Com digué el President Tarradellas, en política no es pot fer el ridícul. Per sobre de tot, cal ser coherents. Si es vol ser a Europol, la primera passa és seguir-la a Twitter. Si volem relacions directes, d'igual a igual, amb la Gendarmerie Nacional, el principi és el mateix. Les xarxes socials permeten projectar davant l'opinió pública què volem ser, i com veiem el nostre futur. Les xarxes socials ens permeten explicar al món què volem ser de grans. Seguir la Policia Foral Navarresa i no Europol o la Gendarmerie Nacional transmet el missatge (intencional o accidental) que encara pensem en clau regional, de comunitat autònoma espanyola. No és aquest el mandat popular a la majoria parlamentària, ni el del 9-N.

Certament Espanya pot impedir que, en l'actual etapa, els Mossos siguin part d'Europol i participin de les seves activitats i programes. Pot Madrid però impedir que la nostra policia segueix el compte de Twitter d'Interpol? La resposta és que no. On rau doncs la causa d'aquesta greu anomalia? La resposta és senzilla: en hàbits mentals regionalistes que encara no hem deixat enrere.

Correspon pensar i actuar com a estat sempre que sigui possible, en tot moment, i en particular en una de les àrees claus, juntament amb la defensa i la hisenda, de tot estat: la policia. París no pot reconèixer un forat negre a les seves fronteres. França no necessita cap “país nou”, el que necessita és un estat seriós, compromès amb la seguretat i defensa de l'Hexàgon. Quin compromís amb París es demostra no seguint la Gendarmerie Nationale a Twitter? Quina disposició a ser a Europol indica no seguir-la? Els Mossos d'Esquadra han de seguir aquests dos comptes, Europol i la Gendarmerie Nationale, i molts d'altres, actuant com a policia d'una nació, no d'una comunitat autònoma espanyola. Sense excuses, sense retards, sense més negligències ni complexes propis d'èpoques passades. Amb sentit d'estat.

Àlex Calvo és autor, entre d'altres, de "Latino Gangs in Catalonia: Latest Police Operations Expose Extent of the Problem, Signal Policy Shift", Small Wars Journal, 20 February 2015, disponible a http://smallwarsjournal.com/jrnl/art/latino-gangs-in-catalonia-latest-police-operations-expose-extent-of-the-problem-signal-poli

Primer: El Sr. Wieland comenta amplament la rebaixa del nivell de solvéncia dels emprèstits catalans que ha fet Standard & Poor's “al nivell dels d'Albània, Papua-Nova Guinea o Ruanda” i torna a parlar de la generositat del govern espanyol que evita cada dia que Catalunya faci falida. Per començar, la classificació de S&P és ben curiosa perquè actualment Catalunya no emet cap empréstit nou, i perquè -degut al sistema fiscal espanyol- només pot disposar lliurement de menys del 5 % dels seus ingressos. L'espoli de Catalunya, que Madrid (i per tant també el Sr. Wieland) desmenteix, però que ha estat confirmat per economistes internacionals, és el motiu de les dificultats de Catalunya. Per la por de perdre Catalunya si es feia massa forta, la política espanyola ho ha intentat tot per “mantenir-la petita”, inclòs l'estrangulament de la regió. Però això ha produït un efecte contrari. Una política objectiva que no hagués tractat Catalunya pitjor que altres regions de l'estat (tant culturalment com econòmicament) hauria evitat l'enorme creixement de l'independentisme.

Segon: El Sr. Wieland afirma que “el departament de premsa del govern separatista de Catalunya ha enviat una nota de propaganda als corresponsals estrangers en la que es lloa la -insolvemt- regió espanyola com a lloc ideal per a fer-hi inversions”. Allò que el Sr. Wieland es calla és que aquesta comunicació no ha fet més que passar una evaluació del Financial Times en el que se citava Catalunya com una de les quatre regions europees on era més rendible d'invertir-hi. Que l'economia internacional no es deixa enredar per les desinformacions espanyoles ho prova el fet que les inversions estrangeres el 2015 han estat un 58 % més que les del 2014, un any en el que empreses estrangeres ja havien augmentat sensiblement les seves inversions a la regió.

