El seu company Enric va provar sort per un altre camí. Va creure en ell mateix i en que tenia alguna cosa a oferir a la societat, i va muntar una empresa. Fins i tot ha pogut donar feina a un parell d’amics de la facultat. Però fa mesos que treu de l’empresa només allò just per poder anar tirant, les coses no van com esperava. Si no troba una bona comanda, haurà de tancar i deixar al carrer els seus amics. 
 

El que ha hagut de tancar és en Marc. Durant 30 anys s’ha dedicat al mateix, a la seva empresa familiar. No ha fet mai res més. Però els deutes han pogut amb ell i ha hagut de tancar. I sap que ara és massa gran, que no trobarà una feina. 

La única que podria trobar una feina és la seva filla, la Núria. Després d’acabar la carrera i fer pràctiques a empreses, on sempre va fer una feina més que satisfactòria, creia que aquesta petita experiència li obriria les portes del món laboral. Va començar a buscar feina en el seu sector, però després de mesos sense trobar res va començar a buscar feina de qualsevol cosa. “Total, per anar tirant mentre surt ‘de lo meu’”, pensava. Ara esborra els seus estudis del currículum, convençuda que així li serà més fàcil trobar una feina. 

Pensa que hauria d’haver fet com la seva companya, l’Anna. Gràcies a una beca va poder treballar en una universitat alemanya. S’hi va quedar a viure i ara hi dona classes. Ha començat una molt bona carrera professional, però no ho diu als amics quan els truca o es veuen per Skype. Prou malament estan a Catalunya les coses com perquè a sobre, vingui ella a explicar-los amb entusiasme com de bé li va. Però tampoc els explica que no es feliç, que s’enyora. Es sent sola i vol tornar.

Quan es sent així pensa en l’Herminia, la seva àvia. Va haver d’agafar els trastets fa 40 anys i marxar de casa seva amb el marit i vuit fills per venir a Catalunya. Sí, sabia que no sortia d’Espanya, no podia ser tan difícil. Però se n’adonava que no era ben bé el mateix. 

Per a la Luisa, una de les seves filles, tampoc va ser fàcil. Era tot just una nena i això li semblava un món nou, al que no s’acabava d’adaptar. Venia de fora i les nenes d’aquí ja tenien les seves amigues, les seves colles. Hi havia molts nens que també havien vingut del sud, com ella, i tenia molts amics. Però les noies de l’escola la feien sentir diferent.

En aquella època va arribar també en Miguel. A Andalusia havia arribat a començar a estudiar a la universitat, però allà no li esperava un gran futur. Quan no va poder seguir pagant els estudis, ho va deixar tot. I, potser massa jove, va marxar cap a Catalunya, on semblava que hi havia feina, amb el seu germà. En poc temps es trobaven vivint en una pensió. No es podien permetre més tot i treballar en una feina durant el dia, i en una altra a les nits. 

 

 

Totes aquestes històries tenen dues coses en comú. La primera, que tenen lloc al nostre país. La segona, la sensació de derrota al cor dels seus protagonistes.

Catalunya ha estat sempre un país de derrotats. La derrota forma part de la història del nostre país, fins al punt que en la nostra diada nacional en commemorem una.

Però és innegable que alguna cosa ha canviat en el nostre país els últims anys. Especialment des d’un dia en concret: l’11 de setembre. El dia que el país es va posar dempeus.

Posar-se dempeus no és només un gest, sobretot quan et sens derrotat. Posar-se dempeus es difícil, no es pot planejar. Arriba un dia en que quelcom canvia dins teu i te n’adones que el món és diferent. Un pot posar-se dempeus de moltes maneres, però dues actituds son imprescindibles:

Per una banda, posar-se dempeus significa aixecar-te, buscar solucions, mirar endavant i treballar. Significa deixar el sofà i sortir al carrer. Deixar d’esperar a que el problema es solucioni sol i prendre la responsabilitat de solucionar-lo per un mateix.

Per l’altra, posar-se dempeus significa deixar d’estar per sota dels altres per a estar a la mateixa alçada. Significa treure pit i creure en un mateix. No només és atacar al problema, sinó estar convençut que el podràs superar.

Algú un dia es va posar dempeus i va muntar, mig jugant, una urna amb la gent del poble per fer una mena de consulta. Altres es van posar dempeus i la van anar fent per pobles i ciutats arreu del país. Aquesta gent que va veure que treballant i confiant en un mateix podien fer passos endavant, es van posar dempeus i van posar-hi mig país en una manifestació un 10 de juliol de fa dos anys. Des d’aquell dia, cada cop més gent s’ha posat dempeus arreu del país, i l’11 de setembre de 2012 tot el món ha vist un país dempeus.

