https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/ Mon, 14 Jun 2010 08:00:00 +0200 ca https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3804/el-pilar-de-la-vergonya https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3804/el-pilar-de-la-vergonya Mon, 14 Jun 2010 08:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3804/el-pilar-de-la-vergonya Zentrum für Politische Schönheit (Centre per la Bellesa Política) ha endegat un projecte d’homenatge a les víctimes de la matança de Srebrenica així com de denúncia del paper que féu i encara fa la ONU al respecte. El monument es vol alçar per commemorar els quinze anys de la matança, que es compliran aquest 11 de juliol.

El Pilar de la Vergonya, així s’anomena el projecte, sorgeix com a resposta a la negativa de la ONU a reconèixer la seva responsabilitat en el genocidi i a la arrogància que va mostrar durant el procés al que la van sotmetre els supervivents. El 30 d’abril de 2010, el tribunal de segona instància de la Cort d’Apel·lacions del Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia va rebutjar la demanda en contra l’organització, un judici on l’organització es va negar a comparèixer. La sentència absolutòria atorga a la ONU immunitat judicial arreu del món. El monument també vols ser testimoni de la inacció dels governs occidentals davant una matança previsible, anotant els noms dels responsables polítics i militars per tota l’estructura.

L’escultura consisteix en una gegantina construcció de les dues inicials de les Nacions Unides de vuit metres d’alçada. Les lletres, fetes de malla d’acer, seran emplenades amb 16.744 sabates que simbolitzen les 8.372 víctimes del genocidi més gran comès a Europa des de la Segona Guerra Mundial. La construcció es farà a Potocari, sobre la fabrica de bateries que serví de caserna al batalló holandès de cascos blaus que comandava la Zona Protegida de Srebrenica. La situació final, però, serà decidida per l’organització Dones de Srebrenica, amb qui es col·labora en aquest projecte.

Fins al 25 de juny, l’organització recull sabates per al monument a Bòsnia, Alemanya, Suïssa i Àustria (vegeu-ne el llistat de llocs).


Crònica sobre el genocidi: Srebrenica, quinze anys d'oblit

]]> https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3552/visegrad-un-riu-de-sang https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3552/visegrad-un-riu-de-sang Sun, 09 May 2010 09:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3552/visegrad-un-riu-de-sang
Després de la declaració d’independència de Bòsnia i Hercegovina, contra la qual s’alçaren la majoria de serbis del país, la zona fronterera amb Sèrbia quedà administrativament sota la nova República Srpska i es veié immediatament immersa en el conflicte armat. Amb els primers atacs, molts bosníacs (bosnis musulmans) s’havien concentrat a Goražde, però quan s’establí l’exèrcit federal iugoslau (JNA) i aquest assegurà que no hi havia perill, molts van retornar a Višegrad. L’exèrcit anihilà la precària resistència bòsnia a la central hidroelèctrica i obligà tots els musulmans a entregar les armes, a la vegada que la comunitat sèrbia constituïa el poder polític i militar del poble sense la seva participació.


