https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/ Sat, 14 Jul 2007 05:00:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/238/fantasies https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/238/fantasies Sat, 14 Jul 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/238/fantasies
Tot això ve a tomb perquè de la lectura de diversos actes organitzats pel Consell Nacional mentre els alemanys ja estaven a punt de bombardejar Londres i quan Catalunya semblava una atlàntida inundada en el fossar de la barbàrie franquista, els representants del Consell Nacional es dedicaven a discutir, tot pressuposant la derrota del feixisme i el retorn de la democràcia a l’Estat Espanyol, si calia recuperar les institucions d’acord amb la legalitat republicana i estatutària o si Catalunya havia d’integrar-se sota complexes fórmules federals o confederals en una unió ibèrica.

L’escena em sembla prou grotesca com per constatar aquesta tendència gairebé endèmica del catalanisme d’enredar-se en discussions refinades i bizantines quan s’està postrat davant d’una situació de força aclaparadora. Mentre la derrota era total, els membres del Consell Nacional de Catalunya ja donaven per fet que el feixisme s’esvairia gairebé per art de màgia a Europa, que a Franco se’l foragitaria inexorablement i que només restava discutir alguns detalls intel·lectuals de l’encaix polític del país en una confederació marcada per la pau i la concòrdia.

Salvant les distàncies, no deixo de pensar en el Consell Nacional de Londres cada cop que reviso les sofisticades discussions sobre democràcies federals plurinacionals, sobre espais de sobirania sense Estat propi, sobre el patriotisme social i la pluja fina per assolir una majoria social, i continuo constatant que tot plegat demostra que continuem aferrant-nos a fórmules retòriques i vàcues per tal d’encobrir la nostra inanitat i, el que és pitjor, per no reconèixer que amb Espanya la relació nacional que mantenim continua essent una relació de dominació, el record d’un acte de violència originària, que no es podrà contrarestar només amb bones paraules (ja ho va demostrar el procés estatutari) sinó amb factors de poder que preparin el terreny per un gest rupturista.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/223/encegament https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/223/encegament Fri, 06 Jul 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/223/encegament
En un moment en què l’Estatut ha caigut en el descrèdit, en el que un dels seus màxims paladins, el President Maragall va arribar a admetre que l’esforç d’aprovar una reforma de la norma institucional bàsica no havia valgut la pena, en què el mínim guany en autogovern que es podia obtenir es troba amenaçat per la desídia estatal en el desplegament i per set recursos d’inconstitucionalitat, en una tessitura així, que el suposat líder de l’independentisme digui el que va dir provoca esfereïment perquè sembla que l’obsessió per la gestió i per l’estabilitat ja hagi desterrat de l’horitzó una estratègia clara d’alliberament nacional.

Si tant convençut estava Carod-Rovira de votar que “sí” a l’Estatut val a dir que, en el moment que les bases revoquen el seu projecte polític, el que hauria d’haver fet és dimitir de la Presidència d’ERC. No es pot continuar al capdavant d’un projecte independentista quan s’està a favor de l’autonomisme de curta volada sorgit del pacte Mas-Zapatero. Altrament es fomenta la deplorable imatge d’estar més pendent del càrrec i dels privilegis personals que de l’ideal d’emancipació nacional que ja no es defensa. Precisament el més important de l’afer de l’Estatut va ser que ERC va aconseguir salvar el seu patrimoni ideològic amb el “no” però ara sembla que Carod fins i tot està disposat a dilapidar aquest actiu per continuar a la direcció d’ERC i a la Vicepresidència del Govern.

L’altra cosa que cal posar de manifest és que les declaracions irresponsables del Vicepresident cauen com una galleda d’aigua freda sobre tots aquells amplis sectors de la societat civil (Platoforma pel Dret a Decidir, Economistes pel No, Intersindical...) que es van mobilitzar amb entusiasme en defensa de la decisió del Parlament de Catalunya del 30 de setembre. És que no va veure que el 18 de febrer de 2006 es van aplegar centenars de milers de persones contra un pacte que ara Carod diu que, en el seu fur intern, defensava? Com pot aspirar a liderar una nació algú que menysté fins a aquest extrems la il·lusió de tanta gent.