 

En Miguel es va posar dempeus i va seguir treballant. Al cap d’un temps va poder llogar un pis amb el seu germà i va aconseguir una feina fixa. En uns anys va poder comprar un pis i deixar de compartir-lo amb el seu germà per a compartir-lo amb la seva dona. D’allò que es sent més orgullós és de haver pogut donar als seus fills els estudis universitaris que ell no va poder acabar.

La Luisa es va posar dempeus i va saber que, encara que vingués de fora, no era menys que ningú. Quan ho va saber no li va costar fer amigues, va aprendre una llengua, i va estimar aquest país que ara és el seu i vol lliure.

L’Herminia es va posar dempeus quan es va adonar que mai no tornaria a casa, perquè casa seu és allà on van créixer els seus fills. Ara veu amb preocupació els problemes que pateixen els seus fills, víctimes de la crisi. Hi veu derrota. Però sap que ells també es posaran dempeus.

En Marc es va posar dempeus i va decidir obrir amb la seva dona una botigueta al centre. Mai ha portat una botiga, però hi treballa amb passió cada dia per aprendre. 

La Núria li fa un cop de mà mentre no troba feina. Està molt més animada i ara, com a mínim, es sent útil. La Núria no ho sap, però s’està posant dempeus.

L’Anna veu des d’Alemanya com el país es posa dempeus. Ara ja sap que algun dia tornarà, però el seu moment encara ha d’arribar. Com han d’arribar el moment de l’Enric i el del Joan.

 

La història ens ha demostrat que quan la societat catalana s’ha sentit derrotada, la derrota ha marcat l’esdevenir del país. Però quan la gent d’aquesta terra s’ha posat dempeus, quan la nostra gent ha entès que és moment de treballar i que som capaços de decidir per nosaltres mateixos què volem, el país s’ha aixecat.

Aquests dies el Principat s’està posant dempeus. Algun dia es posarà també dempeus el País Valencià, les Illes... els Països Catalans. Quan ells vulguin. I algun dia es posarà dempeus Europa, l’Amèrica Llatina, tots els pobles del món.

 

Però això serà possible només el dia que, cada un de nosaltres, des de la nostra insignificant petitesa, ens posem dempeus.
 

 

Actualment vivim aquell moment en què tots intentem buscar els motius de fons de la convocatòria anticipada per, en base a aquesta informació, enfocar la campanya o dirigir el nostre vot.

Des de l’esquerra més allunyada de l’eix nacional, es plantegen aquestes eleccions com una “patada endavant” de CiU per allargar la legislatura. Segons aquesta visió, les proclames independentistes (o més aviat, “estatpropistes”) del President només servirien per amagar les retallades i la política neoliberal i al servei dels mercats d’un Govern que, cada cop de forma més clara, retira la confiança i les inversions dels serveis públics i aposta per l’economia de mercat.

A l’altra banda, des de l’independentisme més allunyat de l’eix social, es planteja aquesta contesa electoral com un simple plebiscit independentista. Fins i tot s'han arribat a proposar candidatures unitàries dels partits independentistes o d’aquells favorables al dret a l’autodeterminació de Catalunya.

 

La meva opinió és que ni una ni l’altra, sinó totes dues alhora. M’explico.

És obvi que el poble de Catalunya ha iniciat un procés que molt difícilment tindrà aturador. Les últimes proclames del President han posat la possibilitat de la independència de Catalunya més a sobre de la taula que mai. I en aquest sentit, els partits parlamentaris s’han pronunciat. ERC i SI, els partits obertament independentistes, tenen clar que l’objectiu és la construcció, com abans millor, d’un estat independent en el si de la Unió Europea. CiU fa malabarismes amb expressions com “estat propi” però sense atrevir-se a pronunciar la paraula “independència”. En tot cas, sembla clar que al seu full de ruta hi és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, sense entrar a concretar-ne la data. ICV, per la seva banda, aposta clarament pel dret a l’autodeterminació, però sense acabar d’aclarir si, en cas de referèndum, faria campanya obertament pel sí, i si s’allunya definitivament de la utopia federal.

A l’altre cantó tenim el PSC que intenta, sense suport popular, esgotar la via federalista; mentre que PP i C’s s’oposen frontalment al reconeixement de la sobirania del poble català per decidir el seu futur.

 

D’aquesta manera, podem dividir els partits de l’arc parlamentari en dos grups: els favorables al dret a l’autodeterminació i els contraris. De fet, sembla que CiU, ERC, ICV i SI podrien arribar a un acord per presentar un punt conjunt als seus respectius programes electorals que establís un primitiu full de ruta cap a la independència. Així, semblaria que una majoria d’aquests 4 partits posaria les bases per donar al Parlament la legitimitat per declarar la independència unilateralment o, més problement, convocar un referèndum d’autodeterminació que doni al Parlament de Catalunya el mandat democràtic per començar el procés de secessió. Vegem les forces que acumulen els dos blocs al Parlament actual, i una previsió que podem treure de les últimes enquestes.