Tercer: Wieland critica que “per a propaganda separatista Catalunya sempre té diners”, i que “en els darrers anys s'han gastat centenars de milions en 'representacions diplomàtiques' a l'estranger o en la financiació de medis estatals 'al servei de la indepéndencia'” . Hauria de saber de sobres que Catalunya, igual que altres regions autónomes espanyoles, sobretot el País Basc i Andalusia (i com diversos Lands alemanys) ha instal·lat representacions catalanes a l'estranger (set, actualment) per propulsar tant els contactes culturals com els econòmics. Els costos d'aquestes representacions catalanes pugen a uns 80 milions per any. És p.e. menys que el que va costar la remodelació i nou moblatge de l'ambaixada espanyola a Rabat. El desenvolupament positiu de les inversions estrangeres a Catalunya n'és un resultat que justifica aquests costos. Pel que fa als “medis estatals”, les competències autonòmiques de les regions inclouen el sosteniment d'emissores de radio i televisió regionals. I no és altra cosa el que ha fet el govern català, igual que les altres autonomies espanyoles. A part de què les emissores catalanes estan ben lluny de ser portaveus de l'independentisme.

I quart: el Sr. Wieland diu: “Catalunya s'està tornant, per Espanya, un problema financer cada vegada més greu... perquè la Generalitat es nega a prendre les mesures corresponents d'estalvi i de consolidació...”. El corresponsal sembla ignorar que precisament va ser Catalunya la primera regió que va escurçar els sous dels seus funcionaris, mesos abans de què el govern central fes quelcom de semblant. Precisament la política d'estalvi de l'ex-primer ministre Mas va ser l'argument principal de l'esquerra radical per negar-li al seu vot per a una renovació del seu mandat. Els catalans, però, es neguen a obeir les fites d'estalvi, cada vegada més altes i més irreals, que els hi exigeix el govern central, mentres aquest dilapida milers de milions en projectes d'infrastructura sense cap ni peus.

Qui només llegeixi informes com aquest s'ha de creure que Catalunya és una barreja de Zimbabwe i Veneçuela. A qui pot estranyar-li que els catalans n'estiguem tan indignats?

Pere Grau

(Traducció de l'article que serà publicat pròximament a ARENA, la revista empordanesa en alemany)

Aquesta iniciativa parlamentària a Brussel·les no és un fet aïllat, atès que serà seguida per altres actuacions davant d'altres institucions. No té aturador. El catalanisme polític ha perdut la innocència, ha creuat el Rubicó, i ha perdut la por a denunciar la hipocresia espanyola, entenent que són aquestes qüestions (i no queixes, apel·lacions a la justícia, ni somnis de fer un “país nou”) les que atreuen l'atenció de les capitals dels països del nostre entorn. No hi ha marxa enrere, la innocència solament es perd un cop.

Pot semblar mentida, però entre mitjans del 2011 i Agost del 2015, la Marina de Guerra Russa ha emprat Ceuta en, pel cap baix, 57 ocasions, mentre el govern espanyol proclamava als quatre vents la seva lleialtat envers l'OTAN i ferma oposició a l'annexió de Crimea, emprant la crisi entre Moscou i l'Aliança Atlàntica per a embrutar el nom de Catalunya i combatre les seves legítimes aspiracions a recuperar la independència. D'ençà que Putin va ocupar Crimea, els diplomàtics espanyols han escampat que Catalunya era el mateix cas, i que calia oposar-s'hi pels mateixos motius. A més a més, han presentat un estat català independent com a forat negre en seguretat i defensa, mentre que dibuixaven Espanya com a ferm bastió de les estructures de seguretat euro-atlàntiques. Aquests anys, la premsa de Madrid (per pressions o auto-censura) ha ignorat la presència russa a Ceuta, mentre que “experts” espanyols com ara Nicolás de Pedro (CIDOB, think-tank espanyol físicament situat a Catalunya) no solament no l'esmentaven als seus escrits, ans àdhuc gosaven negar que en tinguessin coneixement.

