Blog Hèctor Buenaventura

La primera i la darrera oportunitat

Hèctor Buenaventura — Wed, 19 Jun 2013 23:00:00 +0200

Més d'un i d'una recordarà la primera vegada que va veure per la tele la pel·lícula "La Màquina del Temps", basada en una novel·la de H.G. Wells. Jo recordo, especialment, que em va impressionar el moment en que el protagonista puja sobre la màquina que ell mateix va inventar i fa una prova del seu funcionament en el seu propi despatx. Posa el mecanisme en funcionament i tant ell com la màquina es mantenen intactes mentre el despatx, i el Londres que es veu per la finestra, va canviant de manera cada cop més accelerada. En un moment, i després d'un crescendo emocionant de so i llums i molta suor, acaba arribant a una terra uns mil·lenis més enllà en el temps. Com sempre hem tingut la sensació que el futur humà no està garantit tendim a pensar en aquest futur molt remot com a un temps que prescindeix de l'ésser humà. La pel·lícula no és una excepció. On abans hi havia un despatx londinenc del segle XIX ara hi ha una jungla i els humans són mers espectadors involucionats.

Doncs una experiència similar, amb els matisos evidents, és el que li va passar al pub J.M. Heinold's Saloon. És el pub més antic que es coneix a California, que es manté gairebé intacte i en funcionament des que el 1883 va obrir les portes. Se situa just al port d'Oakland, a la plaça de Jack London i, a simple vista, fa tota la pinta de ser un decorat tret d'una pel·lícula de John Wayne.

Cap a finals del XIX, el port d'Oakland, que era el més important de la costa oest dels Estats Units, va esdevenir el lloc on confluien el ferrocarril transcontinental i els camins ferrats que venien de l'est i era, a més, el punt de sortida de mercaderies i persones cap a tota la costa oest i el Pacífic sencer. En aquells moments, com ara, l'activitat era frenètica, en aquest port. El trànsit de ferris que unien tota la badia era constant i San Francisco funcionava ben bé com si fos una illa. Oakland era el darrer escull a superar abans de poder-hi arribar, tenint en compte que encara no hi havia ponts a la badia. Imagineu els molls plens de troncs d'arbres mil·lenaris de pins rojos, provinents majoritàriament dels boscos de la veïna Montclaire, esperant a ser carregats per a abastir la ciutat de San Francisco; o cues de gent a peu, a cavall o en carro, que feien trànsit d'una punta a l'altra de la badia de San Francisco; o les muntanyes de mercaderies apilades que s'esperaven per a embarcar o que venien d'Àsia per a ser distribuides pel país.

Heus ací que un dia en J.M. Heinold va tenir la idea de comprar una caseta de lliteres que va veure al carrer Webster, al mateix port d'Oakland, on durant 3 anys treballadors de les granges d'ostres del litoral havien fet servir d'eixopluc. Per 100 dòlars, Heinold va adquirir aquesta construcció feta de la fusta d'un antic balener mig desballestat, del qual s'havia reaprofitat la fusta. La va reformar i hi va obrir el J. M. Heinold's First and Last Chance Saloon, un pub que ràpidament es va popularitzar com a punt de trobada de mariners, estibadors, militars, viatgers, pioners, comerciants i prostitutes que freqüentaven el port. Aquell Saloon, en un moment on s'aplicava la llei seca en molts comtats i estats del país, era el punt de trobada de tot tipus de passavolants que arribaven al port i que aprofitaven per a socialitzar-se mentre consumien alcohol sense restriccions. D'aquí el nom de "First and Last Chance", perquè consumir en aquest local era el primer lloc on engatar-se després d'una llarga travessa en vaixell o la darrera oportunitat de fer-ho abans d'agafar un ferri cap a alguna altra destinació, on beure era il·legal.

Aquest local ha estat regentat, durant més de cent anys, pel senyor Heinold i els seus descendents que han tingut temps durant tot el segle XX de convertir-lo en tota una institució. En les seves taules hi ha begut moltíssima gent d'arreu del món, la majoria anònims, i entre els famosos hi destaquen el president William Howard Taft, on hi va passar alguna vetllada, l'escriptor Robert Louis Stevenson, fent temps per a embarcar cap a Samoa en el que seria el seu darrer viatge o Jack London, segurament el seu client més il·lustre. London, de jove, hi va passar llargues estones estudiant i inspirant-se per a escriure llibres ja clàssics, com El llop de mar o La crida del bosc. La relació entre Jack London i en John Heinold va ser tan intensa que, London, que provenia d'una família desestructurada i el qual havia bagabundejat per tots els Estats Units, va acceptar ajut de Heinold per a poder estudiar en la Universitat de Califòrnia. Aquest escriptor s'hi va estar hores estudiant en aquest bar mentre la gent entrava i sortia i explicava històries que després servirien d'inspiració per als relats de London. Sense anar més lluny, un dels clients més fidels durant anys, del qual encara hi penja un retrat en el local, el capità de vaixell Alexander McLean, va servir de model per a donar vida al protagonista del llibre de London, El Llop de Mar.

El millor d'aquest pub, que es va rebatejar com a Jack London's Redezvous, és visitar-lo i demanar alguna de les cerveses artesanals que hi serveixen, totes, fetes a Oakland. Quan entreu, el primer que notareu és que el terra està tort i enfonsat. Aquesta peculiaritat no té res a veure amb l'obra de cap paleta maldestre sinó que és el resultat del gran terratrèmol que va assotar San Francisco i la badia el 1906. Ja dins, si aixeques la vista i veus el rellotge que el senyor Heinold va posar allà per a que els viatjers en consultessin l'hora i que la tremolor del terratrèmol va aturar a les 05:18, et deixa al·lucinat. Si mires les taules, les cadires i el taulell de caoba, saps que són els originals del local, com també les parets i els sostre, fumats de dècades d'estar exposats al fums de cigarretes i pipes que s'hi encenien. Només el gest d'entrar i seure en una d'aquestes cadires és un gest que provoca vertigen, només tenint en compte la de gent, amb històries i coses seves, que ho ha anat fent durant més de 130 anys. Encara més; per a que aquest estat de xoc no s'esveeixi, l'home que et serveix la pinta de torrada et diu que aquest és el darrer local comercial de la ciutat que encara manté l'enllumenat original d'oli i que, com a calefacció, encara fan servir una estufa de ferro, també de l'època. El lloc és petit i ple a vessar d'objectes que ens recorden la història fecunda del local. Amb prou feines es veuen les parets. Fotos, barrets, quadres, els guants de boxa de Bob Fitsimmon i Jimy Jeffries, rampoines de múltiples origens... bitllets moneda de tot el món i també dòlars de fa un segle que els mariners signaven com a pagament per avançat i, així, no perdre temps a l'hora de demanar el beure.

