Blog Ignasi Llorente

Papers o Renfe! vs. Papers i Renfe!

Ignasi Llorente — Fri, 26 Oct 2007 09:16:43 +0200

Aquesta setmana la Comissió de la Dignitat ha estat capaç de reunir més de 12.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona en un acte per dir “Prou” a l’immobilisme del govern espanyol (dels govern espanyols) respecte al retorn d’uns documents que en qualsevol país normal des d’un punt de vista democràtic ja fa anys que serien en mans dels seus legítims propietaris.

Un cop més el catalanisme ha mostrat la seva capacitat mobilitzadora per fer front a una agressió del nacionalisme espanyol. Igual que en la manifestació del 18-F per reclamar el dret de decidir, o en la campanya “No al PHN” per aturar el transvasament de l’Ebre, o en la recollida de mig milió de signatures per al reconeixement de les seleccions nacionals, hem estat a l’alçada de les circumstàncies. Com gairebé sempre.

Llàstima, però, que aquesta setmana la majoria de ciutadans del nostre país estiguin molt més pendents d’un altre tema com és el problema (aquesta paraula és queda curta) de la Renfe en el seu servei de Rodalies. Vaja que la mateixa eficàcia que hem demostrat a l’hora de reivindicar i mobilitzar gent pel retorn del papers ha estat ineficàcia a l’hora de parlar d’un tema com és el transport públic. Com gairebé sempre.

Potser el problema és que realment per a molts independentistes és més important la derrota del Fernando Alonso a la F1 que no pas el caos de Renfe. I això, a mi em sembla dramàtic, o com a mínim em sento molt allunyat d’aquesta forma de pensar. Mentre dediquem més temps a analitzar els percentatges de la Conferència Nacional d’Esquerra, o el “share” de l’entrevista d’en Carod-Rovira a TVE, o a alegrar-nos de les derrotes de la selecció espanyola o del Fernando Alonso que no pas a preocupar-nos de qüestions com el transport o l’habitatge no anirem enlloc.

L’independetisme ha de tenir propostes pròpies, concretes, precises, viables i creïbles sobre els temes que més preocupen a la gent del país. A aquella gent que volem que l’any 2014 voti a favor de la construcció d’un estat català modern, europeu, solidari, republicà, integrador i sostenible. El dia que l’independetisme sigui capaç d’omplir el Palau Sant Jordi per reclamar una gestió eficaç dels transport públic estarem més a prop del nostre objectiu.

Hem de ser tant eficaços reclamant el retorn dels Papers com el traspàs de Rodalies, sinó anirem coixos com a projecte. Si varem ser capaços d’omplir els carrers de Barcelona per reclamar el “Dret de decidir” també hem de ser capaços d’omplir-los per reclamar que els trens arribin puntuals. Hem de ser capaços de sortir al carrer i cridar “Papers i Renfe”, ja que les dues reivindicacions són la mateixa. Molts dels que reclamem el retorn dels papers ja ho sabem, ara cal que també ho entenguin els que reclamen un millor transport públic.

És l’habitatge, estúpids

Ignasi Llorente — Thu, 07 Jun 2007 10:50:44 +0200

Durant la campanya electoral nord-americana de l’any 1992 on es van enfrontar George Bush (el pare) i Bill Clinton, aquest va usar un lema tant polèmic com eficaç: “It’s the economy, stupid”. Aquest eslògan* era un dels tres pilars en que el Partit Demòcrata va basar la seva campanya electoral, juntament amb “Change vs. More of the same” i “Don’t forget health care”, i des d’aleshores ha estat usat en repetides ocasions per polítics de tot el món.

El que m’ha fet pensar en aquest eslògan han estat les reaccions dels partits polítics catalans després de les eleccions municipals de fa uns dies. He de dir que m’han decebut les conclusions que han fet sobre les causes de l’abstenció.