Tot això ha canviat. Espanya pagarà cara la seva duplicitat amb l'OTAN. Ha fet negoci amb la Marina de Guerra Russa a Ceuta, però a canvi perdrà cap més possibilitat de presentar-se com a defensora de la legalitat internacional i la pau i la seguretat a Europa. Ja no podrà mai més equiparar Catalunya amb Crimea. Ara que el catalanisme polític ha perdut la innocència, i ha entrat de ple en la política de defensa, en aquelles qüestions que de debò preocupen les grans capitals (a Washington la discriminació de les biblioteques catalanes en matèria d'inversions no preocupa gens, no és que hi estiguin a favor, però no els fa perdre la son), s'obre una nova etapa en la lluita per recuperar la independència. Naturalment es tracta d'un canvi gradual, doncs encara podem observar algunes anomalies residuals al catalanisme polític, com per exemple la recent pregunta d'un partit a la seva militància sobre si volien tenir exèrcit, oblidant que ningú no reconeixerà qui no es comprometi no solament amb la seva pròpia seguretat i defensa ans amb la de socis i aliats. Malgrat aquestes contradiccions (tres segles d'esclavitud no es deixen enrere fàcilment), la iniciativa sobre Ceuta indica que es tracta dels darrers símptomes d'una malaltia que ja s'està superant. El catalanisme polític ha perdut la innocència, ha creuat el Rubicó, i ha entrat de ple en una de les qüestions que més preocupen a les capitals de la UE i l'OTAN: l'enfrontament amb Rússia i la situació a Ucraïna. Són aquestes qüestions, i no les queixes i els laments (per molt justificats que siguin), les que determinen (en segon terme, després del domini efectiu sobre el territori) el reconeixement internacional dels nous estats. Anem pel bon camí.
 

Quina és doncs l'estratègia espanyolista? Molt senzill: presentar als ulls del món un estat català independent com a reducte de terroristes i forat negre dintre de les estructures euro-atlàntiques de defensa. Mirar d'espantar les capitals del nostre entorn, aprofitant les relacions cada cop més tenses amb Rússia, la creixent amenaça terrorista, i la difícil situació a regions com l'Orient Mitjà i l'Indo-Pacífic. És evident que cap estat pot permetre's el luxe d'acceptar un santuari d'aquesta mena, menys encara en la situació actual.
 

Fins aquí no hi ha res que ens hagi de sorprendre, Espanya és així, mira de sobreviure mantenint el domini sobre Catalunya, i està disposada a fer tot el que calgui, sense escrúpols morals de cap mena. Així actuen els estats, no ens trobem davant de cap particularitat.
 

El que ens ha de preocupar, però, és que del catalanisme estant hi hagi qui faci el joc a Espanya. Parlem d'aquells que malgrat presumir d'independentistes proclamen al món que la Catalunya estat no tindrà forces armades. Aquestes veus col·laboren objectivament amb Madrid, donant credibilitat a la propaganda espanyola. Al cap i a la fi, un diplomàtic o un oficial francès poden sospitar que Espanya exagera quan afirma que Catalunya és un niu de pacifistes i que si assolís la independència amenaçaria la seguretat nacional francesa, però quan escolta dels catalans mateixos que no estan disposats a vestir un uniforme i agafar un fusell, arriba a la conclusió que realment és així.
 

Els catalans ja hem decidit recuperar la llibertat. Hem creuat el Rubicó i ja no hi ha marxa enrere. A partir d'ara, tot el que fem o diem ha d'anar encaminat a assolir la plena sobirania i assolir el reconeixement internacional. Tot. Sense cap excepció.
 