PODEU PASSEJAR-VOS PER:

Postals Electriques De California

C artografies Ignotes

B log de les Cartografies Ignotes

La ciutat dels morts, els parcs dels vius

Hèctor Buenaventura — Sun, 02 Jun 2013 19:00:00 +0200

En un moment en que la gent no sortia molt més enllà del seu poble, com a molt de la seva vall o la seva comarca, en Jonas, en Louis, na Rebacca, na Fanny, na Mayla i en Löb Strauss van decidir deixar Buttenheim, Baviera, i marxar cap a St. Louis, Missouri, pels volts dels anys quaranta del segle XIX. Després, moguts pel corrent d'atracció que generava la febre de l'or van anar a parar a San Francisco. En Löb hi va morir el 1902 sota el nom de Levi Strauss i després d'haver fundat la primera empresa al món que va fabricar en massa pantalons texans. En David Bowie en va fer una cançó, dels pantalons.

El poble on van enterrar en Levi Strauss es diu Colma, una petita localitat al sud de San Francisco, que va néixer com a un conjunt de quatre comerços a banda i banda de El Camino Real, el camí de ferradura que unia (i que, asfaltat, uneix encara) totes les missions de la Baixa i l'Alta Califòrnia. El mateix camí que va veure néixer la primera indústria a Califòrnia, unes fargues catalanes que es van construir a San Juan Capistrano cap a finals del XVIII. En un tres i no-res, Colma va passar de ser una fonda i una ferreteria a convertir-se en el poble dels morts. Aquí, sempre hi ha hagut més residents morts que vius i pel que es calcula, per cada viu hi ha un miler de morts. I no només hi és enterrat en Levi Strauss, sinó una munió de prohoms de la badia i gent corrent que conviuen amb normalitat amb els justos mil vuit-cents vius i un seguit de grans magatzems de productes electrònics i concessionàries de cotxes. Però si alguna cosa tenen els cementiris de la badia de San Francisco, i aquests no són una excepció, és que hi apleguen els morts i els vius sense que cap dels dos col·lectius es molestin. Normalment, els cementiris estan dissenyats com a extensos i agradables parcs on poder-hi passejar i gaudir de l'aire lliure.

Tornant al passat, es veu que cap al 1900 les autoritats de la ciutat de San Francisco van adonar-se que el ràpid creixement de la ciutat feia pujar el preu del terreny de tal manera, que en pocs anys, calia una fortuna per a comprar-ne un trosset i edificar-ne una casa. Aquest, va ser el punt de partida per a que l'ajuntament, mancat de sòl urbanitzable, redactés una ordenança per la qual es prohibia crear més cementiris en qualsevol punt dels terrenys de la ciutat. Poc després, no només es va prohibir enterrar ningú a San Francisco, sinó que, van obligar a desnonar els morts de la majoria de cementiris existents i recol·locar-los en cementiris de poblacions veïnes. En poc temps, es van anar construint nous cementiris per tota la badia, com el Mountain View Cemetery a Oakland, el més important tan per extensió com pel pedigrí dels seus residents. Colma, per la seva banda i com ja he dit abans, va esdevenir la ciutat dels morts, on s'hi van edificar un gran nombre de cementiris. Actualment hi podem trobar el cementiri catòlic, el protestant, el jueu... El cementiri xinès, amb les seves làpides on hi predominen els colors blanc, vermell i negre. El cementiri irlandès, amb un pub al costat on fer-hi una pinta en un recès d'una vetlla. El cementiri serbi, el japonès, el grec, l'ortodox... Ara, el que està més de moda és el cementiri d'animals de companyia. S'hi poden enterrar gats i gossos (i segurament altres animals susceptibles de fer companyia) o bé incinerar-los. En la botiga del cementiri es poden adquirir urnes de diferents tipus, làpides i tota mena de gadgets que recordin el nostre estimat canitxe. A Colma hi ha una frase que es veu que repeteixen molt en els anuncis institucionals i que serveix com a declaració d'intencions: "It's great to be alive in Colma".

Un dia a l'Exploratorium amb les bombes atòmiques

Hèctor Buenaventura — Sun, 26 May 2013 00:45:00 +0200

Molts diuen que a partir de la consecució del Projecte Manhattan, la 2a Guerra Mundial va començar a acabar. Aquest projecte científic va ser el detonant de l'era nuclear, l'inici del desenvolupament de la indústria nuclear de guerra per una banda i, més endavant, l'aparició de les centrals nuclears com a eix fonamental de l'aplicació de la tecnologia militar en úsos civils. Un dels innombrables investigadors que hi van participar va ser el físic de particules Frank Oppenheimer. Aquest físic de Nova York va estudiar en universitats dels Estats Units, Anglaterra i Itàlia i, a l'acabar els estudis va tornar, es va casar i es va afiliar al Partit Comunista Americà. Investigador i docent a parts iguals, Oppenheimer és reclutat pel govern nordamericà a l'inici de la guerra i enviat als laboratoris de Los Alamos on s'hi van centralitzar totes les investigacions nuclears.

No se sap ben bé si el senyor Oppenheimer li va acabar d'agradar que les seves investigacions ajudessin, indirectament, a la construcció de la primera bomba nuclear i que, aquesta, es destinés a l'aniquil·lació de milers de persones inocents a l'altra punta del món. El que està clar és que, en acabar la guerra, es va concentrar en activitats molt més humanistes tornant a la Universitat de Berkeley per a investigar i donar classes. De fet, la seva vocació era la docència i la seva obsessió fer arribar la ciència a tots els públics de manera amena i didàctica. Però ves per on que, quan la cosa estava tranquil·la, arriba el Maccarthisme, l'acusen de pertànyer al partit comunista i passa a ser un enemic per a la seguretat nacional. L'inhabiliten com a professor i investigador, ven un Van Gogh que havia heretat dels pares per poder menjar i, amb la seva dona, compren un ranxo en un poble de Colorado on hi viuen com a grangers. Poc després, però, va poder tornar a la docència fent de mestre a l'escola del poble.

Fins aquí res que no fos normal per a un científic americà de renom, afiliat al partit comunista americà als anys quaranta. Va ser l'Exploratorium, segurament, el que el va mitjanament redimir del patiment que va infligir a la humanitat i el que el va ocupar la resta de la seva vida. Si sou casualment a San Francisco un d'aquests dies i voleu visitar l'obra d'Oppenheimer, l'Exploratorium, per començar veureu que ja no és allà on havia estat des de la seva inauguració, ara fa més de quaranta anys. Des d'aquest mes d'abril l'han traslladat del Palau de les Belles Arts al moll 15, davant la badia. L'Exploratorium és el Museu de la Ciència per excel·lència, aquell que ha servit d'inspiració als museus de la ciència contemporanis de tot el món. Independentment de la millora de les instal·lacions, l'augment de l'espai d'exposició i les vistes que ofereix el museu, cal dir que el seu antic emplaçament destil·lava màgia, una espècie de romanticisme naïf que feia volar la imaginació, amb les seves exposicions d'estètica més de parc d'atraccions de principis de segle XX que de museu.