 

Parlament actual i enquestes 2012

D’aquesta manera, sembla que es molt difícil que el Parlament surti del 25-N sense la legitimitat necessària per continuar el full de ruta cap a la independència. No s’escapa, però, que a més força dels partits obertament independentistes, més pressió tindrà CiU per agilitzar el procés, i que una majoria absoluta de CiU en solitari podria fer treure el cap de la tomba a la puta i la Ramoneta.

 

Analitzat doncs l’eix nacional, als que cerquem en l’emancipació nacional també una oportunitat per construir un estat més just socialment ens queda un altre eix per analitzar: l’eix socioeconòmic. Després del referèndum d’autodeterminació i un cop recollits els reconeixements internacionals necessaris, el full de ruta de la construcció del nou estat passaria per unes eleccions constituents. D'aquestes en el Parlament encarregat de redactar la Constitució catalana. És a dir, seria el moment de definir com ha de ser el nou estat que estem creant. A ningú se li escapa que el model d’estat català de CiU segurament serà molt diferent del que pugui tenir, per exemple, ICV. 

Hi ha qui diu que el primer pas és aconseguir l’estat i que després ja ens discutirem per definir-ne el model, però la meva opinió és que la relació de forces entre els partits autodeterministes que surti d’aquest 25-N començarà a marcar el rumb del model del nou estat. Per això, i amb el convenciment que el procés per la creació del nou estat ja no té aturador, cal aprofitar aquestes eleccions per deixar clar, no només que volem un estat propi, sinó quin tipus d’estat volem.

Dit això, analitzem ara la posició dels partits en aquest eix segons l’últim CEO.

 

Partits catalans en l'eix esquerra-dreta
 

De l’enquesta del CEO en podem extreure que la societat catalana es situa majoritàriament en el centre-esquerra de l’eix socioeconòmic. Si analitzem els partits del bloc autodeterminista, tenim a ERC i a ICV a més a prop de l’esquerra que del centre-esquerra, i a CiU més a prop de la dreta que del centre-dreta. Un cas a part és el de SI. Tot i que aquest partit és situat en un punt entre el centre-esquerra i el centre; el que destaca és que més d’un 40% de la societat catalana no sap on situar-lo.

 

Així doncs, sota la meva opinicó, les eleccions del 25-N no són unes eleccions ordinàries: el debat sobiranista està sobre la taula i dels resultats d’aquestes en depèn que el procés de secessió s’endegui en la propera legislatura. No obstant, són també quelcom més que un plebiscit independentista, ja que en aquestes eleccions haurem de decidir, no només que volem un estat propi, sinó quin tipus d’estat volem. Per això, a l’hora d’encarar aquestes eleccions, cal tenir presents tots els aspectes. 

Si creiem en el dret a l’autodeterminació de Catalunya, caldrà votar un dels quatre partits del bloc autodeterminista. Però a més, la força dels partits obertaments independentistes pressionarà CiU per seguir un full de ruta clarament independentista o seguir fent la viu-viu. I per últim, serà clau la relació de forces entre els partits del bloc autodeterminista en relació a l’eix social per tal de definir el model del nou estat català.

 

 

 

Als pocs minuts de començar El Convidat, primera decepció: l'Albert Om li proposa al President no parlar de política en tot el programa. Com si entrevistés Ferran Adrià sense parlar de cuina, o Leo Messi sense parlar de futbol. "Vaja, alguna cosa se li escaparà, és impossible que el President no parli de política" pensava. I mentre mirava l'Albert Om recordant a Pujol com n'és de vell i el poc que li queda de vida mentre gairebé li prenia les mides del taüt, només vaig poder treure dues conclusions de l'entrevista.

 

La primera és la contundent crítica que fa el President de sí mateix. Durant bona part de l'entrevista vaig tenir la sensació que Pujol no havia fet les coses com hauria volgut, i que fins i tot es penedia de gran part de la seva trajectòria. Però no només de les grans coses, fins i tot de les més petites. A Pujol li agradaria caminar més, però no ho fa per mandra i va al despatx en cotxe oficial. A Pujol li hauria agradat passar més temps amb la seva família, però no veu els seus fills en tot el cap de setmana i segueix treballant dissabtes i diumenges, tot i reconèixer que més que una virtut és un defecte. A Pujol li agradaria viure la seva fe d'una manera més practicant, però no ho fa. Li agradaria anar-se a confessar més sovint, però fa anys que no hi va. Li agradaria ser auster, però va a la casa de cap de setmana en cotxe oficial. En definitiva, té uns valors i un model de vida a seguir, però no el segueix i ho sap. I es sent malament per no fer-ho, però no fa res per canviar-ho.