Per tant, cal deixar enrere dubtes passats, i utopies superficialment atractives, i entendre que un estat, per sobre de tot, són unes Forces Armades, i que aquest estat té deures i obligacions no solament envers la seva població, ans en relació als seus socis i aliats. Ha arribat l'hora d'entendre que ningú no reconeixerà l'estat català si considera que aquest no farà, pel cap baix, una aportació a la seguretat col·lectiva igual a la que duu a terme actualment el Regne d'Espanya. Tinguem en compte que no és pas un llistó massa elevat, de fet Madrid a les maniobres BALTOPS ni hi és ni se l'espera, Kíev no ha rebut cap instructor espanyol, i per a Londres Espanya és un enemic més que no pas un aliat. Ara, tinguem també en compte que a Espanya hi ha instal·lacions que acullen tropes i actius nord-americans, com Rota i Morón, que aporta tropes a diferents operacions de manteniment de la pau (per exemple al Líban), i que participa també a altres activitats de l'OTAN. En definitiva, Espanya no és que sigui precisament una potència capdavantera pel que fa a la seguretat col·lectiva, però alguna cosa fa, i per tant els seus socis i aliats abans de reconèixer la Catalunya independent es voldran assegurar que nosaltres farem si més no el mateix. Naturalment l'estat català ho farà tot més bé que el decadent règim espanyol, també en seguretat i defensa, però això ho hem d'explicar a l'estranger. És més, a París, Londres, i Washington, els és igual si la Catalunya independent té millors hospitals o biblioteques que Espanya, el que volen saber és si les nostres Forces Armades seran millors.
 

Qualsevol auto-denominat catalanista que vagi pel món explicant que no volem tenir exèrcit, forma part de la cinquena columna espanyolista. En aquest sentit mereix menys respecte que la persona que legítimament consideri que hem de continuar a Espanya. Amb la segona hi podem estar en desacord, però no la podem acusar d'apunyalar-nos per l'esquena.
 

En aquests moments el pacifisme no és res més que la darrera línia de defensa de l'espanyolisme. La seva darrera i única esperança. No en té cap altra. És l'únic argument que té la diplomàcia espanyola per a convèncer altres països que no ens reconeguin. Per a alliberar-nos d'Espanya, per a recuperar la independència, per a ser reconeguts per la resta d'estats independents, hem de destruir el pacifisme, i deixar clar als ulls del món que ho hem fet. Actuant d'aquesta manera haurem acabat amb l'únic argument d'Espanya, haurem deixat sense cap argument els diplomàtics espanyols. Deixem clar que complirem amb el nostre deure, parlem de seguretat i defensa amb plena normalitat, i comencem a planificar les Forces Armades del nou estat. Ens hi juguem el reconeixement internacional.

 

Àlex Calvo és autor, entre d'altres, de “State Succession and the NPT: The Case of Catalonia”, a H. Chalmer (Editor), The UK PONI Papers: A Collection of Papers Presented at or Submitted to the UK Project on Nuclear Issues (UK PONI), UK Project on Nuclear Issues, June 2014, p. 9, disponible a https://www.rusi.org/downloads/assets/UK_PONI_Papers_-_2014.pdf

Spain conquered Catalonia in 1714, opening up three centuries of human rights abuses which continue to this day. Repression, exile, linguistic persecution, and all sorts of restrictions, have characterized these three centuries. Despite partial democratization following Franco's death in 1975, and a measure of autonomy for Catalonia following the return of exiled Prime Minister Tarradellas in 1977, the dream of a fully democratic Spain, respectful of Catalans' civil rights, has gradually revealed itself as no more than a utopia. Catalan citizens, organizations, parties, and institutions, have repeatedly tried to seek a compromise solution whereby Catalonia would remain in Spain albeit with legal guarantees of self-government and human rights. The latest attempt, the 2006 reform of her Statute of Autonomy (laying down the powers of Catalan institutions and the basic human rights of Catalans), unleashed a political storm, with a strong Spanish reaction against and a counterattack seeking to put an end to the limited post-Franco concessions. This includes, among others, an attempt to stamp out Catalan from schools. As a result, a growing majority of Catalans decided it was time to go to the polls to decide their future, in accordance with the internationally-recognized and US-supported principle of self-determination, laid down in President Wilson's 14 Points and the Atlantic Charter, signed by President Roosevelt and British Prime Minister Churchill. A semi-official referendum took place on 9 November 2014 but Madrid, instead of democratically campaigning to convince Catalan voters to choose to remain in Spain, launched a wave of cyberattacks against Catalan Government websites, targeting among others the public healthcare system, and charged President Mas and other officials. In the wake of the vote, and the later 27 September 2015 single-issue election (resulting in a pro-independence majority), newspapers have kept reporting subtle and not so subtle threats to employ military force to retain Catalonia, the same military force that secured Spanish sovereignty over the country in the first place.