Aquest museu va néixer per la voluntat d'Oppenheimer d'apropar la ciència a, sobretot, els joves i els infants. Per això, va ser el primer museu de la ciència del món que va fonamentar la seva activitat en l'exhibició de tota mena d'experiments interactius, tal i com els podem trobar al Museu de la Ciència de Barcelona i tant d'altres. La genialitat de maridar art, estètica i ciència va fer molt atractiva la ciència, fins aquells moments una disciplina tosca, críptica i reservada a experts. Gràcies a l'Exploratorium molta canalla es va interessar tant en la ciència que, es diu que, en el transcurs de les següents dècades va augmentar el nombre de científics al país. Tocar un tornado en miniatura, veure un miratge impossible, olorar la descomposició d'excrements d'animals desconeguts, escoltar el so d'una glacera... en definitiva, experimentar el món, va fer apropar la ciència a tots els públics i va ser una fòrmula d'èxit que la resta de museus del món van voler copiar. No només això, la seva activitat és grandiosa en la divulgació de la ciència tant en les visites familiars i les escolars, com també a internet, on s'hi poden contemplar experiments en directe o gravats dissenyats especialment per a ser difosos per la xarxa.

I si no us interessa la ciència, com a mínim, sempre us quedarà passar una vetllada musical que acostumen a fer-s'hi els vespres, amb el marc espectacular del Bay Bridge il·luminat de fons.

PASSEGEU-VOS PER:

Postals Electriques De California

C artografies Ignotes

B log de les Cartografies Ignotes

Fresno o la desvergonya dels necis

Hèctor Buenaventura — Thu, 16 May 2013 00:03:00 +0200

Deixant enrera, al nord, el que es coneix per Big Sur, terra de Boy Scouts, bohemis i turistes, tots a la recerca d'una natura exhuberant i indomable, s'arriba a San Simeon. Realment aquest poble no té gaires atractius, potser el castell de Hearst en sigui l'únic. Per qui no ho sàpiga, William Randolph Hearst va ser el magnat americà de la comunicació del segle XX que tenia la peculiaritat de perdre el cap per a posseïr antiguitats d'arreu del món, també de Catalunya. Fins i tot l'Orson Wells li va dedicar una pel·lícula, Ciutadà Kane. Poc més al sud hi ha Cambria. Aprofito per a passejar per aquest petit poble de cases d'estil campanya anglesa i baixo fins a la platja. Allà, amb una mica de sort, hi veuré les bafarades de les balenes passant tranquil·les a pocs centenars de metres de la platja de roques i algues, mentre que per sobre, em passarà algun estol d'elegants pelicans en formació dirigint-se cap a mar obert. Malgrat ser estiu, fa vent i certa fresca, i fils de boira apareixen i desapareixen del mar bellugant-se en direcció les muntanyes de Santa Lucia. Després, arriba Cayucos i Morro Bay. Morro Bay destaca per un enorme promontori enmig del mar unit per una carretera i per una central nuclear, no a tocar, sinó dins el teixit urbà i a primera línia de la costa. Quan m'endinso cap a terra ferma, al sud-est, apareix Juan Luis Obispo; també el sol. Aquest poblet és agradable, la gent sembla que hi visqui bé, a peus d'una muntanya que l'arrecera dels vents freds del Pacífic. Juan Luís Obispo va ser fundada pel mallorquí de Petra Frai Juníper Serra en la colonització espanyola de Califòrnia i és seu d'una prestigiosa universitat politècnica.

Em miro i em trobo suggerent aturant el cotxe de lloguer en un voral, sortint-ne i desplegant un gran mapa de carreteres sobre el capó calent i, després de fer-hi algunes ullades, posant el dit sobre el centre geogràfic de Califòrnia. Si l'aixeco, hi apareix Fresno. És, després de mitja tarda travessant una orografia pesada, una carretera d'infinits revolts costeruts amb herbes seques i clapes de boscos de xipresos, que el terreny s'ondula en una catifa extensa d'herba daurada que a l'hivern resulta agafar diverses tonalitats de verd intens. Aquests turons, ara bronzejats pel sol implacable, van davallant cap a la vall de San Joaquin mentre el paisatge vira, de sols erms a extensions gegantines de camps de conreu. El termòmetre, per la seva banda, sembla que puja sense aturador a mesura que el cotxe m'apropa a Fresno. Aquesta vall podria ser ben bé l'horta de mig Estats Units.

Fresno és una localitat (bastant lletja tot cal dir-ho) de mig milió de persones que és coneguda per tenir una de les comunitats armènies més grans de Califòrnia, vingudes després de les massacres de Hamidian a finals de segle XIX. També és coneguda per haver estat la ciutat de naixement de, el 1958, la targeta de crèdit moderna tal i com la coneixem i de ser la ciutat natal de gent com Sam Peckinpah o Philip Levine. Qui ho hagués dit, ves per on, constatant l'aparent desolació que destil·la aquest lloc. El què passa desaparcebut, però, per a la gran majoria de ciutadans d'aquesta localitat socarrimada pel sol de la vall central californiana és un episodi esperpèntic que va ocórrer aquí, poc menys d'una dècada. Per increïble que sembli, el mateix cas va fer remoure mitja Catalunya. Es veu que cap al 2004, a Fresno, s'hi va celebrar una assamblea de la Federació Internacional de Patinatge on, de manera extremadament irregular, va comportar que per primera vegada una federació esportiva que ja havia estat acceptada de manera provisional, acabés no sent-ho. Els mitjans de comunicació catalans en van anar plens de les notícies que brollaven d'aquest lloc. Tothom, de cop i volta, sabia situar en un mapa la ciutat de Fresno (i gual que van conèixer l'existència d'un esport anomenat hokei patins). La història, qui més qui menys, ja la coneix tothom. Atés al gran tarannà democràtic de les institucions espanyoles en general, la federació catalana de patinatge va rebre un boicot poderós gràcies a les pressions espanyoles que van sobrepassar l'esport per a entrar directament en el terreny de la política bruta.

Què injusta és la història. Després de tots aquests anys, només sentir-ne el nom, Fresno evoca a molts catalans només la idea de repressió política, impotència social i vergonya democràtica... i patins. Ningú en aquest poble, però, no en té la culpa i, de fet, no tenen la menor idea del que va passar allà ara farà deu anys.