Višegrad és en un punt important de comunicació entre Bòsnia i Sèrbia. Situada a uns quinze quilòmetres de la frontera, és un dels pocs punts on les profundes gorges del Drina s’eixamplen i permeten la travessa del riu, tradicionalment, per la famosa construcció la història de la qual novel·là Ivo Andrić, però actualment per un altre pont, més útil però mancat de bellesa i misticisme. El poble també és important per la presa, que controla, tres quilòmetres riu amunt, els recursos energètics i el cabal de l’aigua. La població comptava, abans de la guerra, amb uns 20.000 habitants, el 63% dels quals eren bosníacs, una mica més del doble que el total de serbis. Les comunitats tenien una convivència pacífica i rica en col·laboracions econòmiques, culturals i socials; les institucions i poders públics comptaven amb una participació pràcticament igual per part de les dues ètnies, excepte l’Exèrcit Federal, on, com a tota Iugoslàvia, la majoria d’oficials eren serbis.
Després de l’establiment del JNA i del retorn de part dels refugiats, el maig de 1992 s’inicià amb rigorosa precisió l’estratègia de la neteja ètnica: s’expulsà els musulmans dels càrrecs públics i se’ls acomiadà dels seus llocs de treball, els requisaren els seus béns, es feren desaparèixer els líders polítics, religiosos i intel·lectuals (pràctica coneguda com a eliticidi), es destruïren propietats i mesquites, es pressionà els habitants dispersos per concentrar-los a les poblacions més grans...
El 19 de maig el JNA es retirà oficialment de Višegrad advertint els musulmans que ja no hi estaven segurs. Entre els mesos de maig i agost, unes 3.000 persones foren assassinades amb l’únic i clar propòsit d’acabar amb tots aquells qui no fossin serbis. Policia local, grups paramilitars i exèrcit serbobosni amb el suport del JNA practicaren la violència, el crim, la tortura, la detenció arbitrària, la deportació i la violació dels seus propis veïns, de manera freda i calculada. La majoria de musulmans que no van ser directament assassinats, foren primer empresonats en camps de concentració situats a les barraques militars de Uzamnica o a l’hotel Vilina Vlas, convertit en bordell. Ens els camps es sotmeté els presoners a humiliacions i a tortures físiques, psicològiques i sexuals; també s’usaren presoners com a esclaus per a treballs agraris, en terrenys comunitaris o particulars. A voltes, persones que eren deportades de manera inhumana en camions i autobusos eren parats durant el trajecte per a ser víctimes d’assassinats selectius dels quals familiars i amics n’eren impotents testimonis.

Les brutalitats es cometeren arreu, però un punt especialment predilecte fou l’històric pont. Potser serviren d’inspiració els horrors documentats per Andrić a Un pont sobre el Drina, de quan, sota l’imperi Otomà, s’estacaven els caps dels rebels serbis al seu ampit. En el mateix lloc on cent anys abans els líders religiosos de Višegrad, esperant conjuntament l’enviat austrohongarès “es miraren i de mutu acord s’assegueren a la part descoberta del banc de pedra.”, nit rere nit, aquella primavera del primer any de guerra, camions plens de presoners –la majoria civils: homes, dones i infants, des dels dos dies de vida als 80 anys– xafaven el blanc empedrat per, quan marxaven, deixar-lo brut de sang, roig com el riu. Els mètodes preferits eren el degollament o el tret al cap per després llençar el cos a l’aigua o primer precipitar els presoners per tot seguit disparar-los; els qui –per miracle– aconseguiren fugir pel riu han pogut explicar unes violències que no planejaven deixar cap supervivent.
Qui en aquells dies de terror i barbaritats veié el Drina al llarg dels seu recorregut –Foća, Goražde, Višegrad, Žepa, Bratunac, Zvornik– el recorda com un riu vermell, un riu de sang, on cada dia hi flotaven desenes de cossos, que eren rescatats com es podia, sota el perill de bombardejos i franctiradors, per donar-los un enterrament digne.

Un altre indret d’horror fou el camp-bordell de Vilina Vlas. Aquest antic hotel-spa, construït en unes fonts termals trobades, justament, durant la construcció del pont al segle XVI, fou reconvertit durant unes setmanes en un centre dedicat a la violació. D’una forma sistematitzada i massiva, noies a partir dels 14 anys triades curosament eren portades a les fosques habitacions del gegantí edifici per a patir violències sexuals i físiques dels soldats serbobosnis, en el que en principi era una tàctica per a la continuïtat de la sang txètnica. La violència i la pressió exercida sobre les dones eren tan grans que moltes perderen la raó i se suïcidaren; la majoria de supervivents foren assassinades.
El camp tancà al cap de poc temps, quan internacionalment se’n conegué l’existència. El seu director, Dusko Andrić, però, no ha estat mai encausat per cap tribunal i viu retirat a Višegrad. Actualment l’hotel ha reobert les seves portes i rep visites de turistes ignorants –o conscientment indiferents a la seva cruel història– atrets per les seves reconegudes cures termals. Jo mateix hi vaig fer estada, per casualitat i absolutament aliè als esdeveniments allà ocorreguts. Ara, coneixedor dels fets, els borrosos records d’un lloc que en aquell moment ja vaig trobar inhòspit, tenebrós i trist són encara més confusos, coberts per un tel de vergonya pel fet d’haver estat en un indret així sense ser conscient dels macabres secrets que m’amagava l’habitació.