Pel PSC tot funciona tant bé que la gent ha perdut les ganes de votar. Crec que no val la pena comentar-ho. CiU, evidentment, creu que la culpa de tot és del tripartit i del Montilla. A Esquerra, encara s’està analitzant si l’ampolla és mig plena (300 nous regidors i consolidació d’alcaldies importants) o mig buida (fort retrocés a Barcelona ciutat i àrea d’influència). A ICV hi ha disparitat de criteris. Per a la Mayol és culpa d’en Clos i per al Saura d’en Maragall. I al PP i Ciutadans la culpa és del tripartit, de l’estatut, del catalanisme, etc... com sempre, vaja.

Sincerament penso que tots tenen raó. És evident que hi ha gent per a tot i segur que hi ha abstencionistes que s’han quedat a casa per algun dels motius exposats pels diferents partits. Però també és cert que aquest motius, per si sols, no expliquen una participació per sota del 50% a Barcelona ciutat. Es fa molt difícil valorar quin percentatge de gent s’ha quedat a casa per un motiu o altre, però m’ha sorprès que cap partit hagi acceptat que potser les propostes en matèria d’habitatge, immigració i seguretat han estat entre poc atractives (per ser generosos) i inexistents (per ser realistes), tot i que alguns DVDs, com el del PP de Badalona, només mereixen el qualificatiu d’impresentables.

En un moment en que aquesta triada de preocupacions està present a totes les converses de bar, tertúlies de campus universitari, o pauses de feina caldria que tots els partits catalans fossin capaços d’analitzar fredament si les seves propostes en aquests tres àmbits han convençut la població. Sincerament crec que no, i per això en molts municipis s’ha centrat la campanya en altres aspectes de menor preocupació. Ara s’obre un període de calma electoral, amb l’excepció de les eleccions generals espanyoles que, personalment no m’interessen gaire. Seria profitós que els partits reflexionessin sobre aquestes tres àrees i entenguessin que una bona part de l’abstenció ha enviat un missatge molt clar: “És l’habitatge, estúpids” (i la immigració, i la seguretat, etc...).

* James Carville assessor del Partit Demòcrata nord-americà va suggerir aquest eslògan a partir de la frase “Keep It Simple, Stupid” que es va fer famosa durant el projecte Apol·lo per arribar a la lluna als anys 60.

Fora els que manen?

Ignasi Llorente — Fri, 01 Jun 2007 14:00:11 +0200

Fa uns anys el polifacètic Michael Moore, director de pel·lícules com “Bowling for Columbine” o “Fahrenheit 9/11” va escriure un llibre amb un títol prou provocador com “Fora els que manen!”. Aquells de vosaltres que conegueu mínimament la seva trajectòria us podeu imaginar que era un llibre interessant, de llenguatge fresc i àgil i escrit en clau nord-americana.

El llibre era una reflexió sobre les causes que havien portat a una bona part de la majoria de nord-americans a desconfiar en la classe política dels Estats Units. Entre moltes idees una de les que apuntava amb més força era la manca de diferències entre el partit republicà i el partit demòcrata. Demostrava que sovint els membres del Congrés i del Senat nord-americans votaven de forma molt similar. I a més afirmava que en darrer terme la culpa era d’uns ciutadans que després de votar sovint es desentenien de les decisions que prenien els seus electes. De fet animava a la gent a fer un seguiment periòdic de les propostes aprovades a les cambres del seu país i a reclamar als electes uns posicionaments conseqüents amb allò que havien promès.

Evidentment les diferències entre Catalunya i els Estats Units són enormes i fer paral·lelismes és un error, però crec que és interessant analitzar quins motius porten a ciutadans del mal anomenat primer món a desentendre’s de la política.

Una de les raons que més està sortint aquests dies és la manca de lideratge a la política catalana, i de fet, si repassem la campanya electoral qui més qui menys ha reclamat ser el/la líder més adequat/da pel municipi al que es presentava. Personalment però acostumo a discrepar de les frases nostàlgiques com “ara ja no hi ha músics/esportistes/escriptors/cineastes com abans”. No crec que això sigui cert, més que la vàlua de les persones el que penso és que ha canviat la percepció que en té la gent. Dit amb altres paraules, ni els polítics actuals són tant dolents ni els d’abans eren tant bons.