TAMBE US POT INTERESSAR:

POSTALS ELÈCTRIQUES DE CALIFÒRNIA

CARTOGRAFIES IGNOTES

Les Amebes (dels Rasputins)

Hèctor Buenaventura — Tue, 07 May 2013 00:03:00 +0200

Los Angeles és un país sencer. De fet, és com un continent i, fins i tot, pot arribar a semblar, d'alguna manera, un planeta o un univers. És la ciutat cosmopolita per excel·lència de Califòrnia. El veritable Melting Pot americà. Pocs saben, però, que la ciutat més gran de Califòrnia es va fundar en el lloc d'un assentament nadiu amb el nom de El Pueblo de Nuestra Señora la Reina de los Ángeles del rio de Porciúncula, en una enorme plana que devalla suaument cap a l'oceà. La veritat és que els castellans es treballaven bastant els topònims del nou món. En tot cas, la ciutat de Los Angeles sempre es mereix una visita, sigui per bellugar-se de la manera més singular pels passejos que s'extenen paral·lels a la platja, visitar el munt de parcs d'atraccions de temàtiques dispars que s'hi poden trobar o estar-se ajagut contemplant la caiguda de sol des del Griffith Park. Però a mi, m'agrada agafar el cotxe i conduir per Sunset Boulevard. El mític, Sunset Boulevard, una avinguda immortalitzada pel cinema, i la qual, en el transcurs dels seus trenta-cinc quilòmetres de llargada passa per llocs tan dispars com Bel-Air, Hollywood, Little Armenia, Beverly Hills, Pacific Palisades o el mateix centre de la ciutat. El cinema, la música o la vida nocturna són els móns que han anat definint aquest bulevard, pero també la prostitució, el crim o els disturbis racials. Jo condueixo a ritme de passeig, tot pensant que és impossible que s'acabi aquest carrer que no ha canviat gaire des dels anys 70. El dia és assoleiat però contaminat, com és habitual en aquesta ciutat, els edificis a banda i banda son baixos, alguns més alts, dispars, sense res a veure estèticament els uns amb els altres i, mentre em vaig fixant amb alguna botiga de guitarres, algun vianant estravagant o alguna església de la cienciologia, entro sense adonar-me'n a Hollywood. Trenco per Cahenga Boulevard (decideixo caminar) i aparco. S'ha de dir que, a Los Angeles, si no tens cotxe ets una mena de discapacitat social.

El primer que em crida l'atenció sortint del cotxe, apart d'una antiga antena de ràdio enorme sobre un edifici de maons i una botiga de màscares de lluita lliure mexicana, és l'Amoeba. Amoeba és la botiga de discos, com Floquet de Neu era el goril·la blanc o Casper era el fantasmet. Aquest edifici, una mica tronat que recorda una edificació de la Costa Brava dels 60 (amb una especie de torre enmig que no serveix per a res) i que resulta ser especialment lleig malgrat els grafitis que ocupen totes les parets, és el continent d'una col·lecció de centenars de milers de CD, vinils i DVD que deixarien estabornit a qualsevol adolescent modernet. Nosaltres, potser, per a anar a comprar discos tenim discos Castelló o Revolver, les botigues de discos més antigues del carrer Tallers de Barcelona. Els californians tenen l'Amoeba, una especie de 200 Castellós i Revolvers junts. Aquesta botiga no és l'única ni la primera de la cadena. A San Francisco hi ha la més gran, 2200 m2 i a Berkeley la més antiga, fundada el 1990. Aquí hi pots trobar tot el que vulguis de l'estil de música que se't passi pel cap. Aquestes botigues van aparèixer després que els treballadors més hippies de la mítica botiga de Berkeley, Rasputin, entenguessin que la filosofia de servei al públic i a la música que destil·lava Rasputin s'havia degradat i que, a més, les grans cadenes totpoderoses semblaven fagocitar totes les petites botigues especialitzades de l'estat. El món de la compra-venda de música perdia independència i podria acabar morint i, això, va fer-los moure fitxa. La filosofia empresarial d'ambdues cadenes, però, ha estat sempre similar; tenir un estoc ingent de material musical, ser un gran mercat de material de segona mà a un preu de vici i ser un escenari privilegiat per a concerts de petit format. Molts recorden grans concerts de Metallica, REM, Offspring o Black Keys. Entrar i no surtir-ne amb algun CD és materialment impossible. Jo me'n compro un de Coltrane i un altre de Koplan i també una bossa de tela negra amb el logo estampat en verd fosforescent que és d'allò més flipant. Surto marejat, embafat i mentre pujo carrer amunt, tot sortejant una seqüela de Michael Jackson, una Dolly Parton de plàstic i el fum del tub d'escapament d'un Hummer, faig cap a buscar la Hollywood Boulevard. Mentre camino decideixo que m'hi passaré la setmana que ve per anar a veure l'actuació de l'Esperanza Spaldin i deixar-me el sou en rareses americanes.

Postals Elèctriques De California

Sobre trens, Martinis i terratrèmols

Hèctor Buenaventura — Mon, 29 Apr 2013 14:00:00 +0200

Podríem dir que els seu nom era John Doe i estava allistat en algun regiment que l'exèrcit de la marina dels Estat Units tenia destacat al front del Pacífic. Quan era temps de fer un recés, el port de San Francisco s'omplia de vaixells que descarregaven soldats com ell amb ganes de festa i descompressió. Un dels llocs més populars de la ciutat, sense cap mena de dubte, era el Top of the Mark. Aquell bar, inaugurat en plena llei seca, era un espai d'esbarjo on els soldats hi trobaven bona beguda, bones vistes i bones dones. Podríem dir que aquell lloc, situat en el pis més alt de l'hotel més hostentòs de la ciutat, va ser un dels pols d'atracció més coneguts de la Belle Époque sanfranciscanenca.