The question is thus: does the 15 January White House Directive prevent future weapons transfers to Spain? In order to answer, we have to examine two different aspects. First, whether such weapons may be used to commit human rights abuses. Second, whether there may be other policy considerations, contained in the 15 January Directive, which may allow the White House to disregard the former and proceed anyway with weapons transfers or cooperation. Let us have a look at both.

Concerning human rights, both threats and actual instances confirm that Madrid is ready to use force.

With regard to other policy considerations, it is a complex area, since Washington may legitimately be concerned that making Madrid lose face may prompt a further radicalization of Spanish authorities. The United States may also be worried about Spanish contributions to international operations, such as counterpiracy operations in the Indian Ocean, and intelligence sharing in the fight against international terrorism. These contributions are already limited, given that Spain has persistently excluded itself, for example, from successive editions of BALTOPS. Furthermore, a significant portion of Spanish naval capabilities are employed to harass Gibraltar, rather than being available to NATO.

A possibility would be for Washington to prepare a package of limited, perhaps informal sanctions, and inform Spanish authorities that they will be implemented unless they commit themselves not to use force. This would send a shot across the bow to the Spanish military, warning them that repressing civilians is not only not in line with US values and interests, but a distraction from what their role should be at a time of growing tensions on a number of fronts, including Russia. It would also be very positive for the US Navy to increase naval visits to Barcelona, ensuring a regular presence in Catalonia's capital city. The US Navy already sent a ship in the run up to the 9 November 2014 referendum, in a move widely noted by Catalan observers.

Beyond purely military matters, there is another reason why it is clearly contrary to the US national interest to see Spain employ force in a desperate attempt to retain her hold over Catalonia. This would harden Catalan attitudes towards Spain's national debt, which at 100 percent of its GDP is clearly unsustainable. Should Catalonia recover independence without taking up a share, Madrid would default, threatening the euro's very existence and with it the stability of the world financial system. Rather than face this prospect, it may be better for Washington to discreetly intervene, ensuring that force is not used by Spain and that Catalonia reacts by refusing to take up a share of this unsustainable debt.

To conclude, the 15 January 2014 Presidential Policy Directive on “United States Conventional Arms Transfer Policy” does not provide a detailed set of criteria regulating weapons transfers to semi or non-democratic regimes, but makes it clear that subject to national security considerations it is US policy to try to avoid indirectly facilitating violence against civilians. America has legitimate reasons to try to prevent Madrid from moving even further away from NATO, and can thus be expected to be prudent when it comes to dealing with the Spanish military. However, failing to act now may prompt an even greater diversion of already limited resources towards repression, weakening the Atlantic Alliance at a time of growing tensions with Russia. Furthermore, moving beyond threats to actual widespread resort to violence may prompt a Catalan refusal to take up a portion of Spain's national debt on recovering independence, with the resulting default by Madrid and negative impact on international financial stability. For all this reasons, the best solution could be for Washington to discreetly press the Spanish military to renounce the use of force against Catalonia, backing this up with necessary with limited, informal sanctions, such as restrictions on exchange programs. A more regular naval presence in Barcelona could also help send the message that what Madrid must do, is to close ranks with NATO, start taking part in BALTOPS, and cease and desist in the use of actual or threatened violence against Gibraltar and Catalonia.

By Àlex Calvo

KurdisCat ha traduït al català la crida internacional que signen desenes de personalitats entre elles Noam Chomsky, José Ramos Horta o Desmond Tutu:

La decidida resistència dels homes i les dones kurdes en aquesta regió fronterera estratègica del Kurdistan sirià (Rojava) va inspirar a la gent i els governs de tot el món quan van repel·lir, amb èxit, el setge de la seva ciutat Kobanê per l'Estat Islàmic (IS) fa poc més d'un any. La seva lluita es va convertir en un símbol de la resistència popular a les horribles atrocitats comeses per l'IS i la seva violència despietada.