El que si que ha canviat és que ara la gent està més informada, més preparada, és més crítica, per això els lideratges actuals són més efímers. Actualment ets el millor futbolista del món durant 2 o 3 anys i després ja en surt un altre de només 17 anyets que et supera (o això et volen fer creure). Els grups musicals tenen moltes dificultats per mantenir-se durant molt temps a dalt de tot. I així podria seguir posant exemples fins a l’infinit. Els motius pels quals ara el temps sembla que corri més ràpid són molt diversos, complexes i jo estic molt lluny de ser la persona adequada per analitzar-los, però potser hauríem de mirar en les noves tecnologies de la informació i la comunicació com a element accelerador.

En una societat que cada cop va més accelerada, la política, lenta per definició, ho pot passar molt malament per adaptar-se a les noves demandes de la societat. I això afecta a tots els partits amb més o menys grau. Probablement en els propers anys haurem d’acostumar-nos, també en política a lideratges efímers i flexibles, lluny dels homes i dones de ferro com hi havia als anys 80 i que no marxaven ni amb aigua calenta. Sigui com sigui no ens aniria malament tenir un Michael Moore a la catalana, que incités el debat encara que sigui de forma provocadora.

583 milions d’euros durant la campanya electoral

Ignasi Llorente — Fri, 25 May 2007 19:15:06 +0200

Que ningú no s’espanti. Aquesta xifra no fa referència a la despesa de cap partit polític en propaganda per a les eleccions municipals. Aquests 583 milions d’€ són l’equivalent al dèficit fiscal de Catalunya durant els 15 dies que ha durat la campanya electoral, sense comptar el dia de reflexió (on mentre uns reflexionem altres espolien).

Malgrat la magnitud d’aquesta xifra el dèficit fiscal del principat no ha estat tema central de cap debat durant la campanya. En part la majoria de partits consideren que aquest és un debat que no correspon a unes eleccions municipals i, potser no els falta raó. A la majoria de ciutats i pobles de tot el país la campanya sol centrar-se en els projectes previstos per a la següent legislatura (ja siguin equipaments, infrastructures, transport, etc..). Però potser hauria estat positiu que alguns alcaldables haguessin recordat que, de mitjana, cada ajuntament de Catalunya destina entre un 25% i un 27% del seu pressupost a despeses que no li són pròpies. Dit en altres paraules, que 1 de cada 4 € del pressupost municipal serveix per cobrir necessitats que no són competència municipal.

Potser si aquest argument no ha estat gaire utilitzat durant la campanya no és ni per desconeixement ni per manca de valentia, sinó per la sensació que bona part de la població encara no ha assumit la magnitud de la tragèdia. A moltes persones els hi costa fer un link entre el dèficit fiscal i el dèficit en serveis i equipaments del seu poble o ciutat. No és el mateix dir que el dèficit fiscal de Catalunya ha estat de 583 milions d’€ durant els darrers 15 dies, que dir que aquest dèficit és l’equivalent a 97.000 places d’escola bressol o 145 residències públiques per a gent gran. Potser el dèficit s’hauria de començar a explicar en places públiques enlloc d’€. Segurament seria un maldecap per als economistes que s’hi dediquen, però seria molt més útil per als ciutadans que encara són escèptics.

Durant aquest 15 dies de campanya alguns però prefereixen mirar cap a un altre costat i dir que a la gent no li preocupen aquests temes, que el que realment vol la ciutadania és que es parli de serveis, d’habitatge, de seguretat, de sostenibilitat, etc... i és cert. Però aquest argument em recorda un acudit que vaig veure fa anys en una revista on una persona des de la coberta del seu iot deia que els la felicitat no s’obté amb els diners, sinó viatjant, conduint cotxes luxosos, etc... Doncs el mateix que dèiem, a la gent no li preocupa el dèficit fiscal de Catalunya sinó el que es podria fer amb aquests diners.

P.S.: Algunes de les xifres i comparacions que exposo en aquest post els he hagut de calcular un parell de cops, ja que em costaven de creure. I és que hem arribat a una situació que de tant extraordinària sembla impossible.