Vint anys enrera, la terra va tremolar com mai abans no ho havia fet a San Francisco. Segurament els vells de la ciutat xerraven que mai s'havia vist una cosa igual. Ja se sap que davant d'un fet mitjanament excepcional tendim a exagerar i, sobretot, si som americans. En tot cas, el terratrèmol que San Francisco i els voltants van patir l'any 1906 va arrassar amb una part considerable de la ciutat i, el que no va fer el terratrèmol, ho va fer el gran incendi posterior. El fet de construir en fusta va ajudar que el foc s'estengués ràpidament i fes desaparèixer dos terços de la ciutat més gran de l'oest. La mansió que Mark Hopkins, un dels "4 grans" emprenedors que van unir per ferrocarril l'est i l'oest americà, va construir en un dels 44 turons que actualment formen la ciutat, també va acabar en cendres. En aquells moments la mansió i els terrenys ja eren propietat de l'Institut d'Art de San Francisco, gràcies a una donació de la família. Aquest turó dóna nom a l'actual barri, Nob Hill, una zona on s'hi va aplegar la crème de la crème de les famílies de la ciutat i que actualment segueix sent un barri benestant. En aquest indret, en el 999 de California Street, a finals del 1925 s'hi va acabar d'erigir el Mark Hopkins Hotel, un luxós hotel que prenia el nom del prohom de San Francisco sobre els fonaments del que un dia va ser la seva mansió. Un edifici imponent de maó i acer d'estil neoclàssic de gairebé cent metres, aquest hotel corona el turó de Nob Hill i queda tan cèntric que caminant es pot arribar a Chinatown, la zona comercial o el districte financer. Per a qui vulgui hostatjar-s'hi cal que sàpiga que una nit en una habitació bàsica per a dues persones i en temporada baixa li costarà prop de 400 dolars. L'hotel ofereix tots el serveis del segle XXI tot i que l'estètica és clàssica, aparentment luxosa però un pel démodé. Hi destaca una sala de banquets, la "The Room of The Dons" amb un mural de Maynard Dixon dedicat a la reina Califia, de la qual un altre dia us en parlaré.

Però segur que del que disfrutareu més és del Top of the Mark. Ara ja no hi ha llei seca ni guerra al Pacífic i rares vegades hi trobareu soldats com en John Doe. En canvi, després de sortir de l'ascensor i d'esperar-vos que us assignin una taula, us trobareu amb un espai espectacular. Una gran sala amb columnes, llum tènue plena de taules i sofàs, un taulell circular de grans dimensions i un escenari que crea un ambient realment agradable per a tenir-hi trobades. El que fa sublim aquest bar restaurant són les vistes de la ciutat que són espatarrants, on el pont del Golden Gate s'erigeix amb la corona. No hi ha dia que no hi toqui, per a reblar el clau, una banda de jazz, de funk o de música clàssica i on, la concurrència, disfruta tot madirant les vetllades amb més de cent combinats amb Martini, un bon vi o un bon formatge, tot de quilòmetre zero.

http://www.facebook.com/PostalsDeCalifornia

La llum del St. George

Hèctor Buenaventura — Tue, 23 Apr 2013 00:03:00 +0200

El nord de l'estat de Califòrnia és feréstec, indòmit, salvatge. Tot fa imaginar que en altres temps aquesta terra debia haver albergat guerrers forts i valents, animals mitològics, boscos encantats, feres i dracs. El que sí que és cert és que, cap al segle XIX, aquesta regió encara seguia tenint aquesta fama de lloc remot on pocs s'hi atansaven bàsicament degut a les grans extensions de boscos de Sequoia sempervirens i l'orografia difícil que havien de travessar. Tret de diverses tribus nadiues pocs eren els que gosaven establir-s'hi i els pocs que ho feien, majoritàriament, subsistien comerciant amb fusta i pells. Però el més important pels colonitzadors era controlar la costa, la qual era molt freqüentada per exploradors, traginers i mercants que navegaven per tot el Pacífic. Les petites localitats costaneres van esdevenir, doncs, veritables hubs comercials.

Jo arribo un divendres de ben matí, després d´haver estat visitant el dia anterior el parc de sequoies del comtat de Humboldt, a una Crescent City que em recorda insistentment el poble on vivien els Goonies. Em costa imaginar que aquesta ciutat hagi patit uns quants tsunamis durant els darrers segles, el més recent d'ells provinent directament del Japó. Cases disseminades, arbres i jardins pertot arreu, petits turons i les típiques platges del Pacífic nord, enboirades i ventoses. Realment el Pacífic és un oceà que no dóna crèdit al seu nom. Arribo amb una idea clara que fa temps que barrino. Aquest poble té dos fars antics, peces clau del desenvolupament d'aquesta part del país. Un està encara en ús, però és l'altre que vull visitar, l'invisitable, el més misteriós, el Saint George Reef Lighthouse. Està situat a unes més de cinc milles nàutiques de la costa i va ser construit després de centenars de naufragis i després que s'enfonsés el darrer vaixell, un vapor anomenat Brother Jonathan el 1865 i que portava un carregament important de persones i or. Aquest far, com la majoria de fars, em feia volar la imaginació: grans vaixells passant-hi a frec, pescadors rudes tornant a port després de setmanes perseguint balenes, exploradors dels mars del sud, aventurers tractant amb els nadius... i sobretot, aquelles parets de roca rebent l'embat terrorífic de l'oceà i servint d'aixopluc a enormes i vells farers llanuts i canosos.

Jo ja sé, per endavant, a qui recórrer per a poder arribar fins al far. Actualment està abandonat tot i que pertany St. George Reef Lighthouse Preservation Society i ningú hi pot accedir. De totes maneres, de tot el poble és sabut que per uns quants dolars hi ha un senyor, n'Eunice Bomelyn, un dels molts Tolowa que vieun aquí, que t'hi porta. També diuen que té la clau, la qual cosa no em deixa d'inquietar, ja que no està permés entrar-hi i violar la llei als Estats Units no és gaire gustós. Només arribar al moll de Crescent City ja et trobes la petita cabana de pescador, tota ronyosa i a punt de caure mandrosa a terra, com si li fes cosa caure i ho fes a càmera lenta i malament. Al costat de les xarxes hi apareix una figura esquelètica, amb una melena tremendament negra i ben cuidada domada per un recollit que deixa veure una pell d'un marró viu i un ulls foscos i penetrants. La camisa de quadres i unes botes robustes i tacades de mar són l'uniforme habitual de qualsevol individu d'aquella edat i aquella regió, i d'ell també. Ens presentem, fem el tracte i pugem a la seva barca havent pagat per avançat. En un moment passem de la calma a una eixordidora mar oberta. Mentre ens atansem a l'escull on van erigir el far de Sant Jordi, tot esquivant illots, pedres i mal país en general, el senyor Bomelyn m'explica, amb una veu greu i un posat impassible davant la forta maror que assota el casc de la seva embarcació, les visicituts que van acompanyar la construcció d'aquell far. Construit sobre una ferma base de granit, el far s'eleva 44 metres sobre el mar. Els obrers van haver de treballar en condicions extremes durant anys, amb un oratge imprevisible i una manca de fons econòmics que s'endugué varies vides. Va començar a funcionar el 1892, justament el dia que van col·locar les lents Fresnel vingudes des de França. Després de vint minuts i ja mig marejat el veig davant nostre, entre clapes de boira i bromera salina que esquitxa les primeres finestres del far. Fa estona que m'he despentinat; el senyor mariner no. Xiscles de cormorans i pel·lícans es barregen amb la remor del vent passant pels cables de la botabara. En Bomelyn, fixant-se en la meva cara desencaixada d'inquietud, em mira i somriu. Jo només puc imaginar-me el com de dur va ser construir aquella mastodòntica torre en aquelles condicions i enmig del no-res, en la vida dels farers que van ocupar aquell indret durant gairebé un segle i amb l'esmorzar d'aquell matí que ja treia el cap per l'esòfag.