Pel genocidi de Višegrad han estat processats vuit serbis, el cap dels quals fou Milan Lukić, potser qui més assassinats directes cometé durant la guerra. Carnisser abans del conflicte, comandà el grup paramilitar “Àguiles Blanques” (també conegut com a “Venjadors”) i mostrà una verdadera obsessió per “netejar” Višegrad. A ell tot sol se li atribueixen més de 150 morts amb arma de foc, arma blanca, tortura fins a la mort, incineració en vida... Se’l podia veure encapçalant els combois criminals, conduint un Volkswagen Passat que havia robat a un bosni que ell mateix havia matat. En dues ocasions, va tancar més de 70 persones en una casa per després llençar-hi granades i calar-hi foc. Fou també un dels responsables del camp-bordell de Vilina Vlas, on va practicar regularment la violació i el posterior assassinat de les víctimes, a més de tenir-hi la base d’operacions.
No fou detingut fins el 2005 a l’Argentina. En el judici davant el Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, en el qual es va declarar innocent, va ser condemnat a cadena perpètua per crims contra la humanitat i de guerra. La no inclusió dels crims sexuals en la causa contra Milan Lukić, al·legant falta de temps, deixa aquests crims encara impunes, fet que indignà les associacions de defensa dels drets humans, com l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra o Amnistia Internacional.


Actualment Višegrad és un municipi on, com la majoria dels pobles de la República Srpska, pràcticament no viuen musulmans: amb prou feines se n’hi compten 200 entre els poc més de 10.000 habitants que s’estima que té el poble. Els bosníacs, temerosos de tornar als escenaris dels seus pitjors records, de conviure amb els seus botxins, de trepitjar una terra que encara amaga familiars seus, veuen amb incertesa el seu futur en els territoris nord-orientals i tenen poques esperances de retorn, del qual “ja és massa tard per parlar-ne”, afirma Hikmet, editor del bloc Višegrad Genocide.
El pont, reconstruït després de la destrucció patida durant la guerra, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2007 i es projecta com un futur centre de turisme estival, estructurat al voltant del Drina, però en el qual encara hi ha molta feina pendent.

Tot i essent coneixedor d’històries de tragèdia i fraternitat com la de Višegrad, recollida en l’excelent obra d’Ivo Andrić, sembla que l’home es resisteix a humanitzar-se. I malgrat tot les paraules de l’escriptor continuaran sent vàlides arreu d’aquí molts anys: “les generacions se succeïen al voltant el pont, però el pont s’espolsava, com si fos pols, les empremptes que havien deixat els capricis o les necessitats dels homes, i continuava després de tot, idèntic i inalterable.”