En resposta, l'1 de novembre de 2014, es va llençar una crida internacional urgent per a un dia d'acció mundial per Kobanê i per a la Humanitat, fou una crida a la gent de tot el món per mostrar la seva solidaritat amb Kobanê i per a l'assistència humanitària i material.

Centenars de persones i organitzacions que representen a milers de membres de tot el món van signar la present convocatòria incloent-hi personalitats com el professor Noam Chomsky i l'arquebisbe Desmond Tutu, que han estat partidaris des de fa temps de la lluita kurda per l'autodeterminació, així com dels Premis Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel i José Ramos-Horta, ex president de Timor Oriental i Nora Cortiñas, cofundadora de l'Associació Mares de Plaça de Maig a l'Argentina o la cantant palestina Reem Kelani.

Però mentre no hi ha suport oficial, la logística d'enviament d'ajuda a Kobanê ha estat plena de dificultats insuperables i el poble de Kobanê han seguit patint; amb moltes famílies que fugen a un lloc de major seguretat. És per això que és encara més urgent la creació d'un corredor humanitari des de Turquia fins Kobanê per tal de facilitar l'arribada de l'ajuda a la ciutat, que encara s'enfronta a atacs de l'IS. Per tant, cal fer pressió al govern de l'AKP a Ankara, per prendre mesures immediates perquè els subministraments mèdics essencials, aliments i roba, puguin passar cap a Kobanê.

Tot i l'allau incessant de les forces de l'IS en els últims mesos, Kobanê segueix en peu orgullosa i lliure. Les persones encara estan duent a terme una resistència ferotge i estan decidides a defensar la seva administració autònoma, que és un dels tres cantons de l'Administració Autonòmica Democràtica del Kurdistan sirià (Kurdistan occidental, Síria) que són laics, democràtics i no sectaris i a favor de la igualtat de gènere. La tràgica veritat és que la mort del nen kurd, Aylan Kurdi, el cos del qual va aparèixer encallat a la riba de Bodrum, va commocionar el món. Però això no tindriaque haver passat si el poble de Kobanê hagués rebut la deguda assistència dels organismes internacionals des de fa un any.

Per desgràcia, aquest darrer defecte sembla molt estès al nostre país. Així ho demostra l'onada de burles contra el president espanyol Rajoy quan una fotografia va il·lustrar el seu pobre, per no dir nul, domini de l'anglès. El problema amb aquestes burles és que molts dels que es van afanyar a piular contra el cap visible del règim espanyol tenen un nivell d'anglès similar. Això explica moltes coses, però ens centrarem avui en una: la manca d'informació sobre el que fan les institucions de seguretat catalanes. Atenció, parlem del que fan de fa anys, i sota molts diferents responsables polítics, militants a tota mena de partits. El problema doncs no és el que fan, el problema és que fora no se sap. Saben els experts internacionals en seguretat, els diplomàtics, els oficials de policia d'altres països, que Catalunya gestiona les seves presons? Coneixen l'existència dels Agents Rurals? Estan al corrent de la tasca que fan els Mossos d'Esquadra contra el terrorisme? Per desgràcia, sovint la resposta és negativa. N'hi ha prou en fer un cop d'ull a Google cada cop que hi ha una operació sonada. Sovint no té repercussió en anglès, o si la té se n'atribueixen erròniament els mèrits a la “Spanish police”, amb el nom “Mossos d'Esquadra”. En podem donar la culpa a periodistes mandrosos i ignorants, o podem inventar-nos alguna conspiració contra Catalunya, però si volem trobar culpables és millor que comencem mirant-nos al mirall.

Un dels principis bàsics de la diplomàcia pública és que “O t'expliques, o t'expliquen”. És dur, àdhuc cruel, però és així. En termes pràctics, o expliques al món que persegueixes terroristes, o els espanyols explicaran que n'ets amic. S'imposa per tant la necessitat d'explicar directament, en anglès, que fem. Queixar-se no serveix, cal fer arribar la nostra narrativa a periodistes, diplomàtics, i experts. No es tracta d'inventar-se res, ans senzillament d'explicar que fem. En molts casos de fa anys.