L'últim de la seva espècie

Hèctor Buenaventura — Fri, 19 Apr 2013 10:30:00 +0200

És poc probable, gairebé impossible, que hagis coincidit alguna vegada amb una persona nascuda al poble d'Oroville. Aquesta petita localitat de la mida de Balaguer, a 70 km al nord de Sacramento, passa desaparcebuda en un país de més de tres-cents milions de persones; sobretot, si no té un atractiu evident, d'aquells que fa imprescindible passar-s'hi i visitar-la. Però si coneguessis una persona oriunda d'Oroville, una orovillenca podríem dir, t'explicaria orgullosa la història de l'Ishi, el personatge més popular de la localitat. Potser, a més, és probable que després et fes paticep del fet que el seu poble és "famós" per tenir el primer pont de ferro penjant de tota Califòrnia, el taronger més vell, un temple xinès construit per antics treballadors del ferrocarril o unes olives que són l'hòstia. Fascinants dades sense cap mena de dubte però, tanmateix, lluny de ser incloses en les guies de grans circuits turístics.

L'Ishi ben bé no és que hagués estat d'aquest poble però sí que se'l va trobar en un ranx d'aquesta zona, històriques terres de diferents tribus californianes. Sí, com sents, se'l va trobar, com un mer animal, una cosa excepcional a ser trobada. Segons sembla, i així va ser considerat en el seu moment, l'Ishi va ser el darrer natiu de la tribu dels Yahi, una tribu del nord de Califòrnia que havia arribat a tenir 3000 membres en els seus millors moments. Es deia que va ser l'últim "indi" que quedava en tenir contacte amb els blancs de tots els Estats Units. Va ser trobat el 1911, afamat i desorientat, després d'haver estat sol durants tres anys i després de dècades veient i vivint la persecució que la seva comunitat patia per part dels pioners i buscadors d'or. Amb l'arribada dels blancs a la zona i la consegüent prospecció i explotació dels recursos, sobretot or, l'hàbitat dels Yahi va ser alterat i contaminat, de tal manera que van començar a sorgir conflictes entre les dues parts. Els colonitzadors van acabar per fer desapareixer cadascun dels membres de la tribu dels Yahi, tret d'un, l'Ishi.

Els darrers anys de la seva vida van ser distrets però realment tristos. Ràpidament, va aparèixer a la portada dels diaris i magazines de l'època on explicaven l'estrany cas de l'Ishi, el darrer salvatge del país. Va ser portat a San Francisco on se li va oferir tot el que necessités i va acabar sent objecte d'estudi per part d'investigadors de la universitat de Califòrnia. Va viure durant un temps a diferents campus, habitualment malalt ja que no estava immunitzat per les malalties occidentals, on va ajudar als antropòlegs Thomas Talbot i Alfred L. Kroeber a establir i documentar tot allò relacionat amb la vida quotidiana, llengua i cultura dels Yahi. També es van documentar tècniques que no havien canviat des del neolític, per la qual cosa se'l va considerar com una espècie de pedra rosetta vivent per a entendre la prehistòria humana. Va acabar morint de tuberculosi i, després d'haver-li extret el cervell, se'l va incinerar. Les seves poques pertinences i les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Colma, prop de San Francisco, i el seu cervell va ser envolicat en pell cérvol i dipositat en un gerro funerari dels indis Pueblo, la qual va ser enviada a l'Institut Smithsoniam el 1917. Allà s'hi va estar fins l'any 2000 quan es va ofrendar als descendents de les tribus Redding Rancheria i Pit River, emparentades amb els Yahi.

Fos com fos, l'Ishi va deixar un gran llegat material i immaterial però, sobretot, ens fa veure com d'injust pot arribar a ser el mal que la cobdicia d'uns pocs pot ocasionar a tanta gent.

I Henry Ford va desembarcar a l'oest

Hèctor Buenaventura — Sat, 13 Apr 2013 01:10:00 +0200

Es diu que Henry Ford, aquell cop, va triar el despatx de l'última planta de l'edifici Fisher, que els germans Fisher li van oferir amablement per a citar-se amb l'Albert Kahn. En Khan, com a bon prussià, va ser puntual; a les cinc de la tarda del 3 de setembre de 1925. Ja estava acostumat a les excentricitats d'en Ford, que sempre que li volia demanar que li projectés un edifici el citava en un que el propi Kahn havia projectat i construit. Era conegut com a l'arquitecte de Detroit i, en part, gràcies a Henry Ford i la seva activitat industrial. Aquell cop però, en Kahn no s'imaginava que el que li volia proposar en Ford era la construcció de la fàbrica d'automòbils més gran feta mai, pero en aquest cas a l'oest del país. Aquella reunió va iniciar una sèrie de reunions que van acabar amb la inauguració, el 1930, del Ford Motor Assembly Plant a Richmond, Califòrnia.

Aquesta nova planta de Ford, de 46500 m2 diafans i d'estil Art Deco amb grans finestrals, va ser dissenyada per a poder aprofitar al maxim de llum natural possible i encavir-hi una cadena de muntatge enorme. Ràpidament, la fàbrica va arribar a produir la més gran producció de cotxes d'ús privat de la història dels Estats Units i, de retruc, va fer augmentar en un tres i no res la població de Richmond, que es va arribar a triplicar. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el president Rooseveld va destinar tota la infrastructura industrial civil del país per a úsos militars. Només de la planta de Richmond es diu que hi van sortir més de 150.000 unitats militars (entre jeeps i vehicles pesats) amb destí al front del Pacífic. La guerra, a més, va mobilitzar molts homes, la qual cosa va oferir la possibilitat que un gran contingent d'immigrants i de dones tinguessin l'oportunitat d'entrar al mercat laboral. Després de la guerra, l'activitat industrial de la planta es va veure alterada i va acabar tancant el 1956, transferint tota la seva producció a una planta més nova i gran, localitzada a San Jose.

Després d'abandons, terratremols i pillatges, la ciutat de Richmond ha vist com, contra tot pronòstic, ha pogut recuperar aquesta joia del patrimoni arquitectònic, batejat com a Craneway Pavillion, per a usos tan dispars com oficines, restaurants, sales d'esdeveniments de primer ordre i espais culturals. D'aquí a unes setmanes tinc una cita aquí, a la Craneway Pavillion, on la Bjork hi fara una serie de concerts. Mentre no arriba el dia em distrec imaginant la cara exòtica que posarien els senyors Kahn i Ford veient la Bjork fent crits, a cor que vols, i bellugant amunt i avall per on, vuitanta anys abans, hi solien ensamblar cotxes i tancs.