 

La segona, més personal, és la relació d'estimació i admiració que es té la parella Pujol-Ferrussola. Van donar una imatge de parella d'ancians entranyable que en el fons em provocava certa enveja i la pregunta de si jo seria capaç de tenir aquesta relació amb la meva parella d'aquí a 60 anys. Però el riure de la Ferrussola quan Pujol afirma que es sap "untar" el pa amb tomàquet em fa preguntar quant d'estimació i admiració mútua hi ha, o quant de submissió i devoció de Ferrussola vers Pujol. Sens dubte, la Marta (com va dir que li agradava que l'anomenessin) ha hagut d'aguantar moltes coses a algú que es sap una figura central del catalanisme i del país, i que amb falsa modèstia volia fer creure que el dia que mori no passarà res, amb l'esperança secreta de veure omplert el seu ego.

 

De la independència, del procés que comença, de l'autoafirmació nacional que ha fet el país en els últims mesos, ni una paraula. Segurament l'entrevista va ser gravada abans de l'11 de setembre, però el President ens tenia molt acostumats a declaracions que, en boca seva, ressonen com el clam d'un país sencer.

 

 

Més clar i actual va ser en Lluís Llach en una entrevista on semblava que l'entrevistador, Xavier Bosch, no necessitava preguntar. En Llach va dir el que va voler i quan va voler, com fa sempre. Va celebrar la demostració de força de l'#11s2012, va posar el focus en la societat civil i en la feina de l'ANC. Va fer memòria i va recordar l'inici de tot plegat en la lluita antifranquista. Va recordar la gran responsabilitat que tenen els personatges públics en dir la seva i no amagar-se, tot i no sentir-se líder de res però sí, de bon grat, utilitzat pels altres com a altaveu. Va posar en valor l'honradesa. Però vaig tenir la sensació que en el fons, en Lluís Llach no havia dit res.

 

 

Així, vaig anar a dormir amb de decepció d'haver perdut el vespre, de no haver rebut dels dos personatges allò que esperava: una empenta a la societat per seguir caminant els passos del camí que ja estem fent. Però com deia Josep Vicenç Foix, és quan dormo que hi veig clar, i el coixí em va posar els pensaments a lloc. 

 

Pensava en Llach, i recordant l'entrevista m'adonava que sí que deia coses. Em vaig adonar que si hagués sentit aquesta entrevista fa cinc anys l'hauria trobat agosarada, una passa per davant del que la societat catalana estava disposada a sentir. Avui em semblava òbvia, monòtona, repetitiva. I vaig tenir clar que el problema no era que Llach no hagués dit res, sinó que no va dir res que no hagués dit abans.

 

Llavors pensava què hauria dit el President si l'Albert Om l'hagués deixat parlar d'allò que tots volíem que parlés. I vaig tenir la sensació que, si hagués pogut, tampoc hauria dit res que ens sorprengués. Ja fa temps que el President va expressar els seus anhels de que Catalunya tingui el seu propi estat i res del que hagués pogut dir a l'entrevista no seria una sorpresa.

 

 

Avui doncs, m'he adonat que podem estar molt pendents del que diguin personatges importants per al país com en Pujol i en Llach, però que realment, poc queda a dir en el moment actual del procés. Molt sovint el poble català hem necessitat de l'aprovació dels nostres referents. Molts van fer el camí de la Transició sota la inspiració de les cançons d’en Llach, i molts altres han fet el pas definitiu a l'independentisme quan el va fer públicament en Pujol, però aquesta etapa ja està superada. I no podem tornar a cometre l'error que vaig cometre jo mateix ahir: esperar davant el televisor les paraules inspiradores o alentidores dels nostres referents. Avui, les cartes ja estan sobre la taula. Ja no necessitem la força per seure a la cadira i prendre la nostra mà, doncs la partida ja ha començat. 

 

Els que queden per convèncer ja no ho faran per les paraules d’en Llach o d’en Pujol, doncs no són els seus referents. Els que queden per convèncer ho faran per boca nostra, per boca d'iguals. Els catalans hem tingut sempre la necessitat de buscar el nostre Messies, el líder que ens guiarà a la Terra Promesa. Doncs bé, els líders ja han fet el que havien de fer. Si ens quedem esperant al sofà que un altre Messies ens infli més la moral o ens faci més clar el pas que hem de fer, perdrem aquest tren. Ara és la nostra hora. Ara és la hora d’esvair dubtes, de demostrar certeses. De guanyar nous votants per al sí al referèndum, i de demostrar als que votaran que no que no passa res, que el país que construirem també serà per ells.

 

Perquè quan no queda res a dir, l'únic que queda és fer.