Llegiu la primera part: Višegrad, un pont sobre el Drina (I)]]> https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3551/visegrad-un-pont-sobre-el-drina https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3551/visegrad-un-pont-sobre-el-drina Sat, 08 May 2010 09:00:00 +0200 https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3551/visegrad-un-pont-sobre-el-drina
Fou també la història d’un nen la raó de la construcció d’aquest pont: un dels infants serbis que en temps de l’imperi Otomà fou portat des de Bòsnia a Turquia com a “impost de sang” quedà per sempre més marcat per la separació de la seva mare, que es produí justament a la riba del Drina al seu pas per Višegrad; anys més tard, quan l’infant esdevingué el visir Mehmed Paša Sokolović, “darrere les seves parpelles tancades va veure la forta i elegant silueta del gran pont de pedra que en aquell lloc havia de néixer.” El pont és tan precisament descrit al llibre que fan venir ganes al lector de comprovar-ho: “té uns dos-cents cinquanta passos de llarg i uns deu d’amplada, tret de la part central, que està ampliada amb dues terrasses absolutament simètriques”; fou construit en cinc anys no exempts de problemes, revoltes i càstigs, com la cruel tortura i empalament de Radisav, narrat també amb detall. L’obra d’Andrić ressegueix fidelment els esdeveniments històrics que marcaren el pont, el poble, el país i tot el món al llarg de quatre segles. Els grans successos, però, no fan ombra a les històries personals i col·lectives de Višegrad, esdevingudes a la Kasaba –el centre del poble– o a la Kapija –el cor del pont–, i que són l’ànima i el motor de la novel·la, farcida de descripcions de personatges, emocions, fets menors que donen significat i profunditat a la vida dels qui habiten la vora de l’aigua. Com els habitants, la seva història és “sempre nova i sempre igual.”

Ivo Andrić nasqué el 9 de novembre de 1892 a Travnik en una família catòlica. A causa de la mort del seu pare, visqué amb els seus tiets a Višegrad dels dos als onze anys, quan tornà amb la seva mare a Sarajevo. En l’època de l’ocupació austro-hongaresa, estudià a les universitats de Zagreb, Viena i Cracòvia. Ja de ben jove escriu, publicant les primeres poesies el 1911, i participa activament en moviments nacionalistes, raó per la qual és empresonat durant la Primera Guerra Mundial; en el seu captiveri ultima el seu primer llibre: Ex Ponto (1918).
En el nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens esdevé diplomàtic, essent el delegat iugoslau a la Lliga de les Nacions i cònsol a diverses ciutats europees, incloent el Berlín nazi. Durant la primera part de la seva carrera combina la política amb la publicació d’obres de ficció (Put Alije Djerzeleza (El camí d’Ali Djerzelez), 1920; Anikina vremena (Els temps d’Anika), 1930) i d’assaig històric (Die Entwicklung des Geistigen Lebens in Bosnien unter der Einwirkung der Türkischen Herrschaft (El desenvolupament de la vida espiritual a Bòsnia sota la influència de la llei turca), 1924; Njegoš kao tragični junak kosovske misli (Njegoš, el tràgic heroi de la idea de Kosovo), 1935). Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1941 es retira a Belgrad, ciutat ocupada pels alemanys, i s’aïlla en la seva creació. D’aquesta època en sortirà la trilogia bosniana que el projectarà internacionalment: Travnička hronika (La crònica de Travnik), Na Drini ćuprija (El pont sobre el Drina) i Gospođica (La senyoreta).
En la postguerra continuà implicat políticament, sent membre del Partit Comunista i diputat al parlament de Bòsnia i Hercegovina, però es dedicà principalment a l’escriptura i a la vida cultural. El 1961 li fou reconeguda la seva trajectòria literària concedint-li el premi Nobel de Literatura “per la força èpica amb què ha traçat els temes i ha descrit els destins humans il·lustrats des de la història del seu país”, sent l’únic escriptor balcànic amb aquesta distinció. Després de la mort de la seva dona el 1968, reduí progressivament els seus actes socials i publicacions, lliurant-se a la lectura. Ivo Andrić moria a Belgrad el 13 de març de 1975.