CRANEWAY PAVILLION
1414 Harbour Way South
Marina District
Richmond, CA 94804

On els pobles fantasmes existeixen

Hèctor Buenaventura — Tue, 09 Apr 2013 14:25:00 +0200

La vall d'Owen és una vall ampla i semiàrida que s'eleva a més de mil metres sobre el nivell del mar i que transcorre de sud a nord a través de 120 km, entre Sierra Nevada i les muntanyes d'Inyo. És un escenari sobri, salat, eixut i de contrastos perquè si ens poguéssim elevar prou podríem veure alhora el Whitney, que és la muntanya més alta de California, i la zona de Badwater al Death Valley, el lloc més profund dels Estats Units. Al capdemunt de la vall, passat Mono Lake i deixant l'autopista 395, trenco a la dreta, agafo una pista de pols que, mentre puja, es va obrint durant 5 km la vall de Bodie. En pocs quilòmetres arribo a la cota 2.500 i, en un canvi de rasant, hi trobo l'esplanada amb el que queda de Bodie, segurament el poble fantasma més impressionant de tota Califòrnia.

Bodie ha mantingut uns 100 immobles dels milers que tenia i una gran part de la trama urbana. Per aquells carrers, ple de pols i herbotes, o de neu i torb a l'hivern, s'hi batien en duel pistolers, hi corrien les prostitutes buscant homes i sobretot els seus dòlars i no passava cap dia que no hi hagués alguna batussa a qualsevol dels centenars de salons de la ciutat. Es comenta que s'hi van arribar a aplegar fins a 10.000 persones humanes, totes elles mogudes pels nobles valors que la febre d'or va despertar arreu de l'oest salvatge. Hi va haver varis diaris, cementiri, estació de tren, una oficina de Wells Fargo, un fumador d'opi, un temple Tao i tot tipus de serveis imaginables que una ciutat d'aquelles dimensions necessitava. Fins i tot, putes filantròpiques tan famoses com la Rosa May, o belles jugadores de poker sense escrúpols com la Madame Moustache. L'opul·lència a Bodie es media per cabassos, i després per vagonetes i després per vagons de tren, d'or i argent que aquells pioners extreien del subsòl. Allò va durar tan sols 10 anys i els seus habitants van veure, ràpidament, com aquella ciutat de pols, cobdícia i luxúria va caure en poc temps en la decadència i l'oblit.

Passejo enmig de ferralla i munts de fusta en forma de magatzem o perruqueria i deixo escolar els minuts i les hores mentre em vaig quedant sòl. Els pocs visitants que s'hi arriben van marxant a mesura que cau el sol. Corprès per la magnificiència tel·lúrica del lloc, agafo el cotxe ja entrat el capvespre i torno a la civilització. Ara penso que el millor consell que m'hagés pogut donar la dona de l'hostal, esmorzant aquell matí, era el mirar bé l'estat del cotxe. Passar la nit al desert no li recomano a ningú.

Caffe Trieste

Hèctor Buenaventura — Thu, 04 Apr 2013 20:45:00 +0200

És cert que un bon cafè t'alegra el dia o et fa engegar un matí d'aquells ensopits que només faries que quedar-te al llit. I tan cert és que la majoria del cafè que pots prendre als Estats Units resulta ser aigua bruta com que no tots els cafès que pots trobar a qualsevol lloc de Catalunya són de qualitat acceptable. Aquesta reflexió, de fet, les reflexions sobre la qualitat o no del cafè, és un dels temes estrella a la mínima que surts del país i en visites un altre. El mite diu que aquí als Estats Units no es pren bon cafè. Tenim la imatge de la cambrera vestida amb davantal servint de franc aigua negra als clients, i en general, la fama és ben merescuda. Però cal reconeixer que aquest país ha tingut, i sempre té, la capacitat d'acceptar, reinventar, potenciar i fer-se seu allò que els prové de fora; la pizza, l'hamburguesa, la música , la ciència, l'art, etc. són reinventats i potenciats aquí fins i tot a un extrem que podria fregar el ridícul.

Això també passa amb el cafè. Qui no ha viatjat pel món i s'ha trobat dins un Starbucks demanant un got de plàstic ple de cafè amb gust de vainilla i un polsim de canyella? L'Starbucks, però, no és el millor lloc per a prendre cafè, per exemple, aquí a San Francisco. I fins i tot ni al Peet's Coffee, la mare californiana inspiradora de l'Starbucks on s'hi pot trobar un cafè pret-a-porter de qualitat acceptable. Si realment vols fer un bon cafè i sense tantes parafarnàlies, ves al Caffe Trieste. Sí, no ens enganyem. També és una cadena però de tan sols 6 establiments escampats per la Badia i una manera de fer diferent. El primer establiment, i el més genuí, és el del barri de North Beach, al carrer Vallejo, on s'hi solien aplegar els bohemis del moviment Beat, cineastes diversos i artistes en general, a part d'italians anònims emigrats als Estats Units. Corre la brama que el seu fundador, en Papa Gianni, provinent de Rovigno, té l'honor d'haver estés el concepte espresso pels Estats Units molt abans que en George Clooney comencés ni tan sols a parlar, i l'haver popularitzat el mètode italià de prendre cafè. El local és petit, situat en una cantonada on passa desaparcebut al turista. Dins, unes taules i cadires disposades a l'estil europeu i les parets tapades amb fotos emmarcades d'antics moments d'artistes clients fent-la petar a l'estil barceloní o parisenc de principis de segle XX, fan d'aquest lloc un espai entranyable.

El museu de la ferralla

Hèctor Buenaventura — Tue, 26 Mar 2013 14:55:00 +0100

Hola.