Perquè aquest em sembla que és el problema clau de Carod: que mai no ha tingut confiança ni en la militància d’ERC ni, el que és pitjor, en el poble de Catalunya. Probablement el seu és el d’un quadre mental que pensa que mai no tindrem l’ambició per saltar la paret i que en una societat atemorida i acomplexada n’hi prou amb una pàtina de discurs exaltat per continuar amb una gestió apocada que, sobretot, desenvolupin ell i el seu cercle per tal d’ostentar com més temps millor tots els privilegis institucionals. Certament, que sapiguem, actituds com aquestes no han portat mai a un poble a la plena llibertat, ni la gestió, ni el suborn, ni el qui passa dies anys empeny. Això ho podia fer en Pujol o el PSC, però les bases d’ERC saben que en el seu partit és inadmissible.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/206/les-nostres-creus https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/206/les-nostres-creus Fri, 29 Jun 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/206/les-nostres-creus concessió de la creu de Sant Jordi a aquest exemple de catalanitat i de compromís amb el país que es diu Javier Godó Conde de Godó aquest any no ens hem quedat curts veient com el Govern d’Entesa en la seva formació de gala li estrenyia la mà a aquest agent del subdesenvolupament nacional anomenat José Manuel Lara Bosch.

Astora la poca capacitat de reacció i la poca vocació transformadora d’aquesta Generalitat composada per partits d’esquerres que es barreja i honora la mateixa gent que Pujol havia flirtejat, amb la diferència que, com a mínim, el pujolisme no havia caigut en l’humiliació de reconèixer-los amb distincions patriòtiques.

L’afer de les creus de Sant Jordi revela amb tota cruesa la dinàmica política i cultural en la qual s’està caient d’ençà de la constitució del nou Govern: un silenci convertit en evaporació ideològica que acaba reforçant els poders fàctics immobilistes de sempre. Per dir-ho de manera més gràfica: imitar l’estratègia pujolista però encara pitjor perquè no s’obté res a canvi ni en termes nacionals ni, per descomptat, en termes socials. Així doncs, l’emancipació nacional ha de venir de la mà del president del Círculo de Economia? D’un dels principals actors implicats fins a les celles en la frenada de l’Estatut? D’un d’aquests descendents dels ocupants que van treure tacada amb la situació de dominació franquista i que serien els primers en deixar-se subornar pels poders fàctics espanyols si aquests encara tinguessin la intel·ligència de voler-los comprar?

Veure algunes autoritats de l’independentisme català al costat d’aquests espècimens no deixa de provocar el més justificat dels alarmismes. Què els fa pensar que triomfaran allà on Pujol va fracassar? Hi ha elements d’infraestructura mental nacional que impedeix tota mena d’acord amb aquesta gent, Si busquen en José Manuel Lara un recolzament que ja no té res a veure amb una política de “desconnexió” amb Espanya sinó la simple promoció personal també val a dir que s’equivoquen. Perquè aquesta casta es mobilitzi a favor d’algú cal que obtinguin alguna cosa a canvi i la joguina del govern de la Generalitat és massa precària per oferir res que pugui interessar. Segur que amb una creu de Sant Jordi, que vagin a saber on se la penjaran, no n’hi haurà prou.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/183/els-opressors https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/183/els-opressors Thu, 21 Jun 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/183/els-opressors
Els primers dies de gener de 2006, amb un Estatut de caire sobiranista que havia entrat al Congrés dels Diputats i que plantejava un repte a l’Estat de primera magnitud, determinats agents polítics, socials i econòmics es van conciliar a fi que el pols de Catalunya amb Espanya no anés més enllà, de frenar a tota costa el que podria haver desencadenat un procés d’emancipació nacional. Allà es van activar els dispositius de seguretat amb els que compta l’Estat entre nosaltres que asseguren la completa dependència: elements col·locats estratègicament en determinats pols empresarials, culturals i mediàtics que garanteixen un equilibri de poder, de dominació i de foment de l’alienació nacional forjats no durant la democràcia, ni tan sols durant la transició, sinó durant el franquisme.

En aquest sac hi caben diverses variants: des de els descendents dels ocupants, els fills i els néts dels que van entrar per la Diagonal l’any 1939, que continuen exercint la seva missió d’erosionar nacionalment el país i de consumar l’assimilació a un imaginari d’estirp espanyola, fins els catalans (i els seus descendents) que van pactar amb l’invasor per garantir els seus privilegis o per usurpar-los, autodestruïnt els vectors de la seva identitat a canvi de mercats captius o d’un concepte fanàtic d’autoritat que evités nous desassossecs.