El pont sobre el Drina és una obra complexa però abastable, “escrita amb un llenguatge culte però entenedor”, tal com la descriu Sió Capdevila, qui en firma la traducció catalana conjuntament amb Slavica Bursać, tot destacant-ne especialment la seva “força ètica.” El relat se centra en la vida al voltant del pont i la vila, però a la vegada ens parla de temes universals i en els quals, encara mig segle després, el lector es pot sentir identificat. Tot i abastar un període de temps tan ample, la narració flueix serenament –com l’aigua sota el pont– a base de petites històries que ha anat confegint el poble, tota la gent que hi ha nascut o hi ha anat a parar per atzar. Històries d’alegries, com la del borni Salko, qui aconseguí de travessar el pont caminant pel parapet; i de penes, com la del rus Gregor Fedun, qui, encantat per la bellesa de la sèrbia Jelenka, caigué en el seu parany, fet que li costà la vida. Tal com diu Andrić, “les desgràcies no s’allarguen eternament (tret comú amb les alegries).”
El relat s’estructura en dues parts. La primera, que ocupa el primer terç del llibre, comprèn des de l’alçament del pont, amb el primer capítol dedicat exclusivament a la descripció de la construcció i de la regió, fins a l’ocupació austríaca al segle XIX. Aquesta part es centra més en descripcions generals i no en destaca cap personatge, malgrat els molts de descrits; la guerra i la brutalitat són els temes centrals, però també la germanor i la convivència. La segona part, de 15 capítols de llarg, recorre els anys sota control germànic, plens de prosperitat i progrés, però també d’incerteses i reticències; fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que causarà la destrucció parcial del pont. Aquesta secció aprofundeix en la psicologia dels personatges, acarats davant d’aquests anys de trasbals, i centra el relat en la figura d’Ali-hodža Mutevelić, representant de la tradició sèrbia i la resistència tossuda al canvi; també les hostilitats hi són presents –constant històrica humana com és– però hi abunden el diàleg i el respecte.
L’estil d’Ivo Andrić és clarament costumista i precís, documentat i realista, a la vegada que molt fantasiós i narratiu, interessant. L’estil i l’estructura segueixen un patró que es repeteix al llarg dels episodis: les situacions són exposades abans de ser descrites, a voltes començades pel desenllaç. El seu és un estil arcaic i superat, que pot cansar el lector a estones per la previsibilitat i reiteració. Malgrat això, la força verídica que el relat traspua, el fa de lectura fonamental per als qui es vulguin introduir –o aprofundir– en la complexa història balcànica.

El Višegrad descrit per Andrić té una història marcada per la germanor i la solidaritat entre les diferents ètnies, però també pels conflictes i la violència entre elles. El llibre ens fa testimonis de fets terribles ocorreguts fa centenars d’anys; s’ho devia pensar, l’escriptor, que molts més actes de brutalitat esguardaven aquest petit poble de la riba del Drina?

Llegiu la segona part: Višegrad, un riu de sang (i II)]]> https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3288/na-putu https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3288/na-putu Sat, 20 Mar 2010 09:00:00 +0100 https://indirecte.larepublica.cat/guim-bonaventura/blog/3288/na-putu En el camí). Guardonada al mateix festival en l’edició de 2006 amb l’ós d’or a la millor pel·lícula pel cru retrat panoràmic de la realitat bosniana de "Grbavica", la realitzadora es centra ara en el conflicte religiós latent d’aquest país islàmic.
Si al seu film de debut, Žbanić presentava una dona de mitjana edat, mare soltera d’una conflictiva adolescent, que sortejava com podia les dificultats de la postguerra a Sarajevo, a "Na putu" parla de la generació que es saltava: l’última lleva de joves que van lluitar a la guerra amb prou feines vint anys i que ara reivindica el dret a divertir-se i tenir una vida plena. Luna i Amar són una atractiva parella en la trentena, ella hostessa de vol i ell controlador aeri, molt ben complementats i amb una vida sexual molt activa. Els plans de tenir un fill no es veuen afectats quan ell és acomiat per beure alcohol a la feina ni per la infertilitat d’Amar, pero la seva relació i creences més profundes trontollen quan ell entra a treballar en un camp-escola islamista i comença a veure en les tesis fundamentalistes religioses la sortida a la seva crisi personal.