Silicon Valley és una extensió plana entre la part sud de la badia de San Francisco i les muntanyes de Santa Clara. Fins aquí, res d'especial, res que faci pensar que és un lloc inusual o estrany. El que passa és que aquesta part de California és el lloc del món amb més concentració de cervells tots treballant pel desenvolupament tecnològic del món. Sempre recordo el senyor Zorin volent-se carregar aquesta vall, inundant-la, per ser més exactes, per a controlar la producció mundial de xips i, en James Bond, evitant-ho a últim moment. (Recordo que hi sortia la Grace Jones extremadament fibrada i hiperactiva)

Al que anava. Aquesta vall està minada de petits pobles on s'hi han instal·lat les empreses de tecnologia més importants del món. Per exemple, a Palo Alto hi ha la Hewlett-Packard. A San Jose , Adobe, Facebook o ebay. A Cupertino, Apple. a Santa Clara, Intel. A Mountain View, Google, i així un llarg etcètera. Ja veus, tot ple d'aquestes marques de ferralla electrònica o de serveis intangibles online. I si no en tinguessin prou, a Mountain View hi podem trobar el Computer History Museum. Aquest museu té la peculiaritat que, a part de ser un viatge per la història dels ordinadors, és l'espai amb una concentració més alta de tecnologia obsoleta, tret de les oficines de la Seguretat Social. Només entrar-hi, l'ull inquietant de Hal, la computadora central de la Discovery 1 (2001 Una Odissea de l'espai), em ve a la ment. Per sort, no me'l trobo (ni a ell ni al seu ull) per cap de les galeries del museu, tot i que sí a dignes familiars seus (però desconnectats). Camines i camines, com en tots els museus, llegeixes de tant en tant... però el que més distreu és el el fet que no s'han deixat res per apilar en els prestatges. Tant hi pots trobar un àbac, una calculadora com un Spectrum Sinclair. Tot els invents són allà. Des de de les primers computadors del segle XIX, una rèplica de la primera computadora d'operacions en temps real (ENIAC), al primer xip inventat, la Súper Nintendo o un Commodore retro.

En el cas que en un futur les màquines es rebel·lessin contra els humans, la conspiració començaria en aquest lloc. Surto realment inquiet d'aquí.

http://en.wikipedia.org/wiki/Computer
http://www.computerhistory.org

En terra de Jabba the Hutt

Hèctor Buenaventura — Sun, 10 Mar 2013 11:00:00 +0100

Benvolgut,

avui, de camí a San Diego per la interestatal 8, la que va paral·lela a la frontera amb Mèxic, he passat per Algodones Dunes. Aquest col·lossal munt de sorra daurada a llevant de la vall Imperial, al sudest de California, és bastant desconegut per la majoria de turistes que la visiten però, en canvi, sembla ser que ha estat un lloc ben freqüentat des del neolític.

Els antropòlegs i etnòlegs americans coneixen bé la zona ja que aquestes muntanyes de sorra han estat part de les terres sagrades dels pobles indígenes Cahuilla, Chemehuevi, Cocopah, Kamia, Kumeyaay, Mohave i Quechan. Sota les arenes encara s'hi troben vestigis funeraris i, per tot arreu, plantes i animals dels que els habitants de la vall Imperial han fet ús durant segles.

Alguns amb interesos més prosaïcs coneixen la zona per a ser el primer camp de proves de vehicles 4x4 per a terrenys arenosos d'ús civil. No és estrany doncs trobar-hi famílies senceres fent-hi pícnics mentre es passen tot el dia conduint els seus buggies a tot drap. És un hobby que passa de generació en generació i que segueix guanyant adeptes.

D'altres, saben que la zona va ser triada pel General de l'exèrcit dels Estats Units George S. Patton com a zona d'entrenament per als soldats que eren destinats al nord de l'Àfrica durant la segona Guerra Mundial i, fins i tot, hi haurà algun friqui que coneixerà aquesta zona perquè hi passa l'All American Canal, el qual desvia aigua dolça des del riu Colorado cap a la vall, la qual servirà per a regar centenars de milers d'hectàries de sòl herm el qual es convertirà en un verger.

Però, d'entre tot això, jo em quedo amb el fet que les impressionants vistes de les dunes d'Algodones van servir per a que en George Lucas hi gravés la seqüència del "Retorn of the Jedi" on hi apareix el mafiós Jabba el Hutt retenint la princesa Leia en la seva carrossa levitadora. Què gran!!!

De com menjar com els negres a Oakland

Hèctor Buenaventura — Thu, 28 Feb 2013 13:10:00 +0100

Benvolgut,

Després d’aquest breu silenci autoimposat de dos anys, pel cap baix, torno per a explicar-te coses que he vist. Com que m’he dedicat a viatjar et faré partícep dels racons que penso que hauries de conèixer abans de morir. Ja sigui d’aprop o de lluny, t’aniré desgranant espais i activitats que penso que et faran fruir d’allò més a tu, aquella ment inquieta d’ulleres de pasta, àvida de coses aparentment desconegudes per a la majoria mortal.

I per començar, ara t’explico que acabo d’arribar als Estats Units, concretament a Califòrnia. No, no m’interessa el cinema i no he estat a la gala dels Òscar. De fet, considero que l’únic interès dels Oscars és veure quina actriu s’escarrassa més a l’hora de disfressar-se i fer gestos poc naturals, com d’anunci de laca per al cabell, en el photocall. Fet i fet, res d’interessant.

Però al que anàvem. A la badia de San Francisco hi ha un poble (el 3r en importància de la regió) que es diu Oakland i que és conegut, a part per l’equip dels Riders, per ser la llar de la comunitat negra més gran dels Estats Units. I els negres, com també els catalans o d’altres, fan coses. Com la Dorothy Everett, un tros de donassa d’Alabama que als anys 70 va agafar les tres filles, una més en camí, i el seu home, i va emigrar a California pensant que era millor ser pobra a l’oest americà que pobra a la rural Alabama. Amb ajut d’un préstec, que li va fer una amiga, que ja se sap que els afroamericans pobres no són de fiar per parts dels bancs, va muntar una casa de menjars a l’avinguda 92 d’Oakland. Amb ajut de tota la família i molta feina va anar aixecant un restaurant que en van acabar sent-ne tres amb els anys, tots especialitzats en Barbacoa. Doncs l’altre dia hi vaig anar al que tenen al 126 de Brodway, a peus de la badia. Ja et puc assegurar que la majoria de plats de la carta estan banyats amb una deliciosa i abundant salsa barbacoa feta a la casa i que sembla que els sobri, que els la regalin, de la quantitat que en posen. La cosa no és extremadament sofisticada, la veritat, però el nivell de sofisticació és inversament proporcional a la satisfacció que et dóna menjar-t’ho. Pots triar, de vianda, pollastre fumat, costelles de porc, etc. amb una guarnició a triar entre mongetes verdes, pèsols, moniatos al forn, amanida verda i alguna cosa més. La sencillesa és la característica del menú i, sense dubtar-ho, et recomano les botifarres de vedella, evidentment, amb salsa de barbacoa, que les assaboriràs amb fruïció sobre unes estovalles estampades de fruites i flors de colors.

Fins la setmana que ve.

De com veure un home despullant-se en un marc incomparablement amable i ple.

Hèctor Buenaventura — Sun, 01 May 2011 22:54:00 +0200

Sincerament no conec personalment en Pau Vallvé. L'altre dia el saludava i li comprava el seu darrer disc. Em va encantar aquell concert. Sé que hi ha gent que el castiga sistemàticament i d'altres que el lloen. Jo no. Ni una cosa ni l'altra.