En aquesta tessitura, la primera missió de l’independentisme d’esquerres ha de consistir en acabar de desemmascarar els opressors, en identificar els col·laboracionismes que subordinen el país a fi d’engreixar els seus beneficis personals. Per això és tan vital la feina dels que es proposen recuperar la memòria històrica, tal vegada ens ajudaran a descobrir les coincidències que hi ha entre els triomfadors de 1939, les famílies amb noms i cognoms que es van repartir el pastís dels vençuts durant el franquisme i els que ara s’oposen de forma directa o sibil·lina a que Catalunya faci un salt endavant en l’autogovern, els que sistemàticament paralitzen tota ambició nacional.

El més inquietant és que, en comptes d’acumular forces per combatre tota aquesta crosta que continua fent el negoci de la dependència, alguns dirigents de l’independentisme encara els facin la cort, que encara busquin triomfar allà on el pujolisme va fracassar, buscant una complicitat que des de fa dècades ja se sap que és inviable. Fins a quin punt aquests dirigents independentistes són conscients que la seva actitud comença a ratllar la traïció als seus suposats ideals? Fins quan haurem d’aguantar que es facin conferències en el santuari de l’enemic?]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/161/lesquerra-de-la-llibertat https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/161/lesquerra-de-la-llibertat Tue, 12 Jun 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/161/lesquerra-de-la-llibertat L’Esquerra de la llibertat (Viena edicions 2007) en la qual l’autor fa revisió als valors republicans en l’època contemporània i reivindica la seva vigència en el present. El llibre es troba farcit d’idees que només poden ser producte d’una ment ordenada, fèrtil i profundament coneixedora de la tradició com la d’en Jaume Renyer que es dedica a repassar de forma exhaustiva el contingut dels valors de respecte pels drets individuals, laïcitat, igualtat, participació pública en un espai cohesionat, treball, austeritat i fraternitat en el sentit de construcció d’una societat civil amb consciència d’un sentit de pertinença.

Però sens dubte, on el text de Renyer empren una alta volada és en la reflexió sobre la llibertat col·lectiva i en la incompatibilitat entre el republicanisme cívic i la negació de la comunitat nacional, en el nostre cas, de la comunitat nacional catalana, com a conseqüència d’una situació de dominació. En aquest sentit, l’autor és implacable alhora de despullar els tòpics que, des de l’esquerra de marc nacional espanyol i de sentit integrista d’Estat, han anat hegemonitzant el discurs intel·lectual i han bandejat la cosmovisió del republicanisme català que havia estat majoritària al nostre país durant els anys 30.

L’escrit és contundent alhora de denunciar que el desprestigi del republicanisme a Catalunya des de la Transició no és res més que una victòria pòstuma del franquisme amb la seva vocació d’anul·lació i d’alienació dels referents ideològics que havien impregnat els Països Catalans en un sentit emancipador, parany en el qual va coadjuvar l’intel·lectualitat de l’esquerra de tradició marxista catalana que va arribar a abandonar la centralitat nacional, i de vegades a desprestigiar-la furibundament, a fi d’apostar per una reconstrucció democràtica sense posar en qüestió la subordinació a la nació espanyola.

El resultat encara el palpem amb la irrupció de l’anticatalanisme pretesament liberal i el cosmopolitisme apàtrida que han penetrat amb força a les institucions representatives del conjunt dels Països Catalans i han estat aplaudides pel corifeu mediàtic, l’apologia de pautes de pensament abstractes que troben acollida en un espai públic buit de referents nacionals per acabar caient de quatre grapes en un marc de continguts d’estirp espanyola: aquesta és una constant que explicaria la irrupció de fenòmens com Ciudadanos, les majories plebiscitàries del PP al País Valencià o les actituds nacionalment alienades del PSC i d’ICV al Principat.

L’Esquerra del llibertat ens proporciona un marc extraordinari d’interpretació basat en el passat i en l’anàlisi dels vectors ideològics del present. Només cal que els quadres polítics el llegeixin amb atenció i actuïn en conseqüència.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/120/abstencio-i-polaritzacio https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/120/abstencio-i-polaritzacio Tue, 29 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/120/abstencio-i-polaritzacio
Al costat de l’increment espectacular de les CUP, amb 20.000 vots més i l’entrada per la porta gran en municipis mitjans de la segona àrea metropolitana de Barcelona (Manresa, Vilafranca, Mataró...) s’hi afegeix la inquietant irrupció de Plataforma per Catalunya amb el seu perfil xenòfob i les seves ramificacions nacionals properes al falangisme espanyol a municipis com Vic o el Vendrell. Ciudadanos ha punxat tot i els seus 60.000 vots, però veiem que hi ha opcions del mateix caire espanyolista que s’obren pas en el territori, com la mateixa Plataforma per Catalunya, o tot un al·luvió de partits independents que han esgarrapat algun regidor, això sense comptar amb opcions grotesques com La Cori, amb el seu flamant Elvis català incorporat a l’Ajuntament de Reus, una bona metàfora del desconcert i de la decepció que inspiren els grans partits.