Aquesta pel·lícula suposa un clar trencament, una nova manera de fer en el cinema bosni: Žbanić innova en molts sentits, tant des dels continguts com en la posada en escena. Començant per la imatge, la directora s’introdueix en el cinema digital (molt probablement sent la primera –sinó única– producció bosniana que es roda amb la revolucionària Red One) donant a la fotografia una nitidesa i claredat que atorga una visió més moderna de Sarajevo, de colors vius i llums brillants; una visió més optimista.
El tractament de la foto emfatitza la imatge que es dóna dels protagonistes i la ciutat: en la pel·lícula les referències i escenes de sexe són introduïdes amb total normalitat, tal com determinats detalls de la intimitat dels personatges que fins ara eren elidits; la Sarajevo que veiem és jove i vital, en destaca la nova construcció i disseny, prescindint dels grisos comunistes i de les destrosses de la guerra a les quals tant ens té acostumats el cinema bosni, i que, malgrat el temps, són encara presents a la ciutat i arreu del país.

La història de “Na putu” es centra en el clàssic enfrontament entre el nou i el vell, però abarcant-ne múltiples dimensions: progrés contra tradició, occident o islam, recuperació versus guerra, la nova vida o la memòria; aquests contrastos es fan evidents en el muntatge del so, fet a base de talls bruscos i ambients contradictoris. Si bé la directora és clara en certs temes –els valors conservadors islàmics suposen la negació de la identitat femenina–, en altres és més ambigua, desdibuixant la frontera entre termes oposats o barrejant-los – l’àvia del personatge de Luna, de tant fràgil memòria i malgrat tot ferma en les seves creences. En el mateix sentit, és també molt interessant el tractament que fa de la seqüència en la què Luna visita la seva antiga casa, davant la qual van matar els seus pares. Plorant sobre la reixa del jardí, una nena –sèrbia– li pregunta perquè plora davant casa seva, qüestió a la qual només pot respondre amb una carícia; una moixaina que si bé no és de perdó (potser seria exagerat), és símbol de la necessària reconciliació entre les comunitats bòsnies.

Žbanić, que s’ha format en els documentals, exposa els temes molt obertament i cercant el diàleg, però sense renunciar a expressar clarament i obertament la seva opinió. La directora aposta per una visió femenina i feminista de la situació, fent-se seu el punt de vista de Luna. Si bé aquest és un interessant angle per discórrer sobre el tema i el protagonista masculí no queda desdibuixat, sí que hi ha un allunyament dels personatges islamistes, els quals no són desenvolupats tan profundament; sobretot queden en un segon pla les dones ninja –com les descriu Luna–, que van absolutament tapades pel burka negre, com fantasmes.

La pel·lícula encara s’està presentant en festivals i amb sort arribarà a les pantalles catalanes aquest mateix any. Tot i ser modesta i no tenir la força dramàtica de “Grbavica”, el nou film suposa un gran pas endavant en el cinema bosni, que en els últims vint anys ha hagut de començar de zero, reinventar-se completament a partir de de la devastació de la guerra i posar-se al nivell dels seus companys europeus.
Segons l’evolució temàtica de Žbanić, ja no cal centrar els drames en el conflicte o la postguerra, sinó que s’aposta per abordar altres problemàtiques també presents al país com l’auge d’aquest islamisme conservador radical que troba terreny fèrtil en un país de valors devastats. Malgrat tot, és clar, la guerra marca –i marcarà– la base psicològica dels personatges i de l’acció, sent com és el tema transversal de la Bòsnia d’avui en dia. Aquesta evolució ha hagut de ser a marxes forçades, però ha generat artistes d’estil subtil, com Jasmila Žbanić, que elabora un discurs propi basat en la bellesa de la imatge i en la metàfora poètica d’històries plenes de positivisme i confiança. Amb “Na putu”, Žbanić es confirma com a puntal del cinema europeu contemporani, marcant un camí pel cinema bosni.


Fitxa tècnica
Na putu (En el camí)
Directora i guionista: Jasmila Žbanić.
Amb Zrinka Cvitešić, Leon Lučev, Ermin Bravo, Mirjana Karanović.
Deblokada, 2010. Idioma original: bosni.]]>