A nivell pràctic, això en que es tradueix?. D'entrada, en la publicació en anglès, de forma simultània, dels comunicats de premsa del Departament d'Interior. Ho repetim per a que quedi clar: en anglès, de forma simultània. Hi insistim, per a que no en quedin dubtes: en anglès, i de forma simultània. Atenció a aquesta paraula: simultània. No serveix publicar una nota de premsa en anglès hores després d'una operació policial. Ja és massa tard. Al món hiper-connectat on ens ha tocat viure, als terroristes se'ls persegueix amb la pistola a una mà i la nota de premsa a l'altra. O t'expliques, o t'expliquen. El mateix és aplicable a les notes de premsa d'altres departaments que tinguin relació amb la seguretat i la defensa. Per exemple, els relatius a malalties infeccioses. La presència internacional del Departament d'Interior també s'ha de reflectir en la creació d'una plana de Facebook i un compte de Twitter en anglès, així com la publicació d'una newsletter en aquest idioma.

En segon lloc, cal procedir a nomenar un oficial d'enllaç dels Mossos d'Esquadra a les diferents delegacions de la Generalitat a l'exterior, començant per Londres i Washington. No s'hi valen excuses, cal començar a establir els contactes personals i canals formals i informals necessaris per a garantir la necessària cooperació internacional el dia després, i alhora deixar clar als nostres socis que som un país seriós. Això exigeix la presència a aquestes delegacions d'un oficial de policia, amb els coneixements especialitzats i el temps necessari per a dedicar-se en exclusiu a aquestes tasques.

En tercer lloc, cal assegurar-se que tots els think-tanks especialitzats en relacions internacionals que rebin finançament de les institucions públiques catalanes cooperin a l'hora de donar a conèixer al món la tasca que fan les nostres forces de seguretat i altres institucions amb responsabilitats sobre seguretat i defensa. Això no vol dir interferir en el contingut de les seves publicacions i activitats, doncs no es tracta de que reprodueixin acríticament cap punt de vista oficial, però sí que adoptin si encara no el tenen un marc nacional de pensament català. En altres paraules, un marc mental coincident amb el seu marc financer.

Evidentment aquestes tres mesures no són les úniques necessàries, però sí que són unes primeres passes imprescindibles per a encarar els propers mesos. Uns mesos on ens hi juguem molt com a país, i en els que la maquinària diplomàtica espanyola, la premsa al seu servei, i els “experts” que segueixen el dictat de Madrid, continuaran insistint en equiparar la Catalunya estat amb un santuari terrorista. Els fets demostren que no tenen la raó, però amb això no n'hi ha prou. O t'expliques, o t'expliquen, i ha arribat l'hora d'explicar-nos directament al món, sense intermediaris ni interferències. Ens hi juguem molt.

Àlex Calvo és expert en seguretat i defensa a la Regió dels Oceans Pacífic i Índic

Per desgràcia el seu corresponsal s'ha limitat a repetir maquinalment el que diu la premsa madrilenya, enlloc d'informar-se correctament sobre les declaracions del ministre de justícia català, Gordó. Això no és res de nou, però tampoc és res satisfactori.

No hi ha cap “somni imperial d'una Gran Catalunya”. Hi ha, però, un espai comú lingüístic i cultural amb els territoris que enumera el Sr. Wieland. Aixó té tant poc a veure amb “una política d'expansió imperial” com la germanor d'Àustria amb el Tirol del Sud, o com la de França ambn el Quebec, per citar només dos exemples comparables. Aquests països també es preocupen de la supervivència de l'alemany o del francès als altres territoris. No és cap somni fanfàrria sinó un senzill fet cultural. El que passi políticament en el futur a València o a les Balears dependrà exclusivament d'allò que desitgi la seva població i no del que hom pensi o desitgi a Catalunya. Això no és cap secret sinó la posició de tots els polítics catalans des de fa molts anys.

Que ara a Madrid els nervis estiguin a flor de pell i que la premsa espanyola -sobretot ara a la vista de noves eleccions al parlament espanyol- tergiversi com vulgui les paraules de polítics catalans, no és cap sorpresa. Però un periodista del FAZ no hauria de caure a una trampa tan matussera.

Pere Grau