Aquests partits tradicionals es troben al final d’un cicle. Ni tan sols el PSC, que ha mantingut l’alcaldia de Barcelona, ha arrabassat Tarragona i ha obtingut uns bons resultats a la ciutat de Lleida, pot sortir indemne d’haver perdut 180.000 vots. Convergència no ha acabat de materialitzar una reacció al tripartit; més aviat al contrari: tot i haver escurçat distàncies respecte el PSC ha perdut vots, no ha guanyat a Barcelona i, com s’esdevé a la Generalitat, la majoria obtinguda a molts ajuntaments no li servirà per formar govern. ICV i ERC també han registrat una significativa davallada, per bé que ERC ha aconseguit endolcir la seva fuga de vots amb el guany de 300 regidors.

Una de les claus d’interpretació d’aquest quadre pot fonamentar-se en el creixent rebuig a l’aigualiment ideològic. Si durant els anys 80 i 90 Catalunya pertanyia a qui abastava un centre ideològic, un catch all party marcat per l’amnèsia nacional i el descafeïnament de les ambicions en polítiques socials (sigui a la Generalitat amb CiU o sigui als ajuntaments amb el PSC) els electors catalans del segle XXI semblen reclamar fermesa en la defensa dels principis estructurals de cada formació. Per això és tan preocupant en el cas d’ERC que l’obsessió per aparèixer com a opció de govern i com a partit de gestió s’hagi traduït amb una moderació de les seves posicions: aquesta tendència és contrària al signe dels temps. Per això, per exemple, ERC ha patit el sorpasso de les CUP a llocs com Berga o Vilafranca (o han estat al llindar de la debacle a Vilanova i la Geltrú o a Vic).

El futur serà d’aquells partits que aglutinin una força fidel al voltant d’un perímetre ideològic intangible i que despleguin aquest embalum d’objectius amb totes les seves conseqüències. No es tracta d’imitar un procés com el del PSC o com el de CiU als anys vuitanta perquè també aquestes formacions estan abocades a una agònica decadència. El panorama serà el d’una CiU amb menys suport però més de dretes (i tal vegada més sobiranista), un PSC amb profunds riscos de ruptura, un PP més espanyol i més a la dreta que mai si no vol perdre el compàs a causa de Ciudadanos o de Plataforma per Catalunya i una ERC i una ICV que hauran de triar a favor de la línia més pura del seu ideari si no es volen continuar veient amenaçades per elements de l’esquerra independentista radical.

En definitiva, un espectre polític més polaritzat per una societat cada cop més esqueixada. Vet aquí el resultat d’haver amagat el cap sota l’ala durant tants anys.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/102/el-gheto-espanyol https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/102/el-gheto-espanyol Tue, 22 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/102/el-gheto-espanyol
Si el català i la cultura catalana perillen no és perquè els xinesos de l’Arc de Triomf visquin totalment aïllats de la realitat cultural que els envolta, sinó perquè s’ha permès que centenar de milers de ciutadans arribats durant les migracions dels anys cinquanta, seixanta i setanta hagin romàs a Catalunya amb el mateix imaginari que haurien desenvolupat si no s’haguessin mogut d’algun punt d’entre Madrid i Andalusia.

Com podem explicar a l’equatorià que això de Catalunya és diferent d’Espanya si no hem gosat sostenir-ho respecte els espanyols? En la mesura que hem mantingut el tabú de no considerar “estranger” tot allò que venia d’Espanya, tal com la situació jurídico-política sempre ens ha encarregat de recordar, ara la contenció ens passa factura quan pretenem integrar ciutadans que aterren aquí convençuts que això és una regió d’Espanya.

