dia tot i la immersió lingüística a les escoles (ara ja ferida de mort per les sentències), que ha estat clau per a la millora de les competències lingüístiques de la població (http://www.demolinguistica.cat/arxiu/demoling/), i l’augment en el consum de mitjans en català (caldrà veure l'efecte de la no retransmissió de la lliga per TV3) de què parla el Baròmetre 2011 (http://blocs.iec.cat/cruscat/arees/demolinguistica/barometre2011/), el català no és conegut per una bona part dels habitants de Catalunya i el seu ús a nivell vehicular ha reculat a nivells alarmants (http://directe.cat/12587).Voler blindar aquesta situació amb lleis que permetin consolidar i dur aquest retrocés fins a les darreres conseqüències és, es miri com es miri i es justifiqui com es justifiqui, apostar per l'extermini progressiu de la llengua i la cultura catalanes.

5) La Catalunya independent no serà un espai barrat a la immigració. Tret d'alguns pocs casos particulars, sabem que en general no podem comptar amb immigració catalanoparlant, al temps que sabem del cert que en continuarà arribant de països de parla espanyola. Sense mesures d’oficialitat que prioritzin el coneixement i l'ús del català, el desequilibri demogràfic continuarà afavorint l’anorreament de la llengua autòctona fins a convertir-la en peça de museu.

1. Una activa campanya de desnacionalització i d'equiparació del castellà i del català com a llengües pròpies de Catalunya, promoguda des de la Conselleria de Cultura.
 

2. L’enduriment del codi penal.
 

3. El debilitament de la funció pública i del benestar social per tal de crear les condicions per traspassar els serveis bàsics del país al sector privat que, en el cas de CiU, és el mateix que dir més Espanya.
 

4 Una política econòmica pensada per satisfer i protegir els interessos particulars dels de sempre, conduent a un rescat per part de l’estat i a una pèrdua competencial del govern.
 

5. Centrar la legislatura i les forces socials i parlamentàries en consensuar un pacte fiscal que sap del tot impossible, dilatant i desdibuixant les expectatives i la unitat de l’electorat catalanista amb promeses tan estèrils com paralitzants.
 

1) Com s’explica que formés un govern de perfil tan poc nacionalista i s’envoltés de consellers, la majoria dels quals no el seguirien per aquest camí?

2) Com s’explica el seu continu recolzament al PP en el congrés, les nombroses aliances amb l’enemic a qui suposadament haurà de fer front, i que l’hagi deixat ocupar tants càrrecs a les administracions catalanes donant-los un plus de legitimitat i de control polític i social?

3) Com s’explica que hagi estat la mateixa CiU qui ha presentat propostes d’un brutal enduriment del codi penal legitimant unes mesures que, sens dubte, seran de gran utilitat a l’estat per aturar qualsevol mena d’insubmissió o moviment independentista?