Estem molt amoïnats perquè els bolivians només es relacionen entre ells i no surten del seu gueto quan això ha estat exactament el que ha succeït a Cornellà amb joves espanyols de tercera generació que, malgrat la immersió lingüística, continuen sent monolingües castellans. Perquè, entre els “deures” que la dreta vol imposar als immigrants relatius al coneixement del català, oi que encara no hi ha el que a un ciutadà de Ciudad Real se li retirin determinades prestacions socials no bàsiques si no domina la llengua pròpia del nostre territori?

Com que la classe política catalana no va fer res d’ençà de la recuperació de l’autonomia per tal d’evitar el gheto espanyol (amb l’única excepció de la sempre oscil·lant i feble immersió lingüística) ara hem de carregar amb el perill que el gheto sigui tot el país per als nouvinguts, i a fe que un sistema de comunicació i d’oci totalment espanyolitzat hi ajuda molt.

Les administracions d’aquesta convergència ara tan combativa no van fer res perquè tenien pànic d’un conflicte d’arrel nacional que partís en dos la societat (i no diguem ja les administracions municipals socialistes de l’àrea metropolitana que van fomentar i fomenten la segregació cultural més miserable) però la poca gosadia d’aquells moments revertirà en un escenari molt més imprevisible: el d’una societat esquerdada per múltiples bandes en què la poca cautela en la cohesió cultural es podria transformar en un incendi social.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/80/duran-el-freaky https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/80/duran-el-freaky Tue, 15 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/80/duran-el-freaky
Josep Antoni Duran i Lleida segurament representa, en política catalana, el major exponent de l’agonia de l’ultraconservador inadaptat als temps del pluralisme i de les demandes d’igualtat i de modernització, es tracta d’un individu que si no hagués tingut l’habilitat d’apoderar-se i de monopolitzar Unió Democràtica, viuria la seva ideologia des de la marginalitat, de manera que no hi hauria cap diferència entre el leninista de casal que encara aspira a fer la revolució proletària i Duran i Lleida com a defensor de les essències catòliques, del classisme feudal, i del catalanisme regional espanyol caciquil incapaç de competir en el mercat global: tots dos no serien res més que un parell de freakies.

Per constatar la solitud de Duran i del poc gruix social que tindria si mirés enrera només caldria que Unió es presentés sola a unes eleccions. Duran veuria que ni tan sols les poques iaies que van a missa i que compren pastes de full en alguna pastisseria de l’Eixample li donen suport, no té ni carisma ni solucions. I quan es vol posar la careta de repressor policial a la Sarkozy de pa sucat amb oli, a part de fer pena com un espantall de fira, sembla oblidar que les iaies catòliques i mediterrànies si algun valor conserven és el de la compassió.

La figura de Duran no passaria de ser una anècdota si no fos perquè, en la seva condició de minoria amb una projecció pública desproporcionada, està coartant el conjunt del catalanisme. Vés per on, a ell s’hi han aferrat els nostàlgics de l’«així ho vam trobar i així ho deixarem» i els apòstols del negoci de la dependència que el discórrer del temps i les commocions socials, econòmiques i nacionals que es preparen estan col·locant al caire de l’abisme.

I és aquesta ceguesa de l’immobilisme que Duran branda amb un cofoisme suïcida la que està impedint que es produeixi la renovació en la dreta liberal i dificultant tota mena d’entesa amb l’independentisme d’esquerres. La seva figura pot suscitar un somriure ruboritzant en la resta del catalanisme que aspira a major quotes d’autogovern i a la plenitud nacional, però Duran, amb la seva gesticulació histriònica i amb la seva pilota de neurosis i de complexos, no deixa de ser una pedra a la sabata que contribueix a encallar tot el procés.

Si la dreta liberal aspira a recuperar la centralitat en aquesta societat catalana plural, que reclama espais de llibertat i de benestar, fascinada per les solucions pacífiques i integradores i que fuig de l’autoritarisme com de la pesta, ha de deixar anar el llast d’Unió. Tampoc no es tan difícil: en un partit d’un amo i d’un grapat d’esclaus només cal mostrar l’aïllament del cèsar i deixar que camini sol cap a la picota.]]> https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/64/acabem-amb-la-vanguardia https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/64/acabem-amb-la-vanguardia Tue, 08 May 2007 05:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/hector-lopez/blog/64/acabem-amb-la-vanguardia
En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que “La Vanguardia” d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de cessaments fulminants, com en el que el primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.

En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de la Vanguardia, Jordi Barbeta i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en el que el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir: que després de treure tacada el redactor de la Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.

És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura dominada per ERC) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com ERC hauria de defensar).

Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que “La Vanguardia” té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?]]>